Frase del Dia (Com Actuar – 20)

  • “Un sentimental és un home que veu una absurda valor en tot i no coneix el preu fixe de res”
    (Oscar Wilde, 1854-1900, escriptor irlandés)

Anuncis

El bullying contra els catalanoparlants

ELS CATALANOPARLANTS TAMBÉ SOM HUMANS
/
CATALANSPEAKING PEOPLE ARE HUMANS TOO

UN CAS DE MITJANS DELS NORANTES

La primeria d’agost vaig enviar el present article a “El Temps” i a “Ultima Hora”. Almanco fins al 25, tant els uns com els altres n’han fet el cas del moix. Cansat d’esperar i emprenyat, l’envií a L’ESTEL de Mallorca confiant que no serà tan triat ni tan tardà amb les veus aborígens com aquelles dues publicacions.

El jove Lluís Xavier Flores, segons el setmanari “El Temps”, la setmana de l’1 al 21 de juliol va denunciar agressions verbals i un cop de puny que li va entaferrar un funcionari de la biblioteca de la Generalitat Valenciana a Alacant, per haver parlat en valencià i no en espanyol. Segons el jove, la policia municipal tampoc no el va voler atendre en valencià.

Em deman què hauria pasta si un funcionari de la Generalitat  de Catalunya –o de Valencia- hagués fet el mateix a un ciutadà per parlar en castellà. Ja ens podem imaginar els editorials i els articles de l’ABC, les tertúlies de la COPE i els crits al cel a què ens tenen acostumats segons quins personatges.

Doncs bé: a on són tots ells davant aquest cas de racisme flagrant? Enlloc!

SOS Racisme, que tan encertadament surt en defensa dels drets dels inmigrants nordafricans quan són víctimes de discriminació racial, tampoc no sé que hagi mogut ni un dit per denunciar aquest fet intolerable. Sé cert que si la víctima del cop de puny fos estada magrebí o una persona de raça negra per parlar en àrab o en bantú tot d’una n’haurien fet ressò . Què passa a la nostra terra? Per què si qualcú de la nostra  comunitat lingüística és tractat com un ca pel fet de parlar el nostre idioma al nostre territori, no ja a terra castellanoparlant!, tothom calla i ho acepta com un fet natural? És que no som persones?

De vegades fa l’efecte que hi ha pobles que fan -que feim- nosa damunt la Terra. I que el destí d’aquests pobles ha d’esser l’extinció, sigui cultural –és el nostre cas- sigui física –és el cas dels musulmans de Bòsnia-. I pobreta la comunitat condemnada a desaparèixer en la nostra època si no té Estat propi!

Sospit que és com fa dos-cents anys la persona que tenia la condició d’esclau. Qualsevol maltractament era natural. I així ho consideraven fins i tot les persones de més bona fe.

Doncs igual passa avui amb les comunitats sense Estat propi: als ulls de la comunitat internacional, qualsevol agressió, per brutal que sigui, no és més que “un assumpte intern” de l’Estat reconegut.

Si Hitler no hagués duta idea d’eixamplar fronteres i s’hagués limitat “només” a l’extermini dels pobles que no li agradaven… de dins les seves fronteres, hauria aixecat el cul contra ell la comunitat internacional?   L’actual holocaust de Bòsnia i la passivitat d’Europa, que calla i mira, ens pot servir de pista per endevinar l’escarrufadora resposta. Actualment ni Xina ni Turquia ni Rússia no “violen” cap frontera oficial, no passa res. La “violació” d’un pam de frontera és internacionalment inacceptable i inacceptada –pensem en Kuwait o en les Malvinas-; la violació de cent mil dones d’una nació sense Estat és un fet trist, això sí, però què hi farem!

Salvant totes les distàncies, és bo de fer observar els paral·lelismes que hi ha entre la filosofia dels qui, per jutjar una garrotada, miraven si l’atupat era esclau o ciutadà, i la filosofia dels qui, per jutjar un genocidi, miren si pel mig hi ha frontera internacional o no.

