Insospitats llocs on es parla o es va parlar català

ELS INSOSPITATS LLOCS ON ARRIBÀ LA NOSTRA LLENGUA

MÚRCIA-PAÍS VALENCIÀ:
Múrcia està plena de llogarrets i toponímia catalanoaragonesa, sovint noms precedits pel nostre antic article “Lo”. És molt sabut que a Múrcia parlaven català (del bell catalanesc del món, en paraules del gran Muntaner a la seva Crònica, 1325) fins al s. XVI com a mínim. I després el mal anomenat “panotxo” (té un sentit despectiu, de “panocha”, en un sentit rural, fos més just de dir-ne “murcià”), una barreja o xapurriau, que s’ha parlat tradicionalment a l’Horta murciana, i encara avui amb un mínim de més de 50 catalanismes clars en la llengua parlada actual (com boria, colla, rambla…), no sols a Múrcia, sinó pel Baix Segura i fins a Almeria i part de Jaén. Podeu informar-vos-en a LLENGUA MAERE

La Múrcia catalanoparlant (i l’Almeria que, per acords amb Castella corresponia al rei catalanoaragonès) fou la Catalunya irredempta de la nostra Edat Mitjana, per la recuperació de la qual hi hagué més d’una guerra contra Castella.

Alhora que a Múrcia, el català recula també per Oriola i rodalies (s. XVI-XVIII) i queda minoritzat definitivament just després de la Guerra de Successió, a causa de la repressió d’un bisbe castellà proborbònic, perseguidor actiu de la llengua catalana. El 1566 el borrianenc Martí de Viciana afirma a la seva “Crònica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia: “En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de las cuales heredaron la lengua, coraçón, manos e obras…”.

Durant l’Edat Mitjana, la part interior del regne valencià parlava bàsicament aragonès (mos avis paterns eren de zona fronterera entre l’Aragó i el País Valencià, i ma àvia deia algun mot en aragonès, com royo, vermell). Però també català, per repoblació secundària i per proximitat i oficialitat: la llengua oficial hi era, de fet, el català -igual que el fur, normalment- i per catalans es tenien.

Així, a la seva Crònica, al capítol CLXXI, comenta Ramon Muntaner: Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb e de l’encontrada…E és costum de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja fins a la nit…. Així doncs, els sogorbins i gent de la comarca o rodalies (actualment la comarca de Sogorb, l’Alt Palància, parla castellà, si bé amb certs trets fonètics catalans i de vocabulari aragonès) són considerats pel cronista com a catalans. Un altre cas és a la novel·la “La Lozana andaluza” apareixen sogorbins parlant català amb una mallorquina (davant els horroritzats castellanòfons).

Els papes Borja, si bé criats a Xàtiva, procedien de la Canal de Navarrès, una zona que servà la parla aragonesa fins fa relativament poca i que ara parla un castellà prou especial (i molta gent hi sap parlar també català, per trobar-se encerclat de comarques catalanoparlants econòmicament molt més fortes). I, sobretot Calixt, el primer dels dos Papes, insistia sempre en la seva catalanitat: Calixt III proclama així l’esplendor de la nació catalana: “Magna profeto est gloria nationis catalanae diebus nostris: Papa catalanus, Rex Aragonum et Sicilia Catalanus; vicecancellarius, catalanus; capetanus ecclesiae, catalanus…

Un altre cas és el del Carxe, uns petits vilatges fronterers a l’actual Múrcia (de Novelda cap a Jumella), repoblats per veremadors valencians al s. XIX i on es parla català, si bé sense cap oficialitat de cap tipus.

Cabdet/Caudete, vora Almansa, ara a Castella-la Manxa, fou del Regne valencià fins a l’ordenació provincial del s. XIX.

L’ARAGÓ:
A part de la mateixa Franja de Ponent actualment encara catalanoparlant, hi havia unes altres viles de la Franja en part arrasades durant la Guerra dels Segadors i repoblades per aragonesos, especialment Montsó (la gran vila parlamentària de tantes Corts generals de la Confederació catalanoaragonesa) i Binèfar, que eren catalanoparlants. Actualment parlen castellà, si bé es troben molt pròximes a zones catalanoparlants i de fabla aragonesa.

