Com es lliga la colonització a Espanya amb el fet de ser poc cristians

La principal “estructura d’Estat” és una Església nacional, a tot Occident és la més trasversal, però justament és aquesta la que els trolls i agents espanyols més difamen i la que gran part de catalans independentistes no volen veure ni en pintura.

Per això la independència no pot tirar endavant.

Com es lliga la colonització catalana sota Espanya amb el fet ser ser poc cristians?

Uns exemples:

A mesura que el cristianisme decaigué, per ex. amb heretgies (nestorianisme, monofisisme, montanisme…), l’Islam anà ocupant aquelles terres.
I a mesura que a Occident es tanquen esglésies per indiferència van obrint-se mesquites.

Els pobles-autonomies sense Estat amb més ateus (Principat i Euskadi) són molt nacionalistes però també molt reprimits (i el Principat espoliat econòmicament). L’ateisme a Espanya és menor, almenys el declarat, i tampoc no sol ser tan cristianòfob com ací. Allà prefereixen la hipocresia a l’ateisme.
Compara la Catalunya actual (esclava) amb la medieval (Imperi).
Totes les primeres potències mundials sempre han estat hiperreligioses: des d’Egipte fins a l’Imperi Britànic o EEUU..

Alemanya Oriental fou la part que votà més Hitler, també fou la que caigué sota el comunisme i ara és la més atea, però també la més pobra i de població més envellida.

Tots els països que durant segles han llegit molt la Bíblia són democràcies prou riques sense cops d’Estat ni Dictadures.

Per a més detalls et recomano de llegir “Estudi de la Història”, de l’historiògraf anglès Arnold Toynbee, sobre el sorgiment i decadència de les civilitzacions i els Estats.

Tot plegat coincideix amb allò que diu la Bíblia, sobretot a l’Antic Testament.
No poso ara versets bíblics per no allargar-me.

Si en lloc de promoure els 50 nous gèneres no binaris, l’avortament, la multiculturalitat i el somiatruitisme els partits i organitzacions catalanes haguessin promogut la família, el matrimoni, la natalitat i el cristianisme ara no patiríem la progressiva minorització en pròpia casa, que ja és pràcticament inevitable i difícilment reversible.
Però, clar, com al Principat tothom vol ser el més modern i resaberut del món mundial, doncs…

A Catalunya hi ha massa ràbia, i la passió política és poc respectuosa.
Aquesta micropolítica quotidiana que percep, aquest etern plany rabiüt, aquest “anti” i victimismes obsessius, rutinaris i avorrits… ¿és barbàrie o estupidesa, o només ho semblen?
Però és una misèria.

Anuncis

Frase del Dia (L’Art i l’Estil – 11)

  • “En ma vida sóc prou indecís i miserable, però en el meu art sóc lliure d´ésser allò que més desig semblar: qualcú capaç d´introduir força i harmonia dins les vides somortes que m´envolten”
    (“Balthazar-Quartet d´Alexandria”, Lawrence George Durrell, l912 India-1990 Provença, brillant novel.lista britànic)

Els Hereus de Catalunya

Són els qui tenen més fills, ells i els musulmans, els qui hereteran Catalunya, ja que els principatins teniu molts pocs fills.

Una Catalunya que parlarà castellà i àrab gràcies al vostre ateisme i falta de natalitat.

Per fi es complirà, gràcies a l’ateisme, el somni de Felipe V i Franco: exterminar dissimuladament els catalans: i ho faran els mateixos catalans, manipulats per la propaganda atea.

