Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència

PSICOANÀLISI I AUTOCRÍTICA: UN CERT TARANNÀ CATALÀ PREOCUPANT, ORIGEN DE LA DESFETA, DE L’OPRESSIÓ I DE LA DECADÈNCIA

Un viatge en el temps sobre alguns detalls caracteriològics.

    • «Correlativa a aquesta bona tradició, hi ha la dolenta, anota Cardó, que s’inicia molt d’hora. L’esperit de llibertat, quan no és controlat per una consciència moral exigent, degenera en rebel·lió i discòrdia, les dues tares que presenten invariablement les males èpoques de Catalunya» (“Les dues tradicions”, Barcelona 1977, p. 87).

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 02

Segle XIV

  • 11.2.1363: El Cerimoniós, enmig la guerra contra Castella, que ha envaït Aragó i València, pronuncia un patètic discurs blasmant els egoismes i la irresponsabilitat dels diputats i els increpa: «muiren, qui ens volen fer a tuits morir!» (tuits: tothom).
  • 1375, a les Corts de Lleida: El comte-rei Pere el Cerimoniós, desesperat per la inhibició dels diputats catalans (sempre amb els braços enfrontats) enmig una forta crisi, al·ludeix a la possibilitat que “a Catalunya no hi hagués rei”. “…car lo Rey de Castella entra en Aragó e regne de València, on ne pres la més part, ab prou barataries e trafagaries que les gents dels dits regnes feyen” (“Històries e conquestes de Catalunya” cap. XLIIII, d’en Pere Tomich).

Segle XV

  • “Som com els ases de Sòria, que porten or i mengen palla” (“Tirant lo Blanc”, de Joanot Martorell).
    Joanot Martorell profetitza que València “vendrà per temps en gran decaïment”: “d’açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada…” (“Tirant lo Blanch”).
  • “…Llevau-los les traves, fluixau lo cabestre,
    jaquiu-los anar, a regna ben solta,
    i de tals deixebles jamés siau mestre,
    que per molt que fósseu subtil i més destre,
    eixir no en porieu sens molta revolta” (“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València”, ca. 1490). Exactament com passa al Racó quan obric un fil de debat.

Segle XVI

  • En Milà, en un debat entre diversos nobles, fa dir a la dama Joana Pallars: “Señora doña Violant: Amagau lo Valencià, que Castellans van per la terra: que per burlar de nostra llengua nos furten les paraules, y porten les a Castella per a fer farçes ab ella, que mones son de Valencia, parlant ab reverencia” (Lluís del Milà, El Cortesà).
  • 1559: Jaume Rasquin -valenciano hijo de un mercader francés- emprende expedición a Rio de Plata y enrola a más de 100 valencianos (cosa rara que catalanes fueran a América a estas fechas, pero se trataba del tipo Enrolate en la Legión). Uno de los expedicionarios, castellano, observa que “Todos o los más valencianos que iban en el viaje eran hombres de bando (=bandoleros) y homicidas y fugitivos, ecepto algunos caballeros que iban muy honrados, más al fin son valencianos y de menil condición, porque son de cuadrilla”.

Segle XVII

  • 1625: Pere Joan Porcar, al seu Dietari: Els “malaventurats, i molls, i temerosos, i amedrentats valencians” (Porcar) hi claudiquen: més càrregues fiscals per “oprimir el poble” i tot per nodrir guerres de religió remotes. Desmantellament total de qualsevol força rectora del regne teòricament sobirà: L’aristocràcia valenciana queda definitivament liquidada a Montsó com a força rectora valenciana amb un gest melodràmatic de despotisme reial per atènyer uns impost exhorbitants per a la guerra: “Aquí yace un reino entero…” dirà un epigrama anònim “que ixqué el dia que fón vençut el Estament Militar”.

