Poesies patriòtiques de la derrota

Poesies patriòtiques de la derrota

Per què ens han derrotat sempre des de fa 300 anys?
Ens ho havíem de fer mirar: autocrítica i canvis.
Arruix la rutina mental!

cm5-dxnxgaala2o

PROMETEM
“Prometem, davant vostre, President
davant el món que en aquesta hora ens mira
lluitar fins a la mort, solemnement,
per vèncer la llopada que se’ns gira.
No és el prometre aquest com aquell
que ens feien fer els botxins del nostre poble.
Aquest ens surt del cor i del cervell;
és un “prometre” franc, just i noble.
La nostra pàtria ja és de tot el món,
del món digne que ritma als nostres passos,
estreny els cors humils, siguin quins són,
i hi fa una nova i eixampla els braços.
Amb els punys, amb el cor i el pensament,
amb un sol crit i amb una veu més clara
prometem davant vostre, President:
defensar aquesta terra que ens empara;
defensar aquest sentit de llibertat
que ens puja als ulls i va endurint els ossos.
No passaran els llops que s’han alçat!
Primer veuran desfets els nostres cossos.
Però cada cos que restarà en peu
serà com un trosset de roca viva.
No arrelaran ni el llop ni la guineu;
els cridarà la merla, el tord, la griva…
Prometem davant vostre President
davant el món que en aquesta hora ens mira
amb els punys i amb el cor i el pensament
dominar la llopada que se’ns gira”.

(Josep Maria Prous i Vila, “Prometem”, a la memòria del president màrtir afusellat el 1940, lliurat pels nazis a Franco per la intervenció de Serrano Súñer, “cuñadísimo” i Ministre filonazi d’Exteriors)

coyatgdxeaanfur

Aquesta és de després del 39:

CATALUNYA
Sola, malalta, esparracada, muda,
un altre cop, encara jove, esclava.
La volta de ton cel, com sempre blava,
sostre de tes presons esdevinguda.
Ara et retreu ton somni de vençuda
que no vas ésser, com et pertocava,
escometent tos enemics prou brava,
emprant ton honor gaire tossuda.
Quítia et veuràs de tos pecats un dia
per tanta sang i tanta llunyania,
per la vergonya i per l’enyor dels teus.
Com saba pacient sota l’escorça,
més pura revindrà l’antiga força
que ja es desvetlla d’amagat dels déus.
(Pere Quart).

Joventut, racisme i drets humans

Joventut, racisme i drets humans

Educació en la teoria pura i realitats que se n’entren per la finestra

A muntó “progres”, humanistes i gent de candidesa benpensant anaven astorats durant l’Aznarato a tomb de la creixent extensió del racisme entre el jovent, un jovent educat escolarment en el respecte al Drets Humans, la pau, la solidaritat, etc.

0mestalla-16-4-14-copa-final

Però, vegem, per què ara i ací tenim un cert respecte genèric -amb moltes excepcions, cal dir- a alguns Drets Humans?. En primer lloc, hi ha un respecte nominal i superficial cap a tals Drets perquè ja tenen altres mitjans per controlar la plebs, bàsicament la TV i el consumisme, que són els “Drets” que, en realitat, la gent coneix i aprecia més. En segon lloc perquè saben que, a la llarga, les autocràcies no són rendibles econòmicament: provoquen descontent sord i oposició mal controlada. Els escau  molt més tenir el corralet tranquil i distret, sense aldarulls que transbalsin la Religió Oficial (és a dir l’Economia).

Ara bé, de gaidó, amb els fets consumats, els Ministeris de l’Interior -cínics i realistes com Talleyrand- es passen aquestes belles teories virginals per l’entrecruix i, per suposat, creen tots els GALs, narcotràfics o transgates o watergates que tenen a bé de crear. Llur llibre de capçalera és el de Maquiavel.
SENEFA 005cjj9ezmw0aapkwz20030123elpepidep_3
SENEFA 005
El jovent, més intuïtiu i menys intel·lectualoide que els nostres liberals eramistes i capquadrats de la teoria pura, copsa aquest rerafons de la qüestió: El monetarisme. L’emblanquiment de diners negres, el tràfic d’armes, etc. ha enfortit l’economia espanyola, i el jovent, sovint elemental, superficial i barroer, se’n sent orgullós. Quan hi ha pela, ser “appanyó” és un orgull, més si guanya la “Selession de Fumbol”.

