Arxius mensuals: Mai de 2016

Avec le Temps (Música)

Avui us portem Avec le temps (en català: Amb el temps).És una cançó de Léo Ferré escrita i composta el 1969 i enregistrada l’octubre de 1970.

La versió que que us posem és a càrrec del mateis Léo Ferré

Aquí teniu una altra versió a càrrec d’Abby Lincoln

Avec Le Temps
Avec le temps…
Avec le temps, va, tout s’en va
On oublie le visage et l’on oublie la voix
Le coeur, quand ça bat plus, c’est pas la peine d’aller
Chercher plus loin, faut laisser faire et c’est très bien
Avec le temps…
Avec le temps, va, tout s’en va
L’autre qu’on adorait, qu’on cherchait sous la pluie
L’autre qu’on devinait au détour d’un regard
Entre les mots, entre les lignes et sous le fard
D’un serment maquillé qui s’en va faire sa nuit
Avec le temps tout s’évanouit
Avec le temps…
Avec le temps, va, tout s’en va
Même les plus chouettes souv’nirs ça t’as une de ces gueules
A la gal’rie j’farfouille dans les rayons d’la mort
Le samedi soir quand la tendresse s’en va toute seule
Avec le temps…
Avec le temps, va, tout s’en va
L’autre à qui l’on croyait pour un rhume, pour un rien
L’autre à qui l’on donnait du vent et des bijoux
Pour qui l’on eût vendu son âme pour quelques sous
Devant quoi l’on s’traînait comme traînent les chiens
Avec le temps, va, tout va bien
Avec le temps…
Avec le temps, va, tout s’en va
On oublie les passions et l’on oublie les voix
Qui vous disaient tout bas les mots des pauvres gens
Ne rentre pas trop tard, surtout ne prends pas froid
Avec le temps…
Avec le temps, va, tout s’en va
Et l’on se sent blanchi comme un cheval fourbu
Et l’on se sent glacé dans un lit de hasard
Et l’on se sent tout seul peut-être mais peinard
Et l’on se sent floué par les années perdues
Alors vraiment… avec le temps… on n’aime plus

TRADUCCIÓ

Amb el temps
Amb el temps…
Amb el pas del temps, tot se’n va
Oblidem aquell rostre, i també aquella veu
El cor, si més fort batega, menys paga la pena
d’intentar-ho, cal deixar-ho anar i ja està bé
Amb el temps …
Amb el pas del temps, tot s’esvaeix
L’altre-a qui adoraves, que cercàvem sota la pluja
L’altre-a qui intuïes en els esguards
Entre els mots, entre les línies i sota la màscara
d’un jurament maquillat que arriba en la nit
Amb el temps tot s’esvaeix
Amb el temps …
Amb el pas del temps, tot se’n va
Fins i tot aquells frescs records d’una d’aquells llavis…
Al corredor, vaig cercant entre els raigs de la mort
Dissabte a la nit quan la mateixa tendresa desapareix
Amb el temps …
Amb el pas del temps, tot s’esvaeix
Aquell-a qui crèiem per un no-res
aquell-a a qui donàvem el més preciós
Per qui haguéssim venut l’ànima per uns centaus
Davant de qui ens ensinistràvem, com fan els gossos
Amb el temps, ja està tot bé
Amb el temps …
Amb el pas del temps, tot se’n va
Oblidem les passions, oblidem veus,
suaus murmuris de gent entranyable
-No tornis a casa gaire tard, sobretot per no agafar fred
Amb el temps …
Amb el pas del temps, tot se’n va
I et sents emblanquit, un cavall esgotat
I glaçat, en un llit qualsevol
I un se sent tot sol, potser, però a gust,
I un se sent enganyat pels anys perduts
Llavors veritablement … amb el temps … ja no ens sabem enamorar.

La Independència d’Éire

UNA BELLESA TERRIBLE HA NASCUT

VOLER APRENDRE DE LA REALITAT PER SER LLIURES

El procès d’independència irlandès és molt significatiu per ser l’única nació occidental que s’ha pogut independitzar com a tal al llarg dels darrers 150 anys i a més a més d’un Imperi en flor, el Britànic de l’any 1922. Per tant, cal suposar que té les claus més pròximes per entendre per on poden anar els trets. De fet, la relativament exitosa experiència d’en Francesc Macià, en begué directament.

EL LLIBRE RECOMANAT: “A TERRIBLE BEAUTY IS BORN”, ULICK O’CONNOR, D’EDITORIAL GRANADA, LONDRES

“A terrible Beauty is born”, Una bellesa terrible ha nascut, és el títol del llibre, prové d’una frase manllevada per l’autor, Ulick O’Connor, d’un vital poema nacional d’en Yeats, referit a la independència d’Irlanda:
“Ho escric en un vers,
MacDonagh i MacBride
i en Connolly i en Pearse.
Ara i en temps de ser,
arreu verd, gastat,
es canvien, es canvien completament:
Una terrible bellesa acaba de nàixer”.
(W. B. Yeats).

William Butler Yeats

William Butler Yeats

Els noms d’aquest poema són de dirigents nacionalistes irlandesos, part dels quals morts per les tropes d’ocupació britàniques.
El llibre és un assaig històric, des de la prehistòria del moviment nacionalista irlandès fins a la constitució d’un moviment nacionalista sòlid a les darreries del s. XIX i la independència final als anys 1920.
L’accidentat i contradictori camí per acabar amb la sobirania anglesa sobre l’illa de les prades verdes hi és descrit i recreat amb gran agilitat literarioperiodística en 28 capítols que abasten menys de 200 pàgines.
El llibre fou publicat a Londres en anglés per l’editorial Granada, i m’arribà a les mans a través de la meva amiga Aine, militant durant les darreries dels 70 i principis dels 80 del moviment per la llibertat dels presoners polítics a Béal Feirste (Belfast, en transcripció anglesa), Irlanda del Nord. Quan vaig ser a Irlanda del Nord, el 1985, vaig veure aquells monstruosos presidis en forma d’H, les presons de màxima seguretat anomenades els blocs-H, on molts militants de la resistència contra l’Exèrcit Britànic van morir fa ja quasi vint anys en cruenta vaga de fam, durant els primers anys del thatcherisme bestial.
Record una breu xerrada amb el germà d’en Bobby Sands, el primer pres mort en vaga de fam, o l’animació -sobretot davant una pinta de Guinness- dels meus coneguts irlandesos i dels seus brindis: “Slainte, saol fada, gob floch agus bas in Eireann” (Salut, llarga vida, la boca banyada i morir en una Irlanda lliure).
“Ni ráibh sé ro olc mar Shasanach” (No era massa dolent per a ser anglès).

ALGUNS TRETS HISTÒRICS D’IRLANDA

Irlanda conegué la seva primera edat d’or després de ser evangelitzada: durant els segles V al IX, hi hagué una brillant esplendor del monaquisme celta del Llunyà Occident, amb una església cristiana cèltica autocèfala, del tot independent de la del Mediterrani, la Katholiké (Universal, en grec). Cap al tomb del mil·lenni, Irlanda fou conquerida pels invasors normands-anglesos i començà a decaure (i tal com el nostre St. Vicent Ferrer; els seus més brillants monjos -com D’Escotto- s’exiliaren a Europa ja des del s. IX).
Amb l’extensió de la Reforma cals seus germans de llengua i nissaga (els escocessos, que parlen una llengua bessona), el Nord d’Irlanda es veié progressivament colonitzada per protestants d’Escòcia. Les tensions de la repressió dels successius reis catòlics i protestants, de les noves onades reformadores i de la intransigència de Trent, amb les conxorxes jesuïtes i l’intent d’invasió per la “Invencible” de Felip II, i més tard la revolució burgesa de Cronwell i els puritans (devers 1640-60, època de la nostra Guerra dels Segadors), acabaren enverinant les relacions entre Irlanda i la Monarquia anglicana. Durant els pròxims segles l’opressió anglesa aniria tornant-se més brutal.
En realitat no es tracta pas exactament d’una guerra de religió, com tot sovint sentim dir tendenciosament (convé dissimular la natura nacional de la qüestió i agranar cap a la versió papista, aliada de l’espanyolisme a ca nostra), malgrat que en bona part ho fou en un principi (un catolicisme feudalitzant que desitjava una intervenció espanyola, un calvinisme burgès que defensava la llibertat religiosa britànica), sinó més aviat d’un trencament cultural i psicològic profund i una llarga guerra derivada, entre nacionalisme oprimit, sense recursos autoorganitzatius, i imperialisme militarment organitzat. Tot, adobat amb greus injustícies socials i molts factors polítics.
L’Església Catòlica i també la majoria de confessions protestants o evangèliques s’han mantingut, en general, al marge d’una participació directa en el secular conflicte. Sols una versió probritànica del nacionalcatolicisme nostre, els unionistes (centralistes o unionistes, semblants als “blavers”) del grup presbiterià integrista de Ian Pasley, hereus dels assentaments escocessos de la immediata postReforma, han jugat un paper polític actiu de manera permanent. Per cert que els presbiterians sols juguen aquest estrany paper a Irlanda del Nord.
Irlanda va viure una segona Edat d’Or tot coincidint amb el procés independentista. James Joyce n’és la figura més universalment conegut -malgrat ser un irlandès atípic i apàtrida. Però també Oscar Wilde o Bernard Shaw són escriptors irlandesos molt brillants immediatament anteriors.
El llibre és un itinerari farcit de figures i fites ben notables. L’aparició per primera vegada a Europa de brots de feixisme al si d’un Exèrcit, el secessionisme anti-independentista conegut com a ulsterització, els aferrissats enfrontaments de classe a Baile Atha Cliath (Dublín, en anglès) els assaigs de lluita armada i les consignes de desobediència civil seguides després per organitzacions d’alliberament nacional a l’Índia, Txecoslovàquia, Noruega, Dinamarca sota ocupació nazi, i moltes colònies britàniques de l’Àfrica Negra fins al Moviment pro-Drets Civils d’en Martin Luther King als EUA; tot plegat constitueix, sols al terreny polític, un important bagatge que O’Connor ens hi ofereix, bo i avantposant l’anàlisi casuística dels fets, sovint espectaculars, als principis teòrics que se’n puguessin derivar.
El nacionalisme català i d’altres a l’Estat Espanyol i la Unió Europea es mou més aviat mancat de coordinades internacional-històriques, massa en el terreny abstracte dels idearis i de les confrontacions electorals, i és cert que podria aprendre bones dosis de realisme causa-efecte d’uns altres processos de renacionalització triomfant.
Probablement, si comparem el nostre cas amb l’irlandès, ens trobem en una situació una mica semblant a la d’aquella nació a les darreries del segle passat. Durant la IIª República, el Principat mirà d’imitar l’exemple irlandès en proclamar la República i l’Estat català els anys 1931 i 1934, des d’una perspectiva més aviat anticatòlica i amb un gran substrat social anarquista, dos fets molt refractaris a un èxit renacionalitzador, històricament, perquè representen fortes tendències futuristes, hiperideologitzades, no sols no interclassistes sinó clarament en contra dels poders socials constituïts. A l’Estat espanyol és sens dubte Euskalherria el cas més semblant a l’irlandès.
També hi trobem descripcions de la vida social de l’època, sovint en boca dels protagonistes, ço que ens fa conèixer capteniments heroics i desconcertants: aristòcrates esguerrats, dirigents obrers o poetes místics. Irlanda fou potser la primera colònia anglesa i sa llibertat també fou el principi de la fi del gegantí Imperi que ocupava gairebé una quarta part de les terres de tot el planeta. Els articles, testimonis i escrits tan representatitus de l’edat d’or irlandesa com són en Yeats, Joyce o Shaw contribueixen a mostrar-nos fidedignament dues dècades extraordinàries de lluita contra l’Imperi. L’esforç de síntesi fet per l’autor és molt considerable i l’apèndix bibliogràfic així ho demostra. Tanmateix, hom no pot pas dir que l’afany per abarcar el màxim d’elements possibles faci decaure gens ni mica l’interès del llibre.

SINOPSI POLÍTICA

Els esforços parlamentaris d’en Parnell i el Partit Irlandès per assolir l’autogovern anirien donant pas a formes i perspectives de lluita més radicals, tant en el pla polític (“Sinn Féin”: “Nosaltres Sols”), militar (Voluntaris Irlandesos..) o civil (Lliga Gaèlica, Clan Na Gael). L’advertència d’en Parnell als anglesos resultà profètica: “Doneu a Irlanda un govern propi per mètodes constitucionals o encareu les conseqüències d’una revolta”. Les virtualitats constitucionals no donaren més fruit que la “Home Rule” (Reglament Interior: Autonomia) de l’any 1912, que fou immediatament boicotejada pels unionistes de les dues illes i en particular a Irlanda del Nord, on es creava una força paramilitar, Voluntaris de l’Ulster, encarregada de vetllar pels drets seculars dels colons, classe amb prerrogatives i prejudicis imperials britànics.

