Arxius mensuals: Juny de 2015

Frase del Dia (La Fe – 01)

  • “La fe és l’antisèptic de l’ànima”
    (Walt Whitman, 1819-1892, poeta estadounidenc, cantor original i molt vital de la llibertat).

Anuncis

Psalm de Combat

Psalm de Combat

“Hi ha diversos tipus de Psalms: de lloança, penitencials, de combat…
Es bo pregar el Salteri (els Psalms) contra els enemics que, dins o fora del nostre poble, volen exterminar-nos. Així ho feren els jueus en les guerres on venceren, també en una de moderna, la Guerra dels Sis Dies”

  • “Oposa’t, Senyor, contra els meus oponents,
    ataca aquells que m’ataquen.
    Pren l’escut petit i el gran,
    i aixeca’t per ajudar-me.
    Que siguin com la palla davant la ventada,
    arrossegats per l’àngel del Senyor;
    que caminin entre tenebres i timbes,
    quan l’àngel de Déu els acaci.
    Perquè m’han parat la xarxa sense motiu,
    sense causa han excavat per a mi una fossa.
    Que els sobrevingui la desgràcia imprevista,
    quedin presos al parany que m’han preparat,
    i s’enfonsin dins la ruïna.
    Mentre, la meva ànima exultarà en Déu,
    s’alegrarà en la seva salvació;
    tots els meus ossos diran:
    “Senyor, ¿qui com Tu, que alliberes l’oprimit
    de qui és més fort que ell; el pobre i el desvalgut del seu espoliador?”.
    Es presenten testimonis malèvols,
    m’inculpen de coses que desconec;
    em tornen mal per bé, em deixen sol.
    S’han aplegat contra mi gent forastera
    sense jo saber-ho, em maltracten sense parar.
    El parlar que ells tenen no és de pau,
    sinó que tramen embolics d’engany
    contra la gent pacífica del país”
    (Salm 35).
  • “Aterra’ls amb el teu huracà.
    Cobreix llur cara de vergonya,
    …Que quedin avergonyits i aterrats per sempre,
    i siguin confosos i desapareguin…”
    (Salm 83).
  • “Sent, Israel, vosaltres us aplegueu avui en batalla contra els vostres enemics, que el cor vostre no s’esmorteeixi, ni tingueu cap por, ni us astoreu, ni tampoc us desalenteu davant ells, perquè Jahvè, Deú vostre, va amb vosaltres, per a combatre en favor vostre contra els vostres enemics, per tal de salvar-vos”.
    (Deuteronomi 20:3-4).

Psalm de Combat 01Psalm de Combat 02

Lideratge – Líders i Seguidors (03 – Necessitat, Importància del Lideratge)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

NECESSITAT, IMPORTÀNCIA DEL LIDERATGE

  • “Deu soldats conduïts sàviament venceran un centenar sense cap” (Eurípides de Salamina, ca. 485/480-406 a. de C., dramaturg i poeta tràgic grec).
  • “Sense un pastor, les ovelles no són un ramat” (Proverbi rus).
  • “Tots els grans dirigents han tingut una característica en comú: era la voluntat d’enfrontar de manera inequívoca la principal angoixa del seu poble en el seu temps. Això, i no gaire més, és l’essència del lideratge” (“The Age of Uncertainty”, de John Kenneth Galbraith, *1908 Ontario, famós economista nordamericà).

—— ENLLAÇOS RELACIONATS ——

Salvats del Perill

SALVATS DEL PERILL

  • “Cada vegada és més palès que no és la fam, els microbis o el cranc el major perill per a la humanitat sinó el mateix home” (Carl Jung).
  • “La gallina, animal tan tímid, desplega el coratge d’una àliga quan és menester de defensar els seus pollets: No hi ha res de més interessant quan, enganats pels tresors d’un altre niu, aquells l’abandonen i corren a xalar en un estany proper. La mare, esglaiada, volta amunt i avall, bat les ales; crida la seva imprudent família, s’esturrufa dubtosa, s’atura, torna el cap amb neguit i no cessa en el seu desfici fins que ha recollit sota les seves ales la família…”. (“El geni del cristianisme”, de François René, bescomte de Chateaubriand, 1768-1848, escriptor, torsimany i polític francés).

Salvats del Perill 02

  • Diuen que en una alquería hi havia una lloca amb deu pollets que corrien, amunt i avall, pels rodals.
    Un dia es va calar foc al rostoll on raien, de manera que es van quedar encerclats.
    La lloca cridà els pollets per protegir-los sota les ales, tal com moltes vegades havia fet. Els pollets li van venir corrents. Tots, excepte un.
    Una volta el foc es va estroncar, el pagès se’n vingué a cercar la lloca i els pollets. Prest va veure un bony socarrat que, en moure’l amb un peu, va poder identificar com un pollet que degué morir cremat. Caminà unes passes més i es trobà un altre bony ennegrit, ara més gran que no el d’adés. Corresponia a la gallina, també morta. Però la gran sorpresa que no s’esperava fou que, en moure-la amb el peu, van eixir vius de sota la lloca els nou pollets restants.
    La gallina havia mort, però havia salvat les cries en protegir-les amb el propi cos.
    L’anècdota acaba ací, però explica ben a les clares l’obra de Jesucrist a la creu per la Humanitat.
    La gallina salvà els pollets en morir en lloc dels seus fills.
    Déu fet home ens estimà tant que ens ho ha demostrat en posar sa vida per nosaltres al cabiró del Calvari. Allí ell moria en lloc nostre (que sovint ho havíem merescut pels nostres mals fets i mals camins), perquè tu i jo, puguèssim així salvar-nos i obtenir l’Eternitat.
    Si comprenem que Déu és tan bo com per fer una tal obra és que estem en la seva ona.

Salvats del Perill 01
– Tal com escrivia Jacint Verdaguer:

Dormiu en la meva arpa, himnes de guerra;
Brolleu, himnes d’amor.
Com cantaria els núvols de la terra,
Si tinc un cel al cor?.
Jesús hi pren posada cada dia,
Li parla cada nit,
I no batrà les ales d’alegria
L’ocell d’amor ferit?.
Els seus braços amb amor me sostenen,
Dins els seus ulls me veig,
I místiques paraules van i vénen
En celestial festeig.
Ja l’he trobat, Aquell, que tant volia,
Ja el tinc lligat i pres;
Ell amb mi s’estarà de nit i dia,
Jo amb Ell per sempre més.
Jesús, Jesús, oh sol de l’alegria,
Si el món vos conegués,
Com girasol amant vos voltaria,
Dels vostres ulls suspès.
Deixeu-me, rossinyols, per festejar-lo,
La dolça llengua d’or;
Verges i flors del camp, per encensar-lo,
Deixeu-me el vostre cor.
Qui beu al vostre pit mai s’assedega,
Jesús sempre estimat;
Oh quan serà que jo a torrents hi bega
Per una eternitat!”.

– Això ho sap ben bé tot aquell qui ha acollit Jesucrist dins el seu cor, tal com en Verdaguer.

– Però en certa ocasió, llegim als evangelis, que estava Jesús guaitant la ciutat de Jerusalem, la qual no el reconeixia com al Messies, i digué aquestes paraules:

Salvats del Perill 04

  • -Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els que t’han estat enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills, tal com una lloca aplega els pollets sota les ales, i no has pas volgut!.

El pollet que se n’anà a la seva morí socarrat.

El camí és tornar-se’n cap al teu Creador, qui cobreix les seves criatures amb un poder net i flamejant.

  • “Veges, amic, com Déu ha obert molts camins per ajudar l’home, I considera com és Déu de generós en la seua justícia, misericòrdia, que són mitjans amb els quals perdona els pecadors, als qui prega de sortir de pecat per la seua amor i de venir a la vida per a la qual foren creats. Pensa i ama els homes com Déu, els quals, a causa del pecat, són inferiors a les bèsties. Clama a Déu per eixir del forat, per gràcia i perdó, més amunt que el mar, cel i tots els elements” (Ramon Llull).

