Arxius mensuals: Juny de 2016

Problemes i solucions Part 2.0 (08 – Anàlisi dels detalls, Informació, Recerca)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

ANÀLISI DELS DETALLS, INFORMACIÓ, RECERCA

“Molts desastres majors i menors en la vida podrien ser fàcilment evitats si l’afectat es llegís amb atenció el llibre correcte”

  • “A cas nou, consell nou” (Refrany català).
  • “El coix sap com caure” (Proverbi Lujia , Kènia Occidental).
  • “Cada detall importa en una crisi” (Jawaharlal Nehru, 1889-1964, estadista de l’Índia).

Jawaharlal NehruBill Gates

                   JAWAHARLAL NEHRU                                                                 BILL GATES

  • “Heu de pensar sobre els problemes fonamentals de la vostra empresa i desplegar una estratègia empresarial a llarg termini per a resoldre problemes i aprofitar les oportunitats que les vostres anàlisis vagin descobrint” (Bill Gates [William Henry Gates III], *1955, empresari nordamericà).
  • “Cada àrea del problema escampa un raig d’esperança, i l’única certesa inalterable és que res no és cert o inalterable” (John Fitzgerald Kennedy, president dels Estats Units).
  • “L’àmplia disponibilitat d’informació és l’única base per a la resolució eficaç de problemes del dia a dia, allò que esperona els programes a una millora contínuada” (Thomas J. “Tom” Peters, *1942, autor nordamericà sobre administració empresarial, conegut pel seu bestseller “In Search of Excellence / A la recerca de l’Excel·lència”).
  • “Joseph Campbell, gran erudit en mitologia, descriu el procès evolutiu d’anar més enllà del conegut en allò que ell anomena “el camí a mà esquerra”. En els mites, que transmeten els paradigmes vius de totes les cultures, l’Heroi elegeix tradicionalment el camí a mà esquerra perquè és on trobarà nova informació i descobrirà la veritat. El camí a mà dreta és l’opció de costum, l’statu quo, el lloc on hi ha tots els problemes. A fi de transformar el dilema és mester d’assolir nova informació. Així, els mites desperten adins de nosaltres l’arquetipus del viatge devers la transformació” (“Les nous revelacions-Manual”, 1995, de James Redfield i Carol Adrienne).

Feeling Good (Música)

Avui us portem una peça que duu per títol “Feeling Good” és una cançó escrita els autors anglesos  Anthony Newley i Leslie Bricusse per al musical  The Roar of the Greasepaint – The Smell of the Crowd. La cançó va ser interpretada per primer cop a l’escenari el 1964 per Cy Grant al tour pel Regne Unit, i per Gilbert Price al repartiment originad a Broadway el 1965.

Nina Simone va gravar la cançó pel seu àlbum del 1965  “I Put a Spell on You”.

Aquí us posem una versió a càrrec de Nina Simone

Birds flying high you know how I feel
Sun in the sky you know how I feel
Reeds driftin on by you know how I feel

(refrain:)
Its a new dawn
Its a new day
Its a new life
For me
And I’m feeling good

Fish in the sea you know how I feel
River running free you know how I feel
Blossom in the tree you know how I feel

(refrain)

Dragonfly out in the sun you know what I mean, don’t you know
Butterflies all havin fun you know what I mean
Sleep in peace when day is done
Thats what I mean

And this old world is a new world
And a bold world
For me

Stars when you shine you know how I feel
Scent of the pine you know how I feel
Oh freedom is mine
And I know how I feel

TRADUCCIÓ

Els ocells que volen alt saben com em sent
El sol en el cel sap com em sent
Les canyes que van riu avall saben com em sent

(tornada:)
És una nova albada
És un nou dia
És una nova vida
Per a mi
I tinc bones sensacions

Els peixos al mar saben com em sent
El riu que corre lliure sap com em sent
La flor en l’arbre sap com em sent

(tornada)

El pixaví al sol sap el que vull dir, no saps
Les papallones totes xalen, saps el que vull dir
Dormir en pau quan es fa de dia
Això és el que vull dir

I aquest vell món és un món nou
I un món audaç
Per a mi

Les estrelles, quan brilles, saps com em sent
Aroma dels pins ja saps com em sent
Oh llibertat és meva
I sé com em sent.

Problemes i solucions Part 2.0 (07 – Metodologia)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

METODOLOGIA

“Els problemes han menester d’una metodologia: bona anàlisi sense prejudicis, solucions possibles (calibrant-ne les conseqüències), tria de la tàctica més adequada, recerca d’eines escaients per aplicar-la i finalment aplicar-la (tot estant atent a possibles canvis tàctics per necessitats cojunturals)”.

