Arxius mensuals: Novembre de 2016

Frase del Dia (L’Origen del Mal – 07)

  • “El món es divideix en tres categories de gent: Un molt petit nombre que produeixen esdeveniments, un grup una mica més gran que n’assegura l’execució i mira com s’esdevenen, i per fi una ampla majoria que no sap mai el que ha ocorregut en realitat”
    (Nicholas Murray Butler, President de la Pilgrim Society, membre de la Carnegie)

PRONOMS FEBLES (Esquema)

PRONOMS FEBLES (Esquema)

Els pronoms febles tenen fama de ser difícils d’escriure bé.

No ho seran pas tant si seguim aquestes regles elementals:

EL GUIONET I L’APÒSTROF:

  • 1) Davant els verbs, poden dur apòstrof, però no guionet.
    Ex.: N’hi ha, li’n duc, me’l veig.
  • 2) Darrere els verbs (=infinitius, gerundis i imperatius) porten guionet sols quan no poden dur apòstrof.
    Sí que poden dur apòstrof i guionet successivament.
    Ex.: Menjar-hi, menjar-s’ho, menjar-se’l, menjar-se-les.
    Menjant-hi, menjant-s’ho, menjants-se’l, menjant-se-les.
    Menja-hi, menja-t’ho, menja-te’l, menja-te-les.
  • 3) L’apòstrof té preferència sobre el guionet sempre que puguem apostrofarem (=vol dir que substituïm una vocal per ‘ un apòstrof).
    Ex: Ne hi ha -> N’hi ha; li en duc -> li’n duc
    Quan apostrofem, el 1er pronom queda sencer sempre que sia possible (fixeu-vos que és distint al sistema del francès, que és al revés).
    Ex.: li’n duc, me’l veig, menjar-se’l, anar-se’n (Francès: s’en aller).
    Però: N’hi ha, menjar-t’ho.

FORMES:

  • 4) * Me, te, se, ne, lo admeten les 4 formes (s’apostrofen davant vocal o h i darrere vocal no diftongada):
    Me / em / m’ / ‘m
    Te / et / t’ / ‘t
    Se / es / s’ / ‘s
    Ne / en / n’ / ‘n
    -Lo / el / l’ / ‘l
    * Nos, los admeten 3 formes possibles:
    Nos / ens / ‘ns
    Los / els / ‘ls (aquest pot ser complement directe –plural de “lo /el / l’ / ‘l”, o complement indirecte –plural de “li”).
    * La, vos admeten 2 formes:
    La / l’
    Vos / us
    * Les, ho, hi, li són invariables.

ALGUNS PRONOMS FEBLES:

