Arxiu de la categoria: Alliberament Nacional

Desobediència civil

Desobediència civil

DESOBEIR

  • “Qualsevol intent de fer callar els que no són dòcils, sempre quedarà erm: no hi ha vet ni ostracismes que hagin aconseguit mai interposar-se en l’acte íntim d’un escriptor davant les seves planes” (Anònim).
  • “Els sistemes dictatorials empren amenaces i terror per tal d’induir a aquesta conformitat; els països democràtics, la suggestió i la propaganda. És palès que hi ha una gran diferència entre els dos sistemes. En les democràcies, la disconformitat és possible i, de fet, no està totalment absent; en els sistemes totalitaris, sols uns quants herois i màrtirs refusen l’obediència. Malgrat d’aquesta diferència, les societats democràtiques mostren un grau extraordinari de conformitat…El poder de la por d’ésser diferent, d’estar encara que sols sia unes passes allunyat del ramal és evident si penses fins on arriba la necessitat de no sentir-se separat…La major part de la gent no arriben ni a tenir consciència de llur necessitat de conformisme” (“L’art d’estimar”, 1956, Erich Fromm, 1900-1980, psicoanalista alemany nacionalitzat estatunidenc).
  • “L´acte de desobediència, com a acte de llibertat, és el principi de la raó” (Erich Fromm, psicoanalista EUA, d´origen alemany).

FRONT A LA TIRANIA

  • “Quan el govern viola els drets del poble, la insurrecció és per al poble i per a cada porció del poble, el més sagrat dels seus drets i el més indispensable dels seus deures” (“Declaració dels drets de l’home i del ciutadà”, 1793).
  • “Si un país no es deixa caure en la servitud, el tirà s´ensorraria per si mateix, sense que s´hagi de lluitar amb ell. La qüestió no es treure-li res, sinó tan sols no donar-li res” (Esteve de La Boetiá / Étienne de La Boétie, 1530- 1563, escriptor humanista, poeta occità i polític).
  • “Ara ell [Creont] es pensa que és la ciutat. I tu et creus un home savi perquè davant seu mesures més que no caldria la teva llengua… Em mata el seu decret, i em mates tu callant” (“Antígona”, 2002, de Jordi Coca, on, poc abans de morir, s’adreça així a Tirèsias, model d’intel·lectual covard i panxacontent). “T’acuso de fer d’aquesta ciutat una ciutat morta, sense veu ni voluntat” (Antígona a Creont, en “Antígona”, de Jordi Coca i Villalonga, *1947, doctor en Arts Escèniques, escriptor i dramaturg català)
  • “Tot intel·lectual citat per un comitè hauria de negar-se a declarar, és a dir, estar disposat a deixar-se empresonar i arruïnar econòmicament, en resum, sacrificar els seus interessos personals als interessos culturals d’un país. Aquesta actitud de negativa no hauria de basar-se en el conegut truc de l’autoacusació, sinó que per a un ciutadà íntegre és indigne posar-se en mans d’una espècie d’Inquisició que a més atempta contra l’esperit de la Constitució. Si es trobassin suficients persones disposades a emprendre aquest camí tan dur, l’èxit les acompanyaria. Si tal no és el cas, llavors els intel·lectuals d’aquest país no es mereixen res millor que l’esclavitud que els estava destinada” (“La meva visió del Món”, 1953, d’Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany, el major científic del s. XX, sobre el maccarthisme).
  • “Henry Thoreau va ser un altre autor, del segle XIX, que el va corprendre fortament. D’ell, que era partidari d’abolir l’esclavitud, va llegir amb detall la seva teoria sobre la desobediència civil com a forma de resposta a la injustícia inacceptable” (“Martin Luther King” d’Antonio Gombi, biògraf italià).
  • “Hom no sols té una responsabilitat legal sinó també una de moral d’obeir les lleis justes. Al contrari, hom té una responsabilitat moral de desobeir les lleis injustes” (Dr. Martin Luther King, Jr.,1929-1968, pastor baptista afroamericà, cap del moviment noviolent pels drets civils)
  • “Contra el vici de manar malament, hi ha la virtut de desobeir” (Lluís-Maria Xirinacs i Damians, 1932-2007, el “Gandhi català”, capellà, activista i polític independentista)

AMB DÉU CONTRA LES LLEIS INJUSTES

  • “…com Trench assenyala, la supremacia romana sobre tothom és atribuïda a “la política i la paciència” romana. I amb això vol dir, “la persistència romana de no signar mai la pau sota una derrota (propia)”. El cristià ha de tenir aquesta makrothumia que pot suportar trigances i sofriments i no rendir-se mai” (“N.T. Words / Mots del Nou Testament”, 1974, de William Barclay, 1907-1978, autor escocès).
  • “(Els màrtirs) “aquests herois que van vèncer sense armes i sense legions sobre els tirans, dominaren els lleons, van despullar el foc del seu poder, i l’espasa de la seva punta” (St. Ambròs, 340-397, bisbe de Milà).
  • “La rebel·lió contra els tirans és l’obediència a Déu” (John Bradshaw, 1602-59, advocat anglès, regicida. Inscripció al lloc final de soterrament de Bradshaw aprop la Badia de Marta).

              John Bradshaw (judge)                                      Lope de Vega

  • “Tot allò que mana el Rei, però va contra el que Déu mana, no té valor de Llei, ni és Rei qui així es desmana” (Félix Lope de Vega, 1562-1635, el major escriptor dramàtic castellà de la seva generació, vinculat a València).
  • “La desobediència civil s’esdevé un deure sagrat quan l’Estat s’ha tornat sense llei i corrupte” (Mahatma Gandhi, 1869-1948, dirigent independentista i místic indi).

LES MANERES

  • “Hom pot morir, tots els dies, per una idea; però no pas matar mai per eixa idea” (No en consta l’autor).
  • “Tota forma de vida social és una forma de guerra civil contiguda” (Manuel Delgado).
  • “Sobretot sies bo: la bondat, més que no cap altra cosa, és allò que millor desarma els homes” (Jean Baptiste Henri Lacordaire, 1802-1861, orador francès).
  • “Hi ha casos en què la força és l’única expressió possible de la noviolència” “Jesús fou potser el resistent més actiu de la història. Era no-violent per excel·lència” (Mahatma Gandhi, 1869-1948, independentista i místic indi).
  • “Fortiter in re, suaviter in modo” (A “Industriae ad curandos animae morbos, 2, 4” de Claudio Acquaviva, 1543–1615, el 5è General dels Jesuïtes). Vol dir: gentil i suau de maneres, però ferm i enèrgic en l’acció i l’essència, equival a: “Mans de ferro en guants de seda” (Adagi) i és paregut a: “La flor en la boca i l’espasa en la mà” (Adagi català, esmentat per Salvat-Papasseit).
  • “Per arribar a la independència cal saltar-se la legalitat; i si un ciutadà se la salta és un delicte; si ho fan 150 persones, és un problema d’ordre públic; però si ho fan un milió, no es pot aturar” (Teoria exposada per la catedràtica de Dret Constitucional, Montserrat Nebrera, CiU exdiputada PP).
  • “…En el mateix sentit s’ha referit el membre del Secretariat Nacional de la CUP, Lluís Sales, que ha recordat que la convocatòria de la consulta “és un procés promogut pel poble i que els grans partits l’han seguit”. “Aquest país haurà d’estar més a prop de Gandhi que d’Àlex Salmond”, ha dit Sales, que s’ha mostrat convençut que la consulta “s’haurà de convocar de forma desobedient” (article de Vilaweb: “La CUP creu que cal un moviment de resistència civil per assegurar la consulta“).
  • “Si Rosa Parks hagués fet un sondeig abans d’asseure’s en l’autobús de Montgomery, encara estaria dempeus” (Mary Frances Berry, *1938, professora universitària d’Història, en referir-se a la vella negra que començà espontàniament la desobediència civil contra la segregació racial als Estats Units).

EL MÈTODE

  • “Fins llavors, el moviment obrer havia estat espontani, però, arribats en aquesta situació, era natural dels treballadors cercassin un home amb “educació” perquè els aconsellàs què havien de fer després. Un dels pocs obrers que tenia certa formació socialista, Konstantin Kandelari, havia donat hospitalitat a aquell home, Soso Dzhugashvili. Aquest, com corresponia a un bon coneixedor del món, va tenir una idea brillant: que els treballadors es manifestassin davant la presó demanant la llibertat dels seus camarades i, en cas de rebre una negativa, que exigissin de ser tots ells empresonats” “Amb això es va posar a prova la capacitat de la presó, i per a uns estrategs revolucionaris amb experiència, resultava obvi que la mateixa petició formulada per una multitud molt més nombrosa obligaria les autoritats a batre’s en retirada” (Adam B. Ulam, 1922-2000, director del “Russian Research Center”, de la Universitat de Harvard).
  • “No són pas aquells qui poden imposar la majoria els qui generalment venceran sinó aquells qui suporten i aguanten” (Terence MacSwiney, batle màrtir de Cork, morí el 25·X·1920 en vaga de fam a la presó de Brixton, Londres).

                  Terence MacSwiney                                Martin Luther King Jr.

  • “El mètode noviolent és eficaç car desarma els adversaris. Posa al descobert llur defensa espiritual. Afebleix llur moral alhora que intranquil·litza llurs consciències” “La foscor no pot fer fora la foscor, sols la claror pot fer-ho. La malícia no pot fer fora la malícia, sols l’amor pot fer-ho. La malícia multiplica la malícia, la violència multiplica la violència, i la duresa multiplica la duresa en una espiral descendent de destrucció…La reacció en cadena del mal –l’odi fent nèixer odi, guerres causant unes noves guerres- ha de ser trencada, o acabarem enfonsats en l’abís de l’anihilació” “(Els noviolents) prenem mesures directes contra la injustícia, malgrat les negatives del Govern i unes altres institucions oficials, qiue devien ser les primeres a ocupar-se’n. No obeïm cap llei ni ens sotmetem a cap mesura que lesioni la justícia Actuem pacíficament, sincera i pública perquè desitgem convèncer. Triem la noviolència perquè aspirem a una societat en pau…” (Dr. Martin Luther King Jr., 1929-1968, cap negre pacifista i pastor evangèlic estatunidenc).

LES CRIDES:

-FRONT A LES LLEIS INJUSTES

  • “Tu també has callat ben aviat. […] Què et passa, també tens por? […] Els qui ens podríeu ajudar, us feu de seguida petits i covards. Només ens dius que no hi ha canvi possible perquè les coses són tal com han de ser… Quanta mentida hi ha en el que dius i en el que calles…!” (“Antígona”, de Jordi Coca, on, poc abans de morir, s’adreça així a Tirèsias, model d’intel·lectual covard i panxacontent). “L’home també mor quan deixa de ser home i ho fa dependre tot de la por. […] T’he desobeït, he plantat cara al teu edicte […] i t’ho dic aquí, davant d’aquest jove ara silenciós que viurà més que tu i que jo, per tal que la memòria del que ara parlem duri més que nosaltres” (Antígona a Creont, en “Antígona”, de Jordi Coca, *1947, dramaturg català).
  • “Si una llei és injusta no sols existeix el dret a desobeir-la, sinó que és un deure per a l’home de desobeir-la” (Thomas Jefferson, independentista estatunidenc).
  • “La bona gent desobeeix les males lleis” (Lema resistent).
  • “El camí correcte a seguir pels homes és abstenir-se de tota participació en els actes del Govern, negar-se a servir en l’exèrcit, negar-se a acceptar càrrecs dependents de l’Administració i fer el bé dia a dia i tothora” (Lev N. Tolstoi, 1828-1910, autor rus noviolent, cristià i socialitzant).
  • “La vostra nota editorial del 13 de juny polemitza amb el punt de vista d’Einstein respecte al fet que els professors han de negar-se a respondre les preguntes dels enviats del senador Mc Carthy. D’aquesta editorial sorgeix que sou partidaris d’una obediència a la llei, fins i tot a la injusta. Em sembla poc creïble que no us hàgiu aturat a considerar les conseqüències d’aquesta postura ¿Condemneu els màrtirs cristians que es van negar a honrar els déus oficials? ¿Condemneu John Brown, precursor de la lluita per l’abolició de l’esclavitud? Sí, haig de suposar-ho: condemneu també George Washington, i opineu que s’ha de retornar el vostre país als dominis de Sa Graciosa Majestat la Reina Isabel II. Com a fidel súbdit britànic aplaudesc la vostra opinió, però em tem que no trobarà un suport gaire entusiasta a la vostra pàtria” (Bertrand Russell, filòsof anglès, dóna suport a Einstein front a la campanya mediàtica maccarthista, 15 juny 1953 “New York Times”).
  • “La Nació és una comunitat. I és en aquesta comunitat on la família comença la seva tasca mitjançant la llengua, que permet a l’home en formació d’esdevenir membre de la comunitat (…) Sóc fill d’una nació els veïns de la qual l’han damnada a mort repetidament, però que ha sobreviscut i ha restat fidel a si mateixa (…) Jo us dic: per tots els mitjans de què disposeu, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. No permeteu mai que (…) sia la rapinya de cap interès polític o econòmic. No permeteu que s’esdevingui víctima de totalitarismes, imperialismes o hegemonies, per a les quals l’home sols compta com a objecte de dominació i no com a subjecte de la seva pròpia existència humana” (Joan Pau II, [Karol Józef Wojtyła], 1920-2005, únic papa polonès, nacionalista polonès i integrista catòlic).
  • “En el mateix sentit s’ha referit el membre del Secretariat Nacional de la CUP, Lluís Sales, que ha recordat que la convocatòria de la consulta “és un procés promogut pel poble i que els grans partits l’han seguit”. Aquest país haurà d’estar més a prop de Gandhi que d’Àlex Salmond” ha dit Sales, que s’ha mostrat convençut que la consulta “s’haurà de convocar de forma desobedient”. (La CUP creu que cal un moviment de resistència civil per assegurar la consulta)

-FRONT A LA VIOLENCIA DE LA GUERRA I EL SERVEI MILITAR

  • “Esper sincerament que arribi el moment que la negativa a realitzar el servei militar sia de nou un mètode eficaç de seguir la causa del progrés humà” (Albert Einstein, el major científic del s. XX, 20 juliol 1933).
  • “No portaré cap fusell… Duré els vostres llibres, duré una torxa, duré una melodia, i seguiré duent això o allò cap ací i cap allà i sant tornem-hi, Cary Grant, cobra i porta’l, torna’m a la vella Virgínia, encara em faré l’hara-kiri si m’ensenyeu com es fa, però no duré cap fusell!” (Hawkeye, M*A*S*H, film i còmics, “Oficial del Dia”).

