Autoodi, culpa i unes altres confusions

AUTOODI, CULPA I UNES ALTRES CONFUSIONS

Els jurats de València adrecen lletra als de Barcelona i Ciutat: “car per tals e semblants certificacions hom guarda sos amics e sa nació de prendre dan” (24.10.1374).

L’autoodi contra uns trets neutres (la pròpia llengua, per exemple) és fals i autodestructiu, però la culpa pot ser ben autoconstructiva o redreçadora.

“El menyspreu, la repulsió, l’odi, es giren en el desgraciat contra ell mateix, penetren en el rovell de la seva ànima, i, des d’allí, tenyeixen amb un matís enverinat l’univers tot sencer. L’amor sobrenatural, si ha sobreviscut, pot impedir que es produesca aquest segon efecte, però no el primer. El primer és l’essència mateixa de la desgràcia; no hi ha desgràcia allà on aix no es produeix” (“L’Amour de Dieu et le malheur / La desgràcia”, 1942, Marsella, Simone Weil, 1909-1943, francojueva sindicalista i feminista i mística cristiana, col·laboradora amb la II República espanyola).

Vejam, és que tot ho fem bé?.I si no ho fem bé, no ens caldrà autorevisar-nos per a millorar?.
Ara bé, si no tenim cap sentiment de culpa (com proposen sovint les noves tècniques doasyouwant, orientalismes, etc.), això és neoliberalisme pur, o sia, postmodernisme. Crearem o fomentarem la psicopatia social, la irresponsabilitat (com passa cal nacionalisme català, tan agnòstic i “modern”, a diferència de l’irlandès, del basc, del polonès, del croat, del palestinià, etc.). Record haver vist una historieta dels Simpson, tan divertida com sempre, amb aquest tema: les sessions d’un curs d’autoestima com a excusa front a la culpabilitat i la irreponsabilitat consegüent. Aquesta historieta no tenia pèrdua, feia una sàtira sagnant sobre aquests cursets d’autoestima-doasyouwant.

Sense autocrítica és impossible millorar. Altrament, entre l’agnosticisme sol haver-hi una idea força errada del que és el sentiment de culpa evangèlic, a causa bàsicament de la deformació nacionalcatòlica. En el grec en què està escrit el Nou Testament originari repenediment, conversió (mots llatins tan desgastats que, com molts termes religiosos, s’han momificat i desviat en llur significació originària) es diu “metanoia”, que té un sentit ben positiu de reequilibri vital i força vibrant, tan diferent de la apatia, feblesa i desequilibri que constantment són palesos entre prou nacionalistes i catalans. O sia, no res a veure amb els tòpics copets al pit i el collet tort. Metanoia és un concepte psicològic i moral, traduït pel terme català, provinent del llatí, “penediment”, “conversió” de connotacions religioses. Vol dir equilibri sobre la realitat (la veritat, la fe): en hebreu “creure” (fe) prové del mot hebreu que significa “roca”, en grec prové d’un altre que significa “desvetllar les coses amagades”.

  • “El mot grec metanoia no guarda cap relació amb el remordiment pel pecat, amb el qual confonem el penediment en els nostres idiomes moderns. Etimològicament vol dir: canvi de mentalitat, anar més lluny del pensament. Expressions bíbliques paral·leles són rebre un nou cor de carn, negar-se a si mateix, fer-se com un nin, nàixer de nou…El ver penediment és una revisió de les proporcions. Enmig hi ha Déu. Jo sóc d’immensa vàlua, però un sol entre milers de milions…”. (Richard Wurmbrand, pastor protestant de la minoria alemanya a Romania, tancat durant anys en incomunicació pel règim nazi d’Antonescu i pel stalinià de Ceaucescu).

L’origen dels mots religiosos està ple de coses així, cosa que els traductors bíblics coneixen bé per a traduir i adaptar culturalment el sentit originari (per ex., la Bíblia als indis motilons tradueix “creure en Déu” com a “estar suspès en una hamaca sostinguda per Déu”; o expressa l’encarnació com a “fer-se formiga” -a causa d’una llegenda motilona).
“Església” ve del grec “ek-klesía”: “ek”, afora, “klesía”, cridat, crida, vol significar “cridat afora” (del món, de la vana manera de viure), i té el mateix sentit que en hebreu/arameu “fariseu” o “sant(ificat)”, que vol dir “apartat” (de la contaminació/maldat mundana).

