Ideologies progressistes i la felicitat esmunyedissa

LES IDEOLOGIES PROGRESSISTES I LA FELICITAT ESMUNYEDISSA

  • “Prescindir de la felicitat és el començ de la saviesa i el mitjà més segur d’atansar-se a la felicitat” (Maeterlink).
  • “Sols la lliure expansió de les energies crea el sentiment de la felicitat” (Keyserling).
  • “Un idealista és aquell qui, en adonar-se que una rosa fa millor olor que una col, conclou que en farà una sopa millor” (Henry L. Mencken).

LA JOVENTUT

Quan som joves, que sol ser una manera de ser pobres, el capitalisme ens astora especialment. Això és sols perquè som joves i idealitzem certes coses que només coneixem d’oïdes i de lectures. Per contra, “La maduresa és aquella edat en què ja no et deixes enganyar per tu mateix” (Ralph Waldo Emerson). “Maduresa és quan ja no he de menester de culpar res ni ningú pel que em va arribant” (Anthony de Mello).

Als 15-25 anys tendim a pensar (a proclamar) que nosaltres farem el que no ha fet mai cap generació de tota la Història. i és sols un miratge a causa de la inexperiència i el rebotament. També perquè el jovent és l’edat de l’amistat i ço ens fa creure (millor dit: volem fer que hi creiem, que ni tan sols això!) que les persones poden ser capaces de grans transformacions meravelloses. I, en realitat, l’home té infinides possibilitats (bones i dolentes), però “la malícia humana dóna una idea de l’infinit” (Albert Einstein; físic judeoalemany). La gent acaba tendint a les possibilitats fàcils, a anar tirant, a “passar”, a la mediocritat, a permetre les dolentes: tant per les limitacions de perspectiva (ignorància, inexperiència, etc) com per peresa, supèrbia i resta de pecats capitals homologables. “Allò més atroç de les coses males de la gent dolenta és el silenci de la bona gent” (Mahatma Gandhi). “El món no està pas amenaçat per les males persones, sinó per aquells que permeten la maldat” (Albert Einstein). Un cop instal·lada la dinàmica negativa, el camí més fàcil anirà normalment a pitjor i sols algun desastre important despertarà la gent de la passivitat, la covardia i la modorra a costa de molta sang, com ara en les guerres, Dictadures, etc. “Socialment cal tenir present que les masses no poden pas canviar: A hores d’ara són les mateixes que en temps dels romans. Algú pot sortirde la massa, però ço no canvia res” (D.H. Lawrence).

UTOPIA I REVOLUCIÓ

Les utopies són necessàries si no les agafem amb un excès de doctrinarisme i si sabem veure les realitats.

Altrament els resultats poden ser desastrosos, com ara els Khmers roigs, quasi tots adolescents, que assassinaren la meitat de la població cambotjana, feren tornar el país al ruralisme neolític, tot arrasant les ciutats, cremant els llibres i matant la gent simplement per dur ulleres (literalment). La violència duu, finalment, per aquest camí.

Les revolucions sols vénen per necessitat i després de grans catàstrofes col·lectives. I en tota revolució els violents en fan de tota mena, la gent “normal” desbarra, o, millor dit, trau la seva pitjor cara.

Unes minories poden començar amb dolor, opressió i puresa d’ideals, però a la que ve l’embolic molts s’embrutaran de sang (de la culpable, però també de la innocent), després, per defensar-se, acabaran instal·lant règims policiacs com els que criticaven, i degeneren fins a ofegar-se. Conclusió: “El meu regne no és d’aquest món”, deia el Crist (simplement deia coses realistes no és que fos cap anticomunista). i Tolstoi citava: “El Regne de Déu és entre vosaltres” (entenguem-nos: no coincidirà mai del tot amb cap ideologia o forma política institucional, sinó que es basa en unes relacions sanes entre la gent).

