El bandoler Miquel

EL BANDOLER MIQUEL

Era la vespra de Nadal, uns anys abans de la 1ª Guerra Mundial. En una immensa planúria devers Belorús s’aixecaven els bastiments d’una granja. Totes les portes hi restaven ben closes perquè un vent glaçat bufava rabiosament. Feia gemegar lúgubrement el gran boscatge d’avets que hi havia a la vora.
Una espessa capa de neu recobria la terra d’ençà moltes setmanes.
L’espaiosa cuina de la granja era enllumenada per un gran foc. Una soca enorme cremava a la llar, i tot al voltant, una dona encara jove s’escalfava amb els seus quatre fills. Fedor, el major de cara enèrgica i seriosa, acabava de fer tretze anys. El pare de família havia marxat de bon matyí cap a la vila més pròxima, a més de 20 Km. Havia agafat un trineu dut per tres vigorosos cavalls al trot ràpid. Havia de dur una quantitat de diners prou important a fi de saldar definitivament el preu de la propietat comprada uns anys abans.
La mare i els infants es trobaven desficiosos però callats…Una veu es deixà oir, la de Feodora, una nina rossa d’ulls somiadors. Tot expressant el secret pensament de tota la família, demanà:
-Mama, per què el papa triga tant a tornar aquest vespre? En anar-se’n aquest matí ens havia promès de tornar prest. Havia de portar-nos tantes i tantes coses…pastissets, joguines. Si no ho havia sentit malament, també un gall dindi, ben gros i carregat de castanyes mengívoles, mama. Ai! Per què el papa triga tant…? El nostre cucut ha cantat sis vegades. Són ja les sis i papa no ha pas vingut encara!.

La mare restà en silenci. Una angoixa li estrenyia el cor. Potser li havia pres qualque mal? No rumiava sols sobre el perill dels llops, bé que bandades famolenques, foragitades dels boscs per l’hivern primerenc i dur, ja havien atacat i fet maleses en més d’una contrada. Però ella cavil·lejava sobretot en un altre perill, més greu i amenaçador. Els periòdics havien relatat les tristes gestes d’un cèlebre bandoler, en Mikhaïl Peruf, un fugit de la justícia escapolit de les presons de Sibèria. Estava assolant els camps dels rodals amb les seves audaces malifetes. Aturava els viatgers escadussers, els furtava, i si feien gest de voler defensar-se, els assassinava sense pietat.
-Mare, –va dir llavors el fill gran- vols que vagi a l’encontre de mon pare? No aniré pas més enllà del cim del tossal. De la voreta del bosc estant, podré albirar tota la immensa plana. Si no puc oir els cascavells dels nostres cavalls, potser distingiré la llanterna del trineu.
-Vés-hi fill meu! –digué simplement la mare, i Déu et guard!

Fedor sortí. La nit havia caigut. Caminava amb pas segur, xafant amb les seves àgils cames l’espessa capa de neu.
Una dolça claror reflectida per la neu llançava llum, feblement, damunt el camí mig desdibuixat. Tot plegat donava un aspecte estrany al tossal i als grans avets. Però l’al·lot no tenia por, no se sentia mai sol. Un any abans, a l’escola dominical de la missió, s’havia convertit: havia lliurat el seu cor al Salvador i, d’ençà, tenia sempre la certitud que Jesús era sempre amb ell. En arribar a dalt s’aturà. El seu esguard es capbussà a la vasta planúria. A les foques semblava tètrica. Escrutava la nit i estenia l’oïda, però no veia ni oïa res.
Aleshores s’agenollà i pregà amb veu clara i segura, mentre girava els ulls per a guaitar el centelleig dels estels:
-Déu meu –féu- guarda mon pare, condueix-lo, porta’l a casa!. Guarda’l dels atacs dels llops. Protegeix-lo sobretot de trobar-se amb el bandoler del qual tant parla la gent: en Mikhaïl Peruf. Diuen que és tan cruel. No Et coneix, aquest pobre home…Però Senyor –continuà- si ell sabés com tu te l’estimes, si cregués en l’amor de la teva sang escampada a la creu pels pecats d’ell, estic segur que et demanava perdó i trobaria la benaurança. Ai Déu meu, salva en Peruf!. Que pugui escapolir-se de l’infern. Salva’l, com feres amb el lladre a la creu!.
L’al·lot s’alçà de bell nou tranquil, confiat en el poder de Déu. No havia pas sentit, entre la malesa de la vora, un profund sospir, gairebé un sanglot. Se’n tornà a la granja. Aviat hi entrà son pare. Déu havia escoltat la pregària del jovenall. El vespre acabà en l’alegria.

