Arxius mensuals: Mai de 2015

Front al derrotisme

Sin título-1 copiar

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

  • “En la teva lluita contra la resta del món, t’aconsell que et posis del costat de la resta del món” (Franz Kafka, 1883-1924, escriptor judeoalemany de Praga, intuí l’Holocaust; i la probable despersonalització, derrotisme i aburgesament del poble jueu posaren les coses més fàcils als nazis)..

.
diable derrotista 2
.
ORIGEN DEL DERROTISME

  • “L’art dels nostres enemics és desmoralitzar, entristir els pobles. Els pobles deprimits no guanyen. Hom no pot fer res de gran, amb la tristesa” (Arturo Jauretche, 1901-1974, escriptor i polític argentí).
  • “On no hi ha esperança, no pot haver-hi esforç” (Samuel Johnson, 1709-1784, poeta, lexicògraf i crític anglès).
  • “El cofoisme és una autoestima buida i sense lògica ni exigències” “Els catalans des dels anys ’80s fins al 2012 han patit més aviat una síndrome maniacodepressiva pròpia que es compon d’autocomplaença cofoia i de victimisme derrotista, però sense creativitat, tot símptomes d’un rerefons d’inhibició idiota, covardia, irresponsabilitat i manca de dignitat i d’autocrítica”.
  • “No hi ha pitjor lluita que la que no fas” (Dita mexicana).
  • “Si adés pensau que podeu, o adés que no, normalment hi encerteu” (Henry Ford, 1863-1947, gran industrial nordamericà).
  • “El coix sap com caure” (Proverbi Lujia , Kènia Occidental).
  • “No duguis mai, arrossegant-los, més d’una classe de problemes alhora, n’hi ha qui carreguen amb tres: els que tingueren, els que tenen ara i els que esperen tenir” (Edward Everett Hale, 1822-1909, escriptor i ministre nordamericà).
  • “-No tinc prou energia per aturar-me i reflexionar sobre els grans problemes. Ja em coneixes, m’agrada més rosegar que devorar” (“Els vençuts”, 1955-1982, d’en Xavier Benguerel, 1905–1990, escriptor barceloní exiliat).
  • “Perquè Darios, amb tan immenses forces i territori no desistiria de combatre per manca d’armes o d’homes, sinó quan perdés l’ànim i l’esperança, convençut d’haver estat desfet en la batalla” (“Alexandre-Vides paral·leles”, XXXI, de Plutarc de Queronea, ca. 46-ca. 119-120, assagista i historiador biògraf grec).
  • “Ajornar una cosa és l’assassí natural de l’oportunitat” (Victor Kiam, 1926-2001, home de negocis nordamericà).
  • “Els qui se solen prendre les coses de broma, per regla general solen ser vençuts per qui se les prenen seriosament” (Felipe Mórente).
  • “L’home més lent, que no perd de vista la fi, va sempre més veloç que aquell qui va sense perseguir un punt fix” (Gotthold Ephraim Lessing, 1729-1781, escriptor alemany).
  • “La formulació d’un problema és més important que la seva solució” (Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany, el major científic del s. XX).
  • “L’home va perdent dia a dia la facultat d’admirar-se que el servava, a travers de les brutalitats de l’existència, la seva frescor anímica i els dons del seu entusiasme” (Maurice Bedel, 1884-1954, escriptor francès).
  • “Si penses que estàs vençut, ho estàs.
    Si penses que no goses, no ho faràs.
    Si penses que t’agradaria guanyar però no pots,
    no ho assoliràs.
    Perquè al món trobaràs
    que l’èxit comença amb la voluntat humana.
    Tot està a l’estat mental.
    Perquè moltes curses s’han perdut
    abans d’haver-les corregudes,
    i a muntó covards han fracassat,
    abans d’haver encetat llur treball.
    Pensa en gran i els teus fets s’acreixeran.
    Pensa en petit i quedaràs arrere.
    Pensa que pots i podràs.
    Tot està a l’estat mental.
    Si penses que vas amb avantatge, hi vas.
    Has de pensar com és menester per enlairar-te.
    Has d’estar segur de tu mateix,
    abans d’intentar guanyar el guardó.
    La batalla de la vida no sempre la guanya
    l’home més fort o el més lleuger,
    perquè tard o d’hora, el guanyador
    és qui creu que pot fer-ho” (Joseph Rudyard Kipling, 1865-1936, poeta i novel·lista angloindi).
  • “La derrota només desmoralitza aquells que no saben veure-la com un entrenament de cara a una victòria futura. Però tampoc no es qüestió d’entrenar-se durant tota la vida” (1987, Manuel de Pedrolo i Molina, 1918-90, escriptor i independentista català).

.
tronada 2
.
RESULTATS DEL DERROTISME I DEL PESSIMISME

  • “L’optimisme no es basa en els fets. Treballa amb perspectives. El pessimisme és perdre el temps” (Norman Cousins, 1915–1990, professor i periodista polític nordamericà).
  • “Cap pessimista no ha descobert els secrets de les estrelles ni ha navegat per una terra inexplorada ni ha obert cap nou cel per a l’esperit humà” (Helen Adams Keller, 1880-1968, escriptora nordamericana cega i sordomuda).
  • “El pessimisme mai no va guanyar cap batalla” (Dwight David “Ike” Eisenhower, 1890-1969, general en cap de les forces aliades i 34è President dels Estats Units).
  • “La desfeta sol ser passatgera. És la claudicació la que la converteix en permanent” (Marilyn von Savant, la persona amb més alt coeficient d’intel·ligència conegut arreu del món).
  • “El problema és que si no t’hi arrisques gens, corres un risc encara major” (Erica Jong *1942, de fadrina Erica Mann, polifacètica escriptora i professora novaiorquesa).
  • “Els anys arruguen la pell, però renunciar a l’estusiame arruga l’ànima” (Albert Schweitzer 1875-1965, Metge missioner alsacià, teòleg protestant, músic, i filòsof).
  • “País vençut que s’acomoda… es deixa robar tot, a poc a poc: el seu nom, els seus costums, la seva llengua…no té dret que ningú el recolzi…” (Claude Duclos).
  • “Veure com tot s’ensorra pot ser més còmode, més teatral i fins i tot més estèticament decadentista.
    Problema nostre és viure negats sota tics derrotistes, n’anem plens fins a la coroneta, i així és impossible no sols guanyar sinó ni tan sols avançar. Pensem mal, pensem d’una manera desastrosa i desastrada. No hi ha visió de COM redreçar, simplement perquè la nostra gent ni hi pensa, està massa ofuscada queixant-se!.
  • Com de costum, els nostres viuen en el plany i no en el COM, viuen en la inacció i no en l’acció, en la mandra desorganitzada i no en l’organització. Això vol dir que no hi ha matèria de líders, de capdavanters.
    No hi ha idees ni tremp, sols una buidor derrotista. Els derrotistes farien un bé a Catalunya callant, si no volen pensar més enllà”.

CONTRA EL DERROTISME I EL PESSIMISME

  • “Mai no he vist un monument erigit a un pessimista” (Paul Harvey Aurandt, 1918-2009, locutor radiofònic nordamericà).
  • “Un pessimista és algú que basteix masmorres en l’aire” (Walter Winchell, 1897-1972, periodista nordamericà).
  • “El pessimisme és un luxe que un jueu no es pot permetre” (Golda Meir [Goldie Mabovitch], 1898-1978, estadista israeliana d’origen rus).
  • “La pau no és pas absència de conflictes, sinó resultat de saber-los resoldre” (Anònim).
  • “La gent diu, quin és el sentit del nostre petit esforç. No poden veure que hem de posar un maó tots, fer una passa plegats. Una pedra llançada dins un estany provoca ones que es propaguen en totes direccions. Cada un dels nostres pensaments, paraules i accions és així. Ningú no té dret a seure i sentir-se desesperançat. Hi ha massa feina a fer” (Dorothy Day, 1897-1980, periodista neoiorquesa, activista social, oblata benedictina i anarquista cristiana).
  • “No tornis a ser un pessimista … un pessimista té raó més a sovint que un optimista, però un optimista es diverteix més, i ningú no pot aturar la marxa dels esdeveniments” (Robert Anson Heinlein, 10·1907–8·5·1988, autor nordamericà de ciència ficció).
  • “Un pessimista és algú que fa dificultats de les seves oportunitats i un optimista és aquell que fa les oportunitats de les seves dificultats” (Harry S. Truman, 1884-1972, estadista nordamericà).
  • “La guerra és una cosa lletja, però no la més lletja: l’estat decaigut i degradat de la moral i del sentiment patriòtic que troba que res no val una guerra, és pitjor. Quan un poble és usat com a mera carn de canó i de baioneta, en el servei i per a fites egoistes d’un amo, tal guerra degrada un poble. Una guerra per protegir uns altres éssers humans contra la injustícia tirànica; una guerra per a donar la victòria a les pròpies idees de dret i bondat, i que és la pròpia guerra d’ells, duta a terme per un propòsit honest segons llur pròpia lliure elecció és sovint el mitjà de llur regeneració. Un home que no té res per què preocupar-se a part de la seva pròpia seguretat personal és una criatura miserable que no té la possibilitat de ser lliure, a no ser pels esforços de millors homes que ell” (John Stuart Mill, 1806-1873, economista i polític anglès, “The Contest in America”, pp. 208-09, a “John Stuart Mill, Dissertations and Discussions”, Boston: William V. Spencer, 1867).

