Arxiu de la categoria: Decadència

La Cigala i la Formiga

LA CIGALA I LA FORMIGA, VERSIÓ CLÀSSICA

  • La formiga treballa amb totes les forces tot l’estiu sota una calor aclaparadora.

  • Construeix la seva casa i s’aprovisiona de queviures per a l’hivern.

  • La cigala pensa que la formiga és fava, i ella es passa l’estiu rient, ballant i jugant.

  • Quan arriba l’hivern, la formiga es refugia a la seva caseta on té tot el que li cal fins a la primavera.

  • La cigala tremolant, sense menjar i sense recer, mor de fred.

              FI

VERSIÓ ESPANYOLA

  • La formiga treballa amb totes les forces tot l’estiu sota una calor aclaparadora.
  • Construeix la seva casa i s’aprovisiona de queviures per a l’hivern.
  • La cigala pensa que la formiga és ximple i es passa l’estiu fent allò que li fa més goig, rient, ballant i jugant.
  • Quan arriba l’hivern, la formiga es refugia a la seva caseta on té tot el que li cal fins a la primavera … ……… ……
  • La cigala tremolant organitza una roda de premsa el què es demana per què la formiga té dret a habitatge i menjar quan vol, quan hi ha uns altres, amb menys sort que ella, que tenen fred i gana.
  • La televisió organitza un programa en viu en el qual la cigala surt passant fred i calamitats i alhora mostren extractes del vídeo de la formiga ben calenteta a casa i amb la taula plena de menjar
  • Els espanyols se sorprenen que en un país tan modern com el seu deixin patir a la pobra cigala mentre que hi ha altres que viuen en l’abundor.
  • Les associacions contra la pobresa es manifesten davant de la casa de la formiga.
  • Els periodistes organitzen una sèrie d’articles en els quals qüestionen com la formiga s’ha enriquit sense contractar la cigala i insten al govern a que augmenti els impostos de la formiga de manera que les pobres cigales puguin viure millor.
  • Responent a les enquestes d’opinió, el govern elabora una llei sobre la igualtat econòmica i una llei amb caràcter retroactiu, antidiscriminació.
  • Els impostos de la formiga han augmentat i a més li arriba una multa perquè no va contractar a la cigala com ajudant a l’estiu.

  • Les autoritats embarguen la casa de la formiga, ja que aquesta no té prou diners per pagar la multa i els impostos.
  • La formiga se’n va d’Espanya i s’instal·la amb èxit a Europa. La televisió fa un reportatge on surt la cigala amb molt de sobrepès, ja que s’ha menjat gairebé tot el que hi havia molt abans que arribi la primavera, mentre veia els videos-reportatges que li havien fet
  • L’antiga casa de la formiga és reconvertit en alberg social per a cigales i es fa malbé ràpidament perquè les cigales no fan res per mantenir-la en bon estat.
  • El govern és criticat per no posar els mitjans necessaris.
  • Una comissió d’investigació que costarà 10 milions d’Euros -i recau en un conegut lobby econòmic- es posa en marxa.
  • Mentrestant la cigala mor d’una sobredosi.
  • La SER, la COPE, i totes les TV i diaris, comenten el fracàs del govern per intentar esmenar el problema de les desigualtats socials.
  • La casa és ocupada per una banda d’aranyes immigrants, que rebran les corresponents paguetes per cada fill.
  • El govern es felicita per la diversitat multicultural d’Espanya alhora que puntualitza que aquesta faula no té, per a res, cap comparació possible entre el Govern Central i l’economia productiva de l’Arc Mediterrani.
  • Tot semblança amb la realitat és pura coincidència.

FI

Països Catalans, terra promesa

CATALUNYA, TERRA PROMESA

“…car per tals e semblants certificacions hom guarda sos amics e sa nació de prendre dany” (Lletra dels Jurats de València a Mallorca i Barcelona, 24·X·1374).

MOISÈS:
Potser la fita més important de l’Antic Testament és el concepte de Terra Promesa.
La idea d’una existència absoluta de Déu és sempre estranya a gent feréstega i desposseïda, com els esclaus del Delta.
JHWH (Jo sóc el Qui és) era la Veu que podia fer efectiva la promesa d’una terra a uns esclaus sense consciència nacional. Allò que Moisès tragué d’Egipte no era una nació constituïda, sinó una amalgama de distintes tribus (descendents d’esclaus venuts a Egipte). Segurament l’únic somni que els podia enlluernar era el de posseir un hortet propi. El poble elegit era sofert i oprimit, quasi sense fe ni esperança, a penes amb cap consciència de ser poble. Eren les despulles i l’escopidera d’aquell món, esclavitzats successivament per Estats forts i altius. Però Déu arreplega del fem allò feble i menyspreat pels homes a fi de demostrar que la força és d’Ell, Sebaoth, i no pas dels homes. Moisès i la lluna resplendeixen, però d’una llum originària major.
A Èxode llegim com no sols va marxar d’Egipte la llavor de Jacob, sinó “molta gent estrangera”. És de creure que no parlassin una llengua comuna, sinó amalgama de dialectes barrejats amb l’egipci.