Veges tu el secret per pujar de la bestialitat a la gràcia del perdó. No desaprofitem la vida.

Salvats del Perill 03

AJUDA  EVANGÈLICA  DELS  PAÏSOS CATALANS

Conflictes entre els nazis i els cristians durant el III Reich

Alguns fets per situar-nos històricament

1930

  • 1930: Alfred Rosenberg publica “El Mite del Segle XX”, on parla d’eliminar el Vell Testament “jueu”, i de depurar el Nou Testament d’”informes òbviament distorsionats i supersticiosos”, i de “la creació d’una Església Alemanya ancorada no pas en el dogma abstracte i denominacional, sinó en les forces de sang, raça i terra”.

1933

  • “O ets alemany o ets cristià. No pots ser les dues coses” (Hitler declara a Hermann Rauschning, principis del 1933).
  • El teòleg suís Karl Barth escriu a Bonn que l’Església ha de servir, no al poble alemany o a la història, sinó a la paraula sobirana de Déu.
  • Paul Schneider, ministre protestant evangèlic, atreu hostilitat nazi des de 1933, quan comença a parlar clar contra les “maquinacions mentideres” del nou règim i el neopaganisme que intentava imposar. Vetat al seu propi púlpit i església, encara hi continuarà predicant. Detingut repetidament, el tanquen finalment en una cel·la al camp de concentració de Buchenwald. Quan podia, i malgrat debilitat de la tortura, la veu de Paul Schneider es podia sentir fora a l’altre costat del camp, denunciant el nazisme i donant consol als presoners. Molts deien que els salvà de la desesperació. ‘Tant en paraula com en acció protestava contra la injustícia’.
  • 20 de març: Negociacions entre Hitler i el “Zentrum” (partit catòlic que li ha donat suport), per tal que aquest partit coaligat doni suport a les “reformes” nazis. El 21 de març el Partit Comunista és foragitat del Parlament i així els nazis atenyen la majoria absoluta. El 22 regiren l’apartament d’Einstein a Berlín. El 23, el “Zentrum” catòlic dóna suport a la política de Hitler. Tanmateix, alguns bisbes catòlics volen que Hitler faci marxa arrere en algunes prohibicions.
  • L’1 d’abril de 1933, als seus 91 anys, Julie Bonhöffer, àvia de Dietrich, fins i tot s’atreveix a ignorar, amb gran coratge, la cadena de vigilants de la SA, que vol impedir que la gent entri a comprar en una botiga jueva.
  • 23 de desembre de 1933: “El concordat últimament signat entre la Santa Seu i Alemanya no significa que l’Església Catòlica aprovi els errors religiosos del nazisme. Tothom sap quant tensa és la situació entre l’Església i l’Estat a Alemanya…L’Església Catòlica mai no ha aprovat els tres errors fonamentals del nazisme, que són primer la bogeria racista, segon l’antisemitisme violent, i el tercer el nacionalisme extrem” (Cardenal catòlic Michael von Faulhaber).

1934

  • 2·2·1934: Els nazis publiquen una versió dels Psalms de David on eliminen qualssevol referències als jueus.
  • 2·1934: Intent de pogrom antisemita a Tessalònica, ciutat grega de majoria jueva mig catalanoparlant. Hitler diu al Cardenal Schulte que no li agrada el llibre de Rosenberg “El Mite del s. XX”, que dóna suport a Rosenberg (teòric del partit nazi), però que no s’hi identifica. Tot seguit el Vaticà prohibeix aquest llibre. La GESTAPO ordena la dissolució dels Cercles Bíblics alemanys. Cop d’Estat feixista a Àustria amb repressió general, inclosos els jueus.
  • 7·3·1934: La República espanyola ofereix la ciutadania automàtica a tots els jueus que vulguin instal·lar-s’hi.Mentrestant, els carrers alemanys esdevenen un llampant aparador de l’obsessiva i eficaç propaganda del règim i els dissidents van caient en mans de la policia política hitleriana. Els nazis decideixen anar ocupant tots els ressorts del poder pertot arreu, també adins les esglésies, i especialment l’església tradicionalment més específica de l’Estat en Alemanya, la coneguda com a luterana.
  • El 1934 Hitler llança una ofensiva políticomediàtica per controlar l’Església Luterana, en col·laboració amb els Deutsche Chriten (nazis), el cap dels quals vol fins i tot fer de Hitler el cap de l’Església, a l’estil de la reina d’Anglaterra, però finalment no qualla a causa de les simpaties de Hitler envers l’ocultisme, la mitologia bèl·lica germànica i fins i tot el militarisme islamista. Però diversos pastors són empresonats mig d’amagat, els Antics Testaments jueus són bandejats, intenten suprimir les referències a la misericòrdia en el Nou Testament, a fi de preparar la població per a una guerra imperialista. Hitler ha pactat amb la gran burgesia de la indústria pesant del Ruhr, prepara el rearmament i una guerra d’expansió per Europa i el món. Sistemàticament, l’aparell estatal pressiona a fi que les pors religioses dels càrrecs eclesials augmenten i dins les institucions religioses penetri el verí nazi alhora com a ideologia i com de nomenaments de càrrecs “afectes”.
  • 1·5·1934: El periòdic Der Stürmer del demagog i propagandista nazi Julius Streicher’s trau una història on acusa els jueus d’assassinar nens “aris” en sacrificis rituals.
  • 29 a 31·5·1934: L’Església Confessant (antinazi) queda estructurada, finalment, a Barmen, Alemanya. Diversos bisbes, pastors i laics s’apleguen en el “Sínode de la Confessió del Regne de Déu”. Hi assisteixen delegats de 18 esglésies regionals. Entre els assistents destaquen Dietrich Bonhoeffer, Martin Niemöller, Gustav Heinemann, Hans Christian Asmussen i el teòleg suís Karl Barth. Un punt de partida va ser la ratificació del reconeixement de “la paraula de Déu de l’Antic Testament i Nou Testament com única font de la nostra fe”, principi que els “Deusche Christen” rebutgen, tant per bandejar totalment l’Antic Testament per ser jueu, com en subordinar el cristianisme a la nació alemanya ària.
  • 5 al 7·6·1934: La Conferència alemanya de bisbes catòlics a Fulda declara que la fe no es pot basar en la sang i la raça o uns altres principis inventats per l’home, sinó sols sobre la Revelació divina ensenyada per l’Església i el Papa. Es mostren contraris a la participació de catòlics als programes d’estirilització.
  • 17 Juny de 1934: En una de les rares ocasions en què s’atreveix a criticar el règim nazi, el Vicecanceller von Papen fa un discurs a Marburg dient que l’Església té dret per oposar-se a les reclamacions totalitàries de l’Estat quan se n’entren en temes religiosos.
  • Agost de 1934: A l’illa danesa de Fanö hi ha una Conferència ecumènica de Joves. Hom sospita que els nazis, en llur afany armamentista, tot just estan per decretar el servei militar obligatori. Dietrich Bonhöffer, un dels organitzadors de la Conferència, tem que les seves sospites es confirmin: “Hitler significa la guerra!”. A causa de la seva estada a Nova York, per a Bonhöffer l’ecumenisme s’esdevé el principal objectiu del seu interès eclesiàstic i teològic. Els esforços de les Esglésies Cristianes per unificar la fe i la pràctica, estan per a ell molt relacionats des del principi amb els esforços per mantenir la pau, ara amenaçada.
    Com a Secretari de la “Lliga Internacional de Cooperació Amistosa de les Esglésies” – una de les organitzacions precursores del Consell Ecumènic de les Esglésies – col·labora en l’organització d’una sèrie de conferències, sempre relacionades amb els esforços per la pau per part dels cristians. Les fotografies d’aquestes conferències, per exemple a Gland (Suïssa, 1932) o en Fanö (1934), transmeten un ambient distès. No obstant això, les aparences enganyen. L’activitat ecumènica a Alemanya es considera sospitosa. Després de la pujada al poder dels nacionalsocialistes, Bonhöffer intenta convèncer als representants de l’Esglésies en les organitzacions ecumèniques de prendre una postura ferma contra el govern oficial de les Esglésies del Reich i contra el “Cristianisme Alemany” (nazis). No obstant això, aquests no acaben per decidir-se, de manera que en les reunions ecumèniques Alemanya seguirà essent representada tant per l’Església Confessant com per l’Església del Reich i pels luterans que es mantenen neutrals.
  • 19 al 20 d’octubre de 1934: Sínode de Dahlem: Un segon Sínode es reuneix a Berlín-Dahlem. Aquest trenca completament amb la nazificada Església Evangèlica Alemanya a causa de les seves doctrines falses i pràctiques anticristianes, i estableix una “legislació d’emergència”, que defineix provisionalment com a direcció de l’Església d’Alemanya al Sínode dels Germans del Regne. En acabar la Segona Guerra Mundial, l’Església Evangèlica Alemanya reconeixerà al juliol de 1948 com a correctes les decisions del sínode de Dahlem.
  • Octubre 1934: L’Església Confessant obté una resposta positiva de molts fidels luterans. Així, a Frankfurt del Main participen 12.000 persones a la convocatòria de la “Diada de confessió” (es refereix a “confessar” la doctrina bíblica ortodoxa front a les tesis filonazis); 140 pastors de l’església nacional denuncien com a equivocades les tesis del bisbe nazi. De fet, moltes comunitats confessants cerquen llocs per a congregar-se perquè ara no poden usar els temples existents. Per a detenir el “perillós” creixement de l’Església Confessant i del seu prestigi, el règim canvia de tàctica i deixa d’imposar obediència al bisbe Müller i a l’Església Evagélica Alemanya oficial, tot buscant guanyar les bases a la política nazi sense caure en disputes eclesiàstiques o administratives.