O per jutjar un cop de puny al qui usa a casa seva la seva llengua materna, mira si la llengua de l’agredit és oficial a l’Estat o no. El qui parla la llengua de l’Estat, simplement, parla. I parlar no és cap delicte.  Ara, el qui parla la llengua que fa nosa, quan rep, a més de rebre, encara és el dolent, el caparrut que s’ho cercava i més se’n mereixia. Per això tothom calla.

Jordi Caldentei, Manacor.
(Un escrit devers 1995-1997).

Crisi i Oportunitats: Romandre o Superar-la (01)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

Crisi i Oportunitats: Romandre o Superar-la (01)

CRISI EN GENERAL

  • “El període més fàcil en una situació de crisi és en realitat la batalla en si. El més difícil és el període d’indecisió – adés per lluitar o adés per fugir. I el període més perillós és la seqüela. És llavors, amb tots els seus recursos despesos i la guàrdia baixa, que una persona ha de quedar amatent davant les reaccions contràries i el judici defectuós” (Richard Nixon, 1913-1994, 37è President dels Estats Units d’Amèrica entre 1969-74).
  • “Ningú, a part dels radicals, mai no han aconseguit res en una gran crisi” (James Abram Garfield, 1831–1881, 20è President dels EUA).
  • “El que volíeu fer quan teniu una crisi en la vostra vida és comprar un cotxe ràpid (i fugir), oi? Bé, sempre he tingut cotxes ràpids. No és pas això. És tèmer que allò millor ja és passat. És la temor que les coses fetes en el passat són el nostre millor treball” (Robbie Coltrane [Anthony Robert McMillan], *1950, actor còmic de cinema i televisió d’origen escocès).

ORIGEN DE LA CRISI

  • “Molts dels canvis actuals no són pas independents entre si. No són pas fruit de l’atzar. Per ex., la fallida de la família nuclear, la crisi mundial de l’energia, la difusió de cultes i de la televisió per cable, l’augment de l’horari flexible i dels nous conjunts de beneficis marginals, l’aparició de moviments separatistes des de Quebec fins a Còrsega, potser semblin esdeveniments aïllats. Tanmateix, allò cert és exactament el contrari” (Introducció de “La Tercera Onada”, 1980, per Alvin Toffler, *1928, assagista científic nordamericà de Prospectiva).
  • “El tema que debatem ara és molt senzill: Mereix de ser escoltada qualsevol mena d’opinió, per més impopular que sia? Plantegeu aquesta pregunta en aquests termes i gairebé tots els anglesos sentiran que llur deure és respondre: «Sí». Però doneu-li una forma concreta i pregunteu: Què us sembla si ataquem Stalin? Tenim dret a ser escoltats? I la resposta més natural serà: «No». En aquest cas, la pregunta representa un desafiament a l’opinió ortodoxa regnant i, en conseqüència, el principi de llibertat d’expressió entra en crisi. De tot això resulta que, quan en aquests moments hom demana llibertat d’expressió, de fet no estan pas demanant autèntica llibertat” (1944, Pròleg de Georges Orwell [Eric Blair], 1903-1950, escriptor antitotalitari anglès i lluitador antifeixista a Catalunya, al seu “Animal Farm”).
  • “He arribat a la conclusió espantosa que jo sóc l’element decisiu a l’aula. Segons l’humor que tinc aquell dia, així va l’oratge. Com a mestre, tinc un poder enorme per fer la vida d’un nen miserable o alegre. Puc ser un instrument de tortura o un instrument d’inspiració. Puc humiliar o escampar bon humor, fer patir o guarir. En totes les situacions, és la meva resposta la que decideix si una crisi s’intensificarà, o amainarà, i un nen s’humanitzarà o es humanitzarà” (Dr. Haim G. Ginott, 1922-1973, mestre, psicòleg i psicoterapeuta infantil).

A Sombra (Música)

Avui us portem una cançó que duu per títol “A Sombra”

Se a noite escura demora
Cativa dentro do peito
Pressinto quando me deito
A voz de alguém
Que hoje nâo vem
E mora em mim a toda a hora
Falando grave e escondida
Por entre as coisas reais
Suspende a força da vida
E nâo é ninguém: ah, nâo é ninguém
Somente sombra e nada mais
Porém a voz que se ouvia
Morre com a noite no cais
E o sol agora me alumia.

