Arxiu de l'autor: Administrador

Frase del Dia (El Bé i l’Amor en l’Acció – 07)

  • “L’home sempre és imperfecte; s’esdevé que, de vegades, és més o menys hipòcrita i llavors els tararots diuen si és o no home de bons costums…Per cada milió de tals bèsties hi ha un valent qui es posa per damunt de tot, àdhuc de les lleis, sempre en línea recta i amb el cap alt. Però ha de lluitar contra la calúmnia, l’enveja, la mediocritat, contra tothom. Aquests homes són grans poetes i llurs poesies són llurs accions i sentiments”
    (Honoré de Balzac, 1799-1850, escriptor realista i torrencial, mig occità)

Problemes i solucions Part 2.3 Problemes i Solucions: Persones i Relacions Humanes (02 – Col·lectivitat, relacions interpersonals)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

Col·lectivitat, relacions interpersonals

“Molts llibres són molt més interessants que la relació que solem tenir amb la majoria de la gent – i sempre menys problemàtics o conflictius”

  • “Quin és el caràcter, sinó la resolució de l’incident?
    Quin és l’incident, sinó l’explicació del caràcter?” (Henry James, 1843-1916, polígraf nordamericà).
  • “El grup social es perfecciona quan els individus que el formen estan disposats a comprendre’s amb generositat mútua, però, alhora, estan amatents per oferir quelcom personal i inèdit per enriquir el patrimoni comú, que aporti solucions salvadores, sobretot, en moments de crisi. És clar que un home transit de relativisme i buit d’idees poc podrà oferir al grup social al qual pertany. Ara bé: un home obert a tot, sense criteri personal, serà un home buit d’idees” (“Prejudici antiprotestant i religiositat utilitària”, Jesús Amón, Professor de Psicometria i Psicologia matemàtica a la Universitat de Madrid).

Plantejament en positiu:

Quan un poble, una nació, una llengua està desapareixent o minvant, s’esdevé com al món natural, hi ha dos factors a tenir en compte: un extern i normalment el més comentat (el depredador = l’Estat i la nació colonitzadora), i un altre intern i més difícil de reconéixer, per manca d’autoconeixença i per provincianisme (les plagues i malalties = els tics o defectes de la nació decadent que dificulten la seva defensa, autosolidaritat i autoorganització). On primer cal anar per guanyar, i és el que han fet tots els líders triomfadors, és a canviar les errades internes. Sense aquest canvi no es pot plantar cara al depredador”

  • “No trobis la falta, troba el remei” (Henry Ford, 1863-1947, gran industrial nordamericà, fundador de Motor Ford en 1903).
  • “En el fons, són les relacions amb les persones allò que dóna valor a la vida” (Karl Wilhelm von Humboldt, 1767-1835, erudit i estatista alemany).

                                            KARL WILHELM VON HUMBOLDT

  • “No vingué sinó per l’amistat, i se’n va emportar l’amor” (Sir Thomas More, 1478-1535, escriptor i polític anglès i màrtir catòlic).
  • “La lògica és una cosa, l’animal humà n’és una altra. Podeu prou fàcilment proposar una solució lògica a alguna cosa i, ensems tenir l’esperança en el fons del teu cor que això no funcionarà” (Luigi Pirandello, 1867-1936, escriptor i dramaturg italià).
  • “Suavitzar les penes dels altres és oblidar les pròpies” (Abraham Lincoln, 1809-1865, 16è president EUA, republicà i antiesclavista).
  • “Fer creure a algú que és bo, és ajudar-lo, gairebé malgrat ell, a fer-se bo” (“Teologia de la Caridad”, P. Royo Marín).
  • “Els que són feliços i perdurables no tenen maldecaps ni en provoquen als altres” (Epicur de Samos, 342 ó 341-270 a. de C., filòsof grec, teòric d’una felicitat racional, lliure i individualista).
  • “Amb el menyspreu dels homes sucumbim precisament a l’error capital dels nostres enemics. Qui menysprea un home, mai no aconseguirà fer-hi res. Res del que menyspreem en els altres no ens és completament estrany. Tan sovint esperem dels altres més del que nosaltres mateixos estem disposats a fer!” (1943, “Notes des de la presó” nazi de Tegel, Dietrich Bonhöffer, 1906-1945, pastor i màrtir evangèlic de l’Església clandestina antihitleriana).
  • “Entre la imitació i l’enveja, la imitació és millor” (Proverbi Ekonda, de la R. D. Congo-Zaire).
  • “La porta millor tancada és aquella que pots deixar oberta” (Proverbi xinès).
  • “Hem trobat que quan la gent posa aquest tema damunt la taula, resulta que els homes reconeixen el problema, i els patrons i empleats poden cercar solucions igual que les mares que treballen ho fan” (James Levine, *1943, pianista i director d’orquestra nordamericà).
  • “L’amor és la pedra filosofal
    L’amor és la pedra filosofal, que separa l’or del llot.
    Fa del no-res alguna cosa, i em transforma en Déu” (“Cherubinischer Wandersmann / El Pelegrí Querubínic”, 244, per Angelus Silesius [Johannes Scheffler], 1624–1677, poeta místic alemany nat a Breslau, Silèsia).
  • “Quan et sents abandonat o exclòs, no et comportis com un nen petit que, parat davant d’una reixa mirant-hi a través. És tan petit i està tan convençut que no pot passar, que és incapaç de veure que la cadena que aguanta la reixa no està tancada, i tot el que ha de fer és obrir-la. Quan ens sentim abandonats o exclosos, ens porta al sentiment de ser un infants desemparats. El problema consisteix que està tan profundament arrelat, que sona repetidament, com una cinta de cassette en les nostres vides. Tu tens ara l’oportunitat de detenir la cinta, de bandejar les idees que no vals prou per a ser acceptat i inclòs. Sols has de reconèixer les arrels d’aquests sentiments i abandonar-les. Això et portarà claredat per a veure com podries obrir la porta i entrar cap a allò que més desitges esdevenir” (Oixo, [“Rajneesh” Xandra Mohan Jain], 1931-1990, gurú indi).

– Els problemes:

“El major encant de gran part de la població és no conèixer-los a fons. Per això el xafardeig és depriment excepte per als qui volen autojustificar-se donant a entendre com és la gent. La vida privada de la gent és cosa que per a qui intenta comportar-se correctament amb el proisme, d’entrada no havia d’interessar, perquè difícilment ningú podrà solucionar els problemes particulars de ningú més, i si no te’ls han de solucionar, a què vénen?” “Sols estic suggerint solucions que veig han funcionat. Si sou madurs, experimenteu-les. Si sols parleu per parlar, mireu-vos el melic. Ja sou adults: cada país té el que els seus fills li donen, i els fills tenen el país que es mereixen, per això aquesta Catalunya ens retrata a tots els catalans molt bé, per més que ho vulguem dissimular. Prou d’edulcorants, sisplau. A partir de certa edat ja és difícil autoenganyar-se i conec molt bé com és la meva gent, així que, d’excusetes mediterrànies, no en vull ni una. Si el vostre compromís amb la pàtria és sincer i estimeu, optareu pel camí correcte i eficaç. Altrament, anireu bambant sense donar forment. Som lliures, que implica el risc de fer mal ús de la nostra llibertat, cosa que fem molt a sovint”

  • “Estem com estem, perquè som com som” (Diversos).
  • “La desgràcia del gènere humà consisteix que l’home és incapaç de quedar-se quiet en una habitació” (Blasi Pascal, 1623-1662, científic, savi i escriptor projansenista occità).
  • “És menester convenir que és impossible de viure al món sense fer comèdia de quan en quan. Allò que distingeix l’home honrat del sapastre és no fer comèdia més que en els casos forçats i per defugir el perill, mentre que l’altre va cercant-ne l’ocasió” (Chamfort [Nicholas-Sebastien Roch], 1741-1794, moralista il·lustrat francès).

