Frase del Dia (Dolor – 12)

  • “Jo he nascut del meu patiment”
    (Antonin Artaud, 1896-1948, poeta i dramaturg superrealista francès)

Anuncis

Un objector de consciència del segle III (Martiri de sant Maximilià)

Un objector de consciència del segle III (Martiri de sant Maximilià)

(St. Maximilià de Tebessa, màrtir decapitat 274-295, per negar-se a ser soldat)


A Teveste (1), durant el consolat de Tusc i Anulí, el dia dotze de març, havent comparegut al fòrum Fabi Víctor juntament amb Maximilià i permesa l’assistència de l’advocat Pompeià, aquest començà dient:

  • -Fabi Víctor, temonari (2) s’ha presentat amb Valerià Quintià, prefecte de Cesàrea, juntament amb l’excel·lent recluta Maximilià, fill de Víctor: com que és apte, demano que li sigui presa la talla.

El procònsol Dió preguntà:

  • -Com te dius?

Maximilià va respondre:

  • -Per què vols saber el meu nom?  No m’és lícit de fer el servei militar, perquè sóc cristià (3).

El procònsol Dió digué:

  • -Pren-li la talla.

Mentre la hi prenien, Maximilià replicà:

  • -No puc fer el servei militar; jo no puc fer mal; sóc cristià.

El procànsol Dió va dir:

  • -Preneu-li la talla!

Un cop fet, l’oficial va proclamar:

  • -Fa cinc peus i deu polzades (4).

Dió va dir a l’oficial:

  • -Marqueu-lo.

Resistint-s’hi, Maximilià va respondre:

  • -No.  No puc fer el servei militar.

Dió va dir:

  • -Fes el servei si no vols morir.

Maximilià va respondre:

  • -No el faré pas. Talla’m el coll; jo no sóc soldat d’aquest món, sinó soldat del meu Déu.

El procònsol Dió li preguntà:

  • -Qui t’ha entabanat així?

Maximilià respongué:

  • -La meva ànima i aquell qui m’ha cridat.

Dió digué a Víctor, el seu pare:

  • -Aconsella el teu fill.

Víctor respongué:

  • -Ell s’ho sap, ja té prou senderi per a saber el que li convé.

Dió digué a Maximilià:

  • -Fes el servei i rep la marca (5)
  • -No rebo cap marca -respongué-. Ja porto el senyal de Crist, el meu Déu.

Dió va dir:
-De seguida t’envio al teu Crist.

  • -Tant de bo que ho fessis ara mateix! -respongué-. Aquesta és també la meva glòria.

Dió digué a I’oficial:

  • -Marqueu-lo.

Oposant-hi resistencia, Maximilià va respondre:

  • -Jo no accepto la marca d’aquest món; i, si me la poses, la trencaré, perquè no té cap valor.  Jo sóc cristià, no m’és lícit de portar penjat al coll aquest tros de plom des que porto el senyal salvador del meu Senyor Jesucrist, fill del Déu viu, que tu no coneixes, que va patir per la nostra salvació i que Déu va lliurar pels nostres pecats.  A ell servim tots els cristians; a ell seguim com a capdavanter de la vida, promotor de la salvació.

Dió digué:

  • -Fes el servei militar i pren la marca si no vols morir miserablement.
  • -No moriré -li respongué Maximilià-. El meu nom ja és amb el meu Senyor. No puc prestar el servei militar.
  • -Repara en la teva joventut -insistí Dió-, i fes el servei; això escau a un jove.
  • -La meva milícia pertoca al meu Senyor -contestà Maximilià-. No puc ser soldat d’aquest món.  Ja ho he, dit: sóc cristià.

El procónsol Dió va dir:

  • -En la sagrada comitiva dels nostres senyors Dioclecià i Maximià, Constanci i Màxim, hi ha soldats cristians i fan el servei militar.
  • -Ells sabran el que els convé -va respondre Maximilià-. Tanmateix, jo sóc cristià i no puc fer cap mal.
  • -Quin mal fan els qui fan el servei? -preguntà Dió.
  • -Tu saps prou el que fan -respongué Maximilià.

El procónsol Dió va dir:

  • -Fes el servei, no menyspreïs la milícia si no vols començar a fer una mala fi.
  • -Jo no moriré -respongué Maximilià-; i, si surto d’aquest món, la meva ànima viurà amb Crist, el meu Senyor.

Dió va ordenar:

  • -Esborreu el seu nom.

Un cop esborrat, Dió va dir:

  • -Ja que amb esperit insubmís has refusat el servei militar, rebràs la sentència corresponent-per a

escarment dels altres.

I va llegir la sentència: «Ordeno que Maximilià sigui passat per l’espasa per haver-se negat amb esperit insubmís a fer el jurament de la milícia.» ,
Maximilià respongué:

  • -Dono gràcies a Déu.

Havia viscut en aquest món vint-i-un anys, tres mesos i divuit dies.
Mentre el duien al lloc del suplici, va dir:

  • -Germans molt estimats!  Afanyeu-vos àvidament amb totes les forces per tenir la sort de veure el Senyor; que ell us atorgui també a vosaltres la mateixa corona.

I amb cara ben alegre digué a son pare:

  • -Dóna a aquest botxí el vestit nou que m’havies preparat per a la milícia. Tant de bo que et pugui multiplicar el cent per u, perquè així ens puguem gloriar tots dos en el Senyor!

I així va sofrir immediatament el martiri.
La matrona Pompeiana va reclamar el cadàver de Maximilià al jutge i, col·locant-lo a la seva llitera, el traslladà a Cartago i el sepultà sota el pujol, al costat del màrtir Cebrià, prop del palau. I, quan la matrona va morir, dotze dies després, fou sepultada allí mateix.
El seu pare, Víctor, se’n tornà a casa seva amb gran alegria, donant gràcies a Déu perquè havia enviat per endavant un tal regal al Senyor, ell que l’hauria de seguir ben aviat.
Donem gràcies a Déu.  Amén.

NOTES AL TEXT

  1.    Ciutat de la Numídia Cirtense, actual Tebessa.
  2.    El temonari era el recaptador del temo, un impost en metàl·lic per a allíberar-se del servei militar.
  3. Cal tenir en compte que en l’exèrcit l’emperador rebia culte com a déu. Era en temps de Dioclecià. Quan Constantí suprimí l’obligació de tal culte, l’Església autoritzà el servei militar, per exemple en el Concili d’Arle, l’any 314.
  4.    És a dir, un metre setanta-vuit.  La talla mínima requerida per a ser legionari era d’un metre setanta-dos.
  5.    La marca (signaculum) era una plaqueta de plom que el soldat duia al coll com a signe d’identitat.  Cf.  GUIMÉN, Urbs Roma, III, Salamanca 1985, p. 473, on comenta precisament aquest episodi de Maximilià.

Cronologia de la Guerra de Successió

CRONOLOGIA DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ

Assolida l’alienació del sotmès per mitjà (bàsicament) de la coerció física, la tasca del colonitzador es concreta a mantenir aquest estat d’alienació i a convertir-lo en el seu (nou) estat “natural”; per això la colonització vol dir sempre la falsificació de la història, o fins i tot la seva anatemització . (Heinz Dietrich, Emancipació i identitat d’Amèrica Llatina: 1492-1992)
[…] el desconeixement de la pròpia història és una de les causes més radicals de l’afebliment de la consciència nacional catalana i de la seva lenta substitució per la consciència nacional espanyola. Els nostres ocupants ho saben perfectament i, per ço, és la primera cosa que han amagat, car són conscients que és allò que més els denuncia i més els posa en evidència. El factor històric és tant o més important que el factor lingüístic a l’hora de crear o de reconstruir una consciència nacional, donat que és la història la que més explica el per què de la identitat lingüística i col·lectiva d’un país. (Catalunya, nou Estat europeu. Declaració de la Primera Convenció per la Independència Nacional)
La llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble. (Àngel Guimerà, escriptor català de la Renaixença).

  • 16·11·1700: Louis XIV nomena el seu nét mes jove el Duc d’Anjou rei de les Espanyes.
  • 1700-1717: Decrets de la Monarquia francesa per a imposar definitivament el francés com a llengua de tribunals i notaris a la Catalunya Nord. El “Conseil Souvirain” de Perpinyà envia súpliques i emissaris al rei per demanar-li que testaments, contractes i enquestes civils i criminals puguin ser escrits en català, en nom del monolingüisme de la immensa majoria dels nordcatalans i de la continuïtat amb el propi passat: “Totas estas rahons y altres que Vd judicarà més utilosas lo pregam vulla insinuar a eixos senyors esperant de la bondat de Vm y per laffició que porta a sa pàtria…” (Emissari Guerau d’Oms i el Consell Sobirà del Rosselló a Josep de Camprodon, resident a París). “Dès lors le français s’implante en maître, et dès lors le chroniqueur aux récits imagés et savoureux s’efface devant le scribe rivé à une formule, et l’on ne trouve presque plus de récits naïfs du temps présent, et l’historien ne recueille guère plus que des faits sans interêt et sans couleur…” (comentari de l’abbé Torreilles, francòfon incondicional, 1912).
  • 3·8·1700: Carles II, amb mala salut, atorga testament i en signar-lo, diuen que exclama: “Déu sols és qui dóna els regnes, perquè sols a Ell pertanyen; jo no sóc res”, frases que pareixen indicar haver testat contra la pròpia nissaga.
  • 8·1700: Carles II nomena Junta de govern fins que arribi el nou successor, la composen la reina, Portocarrero, Mendoza, Montalbo, Frigiliano, Benavente i Arias.
  • 21·9·1700: Carles II cau malalts i és enllitat. Malgrat la declaració del Papa, l’esmaperdut Carles II vacil·la encara pendent de la seva família austríaca i la sobirana (la reina mare havia mort), els ministres i ambaixadors, tots miren d’influir-hi.
  • 19·11·1700: Louis XIV presenta el seu nét Felip d’Anjou a Versalles davant la Cort, amb aquests mots: “Cavallers, vet ací el rei d’Espanya” i, tot seguit, tot adreçant-se a Felip: “Siau bon espanyol, perquè aquest és el vostre deure; però recordau que sou nat francès, a fi que serveu sempre la unió d’ambdues corones: talment haureu felices les dues nacions i servareu la pau d’Europa”. Li dóna una pila de consells i acaba així: “No us deixeu governar; siau sempre el senyor; no tingau favorit ni primer ministre. Escolatau i consultau els del vostre consell; però decidiu. Déu, que us fa rei, us darà totes les llums necessàries mentre abrigueu bones intencions” (acabarà boig, doncs).
  • 28·9·1700: Administren al rei els Sagraments i demana perdó de les seves culpes passades. Totes les venerades imatges de Madrid són dutes a la seva cambra, on també s’instal·la Portocarrero, qui controla així la situació, tot indicant al rei de testar per descarregar la seva consciència d’una guerra civil, sense pensar en lligams de sang.
  • 1·12·1700: Mort de Carles II als 39 anys d’edat i 35 de regnat.

