Arxius mensuals: Octubre de 2015

Frase del Dia (Homes i Dones – 07)

  • “Les dones podrien haver estat les companyes de l’home, però són les seves enemigues, sempre a punt de mentir, de dissimular, de ficar-se en intrigues i parladuries, de riure’s de la bona voluntat de l’home, d’enganyar-lo, d’unir-se en contra d’ell. I l’home, naturalment, se n’ha de defendre, ha de defensar el propi benestar”
    (Edmond Jaloux, 1878-1949, novel·lista i crític francés).

Eines psíquiques per a la victòria a part1 (10 – Trets i estats psíquics favorables a l’èxit – El treball l’acció)

Dedicat als catalans, i a uns altres pobles estimats que prefereixen queixar-se i la comoditat a la recerca lliure i el treball de l’esperit.

Pep Guardiola: M’agradaria que sortís el sí-sí
‘Per a decidir com gestionar els nostres defectes i les nostres misèries’, diu en una entrevista a Catalunya Ràdio

EL TREBALL, L’ACCIÓ

    • “Labor omnia vincit / El treball ho venç tot” (“Les Geòrgiques”, de Publi Vergili Maró, 70-19 a. C., poeta gal·lo-italià en llengua llatina).

ANDREW JACKSON

Andrew Jackson

    • “Pren-te el teu temps per a deliberar; però quan el temps de l’acció és arribat, para de pensar i actua ja” (Andrew Jackson, 1767-1845).

CONRAD HILTON

Eines psíquiques per a la victòria a part1 (10 - Trets i estats psíquics favorables a l'èxit - El treball l'acció) 01

    • “L’èxit pareix connectat a l’acció. Les persones exitoses sempre van amunt i avall. Cometen errades, no desisteixen” (Conrad Hilton, 1887-1979, hoteler estatunidenc).

MICHAEL J. GELB

Eines psíquiques per a la victòria a part1 (10 - Trets i estats psíquics favorables a l'èxit - El treball l'acció) 02

  • “Els campions saben que l’èxit és inevitable, que no hi ha res com el fracàs, sinó sols la reacció consegüent. Saben que la millor manera de pronosticar el futur és crear-lo” (Michael J. Gelb, autorestatunidenc innovador en pensament creatiu, aprenentatge ràpid i lideratge).
  • “L’únic lloc on èxit ve davant de treball és al diccionari” (Donald Kendall, president de la Pepsi-Cola, cap als anys 1960-70).

ENLLAÇOS RELACIONATS

Lideratge – Manca o Refús de Lideratge (03 – Anti – Lideratge, Mediocritat)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre)

ANTI-LIDERATGE, MEDIOCRITAT

– L’esquerra occidental no és ja més l’avantguarda de la classe treballadora, sinó massa sovint la rereguarda. Molts treballadors tenen menys prejudicis i més sentit comú i de la realitat que no els dirigents esquerrans. L’esquerra no sap representar-los perquè no se’ls escola, els “reinterpreta” segons criteris de “tot per al poble però sense el poble”, viu de slogans caducats de revolucions que ja passaren sense que ells se n’adonaren (sovint massa endins dels burós). Més de tics que no de marxisme, que ni s’ha llegit. L’esquerreta decadent viu de tòpics irreals, per això camina cap al no-res. I de fet, la capa dirigent o pensant de l’esquerra, és una titella de la dreta perquè cau en tots els paranys que els astuts “think tanks” dretans que han treballat de valent durant dècades per a disgregar esquerra de classe treballadora, i que han assolit que la mateixa esquerra es lligui de mans i peus a força de tòpics fòssils i sense revisió racional. L’esquerra hauria de llegir temes sobre estratègia, marketing i lideratge empresarial i polític i deixar-se de tanta especulació ideològica (metafísica, escolàstica) que no entén gairebé ningú, senzillament perquè no es correspon gaire a les realitats socials actuals. Simplement perquè és pura ideologia-

  • “No podràs trobar cap passió si et conformes amb una vida que sia menys de la que ets capaç de viure” (Nelson Rolihlahla Mandela, *1918, Transkei, líder antiapartheid i President sudafricà).
  • “Un nou líder ha de ser capaç de canviar una organització que no tingui somnis, ni ànima ni visió… Algú ha de cridar-los l’atenció” (Warren Gamaliel Bennis, *1925, professor universitari californià).
  • “Al mediocre, la mediocritat li ve gran” (Proverbi Indi).
  • “Mai no oblidis que sols els peixos morts neden seguint el corrent” (Thomas Malcolm Muggeridge, 1903-1990, periodista, autor i espia militar anglès).
  • “He viscut trenta anys en aquest planeta, i encara estic per sentir la primera síl·laba d’un consell valuós o sincer dels meus majors” (Henry David Thoreau, 1817-1862, escriptor i filòsof naturalista estatunidenc i clàssic de la noviolència).
  • “Serà molt difícil que una nació admiri uns líders que arrosseguen les orelles per terra” (Winston Churchill, 1874-1965, estadista conservador i imperialista, militar, maçó i assagista anglès).