Frase del Dia (Bon Lideratge – 14)

  • “Jo no admir pas l’excès d’una virtut, el coratge posem per cas, si no admir ensems l’excès de la virtut contrària, com n’Epaminondes, el qual tenia els extrems de valor i benignitat, perquè altrament, no vas cap amunt sinó cap avall. La grandesa no queda demostrada quan algú arriba en un extrem, sinó quan aplega els dos alhora, i omple l’espai d’enmig. Però també pot ser que no ho atenyis sinó per mitjà d’un ràpid moviment anímic entre dues fites contràries, i que, de fet, l’ànima no es troba sinó en un sol punt, com el tió roent (quan es giravoltat). Concedim-ho. Però almenys ço assenyala l’agilitat d’una ànima, ja que no la seva extensió”
    (“Pensaments”, de Blasi Pascal, 1623-1662, científic, savi i escriptor catòlicobíblic occità)

Problemes caracteriològics dels catalans?

Problemes caracteriològics dels catalans?

Gandhi deia que l’Índia seria independent quan es guanyés el cor dels anglesos.
Esteu molt lluny de guanyar-vos el cor dels espanyols.
Molts el tenen endurit pel racisme i la manipulació mediàtica. Però allí no acaba el problema.
La mala fama dels catalans ha estat la de ser avariciosos, garrepes, però crec que no és correcta.
El problema és més aviat un tarannà sec -amb tendència a enrabiar-se- amb un orgull relligat a un materialisme molt plebeu, que fa una impressió d’una manca atronadora d’espiritualitat, de no anar més enllà de la panxa, el sexe i la butxaca.
Si a catalans d’arrel aquests trets ja resulten repel·lents (tríada potser digna d’una porquera) podem imaginar que més ho deu resultar als altres pobles del món.
La fama de “rabiosos” ve d’antic.
Al País Valencià en deien “rabuts” (que tenia sentit de fanàtic), en una cançoneta popular burlesca:
“Català rabut, fill de Barcelona,
no tens prou diners, per fer ballar la mona”.

El tarannà dominant de fons també influeix en la manera de parlar la llengua catalana, tant al Principat com al País Valencià i a les Illes. Molt sovint l’accent de la llengua parlada és massa plebeu i malsonant, ple de castellanades i brofegades. Es natural que això el faci desagradívol a les orelles de gent que, ja d’entrada, tenen prejudicis.
Un exemple d’aquesta caracteriologia:

Fins i tot un bandarra de primera com Casanova descrivia els valencians del s. XVIII com a “ànimes de bronze”:
“Poble espanyol, ets de plànyer!
En els mateixos béns que la natura t’ha prodigat, trobes la causa de la teva eterna misèria; la bellesa del teu país i les seves riqueses naturals són justament les causes de la teva indolència i de la teva incúria, igual que les mines de Mèxic i del Perú han nodrit el teu orgull i els teus prejudicis.
Heus ací una opinió que, a primer cop d’ull, semblarà paradoxa; és el lector qui l’ha de meditar i l’ha d’apreciar.
Qui dubta que Espanya ha de menester una regeneració que no ha d’ésser sinó el resultat d’una invasió estrangera, l’única que pot reanimar en el cor dels espanyols aquell fogar de patriotisme i d’emulació que perilla d’extingir-se totalment?
Si Espanya ha de reprendre el seu gloriós lloc en la gran família europea, ens fa molta feredat per ella que no sia a costa del més terrible daltabaix.
Sols el llamp pot despertar aquests esperits de bronze”
(“Història de ma vida”, de Giacomo Casanova [Jacques Casanova de Seingalt], 1725-1798, aventurer i gran bandarra venecià, parlant especialment de la decadència que veu a la ciutat de València, 1769).

