Arxius mensuals: Setembre de 2015

Frase del Dia (Com Solen Ser la Gent – 05)

  • “On no hi ha esperança, no pot haver-hi esforç”
    (Samuel Johnson, 1709-1784, poeta, lexicògraf i crític anglès).

Anuncis

Eines psíquiques per a la victòria a part1 (09 – Trets i estats psíquics favorables a l’èxit – El coratge)

Dedicat als catalans, i a uns altres pobles estimats que prefereixen queixar-se i la comoditat a la recerca lliure i el treball de l’esperit.

Pep Guardiola: M’agradaria que sortís el sí-sí
‘Per a decidir com gestionar els nostres defectes i les nostres misèries’, diu en una entrevista a Catalunya Ràdio

EL CORATGE

– La gent radical té un enregistrament social del que es diu “resignació cristiana”, que simplement sol ser callar i aguantar. Però la resignació cristiana original, que copsà en Gandhi perquè no tenia gaire clergues massa aprop, no és simplement això, és denunciar els mals. Jesús es passà els tres anys públics denunciant el clergat corromput i la casta beata i per això l’assassinaren, és clar. Quan Jesús diu que posem l’altra galta no ho fa en un sentit de resignació sinó de desafiament psicològic, de fortalesa mental i de coratge digne i plenament autocontrolat. Això, si som capaços de fer-ho, derrota molt més l’enemic perquè el fa trontollar, el fa dubtar, divideix la seva consciència i a ell mateix. És, de fet, la mateixa victòria. Dissortadament, els beats conxorxats amb el poder donen a entendre que es tracta de simple resignació per als oprimits, i els radicalismes socials no tenen capacitat per a copsar-ho i sempre estan relligats com a rucs al cercle viciós de les reaccions primàries, de l’odi autodestructiu i de la violència suïcida i contraproduent. Tot just el que li va bé al poder.

  • “Un home amb coratge fa una majoria” (Andrew Jackson, 1767-1845, 7è President dels Estats Units entre 1829-1837).
  • “Qualsevol cosa que facis, necessites coratge. Qualsevol cosa que decidiu, sempre algú dirà que aneu errat. Sempre hi ha entrebancs que sorgeixen i que ustempten a creure que els vostres crítics tenen raó. Planificar una decisió per actuar i seguir-la fins al final requeriex un bocí del mateix coratge que un soldat ha de menester. La pau té les pròpies victòries, però pren d’entre els homes i dones valentes per guanyar-les” (Ralph Waldo Emerson, 1803-1882, polític i pensador estatunidenc).
  • “Presència d’ànim i valor en l’adversitat, valen per a conquerir l’èxit més que un exèrcit” (John Dryden, 1631-1700, poeta, dramaturg i crític anglès).

ENLLAÇOS RELACIONATS

Lideratge – Manca o Refús de Lideratge (02 – Manca de Guiatge)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre)

MANCA DE GUIATGE

– No tenim gent de vàlua que doni la cara, no tenim caps dinàmics, no tenim líders amb coratge. Perquè si valen un poc els esquarteren i els escorxen vius.

– Els nostres viuen en el plany i no en el COM, viuen en la inacció i no en l’acció, en la mandra desorganitzada i no en l’organització. Això vol dir que no hi ha matèria de líders, de capdavanters. No hi ha massa idees ni tremp, abunda més la buidor derrotista. Els derrotistes farien un bé a Catalunya callant, si no volen pensar més enllà.

  • “Sóc un capdavanter per defecte, sols perquè la natura no permet el buit” (Desmond Mpilo Tutu, *1931, bisbe anglicà negre de Sudàfrica, activista anti-Apartheid i Premi Nobel de la Pau).
  • “El que pensa ser un líder i no en duu ningú darrere d’ell és perquè només s’està passejant” (Anònim).
  • “Al capdavall, la mort s’anava convertint en un vulgar incident i, a certs moments, en una escapatòria desitjable. Com si un traspassés d’una sola camada totes les fronteres. Però mentre la mort d’un mateix no arribava, un estava obligat a fugir, a vetllar, a acampar allà on fos, a dissimular la seva condició. Qui sap, potser si algú, amb veu potent, autoritària, hagués donat l’ordre de seguir endavant, tota la tribu s’hauria posat de nou en marxa, obstinadament, cegament, fins als límits extrems de la seva resistència física…” (“Els vençuts”, 1955-1982, d’en Xavier Benguerel, 1905–1990, escriptor barceloní exiliat).
  • “El món és un lloc perillós per viure, no pas a causa de la gent que és dolenta, sinó a causa de la gent que no fa res” (Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany, el major científic del s. XX).
  • “La insatisfacció i el desànim no són causades per l’absència de coses, sinó la manca de visió” (Anònim).
  • “No es perfila en l’horitzó la silueta clara d’un dirigent però si la predisposició dels espanyols a seguir-lo…el grup que primer el trobi es veurà en gran avantatge” (“Bojos egregis”, 1988, de Juan Antonio Vallejo-Nágera Botas, 1926-1990, psiquiatre i escriptor asturià).

— ENLLAÇOS RELACIONATS —

Un llarg silenci

UN LLARG SILENCI

Al final de la història, milers de milions de persones esperaven el Juí final.

La major part s’ajupien sense esma per allunyar-se de la claror brillant que els feria.

Però alguns grups més cap al front parlaven acaloradament, no pas amb vergonyes, sinó amb una actitud combativa i ferma: “Per ventura por Déu jutjar-nos?.Com pot ser Ell indulgent, què ha fet Ell per limitar el sofriment, per lliurar-nos de la gran miseria de la condició humana?” va dir una desperta jove, i es va esgarrar una manega per mostrar el número tatuat d’un camp de concentració nazi.

“Hem aguantat el terror…colps…tortura…la mort…”

god is love

En un altre grup hi havia un jove negre. Es baixà el coll de la camisa i preguntà: -“I què dieu d’aquest senyal?”, tot mostrant una terrible marca de soga, “linxat per l’unic crim de ser negre”.

Hi havia una inmensitat de casos, cadascú tenia la queixa corresponent contra Déu per la maldat i el patiment que permetia al món. Quina sort tenia Déu de viure al cel, tot ple de pau i alegria, on no hi havia temor, ni fam, ni malicia!.

“Déu duu una vida protegida”, clamaven, “i a nosaltres ens ha tocat suportar aquest món implacable!”.

Pregàries Sobiranistes 04

Per  tant, cadascú dels grups va enviar un representant democràticament elegit, escollit entre els qui més havien patit: un jueu de Dacha, un negre assassinat pel Ku-Kux-Klan, una víctima d’Hiroxima i una altra del Napalm al Vietnam, un arcrític horriblement deformat, víctimes de la colza, de Seveso i d’accidents nuclears, “desapareguts” de la guerra bruta, torturats, deportats…Es van aplegar primer per decidir una postura comuna: Abans de ser jutge, van dir, Déu hauria de suportar els desastres del món com a ells els havia pertocat: Déu quedava sentenciat per ells a viure a la Terra com a una més d’aquestes víctimes humanes.