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 03

Segle XVIII

  • Un cert cofoisme cals principatins és cosa antiga i típica, quan les negociacions del 1705 amb els anglesos, els catalans encapçalats per Antoni de Peguera i Domènic Perera ja criticaven els castellans per maldestres i es consideraven ells mateixos molt superiors. L’espanyolum serà potser imbecil, però el catalanam pateix d’altres imbecilitats, potser més greus i a més és massa individualista i té més tendència a la malícia pocasolta, divisionista, mentre que l’espanyolam és tribal i està unit, i llurs dirigents no es mamen pas el dit, sinó que penquen de valent per mantenir el botí de guerra, el mamellot colonial.
  • “Poble espanyol, ets de plànyer! En els mateixos béns que la natura t’ha prodigat, trobes la causa de la teva eterna misèria; la bellesa del teu país i les seves riqueses naturals són justament les causes de la teva indolència i de la teva incúria, igual que les mines de Mèxic i del Perú han nodrit el teu orgull i els teus prejudicis. Heus ací una opinió que, a primer cop d’ull, semblarà paradoxa; és el lector qui l’ha de meditar i l’ha d’apreciar. Qui dubta que Espanya ha de menester una regeneració que no ha d’ésser sinó el resultat d’una invasió estrangera, l’única que pot reanimar en el cor dels espanyols aquell fogar de patriotisme i d’emulació que perilla d’extingir-se totalment? Si Espanya ha de reprendre el seu gloriós lloc en la gran família europea, ens fa molta feredat per ella que no sia a costa del més terrible daltabaix. Sols el llamp pot despertar aquests esperits de bronze” (“Història de ma vida”, de Giacomo Casanova [Jacques Casanova de Seingalt], 1725-1798, aventurer i gran bandarra venecià, parlant especialment de la decadència que veu a la ciutat de València, 1769).

Segle XIX

  • “No hi ha res més pobre i trist al món que aquest pagès, que no sap fer més que pregar, cantar i treballar, i que, a més a més, pensa. La seva pregària és una fórmula estúpida que no té el menor dels sentits per al seu esperit, la seva feina és una operació muscular que cap esforç de la seva intel·ligència no li ensenya a fer-se’l més senzill, i el seu cant és l’expressió d’aquesta monòtona malenconia que l’aclapara inconscientment i la poesia del qual el commou sense revelar-se-li. Si no fos per la vanitat que de tant en tant el desperta de la seva letargia enzant-lo a ballar, dedicaria els seus dies de festa a dormir” (“Un hiver à Majorque”, 1838, per George Sand [Amadine Lucie Aurore Dupin], 1804-1876, novel·lista romàntica parisenca, protofeminista, amant de Chopin).
  • “Faltava poc per arribar a València, allò eren els afores, el poblet del Grau, a mitja milla de València. Allà podríem agafar un tren que eixiria una mica més tard o, si no, allà esperant, simples carros de dues rodes amb un sostre de lona, una mica més grans que els Simons i menors que els nostres carros del pa, però més alts, i amb coixins. En el punt de desembarcament ens vam veure assetjats per xicons bruns i carregadors d’aspecte ferèstec, s’empenyien i copejaven els uns als altres, se’ns tiraven damunt barallant-se per portar els nostres equipatges fins a la duana” (“Viatge per Espanya: de Perpinyà a Màlaga”, a València, per Hans Christian Andersen, 1805-1875, escriptor danès de famoses rondalles).
  • “Vaig eixir a un carrer molt concorregut que em va conduir fins a una plaça ampla, per on la gent transitava a peu o cavalcant en mules. La majoria eren llauradors, d’aspecte fornit, amb pintorescos vestits. Portaven “saragüells”, una mena de pantalons curts amb les cames fins als genolls nus, les sandàlies de cuir anaven lligades per damunt de les calces blaves; també un faixí vermell i una camisola verda herba amb cordons, el pit nu i, penjant de l’espatlla, la típica manta de ratlles. Al cap, un drap a manera de turbant, i a sobre un barret de palla d’ala ampla; era una cosa portentosa. D’altra banda, aquesta gent no té bona fama, diuen que porten la navalla molt solta al cinturó; fa anys anaven sempre de baralla amb els veïns de la ciutat, que per la seva banda, semblen d’una altra raça -cosa que llurs cabelleres rosses semblen indicar” (“Viatge per Espanya: de Perpinyà a Màlaga”, a València, per Hans Christian Andersen, 1805-1875, escriptor danès de famoses rondalles).
  • “Tenim, doncs, molta gent ocupada a treballar en l’element variable i transitori, on les formes externes i visibles, en el que en podríem dir el cos venerable de la pàtria; mes de treballar en son esperit pocs se’n recorden. Alabem la bona qualitat de la font i ens aprofitem de l’excel·lència de ses aigües; estimem els sentiments catalans potser superiors als dels altres homes; ponderem el caràcter que distingeix els fills d’aquesta terra; mes molts dels nostres miren amb indiferència i tal volta amb menyspreu el vell esperit català que tot això engendra, i no saben capir que el més necessari és fomentar la substància de la pàtria. La nova generació catalana sap aprofitar els tresors; potser fins els malgasta; manifesta una generosa activitat, mes sa força de produir per ara és molt limitada, i en lloc d’augmentar-se, veiem cada dia minvar el sagrat dipòsit de la pàtria; havem de procurar no convertir la nostra regió en una societat de sols literats i artistes, que fóra gran afront per a la pràctica raça catalana. Els caràcters s’emmotllen al figurí parisenc o madrileny el mateix que els vestits, i això arriba fins a la classe popular, sempre més aferrada a la tradició; i tot sovint pels carrers de Barcelona s’ou el rústic carreter cantar malagueñas al so de l’estepec de les xurriaques” (“La tradició catalana”, cap. I, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, cofundador del catalanisme modern).