  • “L’important per a mi, no és donar la culpa d’un error d’algú, sinó esbrinar què va causar l’error” (Akio Morita, 1921–1999, físic i empresari japonès, co-fundador de Sony).
  • “Els problemes importants que tenim no podran pas ser resolts en el mateix nivell de pensament en què es trobaven quan els creàrem” (Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany, el major científic del s. XX).
  • “Qui sap resoldre problemes és menys eficient que un altre qui sap evitar-los” (Luis Señor González, assessor d’inversions).
  • “Per a resoldre les situacions més disfuncionals, el primer que cal fer és amarar-los amb informació” (Margaret “Meg” Wheatley, autora estatunidenca sobre conducta organitzacional, lideratge, canvis…).
  • “Sols quan li sumin el complement de la rendició a un ordre “superior” o més inclusiu pot l’esforç de la voluntat personal produir fruits sans” (Philip Novak, “Buddhist-Christian Studies, East-West Religions Project” de la Universitat de Hawaii, 1984).
  • “Qui no cerca consell no té senys. Sa niciesa el torna cec a la Veritat, i dolent, cabut i perillós per a l’altri. Germans, cercau consell en altri, perquè s’hi troba el camí que defuig l’errada i el penediment inútil” (Khalil Jubran, 1883-1931, escriptor i artista libanés emigrat als Estat Units).

SENEFA 005

             KHALIL JUBRAN                              DALE CARNEGIE

KHALIL JUBRANDALE CARNEGIE
SENEFA 005

  • “Imita sempre la conducta dels guanyadors, si hi has perdut” (Dale Carnegie, 1888-1955, assagista nordamericà).
  • “Creeu els problemes que us són necessaris a fi de donar les solucions que desitgeu” (No en consta l’autor).
  • “Plantejar-te tan pocs problemes com puguis és l’única manera de resoldre’ls” (Jean Cocteau, 1889-1963, escriptor, dibuixant i director de cinema francès).
  • “Un sistema establert dissol molt fàcilment les crítiques “dissolvents”. Els impactes esporàdics es perden –i no qualla mai una alternativa. Per contra, una contextura és ja el rudiment d’un sistema en què la pars construens és més important que la destruens. Almenys és un nucli relativament tenaç –i un embrió aparentment viable, capaç de desenvolupament. Puc dir que aquest conjunt d’assaigs presenta un nus d’acccessos i d’exides” («Dir la realitat», 1983, de Lluís-Vicent Aracil i Boned, *1941, sociolingüista valencià).
  • “Si no us agrada alguna cosa canvieu-la; si no la podeu canviar, canvieu la manera de pensar-ne” (Mary Engelbreit, *1952, artista i empresària nordamericana).

Tassa dissenyada per Mary Engelbreit

Tassa dissenyada per Mary Engelbreit

  • “Hi ha qüestions molt importants i pràctiques plantejades seguint aquesta ruta alternativa que diu: anem a mirar les condicions materials, els sistemes de producció, les necessitats dels éssers humans, i les solucions alternatives competents a la satisfacció d’aquestes necessitats” (Marvin Harris, 1927–2001, antropòleg nordamericà).
  • “Les possibles solucions a un problema determinat brosten com les fulles d’un arbre, cada node representa un punt de deliberació i decisió” (Niklaus Wirth, *1934, científic de computació suïsso-alemany).
    “1. No atacaràs la persona, sinó l’argument (fal·làcia ad hominem)
    2. No malinterpretaràs o exageraràs l’argument d’una persona per debilitar la seva postura (fal·làcia de l’home de palla)
    3. No prendràs una petita part per representar el tot (generalització precipitada o fal·làcia secundum quid)
    4. No intentaràs demostrar una proposició suposant que una de les seves premisses és certa (petició de principi o fal·làcia petitio principii)
    5. No asseguraràs que alguna cosa és la causa simplement perquè va passar abans (causalitat falsa o fal·làcia post hoc ergo propter hoc)
    6. No reduiràs discussió només a dues possibilitats (fals dilema)
    7. No afirmaràs que, per la ignorància d’una persona, una afirmació ha de ser vertadera o falsa (crida d’ignorància o fal·làcia ad ignorantiam)
    8. No deixaràs caure la càrrega de la prova sobre aquell que està qüestionant una afirmació (càrrega de la prova o fal·làcia onus probandi)
    9. No assumiràs que “això” segueix “allò” quan no hi ha connexió lògica (fal·làcia non sequitur)
    10. No assumiràs que una afirmació per ser popular ha de ser certa (sofisme popular o fal·làcia argument ad populum)
    Més a: “Los 10 mandamientos de la lógica

