Arxius mensuals: Juliol de 2017

L’Hymne à l’Amour (Música)

Avui us portem una cançó que duu per títol “Hymne à l’amour”, una popular cançó francesa originalment interpretada per Édith Piaf.

Hymne a l’amour – Edith Piaf

Le ciel bleu sur nous peut s’effondrer
Et la terre peut bien s’écrouler
Peu m’importe si tu m’aimes
Je me fous du monde entier
Tant qu’l’amour inond’ra mes matins
Tant que mon corps frémira sous tes mains
Peu m’importe les problèmes
Mon amour puisque tu m’aimes

J’irais jusqu’au bout du monde
Je me ferais teindre en blonde
Si tu me le demandais
J’irais décrocher la lune
J’irais voler la fortune
Si tu me le demandais

Je renierais ma patrie
Je renierais mes amis
Si tu me le demandais
On peut bien rire de moi
Je ferais n’importe quoi
Si tu me le demandais

Si un jour la vie t’arrache à moi
Si tu meurs que tu sois loin de moi
Peu m’importe si tu m’aimes
Car moi je mourrais aussi
Nous aurons pour nous l’éternité
Dans le bleu de toute l’immensité
Dans le ciel plus de problèmes
Mon amour crois-tu qu’on s’aime

Dieu réunit ceux qui s’aiment

TRADUCCIÓ

El cel blau pot esfondrar-se damunt nostre
I la terra pot ben ensorrar-se:
Poc m’importa, si tu m’estimes
Me’n fum del món sencer
Si l’amor arrubleix els meus matins
Si el meu cos s’estremeix sota les teves mans
Poc m’importen els problemes
Amor meu: perquè tu m’estimes.

Aniré fins a la fi del món
Em faré tenyir en ros
Si tu m’ho demanes
Aniré a despenjar la lluna
Aniré a furtar la fortuna
Si tu m’ho demanes

Renegaré de la meva pàtria
Renegaré dels meus amics
Si tu m’ho demanes
La gent poden riure’s ben bé de mi
Jo faré qualsevol cosa
Si tu m’ho demanes

Si un dia la vida t’arrabassa de mi
Si tu mors o ets lluny de mi
Poc m’importa si tu m’estimes
Car jo també haig de morir
Tindrem per a nosaltres l’eternitat
Dins el blau de tota la immensitat
Al cel, ja no cap de problema
Amor meu creus que ens estimem?
Déu aplega els qui s’estimen.

Fado Português (Música)

Avui us portem una cançó que duu per títol Fado Português.

Amália Rodrigues – Fado Português

O Fado nasceu um dia,
quando o vento mal bulia
e o céu o mar prolongava,
na amurada dum veleiro,
no peito dum marinheiro
que, estando triste, cantava,
que, estando triste, cantava.

Ai, que lindeza tamanha,
meu chão , meu monte, meu vale,
de folhas, flores, frutas de oiro,
vê se vês terras de Espanha,
areias de Portugal,
olhar ceguinho de choro.

Na boca dum marinheiro
do frágil barco veleiro,
morrendo a canção magoada,
diz o pungir dos desejos
do lábio a queimar de beijos
que beija o ar, e mais nada,
que beija o ar, e mais nada.

Mãe, adeus. Adeus, Maria.
Guarda bem no teu sentido
que aqui te faço uma jura:
que ou te levo à sacristia,
ou foi Deus que foi servido
dar-me no mar sepultura.

Ora eis que embora outro dia,
quando o vento nem bulia
e o céu o mar prolongava,
à proa de outro veleiro
velava outro marinheiro
que, estando triste, cantava,
que, estando triste, cantava.

TRADUCCIÓ

El fado va néixer un dia,
quan la ventada bullia
i el cel perllongava la mar,
al baluard d’un veler,
en el pit d’un mariner
que era trist, i cantava,
que era trist, i cantava.

Ai, quina gran bellesa,
La meva llar, la meva sort, la meva vall,
De fulles, flors, fruits d’or,
mira si es veuen les terres d’Espanya,
les sorres de Portugal,
mirar a cegues pel plor.

A la boca d’un mariner
del fràgil vaixell veler,
morint una cançó massugada,
diu el fibló del desig
dels llavis cremats de besades
que besa l’aire, i no res més,
que besa l’aire, i no res més.