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 01Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 04

Segle XX

  • “Escrivíem. Disposàvem d’unes normes racionals per a escriure. Cultura-economia-política. Bon programa. Cada dia un nou pas endavant. Endavant. Fa bonic una pàtria endreçada, sòlida, amb equips competents. Sentir certa prepotència envers els veïns, que a un l’hagin convertit en un novíssim manxesterià –ho deien sovint- dins un procès industrial enlluernador. Ho estimàvem profundament, i ho anàvem construint com una estàtua, cada dia més evolucionada, més envejada, més alta (…) Ara, caiguda l’estàtua, no em quedava altre recurs que exiliar-me, que ser un més en aquell caòtic i grotesc i sublim i miserable èxode. I que no em preguntessin si havia fet tot el que podia per defensar aquella terra de la qual desertava” (“Els vençuts”, 1955-1982, d’en Xavier Benguerel, 1905–1990, escriptor barceloní exiliat).
  • “Batista i Roca recalcava la lectura d’un llibre que no gaire més enllà va publicar-se –L‘aptitud econòmica de Catalunya, de Carles Pi Sunyer–, on es fa un detallat estudi del nostre caràcter bo i remarcant-ne les falles, va intensificar d’allò més el seu afany d‘organitzar entitats que fomentessin les qualitats de la gent o li fessin superar defectes, limitacions i rutines” (La seva millor lliçó, Avui, 8-1979, per Carles Muñoz-Espinalt).
    “…si em féssiu resumir la seva manera d’ésser, ben de pressa us diria: Batista i Roca tenia una supersensibilitat per a captar el tarannà dels catalans i, constatant-ne falles, es servia del mètode pedagògic que fos, per veure si ens esmenàvem. Volia uns catalans amb menys complex d’inferioritat” (Carles Muñoz-Espinalt, 1920-1993, patriota català fundador de la Psicoestètica).

Ai, Mouraria (Música)

Avui us portem una cançó que duu per títol “Ai, Mouraria!

Ai, Mouraria
da velha Rua da Palma,
onde eu um dia
deixei presa a minha alma,
por ter passado
mesmo ao meu lado
certo fadista
de cor morena,
boca pequena
e olhar troçista.

Ai, Mouraria
do homem do meu encanto
que me mentia,
mas que eu adorava tanto.
Amor que o vento,
como um lamento,
levou consigo,
mais que ainda agora
a toda a hora
trago comigo.

Ai, Mouraria
dos rouxinóis nos beirais,
dos vestidos cor-de-rosa,
dos pregões tradicionais.
Ai, Mouraria
das procissões a passar,
da Severa em voz saudosa,
da guitarra a soluç

TRADUCCIÓ

Ah, Moreria
del vell Carrer de la Palma,
on jo un dia
deixí presa la meva ànima,
per haver passat
just al meu costat
cert cantador de fados
de pell bruna,
boca petita
i esguard penetrant.

Ah, Moreria
De l’home del meu encís
Que me mentia,
Però que jo adorava tant.
Amor que el vent,
Com un lament,
Se’n va emportar,
Però que encara ara
A totes hores
Duc amb mi.

Ah, Moreria
Dels rossinyols en els verals,
Dels vestits color-de-rosa,
Dels pregons tradicionals.
Ah, Moreria
De les processons que van passant
De la Severa en veu malenconiosa,
De la guitarra sanglotant.

