Arxius mensuals: Mai de 2018

Frase del Dia (Com Actuar – 24)

  • “Escull la millor manera de viure, el costum te la farà agradable”
    (Pitàgores de Samos, *ca 582-569 – †500-497 a. de C., filòsof i matemàtic grec)

Anuncis

El bandoler Miquel

EL BANDOLER MIQUEL

Era la vespra de Nadal, uns anys abans de la 1ª Guerra Mundial. En una immensa planúria devers Belorús s’aixecaven els bastiments d’una granja. Totes les portes hi restaven ben closes perquè un vent glaçat bufava rabiosament. Feia gemegar lúgubrement el gran boscatge d’avets que hi havia a la vora.
Una espessa capa de neu recobria la terra d’ençà moltes setmanes.
L’espaiosa cuina de la granja era enllumenada per un gran foc. Una soca enorme cremava a la llar, i tot al voltant, una dona encara jove s’escalfava amb els seus quatre fills. Fedor, el major de cara enèrgica i seriosa, acabava de fer tretze anys. El pare de família havia marxat de bon matyí cap a la vila més pròxima, a més de 20 Km. Havia agafat un trineu dut per tres vigorosos cavalls al trot ràpid. Havia de dur una quantitat de diners prou important a fi de saldar definitivament el preu de la propietat comprada uns anys abans.
La mare i els infants es trobaven desficiosos però callats…Una veu es deixà oir, la de Feodora, una nina rossa d’ulls somiadors. Tot expressant el secret pensament de tota la família, demanà:
-Mama, per què el papa triga tant a tornar aquest vespre? En anar-se’n aquest matí ens havia promès de tornar prest. Havia de portar-nos tantes i tantes coses…pastissets, joguines. Si no ho havia sentit malament, també un gall dindi, ben gros i carregat de castanyes mengívoles, mama. Ai! Per què el papa triga tant…? El nostre cucut ha cantat sis vegades. Són ja les sis i papa no ha pas vingut encara!.

La mare restà en silenci. Una angoixa li estrenyia el cor. Potser li havia pres qualque mal? No rumiava sols sobre el perill dels llops, bé que bandades famolenques, foragitades dels boscs per l’hivern primerenc i dur, ja havien atacat i fet maleses en més d’una contrada. Però ella cavil·lejava sobretot en un altre perill, més greu i amenaçador. Els periòdics havien relatat les tristes gestes d’un cèlebre bandoler, en Mikhaïl Peruf, un fugit de la justícia escapolit de les presons de Sibèria. Estava assolant els camps dels rodals amb les seves audaces malifetes. Aturava els viatgers escadussers, els furtava, i si feien gest de voler defensar-se, els assassinava sense pietat.
-Mare, –va dir llavors el fill gran- vols que vagi a l’encontre de mon pare? No aniré pas més enllà del cim del tossal. De la voreta del bosc estant, podré albirar tota la immensa plana. Si no puc oir els cascavells dels nostres cavalls, potser distingiré la llanterna del trineu.
-Vés-hi fill meu! –digué simplement la mare, i Déu et guard!

Fedor sortí. La nit havia caigut. Caminava amb pas segur, xafant amb les seves àgils cames l’espessa capa de neu.
Una dolça claror reflectida per la neu llançava llum, feblement, damunt el camí mig desdibuixat. Tot plegat donava un aspecte estrany al tossal i als grans avets. Però l’al·lot no tenia por, no se sentia mai sol. Un any abans, a l’escola dominical de la missió, s’havia convertit: havia lliurat el seu cor al Salvador i, d’ençà, tenia sempre la certitud que Jesús era sempre amb ell. En arribar a dalt s’aturà. El seu esguard es capbussà a la vasta planúria. A les foques semblava tètrica. Escrutava la nit i estenia l’oïda, però no veia ni oïa res.
Aleshores s’agenollà i pregà amb veu clara i segura, mentre girava els ulls per a guaitar el centelleig dels estels:
-Déu meu –féu- guarda mon pare, condueix-lo, porta’l a casa!. Guarda’l dels atacs dels llops. Protegeix-lo sobretot de trobar-se amb el bandoler del qual tant parla la gent: en Mikhaïl Peruf. Diuen que és tan cruel. No Et coneix, aquest pobre home…Però Senyor –continuà- si ell sabés com tu te l’estimes, si cregués en l’amor de la teva sang escampada a la creu pels pecats d’ell, estic segur que et demanava perdó i trobaria la benaurança. Ai Déu meu, salva en Peruf!. Que pugui escapolir-se de l’infern. Salva’l, com feres amb el lladre a la creu!.
L’al·lot s’alçà de bell nou tranquil, confiat en el poder de Déu. No havia pas sentit, entre la malesa de la vora, un profund sospir, gairebé un sanglot. Se’n tornà a la granja. Aviat hi entrà son pare. Déu havia escoltat la pregària del jovenall. El vespre acabà en l’alegria.