Masculisme o Masculinisme

MASCULISME ANTISEXISTA contra FEMELLISME SEXISTA

Vet ací una comparació dels principis bàsics de la forma dominant de feminisme, l’anomenat “de gènere” (és a dir, sexista) i el nou moviment MASCULISTA, resposta a la nova discriminació per raó de sexe.
Si bé el feminisme va nèixer antisexista, igual que el marxisme va nèixer predicant la igualtat, en arribar a abastar molt de poder i subvencions (especialment Instituts de la Dona i semblants de les institucions, en el cas espanyol, semblant a uns altres de distints països occidentals), es transformen en el seu contrari segons la màxima de “tothom som iguals però alguns més iguals que uns altres”. La igualtat feminista, avui en dia, és tan rara com les dents en les gallines i, com fan les ideologies totalitàries, no accepta cap debat obert i franc sobre els objectius que actualment manté.

Masculisme o Masculinisme

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Les dones han estat privades de drets que sí tenen els homes. Si els homes en qualque ocasió han estat privats d’algun dret és perquè no els afectava gaire.
  • MASCULISME: Tant els homes com les dones han estat privats de drets i responsabilitats desigualment repartits a causa de llurs papers tradicionals segons sexe. Hem de donar igual tractament a la manca de drets o tractament injust que els dos sexes han patit a causa d’aquests “rols de gènere”.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Els homes tenen tot el poder a costa de la impotència de les dones.
  • MASCULISME: Tant els homes com les dones tenen poder preferent segons esferes de la vida: les dones han tingut poder especial en àrees de reproducció i família i els homes en el treball, govern i presa de decisions comunitàries.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Les dones han estat oprimides pels homes.
  • MASCULISME: Tant els homes com les dones han estat oprimits a causa de llurs papers tradicionals “de gènere”.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Els homes han oprimit les dones pel poder del Patriarcat.
  • MASCULISME: La nostra societat ha tingut tant un Patriarcat com un Matriarcat amb poders ensems.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Sols lluita per igualar els drets de les dones allà on considera que les dones tenen desaventatge.
  • MASCULISME: Lluita per la igualtat entre els sexes, però tenint també en compte que no pot ser tot al 50% perquè hi juguen els desigs individuals i la pròpia natura.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: ignora orgullosament el patiment de la meitat de la humanitat, i considera que sols les dones són víctimes. Jutja per raons de sexe i sense dret a rèplica.
  • MASCULISME: es preocupa pel patiment de tothom sense discriminació de sexe.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Els homes tenen la culpa de tots els problemes de les dones i de tots els problemes dels homes mateixos i del món. Les dones són el futur en una utopia de llum i de color.
  • MASCULISME: No culpa segons sexe, sinó en tot cas de manera individualitzada i concreta (amb proves fefaents). Es tracta més aviat de problemes de la natura humana i en concret pel repartiment tradicional de rols.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Les dones són víctimes sempre innocents i pures com a verges que han de ser protegides a tota costa front als homes, que detenten el poder i que poden defendre’s ells mateixos en tots els casos. Anul·la la presumpció d’innocència per als homes, com en un Estat d’excepció (ideologia totalitària).
  • MASCULISME: No cau en maniqueismes doctrinaris i immadurs interessats ni anul·la drets civils bàsics. Tothom pot ser víctima d’injustícies, de gènere o no, i és menester estudiar cada cas.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Es considera a si mateix com un alliberament i una filosofia culta a l’avantgarda del pensament humà, mentre que considera automàticament qualsevol crítica –encara que sia raonada i sustentada amb tota mena de dades- com a “masclista” i reaccionària.
  • MASCULISME: Considera que l’actual feminisme sexista és simple femellisme ideològic (paral·lel al masclisme però en versió femenina) i un aplec de dogmes encarcarats, impositius i corromputs pel tracte amb el poder i les subvencions milionàries, d’un Futur que ja s’escolà i que no ha estat com el que pretenien, dogmes que ni fan ni són capaços de fer res per solucionar els problemes de gènere, al revés, creen prejudicis i agreugen tota mena de tensions en perillosos culdesacs que destrueixen progressivament el teixit familiar i social de les societats occidentals (dissolució familiar a favor de consumidors individualitzats i estandaritzats, increment espectacular de problemes psicològics…).
    Es considera a si mateix com un recull de debats per a solucionar els problemes fora de dogmes interessats amb el pes d’enormes interessos creats – a base de subvencions a institucions femellistes que promouen els problemes perquè reben subvencions quantioses gràcies als mateixos problemes que agreugen (com ara el maltractament domèstic, denúncies falses, etc.) en una espiral de violència i decadència social. Veu l’actual femenisme majoritari de gènere com un dogma introduït en els cercles de poder que promou Diktats irracionals i perillosos per a tothom, dones incloses.
  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Multitud de feministes històriques (no sexistes o demofeministes) han estat perseguides per aquestes feminazis intolerants per haver denunciat el caràcter irracional, mític i autoritari del nou tomb sexista del feminisme, en un fenomen semblant a les purgues stalinianes contra revolucionaris històrics.
  • MASCULISME: Les feministes igualitàries opinen igual que el nou Masculisme (també igualitari) i, de fet, són usades com a destacades ideòlogues del nou igualitarisme antisexita (aliança de feminisme i Masculisme antisexistes i per la igualtat de drets –que no pas necessàriament de resultats).