1935

  • 1935: El monjo cortoixà Bernhard Lichtenberg declara personalment a Hermann Göring el 1935 estar en contra de les crueltats dels camps de concentració. Lichtenberg és part del clergat de la Catedral de St Hedwig de Berlín.
    5 Juliol 1935: Von Preysing és nomenat bisbe catòlic de Berlín. Opositor al règim nazi, declarà quan els nazis arribaren al poder: “Hem caigut en mans dels delinqüents i dels ximples”.

1936

  • 1936: Clemens von Galen, Bisbe de Münster, és un dels qui públicament objecten quan un líder regional nazi ordena la supressió de crucifixos o de quadros de Luter de les escoles al seu districte. Hi ha una manifestació massiva immediata. Toquen les campanes de les esglésies, un servei de nou dies, els nens porten crucifixos a l’escola i de sobte apareixen grups de protesta ben organitzats. Fins i tot els nazis s’hi involucren: alguns membres de les Joventuts Hitlerianes i la Lliga de Dones Nazis no cooperen amb el decret, que finalment anul·len.
  • 18 al 22 de febrer de 1936: Un nou Sínode es reuneix a Bad Öynhausen. Després dels seus èxits inicials, l’Església Confessant es divideix, a causa del sorgiment d’una ala “moderada”, partidària d’algun tipus de cooperació amb el nou Ministre d’Afers Eclesiàstics. Aquesta divisió s’expressa en el Sínode, on els “radicals” van manifestar llur oposició a qualsevol col·laboració amb el règim nazi i hi argumenten raons de fons. Algunes esglésies regionals es retiren i formen el Consell Luterà. Malgrat l’aguda polèmica, l’Església Confessant seguirà mantenint la seva organització separada i assumeix, sota creixent persecució, la seva pròpia administració eclesiàstica, amb formació teològica i ordenació independents.
  • Març 1936: Esquerrans cremen esglésies al centre de Madrid, després del triomf de les esquerres espanyoles al febrer.
  • Maig de 1936: El govern alemany exerceix una forta pressió contra les ordres religioses, instituint un cert nombre de judicis contra la perversió sexual. La premsa alemanya en fa una cobertura detallada i esborronadora. Descriuen els monestirs catòlics com a llocs de vici.
  • 23 de maig de 1936: Els bisbes catòlics a Holanda demanen la prohibició del partit nazi holandès. (Edelheit)
  • Juny de 1936: Léon Blum, primer socialista i primer jueu que arriba a la presidència francesa, com a cap d’un Front Popular d’esquerres. França prohibeix els partits feixistes. Un catòlic suís demana als nens que preguin per la mort d’Hitler. La premsa alemanya de pressa acusa tots els catòlics de promoure la sedició; el cardenal alemany Von Faulhaber (figura clau en la col·laboració de l’Església Catòlica alemanya amb els nazis i qui ordenà sacerdot l’actual Papa Ratzinger), en un sermó, declara “que un llunàtic a l’estranger hagi tingut un atac de bogeria… això justifica la sospita general contra els catòlics alemanys? Ens sentim ofesos a causa d’aquest interrogatori de la nostra lleialtat a l’Estat. Donarem avui una resposta, una resposta cristiana: Homes catòlics, pregarem ara junts, un parenostre per la vida del Führer. Aquesta és la nostra resposta”.  La Policia Política Bavaresa emet ordres per arrestar tots els sacerdots que gosen criticar l’ordre pel qual exclouen les monges de les escoles privades. El General Vicari Buchwieser de Munic (al càrrec de la diòcesi en absència del Cardenal Faulhaber) mana al clergat de llegir una pastoral conjunta dels bisbes bavaresos que critiquen aquesta ordre, mentre el govern mana a la policia que apunti els noms dels sacerdots que llegesquen la pastoral.
  • Juny: Léon Blum, primer socialista i primer jueu que arriba a la presidència francesa, com a cap d’un Front Popular d’esquerres. França prohibeix els partits feixistes. Un catòlic suís demana orar per la mort de Hitler, fet que aprofiten els nazis per a una nova campanya anticatòlica; el cardenal alemany Von Faulhaber (figura clau en la col·laboració de l’Església Catòlica alemanya amb els nazis i qui ordenà sacerdot l’actual Papa Ratzinger), en un sermó, declara “que un llunàtic a l’estranger hagi tingut un atac de bogeria… això justifica la sospita general contra els catòlics alemanys? Ens sentim ofesos a causa d’aquest interrogatori de la nostra lleialtat a l’Estat. Donarem avui una resposta, una resposta cristiana: Homes catòlics, pregarem ara junts, un parenostre per la vida del Führer. Aquesta és la nostra resposta”.  La Policia Política Bavaresa emet ordres per arrestar tots els sacerdots que gosen criticar l’ordre pel qual exclouen les monges de les escoles privades. El General Vicari Buchwieser de Munic (al càrrec de la diòcesi en absència del Cardenal Faulhaber) mana al clergat de llegir una pastoral conjunta dels bisbes bavaresos que critiquen aquesta ordre, mentre el govern mana a la policia que apunti els noms dels sacerdots que llegesquen la pastoral.
  • Juliol: Els àrabs demanen també la fi de la immigració jueva a Palestina. Comença la Guerra Civil espanyola.
    Agost: Comencen els Jocs Olímpics de Berlín. França declara una política de no-intervenció i els Estats Units d’estricta neutralitat a la Guerra Civil espanyola. 15 grups àrabs ataquen 38 assentaments jueus a Palestina. Primeres execucions de les grans purgues stalinistes.
  • Setembre de 1936: Karl Maria Weisthor (Wiligut), un ari-sofista i ocultista nazi és promogut a SS-Brigadeführer (Brigadier) del personal d’Himmler, serà conegut com al “Rasputín de Himmler”. Un escrit a màquina indatat del Bundesarchiv de Koblenz és un esborrany per al reestabliment de la religió Irmínia (pagana germànica) a Alemanya, amb previsions detallades per a restriccions del sacerdoci, la nacionalització de tota la propietat eclesiàstica, i la restauració i conservació de monuments antics. (Roots) Detencions de rabins alemanys per la GESTAPO i clausura d’organitzacions jueves.

