Esdres i Nehemies (Exemples per a la Reconstrucció Nacional)

ESDRES I NEHEMIES, EXEMPLES PER A LA RECONSTRUCCIÓ NACIONAL

Esdres, sacerdot i escriba, i Nehemies, governador nomenat pel rei del gran Imperi Persa, representen un doble exemple (religiós i civil, respectivament) del coratge i esperit de sacrifici, valors tan exòtics en aquesta societat nostra de l’individualisme egoista, la insolidaritat neoliberal i el pensament feble.

Aquests dos homenots van haver de plantar cara a un dur panorama: refer un poble dues generacions després d’una total desfeta a mans de la despietada Babilònia. De la captivitat només tornà un escàs 5%, i ara no tenien rei ni exèrcits propis. La capital i el temple eren enderrocats. Tanmateix, ells pregaren amb fe a Déu, confiats en Ses Promeses, i n’obtingueren un bell entusiasme de reformadors i capdavanters.

AGEU I ZACARIES

Esdres i Nehemies (Exemples per a la Reconstrucció Nacional) 01
Contemporanis d’Esdres i de Nehemies són dos profetes. Ageu i Zacaries. Ageu reprengué el poble per no tenir cura de la reconstrucció del temple (ara també el nostre poble es desentèn de la feinada de reconstruir-se espiritualment i nacional, dos aspectes que van íntimament relligats). La petita resta jueva que havia tornat de Babilònia, cosa de poc més de 42.000 homes, anava més capficada en els propis afers -com l’embelliment de les pròpies cases- que no pas per reconstruir el temple.
L’antiga esplendor del temple de Salamó, suara assolat, era com una utopia massa llunyana d’abastar, i no enlluernava, d’entrada, el poble. Ageu té paraules d’encoratjament per als que es comprometin en aquesta tasca.
El jove profeta Zacaries també exhortà a la reconstrucció, entre la relartiva indiferència dels jueus; i anuncià la vinguda del Messies.

EL CAS CATALÀ: LA REPRESA, LA ANORMALITAT

En el nostre cas, després de l’hecatombe de la guerra dels 3 anys, amb la gran diàspora de cents de milers de conciutadans (la intel·ligentsia catalana camí de l’exili), i una llarga repressió de morts i misèries, silenci i por, la nit del franquisme i el refregit postfranquista actual, la nació catalana -i ben especialment la intel·ligentsia nacionalista- hauria de passar comptes i demanar-se: On som?.
El nostre poble, amb grans i penoses contradiccions que en part són llei de vida, però amb molts dubtes i problemes, ha anat reviscolant econòmicament, en part culturalment i nacional…També en coneixença de la Paraula de Déu, abans molt desconeguda -des de la intensa repressió inquisitorial del s. XV, però a hores d’ara sovint presentada en matrius culturals espanyoles, a causa de la feblesa nacional i l’exagerada secularització catalana (tret que ja ve de lluny però que ens separa de les nacions normals i lliures -fins i tot de les secularitzades societas nordeuropees, on l’índex de creença és prou superior al nostre, per ex. pensem en la resistència dels bascs, prou superior a la nostra).
Hi ha hagut a ca nostra una parcial renovació espiritual fins a l’any 1994 aproximadament. Des de llavors les portes estan tornant-se a tancar i de nou hi ha regressió espiritual i nacional, un ambient de castanya torta que recorda els mals viaranys del passat.
Un reviscolament espiritual en comporta d’altres en les distintes àrees d’una societat, tal com demostra Toynbee amb molts exemples històrics (al seu monumental i molt recomanable Estudi de la Història). Malgrat les enormes pressions i marginacions per part d’un règim colonial foraster gens amic de veure’ns vertebrats. Per damunt de la confusa i relliscosa situació religiosa.
És menester de no badar, de tenir bona voluntat de concòrdia i esforç. Esdres i Nehemies ho van fer així, enmig de greus entrebancs.

