El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants (04 – Un Bon Lideratge Passes Concretes Contra el Col·lapse Caracteriològic dels Catalans)

El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants

4. UN BON LIDERATGE: PASSES CONCRETES CONTRA EL COL·LAPSE CARACTERIOLÒGIC DELS CATALANS

La tan duta “fatiga nacionalista” de ca nostra ha menester d’antídots energètics en tots els camps, tant d’actituds renovades com de passes específiques. Si tenim un problema psíquic i de lideratge, caldrà veure com cada defensor de la nostra llengua nacional pot esdevenir un gran dinamitzador del seu entorn.
Heus ací unes propostes comprovades, pràctiques i assequibles per a unes bases sòlides (materials, mentals, espirituals) amb vista a un lideratge eficaç.

4.1. NODRIMENTS

Són la base de la nostra energia vital. Complements dietètics, estimulants i revitalitzadors naturals, antioxidants, oligoelements i vitamines de tota mena ens mantenen en plenes facultats, ràpids de reflexos, mentalment dinàmics, o sia joves. Per esmentar-ne alguns, són excel·lents els antidepressius naturals com ara la gelea real o l’alga spirulina; la lecitina de soja augmenta un 25 % les facultats mentals (memòria, intel·ligència…); el magnesi i altres oligoelements (alguns són imprescindibles per a assimilar les vitamines); els anticancerígens (seleni, cartílag de tauró), etc. També hi ha els aliments pròpiament dits, els més saludables: flocs de cereals, germen de blat, llevat de cervesa, gomasi, segó, píndoles d’oli de peixos, etc. No oblidem la soja (excel·lent proteïna vegetal), el mill, les algues, la fibra, els bios… I, entre els més tradicionals: l’all, la ceba, els cítrics, la fruita i la verdura del temps i del lloc, l’oli d’oliva, els fesols, etc. Defugiu els congelats, les llaunes i els greixos animals.

4.2. FORMA FÍSICA

Penseu en complements esportius. No sols heu d’anar nets i endreçats sinó que també heu d’estar en forma. L’esport i el gimnàs rejoveneixen i donen una harmonia natural (del cos i de moviments) que colpeix molt positivament: és ja quasi una mena de superstició popular. Els enemics no solen gosar fer brometes a cap militant pel català si el veuen desimbolt i traspuant força i energia, seguretat, voluntat, tenacitat, disciplina i ordre. Un bon estat físic duu, si fa no fa, implícites totes aquestes qualitats, que un capdavanter ha de transmetre als connacionals a fi de poder-los ser útil i ajudar.
Ell de son poble concentra l’ànima.
Tranquil, hi atura les bregues díscoles.
(L’heroi, de Miquel Costa i Llobera)
Als gimnasos i botigues de fitness tenen bons complements esportius, productes naturals per a muscular, dietes, etc. Un bon estat físic genera vitalitat i optimisme, i sovint millora substancialment la relació social.
Algunes normes bàsiques de nodriment esportiu serien: beure aigua bona i en abundància, prendre àcids greixos essencials i almenys un 20 % de proteïnes, no ingerir més d’un 15 % de greix en els aliments i limitació radical de sucres refinats i sal. Va molt bé la diversitat en fibra i assegurar el 65-70 % d’hidrats de carboni, a més de suplements (vitamines-oligoelements…). Res d’aliments nocius (fast-food, llepoleries, pots, congelats). Per a augmentar en concret l’útil massa muscular preneu: proteïnes, aminoàcids ramificats, l-glutamina, crom, vanadil sulfat, coenzima B12, creatina, magnesi…

