Repressió franquista contra catòlics dissidents

Repressió franquista contra catòlics dissidents

Des de setembre de 2006 es pot consultar la documentació dels arxius vaticans fa a la Guerra Civil espanyola, com són el corresponent al pontificat de Pius XI anys 1922 al 1939, els del Nunci a Espanya l’arquebisbe Federico Tedeschini anys 1921 a 1936, i especialment per ser el que en gran part es tractarà en aquest escrit, els informes del bisbe Ildebrando Antoniutti, que va ser nomenat per Pius XI com el seu representant a la zona nacional i com a tal va actuar des de juliol a octubre de 1937.
Una investigació de l’arxiu ha estat elaborada en una important síntesi per Santiago Martínez Sánchez. Mons Antoniutti i el clergat basc (juliol-octubre de 1937). Universitat de la Rioja, 2007.
Primer de tot cal dir, que el bisbe i representant vaticà Antoniutti va ser i segueix sent persona menyspreada pels secessionistes i la majoria del clergat basc.
La missió del prelat no va poder començar més desafortunadament, doncs pretenia passar la frontera a la zona nacional el 27 de juliol de 1937, amb el permís de l’ambaixada espanyola a Roma, és a dir, amb el vistiplau del Govern del Front Popular, o el que és el mateix, que el Vaticà encara no havia reconegut al Govern de l’Espanya nacional.
El 14 agost 1937 va visitar per primera vegada als clergues bascos empresonats al convent del Carmel, de Bilbao, informant seguidament al Vaticà que havia 81 clergues acusats de secessionistes: 63 sacerdots seculars, 13 carmelites descalços i 5 passionistes. En aquest informe assenyalava, que l’actitud nacionalista d’alguns d’ells no anava a facilitar una tasca de clemència.
D’aquests 81 clergues, un sacerdot secular i un carmelita descalç i capità castrense estaven condemnats a la pena capital, i tres més, entre ells un afiliat al PNB, a la pena capital que havia sol · licitat el fiscal però les sentències no eren definitives. Cap d’aquestes penes van ser executades i com es veurà més endavant, l’últim assassinat d’un sacerdot secessionista va ser el 16 de maig de 1937.
Antoniutti remetia continus informes al Vaticà, donant tota mena de detalls i relació completa dels clergues presos: noms i cognoms, data de l’ordenació, càrrecs eclesiàstics, data del seu ingrés a la presó, acusacions contra ells i relació dels 164 desterrats i exiliats a França, Bèlgica i Anglaterra.
També enviava telegrames xifrats al Vaticà, com el remés el 7 de setembre de 1937, en el qual es mostrava molt pessimista, perquè els militars de Franco protestaven contra la propaganda que els clergues bascos exiliats desenvolupaven a França.
(Sobre això i com a exemple el lector ha de saber el següent. Cert sacerdot secessionistes basc al maig de 1937 va ser detingut i enviat a la presó i després de dues setmanes a la presó, va ser obligat a signar un paper que acreditava que era posat en llibertat, i tot seguit el van ficar en un cotxe amb rumb a la frontera francesa. El sacerdot passaria la resta de la seva vida escrivint articles i llibres contra la dictadura de Franco, i això va ser escrit com a testimoni per ell mateix).
El 7 setembre 1937 Antoniutti envia un extens informe on acusa els militars de Franco, que a causa del secessionisme del clergat i com a venjança, havien carregat contra molts indefensos ciutadans.
Del clergat basc diu que era bo, però que gran part va ser seduït per l’enganyosa propaganda d’un nacionalisme exagerat, fins al punt de portar-los a aliar-se amb els comunistes, i que almenys uns 400 clergues estaven afiliats al PNB.
Que els dirigents catòlics bascos havien demostrat una inconsciència inexplicable a aliar-se amb els comunistes, amb l’esperança que després de la victòria final es respectaria una República catòlica d’Euskadi, quan precisament amb aquest govern basc havien estat massacrats quaranta sacerdots bascos i milers dels millors ciutadans catòlics.
El 21 de setembre de 1937, dels 81 clergues empresonats al Carmel, 54 signen el seu “respectuós acatament i sincera submissió cristiana a l’Autoritat constituïda del Govern Nacional del Generalísimo Franco, (…) d’una Espanya gran amb les seves regions”, i que accepten sense condicions el “judici i dictamen de l’Església sobre la unió guerrera del nacionalisme basc amb els vermells”.
En el seu últim escrit de 3 d’octubre, Antoniutti era pessimista respecte al fet que els clergues exiliats poguessin tornar, “perquè havien intensificat les seves activitats separatistes, d’acord amb els comitès de refugiats del govern basc a l’exili, parlant i escrivint i actuant de manera poc correcta “.
Aquest mateix mes Antoniutti va finalitzar la seva missió en ser nomenat Encarregat de Negocis de la Santa Seu a l’Espanya nacional, i fins a la seva marxa al juny de 1938 va seguir intercedint pel secessionista clergat basc.

