Christina Hoff Sommers

CHRISTINA HOFF SOMMERS

Professora de filosofia de la Universitat de Clark des de 1980. Especialista en ètica i teoria moral contemporània, ha publicat els seus articles en revistes especialitzades i en grans rotatius com Wall Street Journal, Nova York Times, Washington Post, Boston Globe, USA Today, Chicago Tribune i un llarg etcètera. Així mateix, la seva presència ha estat constant durant anys en diversos programes televisius i radiofònics, i periòdics com Boston Globe, Washington Post i d’altres (Londres) han dedicat reportatges a la seva personalitat i la seva obra.
El 1994, Christina Hoff Sommers va publicar Who Stole Feminism? How Women Have Betrayed Women [“Qui va segrestar el feminisme? O de què forma les dones van trair les dones”], llibre que va marcar una fita en la interpretació d’un dels fenòmens sociològics més importants del nostre temps. En aquest llibre, Sommers va ser la primera a establir una distinció fonamental entre el ‘feminisme igualitari’ [equity feminism] i el ‘feminisme de gènere’ [gender feminism]. Com ella explica, el feminisme igualitari té el seu origen en les creences liberals clàssiques que totes les persones deuen ser iguals davant la llei i gaudir de les mateixes oportunitats. Sobre la base d’aquest principi, el feminisme igualitari sols formula una petició en nom de totes les dones: una situació d’imparcialitat i exempta de favoritisme. En canvi, el feminisme de gènere es caracteritza per ser elitista, egoista, ginocèntric i misoàndric, i per aprofundir la divisió entre els sexes.
Sommers es declara sense peròs feminista igualitària i dedica tot el seu llibre a combatre les errades i a desemmascarar les fal·làcies del feminisme de gènere. Sommers es preocupa especialment per la presència massiva de feministes de gènere en els més alts nivells universitaris. Amb gran paciència, demostra que les teories impartides en la universitat consisteixen, més que no pas en conceptes científics, en sistemes de creences orientats al proselitisme. A tomb d’això escriu irònicament que, per a ser coherents, algunes d’aquestes institucions universitàries impregnades d’ideologia feminista de gènere deurien estampar el següent advertiment en la portada dels seus butlletins d’informació per als progenitors: “Ajudarem la seva filla a descobrir fins a quin punt ha viscut de complicitat amb el patriarcat. L’animarem a reconstruir-se mitjançant el diàleg amb nosaltres. Podrà convertir-se en una persona enfellonida i crònicament ofesa. Molt probablement, rebutjarà els codis religiosos i morals que li han estat inculcats. Es distanciarà de la seva família i els seus amics. Canviarà el seu aspecte exterior i fins i tot la seva orientació sexual. És possible que acabi odiant el seu pare i compadint la seva mare. Quan haurà completat la seva reeducació amb nosaltres, els progenitors hauran perdut sens dubte desenes de milers de dòlars i, molt possiblement, hauran perdut també a la filla”.
En efecte, com la Dra. Sommers observa, després de la “colonització” de les universitats nordamericanes pel feminisme radical, “existeix un gran nombre de professionals en llocs remunerats amb títols laborals tals com ‘expert en equitat sexual’, ‘expert en prejudicis sexistes’ i ‘assistent per a casos d’assetjament’, tots ells encarregats de corregir els ‘desviaments de gènere’. Les alumnes de les aules feministes se saturen de falses estadístiques sobre la victimització de la dona; aprenen tot sobre la manera en què els homes mantenen les dones subjugades i espaordides. En tal atmosfera, no sols l’equitat, sinó la lògica i l’aprenentatge objectiu resulten greument perjudicats. Els mateixos pilars de la cultura occidental, de la literatura, de l’art i de la ciència, es consideren sospitosament afins al patriarcat. La meta no és el debat intel·lectual, sinó persuadir l’alumnat de l’opressió exercida pels homes sobre les dones.
Sommers critica les investigacions viciades del feminisme de gènere i les consegüents conclusions tendencioses. La seva tesi bàsica és simple: res de bo no podem esperar d’un model de recerca l’únic objectiu del qual és arribar a conclusions preestablertes. Meticulosament, demostra la falsedat de les conclusions obtingudes per les investigacions de gènere respecte a temes tals com els trastorns dels hàbits alimentaris de les joves (anorèxia), la violació, els maltractaments domèstics i les diferències salarials entre els sexes. En general, assenyala, els resultats d’aquestes pseudoinvestigacions són utilitzats per a justificar l’assignació d’uns recursos, les principals beneficiàries dels quals són dones privilegiades de les classes mitges i altes, alhora que són desateses les necessitats més urgents de les dones dels estrats socioeconòmics més baixos [Erin Pizzey sovint insisteix també en aquest aspecte classista del feminisme].