Països catalans 02

El caràcter d’aquesta gent havia de ser ben poc donat, des de llur misèria, a deixar-se dur per “idees” sense contingut, per abstraccions. Que eren gent ben díscola ho demostren els forts càstigs i fets quie vénen relatats a l’Èxode.
Moisès aprofità el seu privilegiat càrrec i passat per recórrer les alqueries de Gosén, i els parlava d’un Senyor propietari d’unes terres, disposat a cedir-les a canvi d’un tribut molt més lleuger que no pas l’esclavatge brutal dels egipcis: l’adoració.
Però ni tan sols es tractava de lliurar llurs ànimes i pregàries a Déu, coses per a les quals a penes es trobaven preparats, perquè llur espiritualitat no devia estar encara formada.
La cosa era més simple. Al Levític llegim: “Meva és la terra, vosaltres sols sou forasters i allotjats”. JHWH és el Propietari absolut de la Terra, tant llavors com quan els catalans se’n vingueren amb el rei Jaume cap a València i Mallorques. Moisès estableix clarament els termes de Propietari (Ell), Terra (promesa) i lloguer (adoració “nacional”). El Contrat de lloguer queda adins l’Arca de l’Aliança, protegida per la glòria de l’Altíssim, Qui vetlla.

POBLE EMERGENT, TERRA I LLIBERTAT:
Tot plegat permet d’aglutinar aquest barrejat poble d’esclaus, Terra i poble, llibertat i propietat queden enclosos en la Terra Promesa. Sembla una simplesa però les aparents ximpleries solen rutllar, perquè la saviesa de Déu s’hi mostra sovint per guanyar millor els simples, els marginats per la injustícia, els analfabets per haver patit discriminació, front a les sofisticacions dels desfeinats i còmodes. Com que la saviesa humana sol degenerar en orgull i menyspreus, en especialitzacions miops i en sofística, Déu ha de subvertir valors per desconcertar les distingides raboses resaberudes. És un tret especialment misericordiós de la seva Justícia.
Allò que pot rutllar és qüestió de fe sotmesa al Propietari de la Terra. El Propietari és més decisiu que la mateixa Terra, compte!.
I així, Déu digué al Faraó d’Egipte (i pot dir-ho al d’Espanya): “Quant temps et negaràs a humiliar-te davant de Mi? deixa marxar el meu poble” (Èxode 10:3, llibre sobre la fugida dels israelites cap a la Terra promesa, atribuït a Moisès, ca. 1350-1230 a. C.).
Les civilitzacions decadents solen crear refinades teories mortes, però desapareixen per estar semes de fe, de realisme i de vitalitat. Qualsevol ximpleria de Déu pot aglutinar un conglomerat dispers i a-nòmic (sense escala de valors), mentre que teories molt estudiades poden morir sense transcendir socialment. De fet, mentre filososfies i ideologies sols solen escampar-se entre èlits i duren unes poques desenes d’anys, les grans religions mouen milions de persones durant milers d’anys. “La filosofia triomfa fàcilment dels mals passats i dels futurs, però els mals presents la vencen” (La Rochefaucauld, 1613-1680). “Tots els qui pateixen han menester d’amor, no pas d’ideologies utòpiques” (Teresa de Calcuta). “…en general l’esperit raonador i filosòfic, inspiren apegament a la vida, efeminen, envileixen les ànimes, concentren totes les passions en la baixesa de l’interès individual, en l’abjecció del jo humà, i minen talment en silenci els veritables fonaments de tota societat; perquè allò que els interessos particulars tenen de comú és tan insignificant, que mai no equilibrarà allò que té d’hostil” (a “Émile”, t. III, p. 193, llib. IV, J. J. Rousseau).

Països catalans 03

Sols Déu allibera de l’esclavatge (Faraó, símbol d’opressió-pecat-Satanàs) i de les arrels espirituals que l’ha fet possible (fatalisme, individualisme, anomia, pecat).
“Has cridat quan et veies oprimit,
t’he salvat, t’he respost
en el tro misteriós,
t’he provat a les fonts de Meribà.
Escolta, poble meu, el que jo et man.
Tant de bo m’escoltis, Israel!
No tinguis déus estrangers,
no adoris els déus dels pagans.
Jo sóc el Qui és, el teu Déu,
qui t’he tret de la terra d’Egipte;
obre la boca, que jo te l’ompliré.
Però el meu poble no escolta
la meva veu, Israel no vol fer
cas de mi,
i els abandon a llur cor caparrut,
al desig de llurs capricis.
Tant de bo que el meu poble
m’escoltàs i seguís els meus camins.
En un instant serien vençuts els enemics,
giraria la mà contra els qui l’oprimeixen.
(Psalm 81:8-15).
En fi, “La història ha de repetir-se perquè la primera vegada li prestem ben poca atenció” (Blackie Sherrod). “La història és el progrès de la consciència de la llibertat” (Georg Wilhelm Friedrich Hegel, 1770-1831, filòsof alemany).
“Ja que he cridat, i heu dit que no, he estès la mà; i ningú no es dóna per entès, heu deixat estar tot consell meu, i no heu volgut saber res de la meva reprensió, també jo em riuré de la vostra dissort, en faré escarni quan vindrà la vostra paor” (Proverbis 1:24-26).
“Has vist moltes coses però no les recordes; hi senties bé però no escoltaves! El Senyor, que és bo, s’havia complagut a fer gran i gloriós el seu designi. Però vet ací aquest poble capturat i convertit en botí. Tots han estat caçats a les coves i entaforats en calabossos. Els han capturats i ningú no els allibera, són botí que ningú no reclama. Qui de vosaltres vol sentir-ho? Qui vol entendre el que jo havia predit? Qui convertia els de Jacob en despulles, els d’Israel, en captura?» ¿No era el Senyor, contra qui havíem pecat en negar-nos a seguir els seus camins i a fer cas del seu voler? Per això ell ha abocat sobre el seu poble l’ardor del seu enuig, una guerra violenta, que l’ha envoltat de flames. Però el poble no ho ha volgut entendre; la guerra s’abrandava dins d’ell, però ell no hi posà atenció”. (Isaïes 42:20-25).