TRADUCCIÓ

Si la nit fosca roman
captiva a l’interior del pit,
imagín quan m’adeler
la veu d’algú
que avui no ve
i viu en mi a tothora
parlant greu i amagada
entre les coses reals,
suspén la força de la vida.
I no és ningú: ah, no és ningú,
només ombra i res més
Però la veu que es va escoltar
mor a la nit al moll,
i ara el sol m’ il·lumina.

Qui no declari la independència que no cobri

Nit de Cinema a l’Universitat Catalana d’Estiu a Prada

S’acabava de projectar la peli “És quan dormo que hi veig clar”

S’enceneren les llums al final i….efectivament: La majoria estava clapant. Alguns fins i tot amb els peus còmodament arrepenjats al damunt la respatllera de la butaca del davant.

Pagaula d’Stone!

Dins del recinte de la Universitat em topà una vesprada amb en Bertrana, amb qui muntàrem el sarau del Palau de la Música “Pro-comitè Olímpic de Catalunya l’any 1991”.

  • -Com va això Bertrana?
  • -Calla Frank… estic estigmatitzat!! Em contestà amb cara preocupada. Estava a punt  o acabava d’entrar a ERC.
  • -Mira et donaré una idea -li vaig dir- Digues als teus companys de partit que, per guanyar la confiança i el vot dels catalans, facin una cosa molt simple encara que sorpresiva i aparentment difícil: Que ingressin la paga mensual oficial a una Caixa i que prometin no tocar ni un cèntim fins el dia que Catalunya sigui Independent que sembla que és la fita i el motiu d’existir d’aquest Partit donat que les altres agrupacions polítiques catalanes juguen a un altre equip en aquest tema.

Tu mateix ets l’exemple de la no-impossible materialització d’aquesta idea: Treballes 40 hores a la setmana per guanyar-te la vida i dorms 8 hores diàries. La resta del temps el dediques a la tasca feixuga de lluitar pel País, no?

Cada mes es publicaríen als diaris la xifra creixent de diners que anirien quedant en dipòsit a la Caixa.
Veuríes com la gent diría: “Aquestos sí que són honestos. Només cobraran si el projecte i la promesa es fan realitat.” Exactament com fas tu i tothom quan monta una Empresa. Si no funciona, no cobras i si funciona, reps el premi econòmic que t’has honradament guanyat. Res de romanticismes.

Treuríeu Majoría Absoluta a les properes eleccions!!

Més tard aquesta idea la vaig publicar a una Revista de la qual no recordo el nom.

Si no es fa així (què esperem…que ens furtin la idea els americans?) tindrà raó aquell pagès indignat quan  em deia: Em vendrè els terrenys i invertirè els calers en polítics  i funcionaris. Avui en dia el que dóna més són els totxos i el ciment armat!

———————————————-

FRANK DUBÉ


Problemes i solucions Part 2.3 Problemes i Solucions: Persones i Relacions Humanes (03 – Quant a parella, família i amistats)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

Quant a parella, família i amistats

  • “Pot realment la distància separar els amics… Si vols ser-hi amb algú a qui estimes, ¿no hi ets ja?” (Richard Bach, *1936, escriptor nordamericà).
  • “La nostra família, l’escola, la societat i l’entorn han exercit sobre nosaltres influències benintencionades, però que molt sovint han produït una autoimatge baixa. La nostra herència natural, motivació i creativitat queden frustrades. La major part dels condicionaments diaris que rebem mentre creixem consisteixen en prohibicions (de nens, vam néixer sense por i sense inhibicions): Els nostres lemes eren: “No puc fer-ho” i “Estic obligat” (Colin Turner, *1954, autor escocès de temes empresarials).
  • “La violència domèstica i social comença generalment amb unes poques paraules d’enuig i uns pocs sentiments ferits desatesos, llavors l’enfrontament s’agreuja amb sentiments de traïció, de ràbia i de venjança. Els sentiments interiors de ràbia prompte cauen damunt tots els aspectes d’una societat. L’èmfasi social multiplica diàriament amb cada nou informe sobre problemes polítics, abusos a menors, drogadiccions, violència laboral, escolars amb armes de foc, falta d’habitatge, guerres ètniques o qualsevol altra crisi. La causa de l’arrel de molts d’aquests èmfasis socials és la violència interior creada per una comunicació disfuncional entre el cor i la ment. Quan la pressió social augmenta, ens trobem davant una tria: la retirada esporuguida i l’aïllament -enfadats i amargats-, intemptar d’ignorar-ho tot plegat, o responsabilitzar-nos de les nostres pròpies reaccions davant la pressió” (“Freeze-Frame”, del Doc Lew Childre, escriptor i psicòleg nordamericà).

