Arxius mensuals: Abril de 2016

Gloomy Sunday (Música)

Avui us portem una peça que duu per títol “Gloomy Sunday“, també coneguda com la “la cançó de suïcidi hongaresa”, és una cançó composada pel pianista i compositor hongarès Rezső Seress i publicada el 1933.

Aquí us posem una versió a càrrec de Billie Holiday

Sunday is Gloomy,
My hours are slumberless,
Dearest, the shadows I live with are numberless
Little white flowers will never awaken you
Not where the black coach of sorrow has taken you
Angels have no thought of ever returning you
Would they be angry if I thought of joining you
Gloomy Sunday
Sunday is gloomy
with shadows I spend it all
My heart and I have decided to end it all
Soon there’ll be flowers and prayers that are sad,
I know, let them not weep,
Let them know that I’m glad to go
Death is no dream,
For in death I’m caressing you
With the last breath of my soul I’ll be blessing you
Gloomy Sunday
Dreaming
I was only dreaming
I wake and I find you
Asleep in the deep of
My heart
Dear
Darling I hope that my dream never
haunted you
My heart is telling you how much I wanted you
Gloomy Sunday

TRADUCCIÓ

Diumenge fosc,
Les hores s’escolen, sense poder dormir,
Vida meva, les ombres entre les quals visc no acaben mai
Cap floreta blanca mai no et despertarà
No pas allà, al lloc on el negre entrenador de la pena t’ha enxampat.
Els àngels no tenen idea de si mai tornaràs.
S’enfadarien si pensava d’unir-me a tu.
Diumenge Enteranyinat,
Diumenge entenebrit,
el faig escolar-se, tot ombrívol, de punta a punta
El meu cor i jo hem decidit d’acabar-nos-el sencer.
Aviat hi haurà flors i oracions que són tristes,
Ho sé, que no plorin.
Que sapien que estic contenta d’anar-hi.
La mort no és cap somni,
Perquè en la mort t’estic acariciant.
Amb l’últim alè de la meva ànima et beneiré.
Diumenge Fosc
Somiar
Sols estava somiant!
Em despert i et trob,
dormida jo en les fondàries
del meu cor,
vida meva.
Amor meu esper que el meu somni mai no t’obsessionàs
El meu cor t’està dient quant et volia.
Diumenge Fosc.

Anuncis

El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants (02 – Caracteriologia Colonial del “Nacionalista” Català)