“Els pobles destrueixen un sistema de convencions per crear-ne d’altres” “És preferible una injustícia a un desordre; el desordre és la mateixa injustícia” (A. Maurois).

EL NOSTRE CAPITALISME

Al film “The Wall” de Pink Floyd el lema és “Tu ets una altra rajola del Mur” (el sistema d’injustícia, el capitalisme). Cada dia fruïm de petits luxes “capitalistes” (vídeo, CDs, cotxe, hiperalimentació, alcohol, tabac…) mentre 40.000 persones (33.000 nins) moren diàriament, pel capbaix, de desnodriment i malalties derivades o fàcilment guaribles a baix cost en Occident. Un genocidi de debò, ara mateix! I tothom n’és corresponsable, els progressistes inclosos, perquè amb proclames i bones intencions simplement no salvem el famolenc de la mort. Per tant, si estem bevent gintònics i anant de festa mentre nins moren de fam deu ser perquè no som tan solidaris com ens agrada creure per autojustificar-nos. Un amic meu agnòstic ho descrivia així: “Sempre és pecat”. Jo al principi no l’entenia (jo també era agnòstic), perquè ell conscientment es negava a fer més explicacions, però després vaig caure en el sentit en què ho deia. Vivim en un ambient intrínsec d’injustícia o, en termes religiosos, de “pecaminositat” en tota la raça humana, “des del ventre de ma mare”, deia el rei David, des de la caiguda d’Adam i Eva de la innocència del Paradís perdut a la consciència del bé i del mal. “Qui sap fer el bé i no el fa, li és comptat com a pecat” (Epístola de l’apòstol Jaume). Per ço les ideologies humanistes (no confondre amb humanitàries, que és un terme molt més actiu i real), belles paraules, són sempre històricament tan inconsistents i volàtils, van ivénen, no alimenten i són pura carcassa.

“Les coses supèrflues dels rics són de menester per als pobres. Hom té coses del proïsme quan posseeix coses supèrflues” (Agustí de Bona, darreries de l’Imperi Romà). Aquest vell pare tenia les coses més clares que els nostres actuals progressistes, que nosaltres, que tenim, efectivament, un munt de coses supèrflues.

Hi ha “anarquistes”, “comunistes”, etc. que fan ben poca cosa pels marginats i pobres d’arreu. Malgrat tot, segurament en deuen fer més que les persones corrents -i menys que els centres d’ajuda confessional. Tanmateix diran que allò és paternalisme
(cosa que pot ser certa, però al capdavall dóna de menjar i és real). Es “perdonen” ells mateixos tot recitant belles lletanies humanistes: no al paternalisme religiós, amb el nostre programa deslliurarem els miserables de la misèria, no a la caritat sí als drets del benestar…Però …on són les proves històriques de tot el que diuen? Enlloc. El camí a l’infern està pavimentat de bones intencions.

N’Anguita quan manava a IU guanyava un milió el mes. En Lenin ja deia a principis del s.XX que el proletariat occidental era “l’aristocràcia del proletariat”, és a dir, un proletariat corromput pel benestar dels seus Estats, rics gràcies a la rapinya imperialista sobre països pobres colonitzats, desorganitzats i espoliats. Si llavors ja era tot així, què no deu ser a hores d’ara!

I aquests Estats han pogut efectuar aquesta rapinya per estar ben organitzats i tenir una certa pau social gràcies a una major justícia relativa (si la comparen a la d’uns altres països que encara era i és menor)… gràcies a un rerefons social i cultural cristià, evidentment menys esquerp a la justícia social que uns altres rerefons culturals.