Orgull implica menyspreu. A qui?. Als més febles, per suposat, als pobres, als desconeguts, als “raros”. O sia, als estrangers, als catalans (estrangers per a ells, al capdavall). Per cert, el nom que els invasors anglosaxons donaren als indígenes celtes fou “Wales” (Gal·les) que, en antic saxó volia dir ni més ni menys que “estranger”.Aprenem-la bé.

derecho-no-aprender

Ser racista “appanyó” és més còmode. Tuda menys neurones.

“Para hacerse Ultrasur hay que ser salvaje. Sí, bestia a secas. Ser lo más roto que haya en el mundo. Si reúnes estas condiciones, pues, te vienes al Estadio Bernabeu y te haremos una prueba (…) Nosotros tenemos nuestra prueba reina, la prueba preferida y la que da la mayor puntuación. Te explicaremos en qué consiste: hay que matar a un catalán o algo así” (Interviú, nº 395, desembre de 1983).

Problemes i solucions Part 2.1 (02 – Psicologia – Entrebancs)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

ENTREBANCS

“Tot poble oprimit odia més l’opressor que no s’estima la pròpia gent. I es preocupa més de criticar l’opressor –el qual sols ocupa el que la ineptitud, la covardia, l’egoisme i la mandra dels autòctons deixa sense defenses- que no pas d’autocriticar-se per millorar i solucionar-se els propis problemes. Així malviu en un cercle viciós d’odi inútil i encegador i comoditat plena d’excuses barates” “Sense solucionar les arrels del problema, sols amb repressió i solucions policials i jurídiques (que és el fan des de Madrid per a qualsevol problema) ni hi ha justícia ni solucions a la violència, sia terrorista o sia domèstica. Però els governs espanyols sempre han estat així: ignorar les causes (“más vale no meneallo”) perquè “no interessa”. Palo y tente tieso” “La ignorància duu infelicitat perquè duu problemes greus en no tenir clares les solucions per no tenir una perspectiva de conjunt”

“Qui no venç gairebé sempre és per simple malfeineria, per falta de voluntat. Les arrels de les derrotes són informació dolenta o manca d’informació i acció dolenta o inacció. Tan sols canviant a millor la informació i l’acció, guanyarien. Però la gent prefereix queixar-se de tot, seguir la rutina i no canviar ni fer res” “La gent més donada a la xerrameca i a les xafarderies és la que menys s’han solucionat la pròpia vida, per inèrcia i prejudici tenen molt poca imaginació i no troben eixides creatives a res, per tant s’ensopeixen i es deixen dur pels corrents de la moda i el consum al nivell més baix i estúpid. A manca de fer res de bo es dediquen a “solucionar” la vida d’altri”