ILLA DE SARDENYA:
A Sardenya el català fou parlat per les èlits fins a la primeria del segle XVIII, es tractava essencialment d’un ús burocràtic o legislatiu del català, aguantat per la minoria catalano-aragonesa colonitzadora. Només a les ciutats sardes de Càller (1326) i de l’Alguer (1372) hi va haver una autèntica repoblació amb catalans (la darrera de les quals, encara avui, en preserva la llengua), cosa que va facilitar, juntament amb l’escàs desplegament del sard com a llengua culta, l’adopció del català per les classes urbanes de tota l’illa, de manera gairebé exclusiva fins ben entrat el segle XVII, o la seva utilització com a llengua de la cultura, del comerç i de l’administració (fins als més remots registres parroquials). Posteriorment, els grups de catalanoparlants instal·lats arreu del món, per emigració o per exili, han mantingut l’idioma, bé que tan sols en la vida privada: així, a Nàpols i a Roma al s XV, i, sobretot, en època més moderna, al nord d’Àfrica i a Amèrica.

L’Alguer és un cas de conquesta i repoblament com pugui ser-ho el de Mallorca. De fet, a part de Sardenya encara es parlava català al segle XVIII, hi destacava la capital, Càller

ANDALUSIA:
A Isla Cristina (Huelva) es va parlar català durant segles, fins a principis del s. XIX, era una població repoblada per famílies de pescadors emigrades principalment des de Sitges i la Vila-Joiosa. Avui ja només parlen l’andalús de Huelva (tot i això guarden “cheta” per aixeta i “sortida”), el contacte amb els altres poblacions ha acabat fent-hi desaparèixer el català. La catalanitat d’Isla Cristina (Huelva) no és cosa massa coneguda. Els llinatges de la vila són ben catalans: Muntell, Horta, etc. Vicente López Márquez és un estudiós del tema, és veí de la vila, hi ha alguns llibres d’història d’Isla Cristina on el tema és ben tractat.

Aquest no és pas ni molt menys l´únic cas. Després de l’expulsió dels moriscs (1609-10) van quedar moltes àrees andaluses i valencianes despoblades. La repoblació de Tàrbena per mallorquins és tot just d’aquesta època. Però vaig llegir que Serra Morena va ser repoblada per alemanys i catalans (entre d’altres, potser).

També he consultat a algun conegut meu, nacionalista andalús i especialista lingüístic, sobre possible toponímia molt catalana que hi ha fins a la província de Granada (on hi ha un contundent Castell de Ferro, per ex.), i em contestaren així:

1ª resposta: “Pechina: Bayyânna (Antigua URCI romana) fonéticamente “Ba-yinna” _ los andaluces del reino de Granada solían cambiar la “i” por “a” – Por ejemplo: Bab (puerta) pronunciaban Bib. Castell del Ferro: Marsâ al-Farrûh (que no tiene nada que ver ni con castillo, ni con hierro) Marsâ es un sitio para “aguar” los barcos de paso. Farrûh es una kûnnia o apellido familiar.
Conil: Posiblemente “Qunnîl”. No es de origen árabe,- al menos éste topónimo no lo tengo clasificado ni certificado por ningún viajero de la época – pero es muy posible que sea de origen beréber. Hay un “pago” con ese mismo nombre en la Provincia de Granada recogido por Mª C.Jiménez Mata.
Con respecto a los posibles topónimos de origen gallego – por lo de la repoblación – también son de mera coincidencia: Poqueyra: Buqayra Ferreira : Farrayra Lanteira: Al-Yantayra Para desmentir de una vez por todas el origen gallego tomemos por ejemplo el primer topónimo: Buqayra Ibn Al-Zubayr registra una biografía de un célebre personaje ´Alí ibn Muhammad al-Muradî, natural de “Buqayrat min Busharrat Garnata” -Buqayra en la alpujarra granadina-; y que falleció en el 1.177 , autor del “Ta´ríj Buqayra” -Historia o crónica de Poqueyra”. Podríamos seguir, pero no creo que haga falta, a menos que los gallegos llegaran antes del 1.177.
Saludos cordiales Lamalif.”