.
images2
.
ANTIDOT AL DERROTISME
-RESISTIR I TENACITAT PER A VÈNCER

  • “Un guanyador mai no abandona i qui abandona mai no guanya” (Llei de Vernon).
  • “Sols triomfa al món qui es lleva i cerca les circumstàncies, i les crea si no les troba” (George Bernard Shaw, 1856-1950, escriptor irlandès).
  • “Els campions saben que l’èxit és inevitable, que no hi ha res com el fracàs, sinó sols la reacció consegüent. Saben que la millor manera de pronosticar el futur és crear-lo” (Michael J. Gelb, autor nordamericà innovador en pensament creatiu, aprenentatge ràpid i lideratge).
  • “És menester de resistir sempre. Hom no queda mai vençut del tot. Si ja no queden més mitjans d’acció, queda el miracle, l’inesperat, la Providència. Josuè detingué el sol: era un militar de debò” (A.E. H. Maurois, 1885-1967, escriptor francès).
  • “La història ha demostrat que els guanyadors més notables normalment es trobaven obstacles punyents abans de triomfar. Vencien perquè es negaven a descoratjar-se per llurs derrotes” (Bertie Charles Forbes, 1880-1954, periodista financer escocès).

-L’ENTUSIASME

  • “El geni no és res més que l’entusiasme encès en flama” (Autor Desconegut).
  • “Un home pot reeixir en gairebé tot allò per al qual tingui un entusiasme il·limitat” (Charles Schwab, home de negocis nordamericà).
  • “Quan li demanaven la raó del seu èxit, Mark Twain responia: “Ja vaig néixer entusiasmat!” (No en consta l’autor).
  • “El món pertany a l’entusiasta que es manté fresc” (William McFee, 1881-1966, escriptor nordamericà).
  • “L’apatia pot ser vençuda per l’entusiasme, i l’entusiasme només pot ser provocat per dues coses: primer, per un ideal, que pren la imaginació per tempesta, i segon, un pla intel·ligible i definit per transmetre aquell ideal a pràctica” (Arnold Joseph Toynbee, 1889-1975, reformador i gran historiador anglès).

-LA PRÒPIA ACTITUD

  • “La intuïció és la supra-lògica que talla tots els processos rutinaris de pensament i salta directament del problema a la resposta” (Robert Graves, 1895-1986, escriptor britànic de novel·la històrica).
  • “L’important no és pas el que ens fa el destí, sinó el que nosaltres en fem” (Florence Nightingale, feminista i infermera britànica,1820-1910).
  • “En desigs mandrosos, els ximplets es queden de manera supina. Sies allà on una voluntat i un seny descobreixen una via (de realització)” (The Birth of Flattery / El Naixement de l’Adulació, de George Crabbe, 1754-1832, poeta i cirurgià anglès).
  • “L’èxit no és final, el fracàs no és fatal: és el valor per continuar allò que hi compta” (Winston Churchill, 1874-1965, estadista maçó i assagista anglès).
  • “Si vols perseverar, considera sovint ço que desitges” (Llibre dels Mil Proverbis, de Ramon Llull, 1235-1315, català de Mallorca, místic i savi).
  • “No hi ha prou foscor a tot el món que pugui apagar la llum inclús d’una sola petita espelma” (Reverend Edwin H. Alden [Robert Alden], 1836-1911, autor d’una sèrie que serviria per a la TV).
  • “Tot pres polític ha d’agrair als seus carcellers que li confirmen, en els fets i damunt sa persona, la validesa de les seves conviccions, la raó de les seves passes. Un home no es troba mai més segur d’allò que fa que quan un patiment perllongat no aconsegueix de desalenar-lo i derrotar-lo” (David Càmpora, cap “Tupamaru” i pres polític a l’Uruguai entre 1971-1980).
  • “En essència, l’optimisme no és un punt de vista sobre la situació actual, sinó que és una força vital, una força de l’esperança, allí on els altres abandonen, la força de mantenir dret el cap; allà on tot sembla fracassar , la força de suportar els revessos, una força que mai no lliura el futur a l’enemic, sinó que el reivindica sempre per a si” (1943, “Notes des de la presó” nazi de Tegel, Dietrich Bonhöffer, 1906-1945, pastor i màrtir evangèlic de l’Església clandestina antihitleriana).
  • “No devem mai escampar el derrotisme, això és lema que sempre s’ha dit i ordenat en tota guerra” .

.
Front al derrotisme 06
.
CRIDES CONTRA EL DERROTISME

  • “Desperteu-vos, desperteu-vos catalans adormits…no sepulteu vostra honra, vostres lleis i la llibertat de vostra amada Pàtria en la negra obscuritat d’una pèrpetua, deplorable esclavitud” (“Despertador de Catalunya”, pamflet imprès per la Generalitat, 1713).
  • “Les públiques ofenses y injustícies que en tants anys ha tolerat Catalunya del ministeri castellà han esdevingut notòries. Què esperem? Voldrà Catalunya tornar a subjectar-se als greuges y ultratges que per tants anys ha patit? […] Qui, doncs, voldrà persuadir-se a voler consentir que en un sol dia s’entronitzi sobre els catalans la vanitat y la violència castellana, per fer-los servir amb la mateixa ignomínia amb què feien servir els indis, després que els subjectaren y reduïren a llur domini? Fineixi la nació amb glòria, perquè val més una fi gloriosa que tolerar extorsions y violències que no practicaren els moros” (Josep Ferrer i Citges, discurs a la Junta General de Braços, 5 de juliol de 1713).
  • “Cal seguir la lluita amb el que puguem fins que puguem” (Benito Juárez, 1806-1872, polític i patriota mexicà).
  • “En la guerra com en la pau, l’última paraula és dels qui mai no es rendeixen” (Georges Clemenceau, 1841-1929, estadista i metge francès).
  • “[…] Ans bé el suplici sublima l’hèroe;
    sa sang treu flames apoteòtiques,
    i els insults que la infàmia li tira
    de fems en terra a son llorer serveixen.
    Ell de son poble concentra l’ànima.
    Tranquil, hi atura les bregues díscoles;
    lluitador, hi remou les tormentes
    com fa el mestral sobre la mar voluble.
    L’impuls que ell dóna produeix l’ímpetu
    que enfora guia la gent i l’època,
    i damunt la corrent que se’n forma,
    ell passa al trot de triomfal quadriga…
    Davant l’enigma s’asseu per àrbitre;
    romp lo insoluble sa espasa autòctona:
    i al relleu de sa pròpia figura
    ell dóna encuny a sa mateixa pàtria.
    Sortat el poble, sortosa l’època
    d’on surt un hèroe de força màxima,
    com Amfió edificant amb la lira,
    o com Teseu esvaidor de monstres!
    Quan plana l’ombra de les catàstrofes
    i tot al caos sembla dissoldre-s’hi,
    ja és ben bé l’hora de l’hèroe!
    Germini la terra mare sa llavor feconda!
    Hèroe! T’invoquen les palmes èpiques,
    vola a cercar-te l’oda pindàrica;
    i si els cors abatuts no et sospiren,
    com que et prometin els antics sepulcres!”
    (“L’heroi”, d’en Miquel Costa i Llobera, Palma, 22-25 de febrer de 1906).
  • “Defensarem la nostra illa, cost que costàs, lluitarem a les platges, combatrem a les pistes d’aterratge, als camps i als carrers, lluitarem als tossals; no ens rendirem mai” “No decaurem ni fallarem. Continuarem fins al final… mai no ens rendirem!” (Winston Churchill, 1874-1965, estadista conservador i imperialista, militar, maçó i assagista anglès).
  • “Volem continuar vivint i ser un poble lliure i creador… Si les nostres vides no s’extingeixen… serà el triomf de la humanitat sobre la ‘inhumanitat’, serà una prova de que la nostra força vital és encara més gran que la voluntat de destruir-nos” (Intervenció anònima per a l’Aixecament del Gueto de Varsòvia, ca. Abril 1943).
  • “La lluita de l’home contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit” (Milan Kundera, *1929, escriptor txec).
  • “Cal protestar, fins i tot quan no serveix de res” (Manuel de Pedrolo i Molina, 1918-90, escriptor i independentista català).
  • “Persevera, Per Severa, Per Se Vera / Persevera, a través de les dificultats, per grans que sien” (Adagi llatí).
  • “Lluitar tenaçment per “causes perdudes” com drets civils o històrics o lingüístics o per la cultura digna, etc. no és cap sentimentalisme ni nostàlgia, ni tan sols nacionalisme. És una manera de resistir a la deshumanització i a la manipulació massives. És dignitat, és lluita per la veritat i és resistir-se a ser una peça en la maquinària dels poderosos que ens volen convertir en zombies al servei d’ells. És una de les poques maneres de continuar essent persones humanes amb una memòria i una dignitat. Qui perd el sentit de la realitat amagada darrere tones de propaganda s’ha convertit en un robot i en un esclau al servei de la psicopatia institucionalitzada” .

