El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants (03 – La Reacció Vital Segons Toynbee)

El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants

3. LA REACCIÓ VITAL SEGONS TOYNBEE

Els Països Catalans i en particular el País Valencià es troben en una situació de decadència parcial o situació de decadència parcial o aguda que ens cal entendre. Fer-ne un bon diagnòstic és vital per a trobar-hi cap remei.

3.1.ELS DILEMES DE LA DECADÈNCIA:CONDUCTA I SENTIMENT

Amold J. Toynbee, mestre de Batista i Roca, descriu ben agudament els dilemes de la decadencia (“Estudio de la Historia”, Alianza Editorial).
En una nació conquerida, mancada d’una autoritat legal i central,o sia,acèfala quant a Estat i en altres aspectes,els connacionals es troben a mercè de les maniobres de l’autoritat legalitzada (estrangera), la qual maldarà per alienar i despersonalitzar la nació esclava.
El cisma en les ànimes d’una societat en desintegració es presenta sota una multiplicitat de formes (… ) cadascuna d’aquestes formes isolades d’acció tendeix a dividir-se en un parell de variacions o substituts mútuament antitètics (=contraris) i antipatètics (=excloents, que es repel-leixen), en què la resposta a una incitació es polaritza en dues alternatives: la una la passiva i l’altra activa, però cap d’elles no és creadora. Una tria entre decurs actiu i passiu és l’única llibertat que es deixa a una ànima que ha perdut l’oportunitat (no pas la capacitat, és clar) de l’acció creadora en haver de desplegar un paper dins la tragèdia de la desintegració social. A mesura que el procés de desintegració és dut avant, les tries alternativas tendeixen a la rigidesa progressiva en llurs limitacions, a l’extremisme en llurs divergències i a ser més important en llurs conseqüències… (negatives).
Segons Toynbee, allò que infon vitalitat i diversitat a les societats i civilitzacions són les religions superiors -el cristianisme sobretot-, que forneixen vitalitat i riquesa de sacrificis i microsolidaritat. Expropiades tals religions pel poder estranger (via estrangerització amb aculturació), també la saba espiritual va minvant, sobretot ca les elits conscients de la nació oprimida, les quals es debaten entre dilemes inviables i infructuosos, mancats de l’élan (alè) de creativitat, derivat del sacrifici (aprenentatge a través de l’assimilació positiva i creativa del sofriment i la paciència) i de l’amor.

3.1.1.CONDUCTA PERSONAL

D’entrada, hi ha un parell de models de conducta personal que son substituts alternatius de l’exercici de la facultat creadora. Ambdós són temptatives d’autoexpressió: la passiva rau en l’abandó (“acràteia”), que l’ànima “es deixa anar”, en creure que, si allibera els seus apetits i aversions espontanis (en el fons induïts per la situació colonial), “viurà segons la natura” i rebrà automàticament d’aqueixa misteriosa divinitat el valuós do de la creativitat que ha tingut consciència de perdre.
Aquesta creativitat es deriva del poder de la “gràcia”, perdut l’estat de “gràcia”, les coses surten tortes. La “acràteia” pren, sobretot a la Catalunya sud, el camí del mínim esforç:la castellanització,i l’espanyolisme ambiental i passiu,car identifiquen “natural” amb normal, ço és, allò fomentat des del poder (foraster). Esquerrans, eco-alte natius… hi caben.
L’alternativa activa és un esforç d’autocontrol (egràteia) en què l’ànima es fa càrrec d’ella mateixa i tracta de disciplinar les seves passions naturals en la creença contrària.
L’egcràteia és un enfocament mecanicista, racionalista i intel.lectualista, filosòfic,i per tant elitista, deslligat dels destinataris naturals als quals voldria i hauria d’adreçar-se.El nacionalisme academicista en seria el típic exponent.