  • 12·1700: Lectura del Testament: Oficialment per a Felip d’Anjou, fill segon del delfí de França i nét de Louis XIV, contra els acords de la Pau dels Pirineus pels quals la infanta Maria Teresa renunciava als drets a la Corona espanyola. En cas de morir Felip sense fills, el tron passaria al seu germà, el duc de Berry, i si faltàs, a l’arxiduc.
  • 24·1·1701: Felip d’Anjou entra per Irun.
  • 24·1·1701: Felip entra en la Cort de Madrid, entre mostres d’entusiasme.
  • 18·2·1701: Felip d’Anjou entra a Madrid, on és proclamant rei de Catella, com a Felipe V. Va al Buen Retiro.
  • 3·1701: Felip V és proclamat rei a Mallorca per les autoritats.
  • 1701: Els mercaders francesos controlen el comerç valencià el baix poble els acusa d’enriquir-se a costa d’ells.
    L’imperialisme comercial francés és el rovell de l’afer. S’escampa el sentiment antifrancès entre el baix clergat valencià.
    L’acadèmia dels Desconfiats de Barcelona el panegíric “Nenias reales y lágrimas obsequiosas a la memoria del gran Carlos II”.
    President de la Generalitat Catalana, nº 116: Josep Antoni Valls i Pandutxo.
    Es formen dos partits arreu els regnes hispànics, el francès, encapçalat per Portocarrero i l’austracista, encapçalat pel marquès de Villena. De moment Felip observa el mandat de son avi : «Tingau gran confiança en el cardenal Portocarrero».
    Batalla del Carpí a la vall del Po, amb victoria aliada.
    “Act of Settlement” (Acta d’Establiment) en favor del Casal Hannover per al tron anglès.
  • 8·1701: Eivissa i Menorca envien finalment representants davant el virrei per retre fidelitat al nou rei.
  • 9·1701: Corts a Saragossa.
    Gran Aliança de L’Haia entre Anglaterra, les Províncies Unides (Holanda) i l’Imperi (Austria), que proposen l’Arxiduc. Carles com a prenent a rei de les Espanyes, car temen una acumulació de poder a través del comerç exterior francés, en poder unir-se França i L’Imperi espanyol, que desequilibraria el repartiment de poder en Europa,però, més encara, compensació territorial.
  • 2·10·1701: “Felip IV” es casa a Figueres amb Mª Lluïsa-Gabriela de Savoia,a la parròquia de St Pere. El banquet també és a Figueres
  • 12·10·1701: Felipe V reuneix les Corts Catalanes i jura les lleis i llibertats.
  • 10·1701: El Duc és nomenat rei català: “Felip V”.
  • Darreries 1701: Frederic de Prússia ateny el títol del rei (Frederic III) a canvi d’ajudar l’Arxiduc. Es coronat fastuosament a Königsberg.
    Esclata la guerra i França envaeix Holanda.
  • D. 1701: Mor a Perpinyà l’escriptor culterà Francesc Fontanella.
  • 1701-1704: Antoni de Planella i de Cruïlles.
  • 1701-1715: Guerra de Successió.
  • 14·1·1702: Conclouen les corts catalanes, amb un 2n acord tibant entre Catalunya i el Borbó qui, necessitat de diners, promet nous “privilegis”: obrir Amèrica al comerç català amb 2 vaixells catalans l’any, via Sevílla, port franc per a Barcelona; creació d’una companyia nàutica; i d’un tribunal de Contrafur.
  • Ca. 3·1702: Mor a Barcelona (St.) Josep Oriol, el “Doctor pa i aigua”
  • 1702: El Tractat dels Pirineus del 1659, que mai no ha estat ratificat per les institucions catalanes (queda com a il·legal per a Catalunya) tan sols aquest any és oficialment comunicat a les Corts catalanes.
    Menorca s’esdevé objectiu estratègic de les foces aliades, que han menester d’un ort on llurs flotes puguessin hivernar per evitar l’abandó de la Mediterrània. Des de Madrid hi envien 100 soldars napolitans i 50 de cavalleria a bord de les galeres del príncep de Tursi, i més tard el mateix any 100 soldats de cavalleria destinats a la guar ició del castell de St. Felip de Maó.
    Vinarós i Benicarló (Baix Maestrat) son posades sota vassallatge de l’orde de Montesa.
    La flota espanyola de les Índies és destruïda pels anglesos a Vigo.
    Reorganització de l’Hisenda espanyola.
  • 7·1702: Bloqueig de Cadis per britànics i holandesos, que desembarquen a Rota i al Puerto de Santa Maria. Felipe V demana ajut, Navarra invoca fur i li’l nega.
    Victòries borbones a Luzzara (Vall del Po) i Friedlingen (Sudoest d’Alemanya).
  • 1702-1714: Anna I Estuard succeix al tron anglès Guillem III d’Orange. Es 2ª filla de Jacob II
  • 1703: Francisco Antonio Fernández de Velasco, virrei (borbònic) de Catalunya.
    L’Emperador Leopold fa proclamar l’Arxiduc Carles com a rei de les Corones hispàniques, a Vilna. És nebot de Mariana de Neuburg, reina de les Espanyes.
    Prússia, Savoia i Portugal s’adhereixen als aliats. El rei portuquès, Pere II, signa el Tractat de Methuen amb Anglaterra, fil conductor de la seva política esterior durant més de dos segles: estreta aliança amb els anglesos front a Espanya i d’altres perills.
    Els generals aliats Marlborough i Eugeni de Savoia obtenen diverses victòries damunt els francesos.
    Victòria popular camisard antifrancesa damunt el Mariscal de Broglie, a Occitània.
    Victòria borbona a Höchstädt (S.W. Alemanya).
    Neix a Barcelona Joan Tomàs de Boixadors.
    Imprès el cançoner “Recreo i Jardí del Parnàs”, amb poemes del Rector de Vallfogona, es tracta de la 1ª edició de l’obra poètica del Rector de Vallfogona, “L’harmonia del Parnàs”. “Parnàs català”, tractat de retòrica de Narcís Julià.
  • 1703-1781: Vida de mossèn Baldiri Reixac, mestre de minyons i pedagog.
  • Ca. primavera 1704: Primers contactes a Viena entre el representant britànic Mitford Crowe i n’Antoni de Peguera i Aimerich (senyor de Foix i Torrelles-Alt Penedès-, i membre de l’Acadèmia dels Desconfiats) i l’advocat en Domènec Perera. Aquest darrer se n’ha de tornar d’amagat per aconseguir adhesions de personalitats.
  • 5·1704: 1600 mariners aliats desembarquen davant Barcelona. El grup dels Vigatans (petita noblesa antiborbona de Vic), molt influent, els havia d’obrir les portes, però la conspiració és descoberta pel lloctinent general Velarco (borbònic) i han de fugir, cap a Gibraltar.
    L’Armada aliada hi és comandada pel príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, darrer lloctinent general de Catalunya sota Carlos II, destruït per Felipe V i ben popular cals catalans. El príncep havia mantingut contactes amb els Vigatans i la burgesia mercantil costera.
    Fracassat el desembarcament, l’Armada aliada bombardeja Barcelona.
    2ª repressió borbona a Catalunya; el lloctinent general empresona personalitats com el ciutadà honrat notari Ramon de Vilana-Perles i Narcís Feliu de la Penya.

  • 1704: El virrei Velasco reprimeix els austriacistes. Nova edició de les “Constitucions i altres drets de Catalunya”.
    L’Arxiduc desembarca a Portugal, comença la mobilització bèl·lica a la Península. Batalla de Màlaga, de resultat incert.
    El general valencià Basset, des de Lisboa, acompanya l’expedició aliada que passarà per Gibraltar, Altea i Dénia.
    Decisiva batalla de Blenhein: El Duc de Marlborough (“Mambrú”) i Eugeni de Savoia derroten els francesos i bavars comandats pels mariscals Tallard i Marsin prop de l’aldea de Blenheim (Baviera). Els francesos són així expulsats d’Alemanya i aquesta desfeta significa el principi de la decadència de l’enorme poder de Lluís XIV.
    Gallant tradueix al francès “Les mil i una nits”, obra del s. XIV que recollia llegendes antigues de molts diversos països i èpoques.
    El tsar Pere el Gran pren Narva (Íngria) als suecs.
  • 4 ó 14·8·1704: Baptista Basset i un total de 350 voluntaris catalans faciliten l’ocupació aliada de Gibraltar, dirigida per l’almirall Rooke. Comanda l’operació el príncep Jordi de Hesse-Darmstadt. La idea de prendre Gibraltar prové dels catalans, i entren a Gibraltar per la Porta de Ponent de les muralles. A Gibraltar hi ha encara una “Catalan Bay”.
  • 8·1704: Aquests 350 catalans són també la 1ª força d’ordre del nou govern de la plaça de Gibraltar. El Príncep Jordi s’esdevé el primer governador de Gibraltar.
    Felipe V deixa de ser rei de Gibraltar que passa al rei arxiduc Carles d’Àustria. Foragiten la població autòctona cap a la Badia d’Algesires.
  • 13·8·1704:  Cel·lula Reial que condemna a“pena de muerte a quienes oculten o amparen a los soldados de sertores”.
  • 1704·1705: President nº 117 de la Generalitat, Francesc de Valls i Freixa.
    Instrucciones de Felipe V per realitzar sorteigs entre veïns de les poblacions per a lleva obligatòria: un de cada 5 veïns hauria d’anar a combatre. Es tracta del principi de “la quinta”. Com que és molt impopular, des del principi hi ha una cruenta repressió contra qualsevol oposició.
  • 17·5·1705: El militar Josep Moragues i Mas, el cavaller i ciutadà honrat barceloní Josep Mas i Torre, el senyor de Catllar i marqués de Besora Narcís Descatllar, Jaume Puig i son fill (Vigatans), Francesc Macià “Bac Roda” i un parell de personalitats més atorguen poders al Doctor en dret Domènec Perera per a fer entrar Catalunya en l’Aliança antiborbona.
  • 5·1705:  Comença l’alçament austracista a la Plana de Vic.

  • 20·6·1705: Pacte de Gènova: Tractat d’aliança entre els plenipotenciaris A. de Peguera i el Dr. Perera (Catalunya) amb Mr. Mitford Crowe (Anglaterra). Londres promet ajut militar (8.000 soldats, 2000 cavallers, municions) i total suport a les llibertats catalanes. Catalunya promet 6.000 homes i l’adhesió dels diputats de Catalunya i del Conssell de Cent.
  • 1705: Victòria borbona de Cassano, devers Milà.
    Mor Leopold I d’Austria. El succeeix Josep I.
    El primer poble que es declara austracista al Regne de València és Cinctorres (els Ports) front a les veïnes Morella (Ports) i Benassal (Alt Maestrat), botifleres.
    Devers Vinaròs-Benicarló austracistes.
    Destrucció total dels pobles de les Cervenes amb deportació de la població occitana.
    El Pais Basc encara no ha enviat tropes a Felipe V, candidat pel qual teòricament ha optat. Malestar antifrancès a Iruinea pels ‘aliats’ francesos a la Ciutadella. Les Corts navarreses finalment consenten formar 2 regiments de 600 homes (dels quals molts desertaran).
  • 20·7·1705: La flota aliada arriba a Barcelona. Propaganda austracista: “Carlos, Arxiduc d’Austria, per cert que és bell senyor, bonic, virtuós i molt bo”.
  • 21·7·1705: Josep Moragues i els Vigatans marxen obertament vers Barcelona. A lur pas obtenen adhesions.
    4·8·1705: Moragues desfà totalment les tropes del virrei, amb sols 250 homes, contra els 1000 infants i 100 genets borbònics.
  • 10·8·1705: L’esquadra anglo-holandesa desembarca un destacament a Altea (Marina Alta), dirigit per Francesc Garcia de Avila (potser un exiliat maulet de la 2º Germania-1694). També hi desembarca Basset, qui feia temps lluitava per a l’Imperi, de tèrbol historial. Altea cau fàcilment.
  • 16·8·1705: Els nous “maulets” (de l’àrab “mawla”, esclau) entren dins Alzira (Ribera Alta), la qual es pronumcia per l’Arxiduc.

  • 17·8·1705: En Basset desembarca a Dénia (Marina Alta, el castell de la qual vila és dels 4 majors del Regne valencià i té una situació geoestratègica importantíssima també envers les illes mediterrànies. Dénia es rendeix i l’Arxiduc hi és aclamat com el nou rei valencià.
  • 8·1705: L’ex oficial català borbònic Rafael Nebot, passat als maulets, ateny l’adhesió d’Oliva i de Gandia (la darrera era botiflera).
  • D. 8·1705: La propaganda austracista promet l’exempció dels tributs feudals, segons volien els “maulets” de la 2ª Germania i, al llarg de la guerra, en Basset en farà de radical i romàntic valedor.
  • 24·8·1705: Moragues es presenta amb 800 homes per a prendre Barcelona
  • Finals 8·1705: Els aliats desembarquen a Barcelona.
  • 14·9·1705: Els aliats ataquen Monjuic, on mor el príncep Hessen-Darmstadt.
  • 15·9·1705: Els aliats tornen a bombardar Barcelona.
  • 9·10·1705: El lloctinent general de Barcelona capitula davant Carles Mondaunt, comte de Peterborough.
  • 12·10·1705: Girona capitula davant els aliats. Els felipistes es retiren devers Roses.
  • 7·11·1705: L’Arxiduc entra solemnement a Barcelona i hi jura les llibertats catalanes.