Charles Stewart Parnell

Charles Stewart Parnell

Tom Kettle, autonomista irlandès, diu al capítol 4: “La Home Rule és l’art de pensar correctament sobre els propis afers. L’Unionisme és l’art de pensar incorrectament sobre els afers de tercers”.
El motí de Curragh, on una part de l’oficialitat britànica destacada a Irlanda es negà a complir ordres de l’Executiu en contra dels Voluntaris, és una fita simptomàtica que una part de la classe dirigent estava disposta fins i tot a negar la Constitució i la Llei -tal com a ca nostra el PP i afins- en defensa dels propis interessos sobre terra conquerida. Amb la creació, al sud, dels Voluntaris Irlandesos, fou encetada una cursa in crescendo cap als fets polítics cruents, fins a la Revolta del ’16 a Baile Atha Cliath (Dublín, en anglès), la qual fracassà, esclafada per les tropes d’ocupació britàniques. L’afusellament dels seus populars caps revoltats en plena Primera Guerra Mundial (els nacionalistes irlandesos havien acceptat majoritàriament d’anar a lluitar amb els britànics a les trinxeres de França) constituí un xoc definitiu. La Revolta del ’16 serviria als independentistes com a lliçó i, en avant, seleccionarien més els objectius. Les forces d’ocupació van anar essent atacades en llurs punts clau: espies i membres del servei d’informació. Aquesta nova tàctica militar prengué volada després de la declaració d’independència pels representants irlandesos, constituïts en parlament alternatiu (“Dail”) a Dublín, quan també fou fundat l’Exèrcit republicà Irlandés (I.R.A.) i els seus sistemes de contraespionatge i contracolp, ben activats al Diumenge sagnant, quan les persones clau del feixisme militar britànic foren exterminades en poques hores i el sistema de dominació anglesa definitivament col·lapsat a Irlanda del Sud.

TRADUCCIÓ D’UN CAPÍTOL SENCER D’”A TERRIBLE BEAUTY IS BORN”

Des de l’agost del 1913 fins a Nadal d’aquell mateix any, Dublín fou paralitzada per una massiva vaga obrera. la conseqüència immediata en va ser la consolidació de la resistència de la classe treballadora front al stablishment, bo i resultant també en la creació d’un altre grup paramilitar, l’Exèrcit Ciutadà, integrat per homes que s’havien compromès en la vaga.
Els treballadors eren dirigits per dues figures notables: en Jim Larkin i en James Connolly. En Connolly acabaria executat, temps a venir, com un dels caps de la Revolta. En Larkin, qui era de nissaga irlandesa, havia arribat a Irlanda des de Liverpool el 1906. Hi esdevingué l’organitzador general de la Unió Nacional d’Estibadors d’Irlanda i en va obrir una secciò a Béal Feirste/Belfast. Tot seguit anà a Dublín per organitzar-n’hi una altra. El 1908 fundà a Unió General de treballadors i del transport Irlandesos.
Les condicions de la classe obrera dublinesa al temps en què en Larkin hi arribà eren probablement pitjors que no pas en cap altra ciutat eutropea. Per darrer de la lluentor dels salons georgians, l’esplendor de la Cot del Virrei i l’entusiasme del renaixement literari, Dublín amagava aquesta vergonya. Un sacerdot qui comparegué davant una comissió governamental el 1913 va manifestar que coneixia una casa d’habitatge a la qual vivien cent set pesones. Segons la premsa mèdica, el 1913 l’índex de mortaldat a Dublín era el més alt d’Europa, per damunt de Moscou i fins i tot de Calcutta, on la plaga de còlera era endèmica. El conservafor “Irish Times”, en un article del 1914 comparava els ravals de Dublín al mateix Infern de Dant. Vint-i-cinc mil persones vivien en cinc-mil cases d’habitatges o vint-mil famílies disposaven d’una habitació per a cadascuna.
Els dos homes que havien triat aquest pou mort per a llurs ànsies reformistes eren complementaris quant a caràcter. En Larkin era un destacat orador i periodista que podia aixecar la gent de la seva postració amb una frase brillant. Tenia un veu que podia abastar ben bé tot una prada, i una presència imponent i altívola. La seva faç transfigurada, resplendent en la nit, quan adreçava la seva oratòria a la gentada, s’esdevingué símbol d’esperança per a les masses famolenques i trepitjades que venien a escoltar-lo.
En Connolly no tenia pas el do de l’oràtoria com en Larkin ni tampoc l’extraordinària sintonia amb les masses d’aquest, però posseïa una brillant ment analítica que era capaç de connectar la doctrina marxista a la història irlandesa i a les condicions d’aquell temps. En Connolly, l’únic dirigent irlandès qui ha estat capaç de formular una política social seriosa, és recordat com a una figura clau del socialisme internacional. Tal com en Larkin, havia nascut també afora d’Irlanda, a Edimburg, però era també d’origen irlandès. Després d’arribar a Dublín havia fundat el partit Republicà Socialista Irlandès, el qual adoptà un lema d’en Camille Desmoulins: “Els grans semblen grans perquè estem agenollats”. Però aquest partit no havia reeixit, i en Connolly havia marxat a Amèrica, on treballà amb Eugene Debb i els sindicalites. Connolly havia retornat a Irlanda el 1910 i, just el mateix any, assolí el càrrec de Secretari General de la Unió del Transport (d’en Larkin) a Belfast. Més endavant, el 1914, quan en Larkin se n’anà al nou Continent, en Connolly el va substituir i demostrà la seva competència com a resolt organitzador i periodista popular.
En Larkin fou empresonat a Sing Sing l’any 1916 i es perdé l’esclat de la Revolta d’aquell any. Quan se’n tornà a l’illa el 1923, un cop alliberat de la presó, el conflicte ja era acabat i, durant la seva absència, en Connolly (executat en 1916) havia esdevingut màrtir nacional. Però en 1914 era Larkin qui dominava l’escena en organitzar la primera vaga general del món.
L’any 13, a Dublín, s’havien produït trenta vagues entre gener i mitjan agost. Llavors, en aquell mes, en plena temporada de societat -que cobrava especial relleu amb la Setmana de Mostra equina -, en Larkin muntà una vaga de transports. Era com llançar el guant al seu principal oponent, en William Murphy, un empresari autodidacta qui havia desplegat sistemes de transport a moltes parts del món, inclosa Sudàfrica.
Després que en Larkin hagués etzibat la vaga contra ell, en Murphy acusà el cap obrer d’infiltrar-se dins la secció de repartidors de l'”Irish Independent”, un diari nacional del qual en Murphy també era el propietari. La resposta a en Larkin fou la d’acomiadar tot treballador del seu periòdic que no abandonàs la Unió del Transport.
Aleshores, en Larkin va persuadir els estibadors de no carregar mercaderies a les firmes que eren distribuïdores del diari d’en Murphy. Era un desplegament de la seva doctrina dels “Béns tancats”. El tres de setembre els patrons dublinesos deixaren sense feina vint-mil homes en un esforç per doblegar la unió d’en Larkin, i la capital entrava de ple en una vaga que col·lapsaria la ciutat durant sis mesos. Dijous 28 d’agost, en Larkin era arrestat per libel sediciós. Alliberat sota fiança, adreça un míting a deu-mil persones a Beresfort, prop de Liberty Hall, seu de la Unió. “Abans de passar endavant -digué- amb el vostre permís cremaré la proclama del Rei. El poble fa aparèixer reis i el poble pot fer-los desaprèixer”.

James Larkin

James Larkin

Havia de parlar al carrer O’Connell el 31 d’agost i en tèmer que hi hauria de nou ordre de detenció contra ell, s’amagà. Les autoritats feren tot el possible per deturar-lo a fi que no hi comparegués aquell diumenge. La policia vigilava les entrades de tots els edificis prop de l’Hotel Imperial, al carrer O’Connell, des del qual en Larkin havia d’adreçar-se a la multitud.
A la una i mitja d’aquell diuemnge un sacerdot d’edat avançada apareixia al balcó de l’Hotel i començava a parlar a la gentada. Era en Larkin disfressat. Prest el reconegueren i hi hagué un rugit de benvinguda abans que no fos agafat i emportat per la policia. Avall al carrer es produïa una càrrega amb porres en la qual un home era mort i 400 ferits. Semblà que la policia havia actuat amb calculada ferocitat sota les instruccions dels seus oficials que, al seu torn, havien rebut les ordres del Castell de Dublín.
Al següent mes la vaga assolí cims d’amargor. Els socialistes de les “Trade Unions” britàniques fletaren vaixells amb menjar per als vaguistes de Dublín. Fou elaborat un pla per a enviar nins pobres a Anglaterra i estalviar-los les espantoses condicions familiars. La jerarquia catòlica, però, s’hi oposà. Protectors devots arrabassaven els nins dels braços dels pares quan aquests els baixaven al moll cap a la nau que se’ls emportava a Anglatera. “Pobra religió la que no permet unes vacances de quinze dies”, clamava Larkin alliberat del presidi i, com sempre, denunciant implacablement la hipocresia esquerpa a permetre que donassin menjar i caliu a una xicalla famolenca durant un parell de setmanes.
Tot el temps de la vaga en Larkin brillà al zènit. Parlà a l’Albert Hall de Londres a la mateixa tribuna que Bernard Shaw, per a una audiència de vuit-mil persones. “L’infern no em fa pas por -els féu-, Hi he viscut, jo. M’hi han tocat 36 annys de fam i pobresa. No poden pas espantar-me amb l’infern. Millor estar a l’infern amb Dant i Davitt que no pas al cel d’en Carson i d’en Murphy”. Un camí a Dublín, desencadenà més invectives ferèstegues contra la patronal, acabades amb la frase: “No crucificaran més el Crist pels carrers de Dublín”.
La personalitat d’en Larkin cridà l’atenció de molts que no eren pas coneixedors del mal tràngol dels treballadors dublinesos abans de començar la vaga. Na Constance Markiewicz fou captivada per la seva personalitat i una mica després d’haver-lo conegut, anà a veure’l al menjadors de beneficiència de la central obrera, on el trobà arromangat i escudellant sopa per als famolencs.
“Asseguda allà tot escoltant en Larkin -en va escriure més tard- em vaig adonar que era en presència de quelcom que ni de casualitat havia trobat abans: més aprop de qualque gran força primigènia que no pas d’un home. Un furacà, una onada de la gran tempesta, l’ímpetu de la vida en primavera i la marcida alenada de la tardor, tot semblava emanar del poder amb què parlava. Pareixia com si la seva personalitat prengués, assimilàs i engegàs cada emoció que corprenia la multitud que l’envoltava, cadascun dels patiments i goigs que haguessin sentit, expressat i santificat. La gran força elemental present en totes les gentades havia penetrat sa natura per sempre més…aquesta força canvià màgicament la vida sencera dels treballadors dublinesos i del futur del sindicalisme a Irlanda”.
A.E. era un altre militant. La seva “lletra oberta” als patrons escrita l’octubre del 1913 causà sensació, i fou llegida i rellegida pels treballadors dels habitatges a tot arreu la ciutat. “Els homes als quals heu pres la facultat de ser homes -va esciure al “Manchester Guardian”- us detestaran i sempre estaran covant i ordint com donar un nou mastegot. Els nins seran ensenyats a maleir-vos. L’infant emmotllat a la matriu alenarà, dins el cos privat de menjar, la vitalitat de la malícia. No són pas ells, sou vosaltres els encegats Samsons, migpartint les columnes de l’ordre social. Estem anunciant la mort de l’autocràcia industrial. Hi hagué autocràcia a la política i fou reemplaçada per la democràcia. Segurament, doncs, el poder democràtic us llevarà el control de la indústria. El vostre destí, aristòcrates de la indústria, serà com el de l’aristocràcia de la terra, si no demostreu que teniu una mica d’humanitat, encara. La Humanitat abomina, per damunt de tot, de les vacunes, però la vostra classe serà tallada com fa el cirurgià quan talla el càncer i l’excrescència aliena al cos. Sou avisats abans que no sia massa tard”.
El resultat més important de la vaga havia estat la formació de l’Exèrcit Ciutadà, a Dublín. Després que la policia atacàs la multitud el 31 d’agost, en Larkin havia instat els treballadors a crear una milícia d’autodefensa. Com a referència, féu esment de les activitats al nord de l’illa. “Si és just i legal per als homes de l’Ulster d’armar-se, per què no havia pas de ser-ho per als dublinesos, d’armar-se per autoprotegir-se?. N’hem de menester. No don pas consells que no sia disposat a seguir jo mateix. Em coneixeu, i sabeu que, quan dic una cosa, la faré. Armeu-vos i m’armaré. Si Sir Edward Carson és just aconsellant als homes de l’Ulster de formar un govern provisional, trob que dec ser just, també jo, en aconsellar de formar un govern provisional a Dublín. Però tant si formen un govern provisional com si no, haureu menester d’armes”.
El nou exèrcit entra en escena el novembre del 1913. La seva constitució fou realitzada per Sean O’Casey, el qual esdevingué Secretari de l’Exèrcit Ciutadà i en va escriure la història. El comandant-en-cap era el capità Jack White, D.S.O. (Medalla Distingida de Servei), un home d’Antrim, i oficial de l’Exèrcit Britànic que s’havia distingit a la guerra dels Bòers i era fill de Sir George White, defensor de Ladysmith. Malgrat que més endavant en White havia de renunciar al seu càrrec, inculcà ferms principis militars al seu petit Exèrcit que pròximament serien de gran ajut, bo i dissuadint la policia dels seus entusiasmes per atacar els obrers en conflicte -tal com havia passat en un primer moment.
Poc després d’encetar el programa d’ensinistrament, en White rebé un telegrama de Sir Roger Casement. “Comprenc que amanies un moviment per instruir i disciplinar els obrers dublinesos. És una bona i saludable activitat. Desig de donar-hi suport i esper que sia l’inici d’un ample moviment nacional per organitzar instruïts i disciplinats Voluntaris Irlandesos que facin de vàler l’homenia irlandesa i defensar la causa nacional en tot allò que és just”.