— ENLLAÇOS RELACIONATS —

Unes anotacions sobre la història i caràcter valencians

UNES ANOTACIONS SOBRE LA HISTÒRIA I CARÀCTER VALENCIANS

LA LLIBERTAT RESISTINT

  • “E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devisió neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per que és mester que d’aquest pas se guarden ; que mentre tots tres sien d’una volença, no temen tot l’altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics”  (Crònica 292, Exempli de la Mata de Jonc d’en Muntaner, escrit a la seva Alqueria de Xirivella, L’Horta, bella paràbola i profecia d’unitat entre els reialmes de la Confederació Catalano-aragonesa).

Unes anotacions sobre la història i caracter valencians 04

  • “− Anem, que pus que són fetes les ordinacions, jo m’ho aventuraré de dir, que no hi planyeré la mia vida; e si em mata lo senyor rei, morré per lleialtat. E així, pus que jo maventur de dir-ho, bé us podets vosaltres aventurar d’anar-hi−.” “En Guillem de Vinatea proposà e dix, que aitals donacions faés ne consentís, com havia, car allò no volia àls dir sinó tolre e separar lo regne de València de la corona d’Aragó, car separats les viles e llocs tan apropiats, com aquells eren, de la ciutat de València, València no seria res; per què ells no consentien en les dites donacions, ans hi contradirien; e que es meravellaven fort d’ell e de son consell que en tal punt los posassen davant, car posaven-los en punt d’ésser traïdors” “E lo senyor rei respòs: − Reina, reina! El nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor e nós a ells com a bons vassals e companyons” (“Crònica de Pere el Cerimoniós”, 1342-1385, memòries del rei Pere III “el del Punyalet”, 1319-1387, monarca de la Corona catalano-aragonesa).
  • «Qual poble és en lo món que sia així franc de franqueses e llibertats ni que sia així liberal com vosaltres?» (Martí I “l’Humà” o “l’Eclesiàstic”, 1356-1410, rei de la Confederació Catalano-aragonesa).

L’HYBRIS DEL PRINCIPI DE LA DECADÈNCIA

  • 1392: Els regidors de València escriuen als de Mallorca tot planyent-se de la inseguretat que hi ha a la mar per la pirateria barbaresca (berber): “On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines? E preferint-nos a fer sobre açó, ensems ab vós e ab Catalunya”.
  • “…som forçat meravellar-me d’on pogués ressortir tanta malícia: ésser dins lo si de la pàtria home de la nostra pròpia nació, natural català, de prosàpia e sang real, davallant per recta e legítima línia masculina, de nostra llengua e ab nostres costums, tot lo temps de la sua vida en lo mig de les entràmenes de Catalunya nodrit e criat, besnét del rei e havent per muller la germana del rei Martí, darrerament mort” (“La fi dels Infants d’Aragó”, de Joan Roís de Corella, 1435-1497, religiós valencià i lletraferit renaixentista, parlant de l’entronització de la Dinastia castellana dels Trastàmara, a Casp, 1410).
  • S. XV: Joanot Martorell profetitza que València “vendrà per temps en gran decaïment”: “d’açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada…” “Som com els ases de Sòria, que porten or i mengen palla” (“Tirant lo Blanch”, la 1ª novel·la moderna).
  • “O Dio! La Chiesa romana in mani dei catalani!” (Els italians davant el poder que adquiria la família valenciana dels Borja a la cúria romana, s. XV-XVI).
  • “…Llevau-los les traves,    fluixau lo cabestre,
    jaquiu-los anar,      a regna ben solta,
    i de tals deixebles      jamés siau mestre,
    que per molt que fósseu     subtil i més destre,
    eixir no en porieu   sens molta revolta”
    (“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València”, ca. 1490).