  • 11·1705: Representants de tot el Principat i de la Franja fins a Montsó acudeixen a retre homenatge a Carles III.
    Intent de conspiració austracista al Rosselló, contra la totalitària ocupació francesa.
  • 11 a 12·1705: Quasi tot el Principat es passa als Vigatans, les places fortes són conquerides per pocs cents de catalans, amb ajut ocasional de bombardeig anglès (com Tarragona). Lleida, defensada sols per 25 felipistes, es conquerida pere 500 austracistes mal armats. Després cau Ribagorça, i més tard Montsó i Fraga, “reuniendo los límites antiguos de Catalunya” Seguix Tarragona, gràcies a Josep Nebot (de Ruidons); Tortosa, gràcies al cavaller de Batea, Felip Vaquer, amb 282 homes. L’Urgell, Cerdanya, Berga, Cardona i Solsona capitulen davant les forces que havien assejat Barcelona.
    L’Arxiduc és proclamat comte de Barcelona.
  • 5·12·1705: S’obren les Corts catalanes: 35 síndics de ciutats, 200 militars i molts eclesiàstics.
  • 1705-1706: Barcelona encunya 300.000 lliures en moneda d’argent, en una etapa ascendent de l’economia princepatina.
  • 15·12·1705: A la nit, Basset, amb molts llauradors maulets de l’Horta, arriba a les potes de València. Els botiflers de la capital havien demanat auxili, car es tro
    baven sense mitjans de defensa.Els presos de les torres de Serrans s’amotinen, cremen les cel·les i se’n fugen.
    Basset sols duu 500 milicians i 300 genets (en cavalls i muls).

  • 16·12·1705: Els menestrals i poble menut (o baix poble) de València ix al carrer a cridar contra els nobles i privilegiats i en favor de l’Arxiduc, i fugen a la muralla a dar visques a l’exèrcit d’en Basset. Alguns prohoms de la ciutat empresonen el virrei borbó, marquès de Villagarcia, i obren les portes a Basset, qui proclama l’Arxiduc rei valencià.
    Ensems, el general anglès Jone és a les portes de St. Mateu (Maestrat), tot comminant a rendir-se.
  • 18·12·1705: St. Mateu es rendeix als aliats.
    Comença el setge contra la botiflera Peníscola (Baix Maestrat).
  • 12·1705: Vinaròs i Benicarló (Baix Maestrat) es passen als aliats.
    Un noble, Joan Tàrrega, fa passar Xàtiva (Costera) als maulets.
    La majoria d’alts càrrecs a la ciutat de València son botiflers i se n’exilien.
    Basset assumeix el govern del Regne de València.
    El mariscal borbònic Tessé és enviat contra el Principat.
  • 28·12·1705: Els borbònics assetgen St. Mateu, però el comte de las Torres qui els comanda alça el setge
    abans d’acabar l’any.
  • 12·1705 a 3·1705: Les Corts catalanes demanen a Carles III la reintegració de la Catalunya-nord i es neguen a reconéixer l’abjecta ocupació francesa. Demanen accès preferent dels princepatins als alts càrrecs de Mallorca i Itàlia, la preeminència del Principat dins la vella Confederació, el total control de càrrecs dins el Principat i l’accès a càrrecs d’Amèrica.
  • 1·1706: L’excèrcit castellà del comte de las Torres, que ha fracassat davant St. Mateu, se’n baixa vers la Plana, on els maulets són majoritaris. Vol atacar Castelló, on “acudía toda la gente foragida y revoltosa; y que en caso de querer entrar en Castellón las tropas del Rey, naturalmente hubieran sucedido muchas desgracias, porque los advenedizos micaletes y voluntarios habían intentado hacer frente a la tropa reglada; y ésta irritada… la hubiera entrado a la fuerza con estrago…” (Pare Jose Vela). Però el comte vol arribar prest a València i no s’hi entreté.
    Tanmateix té algun problema en passar vora Vila-
    real (Plana Baixa).
  • 12·1·1706: El comte de las Torres ataca la maulet Vila-Real, en una duríssima batalla al llarg de la vesprada.“Después de una desesperada lucha entre los vecinos de Villareal, que eran partidarios del archiduque D. Carlos de Austria, y lasa tropas borbónicas al mando del conde de las Torres, asaltan éstas la villa, pasando al degüello a los que pudieron, saqueando las casas y templos e incendiando la población. 227 heroicos villarealenses quedaron muertos en las calles, entre ellos 7 clérigos y 7 mujeres. Las tropas se llevaron más de 200 prisioneros… El convento de monjas dominicas fue tambié saqueado, del cual se llevaron  9 arrobas de plata de la comunidad y de los particulares que las habían depositado allí…”. Hi lluiten des d’ancians a jovenetes, un capellà (mossèn Tomàs Cabrera), des de l’escala de l’antic palau del C/ Major, mata a trets 30 soldats estrangers que calaven foc a les cases; una dona mata d’un cop de còdol el comte de la Rosa. Entre els borbònics (molts eren bascos) moren més de 500 soldats. El cap maulet de Vila-real es diu Anglesola (ara no n’hi queden, d’Anglesola perquè s’exiliaren tots). El poble queda quasi tot arrasat i cremat, d’on els ve el  malnom de “socarrats”.
  • D. 13·1·1706: El comte de las Torres s’emporta més de 200 vila-realencs presos cap a Requena (Castella), on sols n’arriben 145. Són tancats dins el castell de Requena i, més tard, intercanviats per hostatges botiflers. (De Requena és la perversa Mª Consuelo Reyna, la racista catalanòfoba de “Las Provincias”).
    Nules (Plana Baixa), aterrit, es lliura al comte borbònic.
  • 2·1706: El general anglès Peterborough arriba a València, per a posar-hi ordre.
  • 23·2·1706:  Felipe V surt de Madrid.
    Ca. finals·2 ·1706: Basset, jutjat massa radical, és substituït pel comte de Cardona. Peterborough l’enviarà, primer a Alzira, i després a Xàtiva. El comte de Cardona, nou virrei valencià, sí que exigirà els impostos feudals als camperols, tot i les promeses austracistes.
    Primers·3·1706: Carles III crea interinament a Barcelona un Junta d’Estat de Catalunya.
  • 14·3·1706: Felipe V es reuneix amb Tessè a Casp (Aragó), on ja eren les tropes del cavaller D’Asfeld, un miler d’homes. Era previst un atac per mar i des del nord del Principat.
    Finals·3·1706: L’exèrcit borbó penetra dins del Principat, pren Lleida (defensada per Enric de Hessen-Darmstadt, germà d’en Jordi) i arriba al Llobregat.
    Barcelona forma “la coronela”, milícies populars, comandades perl Conseller en cap Nicolau de Santjoan, i es prepara per a resistir l’atac.
  • 31·3·1706: Les Corts catalanes són closes precipitadament.
  • 4·1706: Lord Peterborough i en Nebot, els quals eren a l’Empordà per aturar la invasió francesa, se’n tornen vers Barcelona, i s’hi afigen 1800 voluntaris, vaixells de Mataró i 4 batallons de Girona.
    Els austracistes sumen 4000 soldats i 7000 voluntaris.
    Barcelona és abastada per fragates de Mataró, Sitges, Vilanova i Vinaròs.
  • 17·4·1706: Després d’una dura defensa, Alzira es rendeix al genocida comte de las Torres.
  • Finals·4·1706: Arriben  uns 50 vaixells aliats que fan fugir la flota francesa de les rodalies de Barcelona.
  • 5·1706: L’exèrcit borbó ha d’alçar el setge a Barcelona i retirar-se.
  • 1706: Victòries aliades a Torí i a Ramillies (Bèlgica).
    Anglesos i miquelets controlen la major part del nord valencià, tret de Morella, Peníscola, Benassal, Nules, etc…. Castelló ha canviat de mans i un batle botifler (Giner de Bou) imposa la creació de milícies botifleres, per plantar cara als austracistes.
    El primer ministre de Felipe V, Monsieur Armelot marquès de Gournay no es preocupa del blotiferum valencià.
    Epidèmia amb mortaldat al Principat.
    La Franja de Ponent cau calcigada sota les tropes invasores franco-castellanes. Els borbònics socarren pobles, hi maten centenars de catalans.
    Recerca i captura de nombrosos desertors navarresos per Aragó. Quan són detinguts són brutalment tractats: empresonats en grillons a la Ciutadella militar d’Iruinea a pa aigua, o treballs forçats, etc. (amb protestes de la Diputació Foral).
    Noaín (Navarra) es queixa haver estat saquejat pels borbònics, cosa normal en pobles pròxims a camins reials.
  • 2·7·1706: Carles III entra victoriosament a Madrid. Miquelets catalans l’hi acompanyen, i acampen a Madrid, amb gran repulsió per al ranci racisme espanyolista.
  • Ca.10·7·1706: Però Carles III se n’ha de retirar prest, devers l’Aragó.
    En Basset és acusat d’excessos quan defensava Xàtiva d’un setge borbó, i Peterborough l’empresona. Probablement volen treure-se’l d’enmig per representar els interessos populars antifeudals.
  • 15·7·1706: Carles III entra triomfalment a Saragossa.
  • 7·1706:  Tot l’Aragó l’hi ret homenatge.
    Però Madrid, més pro-borbònic, torna a acollir prest Felipe V.
    Indignació popular entre el poble valencià per l’empresonament d’en Basset.
    Valtierra (Navarra) diu dels saqueigs borbònics: “acá no ha quedado cosa sana en campos ni en casas”.
  • 8· 8·1706: Carles III, fustigat per les tropes borbones del Duc de Berwick, es retira vers València.
    Estiu·1706: Amb les tropes austracistes a les portes de Navarra, la Diputació foral continua protestant contra les ordres del virrei borbònic i invocant contrafurs, amb clar sentiment sobiranista.
  • 8·1706 a 3·1707: CarlesIII roman mig any a València, on és nomenat rei valencià (el darrer rei “valencià”).
    El bisbe de Sogorb Antoni Ferrer li pren jurament a València.
    Mentrestant, en Basset és traslladat,pres, de Xàtiva a Dénia, i més tard a Tortosa.
  • 25·9·1706: L’esquadra anglo-holandesa, amb 28 vaixells, apareix davant Ciutat de Mallorca. Hi ve el plenipotenciari de Carles III, el comte de Savallà, casat amb una aristòcrata mallorquina.
    Finals· 9·1706: Sembla que la pressió popular (ciutadana i forana) força els jurats, bisbe i lloctinent general, comte d’Alcúdia, a capitular.
  • 1·10·1706: El comte de Savallà desembarca per allotjar-se a cal seu sogre Sureda i Santmartí, a Ciutat.
    Comença l’ofensiva borbona contra el sud valencià. El bisbe de Cartagena, Luís Belluga y Moncada, és un fanàtic botifler, les tropes del qual havien impedit la conquesta austracista de la ciutat de Múrcia a la batalla de l’Hort de les Bombes. Les seves tropes s’uneixen a les del duc de Berwick, comandant en cap borbònic.
  • 4·10·1706: Són aixecats penons a favor de Carles III a la Plaça de Cort, a Ciutat de Mallorca.
  • 10·1706: Carles III crea a València una Junta de Govern per als afers civils i eclesiàstics, que confisca els béns del botifleram, ingrès substanciós que li estalvia de convocar Corts valencianes.
    Els francesos residents a Mallorca en són foragitats.
    Bona part de la noblesa mallorquina (Dameto, Fortuny, Puigdorfila, Brondo, Net, Pueyo) i alguns religiosos (mínims, jesuïtes) se n’exilien, la majoria a Barcelona.
    El comte de Savallà es queda a Mallorca com a lloc
    tinent general (fins al novembre del 1709).
  • 11·10·1706: Oriola (encara catalanoparlant) i Cartagena cauen en mans dels estols espanyols del bisbe de Cartagena, qui reprimirà la llengua dels oriolans (llavors el català). Els oriolans tenen el costum medieval de traure l’Oriol (un símbol) “contra els castellans”.
  • 21·10·1706: El Duc de Berwick pren i saqueja Elx (Vinalopó), però la presència de l’exèrcit aliat a Alacant no permet als borbònics de continuar cap al nord. Per altra banda, després d’haver estat expulsades de Madrid pel Duc de Berwick, les tropes austracistes sojornen al Regne valencià.
  • Ca.1706: Pamflet botifler, precedent de l’ABC-COPE,“Nuevas Constituciones que piden se le concedan al Principado de Cataluña”, on exageren les peticions dels braços de les Corts Catalanes 1705-1706, per manipular i atiar l’odi anticatalà arreu Espanya.
  • d.10·1706: Eivissa segueix el camí de Mallorca i es passa als aliats.
    L’Arxiduc és proclamat a Es Mercadal (Menorca) pel cavaller ciutadellenc Joan Miquel Saura. La majoria dels municipis s’hi adhereixen, arreu Menorca i, finalment, també Maó, tret del raval de St. Felip, que roman addicte a Felipe V, i del governador Dàvila amb la tropa.
    De nou els maulets s’alcen a la Plana i foragiten els capitosts botiflers.
  • 11·11·1706: El Consell botifler de Peníscola decideix de seguir resistint el setge aliat menjant cavalls i garrofes i, si calia, calar foc al poble, tot abans de lliurar-se als austracistes.
  • 25·11·1706: Calaceit, poble resistent de la Franja, pateix 10 dies a sang i foc per les tropes castellanes.
  • 12·1706: Josep Moragues és nomenat general.
  • 1706-1709: Continu estira-i-arronsa entre la Diputació foral de Navarra, antibel·licista, i el virrei borbó, el príncep de T’Serclaes de Tilli.
  • 1706-1781: Vida del castellonenc Josep Climent, futur bisbe humanista de Barcelona: retirarà relíquies truculentes, prohibeix les escenes sagnants en processons, etc.
  • 8·2·1707: 8.000 holandesos desembarquen a Alacant com a reforç.
  • 2·1707: Els borbònics ocupen Xixona, Novelda i Elda.
  • 7·3·1707: Carles III deixa València i torna a Barcelona. Problema greu perquè l’exèrcit aliat a València queda privat de molta tropa amb Berwick a les portes del Regne.
  • 8·4·1707: Les tropes del comte de Galway i d’Antonio Luis de Sousa, marquès das Minas, es concentren a la Font de la Figuera.
  • 4·1707: Mentre els borbònics s’estaven a Almansa, Aiora era defensada per una guarnició de maulets comandada per Francesc Garcia d’Àvila, antic cap de la II Germania del 1693 i ara partidari fervent de la causa dels camperols valencians. Natural de la Safor, havia desembarcat amb els aliats a Altea el 1705. Tanmateix, la caiguda en desgràcia de Basset després de l’arribada de Peterborough a València l’arrossegà també i fou processat, acusat de malversació de fons públics. Ultra les desavinences al si del moviment austriacista, Francesc Garcia d’Àvila fou sempre un antiborbònic convençut i comanda la guarnició d’Aiora, veritable clau del Regne davant la presència de Berwick a Almansa.