Van ser assassinats per ser secessionistes:

  • 1. José Adarraga Larburu, sacerdot diocesà, nascut a Villabona (Guipúscoa), afusellat a Hernani (Guipúscoa) el 17 d’octubre de 1936.
  • 2. Gervasio Albisu Vidaur, sacerdot diocesà, nascut a Errenteria (Guipúscoa), afusellat a Hernani el 7 o 8 octubre de 1936.
  • 3. José Joaquín Arín Oyarzabal, sacerdot diocesà, nascut a Villabona, afusellat a Oyarzun (Guipúscoa) el 24 o 25 d’octubre de 1936.
  • 4. José Ariztimuño Olaso, sacerdot diocesà, nascut a Tolosa (Guipúscoa), afusellat a Hernani el 17 d’octubre de 1936.
  • 5. Leonardo Guridi Arrazola, sacerdot diocesà, nascut a Oñate (Guipúscoa), afusellat a Oyarzun el 24 o 25 d’octubre de 1936.
  • 6. Jorge Iturricastillo Aranzabal, sacerdot diocesà, nascut a Elgueta (Guipúscoa), afusellat a Oyarzun el 7 de novembre de 1936.
  • 7. Martín Lecuona Echabeguren, sacerdot diocesà, nascut a Oyarzun, afusellat a Hernani el 7 o 8 octubre de 1936.
  • 8. José Marquiegui Olazabal, sacerdot diocesà, nascut a Deva (Guipúscoa), afusellat a Oyarzun el 25 d’octubre de 1936.
  • 9. Alejandro Mendicute Liceaga, sacerdot diocesà, nascut a Alça (Guipúscoa), afusellat a Hernani el 23 o 24 octubre 1936.
  • 10. Celestino Onanindía Zuloaga, sacerdot diocesà, nascut a Marquina (Biscaia), afusellat a Hernani el 28 o 29 de octubre de 1936.
  • 11. José Ignacio Peñagaricano Solozábal, sacerdot diocesà, nascut a Marquina-Echevarría (Biscaia), afusellat a Oyarzun el 27 o 28 d’octubre de 1936.
  • 12. José Sagarna Uriarte, sacerdot diocesà, nascut a Ceánuri (Biscaia), afusellat a Amalloa-Marquina (Biscaia) el 20 d’octubre de 1936.
    Respecte a aquest sacerdot he de dir que fa uns anys, una neboda seva i alcaldessa pel PNB deia que el seu oncle no
    estava ficat en política i que va ser per venjança falsament acusat per un del poble.
    El secessionista diari del PNB, Euzkadi, el 8 novembre 1936 escrivia a la portada:
    “Màrtirs de la pàtria.
    Un màrtir més de la nostra causa. Un més a la llista interminable dels que van morir per Jaugoikua i per Lagi-Zarra. Josep de Sagarna va ser advertit per uns amics que els facciosos envoltaven Berriatua i que pressentien un greu perill per a ell.
    Els facciosos van irrompre inopinadament al poblet i el jove sacerdot penes va tenir temps per amagar-se en un mas dels voltants.
    Allí va estar ocult a penes quinze dies. Algú va saber on es trobava: algú d’ànima roí que no va tenir escrúpols i el va delatar als facciosos i que va permetre a aquests empresonar.
    “- A mi em matareu-va dir quan els fusells l’amenaçaven mortalment-però l’ideal pel qual em porteu a la mort no aconseguireu extirpar en els cors dels homes d’aquesta estimada terra. Aquest ideal prevaldrà.
    – Sóc, i no l’ocult, nacionalista basc-va contestar amb gallardia “.
  • 13. Román de Sant Josep Urtiaga Elerburu, carmelita descalç, nascut a Zaldibar (Biscaia), afusellat a Amorebieta (Biscaia) el 16 de maig de 1937, i va ser l’últim clergue assassinat pel bàndol nacional a les Vascongadas.

Hi ha altres tres casos de clergues afusellats i que alguns s’afegeixen a la llista com “capellans bascos”:

  • 14. José Otano Miguelez, sacerdot claretià, nascut a Lerga (Navarra), afusellat per secessionista a Hernani el 23 o 24 octubre 1936.
  • 15. Santiago Lucus Aramendia, sacerdot castrense, nascut a Pitillas (Navarra), era conegut per les seves idees esquerranes, i en alguna ocasió i per no ser detingut per la policia s’identificava amb el seu carnet de tinent. Detingut a Vitòria va ser portat a Pamplona i afusellat a la costa del Perdó el 3 de setembre de 1936.
  • 16. Antonio Barret fort, sacerdot franciscà que exercia de professor a Anguciana (La Rioja). Només se sap que el seu cadàver va aparèixer a Laguardia (Àlaba), i com totes dues zones estaven controlades pels nacionals se’ls imputen a aquests seu assassinat.