3.1.2. CONDUCTA SOCIAL

També hi ha un parell de maneres de capteniment social substituts altematius d’aquella mímesi (=còpia) de les personalitats creadores (…) temptatives d’eixir de les fileres d’una formació que socialment ja no rutlla.La temptativa passiva de sortir-se’n d’aquest punt mort social adopta la forma-de la deserció… el desertor abandona les fileres en la fútil esperança de salvar-se tot deixant enfangats els seus camarades.
A ca nostra, aquesta deserció és pròpiament la desnacionalització (acastellanament, descentrament i espanyolisme). La “acràteia” sol ésser esquerrana, la “deserció” és dretana.
Hi ha una forma, altemativa de plantar cara a la mateixa prova; hom pot dir-ne martiri. En essència, el màrtir és un soldat qui abandona la formació per pròpia iniciativa, en un moviment cap avant per anar més enllà de les exigències del deure acara la mort per la defensa d’un ideal.
El martiri vol contrarestar el dèficit creat per la deserció.La gent fa temps satiritzada pels nostres panxacontents con a “almogàvers”,o els qui fins i tot han arriscat sa vida per la nostra terra,podrien entrar en aquesta categoria.
El parell deserció/martiri és el ple compliment vital del parell acràteia/egcràteia, més embrionari i mental: és el desenvolupament heavy, en moments de crisi, dels plantejaments light en èpoques més benignes.

3.1.3.SENTIMENT PERSONAL

En el plànol del sentiment, podem observar primer dues formes de sentiment personal que són reaccions altematives a una inversió del moviment d’élan en què sembla revelar-se la natura del creixement. Tots dos sentiments reflecteixen una penosa consciència de girar l’esquena a les forces del mal, que han pres l’ofensiva i establert llur predomini.
L’expressió passiva d’aquesta consciència d’una desfeta moral, continua i progressiva és un sentit d’anar a la deriva. L’ànima derrotada queda postrada per la percepció del seu fracás a dominar el seu medi, arriba a creure que l’univers i l’ànima són en mans d’un poder tan irracional com invencible… Fortuna, tikhé. Fatalitat, anàgke…

3.1.4.SENTIMENT SOCIAL

També cal observar dues formes de sentiment social…: un sentit que és contrapartida subjectiva de la diferenciació de les civilitzacions en creixement( … ) En el llenguatge, literatura i art hi ha un sentit de la promiscuïtat, manifestada en la circulació d’una lingua franca, Koiné (el castellà, l’anglès)…en la filosofia i en la religió es produeix el sincretisme. És la resposta passiva.
Els ciudadanos del mundo (pseudocosmopolitisme per alienació o aculturació), l’europeisme, etc…en són un exemple.
La (resposta) activa adopta la pèrdua d’un estil de vida local i efímer com una crida per a adoptar-ne un altre d’universal i etern…
El jacobinisme o l’espanyolisme són una versió pètria i heavy,activa,del mestissatge -més passiu -adés esmentat.

3.2.ELS DILEMES DE LA DECADÈNCIA:LES REACCIONS VITALS

En tercer lloc, si passem al plànol de la vida, hi trobarem de bell nou dos parells de reaccions dissemblants…variacions del mateix moviment únic: una transferència dels camps d’acció del macrocosmos al microcosmos…
En un parell, el temperament de les reaccions és violent:
-reacció passiva: arcaisme.
-reacció activa: futurisme.
En l’altre parell, mansoi:
-reacció passiva: desapegament.
-reacció activa: transfiguració.
L’arcaisme rau a les actituds i ideologies reaccionàries o nostàlgiques estructurades de manera militant. El futurisme són les utopies socials col.lectivistes.
El desapegament és el menenfotisme socialment eixorc o l’escapisme superespiritualista també bàsicament eixorc. La transfiguració és la combinació d’espiritualitat amb acció social i/o cultural transformadora: és la creativitat cercada, l’alè d’en Bergson, el Sant Grial de les civilitzacions, la gràcia, el bressol religiós de les civilitzacions naixents i ascendents.
Arcaisme i futurisme malden per substituir amb una mera transferència en el temps (…), l’esforç per a viure en el microcosmos en lloc del macrocosmos és abandonat per la prosecució d’una utopia que ha de ser assolida -si hom suposa que de debò pot esdevenir-se en la vida real -sense cap incitació per a plantar cara a l’ardu canvi del clima espiritual…

