L’Orfeu català fou Crist

“L’Orfeu català fou Crist” (“La tradició catalana”, cap. II, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, bisbe cofundador del catalanisme modern).

LA HISTÒRIA DE LES NOSTRES FEBLESES ESPIRITUAL-NACIONALS.

EVOLUCIÓ HISTÒRICA.
La nostra nació, tot i tenir èpoques d’esplendor política, espiritual, cultural i econòmica, no va poder consolidar com a nació unitària amb un ens estatal propi.
Durant la Dinastía indígena, el Casal de Barcelona, les expectatives eren certament encoratjadores, malgrat els poderosíssims enemics de sempre (Castella-França-Vaticà, més Gènova), però amb els Trastàmara les expectatives anaren dissolent-se. La instauració de la Inquisició com a arma cesaría de pretext religiós i poder omnímode fou básica per a empresonar-nos col•lectivament. Amb els Àustries el centre se n’allunyà definitivament de la costra nació i els Borbons no feren mès que rematar allò que ja s’havia afeblit durant els Àustries. Les tímides reaccions renacionalitzadores, sota l’asfixiant pressió de l’ocupació estrangera, després de sagnants desfetes no tingueren prou continuïtat, en una dura lluita amb molts desavantatges i poques eines, i acabaren ofegats abans de la següent catàstrofe, talment que els catalans perdem miserablement per desídia, desorientació o covardia, allò que abans ens ha costat rius de sang i màrtirs. Com és possible una tan gran manca de dignitat col•lectiva? Ens mereixem doncs l’aixafament que patim?.

PARAL•LELISME ESPIRITUAL-NACIONAL.
Jordi Ventura, deixeble d’Arnold J. Toynbee, va encetar en la historiografia catalana una interessant línea d’anàlisi, alternativa i en certa manera complementària a unes altres, com ara la marxista (Joan Fuster, per ex., en bona mesura), que és la introducció dins l’àmbit català de la historiografia anglosaxona, toynbeeana. Es tracta dels paral•lelismes amb el rerafons espiritual, les religions superiors com a matrius de les civilitzacions.
“L’Orfeu català fou Crist” (“La tradició catalana”, cap. II, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, bisbe cofundador del catalanisme modern).
En aquest sentit hi ha un paral•lelisme evident entre les ziga-zagues de la costra conciencia nacional i les ziga-zagues de la costra conciencia històrica envers la Bíblia, com a gran best-seller, també català, de totes les èpoques i particualrment sigfnificatiu durant l’edat Mitjana.
Si hi ha hagut gran indecisió en el camp nacional, la indecisió ha estat igualment remarcable en la part espiritual, fins al punt que podem parlar, sense faltar gens a la veitat històrica, d’un autèntica ceguesa espiritual-nacional, tant del nostre poble com dels seus dirigents, fins i tot en les millors èpoques. Potser per què hem estat essencialment una nació de comerciants i això ens ha marcat de dependre dels extranacionals i acoblar-nos-hi?.
I ara que som a la vora de l’sbisme (de camí a la desaprició), replantegem-nos seriosament la qüestió.
L’exemple de la llengua ja hi és remarcable. Primer l’ús del cátala fou eclipsat pel llatí (prosa) i l’occità (poesia), tret de pocs casos, com del nostre genial místic Llull o dels cronistes reials (Muntaner, Desclot…). A partir del s. XV el castellà és el principal perill (i al Nord el francès d’ençà mitjan s. XVII). Políticament fórem una confederació multinacional (primer amb els bascons, aragonesos i occitans, jueus i moriscs, després sards, italians i grecs, finalment castellans), amb un dualisme entre parlamentarisme i reacció feudalitzant-reaccionària. Cal dir que una confederació amb l’única unió de la Dinastia regnant, inclús més desvertebrada que la Commonwealth, perquè de vegades es donà el cas que uns regnes posaven molts peròs per a pagar la guerra del rei per alliberar uns altres regnes que havien estat envaïts, com ara a la Guerra dels Peres contra Castella.
En un plànol espiritual trobem històricament una alternança equivalent.

VERSIONS BÍBILIQUES I DIFUSIÓ DE LES ESCRIPTURES.
Homilies d’Organyà (s. XII).
Pere el Catòlic defensa els súbdits albigesos front a la Corada francopapal i mor a Muret.
Els cronistes de Jaume I parlen de l’erudició bíblica del Conqueridor.
Pere II el Gran posseeix una Bíblia en francès (1285).
“Lo fonament d’aquesta vida és la veritat de Nostre Senyor Jesucrist coneguda en les Escriptures evangelicals” (Arnau de Vilanova, savi de la Cort Catalana, 1310, en la “Lliçó de Narbona”).
Alfons II el Liberal ordena d’esplanar la Bíblia al català (per Jaume de Montjuïc).
Pere III el Cerimoniós cita sovint al Bíblia, si bé és un clar exponent de les raons d’Estat modernes, si bé els intents unitaristes de la Monarquia reculen front al poder de les oligarquies formalment parlamentaristes.
S. XIV: Bíblia rimada de Sebília en català (caldria reclamar-la).
Joan I, l’amador de gentilesa, llegia la Bíblia cada any (no sembla, però, que li servís de molt), si bé la Cort catalana estava plena de consellers dubtosos (com Bernat Metge, un protoateu) acusats de corrupció per les viles franques.
1396-1402: Bíblia valenciana de fra Bonifaci Ferrer, esplanada del llatí (Bonifaci era germà de St. Vicent gFerrer, el més conegut predicador en català de tots els temps).
Martí l’Humà, el darrer rei de nissaga catalana també feia esment de versets bíblics i dels clàssics.
1476: Gabriel Gralla (xueta?) esplna al català l’Antic Testament, durant el seu captiveri al castell de Tunis.

