Anarquisme

Anarquisme

“De la divina ACRÀCIA, seré ara el glossador,
de l’ACRÀCIA impossible en la vida dels homes
que no senten desig d’una era millor.
I el que pensin de mi, no m’interessa gens,
no m’interessa gens,
no m’interessa gens…”
(“Cançó Per A En Joan Salvat-Papasseit”, cantada per Joan Manuel Serrat).

SOMIATRUITISME I UTOPIA

Anarquisme

On ha guanyat l’anarquisme? Enlloc. Ni pot guanyar mai. Perquè allí on ha guanyat temporalment sempre han anat els capitalistes o els stalinistes autòctons o, si no, els estrangers, i els han massacrat.
“Que poc que costa fer castells a l’aire i que n’és de car destruir-los” (François Mauriac, 1885-1970, novel·lista occità catòlic i progressista) .
“Per trobar adeptes, un sistema utòpic ha de partir de premisses simples i elementals. D’ací tots aquests prejudicis que, malgrat tot, encarnen poderoses forces morals: que el mal pugui ser definitivament vençut, que la salvació depèn del triomf de certa religió per damunt les altres, que la pobresa pot ser foragitada del món, que la felicitat de tothom arribarà quan la tècnica hagi conquerit la terra o quan la idea liberal, democràtica, comunista o feixista haurà dominat les altres” (Hermann Alexander von Keyserling, 1880-1942 ó 1946, filòsof i científic alemany).
L’anarquisme és un simple cant de sirena per a desviar allò possible cap a l’impossible. Un camí cap a l’escorxador.
“Em van dir: si veus a un esclau adormit, no el despertis per si està somiant en la llibertat. Els vaig dir: si veieu a un esclau adormit, desperteu-lo i expliqueu-li la llibertat” (Jubran Khalil Jubran, 1883-1931, escriptor i artista libanès).
Els anarquistes són bons crítics d’una societat molt degradada, però pèssims autocrítics perquè no tenen referències gaire concretes, no volen mirar la Història, i, de fet, en la Història (la prova del cotó-en-pèl) sempre han perdut per golejada: els han esclafat. Per què? Perquè només són belles utopies, teoria del desig, és a dir, demagògies que porten la gent despistada a l’escorxador dels poderosos, un joc perillós, barrejat de burrera política, històrica…i psicològica… Desconeixement de la natura humana, idealisme fora de lloc i de context. L’autoritat, el poder, encara que no ens entusiasmi, és consubstancial a l’organització de la societat humana i, o l’amillorem o ens esclafa. No n’hi ha més. Les Xauxes i les Arcàdies sens Estat van desaparèixer en el Diluvi Universal o bé són cosa de comics”

LA “IGUALTAT”

L’anècdota ve a la 1ª part d'”Incerta Glòria”, d’en Joan Sales.
1936, col·lectivitzacions obreres a Barcelona, sindicat de l’espectacle.
Membres de la CNT informen al personal laboral d’un dels principals teatres barcelonins, on actua una famosa vedette, que seran col·lectivitzats i tots els treballadors cobraran exactament el mateix.
Reacció de la vedette:
-Doncs si hem de cobrar igual, que ensenyi el cul l’aposentador.
“La igualtat per ventura sia un dret, però no hi ha poder humà que aconseguesca mai de convertir-la en realitat” (Honoré de Balzac, 1799-1850, escriptor realista i torrencial, mig occità).
“Un idealista és aquell qui, en descobrir que una rosa fa millor olor que una col, arriba a la conclusió que farà una sopa millor” (Henry-Louis Mencken, 1880-1956, escriptor i editor estatunidenc).

LA “LLIBERTAT”

Anarquisme

“La llibertat existeix únicament a la terra dels somnis” (Johann Christoph Friedrich von Schiller, 1759-1805, historiador alemany).
“Joventut, saps que la teva no és la primera generació que adelera una vida plena de bellesa i llibertat?” (Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany, el major científic del s. XX).
“En veure com aquest i aquells tants homes,
veritat i virtut, on puc trobar-vos?
Que en el poble, tu, em dius? I on és el poble?
És la munió de gent que alegre xiscla
i a la plaça de bous té l’Ateneu?
És la que per carrers i places corre,
“Visca la llibertat!” cridant contenta,
i és esclava, primer de sa ignorància,
després de ses passions, després dels ídols
que, per demà cremar, avui aixeca?”
(“Epístola”, de Joaquim Maria Bartrina, Reus, 1850 – Barcelona, 1880).