                          CHAMFORT                                                    HENRI NOUWEN

  • “Quan ens demanàvem honestament qui significava més per a nosaltres en la nostra vida, sovint vam trobar que són els qui, en comptes de donar-nos consells, solucions, o guariments, han escollit més aïna de compartir la nostra pena i tocar les nostres ferides amb una mà tèbia i tendra. L’amic qui potser calla en els nostres moments de desesperació o de confusió, el qui sap romandre a la nostra vora en l’hora de la pena i del dol, el qui ara sap escoltar, sense guarir, sense sanar, i plantar cara del nostre costat a la realitat de la nostra impotència, això és un amic qui certament ens atèn” (“Out of Solitude”, Henri Nouwen, 1932-1996, teòleg i psicòleg neerlandès).
  • “Les persones que es mantenen en la malícia per tant de temps ho fan perquè volen evitar de plantar cara al propi patiment i pena. Creuen equivocadament que si perdonen estan deixant que llurs enemics creguin que són una catifa. El que no entenen és que la malícia no pot ser aïllada o apagat. Es manifesta en la salut, en llurs tries i sistemes de creences. Llurs valors i creences religioses s’han d’ajustar per justificar les emocions negatives. Com un malware que infesta un disc dur, llur esperit es corromp lentament i prenen decisions que no tenen sentit lògic per als altres. L’odi deixat sense tractar es penjarà adins de l’esperit d’una persona. L’única cosa que podria fer és reiniciar, per arreglar-se ells mateixos, no pas els altres. Això podria requerir la instal·lació d’un servidor de seguretat de fronteres o el control parental sobre les pròpies emocions. Independentment de l’enfocament, tots estem connectats a aquesta “ret de la vida”, i cada un de nosaltres és responsable de la neteja del nostre registre espiritual” (Shannon L. Alder, autora anglosaxona).
  • “Va bé, conformes!. Escoltàveu, jo us deia: maldat amb maldat acaben per trencar-se les espines –Déu espera que vagin tudant-se. Jove: Déu és paciència. La part contrària és el Dimoni. Es desballesta. Vós premeu una faca contra una altra –i afila- que patinen. Fins les pedres del fons, l’una colpeja l’altra, van arrodonint-se llises, que el rierol regola. Per ara, que jo pensi, tot el que s’esdevé al món és perquè s’ho mereix i és de menester. Majorment de menester. Déu no es presenta amb escopeta, no apreta el reglament. Per què? Consenteix: l’un mec amb l’altre pec –un dia, algú explota i aprén: despavila. Sols que, a voltes, per més auxiliar, Déu hi posa enmig un pessic de pebre…” (D’una novel·la brasilera).

Frase del Dia (Com Actuar – 18)

  • “Els animals que assolien escapolir-se’n dels paranys eren aquells qui no s’havien enfurit fins afeblir-se i perdre les forces. Els qui havien assolit fugir eren els qui havien esperat tranquil·lament, que havien servat les forces fins a l’arribada dels caçadors, i aleshores havien aprofitat qualque descurança per a utilitzar llur energia i llançar-se en un atac desesperat o, més prudentment, per a fugir cap a la llibertat”
    (“Roots / Arrels”, 1976, novel·la sobre l’esclavisme, d’Alex Haley, escriptor afroamericà)

Els comtes-reis i la Bíblia

Els comtes-reis i la Bíblia

per JOAN GONZÁLEZ I PASTOR

EL CONQUERIDOR COMENTARISTA

Jaume I, coneixia el contingut de la sagrada escriptura. Segons el cronista Pere Miquel i Carbonell, les havia estudiat sense l’ajut de cap mestre i anà fins l’exageració en escriure: “I encara aquest excel·lentíssim rei En Jaume hagué un altre do de nostre Senyor Déu, així com els seus apoòstols, car ell entengué e sabé per si mateix, sens mestre instructor, les divinals escriptures per gràcia de l’Esperit Sant”. En les festes de l’any, a qualsevol indret que es trobava, acostumava predicar al poble seguint un text bíblic.
En el Libre dels Feyts hi ha algunes frases llatines extretes de la Bíblia. Comença partint de les paraules que llegim a l’epístola de sant Jaume: “que la fe sense les obres morta és”  i unes altres de l’Antic Testament: “qui estalvia al seu fill les vergues de la correcció el perjudica, i no sembla pas que el vulgui bé”. Segueix dient, “Omnia pretereut praeter amare Deum”, i donà aquesta explicació: “que equival a dir que totes les coses del món són moridores i es perden, sinó solament l’amor de Déu. I nós, coneixent que aquesta es la veritat, i les altres coses mentira, volguerem donar, girar i adreçar als manaments del Nostre Salvador el nostre pensament i les nostres obres, i deixàrem les vanes glòries d’aquest món per a conseguir el seu regne.
El 6 d’agost de 1276, a la ciutat de València moria el rei Jaume. En plena agonia demanà li fossin llegits els salms i ell mateix recitava en català: “Jo, senyor Déus meu, entraré a la teva casa e adoraré al temple sant teu, e em confessaré al teu nom, Senyor. En les teves mans, Senyor, coman lo meu espereit, car tu, Senyor, m’has remut, qui ests Déus de veritat ” (Pere Miquel i Carbonell, Op. cit.
Si bé sembla que el Conqueridor era illetrat, res no s’oposa a l’atribució dels versicles i els comentaris es mentats. Pot explicar-ho la seva freqüentació a les cerimònies religioses i, també, la manera com el rei es lliurava de bon grat a escoltar les sentències dels savis i com les encomanava a la seva tenaç memòria.

DESIG DE VERSIONS CATALANES

Les lletres catalanes començaren llur volada l’any 1285, quan  Alfons el Liberal, inicià el seu regnat, als vint-i-tres anys. Si per un cantó manifestà les afeccions pròpies de l’edat jovenívola, d’altra banda sorprèn l’extrema cura que atengué la bona administració pública i privada, les relacions diplomàtiques amb els regnes de l’Orient i les seves inclinacions per la literatura.
El 1235 hom traduí la Bíblia al francès. Cinquanta anys després, el seu pare, Pere II el Gran, en posseia una. Degut a unes angúnies econòmiques als darrers anys de la seva vida, hagué d’empenyorar-la. El preciós manuscrit retornà al rei Alfons, el 1290.
L’anomenada que gaudien les versions bíbliques en les llengües romàniques, i singularment la francesa, mogué Alfons a voler una versió catalana. Des de la Çuda de Lleida expedí dues ordres, el Nadal de 1287.
La primera l’adreçà a Pere Marqués, dient-li com enviava Berenguer Fullit a Barcelona, un calígraf expert perquè passés en net el text de l’esdevenidora Bíblia catalana i deixés els espais destinats a les miniatures.
La segona disposició la dirigí al seu conceller Jaume Montjuïc, jurisconsult barceloní de gran competència, el qual fou designat per traduir la Bíblia al català, seguint preferentment la versió francesa. Durant tot el 1290, Monjuïc i els sus dos col·laboradors seguiren treballant, però abans de finir l’any, Monjuïc morí. Segons Carreras Candi, és versemblant que restà enllestida el 1291, just a la mort del Liberal.  (Primera traducció catalana de la Bíblia (segle XII) a Revista de Bibliografia catalana (IV), 1904, p. 54.

L’ERUDICIÓ DE PERE III

Pere III de Catalunya (IV d’Aragó), es distinguí en l’oratòria, en la poesia, en la literatura, en la història i en l’astronomia. Fou un dels reis més parlamentaris i que més contacte tingué amb la seva gent. Ell mateix pensava i escrivia lentament els seus discursos, que després esmenava, col·leccionava i feia arxivar curosament. Lector infatigablecom era, tenia sempre a punt la frase més oportuna , recollida amb constància de la Bíblia o dels llibres històrics. Perb la riquesa de citacions que feia de l’Escriptura demostrava que la coneixia molt bé i que era el llibre que llegia i consultava més sovint.
La primera vegada que la demanà consta que fou als vint anys, i la volgué en catalá: “cum nos bibliam vestram in romancio scriptram necessariam habeamos”.
No ha d’estranyar-nos pas la copiosa erudició sagrada de la qual estan repletes les seves proposicions, sempre encapçalades per uns versicles adequats a l’assumpte que volia anunciar. En la proposició a les corts de Vilafranca del Penedés (1387) pronuncià un elegant i ben raonat discurs ple d’erudició sagrada i secular, el qual captà la benvolença de l’auditori amb el versicle,
“Inclinate aurem vestra verba oris mei” (que pugi a Déu el meu clam) Salm 77:1. El 1370, Pere III convocà corts a Tarragona notificant a la nació que consultava sobre la defensa, que gents estranyes es preparaven per enviar al seu territori. El versicle que encapçalà la patriòtica proposició no podia ser més escaient: “Hoc autem scitote, quoniam si sciret pater familias qua hora fur veniret, vigiilaret utique et non sineret perfodi domum suam. Ideo et vos estote parati” (Lluc 12:39). El rei plantejà la seva proposició amb la precisió d’un matemàtic, al final, satisfet d’haver-la demostrat, tornà a repetir l’enunciat del problema: “Les quals paraules volen dir: sapiats açò que si lo Senyor de la casa sabia la hora que lo ladre vingués vetlaria e no lexaria foradar aquella. E donchs sciats apparellats. E aquestes paraules dreçant-nos a vosaltres vos dehiem que vetlets en tal manera que los enemichs e ladres no us troben durment mes…vetlats en guisa que puxam dir les paraules que dix Jhesu Chirst a sos deixebles: Luc XII, Benauirats són los servents quan los vetlan lur senyor”.
La tradició d’aquesta forma d’oratòria derivada de l’Església, no sols es manifestà en l’exordi de les proposicions regularment recolzades en fragments bíblics sinó àdhuc el final del discurs era semblant a un sermó. N’és un exemple l’acabament d’aquesta proposició: “perquè plàcia a nostre Senyor que nos siam axí vetlants en les obres que havem a fer de nostre regiment, e vosaltres en ço que havets a obtenir mitjençant la sua misericordia obtengam daça la sua gràcia e finalment dellà a la sua glòria, Amén”.