Sir Roger Casement

Sir Roger Casement

En White havia conegut en Casement en un aplec nacionalista a Ballymoney i, encara que eren d’Antrim i protestants nacionalistes, no havien congeniat. Ara, el desafiament d’en White al Govern semblava atansar Casement cap a ell. Tots dos havien servit Gran Bretanya amb distinció i eren ara convençuts que oposar-s’hi era coherent amb els principis que havien dut Sa Majestat a condecorar-los amb honors com a soldat i diplomàtic.
La vaga fou el resultat de l’explotació d’irlandesos per irlandesos. Però, a molts separatistes, els semblà sols un altre aspecte del mal govern originat arran la presència britànica a l’illa. Condicions semblants a les de Dublín no podien pas haver-se donat en cap altra ciutat de les Illes Britàniques. La vaga també acostà el poble a la perspectiva independentista. L’Exèrcit Ciutadà i els Voluntaris Irlandesos anirien trobant llurs camins com a progressivament coincidents fins que dos anys més tard estaven disposats a tancar el rotgle i marxar colze a colze fins al centre de la ciutat en oberta revolta.

ALGUNS FRAGMENTS SIGNIFICATIUS DEL LLIBRE

Sobre Arthur Griffith, cap nacionalista per una política de resistència passiva: “Griffith fou la primera persona a Irlanda, fins a on arriba la meva informació dels afers del país, que revisqué l’ideal separatista en una reformulació moderna” (James Joyce). Això és també el que ens cal als catalans: un independentisme modern, ajustat a la realitat.
“Sóc independentista, però el poble irlandès no. Tanmateix pens que el nostre poble pot arribar a unir-se sota aquesta política si l’obrim i la fem tolerant” (A. Griffith).

Arthur Griffith

Arthur Griffith

Criteris de recrutament per als grups armats irlandesos: “Ningú que begués per costum i en excès ni que sovintejàs males companyies (policia, soldats o gent tinguda per indesitjable nacionalment parlant), ni ningú amb mal caràcter no hi era tampoc recrutat, ni cap cèl·lula no tenia el poder de recrutar per pròpia decisió algú”.
Un esbòs del tipus de persona que formava el nucli de l’IRA a les comarques rurals ha estat descrit per Sir Henry Lawson, Lloctinent General de l’Exèrcit Britànic: “Els capitans de Voluntaris semblen haver estat gairebé tots homes joves, fills de grangers la majoria, alguns mestres d’escola, la major part amb un bon nivell d’educació si hom considera llur classe social, però ignorants, tanmateix, del món i d’un munt de coses, encara que, com a col·lectiu, transparentment sincers i ferms, idealistes, fortament religiosos en llur majoria, i sovint amb un sentit gairebé místic del deure envers llur país. Aquests homes donaren a la tasca d’organitzar llurs Voluntaris allò millor en ment i esperit. Lluitaren contra l’alcoholisme i l’autoindulgència, i no hi ha cap exageració si diem que, com a conjunt, representaren tot allò millor de llur país…”.
“Si hi afegim que les armes havien estat adquirides per un excònsol britànic i que l’encontre inicial del Comitè d’Armament havia estat arrecerat ca la fila fadrina de l’arxidiaca protestant de Meath, hom podrà albirar que la importació d’armes per part dels Voluntaris Irlandesos tenia una estranya barreja que la distingia de la majoria d’empreses revolucionàries”. Tot just pel seu sentit pràctic, manca de prejudicis, interclassisme i expansió general a través de tota la societat irlandesa.

Patrick Pearse

Patrick Pearse
P.H. Pearse, un dels afusellats pels anglesos per l’aixecament del 1916, deia: “Quan tenia deu anys, m’agenollí una nit vora el meu llit i prometí a Déu que havia de dedicar ma vida a l’esforç per l’alliberament del meu país. He mantingut aqueixa promesa…Assumesc d’estar parlant a anglesos que valoren positivament llur pròpia llibertat, i que professen estar lluitant per la llibertat de Bèlgica i de Sèrbia. Penseu que també nosaltres ens estimem la llibertat i la desitgem. Fer-ne ús és més desitjable que cap altra cosa en el món. Si ara ens estronquen, renaixerem de bell nou, i renovellarem la nostra lluita. No podeu pas vèncer Irlanda, no podeu pas extingir la passió irlandesa per la llibertat; i si les nostres accions no han pas estat capaces d’atènyer-la, llavors nostres fills l’abastaran amb una gesta millor”. Així és com cal parlar als espanyols perquè aquesta manera decidida i transparent de parlar és la que millor poden entendre els pobles lliures.
En James Connolly, un altre dels més destacats dirigents independentistes, deia: “Prec per tots els homes valents que compleixen llur deure segons llur enteniment”. Una manera molt justa, comprensiva i equilibrada de fer-se entendre per tothom. La perfecció a comunicar és com una assegurança de vida.

James Connolly

James Connolly

POEMARI IRLANDÈS

Alguns himnes i poemes de l’època:
Balada en memòria dels patriotres executats per la Revolta del 1916.
“De debò tenia jo un amor, si mai n’ha tingut cap noia.
Marxà per deslliurar la vella Irlanda.
Tot voltant el meu barret, duré una cinta, de les tres colors.
Fent el cercle, fins que la mort m’arribi.
I si algú em demana per què la hi duc,
Li haig de dir que és pel meu ver amor
Que mai més no tornaré a veure”.
Himne cantat a esglésies irlandeses durant la guerra de la independència contra l’Imperi:
“Deixeu-me dur Vostra Creu per Irlanda, Senyor!
Que l’hora del seu judici és arribada,
I les angoixes i penes del sacrifici
Poden ben bé ser enteses per companys estimats.
Tanmateix, Tu, Senyor, pren-me d’entre la gentada que s’hi ofrena,
N’hi ha a muntó, de lluny, menys preparats,
Tot i que ansiosos: tots ells hi són, a mort,
Que Irlanda ha de ser guardada.
Deixeu-me dur Vostra Creu per Irlanda, Senyor!.
Els meus afers en aquest món són ben pocs,
I poques les llàgrimes que per mi rodolaran,
Quan seguesca el meu camí devers Tu.
Guarda, guarda’ls per als seus estimats:
El germà, el fill i el pare,
Que la causa que estimem no ha de morir mai
A la terra del desig del cor nostre.
Deixeu-me dur Vostra Creu per Irlanda, Senyor!
Per Irlanda, feble, amb llàgrimes
Pels vells del front ennuvolat,
I el nin de tendra edat;
Per les llars buides de llurs planes d’or;
I per les esperances de llur futur, també!.
Deixeu-me dur Vostra creu per Irlanda, Senyor!.
Per la causa d’en Roisin Dubh”.
El professor Tom Kettle, ja adés esmentat, va escriure un sonet des de les trinxeres franceses, en una lletra a sa germana. Hi acaba expressant el desencís per les execucions del 1916, mentre a muntó irlandesos morien lluitant als camps de França:
“Sàpies que som folls ara amb l’estúpida mort.
Morts no pas per la bandera ni pel Rei ni l’Emperador,
Sinó per un somni nascut en una barraca de pagès
I per les secretes escriptures del pobre”.
El mateix Tom Kettle digué: “El Castell de Dublín (símbol de l’ocupació anglesa), si no sabia què volien els irlandesos, no hauria mantingut tan infal·liblement la pròpia tradició de donar-los exactament tot el contrari”.

LES ELECCIONS BRITÀNIQUES UTILITZADES PER A CREAR LA REPÚBLICA LLIURE D’IRLANDA

Desembre del 1918: Els independentistes irlandesos del Sinn Féin atenyen, a les eleccions britàniques, 73 dels 105 escons per les circumscripcions electorals d’Irlanda.
El punt central de la política del Sinn Féin per a les eleccions generals del 1918 era l’absentisme, per part dels seus càrrecs electes, d’anar a Westminster, la mateixa política que recomanava A. Griffith l’any 1905: Els candidats usarien la maquinària electoral amb què els britànics havien provist Irlanda, però, un camí elegits, refusarien de prendre possessió de llurs escons a Westminster (a Londres) i, en comptes d’això, establirien un parlament rival a Baile Atha Cliath/Dublín, el qual administraria els afers del país en desafiament obert a Anglaterra.

Arthur Griffith

Arthur Griffith

Quan el Parlament “abstencionista” (conegut com a Dail) feia el seu primer aplec a la Mansion House de Baile Atha Cliath/Dublín, el 21 de gener del 1919, la majoria dels membres eren a presons britàniques. Havien estat arrestats sota diversos pretextos durant l’anterior mig any. Quan hi passaven llista, la resposta “Faol Glas ag Gallaibh” (empresonat per l’estranger) fou repetida 36 vegades. Sols 37 representats elegits hi eren presents. I aquests van llegir la declaració d’Independència i la van aprovar en absència de la resta”.
“A simple vista la formació d’un Govern independent apareixia una mica un camí d’utopia. Però quan fou endegat, la política del Sinn Féin havia de tenir un èxit colpidor. El departament de Finances, a càrrec d’en Michael Collins, féu flotar un emprèstit nacional que pujaria per damunt del milió de lliures. Les Corts republicanes de Justícia i Equitat serien establertes, i operaven en 23 dels 32 comtats. Al final, l’Administració Britànica quedà paralitzada en tant que la majoria de la gent del país simplement ignorava l’existència de totes les institucions del Regne Unit.
L’escalada d’aquesta política continuà fins que la Gran Bretanya es trobà recorrent a mesures que senzillament feien malbé el seu prestigi als ulls de l’opinió pública mundial.
Com que la política militar britànica anà esdevenint cada vegada més detestable, la resistència republicana va anar creixent. Aquest camí, tanmateix, no estaven prenent les armes com a una colla minoritària i impopular, sinó com a l’Exèrcit oficial del Govern electe del mateix poble. La importància de la filosofia del Sinn Féin és la de proveir d’una fòrmula amb la qual la força guerrillera d’en Collins, la primera d’aquesta mena en l’època moderna, derivaria la seva autoritat d’un Parlament electe”.
Aquesta és la via que hem d’aprendre, tal com també féu Croàcia, que de la pròpia policia croata i de grups patriòtics formà un exèrcit regular amb el suport parlamentari. La resta de tàctiques militaristes és aventurerisme sense base sociològica i amb perills autoritaris: tot Exèrcit deu estar sotmès a un poder democràticament elegit, els brot guerrillers són sempre immaduresa de la societat civil i acaben malament pràcticament sempre. Forçar aquest camí és el que intenten les policies estatals infiltrades.