SOLUCIONS ANTIDERROTISTES.
-EXPERIÈNCIA, ACCIÓ I TREBALL

  • “És preferible d’encendre un llum que no pas maleir les tenebres” (Adagi xinès).
  • “Si vols triomfar, dobla la teva taxa de fracàs” (Thomas Watson, ca.1620-1686, escriptor i clergue purità anglès).
  • “Els filòsofs ja han descrit prou el món, ara el que calia és canviar-lo” (Karl Heinrich Marx [Moses Levy Mordecai o Mordechai], 1818-1883, economista i pensador socialista juevoalemany).
  • “El treball ens deslliura de tres grans mals: l’ensopiment, el vici i la penúria” (François Marie Arouet Voltaire, 1694-1778, filòsof racionalista i escriptor il·lustrat francès).
  • “Labor omnia vincit” / “Amb l’esforç tot s’aconsegueix” o “El treball ho venç tot” (“Les Geòrgiques”, de Publi Vergili Maró, 70-19 a. C., poeta gal·lo-italià en llengua llatina).
  • “El 90% de l’èxit rau senzillament a insistir-hi” (Woody Allen, *1935, cineasta i escriptor humorístic jueu nordamericà).
  • “Sempre, en la política, la lenta tenacitat venç l’energia descontrolada; el pla meditat per damunt l’embranzinada improvisada; el realisme sobre el romanticisme” (Stefan Zweig, *28.11.1881, Viena- †1943, Brasil, escriptor austriac).
  • “Està bé oferir àpats realistes, però almenys la salsa ha de ser activista i creativa.
    Altrament queda com a derrotisme” .

-EQUILIBRI, CORATGE

  • “Considera iguals el plaer, el patiment, el guany, la pèrdua, la victòria, la desfeta: consagra’t íntegrament a la batalla: defugiràs així l’error” (El conductor del carro al Bhagavad Guita 2:42, llibre sagrat hindú, l’Índia, ca. s.V-II a. C.).
  • “Resistiré erguido frente a todo
    Me volveré de hierro para endurecer la piel
    Y aunque los vientos de la vida soplen fuertes
    Soy como el junco que se dobla,
    Pero siempre sigue en pié
    Resistiré para seguir viviendo
    Soportaré los golpes y jamás me rendiré
    Y aunque los sueños se me rompan en pedazos
    Resistiré, resistiré” (Tornada de la cançó “Resistiré”, de M. De La Calva / C. Toro, interpretada pel “Dúo Dinámico”).

-IDEAL I AMOR

  • “És cert que també hi ha un optimisme neci i covard que ha de ser evitat. Però ningú no deu desprestigiar l’optimisme com a voluntat de futur, encara que l’erri cent vegades. És la salut de la vida, que no deu ser contagiada per cap malalt. Hi ha persones que el troben poc seriós, i cristians que el consideren impiu, esperar un futur terrenal millor i preparar-s’hi. Creuen que el caos, el desordre i la catàstrofe constitueixen el sentit dels esdeveniments presents” (1943, “Notes des de la presó” nazi de Tegel, Dietrich Bonhöffer, 1906-1945, pastor i màrtir evangèlic de l’Església clandestina antihitleriana).
  • “Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
    com a penyora santa duré jo el teu record.
    Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura
    i alimentar-se i viure de cel i de llum pura …
    O vida, o noble sort!
    Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
    i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
    Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
    i tes cançons tranquil·les ‘niran per la ventada
    com l’au dels temporals” (“El Pi de Formentor”, d’en Miquel Costa i Llobera, 1854-1922, capellà i poeta romàntic mallorquí).
    “Persones o pobles, l’única llei, l’única glòria és estimar-se” (Raoul Follereau, 1903-1977, periodista, filàntrop i escriptor francès catòlic).

L’Orfeu català fou Crist

“L’Orfeu català fou Crist” (“La tradició catalana”, cap. II, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, bisbe cofundador del catalanisme modern).

LA HISTÒRIA DE LES NOSTRES FEBLESES ESPIRITUAL-NACIONALS.

EVOLUCIÓ HISTÒRICA.
La nostra nació, tot i tenir èpoques d’esplendor política, espiritual, cultural i econòmica, no va poder consolidar com a nació unitària amb un ens estatal propi.
Durant la Dinastía indígena, el Casal de Barcelona, les expectatives eren certament encoratjadores, malgrat els poderosíssims enemics de sempre (Castella-França-Vaticà, més Gènova), però amb els Trastàmara les expectatives anaren dissolent-se. La instauració de la Inquisició com a arma cesaría de pretext religiós i poder omnímode fou básica per a empresonar-nos col•lectivament. Amb els Àustries el centre se n’allunyà definitivament de la costra nació i els Borbons no feren mès que rematar allò que ja s’havia afeblit durant els Àustries. Les tímides reaccions renacionalitzadores, sota l’asfixiant pressió de l’ocupació estrangera, després de sagnants desfetes no tingueren prou continuïtat, en una dura lluita amb molts desavantatges i poques eines, i acabaren ofegats abans de la següent catàstrofe, talment que els catalans perdem miserablement per desídia, desorientació o covardia, allò que abans ens ha costat rius de sang i màrtirs. Com és possible una tan gran manca de dignitat col•lectiva? Ens mereixem doncs l’aixafament que patim?.

PARAL•LELISME ESPIRITUAL-NACIONAL.
Jordi Ventura, deixeble d’Arnold J. Toynbee, va encetar en la historiografia catalana una interessant línea d’anàlisi, alternativa i en certa manera complementària a unes altres, com ara la marxista (Joan Fuster, per ex., en bona mesura), que és la introducció dins l’àmbit català de la historiografia anglosaxona, toynbeeana. Es tracta dels paral•lelismes amb el rerafons espiritual, les religions superiors com a matrius de les civilitzacions.
“L’Orfeu català fou Crist” (“La tradició catalana”, cap. II, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, bisbe cofundador del catalanisme modern).
En aquest sentit hi ha un paral•lelisme evident entre les ziga-zagues de la costra conciencia nacional i les ziga-zagues de la costra conciencia històrica envers la Bíblia, com a gran best-seller, també català, de totes les èpoques i particualrment sigfnificatiu durant l’edat Mitjana.
Si hi ha hagut gran indecisió en el camp nacional, la indecisió ha estat igualment remarcable en la part espiritual, fins al punt que podem parlar, sense faltar gens a la veitat històrica, d’un autèntica ceguesa espiritual-nacional, tant del nostre poble com dels seus dirigents, fins i tot en les millors èpoques. Potser per què hem estat essencialment una nació de comerciants i això ens ha marcat de dependre dels extranacionals i acoblar-nos-hi?.
I ara que som a la vora de l’sbisme (de camí a la desaprició), replantegem-nos seriosament la qüestió.
L’exemple de la llengua ja hi és remarcable. Primer l’ús del cátala fou eclipsat pel llatí (prosa) i l’occità (poesia), tret de pocs casos, com del nostre genial místic Llull o dels cronistes reials (Muntaner, Desclot…). A partir del s. XV el castellà és el principal perill (i al Nord el francès d’ençà mitjan s. XVII). Políticament fórem una confederació multinacional (primer amb els bascons, aragonesos i occitans, jueus i moriscs, després sards, italians i grecs, finalment castellans), amb un dualisme entre parlamentarisme i reacció feudalitzant-reaccionària. Cal dir que una confederació amb l’única unió de la Dinastia regnant, inclús més desvertebrada que la Commonwealth, perquè de vegades es donà el cas que uns regnes posaven molts peròs per a pagar la guerra del rei per alliberar uns altres regnes que havien estat envaïts, com ara a la Guerra dels Peres contra Castella.
En un plànol espiritual trobem històricament una alternança equivalent.