EL SOTMETIMENT

  • En Lluís de Milà, en un debat entre diversos nobles, fa dir a la dama Joana Pallars: “Señora doña Violant: Amagau lo Valencià, que Castellans van per la terra: que per burlar de nostra llengua nos furten les paraules, y porten les a Castella per a fer farçes ab ella, que mones son de Valencia, parlant ab reverencia” (Lluís del Milà, a “El Cortesà”).
  • 1554: Matteo Bandello. Novelle I: “Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non és più lasciva e amorosa città”.
  • “FÀBIO, ciutadà.- Com de la vostra Pàtria antiga?
  • D. PEDRO, Valencià- Sí, que los valencians d’ací de Catalunya són eixits, i los llinatges que d’ací no tenen lo principi, no els tenim per tan bons, i la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastornada. (…)
  • LÍBIO, cavaller.- En nostres dies sí, mas lo temps atràs no la tenien sinó molt grossera …i no dic que la castellana no sia gentil llengua i per tal tinguda, i també confesse que és necessari saber-la les persones principals perquè és l’espanyola que en tota l’Europa se coneix, però condemne i reprove l’ordinàriament parlar-la entre nosaltres perquè d’açò se pot seguir que poc a poc se lleve de rael la de la Pàtria, i així pareixeria ser per los castellans conquistada.
  • D. PEDRO, Valencià- No estic mal ab lo que dieu, que cert ja comença de passar la ralla aquest abús, tant i més que ací, allà en València, entre nosaltres jo tindria per bé que es consideràs per tots açò” “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, 1557, de Cristòfor Despuig, 1510–ca. 1574?, escriptor i humanista, procurador en cap de Tortosa.

Unes anotacions sobre la història i caracter valencians 01

  • 1559: Jaume Rasquin –valencià fill d’un mercader francés- emprén expedició a Rio de Plata amb més de 100 valencians (cosa rara que súbdits catalanoaragonesos anassen a Amèrica en aquest segle, però es tracta d’una mena d’“Enrolate en la Legión”). Un dels expedicionaris, castellà, observa que “Todos o los más valencianos que iban en el viaje eran hombres de bando (=bandoleros) y homicidas y fugitivos, ecepto algunos caballeros que iban muy honrados, más al fin son valencianos y de menil condición, porque son de cuadrilla”.
  • 1604: J. Pujades. Dietari: “Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders vells catalans. Y si es mantenen tenen rahó”
  • 1625: Pere Joan Porcar, al seu Dietari: Els “malaventurats, i molls, i temerosos, i amedrentats valencians” (Porcar) hi claudiquen: més càrregues fiscals per “oprimir el poble” i tot per nodrir guerres de religió remotes.
  • Desmantellament total de qualsevol força rectora del regne teòricament sobirà: L’aristocràcia valenciana queda definitivament liquidada a Montsó com a força rectora valenciana amb un gest melodràmatic de despotisme reial per atènyer uns impost exhorbitants per a la guerra: “Aquí yace un reino entero…” dirà un epigrama anònim “que ixqué el dia que fón vençut el Estament Militar”.
  • Ca. 1640: “Quiere el Conde-Duque vengarse también de los Valencianos, porque no fiándose dellos dixo a su embaxador estas palabras: de modo que más estiman los de Valencia a los Cathalanes que a su Rey” (Document publicat per Josep Coloreu, 1880). Aquest text deixa veure que hi ha un sòlid sentiment d’unitat nacional entre principatins i valencians front a l’engallament de la Monarquia castellana.

EL PROCÈS PER L’EXTERMINI: “ÀNIMES DE BRONZE”