A tomb de la superficialitat de les recerques del feminisme de gènere i de la consegüent falta de base de les grans campanyes propagandístiques derivades, Sommers esmenta en el seu llibre anècdotes com la següent: “En el seu llibre Revolution from Within, Gloria Steinem* informa als seus lectors que ‘només en aquest país, unes 150.000 dones moren cada any per anorèxia’. Aquesta xifra supera en més de tres vegades el nombre anual de defuncions per accidents de tràfic. Steinem remet els seus lectors a un altre best-seller feminista, The Beauty Myth de Naomi Wolf*. I en el llibre de la Sra. Wolf es presenta novament aquesta estadística, amb la indignació de l’autora. On va obtenir la Sra. Wolf aquestes dades? La seva font és el llibre Fasting Girls: the Emergence of Anorexia Nervosa as a Modern Disease de Joan Brumberg, historiadora i exdirectora d’estudis de la dona en la Universitat de Cornell. Per la seva banda, la professora Brumberg atribueix la xifra a l’Associació Americana contra l’Anorèxia i la Bulímia. Vaig telefonar a l’Associació Americana contra l’Anorèxia i la Bulímia i vaig parlar amb la seva Presidenta, la Dra. Diane Mickley. “Han tergiversat les nostres dades”, va dir. En un butlletí informatiu de 1985, l’Associació havia fet referència a la xifra de 150.000 a 200.000 casos (no defuncions) d’anorèxia nerviosa.” * [estrella de primera magnitud en el firmament feminista]
En efecte, la “guerra de gèneres” requereix un constant flux d’històries d’horror que posin de manifest la perfídia dels homes i el sofriment de les dones. És, abans de res, una guerra de propaganda, destinada a manipular les emocions i galvanitzar a les tropes. Allò que menys els importa és la veracitat d’aquesta propaganda, com Sommers va poder constatar també en aquest cas: “El 4 de novembre de 1992, Deborah Louis, Presidenta de l’Associació Nacional d’Estudis de la Dona va enviar aquest missatge a la Junta Directiva del Butlletí Electrònic d’Estudis de la Dona: ‘Segons l’últim informe del March of Dimes, la violència domèstica contra les dones embarassades causa més anomalies congènites que totes les altres causes juntes.’ [La xifra va ser citada després per Patricia Ireland, presidenta de l’Organització Nacional de Dones (NOW) en un programa televisiu i repetida pertot el país per centenars de periòdics]. Vaig cridar al March of Dimes per a obtenir una còpia de l’informe. Maureen Corry, directora del Programa de Promoció Educativa i Sanitària del March va negar tenir coneixement de tal informe. ‘Mai no hem vist aquesta investigació amb anterioritat’, va indicar. Vaig començar a demanar i vaig esbrinar que periodistes de tot el país estaven citant aquest estudi inexistent”.
Finalment, Cristina Sommers destaca les tendències autoritàries del feminisme de gènere, que no tolera que cap grup ni sector de dones dissentesca dels seus principis. Les dones que respectin els homes incorren automàticament en l’enemistat d’aquestes feministes, per trobar-se suposadament en terreny contrari. D’aquesta manera, la misàndria es converteix, paradoxalment, en misogínia. En realitat, com Sommers insisteix repetidament en el seu llibre, el feminisme de gènere no reserva les seves desqualificacions més dures per als homes, sinó per a les dones que no comparteixen aquesta intolerància i les corresponents creences destructives.
Les feministes de gènere parlen en nom de les dones, però no representen les dones, conclou Sommers. En altre recent llibre, The War Against Boys [“La guerra contra els nois”], publicat al juny de 2001, Sommers critica l’explotació per part d’alguns sectors d’una suposada crisi d’autoestima de les nenes i adolescents. Segons determinats estudis d’experts universitaris, les noies experimentarien aquest problema i, en conseqüència, necessitarien una ajuda excepcional en una societat que, segons el parer dels seus autors, afavoreix als nois. El problema amb els nois és que són nois. Cal fer-los més similars a… les noies. [Tal vegada sia aquesta la raó per la qual algunes feministes prefereixen per a les noies institucions docents no mixtes, que consideren importants per a fomentar l’autoestima i l’èxit professional, alhora que consideren les institucions escolars per a homes (les acadèmies militars, per exemple) com a marc de comportaments degradats]. Aquests arguments no resisteixen l’anàlisi més superficial, diu Sommers en el seu llibre.