REUNIFICACIÓ CATALANA:
“Allò que deixà el llagost,
ho devorà la llagosta,
allò que la llagosta deixà,
ho devorà el saltamartí;
allò deixat pel saltamartí,
ho menjà la saltarel·la.
Embriacs, espavileu-vos
del vostre vi; tots els bevedors,
ploreu i planyeu-vos pel most:
se us ha estroncat de la boca!.
Perquè ha pujat
contra el meu país una gent
poderosa i innombrable…”
(Joel 1:4-6).

Països catalans 05

Els Països Catalans no tenen ni de bon tros prou consciència d’unitat nacional: mai no ho van ser plenament, com a Estat. Front als 300 milions i la vitalista hispana descontrolada, dels estàndars i dels reptes tecnològics, tenim ben poques esperances de reexir. Som exnació, noció, pre-nació, nació inconscient, venal, trencadissa, sense Llei ni muralles de defensa.
“Toqueu el corn a Sió, doneu l’alarma sobre la meva muntanya santa! Tots els habitants del país tremolen, perquè ha vingut un poble nombrós i fort” (Joel 2:1).
La nostra terra promesa fos un poble autodesvetllat, un Estat català bastit des de l’autosolidaritat, l’autoorganització de base, sobre la Justicia. Però un Estat no pot ser una simple idea abstracta, sinó un contrapoder una organització alternativa viable al poder opressiu. L’únic material viable per a bastir-lo és la Llei del Sinaí. L’únic poder per fer complir aquests no fàcils manaments és la força i el tremp espiritual adins de l’esperit del catalanam.
Les idees abstractes i més si van en gran part contra la natura caiguda de les persones, no poden quallar si no tenen interès pràctic, si no donen fruits estables, si no són concrets i quotidians, entenedors per a qualsevol tiamaria o qualsevol bonjan. “Un enteniment tot lògica és com un coltell tot de fulla, que fereix la mà de qui el mena” (Rabindranath Tàgur, escriptor bengalí) “Tenir idees (=ideologia filosòfica o política rígida) és la manera de no saber de res, de no adonar-se de res. Les idees són llast, equipatges que fan nosa i que ens impedeixen d’avançar de pressa. Un home obert de mollera se’n riu, de les idees. En té prou sabent guaitar i copsar les coses. Les idees atraquen el cervell i priven de pensar” (Georges Duhamel).“Les paraules que no van seguides de fets, no valen res” (Esop).
Si una nació viu en la sensualitat, l’autoindulgència i el consumisme, l’autodisciplina, el sotmetiment humil a les veritats hi és inviable, perquè l’hedonisme (aquesta passió de vells per un plaer mitificat i més aviat irreal: que se’ls escapoleix) és la brúixola que els guiarà cap a la decadència. Hom dirà, com Pilats: “I què és, la Veritat?” (Joan 18:38). Un tal escepticisme -tan típic de la progressia catalana, altrament- és edificar damunt les conveniències, de fet l’escepticisme és bàsicament fruit de la a-nomia, de viure segons les pròpies conveniències: “La condemna és això: la llum vingué al món, i els homes s’estimaren més les tenebres, car llurs obres eren roïnes. Qui fa el mal avorreix la claror i no va cap a la llum perquè les seves obres no sien reprovades, però qui practica la veritat va cap a la llum perquè es manifestin les seves obres, perquè són fetes segons Déu” (Joan 3:19-21).
Àdhuc la llengua, pretesa garantia, és també una línea del front que recula. El nostre poble, enfangat en la imprecisió vital, s’autodissol, renega d’allò propi per modes gregàries que dissolen el sentit de la realitat/veritat i el tremp nacional. “Ni s’avergonyeixen gens ni coneixen el rubor” (Jeremies 6:15). Estar avergonyit fos un molt bon senyal, però els connacionals d’en Jeremies no tenien ni vergonya. Això trencà el cor del profeta: els havia insistit, plorat i pregat per ells, però en “passaven” olímpicament. Aquesta actitud ve davant de la catàstrofe personal o col·lectiva, car és altivesa, insensibilitat i manca de misericòrdia, resistir a l’amor, a l’Esperit Sant, Esperit de gaudi i de meravella que inspirà Llull i els catalans més destacats de totes les èpoques, esperit d’intel·ligència i de bondat.

Països catalans 04

LA TERRA:
És de Déu. Per suposat. Més clar i fort: Catalunya no és pas dels catalans, sinó de Déu, el Propietari de la finca. Ell donà illes i València a catalans ardits i humils que li eren agraïts. “E quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers Orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita”, diu el cronista del Conqueridor quan entra a Valencia, capturada als sarraïns. Jaume s’hi endreça cap a Jerusalem (Orient) on Nostre Senyor morí i ressuscità -per salvar, també, gent catalana-, i on ha de tornar, i donà gràcies al Propietari. “El Senyor t’obrirà…el cel, per donar pluja a la terra en la seva saó…Et posarà per cap i no a la cua, seràs sempre damunt i no mai a sota, si creus els manaments de Déu…” (Deuteronomi 28: 9-14). Aquest és el model de Déu per a vèncer: que l’estimem, la grandesa i la bellesa de la gratitud. Quan serem disposats a creure’l, amb Ell anirem a la victòria. A Viena hi ha un monument a una victòria contra Napoleó on podem llegir: “Mit Gott zum Sieg” (Amb Déu a la Victoria). Mentrestant, Déu no pot donar victòries per a orgull de gent envanida, falsa, capriciosa i immisericorde. Però si el creiem… “us faré recuperar les anyades que s’han menjat la llagosta, el saltamartí, la saltarel·la i el llagost, el meu gran estol que havia enviat contra vosaltres” (Joel 2:25). “Bon colp de falç: les meces són madures…” (4:13).