  • 5) El plural de “li” és “los / els / ‘ls”. No existeix el plural “lis” de “li”, això és una aberració lingüística moderna.
    Al català oriental “li” i plural solen ser substituïts per l’invariable “hi” (“l’hi” no s’hi escau). Això no és incorrecte, però en general convindria usar “li” i plural “los / els / ‘ls” per a complements indirectes i reservar “hi” per als circumstancials.
    Noteu que el castellà “se” pot ser complement indirecte o reflexiu, però el complement indirecte en valencià-català no és mai “se”, sinó “li”.
    Ex.: Se lo dije -> li ho vaig dir (C.I.).
    Se va -> se’n va (reflexiu).
    Dir en aquests casos “s’ho vaig dir” per “li ho vaig dir” és un castellanisme fragant, molt típic de nous parlants del català i de jovent valencià de ciutat. Cal evitar-ho de totes passades.
  • 6) “Ho” sol llegir-se de 3 maneres distintes en variant valenciana: “eu” davant verb, “o” darrere consonant i “u” darrere vocal no diftongada. Si hi ha diftong la “u” final es transforma en “v”
    Ex.: Ho dic (eu dic), dir-ho (díro), parla-ho (pàrlau). Digueu-ho (diguevo).
    Fixeu-vos per escriure, perquè, per ex., una cosa és “parle-ho” i una altra “parleu”, etc. (Si ho traduïu al castellà o en una altra llengua ho veureu clar de seguida: “háblelo” / “hablad”).
  • 7) “En”, “hi” són pronoms adverbials, un tipus de pronoms desapareguts fa molt en castellà (eren “ende”, “y”), on sols en queden formes fossilitzades (“por ende”, estoy, voy, soy, hay, etc.), però que també existeixen en francès (en, y), italià (ne, ci, vi), occità (en, i), aragonès (ne, bi), etc.
    En català són bàsics i més usats que en les altres llengües romàniques que els tenen, fins al punt que són una autèntica espina dorsal de l’estructura de la llengua catalana. Aquests adverbis són massa poc utlitzats i fins i tot es perden en la llengua parlada sovint en àrees molt castellanitzades i entre el jovent, especialment al País Valencià, on pràcticament “hi” s’havia perdut de la llengua parlada corrent com a complement circumstancial (tret de les formes “hi ha”, etc.). És bàsic no perdre’ls, perquè és un dic contra la satel·lització del català front al castellà.
    * “En” té un sentit partitiu i relacionat als articles indeterminats; indica:
    -Quantitat indifinida (“uns, alguns, unes, algunes”): -Vols peres? –Ja en vaig comprar, gràcies.
    -Verbs de moviment (com en francès, tots els verbs de moviment porten “en”): Me’n vaig, me’n vinc, te’n puges, te’n baixes, se n’entra, se n’ix…
    -Procedència (frases o paraules introduïdes per la preposició “de” o “des de”): -Vols parlar del tema? -No en sé res.
    * “Hi” indica:
    -Lloc: Hi vaig, hi venia.
    -el verb “haver-hi” sempre ha de dur-lo: Devia haver-n’hi un fum, hi hagué coets i traques.
    -Frases o paraules introduïdes per les preposicions “a”, “en”: -Estàs ficat en tot l’embolic? –Sí que m’hi han embolicat.

L’ORDRE:

  • 8) L’ordre correcte és:
    C.I. + C.D. + C. Circumstancial
    me ho hi
    te lo (ne)
    se los
    nos la
    vos les
    li ne
    los (me)
    (te)
    (se)
    (nos)
    (vos)
    me+ho m’ho, te+ho t’ho… (M’ho va dir…)
    me+lo me’l, te+lo te’l… (Me’l va donar…)
    me+losme’ls, te+los te’ls…(Me’ls va donar…)
    me+la me la, -me-la… (Me la va donar, dóna-me-la…)
    me+les me les, -me-les… (Me les va donar, dóna-me-les…)
    me+ne me’n… (Me’n va donar…)
    me+hi m’hi… (M’hi fiquí…)
    me+lo+hi me l’hi… (Me l’hi ficà…: em ficà el paraigües al safareig).

………………………..

— Enllaç —

Is It a Crime (Música)

Avui us portem una peça que duu per títol “Is it a Crime” de làlbum Promise del grup musical anglès Sade, primer llançat al Regne Unit el 4 a novembre del 1985 per Epic Records i als Estats Units el 15 de novembre per Portrait Records

 

√♥ Sade √ Is it a Crime √ Lyrics

It may come, it may come as some surprise
but I miss you
I could see through all of your lies
but still I miss you
he takes her love, but it doesn’t feel like mine
he tastes her kiss, her kisses are not wine, they’re not mine

he takes, but surely she can’t give what I’m feeling now
she takes, but surely she doesn’t know how

Is it a crime
Is it a crime
that I still want you
and I want you to want me too

My love is wider, wider than Victoria Lake
My love is taller, taller than the empire state

It divides and it jumps and it ripples like the deepest ocean
I can’t give you more than that, surely you want me back

Is it a crime
Is it a crime
that I still want you
and I want you to want me too

My love wider than Victoria Lake
taller than the empire state

It dives and it jumps
I can’t give you more than that, surely you want me back

Is it a crime
Is it a crime
that I still want you
and I want you to want me too

TRADUCCIÓ

Pot venir, vindre com una sorpresa
però et trob a faltar
Ho endevinava a través de totes les seves mentides
però encara sent la teva absència
ell pren aquell amor, però fa sentir com el meu
ell tasta el seu petó, les seves besades no són el vi, no són les meves

ell ho fa, però segu que ella no pot donar el que estic sentint ara
ella ho fa, però segur que no sap com

