Llengua de Cancelleria, Llengua Nacional: Per una Koiné Catalana

LLENGUA DE CANCELLERIA, LLENGUA NACIONAL: PER UNA KOINÉ CATALANA

Llengua de Cancelleria, Llengua Nacional: Per una Koiné Catalana 03

Quan gent de diverses comarques parlem entre nosaltres, quan parlem català amb estrangers, sovint dubten de si utilitzar una modalitat regional o una altra, un registre culte, col·loquial o un castellanisme. El resultat sol ser que fem una barreja de tot plegat que queda potser viva però caòtica.

Les llengües fortes tenen stàndards forts i un tant rígids, on les variants dialectals i d’altres estan integrades com a matisos, concrecions dúctils i parlars en determinades ocasions. Cal un standard “batua” fort que doni seguretat absoluta a l’hora de parlar.

Una llengua standard, koiné, unificada per damunt de dialectes (fàcilment centrífugs, en ser atiats ben sistemàticment per poders aliens glotòfags) ha menester tant d’una mentalitat autocentrada com d’un poder polític propi real i dominant. Autocentrament i poder polític van interrelacionats i també estretament lligats a una llengua nacional “koiné”. Koiné era el nom del grec unificat de l’època hel·lenista de l’Imperi Romà.

Durant l’Edat Mitjana, quan tot el poder polític a ca nostra era català i la nostra mentalitat era autocentrada i expansiva, les diferències dialectals eren escadusseres i hi havia una llengua nacional modèlica, irradiada des de la Cort del Casal de Barcelona i des de les Generalitats i Consells, totalment standard: un idioma bell, eufònic, harmoniós i de dinàmica creativa lliure.

El castellà dedica molt ni poc temps a la seua dialectologia, per cert major que la nostra. I per què n’hi dediquem tant nosaltres? Més valdria dedicar-lo a crear una koiné, un català-batua, com han fet els bascs. La nostra déria dialectològica traspua regionalisme bienantendido, sovint, mentre que l’euskara batua és un enfocament clarament sobiranista.

A hores d’ara hi ha bàsicament tres standards regionals: el principatí -centrat en el barceloní-; el valencià i el balear-mallorquí. I uns petits subestàndards nordcatalà, frangí i alguerès.

Naturalment el barceloní hi juga -per raons pragmàtiques de nombre de parlants, pes econòmicomediàtic, etc.- un paper de suprastàndard (així, Joan Fuster escrivia en barceloní, bàsicament).

Tanmateix, aquest sistema és el fragmentari resultat de segles de dispersió i de repressió i de l’actual Estado de las autonomías, que pretèn dividir i menjar-se per parts els idiomes nocastellans. Es tracta d’un sistema de compromissos fatals i de renúncia a la lliure interrelació nacional i, doncs, de renúncia al ple autocentrament, riquesa, creativitat i dinamisme lingüístic propi.

És menester de tombar, doncs, aquestes barreres, autèntics murs de Berlín castellanistes dins la nostra llengua nacional.

Ja sé que no sóc pas el primer a suggerir un suprastandard per al català (sols realment i plenament factible socialment en la mesura que recobrem el poder polític, la sobirania nacional). Però és cert que aquesta proposta és molt dèbil tot just perquè el nostre sentit nacional és molt feble. A “Regles de esquivar vocables o mots grossers pagesívols” (ca. 1490), d’en Bernat Fenollar, prevere valencià, i Jeroni Pau, canonge barceloní, llegim al subtítol: “mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la llengua catalana”. Fenollar hi diu que “entre persones de bon ingeni o experiència fàcilment se coneix dits vocables ésser d’Empordà, o d’Urgell, o de Xàtiva, o de les Mallorques…”. En aquest llibre ja pretenen una llengua catalana unificada, “standard”, cosa que, encara avui, no hem assolit plenament, la qual cosa ens deuria fer una idea realista i aproximada d’on realment es troba actualment la cultureta catalana. El llatí i el castellà, la Decadència i la manca de sentit polític faran fracassar i ajornar aquest interessant plantejament sociolingüístic a ca nostra.

0.-CRITERIS GENERALS PREVIS:

Si volem un suprastàndard haurem d’afavorir unes formes determinades en contra d’unes altres, però, com l’euskara batua, haurem d’agafar coses dels distints dialectes. El llenguatge barceloní és un sistema lingüístic més evolucionat i allunyat de la llengua de cancelleria medieval que no pas el valencià o el mallorquí.