1937

  • 10·2·1937: Oficials nazis tanquen totes les escoles catòliques a Baviera.
  • 14·3·1937: Publicació de l’Encíclica Papal antinazi Mit Brennender Sorge (Amb ardent procupació) : “Qualsevol que exalti la raça o la nació o l’Estat, o una forma particular d’Estat, o els dipositaris del poder, o qualsevol altre valor fonamental de la comunitat humana, sens dubte necessari i honorable en la seva funció en les coses d’aquest món i les aixeca fins a nocions per damunt el seu valor corrent i les divinitza, les està duent a un nivell d’idolatria, i distorsiona i perverteix un ordre del món planejat i creat per Déu; es troba allunyat de la fe veritable en Déu i del concepte de vida que aquella fe protegeix”
    “Aquest Déu, aquest Mestre Sobirà, ha emès manaments el valor dels quals és independent de temps i d’espai, de país o de raça. Així com el sol de Déu brilla en cada cara humana igualment la seva llei no coneix ni privilegi ni excepció. Governants i súbdits, monarques o plebeus, rics i pobres són igualment subjectes a la Seva paraula. De la plenitud de la llei del Creador és d’on deriva de manera natural la plenitud de la llei que han d’obeir individus i comunitats, qualssevol que sien. Aquesta obediència impregna totes les branques de l’activitat en la qual els valors morals reclamen harmonia amb la llei divina, i envaeix tota la integració de les lleis mutables de l’home a les immutables de Déu”
    Cap però les ments superficials podrien ensopegar en conceptes d’un Déu nacional, d’una religió nacional; o un intent de tancar dins les fronteres d’un sol poble, dins dels límits estrets d’una única raça, Déu, el Creador de l’univers, Rei i Legislador de totes les nacions davant la immensitat del qual són “com a gota d’una galleda” (Xl Isaïes, 15).”
  • 21·3·1937: Diumenge de Rams, lligen l’encíclica des dels púlpits de totes les Esglésies Catòliques en Alemanya. L’han passada de contraban a Alemanya, l’han impresa secretament i l’han distribuïda per missatgers per tota la nació. “Amb l’ansietat profunda i creixent desànim” Pius XI diu que ha observat les tribulacions de l’Església Catòlica a Alemanya, on el Concordat de 1933 és ara violat obertament, i la consciència del fidel és oprimida com mai abans. “La creença veritable en Déu, declara, és irreconciliable amb el deïficació de valors terrenals com la raça, el poble o l’estat, que són importants en l’ordre natural, però mai no poden ser la definitiva norma de totes les coses. La creença en un Déu nacional o una religió nacional, és igualment un greu error. El Déu del Cristianisme no es pot empresonar “dins de les fronteres d’un sol poble, dins del pedigrí d’una única raça”.
    A l’endemà la GESTAPO confisca totes les còpies que troba de l’encíclica. Prest tanquen i confisquen sense compensació dotze impremtes per haver-la impresa. Els bisbes i el Vaticà protesten enèrgicament.
  • El 6 d’abril Hitler ordena la represa dels judicis contra clergues catòlics per immoralitat (aturats poc abans dels Jocs Olímpics).
  • 12 d’abril: El Ministeri d’Exteriors Alemany envia una nota de protesta al Secretari d’Estat Papal, Pacelli. que descriu l’encíclica com a crida a lluitar contra el lideratge de l’Estat alemany i una greu violació del Concordat. 30 d’abril: Pacelli respon a la nota de protesta alemanya: “La Santa Seu –declara- que té relacions amistoses, correctes, o com a mínim tolerables amb els estats d’una o una altra forma i orientació constitucionals, mai no interferirà en la qüestió de quina forma concreta de govern un determinat poble considera com al millor adaptat a la seva natura i requisits. També respecte a Alemanya, ha romàs fidel a aquest principi i pretén continuar així”.
  • 1 de juliol: La GESTAPO arresta de nou el pastor Martin Niemöller, líder de l’Església Confessant Alemanya a Berlín i col·laborador de Bonhöffer, el qual va descriure la passivitat alemanya davant el nazisme així: “En Alemanya, vingueren primer pels comunistes, i no alcí la veu perquè jo no era comunista. Aleshores vingueren pels jueus, i no alcí la veu perquè jo no era jueu. Tot seguit vingueren pels sindicalistes, i no alcí la veu perquè jo no era un sindicalista. Aleshores vingueren pels catòlics i no alcí la veu perquè jo no era catòlic. Aleshores vingueren per mi –i llavors ja no hi havia ningú que aixecàs la veu”.
    “En els últims anys he après a conèixer i entendre el profund arrelament del cristianisme en la vida terrenal; el cristià no és un homo religiosus, sinó un ésser humà per antonomàsia, tal com Jesucrist l’era… Vaig pensar que podria aprendre a tenir fe, intentant dur a la pràctica una mica així com una vida santa… Més tard em vaig adonar, i és del que seguesc convençut fins a avui, que únicament en aquest món pots aprendre a tenir fe” “una església és una església, quan existeix per a aquells que no hi pertanyen” (Dietrich Bonhöffer). Dietrich considera que l’Església té una “obligació incondicional envers les víctimes de tot sistema social, fins i tot si no pertanyen a la comunitat cristiana”
  • Al setembre del 1937 la GESTAPO clausura el seminari clandestí de Finkenwalde. A Bonhöffer li prohibeixen predicar, ensenyar i finalment parlar en públic. Alhora li anuncien el perill de ser reclòs en un camp de concentració: “Donen per descomptat que callaré. Senyor, som febles, però mirem devers Tu”.
  • Al novembre, 27 exalumnes d’en Dietrich Bonhöffer ja han estat detinguts.
  • 18 novembre: Un càrrec catòlic rebutja donar permís perquè el Ministeri d’Afers Eclesiàstics consulti arxius diocesans sobre conversions jueves i matrimonis mixtos “en camps de secret pastoral”. Fins al moment, l’Església havia cooperat amb el govern tot assenyalant i separant els d’origen jueu. Però ara quan els catòlics d’origen jueu es veuen amenaçats, l’Església Catòlica ja dubta. Tanmateix, fins i tot llavors, continuaran revelant els noms de no-catòlics d’extracció jueva durant tots els anys de guerra, quan el preu de ser jueu és la deportació i la mort.
    “Tampoc no és pas arribat el moment (de regeneració) dels nostres països (occidentals): és menester que hi passi la guerra, que ja no pot trigar gaire, l’han merescuda tant que és inevitable. Després potser escampi l’horitzó. I per ventura arribi un temps en què deixin de semblar rebels a tota llei civil i enemics del gènere humà els qui volen fonamentar llur pau damunt els principis de la justícia i de la caritat” (Giuseppe Giovanni Lanza del Vasto, 1901-1981, deixeble cristià europeu de Gandhi, poc abans d’esclatar la 2ª Guerra Mudial, hivern 1937-38).