2ª resposta: “Las lenguas romances se pueden considerar “más arcaicas” cuanto más cercanas al latín original (como el gallego) o más evolucionadas (como el castellano) porque se han ido separando más del latín original (Ventura, que es más especialista en esto puede corroborarlo). En Andalucía existía una lengua romance arcaica (muy cercana al latín) que por eso suena a “gallego” que se conserva en algunas palabras y sobre todo en topónimos de pueblos, (Colomera antes se llamaba Colombaira) ríos (el río Beiro de Granada,) o pagos agrícolas. Algunos de estos topónimos se han “arabizado” de diversas formas (con el artículo al delante, cambiando la p por la b, etc. ) En cuanto a los topónimos andaluces que se parecen un poco al catalán, la mayoría también tienen una explicación semejante. De todas maneras también hay palabras en catalán que vienen directamente del romance aljamiado (Alberginia, albarcoq, arracada, etc.) en este sentido recuerdo un refrán que la gente mayor de Algarinejo (Granada) que dice “si la candelaria chora, el invierno fora, y si no chora, ni dentro ni fora” (…). Por lo tanto, lo que quiero decir es que en Andalucía existen “arcaísmos” que provienen directamente del romance andaluz (que lógicamente era muy parecido a los otros romances) y no de otras lenguas peninsulares.
Un saludo
Paco Albadulí, Comarca del Valle de Lecrín”.

Tanmateix “Castell de Ferro” és català pur. En aquella època d’aliances castellanocatalanes contra Granada, s. XIV-XV, la Marina catalana era fonamental per a controlar la zona de l’Estret i evitar aprovisionaments des d’Àfrica. I hi ha més toponímia, com ara els “escullos” del Cap de Gata (Almeria). No són escollos, sinó escullos. D’on pot venir, sinó d’esculls?. Recorda massa al panotxo: chinollo per genoll (valencià: ginoll), tollo per toll, etc. I n’hi ha més, també en cognoms, devers Almeria, els d’origen català no hi són gens estranys, així com mots solts com ara boira.

Hi ha també un poble de Màlaga, repoblat per parlants de panotxo, Inta.

L’aristocràcia catalana intervingué activament a la guerra final contra el regne de Granada, cridada pel rei Ferran. Almeria havia estat destinada, per acords anteriors medievals (1291, acords per repartir-se el Magrib entre Castella i Catalunya), a ser conquerida pels catalans en compensació a no quedar-se amb tot el reialme de Múrcia. Jaume II féu un desesperat intent fracassat de conquerir-la el 1310. Però al s. XV Castella ja era demogràficament i militar molt superior i no degueren atrevir-se a reclamar-la, més en no tenir-hi cap frontera directa, per això segurament es degueren conformar -com solem fer- amb una certa simbologia.

Però és possible que hi hagués una mínima colonització catalana en alguns punts, més encara donada la proximitat de la llavors catalana Múrcia (la Catalunya irredempta de la nostra Edat Mitjana, per la recuperació de la qual hi hagué més d’una guerra contra Castella).

Sens dubte és la zona d’Almeria la que conté més toponímia i trets catalanescs: un barri perifèric es diu “El Puche” (prou probable, una castellanització d’El Puig). La mateixa capital té prou cognoms catalans; una “rambla” que és via principal de la ciutat (i rambla és un nom que apliquen a tota la zona amb el mateix sentit que en català), tal com Alacant, Tarragona, Barcelona; celebra les festes de Sant Joan i té les quatre barres i la creu de Sant Jordi (el patró de l’Exèrcit català, patró de catalans i d’aragonesos), a l’escut municipal, al costat dels escuts de Castella i Lleó.

També hi ha al parlar d’Almeria catalanismes en la llengua vulgar, els mateixos que a Múrcia: colla, boria…Tot senyals inconfusibles que els catalans hi hem tingut part decisiva. Probablement part dels repobladors foren murcians catalanoparlants i posteriorment el català anà desapareixent-ne (probablement durant el s. XVII), igual que s’esdevingué a Múrcia i a Oriola.

