Evangeli i fe

Evangeli i fe

El “Cant Espiritual” de Maragall i l’esperança cristiana.
per JOSEP GRAU (De “Presència Evangèlica”).

“Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu donar en una altra vida?
Per això estic tan gelós dels ulls,
i el rostre i el cos que m’heu donat, Senyor,
i el cor que s’hi mou sempre . . .
Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i al mar immens i el sol que pertot brilla ?
. . . Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot el que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home sóc i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà ?
. . . Si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre món?
. . . Tot el que veig se us assembla en mi . . .
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença en què
s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!”
( Del “ Cant Espiritual” de Joan Maragall ).

poeta-extasiat-maragall

“Home sóc i és humana ma mesura . . .” ens confessa el poeta, però la qüestió és saber si, quan mesura humanament, ho fa alhora menys cristianament.
Joan Maragall ha estat un dels escriptors menys compresos a casa nostra, malgrat les aparences . Vegeu, si més no, els comentaris que s’han fet del seu magnífic “Cant Espiritual” —més lloat que no pas comprès — tot i atribuint-li un sentit neo-pagà pel seu elogi de la natura. Jo mateix, molts anys abans de ser creient, en llegir el “Cant Espiritual”, per primera vegada, el vaig considerar com un himne panteista i aquesta opinió vingué recolzada pels comentaris en bon nombre de llibres i de manuals de literatura.
Però tots estàvem equivocats. Poques poesies s ’han escrit més cristianes que el “Cant Espiritual”; difícilment trobariem composicions literàries tan fidelment bíbliques. Ignoro si Maragall havia estudiat a fons els textos del profeta Isaïes o els darrers capítols, de l’Apocalipsi de St . Joan. Sia, com sia, la veritat és que en el seu “Cant” hi trobem una meravellosa intuïció (o conseqüència) del missatge bíblic sobre les darreries de l’home, un anhel d’eternitat que fuig dels clixés tradicionals i sembla respondre —i correspondre— a la visió bíblica del cel nou i la nova terra on farà estada la justícia ( 2 P. 3 :13 ).
Com més he anat estudiat la Bíblia més m’he adonat de fins a quin punt és cristià el “Cant Espiritual “ i quan equivocats van molts dels comentaris (tendenciosos?) que se li han fet, fins i tot elogiosos, però miops. Penso que Maragall era massa cristià — massa bíblic — perquè el pogués entendre una societat — inclús una religiositat — que presumia de cristiana, però que no era gens bíblica.
Si haguéssim de resumir la doctrina de l’Evangeli sobre els darrers temps, la fórmula no pot ser altra que aquesta : “Nosaltres esperem, segons la seva promesa, un cel nou i una terra nova, on farà estada la justícia”. Copsem, però, tot l’abast d’aquesta expressió? Joan Maragall sí que va entendre el significat del cel nou i la terra nova, a diferència de la major part dels seus contemporanis.

L’ESTAT INTERMEDI I L’ESTAT FINAL
Obsessionats pel “cel” de l’estat intermedi hem oblidat gairebé el cel nou i la terra nova de les darreries de l’home. Hom sol imaginar l’eternitat d’acord amb els motlles de l’art barroc: un cel on els sers humans han esdevingut angelets cursis, amb cara d’infant i dues aletes que salten de núvol a núvol. És la imatge de la Contra-reforma, o millor dit: de l’art que aquesta suscità. Dissortadament, per lògiques influències culturals, és tanmateix la idea de “cel” que tenen també molts no catòlics.
És, certament, una veritat consoladora la que ens ensenya la Bíblia, quan ens diu que tot veritable cristià, en morir, va al cel, a la presència de Déu (Fil. 1: 22,23; 1 Tes. 4: 13,14; Ap . 6 : 9,10).
L’estat final no pot ser sacrificat a l’estat intermedi . Hi ha una escatologia intermèdia, però també n’hi ha una altra, definitiva, que posa al nostre horitzó la perspectiva gloriosa d’un cel nou i una terra renovada, on farà estada la justícia per sempre més. Aquesta esperança final és la que tenia Pau (2 Cor . 5 : 10) i tanmateix la dels sants del cel (Ap. 6 :10), tot aguaitant el moment definitiu de la història.