Per al Tercer Món, el capitalisme és misèria, per al Primer és malbaratament i contaminació. El capitalisme sols sobreviu perquè és la conjunció natural de la mateixa natura humana, de moltes petites i grans avarícies i ambicions d’arreu. Però amb què i com canviar-ho? I substituir-lo per quin altre sistema? És una idea tan encisadora com megalòmana: com voler controlar l’ambició i l’avarícia de la humanitat! Una tasca tan colossal que sols Déu la podia fer. Pretendre-ho és jugar a demiürgs. Per ço les ideologies socials futuristes solen tenir aversió a Déu, són una de les múltiples formes de l’Anticrist, la forma demagògica i antireligiosa (també n’hi ha les formes religioses i integristes, les feixistes…).

L’ACERAT ANARQUISME I ELS ALTRES SOCIALISMES DE LA FELICITAT

L’anarquisme fa acerades crítiques a tot: a l’Estat, als patrons, a la religió, al capitalisme, al marxisme, etc. Crec que tenen raó, sincerament. i llàstima que no s’hagin mai afegit seriosament ells mateixos a la llista dels criticats i criticables, perquè “de bo no n’hi ha ni un” (la Bíblia). Normalment tothom té raó, més o menys, a veure faltes: n’hi ha tantíssimes pertot! L’anarquisme descriu vivament la natura humana caiguda i la gran mentida humana. Però la proposta anarquista diu: ho hem de fer bé, ara, nosaltres. Dir això és encabotar-se desesperadament a no reconèixer quina és la natura humana, creure’s especials, una mena de superhomes anarquistes, és crear una secta. “És més fàcil d’escriure deu volums de principis filosòfics que posar en pràctica ni un sol dels principis allí exposats” (Lev Tolstoi). “L’intel·lectual per al qual la definició substitueix la comprensió és menyspreable” (Keyserling).

L’anarquisme és una utopia mil·lenarista, històricament impossible de mantenir més enllà de petites comunitats proudhonianes. “Els febles tenen, en general, somnis més abundosos i bells que els forts, car tota llur energia, tota llur activitat s’evapora a través dels somnis” (Maeterlinck). Per això els sentimentals catalanets som tan somiatruites (com en Gaspart que somia contínuament títols mentre perd davant el cuer). La Història ho demostra a bastament, per això l’anarquisme és ahistoricista: no aprèn de la Història. “El Progrès, lluny de consistir en el canvi, depèn de la capacitat de retenir: Quan l’experiència no és pas retinguda, com entre salvatges, la infantesa és perpètua. Els qui no recorden el passat es troben damnats a repetir-lo…Aquesta és la condició dels infants i dels bàrbars, en els quals l’instint no ha après res de l’experiència” (George Santayana, 1863-1952, escriptor castellà en anglès, ”Life of Reason”, vol. 1,cap. 12, p. 284, escrit el 1905).

En tota revolució, els anarquistes han estat aixafats pels capitalistes (Comuna de París, Astúries…) o pels stalinistes (Krondstadt, Maig 37…). L’anarquisme pretèn una Arcàdia, una Humanitat sense Estat, la d’abans de Noè. Després apareix l’Estat, l’autoritat política. Abans hi havia poca població, i encara així “creixia la malícia dels homes i d’un cap a l’altre del dia sols pensaven a fer mal!” (Gènesi 6:5). Veient tantes coses del conductisme de masses i del creixement dels feixismes i integrismes és concebible, perquè la natura humana és bàsicament sempre la mateixa.

Amb la torre de Babel el primer Estat mundial desafia Déu i és castigat amb la multiplicació de llengües (el plurilingüisme té origen diví i Pentecosta també, és a dir, el monolingüisme/jacobinisme sembla poc adient a Déu). I ve la dispersió, l’emigració i els Estats nacionals que tant avorreixen els anarquistes de pro.