Sommers analitza l’obra dels principals experts universitaris i demostra que hi falta rigor científic. No existeix crisi de les noies, que estan traient millors resultats acadèmics que els nois i l’autoestima de les quals no és inferior a la d’ells. Els nois posseeixen actualment menys preparació per a la lectura i escriptura i tenen menys probabilitats de cursar estudis superiors. Així doncs, la suposada “crisi de les noies” és un invent de determinats sectors feministes que, amb l’excusa d’ajudar les noies, han implantat en nombrosos col·legis i universitats una sèrie de polítiques que penalitzen tot allò masculí. I, tanmateix, són els barons els qui han menester d’ajuda per a equiparar-se acadèmicament a les noies, els qui necessiten amor, disciplina, respecte i orientació moral. Necessiten comprensió, però no necessiten ser rescatats de llur masculinitat.
En 1996, Christina Hoff Sommers va publicar l’article A feminist Camelot [“Un Camelot feminista”], títol al·lusiu a la “Cort” feminista de què es van envoltar el President Clinton i la seva esposa a la Casa Blanca per a elaborar el programa de govern social i familiar. Sommers esmenta les assessores i promotores de distintes iniciatives de política familiar i social, i fa referència a les investigacions en les quals s’han basat. Els següents paràgrafs d’aquest article són bona mostra de l’estratègia utilitzada pel feminisme de gènere per arramblar llocs i recursos: “Una vegada que les investigacions s’han alliberat de les “normes masculines”, els seus resultats posen de manifest les “desigualtats” que són víctimes les dones en la nostra societat sexista. Entre tals desigualtats, l’Oficina de Salut de la Dona (OWH) esmenta les següents: Segons les estimacions, el 30% de les intervencions hospitalàries d’urgència corresponen a dones i es deuen a lesions causades per la violència domèstica. L’homicidi és la principal causa de mortaldat de la dona en el lloc de treball. En 1991, l’homicidi va ser la segona causa més important de mortaldat entre les dones de 15 a 24 anys. El suïcidi, en 1991, era la tercera causa més important de mortaldat entre les dones blanques de 15 a 24 anys. Les estadístiques sobre homicidis i suïcidis fomenten una imatge de les dones nordamericanes com a éssers amenaçats i vulnerables. Ara bé, segons l’Oficina d’Estadístiques Laborals, en 1994 van ser assassinats en el lloc de treball 887 homes, però sols 184 dones (83% d’homes enfront de 17% de dones). I encara que és cert que l’homicidi és la segona causa més important de mortaldat entre les dones de 15 a 24 anys, és enganyós de suggerir que el grup més perjudicat són les dones. En 1991 van ser assassinades 1.128 dones de 15 a 24 anys; però la xifra d’assassinats per als barons d’aquest grup d’edat va ascendir a 8.251. L’estadística sobre el suïcidi indueix també a error, perquè, el 1991 es van suïcidar 602 dones blanques de 15 a 24 anys i 3.476 homes blancs d’aquest mateix grup d’edat. El terme mitjà total anual de defuncions per totes les causes per a aquest grup d’edat és, aproximadament, de 8.000 casos per a les dones i 25.000 per als homes.
L’Oficina de Salut de la Dona no explica per què no parlen de les defuncions de barons o per què les defuncions de dones són resultat de “desigualtats” o de discriminació de gènere, ni tampoc què tenen a veure aquestes luctuoses xifres amb la problemàtica sanitària. Potser el més semblat a una dada estadística sobre l’especial vulnerabilitat de la dona seria l’afirmació que “segons les estimacions, el 30% de les visites a les sales d’urgències hospitalàries corresponen a dones i es deuen a lesions causades per la violència domèstica”. No obstant això, estudis fiables han demostrat que la xifra correcta a nivell nacional se situa entorn del 2%. Sense comentaris… Per desgràcia, fa ja temps que, també afora dels Estats Units, el feminisme de gènere ens té habituats a aquest tipus de “investigacions” i “enquestes” d’embut. El que encara no tenim són Christinas Hoff Sommers que les posin sota la lupa.

WIKIPÈDIA

Christina Marie Hoff Sommers (born 1950) is an American author and former philosophy professor known for her writings about feminism in contemporary American culture. Her work includes the books Who Stole Feminism? and The War Against Boys, both of which are critical of contemporary feminism. She also hosts the video blog called Factual Feminist.

Sommers is known for her criticisms of contemporary feminism. She coined the term “equity feminist” to denote her philosophy, which she contrasts with what she calls “victim” or “gender feminism”, arguing that modern feminist thought often contains an “irrational hostility to men” and possesses an “inability to take seriously the possibility that the sexes are equal but different”. Other scholars and feminists have called her works and positions anti-feminist. Sommers rejects claims that she is opposed to feminism.

LLEGIR MÉS A:   http://en.wikipedia.org/wiki/Christina_Hoff_Sommers

Anuncis

Un pensament sobre “Christina Hoff Sommers

  1. Retroenllaç: Feminisme i Igualtat (Recopilatori) | Braços Oberts

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s