Països catalans 01

Déu pot oferir terra, i Estat i tantes altres coses a canvi d’una adoració segons el seu model, el de la seva Constitució (la Bíblia, la revelació per fer-se entendre dels homes). Com més fort i profund el clam d’adoració, tant millor el resultat. “El passat defineix el present perquè la humanitat no és mestressa de la seva pròpia història” (Sigmund Freud, 1856-1939, psiquiatra austrojueu, fundador de la Psicoanàlisi). Déu és Senyor de la Història humana, no pas una “idea” desfasada de la qual avergonyir-se i rebutjar a fi de seguir les pròpies déries indisciplinades i sense punts de referencia històrics ni realistes.
“Jo no et sabia i cap espai de mi
no em duia a creure en altres fites
que aquelles que deixaven
amb pas de vell astut i greu.
Un llunyà senyal del temps
Dibuixant damunt la neu…
Tot era buit de mar i de perfum.
Tot eren platges de miratge i fum
Com una estranya
Llum esperada
Que encèn els ulls només un sol instant
més enllà dels càntics
lluny de tot,
lluny de l’esperança
de fer vibrar els sentits amb força…” (Miquel Martí i Pol).
Tal com fareu amb Ell, Ell farà -amb més benignitat- amb vosaltres. “Qui no ama les obres de Déu, Déu no ama les obres d’aquell” (“Llibre de Proverbis”, Ramon Llull, cap al 1300, el punt més àlgid de la nostra nació). Jesús digué: “M’odien sense motiu” (Joan 15:25).
“Preareu mi qui en temps antic preàveu
e confessant que us dolíeu de mi
i ara que us am pus que jamés amí
tornau-vos llà on de primer estàveu” (Ausiàs Marc)
Déu us ofereix un Contrat de Lloguer en excel·lents condicions, gairebé un xec en blanc, malgrat que bé ens coneix:
“A la part de Llevant, místic exemple
com la flor gegant floreix un temple
meravellat d’haver nascut ací,
entremig d’una gent tan sorruda i dolenta,
que se’n riu i flestona i es baralla i s’esventa
Contra tot allò humà i diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s’alça i prospera
esperant uns fidels que han de venir” (Joan Maragall).
Caigué el mur de Berlín. Quan cauran els nostres, els de les buides astúcies sorrudes?. “Amb poc amor, gran feit no es pot menar” (Llull). “Qui vol ser fort, de la carn es despulla” (Ausiàs Marc). “Els malvats faran cap al Xeol i també les nacions que obliden Déu” (Psalm 9:17).
Què en farem? Segons el que fem, ja podem preveure el propi futur.

La Brama dels Llauradors de l’Horta de València

La Brama dels Llauradors de l’Horta de València, de Jaume Gaçull, ca. 1490-1492?

Fragments de “La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” on queda retratat el tarannà decadent, encara que militaroide, que dugué els valencians a la desfeta durant la Guerra de les Germanies (és pocs anys anterior). El vocabulari militar no té pèrdua.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” fou una resposta satírica, i negativista, (tan típicament descreguda dels valencians) a la proposta les “Regles de esquivar vocables o mots grossers pagesívols” (ca. 1490), d’en Bernat Fenollar, prevere valencià, i Jeroni Pau, canonge barceloní. Al subtítol: “mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la llengua catalana”. Fenollar hi diu que “entre persones de bon ingeni o experiència fàcilment se coneix dits vocables ésser d’Empordà, o d’Urgell, o de Xàtiva, o de les Mallorques…”. Pretenen una llengua catalana unificada, “standard”, cosa que, encara avui, no hem assolit plenament. El llatí i el castellà, la Decadència i la manca de sentit polític faran fracassar i ajornar aquest interessant plantejament sociolingüístic a ca nostra.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

 “Torrent, Alaquàs, i de Vistabella,
Picanya, Mislata, de Quart i d’Aldaia,
i de Benetússer, Montcada i Godella,
d’Albal, d’Alfafar, Patraix, i Gilvella,
i d’Almussafes, també i d’Alboraia:
I de Catarroja, Russafa i Sollana,
també d’Epioca, Carpesa i Paiporta
de Massamagrell, i de Meliana,
de Benimaclet, i de Borriana,
i per abreujar, de tota la horta.
  Venien armats, en tantes maneres
que no puc estar, del tot no us escriga
ab uns marraçans, i espases roperes
i molt engaltades, les grans cervelleres
i en guarda del nas, cascú una espiga.
Portant les cuirasses, damunt ben esteses
sens cloure ni estrènyer, corretges ni baldes,
cuixots i sagnies, de calces Flandeses,
cuirasses prou altes, de tall Genoveses
que fins als genolls, los pleguen les faldes.
  I ab dards, i ses llances, -i esgarradores,
rodelles també, -i prou taulagines,
i ronques, i dalls,  -i bones fitores,
i bons galandarts, -basalarts, podadores,
broquers de set rodes, -i grans pavesines:
Espases caçudes, -i bons maneresos,
estocs, i grans atxes, -i bones visarmes,
gorjals, i manyoples -dels temps que els Francesos
usaven los muscles, -i contra els Anglesos,
molt més que no ara, -exercien les armes.
  Veuríeu punyals, -i espases guarnides,
crueres, i poms -del temps de les xapes,
olent a resclum -les dargues podrides,
i de les ballestes  -les cordes florides,
i en los pavesins -forats i grans trapes:
Qui porta la llança -ab l’hasta corcada,
i plena de pols -i polls de gallina,
qui porta cuirassa  -del tot desllandada,
qui porta l’espasa  -tan fort rovellada,
que traure no en pot  -per res la baïna.
  Qui porta carcaix, -no hi porta les tretes,
qui porta tornet, -no hi porta tellola,
qui porta cordells  -en lloc de tiretes.
qui porta les calces  -tan justes i estretes,
que prest als garrons -lo pes les assola:
Ja tal lo pessiga,   la cota de malla
que fa personatges,   torcent-hi lo morro
i tal s’és armat,   per a la batalla
que par embotit,   un home de palla
que està per al bou,   plantat en lo corro.
  I gent de tal forja, que sembla que fuja
o que ja se’n torne,   del mont de Calvari,
les armes untades,   per por de la pluja,
de calç i de cendra,  de fum i de suja,
mostrant que la cuina, los era l’armari:
La u se afluixa, i l’altre flestoma
al trist cuirasser,   de culpa delliure
per veure tals gestes,  d’ací fins en Roma
iríeu a peu,   car nos pot per ploma
la tal visió, pintar ni descriure…”.