VERSIONS BÍBILIQUES I DIFUSIÓ DE LES ESCRIPTURES.
Homilies d’Organyà (s. XII).
Pere el Catòlic defensa els súbdits albigesos front a la Corada francopapal i mor a Muret.
Els cronistes de Jaume I parlen de l’erudició bíblica del Conqueridor.
Pere II el Gran posseeix una Bíblia en francès (1285).
“Lo fonament d’aquesta vida és la veritat de Nostre Senyor Jesucrist coneguda en les Escriptures evangelicals” (Arnau de Vilanova, savi de la Cort Catalana, 1310, en la “Lliçó de Narbona”).
Alfons II el Liberal ordena d’esplanar la Bíblia al català (per Jaume de Montjuïc).
Pere III el Cerimoniós cita sovint al Bíblia, si bé és un clar exponent de les raons d’Estat modernes, si bé els intents unitaristes de la Monarquia reculen front al poder de les oligarquies formalment parlamentaristes.
S. XIV: Bíblia rimada de Sebília en català (caldria reclamar-la).
Joan I, l’amador de gentilesa, llegia la Bíblia cada any (no sembla, però, que li servís de molt), si bé la Cort catalana estava plena de consellers dubtosos (com Bernat Metge, un protoateu) acusats de corrupció per les viles franques.
1396-1402: Bíblia valenciana de fra Bonifaci Ferrer, esplanada del llatí (Bonifaci era germà de St. Vicent gFerrer, el més conegut predicador en català de tots els temps).
Martí l’Humà, el darrer rei de nissaga catalana també feia esment de versets bíblics i dels clàssics.
1476: Gabriel Gralla (xueta?) esplna al català l’Antic Testament, durant el seu captiveri al castell de Tunis.

2•1478: Impressió de la Bíblia Valenciana de fra B. Ferrer, que patirà reiterades prohibicions inquisitorials (sols en queda una pàgina de l’Apocalipsi a la Bíblioteca Reial d’Estocolm).
1490: Psaltiri de Roís de Corella (estampat a Venècia).
1498: A València revoquen l’ordre de cremar textos bíblics.
1518: Tesi de Luter, comença la Reforma protestant, en un moment en què als països catalans encara abunden els textos bíblics -cada vegada menys, però, però en què el poble, gairebé sense intel•ligentsia (per la Inquisició i l’expulsió dels jueus) i després de la Guerra civil catalana del s. XV, es troba ja col•lapsat per la forta repressió inquisitorial, feudal i prest també nacional.
1716: En la immediata postguerra de la guerra de Successió, l’impressor barceloní J. Pau Martí obté llicència per a editar els Set Salms Penitencials.
1802, 1806, 1818…: Els Set Salms són reimpresos.
1832: L’any anterior al començ de la renaixença apareix “Lo Nou Testament”, traduït per Josep-Melcior Prat i Colom, un exiliat liberal i catòlic a Angalaterra, “per fomentar el català”, a càrrec i per iniciativa de la Societat Bíblica i Estrangera de Londres.
Ca. 1960: El Concili Vaticà II despenalitza la Bíblia en vulgar, i alhora comença l’embranzinada de recuperació nacional catalana.

PROHIBICIONS /PERSECUCIONS.
1194: Alfons I declara els primers protoprotestants, els valdesos, com a “enemics públics”.
1198: Pere el Catòlic, el qui perdé Occitània a mans francopapals, ordena de foragitar els valdesos, dits insabatats (sense sabates). Possiblement aquest edicte no fou pas aplicat.
1234: Edicte transitori: Jaume I prohibeix de discutir la fe catòlica i també la Bíblia en romanç.
1447: Durant el regnat d’Alfons el Magnànim, es cremen 20 bíblies (manuscrits de gran valor) a la Plaça de la Seu.
Darreries s. XV-mitjans s. XVI: hi ha periòdiques prohibicions de les versions bíbliques en romanç, que de vegades són cremades públicament. La Inquisició, després de l’expulsió dels jueus (1492), durant el Renaixement, va exterminant els judaïtzants (xuetes), que és el sector social més bibliòfil i culte que fa ús i imprimeix en llengua catalana, això ajuda dràsticament a la decadència del català com a llengua escrita. De fet extermina o fa callar a força de por a la intel•lectualitat humanista i heteredoxa catalana, tot coincidint amb el papat d’Alexandre Borja al Vaticà. Coemnç de la nostra Decadència.
1492: La Inquisició crema Bíblies a Barcelona.
1557: Jeroni Conques i Garcia, estudiós d’arameu i humanista luterà, esplana al català el llibre de Job, és processat per la Inquisició i el llibre quedarà inèdit fins a molt més tard.

1545-1563: Concili de Trent: Hi ha dues postures enfrontades sobre si permetre o perseguir la Bíblia en llengües vulgars. La favorable és defensada per un valencià, Frederic Furió I Ceriol, al seu Diàlec de la Bonomia (1556), on defensa la Bíblia en versió popular catalana. La contrària ve representada per un franciscà professor de teologia a Salamanca, com de costum, un integrista castellà, Alfonso Castro, qui jugà un paper molt destacat a Trento, I que era totalment contrari a les versions bíbliques en vulgar. La darrera postura (la integrista) hi guanyà.
La Inquisició prohibí fins i tot gent supercatòlica com Tomàs Maure o Moro, Francesc de Borja, Lluís de Granada, etc., sota pretext de la malícia dels enemics de la fe.
Fins al 1700 es publiquen Cartells Generals de la Fe, on recorden l’obligació de denunciar “si saben algunes persones tinguen o hàjan tingut llibres de la secta de Martí Luter, o d’altres heretges, o lo Alcorà, o bíblies en romanç o qualssevol dels llibres reprovats per lo Sant Ofici”. Cal aclarir que, durant la Contrareforma, el posseïdor de llibres prohibits era cremat a la foguera a la plaça pública i els seus béns confiscats.
1936-1960: Fins al Concili Vaticà II, el règim franquista i les autoritats papistes prohibeixen la Bíblia en vulgar, com en plena Contrareforma.
.
marinacatalana
.
INTERPRETACIÓ CRONOLÒGICA GENERAL.
Si ens hi fixem, veurem en aquestes dades com l’època de més llibertat per a les Escriptures va del 1234 al 1447, aproximadament. I els especialistes en Història catalna diuen que l’època de màxima esplendor de la nostra nació va aproximadament del 1250 fins al 1450. Fins al 1500 és una època de vacil•lacions, després, fins al 1716, de repressió antibíblica. Quan definitivament el Nou Testament és editat en català i escampat pertot Catalunya (1832), tot just llavors comença la metanoica Renaixença i l’època d’industrialització i alt creixement demogràfic català. Al s. XX els textos bíblics abunden, però el poble català ha caigut en gran part en una perillosa dinàmica d’integrisme papista contra anticristianisme revolucionari amb tal soroll que el poble no s’escoltarà gairebé el missatge de les Escriptures.
Quan el Vaticà II despenalitza la Bíblia en vulgar, de nou renaix l’esperit nacional català (d’ençà 1960).