Em recorda vagament aquella bella citació d’en Khalil Jubran, del dissident/idealista que s’adreça als seus compatriotes:

  • “El vostre pensament és el de les xerrameques i els falsos plaers. El meu és el pensament d’aquell perdut en sa pròpia terra, estranger dins sa pròpia nació, solitari entre sos parents i amics. El vostre pensament fa sonar trompetes quan balleu. El meu prefereix l’angoixa de mort a la vostra música i dansa. El vostre pensament us fa aspirar a títols i càrrecs. El meu m’exhorta a servir amb humilitat. El vostre pensament diferencia el pragmàtic de l’idealista. El meu descobreix que la vida és una, i que ses mesures i pesos no coincideixen pas amb els vostres. Aquell que etiquetes d’idealista, pot ser un home pràctic. El vostre infon arrogància i superioritat dins els cors. El meu sembra l’amor a la pau i el desig d’independència. Vosaltres teniu el vostre pensament i jo el meu” (Khalil Jubran, 1883-1931, escriptor i artista libanés).

El verb “meta-noeseîn“, corresponent a “metanoia”, vol dir: “meta”, més enllà; “noeseîn”, (forma de) pensar. O sia, anar més enllà en la manera de pensar o canviar (el sentit de) la manera de pensar. Una cosa així com aquella cançó d’en Llac: “Més lluny, cal anar més lluny, dels arbres caiguts, que ara ens empresonen…”.  Aquest concepte de la metanoia és especialment interessant per a la nostra situació, molt productiu en potència, com si diguéssim de la crítica mobilitzadora, com la dels profetes d’Israel. És complementari, però en positiu, de l’autoodi. La Renaixença i el modernisme regeneracionista foren metanoics, sens dubte: èpoques de perfeccionament ambiciós. Tota decadència s’origina en l’autoindulgència barata, tota expansió en el desig de perfecció. L’autoindulgència requereix una coartada intel·lectual-espiritual: rebuig de la culpa “com a valor moralista cristià superat”. Qui rebutja la culpa sols pot acabar com a irresponsable o com a psicòpata. Perquè tot no ho fem bé en la vida, i la responsabilitat és autocrítica, per tant, un cert (controlat) sentiment de culpa, d’esmena, de revisió.

El Modernisme fou molt metanoic, fou una època gloriosa de Catalunya, però no rematada. El secularisme ataca les bases del nostre futur perquè vol carregar-se un lògic i elemental sentiment de culpa, i fins i tot té la barra de mesclar culpa amb autoodi quan són coses molt distintes: l’autoodi és contra trets nacionals normalment neutres (llengua, història, festes…), mentre que la culpa és de caràcter moral, una revisió de la idoneïtat dels nostres actes.

Metanoia és un terme més aclaridor que no pas el concepte d’autoestima, més ambigu i manipulable.

Els termes originaris bíblics són extraordinàriament vitals i no tenen res de religiosos, i vet ací la gran confusió, l’obra del Satanàs clericalista i cesarista: fer d’allò vital i alliberador una cosa castrant,  religiosa i morta a fi de dominar consciències, explotar-les psíquicament i anímicament. Dissortadament, això sempre ho han entès molt bé els nostres enemics, mentre que nosaltres ben poc. I, doncs, ens han enganyat com han volgut. I continuen fent-ho a pler.

La Renaixença, el Modernisme foren èpoques de perfeccionament ambiciós. Tota decadència s’origina en l’autoindulgència barata, tota expansió en el desig de perfecció.

“Quan algú m’acusa de ser molt exigent o perfeccionista sempre pens en la perillositat de qui fa aquestes afirmacions. Només les persones autoritàries no voldrien un món que no sigui perillós ni faci fàstic” (Joan Borda, poeta mallorquí).
L’autoindulgència requereix una coartada intel·lectual-espiritual: rebuig de la culpa “com a valor moralista cristià superat”. Qui rebutja la culpa sols pot acabar com a irresponsable o com a psicòpata. Perquè tot no ho fem bé en la vida, i la responsabilitat és autocrítica, per tant, un cert (controlat) sentiment de culpa, d’esmena, de revisió.

El Modernisme fou molt metanoic, fou una época gloriosa de Catalunya, però no rematada. El secularisme agressiu ataca les bases del nostre futur perquè vol carregar-se un lògic i elemental sentiment de culpa.

I fins i tot té la barra de mesclar culpa amb autoodi quan són coses molt distintes: l’autoodi és contra trets nacionals normalment neutres (llengua, història, festes…), mentre que la culpa és de caràcter moral, una revisió de la idoneïtat dels nostres actes.

2 pensaments sobre “Autoodi, culpa i unes altres confusions

  1. Retroenllaç: Psicologia (Recopilatori) | Braços Oberts

  2. Retroenllaç: Cristianisme (Recopilatori) | Braços Oberts

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.