EL PUNT CRÍTIC DE LA INDEPÈNDÈNCIA IRLANDESA

La important emigració d’irlandesos a distints llocs de l’Imperi Britànic i als Estats Units especialment, al llarg del segle XIX, majorment a causa de successius períodes de fam aguda, fou un avantatge, del tot decisiu, per assolir la independència. O’Connor parlava així dels contactes amb els ciutadans nordamericans de nissaga irlandesa:
“Al juliol del 1914, disgustat per l’intent d’en Redmond per fer-se amb el control dels Voluntaris, en Casement havia marxat cap a Nova York. Hi trobà en John Devoy, el cap Fenià de Clann na Gael i la figura clau entre els grups irlandesos als Estats Units. Casement fou ben rebut en Amèrica. “M’hi veuen com una mena de vell Parnell”, va escriure. “Puc veure sols per la manera de saludar-me, aquells que tenien el cor posat en un dirigent portestant, i pensen, pobres ànimes valentes, que puc ser aquest home”.
Mentre en Casement era als Estats Units esclatà la guerra. De Nova York estant va escriure una lletra a l’Irish Independent tot exposant-hi allò que pensava sobre l’oferta britànica de donar l’autonomia a Irlanda: “…Realment eren tots partidaris sincers de l’estatut d’autogovern, els qui el reclamaven i el donaven avui de franc per a entrar ja demà en vigor, en lloc d’oferir-los-el a la venda en termes de canvi – que sols un boig acceptaria? Fóra encara el deure dels irlandesos de salvar llur força i virilitat mitjançant treballs difícils en front d’ells, per reconstruir, a partir d’una població esgotada, la fàbrica d’un vida nacional avui enrunada”.
Finalment ve el desenllaç del procès per la independència: “Tot al llarg de les comarques rurals hi havia bosses de Reialisme, petita aristocràcia, o oficials de l’Exèrcit i la Marina colonial ja jubilats.
L’atmosfera d’aquestes “ciutat Garrison” era agressivament britànica. Les escoles estatals on els infants majors de 14 anys eren educats, foren dissenyades per mantenir l’alumne ignorant de la història i de la cultura irlandeses, i per tal que no aprenguessin la llengua gaèl·lica. La poesia que hi aprenien era la de poetes anglesos: Keats, Tennyson, Wordsworth. Les batalles a memoritzar eren Trafalgar, Agincourt, Waterloo. I els reis i reines, els regnats dels quals calia recordar, eren, exclusivament, anglesos”. O sia, tal com voldria imposar-nos el PP i tal com fan les seves televisions, amb apartheid total (o informació molt tendenciosa) contra sensibilitats, folklore, festes, cantants i fins i tot equips esportius catalans, bascs, etc.
El General Sir Hubert Gough, comandant del 5è Exèrcit a França, va escriure: “La llei i l’ordre a Irlanda ha deixat pas a una anarquia sagnant i brutal, en la qual els agents armats de la Corona violen qualsevol llei en una línea de salvatgisme absurd, venjatiu i insolent. Anglaterra ha esvanit, més enllà dels propis criteris i, àdhuc, dels de qualsevol nació del món, sense exceptuar-n’hi la turca i la zulú, un capteniment detestable que mai no havia estat vist abans al llarg de la seva història”.
“…El cas és que tothom es gira a mirar devers el Sinn Féin, no pas perquè hi creguin, sinó per ser l’única autoritat als comtat, i s’adonen que, si llurs vides i propietat han de ser assegurades, és menester actuar amb el Sinn Féin. Llur parer general és: Com defugir d’aplegar-nos al Sinn Féin quan tot està tan extraordinàriament ben fet?”. Aquest és el secret perquè una nació majoritàriament no independentista doni suport a un projecte independentista. Que siguem capaços de convèncer-los per no tenir esquerdes ni badar, per haver après a fer-ho tot “extraordinàriament ben fet”. Qüestió endògena que depèn de nosaltres bàsicament i que havia de tenir la nostra prioritat absoluta.
“(Certa persona) els desafià arran els assassinats de soldats i policies (britànics): llur resposta, donada amb una total, civil i deliberada calma, era d’aquesta traça: “No es tracta pas d’assassinats ni poden ser descrits talment. Hem declarat la República, és cert que el Govern Britànic refusa de reconèixer-nos, però això ja no és problema nostre. Hem declarat la guerra al Govern britànic, el qual declina, per qualque raó particular d’ells, de reconèixer la nostra declaració de guerra i defuig de declarar-nos-la a nosaltres; però això no és problema nostre. Per haver-hi declarat la guerra, estem capacitats per matar i prendre presoners qualsevol soldat, policia o civil que creguem s’ha compromès activament en contra de nosaltres”. Tot un exemple de lògica sense punts solts, de pensament fort, ben cosit i repuntat.
Colze a colze amb el funcionament dels tribunals del Sinn Féin, el prèstec del Dail estava essent reflotat per Michael Collins. A muntó gent havia refusat de pagar imposts sobre la renda o interessos, i, en lloc d’això, enviaven les quantitats compromeses al Sinn Féin. Lentament la fàbrica de l’administració britànica a Irlanda estava desballestant-se.
La fòrmula d’A. Griffith havia estat dissenyada per trencar la unió amb la Gran Bretanya. “I el jou es podrirà a causa de la unció (=gràcia espiritual)” (Isaïes 10:27).
Però els principis que establia serien usats en distintes parts del món en un futur, sols que serien emprades sota noms diferents que el de “desobediència civil”.

ELS PERSONATGES PREVIS AL DESENLLAÇ INDEPENDENTISTA: MICHAEL COLLINS, MACSWINEY, KEVIN BARRY…

M. Collins tenia el do irlandès de la rialla i el senti anglès de l’eficiència: tota una formidable combinació. Era un irlandès ben plantat amb faccions ben tallades i salut física robusta. Gogarty el definí com a “napoleònic, amb pell com d’ivori sense descolorir” i li donà la clau de sa casa per a usar-la quan li calgués fer-se fonedís.
W.T. Cosgrave, primer President del Consell Executiu de l’Estat Lliure i vicecomandant per a la Unió de Baile Atha Cliath/Dublín-sud en la revolta del 1916, un cop digué a l’autor del llibre: “Trob que en Michael Collins fou el major irlandès que mai ha existit, major que en Brian Boru o en Parnell”.

Terence MacSwiney

Terence MacSwiney

El 25 d’octubre del 1920, Terence MacSwiney, el batlle de Cork, morí en vaga de fam a la presó de Brixton, a Londres…Si els britànics havien volgut proveir una plataforma mundial per al batlle a fi d’airejar els seus greuges polítics, no haurien fet res de millor que permetre-li d’anar a una vaga de fam en una presó anglesa.
“No són pas aquells qui poden imposar la majoria els qui generalment venceran sinó aquells qui suporten i aguanten”, va dir en ser empresonat”.
“MacSwiney veié la lluita nacional en termes de Croada religiosa. “Car el nostre sacrifici -va escriure una volta- és semblant al sacrifici del Calvari resseguint fins a la fi tot el millor i més valent pel que tantes generacions han mort”. Per a aquests irlandesos la sang de llurs màrtirs passats era cara, a diferència dels actuals catalans que quasi han oblidat la sang dels màrtirs catalans i es dediquen a frivolitats amb algun memoràndum purament ritual per a diades de guardar, tal com els hipòcrites, han separat llur suposta ideologia de llur vida quotidiana. Oblits d’aquesta volada són fatals i és precís que per aquest camí no aixequem mai el cap.
“…Fora de la presó, les multituds s’amuntegaven diàriament per pregar i resar el rosari. Al final, després de 73 dies sense menjar, MacSwiney morí el 25 d’octubre”.
“Com amb la mort d’en Thomas Ashe, un estremiment recorregué de punta a punta el cos de la nació. El país fou aclaparat pel dolor. Londres havia de veure el primer funeral d’un màrtir irlandès. L’arquebisbe de Southwark, Dr. Amigo, havia donat permís per usar la seva catedral en la cerimònia del funeral”. Vet ací com fer les coses per la via noviolenta i religiosa té l’enorme ressò social que ha menester una bona causa, mentre que fer-ho per la via antireligiosa i violenta és llençar patiments, estúpidament inutilitzats i eixorcs, a les escombraries.
El 15 d’agost havien arrestat un universitari de 18 anys anomenat Kevin Barry després d’una emboscada a King Street. Un soldat havia estat mort d’un tret en l’acció i en Barry fou jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. El primer dia de novembre fou assenyalat per executar la sentència. Però una poderosa campanya fou endegada a fi de suspendre l’execució.
Mentre que des del punt de vista britànic, en Barry havia estat implicat en l’homicidi i per tant seria penjat segons la llei, des del punt de mira de l’IRA era un presoner de guerra, i hauria de ser-li garantit el seu status com a tal. A banda d’aquesta consideració res no podia haver estat calculat per commocionar més l’opinió pública que penjar un estudiant de 18 anys. Hi havia també clares evidències, abans de la seva execució, que en Barry havia sofert tortures.
Es tractava d’un jovenet particularment atractiu, ben paregut i elegant, amb una actitud alegre i burleta envers els que l’havien capturat. Havia estat un jugador de rugbi -un joc anglès- de primera, i un estudiant amplament popular a l’escola mèdica de la Universitat Nacional…
La mort d’en Barry enfelloní molta gent que havien esperat una solució”.

L’AMIC AMERICÀ: EL LOBBY IRLANDÈS ALS E.U.A.

A.E. o Æ (George William Russell) havia estat consultat per Lord Northcliffe (el baró propietari de “The Times”) a tomb de la manera d’ajudar a deturar el salvatgisme. “Vaig romandre a Londres durant una setmana al llarg dels anys de la lluita i vaig cercar Lord Northcliffe, el qual recordà que ell era irlandès. Em demanà: “Com puc ajudar-hi?”. Li responguí que podria conduir l’opinió pública americana a exercir pressió sobre l’anglesa, que la seva vasta organització podria influir sobre els caps de l’opinió dels Estats Units. En menys d’una setmana començà a publicar columna rere columna amb opinions d’americans als periòdics que controlava, la veu dels més destacats homes d’Estat, legisladors i industrials d’Amèrica, i eren tan unànimement favorables a l’autogovern irlandès que em crec que fou la principal causa del sentiment que sorgí a Gran Bretanya sobre que la qüestió irlandesa no era pas sols un problema domèstic, sinó un afer mundial.

George William Russell

George William Russell

Els propis escrits d’A.E. havien ajudat per informar Amèrica sobre la situació a Irlanda, car ell era ben conegut i admirat als Estat units. Al desembre del 20, A.E. va escriure un assaig al Pearson’s Magazine, un setmanari americà, sobre “L’Irlanda de cara endins i cara enfora”: “Quina és l’arrel del problema irlandès -va escriure- El poble irlandès vol ser lliure. Per què desitgen la llibertat? Trob que és perquè senten adins d’ells mateixos un geni que encara no s’ha pas manifestat en una civilització, com els grecs, romans i egipcis han exterioritzat llur geni, en el passat , en societats amb cultura, arts i ciències particulars d’ells mateixos”.
Després de descriure els excessos comesos per homes que semblaven tenir la mà lliure per matar, va escriure: “D’on prové el dret d’Anglaterra per governar Irlanda? En què es basa? No pas en el desig del poble irlandès, per cert. Es tracta d’una vella possessió. Generalment no és pas acceptat que cap saltaparets que hagi furtat una propietat durant llarg temps sia el més indicat per continuar posseint-la”.
“Quan els alemanys ocuparen Bèlgica, feren malbé cases particulars i assassinaren innocents amb l’excusa que “civils els havien disparat”. Les forces armades d’ocupació, a Irlanda, ara fan malbé cases particulars i maten gent innocent, al seu torn, amb l’excusa d’haver estat tirotejats per civils. Els ministeris anglesos que per aquesta causa denunciaren Alemanya, ara, callen” (W.B.Yeats).

LA MAQUINÀRIA PROPAGANDÍSTICA DE L’INDEPENDENTISME IRLANDÈS

Una part vital del programa del Sinn Féin del 1919 al 1921 fou la màquina propagandística…L’any 19 fou creat un Departament Governamental de Propaganda, el qual era a càrrec d’en Robert Brennan. Més tard entrà en funcions en Desmond Fitzerald, amb Piaras Beaslai, un periodista dublinès, com a enllaç amb la direcció del Voluntaris del G.H.Q. El Departament editava setmanalment una revista, l’”Irish Bulletin”. Més de 2.000 còpies eixien diàriament adreçades a la premsa britànica, irlandesa i d’altres països, a caps d’Estat i dirigents polítics d’Anglaterra, i als caps d’esglésies d’arreu el món. La distribució de la revista era ja per si mateixa tota una proesa, perquè era il·legal. Les còpies s’havien d’enviar en petits farcells per distintes bústies de correus pertot la ciutat.
El text del “Bulletin” gaudia d’una alta qualitat i el material era triat per atreure l’atenció editorial dels periòdics on era enviat. El Primer Ministre de propaganda, en Desmond Fitzerald, havia viscut a França per cert temps abans de prendre part a la revolta del 1916. S’hi havia fet amic de n’Ezra Pound i Paul Eluard i era un dels fundadors del Moviment Superrealista.
Erskine Childers, qui treballà per a Fitzerald i que més tard el succeí com a Ministre de propaganda, era una tria admirable: era autor d’un best seller i havia estat corresponsal de guerra del “The Times”…

Robert Erskine Childers

Robert Erskine Childers

Com aquell qui ha estat en escoles i universitats d’Anglaterra i hi ha treballat la major part de sa vida, en Childers es trobava en condicions de reconèixer l’estil anglès del “saber fer”. Aquesta coneixença el féu particularment valuós com a propagandista. El propòsit que animava els seus escrits era el de connectar amb l’anglès normal i fer-li conèixer quants excessos s’hi cometien, en llur nom, a Irlanda, per part del Govern.