Han fet de l’independentisme una mena de religió cívica laïca, amb aspectes d’idolatria ideològica.
Ja a la Guerra de Successió conten que hi havia prou miquelets que es deixaven morir “per l’Arxiduc”.
El nacionalisme català n’és una versió actualitzada.
Els patriotismes que triomfen van acompanyats d’una fe popular si fa no fa potent, que és el ciment més contundent perquè és sobrehumà. Com a la Catalunya imperial de l’Edat Mitjana.
Rellegim els nostres clàssics i tornem a la nostra caracteriologia no degenerada.
Torras i Bages ja s’ho va veure venir:
“Tenim, doncs, molta gent ocupada a treballar en l’element variable i transitori, on les formes externes i visibles, en el que en podríem dir el cos venerable de la pàtria; mes de treballar en son esperit pocs se’n recorden. Alabem la bona qualitat de la font i ens aprofitem de l’excel·lència de ses aigües; estimem els sentiments catalans potser superiors als dels altres homes; ponderem el caràcter que distingeix els fills d’aquesta terra; mes molts dels nostres miren amb indiferència i tal volta amb menyspreu el vell esperit català que tot això engendra, i no saben capir que el més necessari és fomentar la substància de la pàtria.
La nova generació catalana sap aprofitar els tresors; potser fins els malgasta; manifesta una generosa activitat, mes sa força de produir per ara és molt limitada, i en lloc d’augmentar-se, veiem cada dia minvar el sagrat dipòsit de la pàtria; havem de procurar no convertir la nostra regió en una societat de sols literats i artistes, que fóra gran afront per a la pràctica raça catalana.
Els caràcters s’emmotllen al figurí parisenc o madrileny el mateix que els vestits, i això arriba fins a la classe popular, sempre més aferrada a la tradició; i tot sovint pels carrers de Barcelona s’ou el rústic carreter cantar malagueñas al so de l’estepec de les xurriaques”
(“La tradició catalana”, cap. I, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, cofundador del catalanisme modern).

Frase del Dia (La Força Espiritual – 08)

  • “No pas l’arbitrarietat,
    sinó atrevir-se a fer el que és just,
    i en tot allò possible, sense nedar entre dues aigües,
    no aplanar l’aprehensió de la veritat,
    no deixant que els pensaments s’esvaesquen,
    la llibertat rau només en l’acció.
    Surt de la indecisió espantadissa
    a la tempesta dels esdeveniments,
    sostingut sols per la teva fe…”

    (Dietrich Bonhöffer, 1906-1945, pastor evangèlic de l’Església antihitleriana, penjat pels nazis)

El bandoler Miquel

EL BANDOLER MIQUEL

Era la vespra de Nadal, uns anys abans de la 1ª Guerra Mundial. En una immensa planúria devers Belorús s’aixecaven els bastiments d’una granja. Totes les portes hi restaven ben closes perquè un vent glaçat bufava rabiosament. Feia gemegar lúgubrement el gran boscatge d’avets que hi havia a la vora.
Una espessa capa de neu recobria la terra d’ençà moltes setmanes.
L’espaiosa cuina de la granja era enllumenada per un gran foc. Una soca enorme cremava a la llar, i tot al voltant, una dona encara jove s’escalfava amb els seus quatre fills. Fedor, el major de cara enèrgica i seriosa, acabava de fer tretze anys. El pare de família havia marxat de bon matyí cap a la vila més pròxima, a més de 20 Km. Havia agafat un trineu dut per tres vigorosos cavalls al trot ràpid. Havia de dur una quantitat de diners prou important a fi de saldar definitivament el preu de la propietat comprada uns anys abans.
La mare i els infants es trobaven desficiosos però callats…Una veu es deixà oir, la de Feodora, una nina rossa d’ulls somiadors. Tot expressant el secret pensament de tota la família, demanà:
-Mama, per què el papa triga tant a tornar aquest vespre? En anar-se’n aquest matí ens havia promès de tornar prest. Havia de portar-nos tantes i tantes coses…pastissets, joguines. Si no ho havia sentit malament, també un gall dindi, ben gros i carregat de castanyes mengívoles, mama. Ai! Per què el papa triga tant…? El nostre cucut ha cantat sis vegades. Són ja les sis i papa no ha pas vingut encara!.