“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” contra lo Venerable Mossèn Bernat Fenollar, prevere, ordenada per lo magnífic Mossèn Jaume Gaçull, cavaller. Fragment.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

Orfes de la Bíblia

ORFES DE LA BÍBLIA

(De la revista “El Temps, 28-3-1994)

Jordi Ventura: “La llengua catalana [amb la destrucció de la Bíblia valenciana i la prohibició d’editar-ne d’altres] perdé una ocasió potser única de tocar les classes populars, justament amb les burgeses i els nobles, d’aquella època dels inicis de la seva decadència”.

“Hem pensat suficientment en les conseqüències que pogué tenir la prohibició de la Bíblia en català?”, es preguntava l’historiador Jordi Ventura en el llibre Inquisició espanyola i cultura renaixentista al País Valencià, premi Joan Fuster 1977, publicat l’any 1978 per 3i4.
Setze anys després, el mateix historiador ens convida a reflexionar a fons sobre la qüestió en el llibre La Bíblia valenciana, editat per Curial a la Biblioteca Torres Amat.
En aquell primer estudi sobre la Inquisició al País Valencià, Ventura, que fa molts anys que es dedica a treballar sobre els conversos d’origen jueu de tots els Països Catalans, defensava per primer cop una tesi que ara ja ha fet molt de camí, en especial entre els filòlegs universitaris valencians, i també entre els historiadors de la llengua catalana, però que en el seu moment només va trobar menyspreu i escepticisme, bàsicament dels historiadors espanyolistes.
Hi deia l’historiador que hi ha indicis, fets, que ens pemeten d’indicar que el Sant Ofici va tenir una incidència negativa important en l’expressió cultural autòctona de les terres valencianes.

Contra la cultura pòpia. “Els processos i les condemnes contra exponents de la cultura autòctona o contra els seus familiars -escrivia- vedaren per molts anys i de manera irremeiable l’expressió d’una cultura pròpia.
En el curs del primer segle de la Inquisició espanyola a València, ens recorda Ventura, desaparegué una capa notable de la societat, base important d’un cercle de lectors i productors de literatura autòctona. Com és, es va preguntar Ventura, que el català arriba al màxim amb el Tirant lo Blanc i els poetes i s’ensorra de cop?
“El fet fou tan ràpid i fulminant -ens recorda- com sobtada és la decadència de la nostra llengua escrita. Els conversos d’origen judaic eren nobles, en part, i mercaders, artesans, intel·lectuals o bé homes de lleis, que constituïen un percentatge important de la societat valenciana de finals del segle XV. Músics, orfebres, escultors, i pintors coneguts. I, sobretot, una llarga rastellera de notaris, de mercaders, d’artesans i de negociants -que ja practicaven, com els Roís, els mètodes més moderns de capitalisme comercial-, els quals acabaren per figurar en les llistes dels reus inquisitorials. La professió de llibreter, al País Valencià i a la resta dels Països Catalans, havia estat tradicionalment judaica i, després, conversa. Eren conversos els que feien els llibres i una gran part dels que els compraven”. La llengua autòctona, la llengua parlada, ens fa veure Ventura, sembla interessar gent amb cultura i posició social molt concreta.
“Els de la cultura oficial s’interessen pel llatí. A la noblesa, en general, la cultura els diu molt poc. Qui es pot interessar per la cultura en llengua vulgar, que no estigui lligat ni a l’església ni a la noblesa? Els conversos, una capa social mitjana, gent amb diners, els quals componen la intelligentsia del País valencià”.