3.2.1.L’ARCAISME I EL FUTURISME

L’arcaisme (és)…una reversió de la mímesi de les personalitats creadores contemporànies devers una dels avan t`passats de la tribu: és a dir, una caiguda del moviment dinàmic de la civilització a la condició estàtica on cap veure ara la humanitat primitiva (…), una d’aquelles temptatives d’interrompre forçadament un canvi (…). Semblantment podem definitr el futurisme com al rebuig de tota mímesi (…). (Els uns i els altres), en cercar llurs opcions fàcils (…) queden condemnats al desenllaç violent, perquè intenten una fita contrària a l’ordre de la natura. La recerca de la vida interior, per dura que pugui ser, no constiueix cap impossiblitat, però és intrínsecament impossible desfer-se del present cap al passat o cap al futur. Les utopies arcaiques i futuristes són literalment atopies: són enlloc. Aquestes dues coartades seductores són inabastables, i l´unic i segur efecte de llançar-s’hi és enterbolir aigües mitjançant una violència que no hi aporta cap solució…
Arcaismes són els integrismes religiosos i polítics, els feixismes, els nacionalismes ètnico-romàntics. Durant el nostre s. XIX el carlisme i l’integrisme catòlic foren els nostres més típics arcaismes. Ara tenim l’integrisme islàmic i d’altres religions, també un integrisme catòlic més modern i dissimulat. A ca nostra, dins el nacionalisme català, han tendit vers l’arcaisme els grups de tall romàntic, ètnic, purista, militarista o dretà (o no-esquerrà), altrament més aviat escassos, ja que l’arcaisme es dóna molt més entre nacions amb Estat fort darrere que no pas entre nacions sens Estat perquè brosta del fonamentalisme religiós. De fet, sense mística, no hi ha independentisme pur, i sense integrisme religiós no hi ha mística (que n’és una mena de rèplica creativa). I la mística es troba generalment més polaritzada cap a les capes socials extremes: més altes i baixes, mentre que el nacionalisme català és de capes mitges, que són l’essència de l’antimística (el botiguer, l’Oncle Oleguer). CiU n’és una plasmació política, d’aquesta realitat sociocultural.
Els futurismes prototípics són l’anarquisme i el marxisme. Futuristes són Catalunya Lliure, Maulets, PSAN, PUA, AUP/MDT, etc. i, en menor mesura, ERC-JERC , IU-IC, i potser BNV, PSM, etc. Probablement fou Valentí Almirall el més detacat precusor modern d’aquesta escola dins el nacionalisme català.

