Per què la democràcia moderna naix d’una matriu cristiana?

PER QUÈ LA DEMOCRÀCIA MODERNA NAIX D’UNA MATRIU CRISTIANA?

  • “Van arribar a Cafarnaüm, i un cop a casa, els preguntava: «¿Què discutíeu pel camí?». Ells van callar, perquè pel camí havien discutit entre si qui era el més gran. Llavors es va asseure, va cridar els Dotze i els digué: «Si hom vol ser el primer, sia el darrer de tots i el servidor de tots» (Jesucrist a Marc 9: 33-35).
  • “Emperò Jesús els va cridar i va dir: “Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com senyors absoluts, i els grans personatges les mantenen sota el seu poder. No ha de ser així entre vosaltres, sinó que el que vulgui arribar a ser gran entre vosaltres, serà el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer entre vosaltres, serà el vostre esclau…” (Mateu 20: 25-27).

EL CRISTIANISME, L’ANEGUET LLEIG

A primera vista, amb la ment natural, el que diu el cristianisme no pareix massa raonable. A la llum del racionalisme o de la raó superficial, el cristianisme és una barreja informe de coses contradictòries sense ordre ni concert i allò més normal és que sia refusat d’entrada i de manera immediata.
Tanmateix, per això mateix, perquè no sembla veritat a primera vista, el cristianisme de debò ha de tolerar qualsevol discrepància a fi de demostrar-se i obrir un diàleg on pugui demostrar allò sorprenent que conté i que rau amagat a l’ull superficial. Mentre les altres ideologies més racionalistes i aparentment coherents tendeixen a voler fer callar allò que jutgen estúpid o indemostrable (com el cristianisme), el cristianisme de debò (no pas el barrejat amb el Cèsar a fi de fer-ne un negoci per a espavilats del trepping) ha d’acceptar la plena llibertat d’expressió a fi de poder expressar-se ell mateix, considerat d’entrada l’aneguet lleig i el totxo idiota de la classe.
Però si el cristianisme autèntic fos mentida el resultat fos el fracàs i, tanmateix, avança, fins i tot en sectors i països molt hostils: avança molt ràpidament a països com Xina, Vietnam, Sudan o Nepal (mentre que el cristianisme mesclat amb el Cèsar, l’occidental, recula davant el laïcisme nascut de l’hedonisme, a causa del mateix progrès material dut per la democràcia, hereva d’aquest cristianisme).
Els detractors secularistes amb prou feines aporten cap prova sòlida en contra, com es veu en aquest lloc de debat, mentre que els arguments procristians de tota mena s’amunteguen des d’autors de tots els segles.
Com a alternativa, les ments burocràtiques i superficials sols voldrien fer callar les escadusseres veus que fan una interpretació cristiana de la política o la història (com uns altres intenten de fer-ne una marxista o una liberal, vull dir).
Jo no sóc gens partidari de fer callar ningú: ben al contrari, les objeccions de tota mena serveixen al cristianisme de debò a millor explicar-se i autodemostrar-se, perquè simplement cau amb naturalitat pel propi pes. Perquè simplement és veritat.
Sols allò viu pot anar contracorrent. I sols allò cert pot demanar més llum i diàleg i taquígrafs.
Per això el cristianisme de debò duu també, inevitablement, a la democràcia i a la llibertat d’expressió, mentre les ideologies anticristianes i burocràtiques duen a tot el contrari: prediquen el cel a la terra i sols porten burocràcia, misèria i totalitarisme, tot just perquè no estan situades en la veritat ni en la capacitat de contrast i autocrítica i sempre volen que calli la dissidència que no es prenen la molèstia de comprendre, simplement perquè no és llur tarannà: llur tarannà és el simple menyspreu, com correspon a la supèrbia.
Tot això no ho dic pas per ofendre ningú -ofendre és contraproduent- sinó per demostrar la realitat. Dir la realitat. I és que la realitat és una eina imprescindible per a tot.
Llàstima que en molts cors pesen molt més moltes altres valors. Human Nature!

NO HI HA DEMOCRÀCIA SENSE CRISTIANISME

Molt haurien d’esforçar-se els polítics i els historiadors per a demostrar l’existència d’una democràcia sòlida, al marge de la cultura cristiana. És cert que nacions com el Japó, gaudeixen d’aquest privilegi, però només des del 1945 i gràcies a la imposició dels EUA (abans adoraven l’emperador, com a l’Imperi Romà).
Vulguem-ho o no, el cristianisme és el bressol de totes les democràcies, a les quals protegeix en els seus individus de l’anarquía, mitjançant l’obediència a les lleis de l’Estat; perquè Déu és el Dador de tota autoritat. Déu és el Sobirà Absolut. L’home, com a fill de Déu, té un valor excepcional i fins i tot com persona; a tal punt, que el Creador Totpoderós, paga el Preu del seu Fill per a salvar-lo. No pensen així les altres religions.
No existiria una democràcia sense pluralisme, avui que es reclama la unitat i la uniformitat a crits, alhora que es fa falsa via. Les divisions són en gran manera beneficioses a la democràcia. La llibertat religiosa en països com Alemanya, EUA, Suïssa etc. és deguda a la fraternitat de confessions religioses diferents, dintre del Cristianisme Bíblic, des del segle 15. El Pluralisme, estimula la democràcia, permet a cadascú de veure créixer la seva pròpia llibertat.