La Inquisició, unificadora. La Inquisició, cal no oblidar-ho, diu Ventura, “és l’única institució comuna al regne de la Corona, és el primer instrument unificador de l’estat espanyol; que no s’oblidi mai, això”.
Com una prova més de la tesi, l’historiador ens parla ara amb detall de la prohibició de la Bíblia valenciana en el llibre de Curial. I ho fa amb el dret i l’autoritat científica que li dóna el fet d’haver descobert el procés que va involucrar els conversos d’origen jueu, els sacerdots i els mercaders de València que,  en el darrer terç del segle XV, van emprendre la tasca d’editar en la llengua vulgar la traducció de les Sagrades escriptures.
Després de tres dècades de recerques, Ventura ha pogut historiar la naixença, la vida i la mort del més famós dels incunables, del qual, durant molt de temps es va dubtar que hagués existit mai perquè no se n’ha conservat cap exemplar. L’últim exemplar conegut es conservava a la Biblioteca Reial d’Estocolm; segons un catàleg. El llibre va tenir la mateixa fi que els exemplars confiscats per la Inquisició: va ser destruït per un incendi l’any 1697.
Només s’havia conservat un colofó, però en la seva transcripció del llibre hi havia alguns errors, tant de llenguatge com d’ordre històric, que havien fet dubtar els especialistes.
Els dubtes van esvair-se quan l’any 1860 el menorquí Josep Miquel Guàrdia i Bagur va descobrir l’exemplar únic al món del llibre dels salms tret de la Bíblia del 1478:
“La Bíblia Valenciana! Quina aventura!”, exclama un dels protagonistes de la primera novel·la negra catalana, La Bíblia valenciana, de Rafael Tasis, que ara es troba a l’abast dels lectors de la mà de 3i4. Com recorden els lectors, Tasis fa aprèixer, en la seva ficció novel·lesca, un exemplar de la mítica traducció, cosa que desencadena una vertigionosa cursa d’assassinats en la Barcelona republicana. L’elaboració de la novel·la també denuncia, en la seva elaboració, un fet lingüístic repressor. Va ser redactada a l’exili, a París, l’any 1944, i no es va poder publicar fins onze anys després.
L’edició tan primerenca de la Bíblia a València, entre 1477 i 1478, la van portar a terme uns quants conversos valencians d’origen jueu. La clientela dels seus 600 exemplars, la van constituir, principalment, els membres d’aquella capa sociocultural, ètnica i religiosa, diu Ventura en la presentació de la històrica de la traducció.

Efectes addicionals sobre la llengua. “Els inquisidors no persegueixen pas la Bíblia traduïda en pla, a causa de l’idioma. Les ordres de destrucció de la Bíblia impresa de Bonifaci Ferrer l’any 1478, la quarta llengua del món en què s’imprimeix, molts anys abans que en francès, anglès, espanyol, danès o suec, com la destrucció d’altres llibres de les Escriptures, es basaven en consideracions teològiques. Volien evitar que els conversos tinguessin accés a llibres que els recordessin els seus orígens. L’instrument de lluita de classes que era el tribunal va tenir efectes addicionals sobre la llengua i la cultura autòctones i la història de la Bíblia n’es una prova més”.
“Quin és el llibre més improtant a tot Europa, durant els segles XVI i XVII? La Bíblia. Sense ella, no hi ha Shakespeare. La versió de King James en anglès ha estat anomenada, amb raó, el monument més noble de la prosa anglesa. Generacions d’escriptors i d’erudits de la llengua anglesa han expressat la seva admiració per la senzillesa, la dignitat, la força, els girs afortunats de les frases, i la cadència i l’encert dels seus ritmes. Sense la Bíblia de Luter no hi ha llengua alemanya. Literàriament parlant, la labor de Luter aconseguí l’establiment d’un llenguatge unificat, d’una norma literària, no gaires anys després d’haver-los donat la seva traducció magistral”.

Un desert. Els països on hi ha la Bíblia, constata l’historiador, tenen una llengua unfificada i bonica. “L’exemplar es queda a les cases. Passa de generació en generació. La majoria aprenen a llegir a la Bíblia. Nosaltres, en quatre anys exterminem la primera traducció i ens quedem en una època de desert. No dic que la Inquisició va perseguir la llengua. La llengua, se’ls en fotia. Però el resultat va ser aquest. La Bíblia és una aportació més que ens va faltar. Del Tirant passem al Rector de Vallfogona. I a València, no res”.
Del segle XV, ens calgué esperar al segle XX, per a tornar a tenir-ne una edició completa en la nostra llengua.
“Gairebé quatre segles i mig sense traducció pròpia de les Sagrades escriptures cristianes -escriu Ventura-, mentre que, al món civilitzat, les traduccions es multiplicaven, basant-se  i millorant-se les unes damunt de les altres al mig de la proliferació, forjant un munt de generacions amb les seves ensenyances i donant-los, alhora, tot un seguit de frases idiomàticament perfectes, que reproduïen el millor d’unes expressions pastades al llarg dels segles, font d’una llengua sempre més afinada i base del mestratge de multitud d’escriptors”.
Sense “aquesta mostra excelsa de la literatura universal”, recorda l’historiador, no
seria possible de comprendre la Divina Comèdia, el Faust, o el Paradís perdut.
Però n’hi ha més. Al Renaixement és notable la influència de la Bíblia i les seves traduccions, parcials o totals, damunt dels exponents del clima cultural emergent a França i a les terres que li eren sotmeses.
Amb la destrucció de la Bíblia valenciana i la prohibició d’editar-ne d’altres, “la llengua catalana -escriu Ventura- perdé una ocasió potser única de tocar les classes populars, justament amb els burgeses i els nobles, d’aquella època dels incicis de la seva decadència. El que hauria estat una fita i un punt de partida, fracassà. I no fou per voluntat pròpia, sinó ben bé per causes externes i de poder superior”.
Jordi Ventura va haver d’esperar una dotzena d’anys per veure com el seu punt de vista sobre la influència cultural i lingüística de la inquisició al País Valencià era recollit i acceptat. “Si les coses van igual de lentes amb la primeva tesi sobre l’absència de la Bíblia, quan es comenci a acceptar-la ja seré mort…”.

Lluís Bonada.

P.D. meva: I crec que, efectivament, ja és mort. Així tractem els nostres grans desembossadors i aclaridors d’embolics.
I, a diferència, d’en Ventura, jo sí crec que la Inquisició fou important per a espaordir directament els catalanoparlants, puix que els inquisidors eren pràcticament tots castellans -i tenien un poder sovint omnímode-, durant els Austries, així com ho eren tots els nostres bisbes i arquebisbes.