DIUMENGE SAGNANT: EL DRAMÀTIC DESENLLAÇ

Vers la tardor del 1920 quedà palès a la direcció general dels caps militars de l’IRA que es trobaven davant un perill novell: una unitat especial d’espionatge havia estat creada pels britànics amb la fita exclusiva de trencar l’organització d’en Collins. L’estratègia triada per aquest grup no era pas complicada, de cap manera, simplement miraven d’assassinar els membres polítics del Sinn Féin que es movien obertament en públic i que no es trobaven implicats en el combat militar.
Els homes que duien aquesta colla eren coneguts com a la “Banda d’El Caire”. Per instigació de Sir Henry Wilson, C.I.G.S., un nombre dels oficials de l’espionatge militar britànic, s’havia trobat a El Caire amb més gent i planejat una campanya amb la qual escapçar el poder d’en Collins a Irlanda. Quant a Sir Henry Wilson, implicat directament en la mort de l’universitari Kevin Barry, és un cas típic de fins on poden arribar els renegats col·laboracionistes, els botiflers psicòpates, duts per llur patètic autoodi, a voler fer prendre mal al propi país subjugat per un de més poderós al qual s’han venut a canvi de guanys materials.
“Henry Wilson era un home obsessionat amb una ràbia malgina per la terra on havia nascut (nasqué a Fermanagh)…Sir Wilson donà carta blanca a la “Banda d’El Caire”…per usar qualssevol mètodes que creguessin necessaris per tal de caçar en Collins”.
“Hom creu que Sir Henry Wilson amenaçà de dimitir com a cap de l’oficina general imperial si hi havia indult (per a K. Barry). L’u de novembre, en Kevin Barry fou penjat per un botxí anglès a la presó de Mountjoy. El seu nom esdevindria símbol, arreu el món, del combat del jovent per la llibertat. Hi ha pocs llocs al món de parla anglesa on no es canti “Kevin Barry”. És, per cert, una cançó de les favorites entre l’Exèrcit Britànic, i l’autor del llibre diu haver-la sentida personalment en una desordenada reunió a Gibraltar. Això demostra quant més democràtica és la mentalitat anglosaxona que no pas la hispana: canten una cançó dels independentistes contra els qual han lluitat, però…algú s’imagina militars espanyols cantant una cançó independentista catalana o basca?.
Aquesta cançó diu:
“A la presó de Mountjoy, un dilluns dematí,
enlairat dalt la forca de l’arbre,
en Kevin Barry donà sa vida jove,
per la causa de la llibertat.
Però el noi de divuit estius,
encara no ho ha negat ningú,
quan caminà devers la mort aquell matí,
orgullosament mantenia el cap en alt.
Aquell fatídic Dilluns de Pasqua
dins la trista cel·la presidiària,
soldats britànics torturaven en Barry
sols perquè ell no cantava
els noms dels seus braus companyons
i d’altres coses que maldaven per conèixer.
-Delata’ls o et penjarem
Kevin Barry sempre els contestà amb un “No”.
És una llàstima que, amb tantes víctimes dels espanyols com hem tingut els catalans, hi hagi, a ca nostra, tan poques cançons emblemàtiques que recordin aquests martiris, des d’en Josep Moragues a en Guillem Agulló. Menyspreem la sang vessada per la nostra llibertat, i això és un greu símptoma de covardia i deixadesa que cal esmenar, perquè realment es torna contra nosaltres i contra el nostre futur i les nostres prioritats més nobles.
“Al voltant de la primera setmana d’octubre es descobrí una conxorxa per assassinar n’Arthur Griffith, llavors president en actiu del Sinn Féin. En Griffith exposà els fets, que havien estat acuradament esbrinats per la Unitat d’en Collins, a una colla de periodistes en una roda de premsa mantinguda a l’Holel Wynn’s”.

MICHAEL COLLINS AMB ARTHUR GRIFFITH

Mentre la Banda d’El Caire multiplicava els seus dossiers informant d’en Collins, el mateix Collins estava fent exactament la mateixa tasca en relació a ells…Minyones que servien a les pensions on els agents del servei secret sojornaven eren convençudes per tal de recollir els continguts de les papereres, a fi de lliurar-los als homes d’en Collins. Amb aquesta informació en el seu poder, en Collins podia albirar un pla coherent i isolar les figures clau de la conxorxa per escapçar el Sinn Féin”.
Una nit, en una incursió britànica a l’Hotel Vaughan’s, que Collins utilitzava per a citar-se, en Liam Tobin fou enxampat per una partida. Tanmateix, els va contar una rondalla talment bona que aconseguí que el deixaren anar, no pas abans que no reconegués un parell d’homes els noms dels quals corrien com un fil al llarg de la massa d’informació que en Collins ja havia amuntegat. Aquests noms eren un tal Lloctinent Peter Aimes, un granader natural d’Estats Units, i el capità George Bennett, antic membre de l’Artilleria Reial.
En Collins decidí que era l’hora d’actuar. En la selecció dels noms de la gent que eren a la llista negra, la direcció del quarter general feia tots els esforços possibles per veure que l’evidència en contra d’ells era irrefutable…
Dick McKee era el Comandant de Brigada a càrrec de l’operació i en Clancy era el seu vicecomandant. Després de ser capturats, els van conduir al Castell de Dublín i els hi van posar en mans del capità King i del Lloctinent Hardy, un parell de destacats sàdics, especialitzats en l’extracció d’informació mitjançant la tortura.
…McKee i Clancy van morir després de les continuades tortures durant tot el diumenge al castell de Dublín, però havien refusat de facilitar informació sobre els esdeveniments que havien succeït aquell mateix matí…”
Quan l’afer dels “oficials assassinats” (els terroristes britànics) fou enarborat pocs dies més tard del Diumenge de Sang a la Cambra dels Comuns, les morts del Parc Croke no hi van ser esmentades gens ni mica. Després de Sir Hamar Greenwood, els sotssecretari d’Estat per a Irlanda, havia descrit en pregon silenci, “el cruel i salvatge atac i assassinat d’un oficial de l’Exèrcit Britànic”; Joe Devlin, membre del Parlament per Belfast-Oest, s’aixecà i demanà si Sa Honorable Senyoria no tenia coneixença de les actuacions de les forces de Sa Majestat al camp de futbol. Un tal Major Morrison es llançà damunt els muscles d’en Devlin i tractà de fer-lo rodolar per terra. Uns altres membres del Parlament cridaven: “Mata’l, mata’l”.
El Parlament es trobava en ple col·lapse. Jaia confrontat als efectes d’un nou fenomen militar, al qual era impossible d’aplicar les normals regles de la guerra. Diumenge de Sang fou el dia en què el domini anglès s’esmicolà a Irlanda. Fou l’acompliment del pla d’en Collins per “deslliurar-se dels ulls dels britànics”, en anorrear llur cos d’espionatge. Des d’aquesta hora en avant el Govern Britànic a Irlanda va quedar paralitzat”.
No sols fou el Diumenge de Sang el senyal de la fi del domini britànic a la major part d’Irlanda, sinó que havia de ser el principi de l’esmicolament de tot l’Imperi.
A Kènia, a Xipre, Egipte, Palestina i Burma, durant els pròxims 40 anys, els caps de la guerra guerrejada anirien reivindicant en Collins com a llur prototipus i adaptarien l’estratègia per ell dissenyada per foragitar el poder colonial. També el nostre Francesc Macià begué del procés irlandès quan el 1925 formà un Exèrcit català per deslliurar Catalunya de la innoble bota espanyola.
El mateix Collins no dubtava gens d’haver actuat com calia. L’últim que va escriure fou: “La meva única intenció era la destrucció dels indesitjables que havien estat fent miserables les vides dels ciutadans corrents i decents. Prou he mirat d’assegurar-me de les atrocitats que aquesta banda d’espies i delators havien comès. El perjuri i la tortura eren llurs sistemes més corrents d’actuació. El meu segon motiu no seria sinó un sentiment semblant al que tindria per un rèptil verinós. Gràcies a llur destrucció l’atmosfera s’ha endolcit. Fóra el judici de la història sobre aquest esdeveniment en particular. Per a mi, la meva consciència queda neta. No és cap crim de detectar i destruir l’espia i el delator en temps de guerra. Els he desfets sense procés: els he pagat amb llur pròpia moneda”.

EPÍLEG: L’IMPERI I LES TROPES D’OCUPACIÓ GIREN CUA DE LA IRLANDA LLIURE

Al gener del 1922, una anyada i dos mesos més tard del Diumenge Sagnant, l’Exèrcit britànic marxà del nou Estat irlandès, davallant pels molls de Dublín, i deixà el país tal com ens agradaria a nosaltres veure sortir l’Exèrcit i la policia espanyoles per Oriola i Requena. La Union Jack (la bandera britànica) fou arriada del Castell de Dublín, centre de tortures, i reemplaçada per la Tricolor que representa l’entesa (blanc enmig) entre l’orangisme (taronja) i el nacionalisme irlandès (verd).
En Michael Collins arribà en un taxi per prendre possessió del poder de part del govern provisional del darrer Virrei, Lord Fitzalan.
Estic content de veure-us, Sr. Collins -li féu el Virrei en donar-li la mà.
Com l’infern, esteu vós -li contestà en Collins amb un somriure sorneguer.
En Collins morí aquell mateix any.

Michael Collins

Michael Collins

Frase del Dia (Com Actuar – 07)

  • “Els homes més reeixits al final són els qui fan de l’èxit el resultat d’una creixença constant…És l’home qui prudentment avança pas a pas, i la ment del qual va adquirint més perspectiva – i progressivament és més capaç d’entendre qualsevol tema o situació – tot perseverant en allò que sap que és pràctic, i concentrant-hi el seu pensament: és tal mena d’home el qui està resolt a reeixir al més alt nivell”
    (Alexander Graham Bell, 1843-1922, científic, inventor i logopeda escocès-nordamericà)

Govern i Natura Humana

GOVERN I NATURA HUMANA

El poble

  • “Els pobles educats en la llibertat i en la voluntat de governar-se ells mateixos, consideren monstruosa i contra natura qualsevol altra forma d’organització” (Michel Eyquem de Montaigne, de Bordèu e Peiregòrd, 1533-1592, filòsof gascó).
  • “La gent és sempre un ramat d’ovelles pasturant i no hi cal cap assaig, sols un vaquer al costat de qualsevol gos que els bordi” (“Història de la Filosofia”, de Vincenzo Gioberti, 1801-1852, polític i filòsof italià).
  • “La massa no pensa mai que pugui perdre en un canvi. Els dies de major alegria popular que enregistra la història, són els que han seguit els canvis dels prínceps i dels règims, sense que mai el sarau quedi torbat pel record de les innombrables decepcions que en la història humana se n’han seguit” “El fet, tantes vegades repetit, de l’home que, tot just acabat d’elevar al poder per la revolució, no té cap més preocupació que fer-se aristòcrata” (Gregorio Marañon, 1887-1960, metge i escriptor foraster).
  • Per al poble, allò que és de l’Estat, “no és de ningú”, per això els polítics del règim saquegen sens aturall i la gent continua votant-los (si els entraven a furtar dins de casa, llavors sí que no els votaven ja). Per això allà on no hi hagut iniciativa privada en l’economia, el que ha passat amb l’Estat i la respectiva economia estatalitzada ha estat desastrós: perquè “no era de ningú”, diguéssim, els quedava massa lluny com per veure-hi cap responsabilitat pròpia o conseqüència fatal, encara que n’hi hagués. En canvi, la lliure competència ha rutllat perquè entraven en joc les economies individuals. I és que tota la gent de tot arreu s’interessa més pel propi negoci i diners que no pas pels de l’Estat, això és natura humana inevitable, i la raó bàsica del fracàs del socialisme estatista o com vulguis dir-li.

La Revolució, la Utopia

  • “Molts han imaginat Repúbliques i principats que ni van veure mai ni existiren en realitat. Hi ha, en efecte, tanta distància entre com vivim i com deuríem viure, que aquell que abandona la realitat per centrar-se en l’“ideal” camina més cap a la seva ruïna que no pas cap a la seva preservació, perquè l’home que pretengui fer en tots els sentits professió de bondat fracassarà necessàriament entre tant bergant” (Niccolò di Bernardo dei Machiavelli, a “El Príncep”, cap. XVIII, 1513, llibre inspirat en la figura de Cèsar Borja i Ferran el Catòlic).
  • “Qui es compromet a guiar homes mai no ha de perdre de vista el fet que són mones delictives…. La follia de la revolució consistia a aspirar a establir la virtut a la terra. Quan volem fer homes, bons i assenyats, alliberats, moderats, generosos, inevitablement acabem desitjant d’assassinar-los en massa” (Anatole France [Jacques Anatole François Thibault], 1844-1924, narrador, poeta, crític i assagista escèptic francès).
  • “No obstant això, la teoria (marxista) del proletariat no té res de científica, és religiosa, messiànica, i enclou un mite. Crea el mite del proletariat messiànic, única classe lliure del pecat original d’explotació, poble escollit de Déu i salvador de la humanitat, model de totes les virtuts. Aquest mite correspon a un altre pla que en el qual es desplega efectivament la lluita empírica de classes. El proletariat comprèn, sens dubte, la classe més oprimida i més desgraciada de la societat capitalista, és, per tant, particularment digne de simpatia i mereix ser alliberada una diada de la seva esclavitud. Però això no garanteix de cap manera les seves virtuts, ja que el proletariat està format de persones semblants a les altres, és a dir, bons i dolents, intel·ligents i necis, nobles i vils; enclou, doncs, virtuts i vicis. En ell, com en les altres classes, són els dolents i els ximples els qui predominen. El fet que aquesta classe sia numèricament superior hi determina ja certa proporció del mal. Mai no hi va haver ni hi haurà classes “bones”, no són les classes sinó els homes, els que són bons, intel·ligents i nobles, i ho són precisament en la mesura que sobresurten de la pròpia classe, en què depassen els límits de la pròpia classe” (“El cristianisme i la lluita de classes”, de Nikolai A. Berdiàev, 1874-1948, filòsof cristià dissident rus, perseguit pel tsar i pels bolxevics).