MADRID I ZONES NOCATALANOPARLANTS DE L’ESTAT:
A Madrid es barreja gent de molt diversa procedència, és una ciutat que ha crescut a un ritme més ràpid que Barcelona durant els anys 40-80, les xifres d’immigrants dels Països Catalans són cap al 5-7%. Aquestes devers 200.000 persones, part d’elles catalanoparlants, manquen totalment de qualsevol dret lingüístic propi, a diferència dels castellanoparlants a Barcelona. Cap partit polític no s’ha preocupat dels drets lingüístics d’aquesta comunitat de vora 100.000 catalanoparlants que hi ha a Madrid.

Igualment, a Castella, Andalusia i resta d’àrees nocatalanoparlants de l’Estat hi ha cents de milers de catalanoparlants no quantificats i encara més que l’entenen (sobretot a àrees limítrofes i emigrants que se n’han tornat al lloc d’origen).

Curiosament la llengua catalana es troba totalment bandejada del sistema educatiu d’aquestes àrees, fins i tot a les Universitats: sols tres universitats (Madrid, Granada i Salamanca) tenen càtedra de català, mentre que a Alemanya n’hi ha més de 50 que en tenen i més encara als Estats Units.

MORISCOS-MAGRIB:
També cal dir que els moriscos valencians expulsats es trobaven quasi totalment catalanitzats (es deien Pepet, Ximet, etc.), ja que la duríssima repressió inquisitorial de la segona part del s. XVI havia fet que l’àrab, fins a meitat segle molt majoritari (les morisques eren quasi totes monolingües), es trobàs ja en franca minoria i regressió quan van ser foragitats. Així que, durant segle i mig pel cap baix (fins a quasi el segle XIX o potser sense el quasi), aquests catalanoandalusins van continuar parlant català al Magrib: en llegí un article a “El Temps” que contava que hi havia pròpiament algunes viles magribins repoblades bàsicament per aquest expulsats, una de les quals, a l’actual Tunísia, es deia o es diu Els Catalans o una cosa així (per cert que també hi ha una ciutat important anomenada Monestir, que no sé pas si tindrà cap relació amb catalans: l’illa berber de Gerba, que es troba aprop, sí que fou conquerida pels catalans en diverses ocasions, amb genocidi inclòs). Sembla que aquest exmoriscs encara servaven una mica de vocabulari català tipus “espardenyes”, “tanca la porta!”, etc.

AMERÍNDIA:
A Saint Augustine, Florida hi havia alguna petita zona on es parlava català fins a principis del s.XX, perquè fou repoblada per pescadors menorquins, fins fa uns 50 anys, encara tenia també vitalitat pels antics Estats fundats per francesos (Mississippi, Nova Orleans, etc.) el cajane, dialecte francès.

– En deien “mahonese” o “maonès“.

– La senyera apareix a molts llocs d’aquesta ciutat

– I hi ha memòria local de l’origen:

Pel que fa el topònim Florida (de fet, La Florida), Jordi Bilbeny, en el seu llibre “Brevíssima relació de la destrucció de la història. La descoberta catalana d’Amèrica”, esmenta topònims americans com la Florida, l’illa de Montserrat, Jamaïca (diminutiu de Jaume), etc. com a mots d’origen plenament català (i hi ha un munt de noms d’illes que coincideixen amb els dels carrers de l’antic call jueu de Barcelona). I es que Bilbeny sosté en el seu treball (que és ja de més de 10 anys) que la descoberta d’Amèrica de 1492 és una feta totalment catalana, i així ho prova en aquest molt recomanable llibre.

La censura reial castellana pretenia (i pretèn) que la descoberta fou exclusivament castellana. També foren censurats altres llibres, com el llibre de denúncia de la massacre indígena per part dels colonitzadors obra del pare Bartomeu Casaus (segons la seva pròpia firma, però conegut per la historiografia espanyola com a Bartolomé de las Casas). Sembla ser que els primers missioners que hi hagué a Amèrica foren catalans i predicaven en la llengua dels indígenes.

Fins i tot en un recent programa de Discovery Channel avalen la catalanitat de C. Colom, i estan en marxa diversos estudis d’ADN.