– Amistat i parella:

  • “Els amics no han menester de concordar en tot ni d’anar sempre junts, ni tampoc no és menester que deixin de tenir unes altres amistats comparables en el nivell d’intimitat. Al contrari, en la unió dels amics hi ha més ideals, i, en aquest sentit, és més ideal i menys susceptible als problemes que no pas el matrimoni” (George/Jorge Ruiz de Santayana y Borràs, 1863-1952, escriptor castellà en anglès).

                   G. R. SANTAYANA                                                   JANE AUSTEN

  • “L’amistat és, cert, el millor bàlsam per a les fiblades d’una decepció amorosa” (“Northanger Abbey”, de Jane Austen, 1775-1817, novel·lista anglesa de tema social).
  • “Nelly, ara veig que em consideres una miserable egoista, però no se t’ha acudit que si Heathcliff i jo arribàssim a casar-nos, seríem uns captaires? Mentre que, si prenc en Linton per marit, puc ajudar Heathcliff a pujar i deslliurar-lo del poder del meu germà?” (“Wuthering Heights/Cims rúfols”, 1847, d’Emilie Brontë, 1818-1848, novel·lista britànica).

– Amistat:

  • “Quan un amic té problemes, no li facis nosa tot demanant-li si podries fer-hi res. Cavil·la una mica com cal, i ho fas” (Edgar Watson Howe, 1853-1937, novel·lista nordamericà).
  • “Perquè no em refie d’ell, som amics” (Eugen Bertoldt Friedrich Brecht, 1898-1956, dramaturg marxista alemany).
  • “Si tots els meus amics havien de saltar des d’un pont,
    no els hi seguiria. Seria avall per empomar-los quan caiguessin” (Anònim).

– Parella, sexes:

  • “El matrimoni és tractar de solucionar entre dos una sèrie de problemes que mai no haguessin sorgit d’haver estat cadascú a soles” (Edward Israel Iskowitz, “Eddie Cantor”, 1892-1964, actor i cantant novaiorquès de pares russojueus).
  • “No en cerquis pas la causa: en l’amor no n’hi ha, ja que no n’hi ha raons, ni explicació, ni solució” (Anaïs Nin, 1903-1977, escriptora francesa, nacionalitzada nordamericana, d’origen català).
  • “Parlava amb sinceritat, de què ell mateix se n’admirava. La jove l’hi agraïa, un poc afalagada per l’homenatge a sa garridesa, i un altre poc per la frescor de ventijol que removia l’aire mort de la seva ànima, fent-li endevinar un espirall per on podria eixir, per ventura, tot l’excés de sa pensa reclosa” (“L’esqueix”, de Salvador Galmés i Sanxo, 1876-1951, capellà de St. Llorenç d’es Cardassar, Mallorca).