Per a refer una koiné nacional, per tant, cal agafar allò més pràctic, significatiu i eufònic dels tres stàndards regionals més usats i de la llengua clàssica medieval (com a model generatiu i autocentrat).

Els criteris hauran de ser, aproximadament per aquest ordre:
1) Forma comuna majoritàriament viva, tot defugint barbarismes.
2) Claredat expressiva i fonètica, i especialització semàntica.
3) Eufonia (és la imatge).
4) Economia de paraules (avantposar mots curts).
5) Alternar formes vives comunes al català unit clàssic amb formes demogràficament majoritàries, segons millor convindrà, sense que la recuperació de qualque forma clàssica -sobretot si és extingida- no s’hi escaigui massa forçada o postissa.

1.-LES CONJUGACIONS.

1.1.1-1ª PERSONA SING.PRESENT INDICATIU 1ª CONJUGACIÓ:

Quant a l’indicatiu en general, tenim que la 1ª persona singular, dialectalment, pot ser en -a (l’Alcalatén), -e (valencià majoritari), -i (nordcatalà, per influència occitana), -o (probablement per influència aragonesa: Franja, lleidatà, tortosí pronunciat -o, Principat-est pronunciat -u), -ot a la zona de Figueres, sense dessinència a les Illes i en català clàssic d’abans del s.XVI, etc.

En principi la forma sense dessinència sembla la millor: és més curta, més clàssica, encara viva i elimina la varietat postclàssica, és a dir, unifica tota la dialectalització tot tornant a les arrels (jo parl, jo puig, jo don…).

Tanmateix hi ha el problema d’algunes formes de molt difícil pronuncia com els verbs acabats en -itzar -tjar, -rrer, -var o d’altres amb doble consonant (tranquil·litzar, viatjar, córrer, llevar, llavar, condemnar…haurien de fer jo tranquil·litz, jo viatj o viaig, jo corr, jo lleu, jo llau, jo condemn…). També els verbs acabats en -iar, -uar (on el mallorquí -i el nordcatalà- fa -iï: jo estalviï o -uu: jo continuu).

Segurament la millor solució fos de fer la primera persona singular del present d’infinitiu com en valencià central, que és també una forma clàssica de la llengua del s.XV, o sia, endògena, sense influencies externes al català. Talment diríem: jo parle, jo viatge, jo tanquil·litze, jo condemne, jo estalvie…

1.1.2.-PLURAL INDICATIU:

Quant a la 1ª i 2ª persones del plural de l’indicatiu, podríem fer ús de les formes clàssiques, que perviuen en mallorquí (-am, -au) i potser deixar per al subjuntiu les formes en -em, -eu. De tota manera aquest és un punt un tant problemàtic, car el valencià central tendeix a fer-ho a l’inrevés, i perquè el profit que se’n treu és molt minso.

1.2.-PASSAT PERIFRÀSTIC:

Les formes del passat perifràstic hauran de ser les curtes (vaig per vareig, vas per vares…). I millor encara les formes clàssiques no perifràstiques, encara vives al valencià central: parlí per vaig parlar, etc. Són més breus, a més de més clàssiques. Les perifràstiques sols tenen la peculiaritat de ser formes només existents en català i en aragonés (d’on provenen molt probablement).

1.3.-SUBJUNTIUS:

A la majoria del domini lingüísitc els subjuntius són ara en -i-, malgrat que en la llengua clàssica i en valencià són en -a, -e-. Les formes en -i- tenen l’avantatge de ser més regulars i clares que no pas el sistema clàssicovalencià. Per tant valdria la pena d’adoptar-les.

Tanmateix caldria conservar les formes clàssiques en certs verbs com ara sia/siam/siau/sien, visca/visquen, etc.

1.4.-INCOATIUS:

Quant als incoatius, fóra menester de mantenir les formes clàssiques (-esca, -esques, -esquen), en les quals coincidiesen bàsicament valencià, baleàric i llengua clàssica i que, a més, són més curtes. El problema ve amb els reforços incoatius de verbs acabats en -ir (servir, conduir…), que estan dialectalitzats.

