La invasió

LA INVASIÓ

(D’una revista publicada per l’MDT cap al 1985 però escrit cap als anys 70, per Mossèn Josep Armengou)

La Demografia i els altres catalans

Ens plagui o no de reconèixer-ho, el problema dels catalans és un problema demogràfic. Hem estat incapaços d’omplir la terra, la nostra terra, i han hagut de venir uns altres a omplir-la. Mentre les dones catalanes, per uns motius migrats que no van més enllà d’un egoisme eixorc, s’han dedicat a “conservar la línea”, les dones immigrants passegen amb orgull i ostenen amb ufania llurs ventres generosos i turgents com a auguri infal·lible de victòria. Mentre la nostra raça desenganyada, amb complex de vençuda o amb la ingènua i covarda il·lusió de més progressista, s’esmerçà a construir taüts, la nova raça il·lusionada, s’afanya a guarnir bressols.
La nostra reacció inicial, instintiva però no massa enraonada, davant la invasió massiva de gent de parla castellana subseqüent a la guerra civil, va ésser d’aversió i menyspreu envers els immigrants. Superada, però de mica en mica, aquesta posició discriminatòria i orgullosa, hem volgut veure en la massa immigrant no res més que un factor de redreç econòmic del País i hem començat a proclamar els avantatges de la invasió, com qui escampa una cortina de fum per no veure’n les conseqüències pernicioses i els perills gravíssims que comporta per a la nostra supervivència com a comunitat nacional concreta; per a la nostra cultura, per a la nostra llengua, per a les nostres formes de vida, per a la pau social i per al benestar de tots, compresos aquells immigrants que el País necessita verament i que raonablement podria rebre. Axí el nostre inveterat cofoisme ha tingut una nova ocasió de manifestar la seva càndida estupidesa.
Hem sabut fer, fins i tot, una generosa confessió de culpes pel nostre orgull, pel nostre suposat -i res més que suposat- esperit de superioritat, pels mots despectius amb què els hem qualificats, per la misèria de les barraques on de moment han hagut d’aixoplugar-se. Els hem planyut, els hem justificat, els hem desgreujat, els hem agraït llur presència beneficiosa i desinteressada. Els hem parlat la llengua d’ells i no els hem ensenyat la nostra, com si la d’ells a Catalunya fos la normal i la nostra un delicte. Els hem situat, els hem entronitzat, els hem glorificat. N’hem fet un mite. Ja són els altres catalans. Aviat seran els catalans (És a dir, “los catalanes”) i els altres catalans serem nosaltres. A Catalunya mateix. I bon goig si ens hi volen.
La majoria dels immigrants han trobat ací la solució de llur problema personal o familiar, però no pas una solució completa, la que necessitaven per a esdevenir uns ciutadans normals del nou País. No han pogut trobar -i en això la culpa ja no és principalment dels catalans- una comunitat humana en funcionament normal, un poble fet, capaç d’integrar-los, capaç de convertir aquestes masses sense consciència comunitària en ciutadans normals. Capaç, de fer-ne, no altres catalans, sinó catalans i prou.
A Catalunya hi ha els catalans i els no catalans. El que no pot haver-hi són els altres catalans. Perquè de catalans només n’hi ha d’una mena: els catalans.
L’arribada massiva de forasters a Catalunya ha coincidit amb l’èxode dels catalans. Centenars de milers de catalans viuen lluny dels nostres Països i no pas tots de bon grat, quan tanta falta farien ací. Són, aquests sí, els altres catalans. I d’aquest ningún no se’n recorda. Per aquests ningú no hi pateix. D’aquests no n’hem sabut crear un mite.
Benvinguts els immigrants que vénen a treballar a Catalunya, però els que vénen a manar i administrar no els necessitem. Això ja ho sabem fer, i hem de fer-ho nosaltres.