Algun temps més tard, un desconegut trucava a la porta de la granja. Era un home alt, d’esguard ombrívol però molt expressiu. Cercava treball i el van llogar com a criat.
Els dies s’escolaren. El nouvingut treballava a consciència. Era acurat, obedient, actiu, però molt callat. Passava les hores sense badar boca. Al capvespre, es retirava ben d’hora a l’establia, on dormia.
Una nit, sentiren uns crits: La granja cremava! Del trespol de rostolls brollaven llargues flamerades que s’enfilaven ben alt cap al cel fosc en estols de guspires. A mig vestir, el granger, la muller i els tres fills més petits se’n sortiren afora d’un bot, a l’abric del perill. Però Fedor, qui dormia sol al primer pis no hi era!

L’incendi treia flamerades pertot i semblava impossible de socórrer el pobre noi, el qual cuidava perir entre el foc. Son pare i sa mare es torçaven les mans desesperats quan a la resplendor de les flames acudí el criat corrents amb una escala. La recolzà contra la paret i s’hi enfilà rabent.
Abans que ningú no tingués temps de cridar-li res, ja s’havia llençat de cap a la foguera….S’escolà un minut, llarg com un segle. I hom el veié ressorgir dalt l’escala amb el jove Fedor embolicat en una manta, tot prement-lo sobre el seu cor. Tot d’una el fadrí fou dipositat sà i estalvi als peus dels seus majors, profundament emocionats.
Però l’heroic salvador es trobava horriblement cremat. El dugueren fins a un bastiment veí que no havia estat assolat.
Quan arribà l’alba, el granger i sa muller es trobaven encara a la capçalera del criat socarrat, però llurs cures van ser inútils…El moribund obrí els ulls. Malgrat els seus patiments, una expressió de joia il·luminava els seus trets. I digué aquests darrers mots:
-Sóc en Mikhaïl Peruf, el bandoler odiat. Un vespre m’havia amagat entre el sotabosc a la vora del camí pel qual havíeu de passar, mestre, per a recuperar la granja…- Després d’un llarg sospir, el valent criat continuà la seva història- Havia pensat de matar-vos i furtar-vos els diners que havíeu de pagar. No feia vent i en el silenci del bosc vaig sentir unes passes lleugeres. Malgrat la foscor, distingí un noi qui s’aturà prop de mi sens adonar-se de la meva presència…Després d’haver guaitat per l’horitzó, s’agenollà damunt la neu i es ficà a parlar. Jo me l’escoltava. Pregava, era en Fedor. Demanà a Déu de protegir son pare. Tot seguit li pregà de salvar Mikhaïl Peruf el bandoler, de tocar-li el cor a fi que una diada, en lloc de ser damnat, pogués anar a la glòria. El Senyor executà aquesta pregària: em torní devers Ell i plorí les meves horribles faltes, vaig implorar el seu perdó i prometí de lliurar-me a la justícia. Vet ací que no podré pas fer-ho, ara ja és massa tard!. Però sé que Jesús m’ha perdonat…Vine Fedor! Dóna’m la mà. Jo t’he arrabassat de les flames del foc. Déu es va servir de tu per arrapar-me de les de l’infern. Ara em sent aconhortat i feliç de saber on seré jo prest: per sempre més a prop de qui és el teu Salvador…i també el meu!.

Les Rates no Resisteixen l’Altura

LES RATES NO RESISTEIXEN L’ALTURA

Després de la Segona Guerra Mundial, un jove pilot va decidir fer una perillosa i llarga travessia utilitzant una avioneta monomotor.
El repte era gran i requeria molta energia i concentració.
Quan ja duia molt temps en el seu viatge, els seus instruments van començar a comportar-se en forma estranya i, en regirar-hi, es va adonar que duia una rata en l’avió, la qual estava rosegant els cables, i això causava que els instruments donaren lectures incorrectes, amb el perill que era possible que el pilot prenguera decisions errades que, en la seua posició, serien fatals.
En aqueix instant va recordar una cosa que li havia ensenyat el seu instructor:
– Quan trobes rates en el teu vol, en comptes de despendre la teua energia i posar-te en perill buscant i barallant-t’hi, eleva’t! Eleva’t tan com pugues, les rates no resisteixen l’altura.
Algunes vegades tenim pensaments i emocions que són com aqueixes rates. Les rates en moltes ocasions sols són els fantasmes creats per les nostres pors. Simplement distancia’t de la terra.
La teua passió és la benzina dels teus somnis, usa-la per a mirar cap al que vols i no et distraguis mirant cap al que no vols.
Recorda que pots dirigir els teus controls cap a un univers sencer de possibilitats. En comptes d’estar ocupat i preocupat amb una rata, t’hauries de sentir pagat de no deixar-te desviar del teu rumb. Pensa que quan arribes, no voldràs recordar que vas gastar la meitat del teu viatge demostrant-li a les rates qui era el pilot. Recordaràs, una vegada més, com vas saber deixar arrere els obstacles.
Vola alt, i si sents els vents i els perills, no mires cap avall, mira sempre cap amunt, perquè aqueix és el lloc al qual pertanys.