-EN NOM DE DÉU

  • “Jutgeu per vosaltres mateixos si és recte a la vista de Déu d’obeir-vos a vosaltres abans que obeir Déu” (Apòstols Pere i Joan en parlar amb els mestres de la llei a Fets dels Apòstols 5:23-30, atribuït a l’apòstol Lluc, datat cap al 60 d. C.).
  • “És que les coses han estat canviades; un foc celest ha caigut sobre nosaltres, una llei ha estat escrita damunt els nostres cors, un Esperit totpoderós ens esperona: encisats pels seus infinits
    atractius, ens hem imposat a nosaltres mateixos la benaurada necessitat d’estimar Jesucrist més que la nostra vida; per això ja no podem obeir el món. Podem sofrir, podem morir, però no podem trair l’Evangeli i dissimular allò que sabem: Non possumus ea quae vidimus et audivimus non loqui (Ac 4,20).
  • Heus aquí, senyors, com eren els nostres pares; aquest és l’esperit del cristianisme, esperit de fermesa i resistència, que es col·loca per damunt dels presents del món, per damunt de l’odi més viu, per damunt de les amenaces més terribles” (Sermó per a la festa de la Pentecosta de 1658, de Jacques Benigne Bossuet, 1627-1704, clergue, predicador catòlic i intel·lectual borgonyó).
  • “Quan les autoritats actuen malament, no tenim perquè obeir-les. Els pares de l’Església deien el mateix. “Ell els feia aquesta advertència:« Obriu els ulls i guardeu-vos del llevat dels fariseus i el llevat d’Herodes» (Mc. 08:15). Va obeir la Sagrada Família a Herodes? Obeiren els apòstols a les autoritats que els prohibien predicar? Es va quedar l’apòstol dins de la presó on l’havien ficat les autoritats? Van callar els profetes per obeir les autoritats corruptes? La falsa teologia herodiana, al servei dels poders mundans, ordena obeir cegament, és a dir, adorar el Cèsar, ja que és adorar el Cèsar i a la mentida és creure que quan una cosa és aprovada per algun govern perd la condició d’immoral” (Autocitació).

                                                                Oscar Romero

  • “Jo voldria fer una especial crida als homes de l’Exèrcit i en concret a les bases de la Guàrdia Nacional, de la policia, de les casernes: germans, són del nostre mateix poble, estan matant els propis germans pagesos i, front a una ordre de matar que doni un home ha de prevàler la llei de Déu que diu: “No mataràs”. Cap soldat no es troba pas obligat a seguir una ordre contra la llei de Déu. Una llei immoral no deu ser complida per ningú. Ja és hora de recuperar la consciència i de creure-la abans que no l’ordre del pecat. L’Església, defensora dels drets de Déu, de la dignitat humana, no pot restar callada davant tanta abominació…us suplic, us prec, us ordèn en nom de Déu: “Cessi la repressió!” (Monsenyor Óscar Arnulfo Romero y Galdámez, 1917–1980, arquebisbe màrtir de San Salvador, la vespra del seu assassinat per l’Exèrcit feixista).

Estudi de Tàctiques

ESTUDI DE TÀCTIQUES

1. Pensa amb el cos
Imagina’t més com un escut humà que com una espasa. La teva ment ha de detenir l’hostilitat de l’oponent, ser una arma passiva, ferma com un mur.

2. Abandona tota noció d’ull-per-ull
En Gandhi anomenava aquesta tàctica “ahimsa”, que significa negar-se a ferir l’altri. Significa no respondre de cap forma, ni tan sols en la teva ment.

3. Obra com si el teu enemic fos el teu aliat
a) Detecta les vulnerabilitats del teu enemic, d’una manera tendra. Quan Gandhi proposava romandre a l’exterior mentre queien les bombes, estava dient que se sentia més fora de perill que el pilot, que havia de protegir-se amb tones de maquinària de guerra. Gandhi estava protegit per les seves conviccions, molt més fortes.
b) Digues al teu opositor que té un caràcter fort i generós, encara que de vegades no ho sembli, i la força i la generositat es faran més fortes en ell. La gent s’eleva davant les expectatives heroiques que es tenen d’ells i treballa dur per arribar a elles. Compte: les expectatives s’expressen amb amor, les demandes, amb ira.
c) Reconeix que el teu enemic està oprimit per un adversari més gran. Apel·lar a l’enemic que ambdós teniu en comú li ajuda a relaxar el seu antagonisme cap a tu. I animar el seu heroisme el converteix en el teu col·laborador.

4. Crea una gran xarxa
Crea un xarxa de suport. Una xarxa és difícil d’atacar perquè la seva força s’estén. Els rebels zapatistes parlen molt més que lluiten. Quan els ataquen, es dirigeixen a la seva xarxa d’amics i grups interessats. Junts creen un “lobby”. No necessiten un exèrcit, sols compartir una idea que interessa a molta gent. Demana ajuda a la gent i assegura’t que saben el que defenses.

5. Sigues més com l’enemic que ell mateix
a) Adoptar la seva postura sorprèn a l’enemic. Quan t’enfrontes a un adversari que sembla estar-se fent cada vegada més gran, facis el que facis, un canvi ràpid, un “xoc”, va molt bé.
Un grup de rock d’Europa de l’Est, anomenat Laibach, va trobar una solució enginyosa: en comptes d’atacar als dictadors, van començar a actuar com ells. Definien al seu enemic com el seu amic, van adoptar les seves idees… El convertir-se en un mirall del seu adversari va tenir un gran impacte. Tot el món va començar a preguntar-se: Què està passant? Laibach no havien canviat la seva forma de pensar, però sabien que reaccionar amb ira contra el gran enemic no hauria servit de res. En canvi, al fer que la gent es preguntés si realment havien canviat de bàndol, provocaven que comencessin a pensar per ells mateixos.
b) Quan una dona lluita contra “l’opressió masclista blanca”, els masclistes blancs sols es fan més forts i resistents. Reforces el comportament que odies amb la teva ira i demandes. La polarització força a cada bàndol cap a posicions de major hostilitat.

6. Redueix el conflicte a la seva essència
Veure els punts essencials de cada situació ajuda a evitar cars malbarataments d’energia. Deixa enrere l’ego, la gelosia, les teves pròpies normes. La veritat és simple, clara, deixa que et guiï.

7. Resisteix front al poder, no l’ataquis directament
Confia en la tàctica del “Com Si”. Actua com si el poder que vols ja fos teu. Gandhi no va atacar
directament els britànics, es va resistir a llurs edictes i va actuar com si la gent de l’Índia tingués el poder total, com si ja hagués guanyat la llibertat i els britànics haguessin de reconèixer-ho. Quan actues com si ja s’hagués acomplert el que desitges, convences els altres que realment és així.

8. Estudia cada situació a partir del seu oposat
a) El poder sempre conté les llavors de la seva inestabilitat. Contradiu en comptes d’enfrontar-te a ell. Pregunta’t: Quina és la força més gran del meu enemic? En aquesta força hi ha la seva debilitat. Si la força més gran del teu enemic és la rapidesa, vés per la qualitat.
b) Estàs en una reunió on el poder està dominat per X, el qual està atacant les teves habilitats. Vés a l’extrem oposat. No te’n defensis. Recomana un decurs diferent d’acció i treu-lo del seu escenari. O desvia el seu poder convidant uns altres a unir-se a la discussió.

9. Prepara’t per ser ferit i no ferir al teu torn
La venjança fa fort a l’enemic. En comptes d’això, sigues vulnerable. Digues la veritat en un context on tot el món calla. Sigues obert quan la resta duen cuirasses. Accepta quan tots estan rebutjant. Pot ser que et fereixin. Et feriran. Però en una confrontació en la qual mostres obertura, una ferida és menys dolorosa que quan et t’autoprotegeixes. Quan l’enemic veu que t’exposes, sap que no estàs bromejant.

10. Deixa que entri quelcom nou per destruir un límit
Introdueix alguna cosa nova, sorprenent, i erosionaràs la convicció de l’oponent. No rebutgis coses, com noves idees o col·legues, acull-ho tot en el teu projecte.

11. Condueix la teva campanya totalment a la vista i a boca de canó
Digues el que vols, en comptes de dir de què et queixes. I explica també com intentaràs aconseguir-ho. Qui comparteix informació triomfa sobre el propietari de la informació. La informació que amagues t’afebleix.

12. Mantén-te ferm en el teu paper
a) Entén què hi ha darrere de l’antagonisme del teu oponent. Potser està més preocupat pel seu propi èxit que pel seu enfrontament amb tu. Molta gent en realitat no vol lluitar. Vol guanyar.
b) Si ets l’objectiu d’algú, és possible que se senti més atacat per alguna cosa que representes que per tu mateix. Llavors, converteix-te en la imatge total del que tem el teu enemic. Jugar un rol deliberatament pot sorprendre a l’opositor més intransigent i acabar amb el seu antagonisme. De cop i volta, ets la imatge que els altres tenen de tu i comencen a acceptar el que fins ara havien odiat. És com si ells t’haguessin creat i haguessin d’estimar allò que han creat.

13. Entrena a la teva veu interior a “aguantar la respiració” per un moment.
Fes les coses amb calma. Pren el comandament quan estiguis preparat. Aguantar la respiració, quan el món xiscla i corre, et permet descansar i augmentar la teva comprensió de la situació. Et dóna poder. Força l’enemic a actuar, a mostrar la seva estratègia i fins i tot pot acabar fent el treball que volies que es fes.

14. Apel·la a allò millor dels teus enemics
Demostra una confiança perfecta en el teu opositor. Expressa la teva fe en que no vol fer-te mal. Explica-li com no hi perdrà gens per col·laborar amb tu, que de fet hi guanyarà més. La teva disposició ha de ser oferir-li el coratge de canviar. Molta gent vol fer les coses bé, sols necessiten que se’ls hi recordin els seus millors instints i sentit del joc net.

15. Confia en tu mateix tant pel sofriment com pel triomf.
No vagis als enemics del teu enemic, buscant el seu favor per a anar junts contra el teu adversari. Si Gandhi hagués acceptat el suport dels Estats Units en la seva confrontació amb els britànics, hauria acabat amb les seves possibilitats d’aconseguir una victòria neta. La seva batalla per la llibertat s’hauria diluït en una disputa entre els imperialismes britànic i americà.

16. Prepara’t per reajustar la teva estratègia i objectius
a) Has d’estar sempre preparat per persuadir als altres, així com perquè et persuadeixin a tu. No insisteixis en res. No et barallis per principi. Deixa que els teus errors et canviïn. Guia’t pel que, en condicions canviants, és veritable per a tu. Sigues ferm i flexible alhora.
b) Actua, en principi, dintre de la legalitat, de les regles del joc que has establert amb el teu enemic. A partir d’aquests límits, has d’acceptar i fins i tot demanar el càstig si decideixes trencar-los. Gandhi va demanar que el duguessin a presó.
c) Entén que mai aconseguiràs un gran dret sense córrer un gran risc. Una princesa se salta les normes sols una vegada, com una declaració de guerra. Quan els colons americans es van negar a pagar la taxa del te al Parlament Britànic i van llençar el te al port de Boston van ajudar a començar una revolució.

17. Prefereix qualsevol sofriment, fins i tot la pèrdua o humiliació, abans que mostrar que el teu ego és més important que el teu objectiu
a) Si el teu adversari sap que pot humiliar-te però no destruir-te, no té poder sobre teu. Pararà d’intentar ferir-te. Mostra-li la teva fe en la seva incapacitat de persistir en fer-te mal.
b) No et detinguis per petites derrotes. Defineix la confrontació en termes d’una guerra llarga.
c) L’ira contra l’adversari i l’ira contra un mateix són inseparables. Vèncer a l’opositor i vèncer-se a un mateix són el mateix. Tot enemic és algú en guerra amb ell mateix. Tu, senzillament, ets algú que passava per allà. Desarmar a un antagonista de la seva ira és un poder més gran que totes les armes.

18. L’últim poder és el poder de l’adéu
a) Si els has intentat tots i l’opositor segueix sent un adversari, ves-te’n. És l’única forma de conservar les teves energies per un altre dia. Hi ha un refrany Budista: “Has de tancar el llibre”. El millor de la saviesa consisteix en tallar amb les coses, saber què ha d’acabar i quan i com acabar-ho.
b) Hi ha dos tipus de finals: la bona destrucció i la mala. La dolenta destrucció és autodestrucció, significa destruir les coses prematurament, sense donar-los l’oportunitat de madurar.
c) El poder de l’adéu resideix en la bona destrucció, en el final net. Acabar amb un amant que no t’honora, amb un treball que ja no t’és útil. Amb ells vénen els bons començaments. El que realment distingeix les princeses és que diuen no als altres i a elles mateixes molt més a sovint que la resta de dones. Ser forta per a dir-se no a elles mateixes significa que cada sí és real. No hi ha poder més gran que la llibertat d’anar-se’n.

Països Catalans, terra promesa

CATALUNYA, TERRA PROMESA

“…car per tals e semblants certificacions hom guarda sos amics e sa nació de prendre dany” (Lletra dels Jurats de València a Mallorca i Barcelona, 24·X·1374).

MOISÈS:
Potser la fita més important de l’Antic Testament és el concepte de Terra Promesa.
La idea d’una existència absoluta de Déu és sempre estranya a gent feréstega i desposseïda, com els esclaus del Delta.
JHWH (Jo sóc el Qui és) era la Veu que podia fer efectiva la promesa d’una terra a uns esclaus sense consciència nacional. Allò que Moisès tragué d’Egipte no era una nació constituïda, sinó una amalgama de distintes tribus (descendents d’esclaus venuts a Egipte). Segurament l’únic somni que els podia enlluernar era el de posseir un hortet propi. El poble elegit era sofert i oprimit, quasi sense fe ni esperança, a penes amb cap consciència de ser poble. Eren les despulles i l’escopidera d’aquell món, esclavitzats successivament per Estats forts i altius. Però Déu arreplega del fem allò feble i menyspreat pels homes a fi de demostrar que la força és d’Ell, Sebaoth, i no pas dels homes. Moisès i la lluna resplendeixen, però d’una llum originària major.
A Èxode llegim com no sols va marxar d’Egipte la llavor de Jacob, sinó “molta gent estrangera”. És de creure que no parlassin una llengua comuna, sinó amalgama de dialectes barrejats amb l’egipci.

Països catalans 02

El caràcter d’aquesta gent havia de ser ben poc donat, des de llur misèria, a deixar-se dur per “idees” sense contingut, per abstraccions. Que eren gent ben díscola ho demostren els forts càstigs i fets quie vénen relatats a l’Èxode.
Moisès aprofità el seu privilegiat càrrec i passat per recórrer les alqueries de Gosén, i els parlava d’un Senyor propietari d’unes terres, disposat a cedir-les a canvi d’un tribut molt més lleuger que no pas l’esclavatge brutal dels egipcis: l’adoració.
Però ni tan sols es tractava de lliurar llurs ànimes i pregàries a Déu, coses per a les quals a penes es trobaven preparats, perquè llur espiritualitat no devia estar encara formada.
La cosa era més simple. Al Levític llegim: “Meva és la terra, vosaltres sols sou forasters i allotjats”. JHWH és el Propietari absolut de la Terra, tant llavors com quan els catalans se’n vingueren amb el rei Jaume cap a València i Mallorques. Moisès estableix clarament els termes de Propietari (Ell), Terra (promesa) i lloguer (adoració “nacional”). El Contrat de lloguer queda adins l’Arca de l’Aliança, protegida per la glòria de l’Altíssim, Qui vetlla.

