Arxius mensuals: Desembre de 2015

Ausiàs March, la plenitud valenciana

Ausiàs March, probablement el millor poeta en llengua catalana de tots els temps.

  1. Obra poètica d’Ausiàs March
  2. Poemes d’Ausiàs March interpretats per Raimon

Fou guerrer al Vietnam català (l’illa de Sardenya), petit noble a la Safor i falconer reial.
La construcció dels seus poemes és com una catedral gòtica en la forma, però el contingut és jazz i fado, d’una força dramàtica impressionant.

El també valencià Raimon té un excel·lent disc de poemes d’Ausiàs, per ex. “Veles e vents”

Aquests poemes musicats tenen tot el sabor d’un Estat català lliure.
Ausiàs Marc per Raimon

El caràcter dels valencians quan València era un reialme sobirà era probablement més sever, centrat o seriós que en el període de decadència.
Encara que en l’Edat Mitjana en poemes estrangers hom parla de “la joia dels catalans”, és a dir, que ja ens consideraven un poble alegre (els italians solien considerar-nos avars).
Els cants de mort i espirituals del nostre major poeta, Ausiàs, tenen un to dramàtic i profund, com tota la seua poesia (formalment com una arquitectura gòtica, però per adins conté la força dramàtica del jazz, del fado, del tango, del flamenc), però a més a més un matís potser insospitat…

Protoluterà Ausiàs Marc?
El protestantisme, que bàsicament és exègesi bíblica més o menys afortunada, no és tan estrany a ca nostra com pogués pensar-se, i no sols pel nostre caràcter de vegades titllat de “fenici”, “calvinista” i tòpics per l’estil. Durant l’Edat Mitjana, fins que fou prohibida per Trento, la Bíblia era una lectura molt comuna entre les capes albabetitzades de la societat catalana, els nostres mateixos reis la coneixien bé, perquè en llurs discursos l’esmenten contínuament, i igualment els nostres autors clàssics.
El “Cant espiritual” d’Ausiàs és un penediment, tal com bíblicament ha de ser. Ausiàs havia estat home d’armes (de jove a la guerra de Sardenya, el nostre Vietnam de l’Edat Mitjana) i també cortesà. Potser tenia moltes coses de què repenedir-se.
Les versions cantades que Raimon fa d’Ausiàs Marc, que no inclou el “Cant espiritual”, són realment encertades, tenen el flaire dels grans viatges, com homèrics, per la Mediterrània, i de la plena llibertat nacional, del zènit del Regne de València (us recomane de cercar “ausiàs march” “raimon” en vídeos i escoltar-ne la música).
Potser allò més paregut al sentir del mateix Luter és el famós Cant Espiritual d’Ausiàs March, del qual us faig un resum modernitzat (adaptació lliure), per poder copsar-ne millor el sentit.

Ausiàs March, la plenitud valenciana 02

CANT ESPIRITUAL

(Fragments escollits, en versió moderna, lliure i demòtica)

Ja que sens Tu ningú a Tu no arriba
Dóna’m la mà o pren-me els cabells i alça’m
Si no t’estenc la meua mà a la teua,
Quasi forçat a tu mateix estira’m.

Jo vull anar cap a Tu a l’encontre
No sé per què no faig lo que voldria,
Segur estic d’haver voluntat franca
I no sé què a aquest voler em tanca.

Vulgues, Déu, teu vull ser, que ho vulgues,
Fes que ta sang mon cor dur entendresca:
De semblant mal en va sanar molts altres
Ja en el tardar ira em fas entendre.

Perdona’m Tu si com un boig te parle
De passió sorgeixen mes paraules
Dreçar-me vull, i cas no em fan mos passos
L’Esperit teu allí on li plau insufla.

A tu deman que el cor meu enfortesques
Tant que el voler amb el teu voler lligue,
I ja que sé que el món no m’aprofita,
Dóna’m esforç que del tot l’abandone,

I el gran goig que l’home bo en Tu tasta,
Fes-me’n sentir una poca centella,
Perquè la carn meua, que se’m rebel·la,
Tinga afalac, i del tot no s’hi opose.

Ajuda’m, Déu, que sens Tu no em puc moure,
Perquè el meu cos és més que paralític!
Tant són en mi envellits els mals hàbits
Que la virtut, tastar-la m’és amarga.

Oh Déu, favor! Capgira’m la natura,
Que mala és per la meua gran culpa;
Per contemplar Déu l’ànima ha estat feta,
I contra Ell, blasfemant, es rebel·la.

Tot i que sóc mal cristià per obra,
Ira no et tinc, ni de res no t’inculpe;
Estic segur que Tu sempre bé obres,
I fas tant bé donant mort com la vida:

Tot és ben just quan surt del teu poder,
I tinc per boig qui amb Tu està furiós
Per voler mals i per ignorar béns,
És la raó que els hòmens no et coneixen.

A Tu veig just, misericordiós;
el teu voler, sens mèrits, agracia;
dónes i prens de grat el do sens mèrits
si el just té por, molt més jo no haig de témer?

Per més que Tu et mostres irascible,
Falta és això de la nostra ignorància;
El teu voler sempre guarda clemència,
L’aparent mal teu ja és bé inestimable.

Perdona’m, Déu, si t’he donat la culpa,
Que ser aquell culpable jo confesse;
Amb ulls carnals he fet els meus judicis:
Il·luminar dins de l’ànima vulgues!

No té repòs qui altra fi s’espera,
Perquè en res més el voler no reposa;
Tal com els rius que corren a la mar
Tots els finals així dins Tu se n’entren.

Ja que et conec, esforça’m a estimar-te!
Vença l’amor sobre la por que et tinc!
¿Qui em mostrarà davant Tu fer excusa
quan caldrà dir mon mal ordenat compte?

Tu m’has donat disposició recta,
I jo he fet del regle, falç molt corba.
Dreçar-la vull, i he menester ajuda,
Ajuda’m, Déu, la meua força és flaca.

No et pregue, Déu, que em dónes un cos sà,
Ni béns alguns de natura i fortuna,
Sinó només que a Tu sols ame, Déu,
Perquè sé cert: del major bé és la causa.

¿Quan vindrà temps que la mort jo no tema?
Serà quan jo del teu amor m’inflame,
I no pot ser sens menyspreu de la vida,
I que per Tu la vida jo menyspree.