Algun temps més tard, un desconegut trucava a la porta de la granja. Era un home alt, d’esguard ombrívol però molt expressiu. Cercava treball i el van llogar com a criat.
Els dies s’escolaren. El nouvingut treballava a consciència. Era acurat, obedient, actiu, però molt callat. Passava les hores sense badar boca. Al capvespre, es retirava ben d’hora a l’establia, on dormia.
Una nit, sentiren uns crits: La granja cremava! Del trespol de rostolls brollaven llargues flamerades que s’enfilaven ben alt cap al cel fosc en estols de guspires. A mig vestir, el granger, la muller i els tres fills més petits se’n sortiren afora d’un bot, a l’abric del perill. Però Fedor, qui dormia sol al primer pis no hi era!

L’incendi treia flamerades pertot i semblava impossible de socórrer el pobre noi, el qual cuidava perir entre el foc. Son pare i sa mare es torçaven les mans desesperats quan a la resplendor de les flames acudí el criat corrents amb una escala. La recolzà contra la paret i s’hi enfilà rabent.
Abans que ningú no tingués temps de cridar-li res, ja s’havia llençat de cap a la foguera….S’escolà un minut, llarg com un segle. I hom el veié ressorgir dalt l’escala amb el jove Fedor embolicat en una manta, tot prement-lo sobre el seu cor. Tot d’una el fadrí fou dipositat sà i estalvi als peus dels seus majors, profundament emocionats.
Però l’heroic salvador es trobava horriblement cremat. El dugueren fins a un bastiment veí que no havia estat assolat.
Quan arribà l’alba, el granger i sa muller es trobaven encara a la capçalera del criat socarrat, però llurs cures van ser inútils…El moribund obrí els ulls. Malgrat els seus patiments, una expressió de joia il·luminava els seus trets. I digué aquests darrers mots:
-Sóc en Mikhaïl Peruf, el bandoler odiat. Un vespre m’havia amagat entre el sotabosc a la vora del camí pel qual havíeu de passar, mestre, per a recuperar la granja…- Després d’un llarg sospir, el valent criat continuà la seva història- Havia pensat de matar-vos i furtar-vos els diners que havíeu de pagar. No feia vent i en el silenci del bosc vaig sentir unes passes lleugeres. Malgrat la foscor, distingí un noi qui s’aturà prop de mi sens adonar-se de la meva presència…Després d’haver guaitat per l’horitzó, s’agenollà damunt la neu i es ficà a parlar. Jo me l’escoltava. Pregava, era en Fedor. Demanà a Déu de protegir son pare. Tot seguit li pregà de salvar Mikhaïl Peruf el bandoler, de tocar-li el cor a fi que una diada, en lloc de ser damnat, pogués anar a la glòria. El Senyor executà aquesta pregària: em torní devers Ell i plorí les meves horribles faltes, vaig implorar el seu perdó i prometí de lliurar-me a la justícia. Vet ací que no podré pas fer-ho, ara ja és massa tard!. Però sé que Jesús m’ha perdonat…Vine Fedor! Dóna’m la mà. Jo t’he arrabassat de les flames del foc. Déu es va servir de tu per arrapar-me de les de l’infern. Ara em sent aconhortat i feliç de saber on seré jo prest: per sempre més a prop de qui és el teu Salvador…i també el meu!.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.