1938

  • 1938: Per iniciativa de l’arxiprest de Berlín Heinrich Grüber, l’Església Confessant estableix una “oficina” d’ajuda que inicialment es projecta per a protegir a cristians perseguits per raons de raça, però després ajudarà unes altres persones perseguides pels nazis, especialment jueus. Serà conegut com a “Büro Grüber” i al cap d’algun temps haurà ajudat a escapar d’Alemanya prop de 2.000 jueus.
  • 3-9 Maig de 1938: Hitler visita oficialment Mussolini a Roma, però no envia cap salutació de cortesia al Papa, com seria normal.
  • 7 de setembre: Pius XI, durant una recepció de pelegrins catòlics belgues, condemna la participació de catòlics en moviments antisemites i diu que els cristians, descendents espirituals del patriarca Abraham, són “espiritualment semites”. Aquesta declaració és censurada per tots els diaris italians, inclòs “L’Osservatore Romano”.
  • 7 d’octubre: Les joventuts hitlerianes ataquen el Palau episcopal de Viena.
  • 7 novembre: Un exiliat jueu de 70 anys mata un diplomàtic alemany a París, això serveix de pretext per a una enorme campanya antisemita sobre la suposta “conspiració jueva mundial”.
  • 8 de novembre: Himmler en una reunió selecta de líders de les SS a Munic diu que en 10 anys hi haurà no sols una lluita entre nacions, sinó també una lluita ideològica contra els jueus, maçons, marxistes i catòlics a escala mundial.
  • 9-10 de Novembre: Kristallnacht, un progrom general contra els jueus alemanys, amb 36 assassinats i 20.000 arrestats.
  • Novembre: Com a reacció a la Kristallnacht els Estats Units obren parcialment les fronteres a refugiats jueus.
    Lichtenberg oficia una Missa pels jueus i emet una declaració per a ser llegida en les esglésies de tota la diòcesi, on deplora la propaganda nazi contra els jueus i demana a tots els cristians que ‘estimin el seu veí’.
  • 31·12: Un informe intern de les SS diu que el 22’7% són catòlics malgrat les pressions perquè abandonin l’Església Catòlica.
    Poc abans del començ de la Segona Guerra Mundial es realitzen moltes reunions clandestines de l’Església confessant (de la Resistència antinazi), a part dels detinguts, uns altres se n’han d’exiliar. Aquesta part de l’Església, encara que poc nombrosa, era una part important de l’oposició del cristianisme alemany contra la barbàrie nazi.
    Si al 1937 comencen les primeres tensions fortes entre el III Reich i l’Església Catòlica, ara augmenten a causa de l’enquadrament obligatori del jovent catòlic dins les Joventuts Hitlerianes.

1939

  • El 1939 el pastor i teòleg evangèlic D. Bonhöffer s’uneix a un grup clandestí de la resistència, amb alts oficials, amb base a Abwehr, l’Oficina d’Intel·ligència Militar, encapçalats per l’almirall Wilhelm Canaris, que volien enderrocar el règim nazi. Fins al seu arrest en 1943 hi mantindrà contactes clandestins.
  • 14 de gener 1939: El papa Pius XI urgeix als diplomàtics estrangers al Vaticà per concedir tants visats com puguin a les víctimes del racisme alemany i italià.
  • Gener-Febrer de 1939: Devers el desè aniversari del Tractat Laterà, Pius XI prepara un discurs del qual es diu que condemna el totalitarisme en els termes més durs. Després de la seva mort (10 de febrer), el seu successor, Pius XII, decideix no fer el discurs.
  • 18 de juliol de 1939: Maten Paul Schneider, pastor evangèlic, d’una injecció letal, als 41 anys: el primer clergue assassinat en un camp de concentració nazi (Buchenwald).
  • 21 Setembre de 1939: El Cardenal August Hlond, Primat de Polònia, arriba a Roma i personalment informa al Papa sobre les atrocitats alemanyes contra sacerdots catòlics a Polònia. La ràdio del Vaticà i “L’Osservatore Romano” conten la història al món.
  • 24 de setembre de 1939: Komandos nazis calen foc a les sinagogues de tot Polònia. Els alemanys acusen els jueus dels focs i imposen multes enormes a les comunitats jueves. (Edelheit)
    Octubre- Novembre de 1939: 214 sacerdots polonesos són executats, entre els quals tot el capítol catedralici del bisbat de Peplin.

1940

  • 1940: Von Preysing, bisbe catòlic de Berlín, ordena pregar a totes les esglésies de la seva diòcesi per 30 clergues detinguts a Prússia pels nazis.
    Quan comencen els informes del programa d’eutanàsia nazi, el bisbe Galen de nou s’esdevé líder de l’oposició; la gent ara entenia que els autobusos plens de nens i adults mentalment i físicament minusvàlids els porten no pas per al tractament però per a ‘l’eliminació’. A les autoritats locals se’ls ordenava de prendre ‘les mesures més severes’ contra qualsevol que difongui ‘rumors de caràcter perjudicial i que faci odiós l’Estat’.
  • 11 Agost 1940: El cardenal Bertram protesta oficialment per part dels bisbes alemanys pel Decret d’Eutanàsia a la Cancelleria de Reich: “Tal destrucció de l’innocents no sols viola la llei moral cristiana, sinó que ofèn el sentit moral del poble alemany i amenaça la reputació d’Alemanya al món”.
  • 12 novembre 1940: Göbbels escriu al seu diari: “Llarga conversa sobre vegetarianisme i la religió a venir amb Hitler. El Führer és totalment coherent en aquest tema i té tots els arguments preparats”. Efectivament, Hitler preparava, en tant que depengués d’ell i pugués, una religió “germànica” els models de la qual eren l’antic paganisme germànic i la Jihad islàmica.
  • Desembre de 1940: La GESTAPO tanca el cristià “Büro Grüber” d’ajuda a perseguits pels nazis; detenen en Grüber i diversos col·laboradors seus i els envien a camps de concentració. Altres continuen clandestinament la labor.

1941

  • 1941: El cartoixà de Berlín B. Lichtenberg anuncia, en un de molts sermons que critiquen el règim, que les oracions públiques pels jueus i presos de camp de concentració es dirien a tots els serveis del vespre. Poc després és empresonat per ‘amenaçar la pau pública des del púlpit’.
    El Bisbe Galen predica tres sermons que adverteixen sobre la GESTAPO i el seu poder i brutalitat incontrolats. N’imprimeixen milers de còpies i les fan circular. Els ajudants principals d’Hitler requesten l’execució de Galen, però és massa àmpliament respectat com per arriscar-se a la desafecció que la seva mort provocaria. Opten per reduir el programa d’eutanàsia, limitat en els seus darrers mesos per a víctimes que no tenien ningú. Els sermons del Bisbe, mentrestant, continuen llegint-se, i inspirant una altra gent – com “la Rosa Blanca” – en les pròpies protestes.
  • 17 de setembre de 1941: El Cardenal Bertram instrueix els bisbes alemanys sobre els mètodes per a tractar el “problema” dels catòlics “no-aris”. Suggereix d’utilitzar l’amonestació de St. Pau als romans i als Gàlates: “entre els qui creuen en el Crist no hi ha ni jueu ni grec, perquè tots són un en Jesucrist” (Romans 10:12, Gàlates 3:28).
  • 29 de setembre de 1941: Més de 30.000 jueus són metrallats a Babi Yar, un barranc a les rodalies de Kíev, per un escamot d’assassins de les SS ajudats per milicians ucraïnesos.
  • 1 d’octubre: A l’Arxidiòcesi de Posen, a Polònia, han assassinat 74 sacerdots catòlics o bé els han matats als camps de concentració, i 451 han estat internats en presons o camps. De les 441 esglésies d’aquesta diòcesi només 30 són encara obertes per als polonesos.
  • 23 d’octubre de 1941: El rector catòlic Bernhard Lichtenberg, contrari a l’agitació antisemita i que continua fent una oració diària pels jueus, és finalment arrestat i torturat per les SS. Lichtenberg afirma que la deportació dels jueus és irreconciliable amb la llei moral cristiana, i demana que el deixen acompanyar els deportats com a llur assessor espiritual. Serà condemnat a dos anys presó per “abús de púlpit”.
  • Octubre 27: El bisbe Berning informa al Cardenal Bertram que la Gestapo ha rebutjat la seva petició de permís per permetre als catòlics jueus portar l’Estrella de David dins l’Església. El Bisbe de Limberg informa el Bisbe Wienken, a Berlín, que el transport de jueus des de Frankfurt més d’hora en el mes havia inclòs catòlic “no-aris” als qual no havien concedit cap tractament preferent. Llur destí era especialment trist, deia, perquè eren considerats pels altres jueus com a apòstates (oportunistes). Harold H. Tittmann, ajudant de l’emissari especial de Roosevelt al Vaticà, intenta d’aconseguir que el Papa emeti una protesta pública contra l’afusellament d’ostatges en massa. Li responene que no ho poden fer ja que faria perillar la situació dels catòlics alemanys.
  • 30 d’octubre: El bisbe Wienken informa al Bisbe Hilfrich de Limburg que les negociacions pel que fa a les deportacions de catòlics “no-aris” han començat en els nivells més alts.