——————————————————————

Adaptació lliure al català d’un text de Ian Wilson
Agost 2001-2004.

Masculism (Masculinisme), en anglès:

En català:


P.S.:
L’Arcàdia de la Igualtat Final no crec que s’aconsegueixi mai perquè l’Oligarquia de torn ja s’encarregarà de fer tombar la balança cap a un costat o l’altre, perquè el que vol sempre la casta dominant és conflictivitzar la relació entre sexes en el poble, per tal d’afeblir-lo i dividir-lo. Si no ho fa amb masclisme ho farà amb feminazisme.

Les confuses religions

Les confuses religions

“Ek-klesía”, mot d’on ve el nostre “església” en grec vol dir “els cridats” –klesía- afora –“ek”-. Afora d’on? De la vana manera de viure.
L’Ekklesia en l’antiga Atenes era l’assemblea del poble, de la polis. L’aplec popular per governar la ciutat.
Tanmateix la trista història fa canviar moltes connotacions, originàriament positives i vitals, en encarcarats termes de connotacions dogmàtiques i ensopidament religioses. “Les religions són meres vestidures, molt malament tallades, de la fe” (Oscar Wilde, 1854-1900, escriptor irlandés).
“Els primers cristians eren poc religiosos, com es veu, car els de Jerusalem, de moment, continuaven anant al Temple de sempre; i els de Roma no sentiren pas necessitat ni de temples ni d’imatges, fins al punt que la gent els tenia per ateus” (Transparència al cim, J. Rovira Tenas).

Les confuses religions

La gent sol tenir mals “punts”: massa vegades ha participat en lluites pel poder dins organismes religiosos humans, i ha acabat manta camins volent engabiar l’Esperit sant sobirà amb etiquetes, denominacions, quadriculacions doctrinàries, sectes, religions d’Estat i d’altres opis. Ha nomenat càrrecs, títols, honors, tot jugant a perilloses casuístiques que han fet créixer les injustícies, les rutines i tradicions a costa de la Paraula i del fresc Esperit del Senyor en la terra. “Tu, Esperit, si el meu mal prec te val,
la sang del Just per un goig infinit.
Vine a mi de dia o de nit,
Fes-me saber si pregar per tu cal!
No sé amar i el meu adintre ama:
Damunt neu veig meravellosa flama” (Ausiàs March, senyor de Beniarjó, la Safor, poeta i falconer reial, 1400-1459, València).

Les confuses religions

Cert que els malpagadors, amb el pretext del Més-Enllà, han escollit els guanys i honors del Més-Ençà. De què ens estranyem? Però el cel comença a la terra a través del Regne de Déu, de les Benaurances. “El Regne de Déu està entre vosaltres”, repetia Tolstoi als pobres i noviolents.
“No m’interessen la temperatura de l’infern ni el mobiliari del cel, sinó el que fan, ací a la terra, la gent” (Martin Luther King, pastor baptista pels drets civils de les minories). No es tracta d’una religió de mort, de simples consols d’ultratomba com a excusa de legitimar les atrocitats i escàndols en aquesta vida, sinó de la glòria del Regne de Déu visible cals seus fills, ben bé en aquest món. “Faci’s la Voluntat de Déu a la Terra, tal com ja es compleix al cel”, diu el Parenostre. “En açò és glorificat mon Pare: que dugueu a muntó fruit” (Joan 15:8).
Per què deixar que s’enganyi tant la gent? Per què més excuses? Per què tanta religiositat en fals? Per què més opi en un món sense consciència?

