El dret a la vida dels que pensen diferent

EL DRET A LA VIDA DELS QUE PENSEN DIFERENT

Per Wenceslao Calvo
Pastor a Madrid, Llicenciat en Teologia i conferenciant

INTRODUCCIÓ
Estic plenament d’acord amb l’exposició d’Higini Cortès sobre el dret a la vida, però en la meva resposta voldria fer una reflexió sobre un aspecte d’aquest dret, que avui és de singular protagonisme. Em refereixo al fenomen terrorista que, sota la bandera del nacionalisme i per aconseguir el seu fi, considera justificable l’ús de la violència fins a l’eliminació física de l’adversari.

Sóc conscient que la bioètica té a veure amb l’actitud vers la vida en la seva i última etapa, principalment en els aspectes relacionats amb els avanços de la ciència i la tecnologia; tot i així el títol de la ponència d’Higini, “El dret a la vida”, també pot donar peu a una meditació sobre els aspectes històrics i morals que el que el fenomen citat ens planteja.

El títol de la meva resposta, “El dret a la vida dels que pensen diferent”, sembla una veritat tan evident que no cal ni tant sols plantejar-la, però és cert que actualment a Euskadi n’hi ha que creuen, i ho practiquen, que els que pensen d’una manera diferent no tenen dret a la vida.

img524abans_ara

PARLEM ARA DE LES ESPANYES
Des del 1492 i fins i tot des d’abans, llevat d’uns curts períodes de temps, dels quals el que ara vivim és el més llarg, no hi ha hagut treva a l’Espanya oficial per aquells que s’atrevien a pensar de manera diferent a l’hegemonia político-religiosa aleshores establerta. No es tracta de referir-nos al recurs fàcil de la Llegenda Negra, sinó de constatar uns fets objectius: els jueus es veieren en la conjuntura d’exiliar-se o batejar-se, els protestants hagueren de fugir –se’ls donà temps- per salvar la seva vida del braç secular, i ni tant sols els moriscos, tot i fer-se batejar plegats, van convèncer els seus “padrins” (que tampoc van quedar convençuts de la sinceritat dels jueus conversos, per cert una cosa ben absurda pretendre aconseguir sinceritat per la força); després arribaria el torn als nacionalistes, els liberals, els republicans, els socialistes i un llarg etcètera.

Així veiem que el fanatisme religiós i ideològic ha estat una constant en la vida de les Espanyes, cosa que a alguns els ha fet pensar que la intolerància és una part constituent del ser espanyol. La sèrie de Goya denominada Pinturas Negras vindria a expressar d’una manera tètrica els profunds fantasmes i els horrors que es couen en la nostra història. És l’Espanya profunda, mare i devoradora al mateix temps, com un Saturn, dels fills que engendra. ¿O potser aquesta mare es va sentir amenaçada en el més íntim del seu ésser per alguns dels seus fills, als quals no reconegué com a propis, i es veié abocada a destruir-los per subsistir? ¿És la intolerància de la mare la que provoca la reacció dels fills o és la rebel·lia dels fills la causa de la rigidesa de la mare? Heus ací el dilema espanyol.

El cas és que, després d’una llarga nit de falses trobades, quan una albada de tolerància s’obria per a uns i altres, de nou l’hidra d’innombrables caps torna a ensenyar-nos un altre dels seus temibles i amenaçadors rostres. És l’Espanya tenebrosa, la que va espantar Goya, la que crèiem ja superada i relegada al passat, la que ha tornat a fer-se present entre nosaltres, com ahir, com sempre, i ens ha despertat a una tràgica realitat de refús i de mort. Novament es fa realitat l’estrofa de Machado “Una de las dos Españas ha de helarte el corazón.”

L’ESSÈNCIA DEL TERRORISME
És el terrorisme actual la reencarnació de la vella mare intolerant i fanàtica o és el rebrot rebel que s’aixeca contra la seva progenitora? La resposta podria ser ambivalent…D’acord amb els procediments que usa és un viu retrat de la mare, però per la finalitat que recerca es tracta del fill discrepant.

El mètode d’extirpar per la força bruta tota dissidència és un fet molt espanyolista: els autos de fe, els Tercios de Flandes, les guerres civils…ens cal acabar amb els que vulneren o no concorden amb la nostra identitat i hem de fer-ho, això sí, en nom d’una idea transcendent i absoluta.