  • 11·4·1707: Contraofensiva aliada contra Castella: Els aliats entren dins Castella acaçant l’exèrcit borbònic. A Montealegre (Albacete) l’avantguarda aliada sorprèn els borbònics en retirada i ocupen la població.
  • 4·1707: Portuguesos, anglesos i holandesos recuperen Iecla (Múrcia, a la vora d’Almansa).
  • 21·4·1707: Berwick arriba a Almansa, on s’arrecera.
  • 22·4·1707: Els austracistes prenen Villena, després d’un setge de 5 dies.
  • 24·4·1707: Els aliats manats pel marqués das Minas i lord Galway ocupen Cabdet/Caudete, llavors pertanyent al regne valencià (encara ara, que pertany a Albacete, té la senyera com a escut).
    Mentrestant, els borbònics s’aposten a la rodalia d’Aiora (llavors probablement aragoneso-parlant). El comandant maulet opta per la negociació i capitula. Això no obstant, quan la brigada Du Maine s’acosta per prendre la població, Garcia d’Àvila ordena de disparar l’artilleria tot causant 20 baixes entre els borbònics i ferint el brigadier Courbille. El comte de Pinto, que dirigeix l’operació, castiga la gosadia tot sotmetent a un bombardeig intens la població, que després és assaltada i saquejada. Garcia d’Àvila i els seus maulets, però, aconsegueixen escapar.

  • 25·4·1707: Els aliats marxen de matinada de Cabdet contra Almansa, on està l’Exèrcit franco-castellà del Duc de Berwick. Devien ser les 9.30 h. del matí quan l’avantguarda de l’exèrcit aliat albira Almansa i el seu castell. L’exèrcit pren posicions: 19 batallons portuguesos, 15 d’anglesos, 1 d’alemany, 3 d’holandesos i 4 d’huganots –protestants– francesos i occitans, és a dir, entre 16.000 i 18.000 homes, reforçats per 20 peces d’artilleria. La primera línia austriacista és comandada en l’ala dreta pel general portuguès Pedro António de Noronha, mentre el centre i l’ala esquerra ho és pels tinents generals britànics Thomas Erle i Charles O’Hara, respectivament. Comanden la 2ª línia els generals Joâo Diogo de Ataide, Christoph i Pedro Manoel de Tavora, comte d’Atalaya.
    Berwick espera ansiosament l’arribada de l’exèrcit, que no arribarà, del duc d’Orleans, a qui havia encomanat Lluís XIV de França la direcció de la guerra a la Península. De moment, el bastard al servei de França compta amb certa superioritat numèrica, entre 24.000 i 26.000 homes repartits de la manera següent: 9 batallons castellans, 13 de francesos i 3 de valons agrupats en la primera línia de combat, mentre a la rereguarda hi ha la cavalleria, 35 esquadrons castellans i un d’italià, a la dreta, i a l’esquerra, 23 batallons castellans, 3 d’irlandesos i 19 de francesos, reforçats amb 24 peces d’artilleria. Els comandants borbònics són el duc de Pòpuli, els tinents generals San Gil, Labadie, D’Avaray i Hessy i el cavaller D’Asfeld.
    Situades en posició les línies de combatents, aquell dia havia eixit ennuvolat i fred. En caure la vesprada, pels volts de les 15.00 hores les bateries d’un bàndol i de l’altre comencen a vomitar plom. Porta la iniciativa el bàndol aliat, el qual, a cavall i a peu ataca i ateny d’obrir una bretxa enmig dels borbònics, però diverses disposicions tàctiques de Berwick condemnen l’atac austriacista al fracàs. La segona línia dels aliats resta atrapada entre dos focs, mentre per les ales s’imposen els borbònics, oficialment anomenat “L’exèrcit de les Dues Corones”. Llavors és quan els esquadrons de D’Asfeld anihilen literalment els terços portuguesos de l’ala esquerra aliada. L’exèrcit aliat prova de reagrupar-se al voltant del tossal conegut actualment com a “Cerro de los Prisioneros”, però tot és debades, la cavalleria borbona, per les ales, éncercla i obliga els aliats a retirar-se cap a Alacant, els aliats són perseguits per la reraguarda, són derrotats: 5.000 morts i 12.000 presoners, a més de grans danys materials, cap a les 23 h. tot sembla acabat, l’exèrcit aliat havia caigut derrotat
    Aquesta gran desfeta deixa els maulets valencians en una situació difícil, i és el començ de grans desgràcies, tal com fa la dita popular: “Quan el mal ve d’Almansa, a tots abasta” (a tot Catalunya). La pervivència popular de la dita (ignorant-ne l’origen) fins al s. XX demostra l’enorme trauma de la guerra de destrucció que costarà el futur de la nació i 30 anys de misèria i esclavatge extrem.
    La desfeta de les armes aliades –que segles després Winston Churchill compararà amb el desastre britànic davant els alemanys a Dunkerc– obre a l’exèrcit de Felip V –IV segons la numeració foral– el Regne de València. Sols hi restarà la resistència a ultrança dels valencians, enquadrats en partides de miquelets, que poc pogueren fer davant el poder de la maquinària de guerra francocastellana.
  • Finals· 4·1707: Finalment, Lluís de Borbó, duc d’Orleans, arriba a Almansa, però ja finalitzada la batalla. El Duc de Berwick es dirigeix cap a Requena, llavors vila castellana de frontera contra el país valencià.
  • 2·5·1707: Berwick i el general en cap de l’exèrcit borbó, el Duc d’Orleans (futur arruïnador de l’economia francesa) s’uneixen front a Requena, que els obre les seves portes. El Duc és qui comanda l’entrada de l’exèrcit invasor al Regne Valencià.
    Principis·5·1707: En Basset és finalment alliberat de la presó del castell de Lleida a fi que organitzi la resistència valenciana, escèptica i despagada, tendeix a inhibir-se de la guerra.
    El Duc d’Orleans exigeix la rendició de València, cap i casal, aterrida per la notícia de la derrota. Llavors, els maulets aposten per la resistència, però l’elit dominant, encapçalada pel jurat en cap Melcior Gamir, decideix lliurar la ciutat al d’Orleans sense lluitar. Els maulets se’n van de la ciutat.
  • 5 al 24·5·1707: El tinent general francès D’Asfeld, amb 12.000 homes, ataca la maulet Xàtiva, la qual resisteix tenaçment.
  • Ca.5·5·1707: Berwick marxa cap a Bunyol .
  • 8·5·1707: Venint de Bunyol, Berwick arriba a València, que se li declara ciutat oberta. La declara ciutat re bel i sense drets.
    El mateix dia Saragosa capitula també davant les forces franco-castellanes.
  • ca.12·5·1707: Berwick arriba a Castelló de la Plana, on imposa un fort “donatiu forçós”, de 8.841 pesos valencians i ordena a les seves tropes d’enderrocar-ne les muralles medievals.
    Tot seguit proseguix cap al Baix Maestrat i Tortosa.
  • 15·5·1707: Davant l’avanç de Berwick cap al Maestrat, els aliats han d’aixecar el dur llarg setge contra Peníscola. En alçar el setge sols hi queden entre els defensors el coronel Sancho Echevarria (governador foraster de la plaça) i vuit soldats borbònics.
    Peníscola és potser l’únic cas de resistència heroica botifler arreu els països catalans (Cal suposar que Peníscola o Morella, amb castell i força militar dependent de Madrid, restaren fidels al Borbó simplement perquè hi havia soldats, el tarannà dels vilatans es limitaria a obeir per por). Més tard serà recompensada per Felipe V. Peníscola és probablement l’únic poble catalanoparlant amb una plaça dedicada al tirà. Si pensam que l’entronització dels forasters Trastàmares també fou gestada pel Papa Luna a Peníscola, caldrà pensar que aquesta població té algun esperit maligne contra la supervivència de la nostra nació. Encara ha tingut quasi sempre batles espanyolistes i regidors regionalistes anticatalans.
  • 5:1707: Basset és traslladat al focus maulet de Dénia.
  • 6·6·1707: Xàtiva es rendeix als invasors.