El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants

2. CARACTERIOLOGIA COLONIAL DEL “NACIONALISTA” CATALÀ

L’esporuguida psicologia d’esclau vençut ha dut els catalans a recular sota el recer d’indrets tancats i ghettos, segons llur típic tarannà secular, racionalista i academicista, interessadament tolerat pel poder colonial que es veia incapaç (per raons econòmiques o polítiques) de rematar el genocidi.
Durant el franquisme, mentre el basquisme s’estengué socialment gràcies a un enfocament religioso-militar; el catalanisme, secular i cultural, s’afeblí relativament. Mentre el basquisme no dubtà a sacrificar-se, a anar als barris immigrants a explicar-los basquisme en castellà i a afiliar-los en sindicats abertzales…, les elits catalanistes, sovint “gauche divine”, miraren aquests esforços amb el menyspreu de la rabosa pel bagot de raïm: «On he cregut que jo no arribava, no he volgut que ningú hi arribés.» Així, aquelles elits es reclogueren, generalment, en la llibertat de càtedra, en l’erudició de temes secundaris, perifèrics i autoexculpatoris, en l’egolatria de milers d’incansables guanyapremis i “animadors culturals”, i en polítics de curta volada i d’interessos creats. Tot plegat desfermà un procés de clientelisme/capelletes/personalismes, o sia d’eixorques divisions i enfrontaments per qüestions irrellevants nacionalment, i de gran miopia i esclerosi política i nacional. Evidentment que no sols no feren sinó que impediren que uns altres fessin.
Així, la base social “nacionalista” quedà reclosa bàsicament fora de les grans urbs i dins el món cultural (ensenyament). Allò més decisiu (ciutats i mass mèdia) quedà fatalment en mans de forces corrosivament desnacionalitzadores.
Ni els homenatges i diades rituals, ni les solemníssimes declaracions institucionals de paper banyat, ni els discursos de teòrics drets i alts principis, ni els premis ni els concursos, ni el culte a personalitats nostrades (Fabra i Fuster, sobretot) no foren capaços de redreçar una dinàmica d’espanyolització abassegadora. Ara bé, les nostres elits, tot això no s’ho miren pas amb tant de pessimisme, car elles viuen prou bé en llur ghetto còmode, egòlatra i ben sufragat.
Abans dels anys 90 encara hi havia moviments de certa volada, més enllà del control culturalista, com ara La Crida o el Grup en Defensa de la Llengua. El que ara hi queda, però, són ja sols grupuscles marginals, per anacrònics i rutinaris en llur espasmòdic radicalisme, que encara vivien en la Guerra Freda. Així, entre una gran majoria de catalanistes epicuris i volterians que no es plantegen geoestratègies sòlides, sinó sols “anar fent” (les retòriques insolvents de capelletes i carreres polítiques: llurs fets expliquen llurs silencis calculats i llurs sabotatges) i unes minories -quasi tot jovent- amb uns enfocaments dramàticament desfasats i cruelment criminalitzats; per l’endemig d’aquests sectors hi ha dissortadament ben poc del que era d’exigir: un teixit cívic, activista, no-violent, interclassista i desacomplexadament polititzat, sense la porta falsa del culturalisme fàcil.
Una mostra significativa i alhora patètica de l´academicisme eixorc i miop que ens nega és que, després de veure, durant 30 anys de transfranquisme, com l´espanyolisme més barrut, incívic i goebbelià esquartera el País Valencià de sa comunitat lingüística natural, amb tota mena de manipulacions barroeres i cíniques i de mentides psicòpates, i fins i tot amb alguns crims polítics (Grau, Bustos, Agulló), encara hom fa de trist Hamlet a l´hora de donar suport a un fantàstic i impresciendible aliat potencial del catalanisme front al lerrouxisme: l´ascendent independentisme andalús, tant lingüístico-cultural com polític, front a l´espanyolisme que també l´escanya, en expropiar-lo i espanyolitzar llurs trets distintius (flamenc, parla, història, etc.). Tot embolcallat amb pseudoraons d´un academicisme estantís i bizantí, tipus si el castellà i l´andalús són o deixen de ser la mateixa llengua i nació. Mentre “ellos” tenen moltes més armes i les fan servir totes indistintament per anorrear-nos, les nostres benpagades elits no volen ni fer ús de les que tenim més a mà, no sé si per no fer enfadar l´amo madrileny o per no tacar-se els pantalons de diumenge. Hom comprèn allò que Jesús digué dels fariseus: que ni feien ni deixaven fer. I també que els turcs prenguessin Constantinoble mentre els academicistes teòlegs, estruços de la realitat, discutien quin sexe tenien els àngels. I s’explica com els jueus no volien abandonar llurs joies i emigrar del III Reich a “la boja aventura” de ser pioners a Palestina, fins que quan volgueren, ja no van pas poder.
Hom parla de la “fatiga nacionalista catalana”, una esclerosi de vellesa ideològica. I és que, a còpia de damnar a l’ostracisme la gent més entusiasta i dinàmica, de voler controlar-ho tot burocràticament per interessos curts i sovint mesquins, s’ha fet del catalanisme un moviment lleganyós.
L’entusiasta sempre venç l’apàtic. No és pas la força del braç, ni les armes, sinó la força de l’ànima que ateny la victòria (Johan G. Fichte)

Frase del Dia (Homes i Dones – 11)

  • “Els físics devien ocupar-se de descobrir qualque procediment per a utilitzar les enormes existències d’energia amuntegades en dones desficioses, de temperament sanguini, que es consumen de manera generalment deplorable, en intervencions en els afers aliens, en escenes passionals, en el pensament i en la pràctica de l’amor i a fer talment nosa als homes que ni els deixen dedicar-se a la pròpia feina”
    (Aldous Leonard Huxley, 1894-1963, escriptor cec i pacifista anglès).