A altres has fet no menys que jo et demane,
Suplicar vull, que dins el cor Tu m’entres
Doncs, Tu, Senyor, amb foc de fe socorre’m
Tant que la part que em porta fred m’abrase.

Oh, quan serà que regaré les galtes
D’aigua de plor amb les llàgrimes dolces!
Contrició és la font d’on emanen:
Això és la clau que el cel tancat ens obre.

Del penedir parteixen les amargues,
Perquè en temor més que en amor se funden,
Així i tot, d’estes dóna-me’n moltes,
Que són camí i via per les altres”.

Ausiàs March, la plenitud valenciana 01

Has ancorat la teva ànima?

HAS ANCORAT LA TEVA ÀNIMA?

Enpemtat per l’alcohol, aquest home va descobrir que, en Crist, hi ha la llibertat de les addiccions i la vida es renovella.

Has ancorat la teva ànima? 04

Fa molts anys, a San Francisco, vaig sentir la crida de Déu. Jo només era un paleta borratxo, de camí a un saló del sindicat, vaig ssentir alguns cristians que cantaven:
“He ancorat la meva ànima al refugi de descans, no haig de navegar més pels amples mars”.
Semblava que els meus peus s’havien quedat clavats a la vorera. Em vaig prendre un minut per saber si el que escoltarva era real.

Mare i pare

Has ancorat la teva ànima? 06

Jo havia conegut a Jesús quan era nen. Ma mare va sembrar la llavor del cristianisme en el meu cor, i pregava per mi.
Però quan marxàrem de la nostra petita ciutat de Colorado, que no tenia temps per anar a l’església, i l’amor de Déu va anar lliscant fora de ma vida.
Quan vaig fer setze anys, em vaig quedar al costat del llit de ma mare quan estava morint-se, i em va fer prometre de reunir-me amb ella al cel.
No vaig poder trobar ningú que m’ajudàs a pregar, però mai no vaig oblidar el que ella m’havia ensenyat. Em sentia miserable.

Mon pare era ateu, i després que ma mare morí, ell em va portar a les sales de billar i llocs de malviure. Em va pagar la meva primera copa de licor, i em va ensenyar a jugar al billar. Aviat, tinguèrem la nostra pròpia sala de billar i em vaig convertir en un profesional, un “tauró de l’estany”

Dona i fills

Més tard, em vaig casar. Vaig tenir una bona casa i vaig guanyar un munt de diners, però em vaig tudar en una vida ràpida.
El meu pecat va furtar a la meva família el pa i als meus fills les sabates. Em passava la vida a la sala de billar fins a altes hores de la nit.
La meva dona es va cremar moltes vegades les pestanyes esperant que tornàs a casa, i hagué de caminar penosament a través de la neu empenyent el seu cotxet del nadó, per trobar el seu marit borratxo.

Has ancorat la teva ànima? 07

Un dia gelat de desembre, la meva dona em va donar l’últim cèntim de la casa, i em va aviar a comprar una barra de pa.
De camí a la flequeria vaig passar pel saló de billar. Em vaig oblidar dels meus fills famolencs i vaig anar a provar-hi sort. De vegades jo havia guanyat dòlars amb deu centaus, però aquest cop vaig perdre.

Quan vaig arribar a casa, la meva dona em va mirar i es va preguntar: “On és el pa?”. Quan li ho vaig dir, no va badar boca, però unes grans llàgrimes li rodaven galtes avall. Una daga es clavà al meu cor, però jo encara estava relligat pel pecat.

Cap al canvi

Un vespre estava en una festa on bevíem, i algú va apagar els llums. En la foscor, Déu em va parlar. Jo li vaig respondre: “Oh Déu, estic cansat d’aquesta vida de pecat. Si Tu em guiassis a un poble on servir-te, et donaré ma vida. Jo seré un més d’ells”.

Déu va escoltar la meva pregària, i em va preparar un viatge a San Francisco, Califòrnia. Ma tia va enviar dos bitllets de tren perquè pogués portar la meva germana a la costa a causa de la seva salut. Vaig sortir de la meva petita família a Colorado, planejant de treballar a San Francisco per un temps. Jo no ho sabia, però Déu m’estava dirigint cap a una vida millor.

Has ancorat la teva ànima? 05

Vaig anar a treballar com a paleta, però vaig seguir empinant el colze fins que vaig sentir que el meu cervell estava gairebé paralitzat. Adolorit i trist, aquella nit vaig sentir que el Senyor em cridava de nou a través de la cançó, “Jo he ancorat meva ànima”.
Sabia que la gent que cantaven eren el poble de Déu, i vaig escoltar contar el que Déu havia fet. Li vaig dir:
“Oh Déu, jo donaria qualsevol cosa per tenir el que tenen!”.
Satanàs va dir: “Trobes que Déu es rebaixaria tan arran com per ajudar-te?”.
Però en el meu cor sentia que si Déu els havia salvats, que també em salvaria a mi.

Ancorat en Jesús

Has ancorat la teva ànima? 02

Aquesta nit me’n vaig anar a la sala de la missió la Fe Apostòlica, on aquestes persones retien culte a Déu. Ningú no sabia de mi – un jove descoratjat, a 1700 milles de la seva dona i dels seus dos fills. M’escoltava al predicador.
Quan va acabar el servei, vaig caminar cap a l’altar, i de genolls em vaig penedir amb llàgrimes amargues. La meva no era una oració formal.
Vaig poder veure el passat negre, però vaig dir:
“Déu, estic disposat a actuar com cal”.
En un instant, la pau de Déu va entrar en el meu cor. Vaig dir als qui pregaven amb mi que sabia que era nascut de nou. Jesús m’havia perdonat!
El remordiment i el desànim van rodar lluny.

L’endemà li vaig escriure a la meva dona, i li deia que Déu m’havia salvat, i que havia de venir a casa.
Aviat vaig començar de nou a Colorado, i quan vaig obrir la porta de la meva petita casa, jo estava cantant:

“Sota a la Creu on va morir el meu Salvador,
A sota, on vaig plorar per ser netejat del pecat;
Allí al meu cor la Sang (de Jesús) m’atenyé;
Glòria al seu nom!”