Hi ha una gran diferència entre l’idealisme i el fanatisme. Mentre el primer persegueix una finalitat llegítima i usa uns mitjans totalment d’acord, el segon marxa desviat de la finalitat o dels mitjans i, a voltes, de totes dues. O sigui que el fanatisme no és res més que una aberració de l’idealisme, i del fanatisme a la violència només hi ha un pas. I quin matrimoni més ben avingut, el fanatisme i la violència! El fanàtic es troba més enllà del raonament, la seva motivació no és d’ordre intel·lectual, per això tots els intents de reduir-lo a l’àmbit del raonament van condemnats al fracàs. L’atmosfera que respira és d’un altre món, viu en una dimensió diferent a la de la resta dels mortals. Per aquest fet el fanàtic no considera execrable la violència i a voltes ni com un mal necessari, ans com el mitjà apropiat d’aconseguir els seus propòsits.

Però el perill és que entre el zel idealista i el fanatisme intransigent que usa la violència només hi ha una línia de demarcació molt fina i els espanyols l’hem creuat repetidament al llarg de la nostra història. Ara bé, aquest seria precisament el problema d’ETA, que havent nascut com a resultat d’un zel idealista ha caigut en el fanatisme intransigent. Si això és així, s’hauria convertit, sense pretendre-ho, en allò mateix que odia i ETA seria avui –contradiccions i paradoxes de la història- l’expressió exacta d’aquesta Espanya sinistre que crèiem, equivocadament, ja morta. En altre paraules, ETA seria avui l’únic reducte genuïnament espanyol.

Però tal volta podem pensar que més aviat ETA és el plançó rebel contra una mare despòtica, que no li permet expressar plenament la seva identitat. En aquest sentit seria la continuïtat (encara que no en el mitjans que fa servir) dels antics jueus, els protestants o els moriscos, que eren una amenaça per a la concepció unitària d’aquell Estat nacional-catòlic que ha perdurat fins a mitjans de la segona meitat del segle XX. Aquells fills (o fillastres?) que es van atrevir a desafiar, de manera conscient o inconscient, el dogma intocable van ser repudiats per la mare, i el seu futur quedà hipotecat per sempre.

Ara bé, la unitat d’Espanya ¿és una veritat divina i eterna que està per sobre del bé i del mal i més enllà de tota discussió? ¿Es tracta d’un ens sagrat que justifica la fulminació dels que ho posin en entredit? Aquesta és la qüestió.

L’aparició dels primers Estat europeus: Anglaterra, França, Espanya, té lloc entre els segles XIII i XV, i en el cas d’Espanya aquesta creació ve forjada i construïda a base d’una fèrria homogeneïtat, en la qual no hi ha cabuda per la diversitat; a partir d’aquí “el que es mogui no surt a la foto”. Les conseqüències d’aquest “Santiago i cierra España” han estat desastroses i les ferides que s’han produït ens han arribat fins aquí, fa ben poc temps. N’hi ha que encara sembla que no s’han guarit, i el nacionalisme basc violent la ferida més profunda de totes. El que passa quan les víctimes o els seus descendents se’n revengen és que s’inverteixen els papers: els antics botxins i/o els seus descendents passen a ser víctimes i els que foren víctimes i/o els seus descendents es converteixen en botxins. Un terrible cercle, d’una dinàmica sense fi.

Si el terrorisme actual fos un rebrot, representaria el pagament d’un altre deute –l’últim?- contret per la mare Espanya en la seva història malaurada.

EL DRET D’AUTODETERMINACIÓ – UN DRET A LA VIDA
Heus ací dos drets: el dret a l’autodeterminació i el dret a la vida. El primer pertany als pobles, el segon és patrimoni de les persones. Però com que els pobles són formats de persones, és necessari tenir en compte els drets de les persones perquè els drets dels pobles neixin amb fonaments sans i segurs. En cas contrari faríem de l’Estat un leviatan, o sigui un monstre al qual s’hi sacrifiquen els valors individuals; el nazisme o el comunisme en serien uns clars exemples, i així qualsevol totalitarisme.

¿Tenim els cristians una base sobre la qual edificar un criteri fundat en quelcom més que opinions partidistes o humanes sobre aquestes qüestions? Jo crec que la tenim, deixant a part el Sermó de la Muntanya, que només és aplicable als cristians, trobo un fonament racional i universal en els Deu Manaments (Èxode 20) com un codi de convivència, vàlid per a qualsevol societat.