“Que sigui d’una nacionalitat oprimida i perseguida históricament, jueu, per exemple. Que tingui una tasca tan difícil que encara la seua familia en pensi que ha embogit.Que els seus amics el traeixin i el deixin tot sol. Que l’acusin falsament, i que el jutgi un jurat amb prejudicis i que el condemni un jutge covard i convenencier. Que el torturin i el matin lentament…
A mesura que cadascú anunciava part de la sentencia, onades d’aprovació se sentien de part de la munió allí aplegada.

Era la decisió democràtica dels miserables, la justa venjança de les victimes. Quan l’ultim d’ells va pronunciar la fi de la sentencia, hi hagué un llarg silenci. Ningú no va dir ni una paraula més, ni es va moure. Perquè, de sobte, tothom es va adonar que Déu havia acomplert feia molt llur sentencia.

christ band veronica

Cristianisme sens religió

PER UN CRISTIANISME SENSE RELIGIÓ

 

SECTES JUDAIQUES EN TEMPS DEL CRIST

  • A l’època de Jesús els fariseus eren una de les cofraries o sectes dins el judaisme, el seu sector més tradicionalista i legalista, més ritual i fonamentalista, al voltant del culte al temple reconstruït per Herodes, el rei-titella dels romans, el cap de la reserva índia. El mateix nom de fariseu vol dir apartat per a Déu (com també el mot sant) potser ara la gent en dirien beats, rosegaaltars (bé, això ho diuen quan hi ha majoria laica, quan la majoria no és laica la gent no sol gosar dir gaire aquestes coses, qüestió de pebrots: la majoria sempre blasma i fins i tot acaça la minoria, sia la que sia).

Al Nou Testament apareixen, però, uns altres grups

  • Els saduceus: eren una elit o casta superior, poderosa i materialista, parlaven entre ells un idioma foraster, el grec, que era la llengua de prestigi cultural i del poder polític de l’Imperi Romà a Orient. Negaven l’altra vida, segurament per tal de poder fer allò que els plagués en aquesta, sense recances ni problemes de consciència. Eren una aristocràcia col·laboracionista amb l’ocupant.
  • Els herodians: eren els afavorits pel pseudomonarca dels jueus (com guardar les aparences per no semblar una colònia), els partidaris d’un rei cruel, dòcil eina de l’Imperi a Judea.
    -Els escrivans: mena de buròcrates legals, mig juristes mig torsimanys, religiosos qui coneixien la Torah o Llei mosaica i escrivien diverses llengües.
  • Els zelots: eren una versió patriòtica i popular de messianisme polític, pre-sionistes, esperaven la instauració del gran Israel promès. Independentistes, deixebles dels Macabeus, utilitzaven la palmera com a símbol (pel text bíblic que diu: “I el just reverdirà com la palmera”), propugnaven la violència i protagonitzaren un parell de grans revoltes antiromanes fins a pràcticament el suïcidi nacional col·lectiu: la de l’any 70, en què els romans -Titus- destruiren el temple, i la del 132-135, que acabà en un gran genocidi i la quasi total dispersió dels jueus, durant quasi dos mil·lennis, arreu del món. Molt probablement Bar-abbàs i l’apòstol Pere i uns altres apòstols van militar en el zelotisme. als Evangelis demanen de vegades a Jesús sobre el restabliment del reialme del gran Israel.
    -Els baptistes: un moviment popular messiànic de caire espiritual, considerat herètic pels fariseus i saduceus. Seguidors de Joan el Baptista, van ser els reals precusors del cristianisme (protocristians), de fet Jesús s’hi sotmeté al bateig abans de començar sa vida pública.
  • Els esenis: no apareixen al nou Testament, però sí en abundosa documentació de l’època. Vivien al desert i duien una vida monacal i ascètica molt rigorosa. Gràcies a ells ens han arribat un munt de pergamins dels primers segles amb textos bíblics, servats al Qumran.

Cristianisme sens religió 03

En realitat entre els fariseus hi havia també bona gent, com ara en Nicodem, però la tònica general i especialment per part de llurs benestants dirigents -tan durament blasmats per Jesucrist- constituïen un grup tancat, ultratradicional (rutinari), dut per gent benestant, políticament oportunista i moralment hipòcrita, que feien llargues disertacions i llistes d’obligacions i de prohibicions legals, incomprensibles i impracticables per la gent senzilla del poble treballador. Jesucrist els parla sovint molt durament, com ara al capítol 23 de l’Evangeli segons Mateu, amb frases implacables com ara: “Ai de vosaltres, hipòcrites, que feu monuments als profetes i homenots de bé i orneu els mausoleus dels justs, i dieu: Nosaltres no els hauríem fet prendre mal; però vosaltres sou com els vostres pares, qui mataren els profetes. Serps, raça d’escurçons! Com podreu deslliurar-vos del càstig etern de l’infern?”.
Els “torsimanys de la llei” que Jesús denunciava, per ex. a Lluc 46:52, eren més aviat experts en la llei de Moisès, però que havien anat més enllà del codi mosaic en afegir-li ordenances detallades i elaborades per mantenir la puresa ritual, regles tan exactes que feien impurs tothom tret d’ells mateixos. Les continuades severes paraules de Jesús són una censura contra els religiosos legalistes.

SENEFA 003

CESARISME I TEMPLOLOGIA

Un dels problemes més greus entre les esquerres a l’hora de copsar els fenòmens religiosos ha estat la de saber diferenciar més finament el fenòmen gratuït en si de la fe del marc de la institució finalment recuperada pel poder imperialista de l’Estat-nació.
Amb l’entronització de l’Església Universal, per l’emperador Teodosi, com a religió oficial que havia demostrat a bastament una gran força per revitalitzar el decadent Imperi Romà, també l’Església va anar contaminant-se progressivament. Per aquella època, Agustí de Bona s’exclama a “Cogitationes”: “Quants n’hi ha qui no són pas dels nostres adins, i quants que seran dels nostres són afora! (de l’Església visible). En realitat, el legalisme i el fariseisme sempre han estat molt forts des d’aleshores a totes les grans esglésies i segurament també a les no tan grans. Segons Arnold Toynbee: “Els descendents de les generacions de Jesús havien barrejat llur herència espiritual amb un formulisme farisaic, un materialisme saduceu, un oportunisme herodià i un fanatisme zelot” (“Estudi de la Història”). Segons Berdiaev: “El cristianisme ha patit una deformació causada per haver-se acoblat al reialme del Cèsar; s’ha vinclat davant la força de l’Estat i ha maldat per santificar-la De fet l’Imperi s’esdevingué cristià en els seus símbols, però, el que és més important, l’Església s’esdevingué imperial. Els pares i doctors de l’Església deixaren de ser els defensors de la llibertat de consciència com abans havien estat; aquell esperit perdé la integritat en profit del Cèsar”. L’Imperi deixà de matar els cossos per començar a matar les consciències, deixà de lligar mans i començà a lligar enteniments. Des d’aleshores, la majoria d’homes d’Estat han entès que calia instrumentalitzar l’església institucional en benefici de la cínica raó d’Estat, dels tèrbols interessos polítics dels Imperis.