PAPAT I FRANÇA, INQUISICIÓ I OCCITÀNIA, ALBIGENCS I VALDESOS.
A la gènesi de la nostra nació trobem els elements adés esmentats.
Realment som deutors del papat i de França, històricament, però són ens que no ens han estat gens favorables.
El Papat, consolidat per la donació dels Estats Pontificis que el rei franc Pipí el Breu féu al Papa (s.VII), serví per cohesionar la Cristiandat Occidental com a independent dels poders civils (els fragmentats regnes bàrbars), mentre que a l’Orient la Cristiandat Ortodoxa quedava captiva i prou immovilitzada en esdevenir part de la maquinària estatal de l’Imperi Bizantí (el màxim jerarca oriental, el bisbe de Constantinoble, fou de fet una mena de ministre d’afers religiosos dels emperadors). Això féu possible que tot i la màxima corrupció del Papat en l’època que va aproximadament del s. IX al XVI (fins al s. VIII tota la literatura cristiana són a base de citacions bíbliques), període que coincideix bàsicament amb les Croades i la institució de la Inquisició; mentre la Cristiandat Occidental anà espandint-se, l’Oriental queia lentament en mans dels turcs, en mancar d’eines per esmenar les errades del poder imperial.
Quant a França, fou Carlemany qui reconquerí als musulmans la “Marca Hispànica” (nom oficial llatí de la Catalunya Vella de la primera meitat del s. IX). Però posteriorment França caigué en progressiva anarquia a causa de les invasions normandes. Atacada Catalunya per Almansur davant la passivitat franca, el comte Guifré el Pilós (qui, per cert, està oficialment canonitzat des de fa molts segles, cosa que l’Església i els espanyols amaguen) decidí independentzar-se de fet en canviar els francs de Dinastia (987).
Des del principi al final de la història de la cristiandat Occidental hi ha un fil d’unió entre el papat i França -tret de curtes èpoques- als quals devem els inicis de la nostra nació, però que no ens han estat gens favorables.
El cas de la institució de al Inquisició i de la Croada contra els albigesos a Occitània és paradigmàtic. Els reis del Casal de Barcelona aixecaven edictes contra els minoritaris valdesos -protoprotestants-, però no pareix que els perseguessin gaire, de fet.. Els albigencs -una secta gnòstica- eren en canvi molt nombrosos a tot Occitània. Catalunya, vassalla del Papa, havia de defensar els súbdits occitans (molts albigencs damnats pel Vaticà): es veia entre l’espasa i la paret. I Catalunya hi va perdre, Pere el Catòlic i els seus estols, després d’una nit de disbauxa, és derrotat pels francesos a Muret. La Inquisició papal cobra justament volda per primera vetada en la història a l’Occitània ocupada pels francesos.
La Inquisició ha estat particularment nefasta per al nostre poble, menada per integristes franco- i castellano-papals. De fet, les grans derrotes històriques catalanes (Occitània, la repressió de la Contrareforma) estan directament vincuylades a la Inquisició francopapal i a la castellana cesaropapista.
Per això és paradoxal, i una mena de maledicció, que, per ceguesa espiritual, el nostre poble aprovàs l’antisemitisme d’ençà el s. XIV. L’època daurada catalana (1250-1350) es correspon a l’època de màxim poder dels jueus a ca nostra, una minoria culta i activa enmig una majoria social bàsicament analfabeta i pagesívola. És una constant històrica que les èpoques d’esplendor de nacions europees coincideixen amb bones èpoques per a les respectives minories jueves i llur decadència amb llur antisemitisme.
Tota nació que no manté la pressió evangelitzadora -sense intoleràncies ni antisemitismes-, demogràfica… deixa de ser expansiva, envellirà, s’aturarà i serà dominada i assimilada per algun veí mes fort, més autoorganitzat i més decidit nacionalment. Això és el que ha passat amb els Països catalans.
.
Compromís de Casp. 1891 de Salvador Viniegra
.
LLULL I NORMALITZACIÓ, BÍBLIA I SEGLE D’OR.
Amb Jaume I, una forta expansió comença
“…quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del cavall e endreçam-nos vers Orient e ploram de nostres ulls e besam la terra per la gran mercè que Déu nos havia feita” (Crònica de Jaume I, després de la rendició de la ciutat de València, 9 d’octubre de 1238).
“Totes les coses del món són moridores i es perden, i solament l’amor de Déu queda. I jo Jaume el rei, coneixent que aquesta és la veritat, i les altres mentida, volguí girar als manaments del Nostre Senyor el meu pensament i obres i deixar les vanes glòries del món per aconseguir el seu Regne” (Jaume I el Conqueridor).
En Ramon Llull, a més d’esser el català més universal i creatiu de tots els temps (tot just per esser un cristià tan fervorós, gosaria afegir-hi) fou qui més contribuí a posar unes bones bases espirituals per a la nostra nació. Espirituals, culturals i lingüístiques. No hi ha gens de dualisme “superespiritualitzant”, ací. Llull normalitzà totalment el català tot malgrat escriure també en llatí, i àrab, en escriure per primer cop de tot en català.
Ja he parlat adés de la difusió medieval de la Bíblia en català, que no comptà amb gaires entrebancs. A la seva ombra va créixer la nostra nació i, sense la seua ombra benèfica, es va socorrar durant la ponentada de la Decadència.
“Lo fonament d’aquesta vida és la veritat de nostre senyor jesucrist coneguda en les Escriptures Evangelicals” (Arnau de Vilanova, 1330, a “Lliçó de Narbona”).
El nostre segle d’Or, des de Llull a Roís de Corella, està absolutament plagat, al llarg de tota la seua literatura, de pensament i imatges bíbliques, de vegades molt clares i explícites i, moltes altres més, formant una argamassa indestriable entre pensament normal i paràfrasis bíbliques. En tant que la paraula és la mateixa realitat, queda fecundat i sadollat per la realitat de les sentències bíbliques. De fet, no és que tots els nostres autors medievals fossin realment cristians, tot i que quasi tots s’hi tenien, però el fil conductor del seu pensament (fins i tot en els més mundanals com Joanot Martorell) està ferit pels quatre cantons de pensamént bíblic. Sols en posaré uns pocs exemples. Hi ha casos massa palesos com Llull o Bernat Metge. Però tenim com Joanot Martorell parla al seu Tirant lo Blanc de la salvació per la fe (tema central de la Reforma Protestant, o el Cant Espiritual d’Ausiàs Marc, amb gran correlació amb les tesis luteranes de la voluntat captiva del pecat i les virtuts de la sang de Crist (“fes que ta sang/mon cor dur amollesca”), tema bíblic molt central. Fins i tot hi trobem ressonàncies de sant Agustí, represes més tard per Pascal i el jansenisme(“No té repòs/qui altra fi s’espera perquè en res més/el voler no reposa…”). En Pere Marc trobem també l’actitud antimundana típica del bategar bíblic (“que tot arnès traspassa”), amb paràfrasis bíbliques:”…sinó, com porc qui jau en la gran bassa/de fang pudent, tu et bolques en pecat…”, etc. L’obra devota de la Creu,escrita per l’aragonès Pero Martines mentre esperava la mort a la presó de Mallorca per la seua participació a la guerra civil catalana (va adreçada a la Reina d’Aragó demanat-li clemència, que no va pas obtibdre), és una autèntica joia que demostra el coneixement bíblic del seu autor (…1435-63), per exemple, diu: “fort diamant que no fou mai trencat/per durs martells, turments de fera pena”, tot referint-se a la profecia d’Isaïes sobre que els ossos dels Messies no havien d’esser trencats (com era costum de fer amb els crucificats a fi de fer-los morir abans, segons fa sant Pau, el Crist a la serp “d’aram” que alça Moissés per guarir els israelites.
L’últim gran autor català del segle d’Or, Roís de Corella, s’avança al culteranisme barroc castellà amb prou anys i la seua brillantíssima prosa feia presagiar un nou esclat de la nostra brillant trajectòria cultural. Tanmateix la Inquisició escapçà tals expectatives optimistes.
.
jaumeI
.
MORISCOS, JUEUS I TOLERÀNCIA
Durant l’Etat Mitjana, la majoria dels pobladors del Regne de València són moriscos, la població cristiano- catalana és minoritària fins el s. XV-XVI. Quan passa a esser-hi majoritària ja ha rebut el colp de la Inquisició i les Germanies i està assetjada per l’expansionisme turco-bereber per la mar i per l’expansionisme castellà i la intolerància per terra.
Al llarg de l’Etat Mitjana, els jueus i els moriscos juguen un paper ben destacable. Els jueus, tot i esser molt minoritaris, són destacables en el món cultural i comercial, i també en les versions de l’Antic Testament en romanç. Quant als moriscos, tenim llur importància demogràfica i llur resistència religiosa a tot cost, víctimes del menyspreu del poble nouvingut i enfonsats en la misèria i la incultura, foren els esquirols, els serfs de la gleva obedients a l’aristocràcia feudal que els donava llibertat religiosa alhora que els explotava. La principal raó abduïda en un principi per posar la Inquisició als Països Catalans fou la de perseguir el proselitisme religiós jueu i la religió musulmana. Els jueus, possessió personal dels Reis, després cde segles de marginació (de tant en tant hi havia avalots antisemites, entre la població catalana, tot entrant a sac dins els calls jueus), fórem finalment expulsats pels Reis Catòlics, ara fa mig mil•lenni. Molts anaren a parar a l’Imperi Turc, on podien desenvolupar un actiu paper en el comerç.
Quant als moriscos, primer foren arraconats en zones feréstegues i deprimides, com els negres en els Sowethos sud-africans. Finalment, i amb motiu del perill turc, Felip III els expulsà en massa a principis del s. XVII. Molts d’ells anaren a parar a Tunis i a altresllocs del Nord d’Àfrica.
Val la pena d’analitzar com tota intolerància acaba tornant-se en contra dels qui, amb poca caritat cristiana, la practica, tal com advarteix el Llibre dels Proverbis: “Qui tanca els seus oïts al clam del oprimit, també ell clamarà i no serà escoltat”, o “Qui aparta el seu oït per no sentir la llei, la seua plegària tambés serà avominable. Qui fa errar als rectes pel mal camí, ell caurà també en llur mateix fossat…”(28:9-10). Amb la intolerància on cova l’ou de la serp.
Ens cal pagar el mal que els nostres avant-passats feren a uns, altres pobles exercint ara la misericòrdia cap a ells, amb ajut i evantgelització.