  • “La majoria de persones despenen més temps i energia donant voltes i a parlar dels problemes que no pas a plantar-hi cara i tractar de resoldre’ls” (Henry Ford, 1863-1947, gran industrial nordamericà, fundador de Motor Ford en 1903).
  • “La lògica és una cosa, l’animal humà n’és una altra. Podeu prou fàcilment proposar una solució lògica a alguna cosa i, ensems tenir l’esperança en el fons del teu cor que això no funcionarà” (Luigi Pirandello, 1867-1936, escriptor i dramaturg italià).
  • “En el progrès de la divisió del treball, la feina de la gran majoria d’aquells que viuen del propi treball, ço és, de l’engròs de la gent, termina per limitar-se a unes poques operacions simples, una o dues. Pero la intel·ligència dels homes és necessàriament formada per les seves ocupacions ordinàries. Un home qui passa sa vida entera realitzant unes poques operacions simples, els resultats de les quals són sempre els mateixos, no té pas l’oportunitat d’exercitar la seva intel·ligència o la seva inventiva, tot cercant solucions per a resoldre dificultats que mai no se li presenten. Perd l’hàbit de tal gimnàstica, i s’esdevé una criatura humana tan estúpida com pot ser-ho. La seva modorra mental el fa no sols incapaç de fruir o de participar d’una conversa nacional, sinó fins i tot de concebre sentiments generosos, nobles o tendres i, per tant, de formar-se judicis precisos envers molts d’aquells, àdhuc en els problemes més corrents de la vida. És del tot incapaç de formar-se un judici dels interessos grans i extensos del país; i a no ser que per fer-lo canviar hom s’hi escarrassi molt a fons, serà igualment incapaç de defendre el seu país en una guerra. La uniformitat de sa vida estantissa corromp naturalment la vàlua de la seva ment i el fa veure amb repugnància una vida irregular, incerta i aventurera com la del soldat” (“La riquesa de les nacions” d’Adam Smith, economista escocès liberal, fundador de l’economia política, Kirkaldy 5·6·1723-Londres 17·7·1790).
  • “L’orgull no és més que falsa valentia, sense solucions a llarg termini” (Shannon L. Alder, autora anglosaxona).

captura2

Malfeineria, ensopiment, rutina

  • “Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries violenta el seu propi talent i respecta més els problemes que les solucions. La veritable crisi és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per a trobar les sortides i solucions” “Els problemes importants que tenim no podran pas ser resolts en el mateix nivell de pensament en què es trobaven quan els creàrem” (Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany, el major científic del s. XX).
  • “Els problemes sorgeixen a causa de la droperia” (Benjamin Franklin, 1706-1790, estadista, científic i filàntrop nordamericà).
  • “Ningú qui no treballa no sap pensar correctament. La droperia deforma la ment” (Henry Ford, 1863-1947, gran industrial estatunidenc).
  • “La ruïna de la majoria dels homes prové d’algun moment de mandra” (George S. Hilliard, pastor pentecostal nordamericà).
  • “La mol·lície és dolça, i allò que ve darrere és cruel” (John Quincy Adams, 1767-1848, 6è president dels EUA, entre 1825-29).
  • “En desigs mandrosos, els ximplets es queden de manera supina. Sies allà on una voluntat i un seny descobreixen una via (de realització)” (The Birth of Flattery / El Naixement de l’Adulació, de George Crabbe, 1754-1832, poeta i cirurgià anglès).
  • “La malfeineria perllongada paralitza la iniciativa” (Autor desconegut).
  • “La superstició que totes les nostres hores de treball resten felicitat a les nostres vides, i totes les hores de droperia ens les fan més felices, és una doctrina del tot ridícula i perniciosa, i sobretot prové de no responsabilitzar-nos prou dels nostres problemes, de no esforçar-nos a fons per treballar de manera tan plaent com podríem treballar” (Arthur James Balfour, 1848-1930, comte i primer ministre britànic).

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs

LES TOMBES FLAMEJANTS

(Famosa poesia de resistència durant la dictadura primoriverista que molts catalans se sabien de memòria)

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 05

Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d’estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d’albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

– Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants!

VENTURA GASSOL (1893-1980)

SENEFA 005

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 02Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 01

