Un llarg silenci

UN LLARG SILENCI

Al final de la història, milers de milions de persones esperaven el Juí final.

La major part s’ajupien sense esma per allunyar-se de la claror brillant que els feria.

Però alguns grups més cap al front parlaven acaloradament, no pas amb vergonyes, sinó amb una actitud combativa i ferma: “Per ventura por Déu jutjar-nos?.Com pot ser Ell indulgent, què ha fet Ell per limitar el sofriment, per lliurar-nos de la gran miseria de la condició humana?” va dir una desperta jove, i es va esgarrar una manega per mostrar el número tatuat d’un camp de concentració nazi.

“Hem aguantat el terror…colps…tortura…la mort…”

god is love

En un altre grup hi havia un jove negre. Es baixà el coll de la camisa i preguntà: -“I què dieu d’aquest senyal?”, tot mostrant una terrible marca de soga, “linxat per l’unic crim de ser negre”.

Hi havia una inmensitat de casos, cadascú tenia la queixa corresponent contra Déu per la maldat i el patiment que permetia al món. Quina sort tenia Déu de viure al cel, tot ple de pau i alegria, on no hi havia temor, ni fam, ni malicia!.

“Déu duu una vida protegida”, clamaven, “i a nosaltres ens ha tocat suportar aquest món implacable!”.

Pregàries Sobiranistes 04

Per  tant, cadascú dels grups va enviar un representant democràticament elegit, escollit entre els qui més havien patit: un jueu de Dacha, un negre assassinat pel Ku-Kux-Klan, una víctima d’Hiroxima i una altra del Napalm al Vietnam, un arcrític horriblement deformat, víctimes de la colza, de Seveso i d’accidents nuclears, “desapareguts” de la guerra bruta, torturats, deportats…Es van aplegar primer per decidir una postura comuna: Abans de ser jutge, van dir, Déu hauria de suportar els desastres del món com a ells els havia pertocat: Déu quedava sentenciat per ells a viure a la Terra com a una més d’aquestes víctimes humanes.

“Que sigui d’una nacionalitat oprimida i perseguida históricament, jueu, per exemple. Que tingui una tasca tan difícil que encara la seua familia en pensi que ha embogit.Que els seus amics el traeixin i el deixin tot sol. Que l’acusin falsament, i que el jutgi un jurat amb prejudicis i que el condemni un jutge covard i convenencier. Que el torturin i el matin lentament…
A mesura que cadascú anunciava part de la sentencia, onades d’aprovació se sentien de part de la munió allí aplegada.

Era la decisió democràtica dels miserables, la justa venjança de les victimes. Quan l’ultim d’ells va pronunciar la fi de la sentencia, hi hagué un llarg silenci. Ningú no va dir ni una paraula més, ni es va moure. Perquè, de sobte, tothom es va adonar que Déu havia acomplert feia molt llur sentencia.

christ band veronica

Anuncis

Un pensament sobre “Un llarg silenci

  1. Retroenllaç: Cristianisme (Recopilatori) | Braços Oberts

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s