4.3. ARQUETIPUS MENTALS

La literatura, els viatges, les relacions interculturals, etc., donen riquesa de matís i flexibilitat mental, àgil i ràpida, base per a un nivell d’acció creativa, necessària per a la militància lingüística diària, on contínuament et veus en situacions complexes, noves i relliscoses.
Un “exercici” especialment útil són els reculls de citacions de savis, herois, sants, místics, màrtirs, lletraferits, etc. del temps, cultura o país que sien. N’existeixen col·leccions temàtiques, les quals matisen, contrasten i centren extraordinàriament la percepció fidedigna de la realitat, ensems que ens la fan hiperrealista, enmig d’una claredat mental prou per damunt de la mitjana. Aquest filar prim genera gran plasticitat i creativitat, i fa que les nostres respostes i actes quotidians se centrin al mil·límetre, amb l’esme coratjós que ens cal per a la nostra difícil situació sociolingüística. En concret, els refranys populars catalans ? aquells més vius!? donen naturalitat genuïna i distensió a la nostra lluita lingüística de cada dia; ço és, actitud acerada i no elitista: l’elitisme és un dels greus llasts ? en sentit d’artificiositat postissa i academicisme de carrera, acartronat- que arrossega usualment la nostra militància per la llengua, i que cal evitar si volem ser efectius, convincents.
Breu: es tracta d’assimilar i de resumir l’essència de la saviesa; de ser senyors del nostre silenci, sense ser esclaus dels nostres mots, i de fer coincidir les realitats amb percepció i el màxim de profunditat que puguem abastar. Treure´ns les brides i adquirir una visió panoràmica.

4.4. ARQUETIPUS ESTÈTICS

Cal que infonguem harmonia, serenitat i ritme a la lletjor i al desordre que ens envolta. Val a destacar-hi l’art més espiritual: la música, i l’art que forneix més claredat intel·lectual: la literatura. Cal cercar cançons, frases, poemes (la funció de la poesia és assolir la perfecció en l’ús de l’idioma) que sien models harmònics generatius i incorporar-los al nostre subconscient com a referents vitals.
Com a poble dominat, podem aprendre molt dels trets artístics dels afroamericans, les músiques dels quals (jazz, blues, swing) són extremadament sinuoses i amb subtils matisos, ben escaients per a una col·lectivitat avesada a resistir i lluitar contracorrent, que ha menester d’una extrema exactitud per mantenir-s’hi. Les modulacions finíssimes d’aquelles veus negres de vellut, amb un rerafons d’esclavatge remut en una cultura protestant, ensenyen versatilitat, agilitat, exactitud de ritme, autoconeixença. La música clàssica europea també té exponents d’una complexitat riquíssima i de gran perfecció: la sacra barroca (Bach, especialment), la romàntica (el nacionalista Chopin), la vehement malenconia de Mahler, l´estàtic Miserere Mei d’Allegri… La música mística sefardita o sufí, la flauta de Pan, la nostra meravellosa tenora… A ca nostra trob que M. del Mar Bonet és la més esteticista tant en lletres com en música; a més, sovinteja les poesies de l’Escola Romàntica Mallorquina, que són uns referents immillorables.
Prenguem per exemple el cim de la música del nacionalisme romàntic: Chopin. Trobem clarament en els seus meravellosos Nocturns o també a les Mazurques tota la sèrie que presenta com a fil conductor de la superació de la decadència caracteriològica (penseu que Polònia, pàtria del compositor, es trobava en vida d’ell ocupada i repartida entre Rússia, Prússia i Àustria-Hongria) en la seva música: primer hi expressa dolor (per a connectar amb el sentiment permanent del poble polonès), però en fa tristesa, nostàlgia i malenconia a fi que sia productiu, creador (explosiu a força d’amuntegar pressions negatives, com un Big-Bang), amb fondària moral i estètica, després transforma aquesta malenconia en finor matisada fins a extrems sorprenents, amb exactitud psíquica, i de cop la barreja amb una sobtada força i una energia fulgurant, com a descàrregues de força mil.limetrada, cops exactes, reconcentrats i demolidors, tot acabant en una bellesa estàtica, mística. Tot just és el camí, explicat musicalment pel millor romanticisme, cap a la metanoia (equilibri creador i vibrant) per a superar qualsevol decadència nacional.
Quant a literatura, n’hi ha d’un equilibri sublim, com James Joyce, el qual frega la perfecció més clàssica. D’altres, com Lawrence Durrell, en el seu Quartet d’Alexandria, és tot llum del record a través d’una insòlita riquesa i elegància en la forma. Un tant en la mateixa línea, però molt més antic, “El Collar de la Coloma”, cim de la literatura andalusí, d’Ibn Hazm –conspirador aliat dels catalans-, escrit a Xàtiva el 1022, és la millor poesia imaginable, “sobre l’amor i els amants”, que és un tema que sempre impressiona molt a tothom. O la força de les passions subconscients en el millor romanticisme, com ara a “Cims borrascosos”, d’Emili Brontë.
De catalans clàssics (els qui tenen el ple desacomplexament de viure en un Estat propi, plenament sobirà), tenim l’enorme creativitat mística de Llull (segurament el major català de tota la nostra Història), el dramatisme gòtic d’Ausiàs March (que és un hondo, un blues, però amb estructura formal gòtica), o l’elegantíssima autocontenció de Jordi de St. Jordi.
Assimilar la claror de la perfecció forneix equilibri i força anímica, bàsics per a una bona projecció exterior (comunicació) del nostre jo. Tenir les coses clares per tenir un país clar i lluminós.