Crisi Nacional, de Civilització (07 – El Lideratge)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

Els Països Socarrats 01

Crisi Nacional, de Civilització (07 – El Lideratge)

  • “Qualsevol persona pot dirigir el vaixell quan el mar està en calma” (Publius o Publilius Syrus, 85-43 a. C., autor llatí epigramàtic i compilador de màximes).
  • “El poble sols canvia quan s’enfronta amb un lideratge fort o amb una crisi, o amb tots dos. Per tant, a no ser que estigueu disposats a suportar els capricis de la crisi, el lideratge fort és l’única força de canvi fiable que tenim” (Thomas C. Gibson).
  • “Crec fermament en el poble. Si hom li dóna la veritat, hom pot confiar per afrontar qualsevol crisi nacional. El punt més important és palesar els fets reals” (Abraham Lincoln, 1809-1865, 16è president EUA, republicà i antiesclavista).
  • “Un líder o un home d’acció en una crisi gairebé sempre actua inconscientment i després pensa en les raons de la seva acció” (Jawaharlal Nehru, en hindi जवाहरलाल नेहर, 1889-1964, estadista de l’Índia).

          Jawaharlal Nehru                     Josep Maria Batista i Roca

Jawaharlal NehruJosep Maria Batista i Roca
SENEFA 005

  • “Toynbee constata que una civilització (igual podríem dir d’una Nació o d’un Estat) va menada per una minoria directora. En la fase de progrés cada vegada que sobrevé una crisi aquesta minoria sap trobar-li solució. Àdhuc si momentàniament i aparent un país és vençut, la marxa és al capdavall represa des d’un punt més alt del que ocupava abans de la transitòria desfeta. En això consisteix la marxa ascensional d’un poble. Però ve un moment en què la capacitat de direcció d’aquella minoria s’exhaureix. Sobrevenen crisis i la minoria no sap què fer o pren decisions errades. Després de cada crisi la comunitat reprèn la marxa des d’un punt més baix del que ocupava abans. La decadència està en curs. (…) Tenim l’escisió del cos (social i geogràfic) i l’escisió de l’esperit, cadascú pensa com li sembla sense cap unitat ni coordinació. De la decadència hem passat a la desintegració. (…) Però l’estudi comparatiu de les civilitzacions que la Humanitat ha produït permet a Toynbee una conclusió important: cap civilització no ha sobreviscut la seva tercera desfeta. Pot venir encara un període d’aparent represa, però la desfeta i la dissolució finals s’acosten inexorablement” (“La desintegració d’Espanya”, de Josep Ma. Batista i Roca, 1968, Ed. “El Llamp”).
  • “No diguis mai que s’acaba el teu camí.
    No creguis pas ser al teu darrer revolt.
    El rúfol cel d’avui no pot pas enfosquir
    el demà que tindrem, d’aire net i de sol.
    El temps vindrà i el dia, l’hora i el minut
    sentirás com la nit retruny del nostre pas.
    Ja som aquí! S’ha fos amb l’enemic vençut
    aquest passat on has cuidat morir.
    El nostre cant, que s’estengui com un foc.
    El nostre cant, que s’allargui com el vent.
    Que com pluja d’abril amari a poc a poc
    les gleves de dolor dins el cor de la gent.
    No diguis mai que s’acaba el teu camí,
    no creguis pas ser al teu darrer revolt.
    Ja som aquí. Portem, amagat el sarró,
    un sol llevant, el dur triomf de la claror.
    No diguis mai que petges el darrer revolt.
    Ja som aquí, milers, i tots portem el sol” («Letzen weig / Darrer camí” o Cant dels guerrillers, poema o càntic anònim en jídix de guerrillers jueus sota l’ocupació nazi).

Crisi Nacional, de Civilització (06 – Les Tàctiques)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

Crisi Nacional, de Civilització (06 – Les Tàctiques)