LA VALL DELS OSSOS SECS

Ezequiel 37

  • 1 La mà del Senyor vingué damunt meu, em va fer sortir amb el seu Esperit i em va posar enmig d’una vall que era plena d’ossos.
  • 2 M’hi va fer passar pel seu costat, tot a l’entorn, i vaig veure que n’hi havia una gran quantitat, estesos sobre la superfície de la vall, i que eren secs del tot.
  • 3 I em digué: “Fill d’home, ¿podran reviure aquests ossos?” Vaig respondre: “Senyor, Déu meu, ets tu qui ho sap.”
  • 4 I em digué: “Profetitza sobre aquests ossos, i digues-los: Ossos secs, escolteu la paraula del Senyor!
  • 5 Això diu Déu, el Senyor, a aquests ossos: Heus aquí que jo faré entrar en vosaltres l’alè de vida i reviureu.
  • 6 Posaré nervis damunt vostre, hi faré créixer carn al damunt, us revestiré de pell, us infondré esperit i viureu. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor.”
  • 7 Vaig profetitzar tal com se m’havia manat, i, mentre jo profetitzava, es va sentir una remor i tot seguit una commoció, i els ossos es van ajuntar els uns amb els altres.
  • 8 Vaig mirar i els vaig veure recoberts de nervis, que els creixia carn i que la pell els anava recobrint; però no tenien alè de vida.
  • 9 I em digué: “Profetitza a l’alè de vida, profetitza, fill d’home, i digues-li: Això diu Déu, el Senyor: Vine dels quatre vents, alè de vida, i alena sobre aquests morts i que revisquin.”
  • 10 Vaig profetitzar com se m’havia manat i va entrar-hi l’alè de vida; i van reviure i es van posar dempeus, formant un exèrcit immens.
  • 11 Llavors em digué: “Fill d’home, aquests ossos són tota la casa d’Israel. Mira, ells diuen: Són secs, els nostres ossos, s’ha esvaït tota esperança per a nosaltres, estem perduts del tot!
  • 12 Per això, profetitza, i els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Mireu, jo obriré les vostres sepultures i us faré pujar de la fossa, poble meu, i us faré entrar a la terra d’Israel.
  • 13 I sabreu que jo sóc el Senyor, quan hauré obert les vostres sepultures i us hauré tret de les fosses, poble meu.
  • 14 Posaré el meu Esperit en vosaltres i viureu. Us establiré sobre el vostre territori i sabreu que jo, el Senyor, he parlat i ho he complert. Paraula de Déu, el Senyor.”

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 04Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 03

Reunificació d’Israel i de Judà

  • 15 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia:
  • 16 “Tu, fill d’home, agafa un bastó i grava-hi això: Per a Judà i els fills d’Israel, ambdós units. Després pren un altre bastó i grava-hi això: Per a Josep, el pal d’Efraïm, i tota la casa d’Israel, ambdós units.
  • 17 Ajunta’ls, l’un amb l’altre, com un sol pal, i que formin una sola peça a la teva mà.
  • 18 I quan els fills del teu poble et preguntin: ¿No ens explicaràs què vols dir amb això?,
  • 19 els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Mireu, jo prendré el bastó de Josep, que és a la mà d’Efraïm, amb les tribus d’Israel unides amb ell, i l’ajuntaré amb el bastó de Judà i en faré un sol pal; i formaran una sola peça a la meva mà.
  • 20 Els bastons amb les inscripcions, els tindràs a la teva mà, davant dels seus ulls,
  • 21 i els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Jo aplegaré els fills d’Israel d’entre les nacions on han anat, els recolliré de pertot arreu i els faré tornar a la seva terra.
  • 22 Amb ells formaré un sol poble al país, a les muntanyes d’Israel, i un sol rei regnarà en tots ells; no formaran més dues nacions ni es dividiran més en dos reialmes.
  • 23 No es contaminaran més amb els seus ídols i amb les seves abominacions, ni amb cap de les seves transgressions, i jo els deslliuraré de totes les residències on han pecat. Els purificaré, i ells seran el meu poble i jo seré el seu Déu.
  • 24 El meu servent David regnarà damunt d’ells, i tots tindran un sol pastor; caminaran segons les meves lleis, guardaran els meus estatuts i els practicaran.
  • 25 Habitaran la terra que vaig donar al meu servent Jacob, on van habitar els vostres pares, i hi viuran tant ells com els seus fills i els fills dels seus fills, per sempre, i el meu servent David serà perpètuament el seu príncep.
  • 26 I establiré amb ells una aliança de pau; serà una aliança eterna. Els establiré, els multiplicaré, i posaré el meu santuari enmig d’ells per sempre.
  • 27 Tindré la meva residència al costat d’ells, i jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble.
  • 28 Llavors, quan el meu santuari estigui enmig d’ells per sempre, les nacions sabran que jo sóc el Senyor, el santificador d’Israel.”