El rei i l’Oligarquia

  • “L’obligació de tots els afers és del rei; però l’ànima de tots els afers és la seva pròpia” (William Shakespeare, 1564-1616, dramaturg i poeta anglès)
  • “Senatores boni viri Senatus autem mala bestia / Els senadors són homes de bé, però el Senat és una mala bèstia” (Dita llatina).
  • “Un príncep prudent, doncs, no pot –ni deu- mantenir-se fidel a la seva paraula quan tal fidelitat va en perjuí propi i han desaparegut les raons que motivaren la seva promesa. Si els homes fossin tots bons, aquest precepte fos discutible, però com són roïns i sense lleialtat amb tu, no és just que tu sies lleial amb ells (…) qui ha sabut imitar la guineu ha eixit millor parat. Però és menester saber encobrir bé semblant natura, així com posseir habilitat per a fingir i dissimular: els homes, en efecte, són tan simples i se sotmeten fins al punt a les necessitats presents que aquell qui enganya trobarà sempre algú que es deixi enganyar (…) Alexandre VI (Borja) mai no féu ni pensà en res sinó a enganyar els homes i sempre tingué al seu abast mitjans per a realitzar els seus designis. No hi hagué mai un home que asseguràs amb major contundència i més ferms juraments afirmar allò que després no observava. Els seus enganys, tanmateix, li van sortir sempre a la mesura dels seus desigs perquè coneixia a la perfecció eixa cara del món” (Niccolò di Bernardo dei Machiavelli, a “El Príncep”, cap. XVIII, 1513, llibre inspirat en la figura de Cèsar Borja i Ferran el Catòlic).

L’Estat i la política

  • “Qualsevol a qui hagi estat confiat el poder n’abusarà, llevat que hagi estat estimulat, alhora, amb l’amor a la veritat i la virtut” (Jean de la Fontaine, 1621-1695, novel·lista i faulista francès).
  • “La qüestió principal… no és quin motiu va inspirar la llei, sinó què podran fer amb la llei els homes malintencionats” (Benjamin Ricketson Tucker, 1854-1939, autor anarquista nordamericà).
  • “Qui vulgui fundar un Estat i fornir-li lleis deu suposar d’antuvi que tothom és dolent i que la gent sempre estan disposats a mostrar llur maldat totes les voltes que en tinguin ocasió” (Discorsi, I:3, Nicolau Maquiavel, 1469 –1527).
  • “(La política) queda més enllà, o més ben dit, més ençà del bé i del mal morals, en tant que té les seves lleis a les quals debades hom pot intentar de rebel·lar-se, i que no és possible exorcitzar ni foragitar del món amb aigua beneïda” (Niccolò Machiavelli, 1469-1527, tractadista polític florentí, teòric del pragmatisme).
  • “El Govern i l’Estat mai no poden ser perfectes perquè deuen la seva raó d’existir a la imperfecció de l’home i poden arribar a llur final, l’eliminació de l’impuls innat de l’home a la violència, sols recorrent a la violència, tot just la mateixa cosa que tenen l’obligació de prevenir” (Ludwig von Mises, 1881-1973, influent assatgista ucraïnès sobre temes sociopolítics i econòmics).

Esport manipulat

Informació esportiva a les televisions jacobines de Madrid: conductisme de masses, guerra psicològica i propaganda subliminal

La gent no parla de política, parla de futbol, que sol tenir un gran simbolisme nacional. D’ací l’enorme interès de Madrid per controlar i manipular la informació esportiva.
La informació esportiva gestada a Madrid sol tractar de molt diferent manera segons quins equips, així, quan parlen del Barça sempre ressalten tot allò polèmic i callen les voltes que els àrbitres el perjudiquen. En canvi, del R. Madrid en parlen quasi sempre amb un to càlid, de proximitat, per a fer-lo simpàtic. Sovint tenen la barra d’entremesclar-hi cròniques rosa del fill de Raúl o de la núvia d’en tal, cosa que no solen fer amb cap altre equip. No debades els programes esportius solen fer-los seguidors del R. Madrid o del «Aleti», a «Prado del Reir».
Però també en empreses privades de telefonia com ONO que trau titolars a Internet com ara “Figo de nuevo insultado en tierras catalanas” (30·8·01) perquè pel carrer a Barcelona algú li cridà qualque insult (com si això pugués ser mai una notícia per a un titular!!) o que, subliminalment, en els anuncis de programació trauen una escena del Betis…casualment marcant-li un gol al Barça.
El Barça juga contra l’Olympique de Lyon: reportatge a les Noticias vespre de la 2 estatal sobre René Ors, un home gran i cec fans del club francès. Ho farien mai de cap rival del R. Madrid? Segur que no. Però per a ellos és precís sempre de prestigiar qualsevol rival del Barça per aconseguir subliminalment que la gent corrent desitgi la derrota del Barça, amb el fi de fer antipàtic tot allò catalino, i de fer malvoler a la gent tot allò amb olor a català: fer-li tancar les orelles a tot raonament (prejudici anticatalà o catalanofòbia) i així mantenir els catalans com a esclaus incompresos de la colonització espanyola.
SENEFA 005Esport manipulatEsport manipulat
—————————————————
“Seguidors del R. Madrid amb simbologia nazi, no tingueren problemes legals amb les institucions espanyoles”
SENEFA 005
Esport manipulat“Seguidors del R. Madrid amb simbologia nazi, no tingueren problemes legals amb les institucions espanyoles”

SENEFA 005
Tardor 2001: Les televisions espanyoles han retransmès 4 partits del Madrid (l’equip del règim) i 4 del Deportivo d’A Crunha (l’equip governat per un PePer en una ciutat amb batle PsoE molt anticatalà), mentre que sols n’han retransmès un parell del Barça (representant de Catalunya) i un del Mallorca (governada pels opositors al PP). I el comentarista dels partits de la Champions del Barça a TV1 és Michel, exjugador del R. Madrid francament antiBarça. En les porres oficiales Madrid-Barça, posen un jugador de cada equip però amb el missatge “subliminal” no massa subtil de posar una bandera espanyola al costat del jugador del Madrid…i cap bandera al costat del jugador del Barça. Missatge subliminal: “España juega contra un equipo que no se sabe ni qué es -catalino!- y que no tiene derecho a tener bandera y no nos rota sacarle ninguna banderita separatista. Tienes que desear que gane el Madrid, España, pues tu eres español”. Visca la igualtat i la democràcia “a l’aPPanyola”.
Per cert, d’àrbitres de Primera Divisió sols hi ha un català. I és que els àrbitres, com diuen els capitostos del PP dels noticiaris, també han de ser “beligerantes”. És a dir: ni informadors ni àrbitres deuen ser imparcials -en tal cas rebran i els faran la vida impossible i, quan podran, els fotran al carrer- sinó “aPPaÑoles”, i els jutges cal suposar que igual (rància tradició aPPaÑola).
I no parlem ja del barrut Comitè de Competición de la Federació Espanyola de Futbol, controlat per l’espanyolisme més tronat, com es veu quan pràcticament, amb tota la barra, sols utilitza el vídeo contra el Barça. Alguns dels capitostos d’aquest Comitè són “Argimiro Vázquez accionista del Deportivo y socio del Madrid, Fernando Sequeira que fue socio del Madrid y es un habitual en el Bernabéu y Juan Zornoza perteneciente a la masa social del Madrid”, segons dades de l’esport 1-12-2001.
26-X-01: Partit de bàsquet R. Madrid-Barça retransmès per Canal +: en el “resum” amb música del final trauen 6 ó 8 cistelles dels jugadors blancs i ni una del Barça. Missatge subliminal: “Los del R. Madrid son los mejores porque son españoles y ganan y marcan, y los puntos del Barça no los sacamos porque no quieren ser españoles y no nos rota, que se jodan”. Allò que no poden dir-ho amb paraules, ho diuen amb fets i s’hi fan entendre sense que directament ningú no gosi acusar-los de res en concret, és el doble joc i doble moral de la propaganda subliminal: llum de gas. Quan juga la Selessión, la cosa és ben acurada i sistemàtica: les banderes espanyoles hi són repetidament ressaltades, “en una clima de” joia i entusiasme sano y deportivo.
Potser si fos obligatori fer les notícies d’alguna televisió privada des de Catalunya, en les pròximes concessions administratives, llavors hi hauria un estil informatiu diferent. Però el nocentralisme de la informació deuria ser finaçat per la Caixa i la Generalitat, i també les agències s’omplen d’espanyolisme i d’espanyolistes. Una agència informativa catalana en castellà pot ser la solució, (però…qui la finança?). La Caixa mana junt amb el BBV (o siga burgesies catalana i basca) a Telefònica, i per tant a A3, Via Digital, etc., i hi són tan franquistes com el que més. Potser la burgesia catalana és espanyolista a Madrid i catalanista a ca seva, i només parla català en la intimitat. En realitat no és que ho faci la burgesia catalana i basca, és que -si fa no fa- ho fan la majoria de catalans i fins i tot de bascs (de manera que tampoc la burgesia no s’hi sent gaire pressionada com per demostrar més fermesa o convenciment nacional en res), i aquest es el problema de debò. Es a dir, és un problema de manca de caràcter nacional quotidià, de manca d’esperit d’autosacrifici (cosa molt normal i corrent, altrament, però les sobiranies es basteixen a base d’autosacrifici, segons la mare Història: mireu el cas irlandés, el polonés, el basc o tants altres).
El quid de la qüestió sobre el control subliminal de la informació, tanmateix, rau en les concessions que fa el Govern a grups de televisions privades, naturalment més o menys afins, que radiquen sempre -“com es lògic”-les seus centrals a Madrid, des d’on elaboren l’engròs de la informació. Naturalment, fet a Madrid per empreses informatives lligades al poder i a la majoria social segregada (castellanoparlant, proPP, espanyolista) el resultat és aquest. I també per pressions indirectes de contrats comercials, etc. de grups que es mouen entre el poder polític i el financer. Això si, damunt, no hi ha “Instrucciones secretas” com les que donaven als “corregidores” (“…a cuyo fin se daran las providencias mas templadas disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”, instrucció dictada als corregidors de Catalunya 1717) durant l’ocupació borbònica immediatament posterior a la Guerra de Successió, instruccions que sempre n’hi han hagut, no ens enganyem, si bé procuren que quedin amagades per millor manipular.

Esport manipulat

In my Solitude (Música)

Avui us portem una cançó de l’any 1934 que duu per títol (In My) Solitude amb música de Duke Ellington i lletra de Eddie DeLange i Irving Mills.

Aquí us posem una versió a càrrec de Nina Simone

Aquí us posem una versió a càrrec de Ella Fitzgerald

In my solitude
you haunt me
(With) reveries of days gone by,
In my Solitude
you taunt me
(With) memories (that) never die
I sit in my chair,
(I’m) filled with despair
(There’s) nobody could be so sad
(With) gloom ev’rywhere,
I sit and I stare
I know
I know that
I’ll soon go mad.
In my Solitude
I’m praying
Dear Lord above
Send me back my love

TRADUCCIÓ

En la meva solitud
tu em persegueixes,
(amb) somnis dels dies passats,
en la meva solitud
et burles de mi,
amb records que mai no moren
Sec a la cadira,
plena de desesper.
No hi ha ningú que pugués sentir-se tan trist
envoltada de tenebres,
sec i m’ho mir.
Així, sé que
prest embogiré.
En la meva solitud,
preg:
Estimat Senyor, (que ets) allà dalt,
retorna’m el meu amor.

Problemes i solucions Part 2.0 (06 – Problemes com a Oportunitats)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

PROBLEMES COM A OPORTUNITATS

“No enfoquem més el problema que la solució, si és que volem solucionar el problema” .

  • “Els problemes són oportunitats per demostrar el que saps” (Arthur Colley Wellesley, Duc de Wellington, 1769-1852, militar i polític anglès).
  • “Un problema és la teva oportunitat per a fer-ho millor” “Els problemes són oportunitats per demostrar el que saps” (Edward Kennedy “Duke” Ellington, 1899-1974, estelar compositor, pianista i director de jazz).

SENEFA 005

          DUKE ELLINGTON                                  ALBERT EINSTEIN

DUKE ELLINGTONAlbert Einstein
SENEFA 005

  • “No pretenguem que les coses canviïn, si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a persones i països, perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l’angoixa com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi se supera a si mateix sense quedar “superat”. Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries violenta el seu propi talent i respecta més als problemes que a les solucions. La veritable crisi és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per a trobar les sortides i solucions. Sense crisis no hi ha desafiaments, sense desafiaments la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cadascun, perquè sense crisi tot vent és carícia. Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En comptes d’això, treballem dur. Acabem d’una vegada amb l’única crisi amenaçadora, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la” “En els moments de crisi, sols la imaginació és més important que el coneixement” (Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany, el major científic del s. XX).
  • “No podeu impedir el vent. Però poden construir molins” (Proverbi holandès).
  • “El millor, en la tribulació es fa millor” (St. Joan d’Àvila, 1500-1569, gran predicador i escriptor místic, “Apòstol d’Andalusia”).