Les confuses religions

L’església és el Cos Mísic del qual Jesucrist és el cap. El Cos Místic és invisible als ulls humans, sols el mateix Déu els coneix a tots; és com una organització clandestina en l’ombra, en un món torturat on Satanàs regna (“el príncep d’aquest món” segons Jesús). L’Església de debò, no sectària ni simplement institucional, no denominacional ni impura pel contacte amb la corrupció del món, és l’organització secreta de Déu per a fer el bé per a la seva Glòria. Poden haver-hi tota mena de gent, d’allò més variat, la que potser menys ho esperem.
No podem confondre, com molts interessats caps religiosos voldrien, aquest Cos Místic invisible amb les ostentosament visibles institucions religioses humanes auotanomenades “esglésies”, les quals l’erren tot just perquè són humanes, tenen interessos creats i sovint desconeixen o desobeeixen la veu de l’Esperit. Qualsevol pot entrar o afiliar-se en una institució religiosa, qualsevol fill de Satanàs pot fer-ho i crear grans confusions i xantatges. A les institucions humanes dites “esglésies” conviuen caòticament ovelles i cabres i també cabrons, com a tot arreu, unes millor i d’altres pitjor, però cap de gaire perfecta. Per contra, el Cos Místic són els remuts de tota raça, llengua i nació. El Senyor els coneix i ells coneixen Sa Veu.
El Cos Místic és comunió dels qui creuen en el Senyor perquè Ell els ha dut a cercar misericòrdia i l’han escampada (és significatiu que, quan Hitler pujà al poder, pretengué eliminar de les Bíblies tota referència a la misericòrdia). Els remuts s’han adonat ja que estimar-se aquest món és una feixuga vanitat, passió inútil, misèria espiritual i aflicció d’esperit; tanmateix, no per això s’han descoratjat ni han caigut en la indolència.

“I el jou es podrirà a causa de la unció” (espiritual) (Isaïes 10:27). “El poble qui coneix son Déu s’esforçarà i actuarà” (Daniel 11:23).
“Jesús l’ungit…, ens ha estat fet, per Déu, saviesa” (Corintis 1.30). Jesús fou obrer artesà, predicador sense jornal, d’un nació ocupada per l’imperialisme de l’època, perseguit per l’alt clergat de la religió del Rei-titella (Herodes), fou refugiat “polític” a Egipte (malgrat sols ser un menor el rei “autonòmic” dels romans havia intemptat assassinar-lo per suposar que subvertiria el seu poder), calumniat, torturat i crucifixat públicament. Qui era ell i els seus seguidors? Gent del poble, pobres, no massa cultes…i, tanmateix, pogueren amb més d’un Imperi i s’han estès durant mil·lennis pertot el món. Més que sorprenent, una força distinta de les conegudes els ha sostinguts
“El Calvari és un telescopi a través del qual albirem el bast panorama de l’eternitat i veiem l’amor de Déu irrompre dins la Història humana”, digué M. L. King en un dels seus nomenaris.

Les confuses religions

El Calvari no és un culte tètric i malaltís al dolor ni una dada sinistra ni sangonosa, és un crit valent i enèrgic d’ànim als oprimits, la majoria de la població mundial.
Per això els qui viuen còmodament o plens d’ells mateixos no l’entenen, millor dit, no el volen entendre.
Déu es féu home cals oprimits i els jerarques religiosos van induir l’Imperi a assassinar-lo (això vol dir que els propis dirigents jueus eren encara pitjors, més maliciosos, que els ocupants). Tota aquesta història és fàcil de copsar per als vençuts, per als que cerquen justícia de tot cor.
“Quan aquest diví Redemptor apareix amb els seus vestits tacats de sang, l’afonada ànima saluda la seva manera d’acostar-se… i la veu sona eixint de les entràmenes de l’ànima: ‘Aquest és el nostre Déu, hem esperat per Ell, i Ell ens salvarà. Aquest és el Senyor, l’hem esperat, en gaudirem, i ens alegrarem en la seva salvació” (Joseph Charles Philpot “The Seceder”, 1802–1869, editor anglès baptista).
Jesucrist, Déu dels vençuts per ensenyar-los a vèncer.
El Calvari és la solidaritat de Déu amb l’home. Entre tant si tants “déus” és l’únic que va passar pel tub, Creador fet criatura. Més enllà de les ideologies que diuen que volen canviar el món o la societat –corruptes per natura, i sols parcialment canviables des d’un profund canvi de les arrels espirituals…
“És aquest llibre un lluminós far, clarejant de nit e de dia, lo qual és estat encès de la llum d’aquella ardent llàntia que en lo fust de la creu penjà per aclarir les enfosquides tenebres de natura humana” (Dedicatòria de la versió catalana d’“Imitatio Christi”, de Kempis, per Miquel Pérez, publicada a Barcelona el 1482).

El plaer o la religió són superficials. El goig i l’Esperit són profunds, revulsius, lliures i insondables.
Més enllà de les risibles i frívoles superficialitas humanistes (ingènuament, còmodament antropocèntriques i demagògicament optimistes) sols queda el Camí, Crist, una transfiguració més enllà de la ment racionalista (que no pas racional).