ENTUSIASME PER LA LECTURA

Joan I, l’Amador de la Gentilesa, fou un fervent enamorat del saber clàssic i es mostrà entusiasmat per la lectura. Quan tenia vint anys, el seu pare Pere III pagava per compte de l’infant hereu, un llibre el qual contenia, “los salms penitencials, los credos e altres oracions”. Era capaç de llegir-se tota la Bíblia cada any i cobejà posseir-la en català, en francès i fins i tot, en hebreu. Es delitava en dissertar sobre temes transcendentals com el de la immortalitat de l’ànima amb homes tan il·lustrats com Bernat Metge.
Guillem de Copons, cavallerís de Pere III i de Joan I, traductor del Tresor escrit per Bruneto Latino, dugué al rei Joan, el 1383, una versió francesa de l’obra de sant Agustí: De civitate Dei i una Bíblia, com a present del duc de Berry. La primera d’aquestes obres fou traduïda de seguida al català. A la seva biblioteca, al costat de les bíblies i de l’Exposició dels salms d’Innocent III, traduïda al català per Joan Romeu, hi havien llibres d’astrologia, d’història, literatura, novel·la, moral i d’altres.

MARTI L’HUMA I LES ESCRIPTURES

Feia pocs mesos que Martí l’Humà, cridat a la corona d’Aragó, per la substitució testamentària del Cerimoniós, havia entrat a Barcelona, i deixant la Sicília pacificada, tot seguit se’n va anar a Saragossa per ser coronat solemnement d’acord amb la tradició. Allí convocà corts generals per la primavera de l’any següent, les quals s’obriren a l’antiga Seu del Salvador. Assegut en el soli, amb pompa majestàtica pronuncià un discurs partint d’uns versicles de la primera carta de sant Joan: “Haec est victoria quae vincit mundum, fides nostra” (La victòria que ha vençut el nón és la nostra fe) (5:4); en el qual es referí al valor i les proeses dels seus antecessors i a la fidelitat, constància i gestes dels seus vassalls, fent particular memòria de la seva campanya a Sicília. També pronuncià una oració a les corts de Perpinyà (1406), la qual és el monument més famós i brillant de l’eloqüència política catalana; tot l’esperit de llibertat, totes les glòries de Catalunya se sentiren en aquesta proposició. Martí I, és l’únic sobirà del casal d’Aragó que ha dedicat tot un homenatge parlamentari a la glòria del Principat, posant-li davant, “Gloria dicta sunt de tu” (Salm 87:3), que ja predisposa a l’entusiasme. Les citacions de l’Antic i del Nou Testament es barregen amb les dels autors clàssics, molts d’ells portats per primera vegada pel corrent renaixentista clàssic incorporat ja a les lletres catalanes. La darrera proposició del rei Humà és la clau d’or que tanca l’apogeu de la nostra oratòria parlamentaria.

Cristianisme i ideologies polítiques

LES RAONS DEL DESASTRE

1.-EXTREMISME IDEOLÒGIC I GUERRACIVILISME A L’ESTAT ESPANYOL

Els enfrontaments entre extrems són una constant de l’Estat espanyol durant els dos darrers segles.
Sovint les esquerres han tirat les culpes a l’Església Catòlica, i, en el cas espanyol, no els falta pas bona part de raó, si bé hi carreguen massa les tintes fins a derivar en guerres (anti)religioses com la del 1936-39.
Cal entendre també que l’Oligarquia utilitza i sobretot ha utilitzat l’Església Catòlica com a criada pròpia i para-raig de les ires del populatxo. Es un boc expiatori fàcil per al ressentiment popular també per la seva doctrina sexual i la seva actitud –normalment- pro-Establishment.

* Una mica d’Història:

L’Església Catòlica espanyola ha estat molt relligada al poder polític, més que en altres regnes. Venia d’una llarga tradició de despotisme i croada. En part per la lluita contra l’Islam, que era un credo alhora militar i religiós.
També perquè, en descobrir i ocupar Amèrica i extraure’n els metalls preciosos, passà a tindre un pes aclaparador dins el món catòlic i s’esdevingué l’espasa en les guerres de la Contrareforma.
Al 1518 el rei-emperador castellà tragué del Papa la facultat de nomenar bisbes, de manera que es posaren les bases per a un cesaropapisme o nacionalcatolicisme perillosament integrista al servei del Cèsar hispànic (herodianisme o cesaropapisme), que perdurà durant segles, a base d’Inquisició.
L’origen de tot plegat és l’enfocament legalista i de Poder amb què l’Església Catòlica oficial ha funcionat des de fa molts segles, com una còpia aigualida de l’Islam, quan el cristianisme primitiu no era pas tan ritual i extern.
Això ha provocat una reacció per l’esquerra, amarada de cristianofòbia, enrabiada.
Quan al 1936 començà la Guerra Civil, la FAI i els incontrolats es dedicaren a cremar un munt de temples i a afusellar capellans i catòlics: el 40% del clergat catòlic i uns 20.000 catòlics.
Una autèntica croada anti-religiosa.

Això fou fatal per a la República i sens dubte aquest caos contribuí en la neutralitat de les democràcies occidentals i facilità encara més l’ajut per part de les dictadures nazifeixistes.

* Guerracivilisme i binarisme absurd:

Seguim veient avui dia aquesta mentalitat bàrbara i guerracivilista, que, en comptes de cercar els propis interessos en positiu i inclusivament, per acords de convivència, i millorar a través de l’autocrítica, avantposa l’odi i fer enrabiar l’oponent, tot creant dos bàndols, irreconciliables i que es duen la contrària en tot, per un esquema “bons-dolents” en blanc i negre, amb ideologies estereotipades, sense matisos i plenes de malentesos i prejudicis (i dels quals esquemes si algú se n’ix rep de valent a dues bandes):

Així:

-La dreta ha de ser obligatòriament: catòlica, antiIslam, antiavortament, centralista, monolingüista, antiGLBT, patriarcal, antiecologista, pronuclear, anti-bici, taurina, etc.
-L’esquerra: anticlerical, multicultural, pro-avortament, federalista, plurilingüista, proGLBT, matriarcal, ecologista, antinuclear, pro-bici, antitaurina, etc.
En aquesta tria, en general, l’esquerra tria la part més feble o més aparentment novella, adés per adhesió sentimental adés perquè és reactiva: si la dreta (que és la primera que piula) diu blanc, l’esquerra tendeix a dir negre (de vegades sense pensar-s’ho amb més calma).
Ocupa l’espai que la dreta no ocupa, perquè la dreta ocupa allò que ja té interessos creats i organització forta prèvia.
Però allò que tria l’esquerra pot ser en realitat menys popular, menys arrelat socialment, a causa de la desorganització típica de l’esquerra, de la ignorància general, la manca de mass mèdia i d’especialistes objectius.
També perquè ataca idees bàsiques del mateix poble treballador: família, identitat nacional, religió, diners.

I, en canvi, l’esquerra sols insisteix en el sexe, que en la pràctica vol dir poca estabilitat sexual-familiar i davallada demogràfica. El pansexualisme generalitzat és palès que duu a la inestabilitat i la disgregació social.
Això fa que la dreta i els catòlics es posin encara més a la defensiva i considerin encara més tòxica i perillosa eixa “folla-esquerra moderna”
La mentalitat “ad fotendum” i ben poc autocrítica dels uns i dels altres, la falta de qualitat democràtica, el caràcter massa legalista i dependent del Poder de la pràctica religiosa catòlica…fa que es creï un brou de cultiu “guerracivilista”, radicalitzat, ofensiu i no gens dialogant, que, certament, és perillós per al futur del mateix poble en general.

O els dos bàndols s’autocritiquen de debò i canvien o tindrem una nova guerra civil i…o la islamització i, per descomptat, la fi dels drets democràtics.

2.-ODI POLÍTIC, DECADÈNCIA I AUTOCRÍTICA

* Classes altes, classes baixes

Una persona honesta i treballadora es guanya bé la vida quasi sempre, perquè genera confiança.
En canvi, una persona problemàtica, mandrosa, irresponsable…difícilment el voldran emprar.