ESDRES

Esdres fou un sacerdot reformador (Esd. 10:2-5), qui es basà en la Paraula de Déu. L’estudià (7:10), l’ensenyà (8:2-8) i la va transcriure (7:11). Fou un escriba íntegre (7:13-26), devot (10:1), abnegat (10:6) i un home de fe (8:22). Li són atribuïts alguns psalms, com ara el 119, els dos llibres de Cròniques o Paralipòmens i l’inici de la sinagoga jueva.

ENFRONTAMENTS NACIONALS I TÈCNIQUES ANTISEMITES

Esdres i Nehemies (Exemples per a la Reconstrucció Nacional) 03
El rei Cirus de Pèrsia li donà permís per tornar a Jerusalem amb algunes desenes de milers de jueus. En arribar-hi, bastiren l’altar i restabliren el culte a Jahvè. Però els vells pobles enemics d’Israel (Moab, Ammon, Ismael), els quals encara hi habitaven, van voler afegir-se a la reconstrucció del temple i foren rebutjats. Llavors s’hi oposaren violentament i causaren la suspensió de l’obra. En diverses ocasions van voler intimidar Esdres (3:3, 4:3-4) i arriben a fer-ne malicioses interpretacions (que semblen editorials de la premsa madrilenya), com ara en la lletra que escriuen al nou rei de Pèrsia (4:11-16): “Al rei Artaxerxes, tos servidors, la gent de la regió occidental de l’Èufrates…Sàpia el rei que els jueus, que han vingut de prop vostre, són arribats a Jerusalem i estan reconstruint la ciutat rebel i perversa; reparen les muralles i ja n’han posats els fonaments. Que el rei sia doncs sabedor que, si aquesta ciutat és reconstruïda i les murades restaurades, aquells no pagaran més tributs, ni imposts ni peatge, i això resultarà en minva del tresor dels reis. Com sia, doncs, que vivim a sou de palau, ens sembla que no podem permetre que hàgim de veure aquest desafiament al rei, per això li enviem aquestes informacions. Que cerquin en el llibre de les memòries de vostres pares; hi trobareu la prova que aquesta és una ciutat rebel, funesta per al rei i per a les províncies, i que ja des de temps antic hi han estat tramades revoltes…”. En llegir aquests versets, ressonen a les nostres oïdes els ecos de les periòdiques campanyes catalanòfobes (allò d’enviar la legió africana i sembrar Catalunya de sal que deien els feixistes -i tantes altres-, les amenaces i calúmnies sistemàtiques dels cappos polítics espanyols i de la premsa i ràdio que els fan de bombarders ideològics) que engeguen els qui fan una religió pagana de les unidades de destino i en treuen profit a base de clientelisme polític, burocràcia colonial, dictadura ideològicofolklòrica i espoliació fiscal.
Els demagogs professionals i els buròcrates de l’Imperio que viuen del poder, de la injustícia i de la calúmnia saben molt bé, i els catalans farien bé de voler saber-ho igualment, que un govern sol unir les passions dels governats i, com que les passions humanes més fortes són més de malícia i d’ois que no pas de sentiments positius creadors, el govern sol seguir-los, atiar l’odi de la majoria dels governats, donar-los la raó, i cercar algun cap de turc per desviar les frustracions de la plebs cap a enemics inventats assequibles (indefensos). Cal que esdesfoguin amb algun boc expiatori factible: els jueus, els negres, els immigrants, els catalans, en fi, alguna minoria sense capacitat d’autodefensa consistent, que pugui servir d’sparring. Llavors engeguen la corresponent campanya “antisemita” (o anticatalana), tot atribuint a la minoria la responsabilitat de tots els mals possibles, amb distintes i subtils modulacions, fins a formar una gran simfonia acusatòria. Més val acusar els catalans que no pas que pensin i vegin com les restes del tètric Imperio dels grans genocidis encara són a les mans de l’Oligarquia (antics terratinents i noblesa, actual gran capital bancari) de sempre. La mateixa que ha impedit a l’Altiplà i a Andalusia una industrialització (per por a una burgesia autòctona ascendent). Que ha empenyorat el suelo patrio a les transnacionals (per ex., la dinastia Borbònica com a guardiana de la tradicional aliança francocastellana i dels interessos del gran comerç francès dins l’Estat espanyol amb un pacte directe amb l’Oligarquia castellana a costa de tot el comerç autòcton hispànic).
La dinàmica de qualsevol pogrom o antisemitisme és sempre la mateixa. Herbert R. Southworth, en parlar de l’antisemitisme del feixisme espanyol d’avantguerra, remarca: “No hi havia prou jueus a Espanya com perquè llur persecució interessàs la Falange en la mesura que sí l’interessava la persecució dels catalans, dels bascs i d’unes altres minories regionals”. “L’antisemitisme ocasional del règim de Franco…no constituí mai una base doctrinal, com sí, en canvi, ho foren l’anticatalanisme, l’antibasquisme i l’antigalleguisme”.