Traguèrem algunes cadires i començàrem una reunió d’oració.
La meva dona va dir: “Pregueu perquè Déu em doni la mena de fe que tu tens”.
Va pregar el mateix tipus d’oració que féu el seu marit alcohòlic, que havia pregat :
“Déu, ten misericòrdia de mi, pecador”.
En uns trenta minuts de pregària, va experimentar el seu nou naixement”

Tot el meu desig per la beguda se n’havia anat, i des de llavors podia mantenir la meva família.
Vaig escriure disset cartes de restitució a la gent a la qual havia fet mal, i vaig pagar-los les factures que havia deixat sense pagar.
La gent em van perdonar de bon grat. Alguns em van escriure cartes gracioses.
Mai no m’he penedit de posar ma vida en mans de Déu .

Crida a Oregon

Has ancorat la teva ànima? 03

Després de quedar fora de perill, vaig sentir una crida per anar a la costa oest, però jo no sabia on volia el Senyor que anàssim.
Vaig rebre un paper de Fe Apostòlica de Portland, Oregon, i el Senyor em va mostrar que aquest era el lloc on ens volia. Així que només vaig poder, vam fer les maletes i ens en vam anar.
Eren les nou del vespre quan vam arribar, però vaig dir a la meva dona que havia de trobar la missió la Fe Apostòlica aquella nit. El servei estava acabant quan vaig entrar, i vaig caminar fins a l’altar.

M’havia santificat, i cercava el baptisme de l’Esperit Sant. La nit següent, cap a la mitjanit, el Senyor em va atorgar aquesta experiència.

Durant molts anys he estat testimoni del Senyor en el món dels negocis, en els aplecs de l’Evangeli, a les cantonades dels carrers i dins les presons.
Don gràcies a Déu per poder viure una vida cristiana.

————————————————– ——

Newton Lesher estava emocionat dient a tothom el que Déu havia fet per ell, i el testimoni va esdevenir una part important del seu treball per al Senyor.
En testimonis va destacar la importància de tenir fam de Déu i de ser foc de Déu.
A l’octubre de 1963, va marxar amb Jesús.

Déu us beneesca.
Pregueu per vosaltres mateixos, Jesús continua essent el mateix avui i sempre … Ell t’estima, no hi fa res si t’has enfonsat molt en el pecat.

Has ancorat la teva ànima? 01

Eines psíquiques per a la victòria a part1 (12 – Trets i estats psíquics favorables a l’èxit – La constància, la tenacitat, la perseverança, la voluntat)

Dedicat als catalans, i a uns altres pobles estimats que prefereixen queixar-se i la comoditat a la recerca lliure i el treball de l’esperit.

Pep Guardiola: M’agradaria que sortís el sí-sí
‘Per a decidir com gestionar els nostres defectes i les nostres misèries’, diu en una entrevista a Catalunya Ràdio

LA CONSTÀNCIA, LA TENACITAT, LA PERSEVERANÇA, LA VOLUNTAT

  • “Els homes més reeixits al final són els qui fan de l’èxit el resultat d’una creixença constant…És l’home qui prudentment avança pas a pas, i la ment del qual va adquirint més perspectiva – i progressivament és més capaç d’entendre qualsevol tema o situació – tot perseverant en allò que sap que és pràctic, i concentrant-hi el seu pensament: és tal mena d’home el qui està resolt a reeixir al més alt nivell” Alexander Graham Bell
  • “La persistència supera talents i parers sempre” Aaron Brown
  • “L’èxit pareix ser de bon tros simple qüestió de perseverar des del lloc on uns altres ho han deixat córrer” (William Feather, autor i editor teatral estatunidenc).
  • “Deixeu-me dir que el secret que m’ha dut a la meta: la meva fortalesa rau sols en la meva tenacitat” (Louis Pasteur, 1822-1895, químic i bacteriòleg francès, descobridor de la penicilina).
  • “El secret de l’èxit és la constància en el propòsit” (Benjamin Isaac Disraeli, Comte de Beaconsfield, 1804-1881, estadista i escriptor juevoanglès).
  • “L’ambició és el camí cap a l’èxit; la tenacitat, el vehicle amb el que s’arriba” (Bill Eardley).
  • “Els guanyadors no abandonen mai i els qui abandonen no guanyen mai” (Anònim quebequès).
  • “Un guanyador mai no abandona i qui abandona mai no guanya” (Llei de Vernon).
  • “La victòria pertany als més perseverants” (Napoleone Buonaparte, 1769-1821, militar cors esdevingut emperador francés).
  • “La nostra sort no es troba fora de nosaltres, sinó en nosaltres mateixos i en la nostra voluntat” (Julius Grosse, 1828-1902, escriptor alemany).
  • “El 90% de l’èxit consisteix senzillament a insistir” (Woody Allen, *1935, cineasta i escriptor humorístic jueu estatunidenc).

ENLLAÇOS RELACIONATS

Insospitats llocs on es parla o es va parlar català

ELS INSOSPITATS LLOCS ON ARRIBÀ LA NOSTRA LLENGUA

MÚRCIA-PAÍS VALENCIÀ:
Múrcia està plena de llogarrets i toponímia catalanoaragonesa, sovint noms precedits pel nostre antic article “Lo”. És molt sabut que a Múrcia parlaven català (del bell catalanesc del món, en paraules del gran Muntaner a la seva Crònica, 1325) fins al s. XVI com a mínim. I després el mal anomenat “panotxo” (té un sentit despectiu, de “panocha”, en un sentit rural, fos més just de dir-ne “murcià”), una barreja o xapurriau, que s’ha parlat tradicionalment a l’Horta murciana, i encara avui amb un mínim de més de 50 catalanismes clars en la llengua parlada actual (com boria, colla, rambla…), no sols a Múrcia, sinó pel Baix Segura i fins a Almeria i part de Jaén. Podeu informar-vos-en a LLENGUA MAERE

La Múrcia catalanoparlant (i l’Almeria que, per acords amb Castella corresponia al rei catalanoaragonès) fou la Catalunya irredempta de la nostra Edat Mitjana, per la recuperació de la qual hi hagué més d’una guerra contra Castella.

Alhora que a Múrcia, el català recula també per Oriola i rodalies (s. XVI-XVIII) i queda minoritzat definitivament just després de la Guerra de Successió, a causa de la repressió d’un bisbe castellà proborbònic, perseguidor actiu de la llengua catalana. El 1566 el borrianenc Martí de Viciana afirma a la seva “Crònica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia: “En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de las cuales heredaron la lengua, coraçón, manos e obras…”.