És un crim
És un crim
que encara et vulgui
i que vulgui que tu em vulguis també

El meu amor és immens, més ample que el Llac Victòria
El meu amor és ben alt, més que l’Empire State

Talla i salta i oneja com l’oceà profund
No puc donar més del que, sens dubte vols que et retorni.

És un crim
És un crim
que encara et vulgui
i que vulgui que tu em vulguis també

El meu amor més ample que el Llac Victòria
més alt que l’Empire State

Es capbussa i salta
No puc ja donar-te’n més, sens dubte vols que torni.

És un crim
És un crim
que encara et vulgui
i que vulgui que tu em vulguis també

La Independència dels Estats Units d’Amèrica 

LA INDEPENDÈNCIA DELS ESTATS UNITS D’AMÈRICA

“El Senyor t’obrirà…el cel, per donar pluja a la terra en la seva saó…Et posarà per cap i no a la cua, seràs sempre damunt i no mai a sota, si creus els manaments de Déu…” (Deuteronomi 28: 9-14).

George Washington

GEORGE WASHINGTON

“ …La històrica parròquia espiscopaliana The Falls Church, a l’Estat de Virgínia és un bonic edicifi bastit amb maons color mangra d’obra vista, envoltat per espaioses finestres. Però un rètol prop de l’entrada principal em cridà l’atenció, diu: “George Washingon fou elegit membre del Consell parroquial, el 3 d’octubre del 1763”. Pel que el reverend John Heindeugren em va dir i per un breu resum històric imprès que em va donar, vaig saber que Agustine Washington, pare de George, també n’havia estat conseller; des de 1735; que els administradors de la parròquia encarregaren contractar la construcció del temple actual -l’antic era de fusta en aquell temps era una ruïna- a George Washington i a George William Fairfax, i que el temple esdevingué un centre de reclutament durant la Guerra de la Independència.
Una tradició recorda que la Declaració de la Independència fou llegida als veïns del turó Parish des de les escaletes que hi ha a les portes del sud. Avui, el temple és obert al culte, i al costat hi ha estat bastit un gran temple, el qual acull una nombrosa feligresia.
Durant la Guerra de la Independència, les al·lusions mosaiques legitimaren la causa americana i afermaren la significació moral de la funció de Washington  com a dirigent políticomilitar.
Talment, alguns esperits piadosos, que es tenien per hereus d’una terra promesa, van veure en la Declaració de la Independència un símil d’acompliment de l’antiga aliança, i compararen el seu màxim dirigent a Moisès. Ambdós eren de la mateixa edat quan sentiren, per primera vegada, la crida per alliberar el seu poble, conduïren més o menys el mateix nombre de gent cap a l’emancipació i tingueren igualment detractors entres els seus seguidors.

Thomas Jefferson

THOMAS JEFFERSON

Anglaterra i el seu monarca eren comparats amb Egipte i el seu poderós faraó, però el rei del cel els donà un segon Moisés, el qual, inspirat pel Senyor, els salvà de la tirania britànica. L’alliberador hebreu llegà una legislació sàvia (el Deuteronomi) als israelites; el parlament de comiat pronunciat per Washington ha estat considerat pels nordamericans com un llegat de valor permenent.
Molts estaven convençuts que la nova pàtria tenia parió amb el Nou Israel. Hom trobà en les gestes del general uns precedents en les de Samsó, Saül i David i en alguns herois grecoromans. Aquesta analogia tingué una rellevància ben remarcable, sobretot en la puritana Nova Anglaterra.
Elegit per unanimitat primer president dels Estats Units, George Washington arribà a Nova York -que llavors n’era la capital- el 30 d’abril de 1789.
Jurà la magistratura posant la mà damunt la Bíblia, i des de la balconada del Federal Hall parlà a una multitud enfervorida.
En remarcar algunes qüestions sobre el conceptes de l’autoritat legítima, digué: “Seria particularment impropi en aquest acte oficial, d’ometre la meva fervent súplica a l’Altíssim, que regeix l’univers, que presideix el concili de les nacions i que pel seu ajut providencial podem suplir les nostres mancances humanes. Que la seva benedicció pugui consagrar les llibertats i la felicitat dels Estats Units! (…) Que cada pas que es doni sembli haver estat dirigit per alguna providència divina (…) Nosaltres (…) hauríem estat convençuts que un país que menystingui les eregles eternes d’ordre i justícia , les quals el Cel mateix ha instituït, mai no podrà esperar els benignes favors del Cel”.

