Arxius mensuals: Agost de 2015

Eines psíquiques per a la victòria a part1 (05 – Trets i estats psíquics favorables a l’èxit – La senzillesa, la sinceritat)

Dedicat als catalans, i a uns altres pobles estimats que prefereixen queixar-se i la comoditat a la recerca lliure i el treball de l’esperit.

Pep Guardiola: M’agradaria que sortís el sí-sí
‘Per a decidir com gestionar els nostres defectes i les nostres misèries’, diu en una entrevista a Catalunya Ràdio

LA SENZILLESA, LA SINCERITAT

  • “La senzillesa és una força que venç les astúcies” (Stendhal [Marie Henri Beyle], 1783-1842, escriptor francés del realisme psicològic).
  • “El secret de l’èxit és la sinceritat. Un camí que la pots imitar, ja ho tens fet” (Hyppolyte Jean Giraudoux, 1882-1944, escriptor francés).
  • “Glòria falsament assolida poc temps hi roman” (Mateo Alemán, 1547-1614, escriptor de la picaresca castellana).
  • “Algunes de les proeses més grans del món foren acomplertes per gent no prou llesta com per a saber que eren impossibles” (Autor Desconegut).

ENLLAÇOS RELACIONATS

Lideratge – Líders Enganyosos o Perillosos (06 – Nazifeixistes)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre)

NAZIFEIXISTES

  • “…al cap i a la fi, són els líders del país els qui determinen la política i és sempre fàcil d’arrossegar-hi el poble, sia en una democràcia, o en una dictadura feixista, o per un parlament, o per una dictadura comunista. Amb veu o sense, la gent sempre pot ser duta segons l’ordre dels líders. Això és fàcil. Tot el que cal fer és dir-los que els estan atacant, i denunciar els partidaris de la pau de mancats de patriotisme i d’exposar el país al perill. Això dóna bons resultats en qualsevol país” (Hermann Göring, 1893-1946, alt cap i criminal de guerra nazi bavarès).
  • “Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar” (Emissió radiofònica, 1936, de Gonzalo Queipo de Llano, 1875-1951, general conspirador feixista, castellano viejo, a través de Radio Sevilla).

– – – – – – ENLLAÇOS RELACIONATS – – – – – –

Socialistes europeus, managers de la indústria de l’armament

Socialistes europeus, managers de la indústria de l’armament: crucifiquen nins de guerres a cals pobres i salven una taràntula assassina  (Any 1998)

LA MEGAHIPOCRESIA DELS POLÍTICAMENT CORRECTES

L’exportació d’armes està creixent any rere any a l’Estat espanyol. Sovint els compradors són podrides Dictadures. Ara el PP i abans el PSOE es renten les mans, com a Pilat que són (si no com Judes). Aquests criminals crucifiquen cada dia gent innocent, a països pobres, amb armes espanyoles ultramodernes. Són muy patrióticos, el PP i el PSOE, i si els seus amiguitos turcs assassinen milers de nins kurds, ells ja tenen assessors d’imatge a fi que la massa borreguil i hipnotitzada -com a idiotes- pel consum, els voti sense gastar ni una sola neurona de més.

En el cas Pinochet se’ls veu el llautó ben a les clares. Pinochet,taràntula assassina,fou un excel·lent client de les armes britàniques en l’època aquella marukha psicopàtica de na Margareth Tatcher (tan educada en els petits detalls com sanguinària en les grans guerres). Direu, però si na Tatcher era del Partit Conservador, com el PP!. Sí, però Pinochet fou aliat de na Tatcher/Anglaterra durant la Guerra de les Malvines contra els Generalots argentins.

I un boníssim client.

Raons d’Estat feren que el Ministre de Justícia laborista, Mr. Straw, se n’inventàs de totes classes a fi de defugir l’extradició del repugnant genocida a l’Estat espanyol. Mr. Straw i el modern Tony Blair pertanyen a la social democràcia europea, servil criada de la Gran Banca i de tota mena de negocis tèrbols i bruts (com el de l’armament). Naturalment que tenen la barra d’afirmar que son socialistes, dels treballadors, partit obrer, etc… en fi, tota la volàtil terminologia progre i solidària manipulada en mans de cínics polítics professionals, el color de la ideologia dels quals coincideix sempre amb els bitllets que cobren.

Aquests socialistes (sien appañoles o anglesos o el que tinguin la barra d’ésser) sols coneixen la llei sense entranyes, cruament monetarista i diabòlica, de la Raó d’Estat. Genuflexes davant l‘ídol Mammon (les riqueses) sols són fervorosament espanyols o anglesos pel que té de suculent negoci.