SALVADOR GALMÉS     FRANCESC EIXIMENIS


  • “Per raó d’aquesta inclinació aital veem a ull que hui, e tots temps, se fan e es són fets infinits mals en lo món, car per amors de fembres los hòmens fan innumerables mals e desastres, en tant que gran part de quants mals són hui en lo món han haüt començament d’aquesta mala raïl; e per aquesta raó los angleses apellen la fembra “aman”, qui vol en nostra llengua “dolor de l’hom”, car dien que no es pot fer que l’hom sia ab fembra que puixa ésser sens dolor e desplaer a la fi” (“Segon del Crestià”, 1382-1383, “CLXIII. Qui posa com d’inclinació de fembres neixen als hòmens grans temptacions”, de Francesc Eiximenis, ca.1330-1409, monjo franciscà). “Apar encara ver ço que damunt estec tocat, e és: que malícia fembril se pot molt rependre no donant-los senyoria. Car havem Ecclesiastici ·XXVº ·: Mulier si primatum bhabuerit, contraria est viro suo. E vol dir “que si la fembra ha senyoria en casa sobre l’hom, que tantost és tostemps contrària a son marit”. Raó és: car la condició e estament en què Déus ha creada la fembra és que sia subjugada al marit. Així li ho dix lo Senyor beneit a la primera fembra quan hac pecat, dient-li: Sub potestae viri eris Genesis ·IIIº·. E volc dir “que la fembra seria sots potestat del marit”. E per ensenyar aquesta subjugació porten les dones en Tartària, sobre lo cap, figura d’un peu, qui els és en ornament de llur cap, així com entre nosaltres corona o garlanda és ornament del cap de les dones honrades” (“Terç del Crestià”, 1384, 3ª part de la 1ª Enciclopèdia catalana, de Francesc Eiximenis, ca.1330-1409, monjo franciscà).
  • “Vaig córrer cap al mar i em vaig capbussar pensant en les vacances que hauríem pogut tenir, que no tindríem. Comptàvem amb tots els elements d’un drama: un seductor, una mantinguda i una dona assenyada” («Bonjour, tristesse», 1954, Françoise Sagan, [Françoise Quoirez], 1935-2004, novel·lista francesa).
  • “Van acordar de trencar les seves relacions: tot lligam, va dir ell, és un lligam amb el dolor” (“Dubliners / Dublinesos”, 1914, de James Augustine Aloysius Joyce, 1882–1941).
  • “Com més virtuosa i irreprotxable és una dona, tant més plau a l’home de sorprendre-la en una relliscada, si més no per tenir una prova de la seva superioritat legal, però si per casualitat ella se li imposa per complet, l’home sent la necessitat d’inventar faltes. Llavors, una fotesa entre els esposos augmenta fins a esdevenir muntanya. Però na Joana, soferta sense orgull, dolça sense aquesta amargor que les dones saben retreure en llur submissió, no donava cap pretext per a la maldat calculada, la més terrible de les maldats. A més, era una d’aquestes nobles criatures a les quals és impossible faltar, la seva mirada de màrtir tenia tot el pes d’una fascinació. En Diard, al principi li feia nosa i després s’ofengué, i va acabar per considerar aquella elevada virtut com un jou. La discreció de la seva muller no li donava emocions violentes i ell adelerava emocions” “Entre tots aquests petits drames, que duren poc però que se n’entren tan profundament en la vida i gairebé sempre són presagi del gran infortuni inscrit en la majoria dels matrimonis, es fa difícil escollir un exemple” (“Histoire de Madame Diard”, Honoré de Balzac, 1799-1850, escriptor realista, mig occità).
  • “Molt bé, això resol el problema. Si sols has de tenir en compte el present, casa’t amb el senyor Linton” (“Wuthering Heights/Cims rúfols”, 1847, d’Emilie Brontë, 1818-1848, novel·lista britànica).

– Ajuda mútua, companyia:

  • “L’alegria d’un home feliç seria un insult, però dos desgraciats són com dos arbres dèbils, que recolzats l’un contra l’altre es fan forts contra la tempesta” (“Zadig ou la Destinée / Zadig o La Destinació”, 1747, de François Marie Arouet Voltaire, 1694-1778, filòsof racionalista i escriptor il·lustrat francès).
  • “De les misèries sol ser alleujament una companyia” (Miguel de Cervantes Saavedra, 1547-1616, escriptor hispànic).

– Familiars:

  • “Una mare és l’amiga més conseqüent que podem tenir, quan ens cauen damunt judicis i proves, pesats i sobtats; quan l’adversitat pren el lloc de la prosperitat; quan els amics que s’alegren amb nosaltres en els dies feliços, ens abandonen; quan els problemes ens ofeguen, encara vindrà al nostre costat, i intentarà dissipar els núvols foscos amb els seus consells i indicacions amables, i fer que la pau retorni al nostre cor” (Washington Irving, 1783-1859, escriptor nordamericà).