4.5. ARQUETIPUS PSICOLÒGICS I D’ACCIÓ

L’home magnètic és atent, amable, polit, afectuós sempre i amb tothom, no pas per motius egoistes, cosa que és ràpidament descoberta, sinó perquè ha convertit aquesta casta de conducta en principi i li és una mena de segona natura. Té un bon somriure, una paraula amable i una cordial encaixada de mans per a tothom. No es mostra mai indiferent als patiments que l’envolten, ans hi té sempre un mot de conhort amanit. Té una frase de simpatia per al qui es troba en qualque entrebanc. I té el do de fer sentir als altres que es troben sempre a la mateixa alçada en què ell es troba; com si la qüestió de superioritat o d’inferioritat no vingués gens a tomb en llurs mútues relacions.
(H-A.Parkyn)
O sia: empatia, generositat “preventiva”, noviolència, bons gests i obres. I també: forçar la connexió fins i tot amb els qui, per prejudici o mal caràcter, es neguen a tenir-ne (per ex.: si algú ni et respon, te n’acomiades amb un irònic i contundent “Adéu-siau, simpàtic(a)!”). El treball psicològic consisteix a connectar amb el punt mental de cadascú qui es relaciona amb tu, per passiva o per activa, a fi de demostrar-los fins a quin punt «els poders establerts tendeixen al control, a la unificació i a l’explotació psíquica de llurs súbdits» (X. Rubert de Ventós). «Qui és savi i lliure sols influeix en l’altri en el sentit d’enlairar-se a la perfecció de la llibertat de cadascú» (Keyserling). “No ens hem de deixar fer esclaus d´ambicions i desigs que no tenim i que els mediocres ens suggereixen a fi de dominar-nos” (André Maurois). Aquest és el punt de la Transfiguració del qual parlava en Toynbee com a motor de les civilitzacions en ascens: arribar al coneixement (saviesa de la vida) i a la metanoia (equilibri vibrant) i escampar aquest bon esperit sense forçar cap llibertat. Llavors cadascú ho interpretarà segons les pròpies necessitats: guaitar als ulls dels torturadors i navegar amb el sofriment dels torturats. I discutir amb una energia convincent (la de la dignitat del convenciment irreversible d’allò que és ver) contra els qui es tanquen a allò millor o «detenen, amb injustícia, la veritat” (St. Pau).
Asseguda, escoltant Larkin, m’adoní que em trobava en presència de quelcom que ni de casualitat havia vist abans, més a prop d’alguna força primigènia que no pas d’un home: un huracà, una onada de la gran tempesta, l’ímpetu de la vida en primavera i la marcida alenada de la tardor, tot semblava emanar del poder amb què parlava. Pareixia com si la seva personalitat prengués, assimilàs i engegàs cada emoció que corprenia la munió que l’envoltava, cadascun dels seus patiments i alegries que havien sentit, expressat i santificat. La gran força elemental present en totes les gents se n’havia endinsat en sa natura per sempre més… Aquesta força canvià màgicament la vida dels treballadors dublinesos…
(Constance Markiewicz, escriptora polonesa de les primeries del segle, en parlar del cap sindicalista i independentista irlandès Larkin com a personalitat magnètica, transfigurada