  • 17 ó 19·6·1707: El psicòpata D’Asfeld ordena, malgrat les requestes dels mateixos botiflers valencians, d’incendiar per ordre del mateix Felipe V, la ja rendida Xàtiva, la ciutat del “Collar de la Coloma”, del castell-presó  de Jaume d’Urgell i dels Borja. Aquesta bestiesa tindrà gran trascendència psicològica, com a tàctica de genocidi i terrorisme castellano-francès. Més de 18.000 xativins en seran expulsats (segons Macanaz). Més tard, Xàtiva, no del tot assolada, serà rebatejada amb l’ignominiós nom del degenerat autòcrata (“San Felipe”). Per sempres més, el quadre de Felipe V ha penjat a Xàtiva cap per avall. Fins a les Corts de Cadis del 1811, Xàtiva no recobrarà el seu gloriós nom.
  • Mitjans·1707: La pesta s’estén per algunes comarques i assola poblacions com Traiguera (Baix Maestrat) o Toga (Alt Millars).
  • 29·6·1707: Felipe V signa el Decret de Nova Planta al “Buen Retiro” madrileny, contra València i Aragó, que considera conquerits per Castella, i aboleix els antics Furs (els valencians són de Jaume I el Conqueridor), mitjançant pragmàtica:“… el justo derecho de conquista que dellos han hecho últimament mis armas”. La Generalitat, però, encara funcionarà uns mesos.
    Tanmateix, al país valencià encara resten zones maulets actives: el Nord (a La Fondeguilla, Plana Baixa, els naturals encara ara reben el malnom de “maulets”) i al triangle Alcoi-Dénia-Alacant. A Alcoi s’amunteguen 1.500 soldats qui paralitzen la vida normal de la vila. El borbònic Mahoní amenaça Alcoi de cremar la vila igual que havien fet a Xàtiva, però decideix continuar del costat maulet.
    Després de la desfeta d’Almansa, milers de valencians fugen dels exèrcits de Felip de Borbó -i de la mortaldat que provoca llur avanç amb la crema de ciutats, represàlies, degollines, sagueigs, imposts brutals -i es refugien al Principat.
  • 7·1707: Suspensió del Consell d’Aragó.
    Les lleis absolutistes de Castella comencen a ser imposades a l’Aragó i a València, militarment ocupats.
  • 30·8·1707: Inici de la castellanització burocràtica total del País valencià.
  • 1707: Creació de l’Audiència de València en substitució del Regne i els Furs valencians, presidida d’ara en avant per capitans o comandants generals de l’Excèrcit espanyol d’ocupació.
    Les tropes borbones destrueixen Villahermosa del Río, vila maulet de parla aragonesa (Alt Millars).
    Mort el bisbe austracista de Sogorb, Carles III nomena el Pare Surista per a substituir-lo però no pot arribar a prendre possessió de la Seu.
    L’alta clericia és majoritàriament botifler (molts bisbes són castellans) i també l’ultrapapista Companyia de Jesús, llavors l’ala més extremista i àdhuc violenta de la Contrareforma.
    Tanmateix, segons el governador botifler de Roses (Alt Empordà), en lletra al govern Borbó: “los frayles y capellanes de Catalunya son peores que nunca y se da por fijo que, a no ser por las diabólicas persuasiones con que enredan a los pueblos, se experimentaría mucha més reducción y buen camino en los catalanes”.
    La baixa clerecia dóna suport massivament i molt activa a la causa de Carles III, fins i tot, des de la resistència clandestina i amb les armes. Hi ha un munt de casos documentats: els rectors de Premià, de Vila-rodona, Albesa, Sta. Eulàlia de Riuprimer, Tona, Viladrau, Vilavella (Penedès), etc…En gran part són parents de la petita noblesa austracista. Fan de mitjancers entre conspiradors, empresonats i aliats al llarg del conflicte.
    El governador botifler de Menorca, Dàvila, amb ajut francès, ateny el control de l’illa per al Tirà.
    Nàpols i Sicília passen a l’obediència de Carles III.
    El poc interès demostrat per Carles III en distins afers (com la no celebració de Crts annuals), la minva d’entusiasme de la població civil catalana envers ell, queda reflectida pel comentari a la il·lustració d’un home nu en un gravat de l’època: “Carlos Tres i Felip V m’han dexat ab lo que tinc”.
    Carles III encunya per a ús extern peces reials d’argent per valor de 7 sous: les pesetes (invent de la pesseta d’origen català).
    Fi de la indendència d’Escocia: el “Covenant” o Tractat d’Unió amb Anglaterra, un acord pacífic i més o menys voluntari, en contrast amb el brutal aixafament franco-castellà contra la nació catalana. neix el Regne Unit.
    “Gramàtica” de basc, per a l’ensenyament, del notari Harriet.
  • ¿Ca. 1707?: El borbònic marquès de Sta. Cruz deixa escrit:“yo he visto miqueletes que espirando de las heridas, en lugar de encomendarse a Dios gritaban que morían por Carlos III”.
  • 5·9·1707: El govern municipal foral de València queda extingit.
  • 9·9·1707: Enric de Hessen, amb 2.500 homes, és assetjat a Lleida pels 11.000 homes del comte d’Orleans.
  • 30·9·1707: Felipe V dóna Llíria i d’altres viles franques (com Xèrica i Barraques, a l’Alt Millars) al Duc de Berwick.
  • 9·10·1707: Un atac artiller borbònic aconsegueix obrir dues grans escletxes a les muralles de Lleida, concretament en el portal de Magdalena i en el bastió del Carme.
  • 12 a 14·10·1707: Les tropes castellanes, disposades a devastar Catalunya, assalten el convent del Roser de la ciutat de Lleida. Dins l’església del baluard, 700 refugiats dels pobles dels voltants -homes, dones, infants…- són degollats un a un. Els borbònics hi cremen l’església amb els refugiats adins, i a allò que avui és el Roser (reconstruït), on s’havien concentrat els ferits durant les conteses, són assassinats i tot seguit tiren llurs cadàvers al riu, amb l’excusa que havien d’atendre els “d’ellos”… La Seu Vella de Lleida és convertida en caserna militar espanyola, fins al s. XX.
  • 14·11·1707: Rendició de Lleida, que és ocupada pels invasors borbons. Capitulació del castell de Lleida.
  • 11·1707: Tot seguit cauen Tàrrega, Cervera i el Pla d’Urgell.
  • 1707-1720: Continu procés de mutació institucional al país valencià, devers un control aristocrático-castellanista molt rígid. El país valencià esdevé proveta on s’assatgen diverses intitucions, com la Intendència, en una barreja d’institucions castellanes, franceses i de forals valencianes supervivents.
  • 9·1·1708: Alcoi cau en mans dels espanyols, després d’un dur setge. En Francesc Pereira, cap dels voluntaris, hi és executat; els maulets represaliats; suprimeix en la festa de St. Jordi i tots els privilegis locals.
  • 26·2·1708: L’incendiari de Xàtiva, el general D’Asfeld, ara comandant l’Audiència de València (és a dir l’ocupació estrangera “manu militari”), entra a Castelló i hi nomena regidors botiflers.
  • 1708: Nou intent de sublevació maulet: els miquelets prenen Sogorb, però el governador militar botifler, Antonio del Valle, coneixia llurs plans i els avorta.
    El Pare Surita ha de desistir de prendre possessió del Bisbat de Sogorb: Felipe V hi imposa el botifler Rodrigo Marín Rubio.
    Segueix la inestabilitat pels Ports-Ebre: Sagnant batalla vora Castellfort (Els Ports).
    Els espanyols perden la plaça d’Orà (actual Algèria).
    A Mallorca encara forneixen un cavall armat per 10 sesters de blat de sembradura, com en plena edat Mitjana, segons en Guillem Mesquida.
    Desconcert general a Navarra i d’altres indrets pels excessos de la soldadesca borbònica, prou poblacions a punt d’amotinar-se.
    Victòria aliada a Oudenaarde (Flandes).
  • 11·7·1708: Rendició de Tortosa, que és ocupada pels espanyols.
  • 7·1708: Els aliats conquereixen Sardenya:“No es ponderable el contento de los sardos viéndose reintegrados a su antigua patria Cataluña” (Narcís de Feliu).
  • 1708-1709: Una plaga de llagosta assola el país valencià.
  • 17·9·1708: Tropes anglo-holandeses de l’esquadra de l’almirall Leake, comandades pel general Stamhope, tornen a recuperar Menorca començant per Maó, sense gaires resistències.
  • 17·11·1708: Els espanyols ocupen l’estratègica Dénia i van controlant la Marina i les vies de comunicació amb Mallorca i Pitiüses.
  • Ca. principis·12·1708: L’incendiari psicòpata D’Asfeld assetja Alacont, ocupada pels anglesos, els quals fan volar part de les defenses del castell de Sta. Bàrbera i mor el governador anglès.
  • 7·12·1708: Els espanyols ocupen Alacant i controlen ja totes les viles valencianes rellevants.
  • 4·3·1709: Els anglesos d’Alacant capitulen davant D’Asfeld.
    Mitjans·4·1709: Ocupació espanyola del castell d’Alacant.
    Al país valencià, però, encara queden partides de miquelets (les milícies dels maulets) per zones muntanyoses sobretot cap al Nord.
  • 27 a 30·6·1709: Els cosacs de Pere I el  Gran i l’artilleria russa desfan les tropes sueques de Carles XII que assetjaven Poltava. Total desfeta sueca i Rússia succeeix els suecs en el domini del Bàltic.
  • 1709: Acausa dels exagerats imposts dels ocupants  borbons, la fam s’estèn per les viles valencianes, sobretot les de predomini maulet, sota la bota del pervers D’Asfeld.
    El Dr. Isidre Planes, valencià, escriu una lletra a un amic seu castellà: “… sintiendo mal de la introducció de las leyes castellanas… que en extremo grado aborrecen todos”.
    Botiflers valencians han fet gestions perquè el Borbó retablesca els furs del Regne. Resposta: el jurat Lluís Balanquer i el buròcrata redactor de la sol·licitud, Josep Ortí, són empresonats al castell de Pamplona, i alliberats al poc de temps gràcies a les repetides instàncies de l’Ajuntament valencià.
    Narcís Feliu de la Penya publica els seus “Anales”, una història “austracista” que anys a venir serà segrestada per la censura borbona.
    Ofensiva francesa des de la Cerdanya.
    Contraofensiva del General Moragues.
    Victòries aliades com la de Malplaquet posen Lluís XIV en una situació límit: abandona Felipe V ccedeix a restablir dos dels furs valencians abolits: el privilegi alfonsí (fonament del règim senyorial valencià) i els que servaven la inmunitat i jurisdicció eclesiàstiques.
  • 1·7·1709: Salvador Feliu de la Penya, germà d’en Narcís, i d’altres comerciants (un d’ells resident a Gibraltar) creen a Barcelona la Companyia Nova de Gibraltar per a substituir el monopoli de Cadis en el comerç Americà.
  • 8·1709: Tot parlant de la brutalitat de les tropes borbòniques al pas per Navarra, Juan de Macaya, batle d’Artajona diu: “es imposible contar todos los excesos… los vecinos quedaron aterrorizados”.
    Els austracistes envaeixen Navarra sense resistència.
  • 1710: 2º demanda de restitució del dret foral privat valencià: topa amb l’oposició de l’Audiència, controlada per funcionaris majoritàriament castellans (els quals hi  ocupen molt més de la meitat de les places de magistratura que, en  teoria, els pertoquen). Aquest organisme d’ocupació boicotejarà tots els intents successius pro-Furs.
    Victòria aliada a Saragossa.
    Victòria maulet en sagnant batalla al pont del riu Cantavella, a la Todolella (Ports): els botiflers de Morella ixen a rebutjar els miquelets, però en són menys i són derrotats.
  • 5·7·1710: Conat insurreccional fracassat a València, en aparèixer 4 vaixells britànics al Grau de València, els quals no poden desembarcar-hi per manca de major resposta popular.
  • 27·7·1710: Felipe V en persona presenta batalla als aliats a Almenar (Segovia).Desprès d’hores de combat,
    el pànic s’apodera dels felipistes i són vençuts. El Tirà hi passa gran perill, però un regiment de cavalleria borbònic se sacrifica per salvar-l’en. Important victòria aliada.
  • 8· 9·1710: Nova sublevació maulet: partides de miquelets tornen a refer-se.
  • 14· 9·1710: Les tropes austracistes bloquejen la botiflera Morella.
  • 28· 9·1710: Carles III ocopa Madrid per 2º vegada.
  • 23·10·1710: El Coronel borbònic Juan Ibáñez sorprén una columna de miquelets pel terme d’Altura (Alt Palància). En fa 42 presoners i els afusella, amb la sola excepció d’un frare carmelità (el baix clergat és fortament austracista, fins i tot actiu militarment).
  • 29·10·1710: Els austracistes bombardegen Morella.
  • 9·11·1710: Carles III abandona de nou Madrid.
  • 15·11·1710: Assalt a Morella: 60 morts i més de 100 ferits entre els austracistes.
  • 11·1710: Felipe V és entusiàsticament rebut a Madrid.
  • 9·12·1710: El Duc de Vendôme derrota els anglesos de Stanhope: a Brihuega (Guadalajara).
  • 10·12·1710: Els filipistes del Duc de Noailles, mariscal de França, derroten els austriacs de Starenberg a Villaviciosa (Madrid). El Duc acabarà negociant la pau i rebent la “grandesa d’Espanya”.
  • 15·12·1710: Carles III ha de tornar-se´n a Barcelona, alhora que els borbònics del Duc de Noailles inicien el setge de Girona.
    Per contra, el mateix dia, Morella es rendeix als austracistes.
  • 25·11·1711: Girona capitula als borbònics.
    Carles III sols controla Igualada-Tarragona-Barcelona, les illes i possessions italianes i alguns punts isolats (com Morella). Es tanca dins Barcelona.
  • 3·2·1711: Els borbònics reconquereixen Morella. El botifleram els rep amb mostres “de gran joia”.
  • 12·4·1711: Formació del Cos d’Enginyers Militars espanyols per reial decret de Felipe V.
  • 1711: Mor Josep I d’Austria, germà de Carles III. L’Arxiduc és nomenat el seu successor, amb el nom de Karl VI.
    Els aliats rebutgen l’acumulació de corones i els països en guerra estan cansats: la guerra baixa molt en intensitat i, d’ara en avant, serà la diplomàcia internacional la que decidirà.
    Promulgació del Decret de Nova Planta.
    Neix el gran fcilòsof anglès D. Hume.
    Barcelona té uns 7.000 “focs”, el Principat no té més de 400.000 habitants.
  • 27·9·1711: Carles III abandona irresponsablement Catalunya, on deixa sa muller com a garantia, amb el càrrec de lloctinent General.
  • 1711-1772: Vida del metge A. Piquer Arrufat, de Fàrnols (Matarranya). Escriurà un “Discurso sobre la aplicacición de la filosofía a los asuntos de religión” on demostra laboriosament que els àngels no fan girar materialment les esferes del cel o que les bruixes no volen en graneres.
  • 2·1712: Encetada a Utrecht (Holanda) una conferència de pau de França amb Anglaterra i les Províncies Unides.
  • 4·1712: Davant la inestabilitat militar, els botiflers de Castelló de la Plana ordenen refer-ne les muralles, enderrocades pels borbònics.
  • 1712: La ciutat deValència, les autoritats valencianes, el capítol catedralici, les comunitats eclesiàstiques i d’altres gestionen, a través del Duc deVendôme,el retorn als Furs valencians, sense cap èxit.
  • 10·6·1712: Sa Altesa Reial Louis, Príncep d’Anheb, Duc de Vendôme, Mercoeur i Estamps, generalíssim dels Exèrcits franco-castellans, el qual salvà la monarquia del Rei-Sol, rendí Barcelona el 1697, etc…(mena de precursor de Franco) mor a Vinaròs (Baix Maestrat) d’una indigestió de musclos i llagostins.
    Es embalsamat i dut a El Escorial, on la seva mòmia jeu amb unes altres  de la mateixa nissaga. Les seves vísceres són soterrades al presbiteri de l’esglèsia de Vinaròs sota una llosa amb lleons i flors de lis.
    “Si aquell qui t’avorreix té fam, dóna-li per a menjar
    … car brases amuntegaràs damunt el seu cap, i Javèh t’ho pagarà”. (Proverbis 25:21-22). I Romans 12:20.
  • 1712: Pius V, promotor dels autos de fe inquisitorials (amb turments i fogueres) és canonitzat.
    Sembla que la soldadesca destrossa, per a saquejar-la, la tomba del Papa Luna a Illueca (Aragó).
    Victòria del Mariscal francès Villars sobre el príncp Eugeni de Savoia. Victòria borbona a Denain.
    Neix Jean J. Rousseau.
    Hi ha a Menorca una costa despoblada pels atacs berberescos, amb sols 389 masoverie, “possessions” o “llocs nous”, València.
  • 7·1712: Felipe V renuncia formalment a la Corona francesa.
  • 8·1712: Acord de suspensió de les hostilitats.
  • 12·1712: Els “tories” (conservadors) anglesos, al poder, temen una unió entre l’Imperi austro-alemany i l’espanyol, i decideixen d’abandonar l’Aliança per Carles III (ara, VI d’Austria).
    Primer els anglesos i després portuguesos i holandesos abandonen l’Aliança austracista.
  • 1712-1736: Primer governador britànic a Menorca, Sir Richard Kane: bastirà la carretera Maó-Ciutadella (camí d’en Kane), assecament d’aiguamolls costaners, importació de bestiar.