LA “REVOLUCIÓ ANARQUISTA” DEL 36

Quan la teoria es fica en pràctica, torna a la crua realitat. Quan hi hagué revolució anarquista (estiu 1936), alts líders del sindicat anarquista (CNT) hagueren de formar part del Govern, és a dir, de l’Estat que diuen que cal destruir. Una cosa és la teoria (inviable) i una altra les realitats, dures i irreversibles com el diamant, front als somnis del simple desig no-racional.
Ara bé, una cosa són les idees de Bakunin o de Marx i una altra quan llurs seguidors, generalment poc meticulosos, tenen armes a la mà.
Però, aquesta revolució incloïa cremar dues vegades, perquè amb una no n’hi havia prou, la catedral de Lleida?
Incloïa també afusellar el batlle de Lleida simplement perquè havia organitzat la cavalcada dels Reis d’Orient?
I així podríem seguir amb dotzenes d’exemples. Que van col·lectivitzar, prendre terres a petits pagesos, per exemple? Més arguments perquè molta gent es desenganyés amb la República i es frenés ajuda de potències europees.
I la resposta contra l’aixecament no va ser mai per defensar la República, sinó per preparar la seva particular revolució.

REVOLUCIONARIS I TERROR

Anarquisme

“Amb el poder mantenim una relació ambigua: sabem que si no existís autoritat ens menjaríem els uns els altres, però ens agrada pensar que, si no existissin els governs, els homes s’abraçarien” (Leonard Cohen, *1934, cantautor canadenc de la vella revolució).
“Dues forces són els pitjors enemics de llibertat civil: la monarquia absoluta i la revolució” (John Emerich Edward Dalberg Acton, historiador anglès, 1834-1902).
“Els comunistes ens acusaren de ser els únics responsables de l’afusellament de molta gent, l’assassinat de capellans i monges, la violació d’aquestes i altres dones de bones famílies, el saqueig de cases particulars i l’intent de robar l’or del Banc d’Espanya. No dic que no, però ells en van ser còmplices, també. A més, quants excessos no van ésser comesos a llurs txeques [presons-cambres de tortura], per part de botxins comunistes i agents soviètics, que portaren el terror stalinià a Barcelona! Als calabossos coneguts com ‘campanillas o verbenas’ [sic] , els presos eren posats en uns armaris de pòrtland [una classe de ciment], molt baixos de sostre i amb la paret inclinada en forma d’angle, que feia impossible asseure-s[‘hi]. En tancar la porta, un bastó que [en] sortia es posava entre les cames, un potent focus de llum era situat molt a prop de la cara i feien sonar constantment un timbre estrident. La sensació d’asfíxia i suplici era terrible ja que, tot i tancar els ulls, la claror encegadora i el soroll eren tan forts que era impossible resistir-ho, sense comptar la manca de menjar. [no transcric altres turments més odiosos]
“El pobre company [anarquista] no parava de dir-nos: “esos comunistas son mil veces peores que nosotros, los de la FAI. Nosotros asesinábamos a los enemigos de la revolución, en cambio a estos les gusta martirizarlos” [fixeu-vos en quina llengua ho va dir]
(Del llibre “Entre el roig i el negre”, de Miquel Mir Serra, editat per Eds. 62).

L’ESPANYOLISTA FAI I LES BANDERES

Anarquisme

La FAI fou un cau de fanatisme espanyolista i catalanòfob.
Abad de Santillan, un dels caps de la FAI (referint-se als falangistes de Primo de Rivera):
“Cuanto hubiera cambiado el destino de España si un acuerdo entre nosotros hubiera sido tacticamente posible, según los deseos de Primo de Rivera. A pesar de la diferencia que nos separaba, veíamos algo de ese parentesco espiritual con José Antonio Primo de Rivera, hombre combativo, patriota en busca de soluciones para el porvenir del pais… españoles de esa talla, patriotas como él no son peligrosos, ni siquiera en la filas enemigas. Pertenecen a los que reivindican España y sostienen lo español…”
Si tant odien les banderes…perquè els anarquistes també en tenen una, amb l’A o la de la CNT, etc.? O és que en nom de l’A no envien també gent a la mort, com si es tractàs de la bandera de qualsevol Estat? Si tant odien les banderes perquè ells també en tenen una i l’honoren?.