HYBRIS I COL•LAPSE DELS PAÏSOS CATALANS: ÉPOCA BORJA
El període que va des de la guerra civil catalana entre el rei i el seu fill el príncep de Viana (cap a 1460-70) i les Germanies (1520) marca el col•lapse de la nostra nació. De moment sembla que passem de l’esplendor a la misèria, com el presoner de Jordi de Sant Jordi: el Principat queda prou despoblat, la burgesia de les viles franques i reials, perd la iniciativa, els turcs i berbers avancen i controlen la Meditèrrania, la Inquisició dóna el colp de gràcia a la intelligentsia catalana (en gran part jueus), el rei se’n va fora dels dominis de la Corona catalano-aragonesa, el castellà s’instal•la com a llengua cortesana i dominant, tota la confederació cau sota la irrefrenable tutela castellana.
A principis del s. XVI els Borja, la família de papes valencians originaris de la Canal de Navarrès i criats a Xàtiva, dominen el Vaticà. Pocs anys després, entre 1510 i 1511 Luter visita Roma. Va quedar horroritzat en saber les aventures del Papa Alexandre VI i els seus fills il•legítims. Es va disgustar amb la frívola incredulitat dels sacerdots romans i l’escandalosa conducta dels cardenals, i el que sentí i veié de la gent corrent li semblà igualment impropi, fins i tot dissolut. Se sentí fastiguejat en veure la gent fer les seves funcions naturals al cantó del carrer, amb la mateixa intimitat que un gos de carreró. Tanmateix els Borja, amb els seus projectes d’unitat italiana, parlaven a dret i tort de la “glòria de la nació catalana”: la glòria se’ls havia d’estroncar per la via ràpida, car tot just pel temps de la visita de Luter a Roma, la Inquisició castellana actua ja de manera immisericorde contra la flor i nata de la nostra intel•lectualitat de l’època. Diuen els proverbis, i Arnold Toybee demostra àmpliament amb la seua monumental gènesi i decadència de les Civilitzacions, que el col•lapse d’una societat (o d’una persona o d’una civilització) ve precedits dùn període de hybris, d’orgull insolent. Els Borja són la hybris, les Germanies el col•lapse. Al llibre hindú Baghavad Guita llegim: “De l’encadenament neix el deler. Del deler flameja la passió ferèstega. De la passió neix el desori espiritual, d’això la destrucció de l’enteniment que fa perir la persona”.
Jordi Ventura i Subirats fou el guanyador dels Octubre l’any 1977 amb el seu interessant llibre Inquisició Espanyola i cultura renaixentista al País Valèncià. Hi exposa com, en tant sols uns deu anys la Inquisició és “carrega” la intel•lectualitat i la vida cultural catalana. La Inquisició comença actuant contra elsa jueus conversos, els quals si no es feien col•laboradors de tan honorable institució institució eren cremats (això a banda de romandre durant tres generacions sense poder exercir càrrecs públics ni carrera). Durant l’última dècada del s. XV comença a instal•lar-se el terror inquisitorial, amb presons i tortures sàdiques. Ja no es tracta de la Inquisició autòctona, sempre amb poders molt limitats, sinó de la Inquisició castellana (“toledana”), feta d’un motlle molt més absolutista i intolerant i amb molts més poders (el segon poder després del rei), controlada per la Monarquia però revestida de sacramentalisme (cèsaropapisme). La repressió fou més sagnant a Barcelona que no pas a a València. Segons Vicenç Vives hi hagueren a Barcelona unes dues mil víctimes mortes per la Inquisició, mentre que a València forenn uns quants centenars.Però en ambdós casos es tractava cde gent clau: jueus conversos, metges, escriptors, poetes… Tres versions de la Bíblia en català hi foren cremades. Roís de Corella, l’escriptor més insigne del moment, va deixar d’escriure res sobre el amor carnal i es dedicà a fer lloes a la Verge. La Inquisició coartà també el català, ja que els inquisidors eren castellans, i els escriptors que passaren al servei dels Reis Catòlics i successors es passaren igualment a la nova llengua cortesana, el castellà.Tot plegat significa la destrucció física, econòmica, social i mental de la nostra nació, completada pràcticament amb les Germanies i la repressió aristocràtica conseqüent (amb Germana de Foix i companyia).
.
drassanes
.
LA DECADÈNCIA. LA GUERRA DE SUCCESSIÓ I MENORCA
Durant el s. XVI les versions i textos bíblics encara són prou corrents als Països Catalans, però van essent cremats poc a poc.Encara trobem, sobretot al País València, unes espurnes d’esplendor cultural en català. Des d’Occitània, els abundosos hugonots tenen algun contacte amb el Principat, tot i que Felip II ha tancat les fronteres amb pany i forrellat per evitar l’entrada de les pernicioses heretgies que tantes despeses i maldecaps li han dut, especialment amb la desfeta holandesa.

Al segle següent (s.XVII), encara segueixen les sagnants guerres de religió i el resultat és la hipocresia i la incredulitat en sectors cada vegada més amplis de la població europea. El luteranisme s’ha congelat, el catoliçisme viu de la grandiloqüència del Barroc. El Regne Valencià es queda col•lapsat econòmicament per l’expulsió dels moriscos: ara són els cristians vells els qui patiran cruament les càrregues de l’opressió feudal, i una refeudalització generalitzada del País. Per contra, el Principat es recupera demogràficament i assaja la seua independència de la Corona Espanyola amb la revolta dels Segadors, que acabarà amb la Pau dels Pirineus que consagra la partició de Catalunya entre França i Espanya. La nostra aristocràcia s’ha castellanitzat i ha desertat del país. La majoria de bisbes i arquebisbes dels Països Catalans són, durant el s. XVII, castellans, alguns ben militants (com el bisbe d’Oriola, que prohibeix de parlar català, amb la qual cosa la nostra llengua comença ja a recular en favor del castellà, no sols estatalment sinó territorialment).
La Guerra de Successió va significar la gran oportunitat de refer-nos nacionalment. Anglaterra, potència en ascens que formava part de la coalició aliada antiborbònica, va parlar de la creació d’una República Catalana separada de Castella i que englobaria els Països Catalans. Però possiblement era oferir massa a uns Països Catalans aleshores ja massa provincians, amb unes élits apartades des de feia segles del poder político-militar real, dels alts càrrecs eclesiàstics o bé integrades dins el procès centralitzador/ castellanitzador dels Habsburgs. Per aquella època als valencians ja els encisava d’escoltar predicar en castellà i fins i tot la missa per a insignes defensors de la Barcelona assejada per les tropes borbòniques fou en castellà. L’opressió feudal fou el principal leit-motif, sobretot al País Valencià per apuntar-se a les promeses florals de l’Arxiduc. Anglaterra no ens degué, però, prendre molt seriosament i jugà, com sol passar, a les pròpies conveniències. (El pare d’un oficial britànic destinat a Catalunya se’n recordà de nosaltres i canvià el nom d’un poblet pel de Barcelona, en un Homage to Catalonia anticipat en pocs segles al que ens havia de fer George Orwell durant la Guerra Civil).
“El Senyor t’omplirà de prosperitat multiplicant els fruits de les teves entranyes, del teu bestiar i de la teva terra, en el país que va prometre als teus pares que et donaria. El Senyor t’obrirà el cel, on guarda el tresor de la fertilitat: quan en sigui el temps, farà caure la pluja sobre els teus camps i beneirà tot el que emprenguis. Prestaràs diners a molts pobles, i a tu no et caldrà manllevar res. El Senyor farà que siguis la primera de les nacions, i no la darrera; pujaràs amunt, no baixaràs. Cal, però, que escoltis els manaments del Senyor, el teu Déu, que avui et dono perquè els compleixis i els posis en pràctica. No et desviïs ni a dreta ni a esquerra de tot el que avui et mano; no segueixis altres déus ni els adoris. En canvi, si no obeeixes el Senyor, el teu Déu, i no mires de complir tots els seus manaments i decrets que avui et dono, et cauran al damunt totes aquestes malediccions: … Seràs motiu d’estupor, de riota i d’escarni entre tots els pobles on el Senyor t’haurà deportat. Sembraràs en els camps molta llavor, però en colliràs una misèria, perquè la llagosta ho devorarà. … Els immigrants que resideixen enmig teu tindran cada vegada més poder, mentre que tu en tindràs cada vegada menys… »Totes aquestes malediccions et perseguiran i et cauran al damunt fins a exterminar-te, perquè hauràs desobeït el Senyor, el teu Déu, i no hauràs observat els seus manaments i els seus decrets, que ell t’havia donat. Aquestes malediccions seran un senyal i un toc d’alerta per a tu i els teus descendents, per sempre. Si no has servit el Senyor, el teu Déu, amb alegria i amb cor generós quan nedaves en l’abundància, hauràs de servir els enemics que el Senyor enviarà contra tu, passant fam i set, nu i mancat de tot. El Senyor et posarà al coll un jou de ferro fins que t’haurà consumit. El Senyor farà que es llanci contra tu, com un voltor, des de l’extrem de la terra, una nació que no entendràs quan et parli, un poble dur que no respecta els vells ni s’apiada dels joves. Es menjarà els fruits del teu bestiar i de la teva terra, i tu et moriràs de fam. No et deixarà res: ni gra, ni vi, ni oli, ni les cries de les teves vaques ni els teus ramats, tant que et farà desaparèixer. Assetjarà totes les teves ciutats fins que s’esfondrin les muralles altes i fortificades darrere les quals et creies segur. Assetjarà totes les ciutats de tot el país que el Senyor, el teu Déu, t’haurà donat” (Deuteronomi 28: 11-15, 37-38, 43, 45-52). Efectivament, després de la Guerra de Successió, Felipe V manà esfondrar totes les muralles de les viles catalanes.
Menorca, però, quedà durant mig segle aproximadament en mans de la Corona Britànica. D’esta època data un poema d’Antoni Febrer i Cardona, criat sota l’ocupació britànica i probablemant influït pel protestantisme, escrit a Maó:
AFECTES D’UN PECADOR REPENEDIT
Gran Déu, els teus decrets estan plens d’equitat;
Tu sempre et complaus en esser-nos propici,
però jo sóc tan mal, que la teua bondat,
si em perdona serà contra el teu just judici.
Sí, Senyor, que l’extrem de la meua maldat
no te permet sinó d’ordenar mon suplici.
Bon interès contra la meua felicitat,
clemència teua espera el càstig del meu vici.
Contenta ton desig, puix que tu ets gloriós;
que et sia el meu dolor a tos ulls odiós;
castiga, que ja és hora, aquesta gran malicial.
Just el càstig serà que te sia ben vist;
però ¿a na quina part ferirà ta justícia
que no l’haja cobert la sang de Jesucrist?