  • “Los castellanos quieren quitarnos aún la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo género humano” (1763, Gregori Maians i Siscar, 1699-1781, erudit, historiador, lingüista i polígraf valencià, d’Oliva, la Safor).
  • “Poble espanyol, ets de plànyer! En els mateixos béns que la natura t’ha prodigat, trobes la causa de la teva eterna misèria; la bellesa del teu país i les seves riqueses naturals són justament les causes de la teva indolència i de la teva incúria, igual que les mines de Mèxic i del Perú han nodrit el teu orgull i els teus prejudicis. Heus ací una opinió que, a primer cop d’ull, semblarà paradoxa; és el lector qui l’ha de meditar i l’ha d’apreciar. Qui dubta que Espanya ha de
    menester una regeneració que no ha d’ésser sinó el resultat d’una invasió estrangera, l’única que pot reanimar en el cor dels espanyols aquell fogar de patriotisme i d’emulació que perilla d’extingir-se totalment? Si Espanya ha de reprendre el seu gloriós lloc en la gran família europea, ens fa molta feredat per ella que no sia a costa del més terrible daltabaix. Sols el llamp pot despertar aquests esperits de bronze” (“Història de ma vida”, de Giacomo Casanova [Jacques Casanova de Seingalt], 1725-1798, aventurer i gran bandarra venecià, parlant especialment de la decadència que veu a la ciutat de València, 1769).
  • “Faltava poc per arribar a València, allò eren els afores, el poblet del Grau, a mitja milla de València. Allà podríem agafar un tren que eixiria una mica més tard o, si no, allà esperant, simples carros de dues rodes amb un sostre de lona, una mica més grans que els Simons i menors que els nostres carros del pa, però més alts, i amb coixins. En el punt de desembarcament ens vam veure assetjats per xicons bruns i carregadors d’aspecte ferèstec, s’empenyien i copejaven els uns als altres, se’ns tiraven damunt barallant-se per portar els nostres equipatges fins a la duana”
  • “Vaig eixir a un carrer molt concorregut que em va conduir fins a una plaça ampla, per on la gent transitava a peu o cavalcant en mules. La majoria eren llauradors, d’aspecte fornit, amb pintorescos vestits. Portaven “saragüells”, una mena de pantalons curts amb les cames fins als genolls nus, les sandàlies de cuir anaven lligades per damunt de les calces blaves; també un faixí vermell i una camisola verda herba amb cordons, el pit nu i, penjant de l’espatlla, la típica manta de ratlles. Al cap, un drap a manera de turbant, i a sobre un barret de palla d’ala ampla; era una cosa portentosa. D’altra banda, aquesta gent no té bona fama, diuen que porten la navalla molt solta al cinturó; fa anys anaven sempre de baralla amb els veïns de la ciutat, que per la seva banda, semblen d’una altra raça -cosa que llurs cabelleres rosses semblen indicar” (“Viatge per Espanya: de Perpinyà a Màlaga”, a València, per Hans Christian Andersen, 1805-1875, escriptor danès de famoses rondalles).
  • “Això era el detall que el consolava de la seva misèria, especialment la corbata, ornament que ningú no portava en tot el rodal i ell la lluïa a tall de suprema distinció; una mena el Toisó d’Or de l’horta” “D’on era el mestre? Totes les veïnes ho sabien: de molt lluny, d’allà de la xurreria. I de bades se’n demanaven més explicacions, ja que per a la ciència geogràfica de l’horta tot el que no parla valencià és de la xurreria” “N’hi havia entre ells que portaven dos mesos a l’escola i obrien desmesuradament els ulls i es grataven el clatell sense entendre allò que el mestre volia dir-los amb unes paraules mai sentides en la barraca pairal” “És la torxa que brilla i dissol les ombres de barbàrie d’aquesta horta. Sense mi, què serien vostès? Unes bèsties, i perdó per la paraula” (“La Barraca”, 1898, novel·la de Vicente Blasco Ibàñez, 1867-1928, escriptor i polític republicà valenciano-aragonès).

Unes anotacions sobre la història i caracter valencians 03

  • “València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional” (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
  • “LA LLAVOR MALVADA”
  • “Te quiero un huevo” (Francisco Camps).
  • “Es para descojonarse, como quiere Camps a Alvarito” (Francisco Correa).
  • “Alvarito tiene la facultad que donde cae bien, cae de puta madre” (Pablo Crespo).
  • “Empaqueté el traje, metí los zapatos en la bolsa y preparé el tique como siempre. Lo dejé en la caja, él vino, se acercó, pensé que me iba a dar el dinero pero me dio la mano… Y me dijo gracias, gracias” (María Calero, caixera de Forever Young).
  • “Camps me dijo: sácame de ésta y aquí abajo no te faltará de nada” (José Tomás).
  • “Un bolso de Louis Vuitton es un regalo absolutamente habitual” (Rita Barberà).

 

ALGUNES CONCLUSIONS

  • El desastre al País Valencià té responsabilitats compartides: un poble valencià “ajustadís” i fluix, unes capes dominants convenencieres i botifleres, una invasió massiva de nouvinguts adoctrinats per colonitzar-nos i, sobretot, un Estat discriminatori, enyoradís de l'”Imperio”.
  • “Una nació roman forta mentre es preocupa dels seus problemes reals, i comença la seva decadència quan prefereix ocupar-se dels detalls accessoris” (Arnold Joseph Toynbee, 1889-1975, reformador i gran historiògraf anglès).