POBLE EMERGENT, TERRA I LLIBERTAT:
Tot plegat permet d’aglutinar aquest barrejat poble d’esclaus, Terra i poble, llibertat i propietat queden enclosos en la Terra Promesa. Sembla una simplesa però les aparents ximpleries solen rutllar, perquè la saviesa de Déu s’hi mostra sovint per guanyar millor els simples, els marginats per la injustícia, els analfabets per haver patit discriminació, front a les sofisticacions dels desfeinats i còmodes. Com que la saviesa humana sol degenerar en orgull i menyspreus, en especialitzacions miops i en sofística, Déu ha de subvertir valors per desconcertar les distingides raboses resaberudes. És un tret especialment misericordiós de la seva Justícia.
Allò que pot rutllar és qüestió de fe sotmesa al Propietari de la Terra. El Propietari és més decisiu que la mateixa Terra, compte!.
I així, Déu digué al Faraó d’Egipte (i pot dir-ho al d’Espanya): “Quant temps et negaràs a humiliar-te davant de Mi? deixa marxar el meu poble” (Èxode 10:3, llibre sobre la fugida dels israelites cap a la Terra promesa, atribuït a Moisès, ca. 1350-1230 a. C.).
Les civilitzacions decadents solen crear refinades teories mortes, però desapareixen per estar semes de fe, de realisme i de vitalitat. Qualsevol ximpleria de Déu pot aglutinar un conglomerat dispers i a-nòmic (sense escala de valors), mentre que teories molt estudiades poden morir sense transcendir socialment. De fet, mentre filososfies i ideologies sols solen escampar-se entre èlits i duren unes poques desenes d’anys, les grans religions mouen milions de persones durant milers d’anys. “La filosofia triomfa fàcilment dels mals passats i dels futurs, però els mals presents la vencen” (La Rochefaucauld, 1613-1680). “Tots els qui pateixen han menester d’amor, no pas d’ideologies utòpiques” (Teresa de Calcuta). “…en general l’esperit raonador i filosòfic, inspiren apegament a la vida, efeminen, envileixen les ànimes, concentren totes les passions en la baixesa de l’interès individual, en l’abjecció del jo humà, i minen talment en silenci els veritables fonaments de tota societat; perquè allò que els interessos particulars tenen de comú és tan insignificant, que mai no equilibrarà allò que té d’hostil” (a “Émile”, t. III, p. 193, llib. IV, J. J. Rousseau).

Països catalans 03

Sols Déu allibera de l’esclavatge (Faraó, símbol d’opressió-pecat-Satanàs) i de les arrels espirituals que l’ha fet possible (fatalisme, individualisme, anomia, pecat).
“Has cridat quan et veies oprimit,
t’he salvat, t’he respost
en el tro misteriós,
t’he provat a les fonts de Meribà.
Escolta, poble meu, el que jo et man.
Tant de bo m’escoltis, Israel!
No tinguis déus estrangers,
no adoris els déus dels pagans.
Jo sóc el Qui és, el teu Déu,
qui t’he tret de la terra d’Egipte;
obre la boca, que jo te l’ompliré.
Però el meu poble no escolta
la meva veu, Israel no vol fer
cas de mi,
i els abandon a llur cor caparrut,
al desig de llurs capricis.
Tant de bo que el meu poble
m’escoltàs i seguís els meus camins.
En un instant serien vençuts els enemics,
giraria la mà contra els qui l’oprimeixen.
(Psalm 81:8-15).
En fi, “La història ha de repetir-se perquè la primera vegada li prestem ben poca atenció” (Blackie Sherrod). “La història és el progrès de la consciència de la llibertat” (Georg Wilhelm Friedrich Hegel, 1770-1831, filòsof alemany).
“Ja que he cridat, i heu dit que no, he estès la mà; i ningú no es dóna per entès, heu deixat estar tot consell meu, i no heu volgut saber res de la meva reprensió, també jo em riuré de la vostra dissort, en faré escarni quan vindrà la vostra paor” (Proverbis 1:24-26).
“Has vist moltes coses però no les recordes; hi senties bé però no escoltaves! El Senyor, que és bo, s’havia complagut a fer gran i gloriós el seu designi. Però vet ací aquest poble capturat i convertit en botí. Tots han estat caçats a les coves i entaforats en calabossos. Els han capturats i ningú no els allibera, són botí que ningú no reclama. Qui de vosaltres vol sentir-ho? Qui vol entendre el que jo havia predit? Qui convertia els de Jacob en despulles, els d’Israel, en captura?» ¿No era el Senyor, contra qui havíem pecat en negar-nos a seguir els seus camins i a fer cas del seu voler? Per això ell ha abocat sobre el seu poble l’ardor del seu enuig, una guerra violenta, que l’ha envoltat de flames. Però el poble no ho ha volgut entendre; la guerra s’abrandava dins d’ell, però ell no hi posà atenció”. (Isaïes 42:20-25).

REUNIFICACIÓ CATALANA:
“Allò que deixà el llagost,
ho devorà la llagosta,
allò que la llagosta deixà,
ho devorà el saltamartí;
allò deixat pel saltamartí,
ho menjà la saltarel·la.
Embriacs, espavileu-vos
del vostre vi; tots els bevedors,
ploreu i planyeu-vos pel most:
se us ha estroncat de la boca!.
Perquè ha pujat
contra el meu país una gent
poderosa i innombrable…”
(Joel 1:4-6).

Països catalans 05

Els Països Catalans no tenen ni de bon tros prou consciència d’unitat nacional: mai no ho van ser plenament, com a Estat. Front als 300 milions i la vitalista hispana descontrolada, dels estàndars i dels reptes tecnològics, tenim ben poques esperances de reexir. Som exnació, noció, pre-nació, nació inconscient, venal, trencadissa, sense Llei ni muralles de defensa.
“Toqueu el corn a Sió, doneu l’alarma sobre la meva muntanya santa! Tots els habitants del país tremolen, perquè ha vingut un poble nombrós i fort” (Joel 2:1).
La nostra terra promesa fos un poble autodesvetllat, un Estat català bastit des de l’autosolidaritat, l’autoorganització de base, sobre la Justicia. Però un Estat no pot ser una simple idea abstracta, sinó un contrapoder una organització alternativa viable al poder opressiu. L’únic material viable per a bastir-lo és la Llei del Sinaí. L’únic poder per fer complir aquests no fàcils manaments és la força i el tremp espiritual adins de l’esperit del catalanam.
Les idees abstractes i més si van en gran part contra la natura caiguda de les persones, no poden quallar si no tenen interès pràctic, si no donen fruits estables, si no són concrets i quotidians, entenedors per a qualsevol tiamaria o qualsevol bonjan. “Un enteniment tot lògica és com un coltell tot de fulla, que fereix la mà de qui el mena” (Rabindranath Tàgur, escriptor bengalí) “Tenir idees (=ideologia filosòfica o política rígida) és la manera de no saber de res, de no adonar-se de res. Les idees són llast, equipatges que fan nosa i que ens impedeixen d’avançar de pressa. Un home obert de mollera se’n riu, de les idees. En té prou sabent guaitar i copsar les coses. Les idees atraquen el cervell i priven de pensar” (Georges Duhamel).“Les paraules que no van seguides de fets, no valen res” (Esop).
Si una nació viu en la sensualitat, l’autoindulgència i el consumisme, l’autodisciplina, el sotmetiment humil a les veritats hi és inviable, perquè l’hedonisme (aquesta passió de vells per un plaer mitificat i més aviat irreal: que se’ls escapoleix) és la brúixola que els guiarà cap a la decadència. Hom dirà, com Pilats: “I què és, la Veritat?” (Joan 18:38). Un tal escepticisme -tan típic de la progressia catalana, altrament- és edificar damunt les conveniències, de fet l’escepticisme és bàsicament fruit de la a-nomia, de viure segons les pròpies conveniències: “La condemna és això: la llum vingué al món, i els homes s’estimaren més les tenebres, car llurs obres eren roïnes. Qui fa el mal avorreix la claror i no va cap a la llum perquè les seves obres no sien reprovades, però qui practica la veritat va cap a la llum perquè es manifestin les seves obres, perquè són fetes segons Déu” (Joan 3:19-21).
Àdhuc la llengua, pretesa garantia, és també una línea del front que recula. El nostre poble, enfangat en la imprecisió vital, s’autodissol, renega d’allò propi per modes gregàries que dissolen el sentit de la realitat/veritat i el tremp nacional. “Ni s’avergonyeixen gens ni coneixen el rubor” (Jeremies 6:15). Estar avergonyit fos un molt bon senyal, però els connacionals d’en Jeremies no tenien ni vergonya. Això trencà el cor del profeta: els havia insistit, plorat i pregat per ells, però en “passaven” olímpicament. Aquesta actitud ve davant de la catàstrofe personal o col·lectiva, car és altivesa, insensibilitat i manca de misericòrdia, resistir a l’amor, a l’Esperit Sant, Esperit de gaudi i de meravella que inspirà Llull i els catalans més destacats de totes les èpoques, esperit d’intel·ligència i de bondat.

Països catalans 04

LA TERRA:
És de Déu. Per suposat. Més clar i fort: Catalunya no és pas dels catalans, sinó de Déu, el Propietari de la finca. Ell donà illes i València a catalans ardits i humils que li eren agraïts. “E quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers Orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita”, diu el cronista del Conqueridor quan entra a Valencia, capturada als sarraïns. Jaume s’hi endreça cap a Jerusalem (Orient) on Nostre Senyor morí i ressuscità -per salvar, també, gent catalana-, i on ha de tornar, i donà gràcies al Propietari. “El Senyor t’obrirà…el cel, per donar pluja a la terra en la seva saó…Et posarà per cap i no a la cua, seràs sempre damunt i no mai a sota, si creus els manaments de Déu…” (Deuteronomi 28: 9-14). Aquest és el model de Déu per a vèncer: que l’estimem, la grandesa i la bellesa de la gratitud. Quan serem disposats a creure’l, amb Ell anirem a la victòria. A Viena hi ha un monument a una victòria contra Napoleó on podem llegir: “Mit Gott zum Sieg” (Amb Déu a la Victoria). Mentrestant, Déu no pot donar victòries per a orgull de gent envanida, falsa, capriciosa i immisericorde. Però si el creiem… “us faré recuperar les anyades que s’han menjat la llagosta, el saltamartí, la saltarel·la i el llagost, el meu gran estol que havia enviat contra vosaltres” (Joel 2:25). “Bon colp de falç: les meces són madures…” (4:13).

Països catalans 01

Déu pot oferir terra, i Estat i tantes altres coses a canvi d’una adoració segons el seu model, el de la seva Constitució (la Bíblia, la revelació per fer-se entendre dels homes). Com més fort i profund el clam d’adoració, tant millor el resultat. “El passat defineix el present perquè la humanitat no és mestressa de la seva pròpia història” (Sigmund Freud, 1856-1939, psiquiatra austrojueu, fundador de la Psicoanàlisi). Déu és Senyor de la Història humana, no pas una “idea” desfasada de la qual avergonyir-se i rebutjar a fi de seguir les pròpies déries indisciplinades i sense punts de referencia històrics ni realistes.
“Jo no et sabia i cap espai de mi
no em duia a creure en altres fites
que aquelles que deixaven
amb pas de vell astut i greu.
Un llunyà senyal del temps
Dibuixant damunt la neu…
Tot era buit de mar i de perfum.
Tot eren platges de miratge i fum
Com una estranya
Llum esperada
Que encèn els ulls només un sol instant
més enllà dels càntics
lluny de tot,
lluny de l’esperança
de fer vibrar els sentits amb força…” (Miquel Martí i Pol).
Tal com fareu amb Ell, Ell farà -amb més benignitat- amb vosaltres. “Qui no ama les obres de Déu, Déu no ama les obres d’aquell” (“Llibre de Proverbis”, Ramon Llull, cap al 1300, el punt més àlgid de la nostra nació). Jesús digué: “M’odien sense motiu” (Joan 15:25).
“Preareu mi qui en temps antic preàveu
e confessant que us dolíeu de mi
i ara que us am pus que jamés amí
tornau-vos llà on de primer estàveu” (Ausiàs Marc)
Déu us ofereix un Contrat de Lloguer en excel·lents condicions, gairebé un xec en blanc, malgrat que bé ens coneix:
“A la part de Llevant, místic exemple
com la flor gegant floreix un temple
meravellat d’haver nascut ací,
entremig d’una gent tan sorruda i dolenta,
que se’n riu i flestona i es baralla i s’esventa
Contra tot allò humà i diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s’alça i prospera
esperant uns fidels que han de venir” (Joan Maragall).
Caigué el mur de Berlín. Quan cauran els nostres, els de les buides astúcies sorrudes?. “Amb poc amor, gran feit no es pot menar” (Llull). “Qui vol ser fort, de la carn es despulla” (Ausiàs Marc). “Els malvats faran cap al Xeol i també les nacions que obliden Déu” (Psalm 9:17).
Què en farem? Segons el que fem, ja podem preveure el propi futur.

La Independència dels Estats Units d’Amèrica 

LA INDEPENDÈNCIA DELS ESTATS UNITS D’AMÈRICA

“El Senyor t’obrirà…el cel, per donar pluja a la terra en la seva saó…Et posarà per cap i no a la cua, seràs sempre damunt i no mai a sota, si creus els manaments de Déu…” (Deuteronomi 28: 9-14).

George Washington

GEORGE WASHINGTON

“ …La històrica parròquia espiscopaliana The Falls Church, a l’Estat de Virgínia és un bonic edicifi bastit amb maons color mangra d’obra vista, envoltat per espaioses finestres. Però un rètol prop de l’entrada principal em cridà l’atenció, diu: “George Washingon fou elegit membre del Consell parroquial, el 3 d’octubre del 1763”. Pel que el reverend John Heindeugren em va dir i per un breu resum històric imprès que em va donar, vaig saber que Agustine Washington, pare de George, també n’havia estat conseller; des de 1735; que els administradors de la parròquia encarregaren contractar la construcció del temple actual -l’antic era de fusta en aquell temps era una ruïna- a George Washington i a George William Fairfax, i que el temple esdevingué un centre de reclutament durant la Guerra de la Independència.
Una tradició recorda que la Declaració de la Independència fou llegida als veïns del turó Parish des de les escaletes que hi ha a les portes del sud. Avui, el temple és obert al culte, i al costat hi ha estat bastit un gran temple, el qual acull una nombrosa feligresia.
Durant la Guerra de la Independència, les al·lusions mosaiques legitimaren la causa americana i afermaren la significació moral de la funció de Washington  com a dirigent políticomilitar.
Talment, alguns esperits piadosos, que es tenien per hereus d’una terra promesa, van veure en la Declaració de la Independència un símil d’acompliment de l’antiga aliança, i compararen el seu màxim dirigent a Moisès. Ambdós eren de la mateixa edat quan sentiren, per primera vegada, la crida per alliberar el seu poble, conduïren més o menys el mateix nombre de gent cap a l’emancipació i tingueren igualment detractors entres els seus seguidors.

Thomas Jefferson

THOMAS JEFFERSON

Anglaterra i el seu monarca eren comparats amb Egipte i el seu poderós faraó, però el rei del cel els donà un segon Moisés, el qual, inspirat pel Senyor, els salvà de la tirania britànica. L’alliberador hebreu llegà una legislació sàvia (el Deuteronomi) als israelites; el parlament de comiat pronunciat per Washington ha estat considerat pels nordamericans com un llegat de valor permenent.
Molts estaven convençuts que la nova pàtria tenia parió amb el Nou Israel. Hom trobà en les gestes del general uns precedents en les de Samsó, Saül i David i en alguns herois grecoromans. Aquesta analogia tingué una rellevància ben remarcable, sobretot en la puritana Nova Anglaterra.
Elegit per unanimitat primer president dels Estats Units, George Washington arribà a Nova York -que llavors n’era la capital- el 30 d’abril de 1789.
Jurà la magistratura posant la mà damunt la Bíblia, i des de la balconada del Federal Hall parlà a una multitud enfervorida.
En remarcar algunes qüestions sobre el conceptes de l’autoritat legítima, digué: “Seria particularment impropi en aquest acte oficial, d’ometre la meva fervent súplica a l’Altíssim, que regeix l’univers, que presideix el concili de les nacions i que pel seu ajut providencial podem suplir les nostres mancances humanes. Que la seva benedicció pugui consagrar les llibertats i la felicitat dels Estats Units! (…) Que cada pas que es doni sembli haver estat dirigit per alguna providència divina (…) Nosaltres (…) hauríem estat convençuts que un país que menystingui les eregles eternes d’ordre i justícia , les quals el Cel mateix ha instituït, mai no podrà esperar els benignes favors del Cel”.

john-adams

JOHN ADAMS

Des d’aquest parlament inaugural fins al parlament de comiat, George Washington va venerar públicament el Nom sagrat. Amb un home com ell, orientat per la fe, el poder civil podia esser exercit eficaçment. La sensibilitat a la veu de Déu el féu sensible a la veu i a les necessitats de la gent, i construí un país”
(De Joan Gonzàlez i Pastor, extret de la revista en català Presència Evangèlica).