LES ARRELS ESPIRITUALS DEL PROBLEMA

Esdres i Nehemies (Exemples per a la Reconstrucció Nacional) 02
Tanmateix, malgrat les conxorxes dels nostres enemics, és menester d’entendre, tal com féu Esdres, les profundes arrels espirituals de les nostres mancances: “Des dels temps dels nostres pares fins avui, som ben culpables, i pels nostres pecats hem estat abandonats -nosaltres, els nostres reis i els sacerdots-, al poder dels reis de diversos països, a l’espasa, a la deportació, al pillatge i a la vergonya de la nostra cara, fins al dia d’avui” (Esd. 9:7). La Paraula profètica no és gens fàcil: no sols va contra els poderosos enemics sinó també contra els pecats del propi poble, el qual, endurit, ni se’ls veu i, sovint es troba enfurismat per l’opressió i pel càstig que no comprèn (per manca de sòlides referències generals tant històriques, com morals, conceptuals, etc.).
Realment els catalans solem caure en la superficialitat i la indolència dels panxacontents, que han venut la dignitat nacional i d’altres dignitats per un plat de llenties. Sura en l’ambient la mediocritat i una inconcebible desmotivació per lluitar en condicions -suara no tan desfavorables- per les mateixes fites per les quals uns altres catalans hagueren de donar la vida en les pitjors èpoques. No volem veure el perill, ni lligar causes als efectes consegüents que se’n deriven(=pensament dèbil, neoliberal, el segregat pel conductisme de masses) -tot i que el llop ens udola sovint. Això, fins que el tall de l’espasa ja ens resplendesca i ja sia massa tard per recórrer el camí (que no ha estat pas recorregut abans, per peresa i per estupidesa enaltida).
“Com més tardi Catalunya a ser Estat, a viure com a Estat, a recobrar les atribucions, les potestats, i la independència pròpies dels Estats, més difultats trobarà per a viure coma tal, menys aptitud hi tindrà, menys preparada hi estarà, més qualitats de les necessàries per a viure independent haurà perdut”.
(Dr. Martí i Julià, Barcelona 1861-1917, psiquiatre i socialista, presidí la Unió Catalanista).
A continuació ens toca reprendre la reconstrucció nacional en circumstàncies de gran duresa i després d’enormes pèrdues que podríem haver evitat d’estar més alerta, i ser més honests i treballadors en èpoques de vaques més grasses. I cada volta fem la represa més destruïts, més mentalment esclavitzats, igual com Israel, que es dividí, fou conquerit, deportat, etc. “Però ara, per un moment, l’amor de Jahvè, Déu nostre, s’ha fet sentir damunt nosaltres, ens ha deixat una resta i en sha dat un punt ferm al seu lloc sant; el nostre Déu ha il·luminat els nostres ulls i ens ha concedit alè de vida enmig del nostre esclavatge. Perquè som esclaus; però nostre Déu no ens ha abandonats en el nostre esclavatge…” (9:8-9). Aquesta pregària d’intercessió pel propi poble, humil, realista i històrica (Esd. 9:6-15) ha d’esser un exemple per als creients de la nostra nació -i de totes les nacions que enceten una recuperació després d’una gran ensulsiada.