Les persones honestes i treballadores, ordenades, acaben normalment ascendint en l’escala social mentre que les contràries hi davallen.
Almenys en països occidentals on l’economia funcioni passablement.
(Naturalment que molts altres tenen padrins i influències, però això no invalida allò exposat adés).
I ha estat ben comú que la gent que ascendeix socialment siga cristiana practicant. La moral cristiana tendeix a l’ordre, a no malbaratar i a dur una vida treballadora i regulada, tot plegat fa diners.
I al revés: una moral hedonista acaba enfonsant molta gent.
Com diria l’apòstol:
“La fi dels quals serà la perdició, el déu d’ells és el ventre, i la glòria en llurs íntimes vergonyes, perquè només pensen en tot allò terrenal” (Lletra de l’apòstol Pau als Filipencs 3:19 ; ca. 61-62 d.C.).

Com a la faula de la formiga i la cigala, la cigala pot envejar la formiga, però és la formiga la que té la raó perquè s’ho ha guanyat treballant.
Pot desitjar igualitarismes socialistes, però sovint va esbiaixada. La gent és diversa: uns volen guanyar diners i uns altres xalar i mandrejar.
Poden tindre malícia i enrabiar-se contra els “beatos”, però aquest solen ser les formiguetes ordenades i treballadores.

* Pobles dominants, pobles dominats

Igualment passa en els pobles dits oprimits o nacions sense Estat, l’opressió dels quals sol ser, sobretot, un problema endògen de desorganització i decadencia:

Desenganyem-nos i no somiem rotllos: estem on estem perquè som com som.
Tenim el govern que ens mereixem i/o el que necessitem per tal de despavilar. I el canviarem no per la violència -on duem les de perdre- ni amb manifestacions, sinó millorant nosaltres, el poble. Sense fanatismes, sense extremismes, sense sectarismes excloents.
En altres paraules:
“No hi ha al món ni opressors ni oprimits. Hi ha els qui es deixen oprimir i els qui no ho toleren” (Kamal Attatürk, pare de la república turca).

*El poder sempre cerca bocs expiatoris per escudejar-se

El Poder sovint utilitza el cristianisme com a boc expiatori, igual que en el passat utilitzà l’antisemitisme. El cas de la Setmana Tràgica o Lerroux en són exemples clars.

A la Setmana Tràgica la protesta era contra les lleves a la guerra d’Africa i acabaren cremant temples (precisament, i no és pas casualitat, en un moment àlgid de catalanisme de l’Església catalana) de la mateixa manera que quan a l’Edat Mitjana protestaven contra les caresties i els nobles acaparadors de queviures desviaven la frustració popular cap a assalts de calls jueus.
Una de les raons que hi hagi botiflers és la mala llet i cristianofòbia de certa plebs, enemics de les bones maneres i del respecte. D’aquesta pleballa cristianòfoba en tenim un bon grapat.
En veure l’enrabiament i falta de sentit autocrític de la pleballa, la gent amb més seny prefereix l’ordre, la tranquil·litat i la lògica.

* El quid: massa odi i poca millora

Els pobles o classes oprimides sovint ho són perquè han estat poc autocrítiques per a millorar, han reaccionat duent la contrària i amb ira, amb enveja i odi, abans que millorar ells mateixos.

Es el penediment cristià una forma prou enèrgica d’autocrítica i de projectes de millora i la gent que no l’accepta, perd el tren de millorar vitalment en general, inclús laboralment.
En raonar segons esquemes binaris simplistes, mecanicistes, ortopèdics, maniqueus, escleròtics, sloganistes, rutinaris, i creure’s més del que en realitat són fan optar per l’enfrontament i odi de classes o nacional (en el qual es troben en evident inferioritat) solen guanyar-se contundents derrotes i dramàtiques repressions històriques.
Més valdria intentar organitzar-se millor i ser constructius al màxim, passa a passa.
Això ho fan els països protestants, amarats durant segles de lectura bíblica (i a la nostra Edat Mitjana, plena de frares preicadors), però no a l’Estat espanyol on la Bíblia estigué prohibida per al poble des dels Reis Catòlics fins a Ferran VII.

3.-CRISTIANISME I IDEOLOGIES POLÍTIQUES

*Dretes i nacionalcatolicisme

Ni el nacionalcatolicisme és cristianisme, ni la cristianofòbia és democràtica.
Quan la dreta manipula amb nacionalcatolicisme, l’esquerra sol caure en el seu parany i es fa cristianòfoba: Els vots al PP pagats amb opressió contra cristians.

En principi el cristianisme té fortes referències de justicia social. Els profetes i els apòstols són socialitzants, Jesucrist no tenia diners ni sostre durant els tres anys de vida pública.
Podríem dir que la Bíblia és socialment progressista (especialment per al seu temps) i moralment conservadora (avantposa l’estabilitat familiar i la demografia i sanitat nacionals). I això cau com una bomba a l’esquerra escopetera del dogma.
La Bíblia també diu que el qui s’ajusta a justicia segons Déu (temes socials, sexuals, de culte…: en tot en general) és beneït per Déu. Els països cristians solen ser els de major benestar socio-econòmic i estabilitat democràtica.

*Pansexualisme, demografia i neo-esquerra dogmàtica

Quan un país s’instal·la en el relatiu benestar econòmic, la pràctica religiosa sol davallar perquè davalla també la moral tradicional.

En una situació de relatiu benestar econòmic els esquerrans poden acabar fixant-se quasi més en temes sexuals (dels quals la dreta, en principi, no solia ocupar-se) que en temes socio-polítics, per a ells els temes de “llibertat sexual” són tan o més importants que els de justicia social (ja que els representants de l’esquerra no solen ser classe obrera, sinó funcionariat i classe mitja-alta, de fet la classe obrera sol votar socialdemocracia, no la “nova esquerra”).

Sovint els nous esquerrans acaben per ser molt dogmàtics quant a qüestions sexuals i sexistes, precisament en un sentit totalment oposat al que diu l’Església majoritària, la Catòlica, que té un caràcter moralment conservador (actitud que té base bíblica però en la qual ha insistit obsessivament i exagerada durant els pontificats de Wojtyla i Ratzinger).

*L’esquerra s’autoderrota en la dinàmica electoral

Hi ha una dinàmica malaltissa entre una dreta catòlica esbiaixada i obsessiva en temes sexuals i una esquerra dogmàtica i pansexualista.
Això pot espantar els cristians progressistes corrents i sol indignar i radicalitzar els catòlics de dretes.
Fins i tot pot dur prou cristians progressistes a no votar esquerra.
Els de la “nova (?) esquerra” estan pendents de si un cristià diu alguna paraula políticament incorrecta, però davant els genocidis dels Règims comunistes (que són ateus) i islamistes callen. On queda la proporció?
Al capdavall als països islàmics, feixistes i comunistes no toleren drets per als qui pensen distint A les democràcies de països cristians tolerem Islam, comunisme i feixisme.
L’esquerra és sorda a moltes realitats. Oposa binàriament llibertat sexual a família. O titlla tot cristianisme com a nacionalcatolicisme. Primitivisme de dinamiters.

Les 2/3 parts de l’electorat són cristians, per als quals la creença pot ser més o menys important però que en general s’hi identifiquen. Quan algun partit ataca la creença frontalment, amb mostres de menyspreu, cristianofòbia, amenaces, propostes pansexualistes, això fa que especialmente els catòlics tradicionals es planten en contra.
Potser més de la meitat de catòlics a l’Estat espanyol podríem dir que són de dretes. Això vol dir més d’un terç dels electors: aproximadament són els qui monolíticament voten PP.

La cristianofòbia és també una eina electoral per afavorir la dreta espanyolista: espantar el vot majoritari (que és de cristians) des d’un suposat progressisme cristianòfob per tal que els cristians despolititzats votin dreta. Es un espantall en el qual col·laboren, per ignorància, doctrinarisme o estupidesa, prou ateus progres.
Si les esquerres no moderen llur cristianofòbia i propostes antiheteropatriarcals (imposició de la ideología de gènere d’una manera aberrant i dictatorial), difícilment podran guanyar mai unes eleccions, ja que arriben poc a l’electorat catòlic, i especialment als catòlics de dretes, sector que ara és controlat prou monolíticament pel PP.
“Jo sols sé que no sé res”, deia el savi Sócrates.
En canvi els progres cristianòfobs dirien:
“Jo sols sé que ho sé tot (i més que tu)”.
Si les dretes espanyoles, en lloc de ser farisaiques, fossin cristianes, serien demòcrates.
Si les esquerres, en compte de ser cristianòfobes, fossin cristianes, tindrien lògica i guanyarien les eleccions.

