Cristianisme sens religió

PER UN CRISTIANISME SENSE RELIGIÓ

 

SECTES JUDAIQUES EN TEMPS DEL CRIST

  • A l’època de Jesús els fariseus eren una de les cofraries o sectes dins el judaisme, el seu sector més tradicionalista i legalista, més ritual i fonamentalista, al voltant del culte al temple reconstruït per Herodes, el rei-titella dels romans, el cap de la reserva índia. El mateix nom de fariseu vol dir apartat per a Déu (com també el mot sant) potser ara la gent en dirien beats, rosegaaltars (bé, això ho diuen quan hi ha majoria laica, quan la majoria no és laica la gent no sol gosar dir gaire aquestes coses, qüestió de pebrots: la majoria sempre blasma i fins i tot acaça la minoria, sia la que sia).

Al Nou Testament apareixen, però, uns altres grups

  • Els saduceus: eren una elit o casta superior, poderosa i materialista, parlaven entre ells un idioma foraster, el grec, que era la llengua de prestigi cultural i del poder polític de l’Imperi Romà a Orient. Negaven l’altra vida, segurament per tal de poder fer allò que els plagués en aquesta, sense recances ni problemes de consciència. Eren una aristocràcia col·laboracionista amb l’ocupant.
  • Els herodians: eren els afavorits pel pseudomonarca dels jueus (com guardar les aparences per no semblar una colònia), els partidaris d’un rei cruel, dòcil eina de l’Imperi a Judea.
    -Els escrivans: mena de buròcrates legals, mig juristes mig torsimanys, religiosos qui coneixien la Torah o Llei mosaica i escrivien diverses llengües.
  • Els zelots: eren una versió patriòtica i popular de messianisme polític, pre-sionistes, esperaven la instauració del gran Israel promès. Independentistes, deixebles dels Macabeus, utilitzaven la palmera com a símbol (pel text bíblic que diu: “I el just reverdirà com la palmera”), propugnaven la violència i protagonitzaren un parell de grans revoltes antiromanes fins a pràcticament el suïcidi nacional col·lectiu: la de l’any 70, en què els romans -Titus- destruiren el temple, i la del 132-135, que acabà en un gran genocidi i la quasi total dispersió dels jueus, durant quasi dos mil·lennis, arreu del món. Molt probablement Bar-abbàs i l’apòstol Pere i uns altres apòstols van militar en el zelotisme. als Evangelis demanen de vegades a Jesús sobre el restabliment del reialme del gran Israel.
    -Els baptistes: un moviment popular messiànic de caire espiritual, considerat herètic pels fariseus i saduceus. Seguidors de Joan el Baptista, van ser els reals precusors del cristianisme (protocristians), de fet Jesús s’hi sotmeté al bateig abans de començar sa vida pública.
  • Els esenis: no apareixen al nou Testament, però sí en abundosa documentació de l’època. Vivien al desert i duien una vida monacal i ascètica molt rigorosa. Gràcies a ells ens han arribat un munt de pergamins dels primers segles amb textos bíblics, servats al Qumran.

Cristianisme sens religió 03

En realitat entre els fariseus hi havia també bona gent, com ara en Nicodem, però la tònica general i especialment per part de llurs benestants dirigents -tan durament blasmats per Jesucrist- constituïen un grup tancat, ultratradicional (rutinari), dut per gent benestant, políticament oportunista i moralment hipòcrita, que feien llargues disertacions i llistes d’obligacions i de prohibicions legals, incomprensibles i impracticables per la gent senzilla del poble treballador. Jesucrist els parla sovint molt durament, com ara al capítol 23 de l’Evangeli segons Mateu, amb frases implacables com ara: “Ai de vosaltres, hipòcrites, que feu monuments als profetes i homenots de bé i orneu els mausoleus dels justs, i dieu: Nosaltres no els hauríem fet prendre mal; però vosaltres sou com els vostres pares, qui mataren els profetes. Serps, raça d’escurçons! Com podreu deslliurar-vos del càstig etern de l’infern?”.
Els “torsimanys de la llei” que Jesús denunciava, per ex. a Lluc 46:52, eren més aviat experts en la llei de Moisès, però que havien anat més enllà del codi mosaic en afegir-li ordenances detallades i elaborades per mantenir la puresa ritual, regles tan exactes que feien impurs tothom tret d’ells mateixos. Les continuades severes paraules de Jesús són una censura contra els religiosos legalistes.