Ser català i la integració

Ésser català no és fàcil. És una elecció, una tria. És l’assumpció d’una categoria espiritual i cívica reservada als valerosos i als intel·ligents. Nats o no als Països Catalans, de català no n’és qui vol, sinó qui pot.
Els catalans natius hem d’oferir als immigrants la possibilitat d’esdevenir catalans com nosaltres. Cal que s’adonin que ésser català val la pena. Per això els catalans servils que, per sistema, davant de quialsevol immigrant parlen sempre en castellà, a més del trist espectacle de vilesa personal que li ofereixen, li barren el pas a la integració. Molts immigrants de bona voluntat lamenten que no poden aprendre el català perquè a ells ningú no els el parla. Ens pensem que els fem una gràcia quan a un immigrant, sobretot si és un infant, li parlem castellà, i li fem un mal. Li fem impossible la integració, el condemnem a ésser sempre més un foraster, un discriminat, li prohibim d’esdevenir un ciutadà normal de Catalunya. I ens aconsolem dient que nosaltres som més educats que no pas ells. La veritat, però, és que som més vils.
Si tots els catalans plegats tinguéssim el sentit de la dignitat que té un sol manobre castellà, la immigració hauria representat la solució del problema demogràfic de Catalunya. Ja tots parlarien català. Però per a això ens cal alliberar-nos del nostre complex de vençuts.
L’única manera de no discriminar els immigrants és facilitar-los el camí d’esdevenir catalans.
Perquè els immgrants esdevinguin catalans normals cal primerament que els catalans natius siguen plenament catalans i res més que catalans. Sense rendicions prèvies, sense servilismes, sense complex de vençuts. Mostrant-nos a ells com a catalans, parlant-los sempre català i ajudant-los a parlar-lo. Així esdevindran catalans, no dels altres, sinó de l’única mena que n’hi ha. Així eliminarem tota discriminació.
Els immigrants no catalans senten com una veneració instintiva per la gallardia de les persones, per la dignitat, ni que sigui aparent. Ells s’imaginaven, en venir a Catalunya, uns catalans ferrenys, orgullosos de llur catalanitat, ens imaginaven àdhuc com un poble de menjacastellans. Si nosaltres heguéssim estat, solament en una part mínima allò que ells s’afiguraven de nosaltres, avui tots els immigrants parlarein català.