NEHEMIES

POLÍTICA I RELIGIÓ

En ambients religiosos de vegades sentim dir que “no hem de mesclar política i religió” o expressions semblants. Tanmateix, ja deia el bisbe anglicà antiapartheid Desmond Tutu que no entenia quina Bíblia llegien aquests creients (potser la dels propis prejudicis i rutines còmodes). En efecte: la Bíblia és curulla de jutges, reis, governants; en definitiva, de polítics, terme certament molt desprestigiat per raons molt sòlides (els polítics professionalitzats com a venedors mentiders de productes manipulats).
Però deia Winston Churchill que cada poble té el govern que es mereix (i a l’Epístola de Romans llegim que l’autoritat ve de Déu, que ve a ser el mateix) i, doncs, els polítics d’un poble són de la mateixa pasta que els corresponents ciutadans que els hi fan pujar, per acció o per omissió.

EL LIDERATGE EUROPEU

Esdres i Nehemies (Exemples per a la Reconstrucció Nacional) 05
D’ençà fa molts anys les societats europees manquen de bon lideratge: els polítics hi són gestors i sovint comerciants. La política ha esdevingut comerç i el comerç política per a vendre’s en millors condicions. Han fet falses promeses de benestar il·limitat, han apartat “els idealistes” i han renunciat a encapçalar les aspiracions més nobles dels ciutadans. Simplement gestionen l’egoisme, la inèrcia, les pors, la mediocritat i els malentesos de tota la col·lectivitat amb tota la grisor convencional i els tòpics més trivials, a fi d’amagar grans negocis fraudulents o, pel cap baix, immorals (armamentisme, narcotràfic, emblanquinament de diners, treball negre d’estrangers il·legals…) dels quals s’enriqueixen. Amb les carnisseries de Bòsnia o Kòsov@ a les portes, es creuaren de braços, com quan es desentengueren de la guerra civil espanyola. I jugar a l’estruç no acaba mai bé.
A falta de lideratge democràtic, poden sorgir esperpèntics cabdills dels quals a la vella Europa ja en tenim tràgiques experiències (i ja n’hi ha hagut alguns, fins i tot al poder -a Àustria, que pertany a la Unió Europea). Si abans han gestionat l’egoisme (don’t disturb), quan entrem en alguna crisi, els súbdits addictes a tal egoisme poden posar-se histèrics, deixar rodar el maquillatge de civilització que els cobreix i bramar -com a plebs gregària i neronitzada- per algun cabdill carismàtic que els faci creure que lligaran gossos amb botifarres.
La gent té una pèssima memòria per als temes col·lectius i no fos d’estranyar.

PER UN BON LIDERATGE

Però el problema no és la política en si mateixa. Martin Luther King i Gandhi són exemples de líders idealistes però sòlids; de “polítics” recents encara però que han guiat el poble desinteressadament a millors camins, sota la temor a Déu. Aquesta mena de “polítics” ens fan falta. I Nehemies n’era un, d’aquesta casta.
A Neh. 1:4-11 llegim que començà la seva actuació política amb dejuni i pregària, que és com han de ser escomeses les grans empreses i particularment les espirituals. La recerca de cooperació (2:17-18) és essencial, i Nehemies cridà els seus conciutadans: “Vingueu a reconstruir la murada de Jerusalem i que no hàgim de passar més aquesta vergonya”. Així clamem també els qui volem una Catalunya que no hagi de romandre sota els insults i escopinades dels que la voldrien morta.
Els enemics dels jueus li deien: “I què és això que esteu fent? Us rebel·leu contra el rei?” (2:19). Quantes vegades no hem sentit els catalans acusacions semblants pel simple fet de voler parlar la nostra llengua a ca nostra? Però Nehemies els responia: “El Déu del cel ens farà reeixir. Nosaltres, els servents d’Ell, anirem per feina. Vosaltres no hi teniu part, ni dret, ni records de Jerusalem” (2:20). Si els catalans diguèssim quelcom així, els acomplexats i del pensament “políticament correcte” ens acusarien de xenòfobs, per suposat.
Al capítol 3 llegim sobre el reclutament de totes classes, que pot esser prototipus de la importància d’una organització completa.