—— ARTICLE RELACIONAT ——

D’on ve el Parlamentarisme?

D’ON VE EL PARLAMENTARISME?

De fet, la democràcia estamental (Parlament), apareguda a Catalunya a través de les Treves de Déu de l’Abat Oliba a Toluges, Rosselló, s. XI (quantes coses deu Catalunya al cristianisme, fins i tot el parlamentarisme!) és pocs anys anterior al parlamentarisme normand i, sens dubte, el mot anglès Parliament ve del català Parlament. Durant molts anys (s. XIII-XV) anglesos i catalans van ser veïns a causa de l’ocupació anglesa de la Gascunya.

D'on ve el Parlamentarisme?

SEPARACIÓ ESTAT-ESGLÉSIA
Trob que oficialitzar qualsevol creença (religiosa o antireligiosa) com a la creença “que deu promoure l’Estat” pot generar monstres i barbaritats.
Perquè la consciència humana és inviolable, pensi com pensi, per més que l’erri i les creences no deuen mai ser imposades coercitivament.
Jo dic que la força ve de la fe, però l’Estat hauria de ser totalment imparcial, laïc. No pas antireligiós: un Estat ha d’arribar a acords amb tota mena d’institucions i sectors socials, confessions religioses incloses. Ha de saber dialogar i negociar, per a la qual cosa cal que hi hagi gent d’Estat sense prejudicis, amb lògica social.
Tot just el fet que als Estats Units tornàs a haver-hi (cap al 1760), per primera vegada a Occident des de l’emperador Teodosi (cap al 380), una real separació Estat-Església, féu que les esglésies i denominacions nordamericanes tinguin una estructura bàsicament empresarial. És també per això que el calvinisme -promogut quasi sempre des d’afora de les esglésies tradicionals majoritàries, fins i tot als països reformats- és bressol del capitalisme modern (a Holanda, a Suïssa, a Gran Bretanya, a França, als Estats Units…a partir del s. XVI): ho fomenta també la mateixa estructura de tot el sistema eclesiàstic i religiós, muntat com a distintes empreses de lliure iniciativa, sense intervenció estatal (ben distint de l’Església Catòlica, sobretot de l’espanyola, on regna un mastodòntic i feudal proteccionisme polsegòs).
Molts dissidents religiosos escaparen de la vella Europa i arribaren a Amèrica. Llurs experiències a França (país del major genocidi contra dissidents) serviren en part com a inspiració per a les Esmenes 1 i 2 de la Constitució Americana. Ells sabien que un estat sense la corrupció de la religió i un poble armat eren una garantia contra els excessos dels religiosistes.
ESMENES: Les deu primeres esmenes (Bill of Rights) van ser ratificades efectivament al 15 de Desembre del 1791.
ARTICLE U: El Congrès no farà cap llei per la qual adopti una religió com a oficial de l’Estat o sia prohibida de practicar-la lliurement o que entrebranqui la llibertat de paraula o d’impremta, o el dret del poble per a reunir-se pacíficament i per a demanar al govern la reparació de greuges.

És a dir: El nostre poble havia de tenir molta més fe que la poca que ara tenim, per tenir les energies suficients per a independitzar-nos i ser sobirans, però l’Estat Català no hauria de mesclar-se en temes de consciència ni afavorir ni sufragar cap religió ni tampoc cap menyspreu contra cap religió.
El problema és que, quan una religió -o un ateisme- (quasi sempre a causa de la repressió estatal) és prou majoritària, com que no hi ha societat civil diversificada, no hi ha prou pressió com per atènyer una real separació Estat-confessió majoritària (això és el que s’esdevé a quasi tots els països musulmans i també a l’actual Regne borbònic, on la aconfessionalitat religiosa és sols teòrica, sobre el paper constitucional). Justament els Estats Units feren una Constitució amb separació Estat-església a causa de tenir una diversificació religiosa major que no pas la dels Estats europeus…Quan els Estats Units s’independitzaren hi havia nordamericans d’origen majoritari anglès (congregacionalistes), però també d’origen holandès (calvinistes), alemany i suec (luterans), escocès (presbiterians)…
Francesc Macià fou un exemple en el tema religiós. Va mantenir (1931-33) la imparcialitat, va ser dialogant sense afavorir cap confessió i mantingué unes excel·lents relacions amb la comunitat protestant catalana.

D'on ve el Parlamentarisme?

LES SINCRONIES DE LA HISTÒRIA
Una breu disgressió:
“S’esdevé, sovint, que les coses es presentin més acabades en la nostra imaginació del que hom pugués fer amb molt art” (François, Duc de La Rochefoucauld, 1613-1680, cortesà i moralista escèptic francès).
“Gràcies a la percepció de les coincidències, ens vam encomanar al misteri del principi implícit que existeix en l’Univers” (James Redfield, *1950, escriptor, professor, guionista i productor de cinema estatunidenc).

Una sincronía significativa: Tant ell com en Pompeu Fabra, els dos catalans clau del s.XX, van morir la diada de Nadal (podeu comprovar-ho en qualsevol enciclopèdia o llibre d’Història catalana). Potser és com la Providència vol donar a entendre als independentistes descreguts que, allà on acaba l’home amb la mort, comença l’obra de Déu amb l’Encarnació, i hi hem de dipositar la nostra esperança i la nostra fe. Déu té el seu humor i les seves indirectes, si les vols entendre. Les casualitats, en aquesta vida, no existeixen, sols anomenem així als fets poc investigats, generalment per indolència. La ciència és experiència i investigar amb independència de criteri, és pensament fort.
“Ell respongué: “Us assegur que, si aquests callen, cridaran les pedres” (Lluc 19:40).
“Els nostres misteris (cristians), per contra, s’adrecen a nosaltres, ja que contenen els arcans de la nostra naturalesa (humana)” (“Génie du christianisme /El Geni del Cristianisme”, 1802, de François René, bescomte de Chateaubriand, 1768-1848, escriptor, traductor i polític bretó de llengua francesa).
“…de les quals sovint no discernim si rauen dins l’essència de la cosa o si són purament accidentals”  (“El Criterio”, de Mn. Jaume-Llucià Balmes, 1810-1848, sacerdot i filòsof català).

D'on ve el Parlamentarisme?

Més sincronies:
Strange Coincidences:

—— ARTICLE RELACIONAT ——

Indigenisme “identitari” i patriotismes

Indigenisme “identitari” i patriotismes

Es palès que l’identitarisme autòcton o indígena, ho vulguin o no els nostres progres, és el dic més fort contra el feixisme d’Estat.

Si la gent se sent catalana o basca no votarà FN ni partits semblants, com PP o C’s.

Qualsevol atac o desvaloració malintencionada cap al catalanisme és automàticament una porta oberta al feixisme.

Cal aclarir de quina mena de patriotisme estem parlant:
“Hi ha dos menes de patriotes: el qui s’estima el seu país i el qui s’estima el govern del seu país. Lògicament els governs consideren més patriotes aquests últims” (Jaume Perich, humorista i dibuixant català d’esquerres, 1941-1995)

  • Hi ha un patriotisme natural:
    “Que n’és, de benvolguda, la pròpia terra natal per a tots els cors bons” (François Marie Arouet Voltaire, 1694-1778, filòsof racionalista i escriptor il·lustrat francès).

Indigenisme "identitari" i patriotismes

  •  Hi ha un patriotisme críticament positiu:
    “Dissentir és la més elevada forma de patriotisme” (Thomas Jefferson).
    “Pregunta no el que el teu país pot fer per tu, sinó pel que pots fer pel teu país” (John Fitzgerald Kennedy).
    “Un patriota sempre deu estar llest per a defensar el seu país contra el seu govern” (Edward Abbey).
  • Hi ha un patriotisme idiota:
    “El Patriotisme és la vostra convicció que aquest país és superior a tots els altres perquè hi sou nascuts” (George Bernard Shaw, 1856-1950, dramaturg irlandès).
  • Hi ha un patriotisme bandarra:
    “El patriotisme és la virtut del viciós” (Oscar Wilde).
    “Els polítics tímids i interessats es capfiquen molt més per la seguretat de llurs càrrecs que no pas de la seguretat de llur país” (Thomas Babington Macaulay, 1800-1859, historiador, assagista i estadista anglès).
  •  Hi ha un patriotisme psicòpata:
    “El Patriotisme de és l’últim refugi del pocavergonya” (Samuel Johnson).

Indigenisme "identitari" i patriotismesIndigenisme "identitari" i patriotismes

  • I hi ha pretesos substitutius:
    “El “Comunisme” de l’intel·lectual anglès és un cas prou explicable: És el patriotisme dels desarrelats”
    (Georges Orwell [Eric Blair], 1903-1950, escriptor antitotalitari anglès i lluitador antifeixista a Catalunya).

Un país és el que són els seus habitants. I no més.

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social

Hi ha diversos problemes greus i de complicada solució:

SENEFA 005
Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social 02Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social 03
SENEFA 005

  1. La Jerarquia catòlica espanyola, sovint prostituïda econòmicament i política al Regne d’Espanya, ha tingut una praxi colonial contra el poble valencianoparlant.
  2. – Aquesta imposició brutal del castellà per part també de la “querida” de l’Estat ha dut a la descristianització dels valencianoparlants i especialment dels seus sectors més autoconscients.
  3. S’ha creat una dinàmica dreta-nacionalcatòlica-reaccionària versus esquerra-menjacapellans-comunistoide, sense termes intermitjos assenyats ni inclusius ni transversals ni dialogants on la reacció neofranquista duu les de guanyar perquè té més arrels socials transversals.
  4. – La Jerarquia (que no fidels, molt important no confondre-ho!) catòlica espanyola és de les pitjors de tot el món catòlic. “Més papistes que el Papa”, i, en general, sempre més reaccionària que el Vaticà. Ni tan sols amb l’actual Papa teòricament “progre” canvien d’actituds i ací tenim Cañizares ofegant-nos per rematar el genocidi cultural.
  5. – Les esglésies són d’allò més transversal en societats occidentals. La mentalitat que hi domina, predomina socialment a l’hora de votar. Menystindre-les és no entendre tampoc de política.
  6. – Junt a l’escola i els mèdia, la llengua utilitzada normalment per l’Església és allò que més pot normalitzar la nostra llengua socialment.

Solucions:

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social

  1. – Necessitem una església cristiana pròpiament valenciana, sense la permanent espasa de Damocles espanyolista.
  2. – El poble valencià catòlic necessita més espais propis on desplegar-se en valencià i aliances amb els grups socials i polítics contra el genocidi cultural. D’aquest estil però ampliat
  3. – El protestantisme ha donat millors resultats socials, culturals i polítics que el catolicisme:
  4. – I a ca nostra té una tradició no sols més democràtica, sinó que accepta molt més el dret d’autodeterminació:
  5. – L’única volta que el Partito Comunista Italiano guanyà unes eleccions estatals fou en una campanya on repartí massivament Nous Testaments a fi d’ensenyar als italians quant lluny estava l’església catòlica de l’església novotestamentària. D’aquest fet es podrien traure un grapat de conclusions.

Podeu seguir-nos al Twitter: @CristiansPV

Enllaç relacionat

SENEFA 002

Mapa d’ateus en l’actual Alemanya:
A més fosc, més percentatge d’ateus

Allà on l’Estat totalitari ha acaçat la fe transcendent, actualment hi ha prou més ateisme i també més pobresa.

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social 01

Comentari:
Hem de tindre clar que una de les esglésies més nacionalcatòliques del món és l’espanyola (amb la mexicana i alguna altra), i que té multitud de tripijocs amorals amb un Estat-Frankestein com és l’espanyol.
D’ací que avien a València saigs de l’Estat a sou, com Cañizares, autèntics funcionaris per a la repressió de la fe lliure i del valencià dins l’església.
Naturalment això no s’adiu a l’Evangeli i també demostra els components pecatosos i degenerats de l’Alta Jerarquia de la Conferència Episcopal Espanyola, desvergonyida en moltes coses, com els seus satànics mitjans de comunicació i que ven el poble als llops.
Déu els ho reclamarà en el dia del Judici.

L’actitud del clergat colonial i del franquisme ha provocat que sobretot els valencians més conscients s’hagen allunyat del cristianisme.
Tanmateix això ens debilita moltíssim com a poble, ja que l’ús de culte d’una llengua és molt transversal i té un prestigi molt alt entre amples capes de la població. Fins i tot pot ser més important que la llengua a l’ensenyament, a la música o als mass mèdia.
I en gran part el vot de la Tercera Edat depèn de l’Església.
Els cristians valencians han de reclamar insistentment la llengua a les esglésies i utilitzar-la sempre ells mateixos en qualsevol acte, i els valencians conscients adonar-se que han patit una marginació política i replantejar-se el tema de la fe seriosament.
I, si la Jerarquia s’hi nega, actuar pel propi compte: l’obediència a la Paraula de Déu va davant de l’obediència a funcionaris de l’Estat com Rouco o Cañizares.

Els qui es pensen que soterraran fàcilment l’església o la religió somien. Molts ho han dit al llarg de tots els temps i, sempre, tots s’han equivocat.
Segons els experts a l’any 2050 el món serà més religiós que ara (En canvi baixa natalitat i ateisme van de la mà)

Ni les més dures persecucions han acabat mai amb el cristianisme.
Per tant hem de tindre una estratègia realista per la recuperació espiritual i nacional en els seus complexos aspectes.

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs

LES TOMBES FLAMEJANTS

(Famosa poesia de resistència durant la dictadura primoriverista que molts catalans se sabien de memòria)

800px-eternal_flame_at_the_grave_of_john_f-_kennedy_in_arlington_national_cemetery

Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d’estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d’albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

– Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants!

VENTURA GASSOL (1893-1980)

SENEFA 005

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 02Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 01

LA VALL DELS OSSOS SECS

Ezequiel 37

  • 1 La mà del Senyor vingué damunt meu, em va fer sortir amb el seu Esperit i em va posar enmig d’una vall que era plena d’ossos.
  • 2 M’hi va fer passar pel seu costat, tot a l’entorn, i vaig veure que n’hi havia una gran quantitat, estesos sobre la superfície de la vall, i que eren secs del tot.
  • 3 I em digué: “Fill d’home, ¿podran reviure aquests ossos?” Vaig respondre: “Senyor, Déu meu, ets tu qui ho sap.”
  • 4 I em digué: “Profetitza sobre aquests ossos, i digues-los: Ossos secs, escolteu la paraula del Senyor!
  • 5 Això diu Déu, el Senyor, a aquests ossos: Heus aquí que jo faré entrar en vosaltres l’alè de vida i reviureu.
  • 6 Posaré nervis damunt vostre, hi faré créixer carn al damunt, us revestiré de pell, us infondré esperit i viureu. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor.”
  • 7 Vaig profetitzar tal com se m’havia manat, i, mentre jo profetitzava, es va sentir una remor i tot seguit una commoció, i els ossos es van ajuntar els uns amb els altres.
  • 8 Vaig mirar i els vaig veure recoberts de nervis, que els creixia carn i que la pell els anava recobrint; però no tenien alè de vida.
  • 9 I em digué: “Profetitza a l’alè de vida, profetitza, fill d’home, i digues-li: Això diu Déu, el Senyor: Vine dels quatre vents, alè de vida, i alena sobre aquests morts i que revisquin.”
  • 10 Vaig profetitzar com se m’havia manat i va entrar-hi l’alè de vida; i van reviure i es van posar dempeus, formant un exèrcit immens.
  • 11 Llavors em digué: “Fill d’home, aquests ossos són tota la casa d’Israel. Mira, ells diuen: Són secs, els nostres ossos, s’ha esvaït tota esperança per a nosaltres, estem perduts del tot!
  • 12 Per això, profetitza, i els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Mireu, jo obriré les vostres sepultures i us faré pujar de la fossa, poble meu, i us faré entrar a la terra d’Israel.
  • 13 I sabreu que jo sóc el Senyor, quan hauré obert les vostres sepultures i us hauré tret de les fosses, poble meu.
  • 14 Posaré el meu Esperit en vosaltres i viureu. Us establiré sobre el vostre territori i sabreu que jo, el Senyor, he parlat i ho he complert. Paraula de Déu, el Senyor.”