Les confuses religions

“Cantava l’ocell al verger de son Amat. Vingué l’Amic, qui digué a l’ocell:
-Si no ens entenem pel llenguatge, entengam-nos per Amor; perquè en ton cant se presenta a mos ulls mon Amat” (Ramon Llull).
La fe diu allò que no arriba a dir la raó, sense desdir-la. “Crec per a comprendre, i comprenc per a creure millor”. “Si la cosa creguda és increïble, també és increïble que l’increïble pugui esser cregut” Quan la fe es fa cega i fanàtica, se suïcida, car es fa flor del mal i opi religiós. “La fe és una funció del cor i ha de ser mantinguda per la raó. La una i l’altra no es desdiuen pas, com molts creuen. Com més intensa és la fe, més aguda és la raó. Quan la fe es torna cega, mor” (Mahatma Gandhi) “Allò contrari de la fe no és pas la raó, sinó la superstició” (Vittorio Messori). “La ciència sense religió està coixa. La religió sense la ciència és cega” “La mística és la font de qualsevol ciència de debò” (Einstein) Els pobles expansius que van a la victòria tenen fe: en la pròpia sobirania -defensada amb coratge- com en Déu, la raó els ve contrapesada i refrescada per la fe: la fe no desdiu la raó, ans li dóna ales i futur, capacitat d’expressió i d’emoció; igual com la raó és una útil eina per a comprendre la realitat. Sense l’energia i el coratge de la fe, la raó sola s’ha demostrat repetidament obtusa, inútil i eixorca.
En realitat sols tenim permís per a ser fanàtics…de l’amor. “Quan hi ha amor, l’acció és sempre correcta, en totes les circumstàncies. I quan existeix aquesta qualitat de l’amor, hi ha compassió. La compassió implica passió per tot” (Krixnamurti, 1895-1986).

Les confuses religions

I Got It Bad (And That Ain’t Good) (Música)

Avui us portem una peça que duu per títol I Got It Bad (and That Ain’t Good) és una cançó amb música de Duke Ellington i lletra de Paul Francis Webster publicada el 1941.

Aquí us posem una versió a càrrec de Nina Simone

My baby never treats me
sweet and gentle

The way he should
I got it bad
and that ain’t good
no that ain’t good

My poor heart is sentimental
not made of wood
Cos I’ve got it bad
and that ain’t good

And when the weekend’s_over
and Monday rolls around
I end up like I start out
just crying my poor heart out
Oh Lord above me
make him love me
the way he should
The way he should
Because I’ve got it so bad
and that ain’t good

TRADUCCIÓ

El meu xicot no em tracta mai
amb dolçor i suavitat

com ell podria
i això em sembla mal
i que no és bo,
no, que no és bo

El meu pobre cor és sentimental
no està fet de suro
Perquè em sembla mal
i que no és bo

I quan el cap de setmana s’acaba
i dilluns volta a la vora
Acab com començ
plorant el meu pobre cor a vessar
Oh Senyor, tan adalt damunt de mi
feu que ell m’estimi
com podria
de la manera que deuria
Perquè això, ai, em sembla tan dolent
…i que no és bo

El origen de los valencianos y del Reino de València

Imprès val-cat

“El Penó de la Conquesta”, senyera original y estatua de Jaume I “el Conqueridor” en el Ayuntamiento de la ciudad de València: Es fácil de ver que son la misma senyera que la catalana y la aragonesa, “sense blau”.

La lengua de los valencianos, por la Real Academia de la Lengua Española (R.A.E.)

Los firmantes, miembros de las Academias Española de la Lengua y de la Historia, habiendo conocido la peculiar controversia que durante meses pasados se ha hecho pública en diversos órganos de prensa valencianos, acerca del origen de la lengua hablada en la mayor parte de las comarcas del País Valenciano, y a petición de personas interesadas en que demos a conocer nuestra opinión sobre este asunto, científicamente aclarado desde hace muchos años, deseamos expresar, de acuerdo con todos los estudiosos de las lenguas románicas:
Que el valenciano es una variante dialectal del catalán. Es decir, del idioma hablado en las islas Baleares, en la Cataluña francesa y española, en la franja de Aragón, en la mayor parte del País Valenciano, en el Principado de Andorra y en la ciudad sarda de Alguer.
Por todo ello, nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda y aun asperamente impugnado, por personas que claramente utilizan sus propios prejuicios como fuente de autoridad científica, mientras pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que, por su entera labor, merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro.
Se hace fácil suponer que tras esas posiciones negativas se ocultan consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de un hecho suficientemente claro para la filología y para la historia.
Es culturalmente aberrante todo intento -como el que contemplamos- de desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomática y cultural catalana, por la que, como escritores e intelectuales españoles, no tenemos sino respeto y admiración, dentro del cual el País Valenciano ha tenido y tiene un lugar tan relevante.
Dámaso Alonso, Jesús Pabón, Antonio Buero Vallejo, Tomás Navarro, Pedro Laín Entralgo, José María Peman, Vicente Aleixandre, Fernando Lázaro Carreter, Alonso Zamora Vicente, Salvador de Madariaga, Marqués de Lozoya, Miquel Batllori, Camilo José Cela, Rafael Lapesa, Manuel Alvar y José Antonio Maravall. —-   1975, ratificado 1980.