El tema de la sang de Crist com a cobriment dels pecats en Justícia és molt bibliocèntric i queda expressat a la manera més característica del protestantisme.
Després de la desfeta en la Guerra de Successió, els Països Catalans comencen a aixecar el cap econòmicament, sobretot a partir de la possibilitat que Carles III els dóna de comerciar amb Amèrica.
.
Oli de Joaquim Vayreda (1843 - 1894) que representa una  escena de sega de fa 100 anys
.
J. MELCIOR PRAT: “LO NOU TESTAMENT” I LA RENAIXENÇA.
Durant el regnat de Ferran VII molts liberals fugen a territori britànic per salvar la vida de l’obscurantista i abjecta restauració abssolutista. Josep Melcior Prat i Colom, nat a Prats de Rei (Anoia) és un d’ells, un catòlic liberal. S’exilia a Anglaterra. Allí, seguit de la seua família, s’instal•la a Knaresbourgh (Comtat de York), on era vicari el pastor Cheap, amic de Fèlix Torres i Amat, aleshores encara esdevenidor bisbe d’Astorga. La correspondència de l’època d’en Prat resulta molt amena i interessant i demostra un esperit ben despert. En Prat es guanya la vida amb les traduccions que feia de literatura evangèlica destinada a les missions protestants de Sud-Amèrica. L’any 1824 li vingué la idea de traduir el Nou Testament al català, projecte que no va poder tirar endavant fins passats quatre anys. En una carta del 24-11-1828, en Prat es plany dels “quatre milions d’ànimes entre França, Catalunya, València i les Illes Balears que parlen català”. A través d’un clergue conegut d’en Cheap, proposa a la Brithish amd Foreign Bible Society la traducció al català del Nou Testament. Al poc de temps, un dels secretaris de l’entitat passà per Knadesborough i suggerí a Prat de fer una prova. Passades dues setmanes, Prat conegué el Dr. Patterson, un home enamorat de qüestions lingüístiques, qui demostrà gran interès per la llengua catalana.
Quan començava la seua tasca aparegué una interferència sobtada: Joaquim Llorenç Villanueva, antic qualificador del Sant Ofici: afavoridor de les versions bíbliques populars, havia presentat a la Bible Society la seua traducció de l’Evangeli de sant Mateu, amb el suport d’una altra eminència, el valencià Vicenç Salvà i Pérez. La Societat Bíblica li proposà de col•laborar amb Villanueva, però Prat no s’hi avingué, tant per distàncies geogràfiques com al•legant que, per manca de documentació “el Dr.Villanueva no sap sinó malament el seu dialecte nadiu” – cosa que sembla certa.
Per la traducció, Prat tingué davant les versions del Nou Testament en italià, francès, anglès i les castellanes de P. Scío (catòlica) i Cipriano de Varela (protestant). Cal dir que el seu català és prou digne i correcte (Prat deia que amb aquesta traducció pretenia fomentar el català). El 1832 sortí de la impremta londinenca de Samuel Bagster Lo Nou Testament. Seguiren una segona edició, estampada també a Londres i dirigida per Richard Watts (1835) una tercera als obradors d’Antoni Bergues de les Cases, home pròxim als quàquers (1836), i l’última sortí a la impremta madrilenya de José Cruzado (1888).
Pel que fa a la distribució, no hi hagué cap obstacle. L’amnistia del 15-10-1832 permeté la tornada a casa dels exiliats, l’any següent. Prat esdevingué cap polític
de Barcelona (governador), encara que silencià la part que havia tingut en la producció bíblica. Prat restaurà també l’Acadèmia de les Bones Lletres i la Universitat de Barcelona, eliminada més d’un segle abans pel primer Borbó.
Lo teu present esplèndid és de nou aurora;
tot somniant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lliuta; mes creu, espera i ora.
Qui enfonsa o alça els pobles, és Déu que els ha creat.
Jacint Verdaguer (1845-1902)
Les quatre edicions significaren un total de 20.000
exemplars per a 4 milions de catalanoparlants, això significa un exemplar per a cada 200 catalans al llarg de poc més de mig segle: és una proporció prou alta i digna, per al cas.
La Societat Bíblica envià l’ex-tinent Graydon a distribuir la Bíblia als Països Catalans. L’any 1841, Graydon tenia obert un dipòsit a la Rambla de Barcelona, segons apareix en un anunci d’El Constitucional.
Amb, Lo Nou Testament comença la Renaixença, i també la industrialització moderna del Principat.