Ells i els seus amics conservadors són una visita des del mateix infern a l’atordida ciutadania d’hipermercat.

Socialistes europeus, managers de la indústria de l’armament

Autoodi, culpa i unes altres confusions

AUTOODI, CULPA I UNES ALTRES CONFUSIONS

Els jurats de València adrecen lletra als de Barcelona i Ciutat: “car per tals e semblants certificacions hom guarda sos amics e sa nació de prendre dan” (24.10.1374).

L’autoodi contra uns trets neutres (la pròpia llengua, per exemple) és fals i autodestructiu, però la culpa pot ser ben autoconstructiva o redreçadora.

“El menyspreu, la repulsió, l’odi, es giren en el desgraciat contra ell mateix, penetren en el rovell de la seva ànima, i, des d’allí, tenyeixen amb un matís enverinat l’univers tot sencer. L’amor sobrenatural, si ha sobreviscut, pot impedir que es produesca aquest segon efecte, però no el primer. El primer és l’essència mateixa de la desgràcia; no hi ha desgràcia allà on aix no es produeix” (“L’Amour de Dieu et le malheur / La desgràcia”, 1942, Marsella, Simone Weil, 1909-1943, francojueva sindicalista i feminista i mística cristiana, col·laboradora amb la II República espanyola).

Vejam, és que tot ho fem bé?.I si no ho fem bé, no ens caldrà autorevisar-nos per a millorar?.
Ara bé, si no tenim cap sentiment de culpa (com proposen sovint les noves tècniques doasyouwant, orientalismes, etc.), això és neoliberalisme pur, o sia, postmodernisme. Crearem o fomentarem la psicopatia social, la irresponsabilitat (com passa cal nacionalisme català, tan agnòstic i “modern”, a diferència de l’irlandès, del basc, del polonès, del croat, del palestinià, etc.). Record haver vist una historieta dels Simpson, tan divertida com sempre, amb aquest tema: les sessions d’un curs d’autoestima com a excusa front a la culpabilitat i la irreponsabilitat consegüent. Aquesta historieta no tenia pèrdua, feia una sàtira sagnant sobre aquests cursets d’autoestima-doasyouwant.

Sense autocrítica és impossible millorar. Altrament, entre l’agnosticisme sol haver-hi una idea força errada del que és el sentiment de culpa evangèlic, a causa bàsicament de la deformació nacionalcatòlica. En el grec en què està escrit el Nou Testament originari repenediment, conversió (mots llatins tan desgastats que, com molts termes religiosos, s’han momificat i desviat en llur significació originària) es diu “metanoia”, que té un sentit ben positiu de reequilibri vital i força vibrant, tan diferent de la apatia, feblesa i desequilibri que constantment són palesos entre prou nacionalistes i catalans. O sia, no res a veure amb els tòpics copets al pit i el collet tort. Metanoia és un concepte psicològic i moral, traduït pel terme català, provinent del llatí, “penediment”, “conversió” de connotacions religioses. Vol dir equilibri sobre la realitat (la veritat, la fe): en hebreu “creure” (fe) prové del mot hebreu que significa “roca”, en grec prové d’un altre que significa “desvetllar les coses amagades”.

  • “El mot grec metanoia no guarda cap relació amb el remordiment pel pecat, amb el qual confonem el penediment en els nostres idiomes moderns. Etimològicament vol dir: canvi de mentalitat, anar més lluny del pensament. Expressions bíbliques paral·leles són rebre un nou cor de carn, negar-se a si mateix, fer-se com un nin, nàixer de nou…El ver penediment és una revisió de les proporcions. Enmig hi ha Déu. Jo sóc d’immensa vàlua, però un sol entre milers de milions…”. (Richard Wurmbrand, pastor protestant de la minoria alemanya a Romania, tancat durant anys en incomunicació pel règim nazi d’Antonescu i pel stalinià de Ceaucescu).

L’origen dels mots religiosos està ple de coses així, cosa que els traductors bíblics coneixen bé per a traduir i adaptar culturalment el sentit originari (per ex., la Bíblia als indis motilons tradueix “creure en Déu” com a “estar suspès en una hamaca sostinguda per Déu”; o expressa l’encarnació com a “fer-se formiga” -a causa d’una llegenda motilona).
“Església” ve del grec “ek-klesía”: “ek”, afora, “klesía”, cridat, crida, vol significar “cridat afora” (del món, de la vana manera de viure), i té el mateix sentit que en hebreu/arameu “fariseu” o “sant(ificat)”, que vol dir “apartat” (de la contaminació/maldat mundana).