  • Principis 1713: Felipe V ordena literalment al duc de Pòpuli que “si algunos miqueletes u otra gente tuviera el bárbaro arrojo y osadía de querer defenderse […] se les pasará a todos a cuchillo, [y] se haga ahorcar a los que se defendieren, pues además de merecer este castigo como rebeldes obstinados y ladrones, convendrá se execute así para escarmiento de los otros”. I aquestes ordres taxatives de Felip V van convertir les operacions d’ocupació de Catalunya manifestament en una guerra d’extermini, conduïda pels generals borbònics amb un acarnissament inimaginable” (Josep M. Torràs i Ribé. “Felip V contra Catalunya”. Barcelona: Rafael Dalmau editor, 2005. P. 13).
  • 19·3·1713: L’emperadriu, qui havia restat com a penyora a Barcelona, s’embarca amb diplomàtics estrangers i a munto famílies de noblés austracistes, cap a Itàlia i Viena.
  • 20·3·1713: Starhembreg jura el càrrec de lloctinent general.
  • 11·5·1713: Queda signat el Tractat d’Utrecht. “It is not  for the interest of England to preserve the Catalan Liberties” (Henry St. John Bolingbroke. Secretary of State for Foreign Affairs, Utrecht, 1713, Cita reproduïda per Soldevila a “Anglaterra i Catalunya”, pàg 23). “Fue el Emperador Nuestro Señor precisado a proponer la separación de la Monarchia de España, y en el caso de no tener grata aceptación, (….) que el Principado de Cathaluña quedase libre y república, baxo la protección de su Ausgusta Casa y de los aliados” “el ministerio inglés, contradijo como impertinente e impraticable, la demanda del Emperador de erigir Cathaluña en República”“Y assí se ha visto después, que el designio del ministerio inglés era el de sacrificar la Nación Cathalana, a sus caprichos” (Capità Francesc de Castellví i Obando (1682-1757) “Narraciones históricas desde el año 1700 al 1725”, IV-2, f. 297).
  • 22·6·1713: A esquenes dels catalans és signat el conveni secret de L’Hospitalet de Llobregat per a lliurar Catalunya al Borbó.