john-adams

JOHN ADAMS

Des d’aquest parlament inaugural fins al parlament de comiat, George Washington va venerar públicament el Nom sagrat. Amb un home com ell, orientat per la fe, el poder civil podia esser exercit eficaçment. La sensibilitat a la veu de Déu el féu sensible a la veu i a les necessitats de la gent, i construí un país”
(De Joan Gonzàlez i Pastor, extret de la revista en català Presència Evangèlica).

—— ARTICLE RELACIONAT ——

D’on ve el Parlamentarisme?

D’ON VE EL PARLAMENTARISME?

De fet, la democràcia estamental (Parlament), apareguda a Catalunya a través de les Treves de Déu de l’Abat Oliba a Toluges, Rosselló, s. XI (quantes coses deu Catalunya al cristianisme, fins i tot el parlamentarisme!) és pocs anys anterior al parlamentarisme normand i, sens dubte, el mot anglès Parliament ve del català Parlament. Durant molts anys (s. XIII-XV) anglesos i catalans van ser veïns a causa de l’ocupació anglesa de la Gascunya.

D'on ve el Parlamentarisme?

SEPARACIÓ ESTAT-ESGLÉSIA
Trob que oficialitzar qualsevol creença (religiosa o antireligiosa) com a la creença “que deu promoure l’Estat” pot generar monstres i barbaritats.
Perquè la consciència humana és inviolable, pensi com pensi, per més que l’erri i les creences no deuen mai ser imposades coercitivament.
Jo dic que la força ve de la fe, però l’Estat hauria de ser totalment imparcial, laïc. No pas antireligiós: un Estat ha d’arribar a acords amb tota mena d’institucions i sectors socials, confessions religioses incloses. Ha de saber dialogar i negociar, per a la qual cosa cal que hi hagi gent d’Estat sense prejudicis, amb lògica social.
Tot just el fet que als Estats Units tornàs a haver-hi (cap al 1760), per primera vegada a Occident des de l’emperador Teodosi (cap al 380), una real separació Estat-Església, féu que les esglésies i denominacions nordamericanes tinguin una estructura bàsicament empresarial. És també per això que el calvinisme -promogut quasi sempre des d’afora de les esglésies tradicionals majoritàries, fins i tot als països reformats- és bressol del capitalisme modern (a Holanda, a Suïssa, a Gran Bretanya, a França, als Estats Units…a partir del s. XVI): ho fomenta també la mateixa estructura de tot el sistema eclesiàstic i religiós, muntat com a distintes empreses de lliure iniciativa, sense intervenció estatal (ben distint de l’Església Catòlica, sobretot de l’espanyola, on regna un mastodòntic i feudal proteccionisme polsegòs).
Molts dissidents religiosos escaparen de la vella Europa i arribaren a Amèrica. Llurs experiències a França (país del major genocidi contra dissidents) serviren en part com a inspiració per a les Esmenes 1 i 2 de la Constitució Americana. Ells sabien que un estat sense la corrupció de la religió i un poble armat eren una garantia contra els excessos dels religiosistes.
ESMENES: Les deu primeres esmenes (Bill of Rights) van ser ratificades efectivament al 15 de Desembre del 1791.
ARTICLE U: El Congrès no farà cap llei per la qual adopti una religió com a oficial de l’Estat o sia prohibida de practicar-la lliurement o que entrebranqui la llibertat de paraula o d’impremta, o el dret del poble per a reunir-se pacíficament i per a demanar al govern la reparació de greuges.