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 04Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 03

Reunificació d’Israel i de Judà

  • 15 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia:
  • 16 “Tu, fill d’home, agafa un bastó i grava-hi això: Per a Judà i els fills d’Israel, ambdós units. Després pren un altre bastó i grava-hi això: Per a Josep, el pal d’Efraïm, i tota la casa d’Israel, ambdós units.
  • 17 Ajunta’ls, l’un amb l’altre, com un sol pal, i que formin una sola peça a la teva mà.
  • 18 I quan els fills del teu poble et preguntin: ¿No ens explicaràs què vols dir amb això?,
  • 19 els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Mireu, jo prendré el bastó de Josep, que és a la mà d’Efraïm, amb les tribus d’Israel unides amb ell, i l’ajuntaré amb el bastó de Judà i en faré un sol pal; i formaran una sola peça a la meva mà.
  • 20 Els bastons amb les inscripcions, els tindràs a la teva mà, davant dels seus ulls,
  • 21 i els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Jo aplegaré els fills d’Israel d’entre les nacions on han anat, els recolliré de pertot arreu i els faré tornar a la seva terra.
  • 22 Amb ells formaré un sol poble al país, a les muntanyes d’Israel, i un sol rei regnarà en tots ells; no formaran més dues nacions ni es dividiran més en dos reialmes.
  • 23 No es contaminaran més amb els seus ídols i amb les seves abominacions, ni amb cap de les seves transgressions, i jo els deslliuraré de totes les residències on han pecat. Els purificaré, i ells seran el meu poble i jo seré el seu Déu.
  • 24 El meu servent David regnarà damunt d’ells, i tots tindran un sol pastor; caminaran segons les meves lleis, guardaran els meus estatuts i els practicaran.
  • 25 Habitaran la terra que vaig donar al meu servent Jacob, on van habitar els vostres pares, i hi viuran tant ells com els seus fills i els fills dels seus fills, per sempre, i el meu servent David serà perpètuament el seu príncep.
  • 26 I establiré amb ells una aliança de pau; serà una aliança eterna. Els establiré, els multiplicaré, i posaré el meu santuari enmig d’ells per sempre.
  • 27 Tindré la meva residència al costat d’ells, i jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble.
  • 28 Llavors, quan el meu santuari estigui enmig d’ells per sempre, les nacions sabran que jo sóc el Senyor, el santificador d’Israel.”

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 06

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua

ES AL CARRER ON HEM DE PRESENTAR BATALLA PER LA LLENGUA
PER UNA SOCIOLINGÜÍSTICA PRÀCTICA I REALISTA

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 02

La llengua catalana necessita realisme i energia per sobreviure.

  • -De Madrid i de la dreta espanyola ens arriben contínuament lleis per jivaritzar-nos. Com Felipe Gonzàlez, fan, del català, una llengua-bonsai
  • -De l’esquerra ens empaiten amb multiculturalisme, reforçat per una immigració massiva que, en general, se’n fot olímpicament del català.
  • -Per acabar-ho d’adobar els catalanoparlants no sols tenen un índex de natalitat dels més ridículs del planeta, sinó que a més parlen castellà a desconeguts i a castellanoparlants i, fins i tot, entre ells.

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 03És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 04

La llengua catalana està assetjada pertot arreu i ningú pren iniciatives serioses per recuperar-la, com:

1-Una guia de resistència lingüística quotidiana

2-Diades de mobilització lingüística coordinades

3-Obrir línees als col·legis on el català sigui la llengua DEL PATI, cosa ben necessària si el que es vol és que tothom parli català entre ells. Així ho promouen, crec recordar, en algunes escoles Bressola de Catalunya Nord.

4- El que cal és mesures de carrer, de xoc, per estendre socialment el català. Refer grups com els Grups per la Defensa de la Llengua, que eren molt imaginatius, caldria recobrar algunes de llurs iniciatives de carrer

5-«Imprescindible que sàpiga català»

6-Promocionar a totes la Sociolingüística entre professors i alumnes, i sociolingüística de xoc, de carrer, sense floritures inútils, com ara:

La poca qualitat ètica sol dur a manca d’autodisciplina i a la deixadesa general, també cultural i lingüística.
Es l’origen de la decadència nacional i de l’extinció de la llengua. La irresponsabilitat.
Amor és responsabilitat pràctica, i implica respecte i esforçar-se per fer bé tot allò que depengui de tu.

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 01

La Independència d’Éire

UNA BELLESA TERRIBLE HA NASCUT

VOLER APRENDRE DE LA REALITAT PER SER LLIURES

El procès d’independència irlandès és molt significatiu per ser l’única nació occidental que s’ha pogut independitzar com a tal al llarg dels darrers 150 anys i a més a més d’un Imperi en flor, el Britànic de l’any 1922. Per tant, cal suposar que té les claus més pròximes per entendre per on poden anar els trets. De fet, la relativament exitosa experiència d’en Francesc Macià, en begué directament.

EL LLIBRE RECOMANAT: “A TERRIBLE BEAUTY IS BORN”, ULICK O’CONNOR, D’EDITORIAL GRANADA, LONDRES

“A terrible Beauty is born”, Una bellesa terrible ha nascut, és el títol del llibre, prové d’una frase manllevada per l’autor, Ulick O’Connor, d’un vital poema nacional d’en Yeats, referit a la independència d’Irlanda:
“Ho escric en un vers,
MacDonagh i MacBride
i en Connolly i en Pearse.
Ara i en temps de ser,
arreu verd, gastat,
es canvien, es canvien completament:
Una terrible bellesa acaba de nàixer”.
(W. B. Yeats).

William Butler Yeats

William Butler Yeats

Els noms d’aquest poema són de dirigents nacionalistes irlandesos, part dels quals morts per les tropes d’ocupació britàniques.
El llibre és un assaig històric, des de la prehistòria del moviment nacionalista irlandès fins a la constitució d’un moviment nacionalista sòlid a les darreries del s. XIX i la independència final als anys 1920.
L’accidentat i contradictori camí per acabar amb la sobirania anglesa sobre l’illa de les prades verdes hi és descrit i recreat amb gran agilitat literarioperiodística en 28 capítols que abasten menys de 200 pàgines.
El llibre fou publicat a Londres en anglés per l’editorial Granada, i m’arribà a les mans a través de la meva amiga Aine, militant durant les darreries dels 70 i principis dels 80 del moviment per la llibertat dels presoners polítics a Béal Feirste (Belfast, en transcripció anglesa), Irlanda del Nord. Quan vaig ser a Irlanda del Nord, el 1985, vaig veure aquells monstruosos presidis en forma d’H, les presons de màxima seguretat anomenades els blocs-H, on molts militants de la resistència contra l’Exèrcit Britànic van morir fa ja quasi vint anys en cruenta vaga de fam, durant els primers anys del thatcherisme bestial.
Record una breu xerrada amb el germà d’en Bobby Sands, el primer pres mort en vaga de fam, o l’animació -sobretot davant una pinta de Guinness- dels meus coneguts irlandesos i dels seus brindis: “Slainte, saol fada, gob floch agus bas in Eireann” (Salut, llarga vida, la boca banyada i morir en una Irlanda lliure).
“Ni ráibh sé ro olc mar Shasanach” (No era massa dolent per a ser anglès).

ALGUNS TRETS HISTÒRICS D’IRLANDA

Irlanda conegué la seva primera edat d’or després de ser evangelitzada: durant els segles V al IX, hi hagué una brillant esplendor del monaquisme celta del Llunyà Occident, amb una església cristiana cèltica autocèfala, del tot independent de la del Mediterrani, la Katholiké (Universal, en grec). Cap al tomb del mil·lenni, Irlanda fou conquerida pels invasors normands-anglesos i començà a decaure (i tal com el nostre St. Vicent Ferrer; els seus més brillants monjos -com D’Escotto- s’exiliaren a Europa ja des del s. IX).
Amb l’extensió de la Reforma cals seus germans de llengua i nissaga (els escocessos, que parlen una llengua bessona), el Nord d’Irlanda es veié progressivament colonitzada per protestants d’Escòcia. Les tensions de la repressió dels successius reis catòlics i protestants, de les noves onades reformadores i de la intransigència de Trent, amb les conxorxes jesuïtes i l’intent d’invasió per la “Invencible” de Felip II, i més tard la revolució burgesa de Cronwell i els puritans (devers 1640-60, època de la nostra Guerra dels Segadors), acabaren enverinant les relacions entre Irlanda i la Monarquia anglicana. Durant els pròxims segles l’opressió anglesa aniria tornant-se més brutal.
En realitat no es tracta pas exactament d’una guerra de religió, com tot sovint sentim dir tendenciosament (convé dissimular la natura nacional de la qüestió i agranar cap a la versió papista, aliada de l’espanyolisme a ca nostra), malgrat que en bona part ho fou en un principi (un catolicisme feudalitzant que desitjava una intervenció espanyola, un calvinisme burgès que defensava la llibertat religiosa britànica), sinó més aviat d’un trencament cultural i psicològic profund i una llarga guerra derivada, entre nacionalisme oprimit, sense recursos autoorganitzatius, i imperialisme militarment organitzat. Tot, adobat amb greus injustícies socials i molts factors polítics.
L’Església Catòlica i també la majoria de confessions protestants o evangèliques s’han mantingut, en general, al marge d’una participació directa en el secular conflicte. Sols una versió probritànica del nacionalcatolicisme nostre, els unionistes (centralistes o unionistes, semblants als “blavers”) del grup presbiterià integrista de Ian Pasley, hereus dels assentaments escocessos de la immediata postReforma, han jugat un paper polític actiu de manera permanent. Per cert que els presbiterians sols juguen aquest estrany paper a Irlanda del Nord.
Irlanda va viure una segona Edat d’Or tot coincidint amb el procés independentista. James Joyce n’és la figura més universalment conegut -malgrat ser un irlandès atípic i apàtrida. Però també Oscar Wilde o Bernard Shaw són escriptors irlandesos molt brillants immediatament anteriors.
El llibre és un itinerari farcit de figures i fites ben notables. L’aparició per primera vegada a Europa de brots de feixisme al si d’un Exèrcit, el secessionisme anti-independentista conegut com a ulsterització, els aferrissats enfrontaments de classe a Baile Atha Cliath (Dublín, en anglès) els assaigs de lluita armada i les consignes de desobediència civil seguides després per organitzacions d’alliberament nacional a l’Índia, Txecoslovàquia, Noruega, Dinamarca sota ocupació nazi, i moltes colònies britàniques de l’Àfrica Negra fins al Moviment pro-Drets Civils d’en Martin Luther King als EUA; tot plegat constitueix, sols al terreny polític, un important bagatge que O’Connor ens hi ofereix, bo i avantposant l’anàlisi casuística dels fets, sovint espectaculars, als principis teòrics que se’n puguessin derivar.
El nacionalisme català i d’altres a l’Estat Espanyol i la Unió Europea es mou més aviat mancat de coordinades internacional-històriques, massa en el terreny abstracte dels idearis i de les confrontacions electorals, i és cert que podria aprendre bones dosis de realisme causa-efecte d’uns altres processos de renacionalització triomfant.
Probablement, si comparem el nostre cas amb l’irlandès, ens trobem en una situació una mica semblant a la d’aquella nació a les darreries del segle passat. Durant la IIª República, el Principat mirà d’imitar l’exemple irlandès en proclamar la República i l’Estat català els anys 1931 i 1934, des d’una perspectiva més aviat anticatòlica i amb un gran substrat social anarquista, dos fets molt refractaris a un èxit renacionalitzador, històricament, perquè representen fortes tendències futuristes, hiperideologitzades, no sols no interclassistes sinó clarament en contra dels poders socials constituïts. A l’Estat espanyol és sens dubte Euskalherria el cas més semblant a l’irlandès.
També hi trobem descripcions de la vida social de l’època, sovint en boca dels protagonistes, ço que ens fa conèixer capteniments heroics i desconcertants: aristòcrates esguerrats, dirigents obrers o poetes místics. Irlanda fou potser la primera colònia anglesa i sa llibertat també fou el principi de la fi del gegantí Imperi que ocupava gairebé una quarta part de les terres de tot el planeta. Els articles, testimonis i escrits tan representatitus de l’edat d’or irlandesa com són en Yeats, Joyce o Shaw contribueixen a mostrar-nos fidedignament dues dècades extraordinàries de lluita contra l’Imperi. L’esforç de síntesi fet per l’autor és molt considerable i l’apèndix bibliogràfic així ho demostra. Tanmateix, hom no pot pas dir que l’afany per abarcar el màxim d’elements possibles faci decaure gens ni mica l’interès del llibre.

SINOPSI POLÍTICA

Els esforços parlamentaris d’en Parnell i el Partit Irlandès per assolir l’autogovern anirien donant pas a formes i perspectives de lluita més radicals, tant en el pla polític (“Sinn Féin”: “Nosaltres Sols”), militar (Voluntaris Irlandesos..) o civil (Lliga Gaèlica, Clan Na Gael). L’advertència d’en Parnell als anglesos resultà profètica: “Doneu a Irlanda un govern propi per mètodes constitucionals o encareu les conseqüències d’una revolta”. Les virtualitats constitucionals no donaren més fruit que la “Home Rule” (Reglament Interior: Autonomia) de l’any 1912, que fou immediatament boicotejada pels unionistes de les dues illes i en particular a Irlanda del Nord, on es creava una força paramilitar, Voluntaris de l’Ulster, encarregada de vetllar pels drets seculars dels colons, classe amb prerrogatives i prejudicis imperials britànics.