Altres clergues afusellats:

  • 17. Maurici Santaliestra Palacín, ex escolapi i sacerdot, membre del Comitè de Guerra de Grau (Astúries), afusellat a Avilés (Astúries) el 12 de desembre de 1937.
  • 18. Alfredo Santirso Álvarez, sacerdot afusellat a Gijón (Astúries).
  • 19. Pedro Julve Hernádez, rector de les Cuerlas (Saragossa).
  • 20. Francisco Jaime Cantín, rector de Almohaja (Terol), va ser detingut i traslladat a la presó de Terol el 25 de juliol de 1936, i afusellat a últims d’agost o primers de setembre de 1936.
  • 21. Jeroni Alomar Poquet, rector de la mallorquina Llubí, era de família benestant i li agradava la bona vida, de caràcter capritxós i exaltat, i segons el seu bisbe un sacerdot poc exemplar. Sembla que la família des de feia temps tenia problemes per qüestions de terres, i aprofitant el moment antics enemics comarcals li van parar una trampa, induint a Jeroni a que ajudés a tres desertors a canvi de diners. Va ser detingut i defensat pel seu oncle alferes de complement en el judici celebrat el 12 de maig de 1937, i afusellat a Mallorca el 7 de juny de 1937.
    Potser Jeroni fos un contradictori i un provocador, ja que s’explica d’ell que quan passava la bandera de Falange saludava amb el puny tancat, i que quan anava a ser afusellat va cridar: “Visca Crist Rei!”. Amb tot i amb això, Jeroni no tenia les mans tacades de sang ni incitar a ningú a que se les taqués.
  • 22. Andrés Ares Díaz, rector del corunyès Val de Xestoso, Monfero. Es va negar a lliurar els diners de l’església als nacionals, pel que va ser acusat de guardar per ajudar al Socors Roig. No podent demostrar les seves acusacions el van empresonar, però va ser tret de la presó i afusellat a Barallobre el 3 d’octubre de 1936.
  • 23. José Pascual Duaso, rector de Loscorrales (Osca). L’proclamat alcalde el maig de 1933 pertanyia al Partit Republicà Radical Socialista, i el primer que va fer va ser multar al capellà José per celebrar un enterrament catòlic, i després va ordenar l’enderroc d’una antiga creu de pedra. Aquest mateix subjecte, una vegada que el poble va caure en zona nacional, al setembre de 1936 es va afiliar a Falange juntament amb dos amics que també havien militat al PRRS. Amos del poble i com el sacerdot els resultava incòmode, van escriure al Bisbat d’Osca al · legant una sèrie de mentides i sol · licitant el trasllat del rector. Com el bisbe no els va contestar, el 22 de desembre de 1936 es van presentar els tres a la casa de Josep i l’antic alcalde li assassí de tres tirs.
    Els tres assassins van passar tres anys a la presó i després van ser posats en llibertat, però mai tornarien al poble.
  • 24. Pau Sarroca Tomàs, nascut a Vic-Bigorre (França), pertanyia al clergat castrense des d’octubre de 1917, però estava sotmès a disciplina eclesiàstica per la seva irregular comportament sacerdotal. Era tinent i durant la Guerra interrogava als detinguts a la txeca dels Serveis Especials de Premsa i Propaganda de Madrid, txeca que dirigia el president de les Joventuts d’Esquerra Republicana i per dos mesos cap del SIM, Prudencio Sayagués. Pau va ser detingut al finalitzar la Guarra i se li va obrir judici militar al maig de 1939, i el jutjat militar d’Alcalá d’Henares de Madrid va condemnar i va ser afusellat l’11 de novembre de 1940.

Com no podia ser d’altra manera, a la llista no podien estar ex sacerdots i ex religiosos secularitzats feia anys, com el cas del exsocialista, republicà i germà Matías Usero Rei-Torrent, o l’anarquista Ramón Quiñones Barragán.
Tampoc havia de figurar el comandant castrense de l’exèrcit del PNB, José María Korta Uribarren, que va ser abatut en el front d’Astúries al març de 1937.