2•1478: Impressió de la Bíblia Valenciana de fra B. Ferrer, que patirà reiterades prohibicions inquisitorials (sols en queda una pàgina de l’Apocalipsi a la Bíblioteca Reial d’Estocolm).
1490: Psaltiri de Roís de Corella (estampat a Venècia).
1498: A València revoquen l’ordre de cremar textos bíblics.
1518: Tesi de Luter, comença la Reforma protestant, en un moment en què als països catalans encara abunden els textos bíblics -cada vegada menys, però, però en què el poble, gairebé sense intel•ligentsia (per la Inquisició i l’expulsió dels jueus) i després de la Guerra civil catalana del s. XV, es troba ja col•lapsat per la forta repressió inquisitorial, feudal i prest també nacional.
1716: En la immediata postguerra de la guerra de Successió, l’impressor barceloní J. Pau Martí obté llicència per a editar els Set Salms Penitencials.
1802, 1806, 1818…: Els Set Salms són reimpresos.
1832: L’any anterior al començ de la renaixença apareix “Lo Nou Testament”, traduït per Josep-Melcior Prat i Colom, un exiliat liberal i catòlic a Angalaterra, “per fomentar el català”, a càrrec i per iniciativa de la Societat Bíblica i Estrangera de Londres.
Ca. 1960: El Concili Vaticà II despenalitza la Bíblia en vulgar, i alhora comença l’embranzinada de recuperació nacional catalana.

PROHIBICIONS /PERSECUCIONS.
1194: Alfons I declara els primers protoprotestants, els valdesos, com a “enemics públics”.
1198: Pere el Catòlic, el qui perdé Occitània a mans francopapals, ordena de foragitar els valdesos, dits insabatats (sense sabates). Possiblement aquest edicte no fou pas aplicat.
1234: Edicte transitori: Jaume I prohibeix de discutir la fe catòlica i també la Bíblia en romanç.
1447: Durant el regnat d’Alfons el Magnànim, es cremen 20 bíblies (manuscrits de gran valor) a la Plaça de la Seu.
Darreries s. XV-mitjans s. XVI: hi ha periòdiques prohibicions de les versions bíbliques en romanç, que de vegades són cremades públicament. La Inquisició, després de l’expulsió dels jueus (1492), durant el Renaixement, va exterminant els judaïtzants (xuetes), que és el sector social més bibliòfil i culte que fa ús i imprimeix en llengua catalana, això ajuda dràsticament a la decadència del català com a llengua escrita. De fet extermina o fa callar a força de por a la intel•lectualitat humanista i heteredoxa catalana, tot coincidint amb el papat d’Alexandre Borja al Vaticà. Coemnç de la nostra Decadència.
1492: La Inquisició crema Bíblies a Barcelona.
1557: Jeroni Conques i Garcia, estudiós d’arameu i humanista luterà, esplana al català el llibre de Job, és processat per la Inquisició i el llibre quedarà inèdit fins a molt més tard.

1545-1563: Concili de Trent: Hi ha dues postures enfrontades sobre si permetre o perseguir la Bíblia en llengües vulgars. La favorable és defensada per un valencià, Frederic Furió I Ceriol, al seu Diàlec de la Bonomia (1556), on defensa la Bíblia en versió popular catalana. La contrària ve representada per un franciscà professor de teologia a Salamanca, com de costum, un integrista castellà, Alfonso Castro, qui jugà un paper molt destacat a Trento, I que era totalment contrari a les versions bíbliques en vulgar. La darrera postura (la integrista) hi guanyà.
La Inquisició prohibí fins i tot gent supercatòlica com Tomàs Maure o Moro, Francesc de Borja, Lluís de Granada, etc., sota pretext de la malícia dels enemics de la fe.
Fins al 1700 es publiquen Cartells Generals de la Fe, on recorden l’obligació de denunciar “si saben algunes persones tinguen o hàjan tingut llibres de la secta de Martí Luter, o d’altres heretges, o lo Alcorà, o bíblies en romanç o qualssevol dels llibres reprovats per lo Sant Ofici”. Cal aclarir que, durant la Contrareforma, el posseïdor de llibres prohibits era cremat a la foguera a la plaça pública i els seus béns confiscats.
1936-1960: Fins al Concili Vaticà II, el règim franquista i les autoritats papistes prohibeixen la Bíblia en vulgar, com en plena Contrareforma.
.
marinacatalana
.
INTERPRETACIÓ CRONOLÒGICA GENERAL.
Si ens hi fixem, veurem en aquestes dades com l’època de més llibertat per a les Escriptures va del 1234 al 1447, aproximadament. I els especialistes en Història catalna diuen que l’època de màxima esplendor de la nostra nació va aproximadament del 1250 fins al 1450. Fins al 1500 és una època de vacil•lacions, després, fins al 1716, de repressió antibíblica. Quan definitivament el Nou Testament és editat en català i escampat pertot Catalunya (1832), tot just llavors comença la metanoica Renaixença i l’època d’industrialització i alt creixement demogràfic català. Al s. XX els textos bíblics abunden, però el poble català ha caigut en gran part en una perillosa dinàmica d’integrisme papista contra anticristianisme revolucionari amb tal soroll que el poble no s’escoltarà gairebé el missatge de les Escriptures.
Quan el Vaticà II despenalitza la Bíblia en vulgar, de nou renaix l’esperit nacional català (d’ençà 1960).