UNA REDEMPCIÓ CÒSMICA
És important conèixer el significat i l’abast de la doctrina sobre “el cel nou i la nova terra” ; ho és per moltes raons, però sobretot per comprendre la revelació bíblica total, pel que fa als darrers temps i a les darreries de la humanitat. Ho és, tanmateix, perquè ens adonem de les conseqüències còsmiques de la redempció de Jesucrist, talment com el Nou Testament ens n’assabenta (Ef . 2 :16; Col. 1: 20).
Finalment, si sabem posar en l’horitzó de la perspectiva profètica la realitat final del cel nou i la terra nova, molts passsatges de l’Antic Testament que anuncien un gloriós futur per aquesta terra, troben el seu lloc i el seu acompliment adients (Is . 65 : 17 ; Is . 66 ; Is . 11 : 6-9 ; Sal . 37 :11 , etc.).
Moltes de les profecies messiàniques no fan referència ni al moment actual de l’ Església a la terra, ni a l’estat intermedi dels redimits al cel, ans al contrari, semblen assenyalar la culminació del Regne messiànic en el cel nou i la nova terra, que Déu ha promès fer sorgir després del retorn visible de Crist (Ap. 21-22 ).

Cant_espiritual_de_Joan_Maragall

QUINA ÉS LA NOSTRA ESPERANÇA?
¿On, rau, doncs, la dificultat per acceptar i viure l’esperança del cel nou i la nova terra? En primer lloc, en el desconeixement bíblic que ha estat aprofitat per idees de caràcter gnòstic ( que tant de mal han fet al cristianisme i a la teologia cristiana al llarg dels segles), que ens ha portat al menyspreu de la matèria, de l’univers físic, del cos humà ; tot breu : de la creació de Déu: (Gn. 1: 1-31, “Déu veié tot el que havia fet, i heus aquí que era tot molt bo”).
¿Quines conseqüències ha tingut aquesta actitud per a la vida pràctica dels cristians? Alguns són ben a prop i ben paleses. En el meu llibre “¡GOZA DE LA VIDA!” he fet la crítica d’aquestes posicions. Aquí només voldria assenyalar que la nostra conducta present resta condicionada a la classe d’esperança que tinguem pel futur.
Si només esperem un cel — que és l’estat intermedi, però no el definitiu— , aleshores, sense adonar-nos-en, anirem menyspreant el món creat, ens refusarem a col·laborar en el millorament d’un món que resta deslligat totalment de qualsevol esperança futura i ens tancarem en les nostres cledes. L’Església esdevé, aleshores, un “ghetto”.
Només una clara visió de la redempció còsmica portada a terme pel Crist, podrà lliurar-nos d’aquestes errades actituds.
Era la visió de Joan Maragall en el “Cant Espiritual”. Una visió imperfecta i incompleta, si voleu, però fortament intuïtiva de la veritat bíblica sobre les darreres coses.
El poeta català expressà més un anhel i una pregària, que no pas una afirmació. Ja era molt pel seu temps i encara ho és en els nostres dies.
Malgrat que avui disposem de versions de la Bíblia, amb comentaris com el que fa la versió de la Fundació B. Catalana (Institut Cambó) a Rom. 8 : 19-25 (Segons l’apòstol, al cristià no li cal pas sacrificar el cos a l‘ànima ni el món de la matèria al de l’esperit. El cristià pretén salvar l’un i l’altre) encara no hem aprés ben bé aquesta lliçó tan important pel servei cristià aquí, com per la vida al més enllà, en el nou cel i la terra nova.

DÉU FARÀ NOVES TOTES LES COSES
La pregunta de Maragall (“Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre què més ens podeu donar en una altra vida?”) té una resposta bíblica prou clara: un món nou, renovat, a mesura de la nova humanitat redimida en el nou cel i la terra nova.
“Aquesta terra amb tot el que s’hi cria, és ma pàtria , Senyor; i no podria ésser també una pàtria celestial ?”. Ho serà, definitivament en el darrer dia, quan Déu faci cel i terra nova i la Jerusalem celestial baixi de part de Déu i fongui en una abraçada matèria i esperit, terra i cel. Per això, en aquell darrer dia, Déu ens obrirà uns altres ulls més grans, en el nostre cos de resurrecció, per contemplar la faç immensa del Senyor, sense vels de cap mena (Ap. 21:1 i ss.).

cant-espiritual

Un pensament sobre “Evangeli i fe

  1. Retroenllaç: Cristianisme (Recopilatori) | Braços Oberts

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.