  • 24·6·1713: El Generalíssim Starhemberg declara el general Moragues deseixit de la fidelitat a Carles d’Austria .
  • 25·6·1713: Starhemberg revela al Consell de Barcelona el Conveni d’Hospitalet.
    “Maleït qui confia en l’home, i beneït qui confia en Jahvèh (Jeremies 17:5).
  • 26·6·1713: Moragues llig amb els oficials la lletra de Starhemberg .
    “Els catalans, induïts a fer la guerra pels aliats, i especialment per Anglaterra, i que donaven suport amb admirable tenacitat a l’Arxiduc que anomenaven Carles III, van ser lliurats, amb frases diplomàtiques molt corteses, a la venjança del bàndol guanyador a Espanya” (“A History of the EnglishSpeaking peoples” vol. III i “The age of Revol.”).
  • 1·7·1713: Els imperials abamdonen Catalunya a la seva (dis)sort .
  • 6·7·1713: La Junta dels 3 Braços decideix resistir fins al final .
  • 9·7·1713: Ban de guerra dels catalans, poc abans que embarqui Starhemberg. Manuel Ferrer i Cigues, davant l’evidència de l’abandó: “Fineixi la Nació ab glòria!”.
  • 10·7·1713: Les tropes borbòniques arriben a Cardona.
  • 12·7·1713: La colònia valenciana és molt nombrosa a Barcelona, molts són refugiats de guerra. I quan la ciutat decideix de presentar resistència als exèrcits borbònics, els valencians, a través del comte de Cirat (Alt Millars) i el coronel J. V. Torres presenten a la Diputació de la Generalitat catalana, el missatge d’adhesió per al combat i la resistència. El missatge diu que “han deliberat sacrificar-se per les mateixes raons junts amb V.E.F i que estan prestos a concòrrer en tot allò que V.E.F considere poder contribuir a aquest just i honrós fi, considerant-los com a nadius d’aquest Excel·lentíssim i Fidel·líssim Principat”.
    Declaració d’adhesió dels maulets valencians a la Defensa de Barcelona: Cap de l’artilleria, General J.B. Basset; regiment de la Marededéu dels Desemparats, comandat pel coronel Josep Vicent Torres i Eiximeno i tinents coronels Tomàs d’Anglesola i Francesc Maians, regiment de fusellers de St. Vicent Ferrer, comandat per Josep Ortiz; una altra companyia de voluntaris, comandada per Andreu Marcos, i oficials d’altres unitats, com Francesc Carròs de Vilaragut. “I ja que el Regne de València degué la major part de les armes glorioses d’aquest Exm. i Fid. Principat en la feliç expulsió dels moros de la seva Pàtria, no dubta la Nació, essent tan unida en l’honor i l’interès comuns, que V.E.F. admetrà aquesta sincera expressió del seu zel, amor i reconeixença” (Declaració d’adhesió valenciana a la resistència antiborbònica, presentada a la Generalitat de Catalunya). “Tot un nou regiment d’infateria reglada fou valencià. Els components es triaren pel coronel Torres i Eixemeno, un dels signants del missatge, el qual batejà la unitat amb el nom de la Mare de Déu dels Desemparats. Entre els combatents irregulars, hi hagué molts valencians que formaren el regiment de Sant Vicent Ferrer manat pel ferm patriota Josep Ortiz. Com veurem, una companyia solta de voluntaris era la del valencià Marcos” (Albertí, del llibre de Toni Gisbert. Quan el mal ve d’Espanya. Ed. Columna).
  • 13·7·1713: Conclusió del Tractat d’Utrecht entre França, Anglaterra, Les Províncies Unides, Savoia i Prússia : Anglaterra treu Menorca als catalans, i als francesos part del Canadà i Terranova. Savoia treu Sicília als catalans, l’illa que tanta sang costà a finals del s.XIII. Austria treu als catalans Sardenya l’illa que costà rius de sang catalana durant un segles des del 1323 i Nàpols, conquerit després de 20 anys de guerra, pel Magnànim, amb diners valencians.
    Els “aliats” dels catalans es reparteixen l’antic imperi mediterrani, com la túnica abans de la Crucificció. L’imperi dels almogàvers, els Rogers i els Muntaners.
  • 14·7·1713: Ocupació espanyola de Tarragona, segons els acords amb els austríacs.
    J. B. Basset ja comanda l’artilleria de Barcelona contra els espanyols.
  • 25·7·1713: Els estols franco-espanyols inicien els setge a Barcelona i li exigeixen la rendició.
  • 28·7·1713: Digna capitulació de Moragues a Castellciutat, per tal d’acudir a defensar la capital.
  • 1713: L’administració de les rendes municipals a València passen a dependre de l’intendent (d’ocupació): no es refien del botifleram col·laboracionista, davant la magnitud de l’espoli foraster.
    El cens de Campoflorido, un cop corregit per a com pensar nombroses ocultacions fa 402.400 habitants al País Valencià, 19 hab./Km2.
    Activitat de miquelets maulets al Maeatrat i la Marina, en guerra guerrejada contra l’invasor espanyol.
    Executat el patriota català Francesc Macià i Ambert “Bac de Roda”.
    Felipe V exclou per llei la successió femenina al tron.
    Neix Denis Diderot, futur enciclopedista francès qui enlluernarà la decadent noblesa de “l’Antic Règim”.
    Creada la “Superintendencia General del Ejército y Principado de Cataluña”, dirigida per José Patiño, per a coordinar l’ocupació militar.
  • 3 a 5·9·1713: “Els dies 3, 4 i 5 de setembre de 1713 l’exèrcit borbònic va entrar a Terrassa. Estava format per un destacament d’un miler d’homes a cavall i entre 3.000 i 4.000 soldats a peu, molts d’ells francesos, comandades pel general don Feliciano de Bracamonte. L’acompanyaven el duc de Pópuli, capità general de l’exèrcit a Catalunya i el Coronel Pou de Jafre. Alguns terrassencs, al veure l’arribada borbònica intentaren aturar-los a les portes de la ciutat, però, al veure que no podien frenar l’avenç filipista, s’amagaren alguns cap a dins de la vila i d’altres al convent de Sant Francesc. Durant la primera nit es comptaren una dotzena de ferits i una vintena de morts, disset dels quals van ser resistents terrassencs.
    A les nou del vespre, els ocupants ja havien pres tota la vila, i començaren a saquejar i cremar algunes cases. En una d’elles hi trobaren el canonge i famós jurista Josep Deona, que havia estat jutge de cort de i que s’havia refugiat a Terrassa, per abstenir-se en el conflicte entre les dues corones. Els assaltants el trobaren malalt i al reconeixer-lo, el mataren a baionetades dins el llit, per que creien que no havia estat prou fidel al rei Borbó.
    Durant la nit uns soldats van entrar a l’església del Sant Esperit i van robar molts objectes que estaven allí dipositats, 50 quarteres de gra, una cinquantena de llençols i forces objectes de gran valor.
    L’endemà dia 4, A part de cremar algunes cases més, aquell dia foren les esglésies de Sant Pere les que van patir els atacs. Allí hi van robar la custòdia amb el Santíssim Sagrament de l’Altar. Les formes sagrades ja no van aparèixer mai més.
    El dia 5 van marxar al matí, després d’incendiar i saquejar algunes cases més.
    La crònica de l’entrada, ocupació, saqueig i incendi de la vila de Terrassa es troba en una llibreta que duu per títol Llibreta de notas curiosas de Anton Rodó y Martinez trets de altre llibreta q li deixa un Amich. És una crònica signada pel Pare Garriga, era el predicador i guardià del convent de Sant Francesc durant aquella època. Està datada del 1843. Es conserva en l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa. En la crònica del Pare Garriga s’esmenta que “ab tot,
    posaren foch en algunes cent y quatre casas de las quals lo dany considerable fou la meitat”. Segons una carta adreçada per la Vila a Jose Aparicio el 9 de gener de 1714, s’esmenta que “la vila ha padecido en el saqueo y quema de ciento y seis casas por las tropas del Mariscal Bracamonte” (Arxiu Històric Comarcal de Terrassa. Documents Històrics 1701-1716). Una acta aixecada pel notari terrassenc Joan Puig reconeix l’incendi total de 73 cases d’un total de 295 de la vila. (Arxiu Històric Comarcal de Terrassa).
  • 10·1713: Felipe V expulsa l’abat Fèlix Ramoneda de Montserrat.
  • 1713-1740: Frederic-Guillem, el “Rei Sergent”, succeeix Frederic I de Prússia.
  • 1713-1784: Vida de Ginebre Serra, frare franciscà mallorquí qui crearà missions arreu California.
  • 1713-1818: El País valencià està en fort creixement econòmic i atrau una intensa onada immigratòria: una mitjana de 2.700 immigrants/any.
  • 1:1714: Primer impost no votat al Principat, que provoca un nou aixecament antiespanyol.
  • 13·1·1714: Catalans d’Arbúcies i rodalies combaten al Pla d’en Sola (prop d’Arbúcies). Els borbònics (bàsicament 1 regiment de valons) hi són esclafats i perden 6 banderes.
  • 2·1714: Després d’una malaltia, Moragues torna a la lluita, controla el Pallars.
  • 24·3·1714: Acció guerrillera de Carrasclet al Coll de la Teixeta.
  • 3·1714: Pau de Radstadt, per la qual l’emperador Karl VI (antic Arxiduc) s’adherirà a la Pau d’Utrecht i rebrà Flandes i la Itàlia ex-catalana.
  • 6·1714: Conclusió de la pau d’Utrecht: Felipe V signa la pau amb Holanda.
    Portugal segueix sens adherir-se a la pau: no li donen res.
  • 1714: Vidu de Mª Teresa de Savoia, Felipe V pren Isabel de Farnese per muller, Alberoni ha arreglat aquest 2º casori. Isabel és filla del príncep de Parma: una grassa ambiciosa i dominant de 21 anys, la qual s’empararà del poder a les acaballes del regnat del tirà.
    Reial Ordre de Felipe V, “Decreto de Nueva Planta”: “mi deseo de reducir todos mis reinos de España a la uniformidad… por las leyes de Castilla, tan loables en todo el universo”.
    Els espanyols/borbònics calen foc a Manresa (Bages).
    “Quan prenguis Barcelona nega qualsevol pietat als seus habitants” (Felip V al Duc de Berwick).
    Exili de 5.000 catalans devers Austria.
  • ¿Estiu?·1714: El Consell General d’Eivissa referma la seva voluntat de llibertat.
  • 6·7·1714: Berwick arriba a Barcelona amb grans reforços: En total 35.000 infants i 5.000 a cavall. Contra els 1.485 infants, 380 de cavalleria i 3.500 de “la Coronela” (les milícies gremials-urbanes), comandada per Antoni de Villaroel. O sia: els borbònics són unes 10 vegades més que els catalans.
    Segons Voltaire, l’escèptic anticlerical, fins a 500 eclesiàstics lluitaren en armes a Catalunya contra els franco-espanyols.
  • Estiu·1714: Josep Aparici, de l’Acadèmia dels Desconfiats, traeix Catalunya i es posa al servei de Patiño. Acabarà intervenint en el cadastre.
  • Primers·9·1714: En Villarroel, en sa darrera arenga, diu que lluiten “per nosaltres i per tota la nació (=població) espanyola” contra la previsible pèrdua de les llibertats sota França (la competidora econòmica) i Castella (l’opressió política) i pels territoris robats (països catalans, Sardenya, Sicília…).
  • 11·9·1714: A les 5 de la matinada els franco-espanyols inicien l’assalt contra Barcelona a través de 7 bretxes de la muralla, obertes per l’artilleria borbona. Uns 20.000 franco-castellans comencen l’assalt.
    El conseller en cap, Rafael de Casanova, cau ferit entre els plecs de la bandera de Sta. Eulàlia, la màrtir paleocristiana de Barcelona (prohibida després per Felipe V i substituïda per una nova patrona borbònica: la “Virgen de la Merced”, patrona…dels presoners).
    La  resistència catalana és aferrissada, carrer per carrer, en desigual combat.
    Berwick es veu obligat a fer entrar en combat les tropes de reserva.
    A primera hora de la tarda, la capital de Catsalunya ha de capitular després d’haver pactat amb el pervers duc de Berwick una rendició sense represàlies que no serà pas respectada.
    La resistència barcelonina havia durat 13 mesos i causa l’admiració d’una bona part de l’opinió pública europea, que la comparen a la de Sagunt i Numància. Fins i tot un oficial britànic fundaria una Barcelona a la Gran Bretanya en record del seu combat a Catalunya.
    Barcelona, que té llavors uns 7.000 “focs” o cases, pateix la mort d’uns 4.000 defensors sols de la Diada de l’assalt. Prop de 6.000 morts durant el final del setge, o sia: moren la gran majoria dels soldats catalans i part de la població civil, pràcticament quasi una persona per família. Però es el 1er cas conegut en Europa d’una ciutat vençuda no saquejada.
    Diada Nacional per la Llibertat de Catalunya de l’opressió espanyola, francesa i borbona. “Rarament mai hom ha vist un exemple de resistència tan obstinada com el dels habitants de Barcelona, i calgué tot el valor de les meves tropes juntament amb les d’Espanya, per a poder-los subjugar” (Carta del rei francès al cardenal de Noailles referint-se als fets de 1714).
  • 12·9·1714: En Villarroel, qui havia ordenat la capitulació per a estalviar un holocaust total, gestiona amb Berwick la rendició. “And the Honour of the British Nation, always renowned for the Love of Liberty, and for giving Protection to the Assertors of it, was most basely prostituted and a free and generous People, the faithful and useful Allies of this Kingdom, were betrayed, in the most unparalleled Manner, into irrevocable Slavery” (vol 19, 20. Journal of the House of Lords of the United Kingdom).
  • 15·9·1714: El duc de Berwick crea una “Real Junta Superior de Justicia y Gobierno Provisional” en substitució de les autoritats catalanes vençudes.
  • 16·9·1714: Berwick dissol la corporació municipal i de Govern de Barcelona. El mariscal-duc mana: “Habiendo cesado por la entrada de las armas del Rey N.S. (q. D. g.) en esta ciudad y plaza la representació de la Diputación y Generalidad de Catalunya…”.
  • 18·9·1714: Cardona, amb la seva rendició, evita el saqueig de Barcelona. Ocupació espanyola de Cardona (i d’altres viles), on Manuel Deuvalls capitula amb unes garanties que no foren tampoc acomplertes pels invasors (no us en fieu mai!).
  • 9·1714: L’ambaixador Pau Ignasi de Dalmases és a París. Demana a Felipe V de tornar a Catalunya. Malgrat ser de l’Acadèmia dels Desconfiats, el tirà l’autoritza.
  • 3·10·1714: Ordre de desarmament de la població civil catalana: els ganivets de cuina han de restar fermats amb cadenes, els portells de les finestres dels masos són arrencats, etc….

  • 10·11·1714: Edicte que castiga amb pena de mort tot aquell qui intenti deixar Catalunya sense passaport. Malgrat això, se’n fugen a milers.
  • Darreries·1714: A Londres publiquen “Considerations about the case of the catalans” i “The deplorable history of the catalans”, el darrer imprès per J. Baker, i venut al preu d’un xelí.

—– ARTICLE RELACIONAT ——

Frase del Dia (Bon Lideratge – 11)

  • “El Progrès, lluny de consistir en el canvi, depèn de la capacitat de retenir quan l’experiència no és pas retinguda,com entre salvatges la infantesa és perpètua. Els qui no recorden el passat es troben damnats a repetir-lo…Aquesta éas la condició dels infants i dels bàrbars, en els quals l’instint no ha après res de l’experiència”
    (George Santayana, 1863-1952, escriptor castellà en anglès)

Crisi i Oportunitats: Romandre o Superar-la (02)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

Crisi i Oportunitats: Romandre o Superar-la (02)

QUÈ FER DAVANT UNA CRISI

  • “Cada detall importa en una crisi” “Un líder o un home d’acció en una crisi gairebé sempre actua inconscientment i després pensa en les raons de la seva acció” (Jawaharlal Nehru, en hindi जवाहरलाल नेहर, 1889-1964, estadista de l’Índia).
  • “Analitzar la conjuntura suposa distingir entre allò urgent i allò important” (No en consta l’autor).
  • “Puc fer-hi res? Si la resposta és afirmativa elabora un pla: no hi ha crisi. Si la resposta és negativa, no hi ha tampoc crisi” (Autor desconegut).
  • “El secret de l’èxit és adonar-se que la crisi en el nostre planeta és molt més gran que decidir què fer amb ta pròpia vida, i si el sistema sota el qual vivim l’estructura de la civilització occidental comença a trontollar a causa del nostre egoisme i la cobdícia, llavors no farà cap diferència quan arriba l’ensorrada, de si tens un milió de dòlars o només un. L’únic treball que, en última instància, portarà quelcom de bo per a nosaltres és el treball de contribuir a guarir el món” (Marianne Williamson, *1952, autora i professora nordamericana, cap espiritual de Church of Today).
  • “En temps prehistòrics, l’home sovint només tenia dues opcions en situacions de crisi: lluitar o fugir. En els temps moderns, l’humor ens ofereix una tercera alternativa, lluita, fuig – o riu-te’n” (Robert Orben, *1927, màgic i comediògraf estadounidenc).
  • “Hem de ser jutjats per la manera com actuem en temps de crisi” (Johnnie Cochran, 1937-2005, advocat nordamericà).
  • “La violència domèstica i social comença generalment amb unes poques paraules d’enuig i uns pocs sentiments ferits desatesos, llavors l’enfrontament s’agreuja amb sentiments de traïció, de ràbia i de venjança. Els sentiments interiors de ràbia prompte cauen damunt de tots els aspectes d’una societat. L’èmfasi social multiplica diàriament amb cada nou informe sobre problemes polítics, abusos a menors, drogadiccions, violència laboral, escolars amb armes de foc, manca d’habitatge, guerres ètniques o qualsevol altra crisi. La causa de l’arrel de molts d’aquests èmfasis socials és la violència interior creada per una comunicació disfuncional entre el cor i la ment. Quan la pressió social augmenta, ens trobem davant una tria: la retirada esporuguida i l’aïllament -enfadats i amargats-, intemptar d’ignorar-ho tot plegat, o responsabilitzar-nos de les nostres pròpies reaccions davant la pressió” (“Freeze-Frame”, del Doc Lew Childre, escriptor i psicòleg nordamericà).