Em recorda vagament aquella bella citació d’en Khalil Jubran, del dissident/idealista que s’adreça als seus compatriotes:

  • “El vostre pensament és el de les xerrameques i els falsos plaers. El meu és el pensament d’aquell perdut en sa pròpia terra, estranger dins sa pròpia nació, solitari entre sos parents i amics. El vostre pensament fa sonar trompetes quan balleu. El meu prefereix l’angoixa de mort a la vostra música i dansa. El vostre pensament us fa aspirar a títols i càrrecs. El meu m’exhorta a servir amb humilitat. El vostre pensament diferencia el pragmàtic de l’idealista. El meu descobreix que la vida és una, i que ses mesures i pesos no coincideixen pas amb els vostres. Aquell que etiquetes d’idealista, pot ser un home pràctic. El vostre infon arrogància i superioritat dins els cors. El meu sembra l’amor a la pau i el desig d’independència. Vosaltres teniu el vostre pensament i jo el meu” (Khalil Jubran, 1883-1931, escriptor i artista libanés).

El verb “meta-noeseîn“, corresponent a “metanoia”, vol dir: “meta”, més enllà; “noeseîn”, (forma de) pensar. O sia, anar més enllà en la manera de pensar o canviar (el sentit de) la manera de pensar. Una cosa així com aquella cançó d’en Llac: “Més lluny, cal anar més lluny, dels arbres caiguts, que ara ens empresonen…”.  Aquest concepte de la metanoia és especialment interessant per a la nostra situació, molt productiu en potència, com si diguéssim de la crítica mobilitzadora, com la dels profetes d’Israel. És complementari, però en positiu, de l’autoodi. La Renaixença i el modernisme regeneracionista foren metanoics, sens dubte: èpoques de perfeccionament ambiciós. Tota decadència s’origina en l’autoindulgència barata, tota expansió en el desig de perfecció. L’autoindulgència requereix una coartada intel·lectual-espiritual: rebuig de la culpa “com a valor moralista cristià superat”. Qui rebutja la culpa sols pot acabar com a irresponsable o com a psicòpata. Perquè tot no ho fem bé en la vida, i la responsabilitat és autocrítica, per tant, un cert (controlat) sentiment de culpa, d’esmena, de revisió.

El Modernisme fou molt metanoic, fou una època gloriosa de Catalunya, però no rematada. El secularisme ataca les bases del nostre futur perquè vol carregar-se un lògic i elemental sentiment de culpa, i fins i tot té la barra de mesclar culpa amb autoodi quan són coses molt distintes: l’autoodi és contra trets nacionals normalment neutres (llengua, història, festes…), mentre que la culpa és de caràcter moral, una revisió de la idoneïtat dels nostres actes.

Metanoia és un terme més aclaridor que no pas el concepte d’autoestima, més ambigu i manipulable.

Els termes originaris bíblics són extraordinàriament vitals i no tenen res de religiosos, i vet ací la gran confusió, l’obra del Satanàs clericalista i cesarista: fer d’allò vital i alliberador una cosa castrant,  religiosa i morta a fi de dominar consciències, explotar-les psíquicament i anímicament. Dissortadament, això sempre ho han entès molt bé els nostres enemics, mentre que nosaltres ben poc. I, doncs, ens han enganyat com han volgut. I continuen fent-ho a pler.

La Renaixença, el Modernisme foren èpoques de perfeccionament ambiciós. Tota decadència s’origina en l’autoindulgència barata, tota expansió en el desig de perfecció.

“Quan algú m’acusa de ser molt exigent o perfeccionista sempre pens en la perillositat de qui fa aquestes afirmacions. Només les persones autoritàries no voldrien un món que no sigui perillós ni faci fàstic” (Joan Borda, poeta mallorquí).
L’autoindulgència requereix una coartada intel·lectual-espiritual: rebuig de la culpa “com a valor moralista cristià superat”. Qui rebutja la culpa sols pot acabar com a irresponsable o com a psicòpata. Perquè tot no ho fem bé en la vida, i la responsabilitat és autocrítica, per tant, un cert (controlat) sentiment de culpa, d’esmena, de revisió.

El Modernisme fou molt metanoic, fou una época gloriosa de Catalunya, però no rematada. El secularisme agressiu ataca les bases del nostre futur perquè vol carregar-se un lògic i elemental sentiment de culpa.

I fins i tot té la barra de mesclar culpa amb autoodi quan són coses molt distintes: l’autoodi és contra trets nacionals normalment neutres (llengua, història, festes…), mentre que la culpa és de caràcter moral, una revisió de la idoneïtat dels nostres actes.

Història (Recopilatori)

espanya (Recopilatori)

Música (Recopilatori)

Llengua (Recopilatori)