El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants (04 – Un Bon Lideratge Passes Concretes Contra el Col·lapse Caracteriològic dels Catalans)

El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants

4. UN BON LIDERATGE: PASSES CONCRETES CONTRA EL COL·LAPSE CARACTERIOLÒGIC DELS CATALANS

La tan duta “fatiga nacionalista” de ca nostra ha menester d’antídots energètics en tots els camps, tant d’actituds renovades com de passes específiques. Si tenim un problema psíquic i de lideratge, caldrà veure com cada defensor de la nostra llengua nacional pot esdevenir un gran dinamitzador del seu entorn.
Heus ací unes propostes comprovades, pràctiques i assequibles per a unes bases sòlides (materials, mentals, espirituals) amb vista a un lideratge eficaç.

4.1. NODRIMENTS

Són la base de la nostra energia vital. Complements dietètics, estimulants i revitalitzadors naturals, antioxidants, oligoelements i vitamines de tota mena ens mantenen en plenes facultats, ràpids de reflexos, mentalment dinàmics, o sia joves. Per esmentar-ne alguns, són excel·lents els antidepressius naturals com ara la gelea real o l’alga spirulina; la lecitina de soja augmenta un 25 % les facultats mentals (memòria, intel·ligència…); el magnesi i altres oligoelements (alguns són imprescindibles per a assimilar les vitamines); els anticancerígens (seleni, cartílag de tauró), etc. També hi ha els aliments pròpiament dits, els més saludables: flocs de cereals, germen de blat, llevat de cervesa, gomasi, segó, píndoles d’oli de peixos, etc. No oblidem la soja (excel·lent proteïna vegetal), el mill, les algues, la fibra, els bios… I, entre els més tradicionals: l’all, la ceba, els cítrics, la fruita i la verdura del temps i del lloc, l’oli d’oliva, els fesols, etc. Defugiu els congelats, les llaunes i els greixos animals.

4.2. FORMA FÍSICA

Penseu en complements esportius. No sols heu d’anar nets i endreçats sinó que també heu d’estar en forma. L’esport i el gimnàs rejoveneixen i donen una harmonia natural (del cos i de moviments) que colpeix molt positivament: és ja quasi una mena de superstició popular. Els enemics no solen gosar fer brometes a cap militant pel català si el veuen desimbolt i traspuant força i energia, seguretat, voluntat, tenacitat, disciplina i ordre. Un bon estat físic duu, si fa no fa, implícites totes aquestes qualitats, que un capdavanter ha de transmetre als connacionals a fi de poder-los ser útil i ajudar.
Ell de son poble concentra l’ànima.
Tranquil, hi atura les bregues díscoles.
(L’heroi, de Miquel Costa i Llobera)
Als gimnasos i botigues de fitness tenen bons complements esportius, productes naturals per a muscular, dietes, etc. Un bon estat físic genera vitalitat i optimisme, i sovint millora substancialment la relació social.
Algunes normes bàsiques de nodriment esportiu serien: beure aigua bona i en abundància, prendre àcids greixos essencials i almenys un 20 % de proteïnes, no ingerir més d’un 15 % de greix en els aliments i limitació radical de sucres refinats i sal. Va molt bé la diversitat en fibra i assegurar el 65-70 % d’hidrats de carboni, a més de suplements (vitamines-oligoelements…). Res d’aliments nocius (fast-food, llepoleries, pots, congelats). Per a augmentar en concret l’útil massa muscular preneu: proteïnes, aminoàcids ramificats, l-glutamina, crom, vanadil sulfat, coenzima B12, creatina, magnesi…

4.3. ARQUETIPUS MENTALS

La literatura, els viatges, les relacions interculturals, etc., donen riquesa de matís i flexibilitat mental, àgil i ràpida, base per a un nivell d’acció creativa, necessària per a la militància lingüística diària, on contínuament et veus en situacions complexes, noves i relliscoses.
Un “exercici” especialment útil són els reculls de citacions de savis, herois, sants, místics, màrtirs, lletraferits, etc. del temps, cultura o país que sien. N’existeixen col·leccions temàtiques, les quals matisen, contrasten i centren extraordinàriament la percepció fidedigna de la realitat, ensems que ens la fan hiperrealista, enmig d’una claredat mental prou per damunt de la mitjana. Aquest filar prim genera gran plasticitat i creativitat, i fa que les nostres respostes i actes quotidians se centrin al mil·límetre, amb l’esme coratjós que ens cal per a la nostra difícil situació sociolingüística. En concret, els refranys populars catalans ? aquells més vius!? donen naturalitat genuïna i distensió a la nostra lluita lingüística de cada dia; ço és, actitud acerada i no elitista: l’elitisme és un dels greus llasts ? en sentit d’artificiositat postissa i academicisme de carrera, acartronat- que arrossega usualment la nostra militància per la llengua, i que cal evitar si volem ser efectius, convincents.
Breu: es tracta d’assimilar i de resumir l’essència de la saviesa; de ser senyors del nostre silenci, sense ser esclaus dels nostres mots, i de fer coincidir les realitats amb percepció i el màxim de profunditat que puguem abastar. Treure´ns les brides i adquirir una visió panoràmica.

4.4. ARQUETIPUS ESTÈTICS

Cal que infonguem harmonia, serenitat i ritme a la lletjor i al desordre que ens envolta. Val a destacar-hi l’art més espiritual: la música, i l’art que forneix més claredat intel·lectual: la literatura. Cal cercar cançons, frases, poemes (la funció de la poesia és assolir la perfecció en l’ús de l’idioma) que sien models harmònics generatius i incorporar-los al nostre subconscient com a referents vitals.
Com a poble dominat, podem aprendre molt dels trets artístics dels afroamericans, les músiques dels quals (jazz, blues, swing) són extremadament sinuoses i amb subtils matisos, ben escaients per a una col·lectivitat avesada a resistir i lluitar contracorrent, que ha menester d’una extrema exactitud per mantenir-s’hi. Les modulacions finíssimes d’aquelles veus negres de vellut, amb un rerafons d’esclavatge remut en una cultura protestant, ensenyen versatilitat, agilitat, exactitud de ritme, autoconeixença. La música clàssica europea també té exponents d’una complexitat riquíssima i de gran perfecció: la sacra barroca (Bach, especialment), la romàntica (el nacionalista Chopin), la vehement malenconia de Mahler, l´estàtic Miserere Mei d’Allegri… La música mística sefardita o sufí, la flauta de Pan, la nostra meravellosa tenora… A ca nostra trob que M. del Mar Bonet és la més esteticista tant en lletres com en música; a més, sovinteja les poesies de l’Escola Romàntica Mallorquina, que són uns referents immillorables.
Prenguem per exemple el cim de la música del nacionalisme romàntic: Chopin. Trobem clarament en els seus meravellosos Nocturns o també a les Mazurques tota la sèrie que presenta com a fil conductor de la superació de la decadència caracteriològica (penseu que Polònia, pàtria del compositor, es trobava en vida d’ell ocupada i repartida entre Rússia, Prússia i Àustria-Hongria) en la seva música: primer hi expressa dolor (per a connectar amb el sentiment permanent del poble polonès), però en fa tristesa, nostàlgia i malenconia a fi que sia productiu, creador (explosiu a força d’amuntegar pressions negatives, com un Big-Bang), amb fondària moral i estètica, després transforma aquesta malenconia en finor matisada fins a extrems sorprenents, amb exactitud psíquica, i de cop la barreja amb una sobtada força i una energia fulgurant, com a descàrregues de força mil.limetrada, cops exactes, reconcentrats i demolidors, tot acabant en una bellesa estàtica, mística. Tot just és el camí, explicat musicalment pel millor romanticisme, cap a la metanoia (equilibri creador i vibrant) per a superar qualsevol decadència nacional.
Quant a literatura, n’hi ha d’un equilibri sublim, com James Joyce, el qual frega la perfecció més clàssica. D’altres, com Lawrence Durrell, en el seu Quartet d’Alexandria, és tot llum del record a través d’una insòlita riquesa i elegància en la forma. Un tant en la mateixa línea, però molt més antic, “El Collar de la Coloma”, cim de la literatura andalusí, d’Ibn Hazm –conspirador aliat dels catalans-, escrit a Xàtiva el 1022, és la millor poesia imaginable, “sobre l’amor i els amants”, que és un tema que sempre impressiona molt a tothom. O la força de les passions subconscients en el millor romanticisme, com ara a “Cims borrascosos”, d’Emili Brontë.
De catalans clàssics (els qui tenen el ple desacomplexament de viure en un Estat propi, plenament sobirà), tenim l’enorme creativitat mística de Llull (segurament el major català de tota la nostra Història), el dramatisme gòtic d’Ausiàs March (que és un hondo, un blues, però amb estructura formal gòtica), o l’elegantíssima autocontenció de Jordi de St. Jordi.
Assimilar la claror de la perfecció forneix equilibri i força anímica, bàsics per a una bona projecció exterior (comunicació) del nostre jo. Tenir les coses clares per tenir un país clar i lluminós.

4.5. ARQUETIPUS PSICOLÒGICS I D’ACCIÓ

L’home magnètic és atent, amable, polit, afectuós sempre i amb tothom, no pas per motius egoistes, cosa que és ràpidament descoberta, sinó perquè ha convertit aquesta casta de conducta en principi i li és una mena de segona natura. Té un bon somriure, una paraula amable i una cordial encaixada de mans per a tothom. No es mostra mai indiferent als patiments que l’envolten, ans hi té sempre un mot de conhort amanit. Té una frase de simpatia per al qui es troba en qualque entrebanc. I té el do de fer sentir als altres que es troben sempre a la mateixa alçada en què ell es troba; com si la qüestió de superioritat o d’inferioritat no vingués gens a tomb en llurs mútues relacions.
(H-A.Parkyn)
O sia: empatia, generositat “preventiva”, noviolència, bons gests i obres. I també: forçar la connexió fins i tot amb els qui, per prejudici o mal caràcter, es neguen a tenir-ne (per ex.: si algú ni et respon, te n’acomiades amb un irònic i contundent “Adéu-siau, simpàtic(a)!”). El treball psicològic consisteix a connectar amb el punt mental de cadascú qui es relaciona amb tu, per passiva o per activa, a fi de demostrar-los fins a quin punt «els poders establerts tendeixen al control, a la unificació i a l’explotació psíquica de llurs súbdits» (X. Rubert de Ventós). «Qui és savi i lliure sols influeix en l’altri en el sentit d’enlairar-se a la perfecció de la llibertat de cadascú» (Keyserling). “No ens hem de deixar fer esclaus d´ambicions i desigs que no tenim i que els mediocres ens suggereixen a fi de dominar-nos” (André Maurois). Aquest és el punt de la Transfiguració del qual parlava en Toynbee com a motor de les civilitzacions en ascens: arribar al coneixement (saviesa de la vida) i a la metanoia (equilibri vibrant) i escampar aquest bon esperit sense forçar cap llibertat. Llavors cadascú ho interpretarà segons les pròpies necessitats: guaitar als ulls dels torturadors i navegar amb el sofriment dels torturats. I discutir amb una energia convincent (la de la dignitat del convenciment irreversible d’allò que és ver) contra els qui es tanquen a allò millor o «detenen, amb injustícia, la veritat” (St. Pau).
Asseguda, escoltant Larkin, m’adoní que em trobava en presència de quelcom que ni de casualitat havia vist abans, més a prop d’alguna força primigènia que no pas d’un home: un huracà, una onada de la gran tempesta, l’ímpetu de la vida en primavera i la marcida alenada de la tardor, tot semblava emanar del poder amb què parlava. Pareixia com si la seva personalitat prengués, assimilàs i engegàs cada emoció que corprenia la munió que l’envoltava, cadascun dels seus patiments i alegries que havien sentit, expressat i santificat. La gran força elemental present en totes les gents se n’havia endinsat en sa natura per sempre més… Aquesta força canvià màgicament la vida dels treballadors dublinesos…
(Constance Markiewicz, escriptora polonesa de les primeries del segle, en parlar del cap sindicalista i independentista irlandès Larkin com a personalitat magnètica, transfigurada
El nostre capteniment diari ha de ser alegre, desimbolt, molt natural (no gens forçat ni mecànic) i amable, però sempre preparat per a plantar cara sense complexos (als llavis la rosa,la mà a l’espasa) i en absolut quedar-nos a la defensiva, acomplexats, como sempre fem els catalans, entre altres raons per manca de convenciment,o sia,d’una bona preparació ideològica (ens cal una renovació terminològica a fons del pancatalanisme:som-hi!). Raure a la defensiva és enviar a l’enemic el missatge que no volem lluitar i que capitularem prest: “Els espartans no demanaven quants enemics hi havia sinó on eren” (Agis II). ”Jo no dic pas que tots nosaltres ens hem de portar malamant,però sí que cal que sembli com si puguèssim” (Orson Welles). “La Societat Consumida”, d’en Pere Calders (“Invasió Subrtil i altres contes”) fa una divertida,finíssima i desemmascaradora sàtira del caràcter ridículament rutinari, miop, mancat de dignitat, autoenganyat i ploramiques dels bonjans front a les bestieses que ens imposen. En la vida real (no pas en la que s’inventa l’academicisme humanista) donar una imatge de feblesa és perdre de bestreta. “De fora vingueren i de casa ens tragueren”, diu el refrany tradicional, però no és d’estranyar car “Molts són pocs si fugen”. ”El món no es troba pas amenaçat per les persones dolentes, sinó per aquells que permeten la maldat” (Albert Einstein).
Les doctrines d’Espinalt (la Psicoestètica), les dels filàntrops nord-americans (Carnegie, etc.), la de psicòlegs… són útils, però, en elles mateixes, sols són tècniques que hi ajuden, no pas la Transfiguració en si, la qual és un moviment de dins cap a fora. La interiorització de tècniques, que és el moviment contrari, no és autogenerador, creatiu, sols, si de cas, un ajut per arribar-hi o créixer.
El deure d’un guerrer és el coratge, la disciplina, l’energia, la fortalesa, l’honor, l’estratègia, l’ardidesa en la batalla, la generositat, la capacitat per al comandament, la noblesa.
(18:43 Bhagavad Guita)
Quan és de nit per als altres, l’ànima disciplinada roman desperta; quan els altres es creuen desperts, allò que tenen per claror és nit per al savi il·luminat.
(2:69, Bhagavad Guita)
Feu preguntes en lloc de donar ordres directes.
Permeteu que el proïsme salvi el seu prestigi.
Elogieu el menor progrés i tots els progressos. Siau càlid en l’aprovació i generós en l’elogi.
Atribuïu al proïsme una bona reputació que hagi de mantenir.
Encoratgeu l’altri. Feu que els defectes semblin fàcils d’esmenar.
Mireu que els altres se sentin feliços de fer allò que suggeriu.
(Dale Carnegie)
I també: El nacionalisme i el culturalisme català és sovint massa amateur i anàrquic. Un país que no intenta que les coses surtin el millor possible, senzillament, no té futur, no és competitiu (tret de per a la mera autosubsistència) ni tan sols és europeu. Senzillament és un ressentiment, un espolsar-se les puces i una imbecilitat tirar tant les culpes a Madrid: si nosaltres podent fer millor les coses, i no les fem; és normal que un altre més despavilat ens furti, ens humiliï i se’ns pixi a la boca. I la resta, excuses i romanços de malpagador i de ploramiques que no mereixen major atenció. Cal guanyar-se el respecte per a vèncer.