La mare restà en silenci. Una angoixa li estrenyia el cor. Potser li havia pres qualque mal? No rumiava sols sobre el perill dels llops, bé que bandades famolenques, foragitades dels boscs per l’hivern primerenc i dur, ja havien atacat i fet maleses en més d’una contrada. Però ella cavil·lejava sobretot en un altre perill, més greu i amenaçador. Els periòdics havien relatat les tristes gestes d’un cèlebre bandoler, en Mikhaïl Peruf, un fugit de la justícia escapolit de les presons de Sibèria. Estava assolant els camps dels rodals amb les seves audaces malifetes. Aturava els viatgers escadussers, els furtava, i si feien gest de voler defensar-se, els assassinava sense pietat.
-Mare, –va dir llavors el fill gran- vols que vagi a l’encontre de mon pare? No aniré pas més enllà del cim del tossal. De la voreta del bosc estant, podré albirar tota la immensa plana. Si no puc oir els cascavells dels nostres cavalls, potser distingiré la llanterna del trineu.
-Vés-hi fill meu! –digué simplement la mare, i Déu et guard!

Fedor sortí. La nit havia caigut. Caminava amb pas segur, xafant amb les seves àgils cames l’espessa capa de neu.
Una dolça claror reflectida per la neu llançava llum, feblement, damunt el camí mig desdibuixat. Tot plegat donava un aspecte estrany al tossal i als grans avets. Però l’al·lot no tenia por, no se sentia mai sol. Un any abans, a l’escola dominical de la missió, s’havia convertit: havia lliurat el seu cor al Salvador i, d’ençà, tenia sempre la certitud que Jesús era sempre amb ell. En arribar a dalt s’aturà. El seu esguard es capbussà a la vasta planúria. A les foques semblava tètrica. Escrutava la nit i estenia l’oïda, però no veia ni oïa res.
Aleshores s’agenollà i pregà amb veu clara i segura, mentre girava els ulls per a guaitar el centelleig dels estels:
-Déu meu –féu- guarda mon pare, condueix-lo, porta’l a casa!. Guarda’l dels atacs dels llops. Protegeix-lo sobretot de trobar-se amb el bandoler del qual tant parla la gent: en Mikhaïl Peruf. Diuen que és tan cruel. No Et coneix, aquest pobre home…Però Senyor –continuà- si ell sabés com tu te l’estimes, si cregués en l’amor de la teva sang escampada a la creu pels pecats d’ell, estic segur que et demanava perdó i trobaria la benaurança. Ai Déu meu, salva en Peruf!. Que pugui escapolir-se de l’infern. Salva’l, com feres amb el lladre a la creu!.
L’al·lot s’alçà de bell nou tranquil, confiat en el poder de Déu. No havia pas sentit, entre la malesa de la vora, un profund sospir, gairebé un sanglot. Se’n tornà a la granja. Aviat hi entrà son pare. Déu havia escoltat la pregària del jovenall. El vespre acabà en l’alegria.

Algun temps més tard, un desconegut trucava a la porta de la granja. Era un home alt, d’esguard ombrívol però molt expressiu. Cercava treball i el van llogar com a criat.
Els dies s’escolaren. El nouvingut treballava a consciència. Era acurat, obedient, actiu, però molt callat. Passava les hores sense badar boca. Al capvespre, es retirava ben d’hora a l’establia, on dormia.
Una nit, sentiren uns crits: La granja cremava! Del trespol de rostolls brollaven llargues flamerades que s’enfilaven ben alt cap al cel fosc en estols de guspires. A mig vestir, el granger, la muller i els tres fills més petits se’n sortiren afora d’un bot, a l’abric del perill. Però Fedor, qui dormia sol al primer pis no hi era!