El nostre capteniment diari ha de ser alegre, desimbolt, molt natural (no gens forçat ni mecànic) i amable, però sempre preparat per a plantar cara sense complexos (als llavis la rosa,la mà a l’espasa) i en absolut quedar-nos a la defensiva, acomplexats, como sempre fem els catalans, entre altres raons per manca de convenciment,o sia,d’una bona preparació ideològica (ens cal una renovació terminològica a fons del pancatalanisme:som-hi!). Raure a la defensiva és enviar a l’enemic el missatge que no volem lluitar i que capitularem prest: “Els espartans no demanaven quants enemics hi havia sinó on eren” (Agis II). ”Jo no dic pas que tots nosaltres ens hem de portar malamant,però sí que cal que sembli com si puguèssim” (Orson Welles). “La Societat Consumida”, d’en Pere Calders (“Invasió Subrtil i altres contes”) fa una divertida,finíssima i desemmascaradora sàtira del caràcter ridículament rutinari, miop, mancat de dignitat, autoenganyat i ploramiques dels bonjans front a les bestieses que ens imposen. En la vida real (no pas en la que s’inventa l’academicisme humanista) donar una imatge de feblesa és perdre de bestreta. “De fora vingueren i de casa ens tragueren”, diu el refrany tradicional, però no és d’estranyar car “Molts són pocs si fugen”. ”El món no es troba pas amenaçat per les persones dolentes, sinó per aquells que permeten la maldat” (Albert Einstein).
Les doctrines d’Espinalt (la Psicoestètica), les dels filàntrops nord-americans (Carnegie, etc.), la de psicòlegs… són útils, però, en elles mateixes, sols són tècniques que hi ajuden, no pas la Transfiguració en si, la qual és un moviment de dins cap a fora. La interiorització de tècniques, que és el moviment contrari, no és autogenerador, creatiu, sols, si de cas, un ajut per arribar-hi o créixer.
El deure d’un guerrer és el coratge, la disciplina, l’energia, la fortalesa, l’honor, l’estratègia, l’ardidesa en la batalla, la generositat, la capacitat per al comandament, la noblesa.
(18:43 Bhagavad Guita)
Quan és de nit per als altres, l’ànima disciplinada roman desperta; quan els altres es creuen desperts, allò que tenen per claror és nit per al savi il·luminat.
(2:69, Bhagavad Guita)
Feu preguntes en lloc de donar ordres directes.
Permeteu que el proïsme salvi el seu prestigi.
Elogieu el menor progrés i tots els progressos. Siau càlid en l’aprovació i generós en l’elogi.
Atribuïu al proïsme una bona reputació que hagi de mantenir.
Encoratgeu l’altri. Feu que els defectes semblin fàcils d’esmenar.
Mireu que els altres se sentin feliços de fer allò que suggeriu.
(Dale Carnegie)
I també: El nacionalisme i el culturalisme català és sovint massa amateur i anàrquic. Un país que no intenta que les coses surtin el millor possible, senzillament, no té futur, no és competitiu (tret de per a la mera autosubsistència) ni tan sols és europeu. Senzillament és un ressentiment, un espolsar-se les puces i una imbecilitat tirar tant les culpes a Madrid: si nosaltres podent fer millor les coses, i no les fem; és normal que un altre més despavilat ens furti, ens humiliï i se’ns pixi a la boca. I la resta, excuses i romanços de malpagador i de ploramiques que no mereixen major atenció. Cal guanyar-se el respecte per a vèncer.