Charles Stewart Parnell

Charles Stewart Parnell

Tom Kettle, autonomista irlandès, diu al capítol 4: “La Home Rule és l’art de pensar correctament sobre els propis afers. L’Unionisme és l’art de pensar incorrectament sobre els afers de tercers”.
El motí de Curragh, on una part de l’oficialitat britànica destacada a Irlanda es negà a complir ordres de l’Executiu en contra dels Voluntaris, és una fita simptomàtica que una part de la classe dirigent estava disposta fins i tot a negar la Constitució i la Llei -tal com a ca nostra el PP i afins- en defensa dels propis interessos sobre terra conquerida. Amb la creació, al sud, dels Voluntaris Irlandesos, fou encetada una cursa in crescendo cap als fets polítics cruents, fins a la Revolta del ’16 a Baile Atha Cliath (Dublín, en anglès), la qual fracassà, esclafada per les tropes d’ocupació britàniques. L’afusellament dels seus populars caps revoltats en plena Primera Guerra Mundial (els nacionalistes irlandesos havien acceptat majoritàriament d’anar a lluitar amb els britànics a les trinxeres de França) constituí un xoc definitiu. La Revolta del ’16 serviria als independentistes com a lliçó i, en avant, seleccionarien més els objectius. Les forces d’ocupació van anar essent atacades en llurs punts clau: espies i membres del servei d’informació. Aquesta nova tàctica militar prengué volada després de la declaració d’independència pels representants irlandesos, constituïts en parlament alternatiu (“Dail”) a Dublín, quan també fou fundat l’Exèrcit republicà Irlandés (I.R.A.) i els seus sistemes de contraespionatge i contracolp, ben activats al Diumenge sagnant, quan les persones clau del feixisme militar britànic foren exterminades en poques hores i el sistema de dominació anglesa definitivament col·lapsat a Irlanda del Sud.

TRADUCCIÓ D’UN CAPÍTOL SENCER D’”A TERRIBLE BEAUTY IS BORN”

Des de l’agost del 1913 fins a Nadal d’aquell mateix any, Dublín fou paralitzada per una massiva vaga obrera. la conseqüència immediata en va ser la consolidació de la resistència de la classe treballadora front al stablishment, bo i resultant també en la creació d’un altre grup paramilitar, l’Exèrcit Ciutadà, integrat per homes que s’havien compromès en la vaga.
Els treballadors eren dirigits per dues figures notables: en Jim Larkin i en James Connolly. En Connolly acabaria executat, temps a venir, com un dels caps de la Revolta. En Larkin, qui era de nissaga irlandesa, havia arribat a Irlanda des de Liverpool el 1906. Hi esdevingué l’organitzador general de la Unió Nacional d’Estibadors d’Irlanda i en va obrir una secciò a Béal Feirste/Belfast. Tot seguit anà a Dublín per organitzar-n’hi una altra. El 1908 fundà a Unió General de treballadors i del transport Irlandesos.
Les condicions de la classe obrera dublinesa al temps en què en Larkin hi arribà eren probablement pitjors que no pas en cap altra ciutat eutropea. Per darrer de la lluentor dels salons georgians, l’esplendor de la Cot del Virrei i l’entusiasme del renaixement literari, Dublín amagava aquesta vergonya. Un sacerdot qui comparegué davant una comissió governamental el 1913 va manifestar que coneixia una casa d’habitatge a la qual vivien cent set pesones. Segons la premsa mèdica, el 1913 l’índex de mortaldat a Dublín era el més alt d’Europa, per damunt de Moscou i fins i tot de Calcutta, on la plaga de còlera era endèmica. El conservafor “Irish Times”, en un article del 1914 comparava els ravals de Dublín al mateix Infern de Dant. Vint-i-cinc mil persones vivien en cinc-mil cases d’habitatges o vint-mil famílies disposaven d’una habitació per a cadascuna.
Els dos homes que havien triat aquest pou mort per a llurs ànsies reformistes eren complementaris quant a caràcter. En Larkin era un destacat orador i periodista que podia aixecar la gent de la seva postració amb una frase brillant. Tenia un veu que podia abastar ben bé tot una prada, i una presència imponent i altívola. La seva faç transfigurada, resplendent en la nit, quan adreçava la seva oratòria a la gentada, s’esdevingué símbol d’esperança per a les masses famolenques i trepitjades que venien a escoltar-lo.
En Connolly no tenia pas el do de l’oràtoria com en Larkin ni tampoc l’extraordinària sintonia amb les masses d’aquest, però posseïa una brillant ment analítica que era capaç de connectar la doctrina marxista a la història irlandesa i a les condicions d’aquell temps. En Connolly, l’únic dirigent irlandès qui ha estat capaç de formular una política social seriosa, és recordat com a una figura clau del socialisme internacional. Tal com en Larkin, havia nascut també afora d’Irlanda, a Edimburg, però era també d’origen irlandès. Després d’arribar a Dublín havia fundat el partit Republicà Socialista Irlandès, el qual adoptà un lema d’en Camille Desmoulins: “Els grans semblen grans perquè estem agenollats”. Però aquest partit no havia reeixit, i en Connolly havia marxat a Amèrica, on treballà amb Eugene Debb i els sindicalites. Connolly havia retornat a Irlanda el 1910 i, just el mateix any, assolí el càrrec de Secretari General de la Unió del Transport (d’en Larkin) a Belfast. Més endavant, el 1914, quan en Larkin se n’anà al nou Continent, en Connolly el va substituir i demostrà la seva competència com a resolt organitzador i periodista popular.
En Larkin fou empresonat a Sing Sing l’any 1916 i es perdé l’esclat de la Revolta d’aquell any. Quan se’n tornà a l’illa el 1923, un cop alliberat de la presó, el conflicte ja era acabat i, durant la seva absència, en Connolly (executat en 1916) havia esdevingut màrtir nacional. Però en 1914 era Larkin qui dominava l’escena en organitzar la primera vaga general del món.
L’any 13, a Dublín, s’havien produït trenta vagues entre gener i mitjan agost. Llavors, en aquell mes, en plena temporada de societat -que cobrava especial relleu amb la Setmana de Mostra equina -, en Larkin muntà una vaga de transports. Era com llançar el guant al seu principal oponent, en William Murphy, un empresari autodidacta qui havia desplegat sistemes de transport a moltes parts del món, inclosa Sudàfrica.
Després que en Larkin hagués etzibat la vaga contra ell, en Murphy acusà el cap obrer d’infiltrar-se dins la secció de repartidors de l'”Irish Independent”, un diari nacional del qual en Murphy també era el propietari. La resposta a en Larkin fou la d’acomiadar tot treballador del seu periòdic que no abandonàs la Unió del Transport.
Aleshores, en Larkin va persuadir els estibadors de no carregar mercaderies a les firmes que eren distribuïdores del diari d’en Murphy. Era un desplegament de la seva doctrina dels “Béns tancats”. El tres de setembre els patrons dublinesos deixaren sense feina vint-mil homes en un esforç per doblegar la unió d’en Larkin, i la capital entrava de ple en una vaga que col·lapsaria la ciutat durant sis mesos. Dijous 28 d’agost, en Larkin era arrestat per libel sediciós. Alliberat sota fiança, adreça un míting a deu-mil persones a Beresfort, prop de Liberty Hall, seu de la Unió. “Abans de passar endavant -digué- amb el vostre permís cremaré la proclama del Rei. El poble fa aparèixer reis i el poble pot fer-los desaprèixer”.

James Larkin

James Larkin

Havia de parlar al carrer O’Connell el 31 d’agost i en tèmer que hi hauria de nou ordre de detenció contra ell, s’amagà. Les autoritats feren tot el possible per deturar-lo a fi que no hi comparegués aquell diumenge. La policia vigilava les entrades de tots els edificis prop de l’Hotel Imperial, al carrer O’Connell, des del qual en Larkin havia d’adreçar-se a la multitud.
A la una i mitja d’aquell diuemnge un sacerdot d’edat avançada apareixia al balcó de l’Hotel i començava a parlar a la gentada. Era en Larkin disfressat. Prest el reconegueren i hi hagué un rugit de benvinguda abans que no fos agafat i emportat per la policia. Avall al carrer es produïa una càrrega amb porres en la qual un home era mort i 400 ferits. Semblà que la policia havia actuat amb calculada ferocitat sota les instruccions dels seus oficials que, al seu torn, havien rebut les ordres del Castell de Dublín.
Al següent mes la vaga assolí cims d’amargor. Els socialistes de les “Trade Unions” britàniques fletaren vaixells amb menjar per als vaguistes de Dublín. Fou elaborat un pla per a enviar nins pobres a Anglaterra i estalviar-los les espantoses condicions familiars. La jerarquia catòlica, però, s’hi oposà. Protectors devots arrabassaven els nins dels braços dels pares quan aquests els baixaven al moll cap a la nau que se’ls emportava a Anglatera. “Pobra religió la que no permet unes vacances de quinze dies”, clamava Larkin alliberat del presidi i, com sempre, denunciant implacablement la hipocresia esquerpa a permetre que donassin menjar i caliu a una xicalla famolenca durant un parell de setmanes.
Tot el temps de la vaga en Larkin brillà al zènit. Parlà a l’Albert Hall de Londres a la mateixa tribuna que Bernard Shaw, per a una audiència de vuit-mil persones. “L’infern no em fa pas por -els féu-, Hi he viscut, jo. M’hi han tocat 36 annys de fam i pobresa. No poden pas espantar-me amb l’infern. Millor estar a l’infern amb Dant i Davitt que no pas al cel d’en Carson i d’en Murphy”. Un camí a Dublín, desencadenà més invectives ferèstegues contra la patronal, acabades amb la frase: “No crucificaran més el Crist pels carrers de Dublín”.
La personalitat d’en Larkin cridà l’atenció de molts que no eren pas coneixedors del mal tràngol dels treballadors dublinesos abans de començar la vaga. Na Constance Markiewicz fou captivada per la seva personalitat i una mica després d’haver-lo conegut, anà a veure’l al menjadors de beneficiència de la central obrera, on el trobà arromangat i escudellant sopa per als famolencs.
“Asseguda allà tot escoltant en Larkin -en va escriure més tard- em vaig adonar que era en presència de quelcom que ni de casualitat havia trobat abans: més aprop de qualque gran força primigènia que no pas d’un home. Un furacà, una onada de la gran tempesta, l’ímpetu de la vida en primavera i la marcida alenada de la tardor, tot semblava emanar del poder amb què parlava. Pareixia com si la seva personalitat prengués, assimilàs i engegàs cada emoció que corprenia la multitud que l’envoltava, cadascun dels patiments i goigs que haguessin sentit, expressat i santificat. La gran força elemental present en totes les gentades havia penetrat sa natura per sempre més…aquesta força canvià màgicament la vida sencera dels treballadors dublinesos i del futur del sindicalisme a Irlanda”.
A.E. era un altre militant. La seva “lletra oberta” als patrons escrita l’octubre del 1913 causà sensació, i fou llegida i rellegida pels treballadors dels habitatges a tot arreu la ciutat. “Els homes als quals heu pres la facultat de ser homes -va esciure al “Manchester Guardian”- us detestaran i sempre estaran covant i ordint com donar un nou mastegot. Els nins seran ensenyats a maleir-vos. L’infant emmotllat a la matriu alenarà, dins el cos privat de menjar, la vitalitat de la malícia. No són pas ells, sou vosaltres els encegats Samsons, migpartint les columnes de l’ordre social. Estem anunciant la mort de l’autocràcia industrial. Hi hagué autocràcia a la política i fou reemplaçada per la democràcia. Segurament, doncs, el poder democràtic us llevarà el control de la indústria. El vostre destí, aristòcrates de la indústria, serà com el de l’aristocràcia de la terra, si no demostreu que teniu una mica d’humanitat, encara. La Humanitat abomina, per damunt de tot, de les vacunes, però la vostra classe serà tallada com fa el cirurgià quan talla el càncer i l’excrescència aliena al cos. Sou avisats abans que no sia massa tard”.
El resultat més important de la vaga havia estat la formació de l’Exèrcit Ciutadà, a Dublín. Després que la policia atacàs la multitud el 31 d’agost, en Larkin havia instat els treballadors a crear una milícia d’autodefensa. Com a referència, féu esment de les activitats al nord de l’illa. “Si és just i legal per als homes de l’Ulster d’armar-se, per què no havia pas de ser-ho per als dublinesos, d’armar-se per autoprotegir-se?. N’hem de menester. No don pas consells que no sia disposat a seguir jo mateix. Em coneixeu, i sabeu que, quan dic una cosa, la faré. Armeu-vos i m’armaré. Si Sir Edward Carson és just aconsellant als homes de l’Ulster de formar un govern provisional, trob que dec ser just, també jo, en aconsellar de formar un govern provisional a Dublín. Però tant si formen un govern provisional com si no, haureu menester d’armes”.
El nou exèrcit entra en escena el novembre del 1913. La seva constitució fou realitzada per Sean O’Casey, el qual esdevingué Secretari de l’Exèrcit Ciutadà i en va escriure la història. El comandant-en-cap era el capità Jack White, D.S.O. (Medalla Distingida de Servei), un home d’Antrim, i oficial de l’Exèrcit Britànic que s’havia distingit a la guerra dels Bòers i era fill de Sir George White, defensor de Ladysmith. Malgrat que més endavant en White havia de renunciar al seu càrrec, inculcà ferms principis militars al seu petit Exèrcit que pròximament serien de gran ajut, bo i dissuadint la policia dels seus entusiasmes per atacar els obrers en conflicte -tal com havia passat en un primer moment.
Poc després d’encetar el programa d’ensinistrament, en White rebé un telegrama de Sir Roger Casement. “Comprenc que amanies un moviment per instruir i disciplinar els obrers dublinesos. És una bona i saludable activitat. Desig de donar-hi suport i esper que sia l’inici d’un ample moviment nacional per organitzar instruïts i disciplinats Voluntaris Irlandesos que facin de vàler l’homenia irlandesa i defensar la causa nacional en tot allò que és just”.

Sir Roger Casement

Sir Roger Casement

En White havia conegut en Casement en un aplec nacionalista a Ballymoney i, encara que eren d’Antrim i protestants nacionalistes, no havien congeniat. Ara, el desafiament d’en White al Govern semblava atansar Casement cap a ell. Tots dos havien servit Gran Bretanya amb distinció i eren ara convençuts que oposar-s’hi era coherent amb els principis que havien dut Sa Majestat a condecorar-los amb honors com a soldat i diplomàtic.
La vaga fou el resultat de l’explotació d’irlandesos per irlandesos. Però, a molts separatistes, els semblà sols un altre aspecte del mal govern originat arran la presència britànica a l’illa. Condicions semblants a les de Dublín no podien pas haver-se donat en cap altra ciutat de les Illes Britàniques. La vaga també acostà el poble a la perspectiva independentista. L’Exèrcit Ciutadà i els Voluntaris Irlandesos anirien trobant llurs camins com a progressivament coincidents fins que dos anys més tard estaven disposats a tancar el rotgle i marxar colze a colze fins al centre de la ciutat en oberta revolta.

ALGUNS FRAGMENTS SIGNIFICATIUS DEL LLIBRE

Sobre Arthur Griffith, cap nacionalista per una política de resistència passiva: “Griffith fou la primera persona a Irlanda, fins a on arriba la meva informació dels afers del país, que revisqué l’ideal separatista en una reformulació moderna” (James Joyce). Això és també el que ens cal als catalans: un independentisme modern, ajustat a la realitat.
“Sóc independentista, però el poble irlandès no. Tanmateix pens que el nostre poble pot arribar a unir-se sota aquesta política si l’obrim i la fem tolerant” (A. Griffith).