Aquests reforços incoatius semblen datar del principi de la nostra Decadència (s.XV-XVI). En el català d’aquests segles (XV-XVI) els incoatius predialectals són semblants (servesc, servesca…) sobretot als actuals valencià (servisc, servisca…) i mallorquí (servesc, servesqui…).

Hi sóc partidari d’utilitzar directament els incoatius clàssics dialectals per aquestes raons:
-És massa forçat i inviable de voler suprimir aquests incoatius, tal com ho feia la llengua abans del s. XV.
-Encara que les formes princepatines (-totes en -eix-) i els subjuntius en -i- son demogràficament les majoritàries, són dissemblants al clàssic i a les formes del sud (que alternenen -eix-/-sc-).

Així, caldria dir: jo servesc (ind.), servesca (subj.), tu serveixes, servesques, ell serveix, servesca, ells serveixen, servesquen.

Tampoc no em semblaria pas desencertat d’adoptar-hi simplement, tot d’una, les actuals formes barcelonines, que quedarien més regulars, si bé menys clàssiques.

Val la pena de fer notar que en la llengua clàssica i de vegades en la parlada encara avui dia (per ex., a poblacions de la Plana Baixa) són ben poc usats alguns incoatius en indicatiu, la qual cosa s’escau millor a la brevetat i elegància de la llengua, segons el model de llengua clàssica medieval. Per ex.: llig per llegeix, enguls per engoleixes (o empasses), etc. Fos millor de triar-hi les formes sense incoatiu per ser més clàssiques i breus, i encara vives: eliminar-ne els incoatius (generalitzats a partir del s. XV-XVI) té un aventatge afegit perquè ens deslliurem de la varietat dialectalitzant de la 1ª persona d’infinitiu (afeg-esc, -isc, -eixo, etc.) i també la tendència del valencià parlat a preferir -ixes, -ix, -ixen a -eixes, -eix, -eixen…

Llengua de Cancelleria, Llengua Nacional: Per una Koiné Catalana 04

2.-ELS POSSESSIUS.

El català clàssic feia ús dels adjectius possessius simples, més curts (mon, ton, son, ma, ta, sa, mos, tos, sos, mes, tes, ses, nostre…, vostre…, llur, llurs), si bé també feien ús dels composts (lo meu, la tua, les sues…). Només en queden, a hores d’ara, alguns fòssils en valencià (mon pare, ma tia, ma vida, ma casa…) i mallorquí (mumare…). En qualsevol cas els plurals femenins (mes, tes, ses) estan extingits a tot el domini lingüístic.

Tanmateix, aquestes formes tenen l’avantatge de ser formes úniques i més breus, car els femenins actuals varien del cátala oriental (meva, teves…) a l’occidental (meua, teues…). Val la pena de plantejar-se la reintroducció de les formes simples com a adjectius sempre que puguem i deixar les compostes per als pronoms (el meu, les teves…), tal com fan els altres idiomes veïns (francès, castellà, etc). I millor fer ús dels femenins orientals (en -v-: les teves…) per ser més generals que en -u- (les teues: sols al País Valencia, Eivissa i en tortosí).

Especial interès tenen llur, llurs (>illorum: d’ells), extingits a l’àrea catalana de l’Estat espanyol però vius a la Catalunya Nord, i amb equivalent a la major part de llengües europees (occità lor-s, italià loro, francès leur-s, anglès their, alemany Ihr-e)

3.-ELS PLURALS.

El català occidental serva les formes clàssiques de plurals masculins en -ns en un seguit de noms plans (hòmens, jòvens…) perdudes en el catal oriental. Personalment trob més pràctic d’emprar les formes orientals, més breus i generalitzades, malgrat que oblidin l’etimologia llatina: homes, joves.

4.-LA PRONÚNCIA.

La pronúncia té sempre molta importància perquè és la imatge de la llengua i el mitjà és el missatge en la cultura de masses.

El barceloní parlat imperant -especialment- empobreix alguns aspectes, com ara la confusió entre v i b. Totes les llengües transpirenenques i també el portuquès diferencien clarament v de b. També cal diferenciar ll de i/j. I també fos menester de diferenciar clarament cada so, i pronunciar els mots sencers: totalment, no pas totalmèn, etc.