SENEFA 003

CESARISME I TEMPLOLOGIA

Un dels problemes més greus entre les esquerres a l’hora de copsar els fenòmens religiosos ha estat la de saber diferenciar més finament el fenòmen gratuït en si de la fe del marc de la institució finalment recuperada pel poder imperialista de l’Estat-nació.
Amb l’entronització de l’Església Universal, per l’emperador Teodosi, com a religió oficial que havia demostrat a bastament una gran força per revitalitzar el decadent Imperi Romà, també l’Església va anar contaminant-se progressivament. Per aquella època, Agustí de Bona s’exclama a “Cogitationes”: “Quants n’hi ha qui no són pas dels nostres adins, i quants que seran dels nostres són afora! (de l’Església visible). En realitat, el legalisme i el fariseisme sempre han estat molt forts des d’aleshores a totes les grans esglésies i segurament també a les no tan grans. Segons Arnold Toynbee: “Els descendents de les generacions de Jesús havien barrejat llur herència espiritual amb un formulisme farisaic, un materialisme saduceu, un oportunisme herodià i un fanatisme zelot” (“Estudi de la Història”). Segons Berdiaev: “El cristianisme ha patit una deformació causada per haver-se acoblat al reialme del Cèsar; s’ha vinclat davant la força de l’Estat i ha maldat per santificar-la De fet l’Imperi s’esdevingué cristià en els seus símbols, però, el que és més important, l’Església s’esdevingué imperial. Els pares i doctors de l’Església deixaren de ser els defensors de la llibertat de consciència com abans havien estat; aquell esperit perdé la integritat en profit del Cèsar”. L’Imperi deixà de matar els cossos per començar a matar les consciències, deixà de lligar mans i començà a lligar enteniments. Des d’aleshores, la majoria d’homes d’Estat han entès que calia instrumentalitzar l’església institucional en benefici de la cínica raó d’Estat, dels tèrbols interessos polítics dels Imperis.

Cristianisme sens religió 01

Felip Guaman Poma de Ayala, gran descendent dels inques, retreia això mateix als conqueridors castellans: “Me’n vaig a les muntanyes a cercar mos germans Crists, els Crists crucificats. Que Déu ens deslliuri dels missioners, perquè ensenyen un Déu cruel i sense pietat”. En realitat, a la Bíblia, allò mundanal equival a allò sense misericòrdia. Una església sense justícia ni misericòrdia no és sinó religió mundana, fins i tot una forma d’Anticrist. Al Nou Testament aprenem que la religiositat sense misericòrdia és un dels trets de l’Anticrist: “vingué dels nostres, però no era dels nostres” (1ª Joan 2:19). La religiositat pagana es basa en allò ritual i extern: “Qui dubta, doncs, que la munió prega i col·loca públicament llurs imatges consagrades, perquè l’opinió i pensament dels ignorants s’enganya amb la música dels mots, s’enlluerna amb la resplendor de l’or, s’embaladeix amb l’esclat de l’argent i la blancor del vori? Els egipcis mateixos, com la majoria de vosaltres, no tenen pas més por d’Isis que de la coïssor de les cebes, ni tremolen tant de Serapis com dels sorolls fets eixir de les parts pudentes del cos” (Minuci Fèlix, apologista cristià del s.III, a “Octavi”).
No hi ha cap testimoni de l’existència de cap temple cristià anterior a l’any 222-235: l’Església primitiva s’aplegava en cases particulars (o a l’aire lliure o en catacombes), però ni tan sols bastí temples cristians. El mateix autor adés esmentat escriu a Octavi, capítol 32è: “Us penseu, doncs, que nosaltres, si no tenim santuaris ni ares, amaguem allò que adorem? Quina imatge imaginaré que té Déu, quan, si ho penses bé, l’home és imatge de Déu? Quin temple li bastiré, quan tot aquest món, construït per obra seva, no el pot contenir? I si com a home visc amb amplitud, com enclouré un poder de tanta majestat dins un templet? No fóra millor dedicar-li un temple a la nostra ment i consagra-li’l en el nostre pit? Per tant, qui conrea la innocència, fa súplica a Déu, qui conrea la justícia, fa libacions en honor de Déu; qui s’absté del frau, propicia Déu; qui sostreu l’home del perill, ofereix la millor víctima. Aquests són els nostres sacrificis, les cerimònies de Déu: així, entre nosaltrres, el més religiós és el més just”. L’Esperit Sant no habita dins temples fets de mans humanes (Fets 17:24) sinó que els creients som temples de carn de l’Esperit Sant (1ª Corintis 3:16).
La templolatria és consubstancial a la religiositat mundana i és el lloc per on l’Imperi encalça l’església visible. L’home capitula sovint quan el pecat li es presentat vestit de virtut, la gent convencional hi cau quan li’l presenten respectable, lluent i mudat. La templolatria és una mena de segrest del cristianisme per sotmetre’l al nou pacte entre els nous torsimanys de la llei i el nou Cèsar per perseguir i assassinar de nou Crist a la terra.
“No crec pas que la llei espiritual s’expressi en un camp particular. Al contrari, consider que es manifesta a través dels actes diaris. De tal manera, afecta el camp polític i social” (Mahatma Gandhi). Per això també Bonhöffer reclamava un cristianisme sense religió i una església sense parets.