Llengua i Fe (03 – Déu Parla Totes les Llengües)

Llengua i Fe (01 - A Favor de la Llengua Indígena i de l'Arenentatge de Llengües)Llengua i Fe (01 - A Favor de la Llengua Indígena i de l'Arenentatge de Llengües)

DÉU PARLA TOTES LES LLENGÜES

Llengua i Fe (03 - Déu Parla Totes les Llengües)

  • “Déu entra per una porta privada en cada individu” (Ralph Waldo Emerson, 1803-1882, pensador nordamericà).
  • “…creiem que les llengües són do diví. El Laci, Egipte, Atenes, els tracis, els àrabs, els hispànics confessen llur Déu; l’Esperit Sant entén totes les llengües” (“Lletra Segona (al germà Sempronià)” IV, del bisbe Pacià de Barcelona, 370-390).
  • “La traducció està pregonament relligada a la concepció original de l’Evangeli: Déu, Qui no té favorits lingüístics, ha determinat que tots nosaltres tinguem les Bones Noves en la nostra llengua nadiua” (Dr. Lamin Sanneh, Universitat de Yale, EUA).
  • “Si mantenim atenta l’oïda, Déu ens parlarà en la nostra pròpia llengua, qualsevol que sia” (Mahatma Gandhi, 1869-1948, independentista i místic indi).
  • “¿Perquè diuen la missa en valencià? . . . Perquè és un deure de l’Església, que s’ha d’adaptar a totes les llengües i a totes les cultures, seguint l’exemple del Salvador, que va ésser membre d’un poble i d’una llengua que estimà profundament. El Senyor parlava, ni més ni menys, la llengua que havia aprés de llavis de sa Mare, Maria. I Jesucrist pregava al Pare en la llengua materna. Nosaltres també. . . Catòlics castellonencs: la nostra ciutat va tenir l’honor d’ésser el lloc on d’una manera oficial i manifesta, per primera vegada en la història es celebrava la santa missa en valencià. ¡Alegrem-nos-en! I seguim endavant” (Mossèn Amorós, “Al Vent”, revista jovenil universitària de Castelló).
  • “-Escolta-te’l –digué en Darya molt content-, parla com nosaltres, Leilamani. Has oït mai fins ara qualque blanc parlar com nosaltres?” (“Come, my Beloved / Vine, aimia”, cap. 5, de Pearl S. Buck, 1892-1973, escriptora estatunidenca).
  • “Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts. De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se’ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d’ells. Tots van quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se.
    Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquella remor, la gent s’aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Sorpresos i meravellats, deien:
    -¿No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Parts, medes i elamites, habitants de Mesopotàmia, de Judea i de Capadòcia, del Pont i de l’Àsia, de Frígia i de Pamfília, d’Egipte i de les regions de Líbia tocant a Cirene, i els qui han vingut de Roma, tots, tant jueus com prosèlits, cretencs i àrabs, els sentim proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu.
    Sorpresos i desconcertats, es deien els uns als altres:
    -Què vol dir tot això?
    Però d’altres, rient-se’n, deien:
    -És que el vi els ha pujat al cap!
    (Fets dels Apòstols, 2: 1-13, escrit per St. Lluc devers 60-70 d. C.).