PAPAT I FRANÇA, INQUISICIÓ I OCCITÀNIA, ALBIGENCS I VALDESOS.
A la gènesi de la nostra nació trobem els elements adés esmentats.
Realment som deutors del papat i de França, històricament, però són ens que no ens han estat gens favorables.
El Papat, consolidat per la donació dels Estats Pontificis que el rei franc Pipí el Breu féu al Papa (s.VII), serví per cohesionar la Cristiandat Occidental com a independent dels poders civils (els fragmentats regnes bàrbars), mentre que a l’Orient la Cristiandat Ortodoxa quedava captiva i prou immovilitzada en esdevenir part de la maquinària estatal de l’Imperi Bizantí (el màxim jerarca oriental, el bisbe de Constantinoble, fou de fet una mena de ministre d’afers religiosos dels emperadors). Això féu possible que tot i la màxima corrupció del Papat en l’època que va aproximadament del s. IX al XVI (fins al s. VIII tota la literatura cristiana són a base de citacions bíbliques), període que coincideix bàsicament amb les Croades i la institució de la Inquisició; mentre la Cristiandat Occidental anà espandint-se, l’Oriental queia lentament en mans dels turcs, en mancar d’eines per esmenar les errades del poder imperial.
Quant a França, fou Carlemany qui reconquerí als musulmans la “Marca Hispànica” (nom oficial llatí de la Catalunya Vella de la primera meitat del s. IX). Però posteriorment França caigué en progressiva anarquia a causa de les invasions normandes. Atacada Catalunya per Almansur davant la passivitat franca, el comte Guifré el Pilós (qui, per cert, està oficialment canonitzat des de fa molts segles, cosa que l’Església i els espanyols amaguen) decidí independentzar-se de fet en canviar els francs de Dinastia (987).
Des del principi al final de la història de la cristiandat Occidental hi ha un fil d’unió entre el papat i França -tret de curtes èpoques- als quals devem els inicis de la nostra nació, però que no ens han estat gens favorables.
El cas de la institució de al Inquisició i de la Croada contra els albigesos a Occitània és paradigmàtic. Els reis del Casal de Barcelona aixecaven edictes contra els minoritaris valdesos -protoprotestants-, però no pareix que els perseguessin gaire, de fet.. Els albigencs -una secta gnòstica- eren en canvi molt nombrosos a tot Occitània. Catalunya, vassalla del Papa, havia de defensar els súbdits occitans (molts albigencs damnats pel Vaticà): es veia entre l’espasa i la paret. I Catalunya hi va perdre, Pere el Catòlic i els seus estols, després d’una nit de disbauxa, és derrotat pels francesos a Muret. La Inquisició papal cobra justament volda per primera vetada en la història a l’Occitània ocupada pels francesos.
La Inquisició ha estat particularment nefasta per al nostre poble, menada per integristes franco- i castellano-papals. De fet, les grans derrotes històriques catalanes (Occitània, la repressió de la Contrareforma) estan directament vincuylades a la Inquisició francopapal i a la castellana cesaropapista.
Per això és paradoxal, i una mena de maledicció, que, per ceguesa espiritual, el nostre poble aprovàs l’antisemitisme d’ençà el s. XIV. L’època daurada catalana (1250-1350) es correspon a l’època de màxim poder dels jueus a ca nostra, una minoria culta i activa enmig una majoria social bàsicament analfabeta i pagesívola. És una constant històrica que les èpoques d’esplendor de nacions europees coincideixen amb bones èpoques per a les respectives minories jueves i llur decadència amb llur antisemitisme.
Tota nació que no manté la pressió evangelitzadora -sense intoleràncies ni antisemitismes-, demogràfica… deixa de ser expansiva, envellirà, s’aturarà i serà dominada i assimilada per algun veí mes fort, més autoorganitzat i més decidit nacionalment. Això és el que ha passat amb els Països catalans.
.
Compromís de Casp. 1891 de Salvador Viniegra
.
LLULL I NORMALITZACIÓ, BÍBLIA I SEGLE D’OR.
Amb Jaume I, una forta expansió comença
“…quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del cavall e endreçam-nos vers Orient e ploram de nostres ulls e besam la terra per la gran mercè que Déu nos havia feita” (Crònica de Jaume I, després de la rendició de la ciutat de València, 9 d’octubre de 1238).
“Totes les coses del món són moridores i es perden, i solament l’amor de Déu queda. I jo Jaume el rei, coneixent que aquesta és la veritat, i les altres mentida, volguí girar als manaments del Nostre Senyor el meu pensament i obres i deixar les vanes glòries del món per aconseguir el seu Regne” (Jaume I el Conqueridor).
En Ramon Llull, a més d’esser el català més universal i creatiu de tots els temps (tot just per esser un cristià tan fervorós, gosaria afegir-hi) fou qui més contribuí a posar unes bones bases espirituals per a la nostra nació. Espirituals, culturals i lingüístiques. No hi ha gens de dualisme “superespiritualitzant”, ací. Llull normalitzà totalment el català tot malgrat escriure també en llatí, i àrab, en escriure per primer cop de tot en català.
Ja he parlat adés de la difusió medieval de la Bíblia en català, que no comptà amb gaires entrebancs. A la seva ombra va créixer la nostra nació i, sense la seua ombra benèfica, es va socorrar durant la ponentada de la Decadència.