Colons i colonització

La invasió

Venien vençuts, però en arribar ací s’han trobat amb un poble més vençut que no pas ells, servil, envilit, descastat, que no estima el tresor de la seva llengua i de la seva cultura, sense consciència ni dignitat nacional. I ens han pujat a cavall.
Mancada Catalunya d’elements de govern propi, sense escola, ni premsa, ni ràdio, ni televisió; marginada i perseguida la llengua catalana i, encara, amb el servilisme dels catalans que es consideren obligats a parlar en castellà a qualssevol immigrants per més que aquest entengui bé el català, unes grans masses de nouvinguts no s’han integrat als Països Catalans.
Per aquest camí molts no s’hi integraran mai. El resultat és que avui constitueixen un poble dins un altre poble. Un poble, és cert, sense consistència interna, fragments arreplegadissos d’uns altres pobles destruïts per la “Madre Patria”, sense consciència comunitària, però amb consciència de diferenciació. I, atès el servilisme dels catalans i la situació política del país, amb consciència de superioritat.
Són aquells que diuen: “Cataluña muy bien sin los catalanes”, com si Catalunya s’hagués feta sola sense l’esforç dels catalans, o com si hagués estat creada per “Real Decreto”. Són els qui no volen parlar català “porque no me da la gana” i amb aquesta expressió incivilitzada volen amagar llur incapacitat total per aprendre’l.
Ells es consideren ciutadans de primera. “Estamos en España”, diuen afirmant els principis jurídics d’un predomini colonialista i d’una ocupació formal, però volen significar que “los españoles” són ells i només ells -i en això tenen raó. Els catalans ja els fem nosa. Ens consideren només com els estadants a precari d’una terra promesa a ells, poble escollit. Som els infames cananeus votats a l’anatema i a l’extermini.
Si, a més d’això, nosaltres comencem a considerar-los tan catalans com nosaltres mateixos, ja tindran tots els títols de possessió del País. Aleshores, quina necessitat sentiran de catalanitzar-se? I els catalans, què hi fem encara a Catalunya?.
La integració dels immigrants no es farà tota sola. Hem de fer-la els catalans, cadascú des del seu lloc de relació i de responsabilitat. Mentre l’Estat espanyol ens negui tot instrument de vida comunitària, cada català ha d’ésser un franctirador de la reconquesta de Catalunya.
La solució del problema immigratori pot ésser: o la catalanització dels immigrants, o l’espanyolització dels catalans. O bé la integració dels immigrants a la nostra comunitat catalana, o la desaparició graonada, però accelerada, de Catalunya com a poble. Els catalans serem uns mal nascuts si no triem irrevocablement i fem efectiva la primera solució.
Som a casa nostra i hi som per dret propi. Hem de mantenir íntegra la catalanitat, no solament per nosaltres, sinó pels catalans que aniran venint al món. Perquè aquests catalans que encara han de néixer no puguin mai acusar-nos com a una generació de servils, de vanals, de traïdors, de lladres.
Els catalans hem de triar entre una Catalunya nova o “Murcia la nueva”.
Per a un immigrant, viure a Catalunya, ésser pare de catalans i sentir-se català no és cap injúria a la seva terra d’origen. Per a ells la Pàtria no ha d’ésser solament la tomba dels pares, sinó també el bressol dels fills. La injúria ens la fa els foraster que viu ací com un conquistador i el català que hi viu com un traïdor.
Quins motius tenen els immigrants per a sentir-se tan aferrissadament espanyols? És lògic que se sentin andalusos, gallecs, murcians, però espanyols no. Què els ha donat Espanya? Misèria a la terra llur. Després, una maleta de fusta i un bitllet de la RENFE per a emigrar als Països Catalans.

Autosolidaritat catalana

Els catalans som gent oberta i sentimental, que ens hem solidaritzat sempre cordialment -de vegades ingènuament- amb totes les grans reclamacions de justícia i de llibertat. Hem plorat sobre els indis i els irlandesos, sobre els xiprencs i els algerians, sobre els jueus i els negres, sobre els vietnamites i els palestinians. Sobre els perseguits i colonitzats, sobre tots els exilis i totes les presons i tots els camps de concentració. També -no cal dir-ho- hem plorat sobre els nostres immigrants. Potser ja seria hora que ploréssim sobre nosaltres mateixos i sobre els nostres fills. Sobre la nostra Catalunya ocupada, envaïda, colonitzada, escorxada i emmordassada. Sobre els catalans exiliats, empresonats, torturats, afusellats, humiliats, aporrinats, marginats, asservits. Tothom és de plànyer i nosaltres no?.
L’home té dret a viure on pugui i on vulgui. Però el dret a ficar-se a casa d’un altre implica l’obligació de respectar les formes de vida del país d’entrada. El contrari és un acte d’hostilitat i una traïció.
Els drets dels naturals d’un país no són pas menys que els drets dels immigrants. Una ànima nacional, igualment com una frontera política gaudeix del dret d’ésser defensada. Una vida nacional, amb tot el que representa, no pot ésser abandonada al principi de la llibertat -del desordre- immigratòria. El dret ultrancer d’immigració massiva no és menys antidemocràtic i antiliberal que el dret d’invasió armada.
A Catalunya, els Drets de l’Home no poden sobreposar-se als Drets de l’Home Català.

Anuncis

2 pensaments sobre “La invasió

  1. Retroenllaç: Immigració (Recopilatori) | Braços Oberts

  2. Retroenllaç: Política (Recopilatori) | Braços Oberts

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s