  • “…Déu nostre Senyor donà als Sants Apòstols l’esperit i do de les llengües, conforme a les nacions a qui predicave, que no volgué predicassen en Llatí als d’Aràbia, ni als Perses en Grec, ni als Cites l’Arameu, ni l’Espanyol als Caldeus, sinó que cada qual los oís en la natural llengua de la seva pròpia nació;..” (“Als il·lustres i de molta magnificència Senyors… I savi Consell de Cent de la Fidelíssima i insigne ciutat de Barcelona”d’en Jeroni Pujades, 1568-1635, historiador, cronista i advocat barceloní).
  • “Així com la llum ràpida
    s’estén de cosa en cosa,
    la llur color variant-ne
    segons allà on es posa,
    tal ressonà multíplice
    la veu de l’Esperit:
    del Part, Siriac i Àrab
    en llur parla a l’oït”
    (Alessandro Manzoni, 1785-1873, poeta, dramaturg i novel·lista, gran figura del romanticisme italià).
  • “No hi ha nacions tan bàrbares ni pobles tan allunyats que no sien convidats per l’Esperit Sant a la festa que celebrem. Per molt estrany que sia llur llenguatge, tots podran sentir-lo avui en la boca dels sants apòstols; i Déu ens mostra amb aquest miracle que aquesta Església tan petita que veiem néixer en un racó del món, algun dia s’estendrà per tot l’univers i aturarà tots els pobles, perquè des de la seva més tendra infància ja parla totes les llengües: per tal que comprenguem, senyores, que si la confusió de Babel antany les dividí, la caritat cristiana les unirà totes, i que no n’hi haurà cap de tan rude o tan irregular que no s’hi prediqui el Salvador Jesús i els misteris del seu Evangeli” (Sermó per a la festa de la Pentecosta de 1658, de Jacques Benigne Bossuet, 1627-1704, clergue, predicador catòlic i intel·lectual borgonyó).
  • “L’Esperit no és ja aqueix colom que cobria els homes sota ales de pau, sinó un Verb visible, la llengua de foc del qual parla tots els idiomes de la terra, amb una eloqüència que aixeca o ensorra imperis” (“El Geni del Cristianisme”, 1828, de François René, bescomte de Chateaubriand, 1768-1848, escriptor, traductor i polític francès).
  • “I com que en aquesta província una part de la població sap ensems el grec i el siríac, però una part sols el grec i una altra sols el siríac, i com que el bisbe, encara que sàpia el siríac, parla sempre sols en grec i mai no en siríac, per això hi ha sempre un prevere que tradueix al siríac allò que el bisbe diu en grec, per tal que tothom entengui les seves explicacions. I també per les lectures que són llegides a l’església, com que és menester llegir-les en grec, hi ha sempre algú que les tradueix al siríac, per tal que el poble sia sempre instruït. Quant als llatins que hi ha ací, que no saben ni el siríac ni el grec, perquè no es contristin, hom els fa també una explicació, per tal com hi ha altres germanes que parlen el grec i el llatí, que els ho expliquen en llatí” (“Pelegrinatge a Terra Santa” 47:3-4, 381-384, d’Egèria, cristiana hispanogalaica).
  • “Tot el món té dret a una bíblia en la llengua pròpia” (D’un editorial d’“Open Doors / Portes Obertes”, grup cristià internacional d’ajut a cristians perseguits pertot el món).