“Lo fonament d’aquesta vida és la veritat de nostre senyor jesucrist coneguda en les Escriptures Evangelicals” (Arnau de Vilanova, 1330, a “Lliçó de Narbona”).
El nostre segle d’Or, des de Llull a Roís de Corella, està absolutament plagat, al llarg de tota la seua literatura, de pensament i imatges bíbliques, de vegades molt clares i explícites i, moltes altres més, formant una argamassa indestriable entre pensament normal i paràfrasis bíbliques. En tant que la paraula és la mateixa realitat, queda fecundat i sadollat per la realitat de les sentències bíbliques. De fet, no és que tots els nostres autors medievals fossin realment cristians, tot i que quasi tots s’hi tenien, però el fil conductor del seu pensament (fins i tot en els més mundanals com Joanot Martorell) està ferit pels quatre cantons de pensamént bíblic. Sols en posaré uns pocs exemples. Hi ha casos massa palesos com Llull o Bernat Metge. Però tenim com Joanot Martorell parla al seu Tirant lo Blanc de la salvació per la fe (tema central de la Reforma Protestant, o el Cant Espiritual d’Ausiàs Marc, amb gran correlació amb les tesis luteranes de la voluntat captiva del pecat i les virtuts de la sang de Crist (“fes que ta sang/mon cor dur amollesca”), tema bíblic molt central. Fins i tot hi trobem ressonàncies de sant Agustí, represes més tard per Pascal i el jansenisme(“No té repòs/qui altra fi s’espera perquè en res més/el voler no reposa…”). En Pere Marc trobem també l’actitud antimundana típica del bategar bíblic (“que tot arnès traspassa”), amb paràfrasis bíbliques:”…sinó, com porc qui jau en la gran bassa/de fang pudent, tu et bolques en pecat…”, etc. L’obra devota de la Creu,escrita per l’aragonès Pero Martines mentre esperava la mort a la presó de Mallorca per la seua participació a la guerra civil catalana (va adreçada a la Reina d’Aragó demanat-li clemència, que no va pas obtibdre), és una autèntica joia que demostra el coneixement bíblic del seu autor (…1435-63), per exemple, diu: “fort diamant que no fou mai trencat/per durs martells, turments de fera pena”, tot referint-se a la profecia d’Isaïes sobre que els ossos dels Messies no havien d’esser trencats (com era costum de fer amb els crucificats a fi de fer-los morir abans, segons fa sant Pau, el Crist a la serp “d’aram” que alça Moissés per guarir els israelites.
L’últim gran autor català del segle d’Or, Roís de Corella, s’avança al culteranisme barroc castellà amb prou anys i la seua brillantíssima prosa feia presagiar un nou esclat de la nostra brillant trajectòria cultural. Tanmateix la Inquisició escapçà tals expectatives optimistes.
.
jaumeI
.
MORISCOS, JUEUS I TOLERÀNCIA
Durant l’Etat Mitjana, la majoria dels pobladors del Regne de València són moriscos, la població cristiano- catalana és minoritària fins el s. XV-XVI. Quan passa a esser-hi majoritària ja ha rebut el colp de la Inquisició i les Germanies i està assetjada per l’expansionisme turco-bereber per la mar i per l’expansionisme castellà i la intolerància per terra.
Al llarg de l’Etat Mitjana, els jueus i els moriscos juguen un paper ben destacable. Els jueus, tot i esser molt minoritaris, són destacables en el món cultural i comercial, i també en les versions de l’Antic Testament en romanç. Quant als moriscos, tenim llur importància demogràfica i llur resistència religiosa a tot cost, víctimes del menyspreu del poble nouvingut i enfonsats en la misèria i la incultura, foren els esquirols, els serfs de la gleva obedients a l’aristocràcia feudal que els donava llibertat religiosa alhora que els explotava. La principal raó abduïda en un principi per posar la Inquisició als Països Catalans fou la de perseguir el proselitisme religiós jueu i la religió musulmana. Els jueus, possessió personal dels Reis, després cde segles de marginació (de tant en tant hi havia avalots antisemites, entre la població catalana, tot entrant a sac dins els calls jueus), fórem finalment expulsats pels Reis Catòlics, ara fa mig mil•lenni. Molts anaren a parar a l’Imperi Turc, on podien desenvolupar un actiu paper en el comerç.
Quant als moriscos, primer foren arraconats en zones feréstegues i deprimides, com els negres en els Sowethos sud-africans. Finalment, i amb motiu del perill turc, Felip III els expulsà en massa a principis del s. XVII. Molts d’ells anaren a parar a Tunis i a altresllocs del Nord d’Àfrica.
Val la pena d’analitzar com tota intolerància acaba tornant-se en contra dels qui, amb poca caritat cristiana, la practica, tal com advarteix el Llibre dels Proverbis: “Qui tanca els seus oïts al clam del oprimit, també ell clamarà i no serà escoltat”, o “Qui aparta el seu oït per no sentir la llei, la seua plegària tambés serà avominable. Qui fa errar als rectes pel mal camí, ell caurà també en llur mateix fossat…”(28:9-10). Amb la intolerància on cova l’ou de la serp.
Ens cal pagar el mal que els nostres avant-passats feren a uns, altres pobles exercint ara la misericòrdia cap a ells, amb ajut i evantgelització.