Durant l’Edat Mitjana, la part interior del regne valencià parlava bàsicament aragonès (mos avis paterns eren de zona fronterera entre l’Aragó i el País Valencià, i ma àvia deia algun mot en aragonès, com royo, vermell). Però també català, per repoblació secundària i per proximitat i oficialitat: la llengua oficial hi era, de fet, el català -igual que el fur, normalment- i per catalans es tenien.

Així, a la seva Crònica, al capítol CLXXI, comenta Ramon Muntaner: Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb e de l’encontrada…E és costum de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja fins a la nit…. Així doncs, els sogorbins i gent de la comarca o rodalies (actualment la comarca de Sogorb, l’Alt Palància, parla castellà, si bé amb certs trets fonètics catalans i de vocabulari aragonès) són considerats pel cronista com a catalans. Un altre cas és a la novel·la “La Lozana andaluza” apareixen sogorbins parlant català amb una mallorquina (davant els horroritzats castellanòfons).

Els papes Borja, si bé criats a Xàtiva, procedien de la Canal de Navarrès, una zona que servà la parla aragonesa fins fa relativament poca i que ara parla un castellà prou especial (i molta gent hi sap parlar també català, per trobar-se encerclat de comarques catalanoparlants econòmicament molt més fortes). I, sobretot Calixt, el primer dels dos Papes, insistia sempre en la seva catalanitat: Calixt III proclama així l’esplendor de la nació catalana: “Magna profeto est gloria nationis catalanae diebus nostris: Papa catalanus, Rex Aragonum et Sicilia Catalanus; vicecancellarius, catalanus; capetanus ecclesiae, catalanus…

Un altre cas és el del Carxe, uns petits vilatges fronterers a l’actual Múrcia (de Novelda cap a Jumella), repoblats per veremadors valencians al s. XIX i on es parla català, si bé sense cap oficialitat de cap tipus.

Cabdet/Caudete, vora Almansa, ara a Castella-la Manxa, fou del Regne valencià fins a l’ordenació provincial del s. XIX.

L’ARAGÓ:
A part de la mateixa Franja de Ponent actualment encara catalanoparlant, hi havia unes altres viles de la Franja en part arrasades durant la Guerra dels Segadors i repoblades per aragonesos, especialment Montsó (la gran vila parlamentària de tantes Corts generals de la Confederació catalanoaragonesa) i Binèfar, que eren catalanoparlants. Actualment parlen castellà, si bé es troben molt pròximes a zones catalanoparlants i de fabla aragonesa.

ILLA DE SARDENYA:
A Sardenya el català fou parlat per les èlits fins a la primeria del segle XVIII, es tractava essencialment d’un ús burocràtic o legislatiu del català, aguantat per la minoria catalano-aragonesa colonitzadora. Només a les ciutats sardes de Càller (1326) i de l’Alguer (1372) hi va haver una autèntica repoblació amb catalans (la darrera de les quals, encara avui, en preserva la llengua), cosa que va facilitar, juntament amb l’escàs desplegament del sard com a llengua culta, l’adopció del català per les classes urbanes de tota l’illa, de manera gairebé exclusiva fins ben entrat el segle XVII, o la seva utilització com a llengua de la cultura, del comerç i de l’administració (fins als més remots registres parroquials). Posteriorment, els grups de catalanoparlants instal·lats arreu del món, per emigració o per exili, han mantingut l’idioma, bé que tan sols en la vida privada: així, a Nàpols i a Roma al s XV, i, sobretot, en època més moderna, al nord d’Àfrica i a Amèrica.

L’Alguer és un cas de conquesta i repoblament com pugui ser-ho el de Mallorca. De fet, a part de Sardenya encara es parlava català al segle XVIII, hi destacava la capital, Càller

ANDALUSIA:
A Isla Cristina (Huelva) es va parlar català durant segles, fins a principis del s. XIX, era una població repoblada per famílies de pescadors emigrades principalment des de Sitges i la Vila-Joiosa. Avui ja només parlen l’andalús de Huelva (tot i això guarden “cheta” per aixeta i “sortida”), el contacte amb els altres poblacions ha acabat fent-hi desaparèixer el català. La catalanitat d’Isla Cristina (Huelva) no és cosa massa coneguda. Els llinatges de la vila són ben catalans: Muntell, Horta, etc. Vicente López Márquez és un estudiós del tema, és veí de la vila, hi ha alguns llibres d’història d’Isla Cristina on el tema és ben tractat.

Aquest no és pas ni molt menys l´únic cas. Després de l’expulsió dels moriscs (1609-10) van quedar moltes àrees andaluses i valencianes despoblades. La repoblació de Tàrbena per mallorquins és tot just d’aquesta època. Però vaig llegir que Serra Morena va ser repoblada per alemanys i catalans (entre d’altres, potser).

També he consultat a algun conegut meu, nacionalista andalús i especialista lingüístic, sobre possible toponímia molt catalana que hi ha fins a la província de Granada (on hi ha un contundent Castell de Ferro, per ex.), i em contestaren així:

1ª resposta: “Pechina: Bayyânna (Antigua URCI romana) fonéticamente “Ba-yinna” _ los andaluces del reino de Granada solían cambiar la “i” por “a” – Por ejemplo: Bab (puerta) pronunciaban Bib. Castell del Ferro: Marsâ al-Farrûh (que no tiene nada que ver ni con castillo, ni con hierro) Marsâ es un sitio para “aguar” los barcos de paso. Farrûh es una kûnnia o apellido familiar.
Conil: Posiblemente “Qunnîl”. No es de origen árabe,- al menos éste topónimo no lo tengo clasificado ni certificado por ningún viajero de la época – pero es muy posible que sea de origen beréber. Hay un “pago” con ese mismo nombre en la Provincia de Granada recogido por Mª C.Jiménez Mata.
Con respecto a los posibles topónimos de origen gallego – por lo de la repoblación – también son de mera coincidencia: Poqueyra: Buqayra Ferreira : Farrayra Lanteira: Al-Yantayra Para desmentir de una vez por todas el origen gallego tomemos por ejemplo el primer topónimo: Buqayra Ibn Al-Zubayr registra una biografía de un célebre personaje ´Alí ibn Muhammad al-Muradî, natural de “Buqayrat min Busharrat Garnata” -Buqayra en la alpujarra granadina-; y que falleció en el 1.177 , autor del “Ta´ríj Buqayra” -Historia o crónica de Poqueyra”. Podríamos seguir, pero no creo que haga falta, a menos que los gallegos llegaran antes del 1.177.
Saludos cordiales Lamalif.”