4.6. LEGALITAT, GEOESTRATÈGIA, SENTIT MILITAR-ESTATAL

Hem de mirar sempre de conèixer la legalitat (malgrat que sia feta bàsicament pels enemics de la nostra llengua) i esgotar-ne totes les seves possibilitats. Les lleis són una teranyina que sols enxampa els més febles i que és traspassada pels poderosos i cauts; però el feble que gosi foradar-la rebrà un bon escarment dels mitjans de comunicació, també en mans, bàsicament, dels qui ens escanyen. I no esmentem ara les tortures i altres mals amplament tolerats des del Ministeri de l’Interior.
Caure en violències i provocacions no és útil ni sol dur a res de bo. Els millors mètodes són els “espectacles” d’accions no-violentes tipus Greenpeace (seguidors de les tàctiques de Gandhi i M.L. King): són impecables i tenen eixida als media. A ca nostra, grups com La Crida o Grup en Defensa de la Llengua han fet ús, a vegades, de tàctiques noviolentes, com ara enganxar cartells en català, en ple dia, damunt de rètols oficials en foraster (La Crida) o anar, una colla, de restaurant en restaurant, i anar-se’n tots plegats quan el menú no era pas escrit en català (gdl).
El pitjor enemic d’un discriminat és ell mateix. Cal aprofitar el refús per a fer-se més fort i lluitar. (Eduard Romero, ambaixador nord-americà a Madrid, a “La Vanguardia”, 16-7-98).
A força de segles, sense suficient poder polític, els catalans solem tenir mentalitat de comerciants (fenicis, jueus) i ara també de funcionaris (buròcrates); però, generalment, ni tan sols els “nacionalistes” no acaben d’adonar-se gaire de tota la profunditat de la sistemàtica manipulació colonial que ens endogala. Ens manca sentit geoestratègic (diplomàtic) d’Estat. Ens manquen virtuts militars (audàcia, disciplina, coratge, tenacitat, autosacrifici, etc.), les quals poden i deuen ser usades en la vida civil i no pas en violències. És necessari conèixer a fons tots els viaranys de la manipulació psíquica, cultural, històrica, política, etc. de l’Estat central, que es proposa de completar el gran genocidi contra la llengua catalana, genocidi que, en els actuals moments de revolució tecnològica i de refinada propaganda subliminal, és més eficaç que mai. Hem de saber cercar aliats en tots els camps: els idiomes germànics, els minoritzats, generalment les classes socials subalternes, ongs, modes ètniques, etc. Sobretot, ens cal una ferma autosolidaritat nacional i uns lligams fluïds amb altres llengües colonitzades, com ara el basc, el gallec, l’occità… tal com fa el butlletí Llengües Vives -L6. Però anem ben alerta amb gran part dels nostres “líders” socials,culturals i polítics car
Viuen més preocupats a no ferir la sensibilitat de l’amo que no pas a defensar la raó del poble que representen (Editorial d’ “Independència de Catalunya”, n.3).
Sempre hi ha hagut més por de la que toca. Més de la que demana el repressor. L’autocensura és la pitjor censura que conec. (Vicent Ventura, escriptor valencià).
La nostra por és la seva força”. (Anònim).