Quant al sistema vocàlic caldria donar preferència al català nordoccidental, que en definitiva és una pronúncia més clàssica, molt més diàfan i ajudador de l’escriptura i abandonar el confús so de l’e neutra del català oriental. Per contra cal potenciar la diferenciació entre e i o obertes de les tancades, tal com fan clarament el valencià central i en part el mallorquí.

Un model aproximat de koiné parlada podria ser el tortosí, certament molt eufònic i clar.

5.-ALGUNS PRONOMS DE COMPLEMENT INDIRECTE I ADVERBIAL.

Mentre al País Valencià hom fa ús de les formes datives li (sing.) i els (plural), a Barcelona sols empren un pronom adverbial en combinació pronominal, en cas contrari és igual que en el valencià: hi, que bàsicament havia de quedar reduït més aviat a locatiu, per tal de diferenciar-lo del datiu. O sia: li dic, abans que no pas hi dic, i els parle millor que no hi parlo.

Hi ha una perillosa tendència, sobretot al País Valencià i zones urbanes, entre el jovent i sectors castellanitzants (o provinents de famílies no catalanoparlants que ara ja parlen català) a eliminar els pronoms adverbials. És menester de mantenir-los per ser un tret absolutament bàsic en tot el plantejament central i creatiu de la llengua catalana, a més d’un tret comú a la majoria de llengües romàniques, a excepció del castellà i del portugués, que els perderen durant l’Edat Mitjana.

6.-LÈXIC I EXPRESSIONS.

És menester d’acceptar i revitalitzar tot el lèxic local, comarcal o regional encara viu, I també mots clàssics o extingits que puguin ser útils o especialment expressius.

En la mesura d’allò possible caldrà cercar-hi un sentit especialitzat, escaient, a cada mot, a fi d’augmentar l’expressivitat i l’exactitud del lèxic nacional.

Val la pena d’emprar el nostre lèxic local barrejat amb el general i amb el clàssic, a fi de fer-lo conèixer arreu la nació. És necessari de fer ús de tots els nostres recursos, els més expressius, a fi de defugir la llatinització i la sensació de llengua postissa i de laboratori que escampen les conselleries, generalitats i televisions autonòmiques.

Cal escoltar-se a fons la gent de comarques i, sobretot, les dones grans, les quals són les qui millor serven a muntó trets genuïns i fins i tot clàssics.

Especial força vital (la que hem de menester per fer atractiu l’idioma parlat) tenen el munt d’expressions eixerides, plenes de gràcia, ironia i humor, els refranys dits quan s’escau i amb força expressiva gairebé teatral, els genèrics molt generadors de noves formes -molt expressives- com ara els acabats en -am i -um (mamellam, forasteram, fustam, cabrum, resclum, ferum…) i tot el patrocol de recursos vius semblants.

És menester de rebutjar enèrgicament l’encarcarmaent (tipus “entesos?” de TV3, com si no puguèssim dir també: conformes?, m’has comprès, d’acord?, ho faràs?, etc. etc.) i fer de l’idioma una força generativa i creativa, optimista, lliure, capaç d’inventar noves fòrmules dels propis recursos tradicionals, d’inventar els propis cantiroleigs sobre la marxa.

7.-CLOENDA.

A grans trets aquesta podria ser una proposta de català suprastandard/batua/koiné, unificat. El cas basc, on efectivament ho han fet (l’euskara batua), es basa sobre la necessitat d’unificar els dialectes d’un espai molt més reduït que no pas el nostre, l’avantatge d’un sistema demogràfic més equilibrat comarcalment i d’una conciència nacional prou més forta que no la catalana, massa mancada de sentit d’Estat.

Perquè, en definitiva, una llengua nacional unificada, de cancelleria, sols és totalment possible amb un Estat propi, o bé amb un poble mentalment molt disciplinat i autocentrat nacionalment i cultural, que no és el nostre cas, ni tampoc no sol ser arreu.

La recuperació lingüística, doncs, va estretament lligada a la consciència nacional ordenada i diàfana.

Llengua de Cancelleria, Llengua Nacional: Per una Koiné Catalana 01

Anuncis

Un pensament sobre “Llengua de Cancelleria, Llengua Nacional: Per una Koiné Catalana

  1. Retroenllaç: Llengua (Recopilatori) | Braços Oberts

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s