L’INESTABLE SEGLE XIX, NOU COMENÇAMENT DE LA REFORMA CATALANA ESCAPÇADA
A la resta de l’Estat Espanyol, la Societat Bíblica envia un curiós aventurer, George Borrow, qui viatjà també a Portugal i Marroc. Borrow sap parlar molts idiomes, entre ells el caló, i col•labora també en la distribució de l’Evangeli de Sant Lluc en èuscar i en caló. Les seues aventures en aquella Espanya de les carlinades, vénen molt amenament exposades en la seua novel•la autobiogràfica, prologada per Azaña (Alianza Editorial), titulada La Biblia en España,que us recomanem. Borrow i Graydon foren els precursors dels anomenats colpotors bíblics, que anaven en un ase o en carro pels poblets perduts repartint textos bíblics, de vegades entre la total incomprensió de la gent, molt majoritàriament analfabeta, i que, de vegades instigats per rectors integristes, arribaven a llançar-los pedres.
El s. XIX ve marcat pels tombs polítics de signe divers, i la llibertat religiosa passa a l’Estat espanyol per èpoques de persecució, tolerància i llibertat plena, segons governs i zones. És cap al 1850 quan comença a renàixer el protestantisme, però és un protestantisme d’impotació, desarrelat de la tradició reformada autòctona, que fou escapçada durant el s. XVI (i que sols tingué importància numèrica a Valladolid i Sevilla, focus que s’exiliaren o foren morts per la Inquisició). A Morella (nord del País Valencià) també hi havia hagut un petit focus luterà al s. XVI, però front a les amenaces de la Inquisició es van retractar.
En aquest context cobren importància les escoles evangèliques, al recer de les quals es creen les esglésies. A Barcelona es crea la primera escola evangèlica l’any 1855, la qual és duta successivament per Francesc de Paula Ruet, Manuel Matamoros (1860-68), Antoni Vallespinosa (1868-71), el suís Alexandre-Lluís Empaytaz (d.1871). El 1874 l’escola te 965 alumnes, disposa d’un temple i fa escoles dominicals. Els primers grups evangèlics a instal•lar-se a Catalunya són assemblees de germans (grups sense clergues) i metodistes.
A Maó s’obre una escola evangèlica en la dècada dels 70. Els jesuïtes obren just enfront una escola totalment gratuïta. L’any 1871 la policia entra a fer-hi un registre (la tolerància religiosa fora de les gran urbs és prou precària).
En 1870 Enric Lund, un baptiste suec d’esperit obert i interdenominacional, roda per Catalunya i València per instal•lar-se finalment a l’Empordà (Figueres). Realitza la seua tasca en català.Edita mensualment El Evangelista en bilingüe. A partir de 1894 s’edita El eco de la Verdad, on va apareixent en català l’Epístola als Romans, a càrrec de F.de P.Castells, missioner protestant a Malàsia i Filipines per part de la Societat Bíblica i bon coneixedor del tagal (llengua majoritària de Filipines).
Un altre missioner suec, Cales Haglund, visità durant l’any 1880 Barcelona, València i Alcoi. Finalment es quedà a València on anteriorment, al 1871, l’evangelista Jaume Martí i Miquel havia organitzat una esglesiola que fou dispersda a causa de les persecucions i problemes diversos.Haglund obrí una capellaal carrer de Sabaters de València que després traslladà al Portal de la Valldigna. Haglund, conegut popularment amb el sobrenom de “pare dels pobrets”, es va casar amb una valenciana i, abans d’acabar-se el segle, fou substituït per un altre suec, provinent de Sabadell.
.
12a2-semanatragica                                                             LA SETMANA TRÀGICA
.
L’OBRA EVANGÈLICA AL SEGLE XX. SITUACIÓ ACTUAL
Al llarg del present segle les versions bíbliques en català, tan catòliques com evangèliques i àdhuc alguna de conjunta, van abundant més. Tant de bo els nostres avantpassats haguessin estat més a l’aguait en el tema, possiblement la nostra situació actual hauria estat molt més esperançadora.
En àmbit evangèlic, la Societat Bíblica de Madrid prepara les versions en català de Lluc (1910) i Joan (1914), però la Guerra Mundial impedí llur publicació. Tanmateix al 1929 apareixen (parlem sempre de versións evangèliques en català) els quatre Evangelis i els Fets, a les vespres de la segona República, ja en plena guerra, entre D. Mir, A. Capó, E. Felip i S. Vila preparen el Nou Testament, Psalms i Romans, però la manca de paper i la guerra impedeixen que quedin enllestits.
“Has vist moltes coses però no les recordes; hi senties bé però no escoltaves! El Senyor, que és bo, s’havia complagut a fer gran i gloriós el seu designi. Però vet ací aquest poble capturat i convertit en botí. Tots han estat caçats a les coves i entaforats en calabossos. Els han capturats i ningú no els allibera, són botí que ningú no reclama. Qui de vosaltres vol sentir-ho? Qui vol entendre el que jo havia predit? Qui convertia els de Jacob en despulles, els d’Israel, en captura? ¿No era el Senyor, contra qui havíem pecat negant-nos a seguir els seus camins i a fer cas del seu voler? Per això ell ha abocat sobre el seu poble l’ardor del seu enuig, una guerra violenta, que l’ha envoltat de flames. Però el poble no ho ha volgut entendre; la guerra s’abrandava dintre d’ell, però ell no n’ha fet cas” (Isaïes 42:20-25, profeta major, d’una alta família de Jerusalem, predicà inflexiblement cap a 740-680 a. C., probablement morí martiritzat pel rei Manasès).
La postguerra és un desert. Ja sabem la imposició sistemàtica del castellà en tot acte, també en els religiosos, si bé és clar que molts mossèns ho degueren desobeir en el catecisme i d’altres.
A poc a poc la persecució anticatalana es fa menys virulenta i la llengua va renaixent dins l’Església Catòlica del Principat (molt poc al País Valencià).
La arreligiositat es només un component del paquet liberal que hem “comprat”. Durant els anys del franquisme, el principal reducte del catalanisme no era Comisiones Obreras com ara ens volen fer creure, sino l’Església catalana, que era força mes patriòtica i valenta a la Dictadura que no pas ara, i moltes organitzacions que en depenien, com la dels minyons escoltes, els xirucaires dels que tant se’n riuen els progres espanyols. Tots els líders catalanistes més destacats van sortir d’aqui, no pas del fòrums liberals ni dels marxistes. Josep Pla, a “Notes per a Sílvia”, escriu el següent comentari que un dia li féu Manuel Brunet: «Ja coneixeu la meva convicció: l’Església en aquest país ho ha fet tot: és la clau del passat, del present, i probablement del futur. L’Església creu que aquest país ha d’estar lligat a Espanya i per això hi ha unitat. El dia que cregui el contrari es produiran les conseqüències naturals»
El 1965 José Flores, gerent de la Societat Bíblica, visita Barcelona i és utilitzat per Déu per espavilar la falta d’iniciativa dels evangèlics catalans. Gosa afirmar que, encara que les més remotes tribus tinguin la Paraula en la pròpia llengua, no cal que els catalans ho pretenguin perquè no la tindran pas. Un fals profeta, doncs, segons la Paraula, ja que no l’encertà.
Com a resposta a tal repte, l’any 1966 es crea la Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya (IBEC), dedicada a l’edició i distribució de textos bíblics en català. L’any 1968 comença a editar-se clandestinament, la primera revista evangèlica íntegrament escrita en català, Presència Evangèlica que encara segueix editant-se. Van apareixent els Evangelis de sant Marc (1970) sant Joan (1974, amb 50.000 exemplars) Nou Testament (1979), Salms (1986) i Proverbis (1991) a càrrec tot de la IBEC i amb distribució preferent a la zona metropolitana de Barcelona i escassament al País Valencià. A banda, es realitzen altres versions en valencià i en català per a catòlics, així com una edició en barceloní conjunta entre catòlics i evangèlics.

A principis del s. XXI la IBEC penja la Bíblia del 2000 online http://www.ibec.cat/BIBLIA
.

La pàtria guarida

Les derrotes i la repressió:

“Oh pobra, batuda pels vents”
(Isaïes 54:11, referint-se a la nació d’Israel).
“De cap a peus no hi ha res de sà:
tot són cops, morats i ferides obertes,
que no han estat netejades ni embenades
ni amorosides amb oli” (Isaïes 1:6).
“M’indignaven els fraus del meu poble.
Tant em van indignar,
que el vaig ferir i me’n vaig apartar.
Però ell s’obstinava a seguir els seus propis camins”
(Isaïes 57:17).
“Cal obrir ferides per a drenar el mal,
calen cops per a netejar el fons de l’home”
(Proverbis 20:30).

L’espoli colonial:
“Quan Pere entrà a la casa, Jesús se li avançà i li digué: “Què et sembla, Simó? Els reis de la terra, de qui cobren els impostos o els tributs? ¿Dels seus ciutadans o dels estranys?” Pere li contestà: “Dels estranys.” Aleshores digué Jesús: “Així, doncs, els ciutadans en són exempts”
(Mateu 17: 25-26, sobre el tribut del temple).
“Perquè el meu poble ha fet dos mals: m’han deixat a mi, la font d’aigua viva, per excavar-se cisternes, cisternes esquerdades que no retenen l’aigua”
(Jeremies 2:13).
El Mestre dels Països Catalans:
“Meva és la terra, vosaltres només sou forasters i allotjats”
(Levític, a Israel en ocupar la Terra Promesa).
El propietari dels Països Catalans és Déu, els catalans o els immigrants només hi són allotjats.
Quan els catalans abandonen Déu, vénen nous allotjats a Catalunya, perquè Déu abandona els catalans que menyspreen el propietari de la Terra.
Si tots els qui dormen es posen d’acord,
Si tots els desanimats es motiven,
Si tots els deshonestos confessen,
Si tots els enfadats s’animen,
Si tots els deprimits si s’alegren,
Si tots els dispersos es reuneixen,
Si tots els xafarders es callen,
Si tots els veritables catalans s’aixequen,
Si totes els ossos secs es refan,
Si tots els membres de la nació preguen…
.
La pàtria guarida 04
.
Llavors reviscolarem!
“Si llavors el meu poble, sobre el qual és invocat el meu nom, s’humilia i prega buscant el meu rostre, i es converteix de la seva mala conducta, jo l’escoltaré des del cel, perdonaré el seu pecat i restauraré el seu país”
(2 Cròniques 7:14).

“Jo tancaré la teva ferida,
et curaré de les teves nafres.
T’ho dic jo, el Senyor.
Ara t’anomenaran “Abandonada,
aquella Sió per qui ningú no pregunta”
(Jer.30:17).

“Jo glorificaré els que em glorifiquin”
(1ª Samuel 2:30, Jutge d’Israel pels volts del 1040 a. C.).

¿Què fa falta perquè siguem un poble feliç i victoriós?
Per què encara vivim pels cantons murmurant respecte a totes les coses?
Per què la corrupció continua enfonsant la nostra nació?
Per què tenim el sentiment que no hi ha millora?
Quan el poble de Déu comprengui s’esmeni, pregui i actuï, la nostra pàtria serà guarida de l’actual espoli, desastre, despersonalització, misèria i un gran reviscolament, una nova renaixença, omplirà de càntics d’alegria cada racó del nostre país.

“Senyor, benaurada la nació que et sap lloar, caminarà a la llum del teu esguard”
(Psalm 89:15, els psalms generalment són de ca. 1000 a. C.).

“Tinc molta tristesa i un dolor continu al meu cor. Certament, tant de bo fos jo mateix l’apartat lluny de Crist en comptes dels meus germans, parents meus segons la carn, els quals són israelites”
(El “nacionalista” apòstol Pau als Romans 9,1-3).
El guardó de la llibertat:
“Si us convertiu i resteu tranquils, sereu alliberats; en la calma i en la confiança tindreu la fermesa”
(Isaïes, profeta major, predicà inflexiblement cap a 740-680 a. C., 30:15).
“…dispersà els homes de cor altiu, enderrocà els poderosos del soli i exalçà els humils. Omplí de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res”
(Maria al «Magnificat» de l’Evangeli de Lluc, 1:52-53).
“Perquè tu vas trencar el seu feixuc jou…i el ceptre de l’opressor”

“Com va aturar l’opressor, com va acabar la ciutat cobejosa d’or!”
(Isaïes, 14:2-4).
“Pregonareu llibertat pertot arreu de la terra”
(Levític 25:10).

O el càstig:
«Veritablement la nostra herència ha passat a uns altres i la nostra casa als estrangers»
(Planys 5:2).
“Els malvats faran cap al Xeol i també les nacions que obliden Déu”
(Psalm 9:17).
Catalunya, Catalunya, tan lluny de Déu i tan aprop d’Espanya!!
.
La pàtria guarida 03La pàtria guarida 02
.