Cristianisme sens religió 01

Felip Guaman Poma de Ayala, gran descendent dels inques, retreia això mateix als conqueridors castellans: “Me’n vaig a les muntanyes a cercar mos germans Crists, els Crists crucificats. Que Déu ens deslliuri dels missioners, perquè ensenyen un Déu cruel i sense pietat”. En realitat, a la Bíblia, allò mundanal equival a allò sense misericòrdia. Una església sense justícia ni misericòrdia no és sinó religió mundana, fins i tot una forma d’Anticrist. Al Nou Testament aprenem que la religiositat sense misericòrdia és un dels trets de l’Anticrist: “vingué dels nostres, però no era dels nostres” (1ª Joan 2:19). La religiositat pagana es basa en allò ritual i extern: “Qui dubta, doncs, que la munió prega i col·loca públicament llurs imatges consagrades, perquè l’opinió i pensament dels ignorants s’enganya amb la música dels mots, s’enlluerna amb la resplendor de l’or, s’embaladeix amb l’esclat de l’argent i la blancor del vori? Els egipcis mateixos, com la majoria de vosaltres, no tenen pas més por d’Isis que de la coïssor de les cebes, ni tremolen tant de Serapis com dels sorolls fets eixir de les parts pudentes del cos” (Minuci Fèlix, apologista cristià del s.III, a “Octavi”).
No hi ha cap testimoni de l’existència de cap temple cristià anterior a l’any 222-235: l’Església primitiva s’aplegava en cases particulars (o a l’aire lliure o en catacombes), però ni tan sols bastí temples cristians. El mateix autor adés esmentat escriu a Octavi, capítol 32è: “Us penseu, doncs, que nosaltres, si no tenim santuaris ni ares, amaguem allò que adorem? Quina imatge imaginaré que té Déu, quan, si ho penses bé, l’home és imatge de Déu? Quin temple li bastiré, quan tot aquest món, construït per obra seva, no el pot contenir? I si com a home visc amb amplitud, com enclouré un poder de tanta majestat dins un templet? No fóra millor dedicar-li un temple a la nostra ment i consagra-li’l en el nostre pit? Per tant, qui conrea la innocència, fa súplica a Déu, qui conrea la justícia, fa libacions en honor de Déu; qui s’absté del frau, propicia Déu; qui sostreu l’home del perill, ofereix la millor víctima. Aquests són els nostres sacrificis, les cerimònies de Déu: així, entre nosaltrres, el més religiós és el més just”. L’Esperit Sant no habita dins temples fets de mans humanes (Fets 17:24) sinó que els creients som temples de carn de l’Esperit Sant (1ª Corintis 3:16).
La templolatria és consubstancial a la religiositat mundana i és el lloc per on l’Imperi encalça l’església visible. L’home capitula sovint quan el pecat li es presentat vestit de virtut, la gent convencional hi cau quan li’l presenten respectable, lluent i mudat. La templolatria és una mena de segrest del cristianisme per sotmetre’l al nou pacte entre els nous torsimanys de la llei i el nou Cèsar per perseguir i assassinar de nou Crist a la terra.
“No crec pas que la llei espiritual s’expressi en un camp particular. Al contrari, consider que es manifesta a través dels actes diaris. De tal manera, afecta el camp polític i social” (Mahatma Gandhi). Per això també Bonhöffer reclamava un cristianisme sense religió i una església sense parets.

SENEFA 003

DENÚNCIA DE LA BEATERIA

Richard Wurmbrand, pastor de la minoria nacional alemanya a Romania, torturat i empresonat en incomunicació durant anys pel règim nazi i per l’stalinista, escriví. “El ver penediment és un a reversió de les mesures. Enmig es troba Déu. Si aquesta manca de sentit de la proporció no és esmenat dins una ànima, el fet que hom hagi deixat de ser ateu per fer-se religiós, no hi ajuda gaire. L’ànima continuarà ocupant-se de trivialitats, amb una diferència: que ara seran trivialitat religioses. L’objecte que guaites amb ulls miops serà distint, però els teus ulls continuaran essent miops…Segons Efesis, el paper del pastor no és pas fer sermons, sinó fer sants. Els predicadors es troben més exposats a la xerrameca. Per als fariseus, Jesús era un pecador que incomplia el Sabbath. Açò era l’únic que podien arribar a pensar. Oblidaven totes les bones obres i els ensenyament de Jesús. La paraula bisbe originàriament volia dir pastor principal, el més avançat en la fe, l’home qui donava sa vida per les ovelles en temps de persecució. Ara, però, és algú amb certs coneixements acadèmics, escollit per homes que sovint ells mateixos ni són fills de Déu. Encara abans del meu arrest, tots els nostres bisbes ortodoxes, tret d’un, havien claudicat front a les acusacions del règim comunista. El bisbe reformat féu igual. Ara lloen el sistema i denuncien llurs ovelles…Els qui pensaren aqueixos sistemes teològics i els van escriure en tan perfecte ordre, portaren mai la creu? Ningú no pot pensar sistemàticament quan té un fort mal de queixals. Si hom rau crucificat amb el Crist, com pot pensar sistemàticament?”.
Sovint, en ambients eclesials benpensants, els nocreients són jutjats de manera molt ortodoxa, però sense identificar-s’hi, és a dir, sense comprendre’n els problemes, sense voler-hi entendre un borrall, és a dir, sense el mínim d’amor imprescindible. O sia, palla per a cremar. “Car ab poca amor gran fet no es pot menar” (Ramon Llull). “Quants cristians fos millor que no diguessin ser-ho perquè no tenen fe. Tenen més fe en llurs diners i coses que no pas en el Déu que bastí les coses i els diners”, digué l’arquebisbe Romero, defensor dels desemparats d’El Salvador i assassinat per l’Exèrcit feixista.