És a dir: El nostre poble havia de tenir molta més fe que la poca que ara tenim, per tenir les energies suficients per a independitzar-nos i ser sobirans, però l’Estat Català no hauria de mesclar-se en temes de consciència ni afavorir ni sufragar cap religió ni tampoc cap menyspreu contra cap religió.
El problema és que, quan una religió -o un ateisme- (quasi sempre a causa de la repressió estatal) és prou majoritària, com que no hi ha societat civil diversificada, no hi ha prou pressió com per atènyer una real separació Estat-confessió majoritària (això és el que s’esdevé a quasi tots els països musulmans i també a l’actual Regne borbònic, on la aconfessionalitat religiosa és sols teòrica, sobre el paper constitucional). Justament els Estats Units feren una Constitució amb separació Estat-església a causa de tenir una diversificació religiosa major que no pas la dels Estats europeus…Quan els Estats Units s’independitzaren hi havia nordamericans d’origen majoritari anglès (congregacionalistes), però també d’origen holandès (calvinistes), alemany i suec (luterans), escocès (presbiterians)…
Francesc Macià fou un exemple en el tema religiós. Va mantenir (1931-33) la imparcialitat, va ser dialogant sense afavorir cap confessió i mantingué unes excel·lents relacions amb la comunitat protestant catalana.

D'on ve el Parlamentarisme?

LES SINCRONIES DE LA HISTÒRIA
Una breu disgressió:
“S’esdevé, sovint, que les coses es presentin més acabades en la nostra imaginació del que hom pugués fer amb molt art” (François, Duc de La Rochefoucauld, 1613-1680, cortesà i moralista escèptic francès).
“Gràcies a la percepció de les coincidències, ens vam encomanar al misteri del principi implícit que existeix en l’Univers” (James Redfield, *1950, escriptor, professor, guionista i productor de cinema estatunidenc).

Una sincronía significativa: Tant ell com en Pompeu Fabra, els dos catalans clau del s.XX, van morir la diada de Nadal (podeu comprovar-ho en qualsevol enciclopèdia o llibre d’Història catalana). Potser és com la Providència vol donar a entendre als independentistes descreguts que, allà on acaba l’home amb la mort, comença l’obra de Déu amb l’Encarnació, i hi hem de dipositar la nostra esperança i la nostra fe. Déu té el seu humor i les seves indirectes, si les vols entendre. Les casualitats, en aquesta vida, no existeixen, sols anomenem així als fets poc investigats, generalment per indolència. La ciència és experiència i investigar amb independència de criteri, és pensament fort.
“Ell respongué: “Us assegur que, si aquests callen, cridaran les pedres” (Lluc 19:40).
“Els nostres misteris (cristians), per contra, s’adrecen a nosaltres, ja que contenen els arcans de la nostra naturalesa (humana)” (“Génie du christianisme /El Geni del Cristianisme”, 1802, de François René, bescomte de Chateaubriand, 1768-1848, escriptor, traductor i polític bretó de llengua francesa).
“…de les quals sovint no discernim si rauen dins l’essència de la cosa o si són purament accidentals”  (“El Criterio”, de Mn. Jaume-Llucià Balmes, 1810-1848, sacerdot i filòsof català).

D'on ve el Parlamentarisme?

Més sincronies:
Strange Coincidences:

—— ARTICLE RELACIONAT ——

Indigenisme “identitari” i patriotismes

Indigenisme “identitari” i patriotismes

Es palès que l’identitarisme autòcton o indígena, ho vulguin o no els nostres progres, és el dic més fort contra el feixisme d’Estat.

Si la gent se sent catalana o basca no votarà FN ni partits semblants, com PP o C’s.

Qualsevol atac o desvaloració malintencionada cap al catalanisme és automàticament una porta oberta al feixisme.