Gandhi, el Major Independentista de la Història: Fe i Força contra l’Opressió

GANDHI, EL MAJOR INDEPENDENTISTA DE LA HISTÒRIA: FE I FORÇA CONTRA L’OPRESSIÓ

Mohandas Karamchand Mahatma -ànima gran- Gandhi (1869-1948), advocat i independentista noviolent indi, fou la figura central de la independència de l’Índia del colonialisme europeu. El combat del seu moviment aconseguí, amb mètodes noviolents, la independència (i l’alliçonament) de 300 milions d’indis front a l’Imperi més poderòs de l’època, el britànic.
Gandhi és un exemple de la força de la fe i de la noviolència, de la voluntat de cercar, ara i ací, la justícia de les benaurances, de l’adoració mística i espiritual. Més enllà dels esquemes sectaris i d’egoismes enquistats dins les religions que exporten més llur depredadora civilització que no pas la Justícia del Regne de Déu en la Terra, d’integrismes religiosos que són abans colonials (abans espanyols…) que cristians i, per tant, no poden realment ser cristians sinó eines de manipulació i dominació.
Escoltem les paraules de l’independentista Mahatma Gandhi:

“D’un mal pot sorgir un bé, però això depèn de Déu, no de l’home; l’home ha de saber solament que el mal ve del mal, igual que el bé s’explica pel bé. La lliçó que cal treure de la tragèdia de la bomba atòmica no és que ens deslliurarem de la seva amenaça sols fabricant noves bombes més destructives encara. La humanitat no pot alliberar-se de la violència més que per mitjà de la noviolència”.

GANDHI I L’OPRESSIÓ NACIONAL

“Sempre ha estat un misteri per a mi que l’home pugui sentir-se honorat per la humiliació del seu proisme” (quan veié una colla d’indígenes obligats a caminar per sota, a fi de cedir la voravia als forasters).
“Hi ha tanta falsia perquè tothom exigeix rectitud sense sotmetre’s a la menor disciplina”.
“…La nostra ira, dominada, pot esdevenir una força capaç de moure el món”.
“L’alegria rau en el combat, l’esforç, el patiment que suposa la lluita, i no pas en la mateixa victòria”.
“Una nació capaç de sacrificis sense límit és capaç d’enlairar-se fins a altures il·limitades. Com més pur sia el sacrifici, més veloç el progrés”
“El meu patriotisme no és res si no és compatible amb el major benestar de la humanitat, sempre i sens excepció”.
“El dia que l’Índia renunciï a la por, podrem dir que té la força necessària per a lluitar. No cal usar armes…el guerrer de debò no és pas qui mor matant, sinó qui ha après a viure morint”.
“Serà l’evidència del poder espiritual de l’Índia sols si ens neguem a una posició de força, malgrat que la tinguem…Això ben poc té a veure amb el “perdó” que el ratolí ofereix al gat!”.
“La interdependència és i hauria de ser l’ideal, tant com la independència…”
“De moment sols la nostra feblesa ens aparta de la violència. Si comprenguéssim que, malgrat la violència, és la força moral la que governa l’univers, ens ensinistraríem en la noviolència amb una fe completa en les il·limitades possibilitats que ofereix”.
“Si jo tingués cap influència sobre els boys-scouts i d’altres colles, declararia obligatori de cantar melodies nacionals en totes les assemblees. La música té un efecte elèctric. Dissortadamet, no ha pas arribat a ser nacionalitzada”.
“La noviolència (“Ahimsa”) és la força més formidable que té la humanitat al seu abast. És encara més poderosa que la més potent arma de destrucció ideada per l’enginy humà”.
“Perdre la individualitat pròpia i esdevenir un simple engranatge d’una màquina és impropi de la dignitat humana”
“No sóc pas un visionari. Pretenc ser un idealista pràctic. La noviolència, en el seu estat pràctic, vol dir patiment conscient. No pas dòcil submissió a la voluntat del pervers”.