Imprès val-cat

En estudios científicos sobre datos “de paternidad” (ADN), que són irrebatibles, resultó también que los genes más similares a los de los valencianos eran…los de los catalanes (estudio publicado el 15 de junio de 1995 en “Levante”). Luego no hay ninguna duda del origen de los valencianos.

-Por no hablar de la multitud de apellidos valencianos muy usuales, que son nombres de ciudades catalanas como: Valls, Solsona, Balaguer, Tàrrega, Cardona, Igualada, Agramunt, Roses, Piera, Blanes, Girona, Tortosa, Ripoll, Reus, Manresa… O también: Figueres, Vendrell, Perpinyà, Lleida, Tamarit, Masnou, Vic(h) e incluso Barcelona y Barceló.
-También de pueblos catalanes más pequeños, como: Bellmunt, Albiol, Cases, Biosca, Alzina, Martorell, Claramunt, Corbera, Costa, Mur(r)a, Aguilar, Alberola, Clarà, Coll, Colomer, Eres, Bigues, Boix, Bosc(h), B(r)u(r)guera, Casanova, Fàbrega, Fonollosa / Fenollosa, Forés, Marçà (Marzà), Miralles, Montagut, Mon(t)ferrer, Mon(t)lleó, Mora, Navàs, Peralta…), Prat(s), Prades, Pujal(t) / Puchalt, Ribelles, Sanaüja / Sanahuja, Soler, Sorribes, Ulldemolins, Vilaplana, Vilar, etc.
comarcas: Ripollés, Gironés, Rosselló, Vallès, Garrigues, Vallespir… o gentilicios catalanes: Cerdà (de Cerdanya), Pallarés (de Pallars), Català i Catalán, Llobregat…
Hay comarcas con el mismo nombre en Catalunya y en València: Mariola, Riberes, Plana… Y poblaciones con igual nombre al norte y al sur: Castelló, Montserrat, Sallent, Vilanova, El Puig, La Pobla, Portell, Quart, Querol, Rosell, Torrent, Altet, Montornés, Figueroles, La Llosa, Lledó, Ondara, Oliva, Vallbona, Viver…. Un pueblo, Miramar, existe en Catalunya, València y Balears.
Celebramos Sant Joan con fuegos desde Perpinyà a Alacant, hacemos “mones” de Pascua, castellers (Moixeranga en Algemesí), a les Illes, algunos pueblos valencianos como Catí gastan barretina, y el “llit” del Túria antiguamente se llamaba “Rambla”, en la ciudad de Alacant también tienen su famosa “Rambla”, como “les rambles” de todas las ciudades catalanas. La gastronomía de dieta mediterránea (all-i-oli , pa amb tomata, mones… ), las fiestas (2º Dia de Navidad y de Pascua.. ) y muchos otros detalles nos aproximan.

EL VALENCIANO ES CATALAN IGUAL QUE EL EXTREMEÑO O EL COLOMBIANO ES CASTELLANO.
LOS VALENCIANOS VENIMOS DE LOS CATALANES, COSA QUE SIEMPRE EN TODA LA HISTORIA SE HA AFIRMADO CON ROTUNDIDAD Y QUE SOLO POR SUCIA POLITIQUERIA SE NIEGA.