Unes anotacions sobre la història i caracter valencians 02

  • “La major saviesa que existeix és la de conèixer-se a un mateix” (Galileo Galilei, 1564-1642, astrònom italià acaçat per la Inquisició).
  • “Sabem el que som, però no el que podem ser” (William Shakespeare, 1564-1616, el major dramaturg en llengua anglesa).
    “Com pot un hom aprendre a conèixer-se a si mateix? No mai per la reflexió, sinó per l’acció. Procura de fer el teu deure, i sabràs allò que hi ha en tu” “L’home sols es coneix a si mateix a través de l’acció” (Johan Wolfgang von Goethe, 1749-1832, científic, novel·lista, dramaturg i poeta, cim de les lletres alemanyes).
  • “Coneix-te. Accepta’t. Supera’t” (Agustí de Bona, 354-430, arquitecte de l’Església d’Occident).

You go to my head (Música)

Avui us portem una cançó que duu per títol You go to my head és una peça del 1938 amb música de John Frederick Coots i lletra de Haven Gillespie

Aquí us posem una versió a càrrec de Ella Fitzgerald

You go to my head
And you linger like a haunting refrain
And I find you spinning round in my brain
Like the bubbles in a glass of champagne
You go to my head
Like a sip of sparkling burgundy brew
And I find the very mention of you
Like the kicker in a julep or two
The thrill of the thought
That you might give a thought to my plea
Casts a spell over me
Still I say to myself “Get a hold of yourself”
Can’t you see that it never can be
You go to my head
With a smile that makes my temperature rise
Like a summer with a thousand Julys
You intoxicate my soul with your eyes
Though I’m certain that this heart of mine
Hasn’t a ghost of a chance in this crazy romance
You go to my head
You go to my head

TRADUCCIÓ

Em tornes a la memòria
I trigues, restes arrere com un refrany fonedís
I te trob fent voltes pel meu cervell
Com les bambolles en una copa de cava
Em tornes a la memòria
com un glop espurnejant de Borgonya
i trob una simple al·lusió teva
tan estimulant com un julep, o dos
M’emociona pensar
que la meva súplica et pugui voltar pel cap
i tot plegat llança un encanteri sobre mi
Encara que em dic: “controla’t”
Puc veure que això nostre no podria resultar mai
Em tornes a la memòria
Amb un somrís que em fa pujar la temperatura
Com un estiu amb cent juliols
M’intoxiques l’ànima amb els teus ulls
Encara que sé cert que aquest cor meu
No té la sort de cara, en aquest boja història
Em véns a la memòria
Em véns a la memòria.

Jesús, el “descartat”

Jesús, el “descartat” durant dos mil anys

Jesús ha estat l’home més singular i més fascinant i més discutit de totes les edats. No sols és el centre de la Bíblia, el llibre més venut del món, i més llegit des de fa molts segles; sinó que, sobre ell, s’han escrit més llibres i crítiques que sobre qualsevol altre home que haja mai viscut.
I total, qui era Jesús?… Era un jove de poble, de Galilea, una zona muntanyosa lluny de la capital religiosa, Jerusalem, i encara més lluny de la capital del tirànic Imperi Romà.
Qui era Jesús …? Era un fuster, fill d’un fuster i d’una dona de poble.

11.0

Un xocant terratrèmol de la Història de la Humanitat : Casual?
Allò fascinant, interessant, és que ni en aquella època ni en la present quan els de les llargues barbes del Sanedrí diuen: “Deixau-lo en pau, està tocat de l’ala…” i el van crucificar, ni ells van poder-lo deixar en pau.
Sempre rere d’ell, sempre enviant genteta a mirar que feia o què deia, per fer-li la traveta, a veure si queia dins els paranys que li posaven els redotors de la Llei Judaica… I tot això quan ja des d’un principi l’havien descartat…!
El van descartar en cada generació, com n’hi ha que el van acceptar de tot cor, en cada generació. S’han escrit llibres o rodat films sobre Jesús, de vegades per a desmitificar-lo o bé posar en entredit la bona o mala fe dels qui es diuen cristians. Perquè, als que ara es diuen cristians també la gent els exigeix, i els observa, cosa que s’entén.
Descartat mils de vegades, Jesús de Natzaret, des del principi… i només va tenir tres anys de ministeri públic, voltant viles i poblets com un predicador hippy, que dirien alguns… Era un pobre home que morí fa 2000 anys. Perquè, tanta fascinació? És interessant el saber per què.
I l’impacte, la influència d’aquest home, ha estat major que no la de qualsevol altra persona. Un impacte innegable en la història de l’home en el Planeta Terra. I només era un pobre artesà, un proletari de poble que va sortir per les comarques veïnes a predicar, vivint sense un treball fixe, sense cobrar cap subsidi de l’INEM.
El dia d’avui els experts et dirien que és segur que Jesús va viure fa 2000 anys a Palestina, sabut per documents bíblics i històrics.
Que va morir ajusticiat per la conxorxa de la jerarquia religiosa amb el Cèsar i la conveniència dels uns i dels altres.