VÈNCER ELS ENEMICS. ELS CRISTIANS CATALANS

Els enemics dels jueus bramulen: “Què fan aquests miserables jueus? Tornen a bastir? Oferiran sacrificis? Fan reviure aquestes pedres amuntegades en la pols i totes recremades?” (4:2): Se’n riuen amb ansietat, desconfiança i menyspreu, i els consideren relíquia de passades glòries: com quan els catalans parlem del nostre passat Imperi mediterrani, del nostre Dret Civil, de la nostra independència fiscal o de la nostra gran literatura del Segle d’Or, que volem recuperar amb plenitud. Aleshores ens amenacen, ens insulten, ens diuen reaccionaris, subversius, anarquistes i feixistes, qualsevol cosa per marginar-nos i embolicar el credo: doncs igual feien amb Nehemies. “Només que un xacal se’n pugi damunt aquest munt de pedres, tombarà tot a terra” (4:3). Però encara resistim…malgrat tot, si bé en condicions penoses i sovint humiliants.
L’escarni (2:19) és vençut per la confiança en Déu (2:20). La ira i el menyspreu (4:3) per l’oració i el treball ferm (4:4-6). L’atac conspirador (4:7-8) per la vigilància i la pregària (4:9). El desànim dels amics (4:10-12) pel coratge constant (4:13-14) i les bones precaucions (4:10-17). “De fet, quan vingueren els jueus que vivien amb ells, ens repetien deu vegades: Pugen contra nosaltres de tot arreu on viuen” (4:12). Quantes vegades no hem escoltat també els cristians catalans aquestes expressions de derrota i claudicació? I, pitjor encara: ho hem pogut dir nosaltres mateixos. Tant des dels mèdia espanyols, amb la xenofòbia anticatalana que destil·len, com des de l’hipersecularitzat nacionalisme català que sovint ens menysprea i ens satiritza amb prejudicis generalitzadors, els cristians catalans vivim enmig d’un complexe i dificultós foc creuat que ens manté prou ofegats, tal com ja el visqueren el bisbe de Tarragona Vidal i Barraquer o Carrasco i Formiguera, entaforats entre la violenta agressivitat de gent indiscriminadament anticristiana per un costat, i del feixisme espanyol i del medieval cèsaropapisme per l’altre.
Un altre greu mal que malmetia el futur de la societat jueva, la cobejança egoista i la injustícia social (5:15) és vençuda per la reprensió, l’abnegació i una ferma solidaritat interna (5:6-16).
En realitat, un poble oprimit és un poble que es deixa oprimir per romandre indolentment desestructurat, per viure acomplexat, per no voler aprendre el civisme de l’autosolidaritat enèrgica (per no ser solidari amb si mateix). La societat civil catalana ha anat enfortint-se, si bé sovint sense desempallegar-se de molts complexos d’esclau.