2ª resposta: “Las lenguas romances se pueden considerar “más arcaicas” cuanto más cercanas al latín original (como el gallego) o más evolucionadas (como el castellano) porque se han ido separando más del latín original (Ventura, que es más especialista en esto puede corroborarlo). En Andalucía existía una lengua romance arcaica (muy cercana al latín) que por eso suena a “gallego” que se conserva en algunas palabras y sobre todo en topónimos de pueblos, (Colomera antes se llamaba Colombaira) ríos (el río Beiro de Granada,) o pagos agrícolas. Algunos de estos topónimos se han “arabizado” de diversas formas (con el artículo al delante, cambiando la p por la b, etc. ) En cuanto a los topónimos andaluces que se parecen un poco al catalán, la mayoría también tienen una explicación semejante. De todas maneras también hay palabras en catalán que vienen directamente del romance aljamiado (Alberginia, albarcoq, arracada, etc.) en este sentido recuerdo un refrán que la gente mayor de Algarinejo (Granada) que dice “si la candelaria chora, el invierno fora, y si no chora, ni dentro ni fora” (…). Por lo tanto, lo que quiero decir es que en Andalucía existen “arcaísmos” que provienen directamente del romance andaluz (que lógicamente era muy parecido a los otros romances) y no de otras lenguas peninsulares.
Un saludo
Paco Albadulí, Comarca del Valle de Lecrín”.

Tanmateix “Castell de Ferro” és català pur. En aquella època d’aliances castellanocatalanes contra Granada, s. XIV-XV, la Marina catalana era fonamental per a controlar la zona de l’Estret i evitar aprovisionaments des d’Àfrica. I hi ha més toponímia, com ara els “escullos” del Cap de Gata (Almeria). No són escollos, sinó escullos. D’on pot venir, sinó d’esculls?. Recorda massa al panotxo: chinollo per genoll (valencià: ginoll), tollo per toll, etc. I n’hi ha més, també en cognoms, devers Almeria, els d’origen català no hi són gens estranys, així com mots solts com ara boira.

Hi ha també un poble de Màlaga, repoblat per parlants de panotxo, Inta.

L’aristocràcia catalana intervingué activament a la guerra final contra el regne de Granada, cridada pel rei Ferran. Almeria havia estat destinada, per acords anteriors medievals (1291, acords per repartir-se el Magrib entre Castella i Catalunya), a ser conquerida pels catalans en compensació a no quedar-se amb tot el reialme de Múrcia. Jaume II féu un desesperat intent fracassat de conquerir-la el 1310. Però al s. XV Castella ja era demogràficament i militar molt superior i no degueren atrevir-se a reclamar-la, més en no tenir-hi cap frontera directa, per això segurament es degueren conformar -com solem fer- amb una certa simbologia.

Però és possible que hi hagués una mínima colonització catalana en alguns punts, més encara donada la proximitat de la llavors catalana Múrcia (la Catalunya irredempta de la nostra Edat Mitjana, per la recuperació de la qual hi hagué més d’una guerra contra Castella).

Sens dubte és la zona d’Almeria la que conté més toponímia i trets catalanescs: un barri perifèric es diu “El Puche” (prou probable, una castellanització d’El Puig). La mateixa capital té prou cognoms catalans; una “rambla” que és via principal de la ciutat (i rambla és un nom que apliquen a tota la zona amb el mateix sentit que en català), tal com Alacant, Tarragona, Barcelona; celebra les festes de Sant Joan i té les quatre barres i la creu de Sant Jordi (el patró de l’Exèrcit català, patró de catalans i d’aragonesos), a l’escut municipal, al costat dels escuts de Castella i Lleó.

També hi ha al parlar d’Almeria catalanismes en la llengua vulgar, els mateixos que a Múrcia: colla, boria…Tot senyals inconfusibles que els catalans hi hem tingut part decisiva. Probablement part dels repobladors foren murcians catalanoparlants i posteriorment el català anà desapareixent-ne (probablement durant el s. XVII), igual que s’esdevingué a Múrcia i a Oriola.

MADRID I ZONES NOCATALANOPARLANTS DE L’ESTAT:
A Madrid es barreja gent de molt diversa procedència, és una ciutat que ha crescut a un ritme més ràpid que Barcelona durant els anys 40-80, les xifres d’immigrants dels Països Catalans són cap al 5-7%. Aquestes devers 200.000 persones, part d’elles catalanoparlants, manquen totalment de qualsevol dret lingüístic propi, a diferència dels castellanoparlants a Barcelona. Cap partit polític no s’ha preocupat dels drets lingüístics d’aquesta comunitat de vora 100.000 catalanoparlants que hi ha a Madrid.

Igualment, a Castella, Andalusia i resta d’àrees nocatalanoparlants de l’Estat hi ha cents de milers de catalanoparlants no quantificats i encara més que l’entenen (sobretot a àrees limítrofes i emigrants que se n’han tornat al lloc d’origen).

Curiosament la llengua catalana es troba totalment bandejada del sistema educatiu d’aquestes àrees, fins i tot a les Universitats: sols tres universitats (Madrid, Granada i Salamanca) tenen càtedra de català, mentre que a Alemanya n’hi ha més de 50 que en tenen i més encara als Estats Units.

MORISCOS-MAGRIB:
També cal dir que els moriscos valencians expulsats es trobaven quasi totalment catalanitzats (es deien Pepet, Ximet, etc.), ja que la duríssima repressió inquisitorial de la segona part del s. XVI havia fet que l’àrab, fins a meitat segle molt majoritari (les morisques eren quasi totes monolingües), es trobàs ja en franca minoria i regressió quan van ser foragitats. Així que, durant segle i mig pel cap baix (fins a quasi el segle XIX o potser sense el quasi), aquests catalanoandalusins van continuar parlant català al Magrib: en llegí un article a “El Temps” que contava que hi havia pròpiament algunes viles magribins repoblades bàsicament per aquest expulsats, una de les quals, a l’actual Tunísia, es deia o es diu Els Catalans o una cosa així (per cert que també hi ha una ciutat important anomenada Monestir, que no sé pas si tindrà cap relació amb catalans: l’illa berber de Gerba, que es troba aprop, sí que fou conquerida pels catalans en diverses ocasions, amb genocidi inclòs). Sembla que aquest exmoriscs encara servaven una mica de vocabulari català tipus “espardenyes”, “tanca la porta!”, etc.