Cristianisme sens religió 04

Un altre assassinat (pel nazisme), el pastor evangèlic Dietrich Bonhöffer, va escriure: “Un comportament eclesial que tanqui les portes a la protesta apassionada front a la falsificació de la veritat, no prové de l’obediència total a Jesucrist; es converteix en una déria humana arbitrària. Sols puc considerar la culpa que amb la seva prudència l’Església ha carregat damunt les pròpies espatlles, com la conseqüència d’un camí en què la manca de goig en la confessió recta de la fe, la manca de força creient i de disposició per al sofriment ja feia temps que eren perceptibles a ca nostra. Aquesta és la nostra culpa. La nostra Església, que durant aquests anys sols ha lluitat per la pròpia existència, com si això fos una fita absoluta, és incapaç de ser la portadora de la paraula que ha de reconciliar i redimir els homes i el món”.
“El perill de l’amor fort és que, quan ens pren de ple, ens faci perdre la polifonia de la vida. Vull dir que Déu, amb sa eternitat, vol ser estimat de tot cor, però sense que l’amor terrenal quedi afeblit. L’amor a Déu havia de ser com el cantus firmus, és clar, el contrapunt es pot desplegar tan poderós com calgui. Ambdós són inseparables i alhora distints…Sols qui clama pels jueus pot cantar gregorià“.
Sabut és, però, que l’engròs de les esglésies alemanyes cantaren de tot, però clamaren molt rarament pels jueus que llurs autoritats nazis estaven exterminant massivament: no volgueren ficar-se en política, devien dir els cínics, o no vulgueren plantar cara als prejudicis ni al racisme en moments difícils, dirien la gran massa que sols volia sobreviure mesellament.

SENEFA 003

DECADÈNCIA

En èpoques de decadència la relació directa i transparent i l’home va desapareixent pels mals exemples dels hipòcrites i també dels psicòpates -sovint ateus infiltrats dins els grups de creients per interessos econòmics i de poder.
Déu és Déu de la Història. Si les coses no van millor no és perquè Déu no vulgui o no pugui, ni tampoc perquè calgui sempre esperar una justícia d’ultratomba, sinó perquè els homes som lliures però de natura caiguda, i seguim la llei del mínim esforç massa sovint, i les ordres de gent sinistra que manipulen sentiments, tradicions i grups, religiosos o no, per a la pròpia vanaglòria i poder. “Quan tot es belluga igualment, res no es mou, en aparença, com s’esdevé en una nau. Quan tothom va cap al desordre, no sembla que hi vagi ningú. Sols el qui s’atura pot adonar-se de la marxa dels altres, com un punt fixe” (Blai Pascal, Pensaments).
Al seu llibre “Estudi de la Història”, Arnold J. Toynbee fa una magistral i profundíssima anàlisi dels diferents capteniments fornt a la decadència d’una societat determinada: les reacciones violentes (passiva: arcaisme, activa: futurisme) o manses (passiva: despegament o apátheia, activa: transfiguració espiritual). La societat, a causa de la contaminació espiritual i mals exemples, ha esdevingut malfiada i insolidària, s’ha dividit en bàndols antagònics, i sectes o partits estèrils i no creatius que porten cap a uns camins de decadència pràcticament irreversibles, viscuts pels elements socials amb fatalisme i diverses respostes (deserció, martiri, abandonament, autocontrol).

Cristianisme sens religió 02

El fariseisme és el llevat de la decadència social, la qual ve tot seguit a la decadència espiritual. I és que els mals enormes i irreversibles poden començar per actituds aparentment sense importància. “Aquest és el pitjor home de tots: és l’home temorenc de Déu que s’amaga de la tragèdia de la vida, mentre la vida li amaga les seves alegries” (Khalil Jubran). Com el criat qui amagà el dinar de la paràbola: petites desercions quotidianes.
Caldria que els cristians sortíssim al món amb els ulls i l’oïda ben oberts (cristianisme sense religió, església enmig del món, com deia D. Bonhöffer quan ja havien fet tard i veien les conseqüències de la rutina i la beateria sota forma de triomf del nazisme) “perquè, una cosa és posseir un tresor espiritual, i una altra de ben distinta comunicar-lo; i com més hi pensem, més és d’admirar que aquells cristians-esclavistes hagin estat capaços de transmetre a llurs paganes víctimes primitives el pa espiritual que ells havien fet tots els possibles per profanar…el negre americà convertit al cristianisme no deu naturalment la seva conversió al ministeri del capatàs esclavista que duia la Bíblia en una mà i el fuet en l’altra. Ho deu als John G. Fees i als Peter Clavers” (Arnold J. Toynbee, “Study of History”): Tant de bo entenguèssim la nostra enorme responsabiltiat espiritual i social, car “és alarmant la dificultat que tenim de trobar el mal en l’objectivitat de la nostra història social. La dimensió històrica i col·lectiva és evadida i ignorada. I així Déu desapareix de la història de l’home. Sense una sensibilitat més viva envers el mal històric i estructural, la nostra fe en Déu pot acabar en idolatria” (Ferran Manresa, en la seva biografia sobre D. Bonhöffer).
Descobrir a fons l’amor dóna temor de defraudar un fet tan gran. L’amor dóna també sentit d’eternitat. Sempre és fresc, és pur, incontaminable, immarcescible. Eternitat i temor a defraudar a l’amor porten cap a la fe en Déu. Qui, a través dels perills, no ha descobert l’amor, és ben improbable que pugui creure realment en Déu.

Eines psíquiques per a la victòria a part1 (08 – Trets i estats psíquics favorables a l’èxit – La rapidesa, els reflexos)

Dedicat als catalans, i a uns altres pobles estimats que prefereixen queixar-se i la comoditat a la recerca lliure i el treball de l’esperit.

Pep Guardiola: M’agradaria que sortís el sí-sí
‘Per a decidir com gestionar els nostres defectes i les nostres misèries’, diu en una entrevista a Catalunya Ràdio

LA RAPIDESA, ELS REFLEXOS

  • “Qui és flexible venç qui és rígid. Aquesta és la via i la virtut de l’aigua” (Lao Tsè o Lao-Tzu, ca. 604-565 a. de C., filòsof xinès, fundador del taoisme).
  • “El requisit de l’èxit és la promptitud en les decisions” (Francis Bacon, filòsof i polític anglès).
  • “Ajornar una cosa és l’assassí natural de l’oportunitat” (Victor Kiam, 1926-2001, home de negocis nordamericà).
  • “Per triomfar, no n’hi ha prou amb preveure. És menester també saber improvisar” (Isaac Asimov, 1920–1992, escriptor de ciència-ficció i polígraf humanista russojueu).
  • “La promptitud és l’ànima dels negocis” (Lord Chesterfield [Philip Dormer Stanhope], 1694-1773, estadista i diplomàtic anglès).