Mare, adéu. Adéu, Maria.
Guarda bé en el teu senderi
Que ací et faig un jurament:
que et duc a la sagristia,
o que a Déu plagui de
sepultar-me en la mar.

Ara, vet ací, encara que l’altre dia,
quan la ventada bullia
i el cel prolongava la mar,
a la proa d’un altre vaixell
vetllava un altre mariner
que era trist, i cantava,
que era trist, i cantava.

Problemes i solucions Part 2.3 Problemes i Solucions: Persones i Relacions Humanes (01 – Conflicte, enemistat, odi i violència)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

Conflicte, enemistat, odi i violència

“Quan us dirigiu a enemics, siau respectuosos: la fita no és radicalitzar-los, sinó parlar a llur consciència i posar-los internament en contradicció. La cosa ha de ser més fonda i subtil, no fem l’haca!. El centre energètic de les persones és l’interior. Si llur interior està convençut d’una causa (encara que sia injusta i bèstia), ens donaran molta feina, però si la posem en contradicció ens n’estalviarem molta. Així que no ens convé gens de ser primaris quan parlem a enemics” “Qui treballa i crea no té temps d’odiar, qui odia no té massa temps de solucionar problemes ni té creativitat i, a més, sovint confon odi amb acció” “Qui s’emmalicia no hi “veu”. Sobretot no hi veu les solucions

  • “Un covard es troba molt més exposat a les baralles que un home d’esperit” (Thomas Jefferson, 1743-1826, estadista nordamericà progressista).
  • “L’home irat suscita baralles, però el qui triga a irar-se calma la picabaralla” (Proverbis 15:18, de Salomó, 1020-929 a. de C., rei d’Israel).
  • “Allò més valent que pots fer quan no ets valent és manifestar valor i actuar consegüentment amb això” (Corra White Harris 1869-1935, novel·lista nordamericana de Georgia).
  • “Més que les idees, als homes els separen els interessos” (Alexis Charles Clérel de Tocqueville, 1805-1859, escriptor i estadista francès).
  • “Comprometeu-vos a fer les següents passes:
    1. Avui practicaré la desafecció. Em permetré a mi mateix i als qui m’envolten la llibertat de ser tal com som. No imposaré rígidament la meva idea de com han de ser les coses. No imposaré solucions forçades als problemes, creant així nous problemes. Intervindré en tot amb participació desapegada” (Deepak Chopra, *1947, escriptor hindi contemporani d’espiritualitat i medicina alternativa).
  • “El noviolent deu –com diu en Lanza del Vasto- esperar que la culminació de la injustícia faci trontollar l’ànima de qui el maltracta” (“La No-violencia en Euskalherria: una esperanza”, d’Amics de l’Arca, grup cristià noviolent).
  • “Les dues dones s’acaloraren per telèfon. Amb l’emfàtica manera amb què les dones solen dir tals coses, van jurar, a través de la línia, no tornar a parlar-se mai més. Mai més és difícil de sostenir, sobretot quan vius al mateix carrer, i sovint et topes en sortir o en entrar, o pot trobar-se a qualsevol hora en casa d’algun amic comú. Però aquell mai més ens va mantenir separats durant tot un mes” (“La Legió Blanca”, per James Harpole, s. XX, metge i escriptor anglès).
  • “Lo primer s’apella rigor, e és que aitals hòmens que hom los tinga lligats a preses així com a orats; e a més que orats, en quant a l’oradura ajusten malícia. E és així que, segons que diu Isaïs, capitulo ·XXVIII.º : Vexatio dat intellectum. Ço és, “que a vegades s’esdevé que vexació e pena gran en lo cors dada, procura seny e enteniment a l’hom”. Sovint veu hom que persones orades per malícia, en presó cobraven
    l’enteniment e la raó” “En convit en què sies, no parles per res de grans senyors ne de dones ne de venjances, car com aquí haja moltes orelles e moltes llengües e diverses coratges, pories molts ofendre e procurar a tu mateix e a la tua casa prou de mal. Parlar en convit deu ésser de rialles o de matèries plaents qui negú no ofenen, e de coses agradables que no toquen negú en especial” (“Terç del Crestià”, 1384, 3ª part de la 1ª Enciclopèdia catalana, de Francesc Eiximenis, ca.1330-1409, monjo franciscà).