RESISTIR

  • “Encarat amb una crisi, l’home de caràcter cau de nou en si mateix. S’imposa el seu propi segell d’acció, n’assumeix la responsabilitat, la fa seva” (Charles-André-Joseph-Marie de Gaulle, 1890-1970, militar, polític i escriptor francès, President de la República de 1958 a 1969).
  • “Tanmateix, la combinació de la resistència civil, de grans mobilitzacions de masses i de les vagues, amb un cert grau de violència revolucionària, podria provocar una crisi en el camp enemic que en última instància conduiria a canvis essencials” (Joe Slovo, lituà de família jueva, 1926-1995, polític sudafricà, cap del PC sudafricà).
  • “La fortalesa no prové de vèncer. Les pròpies lluites despleguen les pròpies fortaleses. Quan anem per camins de duresa i decidim resistir, això és la força” (Arnold Alois Schwarzenegger, *1947, culturista, actor, model, home de negocis austro-nordamericà i 38è governador de Califòrnia).
  • “Si patiu una crisi, adés en un vaixell adés allà on tresqui, hi ha herois que se n’elevaran per damunt” (Jerry Bruckheimer, *1945, productor de cinema i sèries de Detroit, d’origen judeo-alemany).
  • “Cada gran crisi de la història humana és un pas de les Termòpiles, i sempre hi ha un Leònides i els seus tres-cents per morir-hi, si no poden vèncer” (George William Curtis, 1824-1892, escriptor i orador de Nova Anglaterra).
  • “Assumiràs la veu d’un poble,
    i serà la veu del teu poble,
    i seràs, per sempre, poble,
    i patiràs, i esperaràs,
    i aniràs sempre entre la pols,
    et seguirà una polseguera.
    I tindràs fam i tindràs set,
    no podràs escriure els poemes
    i callaràs tota la nit
    mentre dormen les teues gents,
    i tu sols estaràs despert,
    i tu estaràs despert,
    i tu estaràs despert per tots,
    No t’han parit per a dormir:
    et pariren per a vetlar
    en la llarga nit del teu poble.
    Tu seràs la paraula viva,
    la paraula viva i amarga.
    Ja no existiran les paraules,
    sinó l’home assumint la pena
    del seu poble, i és un silenci.
    Assumiràs…”
    (Vicent Andrés Estellers, Burjassot, l’Horta, 1924 – València, 1993; periodista i poeta eròticopatriòtic valencià, considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània).
  • “La resistència noviolenta que dirigeix Gandhi és més activa que no pas la violenta. Exigeix intrepidesa, més esperit de sacrifici, més disciplina, més esperança. Actua ensems en el plànol de les realitat constatables i en el de la consciència. Obra un capgirament pregon en els qui la practiquen i de vegades unes conversions sorprenents en aquells contra els quals és exercida” (“Peregrinatge a les fonts”, d’en Giuseppe Giovanni Lanza del Vasto, 1901-1981, deixeble cristià europeu de Gandhi).

ERRADES DAVANT UNA CRISI

“L’actitud de la gent està demanant a crits més corrupció, més lladres, més merda, més misèria, més repressió i més emigració a l’estranger, i sembla que en tindran a desdir. Perquè ningú no vol millorar ni canviar res de la misèria pròpia ni de l’ambiental”

  • “Massa gent està pensant en la seguretat en comptes de l’oportunitat. Semblen més temorencs de la vida que no pas de la mort” (James Francis Byrnes, 1882–1972, polifacètic polític nordamericà).
  • “En el millor dels casos, els nostres dies estan comptats, de totes maneres. Així que seria un crim contra la natura per a qualsevol generació de prendre la crisi mundial tan solemnement, que bandegi el gaudi de les coses per a les quals van ser dissenyats d’entrada: l’oportunitat de fer una bona feina, de gaudir dels amics, d’amorosir-nos, de jugar amb una pilota i per fer saltirolejar un nin” (Dracul Alistair Cooke, *1908, periodista i comentarista).
  • “Trob que vam perdre una gran part de simpatia i suport amb la forma en què van dur la crisi, allò més important crec que fou quan semblàvem aferrar-nos a moltes coses a la vegada, en lloc d’identificar les nostres prioritats d’una manera molt més responsable” (Wilbert Joseph Tauzin, II [Billy Tauzin], *1943, polític cajun –francòfon- de lobbies nordamericans).
  • “Hi ha una crisi de capital humà en el govern federal. No sols estem perdent les dècades de talent de funcionaris que es jubilen, sinó que no estem fent prou per crear i desplegar la pròxima generació de servidors públics” (Daniel Kahikina Akaka, *1924, senador demòcrata de Hawai).
  • “Trob que vam perdre una gran part de simpatia i suport amb la forma en què van dur la crisi, allò més important crec que fou quan semblàvem aferrar-nos a moltes coses a la vegada, en lloc d’identificar les nostres prioritats d’una manera molt més responsable” (Wilbert Joseph Tauzin, II [Billy Tauzin], *1943, polític cajun –francòfon- de lobbies nordamericans).
  • “A Europa hom viu una mena d’hivern eclesial que acompanya un hivern cultural. Hi ha una crisi d’expectativa històrica, una manca d’esperança. És una Església sens esperança…” (Leonardo Boff, *1938, teòleg de l’alliberament brasiler, de família del Veneto, perseguit per la Cúria Vaticana).
  • “Jo crec amb tot el meu cor que estar al servei dels Estats Units significa estar-ho pel Déu que tant ha beneït la nostra terra. Hem menester de l’ajuda de Déu per a guiar la nostra nació a través de mars tempestuosos. Però no podem esperar que protegesca els Estats Units en una crisi si L’abandonem quan entrem en el nostre viure diari” (Ronald Reagan, 1911-2004, 40è president nordamericà durant 1981-89).

El bullying contra els catalanoparlants

ELS CATALANOPARLANTS TAMBÉ SOM HUMANS
/
CATALANSPEAKING PEOPLE ARE HUMANS TOO

UN CAS DE MITJANS DELS NORANTES

La primeria d’agost vaig enviar el present article a “El Temps” i a “Ultima Hora”. Almanco fins al 25, tant els uns com els altres n’han fet el cas del moix. Cansat d’esperar i emprenyat, l’envií a L’ESTEL de Mallorca confiant que no serà tan triat ni tan tardà amb les veus aborígens com aquelles dues publicacions.

El jove Lluís Xavier Flores, segons el setmanari “El Temps”, la setmana de l’1 al 21 de juliol va denunciar agressions verbals i un cop de puny que li va entaferrar un funcionari de la biblioteca de la Generalitat Valenciana a Alacant, per haver parlat en valencià i no en espanyol. Segons el jove, la policia municipal tampoc no el va voler atendre en valencià.

Em deman què hauria pasta si un funcionari de la Generalitat  de Catalunya –o de Valencia- hagués fet el mateix a un ciutadà per parlar en castellà. Ja ens podem imaginar els editorials i els articles de l’ABC, les tertúlies de la COPE i els crits al cel a què ens tenen acostumats segons quins personatges.

Doncs bé: a on són tots ells davant aquest cas de racisme flagrant? Enlloc!

SOS Racisme, que tan encertadament surt en defensa dels drets dels inmigrants nordafricans quan són víctimes de discriminació racial, tampoc no sé que hagi mogut ni un dit per denunciar aquest fet intolerable. Sé cert que si la víctima del cop de puny fos estada magrebí o una persona de raça negra per parlar en àrab o en bantú tot d’una n’haurien fet ressò . Què passa a la nostra terra? Per què si qualcú de la nostra  comunitat lingüística és tractat com un ca pel fet de parlar el nostre idioma al nostre territori, no ja a terra castellanoparlant!, tothom calla i ho acepta com un fet natural? És que no som persones?

De vegades fa l’efecte que hi ha pobles que fan -que feim- nosa damunt la Terra. I que el destí d’aquests pobles ha d’esser l’extinció, sigui cultural –és el nostre cas- sigui física –és el cas dels musulmans de Bòsnia-. I pobreta la comunitat condemnada a desaparèixer en la nostra època si no té Estat propi!

Sospit que és com fa dos-cents anys la persona que tenia la condició d’esclau. Qualsevol maltractament era natural. I així ho consideraven fins i tot les persones de més bona fe.

Doncs igual passa avui amb les comunitats sense Estat propi: als ulls de la comunitat internacional, qualsevol agressió, per brutal que sigui, no és més que “un assumpte intern” de l’Estat reconegut.

Si Hitler no hagués duta idea d’eixamplar fronteres i s’hagués limitat “només” a l’extermini dels pobles que no li agradaven… de dins les seves fronteres, hauria aixecat el cul contra ell la comunitat internacional?   L’actual holocaust de Bòsnia i la passivitat d’Europa, que calla i mira, ens pot servir de pista per endevinar l’escarrufadora resposta. Actualment ni Xina ni Turquia ni Rússia no “violen” cap frontera oficial, no passa res. La “violació” d’un pam de frontera és internacionalment inacceptable i inacceptada –pensem en Kuwait o en les Malvinas-; la violació de cent mil dones d’una nació sense Estat és un fet trist, això sí, però què hi farem!

Salvant totes les distàncies, és bo de fer observar els paral·lelismes que hi ha entre la filosofia dels qui, per jutjar una garrotada, miraven si l’atupat era esclau o ciutadà, i la filosofia dels qui, per jutjar un genocidi, miren si pel mig hi ha frontera internacional o no.

O per jutjar un cop de puny al qui usa a casa seva la seva llengua materna, mira si la llengua de l’agredit és oficial a l’Estat o no. El qui parla la llengua de l’Estat, simplement, parla. I parlar no és cap delicte.  Ara, el qui parla la llengua que fa nosa, quan rep, a més de rebre, encara és el dolent, el caparrut que s’ho cercava i més se’n mereixia. Per això tothom calla.

Jordi Caldentei, Manacor.
(Un escrit devers 1995-1997).

Crisi i Oportunitats: Romandre o Superar-la (01)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

Crisi i Oportunitats: Romandre o Superar-la (01)

CRISI EN GENERAL

  • “El període més fàcil en una situació de crisi és en realitat la batalla en si. El més difícil és el període d’indecisió – adés per lluitar o adés per fugir. I el període més perillós és la seqüela. És llavors, amb tots els seus recursos despesos i la guàrdia baixa, que una persona ha de quedar amatent davant les reaccions contràries i el judici defectuós” (Richard Nixon, 1913-1994, 37è President dels Estats Units d’Amèrica entre 1969-74).
  • “Ningú, a part dels radicals, mai no han aconseguit res en una gran crisi” (James Abram Garfield, 1831–1881, 20è President dels EUA).
  • “El que volíeu fer quan teniu una crisi en la vostra vida és comprar un cotxe ràpid (i fugir), oi? Bé, sempre he tingut cotxes ràpids. No és pas això. És tèmer que allò millor ja és passat. És la temor que les coses fetes en el passat són el nostre millor treball” (Robbie Coltrane [Anthony Robert McMillan], *1950, actor còmic de cinema i televisió d’origen escocès).

ORIGEN DE LA CRISI

  • “Molts dels canvis actuals no són pas independents entre si. No són pas fruit de l’atzar. Per ex., la fallida de la família nuclear, la crisi mundial de l’energia, la difusió de cultes i de la televisió per cable, l’augment de l’horari flexible i dels nous conjunts de beneficis marginals, l’aparició de moviments separatistes des de Quebec fins a Còrsega, potser semblin esdeveniments aïllats. Tanmateix, allò cert és exactament el contrari” (Introducció de “La Tercera Onada”, 1980, per Alvin Toffler, *1928, assagista científic nordamericà de Prospectiva).
  • “El tema que debatem ara és molt senzill: Mereix de ser escoltada qualsevol mena d’opinió, per més impopular que sia? Plantegeu aquesta pregunta en aquests termes i gairebé tots els anglesos sentiran que llur deure és respondre: «Sí». Però doneu-li una forma concreta i pregunteu: Què us sembla si ataquem Stalin? Tenim dret a ser escoltats? I la resposta més natural serà: «No». En aquest cas, la pregunta representa un desafiament a l’opinió ortodoxa regnant i, en conseqüència, el principi de llibertat d’expressió entra en crisi. De tot això resulta que, quan en aquests moments hom demana llibertat d’expressió, de fet no estan pas demanant autèntica llibertat” (1944, Pròleg de Georges Orwell [Eric Blair], 1903-1950, escriptor antitotalitari anglès i lluitador antifeixista a Catalunya, al seu “Animal Farm”).
  • “He arribat a la conclusió espantosa que jo sóc l’element decisiu a l’aula. Segons l’humor que tinc aquell dia, així va l’oratge. Com a mestre, tinc un poder enorme per fer la vida d’un nen miserable o alegre. Puc ser un instrument de tortura o un instrument d’inspiració. Puc humiliar o escampar bon humor, fer patir o guarir. En totes les situacions, és la meva resposta la que decideix si una crisi s’intensificarà, o amainarà, i un nen s’humanitzarà o es humanitzarà” (Dr. Haim G. Ginott, 1922-1973, mestre, psicòleg i psicoterapeuta infantil).