HYBRIS I COL•LAPSE DELS PAÏSOS CATALANS: ÉPOCA BORJA
El període que va des de la guerra civil catalana entre el rei i el seu fill el príncep de Viana (cap a 1460-70) i les Germanies (1520) marca el col•lapse de la nostra nació. De moment sembla que passem de l’esplendor a la misèria, com el presoner de Jordi de Sant Jordi: el Principat queda prou despoblat, la burgesia de les viles franques i reials, perd la iniciativa, els turcs i berbers avancen i controlen la Meditèrrania, la Inquisició dóna el colp de gràcia a la intelligentsia catalana (en gran part jueus), el rei se’n va fora dels dominis de la Corona catalano-aragonesa, el castellà s’instal•la com a llengua cortesana i dominant, tota la confederació cau sota la irrefrenable tutela castellana.
A principis del s. XVI els Borja, la família de papes valencians originaris de la Canal de Navarrès i criats a Xàtiva, dominen el Vaticà. Pocs anys després, entre 1510 i 1511 Luter visita Roma. Va quedar horroritzat en saber les aventures del Papa Alexandre VI i els seus fills il•legítims. Es va disgustar amb la frívola incredulitat dels sacerdots romans i l’escandalosa conducta dels cardenals, i el que sentí i veié de la gent corrent li semblà igualment impropi, fins i tot dissolut. Se sentí fastiguejat en veure la gent fer les seves funcions naturals al cantó del carrer, amb la mateixa intimitat que un gos de carreró. Tanmateix els Borja, amb els seus projectes d’unitat italiana, parlaven a dret i tort de la “glòria de la nació catalana”: la glòria se’ls havia d’estroncar per la via ràpida, car tot just pel temps de la visita de Luter a Roma, la Inquisició castellana actua ja de manera immisericorde contra la flor i nata de la nostra intel•lectualitat de l’època. Diuen els proverbis, i Arnold Toybee demostra àmpliament amb la seua monumental gènesi i decadència de les Civilitzacions, que el col•lapse d’una societat (o d’una persona o d’una civilització) ve precedits dùn període de hybris, d’orgull insolent. Els Borja són la hybris, les Germanies el col•lapse. Al llibre hindú Baghavad Guita llegim: “De l’encadenament neix el deler. Del deler flameja la passió ferèstega. De la passió neix el desori espiritual, d’això la destrucció de l’enteniment que fa perir la persona”.
Jordi Ventura i Subirats fou el guanyador dels Octubre l’any 1977 amb el seu interessant llibre Inquisició Espanyola i cultura renaixentista al País Valèncià. Hi exposa com, en tant sols uns deu anys la Inquisició és “carrega” la intel•lectualitat i la vida cultural catalana. La Inquisició comença actuant contra elsa jueus conversos, els quals si no es feien col•laboradors de tan honorable institució institució eren cremats (això a banda de romandre durant tres generacions sense poder exercir càrrecs públics ni carrera). Durant l’última dècada del s. XV comença a instal•lar-se el terror inquisitorial, amb presons i tortures sàdiques. Ja no es tracta de la Inquisició autòctona, sempre amb poders molt limitats, sinó de la Inquisició castellana (“toledana”), feta d’un motlle molt més absolutista i intolerant i amb molts més poders (el segon poder després del rei), controlada per la Monarquia però revestida de sacramentalisme (cèsaropapisme). La repressió fou més sagnant a Barcelona que no pas a a València. Segons Vicenç Vives hi hagueren a Barcelona unes dues mil víctimes mortes per la Inquisició, mentre que a València forenn uns quants centenars.Però en ambdós casos es tractava cde gent clau: jueus conversos, metges, escriptors, poetes… Tres versions de la Bíblia en català hi foren cremades. Roís de Corella, l’escriptor més insigne del moment, va deixar d’escriure res sobre el amor carnal i es dedicà a fer lloes a la Verge. La Inquisició coartà també el català, ja que els inquisidors eren castellans, i els escriptors que passaren al servei dels Reis Catòlics i successors es passaren igualment a la nova llengua cortesana, el castellà.Tot plegat significa la destrucció física, econòmica, social i mental de la nostra nació, completada pràcticament amb les Germanies i la repressió aristocràtica conseqüent (amb Germana de Foix i companyia).
.
drassanes
.
LA DECADÈNCIA. LA GUERRA DE SUCCESSIÓ I MENORCA
Durant el s. XVI les versions i textos bíblics encara són prou corrents als Països Catalans, però van essent cremats poc a poc.Encara trobem, sobretot al País València, unes espurnes d’esplendor cultural en català. Des d’Occitània, els abundosos hugonots tenen algun contacte amb el Principat, tot i que Felip II ha tancat les fronteres amb pany i forrellat per evitar l’entrada de les pernicioses heretgies que tantes despeses i maldecaps li han dut, especialment amb la desfeta holandesa.