Últim full de la Bíblia valenciana

Enllaços

Joventut, racisme i drets humans

Joventut, racisme i drets humans

Educació en la teoria pura i realitats que se n’entren per la finestra

A muntó “progres”, humanistes i gent de candidesa benpensant anaven astorats durant l’Aznarato a tomb de la creixent extensió del racisme entre el jovent, un jovent educat escolarment en el respecte al Drets Humans, la pau, la solidaritat, etc.

0mestalla-16-4-14-copa-final

Però, vegem, per què ara i ací tenim un cert respecte genèric -amb moltes excepcions, cal dir- a alguns Drets Humans?. En primer lloc, hi ha un respecte nominal i superficial cap a tals Drets perquè ja tenen altres mitjans per controlar la plebs, bàsicament la TV i el consumisme, que són els “Drets” que, en realitat, la gent coneix i aprecia més. En segon lloc perquè saben que, a la llarga, les autocràcies no són rendibles econòmicament: provoquen descontent sord i oposició mal controlada. Els escau  molt més tenir el corralet tranquil i distret, sense aldarulls que transbalsin la Religió Oficial (és a dir l’Economia).

Ara bé, de gaidó, amb els fets consumats, els Ministeris de l’Interior -cínics i realistes com Talleyrand- es passen aquestes belles teories virginals per l’entrecruix i, per suposat, creen tots els GALs, narcotràfics o transgates o watergates que tenen a bé de crear. Llur llibre de capçalera és el de Maquiavel.
SENEFA 005cjj9ezmw0aapkwz20030123elpepidep_3
SENEFA 005
El jovent, més intuïtiu i menys intel·lectualoide que els nostres liberals eramistes i capquadrats de la teoria pura, copsa aquest rerafons de la qüestió: El monetarisme. L’emblanquiment de diners negres, el tràfic d’armes, etc. ha enfortit l’economia espanyola, i el jovent, sovint elemental, superficial i barroer, se’n sent orgullós. Quan hi ha pela, ser “appanyó” és un orgull, més si guanya la “Selession de Fumbol”.

Orgull implica menyspreu. A qui?. Als més febles, per suposat, als pobres, als desconeguts, als “raros”. O sia, als estrangers, als catalans (estrangers per a ells, al capdavall). Per cert, el nom que els invasors anglosaxons donaren als indígenes celtes fou “Wales” (Gal·les) que, en antic saxó volia dir ni més ni menys que “estranger”.Aprenem-la bé.

derecho-no-aprender

Ser racista “appanyó” és més còmode. Tuda menys neurones.

“Para hacerse Ultrasur hay que ser salvaje. Sí, bestia a secas. Ser lo más roto que haya en el mundo. Si reúnes estas condiciones, pues, te vienes al Estadio Bernabeu y te haremos una prueba (…) Nosotros tenemos nuestra prueba reina, la prueba preferida y la que da la mayor puntuación. Te explicaremos en qué consiste: hay que matar a un catalán o algo así” (Interviú, nº 395, desembre de 1983).

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència

PSICOANÀLISI I AUTOCRÍTICA: UN CERT TARANNÀ CATALÀ PREOCUPANT, ORIGEN DE LA DESFETA, DE L’OPRESSIÓ I DE LA DECADÈNCIA

Un viatge en el temps sobre alguns detalls caracteriològics.

    • «Correlativa a aquesta bona tradició, hi ha la dolenta, anota Cardó, que s’inicia molt d’hora. L’esperit de llibertat, quan no és controlat per una consciència moral exigent, degenera en rebel·lió i discòrdia, les dues tares que presenten invariablement les males èpoques de Catalunya» (“Les dues tradicions”, Barcelona 1977, p. 87).

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 02

Segle XIV

  • 11.2.1363: El Cerimoniós, enmig la guerra contra Castella, que ha envaït Aragó i València, pronuncia un patètic discurs blasmant els egoismes i la irresponsabilitat dels diputats i els increpa: «muiren, qui ens volen fer a tuits morir!» (tuits: tothom).
  • 1375, a les Corts de Lleida: El comte-rei Pere el Cerimoniós, desesperat per la inhibició dels diputats catalans (sempre amb els braços enfrontats) enmig una forta crisi, al·ludeix a la possibilitat que “a Catalunya no hi hagués rei”. “…car lo Rey de Castella entra en Aragó e regne de València, on ne pres la més part, ab prou barataries e trafagaries que les gents dels dits regnes feyen” (“Històries e conquestes de Catalunya” cap. XLIIII, d’en Pere Tomich).

Segle XV

  • “Som com els ases de Sòria, que porten or i mengen palla” (“Tirant lo Blanc”, de Joanot Martorell).
    Joanot Martorell profetitza que València “vendrà per temps en gran decaïment”: “d’açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada…” (“Tirant lo Blanch”).
  • “…Llevau-los les traves, fluixau lo cabestre,
    jaquiu-los anar, a regna ben solta,
    i de tals deixebles jamés siau mestre,
    que per molt que fósseu subtil i més destre,
    eixir no en porieu sens molta revolta” (“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València”, ca. 1490). Exactament com passa al Racó quan obric un fil de debat.

Segle XVI

  • En Milà, en un debat entre diversos nobles, fa dir a la dama Joana Pallars: “Señora doña Violant: Amagau lo Valencià, que Castellans van per la terra: que per burlar de nostra llengua nos furten les paraules, y porten les a Castella per a fer farçes ab ella, que mones son de Valencia, parlant ab reverencia” (Lluís del Milà, El Cortesà).
  • 1559: Jaume Rasquin -valenciano hijo de un mercader francés- emprende expedición a Rio de Plata y enrola a más de 100 valencianos (cosa rara que catalanes fueran a América a estas fechas, pero se trataba del tipo Enrolate en la Legión). Uno de los expedicionarios, castellano, observa que “Todos o los más valencianos que iban en el viaje eran hombres de bando (=bandoleros) y homicidas y fugitivos, ecepto algunos caballeros que iban muy honrados, más al fin son valencianos y de menil condición, porque son de cuadrilla”.