ENLLAÇOS RELACIONATS

Lideratge – Manca o Refús de Lideratge (01 – Teoria i Pràctica)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre)

TEORIA I PRÀCTICA

– Un líder s’hi torna, com qui diu, sense voler i s’acreix a partir de la saba del poble. Els capdavanters de debò ho són per necessitat, amb dolors i a cops: vibren com la substància primigènia de l’Univers. Els dirigents nomenats amb tranquil·litat pels superiors sols són assalariats i buròcrates que formen ramats àulics i n’usurpen el nom.

  • “Per molt estudiar o aprendre això no farà d’un home un dirigent si no en té les qualitats naturals” (“London Times”, 17·2·1941, Archibald Wavell, 1983-1950, militar anglès).
  • “El lideratge, com la natació, no poden ser apresos simplement llegint-ne” (Prof. Henry Mintzberg, *1939, autor canadenc de llibres de tema empresarial).
  • “Jo no sóc un líder natural. Sóc massa intel·lectual, sóc massa abstracte” (Newton “Newt” Leroy Gingrich, [nat Newton Leroy McPherson], *1943, polític republicà estatunidenc President de la Cambra de Representants durant 1995-1999).

— ENLLAÇOS RELACIONATS —

Tesis de Luter en català

Disputa del Doctor Martí Luter a tomb del poder i eficàcia de les indulgències

MARTÍ LUTER

Martin Luter

Per amor a la veritat i en l’afany de treure-la a llum, es discutiran a Wittenberg les següents proposicions sota la presidència del R. P. Martín Luter, Mestre en Arts i en Sagrada Escriptura i Professor Ordinari d’aquesta última disciplina en aquesta localitat. Per tal raó, prega que els qui no puguin esser-hi presents i debatre oralment amb nosaltres, ho facin per escrit. En el nom del nostre Senyor Jesucrist. Amén.

1.-Quan el nostre Senyor i Mestre Jesucrist va dir: “Feu penitència…”, ha volgut que tota la vida dels creients fos penitència.
2.-Aquest terme no pot entendre’s en el sentit de la penitència sacramental (és a dir, d’aquella relacionada amb la confessió i satisfacció) que se celebra pel ministeri dels sacerdots.
3.-No obstant això, el mot no apunta solament a una penitència interior; sinó que, una penitència interna és nul·la si no obra exteriorment diverses mortificacions de la carn.
4.-En conseqüència, subsisteix la pena mentre perdura l’odi al propi jo (és a dir, la veritable penitència interior), el que significa que ella continua fins l’entrada en el regne dels cels.
5.-El Papa no vol ni pot remetre cap culpa, excepte aquella que ell ha imposat, sigui pel seu arbitri, sigui per conformitat als cànons.
6.-El Papa no pot remetre cap culpa, sinó declarant i testimoniant que ha estat remesa per Déu, o remetent-la amb certesa en els casos que s’ha reservat. Si aquests fossin menyspreats, la culpa subsistirà íntegrament.
7.-De cap manera Déu no remet la culpa a ningú, sense que alhora l’humiliï i el sotmeti en totes les coses al sacerdot, el seu vicari.
8.-Els cànons penitencials han estat imposats únicament als vivents i res no deu ser imposat als moribunds tot basant-se en els cànons.
9.-Per això, l’Esperit Sant ens beneficia en la persona del Papa, qui en els seus decrets sempre fa una excepció en cas de mort i de necessitat.
10.-Malament i grollerament procedeixen els sacerdots que reserven als moribunds penes canòniques en el purgatori.
11.-Aquesta zitzània, com la de transformar la pena canònica en pena per al purgatori, sembla per cert haver estat sembrada mentre els bisbes dormien.
12.-Antigament les penes canòniques no s’imposaven després sinó abans de l’absolució, com prova de la veritable contricció.
13.-Els moribunds són absolts de totes les seves culpes a causa de la mort i ja són morts per a les lleis canòniques, i en queden de dret exempts.
14.-Una puresa o caritat imperfectes porten amb si per al moribund, necessàriament, gran por; el qual és tant major quant menor siguin aquelles.
15.-Aquesta temor i paor són suficients per si mateixes (per no parlar d’altres coses) per a constituir la pena del purgatori, ja que estan molt prop de l’horror de la desesperació.
16.-Pel que sembla, l’infern, el purgatori i el cel difereixen entre si com la desesperació, la quasi desesperació i al seguretat de la salvació.
17.-Sembla necessari per a les ànimes del purgatori que, a mesura que disminuesca l’horror, augmenti la caritat.
18.-I no sembla provat, sigui per la raó o per les Escriptures, que aquestes ànimes estiguin excloses de l’estat de mèrit o del creixement en la caritat.
19.-I tampoc sembla provat que les ànimes en el purgatori, almenys en llur totalitat, tinguin plena certesa de llur benaurança ni encara en el cas que nosaltres en puguem estar completament segurs.
20.-Per tant, quan el Papa parla de remissió plenària de totes les penes, no significa pas el perdó de totes, sinó sols el d’aquelles que ell mateix va imposar.
21.-En conseqüència, l’erren aquells predicadors d’indulgències que afirmen que l’home és absolt i que queda net de tota pena a través de les indulgències del Papa.
22.-De manera que el Papa no remet cap pena a les ànimes del purgatori que, segons els cànons, elles devien haver pagat en aquesta vida.
23.-Si a algú se li pot concedir en tot sentit una remissió de totes les penes, és segur que això sols pot atorgar-se als més perfectes, és a dir, molt pocs.
24.-Per aquesta raó, la major part de la gent és necessàriament enganyada per aquesta indiscriminada i jactanciosa promesa de l’alliberament de les penes.
25.-El poder que el Papa té universalment sobre el purgatori, qualsevol bisbe o capellà el posseeix en particular sobre la seva diòcesi o parròquia.
26.-Molt bé procedeix el Papa en donar la remissió a les ànimes del purgatori, no en virtut del poder de les claus (que no posseeix), sinó per via de la intercessió.
27.-Mera doctrina humana prediquen aquells que afirmen que tan aviat com resona la moneda dins la caixeta, l’ànima surt volant (del purgatori).
28.-Cert és que, quan resona la moneda dins la caixa, el lucre i l’avarícia poden anar en augment, però la intercessió de l’Església depèn només de la voluntat de Déu.
29.-¿Qui sap, per ventura, si totes les ànimes del purgatori desitgen ser remudes? Cal recordar el que, segons la llegenda, va esdevenir amb Sant Severí i Sant Pasqual.
30.-Ningú no està segur de la sinceritat de la seva pròpia contricció, ni molt menys que hagi obtingut la remissió plenària.
31.-Què n’és de rar l’home veritablement penitent, tan rar com qui de debò adquireix indulgències; és a dir, que és raríssim.