* Esquerra postissa i minvant a tot Europa

El proletariat autòcton espanyol vota sobretot PSOE, la “nova esquerra” és cosa de jovent i capes mitjanes urbanes.
A França bona part del proletariat autòcton, abandonat per una esquerra multiculti i de gènere que li parla en un llenguatge sofisticat, dogmàtic i irreal, vota LePen, mireu-ne els percentatges:

La nova esquerra es preocupa més per temes amb aura intel·lectualoide i d’”alliberament sexual” que per temes pròpiament obrers.
Es mobilitzaren, per ex., histèricament, contra el bus transfòbic i no han mobilitzat en canvi davant la buidada de la caixa de Pensions ni el rescat bancari del PP, molt més perillòs globalment per a tota la població.
Com volen guanyar així unes eleccions? Realment volen guanyar-les o fan comèdia?

Les actuals esquerres han convertit la política en un reality-show de sexologia i antinatalisme.
Liberals i progres també deixen la defensa dels cristians perseguits o la denúncia de la cristianofòba per a la ultradreta. Li deixen els votants en safata. Després tot seran plors i ais i uis si l’extrema dreta puja, com està pujant a tot arreu.
Es l’esquerra que va de moderneta la que alimenta l’extrema dreta en pixar fora de test.
Tenim uns sindicats subvencionats i uns partits d’esquerra també molt envescats

Que actuïn així ve a demostrar que el PP no podria fer totes les sagineries que fa a la població sense la “tolerància” còmplice de l’esquerra.

Els líders, la burocràcia i els observatoris oficials de l’esquerra ni volen canviar ni accepten crítiques a una política que els minoritza i que dóna ales a les extremes dretes. Imposen l’ortopèdic pensament Políticament Correcte a estil de les narracions d’Orwell amb un fanatisme inquisitorial.
L’esquerra és poc alliberadora perquè és poc objectiva i no malda per ser realista: viu de sentiments i d’instints.

Llengües i Subdesplegament

LA LLENGUA CASTELLANA: VIA I FINS I TOT EINA DE SUBDESENVOLUPAMENT SOCIAL, POLÍTIC, ECONÒMIC I FINS I TOT MORAL I ÈTIC

Aquest assaig no és de cap de les maneres un atac contra cap llengua ni grup sinó contra la ideologia que entén la llengua com a arma de genocidi, d’imposició tirànica i d’anorreament psicològic i nacional.

1.-La segona llengua per als catalans no deu ser el castellà, ha de ser l’anglès:

Obligar els nens catalans (autòctons o fills d´immigrants) a estudiar llengua i literatura castellanes a les escoles catalanes, significa limitar-los en el seu desenvolupament humà i professional futur, ja que, si tenim el català com a idioma nacional de comunicació interna, per què havíem menester del castellà?; i a Europa el castellà és un idioma residual (en el sentit que no s´hi parla). Els nens han d´aprendre idiomes a l´escola, però idiomes que, en el futur, els puguin ser d´utilitat. La castellana, no és una llengua d´utilitat en el context internacional en el qual es troba encabida Catalunya: Europa. El castellà no és una llengua de masses al continent europeu, que és el tros de planeta on els catalans tenim el nostre àmbit de relació més immediat. En les escoles catalanes s´haurien d´ensenyar dues llengües de gran validesa per al desenvolupament humà i econòmic dels catalans, si tenim en compte el nostre context europeu: l´anglès, com a idioma més internacional; i l´alemany, que és la llengua franca del centre d´Europa, la més parlada a la Unió Europea, l´idioma del món germànic amb el qual els catalans haurem d´enfortir relacions, sobretot de caire industrial i econòmic. Un cop eliminades o deixades com a optatives les assignatures de llengua i literatura espanyoles (o de literatura i llengua francesa a la Catalunya Nord) dels plans d´estudis catalans, podrem introduir-hi algunes hores lectives d´anglès i d´alemany, autèntica inversió de futur per als joves catalans.

El castellà no és cap idioma universal perquè:
1) L’ignora més del 90% de la població mundial.
2) L’ignora el 95 % de la població dels països desenvolupats, que es on es remenen les cireres, i
3) Perquè la influència del castellà en l’economia i la ciència mundial es menyspreable (a l’inrevés que el francès o l’alemany per exemple, que encara es mantenen amb una certa dignitat). Això és fàcil de veure a Internet, on fins i tot el portuguès va per davant del castellà, on per cada pàgina en castellà -5ª llengua més usada a Internet- sobre un tema en trobes centenars en anglès, i on el català, tot i ser una llengua assetjada, modesta i en greu perill ocupa un molt distingit lloc tretzè quant a nombre de webs i un dinovè quant a nombre de pàgines.
Efectivament, aprendre anglès és una prioritat, és més, és una absoluta necessitat ara mateix i en el futur ja no cal ni dir-ho, però el castellà, per anar pel món, no serveix gaire. Una altra cosa és que t’entabanin amb deliris de grandesa, que és el que fan els mèdia espanyols, sempre tan pinxos, però la veritat és que, com a eina de comunicació, el castellà no té la importància derivada del nombre d’hispanoparlants (3ª llengua mundial). I no es tracta que el català competesca amb el castellà, sinó que els catalans dediquin llurs esforços a aprendre el que de veritat els interessa i no a perdre el temps amb idiomes, que, a més d’estar al servei d’una política d’anihilació -brutal i indigna- de la cultura pròpia indígena, no solament no els fan cap servei d’ordre pràctic, sinó que a més drenen recursos humans i econòmics que estarien molt millor aprofitats a protegir el que de debò és seu. Hi ha un exemple excel·lent, que és el dels flamencs de Bèlgica. Tots saben el seu idioma i l’anglès, i no s’encaparren ni 5 minuts per si no saben francès, i sovint, si els parles en francès, se’n fumen olímpicament de tu. Tant de bo en prenguèssim exemple.
Els pares castellanoparlants residents a Catalunya han d´oblidar-se d´absurds sentimentalismes lingüístics i triar allò que és millor per al desplegament professional futur de llurs fills i filles, i que no passa per l´aprenentatge del castellà (així ho han cregut, amb raó, la immensa majoria d´habitants de Califòrnia, que en juny de 1998, en referèndum popular, votaren a favor de la Proposició 227, en la qual s´establia l´ensenyament íntegrament en anglès en les escoles californianes, eliminant d´aquesta manera la imposició lingüística del castellà); i que sí que passa per la coneixença del català, l´anglès i l´alemany. Des de finals dels 80 els hispans als USA han optat per deixar els plans d’estudi bilingües i optar per la integració en anglès com a via de sortir de la marginalitat (els barris hispanos dels Estats Units tenen la trista fama de ser els barris més arrasats).

En el darrer llibre de Samuel P. Huntington hi ha una taula amb els referèndums d’aquest tipus. A banda del de Califòrnia, hi són esmentats el d’Arizona l’any 2000 que posà fi a l’educació bilingüe (63% a favor), i el de Massachusets, l’any 2002 amb el mateix resultat (68% a favor). D’ençà 1980 als USA s’han celebrat dotze referèndums sobre l’oficialitat de l’anglès i l’educació bilingüe en tres municipis i quatre estats. En tots, excepte en un (Colorado el 2002, sols amb el suport del 44) s’aprovà la proposta a favor de l’anglès o en contra de l’educació bilingüe. També a Massachussets, i fins a vint estats i poblacions dels USA que d’ençà l’any 80 han dit NO a l’educació bilingüe anglès-espanyol. I això comptant amb el vots dels inmmigrants hispans que volen integrar-se el més aviat possible. “És veritat que hi ha un problema d’orgull. Molts hispans s’avergonyeixen de llur idioma. L’espanyol és la llengua dels pobres. Només et discriminen si te’n deixes. El pitjor enemic d’un discriminat és ell mateix.. És menester d’aprofitar el rebuig per fer-se més fort i lluitar” (Edward Romero, ambaixador d’Estats Units a Madrid, a La Vanguardia, 16·7·98). Lluitar, caldria entendre, per parlar una llengua que vehiculi una ètica molt més digna que no la del totalitari, glotòfag i genocida castellà i que les cultures mafiosetes catòlico-mediterrànies en general.
Un conegut meu, ciutadà nordamericà de família multilingüe (dos avis italians, avi alemanyòfon, àvia francòfona, muller hispana) em comentava que la percepció que els anglosaxons tenien dels hispans era com la que prou catalans tenen dels forasters (i fins i tot la tenen prou forasters de si mateixos com a col·lectivitat, no ens enganyem: ho he sentit dir a ells mateixos) o com la que bona part de la població tenen dels gitans o dels estrangers, però fins i tot més encara: que tenen llurs barris arrasats per la desestructuració social crònica, per la marginació i falta de valors (els famosos líders negres com King o Malcolm X intentaren canviar-ho amb regeneració moral, els hispans fins ara no han donat líders tan famosos ni rellevants). Els mateixos hispans que als ’80 demanaven bilingüisme escolar, avui dia hi han renunciat gairebé en massa a causa que l’idioma és una de les vies per reproduir la cultura, tics i valors de la marginació. O sia, que als Estats Units sí perceben el castellà com a via de reproducció del subdesplegament social.

