Metanoia, Hamartia, Kóros, Hybris, Até.

METANOIA, HAMARTIA, KÓROS, HYBRIS, ATÉ

Qui no pot ben bé creure que un o un parell de mil·lennis desfiguren el sentit original de mots i conceptes?.

METANOIA I HAMARTIA
Metanoîa és un mot grec que en psicologia té el sentit d’equilibri i plenitud mental. Es troba compost del prefix meta, “més enllà”, i noîa, “pensament”. També hi ha el verb metanoeseîn, “més enllà (en la manera de) pensar”, aprofundir en el pensament, i més enllà encara del pensament.
Aquest concepte recorda també aquella cançó d’en Lluís Llac:
Més lluny,
Cal anar més lluny
Dels arbres caiguts
Que ara ens empresonen
I quan
Els haurem guanyats…
Doncs bé, en llegir el Nou Testament en l’original grec, hi trobem sovint metanoîa, metanoeseîn i també una altra paraula, hamartia, la qual té el sentit de fer figa, errar el blanc, no encertar-la vitalment. No tenen orginàriament cap connotació dogmàtica o religiosa, són, mots descriptius, quotidians, vitalistes, amicals, com qui conta penes i redreçaments, caigudes i renaixences.
Hamartia és un xut fora de l’escaire de les nostres fites més adelerades, és pensament feble (desfilagarsat, fet de slogans dispersos) denunciat pel pensament conseqüent, matemàtic, científic, fort (causa-efecte, llibertat-responsabilitat, dret-deure…) per no seguir les lleis de la dura realitat/veritat.
Llegim per exemple Lluc 17:3: “eam hamártê o adelfós su epití mêson autô”, literalment traduïble per: Si ton germa no l’encerta, dóna-li un toc (o crida-li l’atenció) i si ell va més enllà (canviant, esmenant) la seva manera de pensar (enfocament), dispensa’l. Les traduccions en llengües d’Occident (romàniques i germàniques) dels conceptes evangèlics al llarg de la història provenen del llatí a través del clergat catòlic, i el llatí té mots equivalents a metanoîa, etc., però dels quals se n’ha perdut el sentit original i han quedat en formes culturalment estàtiques, fòssils, vitalment incomprensibles, contaminades per connotacions religioses massa deformades, dogmàtiques, impositives. Així, qualsevol Bíblia tradueix Lluc 17:3 amb els nostres mots escaients però massa deformats per a expressar la força originària del text grec: “Si ton germà peca, reprèn-lo; i si ell se’n penedeix, perdona’l”.
“Dels homes és errar, de bèsties no esmenar”, diu el refrany català.
Certament retrobar el camí vital duu a la metanoîa (penediment i equilibri vibrant ensems). Comprendre la llei de la vida (sota forma resumida dels manaments) ens ensenya què és l’hamartia, les nostres pífies, quan no l’encertem vitalment per a fer el que diem que volem fer. Aquests conceptes no són sols bíblics sinó humans en general, escrits en la consciència humana. Els antics misteris eleusins de la Grècia clàssica es basaven també en la metanoîa. O quan el marxisme parla de dialèctica (tesi, antítesi, síntesi), de crítica i autocrítica, parla també de conceptes vitals i pràctics anàlegs. O sia, d’un pensament dialèctic, dinàmic, que copsa el fons de les coses.
Esquil deia allò de “páthei máthos”: aprenem mitjançant el patiment. Per ço, la fe, les religions són més sòlides i fondes que no pas la pura filosofia o les ideologies especulatives. El racionalisme es col·loca en un observatori, en una torre d’ivori, i des d’allà disseca la realitat i la judica erròniament. És un fals decorat. La vida és altrament, no sols pensaments raonables. Per ço, la Raó és una falsa deïtat academicista si la prenem per guia absoluta: Ni el món ni l’home són gaire raonables. La Raó mitificada és sovint raons a mida de cervells còmodes i panxes agraïdes. La raó és sols una eina per a decidir després de l’experimentació, no pas per decidir sense experimentar, com pretenen molts racionalistes.