95%20tesis

32.-Seran eternament condemnats juntament amb els seus mestres, aquells que creuen estar segurs de la seva salvació mitjançant una carta d’indulgències.
33.-Hem de cuidar-nos molt d’aquells que afirmen que les indulgències del Papa són l’inestimable do diví pel qual l’home és reconciliat amb Déu.
34.-Perquè aquelles gràcies de perdó només es refereixen a les penes de la satisfacció sagramental, les quals han estat establertes pels homes.
35.-Prediquen una doctrina anticristiana aquells que ensenyen que no cal la contricció per als qui rescaten ànimes o confessionalia.
36.-Qualsevol cristià veritablement penedit té dret a la remissió plenària de pena i culpa, àdhuc sense carta d’indulgències.
37.-Qualsevol cristià veritable, sigui que estigui viu o mort, té participació en tots els béns del Crist i de l’Església; aquesta participació li ha estat concedida per Déu, àdhuc sense cartes d’indulgències.
38.-Tanmateix, la remissió i la participació atorgades pel papa no han de ser menyspreades de cap manera, perquè, com adés he dit, constitueixen un anunci de la remissió divina.
39.-És dificilíssim fins i tot per als teòlegs més brillants, d’enaltir alhora, davant el poble, la prodigalitat de les indulgències i la veritat de la contricció.
40.-La veritable contricció cerca i estima les penes, però la profusió de les indulgències relaxa i fa que les penes siguin odiades; o, si més no, hi dóna ocasió.
41.-Les indulgències apostòliques deuen ser predicades amb esme perquè el poble no cregui equivocadament que deguin ser preferides a les altres bones obres de caritat.
42.-Deu ser ensenyat als cristians que no és la intenció del Papa, en cap manera, que la compra d’indulgències es compari amb les obres de misericòrdia.
43.-Cal instruir els cristians que qui socorre el pobre o ajuda l’indigent, realitza una obra major que si compràs indulgències.
44.-Perquè la caritat creix per l’obra de caritat i l’home s’amillora; en canvi, no ho és per les indulgències, sinó com a molt, és alliberat de la pena.
45.-Deu ser ensenyat als cristians que qui veu un indigent i, sense parar-hi esment, dóna els seus diners a la compra d’indulgències, allò que obté en veritat no són les indulgències papals, sinó la indignació de Déu.
46.-Deu ser ensenyat als cristians que, si no són satisfets de béns superflus, estan en canvi obligats a retenir el necessari per a casa i de cap manera malbaratar-lo en indulgències.
47.-Deu ser ensenyat als cristians que la compra d’indulgències queda lliurada a la pròpia voluntat i no constitueix obligació.
48.-Deu ser ensenyat als cristians que, en atorgar indulgències, el Papa tant més necessita quant més desitja una oració fervent per sa persona, abans que diners en efectiu.
49.-Cal ensenyar als cristians que les indulgències papals són útils si no hi posen la seva confiança, però molt nocives si, a causa d’elles, perden el temor de Déu.
50.-Deu ser ensenyat als cristians que si el Papa conegués les exaccions dels predicadors d’indulgències, preferiria que la basílica de Sant Pere es reduís a cendres abans que no pas construir-la amb la pell, la carn i els ossos de les seves ovelles.
51.-Deu ser ensenyat als cristians que el Papa estaria disposat, com és el seu deure, a donar dels seus diners a moltíssims d’aquells als quals els pregoners d’indulgències van sostreure els diners, tot i que per a això hagués de vendre la basílica de Sant Pere, si fos menester.
52.-Vana és la confiança en la salvació per mitjà d’una carta d’indulgències, encara que el comissari i fins el mateix Papa posassin la seva mateixa ànima com a pinyora.
53.-Són enemics de Crist i del Papa els qui, per predicar indulgències, ordenen suspendre per complet la predicació de la paraula de Déu en altres esglésies.
54.-És ofendre la paraula de Déu, quan en un mateix sermó es dedica tant o més temps a les indulgències que a aquesta.
55.-Ha de ser la intenció del Papa que si les indulgències (que molt poc signifiquen) se celebren amb una campana, una processó i una cerimònia, l’evangeli (que és el més important) hagi de ser predicat amb cent campanes, cent processons i cent cerimònies.
56.-Els tresors de l’església, d’on el Papa distribueix les indulgències, no són ni prou esmentats ni coneguts entre el poble de Déu.
57.-Que en tot cas no són temporals resulta evident pel fet que molts dels pregoners no els malbaraten, sinó més aviat els atresoren.
58.-Tampoc no són els mèrits de Crist i dels sants, perquè aquests sempre obren, sense la intervenció del Papa, la gràcia de l’home interior i la creu, la mort i l’infern de l’home exterior.
59.-Sant Llorenç va dir que els tresors de l’església eren els pobres, pero parlava usant el terme en el sentit de la seva època.
60.-No vam parlar exageradament si vam afirmar que les claus de l’església donades pel mèrit de Crist constitueixen aquest tresor.
61.-És clar, doncs, que, per a la remissió de les penes i dels casos reservats, hi ha prou amb la sola potestat del Papa.
62.-El veritable tresor de l’església és el sacrosant evangeli de la glòria i de la gràcia de Dios.
63.-Emperò aquest tresor és, amb raó, molt odiat, ja que fa que els primers sien darrers.