L’HOME ÉS CRIDAT A ESCOLLIR ENTRE ELL MATEIX I DÉU

Avui, a ca nostra, com a tot arreu, es fa l’intent esquizofrénico d’empeltar aquesta “flor” (els drets humans) en un “cep salvatge” (mentalitat antibíblica). Qui es meravella si la nimfa (pràctica), malgrat tot, queda anti-dret, dictatura, potser sota la capa d’un aparell democràtic? O com succeïx en el nostre país actualment: El nivell moral caigut del poble crea per mitjà dels drets democràtics una legislació “immoral”; La humilitat i la pobresa del passat han cedit a l’orgull i a la fartera, la temor de Déu i la comunió a l’autosuficiència, de tal manera que ja molts ciutadans s’adonen que la nostra societat està malalta. Lamentablement, en tots els aspectes s’està desfent l’arrel del progrés, que el coneixement popular de la Paraula de Déu decau a nivells ínfims.
No es pot tirar la culpa a l’Estat, per haver abolit l’ensenyament bíblic en les escoles. La major culpa és de les mateixes esglésies (protestant, catòlica, evangèlica o com es diguin) que van ometre de complir el deure fonamental d’acostar els feligresos a Déu per mitjà de la Paraula revelada en la Bíblia. Usant els moderns mètodes d’ensenyament i aprofitant els nous coneixements dels textos antics, de l’arqueologia i lingüística, l’Església hauria pogut donar la seva contribució decisiva per al bé de la ciutadania pròpia i de la de tot el món.
Prou, amb l’enumerat fins a aquí. És pràcticament la prova del fracàs no sols del programa “Home Nou”, sinó del fracàs de tota l’Espècie “Humana”.

HOMO SAPIENS? EL MOTIU DEL FRACÀS

Amb tot això,ens hem de preguntar en què consisteix el motiu del fracàs. Jesucrist ja en el seu temps va dir: “Generació d’escurçons! Com podeu parlar el bo, essent dolents?” És molt més facíl predicar la moral, un nou ordre social, censurar els mals de la societat etc., que penedir-se personalment de la pròpia maldat. Ni encara un cor penedit és bé en si mateix, com a molt, les seves aspiracions ho poden ser.
“L’arbre dolent dóna fruits dolents. No pot el bon arbre donar fruits dolents, ni el dolent donar-ne de bons”. L’individu dolent no pot generar una col·lectivitat bona. -Aquí el motiu del fracàs de tants intents de millorament en el camp moral, social, religiós, polític…
La vella i lletja història sempre continua: cadascú tira la culpa a l’altre. I on estan pel mig els interessos, ja no importen les ideologies. “Enganyós el cor humà més que totes les coses, i pervers; qui el copsarà?”
-L’home ha millorat!
De la història també aprenem que, de tant en tant sorgeix algun “isme” fort i important, però resultarà sempre el mateix, l’inconvenient, un assassinat espiritual i físic de masses.
Mentre el dimoni “Orgull” tingui accés al cor humà, se seguiran, en un cercle viciosos, creant idees i ideals, i sempre es lluitarà pel bo però quedant-se sempre en allò que no convé.
A propòsit de la revolució: Alguns diuen que Crist, en el seu temps, va ser un revolucionari. Els qui el segueixen en el nostre temps, no participant en l’injust, obscè i vanaglorioso, també són revolucionaris de la nostra societat. Cadascú és lliure a ser-ho, pel poder de Déu. Aquest Nou Home, camina segur en el camí de la Paraula de Déu i ja està segur de l’entrada gloriosa en El seu regne Etern.