Al segle següent (s.XVII), encara segueixen les sagnants guerres de religió i el resultat és la hipocresia i la incredulitat en sectors cada vegada més amplis de la població europea. El luteranisme s’ha congelat, el catoliçisme viu de la grandiloqüència del Barroc. El Regne Valencià es queda col•lapsat econòmicament per l’expulsió dels moriscos: ara són els cristians vells els qui patiran cruament les càrregues de l’opressió feudal, i una refeudalització generalitzada del País. Per contra, el Principat es recupera demogràficament i assaja la seua independència de la Corona Espanyola amb la revolta dels Segadors, que acabarà amb la Pau dels Pirineus que consagra la partició de Catalunya entre França i Espanya. La nostra aristocràcia s’ha castellanitzat i ha desertat del país. La majoria de bisbes i arquebisbes dels Països Catalans són, durant el s. XVII, castellans, alguns ben militants (com el bisbe d’Oriola, que prohibeix de parlar català, amb la qual cosa la nostra llengua comença ja a recular en favor del castellà, no sols estatalment sinó territorialment).
La Guerra de Successió va significar la gran oportunitat de refer-nos nacionalment. Anglaterra, potència en ascens que formava part de la coalició aliada antiborbònica, va parlar de la creació d’una República Catalana separada de Castella i que englobaria els Països Catalans. Però possiblement era oferir massa a uns Països Catalans aleshores ja massa provincians, amb unes élits apartades des de feia segles del poder político-militar real, dels alts càrrecs eclesiàstics o bé integrades dins el procès centralitzador/ castellanitzador dels Habsburgs. Per aquella època als valencians ja els encisava d’escoltar predicar en castellà i fins i tot la missa per a insignes defensors de la Barcelona assejada per les tropes borbòniques fou en castellà. L’opressió feudal fou el principal leit-motif, sobretot al País Valencià per apuntar-se a les promeses florals de l’Arxiduc. Anglaterra no ens degué, però, prendre molt seriosament i jugà, com sol passar, a les pròpies conveniències. (El pare d’un oficial britànic destinat a Catalunya se’n recordà de nosaltres i canvià el nom d’un poblet pel de Barcelona, en un Homage to Catalonia anticipat en pocs segles al que ens havia de fer George Orwell durant la Guerra Civil).
“El Senyor t’omplirà de prosperitat multiplicant els fruits de les teves entranyes, del teu bestiar i de la teva terra, en el país que va prometre als teus pares que et donaria. El Senyor t’obrirà el cel, on guarda el tresor de la fertilitat: quan en sigui el temps, farà caure la pluja sobre els teus camps i beneirà tot el que emprenguis. Prestaràs diners a molts pobles, i a tu no et caldrà manllevar res. El Senyor farà que siguis la primera de les nacions, i no la darrera; pujaràs amunt, no baixaràs. Cal, però, que escoltis els manaments del Senyor, el teu Déu, que avui et dono perquè els compleixis i els posis en pràctica. No et desviïs ni a dreta ni a esquerra de tot el que avui et mano; no segueixis altres déus ni els adoris. En canvi, si no obeeixes el Senyor, el teu Déu, i no mires de complir tots els seus manaments i decrets que avui et dono, et cauran al damunt totes aquestes malediccions: … Seràs motiu d’estupor, de riota i d’escarni entre tots els pobles on el Senyor t’haurà deportat. Sembraràs en els camps molta llavor, però en colliràs una misèria, perquè la llagosta ho devorarà. … Els immigrants que resideixen enmig teu tindran cada vegada més poder, mentre que tu en tindràs cada vegada menys… »Totes aquestes malediccions et perseguiran i et cauran al damunt fins a exterminar-te, perquè hauràs desobeït el Senyor, el teu Déu, i no hauràs observat els seus manaments i els seus decrets, que ell t’havia donat. Aquestes malediccions seran un senyal i un toc d’alerta per a tu i els teus descendents, per sempre. Si no has servit el Senyor, el teu Déu, amb alegria i amb cor generós quan nedaves en l’abundància, hauràs de servir els enemics que el Senyor enviarà contra tu, passant fam i set, nu i mancat de tot. El Senyor et posarà al coll un jou de ferro fins que t’haurà consumit. El Senyor farà que es llanci contra tu, com un voltor, des de l’extrem de la terra, una nació que no entendràs quan et parli, un poble dur que no respecta els vells ni s’apiada dels joves. Es menjarà els fruits del teu bestiar i de la teva terra, i tu et moriràs de fam. No et deixarà res: ni gra, ni vi, ni oli, ni les cries de les teves vaques ni els teus ramats, tant que et farà desaparèixer. Assetjarà totes les teves ciutats fins que s’esfondrin les muralles altes i fortificades darrere les quals et creies segur. Assetjarà totes les ciutats de tot el país que el Senyor, el teu Déu, t’haurà donat” (Deuteronomi 28: 11-15, 37-38, 43, 45-52). Efectivament, després de la Guerra de Successió, Felipe V manà esfondrar totes les muralles de les viles catalanes.
Menorca, però, quedà durant mig segle aproximadament en mans de la Corona Britànica. D’esta època data un poema d’Antoni Febrer i Cardona, criat sota l’ocupació britànica i probablemant influït pel protestantisme, escrit a Maó:
AFECTES D’UN PECADOR REPENEDIT
Gran Déu, els teus decrets estan plens d’equitat;
Tu sempre et complaus en esser-nos propici,
però jo sóc tan mal, que la teua bondat,
si em perdona serà contra el teu just judici.
Sí, Senyor, que l’extrem de la meua maldat
no te permet sinó d’ordenar mon suplici.
Bon interès contra la meua felicitat,
clemència teua espera el càstig del meu vici.
Contenta ton desig, puix que tu ets gloriós;
que et sia el meu dolor a tos ulls odiós;
castiga, que ja és hora, aquesta gran malicial.
Just el càstig serà que te sia ben vist;
però ¿a na quina part ferirà ta justícia
que no l’haja cobert la sang de Jesucrist?