  • “La resistència noviolenta que dirigeix Gandhi és més activa que no pas la violenta. Exigeix intrepidesa, més esperit de sacrifici, més disciplina, més esperança. Actua ensems en el plànol de les realitat constatables i en el de la consciència. Obra un capgirament pregon en els qui la practiquen i de vegades unes conversions sorprenents en aquells contra els quals és exercida” (“Peregrinatge a les fonts”, d’en Giuseppe Giovanni Lanza del Vasto, 1901-1981, deixeble cristià europeu de Gandhi).
  • “El gran Mahatma Gandhi deia que quan la gent lluita per una causa: primer la bandegen; a continuació se’n riuen; després lluiten en contra; i aleshores és quan finalment venç” (Male View Magazine, gener-març 1999, p.1).
  • “La tradició de totes les generacions mortes oprimeix com un malson el cervell dels vius. I quan aquests es disposen precisament a revolucionar-se i a revolucionar les coses, a crear alguna cosa mai no vista, en aquestes èpoques de crisi revolucionària és quan conjuren temerosament en auxili d’aquelles els esperits del passat, quan prenen manllevats els noms, les consignes de guerra, les robes, per a representar amb aquesta disfressa de vellesa venerable, i aqueix llenguatge manllevat, la nova escena de la història universal” (“El 18 Brumari de Lluís Bonaparte”, de Karl H. Marx, o també Moses Levy Mordecai o Mordechai, 1818-1883, economista i pensador socialista juevoalemany).
  • “Trob que vam perdre una gran part de simpatia i suport amb la forma en què van dur la crisi, allò més important crec que fou quan semblàvem aferrar-nos a moltes coses ensems, en lloc d’identificar les nostres prioritats d’una manera molt més responsable” (Wilbert Joseph Tauzin, II [Billy Tauzin], *1943, polític cajun –francòfon- de lobbies estadounidencs).

billy tauzinJOE SLOVO

                  BILLY TAUZIN                                                       JOE SLOVO

  • “Tanmateix, la combinació de la resistència civil, de grans mobilitzacions de masses i de les vagues, amb un cert grau de violència revolucionària, podria provocar una crisi en el camp enemic que en última instància conduiria a canvis essencials” (Joe Slovo, lituà de família jueva, 1926-1995, polític sudafricà, cap del P.C. sudafricà).

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua

ES AL CARRER ON HEM DE PRESENTAR BATALLA PER LA LLENGUA
PER UNA SOCIOLINGÜÍSTICA PRÀCTICA I REALISTA

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 02

La llengua catalana necessita realisme i energia per sobreviure.

  • -De Madrid i de la dreta espanyola ens arriben contínuament lleis per jivaritzar-nos. Com Felipe Gonzàlez, fan, del català, una llengua-bonsai
  • -De l’esquerra ens empaiten amb multiculturalisme, reforçat per una immigració massiva que, en general, se’n fot olímpicament del català.
  • -Per acabar-ho d’adobar els catalanoparlants no sols tenen un índex de natalitat dels més ridículs del planeta, sinó que a més parlen castellà a desconeguts i a castellanoparlants i, fins i tot, entre ells.

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 03És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 04

La llengua catalana està assetjada pertot arreu i ningú pren iniciatives serioses per recuperar-la, com:

1-Una guia de resistència lingüística quotidiana

2-Diades de mobilització lingüística coordinades

3-Obrir línees als col·legis on el català sigui la llengua DEL PATI, cosa ben necessària si el que es vol és que tothom parli català entre ells. Així ho promouen, crec recordar, en algunes escoles Bressola de Catalunya Nord.

4- El que cal és mesures de carrer, de xoc, per estendre socialment el català. Refer grups com els Grups per la Defensa de la Llengua, que eren molt imaginatius, caldria recobrar algunes de llurs iniciatives de carrer

5-«Imprescindible que sàpiga català»

6-Promocionar a totes la Sociolingüística entre professors i alumnes, i sociolingüística de xoc, de carrer, sense floritures inútils, com ara:

La poca qualitat ètica sol dur a manca d’autodisciplina i a la deixadesa general, també cultural i lingüística.
Es l’origen de la decadència nacional i de l’extinció de la llengua. La irresponsabilitat.
Amor és responsabilitat pràctica, i implica respecte i esforçar-se per fer bé tot allò que depengui de tu.

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 01

Que Deus me perdôe (Música)

Avui us portem una cançó que duu per títol “Que Deus me perdôe”

Se a minha alma fechada
Se pudesse mostrar,
E o que eu sofro calada
Se pudesse contar,
Toda a gente veria
Quanto sou desgraçada
Quanto finjo alegria
Quanto choro a cantar…

Que Deus me perdôe
Se è crime ou pecado
Mas eu sou assim
E fugindo ao fado,
Fugia de mim.
Cantando dou brado
E nada me dôe
Se è pois um pecado
Ter amor ao fado
Que Deus me perdôe.

Quanto canto nâo penso
No que a vida è de mi
Nem sequer me pertenço
Nem o mal se me da
Chego a querer a verdade
E a sonhar – sonho imenso –
Que tudo è felicidade
E tristeza nâo ha.