Allà hi ha una sèrie de proposicions que, resumides, serien les següents:

  • Un respecte a l’exercici del culte a Déu (Ex 20,3-11)
  • Un respecte a la institució matrimonial i familiar (Ex 20,12-14)
  • Un respecte a la vida dels altres (Ex 20,13)
  • Un respecte a la propietat dels altres (Ex 20,15)
  • Un respecte a l’honor dels altres (Ex 20,16)

O sigui que aquí es protegeix els valors fonamentals que també trobem a la Declaració Universal dels Drets Humans i sense els quals la persona queda alienada, desarrelada i liquidada. Aquests són els principis mínims perquè sigui possible la convivència i qualsevol Estat o govern que pretengui anorrear-los perdi automàticament la seva legitimitat. Per ells podem catalogar certes ideologies que els neguen com a funestos per a les persones i per a la societat. D’aquests valors n’hi ha d’altres que se’n desprenen, com ara la inviolabilitat de la consciència, el dret de tothom de creure i adorar Déu, el valor de la persona en si mateixa, independentment del seu status, procedència o creença. De tots ells és evident que el dret a la vida té prioritat, ja que sense aquest no hi ha culte a Déu, ni família, ni propietat, ni honor (tot i que aquest últim podria ser discutit, en el sentit que el bon nom d’una persona traspassa la frontera de la vida.)

Com qualifico, doncs, el nacionalisme i les seves aspiracions d’autodeterminació? La resposta seria la següent: sempre que aquesta idea sigui respectuosa amb les proposicions contingudes en els Deu Manaments, és tan legítima com pugui ser-ho qualsevol altra; però si viola aquestes proposicions, ja sigui en els seus postulats teòrics o pràctics, ha perdut tota legitimitat moral i, per tant, és indigna de tenir-se en compte. Realment aquest seria el filtre per aprovar o desaprovar no només el nacionalisme sinó tot programa que pretengui aspirar a governar un poble.

catalanofobia ladronaBomba

EL RECURS A LA VIOLÈNCIA UN SÍMPTOMA DE FRACÀS
El recurs a la violència, per imposar les idees a un poble, no és res més que la constatació d’un fracàs, el fracàs de no poder guanyar-lo per mètodes cívics. També és la constatació del menyspreu a les idees dels altres, considerant les pròpies com les úniques dignes d’existència. Els dominics van ser una orde creada en el seu dia per a ser predicadors i guanyar per la paraula i la persuasió els desencaminats de l’Església catòlica, però unes dècades més tard se li encomanà la responsabilitat de dirigir l’infame tribunal del Sant Ofici. Com van poder caure tan baix amb uns orígens tan prometedors? Només hi cap una resposta: el seu total fracàs per aconseguir els resultats per mitjans pacífics i la seva pretensió d’obtenir-los fos com fos i per qualsevol mitjà; i també la pretensiosa creença de considerar-se els posseïdors exclusius de la veritat, tot i que aleshores ja hi havia grups dissidents, com ara els valdesos que, paradoxalment, estaven bastant més centrats en la veritat que l’implacable tribunal que els perseguia. No obstant, al final la història ha fet justícia i ha posat a cada u en el lloc que li corresponia.

Encara que puc entendre que sota un règim opressor hi hagi qui s’aixequi amb armes per treure’s de sobre el jou, no puc justificar ni entendre, ans condemnar sense pal·liatius, que si hi ha canals d’expressió civilitzats com són les urnes, s’hagi de recórrer a la violència per defensar i imposar les idees. I molt menys puc entendre que s’assassini a uns representants elegits per decisió popular, o que s’elimini tot aquell que no estigui d’acord amb uns certs patrons establerts. Això desqualifica a tots els que ho fan i desacredita les seves idees.

CONCLUSIÓ
Per acabar vull fer una crida als nacionalistes que han escollit el camí de la violència. Lluiteu per les vostres idees! Però feu-ho d’una manera legítima, respectant el dret a la vida i el pensament d’aquells que en discrepen. Vigileu de considerar-vos els dipositaris de la veritat! Que no us passi que els vostres successors s’hagin d’avergonyir de vosaltres i del vostre record! I també als no nacionalistes. Vigileu! No sigui que blasmeu les persones o els programes i poseu en entredit allò que en si mateix és perfectament discutible. Vigileu de no sacralitzar idees que són, després de tot, tan humanes com les del vostre adversari! No caigueu en els mateixos errors dels nostres avantpassats!

Wenceslao Calvo,
Pastor a Madrid, Llicenciat en teologia i conferenciant

SENEFA 002
— POSTDATA —

  • No és pas la primera vegada que des de Madrid organitzen una campanya salvatge d’intimidació racista anticatalana: “Antes que el Estatuto, la guerra civil” (“El Imparcial”, 1932…i encara gràcies que era…”imparcial”).
  • Què és la COPE?: La “Cruzada contra los rojoseparatistas y la masonería” i la Inquisició en versió X2005.

los culpables del eclipse 05_10_03la culpa de los catalanes

— ENLLAÇ RELACIONAT —

Anuncis

3 pensaments sobre “El dret a la vida dels que pensen diferent

  1. Retroenllaç: Cristianisme (Recopilatori) | Braços Oberts

  2. Retroenllaç: Política (Recopilatori) | Braços Oberts

  3. Retroenllaç: Alliberament nacional (Recopilatori) | Braços Oberts

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s