L’ALTERNATIVA DE L’ANARQUISME TRANQUIL

Anarquisme

L’anarquisme promet la lluna i ven fum: no és real, sinó sols una idea sobre un món inexistent i que no pot existir més enllà de petites comunitats transitòries: com a projecte de societat sols és somnis, boira i fumera de llenya verda.
“Si excloc l’anarquisme violent, hi queda el component pacifista, antinacionalista, anticapitalista, l’ètica, i l’anarquisme antidemocràtic (és a dir, hostil a la democràcia falsificada dels Estats burgesos). Hi roman l’anarquisme que actua per mitjà de la persuasió, per la creació de grups i rets petites, que denuncia la mentida i l’opressió, que apunta a una veritable subversió d’autoritats de totes classes com a persones que en el fons parlen i s’autoorganitzen” (Jacques Ellul, 1912–1994, pensador i escriptor protestant socialista de Bordeus, Gascunya).

ANARQUISME I NACIONS SOTMESES

Anarquisme

L’anarquisme sorgeix amb més força allà on una potència ha anihilat l’Estat originari (Catalunya, Aragó, Al-Andalus.. .) i és una reacció cega a segles d’opressió i de desarticulació sistemàtica de la nació dominada, malalta i consumida d’odi i d’avorrició front a un poder (invasor i colonitzador) estrany i sàdic. L’anarquisme és la porta falsa i venal, emocionalment primària, a l’horror de la tortura socioeconòmica i mental contra un poble sense Estat propi. Però és una resposta de colonitzats que eternitzarà el problema i el durà a un culdesac crònic, enmig la violència més eixorca.
Les nacions amb Estat propi són molt més proclius al feixisme i a l’autoritarisme que no les nacions sens Estat. Les nacions sens Estat són més proclius a l’anarquisme i a l’extrema esquerra. En bona part és perquè els qui tenen un Estat darrere es fan els valents, i els que no prefereixen desentendre’s “de totes les banderes”, perquè és menys arriscat.

ANARCOINDEPENDENTISME

On hi ha hagut mai una independència “anarquista” ? Enlloc. No mai. És una pardalada per fer perdre temps, una més.
Clar, que afavoreix la indefensió catalana front a la colonització, també ideològica, espanyola. Somiatruitisme pur i dur, coincident amb els interessos del colonitzador.
Tan idiotes estem? Totes les independències han tingut i tenen UN ESTAT PROPI, a veure quan ens assabentem i deixem de perdre el temps i les energies, que hi ha gent que sembla que tenen encara 15 anys.

LA LLIBERTAT DE LA CATALUNYA LLIURE I PODEROSA (CRISTIANA)

“Les gents de Catalunya e d’Aragó viuen pus alts de cor, (perquè amb llurs prínceps) cascú pot parlar aitant com se meta en cor que parlar hi vulla, e aitantes hores ells escoltaran graciosament, e pus graciosa li respondran.. .E d’altra part (dits prínceps) que cavalquen tots dies per les ciutats e viles e llocs, els mostren a llurs e si un hom o fembra pobre los crida, que tiraran la regna e els oiran  e els daran tantost consell a llur necessitat” (Ramon Muntaner, Peralada 1265-Eivissa 1336, gran cronista i militar pancatalà).
“Qual poble és en lo món que sia així franc de franqueses e llibertats ni que sia així liberal com vosaltres? ” (Rei Martí I l’Humà o l’Eclesiàstic, Girona 1356 – Barcelona 1410, adreçant-se als catalans).