2) On hi ha castellà hi ha pobresa, injusticia i sovint violència:

Allà on hom parla anglès, alemany, basc o català gairebé sempre l’economia rutlla bé. On es parla castellà o àrab no. Per què? Perquè les llengües són vehicle de cultures definides, d’idiosincràsia i n’hi ha de millor organitzades o de pitjor qualitat ètica que no permeten una confiança entre la gent, ja que estan massa corrompudes ideològicament. Marx deia que “la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant”. La classe dominant hispànica és despòtica, no gens respectuosa amb els pobles conquerits i manca de valors ètiques sòlides. Això mateix és el que transmet ideològicament als seus súbdits amb el que ells mateixos denominen “españolización”.
Un país on regna la corrupció i on les relacions interpersonals no es basen sobre bases d’una certa ètica o serietat, no pot rutllar bé.
On s’estudia la Bíblia el país funciona, on es persegueix hi ha despotismes, misèria.

Tot plegat són dades “macro” (macrosociològiques i macroeconòmiques) que no poden ser de cap manera simples “coincidències”, ni poden enganyar perquè són globals i contundents. Una societat depèn del que s’alimenta, i les llengües en són vehicle: de la corrupció despòtica o de la llibertat honesta.
Una de les explicacions de Max Weber a “Ètica del Protestantisme”, un clàssic molt documentat, és que, mentre per als calvinistes l’Església no és la que decideix ni jutja sinó Déu, per als catòlics és l’Església (i un tirà, el Papa). Això té infinitat de conseqüències polítiques, socials i psicològiques en la vida dels pobles catòlics i dels calvinistes. Per ex., dins les esglésies protestants hi ha hagut sempre més llibertat de consciència que la que han permès els “bisbes” catòlics. Això ha tingut també moltes conseqüències que fan distintes les democràcies sòlides del Nord de les imitacions: les bananeres-escombraries del sud.
La “cultura” catòlica i especialment l’espanyola és la de la dessídia, la rutina, el mandarinisme, els apadrinaments, la màfia… és una religió prou “externa”, de xou teatral, del poder político-religiós (hispanopapisme, cesarisme) i no pas de consciència com el calvinisme, interior, potser la més espiritual.

Que segons les llengües i les creences, les societats polítiques i econòmiques tinguin uns trets comuns ha de ser per alguna raó: els catalans tenim una major tendència al diàleg, a una major estructuració social més eficient i justa, a causa d’una tradició molt menys brutalment antidemocràtica que Castella/ Espanya, i també un sentit del treball, mentre que la recerca del tresor (des de l’encomienda a la loteria nacional -tercer Estat del món que més gasta en loteries) ha estat sempre la fita promoguda des de Madrid per als colonitzadors espanyols i per als seus colonitzats.
Fins i tot el catolicisme català és prou distint que el castellà: és més interior, menys iconogràfic, més espiritual i de consciència, no practica tant les processons ni xous populars com les Setmanes Santes…
Aquesta exposició no es tracta pas de cap dels típics cofoïsmes estúpids del panxacontentisme català. Els catalans tenim sens dubte a muntó defectes, una greu degeneració caracteriològica molt empitjorada per la colonització espanyola: intel·lectualisme molt superficial i d’un racionalisme molt mecanicista (que genera una progressia-gauche divine desnacionalitzadora), i molt rutinari i fins i tot provincià, curull de prejudicis i pur disc ratllat, prepotent amb el dèbil i amb el poble autòcton i mesell cap al fort i el colonitzador – covardia-; materialisme i la consegüent descohesió moral i individualisme i manca d’autosolidaritat (que genera disgregació fins i tot política: mentre els partits espanyolistes pacten temes d’Estat, els catalanistes no són quasi mai capaços de pactar temes de fons per a la supervivència nacional); manca de paràmetres i referències globals que ens duen a romandre sota l’abassegadora i obsessiva colonització…Estem dominats, com deien Gandhi, Martin Luther King o Malcolm X perquè som corruptes. Renoir, al seu film “Aquesta terra és meva” (1941) presenta un mestre d’escola pusil·lànim, dominat per sa mare. L’assassinat d’un amic seu l’enfrontarà als alemanys i acabarà jutjat pels ocupants nazis. Al judici diu algunes coses com aquesta: “No hem pas de lluitar sols contra la fam i un tirà. Primer hem de lluitar contra nosaltres mateixos. L’ocupació, l’ocupació de qualsevol país és possible perquè som corruptes (…) Si l’ocupació dura prou, els homes que se n’aprofiten compraran tota la ciutat. No els culp per fer diners, però havien de sentir-se culpables per fer possible l’ocupació. Perquè no podrien fer res d’això sense posar-se en mans dels autèntics amos de la ciutat, els alemanys. Em faran callar, perquè no pot esser permès que la llibertat visca sota l’ocupació. És massa perillós. L’ocupació viu de les mentides, igual que aquest món pervers anomenat el Nou Ordre…”.
Però el castellà és -dades objectives canten- un llast per al desenvolupament social, cultural, moral i material dels pobles no pas per raons intrínsiques però sí per raons socials i històriques, en haver estat eina de l’Imperi més sanguinari de la Història de la Humanitat (més de 100 milions de víctimes sols a l’Ameríndia, el darrer Estat occidental a abolir l’esclavatge i la tracta de negres i més de 300 anys de sagnant Inquisició, per posar sols tres dels principals fets constatables) fet que ha conformat una mena de pseudocultura de la intolerància antidemocràtica i la manipulació impositiva, tan típica de tot allò espanyol. Que allà on el castellà brilla sol haver-hi pobresa ho podrem constatar fàcilment sols en fer una ullada a la situació econòmica del món. No existeix gairebé cap societat que, tenint la llengua espanyola com a oficial i d´ús habitual, estigui desenvolupada de manera natural i endògena (excepte el Con Sud, amb molta immigració italiana; Madrid promocionat sempre de manera abusiva i burocràtica…). Tots els Estats que han imposat l´idioma castellà als propis ciutadans, n’han portat societats a la ruïna, només ens hem de fixar en els casos de Guinea Equatorial o en els països del centre i sud d´Amèrica, per adonar-nos d´aquesta circumstància.
“L’amic Riera em facilita aquestes dades de l’ONU del 2002. Renda per càpita de Noruega, 36.600 dòlars; Dinamarca, 30.940; Islàndia, 29.750. Tots tres països riquíssims, amb economies internacionalitzades i llengües més petites que la nostra però que les parlen sense complex. Contra aquesta absurda creença que el català ens tanca portes, aquestes dades prou eloqüents de si serveix o no serveix una llengua minoritària. En canvi en el meravellós món hispànic la pobresa és l’única dada. La mitjana dels 13 principals països americans que tenen l’espanyol com a llengua, comptat des de l’Argentina, Xile i Mèxic fins a Nicaragua, Hondures i l’Equador, és de 6.209 atrotinats dòlars de renda per càpita. Catalunya parlant català i malgrat l’espoli fiscal infligit per una Espanya que no té ni la decència de publicar les xifres del robatori, té una renda de 26.420 dòlars. Hem de triar model: Noruega o afegir-nos a la caravana de la misèria. Només cal veure com les zones més riques de l’Estat tenen una altra llengua pròpia: i és evident que l’Estat el mantenim, pagant molt i molt, els que no parlem en tercermundista” (Salvador Sostres, maig 2005).
Dins l´Estat espanyol, aquells pobles que tenen com a única llengua oficial l´espanyol, són també els més pobres i endarrerits (La Manxa, Extremadura,…); és més, dins la pròpia Catalunya, aquelles contrades on més és parlat el castellà, són també les més subdesenvolupades (el Racó d´Ademús, els Serrans, la Vall de Cofrents, etc.). Igualment en el temps: a més castellanització progressiva, més misèria, com estem veient.“És probablement veritat que una societat lliure i amb èxit sempre serà en gran mesura una societat que està intimament lligada a uns esquemes tradicionals” (“The Constitution of Liberty”, de F.A. Hayek, qui no era cap religiós). Allà on són aniquilats, és només per instaurar un uniformisme de mercat dòcil i acrític, manipulable fàcilment i vendible. En idiotitzar i alienar la població, fabriquen incompetència, desconfiança i, per tant, pobresa.
Si mirem dins les grans ciutats catalanes, copsarem com són els barris castellanoparlants els més endarrerits econòmicament, al temps que constatarem com la majoria de delictes de tota mena que es cometen a la nostra terra (robatoris, violacions, tràfic de drogues, homicidis i assassinats) són portats a terme molt majoritàriament per gent de parla espanyola; difícil serà que ningú trobi un violador, un traficant o un lladre que tingui com a llengua d´ús habitual la catalana…i això no és cap casualitat (les estadístiques també diuen que gran part de la població presidiària espanyola és nascuda a l’Andalusia Oriental). Es tracta d’una nació, la catalana, greument oprimida durant segles, que ha desplegat un fort sentit cívic com a autodefensa de l’ocupació i la colonització espanyoles, les quals han actuat sempre a sac en els territoris que han conquerit per la força. Per contra, els espanyols que, en provenir d´una cultura i mentalitat embrutides per l’obscurantisme, la manipulació i una violenta injustícia social, cauen amb facilitat en la amoralitat i en la delinqüència, i més en terra conquerida.
Un cas significatiu: Fa uns anys hi hagué pressions del Govern espanyol al sanguinari Dictador de Guinea Equatorial. Tal Dictador, que manté les ètnies de Guinea en un permanent estat de terror i angoixa, i especialment els bubis, contra els quals practica genocidi (fins i tot els ha ficat deixalles radiactives a l’illa on malviuen), diu que pensava de posar el francès com a idioma oficial de Guinea Equatorial, ja que es troben envoltats d’Estats oficialment francòfons i dependents monetàriament del franc francès. Immediatament Madrid callà i arribà a acords idiomàticocomercials amb aquest element. L’oficialitat del castellà, com de costum, sí que val uns quants milers més de morts, desapareguts, torturats, etc. (per a Madrid): “el español, con la sangre entra”, això no és pas cap novetat, és la Història de sempre.
En aquest cas recent veiem com el castellà no sols és via, sinó també eina de subdesenvolupament.