verger de convent

64.-En canvi, el tresor de les indulgències, amb raó, és summament grat, perquè fa que els darrers sien primers.
65.-Per això, els tresors de l’evangeli són xarxes amb les quals en altres temps es pescaven homes posseïdors de béns.
66.-Els tresors de les indulgències són xarxes amb les quals ara són pescades les riqueses dels homes.
67.-Respecte a les indulgències que els predicadors pregonen amb gràcies màximes, cal entendre que efectivament ho són quan proporcionen guanys.
68.-No obstant, són les gràcies més petites en comparació de la gràcia de Déu i la pietat de la creu.
69.-Els bisbes i capellans estan obligats a admetre amb tota reverència els comissaris de les indulgències apostòliques.
70.-Però tenen encara més el deure de vigilar amb tots els ulls i d’escoltar amb totes llurs oïdes, perquè aquests homes no prediquin llurs propis somnis en lloc del que el Papa els ha encomanat.
71.-Qui parla contra la veritat de les indulgències apostòliques, sia anatema i maleït.
72.-Però qui es preocupa pels excessos verbals dels predicadors d’indulgències, sia beneït.
73.-Així com el Papa justament fulmina excomunió contra els que maquinen alguna cosa, amb qualsevol ardit de venda en perjudici de les indulgències.
74.-Tant més tracta de condemnar els que sota el pretext de les indulgències, intriguen en perjudici de la caritat i la veritat.
75.-És un disbarat pensar que les indulgències del Papa sien tan eficaces com perquè puguin absoldre, per parlar d’alguna cosa impossible, un home que hagi violat la mare de Déu.
76.-Diem per contra, que les indulgències papals no poden esborrar el més lleu dels pecats venials, quant a la culpa.
77.-Afirmar que si Sant Pere fos Papa avui, no podria concedir majors gràcies, constitueix una blasfèmia contra Sant Pere i contra el Papa.
78.-Sostenim, per contra, que l’actual Papa, com qualsevol altre, disposa de majors gràcies, que són: l’evangeli, les virtuts espirituals, els dons de sanitat, etc., com ve escrit a 1ª de Corintis 12.
79.-És blasfèmia d’afirmar que la creu, amb les armes papals cridanerament erecta, equival a la creu de Crist.
80.-Haurien de retre compte els bisbes, capellans i teòlegs, en permetre que xerrades tals es proposin al poble.
81.-Aquesta arbitrària predicació d’indulgències fa que ni tan sols, àdhuc per a persones cultes, resulti fàcil salvar el respecte que es deu al Papa, enfront de les calúmnies o preguntes indubtablement subtils dels laics.
82.-Per exemple: ¿Per què el Papa no buida el purgatori a causa de la santíssima caritat i la molt urgent necessitat de les ànimes?, la qual cosa seria la més justa de totes les raons en redimir un nombre infinit d’ànimes a causa dels molt miserables diners per a la construcció de la basílica, la qual cosa és un motiu completament insignificant.
83.-De la mateixa manera: ¿Per què subsisteixen les misses i aniversaris pels difunts i per què el Papa no retorna o permet retirar les fundacions instituïdes en benefici d’ells, donat que ja no és just d’orar pels redimits?
84.-De la mateixa manera: ¿Què és aquesta nova pietat de Déu i del Papa, segons la qual concedeixen a l’impiu i a l’enemic de Déu, per mitjà dels diners, redimir una ànima pia i amiga de Déu, i per què no la redimeixen més aviat, a causa de la necessitat, per gratuïta caritat cap a aquesta mateixa ànima pia i estimada?
85.-De la mateixa manera: ¿Per què els cànons penitencials que, de fet i pel desús des de fa temps estan abrogats i morts com a tals, són satisfets no obstant fins avui per la concessió d’indulgències, com si estiguessin en plena vigència?
86.-De la mateixa manera: ¿Per què el Papa, la fortuna del qual és avui més abundosa que la dels més opulents rics, no construeix tan sols una basílica de Sant Pere amb els seus propis diners, en lloc de fer-ho amb els dels pobres creients.
87.-De la mateixa manera: ¿Què és el que remet el Papa i quina participació concedeix als que per una perfecta contricció tenen ja dret a una remissió i participació plenàries?
88.-De la mateixa manera: ¿Quin bé major podria fer-se a l’església si el Papa, com ho fa ara una vegada, concedís aquestes remissions i participacions cent vegades per dia a qualsevol dels creients?
89.-Atès que el Papa, per mitjà de les seves indulgències, cerca més la salvació de les ànimes que no pas els diners, ¿per què suspén les cartes i indulgències ja anteriorment concedides, si són igualment eficaces?
90.-Reprimir aquests sagaços arguments dels laics només per la força, sense desvirtuar-los amb raons, significa exposar l’Església i el Papa a la burla dels seus enemics i contribuir a la dissort dels cristians.
91.-Per tant, si les indulgències fossin predicades segons l’esperit i la intenció del Papa, totes aquestes objeccions es resoldrien amb facilitat o més aviat no existirien.
92.-Que se’n vagin, doncs tots aquells profetes que diuen al poble del Crist: “Pau, pau”; i no hi ha pau.
93.-Que prosperin tots aquells profetes que diuen al poble: “Creu, creu” i no hi ha creu.
94.-És menester exhortar als cristians que s’esforcin per seguir el Crist, llur cap, a través de penes, morts i infern.
95.-I a confiar que entraran al cel a través de moltes tribulacions, abans que per la il·lusòria seguretat de pau.

Wittenberg , 31 d’octubre de 1517

Una perla que no té preu

Una perla que no té preu

“M’has robat el cor, germana meva, esposa,
amb una sola mirada m’has robat el cor,
amb una sola perla dels teus collarets”
(Càntic dels càntics 4:9).