4.7. ARQUETIPUS ESPIRITUALS

Són els més pregons i resistents de tots (si bé hi ha prou gent que no els copsa gaire).
Als fets del món veig bé tothom encès,
però als de Déu, grossers, ben ignorants.
(Ausiàs Marc)
[…] aquests sants entraven en una relació molt més activa (i/o, així mateix, amb un cercle molt més ample) que la que haurien tingut si haguessin romàs en el món i passat llur vida en alguna ocupació secular. Des de llur vida de recés, influiren en el món més que no l’emperador de la seva capital estant car llur recerca de la comunió amb Déu era una forma d’acció social que commovia llur proïsme més vigorosament que no pas qualsevol servei secular en el plànol polític… Un dels trets destacats de l’ascetisme bizantí primerenc fou la seva passió per la justícia social i la seva defensa dels pobres i oprimits.
(Estudi de la història, Arnold J. Toynbee)
Allò que Déu guarda, el dimoni no ho toca
(Refrany català)
L’ànima d’un famolenc es nodreix sempre millor i més higiènicament que no pas la de qui s’ha atipat.
(Màxim Gorki)
Espiritualitat i religió són un parell de móns en contacte, però sovint incompatibles: la religió o religiositat sol ser una corrupció de l’espiritualitat, però, ensems, la genera i la manté.
Els primers cristians eren poc religiosos, com es veu, car els de Jerusalem, de moment, continuaven anant al Temple de sempre; i els de Roma no sentiren pas necessitat ni de temples ni d’imatges, fins al punt que la gent els tenia per ateus.
(Transparència al cim, J. Rovira Tenas)
El nacionalisme català, caigut en la superficialitat racionalista i mancat de real sentit d’Estat (català: l’únic que podria assegurar la supervivència de la llengua nacional, per suposat), fatalment, no sol copsar aquests paranys paradoxals, fins al punt de ni plantejar-se’ls. Tanmateix, de ser conseqüent sí que se’ls acabaria plantejant a fons, car es tracta d’una qüestió de dignitat i esforç, i de supervivència nacional.
Qualsevol nació que vulgui assegurar la seva durada i demostrar el seu dret a l’existència ha de descansar damunt una base religiosa.
(Otto von Bismarck)
Hi ha dades ben evidents per a emplaçar històricament i socialment el cristianisme: els estats de tradició cristiana (i sobretot els de tradició reformada o protestant) són els més forts, desenvolupats i relativament democràtics d’arreu el món. La “religió” (tradició institucional) d’Occident no ens deixa entreveure el fons o la substància del cristianisme amb objectivitat, i no hi ha res pitjor après que allò après a mitges. Tanmateix, el marxisme o els drets humans són productes, conceptes, típicament judeo-cristians (els profetes que clamaven per la justícia social, la llibertat de consciència dels apologetes o de Luter), prou impensables en religions orientals i, fins i tot, en l’Islam.
Però sabut és que l’imperialisme castellà ha fet un ús sistemàtic de la colonització religiosa per a estovar les seves víctimes: S’ha fet moltes vegades obra de l’antipentecostès […] el cristianisme no es dirigeix als Estats, sinó a les nacions… Extirpar la veu catalana és un crim contra la glòria del cel (Dr. Carles Cardó, 1919).
Qui les obres de Déu no ama, Déu no ama les obres d’aquell.
Tot home qui es baralla amb Déu acaba vençut.
(Llibre dels 1000 Proverbis, de Ramon Llull)
Cal un temperament cristià per a poder suportar millor situacions difícils, embullades i relliscoses com l’actual,amb un màxim d’alegria i esperança i un mínim de violències.
Hi ha, doncs, una successió històrica que podem disposar així:
ler.) Societats primitives (paleolític, neolític).
2on.) Civilitzacions de primera generació (egípcia, sumèria).
3er) Civilitzacions de segona generació (hel-lenisme).
4rt.) Esglésies universals(cristianisme, budisme, islamisme).
5è) Civilitzacions de tercera generació (occidental, xinesa…)