3.2.2.EL DESAPEGAMENT I LA TRANSFIGURACIÓ

La transfiguració i el desapegament difereixen del futurisme i de l’arcaisme en el fet que es fan càrrec d’un canvi autèntic en el clima espiritual, i no un mer trasllat en el temps (…)
El desapegament (o la invulnerabilitat / apàtheia dels estoics o la imperturbabilitat / ataraxía dels epicuris)…segons el poeta Horaci, els bocins d’un món que s’ensorra em colpegen impàvid; els budistes abadonen un món índic en desintegració per una serenitat/nirvana. És un camí que duu afora d’aquest món. El seu objectiu és un asil; i el fet d’excloure aquest món és el tret que el fa atractiu. El motor que duu el viatger filosòfic a través d’aquesta drecera és una embranzinada d’aversió i no pas l’esperó (creatiu) del desig…Per al filòsof una fugida exitosa d’aquest món és un fi en si mateix, i realment tant se val allò que el filòsof fa de sa vida una vegada travessat el brancal de la seva ciutat del recès.
(…) mentre que el camí del desapegament és un pur moviment de retir, el de la transfiguració és de recès-i-retorn.
O sia, front al totemisme tribal de la tradició (arcaisme) i a la idolatria cega de les ideologies del progrès (futurisme) el desapegament i la transfiguració no fugen pas del present ni de la dura realitat. Però, mentre que el desapegament és passiu i com desmaiat, esgotat i fatalista, la transfiguració ve a ser la cova de plató, l’esbarzer en flama de Moisès, la torxa de la creativitat i de la gràcia perduda.
El desapegament és la privacitat, l’apoliticisme, l’orientalisme, el filosofisme…també pot degenerar en simple menenfotisme i panxacontentisme. L’optimista i rebel futurisme dels feliços seixantes s’escola, a ca nostra, devers les acaballes dels setantes, cap a un progressiu desapegament: tardohippisme, drogues, misticisme orientalista, ecopacifisme naturalista, etc. El desapegament és, socialment, proueixorc i miop. Ausiàs Marc podria ser un cas de desapegament nostrat i turmentat, si vols.
La transfiguració és el pol espiritual actiu: la flama creativa. A ca nostra podríem esmentar-hi Ramon Llull, Torras i Bages, Antoni Gaudí. Potser també Francesc Macià o Batista i Roca. Prou cristians catalanistes hi podrien ser inclosos, gent de l’Assemblea de Catalunya, de La Crida… Són d’una escola pròxima a Gandhi, Martin Luther King, Moisès, els apòstols, Greenpeace…
La transfiguració és l´única alternativa creativa de redreçament nacional real, perquè combina capacitats i tremps sense idolatries encegadores. És la flama del Canigó de què Catalunya ha de menester.
La vigoria d’una nació ve mesurada per aquells que fan coses, i no pels que en descriuen (Edward de Bono).
La transfiguració (=metanoia) és la resposta en positiu al mal clima psíquic i espiritual de la Decadència, tal com l’expressen amb extrema i corprenedora exactitud les solemnes amenaces bíliques:
Ja que he cridat, i heu dit que no, he estès la mà; i ningú no es dóna per entès, heu deixat estar tot consell meu, i no heu volgut saber res de la meva reprensió, també jo em riuré de la vostra dissort, en faré escarni quan vindrà la vostra paor. (Proverbis 1:24-26).
Has vist moltes coses però no les recordes; hi senties bé però no escoltaves! El Senyor, que és bo, s’havia complagut a fer gran i gloriós el seu designi. Però vet ací aquest poble capturat i convertit en botí. Tots han estat caçats a les coves i entaforats en calabossos. Els han capturats i ningú no els allibera, són botí que ningú no reclama. Qui de vosaltres vol sentir-ho? Qui vol entendre el que jo havia predit? Qui convertia els de Jacob en despulles, els d’Israel, en captura? ¿No era el Senyor, contra qui havíem pecat negant-nos a seguir els seus camins i a fer cas del seu voler? Per això ell ha abocat sobre el seu poble l’ardor del seu enuig, una guerra violenta, que l’ha envoltat de flames. Però el poble no ho ha volgut entendre; la guerra s’abrandava dintre d’ell, però ell no n’ha fet cas. (Isaïes 42:20-25).
Jesús els digué: Un profeta sols és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva. (Marc 6:4).
S’havien de complir les paraules escrites en els llibres de la seva Llei: M’odien sense motiu. (Joan 15:25).
…gent sense seny ni lleialtat, sense cor ni compassió. (Romans 1:31).
Encara deman: És que Israel no ha comprès la predicació? Moisès és el primer a contestar: Jo, per a engelosir-vos, em valdré d’un poble que no és poble; em valdré, per a irritar-vos, d’un poble sense seny. (Romans 10:19).

Anuncis

2 pensaments sobre “El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants (03 – La Reacció Vital Segons Toynbee)

  1. Retroenllaç: Caracteriologia (Recopilatori) | Braços Oberts

  2. Retroenllaç: Alliberament nacional (Recopilatori) | Braços Oberts

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s