KÓROS, HYBRIS, ATÉ
La realitat, la vida, és dura. I no gaire “raonable”, ni tampoc feta exactament a mesura humana. Sovint la Raó duu a la momificació del pensament, si l’allargues massa (per manca d’uns altres recursos on girar-te i servir-te’n). I ve el doctrinarisme i manca de creativitat per manca de recursos a interrelacionar (a multiplicar, doncs): és el problema endèmic d’esquerranismes i laïcismes, que arrelen mal i s’ensorren tan sovint, flors d’estufa, un problema d’impotència.
Tres altres mots grecs: Kóros, Hybris, Até.
Kóros vol dir fartera, hybris capteniment descontrolat, i até desastre, l’impuls cec ingovernable que arravata l’ànima desequilibrada a cercar l’impossible. “L’ànima d’un famolenc es nodreix sempre millor i més higiènicament que no pas la de qui s’ha atipat” (Màxim Gorki). L’atipat després voldrà beure, es descontrolarà: finalment vindrà el desastre (aquest és potser una de les raons per les quals entenc que Jesús deia que no havíem de resistir el dolent).
El kóros duu a l’hamartia, de fet, és hamartia, i a l’hybris, i acaba en até.
Al llibre hindú Baghavad Guita llegim: “De l’encadenament neix el deler. Del deler flameja la passió ferèstega. De la passió neix el desori espiritual, d’això la destrucció de l’enteniment que fa perir la persona”. Una bona explicació de la seqüència kóros-hamartia-hybris-até.
La llibertat ha de ser collida amb la metanoîa: Amb la renovació mental, amb el canvi vital, amb l’aprofundiment espiritual. Ço és el rovell d’allò que hem menester els catalans -justament desconfiats, però massa materialistes i superficials- per reeixir com a nació lliure. “I el jou (espanyol) es podrirà a causa de la unció (=gràcia espiritual)”, llegim a Isaïes 10:27. “Els vostres pecats són com l’escarlata, però podrien ser blancs com la neu…sols que volguéssiu escoltar. Llavors menjaríeu el bo i el millor de la terra. Però, si no voleu i us revolteu, l’espasa us devorarà.. Jo mateix, el Senyor, he parlat” (Isaïes 1:18-20).
“Però aquells qui superbs i creguts per semblar-los que posseeixen la més sublim doctrina, no atenen el mestre que els diu: Apreneu de mi qui sóc mansoi i humil de cor, i trobareu descans per a les vostres ànimes…” (Confessions, Agustí de Bona).
Vet ací també una citació del gran reformador alemany qui tingué el lleu de desafiar l’Emperador i el Papa per…un llibre, per una Constitució (la Bíblia): “La llei de Déu, la més salutífera doctrina de la vida, no pot pas dur ningú a la rectitud…Molt menys les obres humanes… Poden semblar esplèndides, però amb tota probabilitat són relliscades…(Déu) pot humiliar-nos als ulls nostres i fer-nos desesperar a fi que Ell pugui, en sa misericòrdia, exaltar-nos i fer-nos gent d’esperança” (Martí Luter, 1518).
La llei de Déu és la realitat que ens fa desesperar, en comprendre els nostres hamartia. Però a través de la metanoîa atenyem l’esperança, la fe, la benedicció i àdhuc la llibertat per a la nostra masegada pàtria terrenal.
“Si el conseguesc,       mercè no em fallirà
car Pietat       pau haurà fet ab Vós.
Preàreu mi       Qui en temps antic preàveu
e confessant       que us dolíeu de mi.
I ara que us am       pus que jamés amí.
Tornau-vos llà       on de primer estàveu”.
(Ausiàs Marc)

Anuncis

Un pensament sobre “Metanoia, Hamartia, Kóros, Hybris, Até.

  1. Retroenllaç: Cristianisme (Recopilatori) | Braços Oberts

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s