La Cric-Crac

Massa sovint els catalans som poc empàtics, poc expressius, quan la situació de racisme espanyol que sovint bombardeja ideològicament la gent pertot recomana exactament tot el contrari.

A molts els resulta difícil saber expressar i comunicar emocions positives i contundents lliurement, com l’afecte o la llibertat (no frívola).

Es tracta d’una misèria més derivada del racionalisme mecanicista del secularisme ortodox que ens trepana el cervell (i que sembla que beu midó), una misèria que ens fa molt mal perquè l’empatia i l’expressivitat són armes absolutament bàsiques en el tracte humà i sovint hi ha catalans que hi són uns subdesenvolupats de cartrópedra.

Un bon antídot podria ser aquest poema, que malgrat d’haver estat escrit en l’època de la Inquisició -però de texts anteriors-, sembla d’una frescor primigènia, quasi dadaista, amarat de desimboltura, i que ens fa imaginar com era la joia –segons fama reconeguda des d’antic, “la joia dels catalans”- entre els nostres ciutadans nacionalment lliures, sense els actuals complexos, acartronaments resaberuts i d’altres antipàtics tics suïcides i eutanàsics.

Aquesta deliciosa cobla fóra genial per a representar-la en teatre valencià o de carrer en festes (amb dos personatges i un narrador, per ex.):

La Cric-Crac 02

  • “A València és, amb algunes zones d´Itàlia, on jo he vist més l´alegria de viure, la joia de viure” (Ernest Lluch, 2000, Barcelona, en una entrevista radiofònica).
  • “Amb qui no sap riure fa de mal viure” (Refrany català).

La Cric-Crac 01 Si no enteneu alguna paraula, podeu consultar-la en aquest diccionari online de català antic: http://www.iec.cat/faraudo

LA CRIC-CRAC

La cric-crac, la cric-quera.

En aquell gran temps passat,
quan io, trist, jovenet era,
de fet me posí a servir
una molt gentil donzella,
la cric crac.

I per ser tan imprudent
tots me deien taravella,
mas io, foll perdut d’amor,
de totes coses me reia,
la cric crac.

Féra’m un saio papal
i unes calces ab braguella;
Posí’m un gonet vermell
i al coll una gran esquella,
la cric crac.

Un gipó, repunt faldat,
i una gran capa ab trepella,
escarpins emblanquinats
i un barret de gironella,
la cric crac.

Fiu-li aprés, per ‘namorar-la,
una dolça musiquella
de trompins i cornicorns
i rabevets de Godella,
la cric crac.

I flautes i tamborets
i veus de gran meravella.
La traidora, que açò véu,
tost i prest fon en piquella,
la cric crac.

lo, que la viu enclavada,
diguí-li: -“Mate’t febrella.”
Ella, no curant de més
cantà’m tal cançó novella,
la cric crac.

-“Janot, si et voldràs casar,
no em deixes, puix só tan bella.”
Io diguí: -“Per cert que em plau
de ser-te espós, Martinella,
la cric crac.

“Però cert que tinc gran por
d’entrar dins de Cornuella.”
Ella tost me respongué:
-“Molts honrats honren aquella,
la cric crac.

“I vós, Janot, que l’honràsseu,
no us seria perduella.”
lo diguí: “Faça’s, sus, doncs,
que trumfe la caramella.”
La cric crac,
la cric-quera.

Valeri Fuster (…València 1556)

La Cric-Crac 03

2 pensaments sobre “La Cric-Crac

  1. Retroenllaç: Literatura Catalana (Recopilatori) | Braços Oberts

  2. Retroenllaç: Caracteriologia (Recopilatori) | Braços Oberts

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.