TRADUCCIÓ

Si la meva ànima reclosa
Es pugués mostrar,
I allò que patesc callada
Pugués ser contat,
Tothom veuria
Com en sóc de dissortada
Com fingesc alegria
Com plor en cantar…

Que Déu em perdoni
Si és crim o pecat
Però jo sóc així
I fugint del fado,
Fugia jo de mi.
En cantar crid
I res no em doni
Si és doncs un pecat
Tenir amor al fado
Que Déu em perdoni.

Quan cant no pens
En el que la vida és per a mi
Ni tan sols em pertany
Ni en el mal si me’n dóna
Arrib a voler la veritat
I a somiar –somni immens-
Que tot és felicitat
I de tristesa no n’hi ha.

Morts de diverses categories. Feudalisme mediàtic

Morts de diverses categories. Feudalisme mediàtic

  • « Si no aneu amb compte, els mitjans de comunicació us duran a odiar als oprimits i a estimar als opressors » (Malcolm X).
  • “La nova estratègia militar passarà per regular, controlar i manipular els mitjans de comunicació” (Alvin Toffler, científic nordamericà de Prospectiva, autor d’”El xoc del futur”).

La mort iguala a tothom?
De cap manera…
Hi ha morts de 1ª, 2ª, 3ª, 4ª...

Vejam:

Els de 1ª són les individualitats a esbombar: els famosos quan moren (de la Carmina o la Pantoja o l’Esteban han estat ja anys donant la tabarra) o bé de les víctimes més rendibles políticament per al PpsoE (és a dir, les d’ETA, quan assassina) que han estat omplent sempre la major part d’un telediari en hora de màxima audiència.

També els conflictes o terrorismes “mediàtics” (dels quals en parlen diàriament, a diferència d’uns altres sovint majors i que duren dècades i que a penes tenen cobertura informativa, com Birmània, Sudan, etc.), és a dir: Palestina-Israel, Al-Qaeda-ISIS, etc. Sembla que les guerres de l’Orient Pròxim tenen bons padrins mediàtics segurament en forma de petrodòlars.

De 2ª són les víctimes de la violència domèstica però sols si són dones, perquè el lobby femi-money enriquit a base de subvencions de totes les institucions, així ho exigeix (en total no arriben a 80-100, per uns 20-40 homes –els quals generalment són silenciats com si no existissin- i un nombre indeterminat de fills i ancians dels quals tampoc no solen parlar, com si les víctimes fossin exclusivament dones).

SENEFA 005

468765640_a27a2f1446no-apagues-la-tele

SENEFA 005

De 3ª tenim els nombrosíssims accidents de trànsit (l’Estat espanyol té un dels pitjors índex europeus en el tema) que “no interessen” perquè el lobby dels cotxes i del petroli té padrins poderosos pertot. A la N-340, per ex., el 2006 moriren 61 persones, més que ETA durant anys i els partits governants van a pas de tortuga sense solucionar aquest problema des de fa molts anys.

De 4ª tenim els accidents laborals (sovint més de 3000 annuals) que “no interessen” perquè són quasi tots homes i perquè han d’estar a bones amb la patronal. O els suïcidis de pares separats per la marginació legal i la falta de drets civils i de presumpció d’innocència davant denúncies falses (677 suïcidats en 2004, per ex.  “Associació Catalana de Pares Separats de l’APFS” ) o les massacres i genocidis en països perduts del Tercer Món als botxins del qual Espanya sol exportar armament en grans quantitats (naturalment això no ho diuen per la TV, on sols treuen les ONGs i les labors humanitàries de militars i civils espanyols) o que la gent ni sap per on cauen, etc., dels quals, malgrat ser gravíssims els mèdia pràcticament no en parlen mai.
O les víctimes del franquisme, les famílies dels quals normalment ni tan sols poden recuperar-ne els cossos.

CiVziXUWEAE_lsn

Finalment, de 5ª tenim les massacres i genocidis en països “oblidats” del Tercer Món als quals l’Estat espanyol exporta armament o que la gent ni sap per on cauen, com ara Birmània, Sudan o Indonèsia, dels quals, malgrat haver estat gravíssims els mèdia pràcticament no n’han parlet mai.

De la Pantoja o de Lady Di han estat parlant més de mil o deu mil vegades més que dels 50.000 morts (majoritàriament civils de minories nacionals) per la Dictadura birmana durant aquests darrers anys.

Aquests són els mèdia oficialistes espanyols

Enllaços:

Cki8NTAXIAA2Ael