Paràbola de l’humanista i l’obscurantista

PARÀBOLA DE L’HUMANISTA I L’OBSCURANTISTA

Parabòla de l'humanista i l'obscurantista 01

L’humanista civilitzat (una persona correcta, partidària que l’Estat doni moltes coses gratis “per evitar la pobresa”, normalment a fi de treure’s responsabilitats personals i problemes de consciència al respecte) va dir a la caixera del teatre:

-Doneu-me una entrada per veure la peça “El poder i la glòria”, sisplau.
-Són tants calers.
-No en duc ara mateix tants, però no me’n falten gaires.
-Ho sent, no pot ser si no em paga el que toca.

L’obscurantista ferèstec, i delinqüent habitual, va dir a la caixera:
-Vull una entrada.
-Costa tant.
-No tinc ni un cèntim.
-Doncs no podrà ser, ho sent molt.

Hi havia un Senyor, Jesús, que era disposat a pagar totes les entrades.

Humanista i obscurantista insistien a entrar-hi i la caixera els va informar que ho digueren a en Jesús, el qual els pagaria les entrades.

Humanista pensà:
-Això no em pareix just: obscurantista no té ni un cèntim i a més és una mala persona, en canvi jo gairebé tinc el preu. Esperaré, perquè aquests paternalismes em revolten els budells.

Obscurantista pensà:
-No tinc ni un cèntim, hauré d’acceptar l’ajuda del tal Jesús.

Humanista el docte, l’autosuficient, el fariseu, es va quedar sense veure el poder i la gloòria. Obscurantista l’inculte i el malabèstia va acceptar l’ajuda de Jesús i hi va poder entrar.

“T’ensenyaré les coses amagades i meravelloses de la Saviesa Meua” (Psalm).

Així pren a qui confia en la pròpia justícia i recursos. La salvació no pot ser “per obres, a fi que ningú no se’n gloriegi” (Efesis 2:9). El crèdit sols pot venir del mateix Déu, un Déu fet home –i pobre, mort i assassinat per la conxorxa entre la injustícia imperialista i el clericalisme beat.

L’humanista pretèn reduir l’Infinit al propi control mental i a etiquetes humanes, malgrat que la realitat no té precisament unes dimensions massa humanes. Les seves limitades i voluntaristes justícies no el duran al poder ni a la glòria sinó a la paràlisi i al fracàs final. En realitat ni tan sols té consciència clara de la trremenda diversitat i fondària hjumana, sols se n’ha fet un esquema i en diu “Home (és a dir, ell mateix) mesura de totes les coses”. Fer del propi ego mesura de totes les coses és simple bogeria, per més que sembli seny.

Déu sols escull els humils que veuen que El necessiten, que estan disposats a mantenir una relació personal fill-Pare amb Ell, és a dir, els qui, oberts al diàleg, es comporten com a persones i el consideren una Persona. Els saberuts que troben que sols existeixen ells mateixos es queden al Fred: s’han enceguerat de comoditat i orgull i se’ls ha fet la vista interior massa curta.

No es tracta sols del Bé autolimitat, de “dimensions humanes”, que creus poder fer per tu; sinó del Bé il·limitat que no pots fer però que et és menester ansiar de tot cor: no és una déria, dir-ne déria és una hipocresia del qui prefereix viure estantís fins a la momificació mental i espiritual.

Més allà amb les teves pròpies forces no podrem anar. No podem voler el Bé sense Déu.

L’humanista autoexculpatori dirà finalment amb despit:
-Que lleig i injust és el món! Si hi ha Déu, no sembla just. Però no n’hi deu haver més que per poder tirar-li les culpes.
L’humanista es creurà humanitari sense fer normalment gran cosa ni intentar res més. I no es deixarà impressionar pels exemples de gent més eficaç, perquè ja ha decidit de tancar el seu cor. Es proclamarà innocent i millor, com el fariseu de la paràbola.
Tot per no anar una passa més enllà. Per no cercar el Bé més enllà, que és Il·limitat. La Bellesa de l’Amor. Un Amor perfecta.
Qui poc deleja, menys encara entendrà ni farà: heus ací simplement la tòxica Decadència.

Parabòla de l'humanista i l'obscurantista 02

Anuncis