El tema de la sang de Crist com a cobriment dels pecats en Justícia és molt bibliocèntric i queda expressat a la manera més característica del protestantisme.
Després de la desfeta en la Guerra de Successió, els Països Catalans comencen a aixecar el cap econòmicament, sobretot a partir de la possibilitat que Carles III els dóna de comerciar amb Amèrica.
.
Oli de Joaquim Vayreda (1843 - 1894) que representa una  escena de sega de fa 100 anys
.
J. MELCIOR PRAT: “LO NOU TESTAMENT” I LA RENAIXENÇA.
Durant el regnat de Ferran VII molts liberals fugen a territori britànic per salvar la vida de l’obscurantista i abjecta restauració abssolutista. Josep Melcior Prat i Colom, nat a Prats de Rei (Anoia) és un d’ells, un catòlic liberal. S’exilia a Anglaterra. Allí, seguit de la seua família, s’instal•la a Knaresbourgh (Comtat de York), on era vicari el pastor Cheap, amic de Fèlix Torres i Amat, aleshores encara esdevenidor bisbe d’Astorga. La correspondència de l’època d’en Prat resulta molt amena i interessant i demostra un esperit ben despert. En Prat es guanya la vida amb les traduccions que feia de literatura evangèlica destinada a les missions protestants de Sud-Amèrica. L’any 1824 li vingué la idea de traduir el Nou Testament al català, projecte que no va poder tirar endavant fins passats quatre anys. En una carta del 24-11-1828, en Prat es plany dels “quatre milions d’ànimes entre França, Catalunya, València i les Illes Balears que parlen català”. A través d’un clergue conegut d’en Cheap, proposa a la Brithish amd Foreign Bible Society la traducció al català del Nou Testament. Al poc de temps, un dels secretaris de l’entitat passà per Knadesborough i suggerí a Prat de fer una prova. Passades dues setmanes, Prat conegué el Dr. Patterson, un home enamorat de qüestions lingüístiques, qui demostrà gran interès per la llengua catalana.
Quan començava la seua tasca aparegué una interferència sobtada: Joaquim Llorenç Villanueva, antic qualificador del Sant Ofici: afavoridor de les versions bíbliques populars, havia presentat a la Bible Society la seua traducció de l’Evangeli de sant Mateu, amb el suport d’una altra eminència, el valencià Vicenç Salvà i Pérez. La Societat Bíblica li proposà de col•laborar amb Villanueva, però Prat no s’hi avingué, tant per distàncies geogràfiques com al•legant que, per manca de documentació “el Dr.Villanueva no sap sinó malament el seu dialecte nadiu” – cosa que sembla certa.
Per la traducció, Prat tingué davant les versions del Nou Testament en italià, francès, anglès i les castellanes de P. Scío (catòlica) i Cipriano de Varela (protestant). Cal dir que el seu català és prou digne i correcte (Prat deia que amb aquesta traducció pretenia fomentar el català). El 1832 sortí de la impremta londinenca de Samuel Bagster Lo Nou Testament. Seguiren una segona edició, estampada també a Londres i dirigida per Richard Watts (1835) una tercera als obradors d’Antoni Bergues de les Cases, home pròxim als quàquers (1836), i l’última sortí a la impremta madrilenya de José Cruzado (1888).
Pel que fa a la distribució, no hi hagué cap obstacle. L’amnistia del 15-10-1832 permeté la tornada a casa dels exiliats, l’any següent. Prat esdevingué cap polític
de Barcelona (governador), encara que silencià la part que havia tingut en la producció bíblica. Prat restaurà també l’Acadèmia de les Bones Lletres i la Universitat de Barcelona, eliminada més d’un segle abans pel primer Borbó.
Lo teu present esplèndid és de nou aurora;
tot somniant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lliuta; mes creu, espera i ora.
Qui enfonsa o alça els pobles, és Déu que els ha creat.
Jacint Verdaguer (1845-1902)
Les quatre edicions significaren un total de 20.000
exemplars per a 4 milions de catalanoparlants, això significa un exemplar per a cada 200 catalans al llarg de poc més de mig segle: és una proporció prou alta i digna, per al cas.
La Societat Bíblica envià l’ex-tinent Graydon a distribuir la Bíblia als Països Catalans. L’any 1841, Graydon tenia obert un dipòsit a la Rambla de Barcelona, segons apareix en un anunci d’El Constitucional.
Amb, Lo Nou Testament comença la Renaixença, i també la industrialització moderna del Principat.