SENEFA 003

DENÚNCIA DE LA BEATERIA

Richard Wurmbrand, pastor de la minoria nacional alemanya a Romania, torturat i empresonat en incomunicació durant anys pel règim nazi i per l’stalinista, escriví. “El ver penediment és un a reversió de les mesures. Enmig es troba Déu. Si aquesta manca de sentit de la proporció no és esmenat dins una ànima, el fet que hom hagi deixat de ser ateu per fer-se religiós, no hi ajuda gaire. L’ànima continuarà ocupant-se de trivialitats, amb una diferència: que ara seran trivialitat religioses. L’objecte que guaites amb ulls miops serà distint, però els teus ulls continuaran essent miops…Segons Efesis, el paper del pastor no és pas fer sermons, sinó fer sants. Els predicadors es troben més exposats a la xerrameca. Per als fariseus, Jesús era un pecador que incomplia el Sabbath. Açò era l’únic que podien arribar a pensar. Oblidaven totes les bones obres i els ensenyament de Jesús. La paraula bisbe originàriament volia dir pastor principal, el més avançat en la fe, l’home qui donava sa vida per les ovelles en temps de persecució. Ara, però, és algú amb certs coneixements acadèmics, escollit per homes que sovint ells mateixos ni són fills de Déu. Encara abans del meu arrest, tots els nostres bisbes ortodoxes, tret d’un, havien claudicat front a les acusacions del règim comunista. El bisbe reformat féu igual. Ara lloen el sistema i denuncien llurs ovelles…Els qui pensaren aqueixos sistemes teològics i els van escriure en tan perfecte ordre, portaren mai la creu? Ningú no pot pensar sistemàticament quan té un fort mal de queixals. Si hom rau crucificat amb el Crist, com pot pensar sistemàticament?”.
Sovint, en ambients eclesials benpensants, els nocreients són jutjats de manera molt ortodoxa, però sense identificar-s’hi, és a dir, sense comprendre’n els problemes, sense voler-hi entendre un borrall, és a dir, sense el mínim d’amor imprescindible. O sia, palla per a cremar. “Car ab poca amor gran fet no es pot menar” (Ramon Llull). “Quants cristians fos millor que no diguessin ser-ho perquè no tenen fe. Tenen més fe en llurs diners i coses que no pas en el Déu que bastí les coses i els diners”, digué l’arquebisbe Romero, defensor dels desemparats d’El Salvador i assassinat per l’Exèrcit feixista.

Cristianisme sens religió 04

Un altre assassinat (pel nazisme), el pastor evangèlic Dietrich Bonhöffer, va escriure: “Un comportament eclesial que tanqui les portes a la protesta apassionada front a la falsificació de la veritat, no prové de l’obediència total a Jesucrist; es converteix en una déria humana arbitrària. Sols puc considerar la culpa que amb la seva prudència l’Església ha carregat damunt les pròpies espatlles, com la conseqüència d’un camí en què la manca de goig en la confessió recta de la fe, la manca de força creient i de disposició per al sofriment ja feia temps que eren perceptibles a ca nostra. Aquesta és la nostra culpa. La nostra Església, que durant aquests anys sols ha lluitat per la pròpia existència, com si això fos una fita absoluta, és incapaç de ser la portadora de la paraula que ha de reconciliar i redimir els homes i el món”.
“El perill de l’amor fort és que, quan ens pren de ple, ens faci perdre la polifonia de la vida. Vull dir que Déu, amb sa eternitat, vol ser estimat de tot cor, però sense que l’amor terrenal quedi afeblit. L’amor a Déu havia de ser com el cantus firmus, és clar, el contrapunt es pot desplegar tan poderós com calgui. Ambdós són inseparables i alhora distints…Sols qui clama pels jueus pot cantar gregorià“.
Sabut és, però, que l’engròs de les esglésies alemanyes cantaren de tot, però clamaren molt rarament pels jueus que llurs autoritats nazis estaven exterminant massivament: no volgueren ficar-se en política, devien dir els cínics, o no vulgueren plantar cara als prejudicis ni al racisme en moments difícils, dirien la gran massa que sols volia sobreviure mesellament.