— ENLLAÇOS RELACIONATS —

Far Away (Música)

Avui us portem una cançó que duu per títol “Far Away” de l’àlbum “That Girl From Ipanema” del 1977.

Aquí us posem la peça a càrrec de Astrud Gilberto

Far away you seem so far away
When it was only yesterday
That you were oh so close to me
So close that every sigh
Was like the whisper of a lover’s lullaby
The way the ocean loves the edges
of the sky
As close as we could be
But now you’re far away
So far away you’re like a distant star away
And even though your hands could touch me if they tried
When love has died what more is there to say
I only know you’re so far away
You’re long ago, so far away
Far away, so far away
But now you’re far away
So far away you’re like a distant star away
And even though your hands could touch me if they tried
When love has died what more is there to say
I only know you’re oh so far away
You’re long ago and oh so far away
Oh so far away
Far away, so far away.

TRADUCCIÓ

Al lluny sembles tan alluny
Quan va ser ahir
Que eres, oh, tan a prop meu
Tan a prop que cada sospir
Era com el murmuri de la cançó de bressol d’un amant
La forma en que l’oceà estima les vores
del cel
tan a prop que estaríem
Però ara ets lluny
Tan lluny, ets com un distant estel tan allunyat
I encara que les teves mans podien tocar-me si ho intentaven
Quan l’amor és mort, què més cal dir
Només sé que estàs tan lluny
Ets des de fa molt de temps, tan lluny
A la llunyania, tan lluny
Però ara ets lluny
Tan lluny, ets com un distant estel llunyà
I encara que les teves mans podien tocar-me si ho intentassin
Quan l’amor és mort, què més cal dir
Només sé que estàs molt alluny
Ets des de fa molt de temps i tan alluny
Oh tan lluny
Al lluny, tan lluny.

Mites amb Peus de Fang

Mites amb Peus de Fang

LES MISÈRIES ÍNTIMES DELS INTEL•LECTUALS, article publicat a EL PAÍS, del llibre “La Gran mentida dels intel•lectuals” llibre publicat als EUA i França sobre la desconeguda vida privada de grans personatges de la història universal. Paul Johnson, professor i periodista britànic n’és l’autor.
Jean-Jacques Rousseau
De Jean-Jacques Rousseau (1712-1778), teòric de la bondat de la natura humana i del liberalisme romàntic, afirma que fou un mitòman, exhibicionista, paranoic, cleptòman i avar. Quant a orgull, ell mateix deia: “Deixaria aquesta vida amb aprenhensió si arribàs a conèixer un home millor que jo, amb un cor més amorós, més tendre, més sensible”. Tal afirmació és el súmmum de la hipocresia, ja que de la seva amant, Teresa Levasseur, qui l’acompanyà 33 anys, va escriure: “Mai no he sentit ni un pèl d’estima envers ella”. Potser per això sols la prengué per muller a la vellesa. També fou capaç de dir coses com aquesta. “La meitat dels fills nascuts moren abans del seu vuitè any. Això és el llei de natura; per què intentar contradir-lo?” (“Mile, ou de l’education”, 1762).  Aquest mateix famós filòsof, amb fama de defensor i amant de la humanitat, i en particular dels infants, tot defenent en gran part de les seves obres l’atenció i l’educació infantil… mentre lliurava el seu primer fill, l’hivern del 1746-47, en un paquet, a un orfanat: igual com va fer amb els quatre fills posteriors, sense que cap d’ells no en rebés ni el nom. Així doncs, aquest pare de la teoria del “bon salvatge”, etc., amb quina autoritat en pot parlar?.
JEAN-PAUL SARTRE
Jean Paul Sartre (1905-1980), filòsof existencialista i marxista, hi és definit com a tirànic i orgullós, a més de desendreçat, dispendiós, alcohòlic i femeller, tot arribant a mantenir en una època de sa vida, relacions amb quatre dones al mateix temps. En una altra biografia de Sartre, esmentada per Johnson, consta que consumia una gran quatitat d’amfetamines, aspirines i barbitúrics, a més de dos litres d’alcohol diaris.
KARL MARX
Sobre Karl Marx (1818-1883) l’article diu que fou un balafiador, i no pagà mai a la serventa i amant seva (vivia alhora amb la muller), Lenches, la qual visqué amb el defensor de la classe obrera al llarg de 45 anys. Amb Lenches, la criada, tingué un fill que mai no reconegué per tal de preservar la seva reputació social.
A més no deixà casar-se a la seva filla amb un xicot pobre, volgué casar-la amb un altre de ric. És xocant aquesta actitud en el mentor de la revolució proletària.
Aquest nom que féu servir, a més, no era pròpiament el seu, ja que el seu nom real era Moses Levy Mordecai o Mordechai, però per patir d’autoodi, se’l canvià i n’adoptà un de gentil, que quedava més jacobí.
Per cert, Marx era totalment contrari a l’avortament, entre altres punts que el diferencien de l’actual esquerra. Considerava que la prole era el capital del proletariat.
Així mateix era molt eurocentrista, opinava que els pobles del Tercer Món eren incapaços d’autogovernar-se.