UN DIRIGENT PLANER I SACRIFICAT

Esdres i Nehemies (Exemples per a la Reconstrucció Nacional) 04
A 5:14-19 llegim de la generosa disposició de sacrifici del dirigent com cal. Nehemies no tenia cap poder militar per fer complir les seves ordres, sols podia predicar amb un exemple de treball i abnegació, tot inspirant un desig pel treball ben fet. Ell mateix bastia la muralla i feia guàrdies amb els altres (4:21-23).
Un bon dirigent ha de tenir metes concretes, ha de treballar de valent (sense esser treballaddicte), deu saber delegar, preveure els problemes i atacar-los prest, sense deixar-los podrir. Com explica Bergson a L’alè vital, el místic va de l’èxtasi a l’acció: Aquestes persones arriben a trencar allò que Bagehot deia l’escorça de l’usatge. Tot seguit cal un doble esforç: el de l’inventor i el de la societat per adoptar l’invent. La societat pot adaptar-se en un estadi superior per ensinistrament social o per imitació espiritual.
Però els enemics continuen intimidant (6:1-0) i envien un provocador, a qui han subornat, a Nehemies per fer-lo pecar i desprestigiar-lo (6.10-14). Hi fracassen, l’obra és enllestida i els enemics queden bocabadats (6:15).
Al capítol 8 hi ha una exposició de la llei divina, una bona teologia pedagògica i no gens elitista, la qual adapta la Paraula de Déu a la mentalitat i a la situació de cada nació i època sense manipular-la”: “Llegim el llibre de la Llei de Déu d’una manera clara i n’exposem el sentit, per tal de fer-ne entenedora la lectura” (8:8).

AUTOCRÍTICA REDREÇADORA

Al capítol 9, versets 24 al 37, hi ha una interessant exposició històrica del cicle supèrbia (hybris) -desfeta-opressió-alliberament-. Es tracta de la confessió dels sacerdots i dels levites que firmen pacte. “Avui nosaltres som esclaus, i ho som al mateix país que Vós donàreu als nostres pares perquè menjassin de les collites i de la seva fertilitat. Aquestes collites abundoses són per als reis que heu posat per damunt de nosaltres per culpa dels nostres pecats, i que disposen al seu albir de les nostres persones i del nostre bestiar. La nostra situació és dissortada!” (9:36-37). Ells es planyen igual que nosaltres ho fem, ara i ací, per l’espoliació fiscal. La causa: l’errada (el pecat), nacionalment visible en la mandra, la deixadesa, la insolidaritat, etc., envers la pròpia consciència nacional.
Pecat té el sentit d’error vital, de no encertar-la, de no encertar el tret, en l’original bíblic. Té una perspectiva autocrítica, redreçadora. Encara que hi hagi gent (molts dels nostres sobiranistes) que no creguin en res que tingui connotacions religioses, el problema és que continuaran pecant contra els propis principis aconfessionals, contra els propis bons propòsits, i així hi quedarà demostrada la fondària del tema de les errades vitals (o pecat humà).

NEHEMIES CONTRA EL BILINGÜISME I PER LA LLENGUA PRÒPIA

Al cap. 10 parlen de l’anyada sabàtica i de les primícies, i al 13 de les reformes socials i religioses. Dissortadament, però, una temporada en què Nehemies tornà cal rei (13:6), ja hi apareix un galtes que en fa de les seves. Finalment, Nehemies es mostra ben contundent en afers lingüístics i no tolera el bilingüisme (13:23-25), sinó que exigeix l’hebreu com a única llengua de Judea (front a l’arameu, que fou durant un parell de mil·lennis la lingua franca de tot l’Orient Mitjà al voltant de Mesopotàmia). Ai si ho sabessin els de la premsa agitadora i calumniadora de Madrid (contra la llengua catalana com a primera llengua a ca nostra)!!. “Els purifiquí, doncs, de tot el que era foraster i vaig restablir-hi els ministeris dels sacerdots i dels levites, cadascun segons el seu ofici…Déu meu, tingueu-m’ho en compte, per al meu bé” (13:30-31).
Amén.
Esdres i Nehemies (Exemples per a la Reconstrucció Nacional) 06

Ajuda Evangèlica dels Països Catalans.

Anuncis

3 pensaments sobre “Esdres i Nehemies (Exemples per a la Reconstrucció Nacional)

  1. Retroenllaç: Lideratge (Recopilatori) | Braços Oberts

  2. Retroenllaç: Estratègia i tàctica (Recopilatori) | Braços Oberts

  3. Retroenllaç: Cristianisme (Recopilatori) | Braços Oberts

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s