1942

  • 1942: “Allò que estan intentant, si fos possible, és destruir el cristianisme en Alemanya durant el lapse d’aquesta mateixa guerra, abans que no retornin els soldats…” (Pastoral col·lectiva de l’episcopat alemany contra el Règim Nazi, 1942).
    Durant 1942 un nombre d’oficials catòlics que són a Rússia i a Polònia informen l’episcopat de les massacres dels jueus. Un oficial, Dr. Alfons Hildebrand, duu un permís especial de la seva unitat prop de Minsk per comunicar les matances que havia presenciat al Cardenal Faulhaber. El Dr. Joseph Müller, un oficial del Servei d’Intel·ligència Militar de Canaris i confident del Cardenal Faulhaber, també manté l’episcopat ben informat de les atrocitats sistemàtiques comeses a Polònia. Una altra font d’informació era Dr. Hans Globke, un catòlic i alt funcionari del Ministeri de l’Interior a qui confien temes racials.
  • 27 de gener: Rosenberg amb l’acord de Bormann, publica una ordre prohibint qualsevol debat sobre qüestions religioses en el treball d’adoctrinament ideològic del Partit nazi.
  • 30 de gener: Hitler, al Palau d’Esports de Berlín, reafirma la seva amenaça de preguerra a tomb dels jueus, repetint que “el resultat d’aquesta guerra serà la completa anihilació dels jueus”.
  • 18 de Març: Martin Bormann publica una ordre que declara que una lletra presumptament escrita per Werner Mölders, el número u de la Luftwaffe, com a falsificació, i ofereix una recompensa de 100.000 marcs per qualsevol informació que dugui a la detenció de l’autor. Els nazis es preocupaven perquè en aquesta lletra, Mölders informava amb orgull que els catòlics, a causa de la seva dedicació, finalment estaven essent acceptats com a alemanys de ple dret i gaudint del respecte dels qui abans se n’havien burlat com a de gent dòcil i d’un altre món.
  • 4 de juliol 1942: En una conversa secreta enregistrada per Bormann, Hitler declara, “una vegada que la guerra s’acabi posarem un ràpid final al Concordat”. Les subvencions financeres seran immediatament suprimides i els comptes pendents (amb l’Església Catòlica) aclarits. Fins a llavors s’ha d’evitar qualsevol provocació.
  • 28 d’Agost 1942: Abetz informa al Ministeri d’Afers Exterior alemany que el Nunci Papal, sense invocar l’autoritat de la Santa Seu, havia demanat a Laval (del govern de Vichy) de controlar la severitat de les mesures contra els jueus en les deportacions en massa que havien començat feia poca a França.
  • 11 de novembre 1942: L’arquebisbe Bertran en nom de l’episcopat alemany, envia una lletra de protesta contra la legislació obligatòria de divorci planejada pels ministres alemanys de Justícia, Interior i Afers Eclesiàstics. L’Església catòlica alemanya manté que els casaments són indissolubles.
  • 20 de desembre: Lletra pastoral del nou Arquebisbe de Colònia, Dr. Joseph Frings, llegida a la seva arxidiòcesi. Insisteix que tots els homes tenen el dret a vida, a la propietat i al matrimoni, i que aquests drets no es poden negar ni tan sols als “que no són de la nostra sang o no parlen la nostra llengua”
  • 24 de desembre: El papa Pius XII fa una altra de les seves crides per una conducta més humana en la guerra, durant un llarg missatge de Nadal per la Ràdio del Vaticà. La humanitat, diu, està en deute amb “centenars de milers de persones que, sense culpabilitat personal, de vegades sense cap altra raó que la seva nacionalitat o origen, eren condemnats a mort o exposats a un progressiu empitjorament de llur status”.

1943

  • 27 de febrer 1943: En el curs de la deportació dels últims jueus alemanys, la GESTAPO arresta, a Berlín, 6.000 marits cristians “no-aris” casats amb dones “àries”. Llavors s’esdevé una reacció inesperada: les mullers segueixen llurs marits al lloc de detenció provisional i es posen durant unes quantes hores a cridar i protestar a favor de llurs marits. Amb el secret de la maquinària de destrucció amenaçada, la GESTAPO allibera els marits “no-aris”.
  • 5 d’abril del 43: Bonhöffer és arrestat pel cap del tribunal militar Dr. Manfred Röder i l’agent de la GESTAPO criminal, Sonderegger, per la seva relació amb els diners del “Projecte 7”, usats per a ajudar a escapar jueus cap a Suïssa. L’acusen d’“afeblir el potencial de guerra d’Alemanya” i subvertir les forces armades alemanyes, li localitzen diners usats per ajudar en la fugida d’uns jueus, però en absència d’altres proves concretes, acabaran acusant-lo de conspirar en una pròxima conxorxa contra Hitler. És immediatament empresonat.
  • Maig 1943: Els bisbes catòlics holandesos prohibeixen als policies catòlics de col·laborar en la detenció de jueus, encara a costa de perdre els propis llocs de treball.
  • 2 de Juny: El Papa comunica al Col·legi Cardenalici que ha prestat especial atenció a la difícil situació dels qui segueixen essent objecte d’empaitament a causa de llur nacionalitat i ascendència i que, sense culpa personal, són sotmesos a mesures per a anihilar-los. S’ha fet molt per aquests dissortats, diu el Papa, que encara no pot ser descrit. Cada declaració pública ha hagut de ser acuradament calculada “en interès dels qui pateixen, a fi que llur situació no es torni sens adonar-nos-en, encara més difícil i insuportable” Dissortadament, hi afig, els motius de l’Església per la compassió i el manteniment de les normes elementals d’humanitat ha trobat portes “que cap clau no podia obrir”.
  • 26 de juny: El bisbe catòlic de Berlín, Von Preysing envia de paraula per missatgers als altres bisbes que el decret sobre divorci ha estat novament ajornat. Demana als altres bisbes d’escriure lletres a tots els ministeris del govern nazi per demanar amb llenguatge contundent sobre on paren els deportats, i demanant cura pastoral dels cristians “no-aris” tot amenaçant amb una protesta pública. “A banda d’això, hom deu parlar clarament de les atrocitats infligides als jueus en general”.
  • 6 d’agost: Execució, als 36 anys, de Franz Jäggerstätter, un pagès austríac aïllat, sagristà de la seva parròquia catòlica local. Després que Àustria s’incorporés al III Reich i Franz fos cridat a l’Exèrcit, s’hi negà adduint motius de consciència religiosa. Només quan era a la presó descobreix que hi havia uns altres objectors com ell; un fet que l’encoratja enormement. Sabia (escrivia) que no canviaria els afers mundials, però que era ‘feliç de ser un altre senyal que no tothom es deixava dur per la marea… I si haig d’escriure això amb les meves mans encadenades serà millor que tenir la meva voluntat encadenada.’ Fou condemnat a mort per un Tribunal militar per negar-se ‘a complir la seva obligació patriòtica en la lluita dura d’Alemanya per supervivència’.
  • 19 d’agost 1943: Lletra pastoral conjunta dels bisbes alemanys recordant als fidels que l’assassinat d’innocents està malament fins i tot si ho fan les autoritats i “presumptament” per al bé comú, com en el cas d'”homes de races i origen estranger”. Els bisbes criden a l’amor envers “aquells humans innocents que no són de la nostra gent i sang”, i “envers els reinstal·lats” (és a dir, els deportats a camps de concentració i extermini). En la pastoral no fan ús dels termes “Jueu” o “no-ari”.
  • 10 d’octubre L’administrador provincial de l’àrea de Regensburg informa que la unió lletra pastoral des dels bisbes el 19 d’agost que reprova l’assassinat d’innocents no ha tingut cap efecte durador. Escriu: “La població para escassa atenció a tals declaracions arriscades i carregades d’estipulacions”.
  • 15-16 d’octubre: Els nazis comencen a detenir jueus a Roma. Però prèviament els nazis amenacen de prendre 300 ostatges de la comunitat jueva a no ser que els lliurin 50 quilograms d’or (equivalent a 56.000 $ U.S.) durant les pròximes 36 hores. Els jueus poden sols reunir 35 quilograms, i aleshores el Rabí major, Israel Zolli, demana i rep un préstec del tresor del Vaticà per cobrir el que hi faltava, amb el vist i plau papal).
  • 16 d’octubre: El General Stahel, comandant militar alemany de Roma, rep una lletra signada pel Bisbe Hudal, cap de l’Església Alemanya a Roma, en la qual diu que “Us quedaria molt agraït si donàsseu ordre immediata d’aturar aquests arrests (de jueus) a Roma i la seva rodalia; temo que, altrament, el Papa hi haurà de posicionar-se obertament en contra i això afavorirà la propaganda antialemanya com a una arma contra nosaltres”.
  • 18 d’octubre: Més de mil jueus romans, més de dos terços d’ells dones i nens, són enviats al centre d’extermini d’Auschwitz. Només 14 homes i una dona en retornaran vius després de la guerra. 7.000 dels 8.000 jueus romans evitaren la captura desapareixent i amagant-se. Aproximadament 4.000 d’ells, amb el coneixement i aprovació papal, trobaren refugi als nombrosos monestirs i cases d’ordres religioses a Roma. Unes quantes dotzenes trobaran protecció al Vaticà mateix.
  • 25 d’octubre: El sacerdot jesuïta Alfred Delp, membre de la resistència antinazi, explica a sacerdots a Munic que el silenci de l’Església sobre el que estan patint els polonesos i els jueus i sobre els horrors comesos als camps de concentració amenaçarà l’acceptació de l’Església a la nova Alemanya de després de l’ensulsiada del règim nazi.
  • Novembre de 1943: El Dr. Gertrud Luckner, un oficial de Caritas (la major organització filantròpica catòlica) de Freiburg, és detingut mentre intenta passar de contraban una suma de diners per als pocs jueus restants a Berlín. Havia estat ajudant en fuites de jueus a través de la frontera suïssa durant anys i passarà la resta de la guerra en un camp de concentració.
  • 5 de novembre de 1943: El cartoixà antinazi Lichtenberg mor, als 67 anys, de camí al camp d’extermini de Dachau.
  • 5 de Desembre: El rector, clergue i teòleg catòlic Bernhard Lichtenberg mor durant el transport al camp de concentració de Dachau. Havia estat detingut en 1942 per ser considerat “incorregible” a causa de les seves reiterades protestes contra l’antisemitisme i l’eutanàsia del govern nazi.
  • 25 de desembre: El Bisbe Frings, en el seu sermó de Nadal, una altra vegada emfasitza que està malament de matar innocents sols perquè pertanyen a una altra raça, però una altra vegada el·ludeix la paraula “Jueu” o “no-ari”.