Problemes i solucions Part 2.0 (04 – Perspectives Col·laterals)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

PERSPECTIVES COL·LATERALS

  • “La formulació correcta d’un problema és més important que la solució” (Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany, el major científic del s. XX).
  • “Cerca dins de tu la solució de tots els problemes, fins i tot d’aquells que creguis més exteriors i materials” (Amado Nervo [Juan Crisóstomo Ruiz de Nervo], 1870-1919, escriptor mexicà).

SENEFA 005

         AMADO NERVO                                   EDWARD DE BONO

AMADO NERVOEDWARD DE BONO
SENEFA 005

  • “De vegades la situació és només un problema, perquè ens la mirem d’una manera determinada. Vista des d’una altra perspectiva, l’acció correcta pot ser tan òbvia que el problema ja ni existeix” (Edward de Bono, *1933, pensador maltès multidisciplinar sobre la creativitat i inventor del pensament lateral, gurú del management).

Llengua i Fe (02 – La Paraula de Déu a Favor de les Llengües Autòctones)

Llengua i Fe (01 - A Favor de la Llengua Indígena i de l'Arenentatge de Llengües)Llengua i Fe (01 - A Favor de la Llengua Indígena i de l'Arenentatge de Llengües)

LA PARAULA DE DÉU A FAVOR DE LES LLENGÜES AUTÒCTONES

Llengua i Fe (02 - La Paraula de Déu a Favor de les Llengües Autòctones)

  • “Quan se sentí aquella remor, la gent s’aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Sorpresos i meravellats, deien: -¿No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? (Fets 2-6-8). Pentecosta és el camí de tornada que Déu dóna en el Nou Pacte a la confusió de llengües de Babel de l’Antic: D’Ell va ser la decisió de la varietat de llengües en Babel i d’Ell igualment la d’utilitzar la varietat lingüística per a la predicació del seu Evangeli. És a dir, Déu vol la diversitat lingüística doblement: per a evitar l’orgull (imperial) humà (Babel), alhora que vol ser donat a conèixer en totes les llengües (Pentecosta)” .
  • “…de totes nacions i tribus i pobles i llengües” (Apocalipsi o Revelació, 7:9, darrer llibre de la Bíblia cristiana, escrit per Joan “el profeta”, ca. 95).
  • “Sabeu que els governants de les nacions les dominen com senyors…Però entre vosaltres no sia així” (Jesucrist a l’Evangeli segons Mateu 20:25-26; escrit per als jueus a les darreries s. I).
  • “Però al foraster no seguiran, sinó fugiran d’ell, perquè no coneixen la veu dels forasters” (Evangeli de Joan, 10:5-6, ca. 69-90 d. C.).
  • “En aquells dies….va haver-hi murmuració dels grecs contra els hebreus, que les vídues d’aquells eren desateses …” (Fets dels Apòstols 6:1, atribuït a l’apòstol Lluc, datat cap al 60 d. C.).
  • “No sabeu que els injusts no heretaran el regne de Déu?” (1ª Lletra als Corintis, 6:9, de l’apòstol Pau, ca. 55-57). “Mir d’adaptar-me en tot a tots, i no cerc el que a mi em convé, sinó allò que convé als altres perquè se salvin” (1ª Lletra als Corintis 10:33, de l’apòstol Pau, ca. 55-57).
  • “Els purifiquí, doncs, de tot el que era foraster i vaig restablir-hi els ministeris dels sacerdots i dels levites, cadascun segons el seu ofici…Déu meu, tingueu-m’ho en compte, per al meu bé” (Llibre de Nehemies 13:30-31, escrit ca. 431-430 a. C., profeta i polític jueu del retorn de l’exili).