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 06

Manifest dels Inexistents

AL VENT, MANIFEST DELS INEXISTENTS

(A la recerca de la física quàntica de la vida quotidiana)

Ground (*) declara de no existir organitzativament fins al moment i també la seva irrenunciable decisió de no existir mai, tret de manifestacions mentals poc estructurades, corrent de camins coincidents de gent i nuclis, famílies i colles heterogènies.
Qualsevol incomprensió o autoproclamació serà una traïció a l’esperit i objectius de Ground, que no pretèn sinó una presència espurnejant, de llàmpec i una actuació espontània, gràcia d’una percepció no codificada ni dissecada per racionalismes estantissos.
Ground és un vincle no físic per alternatives que neixen pertot, una font d’energia per als menyspreats i acaçats, per a creadors i místics, per a aventurers i rodamóns, per a gent que no pretèn la moda ni entèn ja el món, per a cercadors empedreïts de la revolta front a l’esclerosi dominant de qualsevol color, de les feixugues rutines anihiladores, dels riures sarcàstics dels sedentaris….
Allò que en diuen actualitat no és sinó un fals i manipulat decorat fabricat pels grans menjacocos del planeta.
La major part dels esforços dels sistemes d’organització social imperants són emprats per a l’emmagatzematge i perfeccionament de les armes d’autodestrucció i genocidi. Cada any ingressen dins el volum monetari mundial un 8% més de diners blanquejats (del narcotràfic, tràfic d’armes il·legals, tracta de blanques, etc.) permès i fomentat per Bancs i governs per als propis guanys i per fer que la pseudociutadania occidental els voti “perquè l’economia va bé”. Fabricació de necessitats fictícies i gustos estàndards per al consum unificat per un màrketing idiotitzador. Fer de la política un pur comerç i del comerç una política, sota una Dictadura mediàtica de propaganda de dues cares estretament interrelacionades: la comercialconsumista per un costat i la psicològicopolítica per l’altre. Fer dels súbdits occidentals uns còmplices autòmates (conductisme de masses) preparats tècnicament i programats per a xuclar tota riquesa del Tercer Món, a través de l’explotació psíquica i de la colonització mental de la gent del Primer Món.
Mentrestant, els vertaders problemes, la humanització, l’expansió vital per damunt dels nostres prejudicis, misèries i violències quotidianes, són ignorats o abordats de manera insuficient i grossera, sense gens de rigor ni bona fe, amb una superficialitat de paròdia per farsa.
Però hi ha una petita porta per deturar el brogit infernal, la tenalla del món, i baixar-se’n.
La lluita d’interessos creats més o menys disfressats en demagògies atractives o ideologies de coloraines no ens interessa realment. I no pas per principis, sinó per sentit pràctic.

1_sudan1

Ground és pensar globalment i actuar localment, és esperit i cos, matèria i antimatèria, empirisme i idealisme, intuïció i reflexió, imaginació i lògica, meditació i comunicació. Ground és síntesi, diàleg, diversitat i interrelació, petita barreja d’ones sintonitzades en matisació mútua. Un bocí d’ironia front a les ortodòxies petrificades al servei del poder que constantment desertizen la realitat i menyspreen la bogeria realista i creativa.
Comunicació capgirada a l’endret, finalment, segons llargària d’ona de l’energia de la partícula. El vi de la vella amistat. Una comunicació compartida de debò.
Superació del paradigma espai-temps: el futur és ara, l’allí de l’ací concret.
El temps, segons la teoria de la Relativitat, no existeix, sempre és l’Eternitat, per això el futur dels nostres actes a venir gravita sobre els estranys esdeveniments del present i del passat.
Solidaritat planetària. Reflexos de llum intel·ligent connectant, per un estret i ajustat corredor, com des de la cova de Plató, segons la velocitat de la llum, eixa única magnitud absoluta entre allò relatiu.
Construcció de l’alternativa diària, el propi trip segregat des d’adins mateix de tu, sense toxines.
Unió subtil i perfecta d’antítesis rabiüdes. La Gran Unificació entre l’electrofeble i la forta interacció.
Subversió de ghettos ideològics, voluntat i esperit front a l’esclerosi mecànica. Aquest volterianisme il·lustrat. El racionalisme mecanicista, antítesi de la Inquisició, ha tingut, com aquella, moltes ramificiacions doctrinàries i eixorques. “El limitat de cor i pensament es vincla per estimar allò limitat de la vida, tal com el miop no veu un colze més avant en el camí”, va escriure un exiliat.
L’anul·lació de tota codificació emmetzimada, tret dels quanta absorbits i les espurnes d’antimatèria.

