Les confuses religions

Les confuses religions

“Ek-klesía”, mot d’on ve el nostre “església” en grec vol dir “els cridats” –klesía- afora –“ek”-. Afora d’on? De la vana manera de viure.
L’Ekklesia en l’antiga Atenes era l’assemblea del poble, de la polis. L’aplec popular per governar la ciutat.
Tanmateix la trista història fa canviar moltes connotacions, originàriament positives i vitals, en encarcarats termes de connotacions dogmàtiques i ensopidament religioses. “Les religions són meres vestidures, molt malament tallades, de la fe” (Oscar Wilde, 1854-1900, escriptor irlandés).
“Els primers cristians eren poc religiosos, com es veu, car els de Jerusalem, de moment, continuaven anant al Temple de sempre; i els de Roma no sentiren pas necessitat ni de temples ni d’imatges, fins al punt que la gent els tenia per ateus” (Transparència al cim, J. Rovira Tenas).

Les confuses religions

La gent sol tenir mals “punts”: massa vegades ha participat en lluites pel poder dins organismes religiosos humans, i ha acabat manta camins volent engabiar l’Esperit sant sobirà amb etiquetes, denominacions, quadriculacions doctrinàries, sectes, religions d’Estat i d’altres opis. Ha nomenat càrrecs, títols, honors, tot jugant a perilloses casuístiques que han fet créixer les injustícies, les rutines i tradicions a costa de la Paraula i del fresc Esperit del Senyor en la terra. “Tu, Esperit, si el meu mal prec te val,
la sang del Just per un goig infinit.
Vine a mi de dia o de nit,
Fes-me saber si pregar per tu cal!
No sé amar i el meu adintre ama:
Damunt neu veig meravellosa flama” (Ausiàs March, senyor de Beniarjó, la Safor, poeta i falconer reial, 1400-1459, València).

Les confuses religions

Cert que els malpagadors, amb el pretext del Més-Enllà, han escollit els guanys i honors del Més-Ençà. De què ens estranyem? Però el cel comença a la terra a través del Regne de Déu, de les Benaurances. “El Regne de Déu està entre vosaltres”, repetia Tolstoi als pobres i noviolents.
“No m’interessen la temperatura de l’infern ni el mobiliari del cel, sinó el que fan, ací a la terra, la gent” (Martin Luther King, pastor baptista pels drets civils de les minories). No es tracta d’una religió de mort, de simples consols d’ultratomba com a excusa de legitimar les atrocitats i escàndols en aquesta vida, sinó de la glòria del Regne de Déu visible cals seus fills, ben bé en aquest món. “Faci’s la Voluntat de Déu a la Terra, tal com ja es compleix al cel”, diu el Parenostre. “En açò és glorificat mon Pare: que dugueu a muntó fruit” (Joan 15:8).
Per què deixar que s’enganyi tant la gent? Per què més excuses? Per què tanta religiositat en fals? Per què més opi en un món sense consciència?

Les confuses religions

L’església és el Cos Mísic del qual Jesucrist és el cap. El Cos Místic és invisible als ulls humans, sols el mateix Déu els coneix a tots; és com una organització clandestina en l’ombra, en un món torturat on Satanàs regna (“el príncep d’aquest món” segons Jesús). L’Església de debò, no sectària ni simplement institucional, no denominacional ni impura pel contacte amb la corrupció del món, és l’organització secreta de Déu per a fer el bé per a la seva Glòria. Poden haver-hi tota mena de gent, d’allò més variat, la que potser menys ho esperem.
No podem confondre, com molts interessats caps religiosos voldrien, aquest Cos Místic invisible amb les ostentosament visibles institucions religioses humanes auotanomenades “esglésies”, les quals l’erren tot just perquè són humanes, tenen interessos creats i sovint desconeixen o desobeeixen la veu de l’Esperit. Qualsevol pot entrar o afiliar-se en una institució religiosa, qualsevol fill de Satanàs pot fer-ho i crear grans confusions i xantatges. A les institucions humanes dites “esglésies” conviuen caòticament ovelles i cabres i també cabrons, com a tot arreu, unes millor i d’altres pitjor, però cap de gaire perfecta. Per contra, el Cos Místic són els remuts de tota raça, llengua i nació. El Senyor els coneix i ells coneixen Sa Veu.
El Cos Místic és comunió dels qui creuen en el Senyor perquè Ell els ha dut a cercar misericòrdia i l’han escampada (és significatiu que, quan Hitler pujà al poder, pretengué eliminar de les Bíblies tota referència a la misericòrdia). Els remuts s’han adonat ja que estimar-se aquest món és una feixuga vanitat, passió inútil, misèria espiritual i aflicció d’esperit; tanmateix, no per això s’han descoratjat ni han caigut en la indolència.