Arthur Griffith

Arthur Griffith

Criteris de recrutament per als grups armats irlandesos: “Ningú que begués per costum i en excès ni que sovintejàs males companyies (policia, soldats o gent tinguda per indesitjable nacionalment parlant), ni ningú amb mal caràcter no hi era tampoc recrutat, ni cap cèl·lula no tenia el poder de recrutar per pròpia decisió algú”.
Un esbòs del tipus de persona que formava el nucli de l’IRA a les comarques rurals ha estat descrit per Sir Henry Lawson, Lloctinent General de l’Exèrcit Britànic: “Els capitans de Voluntaris semblen haver estat gairebé tots homes joves, fills de grangers la majoria, alguns mestres d’escola, la major part amb un bon nivell d’educació si hom considera llur classe social, però ignorants, tanmateix, del món i d’un munt de coses, encara que, com a col·lectiu, transparentment sincers i ferms, idealistes, fortament religiosos en llur majoria, i sovint amb un sentit gairebé místic del deure envers llur país. Aquests homes donaren a la tasca d’organitzar llurs Voluntaris allò millor en ment i esperit. Lluitaren contra l’alcoholisme i l’autoindulgència, i no hi ha cap exageració si diem que, com a conjunt, representaren tot allò millor de llur país…”.
“Si hi afegim que les armes havien estat adquirides per un excònsol britànic i que l’encontre inicial del Comitè d’Armament havia estat arrecerat ca la fila fadrina de l’arxidiaca protestant de Meath, hom podrà albirar que la importació d’armes per part dels Voluntaris Irlandesos tenia una estranya barreja que la distingia de la majoria d’empreses revolucionàries”. Tot just pel seu sentit pràctic, manca de prejudicis, interclassisme i expansió general a través de tota la societat irlandesa.

Patrick Pearse

Patrick Pearse
P.H. Pearse, un dels afusellats pels anglesos per l’aixecament del 1916, deia: “Quan tenia deu anys, m’agenollí una nit vora el meu llit i prometí a Déu que havia de dedicar ma vida a l’esforç per l’alliberament del meu país. He mantingut aqueixa promesa…Assumesc d’estar parlant a anglesos que valoren positivament llur pròpia llibertat, i que professen estar lluitant per la llibertat de Bèlgica i de Sèrbia. Penseu que també nosaltres ens estimem la llibertat i la desitgem. Fer-ne ús és més desitjable que cap altra cosa en el món. Si ara ens estronquen, renaixerem de bell nou, i renovellarem la nostra lluita. No podeu pas vèncer Irlanda, no podeu pas extingir la passió irlandesa per la llibertat; i si les nostres accions no han pas estat capaces d’atènyer-la, llavors nostres fills l’abastaran amb una gesta millor”. Així és com cal parlar als espanyols perquè aquesta manera decidida i transparent de parlar és la que millor poden entendre els pobles lliures.
En James Connolly, un altre dels més destacats dirigents independentistes, deia: “Prec per tots els homes valents que compleixen llur deure segons llur enteniment”. Una manera molt justa, comprensiva i equilibrada de fer-se entendre per tothom. La perfecció a comunicar és com una assegurança de vida.

James Connolly

James Connolly

POEMARI IRLANDÈS

Alguns himnes i poemes de l’època:
Balada en memòria dels patriotres executats per la Revolta del 1916.
“De debò tenia jo un amor, si mai n’ha tingut cap noia.
Marxà per deslliurar la vella Irlanda.
Tot voltant el meu barret, duré una cinta, de les tres colors.
Fent el cercle, fins que la mort m’arribi.
I si algú em demana per què la hi duc,
Li haig de dir que és pel meu ver amor
Que mai més no tornaré a veure”.
Himne cantat a esglésies irlandeses durant la guerra de la independència contra l’Imperi:
“Deixeu-me dur Vostra Creu per Irlanda, Senyor!
Que l’hora del seu judici és arribada,
I les angoixes i penes del sacrifici
Poden ben bé ser enteses per companys estimats.
Tanmateix, Tu, Senyor, pren-me d’entre la gentada que s’hi ofrena,
N’hi ha a muntó, de lluny, menys preparats,
Tot i que ansiosos: tots ells hi són, a mort,
Que Irlanda ha de ser guardada.
Deixeu-me dur Vostra Creu per Irlanda, Senyor!.
Els meus afers en aquest món són ben pocs,
I poques les llàgrimes que per mi rodolaran,
Quan seguesca el meu camí devers Tu.
Guarda, guarda’ls per als seus estimats:
El germà, el fill i el pare,
Que la causa que estimem no ha de morir mai
A la terra del desig del cor nostre.
Deixeu-me dur Vostra Creu per Irlanda, Senyor!
Per Irlanda, feble, amb llàgrimes
Pels vells del front ennuvolat,
I el nin de tendra edat;
Per les llars buides de llurs planes d’or;
I per les esperances de llur futur, també!.
Deixeu-me dur Vostra creu per Irlanda, Senyor!.
Per la causa d’en Roisin Dubh”.
El professor Tom Kettle, ja adés esmentat, va escriure un sonet des de les trinxeres franceses, en una lletra a sa germana. Hi acaba expressant el desencís per les execucions del 1916, mentre a muntó irlandesos morien lluitant als camps de França:
“Sàpies que som folls ara amb l’estúpida mort.
Morts no pas per la bandera ni pel Rei ni l’Emperador,
Sinó per un somni nascut en una barraca de pagès
I per les secretes escriptures del pobre”.
El mateix Tom Kettle digué: “El Castell de Dublín (símbol de l’ocupació anglesa), si no sabia què volien els irlandesos, no hauria mantingut tan infal·liblement la pròpia tradició de donar-los exactament tot el contrari”.

LES ELECCIONS BRITÀNIQUES UTILITZADES PER A CREAR LA REPÚBLICA LLIURE D’IRLANDA

Desembre del 1918: Els independentistes irlandesos del Sinn Féin atenyen, a les eleccions britàniques, 73 dels 105 escons per les circumscripcions electorals d’Irlanda.
El punt central de la política del Sinn Féin per a les eleccions generals del 1918 era l’absentisme, per part dels seus càrrecs electes, d’anar a Westminster, la mateixa política que recomanava A. Griffith l’any 1905: Els candidats usarien la maquinària electoral amb què els britànics havien provist Irlanda, però, un camí elegits, refusarien de prendre possessió de llurs escons a Westminster (a Londres) i, en comptes d’això, establirien un parlament rival a Baile Atha Cliath/Dublín, el qual administraria els afers del país en desafiament obert a Anglaterra.

Arthur Griffith

Arthur Griffith

Quan el Parlament “abstencionista” (conegut com a Dail) feia el seu primer aplec a la Mansion House de Baile Atha Cliath/Dublín, el 21 de gener del 1919, la majoria dels membres eren a presons britàniques. Havien estat arrestats sota diversos pretextos durant l’anterior mig any. Quan hi passaven llista, la resposta “Faol Glas ag Gallaibh” (empresonat per l’estranger) fou repetida 36 vegades. Sols 37 representats elegits hi eren presents. I aquests van llegir la declaració d’Independència i la van aprovar en absència de la resta”.
“A simple vista la formació d’un Govern independent apareixia una mica un camí d’utopia. Però quan fou endegat, la política del Sinn Féin havia de tenir un èxit colpidor. El departament de Finances, a càrrec d’en Michael Collins, féu flotar un emprèstit nacional que pujaria per damunt del milió de lliures. Les Corts republicanes de Justícia i Equitat serien establertes, i operaven en 23 dels 32 comtats. Al final, l’Administració Britànica quedà paralitzada en tant que la majoria de la gent del país simplement ignorava l’existència de totes les institucions del Regne Unit.
L’escalada d’aquesta política continuà fins que la Gran Bretanya es trobà recorrent a mesures que senzillament feien malbé el seu prestigi als ulls de l’opinió pública mundial.
Com que la política militar britànica anà esdevenint cada vegada més detestable, la resistència republicana va anar creixent. Aquest camí, tanmateix, no estaven prenent les armes com a una colla minoritària i impopular, sinó com a l’Exèrcit oficial del Govern electe del mateix poble. La importància de la filosofia del Sinn Féin és la de proveir d’una fòrmula amb la qual la força guerrillera d’en Collins, la primera d’aquesta mena en l’època moderna, derivaria la seva autoritat d’un Parlament electe”.
Aquesta és la via que hem d’aprendre, tal com també féu Croàcia, que de la pròpia policia croata i de grups patriòtics formà un exèrcit regular amb el suport parlamentari. La resta de tàctiques militaristes és aventurerisme sense base sociològica i amb perills autoritaris: tot Exèrcit deu estar sotmès a un poder democràticament elegit, els brot guerrillers són sempre immaduresa de la societat civil i acaben malament pràcticament sempre. Forçar aquest camí és el que intenten les policies estatals infiltrades.

EL PUNT CRÍTIC DE LA INDEPÈNDÈNCIA IRLANDESA

La important emigració d’irlandesos a distints llocs de l’Imperi Britànic i als Estats Units especialment, al llarg del segle XIX, majorment a causa de successius períodes de fam aguda, fou un avantatge, del tot decisiu, per assolir la independència. O’Connor parlava així dels contactes amb els ciutadans nordamericans de nissaga irlandesa:
“Al juliol del 1914, disgustat per l’intent d’en Redmond per fer-se amb el control dels Voluntaris, en Casement havia marxat cap a Nova York. Hi trobà en John Devoy, el cap Fenià de Clann na Gael i la figura clau entre els grups irlandesos als Estats Units. Casement fou ben rebut en Amèrica. “M’hi veuen com una mena de vell Parnell”, va escriure. “Puc veure sols per la manera de saludar-me, aquells que tenien el cor posat en un dirigent portestant, i pensen, pobres ànimes valentes, que puc ser aquest home”.
Mentre en Casement era als Estats Units esclatà la guerra. De Nova York estant va escriure una lletra a l’Irish Independent tot exposant-hi allò que pensava sobre l’oferta britànica de donar l’autonomia a Irlanda: “…Realment eren tots partidaris sincers de l’estatut d’autogovern, els qui el reclamaven i el donaven avui de franc per a entrar ja demà en vigor, en lloc d’oferir-los-el a la venda en termes de canvi – que sols un boig acceptaria? Fóra encara el deure dels irlandesos de salvar llur força i virilitat mitjançant treballs difícils en front d’ells, per reconstruir, a partir d’una població esgotada, la fàbrica d’un vida nacional avui enrunada”.
Finalment ve el desenllaç del procès per la independència: “Tot al llarg de les comarques rurals hi havia bosses de Reialisme, petita aristocràcia, o oficials de l’Exèrcit i la Marina colonial ja jubilats.
L’atmosfera d’aquestes “ciutat Garrison” era agressivament britànica. Les escoles estatals on els infants majors de 14 anys eren educats, foren dissenyades per mantenir l’alumne ignorant de la història i de la cultura irlandeses, i per tal que no aprenguessin la llengua gaèl·lica. La poesia que hi aprenien era la de poetes anglesos: Keats, Tennyson, Wordsworth. Les batalles a memoritzar eren Trafalgar, Agincourt, Waterloo. I els reis i reines, els regnats dels quals calia recordar, eren, exclusivament, anglesos”. O sia, tal com voldria imposar-nos el PP i tal com fan les seves televisions, amb apartheid total (o informació molt tendenciosa) contra sensibilitats, folklore, festes, cantants i fins i tot equips esportius catalans, bascs, etc.
El General Sir Hubert Gough, comandant del 5è Exèrcit a França, va escriure: “La llei i l’ordre a Irlanda ha deixat pas a una anarquia sagnant i brutal, en la qual els agents armats de la Corona violen qualsevol llei en una línea de salvatgisme absurd, venjatiu i insolent. Anglaterra ha esvanit, més enllà dels propis criteris i, àdhuc, dels de qualsevol nació del món, sense exceptuar-n’hi la turca i la zulú, un capteniment detestable que mai no havia estat vist abans al llarg de la seva història”.
“…El cas és que tothom es gira a mirar devers el Sinn Féin, no pas perquè hi creguin, sinó per ser l’única autoritat als comtat, i s’adonen que, si llurs vides i propietat han de ser assegurades, és menester actuar amb el Sinn Féin. Llur parer general és: Com defugir d’aplegar-nos al Sinn Féin quan tot està tan extraordinàriament ben fet?”. Aquest és el secret perquè una nació majoritàriament no independentista doni suport a un projecte independentista. Que siguem capaços de convèncer-los per no tenir esquerdes ni badar, per haver après a fer-ho tot “extraordinàriament ben fet”. Qüestió endògena que depèn de nosaltres bàsicament i que havia de tenir la nostra prioritat absoluta.
“(Certa persona) els desafià arran els assassinats de soldats i policies (britànics): llur resposta, donada amb una total, civil i deliberada calma, era d’aquesta traça: “No es tracta pas d’assassinats ni poden ser descrits talment. Hem declarat la República, és cert que el Govern Britànic refusa de reconèixer-nos, però això ja no és problema nostre. Hem declarat la guerra al Govern britànic, el qual declina, per qualque raó particular d’ells, de reconèixer la nostra declaració de guerra i defuig de declarar-nos-la a nosaltres; però això no és problema nostre. Per haver-hi declarat la guerra, estem capacitats per matar i prendre presoners qualsevol soldat, policia o civil que creguem s’ha compromès activament en contra de nosaltres”. Tot un exemple de lògica sense punts solts, de pensament fort, ben cosit i repuntat.
Colze a colze amb el funcionament dels tribunals del Sinn Féin, el prèstec del Dail estava essent reflotat per Michael Collins. A muntó gent havia refusat de pagar imposts sobre la renda o interessos, i, en lloc d’això, enviaven les quantitats compromeses al Sinn Féin. Lentament la fàbrica de l’administració britànica a Irlanda estava desballestant-se.
La fòrmula d’A. Griffith havia estat dissenyada per trencar la unió amb la Gran Bretanya. “I el jou es podrirà a causa de la unció (=gràcia espiritual)” (Isaïes 10:27).
Però els principis que establia serien usats en distintes parts del món en un futur, sols que serien emprades sota noms diferents que el de “desobediència civil”.

ELS PERSONATGES PREVIS AL DESENLLAÇ INDEPENDENTISTA: MICHAEL COLLINS, MACSWINEY, KEVIN BARRY…

M. Collins tenia el do irlandès de la rialla i el senti anglès de l’eficiència: tota una formidable combinació. Era un irlandès ben plantat amb faccions ben tallades i salut física robusta. Gogarty el definí com a “napoleònic, amb pell com d’ivori sense descolorir” i li donà la clau de sa casa per a usar-la quan li calgués fer-se fonedís.
W.T. Cosgrave, primer President del Consell Executiu de l’Estat Lliure i vicecomandant per a la Unió de Baile Atha Cliath/Dublín-sud en la revolta del 1916, un cop digué a l’autor del llibre: “Trob que en Michael Collins fou el major irlandès que mai ha existit, major que en Brian Boru o en Parnell”.