Una perla que no té preu 01Una perla que no té preu 04

En Rambau, un veterà cercador de perles bengalí (a l’Orient de l’Índia), va fer un sorollet en capbussar-se dins l’aigua i hi va desaparèixer en davallar a la fondària. El seu bon amic, el missioner David M., observava la seva habilitat i les bambolles que pujaven a la superfície. Més tard aparegué el vell capbussador i en un punt es va agafar de les fustes del moll. Entre les dents duia una gran ostra i, tot oferint-la al missioner, li digué somrient: “Amic, crec que durà bona sort”. Quan David la va obrir amb la seva navalla, s’exclamà:
-Mira, duu un tresor de debò.
-Eu, cert, que és una perla de les bones –va fer l’ancià.
Després d’haver-la admirada, David la passà a Rambau, el qual hi afegí:
-Però n’hi ha de millors, i jo en tinc una que…mira les imperfeccions que hi ha en aquesta, encara que és de les bones.
-Rambau, ets molt filaprim, em pareix que aquesta és molt bona, oi?
-Mestre, tu mateix m’has dit que els homes se les donen de ser bons, però que Déu se’ls mira tal com són, ben imperfectes.
-Sí, Rambau, però Déu ofereix divina perfecció a qui es torna a Ell i accepta la salvació gratuïta per la fe en la sang del Calvari.
-Trob que no pot ser tan fàcil, aquesta part de la teva creença no me la puc passar, jo, potser perquè sóc massa orgullós. Jo no podria estar content d’anar a la glòria si jo no ho meresqués.
-Rambau, per la teva edat, no fos d’estranyar que no baixares ja gaire a cercar perles, i si vols veure el nacre del cel has d’acceptar ja la vida novella que Déu ofereix de franc en el nom del seu Fill Jesús.
-De veres que aquesta trob que ha estat la meva darrera volta a capbussar-me a cercar perles. Ja rondem desembre i és menester que faci alguns preparatius.
-A certa edat encara se’ns apareix més clar que és menester de preparar-se per a morir.
-Tot just és el que vull fer, com aquell pelegrí que va descalç i besa el camí esquerp i torterut pel qual transita de genolls fins a Calcutta o Bengala. Això és de gran mèrit i la diada de Cap d’Any també jo mamprendré el meu peregrinatge a genollons cap a Delhi. Tota ma vida he desitjat de fer-ho per tal d’assegurar-me la vida futura.
-Però això és una barbaritat! Delhi es troba a prou cents de milles i pot morir de les ferides i dolor pel camí abans d’arribar-hi.
-De qualsevol manera, tanmateix, és menester que arribi a Delhi: els patiments del camí es tronaran dolços quan atenyeré l’altra vida gràcies a aquests.
-Amic Rambau, no sies tan atrevit: sols Jesucrist pot obrir-nos el cel per l’infinit sacrifici que ell va dur a terme per nosaltres.
-Malgrat la nostra gran amistat, David, no podeu treure’m del cap la meva decidida fita de peregrinar fins a Delhi per a salvar-me.
Malgrat tot, el vell hindú no podia comprendre la salvació gratuïta per Crist. Un altre dia va insistir per tal que en David l’acompanyàs a sa casa per a mostrar-li una cosa “de molt d’interès”. Quan hi arribà, l’indi li obrí una capseta d’ivori i li digué:
-Mira, David, quina sola cosa que desat ací dins durant a muntó d’anys, i ara deixa’m contar-te’n la història: …jo tenia una fill.
-Un fill, Rambau?, no m’ho havies dit mai…
-No, mestre, no en tenia el coratge, però ara t’ho contaré tot, encara que amb llàgrimes als ulls, perquè qui sap quan tornaré jo del peregrinatge. Mon fill era un expert cercador de perles, el més hàbil de la contrada. Sempre tenia la dèria de trobar la major perla, i, un dia, cert que la va trobar, però li va costar sa vida. Aquella volta es va quedar submergit massa temps…Durant llargs anys he guardat aquesta perla preciosíssima de quan morí mon fill. Ara me’n vaig, potser per a no tornar més, i per això la regal al meu millor amic, a tu, David –i, en dient això, tragué de l’embolcall una perla gran i lluenta i la posà en mans del sorprès missioner, el qual s’exclamà:
-Quina joia més perfecta…!
-Sí, -contestà en Rambau- aquesta és una perla perfecta.
En David se li quedà mirant amb un centelleig innocent als ulls.
-En Rambau, millor vull comprar-te-la, és una perla admirable i et pagaré deu mil piastres.
-Però, mestre, que vols dir…?
-O quinze mil, i si me’n demanes més ja treballaré més temps per pagar-la.
-Però, mestre, aquesta perla no té preu, no és pas qüestió de diners perquè per a un pare no hi hauria mai prou per a pagar un record així del seu fill. No te la puc vendre, però te la regal de tot cor, com a una relíquia inapreciable.
En Rambau, però jo no puc acceptar-la així, de franc. Potser sia jo un orgullós, però em resulta massa fàcil d’obtenir-la així, i m’estim més de pagar-la o treballar per tal de guanyar-me-la merescudament.
L’hindú es quedà tot cavil·lós i digué:
-És estrany que no m’entengueu. El meu únic fill donà sa pròpia vida per cercar aquesta perla, per tant no la vendria mai, jo. Val la sang i la vida del meu vill, sols full que l’acceptes com a record de la meva amistat i del meu fill.
Amb això, el missioner prengué la mà de l’indi i amb emoció li digué:
-Bon amic Rambau, no sents parlar a través de les teves pròpies paraules? No veus que el mateix Déu t’està dient exactament les mateixes paraules que m’estàs dient ara a mi? El Déu d’amor no pot vendre la salvació ni intercanviar-la per cap esforç humà, però la regala de franc. És de tanta vàlua que ningú no podria ni comprar-la ni merèixer-la. Va costar la sang vessada del seu únic fill. Ara has d’acceptar-la com a record que és regal de l’amor de Déu i del seu Fill cap a tu mateix. I, de la mateixa manera jo, ben ple d’agraïment, puc acceptar la teva preciosa perla immerescuda, i prec a Déu que em faci digne de l’amor que m’has mostrat.
Les llàgrimes brollaren dels ulls del bengalí, mentre arribava l’alba, per a ell, de la claror de l’Evangeli. Més avant digué:
-Ja ho veig, David. Durant un parell d’anys he cregut les històries de Jesús, però no podia creure que la salvació de Déu fos de franc. Però ara ho comprenc, que no pot ser cosa de mèrits, ni vendre ni comprar, i, humilment, accept aquesta salvació.

Una perla que no té preu 03Una perla que no té preu 02

Tu que lliges, deixa’m posar-te aquesta qüestió, com davant de la presència de Déu: Estàs pensant de merèixer d’alguna manera la salvació infinida i sense preu, o bé, ja t’has adonat com en Rambau, i descanses únicament en els mèrits del Déu fet home en Jesucrist?.
La Paraula de Déu diu: “Coneixeu prou bé la generositat de nostre Senyor Jesucrist; ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa” (2ª Corintis 8:9).

SENEFA 004

Obra devota de la Creu, feta a requesta de la senyora de mossèn Blanes
Oh banc segur en qui lo preu se paga
Del crim d’Adam i del món pecador,
i pont del pal on lo gran Salvador,
Penant lo cos, la deïtat amaga!
Armes reals e divinal bandera,
Esforç dels trists e devot estendard,
Feu mos desigs segur aquella part
Que fins a Déu demostra la carrera.
Host d’amargor i forn en se va coure
La carn del Just per amor immortal,
Estret congreny on la part animal
Del Rei dels reis morint se va recloure.
Oh, mirall clar on l’ànima devota
Lo bell semblant remira netament,
Hort de dolç fruit, on lo ver penident,
Sec per pecats, dins poc espai rebrota!
Llit dolorós i cambra tribulada,
I dels perduts molt piadós retret,
Amagatall on pot estar secret
Lo qui per crims té l’arma condemnada.
Oh canyamel al devot que et mastega,
I restaurant als trists desemparats,
Port de salut on estan ormejats
Los qui la mar d’extrems colpes nega!
Tàlem d’honor, de cristians gran temple,
Cel·la plasent on se viu sens remor,
Secret socors, esforç contra temor,
e als vinents molt singular exemple.
Arc gran i fort on lo bell cos s’estira,
Premsa de vi on lo raïm se prem,
Ormeig segur on s’aferra a l’extrem
Lo qui negat per sos grans crims se mira.
Fust singular que dins en la piscina
Fos un gran temps per los àngels servit
Al moviment de qui era guarit
Lo prest banyat per voluntat divina,
Oh alt bastó on fonc la serp penjada
Contra verí fent-la Moisès d’aram;
Pa saborós que tol la set i fam
Que dóna el món ab sa vida penada!
(…)
A totes parts mires la gent perduda
Per abraçar los qui t’imploraran,
Cecs i contrets, i quant t’aclamaran
Sentran molt prest ton socors e ajuda.
(…)
(Pero Martínes – principis dels. XV – Mallorca, 1463).

Una perla que no té preu 06Una perla que no té preu 05