L’incendi treia flamerades pertot i semblava impossible de socórrer el pobre noi, el qual cuidava perir entre el foc. Son pare i sa mare es torçaven les mans desesperats quan a la resplendor de les flames acudí el criat corrents amb una escala. La recolzà contra la paret i s’hi enfilà rabent.
Abans que ningú no tingués temps de cridar-li res, ja s’havia llençat de cap a la foguera….S’escolà un minut, llarg com un segle. I hom el veié ressorgir dalt l’escala amb el jove Fedor embolicat en una manta, tot prement-lo sobre el seu cor. Tot d’una el fadrí fou dipositat sà i estalvi als peus dels seus majors, profundament emocionats.
Però l’heroic salvador es trobava horriblement cremat. El dugueren fins a un bastiment veí que no havia estat assolat.
Quan arribà l’alba, el granger i sa muller es trobaven encara a la capçalera del criat socarrat, però llurs cures van ser inútils…El moribund obrí els ulls. Malgrat els seus patiments, una expressió de joia il·luminava els seus trets. I digué aquests darrers mots:
-Sóc en Mikhaïl Peruf, el bandoler odiat. Un vespre m’havia amagat entre el sotabosc a la vora del camí pel qual havíeu de passar, mestre, per a recuperar la granja…- Després d’un llarg sospir, el valent criat continuà la seva història- Havia pensat de matar-vos i furtar-vos els diners que havíeu de pagar. No feia vent i en el silenci del bosc vaig sentir unes passes lleugeres. Malgrat la foscor, distingí un noi qui s’aturà prop de mi sens adonar-se de la meva presència…Després d’haver guaitat per l’horitzó, s’agenollà damunt la neu i es ficà a parlar. Jo me l’escoltava. Pregava, era en Fedor. Demanà a Déu de protegir son pare. Tot seguit li pregà de salvar Mikhaïl Peruf el bandoler, de tocar-li el cor a fi que una diada, en lloc de ser damnat, pogués anar a la glòria. El Senyor executà aquesta pregària: em torní devers Ell i plorí les meves horribles faltes, vaig implorar el seu perdó i prometí de lliurar-me a la justícia. Vet ací que no podré pas fer-ho, ara ja és massa tard!. Però sé que Jesús m’ha perdonat…Vine Fedor! Dóna’m la mà. Jo t’he arrabassat de les flames del foc. Déu es va servir de tu per arrapar-me de les de l’infern. Ara em sent aconhortat i feliç de saber on seré jo prest: per sempre més a prop de qui és el teu Salvador…i també el meu!.

Les Rates no Resisteixen l’Altura

LES RATES NO RESISTEIXEN L’ALTURA

Després de la Segona Guerra Mundial, un jove pilot va decidir fer una perillosa i llarga travessia utilitzant una avioneta monomotor.
El repte era gran i requeria molta energia i concentració.
Quan ja duia molt temps en el seu viatge, els seus instruments van començar a comportar-se en forma estranya i, en regirar-hi, es va adonar que duia una rata en l’avió, la qual estava rosegant els cables, i això causava que els instruments donaren lectures incorrectes, amb el perill que era possible que el pilot prenguera decisions errades que, en la seua posició, serien fatals.
En aqueix instant va recordar una cosa que li havia ensenyat el seu instructor:
– Quan trobes rates en el teu vol, en comptes de despendre la teua energia i posar-te en perill buscant i barallant-t’hi, eleva’t! Eleva’t tan com pugues, les rates no resisteixen l’altura.
Algunes vegades tenim pensaments i emocions que són com aqueixes rates. Les rates en moltes ocasions sols són els fantasmes creats per les nostres pors. Simplement distancia’t de la terra.
La teua passió és la benzina dels teus somnis, usa-la per a mirar cap al que vols i no et distraguis mirant cap al que no vols.
Recorda que pots dirigir els teus controls cap a un univers sencer de possibilitats. En comptes d’estar ocupat i preocupat amb una rata, t’hauries de sentir pagat de no deixar-te desviar del teu rumb. Pensa que quan arribes, no voldràs recordar que vas gastar la meitat del teu viatge demostrant-li a les rates qui era el pilot. Recordaràs, una vegada més, com vas saber deixar arrere els obstacles.
Vola alt, i si sents els vents i els perills, no mires cap avall, mira sempre cap amunt, perquè aqueix és el lloc al qual pertanys.