— ENLLAÇOS RELACIONATS —

El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants (01 – Evolució Històrica)

El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants

  • …o mirar~te les coses del teu més pur deler
    per terra trossejades,
    i ajupir-te i refer-les amb eines ja esmussades.
    (…)
    si ets capaç de forçâ el teu cor
    i els teus nervis i cada fibra
    a servî el teu moment, ni que et sembli que han mort
    fa temps, i persistir,quan res en tu no vibra
    sinó la Voluntat que diu: “Aguanta fort!”.
    (…)
    Si pots parlâ a la gentalla i mantenir-te noble.
    anar amb reis –i no perdre l’aire senzill del poble;
    (…)
    (“Si…”,J. Rudyard Kipling,1865-1936, escriptor anglo-indi).
  • No és vençut sinó aquell qui creu ser-ho. (Fernando de Rojas).

1.EVOLUCIÓ HISTÒRICA

Assolida l’alienació del sotmès per mitjà (bàsicament) de la coerció física, la tasca del colonitzador es concreta a mantenir aquest estat d’alienació i a convertir-lo en el seu (nou) estat “natural”; per això la colonització vol dir sempre la falsificació de la història, o fins i tot la seva anatemització. (Heinz Dietrich, Emancipació i identitat d’Amèrica Llatina: 1492-1992)
[…] el desconeixement de la pròpia història és una de les causes més radicals de l’afebliment de la consciència nacional catalana i de la seva lenta substitució per la consciència nacional espanyola. Els nostres ocupants ho saben perfectament i, per ço, és la primera cosa que han amagat, car són conscients que és allò que més els denuncia i més els posa en evidència. El factor històric és tant o més important que el factor lingüístic a l’hora de crear o de reconstruir una consciència nacional, donat que és la història la que més explica el per què de la identitat lingüística i col·lectiva d’un país. (Catalunya, nou Estat europeu. Declaració de la Primera Convenció per la Independència Nacional)
La llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble. (Àngel Guimerà)
Arnold Toynbee, el gran historiador britànic, entre moltes altres suggestives i documentades demostracions, afirmava que una col·lectivitat mai no ha sobreviscut més enllà de tres grans desfetes.
Després de cada gran derrota vénen 30 o 40 anys, tota una generació, d’intensa repressió militar, política, ideològica i lingüística, amb la consegüent amnèsia col·lectiva (oblit selectiu, en diuen els psicòlegs). La següent generació, allò que haurà après serà:
—Negativitat envers allò “inútil” i vençut, associat al patiment (autoodi).
—Receptivitat envers allò pragmàtic (colonització i “coentor”).
Cada gran desfeta accelera la deserció lingüística i malmet la llengua indígena (patuesació progressiva). Primer són castellanitzades les grans urbs i després les viles, no us n’heu pas adonat?. Primer la llengua catalana perd paraules, després registes i connotacions, són intruoduïdes dins la conversa frases senceres en castellà, etc. Al final és un catanyol tan immund i lleig que les futures generacions preferiran -davant les complicacions entre llengua catalana escrita i parlada i davant l’omnipresent standard castellà (o francès), parlar sols i directament en foraster.
Sols amb una resistència de caire místic (inevitablement lligada a una cosmovisió d’arrel essencialment espiritual-religiosa, de martiri, com ara la basca) i amb una conscient i sistemàtica planificació geoestratègica, psicopolíticomilitar, hom pot fer el procés reversible, a través d’una recuperació de la malmesa i psiquiatritzada cosmovisió del poble colonitzat, constantment pressionat per la guerra psicològica de l’Estat colonitzador. Si els dirigents anticolonials manquen de tremp per a ficar el dit al fons de les ferides i no s’arrisquen a desinfectar-les, el cicle es reproduirà i, amb el temps, sofriran una nova desfeta greu, fins al col·lapse definitiu, car aquells que ignoren la pròpia història es troben damnats a repetir-la. Per ço no hi ha pitjor presagi que un catalanisme pelaperes, professionalitzat, cagadubtes, elitista i guanyapremis com el que ara ocupa totes les parcel·les visibles, amb la tolerància interessada del poder colonial.
La nova estratègia militar (dels”imperis”) passarà per regular, controlar i manipular els mitjans de comunicació. (Alvin Toffler,científic nord-americà de Prospectiva)