1944

  • 29 de gener de 1944: El Cardenal Bertram escriu al Govern nazi que ha rebut informes que les ordres promulgades per als jueus s’han d’aplicar ara als “Mischlinge” (mig jueus i ¼ de jueus). “Aquests cristians ja havien estat declarats indignes de fer el servei militar, no podien assistir a institucions universitàries, etc. Ara escoltem que han de ser cridats a formacions especials per a serveis de treball” “Totes aquestes mesures apunten clarament a la segregació que al final els amenaça d’extermini” “Els “Mishlinge” són alemanys i cristians, rebutjats sempre pels jueus” “Els catòlics alemanys que són realment nombrosos cristians en Alemanya, quedarien profundament ferits si aquests amics cristians ara han de trobar un destí semblant al dels jueus”.
  • 17 d’abril: El Dr. Max Josef Metzger, sacerdot catòlic, pacifista històric, i fundador del moviment “Una Sancta”, és executat per tenir contactes “sediciosos” amb el Bisbe d’Upsala a Suècia.
  • 1 d’agost: A Pisa, Itàlia, els alemanys assassinen el filàntrop catòlic Pardo-Roques i sis jueus que ha estat protegint.
  • 23 d’octubre: Rosenberg escriu a Martin Bormann proposant de reclutar tot el clergat alemany per a treballs forçats a causa d’escassetat severa de mà d’obra.
  • 27 d’octubre: Bormann escriu a Rosenberg informant-lo que Hitler ha rebutjat la idea d’utilitzar els clergues per a treballs forçats.
  • 24 de desembre: Ja amb la derrota de l’Alemanya nazi gairebé segura, el Papa Pius XII en el seu missatge de Nadal admet “que la forma democràtica de govern és considerada per molts avui com a un postulat natural de la raó mateixa”.

1945

  • 27 de gener 1945: Oscar Schlindler, un catòlic alemany membre del Partit Nazi, que té un cert nombre de fàbriques en l’àrea, salva 85 jueus d’un tren a Brünnlitz. Havien estat tancats als vagons de bestiar durant una setmana, i ja n’havien mort més de 20. Schindler allibera els jueus i els dóna menjar i refugi a risc de sa pròpia vida.
  • 2 de febrer: El sacerdot jesuïta Alfred Delp, un convers al catolicisme, és penjat i la seva cendra escampada al vent.
    Klaus Bonhöffer, el germà major de Dietrich, famós teòleg luterà empresonat pels nazis, és condemnat a mort pel “Jutjat del Poble Alemany”.
  • 9 d’Abril: L’Almirall Wilhelm Canaris, cap de l’Abwehr, el General Hans Oster i el pastor evangèlic Dietrich Bonhöffer són penjats el mateix dia i al mateix camp de concentració (el de Flössenburg).
  • 23 d’Abril: Guàrdies de les SS executen Albrecht Haushofer i un grup de presos antifeixistes, entre els quals Klaus Bonhöffer, germà de Dietrich Bonhöffer, a fora de presó de Lehrterstrasse a Moabit, un suburbi de Berlín.
  • 26 d’Abril: Tropes americanes arriben al camp de concentració a Dachau, on encara sobreviuen, a més d’uns altres presoners, 326 sacerdots catòlics alemanys. Un nombre encara més gran havia passat per aquest camp, hi havia mort de fam i de malalties o havien estat assassinats. Poc després, el Papa Pius XII esmenta aquests i molts altres actes de persecució per a demostrar que l’Església Catòlica d’Alemanya havia resistit enèrgicament contra el règim nazi.
  • El 18 i 19 d’octubre de 1945 es reuneixen a Stuttgart, per a fer un “Confessió de Culpa”, representants de les esglésies d’Alemanya, convocats per líders supervivents de l’Església Confessant, com Hans Christian Asmussen, Otto Dibelius i Martin Niemöller. “Amb gran dolor diem: malament infinit vam dur a molts països i pobles” expressava la declaració que va fer-hi pública l’Església Evangèlica d’Alemanya, que va convocar a un nou començament per a l’Església i per al món sota l’esperit de la pau i la justícia. A partir de llavors, l’Església Confessant va considerar acomplert el seu paper provisional i restablerta l’Església Cristiana d’Alemanya.

ENLLAÇOS RELACIONATS AMB EL TEMA DE L’ARTICLE

Què pensava Hitler del cristianisme?

  • Al llibre “Gespräche mit Hitler” (“Hitler Parla”), es cita un Rauschning “A Una Conversa privada amb Hitler” on el Führer nazi rebutja el Déu de la Bíblia, i descriu els Manaments de Déu com “la maledicció de la muntanya del Sinaí”, i afig: “Parlant històricament, la religió cristiana no és sinó una secta jueva… Després de la destrucció del Judaisme, l’extinció de la moral d’esclaus cristiana hauria de seguir, per lògica”
  • Rummel Rudolph esmenta que Hitler després de la invasió de la Unió Soviètica en 1941 reafirmava la contraposició entre el règim nazi i el cristianisme: “El nacionalsocialisme i la religió no poden coexistir … El més dur cop que mai hagi colpejat la Humanitat fou l’arribada del cristianisme. El bolxevisme és fill bord del cristianisme. Tots dos són invencions jueves” (Adolf Hitler, juliol de 1941).
  • A “El testament d’Adolf Hitler” (1945), François Genoud cita el Führer parlant de manera similar: “El cristianisme no és la religió natural dels alemanys, sinó una religió importada que no duu cap repic favorable per al cor i és aliena al geni propi de la Raça (ària)” 13 febrer 1945
  • Ell mateix, en declaracions més privades, deixa clar que tot el que feia era comèdia per engalipar el poble alemany, majoritàriament cristià (com si fes promeses electorals que no pensava complir):
    “Tinc malícia dels jueus perquè han donat al món aquell home, Jesús” (Adolf Hitler, 1889-1945, dictador genocida en “Diari de converses en la taula”).
  • A principis del 1933 Hitler declara a Hermann Rauschning: “O ets alemany o ets cristià. No pots ser les dues coses” (Rauschning). Guenter Lewy (2000), “The Catholic Church And Nazi Germany”, Da Capo Press, pág 26.
    I és que…

  • “La fe comença on acaba l’orgull” (Lamennais).
  • “L’ateisme és una crossa per als qui no poden suportar la realitat de Déu” (Tom Stoppard)
  • I… “Déu no creu en ateus” (Thomas A. Sandberg).