Pel que fa als invents literaris de cures hi ha uns quants:

  • a) L’imaginari “pare Muiño”, invent d’un germà i alt càrrec socialista, que segons ell, uns legionaris li van tallar els braços i li van rematar a cops de matxet a Toledo. Precisament José María Ruiz Alonso que silencia el terror comès pel Front Popular, i que no estalvia detalls en citar el terror de les tropes nacionals després de la presa de Toledo 27 i 28 de setembre de 1936, com per exemple, citant el fals afusellament de 20 dones en estat de gestació que es trobaven a la Maternitat, cas desmentit pel seu propi treball (2004) en constatar amb noms i cognoms, dates i circumstàncies, tots els assassinats a Toledo pels nacionals, i que van ser 5 les dones assassinades: dos al 1936, una a 1937, una altra el 1940 i la darrera el 1941, doncs bé, ni rastre del tal Muiño.
  • b) “El franciscà pare Revilla”, que segons la premsa del Front Popular (ABC 1937.01.28, p. 7 i La Vanguardia mateixa data pàgina 5) va ser afusellat a Burgos, però ni el secretari judicial Antonio Ruiz Vilaplana, que residir a Burgos des del 27 novembre 1935 fins al 30 de juny de 1937 – i que sempre va estar prest amb el seu sectarisme i parcialitat a donar fe dels crims comesos pels nacionals-diu res de semblant cas. Tampoc diuen res els posteriors treballs de Luis Castro (2006) i ni els de Fernando Cordero Azofra i Fernando Cordero Elso (2009).
  • c) “Els capellans sevillans”. A l’octubre de 1936 alguns diaris de Madrid donaven la notícia que un evadit de Sevilla informava que quan un tal doctor Piqueras seria afusellat, es va presentar un capellà dient que era el seu pare i que demanava que no li executessin, i que van afusellar al pare i el fill.
    El suposat “cura de Carmona”, que va cridar assassins a uns falangistes i que dies després va aparèixer mort al carrer.
    Doncs ni els treballs de Nicolás Sales sobre Sevilla (1992 i 2009), ni les investigacions de José Torres Rodríguez recollides per Sales sobre Carmona, ni el treball d’Antonio Leira editat per l’Ajuntament de Carmona (2008) diuen una paraula sobre aquests “cures sevillans “.

I finalment cal dir també per simple coneixement que van ser assassinats diversos sagristans, conec el cas de dos d’ells, però no van ser afusellats per ser sagristans sinó per ser anarquistes
Hi ha alguns que aprofitant el desconeixement sobre el tema, i especialment amb ànim rancorós, acusador i revengista, diuen no entendre per què l’Església només canonitza i beatifica les víctimes d’un bàndol.
En primer lloc no eren víctimes de la Guerra Civil, sinó víctimes que en Guerra Civil van ser assassinades per la seva fe i per odi a Jesucrist ia la seva Església.
I en segon lloc, per poder obrir una causa de martiri la persona ha de reunir dues condicions:
– a) Que sigui odiada, perseguida i martiritzada només per causa de la fe.
– b) Que a més de portar una vida cristiana a imitació de Jesucrist, mori pregant i perdonant públicament als seus assassins.
Dels 24 casos tractats, ia excepció del cas del sacerdot franciscà Antonio Bombí de l’estrany assassinat no se sap res, tots els altres, no van ser assassinats per la seva condició sacerdotal o religiosa, la majoria van ser assassinats per secessionistes: “apòstol de la raça , màrtir de la causa “(Euzkadi, 4-11-36, portada) altres per la seva significació esquerrana, i altres per venjança personal, a més no es coneix cap cas que morissin perdonant públicament als seus assassins. Més encara, la simple condició sacerdotal i religiosa va ser la que va portar gairebé 7.000 a la mort en el Front Popular,-mort per cert en la majoria dels casos de la forma més despietada i cruel que un es pugui imaginar-, i va ser precisament aquesta simple condició sacerdotal i religiosa la que va salvar de la mort a gairebé 300 en el bàndol nacional.

Referències:
La Guerra Civil Española: Clérigos asesinados en la zona nacional
1 a 16, Joseba Goñi Galarraga (1989).
15, Vicente Huici Urmeneta (1982). Ramón Sales Larrazábal (1983). Altaffaylla Kulturaldea (2004).
17 i 18, Ángel Garralda García (2006).
19 i 20, Isidro Miguel García (2008).
21, Josep Massot i Muntaner (1991). Nicolau Pons i Llinàs (1995).
22, Henrique Sanfiz (1996). Xosé Manuel Suárez (2002).
23, Víctor Pardo Lancina (2002 i 2009).
24, ABC 1917.10.19. Causa General (1944).

Anuncis

2 pensaments sobre “Repressió franquista contra catòlics dissidents

  1. Retroenllaç: Història (Recopilatori) | Braços Oberts

  2. Retroenllaç: Cristianisme (Recopilatori) | Braços Oberts

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s