4.6. LEGALITAT, GEOESTRATÈGIA, SENTIT MILITAR-ESTATAL

Hem de mirar sempre de conèixer la legalitat (malgrat que sia feta bàsicament pels enemics de la nostra llengua) i esgotar-ne totes les seves possibilitats. Les lleis són una teranyina que sols enxampa els més febles i que és traspassada pels poderosos i cauts; però el feble que gosi foradar-la rebrà un bon escarment dels mitjans de comunicació, també en mans, bàsicament, dels qui ens escanyen. I no esmentem ara les tortures i altres mals amplament tolerats des del Ministeri de l’Interior.
Caure en violències i provocacions no és útil ni sol dur a res de bo. Els millors mètodes són els “espectacles” d’accions no-violentes tipus Greenpeace (seguidors de les tàctiques de Gandhi i M.L. King): són impecables i tenen eixida als media. A ca nostra, grups com La Crida o Grup en Defensa de la Llengua han fet ús, a vegades, de tàctiques noviolentes, com ara enganxar cartells en català, en ple dia, damunt de rètols oficials en foraster (La Crida) o anar, una colla, de restaurant en restaurant, i anar-se’n tots plegats quan el menú no era pas escrit en català (gdl).
El pitjor enemic d’un discriminat és ell mateix. Cal aprofitar el refús per a fer-se més fort i lluitar. (Eduard Romero, ambaixador nord-americà a Madrid, a “La Vanguardia”, 16-7-98).
A força de segles, sense suficient poder polític, els catalans solem tenir mentalitat de comerciants (fenicis, jueus) i ara també de funcionaris (buròcrates); però, generalment, ni tan sols els “nacionalistes” no acaben d’adonar-se gaire de tota la profunditat de la sistemàtica manipulació colonial que ens endogala. Ens manca sentit geoestratègic (diplomàtic) d’Estat. Ens manquen virtuts militars (audàcia, disciplina, coratge, tenacitat, autosacrifici, etc.), les quals poden i deuen ser usades en la vida civil i no pas en violències. És necessari conèixer a fons tots els viaranys de la manipulació psíquica, cultural, històrica, política, etc. de l’Estat central, que es proposa de completar el gran genocidi contra la llengua catalana, genocidi que, en els actuals moments de revolució tecnològica i de refinada propaganda subliminal, és més eficaç que mai. Hem de saber cercar aliats en tots els camps: els idiomes germànics, els minoritzats, generalment les classes socials subalternes, ongs, modes ètniques, etc. Sobretot, ens cal una ferma autosolidaritat nacional i uns lligams fluïds amb altres llengües colonitzades, com ara el basc, el gallec, l’occità… tal com fa el butlletí Llengües Vives -L6. Però anem ben alerta amb gran part dels nostres “líders” socials,culturals i polítics car
Viuen més preocupats a no ferir la sensibilitat de l’amo que no pas a defensar la raó del poble que representen (Editorial d’ “Independència de Catalunya”, n.3).
Sempre hi ha hagut més por de la que toca. Més de la que demana el repressor. L’autocensura és la pitjor censura que conec. (Vicent Ventura, escriptor valencià).
La nostra por és la seva força”. (Anònim).

4.7. ARQUETIPUS ESPIRITUALS

Són els més pregons i resistents de tots (si bé hi ha prou gent que no els copsa gaire).
Als fets del món veig bé tothom encès,
però als de Déu, grossers, ben ignorants.
(Ausiàs Marc)
[…] aquests sants entraven en una relació molt més activa (i/o, així mateix, amb un cercle molt més ample) que la que haurien tingut si haguessin romàs en el món i passat llur vida en alguna ocupació secular. Des de llur vida de recés, influiren en el món més que no l’emperador de la seva capital estant car llur recerca de la comunió amb Déu era una forma d’acció social que commovia llur proïsme més vigorosament que no pas qualsevol servei secular en el plànol polític… Un dels trets destacats de l’ascetisme bizantí primerenc fou la seva passió per la justícia social i la seva defensa dels pobres i oprimits.
(Estudi de la història, Arnold J. Toynbee)
Allò que Déu guarda, el dimoni no ho toca
(Refrany català)
L’ànima d’un famolenc es nodreix sempre millor i més higiènicament que no pas la de qui s’ha atipat.
(Màxim Gorki)
Espiritualitat i religió són un parell de móns en contacte, però sovint incompatibles: la religió o religiositat sol ser una corrupció de l’espiritualitat, però, ensems, la genera i la manté.
Els primers cristians eren poc religiosos, com es veu, car els de Jerusalem, de moment, continuaven anant al Temple de sempre; i els de Roma no sentiren pas necessitat ni de temples ni d’imatges, fins al punt que la gent els tenia per ateus.
(Transparència al cim, J. Rovira Tenas)
El nacionalisme català, caigut en la superficialitat racionalista i mancat de real sentit d’Estat (català: l’únic que podria assegurar la supervivència de la llengua nacional, per suposat), fatalment, no sol copsar aquests paranys paradoxals, fins al punt de ni plantejar-se’ls. Tanmateix, de ser conseqüent sí que se’ls acabaria plantejant a fons, car es tracta d’una qüestió de dignitat i esforç, i de supervivència nacional.
Qualsevol nació que vulgui assegurar la seva durada i demostrar el seu dret a l’existència ha de descansar damunt una base religiosa.
(Otto von Bismarck)
Hi ha dades ben evidents per a emplaçar històricament i socialment el cristianisme: els estats de tradició cristiana (i sobretot els de tradició reformada o protestant) són els més forts, desenvolupats i relativament democràtics d’arreu el món. La “religió” (tradició institucional) d’Occident no ens deixa entreveure el fons o la substància del cristianisme amb objectivitat, i no hi ha res pitjor après que allò après a mitges. Tanmateix, el marxisme o els drets humans són productes, conceptes, típicament judeo-cristians (els profetes que clamaven per la justícia social, la llibertat de consciència dels apologetes o de Luter), prou impensables en religions orientals i, fins i tot, en l’Islam.
Però sabut és que l’imperialisme castellà ha fet un ús sistemàtic de la colonització religiosa per a estovar les seves víctimes: S’ha fet moltes vegades obra de l’antipentecostès […] el cristianisme no es dirigeix als Estats, sinó a les nacions… Extirpar la veu catalana és un crim contra la glòria del cel (Dr. Carles Cardó, 1919).
Qui les obres de Déu no ama, Déu no ama les obres d’aquell.
Tot home qui es baralla amb Déu acaba vençut.
(Llibre dels 1000 Proverbis, de Ramon Llull)
Cal un temperament cristià per a poder suportar millor situacions difícils, embullades i relliscoses com l’actual,amb un màxim d’alegria i esperança i un mínim de violències.
Hi ha, doncs, una successió històrica que podem disposar així:
ler.) Societats primitives (paleolític, neolític).
2on.) Civilitzacions de primera generació (egípcia, sumèria).
3er) Civilitzacions de segona generació (hel-lenisme).
4rt.) Esglésies universals(cristianisme, budisme, islamisme).
5è) Civilitzacions de tercera generació (occidental, xinesa…)
Deixeu-nos ara considerar la possibilitat que esglésies universals sien les protagonistes i que enfoquem i interpretem la història de les civilitzacions no pas des del punt de vista de llur propi destí, sinó de l’efecte que exerceixen en la història de les religions. La idea pot semblar nova i paradoxal, però, al capdavall, aquest és el mètode d’enfilar la història basat en la col-lecció de llibres que anomenem la Bíblia (… ) trobarem la resposta en la veritat que la religió és una activitat espiritual i que el progrés espiritual és trobat subjecte a una llei proclamada per Esquil en un parell de mots: pathei máthos, aprenem a través del patiment… En aquesta perspectiva hom podria considerar el cristianisme com el punt reeixit d’un procès espiritual que no sols, sobrevisqué successives catàstrofes seculars, ans n’extragué la seva inspiració acumulada.
(Estudi de la Història, Arnold J. Toynbee, 1889-1975, historiador anglés amb destacats deixebles catalans).
El Calvari és un telescopi a través del qual albirem l’immens panorama de l’eternitat i veiem l’amor de Déu irrompent dins la història humana.
(Martin Luther King,1929-1978, pastor baptista i cap del moviment pels drets civils i contra la guerra del Vietnam).
Si volem un poder català que garantesca la supervivència de la llengua i cultura catalanes ens caldrà no ser tan frívols ni còmodes en aquests temes. No hi ha res de més generador que la fondària de la fe transcendental, la qual és una gramàtica bàsica que, com planteja Toynbee, mou milions i milions de persones durant mil·lenis, molt per damunt de partits, filosofies, ideologies humanistes… Malgrat èpoques de decadència religiosa, la fe sempre acaba refent-se i soterrant els demagogs que auguraven sa fi. Els mateixos costums occidentals i llurs modernes democràcies són Cristianisme dissolt, complexament, durant molts segles, en les nostres societats, les quals són ara les més potents econòmicament, les que tenen les societats civils més formades de tot el món. I això a través de la lliure interpretació de la Bíblia (Luter, s. xvi), que és el principi de la Modernitat: llibertat de consciència, llibertat religiosa i, per derivació, llibertats civils i democràtiques. La independència dels Estats Units és la primera ocasió de la història en què Estat i religió romanen separats i on s’estableix una llibertat religiosa legal i estable, amb llibertats democràtiques formals, i això en una societat que pot ser considerada fortament calvinista. I ara és el model exportable arreu.
Una altra dada objectiva: l’eclosió religiosa va unida amb el poder estatal-militar-econòmic. És el cas de la Catalunya dels ss. xiii-xiv, de l’imperi hispànic del s. xvi, i de l’Anglaterra victoriana o dels Estats Units actuals.
Si com l’eixorc qui a Déu no esmenta
que li don fills assenyats e adrets
e, quan los veu ésser folls e contrets,
nova dolor davant ell se presenta.
(Ausiàs Marc)
Catalunya -tradicionalment enfrontada al Vaticà i a la seva valedora medieval (França) durant els segles gloriosos- fou concedida com a dot a Castella, a canvi del seu paper de braç militar de la Contrareforma. Aquesta triple aliança o Eix anticatalà (França-Vaticà-Castella) ha conduït Catalunya, al llarg dels segles, vers un racionalisme mecànic i a un agnosticisme creixents.
Si a ca nostra fóssim protestants en comptes de cristians de compra-venda, en mans de la Cúria Vaticana i dels seus tripijocs d’alta diplomàcia (fet que, evidentment, genera gran malfiança entre catalans patriotes i despavilats), els lligams que ens enreden a l’Estaca no existirien. Qui pot dubtar que seríem rics, lliures i sobirans? I tant, que ho seríem! Com l’Holanda d’en Rijkaard!?.