3) Per què allà on hi ha castellà hi ha, generalment, pobresa?:

“Tota llengua és un temple en el qual està tancada l’ànima del qui la parla” (Oliver Wendell Holmes).
Fos absurd de parlar d’idiomes inferiors per qüestions estrictament lingüístiques, si bé és cert que alguns tenen fama de ser difícils d’aprendre (el swahili tinc entès que és un idioma sense gramàtica, cada mot i expressió hi van a la seva; el xinès té una complicadíssima escriptura ideogràfica si bé gramaticalment és senzill; l’àrab té un complicat sistema d’escriptura i una gramàtica realment difícil, etc.). El problema del castellà és que, com digué Nebrija, “la lengua es compañera del Imperio” o Josemaria Aznar: “El idioma español es la fuerza de intervención rápida”: o sia ellos en tenen una idea d’idioma castellà com a arma llancívola de llur política colonialista i de genocidi cultural.
Isabel la Catòlica deia que “Castilla llega hasta donde llega mi caballo” (i Ferran el Catòlic -al que l’aristocràcia castellana menyspreava amb els malnoms de catalanote i viejo catalán-, “las boñigas de Castilla son oro en Aragón”. Al Tirant lo Blanc ve un altre adagi interessant: “Som com els ases de Sòria, que porten or i mengen palla”). El cas és que el castellà s’expandí amb conquestes de cruels caps militars (bandolers i soldaders) tipus el Cid, fora del feudalisme clàssic europeu, les terres conquerides foren trastocades i convertides en latifundis (Al-Andalus, Ameríndia) a ferro i foc, sota brutals sistemes de domini caciquil. És normal que això destruesca la mateixa identitat mental dels sotmesos i colonitzats, i per això allà on el castellà brilla hi ha pobresa i marginació, fet ben visible si el comparem a uns altres idiomes europeus. Fins i tot, essent segon-tercer idioma mundial per nombre de parlants, ocupa un modest cinquè lloc a Internet (el català hi ocupa un notori 15è lloc!). L’espaordiment multisecular no és cap broma, deixa necessàriament una dura petja en l’ànima col·lectiva de tots els afectats: una mentalitat mesella i superficial, obscurantisme, descrèdit de la justícia i de la bona fe, de la cultura i de la lectura, de les tasques metòdiques (“Una de les formes més típiques i xocants de la bèl·lica famfàrria espanyola és, sens dubte, el menyspreu per l’esforç modest i continuat, a les tasques metòdiques i fosques”, Carlos Octavio Bunge, 1875-1918, polígraf argentí), de la recerca científica (“Que inventen ellos!”), fins i tot dels negocis (les tres eixides tradicionals dels castellans eren la militar, l’eclesiàstica i la burocràtica), la passió per trobar tresors que visqué el corresponent paroxisme al genocidi contra Ameríndia i que ara subsisteix com a enorme devoció per tota mena de loteries (l’Estat espanyol és el tercer estat mundial que més despesa té en loteries i jocs d’atzar: “Els espanyols, o són catòlics, o són racionalistes. Els catòlics ho esperen tot del miracle. Els racionalistes tot ho esperen de la Loteria Nacional”, va escriure ja Manuel Ruiz Zorrilla, la falsa esperança en la “sort” és una manera de desinflar justes reivindicacions i tota lògica social), la casuística més vana i embolicadora, la fòbia a conèixer la veritat de les coses (i una societat ha avançat científicament però també moralment quan no ha tingut por a saber: tenir por a saber és la decadència, la perversió de valors i la confusió mental i vital). “En Espanya el mèrit no és premiat. És premiat el lladronici i ser poca vergonya. En Espanya tot allò dolent és premiat”.(Luces de Bohemia, Ramon del Valle Inclán, novel·lista i poeta satíric de l’esperpento espanyol).
Les realitats no són pas casualitats, ho són per raons concretes, no pas metafísiques ni intrínseques, però sí per raons constatables i estudiables. La dominació colonial, el racisme crioll s’ha caracteritzat pel genocidi cultural sistemàtic i la manipulació (negació de la realitat/ veritat) i, qui desconeix allò real (allò que és ver), necessàriament anirà donant tombs a les palpentes, de mal a borràs per la vida, i això també es vehicula pels idiomes, com a una mena de virus històricocultural. “Felicíssim país el nostre, on la levita ministerial, la toga i el blasó no delinqueixen mai!”, (Santiago Ramon y Cajal, 1806-1880, dramaturg i metge). “En Espanya és heretgia de tenir sentit comú”. (Juan E. de Harzenbusch, 1806-1880, dramaturg foraster). “Espanya és una nació un tant cruel, tal i com ho demostren les seves corregudes de toros i els seus autos de fe”. (Emmanuel Kant, 1724-1804, gran filòsof alemany).
Han fet de la desorganitzada i caòtica plebs colonitzadora carn de canó -però beneficiaris nacionalistament- de llurs bàrbars projectes, però alhora li han begut el cervell amb un ultranacionalisme (“Qui no té res d’individual per a vantar-se’n, es vanta d’haver nascut ací o allà”, Arthur Schopenhauer, 1788-1860, filòsof pessimista alemany) que sistemàticament posa en feblesa qualsevol idea de justícia i progrès, perquè els genocidis necessàriament han enfortit sempre el militarisme, la fòbia a la diversistat i el pluralisme, les estructures piramidals i opressives, i la destrucció dels altres pobles i cultures. “Aquells animals que no han estat capaços d’establir un pacte per a no agredir però tampoc no ser agredits, per a ells no hi ha res que sia just o injust. El mateix s’esdevé també amb aquells pobles que no han pogut o no han volgut establir un pacte pera no agredir ni ser agredits” (Epicur, filòsof grec, 341-270 a. C.).
“Els Estats de dret mai no estan en treva” (Mayor Oreja, exministre de la guerra mediàtica i major propietari d’empreses de guàrdies de seguretat privades de l’Estat, a La Vanguardia, 6-3-1999: l’Imperio-Estat de dret, o sia, del dret d’ells, els poderosos, Estats purament artificiosos, jacobins, centralistes- no para mai d’agredir les nacions sens Estat que ha conquerit, fins a exterminar-les). És per això que la injustícia social és un tret tan característic d’allí on els espanyols han comès genocidis generals (Ameríndia i Andalusia). “En Espanya, allò que és pagat no és pas el treball, sinó la submissió” (Pio Baroja, 1872-1956, escriptor i metge foraster).
Un conciutadà explicava molt encertadament la caracteriologia subconscient mesella i agressiva de l’espanyol mitjà com a atavisme de tants segles de repressió del pensament (expressada per aquella frase de “Lejos de nosotros la funesta manía de pensar”):
“Observacions realitzades sobre l’opressió. Si observem als que es diuen espanyols podem observar com hi han quatre tipologies, que es corresponen al caràcter de quatre persones, donat que una de les característiques dels que s’anomenen espanyols és la falta de un pensament propi o individual. Aquestes quatre persones son un polític, un religiós, un militar i un xerraire grosser que per ocultar-se generen també uns antiliders que son un antipolític, un antireligiós, un antimilitar i un antixerraire que sembla que no estiguin supeditats a ells, però que en realitat sí que ho estan. Entre els vuit formen combinacions que, segons les necessitats, els permet un marge de maniobra per manipular el que els interessi i mantenir l’opressió encara que les circumstàncies canvien. Aquestes persones són reals i els seguidors d’ells són els que es diuen espanyols, els quals són els que no tenen pensament propi i esdevenen clons mentals d’aquestes persones.
Els catalans tenen pensament propi, de fet tenen pensament propi i individual tots els que són conscients de la seua nació vertadera, perquè això posa en contacte la persona que som amb la realitat individual, que és la que genera el pensament propi d’una forma natural i espontània.
Per tant, la nostra discusió és entre el pensament de quatre persones repetit pel nombre dels seus seguidors, i el pensament dels catalans, valencians i similars que en són molts més que quatre.
L’aparent interès dels espanyols per saber què pensen els altres no prové de cap inquietud intel·lectual sinó, tot el contrari, el que volen saber és si la persona en qüestió té un pensament diferenciat dels seus líders, perquè en el cas que sia d’aquesta manera, atacar-la, primer amb sentiments de culpa en fals (el religiós), després amb burles i insults (el xerraire groller), després amb obligacions (política) i després amb agressions (militar), en resum: exercir l’opressió a través dels seus clons mentals.
Aquestes quatre persones són contestades i superades: De la part militar, per l’OTAN o bé per qualsevol organització militar que defensi els drets humans. Des de la política, pel nacionalisme, l’ecologia, l’independentisme, el pacifisme, el feminisme i polítiques que parlin de la llibertat i dels drets. Des la cultura, per la llengua, la ciència, l’art.. propi de cada nació. Des de l’espiritual per la veritat, l’honradesa, l’ètica i la moral.
Per això últimament han recorregut a la mentida més escandalosa amb l’esperança que la multiplicació de les mentides pels seus clons els mantinguin una mica de temps més al poder.
Si ens fixem una mica mes podem observar que la reacció d’un espanyol davant una circumstància que l’obligui a pensar sol ser alguna exclamació relacionada amb la sexualitat, perquè en la seva confusió té una percepció dels seus pensaments propis -que a vegades en té, perquè el cervell encara és viu-, com si fos quelcom que no pot evitar: com si fos un desig sexual, pensament que evidentment reprimeix immediatament amb alguna grolleria de tipus sexual. Es tracta d’una autoopressió o repressió per mantenir-se dins el pensament dels líders. (De Vilaweb-Fòrum general)