AMERÍNDIA:
A Saint Augustine, Florida hi havia alguna petita zona on es parlava català fins a principis del s.XX, perquè fou repoblada per pescadors menorquins, fins fa uns 50 anys, encara tenia també vitalitat pels antics Estats fundats per francesos (Mississippi, Nova Orleans, etc.) el cajane, dialecte francès.

– En deien “mahonese” o “maonès“.

– La senyera apareix a molts llocs d’aquesta ciutat

– I hi ha memòria local de l’origen:

Pel que fa el topònim Florida (de fet, La Florida), Jordi Bilbeny, en el seu llibre “Brevíssima relació de la destrucció de la història. La descoberta catalana d’Amèrica”, esmenta topònims americans com la Florida, l’illa de Montserrat, Jamaïca (diminutiu de Jaume), etc. com a mots d’origen plenament català (i hi ha un munt de noms d’illes que coincideixen amb els dels carrers de l’antic call jueu de Barcelona). I es que Bilbeny sosté en el seu treball (que és ja de més de 10 anys) que la descoberta d’Amèrica de 1492 és una feta totalment catalana, i així ho prova en aquest molt recomanable llibre.

La censura reial castellana pretenia (i pretèn) que la descoberta fou exclusivament castellana. També foren censurats altres llibres, com el llibre de denúncia de la massacre indígena per part dels colonitzadors obra del pare Bartomeu Casaus (segons la seva pròpia firma, però conegut per la historiografia espanyola com a Bartolomé de las Casas). Sembla ser que els primers missioners que hi hagué a Amèrica foren catalans i predicaven en la llengua dels indígenes.

Fins i tot en un recent programa de Discovery Channel avalen la catalanitat de C. Colom, i estan en marxa diversos estudis d’ADN.

Devers Califòrnia hi ha prou ciutats fundades per frares franciscans mallorquins, que tingueren una gran activitat al llarg del s. XVIII per aquella zona, la més famosa de totes aquestes ciutats potser sia San Francisco. Pot ser que el mateix nom de Califòrnia vingui de “Calor de forn”, segons algunes opinions).

L’origen de Farragut Avenue, Portolà Street, Crespí Drive i Font Boulevard de San Francisco:
Un mapa interactiu permet descobrir els noms de carrers i places de la ciutat californiana, alguns dels quals tenen vincles amb el nostre país

O Catalâo: em sona haver llegit que es tracta d’un llogarret on els indígenes, en agraïment a un català que els hi ha conviscut i els ha ajudat molt, han après a parlar català, crec haver-ho llegit en algun dels interessants llibres d’un matrimoni català (Rosselló-Travesset, crec que es diuen, si encara són vius) que voltaren tot Ameríndia durant més de deu anys en un cotxe-llar. Gran part de la població brasilera és d’ascendència hispànica noportuguesa i, durant els anys 40-50 molts catalans (i sobreto valencians) emigraren al Brasil.

I em sona haver oït que devers Veneçuela hi hagueren comunitats catalanes, però no ho sé cert.

Segons conta el pobler Miquel Segura -imputat en la recaptació de vots argentins irregulars a les darreres eleccions autonòmiques balears- al poble de San Pedro i en uns altres vilatges de la rodalia, la gent està a la fresca, ben igual que als vilatges mallorquins, i parla el català de Mallorca amb el mateix accent que ho feien quan eren a Mallorca d’on emigraren a principis del s. XX.

JUEUS-GRÈCIA I BALCANS:
La dominació catalanoparlant sobre els ducats d’Atenes i de Neopàtria no va sobrepassar els vuitanta anys (1311-88), però el català hi fou llengua oficial. La major part del temps aquests ducats depengueren de la dinastia catalana de la Sicília independent i només cap al final, els transpassaren a la Corona catalano-aragonesa, la qual es trobava en pèssima situació després de llargues guerres i pestes, i no va poder plantar cara als invasors italians.

La darrera comunitat sefardita que parlava català fou la de Tessalònica, exterminada pels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Tanmateix és probable que més antigament n’hi haguessin més: quan els jueus foren foragitats pels Reis Catòlics, normalment es mesclaren als nous indrets on van anar a viure i es donà el fenomen lingüístic de l’aplanament. Així, per ex. a Tetuan (Marroc) els sefardites parlaven una barreja de castellà i portugués, a causa de llur diversa procedència.

Una altra comunitat sefardita bàsicament catalanoparlant fou la de Sarajevo (Bòsnia), la qual parlà català aproximadament fins al s. XVIII.

A més, si llegiu sefardita us adonareu que conté gran quantitat de catalanismes i aragonesismes -a causa de l’aplanament lingüístic: hi ha dominat el castellà però amb trets catalanoaragonesos, com ara: no tenen “Ñ” (Al·leluiah!) sinó “NY”, com nosaltres i els hongaresos (és possible que els catalans la copiàssim dels hongaresos al s. XIII, quan els mogols envairen Hongria i la reina era na Violant d’Hongria, esposa del Conqueridor durant la conquesta de València? Perquè en occità era i és “nh” i “lh”). O diuen kal, com nosaltres (cal, no cal).

GITANOS-SUD ESTAT FRANCÈS:
Els gitanos de Catalunya Nord i part d’Occitània tenen el català com a llengua pròpia i en diuen gitano. Diuen que, més al sud, “els paios parlen tots gitano”. Al Principat molts gitanos també parlen català, i hi són prou ben integrats, al País Valencia prou menys (sovint ara hi són relacionats amb clans forasters, generalment andalusos, i no parlen gaire català).

Els gitanos peninsulars han perdut prou majoritàriament el caló, la llengua pròpia, i sols la fan servir com a argot. El caló té la característica que usa arrels gitanes i dessinències de la llengua ambiental majoritària (per ex.: camel- és una arrel gitana de voler, en castellà diuen camelamos).