GANDHI I LA SEVA FE

“Crist és la font més rica de força espiritual que hom pot conèixer. Ell és el més noble de qui vulgui donar-ho tot sense demanar res. El Crist no pertany pas sols al cristianisme (institucional), sinó al món sencer”.
“Crec en Déu no pas com a una teoria, sinó com un fet més real encara que la vida mateixa”.
“La veritat és Déu i Déu és veritat”.
“Si mantenim atenta l’oïda, Déu ens parlarà en la nostra pròpia llengua, qualsevol que sia”.
“Qui confia en Déu deixa de témer els homes…si nosaltres tenim cura de l’avui, Déu en tindrà del demà”.
“La covardia no és senyal de fe en Déu”.
“Un poeta digué que el camí a Déu és per a valents…L’atmosfera actual està tan curulla de verí que ens neguem a recollir la saviesa dels antics…L’amor sosté el món. Davallar és fàcil, no pas enlairar-se. Com que la majoria som indisciplinats, la nostra experiència diària rau a insultar-nos i barallar-nos sota qualsevol pretext”.
“La fe és una funció del cor i ha de ser mantinguda per la raó. La una i l’altra no es desdiuen pas, com molts creuen. Com més intensa és la fe, més aguda és la raó. Quan la fe es torna cega, mor”
“Quan admir la bellesa d’una posta de sol o de lluna, la meva ànima curulla d’adoració al Creador”.
“Déu respon les pregàries a la seva manera, no pas a la nostra” “La meva major arma és la pregària muda” “La pregària és la primera i l’última lliçó per a aprendre el noble i brau art de sacrificar l’ésser en els variats senders de la vida” “Orar no és pas demanar. És un neguit de l’ànima. És el reconeixement diari de la pròpia feblesa. Per a pregar és millor tenir un cor sense paraules que no pas paraules sense cor”.

GANDHI I LA SEVA ESPIRITUALITAT

“La força no prové de la capacitat física, sinó d’una voluntat indomable”.
“L’Home ha de triar entre aquestes dues vies: cap amunt o cap avall. Però per la bèstia que duu adins, optarà mès sovint per la d’avall, sobretot quan li és bellament presentada. L’home capitula sovint quan el pecat li és presentat amb un revestiment de virtut”.
“La vida és superior a qualsevol art. I, més encara, l’home qui atansa sa vida a la perfecció és el major artista. Perquè, ¿què és l’art sens el fonament d’una vida noble?”.
“L’Il·luminat ens digué que si comprenem la buidor del món material…Llavors hi haurà tresors de Dalt, i pau que supera qualsevol enteniment i una felicitat que ens ha estat sempre del tot estranya”.
“Qui no actua, cau; qui sols desisteix del guardó, s’enlaira”.
“L’amor és la força més subtil i penetrant”.
“Cada volta que l’egoisme ens empaiti…recordem la cara de l’home més pobre i desemparat que mai hàgim vist i demanem-nos si el beneficia allò que volem encetar”.
“L’Ahimsa (=la noviolència) és ferida per tot pensament indigne, per la pressa desmesurada, la mentida, la malícia…També quan retenim allò que l’altri més n’ha de menester”.
“El poder de les multituds és el gaudi del tímid. El valent d’esperit frueix del combat en solitud”.
“L’home qui tem la força bruta no ha arribat a conèixer-se a ell mateix”.
“L’impossible s’esdevé contínuament possible”.
“Mantinc que la ment humana i la societat no es troben dividits en compartiments estantissos anomenats “social”, “polític” i “religiós”: cadascun d’aquests se n’endinsa en els altres”.
“Per veure cara a cara l’esperit de a veritat universal que tot ho penetra, hem de ser capaços d’estimar la més vil criatura com a nosaltres mateixos…Puc afirmar sens el menor dubte, i malgrat això amb total humilitat, que els qui diuen que la religió no té cap relació amb la política, no saben què vol dir re-ligió”
“De què val la fe si no ve traduïda en acció?”.
“Si volem transmetre un missatge a Occident, que sia el de l’amor i de la veritat. No m’adreç a la vostra ment. Vull captar el vostre cor. Assolireu la sencera conquesta de l’Occident no pas amb la venjança per haver estat explotats, sinó per l’autèntica comprensió”.
“La noviolència triomfa sols quan hom té autèntica fe en Déu”.
“Una fe vertadera en la noviolència és impossible sense una real fe en Déu. Un noviolent no pot fer res sens el poder i la gràcia de Déu: no tindrà el lleu de morir sense ira, sense por, ni ànsia de venjança. Un tal coratge prové del convenciment que Déu sojorna al cor de tots nosaltres, i que no deu haver-hi por davant de Déu…El coneixement de l’omnipresència divina implica també respecte per la vida de l’oponent…calmar al fúria de l’home quan la bèstia que té adins s’empara de la seva persona”
“La veritat cal que sia repetida mentre hi hagi homes que no hi creuen”.