Unos pocos ejemplos entre otros muchos:

S. XIII: En el “Libre del Repartiment” vienen los pueblos originarios de los cristianos que repueblan el Reino de València. Casi un 80% proceden de Catalunya. En Burriana es el 80%, en Castelló se llega al 90% de repobladores catalanes, en València más del 55%, en Orihuela el 60%, etc.
Capitulo CLXXI de “Les Quatre Grans Cròniques” de Ramon Muntaner (1265-1336): “Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb e de l’encontrada. E és costum de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja fins a la nit…”. Es decir que en Segorbe en aquella epoca se consideraban catalanes, de hecho tienen aun hoy una torre con el nombre en puro catalán, que se llama “Torre del Botxí”, o sea, Torre del Verdugo.
1311: Ramon Muntaner se casa con na Valençona, de València: “E és veritat que jo, Ramon Muntaner, en aquella saó, venguí en Sicília, de Romania, e demaní llicència al senyor rei que li plagués que jo pugués anar en les parts de Catalunya e prendre ma muller que havia afermada fadrina en la ciutat de València. (“Les Quatre Grans Cròniques”, cap. CCLI ó CCXXXV).
1316: Testamento de na Guillelma, mujer de Salvador Pedrosell, ciudadano de València: deja dinero para liberar “cautivos catalanes de la ciudad de València” (“captivis catalanis oriundis de civitate Valentie”) de tierras de sarracenos.
1352: Capítulo 5 de la Crònica del Cerimonioso sobre una tempestad en Sicilia: “No se’n perdé alguna, sinó una galea dels catalans que era de València“.
1370: Bernat de Miracle, “savi en dret” (doctor en derecho, jurista) de València: “entre los quals catalans que hi moriren hi morí En Johan Roca, jove, mercader de València”, etc.
1392: Los concejales valencianos se dirigen a los de Mallorca lamentándose de la inseguridad que hay en la mar: “On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines?”.
1399: Los jurados de València se dirigen a los diputados del General de Catalunya para agradecerles la galera que les prestaron para dar “a aquells durs càstichs, terrible terror e punició condigna de tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació.
1414: Vicent Ferrer llama Catalunya a la València de habla catalana, al predicar a la comarca de Serranos: “Vosaltres de la Serrania, que estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets un vocable castellà e altre català”.
S. XV: Los Papas Borja, procedentes de Xàtiva, eran llamados catalanes por todos (“O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani”) y por sí mismos (Calixto III se llamaba “papa catalanus” y considera su pontificado como “gloria nationis catalanae”).
1539: Colofón de la traducción al castellano de las poesías de Ausiàs March hecha en València por Baltasar de Romaní (1ª edición) : “Las obras del famosíssimo philosofo y poeta mossen Osias Marco, cavallero Valenciano de nación Catalan… y en la
1553: 2ª edición en Sevilla, el autor constata que el poeta de València y señor de Beniarjó era “caballero valenciano de nación catalán”,
1554: Matteo Bandello, Novelle I: Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non c’è piu lasciva e amorosa città” (València, gentil y muy noble, que en toda Cataluña no hay ciudad más lasciva y amorosa).
1566: El burrianense Martí de Viciana en su “Crònica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia”: “En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana; porque en la conquista se pobló más de catalanes que de otras naciones.”
1604: J. Pujades. Dietari: “Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders vells catalans”
1610-1611: Gaspar Escolano, Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia: “Como fue poblado casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua (..) por más de 300 años han pasado los deste reyno debajo del nombre de catalanes (..) por ser todos de una misma lengua y nación”.
1766: El castellonense Josep Climent, en el Sermón de entronización como obispo de Barcelona: Casi todos los valencianos somos catalanes (…) debeis reconocerme como paisano vuestro”.
1778: F. Cerdà, Notas al Canto del Turia: “Bajo el nombre de catalanes se entendían éstos y los valencianos, por ser todos de una misma lengua…”
1876: B. Oliver, Código de las costumbres de Tortosa: “Este hecho […] arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen a nuestros ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad“.

Imprès val-cat

Timbre s. XX.

1908: Poeta Miquel Duran: “Jo, valencià, nascut a València, afirme que la meua pàtria és Catalunya”.
1930: Teodor Llorente i Falcó, director de “Las Provincias”: “Es indudable que las lenguas que se hablan en Cataluña, Baleares y Valencia, son una misma (…) Querol, uno de los poetas más inspirados y a la vez uno de nuestros mejores cerebros de los modernos tiempos, no titubeó en llamar a sus versos valencianos “Rimas catalanas”; y el mismo Teodoro Llorente era en esto muy transigente”
Lluís Revest, erudito y archivero castellonense firmante de “les Normes de Castelló”: “Creem que la llengua valenciana és, i no res més, la dels catalans qui la portaren quan a la Conquesta; per esta raó és que els filòlegs, anomenant-la del poble qui primer la parlà, la coneixen universalment per catalana”.
1933: Carles Salvador, maestro y escritor: “Valencià de la ciutat de València, declare que sóc català”.
José Martínez Ruiz, Azorín, 1873-1967, escritor de Monòver, Vinalopó, en Una hora de España’, “Cataluña es Valencia, y es Alicante, y es Mallorca”

— ENLLAÇ RELACIONAT —