Problemes caracteriològics dels catalans?

Problemes caracteriològics dels catalans?

Gandhi deia que l’Índia seria independent quan es guanyés el cor dels anglesos.
Esteu molt lluny de guanyar-vos el cor dels espanyols.
Molts el tenen endurit pel racisme i la manipulació mediàtica. Però allí no acaba el problema.
La mala fama dels catalans ha estat la de ser avariciosos, garrepes, però crec que no és correcta.
El problema és més aviat un tarannà sec -amb tendència a enrabiar-se- amb un orgull relligat a un materialisme molt plebeu, que fa una impressió d’una manca atronadora d’espiritualitat, de no anar més enllà de la panxa, el sexe i la butxaca.
Si a catalans d’arrel aquests trets ja resulten repel·lents (tríada potser digna d’una porquera) podem imaginar que més ho deu resultar als altres pobles del món.
La fama de “rabiosos” ve d’antic.
Al País Valencià en deien “rabuts” (que tenia sentit de fanàtic), en una cançoneta popular burlesca:
“Català rabut, fill de Barcelona,
no tens prou diners, per fer ballar la mona”.

El tarannà dominant de fons també influeix en la manera de parlar la llengua catalana, tant al Principat com al País Valencià i a les Illes. Molt sovint l’accent de la llengua parlada és massa plebeu i malsonant, ple de castellanades i brofegades. Es natural que això el faci desagradívol a les orelles de gent que, ja d’entrada, tenen prejudicis.
Un exemple d’aquesta caracteriologia:

Fins i tot un bandarra de primera com Casanova descrivia els valencians del s. XVIII com a “ànimes de bronze”:
“Poble espanyol, ets de plànyer!
En els mateixos béns que la natura t’ha prodigat, trobes la causa de la teva eterna misèria; la bellesa del teu país i les seves riqueses naturals són justament les causes de la teva indolència i de la teva incúria, igual que les mines de Mèxic i del Perú han nodrit el teu orgull i els teus prejudicis.
Heus ací una opinió que, a primer cop d’ull, semblarà paradoxa; és el lector qui l’ha de meditar i l’ha d’apreciar.
Qui dubta que Espanya ha de menester una regeneració que no ha d’ésser sinó el resultat d’una invasió estrangera, l’única que pot reanimar en el cor dels espanyols aquell fogar de patriotisme i d’emulació que perilla d’extingir-se totalment?
Si Espanya ha de reprendre el seu gloriós lloc en la gran família europea, ens fa molta feredat per ella que no sia a costa del més terrible daltabaix.
Sols el llamp pot despertar aquests esperits de bronze”
(“Història de ma vida”, de Giacomo Casanova [Jacques Casanova de Seingalt], 1725-1798, aventurer i gran bandarra venecià, parlant especialment de la decadència que veu a la ciutat de València, 1769).

Han fet de l’independentisme una mena de religió cívica laïca, amb aspectes d’idolatria ideològica.
Ja a la Guerra de Successió conten que hi havia prou miquelets que es deixaven morir “per l’Arxiduc”.
El nacionalisme català n’és una versió actualitzada.
Els patriotismes que triomfen van acompanyats d’una fe popular si fa no fa potent, que és el ciment més contundent perquè és sobrehumà. Com a la Catalunya imperial de l’Edat Mitjana.
Rellegim els nostres clàssics i tornem a la nostra caracteriologia no degenerada.
Torras i Bages ja s’ho va veure venir:
“Tenim, doncs, molta gent ocupada a treballar en l’element variable i transitori, on les formes externes i visibles, en el que en podríem dir el cos venerable de la pàtria; mes de treballar en son esperit pocs se’n recorden. Alabem la bona qualitat de la font i ens aprofitem de l’excel·lència de ses aigües; estimem els sentiments catalans potser superiors als dels altres homes; ponderem el caràcter que distingeix els fills d’aquesta terra; mes molts dels nostres miren amb indiferència i tal volta amb menyspreu el vell esperit català que tot això engendra, i no saben capir que el més necessari és fomentar la substància de la pàtria.
La nova generació catalana sap aprofitar els tresors; potser fins els malgasta; manifesta una generosa activitat, mes sa força de produir per ara és molt limitada, i en lloc d’augmentar-se, veiem cada dia minvar el sagrat dipòsit de la pàtria; havem de procurar no convertir la nostra regió en una societat de sols literats i artistes, que fóra gran afront per a la pràctica raça catalana.
Els caràcters s’emmotllen al figurí parisenc o madrileny el mateix que els vestits, i això arriba fins a la classe popular, sempre més aferrada a la tradició; i tot sovint pels carrers de Barcelona s’ou el rústic carreter cantar malagueñas al so de l’estepec de les xurriaques”
(“La tradició catalana”, cap. I, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, cofundador del catalanisme modern).

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.