Cal aclarir de quina mena de patriotisme estem parlant:
“Hi ha dos menes de patriotes: el qui s’estima el seu país i el qui s’estima el govern del seu país. Lògicament els governs consideren més patriotes aquests últims” (Jaume Perich, humorista i dibuixant català d’esquerres, 1941-1995)

  • Hi ha un patriotisme natural:
    “Que n’és, de benvolguda, la pròpia terra natal per a tots els cors bons” (François Marie Arouet Voltaire, 1694-1778, filòsof racionalista i escriptor il·lustrat francès).

Indigenisme "identitari" i patriotismes

  •  Hi ha un patriotisme críticament positiu:
    “Dissentir és la més elevada forma de patriotisme” (Thomas Jefferson).
    “Pregunta no el que el teu país pot fer per tu, sinó pel que pots fer pel teu país” (John Fitzgerald Kennedy).
    “Un patriota sempre deu estar llest per a defensar el seu país contra el seu govern” (Edward Abbey).
  • Hi ha un patriotisme idiota:
    “El Patriotisme és la vostra convicció que aquest país és superior a tots els altres perquè hi sou nascuts” (George Bernard Shaw, 1856-1950, dramaturg irlandès).
  • Hi ha un patriotisme bandarra:
    “El patriotisme és la virtut del viciós” (Oscar Wilde).
    “Els polítics tímids i interessats es capfiquen molt més per la seguretat de llurs càrrecs que no pas de la seguretat de llur país” (Thomas Babington Macaulay, 1800-1859, historiador, assagista i estadista anglès).
  •  Hi ha un patriotisme psicòpata:
    “El Patriotisme de és l’últim refugi del pocavergonya” (Samuel Johnson).

Indigenisme "identitari" i patriotismesIndigenisme "identitari" i patriotismes

  • I hi ha pretesos substitutius:
    “El “Comunisme” de l’intel·lectual anglès és un cas prou explicable: És el patriotisme dels desarrelats”
    (Georges Orwell [Eric Blair], 1903-1950, escriptor antitotalitari anglès i lluitador antifeixista a Catalunya).

Un país és el que són els seus habitants. I no més.

Fragile (Música)

“Fragile” és una cançó escita irealitzada pel músic anglès Sting del seu segon àlbum d’estudi…Nothing Like the Sun. Publicada com a single el següent any assolint el lloc número 70 the la UK Singles Chart.

Sting – Fragile

If blood will flow when flesh and steel are one
Drying in the colour of the evening sun
Tomorrow’s rain will wash the stains away
But something in our minds will always stay
Perhaps this final act was meant
To clinch a lifetime’s argument
That nothing comes from violence
and nothing ever could
For all those born beneath an angry star
Lest we forget how fragile we are
On and on the rain will fall
Like tears from a star like tears from a star
On and on the rain will say
How fragile we are how fragile we are
On and on the rain will fall
Like tears from a star like tears from a star
On and on the rain will say
How fragile we are how fragile we are
How fragile we are how fragile we are

TRADUCCIÓ

Si la sang fluís quan la carn i l’acer són un
assecant-ne el color del sol al vespre
pluja de demà en rentarà les taques
Però alguna cosa en la nostra ment romandrà sempre
Potser aquest últim acte estava destinat
Per fer-se amb l’argument de tota la vida
Que res no ve de la violència
ni res en podria venir
Per a tots els nascuts sota un estel enutjat
Perquè no oblidem que som ben fràgils
Una i una altra vegada la pluja caurà
Com llàgrimes d’un estel, com les llàgrimes d’una estrella
Una i una altra vegada la pluja dirà
Que som fràgils, que som ben fràgils
Una i una altra vegada la pluja caurà
Com llàgrimes d’una estrella com les llàgrimes d’un estel
Una i una altra vegada la pluja dirà
Que som fràgils, que som ben fràgils
Que som fràgils, que som ben fràgils.

La Brama dels Llauradors de l’Horta de València

La Brama dels Llauradors de l’Horta de València, de Jaume Gaçull, ca. 1490-1492?