“I el jou es podrirà a causa de la unció” (espiritual) (Isaïes 10:27). “El poble qui coneix son Déu s’esforçarà i actuarà” (Daniel 11:23).
“Jesús l’ungit…, ens ha estat fet, per Déu, saviesa” (Corintis 1.30). Jesús fou obrer artesà, predicador sense jornal, d’un nació ocupada per l’imperialisme de l’època, perseguit per l’alt clergat de la religió del Rei-titella (Herodes), fou refugiat “polític” a Egipte (malgrat sols ser un menor el rei “autonòmic” dels romans havia intemptat assassinar-lo per suposar que subvertiria el seu poder), calumniat, torturat i crucifixat públicament. Qui era ell i els seus seguidors? Gent del poble, pobres, no massa cultes…i, tanmateix, pogueren amb més d’un Imperi i s’han estès durant mil·lennis pertot el món. Més que sorprenent, una força distinta de les conegudes els ha sostinguts
“El Calvari és un telescopi a través del qual albirem el bast panorama de l’eternitat i veiem l’amor de Déu irrompre dins la Història humana”, digué M. L. King en un dels seus nomenaris.

Les confuses religions

El Calvari no és un culte tètric i malaltís al dolor ni una dada sinistra ni sangonosa, és un crit valent i enèrgic d’ànim als oprimits, la majoria de la població mundial.
Per això els qui viuen còmodament o plens d’ells mateixos no l’entenen, millor dit, no el volen entendre.
Déu es féu home cals oprimits i els jerarques religiosos van induir l’Imperi a assassinar-lo (això vol dir que els propis dirigents jueus eren encara pitjors, més maliciosos, que els ocupants). Tota aquesta història és fàcil de copsar per als vençuts, per als que cerquen justícia de tot cor.
“Quan aquest diví Redemptor apareix amb els seus vestits tacats de sang, l’afonada ànima saluda la seva manera d’acostar-se… i la veu sona eixint de les entràmenes de l’ànima: ‘Aquest és el nostre Déu, hem esperat per Ell, i Ell ens salvarà. Aquest és el Senyor, l’hem esperat, en gaudirem, i ens alegrarem en la seva salvació” (Joseph Charles Philpot “The Seceder”, 1802–1869, editor anglès baptista).
Jesucrist, Déu dels vençuts per ensenyar-los a vèncer.
El Calvari és la solidaritat de Déu amb l’home. Entre tant si tants “déus” és l’únic que va passar pel tub, Creador fet criatura. Més enllà de les ideologies que diuen que volen canviar el món o la societat –corruptes per natura, i sols parcialment canviables des d’un profund canvi de les arrels espirituals…
“És aquest llibre un lluminós far, clarejant de nit e de dia, lo qual és estat encès de la llum d’aquella ardent llàntia que en lo fust de la creu penjà per aclarir les enfosquides tenebres de natura humana” (Dedicatòria de la versió catalana d’“Imitatio Christi”, de Kempis, per Miquel Pérez, publicada a Barcelona el 1482).

El plaer o la religió són superficials. El goig i l’Esperit són profunds, revulsius, lliures i insondables.
Més enllà de les risibles i frívoles superficialitas humanistes (ingènuament, còmodament antropocèntriques i demagògicament optimistes) sols queda el Camí, Crist, una transfiguració més enllà de la ment racionalista (que no pas racional).

Les confuses religions

“Cantava l’ocell al verger de son Amat. Vingué l’Amic, qui digué a l’ocell:
-Si no ens entenem pel llenguatge, entengam-nos per Amor; perquè en ton cant se presenta a mos ulls mon Amat” (Ramon Llull).
La fe diu allò que no arriba a dir la raó, sense desdir-la. “Crec per a comprendre, i comprenc per a creure millor”. “Si la cosa creguda és increïble, també és increïble que l’increïble pugui esser cregut” Quan la fe es fa cega i fanàtica, se suïcida, car es fa flor del mal i opi religiós. “La fe és una funció del cor i ha de ser mantinguda per la raó. La una i l’altra no es desdiuen pas, com molts creuen. Com més intensa és la fe, més aguda és la raó. Quan la fe es torna cega, mor” (Mahatma Gandhi) “Allò contrari de la fe no és pas la raó, sinó la superstició” (Vittorio Messori). “La ciència sense religió està coixa. La religió sense la ciència és cega” “La mística és la font de qualsevol ciència de debò” (Einstein) Els pobles expansius que van a la victòria tenen fe: en la pròpia sobirania -defensada amb coratge- com en Déu, la raó els ve contrapesada i refrescada per la fe: la fe no desdiu la raó, ans li dóna ales i futur, capacitat d’expressió i d’emoció; igual com la raó és una útil eina per a comprendre la realitat. Sense l’energia i el coratge de la fe, la raó sola s’ha demostrat repetidament obtusa, inútil i eixorca.
En realitat sols tenim permís per a ser fanàtics…de l’amor. “Quan hi ha amor, l’acció és sempre correcta, en totes les circumstàncies. I quan existeix aquesta qualitat de l’amor, hi ha compassió. La compassió implica passió per tot” (Krixnamurti, 1895-1986).

Les confuses religions

Anuncis

Un pensament sobre “Les confuses religions

  1. Retroenllaç: Cristianisme (Recopilatori) | Braços Oberts

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s