Devers Califòrnia hi ha prou ciutats fundades per frares franciscans mallorquins, que tingueren una gran activitat al llarg del s. XVIII per aquella zona, la més famosa de totes aquestes ciutats potser sia San Francisco. Pot ser que el mateix nom de Califòrnia vingui de “Calor de forn”, segons algunes opinions).

L’origen de Farragut Avenue, Portolà Street, Crespí Drive i Font Boulevard de San Francisco:
Un mapa interactiu permet descobrir els noms de carrers i places de la ciutat californiana, alguns dels quals tenen vincles amb el nostre país

O Catalâo: em sona haver llegit que es tracta d’un llogarret on els indígenes, en agraïment a un català que els hi ha conviscut i els ha ajudat molt, han après a parlar català, crec haver-ho llegit en algun dels interessants llibres d’un matrimoni català (Rosselló-Travesset, crec que es diuen, si encara són vius) que voltaren tot Ameríndia durant més de deu anys en un cotxe-llar. Gran part de la població brasilera és d’ascendència hispànica noportuguesa i, durant els anys 40-50 molts catalans (i sobreto valencians) emigraren al Brasil.

I em sona haver oït que devers Veneçuela hi hagueren comunitats catalanes, però no ho sé cert.

Segons conta el pobler Miquel Segura -imputat en la recaptació de vots argentins irregulars a les darreres eleccions autonòmiques balears- al poble de San Pedro i en uns altres vilatges de la rodalia, la gent està a la fresca, ben igual que als vilatges mallorquins, i parla el català de Mallorca amb el mateix accent que ho feien quan eren a Mallorca d’on emigraren a principis del s. XX.

JUEUS-GRÈCIA I BALCANS:
La dominació catalanoparlant sobre els ducats d’Atenes i de Neopàtria no va sobrepassar els vuitanta anys (1311-88), però el català hi fou llengua oficial. La major part del temps aquests ducats depengueren de la dinastia catalana de la Sicília independent i només cap al final, els transpassaren a la Corona catalano-aragonesa, la qual es trobava en pèssima situació després de llargues guerres i pestes, i no va poder plantar cara als invasors italians.

La darrera comunitat sefardita que parlava català fou la de Tessalònica, exterminada pels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Tanmateix és probable que més antigament n’hi haguessin més: quan els jueus foren foragitats pels Reis Catòlics, normalment es mesclaren als nous indrets on van anar a viure i es donà el fenomen lingüístic de l’aplanament. Així, per ex. a Tetuan (Marroc) els sefardites parlaven una barreja de castellà i portugués, a causa de llur diversa procedència.

Una altra comunitat sefardita bàsicament catalanoparlant fou la de Sarajevo (Bòsnia), la qual parlà català aproximadament fins al s. XVIII.

A més, si llegiu sefardita us adonareu que conté gran quantitat de catalanismes i aragonesismes -a causa de l’aplanament lingüístic: hi ha dominat el castellà però amb trets catalanoaragonesos, com ara: no tenen “Ñ” (Al·leluiah!) sinó “NY”, com nosaltres i els hongaresos (és possible que els catalans la copiàssim dels hongaresos al s. XIII, quan els mogols envairen Hongria i la reina era na Violant d’Hongria, esposa del Conqueridor durant la conquesta de València? Perquè en occità era i és “nh” i “lh”). O diuen kal, com nosaltres (cal, no cal).

GITANOS-SUD ESTAT FRANCÈS:
Els gitanos de Catalunya Nord i part d’Occitània tenen el català com a llengua pròpia i en diuen gitano. Diuen que, més al sud, “els paios parlen tots gitano”. Al Principat molts gitanos també parlen català, i hi són prou ben integrats, al País Valencia prou menys (sovint ara hi són relacionats amb clans forasters, generalment andalusos, i no parlen gaire català).

Els gitanos peninsulars han perdut prou majoritàriament el caló, la llengua pròpia, i sols la fan servir com a argot. El caló té la característica que usa arrels gitanes i dessinències de la llengua ambiental majoritària (per ex.: camel- és una arrel gitana de voler, en castellà diuen camelamos).