Fragments de “La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” on queda retratat el tarannà decadent, encara que militaroide, que dugué els valencians a la desfeta durant la Guerra de les Germanies (és pocs anys anterior). El vocabulari militar no té pèrdua.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” fou una resposta satírica, i negativista, (tan típicament descreguda dels valencians) a la proposta les “Regles de esquivar vocables o mots grossers pagesívols” (ca. 1490), d’en Bernat Fenollar, prevere valencià, i Jeroni Pau, canonge barceloní. Al subtítol: “mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la llengua catalana”. Fenollar hi diu que “entre persones de bon ingeni o experiència fàcilment se coneix dits vocables ésser d’Empordà, o d’Urgell, o de Xàtiva, o de les Mallorques…”. Pretenen una llengua catalana unificada, “standard”, cosa que, encara avui, no hem assolit plenament. El llatí i el castellà, la Decadència i la manca de sentit polític faran fracassar i ajornar aquest interessant plantejament sociolingüístic a ca nostra.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

 “Torrent, Alaquàs, i de Vistabella,
Picanya, Mislata, de Quart i d’Aldaia,
i de Benetússer, Montcada i Godella,
d’Albal, d’Alfafar, Patraix, i Gilvella,
i d’Almussafes, també i d’Alboraia:
I de Catarroja, Russafa i Sollana,
també d’Epioca, Carpesa i Paiporta
de Massamagrell, i de Meliana,
de Benimaclet, i de Borriana,
i per abreujar, de tota la horta.
  Venien armats, en tantes maneres
que no puc estar, del tot no us escriga
ab uns marraçans, i espases roperes
i molt engaltades, les grans cervelleres
i en guarda del nas, cascú una espiga.
Portant les cuirasses, damunt ben esteses
sens cloure ni estrènyer, corretges ni baldes,
cuixots i sagnies, de calces Flandeses,
cuirasses prou altes, de tall Genoveses
que fins als genolls, los pleguen les faldes.
  I ab dards, i ses llances, -i esgarradores,
rodelles també, -i prou taulagines,
i ronques, i dalls,  -i bones fitores,
i bons galandarts, -basalarts, podadores,
broquers de set rodes, -i grans pavesines:
Espases caçudes, -i bons maneresos,
estocs, i grans atxes, -i bones visarmes,
gorjals, i manyoples -dels temps que els Francesos
usaven los muscles, -i contra els Anglesos,
molt més que no ara, -exercien les armes.
  Veuríeu punyals, -i espases guarnides,
crueres, i poms -del temps de les xapes,
olent a resclum -les dargues podrides,
i de les ballestes  -les cordes florides,
i en los pavesins -forats i grans trapes:
Qui porta la llança -ab l’hasta corcada,
i plena de pols -i polls de gallina,
qui porta cuirassa  -del tot desllandada,
qui porta l’espasa  -tan fort rovellada,
que traure no en pot  -per res la baïna.
  Qui porta carcaix, -no hi porta les tretes,
qui porta tornet, -no hi porta tellola,
qui porta cordells  -en lloc de tiretes.
qui porta les calces  -tan justes i estretes,
que prest als garrons -lo pes les assola:
Ja tal lo pessiga,   la cota de malla
que fa personatges,   torcent-hi lo morro
i tal s’és armat,   per a la batalla
que par embotit,   un home de palla
que està per al bou,   plantat en lo corro.
  I gent de tal forja, que sembla que fuja
o que ja se’n torne,   del mont de Calvari,
les armes untades,   per por de la pluja,
de calç i de cendra,  de fum i de suja,
mostrant que la cuina, los era l’armari:
La u se afluixa, i l’altre flestoma
al trist cuirasser,   de culpa delliure
per veure tals gestes,  d’ací fins en Roma
iríeu a peu,   car nos pot per ploma
la tal visió, pintar ni descriure…”.

“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” contra lo Venerable Mossèn Bernat Fenollar, prevere, ordenada per lo magnífic Mossèn Jaume Gaçull, cavaller. Fragment.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València