Terence MacSwiney

Terence MacSwiney

El 25 d’octubre del 1920, Terence MacSwiney, el batlle de Cork, morí en vaga de fam a la presó de Brixton, a Londres…Si els britànics havien volgut proveir una plataforma mundial per al batlle a fi d’airejar els seus greuges polítics, no haurien fet res de millor que permetre-li d’anar a una vaga de fam en una presó anglesa.
“No són pas aquells qui poden imposar la majoria els qui generalment venceran sinó aquells qui suporten i aguanten”, va dir en ser empresonat”.
“MacSwiney veié la lluita nacional en termes de Croada religiosa. “Car el nostre sacrifici -va escriure una volta- és semblant al sacrifici del Calvari resseguint fins a la fi tot el millor i més valent pel que tantes generacions han mort”. Per a aquests irlandesos la sang de llurs màrtirs passats era cara, a diferència dels actuals catalans que quasi han oblidat la sang dels màrtirs catalans i es dediquen a frivolitats amb algun memoràndum purament ritual per a diades de guardar, tal com els hipòcrites, han separat llur suposta ideologia de llur vida quotidiana. Oblits d’aquesta volada són fatals i és precís que per aquest camí no aixequem mai el cap.
“…Fora de la presó, les multituds s’amuntegaven diàriament per pregar i resar el rosari. Al final, després de 73 dies sense menjar, MacSwiney morí el 25 d’octubre”.
“Com amb la mort d’en Thomas Ashe, un estremiment recorregué de punta a punta el cos de la nació. El país fou aclaparat pel dolor. Londres havia de veure el primer funeral d’un màrtir irlandès. L’arquebisbe de Southwark, Dr. Amigo, havia donat permís per usar la seva catedral en la cerimònia del funeral”. Vet ací com fer les coses per la via noviolenta i religiosa té l’enorme ressò social que ha menester una bona causa, mentre que fer-ho per la via antireligiosa i violenta és llençar patiments, estúpidament inutilitzats i eixorcs, a les escombraries.
El 15 d’agost havien arrestat un universitari de 18 anys anomenat Kevin Barry després d’una emboscada a King Street. Un soldat havia estat mort d’un tret en l’acció i en Barry fou jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. El primer dia de novembre fou assenyalat per executar la sentència. Però una poderosa campanya fou endegada a fi de suspendre l’execució.
Mentre que des del punt de vista britànic, en Barry havia estat implicat en l’homicidi i per tant seria penjat segons la llei, des del punt de mira de l’IRA era un presoner de guerra, i hauria de ser-li garantit el seu status com a tal. A banda d’aquesta consideració res no podia haver estat calculat per commocionar més l’opinió pública que penjar un estudiant de 18 anys. Hi havia també clares evidències, abans de la seva execució, que en Barry havia sofert tortures.
Es tractava d’un jovenet particularment atractiu, ben paregut i elegant, amb una actitud alegre i burleta envers els que l’havien capturat. Havia estat un jugador de rugbi -un joc anglès- de primera, i un estudiant amplament popular a l’escola mèdica de la Universitat Nacional…
La mort d’en Barry enfelloní molta gent que havien esperat una solució”.

L’AMIC AMERICÀ: EL LOBBY IRLANDÈS ALS E.U.A.

A.E. o Æ (George William Russell) havia estat consultat per Lord Northcliffe (el baró propietari de “The Times”) a tomb de la manera d’ajudar a deturar el salvatgisme. “Vaig romandre a Londres durant una setmana al llarg dels anys de la lluita i vaig cercar Lord Northcliffe, el qual recordà que ell era irlandès. Em demanà: “Com puc ajudar-hi?”. Li responguí que podria conduir l’opinió pública americana a exercir pressió sobre l’anglesa, que la seva vasta organització podria influir sobre els caps de l’opinió dels Estats Units. En menys d’una setmana començà a publicar columna rere columna amb opinions d’americans als periòdics que controlava, la veu dels més destacats homes d’Estat, legisladors i industrials d’Amèrica, i eren tan unànimement favorables a l’autogovern irlandès que em crec que fou la principal causa del sentiment que sorgí a Gran Bretanya sobre que la qüestió irlandesa no era pas sols un problema domèstic, sinó un afer mundial.

George William Russell

George William Russell

Els propis escrits d’A.E. havien ajudat per informar Amèrica sobre la situació a Irlanda, car ell era ben conegut i admirat als Estat units. Al desembre del 20, A.E. va escriure un assaig al Pearson’s Magazine, un setmanari americà, sobre “L’Irlanda de cara endins i cara enfora”: “Quina és l’arrel del problema irlandès -va escriure- El poble irlandès vol ser lliure. Per què desitgen la llibertat? Trob que és perquè senten adins d’ells mateixos un geni que encara no s’ha pas manifestat en una civilització, com els grecs, romans i egipcis han exterioritzat llur geni, en el passat , en societats amb cultura, arts i ciències particulars d’ells mateixos”.
Després de descriure els excessos comesos per homes que semblaven tenir la mà lliure per matar, va escriure: “D’on prové el dret d’Anglaterra per governar Irlanda? En què es basa? No pas en el desig del poble irlandès, per cert. Es tracta d’una vella possessió. Generalment no és pas acceptat que cap saltaparets que hagi furtat una propietat durant llarg temps sia el més indicat per continuar posseint-la”.
“Quan els alemanys ocuparen Bèlgica, feren malbé cases particulars i assassinaren innocents amb l’excusa que “civils els havien disparat”. Les forces armades d’ocupació, a Irlanda, ara fan malbé cases particulars i maten gent innocent, al seu torn, amb l’excusa d’haver estat tirotejats per civils. Els ministeris anglesos que per aquesta causa denunciaren Alemanya, ara, callen” (W.B.Yeats).

LA MAQUINÀRIA PROPAGANDÍSTICA DE L’INDEPENDENTISME IRLANDÈS

Una part vital del programa del Sinn Féin del 1919 al 1921 fou la màquina propagandística…L’any 19 fou creat un Departament Governamental de Propaganda, el qual era a càrrec d’en Robert Brennan. Més tard entrà en funcions en Desmond Fitzerald, amb Piaras Beaslai, un periodista dublinès, com a enllaç amb la direcció del Voluntaris del G.H.Q. El Departament editava setmanalment una revista, l’”Irish Bulletin”. Més de 2.000 còpies eixien diàriament adreçades a la premsa britànica, irlandesa i d’altres països, a caps d’Estat i dirigents polítics d’Anglaterra, i als caps d’esglésies d’arreu el món. La distribució de la revista era ja per si mateixa tota una proesa, perquè era il·legal. Les còpies s’havien d’enviar en petits farcells per distintes bústies de correus pertot la ciutat.
El text del “Bulletin” gaudia d’una alta qualitat i el material era triat per atreure l’atenció editorial dels periòdics on era enviat. El Primer Ministre de propaganda, en Desmond Fitzerald, havia viscut a França per cert temps abans de prendre part a la revolta del 1916. S’hi havia fet amic de n’Ezra Pound i Paul Eluard i era un dels fundadors del Moviment Superrealista.
Erskine Childers, qui treballà per a Fitzerald i que més tard el succeí com a Ministre de propaganda, era una tria admirable: era autor d’un best seller i havia estat corresponsal de guerra del “The Times”…

Robert Erskine Childers

Robert Erskine Childers

Com aquell qui ha estat en escoles i universitats d’Anglaterra i hi ha treballat la major part de sa vida, en Childers es trobava en condicions de reconèixer l’estil anglès del “saber fer”. Aquesta coneixença el féu particularment valuós com a propagandista. El propòsit que animava els seus escrits era el de connectar amb l’anglès normal i fer-li conèixer quants excessos s’hi cometien, en llur nom, a Irlanda, per part del Govern.

DIUMENGE SAGNANT: EL DRAMÀTIC DESENLLAÇ

Vers la tardor del 1920 quedà palès a la direcció general dels caps militars de l’IRA que es trobaven davant un perill novell: una unitat especial d’espionatge havia estat creada pels britànics amb la fita exclusiva de trencar l’organització d’en Collins. L’estratègia triada per aquest grup no era pas complicada, de cap manera, simplement miraven d’assassinar els membres polítics del Sinn Féin que es movien obertament en públic i que no es trobaven implicats en el combat militar.
Els homes que duien aquesta colla eren coneguts com a la “Banda d’El Caire”. Per instigació de Sir Henry Wilson, C.I.G.S., un nombre dels oficials de l’espionatge militar britànic, s’havia trobat a El Caire amb més gent i planejat una campanya amb la qual escapçar el poder d’en Collins a Irlanda. Quant a Sir Henry Wilson, implicat directament en la mort de l’universitari Kevin Barry, és un cas típic de fins on poden arribar els renegats col·laboracionistes, els botiflers psicòpates, duts per llur patètic autoodi, a voler fer prendre mal al propi país subjugat per un de més poderós al qual s’han venut a canvi de guanys materials.
“Henry Wilson era un home obsessionat amb una ràbia malgina per la terra on havia nascut (nasqué a Fermanagh)…Sir Wilson donà carta blanca a la “Banda d’El Caire”…per usar qualssevol mètodes que creguessin necessaris per tal de caçar en Collins”.
“Hom creu que Sir Henry Wilson amenaçà de dimitir com a cap de l’oficina general imperial si hi havia indult (per a K. Barry). L’u de novembre, en Kevin Barry fou penjat per un botxí anglès a la presó de Mountjoy. El seu nom esdevindria símbol, arreu el món, del combat del jovent per la llibertat. Hi ha pocs llocs al món de parla anglesa on no es canti “Kevin Barry”. És, per cert, una cançó de les favorites entre l’Exèrcit Britànic, i l’autor del llibre diu haver-la sentida personalment en una desordenada reunió a Gibraltar. Això demostra quant més democràtica és la mentalitat anglosaxona que no pas la hispana: canten una cançó dels independentistes contra els qual han lluitat, però…algú s’imagina militars espanyols cantant una cançó independentista catalana o basca?.
Aquesta cançó diu:
“A la presó de Mountjoy, un dilluns dematí,
enlairat dalt la forca de l’arbre,
en Kevin Barry donà sa vida jove,
per la causa de la llibertat.
Però el noi de divuit estius,
encara no ho ha negat ningú,
quan caminà devers la mort aquell matí,
orgullosament mantenia el cap en alt.
Aquell fatídic Dilluns de Pasqua
dins la trista cel·la presidiària,
soldats britànics torturaven en Barry
sols perquè ell no cantava
els noms dels seus braus companyons
i d’altres coses que maldaven per conèixer.
-Delata’ls o et penjarem
Kevin Barry sempre els contestà amb un “No”.
És una llàstima que, amb tantes víctimes dels espanyols com hem tingut els catalans, hi hagi, a ca nostra, tan poques cançons emblemàtiques que recordin aquests martiris, des d’en Josep Moragues a en Guillem Agulló. Menyspreem la sang vessada per la nostra llibertat, i això és un greu símptoma de covardia i deixadesa que cal esmenar, perquè realment es torna contra nosaltres i contra el nostre futur i les nostres prioritats més nobles.
“Al voltant de la primera setmana d’octubre es descobrí una conxorxa per assassinar n’Arthur Griffith, llavors president en actiu del Sinn Féin. En Griffith exposà els fets, que havien estat acuradament esbrinats per la Unitat d’en Collins, a una colla de periodistes en una roda de premsa mantinguda a l’Holel Wynn’s”.

MICHAEL COLLINS AMB ARTHUR GRIFFITH

Mentre la Banda d’El Caire multiplicava els seus dossiers informant d’en Collins, el mateix Collins estava fent exactament la mateixa tasca en relació a ells…Minyones que servien a les pensions on els agents del servei secret sojornaven eren convençudes per tal de recollir els continguts de les papereres, a fi de lliurar-los als homes d’en Collins. Amb aquesta informació en el seu poder, en Collins podia albirar un pla coherent i isolar les figures clau de la conxorxa per escapçar el Sinn Féin”.
Una nit, en una incursió britànica a l’Hotel Vaughan’s, que Collins utilitzava per a citar-se, en Liam Tobin fou enxampat per una partida. Tanmateix, els va contar una rondalla talment bona que aconseguí que el deixaren anar, no pas abans que no reconegués un parell d’homes els noms dels quals corrien com un fil al llarg de la massa d’informació que en Collins ja havia amuntegat. Aquests noms eren un tal Lloctinent Peter Aimes, un granader natural d’Estats Units, i el capità George Bennett, antic membre de l’Artilleria Reial.
En Collins decidí que era l’hora d’actuar. En la selecció dels noms de la gent que eren a la llista negra, la direcció del quarter general feia tots els esforços possibles per veure que l’evidència en contra d’ells era irrefutable…
Dick McKee era el Comandant de Brigada a càrrec de l’operació i en Clancy era el seu vicecomandant. Després de ser capturats, els van conduir al Castell de Dublín i els hi van posar en mans del capità King i del Lloctinent Hardy, un parell de destacats sàdics, especialitzats en l’extracció d’informació mitjançant la tortura.
…McKee i Clancy van morir després de les continuades tortures durant tot el diumenge al castell de Dublín, però havien refusat de facilitar informació sobre els esdeveniments que havien succeït aquell mateix matí…”
Quan l’afer dels “oficials assassinats” (els terroristes britànics) fou enarborat pocs dies més tard del Diumenge de Sang a la Cambra dels Comuns, les morts del Parc Croke no hi van ser esmentades gens ni mica. Després de Sir Hamar Greenwood, els sotssecretari d’Estat per a Irlanda, havia descrit en pregon silenci, “el cruel i salvatge atac i assassinat d’un oficial de l’Exèrcit Britànic”; Joe Devlin, membre del Parlament per Belfast-Oest, s’aixecà i demanà si Sa Honorable Senyoria no tenia coneixença de les actuacions de les forces de Sa Majestat al camp de futbol. Un tal Major Morrison es llançà damunt els muscles d’en Devlin i tractà de fer-lo rodolar per terra. Uns altres membres del Parlament cridaven: “Mata’l, mata’l”.
El Parlament es trobava en ple col·lapse. Jaia confrontat als efectes d’un nou fenomen militar, al qual era impossible d’aplicar les normals regles de la guerra. Diumenge de Sang fou el dia en què el domini anglès s’esmicolà a Irlanda. Fou l’acompliment del pla d’en Collins per “deslliurar-se dels ulls dels britànics”, en anorrear llur cos d’espionatge. Des d’aquesta hora en avant el Govern Britànic a Irlanda va quedar paralitzat”.
No sols fou el Diumenge de Sang el senyal de la fi del domini britànic a la major part d’Irlanda, sinó que havia de ser el principi de l’esmicolament de tot l’Imperi.
A Kènia, a Xipre, Egipte, Palestina i Burma, durant els pròxims 40 anys, els caps de la guerra guerrejada anirien reivindicant en Collins com a llur prototipus i adaptarien l’estratègia per ell dissenyada per foragitar el poder colonial. També el nostre Francesc Macià begué del procés irlandès quan el 1925 formà un Exèrcit català per deslliurar Catalunya de la innoble bota espanyola.
El mateix Collins no dubtava gens d’haver actuat com calia. L’últim que va escriure fou: “La meva única intenció era la destrucció dels indesitjables que havien estat fent miserables les vides dels ciutadans corrents i decents. Prou he mirat d’assegurar-me de les atrocitats que aquesta banda d’espies i delators havien comès. El perjuri i la tortura eren llurs sistemes més corrents d’actuació. El meu segon motiu no seria sinó un sentiment semblant al que tindria per un rèptil verinós. Gràcies a llur destrucció l’atmosfera s’ha endolcit. Fóra el judici de la història sobre aquest esdeveniment en particular. Per a mi, la meva consciència queda neta. No és cap crim de detectar i destruir l’espia i el delator en temps de guerra. Els he desfets sense procés: els he pagat amb llur pròpia moneda”.

EPÍLEG: L’IMPERI I LES TROPES D’OCUPACIÓ GIREN CUA DE LA IRLANDA LLIURE

Al gener del 1922, una anyada i dos mesos més tard del Diumenge Sagnant, l’Exèrcit britànic marxà del nou Estat irlandès, davallant pels molls de Dublín, i deixà el país tal com ens agradaria a nosaltres veure sortir l’Exèrcit i la policia espanyoles per Oriola i Requena. La Union Jack (la bandera britànica) fou arriada del Castell de Dublín, centre de tortures, i reemplaçada per la Tricolor que representa l’entesa (blanc enmig) entre l’orangisme (taronja) i el nacionalisme irlandès (verd).
En Michael Collins arribà en un taxi per prendre possessió del poder de part del govern provisional del darrer Virrei, Lord Fitzalan.
Estic content de veure-us, Sr. Collins -li féu el Virrei en donar-li la mà.
Com l’infern, esteu vós -li contestà en Collins amb un somriure sorneguer.
En Collins morí aquell mateix any.

Michael Collins

Michael Collins