————–

Raonem bé contra les intoxicacions que afirmen que “Hitler era cristià”:

Tenia malícia a la misericòrdia i intentà treure les referències a la misericòrdia de les Bíblies de l’Església Luterana.
Qui va contra la “Paraula de Déu”, poc creient deu ser.

A més, intercanviem “cristià” per “socialista” o “homosexual”, a veure com queda la cosa…

1) Hitler “el socialista”?
Hitler es deia “nacional-socialista”, és a dir nacionalista i socialista, per eixa regla de tres, tots els nacionalistes i tots els socialistes són hitlerians?

Hitler es definia com a “socialista”. Ho era realment?
Ell deia moltes coses a fi d’obtenir vots. Si calia deia que era cristià o el que fos. Canviava constantment el mateix programa del partit nazi segons l’auditori, era un demagog
Si era cristià i tots els cristians són nazis, per eixa regla de tres, era socialista i tots els socialistes són nazis
Hi has, coca!

2) Era Hitler homosexual?
I si ho era, què?
Vol dir això que tots els homosexuals eren hitlerians?
Òbviament, no.
De la mateixa manera, no era cristià (si bé era batejat a l’Església Catòlica i això el feia tècnicament un “catòlic”, malgrat que ell deia odiar Jesucrist i amenaçà repetidament el clergat i els cristians). Però encara que, a la seva manera, ho haguera estat…
Vol dir això que tots els cristians eren hitlerians?
Òbviament NO.

ENLLAÇOS RELACIONATS

Was Hitler a Christian?

Hitler was NOT a Christian

Crist i el Sofriment Humà

CRIST I EL SOFRIMENT HUMÀ

  • “Veieu-me aquí, Senyor, als vostres peus,
    despullat de tot bé, malalt i pobre,
    del meu no-res perdut dins de l’abisme.
    Cuc de la terra vil, per un moment
    he vingut a la cendra a arrossegar-me.
    (…)
    Feu de mi allò que vulgueu, sóc fulla seca
    de les que el vent s’emporta, o gota d’aigua
    de les que el sol sobre l’herba eixuga…
    Sóc un no-res,però un no-res que és vostre”
    (Cinto Verdaguer, poeta català del s. XIX)

El sofriment és un misteri que difícilment podem comprendre amb la nostra raó humana. Si fa no fa ens atrapa a tots.
Jesús accepta el sofriment humà i, més encara, s’identifica amb ell, Ell no ho explica, però tampoc no l’evita.
Si Jesús hagués explicat el sofriment humà, 1’Evangeli hauria arribat a ser una mera filosofía. Una filosofía tracta d’explicar-ha tot i després ho deixa tot com estava.
Jesús no va aportar a la humanitat una filosofia, sinó un fet real. La seva Persona i la seva gran Obra d’ALLIBERAMENT amb el sofriment i la mort més malvista per la gent d’aquella època, la mort d’un crucifixat.

En la mort de Crist es produeix una gran injustícia que, però Jesús amb la seva Ressurrecció victoriosa la va transformar en remei de guariment de la repetitiva injustícia humana i del pecat de l’home.
L’Hora més fosca de la Història (la mort de Crist) s’esdevé per a l’home que s’acull a la seva Gràcia, la de més llum.

  • “Per tu Crist es va fer temporal, a fi que tu siguis etern”
    “Guaita Crist; és amarat de gràcia. Ell et vol arrublir d’allò que li sobreïx. Et diu açò: Cerca els meus béns, i deixa córrer allò que creus merèixer”.
    “Ell vingué i escampà el seu perfum, el món va quedar omplert de flaire”
    “Però el Crist és llum, inextingible i etern com el Pare, sempre roent, sempre brillant de glòria”
    (Agustí de Bona, Numídia, s. IV-V)

Déu és l’únic capaç de transformar el patiment i les crisis de la vida en qualque cosa gran i bella. El sofriment no ha de ser la tralla que et deprimesqui o et destruesqui, sinó el mitjà per a fer-te més fort, més madur i més sensible al dolor d’altri.

  • “Si l’home mor, ¿tornarà a viure?” (Job
    14:14)
    “Jo sóc la ressurrecció i la vida, qui creu en mi, encara que estigui mort, viurà” (Crist)
    “En el món tindreu aflicció, però confieu, jo he vençut el món”. (Crist)
    “No podem comparar els patiments d’aquest món amb el goig de la glòria que vindrà”. (St. Pau)
    “No us poseu tristos com aquells que no tenen esperança” (St. Pau)

CENEFA 002

DEFINEIX QUÈ ÉS NECESSITAT
Crist i el Sofriment Humà 01

CENEFA 002
FIRMI ON DIU “IMPOTENT”
Crist i el Sofriment Humà 02

Lideratge – Líders i Seguidors (02 – La Tensió del Lideratge amb el Poble)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

LA TENSIÓ DEL LIDERATGE AMB EL POBLE

  • “Un líder porta la gent on volen anar. Però un gran líder porta la gent on no volen necessàriament anar, però on ells han de ser” (Eleanor Rosalynn Smith Carter, *1927, muller del President Jimmy Carter).
  • “Saps en què consisteix el lideratge? És la capacitat d’assolir que la gent faci el que no vol fer…i que els agradi” (Harry S. Truman, 1884-1972, estadista estatunidenc).
  • “El lideratge és l’art d’aconseguir que una altra persona faci una cosa que voleu que es faci perquè ella vol fer-la” (“Manual sobre el lideratge militar”, de Dwight D. Eisenhower, 1890-1969, General, cap de l’Estat Major EUA i 34è President dels Estats Units).
  • “El lideratge és aconseguir que algú faci el que no vol fer per tal d’aconseguir el que volem assolir” (Thomas Wade “Tom” Landry, 1924–2000, jugador i entrenador de futbol americà).
  • “El lideratge és una tensió dinàmica entre el lloc on un polític pensa que el seu país deu anar i el lloc on els seus votants volen anar” (Dick Morris, enquestador & conseller polític nordamericà).
  • “La tasca del dirigent és aconseguir que el seu poble vagi des d’on es troba fins a on no havia estat abans” (Henry Kissinger [Heinz Alfred Kissinger] *1923, geoestrateg juevoalemany i intrigant polític nordamericà de l’Administració Nixon).
  • “En una pregària, Jeremies desciriu una experiència semblant: “Sota l’efecte de la teva Mà, m’he quedat aïllat, perquè tu m’has omplert d’indignació” (Jr. 15,17). Per a ell el combat de Déu té dues conseqüències. Exteriorment queda privat de la comunió del seu poble qui trenca tots els contactes amb ell. Interiorment, i militant contra la pròpia natura humana, queda omplert de pensaments, de representacions, de rebuigs que culminen en la condemnació del seu poble. Tal és per a ell l’ascendent de la presència divina: malgrat dir-se encara Jeremies, s’ha esdevingut un altre, un “alienat” (“Tu m’as fait prophète”, de Carl-A. Keller, 1920-2008, professor honorari de la Universitat de Lausana, Suïssa

—— ENLLAÇOS RELACIONATS ——