SENEFA 003

DECADÈNCIA

En èpoques de decadència la relació directa i transparent i l’home va desapareixent pels mals exemples dels hipòcrites i també dels psicòpates -sovint ateus infiltrats dins els grups de creients per interessos econòmics i de poder.
Déu és Déu de la Història. Si les coses no van millor no és perquè Déu no vulgui o no pugui, ni tampoc perquè calgui sempre esperar una justícia d’ultratomba, sinó perquè els homes som lliures però de natura caiguda, i seguim la llei del mínim esforç massa sovint, i les ordres de gent sinistra que manipulen sentiments, tradicions i grups, religiosos o no, per a la pròpia vanaglòria i poder. “Quan tot es belluga igualment, res no es mou, en aparença, com s’esdevé en una nau. Quan tothom va cap al desordre, no sembla que hi vagi ningú. Sols el qui s’atura pot adonar-se de la marxa dels altres, com un punt fixe” (Blai Pascal, Pensaments).
Al seu llibre “Estudi de la Història”, Arnold J. Toynbee fa una magistral i profundíssima anàlisi dels diferents capteniments fornt a la decadència d’una societat determinada: les reacciones violentes (passiva: arcaisme, activa: futurisme) o manses (passiva: despegament o apátheia, activa: transfiguració espiritual). La societat, a causa de la contaminació espiritual i mals exemples, ha esdevingut malfiada i insolidària, s’ha dividit en bàndols antagònics, i sectes o partits estèrils i no creatius que porten cap a uns camins de decadència pràcticament irreversibles, viscuts pels elements socials amb fatalisme i diverses respostes (deserció, martiri, abandonament, autocontrol).

Cristianisme sens religió 02

El fariseisme és el llevat de la decadència social, la qual ve tot seguit a la decadència espiritual. I és que els mals enormes i irreversibles poden començar per actituds aparentment sense importància. “Aquest és el pitjor home de tots: és l’home temorenc de Déu que s’amaga de la tragèdia de la vida, mentre la vida li amaga les seves alegries” (Khalil Jubran). Com el criat qui amagà el dinar de la paràbola: petites desercions quotidianes.
Caldria que els cristians sortíssim al món amb els ulls i l’oïda ben oberts (cristianisme sense religió, església enmig del món, com deia D. Bonhöffer quan ja havien fet tard i veien les conseqüències de la rutina i la beateria sota forma de triomf del nazisme) “perquè, una cosa és posseir un tresor espiritual, i una altra de ben distinta comunicar-lo; i com més hi pensem, més és d’admirar que aquells cristians-esclavistes hagin estat capaços de transmetre a llurs paganes víctimes primitives el pa espiritual que ells havien fet tots els possibles per profanar…el negre americà convertit al cristianisme no deu naturalment la seva conversió al ministeri del capatàs esclavista que duia la Bíblia en una mà i el fuet en l’altra. Ho deu als John G. Fees i als Peter Clavers” (Arnold J. Toynbee, “Study of History”): Tant de bo entenguèssim la nostra enorme responsabiltiat espiritual i social, car “és alarmant la dificultat que tenim de trobar el mal en l’objectivitat de la nostra història social. La dimensió històrica i col·lectiva és evadida i ignorada. I així Déu desapareix de la història de l’home. Sense una sensibilitat més viva envers el mal històric i estructural, la nostra fe en Déu pot acabar en idolatria” (Ferran Manresa, en la seva biografia sobre D. Bonhöffer).
Descobrir a fons l’amor dóna temor de defraudar un fet tan gran. L’amor dóna també sentit d’eternitat. Sempre és fresc, és pur, incontaminable, immarcescible. Eternitat i temor a defraudar a l’amor porten cap a la fe en Déu. Qui, a través dels perills, no ha descobert l’amor, és ben improbable que pugui creure realment en Déu.

Un pensament sobre “Cristianisme sens religió

  1. Retroenllaç: Cristianisme (Recopilatori) | Braços Oberts

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.