El ghetto de l’autopista Macià-Fuster viu el setge de la pròpia feblesa interna, Jocs Florals d’avui en dia, burlescs i rutinaris. I fa acceleradament adaptacions àuliques, però copiar modes és ben distint de cercar nous camins vitals. I arrufa el nas a la dissidència, de la mediocritat orgullosa estant. (Però les modes passen i l’estil hi resta i sols allò etern no està eternament passat de moda).
Heus ací el nostre poble davallant per la Història mentre amuntega herència de gens malaltissos de generació en generació fins a fer-ne gloriosa idiosincràsia nacional de la seva “santa tradició”. Un observador imparcial podria ben bé comprendre per què la nostra decadència ha arribat en un punt d’inflexió en què les nostres tribus reneguen del propi indigenisme i de la pròpia autenticitat, amb referents autòctons de gent tan poc autèntica.
Ground esclata als Països Catalans, entre les ruïnes de les conveniències i els molt fàcils premis del passat, enmig les matusseres baralles d’una nació en eclipsi, sublim inutilitat letàrgica administrada pels clergues materialistes oficials. Potser és una tardorenca burla del destí o un producte de la necessitat d’alguna sang nova, una petita invasió subtil d’altres aires dins aquest resclum.
“Sols jo sóc responsable de la meva sort, i…
si pugués dir això mateix de la meva gent i del meu país!.
Tant de bo pugués transmetre’ls els meus pensaments”.
(poema indi).
I en Llach cantava a “L’Estaca”.
“Sovint la força m’oblida…”.
Però hi ha la força, com a la “Guerra de les Galàxies” i la seva saga, que la rutina i el sarcasme dels panxacontents tiren a les deixalles per tancar-se dins l’orde de l’encefalograma pla i abúlic, d’un racionalisme típicament conservador, que no sap multiplicar, incapaç de fer reviscolar un poble que va cloent els ulls a la vida.
El primer toc és el respecte a la força.
I el segon el respecte a l’equilibri tranquil del cosmos, la fi de l’arrogància suïcida de la nostra espècie, dels perillosos calígules cocainomans que ens governen.
El tercer, l’autenticitat personal, escola de calor, la porta que duu a l’autoconeixença amb referents. Claror i gaudi intern a través de la multiplicitat de talls d’un carboncle brillant, encès en mescalina.
Podria estar-se produint -just ara i ací, en qualsevol lloc- una autèntica mutació en l’espiral de la vida. Des dels quanta de la nova física d’Einstein, revolucionadora del món científic, però no pas encara del quotidià; fins a les ombrívoles previsions del Club de Roma sobre medi ambient. Vet ací símptomes i anàlisis, profecies, la intuïció de quelcom que volta per succeir, d’esmorteïts o nerviosos indicis.
La fi del Cromanyó.
Un esclat, la consciència i l’energia en connexió.
“Arreu hi ha vida visible i invisible” (poema indi Lakota).

cfr4-ajusaa5kez

Potser algú somia alguna solució, s’inicia en alguna guerra mental guerrejada, produeix fluxe mental i felicitat natural per al supermercat espiritual, cul de mal seure.
Ground emet fora de la banda convencional del retroracionalisme, a l’esquerra o a la dreta del dial segons majors mancances, totalment contaminat per la toxicitat ambiental, convençut del seu aspecte risible, la seva aparença pocasolta, dèbil imatge, estrambòtica argumentació.