SEDUCTORS CATALANS I L’IDIOMA

SEDUCTORS CATALANS I L’IDIOMA

(…) A 400 mts. de TV3 s´està fabricant un dels productes més exitosos  NO EN CATALÀ: Operación Triunfo –2005. Ho produeixen amb molta saviesa i gràcia gent…catalana!! Concretament Gestmusic i el seu equip que, fa anys eren cul i merda amb tot el moviment de la Cançó. Veus algun antic amic d´aquell moviment promocionat en aquests programes?
Sense Machado, sense Neruda, sense García Márquez, sense grans poetes ni lletraferits,        amb un 80% de música i estils considerats com a No-espanyolada, sense la “qualitat” que sempre reclamen els nostres il·lustrats quan es grava i es canta en català però…. segur, segur, segur que a la fí de tot plegat, els programes repercutiran a la “mayor gloria del castellano”. Ens ho fan davant dels nassos!! Déixa-m’ho dir, Manel….. som uns rucs!! Però molt rucs!!
-Áixò no ho puc posar Frank….no tens raó en dir……..
-No és un insult!! Fa temps que veig molts RUCS enganxats amb orgull al cotxe.
-Tot i així….
-Doncs ….vinga! Delete i fora.
-D-E-L-E-T-E. Click!. Ja està…esborrat!! Ja estic més tranquil.
-Puc seguir?
-Sí

El pais ha de retre un homenatge a molts artistes que han sacrificat bona part de la seva vida per agafar la torxa històrica de la Cançó, amb dignitat i en un moment difícil i perillós. Eren capaços de cantar tots els estils menys qualsevol cosa que anés acompanyada de la mà del Règim.
És impagable la seva tasca. I ha de continuar.Amb totes les ajudes que calguin perque molts d´ells s´ho mereixen. (Com us estimo Núria…Raimon….Subirats…Celdoni… Pujadó….)
Però paral·lelament s´ha d´ampliar i actualitzar l´oferta en català per connectar-la als canals que ara estan ocupats totalment en altres llengües i que no hi ha motiu perquè no hi sigui la nostra..

En Joan Sorribas, tot una Icona del món del estudis de gravació, quedà parat quan Laura Martí va començar a cantar un tema Disco, l´any 1986-7 per Audiovisuals de Sarrià. El productor musical era l´Alex Soler, que va ser més tard una de les figures a l´ombra de l´Operación Triunfo.
-Ho faràs en català? Com és posible? Música discotequera en català? Fa en Sorribas.
-Doncs sí, Joan.
Al cap d´un temps Laura Martí, sense que la Discogràfica es gastés un cèntim en promoció, sonava per l’Hilo Musical de Madrid (no al canal folklòric sinó al de Música Pop actual), en unes quantes discoteques de Benalmádena, al Revolution de Lloret, al Chic de Molins de Rei, etc. a més de formar part de les Festes Musicals Jovenils en viu i en directe de SER Catalunya on alternava amb totes les llengües dels altres artistes pop sense cap diferència estilística. És possible la normalització!! Comprovat!!
-No cridis tant Frank….

La Laura Martí i jo estimem aquest país fins l´extenuació. Però va ser ella soleta qui va dir NO a una oferta de 40 milions de PTA. (del 1991) per signar un contracte amb EMI-ODEON. Per aquest sol fet, ja mereix entrar al Regne dels Cels, encara que només sigui per seure a la fila 50 al costat de…..
El motiu de la negativa era…..una fotesa: Havia de cantar-se  en castellà. Tant el grup “Barnanit” (Dany, Òscar, Josep, Conrad, Manel..) com ella tenien preparat un LP en català i no varen voler canviar de llengua.
El seu representant, Jaume Estruch-Aigua de la India s’estirava els cabells!! Primer, d´alegría en anunciar-nos l´oferta capitalina. Després, de mala llet.
Finalment van estrenar el disc en català a Catalunya i..no va passar res!! Ni un duro.
Al bon Jaume Estruch ja no li quedaven pels al cap!!

Pregunta del Milió 234.000:
Per què un producte que a 625 Km. llum val milions, aquí no val un cèntim?
Hem d´anar a Madrid a ensenyar-los a valorar productes? No en saben? N´estem segurs? Tindran més barra o morro però està comprovat que no són idiotes en aquest terreny.
Et llencen un cantant nou cada día per TV.

Àdhuc fan uns programes Televisius que captiven al catalanam on criatures de 8 i 10 anys encisen amb la seva gosadía i desimboltura
-Frank…criatures de 12 anys….
-Què? Podem prohibir que aquestes imatges arribin a casa nostra? Que tenen la barra d´explotar criatures? Per què no es fan programes similars aquí? …….Que som més assenyats, seriosos i civilitzats? Qui posa la frontera a la civiltzació, en Bush? L´Alex Gorina? El Bisbe de La Seu? En Rubianes? Que aquí no som tant… tant…tant…? Aleshores perquè posem el crit al cel quan els americans censuren la mamella de la Jackson a horari protegit”? En què quedem…som atrevits o no? No han donat la volta al món les fotos d´un “geni” que ha retratat a 5.000 catalanets agosarats en pilotes a Montjuïc? Volem demostrar ensenyant el cul que també tenim desimboltura, simpatía i som únics?

Quina gràcia té aquesta casta de Promotors Pitiklins dels nostres migrats mitjans de difusió a l´hora de defensar l’indefensable!! Treuen les paraules més sofisticades per demostrar que hi veuen més enllà de la plebs. Davant una cara inaguantable (hi ha un parell d´actrius molt conegudes per la seva raresa facial) però que convé promocionar per amistat o simpatía personal: Bellesa irregular, còsmica, intangible, seductora de perfil espaial, Simpàtiques (Home! Aixó podría faltar !! al damunt de lletges que fossin antipàtiques).
Igualment es fa amb les figures que els hi queien bé fa anys: Veterà, mitic, trencador, llegendari, incombustible, viejo rockero, emblemàtic, no passa el temps per ell/a, sempietern, de tota la vida, viejo lobo, viejo lider, històric, clàssic, monstre, etc.
Ah fill meu! Però si el personatge en qüestió en el seu dia no els hi va caure bé o no era de la seva corda: Demodé, acabat/da, cursi, antigüitat, patètic/a, vell/a, freaky, només sap bellugar el cul, caspós/a, infumable, cutre, etc.