4) Els avantatges del plurilingüisme. Els castellanoparlants, una comunitat molt monolingüe per interessos polítics de llurs Oligarquies:

Igual que la manca de pluralitat i tolerància religiosa a la majoria de societats islàmiques: perquè els uns fan de la religió i els altres de la llengua una eina llancívola de cohesió uniformista darrere de les respectives Oligarquies.
El monolingüisme és el pulmó d’una llengua: fa necessària una llengua per poder comunicar-se. Actualment el monolingüisme catalanoparlant ha estat ja pràcticament exterminat per la imposició colonitzadora francocastellana, per això és molt important que tot catalanoparlant conscient miri de ser tan monolingüe com li sia possible. Tanmateix el plurilingüisme té també indubtables avantatges, no pas nacionals, però sí pedagògics, culturals i psicològics.
No fa gaires anys es realitzaren unes interessants enquestes als instituts eivissencs sobre ús i simpaties lingüístiques i futboleres. Els resultats hi foren prou significatius: sistemàticament, el major fracàs escolar (tant en autòctons com entre immigrants) anava de la mà amb poc ús i poca valoració de la llengua catalana i per simpaties envers el R. Madrid. Aquests resultats, que poden sobtar, tenen, tanmateix i sens dubte, una explicació lògica i contundent: la propaganda abusiva i supermanipuladora que les TVs i els mèdia esportius madrilenys (molt majoritaris dins la premsa esportiva) fan de l’equip del Règim jacobí, i això ja en un tema que no ha menester de massa neurones; això duu als més acrítics i violents devers el madridisme i l’espanyolisme/anticatalanisme (que és la raó de fons de tot aquest apartat del conductisme de masses espanyol); mentre que els més sensibles prefereixen d’altres equips minoritaris i aprecien la llengua en injusta inferioritat de condicions. No sols hi ha un coeficient d’intel·ligència escolar, sinó també un cert nivell moral, la qual cosa demostra un cop més que ser dolentot és també ser babau, és una estupidesa: “I (Déu) digué a l’home: Vet ací que la temor del Senyor és la saviesa, i defugir el mal, la intel·ligència” (Job 28:28).
Que el bilingüisme o el plurilingüisme fomenten les capacitats mentals és cosa prou coneguda psicològicament i pedagògica, i el menyspreu a aprendre (d’altres llengües o el que sia) traspua malfeineria i un grau de supèrbia (tret característic espanyol i de qualsevol colonització, una neronització a fi de mantenir-se a part i sotmetre la víctima indefensa a una situació d’inferiorització i de denigració permanent) que esterilitza i crea divisió i malestar social. “Sempre ha estat un misteri per a mi que l’home pugui sentir-se honrat per la humiliació del seu proisme”, digué Mahatma Gandhi quan veié una colla d’indis obligats a caminar per sota la voravia, a fi de cedir el pas als blancs).
Igualment, paga la pena de destacar les conclusions a les quals van arribar especialistes en un simposi a Morella (Els Ports) sobre llengües i desplegament econòmic: les àrees bilingües tendeixen a un major desplegament econòmic (a causa de la major tensió sociocultural i a la major plasticitat mental de la població pel constant ús de distintes llengües, concepcions i enregistraments mentals i culturals).
Per aquest motiu supòs que un mestissatge fet més en igualtat de condicions, com ara el dels origens dels Estats Units (entre colons i immigrants de tot Europa, en un principi bàsicament descendents d’anglesos, holandesos, alemanys, suecs i escocessos, més avant francesos i irlandesos, després italians, polonesos i d’Europa Oriental i hispànics), dóna molt de joc quant a nivell de desplegament economicocultural que no pas un mestissatge fet a través del genocidi i la violació, com s’esdevingué a Hispanoamèrica, amb més de 100 milions d’infeliços amerindis morts sols durant els dos primers segles de conquesta i colonització imperial castellana contra les cultures neolítiques indígenes. Lògic, oi?.
El castellà és una eina de repressió i destrucció psicològica i nacional massiva .
Castellà? No, gràcies!.

L’Hymne à l’Amour (Música)

Avui us portem una cançó que duu per títol “Hymne à l’amour”, una popular cançó francesa originalment interpretada per Édith Piaf.

Hymne a l’amour – Edith Piaf

Le ciel bleu sur nous peut s’effondrer
Et la terre peut bien s’écrouler
Peu m’importe si tu m’aimes
Je me fous du monde entier
Tant qu’l’amour inond’ra mes matins
Tant que mon corps frémira sous tes mains
Peu m’importe les problèmes
Mon amour puisque tu m’aimes

J’irais jusqu’au bout du monde
Je me ferais teindre en blonde
Si tu me le demandais
J’irais décrocher la lune
J’irais voler la fortune
Si tu me le demandais

Je renierais ma patrie
Je renierais mes amis
Si tu me le demandais
On peut bien rire de moi
Je ferais n’importe quoi
Si tu me le demandais

Si un jour la vie t’arrache à moi
Si tu meurs que tu sois loin de moi
Peu m’importe si tu m’aimes
Car moi je mourrais aussi
Nous aurons pour nous l’éternité
Dans le bleu de toute l’immensité
Dans le ciel plus de problèmes
Mon amour crois-tu qu’on s’aime

Dieu réunit ceux qui s’aiment

TRADUCCIÓ

El cel blau pot esfondrar-se damunt nostre
I la terra pot ben ensorrar-se:
Poc m’importa, si tu m’estimes
Me’n fum del món sencer
Si l’amor arrubleix els meus matins
Si el meu cos s’estremeix sota les teves mans
Poc m’importen els problemes
Amor meu: perquè tu m’estimes.

Aniré fins a la fi del món
Em faré tenyir en ros
Si tu m’ho demanes
Aniré a despenjar la lluna
Aniré a furtar la fortuna
Si tu m’ho demanes

Renegaré de la meva pàtria
Renegaré dels meus amics
Si tu m’ho demanes
La gent poden riure’s ben bé de mi
Jo faré qualsevol cosa
Si tu m’ho demanes

Si un dia la vida t’arrabassa de mi
Si tu mors o ets lluny de mi
Poc m’importa si tu m’estimes
Car jo també haig de morir
Tindrem per a nosaltres l’eternitat
Dins el blau de tota la immensitat
Al cel, ja no cap de problema
Amor meu creus que ens estimem?
Déu aplega els qui s’estimen.