Tanmateix escolta (sí, atèn):
Potser és aprop la sèrie de catàstrofes a ca nostra i al planeta, predites per tants informes oficials. Potser la terra de la quarta part de la humanitat ben engreixada acabarà essent un erm espiritual. Potser això és evitable, però les possibilitats baixen ràpid a causa del tancament, la rutina i la manca d’empatia imperants en l’anestesiament col·lectiu de la massa embrutida i neronitzada.
Segurament les catàstrofes són connaturals de totes les generacions cíniques: l’estaca de la consciència que és aquest posat descregut i resaberut però sense rigor, ni lluita ni sacrifici, malfeiner per al positiu i rutinari amb el mal, un look vil de més entesos sense el necessari esforç de tocar fons.
Hi ha un progressiu cataclisme o mutació en marxa, just enmig de la codificada decoració de normalitat, xarxa d’amors egoistes frustrats, converses lineals de hobbies, sense ecos interiors. Probablement n’hi ha hagut d’altres semblants: la història humana no és precisament un verger de roses i a moltes generacions els arriba algun àngel exterminador segons encalç i mida.

img_l_414656

Eclipsi de la nació i del planeta. Contaminació i desaparició de l’equilibri natural, multiplicació de les drogaddiccions i de la violència psíquica.
No hi ha futur per als joves que estudien supersticions i mecàniques obsoletes, fora de la fondària de mires, del toc interdisciplinar -curull de meravella- típic del Renaixement o de l’Atenes clàssica; per als qui es preparen afora dels problemes de l’avui i del demà. Tan sols un petit coneixement dut a l’acció ja pot ser indefinidament més valuós que un gran coneixement ineficaç de parsimoniosos mandarins especialitzats.
Els sistemes d’organització social imperant estan intrínsecament incapacitats per plantar cara a una situació que prefereixen ignorar, que temen i agreugen (la creixent disparitat de renda, el creixement descontrolat de les màfies amb els papers de l’Estat en regla i del narcotràfic aprofitat pels poders constituïts, “democràtics” o no; el poder absolutista del gran capital bancari i del complexe militarindustrial i tecnològic; el desastrós procès de contaminació general i destrucció medioambiental; la corrupció general acceptada; la robotització per la propaganda comercialpolítica de la moderna Dictadura dels mitjans informatius…).
Front a la inhibició idiota induïda, “1984” d’Orwell és la paràbola si fa no fa hiperrealista per copsar la realitat avui en dia: el control subliminal i consumista, el conductisme de masses, la química distorsionadora del màrqueting, dels diners i de la moda, la deliberada incomprensió psicòtica del més trivial oponent, la desllavassada bondat superficial de clixé, l’enviscat ectoplasma del tecnofeixisme gris, la massificació vanal del mal, l’explotació sistemàtica d’allò pitjor que ens mou, el verí maliciós dels integrismes…El costat fosc de la Força.

Tanmateix cal vèncer aprensions i recordar Baudelaire, segurs que la voluntat és la més preciosa clau de totes les facultats humanes, i el llibre de l’I Xing, quan reconeix que és la voluntat que pot modificar el destí individual i col·lectiu, amb un “vull, accept, faig”.
I doncs, no esperar, anar drets a a ferida. Qui no desinfecti la pròpia nafra ha d’esperar que aquella vingui a infectar-lo. Beat the monkey. La Taronja mecànica. El Mur.
Voluntat de vèncer amb l’antítesi del Stalin de fa 70 anys, del Maquiavel de 500 anys arrere. Llibertat i, encara per davant, una alertada passió per una bondat més mil·limetrada. Die weisse Rose. Stat rosa pristine nomine. Nomina nuda tenemus.
Que no hi ha gurús, caps, grups perfectes, sinó aplec d’iniciatives incompletes i complementàries, trencaclosques panoràmic de la vida. El perdut cristall fosc al cor de l’Ésser.
Que cadascú haurà de desfer el cabdell emmaranyat del propi laberint, més enllà de recursos literaris, d’excusetes mediterrànies, el preu inexorable que ha de ser pagat encara per la mateixa gran adquisició.
La gran conjunció en clar, dins el cor, dels oposats en guerra.