LES BONES NOVES

Les Bones Noves, la llei de Déu i l’Evangeli de Jesucrist, no intenten formar una nova societat per a influir positivament per mitjà d’aquesta a l’home. L’Evangeli fa “una nova criatura” de l’individu (Lògicament,els individus influeixen en la societat) Mes el pla diví no és “salvació de la societat”, sinó “salvació del pecador”. El Senyor Jesucrist establirà en El seu temps un regne universal d’amor, és a dir una societat nova.
Però cada intent de fer-lo ara, sense Déu i sense Crist, prové de l’esperit de l’Anticrist, promotor de tot l’inconvenient i causa dels judicis apocalíptics.
Quan algú diu que Crist va morir per tots, en el sentit de col·lectivitat, és que no ha comprès l’Evangeli. Però quan jo comprenc que jo sóc dolent, que jo m’haig de penedir, quan jo confès els meus pecats (a Déu i contra qui he fet mal), si accept que Crist va morir “per mi”, que dugué el meu pecat a la creu, llavors ja estic prop de la salvació.
Salomó va dir: “Heus ací, i això és nou? Ja s’esdevingué en els segles que ens han precedit”
Les creences no pereixen; se substitueixen. Aquesta realitat floreix ja en la primera parella humana. Eva no es perd perquè perdi la fe, sinó per variar l’objecte de la mateixa. Retira la seva confiança en la paraula de Déu i la diposita en la del diable. El mateix li ocorre a Adam: prefereix el flirteig d’Eva abans que el manament diví. I traspassa igualment el prohibit. Quan el poble jueu creu, enmig del desert, que al seu cabdill i lider l’hi ha dut Déu, no cau en l’ateisme; no blasfema contra el Déu de Moisés; l’abandona tranquil·lament i es lliura a la fabricació d’altres déus.
Aquests tres exemples constituïxen una mostra del que ha vingut essent la tònica general de l’home en matèria religiosa a través dels segles.
I indiquen igualment les principals causes del desvari religiós de la Humanitat: substitució de la Paraula divina per les veus diabòliques que de mil maneres distintes arriben a l’home, confiança en els consells humans abans que els divins, fabricació de déus propis.
Crist va més lluny que Marx en la seva crítica contra les religions institucionalitzades. No hi ha més que llegir el capítol 23 de Sant Mateu.
Crist va més lluny que Marx en el seu reconeixement i proclamació de la dignitat humana. El sermó de la muntanya és un monument dels autèntics valors de l’home.
Més encara: Crist supera Marx quan mesura la vida humana per valors de l’esperit, no pels de la matèria: “La vida de l’home no consisteix en l’abundància dels béns que posseïx”… “Treballeu, no pas pel menjar que pereix, sinó pel menjar que roman per a vida eterna” (Lluc 12: 15; Joan 6:27).
Crist supera Marx quan posa el valor de la vida més enllà de la vida mateixa: “Cerqueu primerament el regne de Déu i la seva justícia, i totes aquestes coses hi seran afegides” (Mateu 6:33).
“El cristianisme ha estat el retard dels pobles, opi, endormiscador, enemic del progrés”, diuen. No obstant això, per poc que qualsevol estudiï la història amb un mínim d’intel·ligència i amb una mica d’esperit crític, observarà que no hi ha hagut força més humanitzadora i progressista que la fe cristiana. Que si hi ha res de digne de considerar-se humà en aquest món es deu a la influència directa i indirecta de la fe bíblica.
“No és pas la concepció materialista del món, sinó la cristiana la que s’oposa a aquesta transformació dels homes en coses” (“El cristianisme i la lluita de classes”, de Nikolai A. Berdiàev, 1874-1948, filòsof cristià dissident rus, perseguit pel tsar i pels bolxevics).
Henri Dunant i la seva obra immortal, la Creu Roja, n’és una prova. Educat per la Bíblia, Dunant podia dir amb el cinetifíc anglès Thomas Huxley, que “la Bíblia ha estat la Carta Magna dels pobres i dels oprimits. No pot la raça humana passar-se’n sense”.
En la mateixa línia, l’historiador i polític francès Alex de Tocqueville va dir: “El cristianisme bíblic és el company de la llibertat en tots els seus conflictes, el bressol de la seva infància i la font divina de totes les seves pretensions”
Mancada de nervi i múscul espiritual, Europa se’ns enfonsa en l’aiguamoll del materialisme a dojo, en la voluptuositat del plaer, en el tràfic de drogues….
“La temor a Déu és el principi de la saviesa”. No el qui sap molt i és molt intel·ligent és savi, sinó el qui sap viure tenint com a principi i base en les seves actuacions l’amor a Déu, l’ètica i en definitiva, el sentit comú.

BÍBLIA I DEMOCRÀCIA

Justament els països de tradició cristiana i especialment els protestants, que és on més s’ha llegit la Bíblia, són els més democràtics, més pròspers i més poderosos del món.
La primera democràcia moderna fou la neerlandesa, que nasqué d’una revolta calvinista contra el despotisme castellà dels Habsburgs.
La segona fou la dels puritans anglesos de Cromwell (contemporània als Segadors): tallaren el coll al rei filocatòlic, i crearen les bases de l’Imperi naval.
La tercera la de la independència nordamericana, de base calvinista amb alguns empelts maçònics: separació Estat-Església. Crearen les bases per a la futura 1ª potència mundial.
Fins i tot Regnes confessionals cristians (com GranBretanya o Suècia) són dels més oberts, pro-immigració i pro-dona de tot el món. Massa i tot.
Però les mentalitats subdesenvolupades, això no ho volen acceptar i s’inventen un món oníric que en diuen ideologia pròpia.
Sense Bíblia no hi ha democràcia segura.
Tenim la solució davant dels morros i, per orgull pudent, no volem baixar del burro del dogmatisme ni fer un país civilitzat, desvetllat, lliure i poderós?:
La misèria és autoinflingida!

3 pensaments sobre “Per què la democràcia moderna naix d’una matriu cristiana?

  1. Retroenllaç: Política (Recopilatori) | Braços Oberts

  2. Retroenllaç: Cristianisme (Recopilatori) | Braços Oberts

  3. Retroenllaç: Com es lliga la colonització a Espanya amb el fet de ser poc cristians | Braços Oberts

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.