Altrament: “Tots els creients vivien units i tot ho tenien en comú compartit; venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú” (Fets :44-45). En aquest i d’altres textos apostòlics que parlen de l’ajuda mútua llegim els origens les ressonàncies posteriors dels socialismes, i també del mateix “Manifest Comunista” d’en Marx: “de cadascú segons les seves possibilitats, a cadascú segons les seves necessitats…”, o de l’ajut mutu apostòlic (“I no us oblideu de l’ajuda mútua que no tan sols satisfarà les necessitats dels qui pertanyen al poble sant, sinó que també serà una font abundant d’accions de gràcies a Déu”, 2ª Corintis 9:12) en ve l’anarquista. Això també és rerefons cultural judeocristià. De fet, aquests futurismes socials són, malgrat si mateixos, com a heretgies judeocristianes sols que antireligioses, com el negatiu d’una ànsia de justícia sense religió front a molt temps d’una religió sense justícia. El socialisme utòpic nasqué justament com a derivació més o menys secular de la Bíblia, i els “científics” en feren doctrina social i estatal que acabà en revolucions sagnants i dictadures genocides. Vegeu d’on provenen les idees sistematitzades de justícia social i, per derivació, els distints socialismes, tots sorgits, naturalment, a Occident, perquè són un subproducte de la cultura judeocristiana de base bíblica. Una altra herència que molts ignoren o no volen o ni es molesten a reconèixer (actitud molt frívola i inconsistent, per cert).

Tot el problema de tothom és una mica açò: “L’home honrat és el qui mesura el seu dret pel seu deure” (Lacordaire). Caldria que molts ideòlegs se’n recordassin. “Tenir idees és la manera de no saber res, de no adonar-se de res. Les idees són pes mort, equipatges que fan nosa i que ens impedeixen d’avançar de pressa. Un home de ment oberta se’n riu, de les idees. En té prou amb saber guaitar i calibrar les coses. Les idees enfiten el cervell i priven de pensar” (Georges Duhamel).

Quant als marxistes, si no són massacrats o enderrocats, en el poder esdevenen quasi sempre Dictadures brutals i policíaques, econòmicament inviables, amb culte ultrareligiós (però ateu) a la personalitat dels líders. Qui no creu en Déu ha de creure en algú: en si mateix o en el poder polític brut i ras. “Per no creure en els miracles de Moisès, creuen en els de Vespasià” (Blasi Pascal). “La frase dictadura del proletariat no té cap sentit. És del mateix ordre que aquesta altra: l’omnipotència dels conductors d’òmnibus. És palès que si un conductor d’òmnibus fos omnipotent, abandonava de seguida la seva professió” (Chesterton), que, efectivament, és el que han fet sempre els gestors revolucionaris de la Dictadura del Proletariat. Però tants anys que fa que caigué “el socialisme real” i els nostres revolucionaris casolans encara no n’han tret cap conseqüència pràctica ni crítica de tot un enorme procès de més de 70 anys d’Estats de filosofia oficial marxista. És com si tots s’haguessin quedat congelats mentalment en l’any 20. Senzillament impresentable, propi de gent ideològicament momificada.

Quant als socialdemocràtes, tipus PSOE, són simples gestors conjunturals del capitalisme i mesells criats del nacionalisme d’Estat.

Quant a ERC és més radical que el PsoE i, sense declarar-se marxista, actualment fa coses prou semblants a IU, si bé en versió catalana. Però ni té la confiança de cap capitalisme gaire important (potser sí de sectors de la mitjana burgesia productiva) ni té cap projecte revolucionari, actualment impossible a Occident. S’atansa prou al que durant la transició en dèiem reivindicacions democràtiques radicals.

Les ideologies humanistes parlen molt de drets, poc de deures. Però sense deures no hi ha drets com sense plàncton no hi ha balenes. “De la mateixa manera que no tenim dret a consumir riqueses sense produir-ne, tampoc no en tenim a consumir felicitat sense crear-ne” (Bernard Shaw).

2 pensaments sobre “Ideologies progressistes i la felicitat esmunyedissa

  1. Retroenllaç: Psicologia (Recopilatori) | Braços Oberts

  2. Retroenllaç: Ideologies (Recopilatori) | Braços Oberts

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.