img_l_1916935

Que la contradicció que duu cap a un altre lloc és la comprensió caiguda en parany per l’anquilosat intel·lectualisme immobilista.
Que no hi ha casualitats: tot és ben calculat i mesurat.
Que qualsevol acció dolenta -bumerang i karma de les sorpreses de la vida- produeix efectes malsans en qui la realitza -i li apagarà la claror interna que desembossa els nusos fins a la transparència. “…avui em deixarà tot allò dolent que en mi fa niu, I tornaré a ser com en un principi” (poema Navajo). La percepció meravellada d’en Llull i d’en Gaudí.
Una mirada revolucionària.
Que un ésser humà que medita en els misteris de la vida, al cant dels ocells, i que viu en el respecte a l’harmonia, posseeix més força que no pas un exèrcit invocant la mort. Cantarem i riurem i res no rebutjarem!.
Que milers de profetes ben diversos recorren la terra, que tot i que la contaminació materialista d’interessos creats, i de diners, afecta tot l’existent, i a ells i a llurs seguidors, no és cap casualitat aquesta presència.
Que el pacifisme, independentisme, (inter)nacionalisme, catastrofismes, conservacionismes …són incomplets, però vies que, ben aprofitades, poden originar grans troballes. Que les fugides cap arrere, cap avant i cap a altres dimensions poden ser vàlides, útils, si són preses amb intensitat i flama.
Que tu ets una altra rajola al Mur del sistema i del perill extern que combats o simules combatre. El teu rodal exterior reflecteix els problemes del teu interior. La realitat és un missatge xifrat de l’Enllà i del futur.
Que el destí es burla fatalment del teu orgull.
Però la bellesa és una claror al cor, i l’amor purificat pel patiment creatiu s’estendrà fàcilment com un llamp: un món obert, quarta dimensió quàntica, bella percepció d’aigua i d’ecos.
O més dura serà la caiguda.
Que soterrades entre la fressa i el soroll, entre l’enorme confusió, hi ha veus ben clares a l’abast de tothom. Cada submón té el missatge xifrat dels propis miralls.
Que el consumisme que ens emboteixen pertot com a realització és un culdesac.
Que totes les èpoques trien malament els objectes d’adulació.
Que les coses són com són i, si bones, tant millor: Tu mateix has d’esdevenir la sort.
Que ara mateix sentim un bocí de paradís per tal que muntats en aquest petit fugisser, descobrim un gaudi, el desconegut.
Que sols l’absència de gaudi és estrany somni als ensuperbits de la percepció. “Quan no trobis cap raó per ser agraït, és menester que cerquis l’errada dins de tu” (poema indi). Tu tens la clau de l’espai-temps i dius que no.
Ground talla ja la transmissió.
Potser la reprendrà o potser s’extingirà.
Que al capdavall tant se val la nostra transmissió. L’esperança rau més enllà de qualsevol silenci.
La nostra adreça: esborrat el nombre de ma casa i el nom del carrer on visc. Canviades les adreces de tots els camins. Truqueu a qualsevol porta de qualsevol carrer, de qualsevol ciutat, de qualsevol lloc del món. On la llibertat és total però no es considera més important que l’amor. (A tu, que no ens coneixem, si en passar em trobes i vols parlar a un inexistent, ¿per què no ho havies de fer?).

(*) L’autor o autors del Manifest de Ground (Grups Reconstrucció Oritzó Umà No Degenerat) són anònims i només aspiren que el buf que els anima s’escampi.