Ressurrecció?
Quan els apòstols van afirmar, van escriure i van morir assegurant que Jesucrist el natzarè va ressuscitar d’entre els morts, havien sigut enganyadors o enganyats?
Tan difícil és una cosa com l’altra. Es impossible prendre per ressuscitat un home, tal com ho expliquen els evangelis… Per l’altre costat, la hipòtesi d’uns apòstols farsants és ben absurda. Resseguim-la, però, com en una novel•la policiaca. Imaginem els apòstols reunits després de la mort de Jesús i fent un complot per a dir que ha ressuscitat. Ataquen d’esta manera totes els potències polítiques i religioses i la creença comú dels hòmens. El cor dels hòmens és singularment inclinat a la lleugeresa, al canvi, a les promeses, als bens. Per poc que un d’ells se n’hagués desmentit per qualsevol d’aquests atractius del món, o bé per la presó, la tortura i la mort, estaven perduts. Molt clar ho devien tenir quan van resistir tots fent pinya, i sense caure en provocacions ni violències.

El cor nou
Jesús era molt pacient amb els simples i els ignorants; era com l’hivern que espera la primavera. Només no va tenir paciència amb els qui es van negar a la llum per viure dins la foscor; ni amb els que demanaven senyals del Cel, en comptes de sol·licitar-les, amb respecte, als seus propis cors.
Jesús va ser un caminant que va tornar en or pur el rovell que hi havia en multitud de cors, i que ha ensenyat a estimar els qui s’emmetzinen amb la malícia.
Amb això va dur consol i descansos tranquils. Abans de conèixer Jesús viu dins el cor, som gent cega, plens d’esperits de desfici. Erem morts.
Però, vet ací miracle: Ell ens ha donat nova vida.

Filosofia front a la salvació
Jesús va morir per ensenyar-nos a estimar.
Déu va permetre que l’enveja dels sacerdots hebreus i el joc oportunista de les conveniències de Pilat duguessin el seu fill a la mort injusta.
El cristianisme no és cap ètica ni cap filosofia. El cristianisme no pot ser cap ètica ni cap etiqueta, perquè si ho fos, resultarà una corfa buida i sense vida. El cristianisme sols té sentit quan és una bona notícia: “Crist va venir al món per salvar els pecadors”.
Però no tots els pecadors se salvaran. Els únics pecadors que són salvats per la mort de Jesús són els que es reconeixen pecadors i acudeixen, en la llum de la fe al cor, a Jesús.
Déu visita també els Països Catalans per mitjà de l’Esperit Sant. Ara és el moment oportú de salvació. Jesús toca la porta del teu pit, per entrar i transformar-te en vida.
Es un Déu de Vida, per a viure cada diada.

El temps fuig
El meu nom és TEMPS.
No he existit sempre, ni tampoc no existiré per sempre més.
Però ara estic ací, i tota la vida moderna viu als meus peus.
La gent m’espera, me temen. Però ningú no pot detíndre’m. Excepte Déu, que és l’eternitat, el no-temps. Ell em té de la seva mà, sota control i Ell em diu que la meva fi s’atansa.
Quan arribarà la meva desaparició, aleshores serà massa tard. Massa tard per a quina cosa?. Massa tard per a convertir-se, per a obtenir el perdó de Déu per Jesucrist, massa tard per a creure.
L’eternitat, un temps ja deturat, serà plena de remordiments i buida d’amor i d’esperances.
El meu nom és TEMPS, tinc pressa i sempre vaig avant, cap a la fi i duc amb mi l’eternitat.
On la passaràs tu?

“Qualsevol nació que vulgui assegurar la seva durada i demostrar el seu dret a l’existència ha de descansar damunt una base religiosa” (Otto von Bismarck-Schönhausen, 1815-1898, el Canceller de Ferro, artífex de la unitat i independència de la nació alemanya).

Ajuda Evangèlica dels Països Catalans

OWT