SENEFA 002

Els “Rayo de Sol” “La la la”, “Quince años tiene mi amor” i milers i milers i milers de cançons que han cantat i ballat els catalanets anys i anys, no són dignes?
No són suficientment bones per haver-les composades (aquestes o d´altres similars), cantades i promocionades primer en català?
Parlem de dignitat?
Moltíssimes d´aquestes cançons tot Europa les ha cantades i ballades. Són també els europeus uns indignes, musicalment parlant?
No anirem equivocats, davant dels pobres resultats actuals?
-Jo he vist i escoltat figures italianes cantant els seus éxits en versió catalana allà pels anys 60….
-I no va passar res !! Va quedar tot en Standbye.
-Exactament..
-Quina explicació té? Tan mateix també ho feien en castellà i es venien molts discs, moltíssims…
-….i els compraven els mateixos catalanets no concienciats. Els concienciats compraven “Cançó”. Que en principi era una victòria. Però …….
-Mira. Si en Dyango hagués gravat primer en català «Me gusta me apetece, me provoca”… res de res. Ni un duro!! El pobre sabadellenc Sergio Dalma no hagués trobat segell discogràfic per gravar “Bailar pegados” en català. I no l’haguessin promocionat per les emissores oficials del pais.
Fins i tot el món musical en castellà tindría dificultats si limitessin la difusió de la seves cançons a només els temes “de qualitat”, tradicionals-folklòrics, de cantautor, o de protesta + o – culta. Des de “Presuntos Implicados” fins l´”Aserejé” tenen tot el mercat cobert!!
Als anys 80, quan aparagué la moguda del Rock català (continuació de la dels anys 70) no podem deixar passar per alt que els grups més exitosos que han sobreviscut més temps,
Provenien “de les muntanyes”…que dic jo; de la perifèria Barcelonina. Ells anaven al seu rotllo sense preocupar-se de la central ideològica i anaven al gra: fer disfrutar al públic (d´entrada especialment femeni) de les seves comarques. I van triomfar!! Vic, Girona, Tarragona….
Mentre passava això, jo sentía a algun Il·lustrat del col·lectiu cultural que deia: ”Això de les guitarres durarà quatre dies; és cosa de quatre jovenets. Després tornarà la normalitat. Ostitu! Quatre i quatre fan vuit! Quins profetes. Més de 100.000 còpies de “L´Empordà” editat per una minicompanyía discogràfica.
Tot i axí finalment els il·lustrats han aconseguit que Gerard Quintana o en Quim Portet, d´engaltar calces de fadrines els hagin finalment encaminat cap al Pare Sisa. O sigui: Els han “normalitzat”.

Sort que ens queden Els Pets!!

“Fragment del llibre “Ostitú, quin país!” (Editat per Morales i Torres Editores, Barcelona), que publiquem amb l’autorització del seu autor, en Frank Dubé.

ES NADAL UNA FESTA PAGANA?

ES NADAL UNA FESTA PAGANA?

La data del naixement de Jesús no és coneguda amb exactitud,amb quasi total seguretat no degué caure a l’hivern, sinó entretemps o encara a l’estiu, perquè el clima de Palestina no permet que pastors es quedaren de nit a la serena, tal com diu l’Evangeli.
La data del 25 de desembre va ser incorporada en l’última època de l’Imperi romà.Els saturnals eren una festa romana que durava 7 dies (17-24 desembre), en honor al déu Saturn, patró de l’agricultura.
Els menjarots, el ball, la beguda, els regals, etc. eren característiques d’estes festes.
El 25 de desembre, aniversari de Mitra, déu del Sol, originalment déu babilònic de la llum,arribà a ser-ne el punt màxim.
En un esforç per convertir els pagans i recobrar els qui s’havien apartat tot seguint estes pràctiques paganes, l’esglèsia oficialitzada progressivament com a “religió d’estat”, va cristianitzar l’aniversari de Mitra, n’adoptà la data i els costums, però fent-ne la celebració no pas de Mitra sinó de Jesús,segons llegim a l’Enciclopèdia Britànica. També llegim a l’Enciclopèdia Americana: “Per regla general és mantingut que el 25 de desembre va ser escollit perquè corresponía a les festes paganes que eren celebrades al voltant del solstici d’hivern, quan els dies comencen a allargar-se,per celebrar el renaixement del Sol”.
Segons la “New Catholic Encyclopedy”: “En aquest dia, el 25 de desembre, en comemçar el sol el seu retorn als cels septentrionals, els devots pagans de Mitra celebraven l’aniversari del Sol invencible”.

ES NADAL UNA FESTA PAGANA? 01ES NADAL UNA FESTA PAGANA? 02

L’ARBRE DE NADAL

Hom atribueix el seu origen a Bonifaci, qui va convèncer els alemanys del s.VIII que abandonaren l’adoració de les alzines sagrades. Diu la llegenda que quan tallà una d’aquestes alzines, un avet la va substituir al mateix lloc. Bonifaci va dir als nous convertits que l’avet seria l’arbre sagrat d’ells, l’arbre de Crist. També hi ha qui creu que prové de l’arbre del Paradís, popular a l’Alemanya medieval durant una obra de teatre en honor dels sants Adam i Eva, la “festa” dels quals cau el 24 de desembre.

EL GRÈVOL I EL VESC

A l’Edat Mitjana, els teutons i celtes d’Alemanya i Anglaterra consideraven el grèvol com a símbol de vida eterna ja que, mentre altres arbres es marcien durant l’hivern,aquest romania sempre verd. El vesc era sagrat per ala druïdes de l’antiga Britània, ja que li atribuïen poder màgic sobre els dimonis, la bruxeria, els verins, les malalties i l’esterilitat. En Escandinàvia el tenien per tan sagrat que si uns enemics es trobaven sota aquest arbre, deixaven les armes i es feien un petó de pau.
Es van desenvolupar llegendes fantàstiques per enllaçar estes plantes amb la religió oficial nova, és a dir, el cristianisme d’estat, a l’estil dels evangelis apòcrifs, on insistentment apareixen desgavellades aventures de la Verge amb el nen Jesús.
Naturalment, els cristians dels primers segles van evitar totes estes tradicions paganes. En comptes de dedicar-se a aquests folklores, es dedicaven a mirar de complir més amb la Paraula de Déu, en el poder de Déu per a canviar espiritualment les persones pel seu amor. La resta són romanços. Romanços de la religió d’estat, per enganyar el poble pla i mantindre’l en la ignorància i la superstició, en la indefensió espiritual i material.

ES NADAL UNA FESTA PAGANA? 03