L’INESTABLE SEGLE XIX, NOU COMENÇAMENT DE LA REFORMA CATALANA ESCAPÇADA
A la resta de l’Estat Espanyol, la Societat Bíblica envia un curiós aventurer, George Borrow, qui viatjà també a Portugal i Marroc. Borrow sap parlar molts idiomes, entre ells el caló, i col•labora també en la distribució de l’Evangeli de Sant Lluc en èuscar i en caló. Les seues aventures en aquella Espanya de les carlinades, vénen molt amenament exposades en la seua novel•la autobiogràfica, prologada per Azaña (Alianza Editorial), titulada La Biblia en España,que us recomanem. Borrow i Graydon foren els precursors dels anomenats colpotors bíblics, que anaven en un ase o en carro pels poblets perduts repartint textos bíblics, de vegades entre la total incomprensió de la gent, molt majoritàriament analfabeta, i que, de vegades instigats per rectors integristes, arribaven a llançar-los pedres.
El s. XIX ve marcat pels tombs polítics de signe divers, i la llibertat religiosa passa a l’Estat espanyol per èpoques de persecució, tolerància i llibertat plena, segons governs i zones. És cap al 1850 quan comença a renàixer el protestantisme, però és un protestantisme d’impotació, desarrelat de la tradició reformada autòctona, que fou escapçada durant el s. XVI (i que sols tingué importància numèrica a Valladolid i Sevilla, focus que s’exiliaren o foren morts per la Inquisició). A Morella (nord del País Valencià) també hi havia hagut un petit focus luterà al s. XVI, però front a les amenaces de la Inquisició es van retractar.
En aquest context cobren importància les escoles evangèliques, al recer de les quals es creen les esglésies. A Barcelona es crea la primera escola evangèlica l’any 1855, la qual és duta successivament per Francesc de Paula Ruet, Manuel Matamoros (1860-68), Antoni Vallespinosa (1868-71), el suís Alexandre-Lluís Empaytaz (d.1871). El 1874 l’escola te 965 alumnes, disposa d’un temple i fa escoles dominicals. Els primers grups evangèlics a instal•lar-se a Catalunya són assemblees de germans (grups sense clergues) i metodistes.
A Maó s’obre una escola evangèlica en la dècada dels 70. Els jesuïtes obren just enfront una escola totalment gratuïta. L’any 1871 la policia entra a fer-hi un registre (la tolerància religiosa fora de les gran urbs és prou precària).
En 1870 Enric Lund, un baptiste suec d’esperit obert i interdenominacional, roda per Catalunya i València per instal•lar-se finalment a l’Empordà (Figueres). Realitza la seua tasca en català.Edita mensualment El Evangelista en bilingüe. A partir de 1894 s’edita El eco de la Verdad, on va apareixent en català l’Epístola als Romans, a càrrec de F.de P.Castells, missioner protestant a Malàsia i Filipines per part de la Societat Bíblica i bon coneixedor del tagal (llengua majoritària de Filipines).
Un altre missioner suec, Cales Haglund, visità durant l’any 1880 Barcelona, València i Alcoi. Finalment es quedà a València on anteriorment, al 1871, l’evangelista Jaume Martí i Miquel havia organitzat una esglesiola que fou dispersda a causa de les persecucions i problemes diversos.Haglund obrí una capellaal carrer de Sabaters de València que després traslladà al Portal de la Valldigna. Haglund, conegut popularment amb el sobrenom de “pare dels pobrets”, es va casar amb una valenciana i, abans d’acabar-se el segle, fou substituït per un altre suec, provinent de Sabadell.
.
12a2-semanatragica                                                             LA SETMANA TRÀGICA
.
L’OBRA EVANGÈLICA AL SEGLE XX. SITUACIÓ ACTUAL
Al llarg del present segle les versions bíbliques en català, tan catòliques com evangèliques i àdhuc alguna de conjunta, van abundant més. Tant de bo els nostres avantpassats haguessin estat més a l’aguait en el tema, possiblement la nostra situació actual hauria estat molt més esperançadora.
En àmbit evangèlic, la Societat Bíblica de Madrid prepara les versions en català de Lluc (1910) i Joan (1914), però la Guerra Mundial impedí llur publicació. Tanmateix al 1929 apareixen (parlem sempre de versións evangèliques en català) els quatre Evangelis i els Fets, a les vespres de la segona República, ja en plena guerra, entre D. Mir, A. Capó, E. Felip i S. Vila preparen el Nou Testament, Psalms i Romans, però la manca de paper i la guerra impedeixen que quedin enllestits.
“Has vist moltes coses però no les recordes; hi senties bé però no escoltaves! El Senyor, que és bo, s’havia complagut a fer gran i gloriós el seu designi. Però vet ací aquest poble capturat i convertit en botí. Tots han estat caçats a les coves i entaforats en calabossos. Els han capturats i ningú no els allibera, són botí que ningú no reclama. Qui de vosaltres vol sentir-ho? Qui vol entendre el que jo havia predit? Qui convertia els de Jacob en despulles, els d’Israel, en captura? ¿No era el Senyor, contra qui havíem pecat negant-nos a seguir els seus camins i a fer cas del seu voler? Per això ell ha abocat sobre el seu poble l’ardor del seu enuig, una guerra violenta, que l’ha envoltat de flames. Però el poble no ho ha volgut entendre; la guerra s’abrandava dintre d’ell, però ell no n’ha fet cas” (Isaïes 42:20-25, profeta major, d’una alta família de Jerusalem, predicà inflexiblement cap a 740-680 a. C., probablement morí martiritzat pel rei Manasès).
La postguerra és un desert. Ja sabem la imposició sistemàtica del castellà en tot acte, també en els religiosos, si bé és clar que molts mossèns ho degueren desobeir en el catecisme i d’altres.
A poc a poc la persecució anticatalana es fa menys virulenta i la llengua va renaixent dins l’Església Catòlica del Principat (molt poc al País Valencià).
La arreligiositat es només un component del paquet liberal que hem “comprat”. Durant els anys del franquisme, el principal reducte del catalanisme no era Comisiones Obreras com ara ens volen fer creure, sino l’Església catalana, que era força mes patriòtica i valenta a la Dictadura que no pas ara, i moltes organitzacions que en depenien, com la dels minyons escoltes, els xirucaires dels que tant se’n riuen els progres espanyols. Tots els líders catalanistes més destacats van sortir d’aqui, no pas del fòrums liberals ni dels marxistes. Josep Pla, a “Notes per a Sílvia”, escriu el següent comentari que un dia li féu Manuel Brunet: «Ja coneixeu la meva convicció: l’Església en aquest país ho ha fet tot: és la clau del passat, del present, i probablement del futur. L’Església creu que aquest país ha d’estar lligat a Espanya i per això hi ha unitat. El dia que cregui el contrari es produiran les conseqüències naturals»
El 1965 José Flores, gerent de la Societat Bíblica, visita Barcelona i és utilitzat per Déu per espavilar la falta d’iniciativa dels evangèlics catalans. Gosa afirmar que, encara que les més remotes tribus tinguin la Paraula en la pròpia llengua, no cal que els catalans ho pretenguin perquè no la tindran pas. Un fals profeta, doncs, segons la Paraula, ja que no l’encertà.
Com a resposta a tal repte, l’any 1966 es crea la Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya (IBEC), dedicada a l’edició i distribució de textos bíblics en català. L’any 1968 comença a editar-se clandestinament, la primera revista evangèlica íntegrament escrita en català, Presència Evangèlica que encara segueix editant-se. Van apareixent els Evangelis de sant Marc (1970) sant Joan (1974, amb 50.000 exemplars) Nou Testament (1979), Salms (1986) i Proverbis (1991) a càrrec tot de la IBEC i amb distribució preferent a la zona metropolitana de Barcelona i escassament al País Valencià. A banda, es realitzen altres versions en valencià i en català per a catòlics, així com una edició en barceloní conjunta entre catòlics i evangèlics.

A principis del s. XXI la IBEC penja la Bíblia del 2000 online http://www.ibec.cat/BIBLIA
.

Un pensament sobre “L’Orfeu català fou Crist

  1. Retroenllaç: Història (Recopilatori) | Braços Oberts

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.