Deixeu-nos ara considerar la possibilitat que esglésies universals sien les protagonistes i que enfoquem i interpretem la història de les civilitzacions no pas des del punt de vista de llur propi destí, sinó de l’efecte que exerceixen en la història de les religions. La idea pot semblar nova i paradoxal, però, al capdavall, aquest és el mètode d’enfilar la història basat en la col-lecció de llibres que anomenem la Bíblia (… ) trobarem la resposta en la veritat que la religió és una activitat espiritual i que el progrés espiritual és trobat subjecte a una llei proclamada per Esquil en un parell de mots: pathei máthos, aprenem a través del patiment… En aquesta perspectiva hom podria considerar el cristianisme com el punt reeixit d’un procès espiritual que no sols, sobrevisqué successives catàstrofes seculars, ans n’extragué la seva inspiració acumulada.
(Estudi de la Història, Arnold J. Toynbee, 1889-1975, historiador anglés amb destacats deixebles catalans).
El Calvari és un telescopi a través del qual albirem l’immens panorama de l’eternitat i veiem l’amor de Déu irrompent dins la història humana.
(Martin Luther King,1929-1978, pastor baptista i cap del moviment pels drets civils i contra la guerra del Vietnam).
Si volem un poder català que garantesca la supervivència de la llengua i cultura catalanes ens caldrà no ser tan frívols ni còmodes en aquests temes. No hi ha res de més generador que la fondària de la fe transcendental, la qual és una gramàtica bàsica que, com planteja Toynbee, mou milions i milions de persones durant mil·lenis, molt per damunt de partits, filosofies, ideologies humanistes… Malgrat èpoques de decadència religiosa, la fe sempre acaba refent-se i soterrant els demagogs que auguraven sa fi. Els mateixos costums occidentals i llurs modernes democràcies són Cristianisme dissolt, complexament, durant molts segles, en les nostres societats, les quals són ara les més potents econòmicament, les que tenen les societats civils més formades de tot el món. I això a través de la lliure interpretació de la Bíblia (Luter, s. xvi), que és el principi de la Modernitat: llibertat de consciència, llibertat religiosa i, per derivació, llibertats civils i democràtiques. La independència dels Estats Units és la primera ocasió de la història en què Estat i religió romanen separats i on s’estableix una llibertat religiosa legal i estable, amb llibertats democràtiques formals, i això en una societat que pot ser considerada fortament calvinista. I ara és el model exportable arreu.
Una altra dada objectiva: l’eclosió religiosa va unida amb el poder estatal-militar-econòmic. És el cas de la Catalunya dels ss. xiii-xiv, de l’imperi hispànic del s. xvi, i de l’Anglaterra victoriana o dels Estats Units actuals.
Si com l’eixorc qui a Déu no esmenta
que li don fills assenyats e adrets
e, quan los veu ésser folls e contrets,
nova dolor davant ell se presenta.
(Ausiàs Marc)
Catalunya -tradicionalment enfrontada al Vaticà i a la seva valedora medieval (França) durant els segles gloriosos- fou concedida com a dot a Castella, a canvi del seu paper de braç militar de la Contrareforma. Aquesta triple aliança o Eix anticatalà (França-Vaticà-Castella) ha conduït Catalunya, al llarg dels segles, vers un racionalisme mecànic i a un agnosticisme creixents.
Si a ca nostra fóssim protestants en comptes de cristians de compra-venda, en mans de la Cúria Vaticana i dels seus tripijocs d’alta diplomàcia (fet que, evidentment, genera gran malfiança entre catalans patriotes i despavilats), els lligams que ens enreden a l’Estaca no existirien. Qui pot dubtar que seríem rics, lliures i sobirans? I tant, que ho seríem! Com l’Holanda d’en Rijkaard!?.

Anuncis

2 pensaments sobre “El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants (04 – Un Bon Lideratge Passes Concretes Contra el Col·lapse Caracteriològic dels Catalans)

  1. Retroenllaç: Alliberament nacional (Recopilatori) | Braços Oberts

  2. Retroenllaç: Caracteriologia (Recopilatori) | Braços Oberts

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s