CRISTIANISME I ANARQUISME

Lleó Tolstoi

“No hi ha Estat sense religió ni que en pugui prescindir. Considerem els Estats més lliures del món –els Estats Units i la Confederació Suïssa- i adoneu-vos com la Divina Providència hi figura en totes les manifestacions públiques” (Mikhail Alexandrovitx Bakunin, 1814-76, revolucionari anarquista rus).
“La violència a les ordres de l’ordre: dictadura.
La violència embriagada per la llibertat: anarquia i després revolta.
Llavors?
Llavors el cristianisme. Un cristianisme evadit del laberint de les seves fórmules, dels seus ritus….
Un cristianisme reconciliat amb aquesta revolució de la qual és pare, de la qual havia desertat i de vegades renegat.
Un cristianisme que, enfront de la llibertat, aquesta prostituta cega i sorda, defensa les llibertats que són l’honor de l’home (Raoul Follereau, 1903-1977, periodista, filàntrop i escriptor francès).
“El cristianisme en el seu veritable significat destrueix l’Estat” (Lev Nikolaievitx Tolstoi, 1828-1910, escriptor rus).
“I el Crist? És un anarquista que triomfà. És l’únic” (André Malraux, revolucionari i escriptor francès).
L’anarquisme fa acerades crítiques a tot: a l’Estat, als patrons, a la religió, al capitalisme, al marxisme, etc. Crec que tenen raó, sincerament. i llàstima que no s’hagin mai afegit seriosament ells mateixos a la llista dels criticats i criticables, perquè “de bo no n’hi ha ni un” (la Bíblia). Normalment tothom té raó, més o menys, a veure faltes: n’hi ha tantíssimes pertot! L’anarquisme descriu vivament la natura humana caiguda i la gran mentida humana. Però la proposta anarquista diu: ho hem de fer bé, ara, nosaltres. Dir això és una desesperada ingenuïtat i autoengany: encabotar-se desesperadament a no reconèixer quina és la natura humana, creure’s especials, una mena de “milhomes anarquistes”, és crear una secta…La Història ho demostra a bastament, per això l’anarquisme és ahistoricista: no aprèn de la Història…En tota revolució, els anarquistes han estat aixafats pels capitalistes (Comuna de París, Astúries…) o pels stalinistes (Krondstadt, Maig 37…). L’anarquisme pretèn una Arcàdia, una Humanitat sense Estat, la d’abans de Noè. Després del diluvi, amb Babel, apareix l’Estat, l’autoritat política. Abans hi havia poca població i molta terra…

CARACTERIOLOGIA ANARQUISTA

Anarquisme

Els anarquistes defensen simplement la llibertat individual en el sentit de fer el que et doni la gana o ser freaky com et doni la gana. El problema és que d’això pretenen fer una teoria (utopia). Per a més additius diuen que volen fer una revolució…que sempre fracassa. En aquests casos (els més heroics i admirables, paradoxalment) el que fan és dur gent a l’escorxador, exactament igual que Bush, sols que lluiten contra l’Estat propi en comptes de lluitar contra Estats aliens
L’anarquisme és un “invent” recent que segueixen quatre gats, preferentment en les tavernes.
He tingut la mala sort que part de la meva família i millors amics fossin anarcos. Per un costat és potser gent més vibrant i intrèpida que la mitjana (i això fa goig) però també més descol·locats i desastres i matxacats (i això no agrada tant, i donades les circumstàncies, a voltes gens ni mica).
Al meu parer l’anarquisme “ha passat per” ma vida i m’ha fet prou mal. Sota l’aparença d’una ideologia antiautoritària en realitat és una ideologia poc tolerant amb la gent que pensa distint, i sovint són uns impertinents i uns autoritaris. Ara vull venjar-me’n: no pas dels anarquistes (que per a mi són unes víctimes d’una empanada mental), sinó d’eixa ideologia fantàstica i farolera que, com un Monstre, em devora gent estimada.
L’anarquisme, francament, n’hi ha com per a considerar-lo una mena de grup sectari.
L’anarquisme és la presó mental dels anarquistes, igual que l’integrisme ho és per als integristes, la diferència és de caràcter: els anarquistes no tenen un clar concepte d’ordre, realisme ni lògica mentre que els integristes tenen aquest concepte maximitzat maníaticament i obsessiva.

Anarquisme

—   ENLLAÇ RELACIONAT   —

Anuncis

3 pensaments sobre “Anarquisme

  1. Retroenllaç: Caracteriologia (Recopilatori) | Braços Oberts

  2. Retroenllaç: Ideologies (Recopilatori) | Braços Oberts

  3. Retroenllaç: Dolor i Addiccions (Recopilatori) | Braços Oberts

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s