Segle XVII

  • 1625: Pere Joan Porcar, al seu Dietari: Els “malaventurats, i molls, i temerosos, i amedrentats valencians” (Porcar) hi claudiquen: més càrregues fiscals per “oprimir el poble” i tot per nodrir guerres de religió remotes. Desmantellament total de qualsevol força rectora del regne teòricament sobirà: L’aristocràcia valenciana queda definitivament liquidada a Montsó com a força rectora valenciana amb un gest melodràmatic de despotisme reial per atènyer uns impost exhorbitants per a la guerra: “Aquí yace un reino entero…” dirà un epigrama anònim “que ixqué el dia que fón vençut el Estament Militar”.

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 03

Segle XVIII

  • Un cert cofoisme cals principatins és cosa antiga i típica, quan les negociacions del 1705 amb els anglesos, els catalans encapçalats per Antoni de Peguera i Domènic Perera ja criticaven els castellans per maldestres i es consideraven ells mateixos molt superiors. L’espanyolum serà potser imbecil, però el catalanam pateix d’altres imbecilitats, potser més greus i a més és massa individualista i té més tendència a la malícia pocasolta, divisionista, mentre que l’espanyolam és tribal i està unit, i llurs dirigents no es mamen pas el dit, sinó que penquen de valent per mantenir el botí de guerra, el mamellot colonial.
  • “Poble espanyol, ets de plànyer! En els mateixos béns que la natura t’ha prodigat, trobes la causa de la teva eterna misèria; la bellesa del teu país i les seves riqueses naturals són justament les causes de la teva indolència i de la teva incúria, igual que les mines de Mèxic i del Perú han nodrit el teu orgull i els teus prejudicis. Heus ací una opinió que, a primer cop d’ull, semblarà paradoxa; és el lector qui l’ha de meditar i l’ha d’apreciar. Qui dubta que Espanya ha de menester una regeneració que no ha d’ésser sinó el resultat d’una invasió estrangera, l’única que pot reanimar en el cor dels espanyols aquell fogar de patriotisme i d’emulació que perilla d’extingir-se totalment? Si Espanya ha de reprendre el seu gloriós lloc en la gran família europea, ens fa molta feredat per ella que no sia a costa del més terrible daltabaix. Sols el llamp pot despertar aquests esperits de bronze” (“Història de ma vida”, de Giacomo Casanova [Jacques Casanova de Seingalt], 1725-1798, aventurer i gran bandarra venecià, parlant especialment de la decadència que veu a la ciutat de València, 1769).

Segle XIX

  • “No hi ha res més pobre i trist al món que aquest pagès, que no sap fer més que pregar, cantar i treballar, i que, a més a més, pensa. La seva pregària és una fórmula estúpida que no té el menor dels sentits per al seu esperit, la seva feina és una operació muscular que cap esforç de la seva intel·ligència no li ensenya a fer-se’l més senzill, i el seu cant és l’expressió d’aquesta monòtona malenconia que l’aclapara inconscientment i la poesia del qual el commou sense revelar-se-li. Si no fos per la vanitat que de tant en tant el desperta de la seva letargia enzant-lo a ballar, dedicaria els seus dies de festa a dormir” (“Un hiver à Majorque”, 1838, per George Sand [Amadine Lucie Aurore Dupin], 1804-1876, novel·lista romàntica parisenca, protofeminista, amant de Chopin).
  • “Faltava poc per arribar a València, allò eren els afores, el poblet del Grau, a mitja milla de València. Allà podríem agafar un tren que eixiria una mica més tard o, si no, allà esperant, simples carros de dues rodes amb un sostre de lona, una mica més grans que els Simons i menors que els nostres carros del pa, però més alts, i amb coixins. En el punt de desembarcament ens vam veure assetjats per xicons bruns i carregadors d’aspecte ferèstec, s’empenyien i copejaven els uns als altres, se’ns tiraven damunt barallant-se per portar els nostres equipatges fins a la duana” (“Viatge per Espanya: de Perpinyà a Màlaga”, a València, per Hans Christian Andersen, 1805-1875, escriptor danès de famoses rondalles).
  • “Vaig eixir a un carrer molt concorregut que em va conduir fins a una plaça ampla, per on la gent transitava a peu o cavalcant en mules. La majoria eren llauradors, d’aspecte fornit, amb pintorescos vestits. Portaven “saragüells”, una mena de pantalons curts amb les cames fins als genolls nus, les sandàlies de cuir anaven lligades per damunt de les calces blaves; també un faixí vermell i una camisola verda herba amb cordons, el pit nu i, penjant de l’espatlla, la típica manta de ratlles. Al cap, un drap a manera de turbant, i a sobre un barret de palla d’ala ampla; era una cosa portentosa. D’altra banda, aquesta gent no té bona fama, diuen que porten la navalla molt solta al cinturó; fa anys anaven sempre de baralla amb els veïns de la ciutat, que per la seva banda, semblen d’una altra raça -cosa que llurs cabelleres rosses semblen indicar” (“Viatge per Espanya: de Perpinyà a Màlaga”, a València, per Hans Christian Andersen, 1805-1875, escriptor danès de famoses rondalles).
  • “Tenim, doncs, molta gent ocupada a treballar en l’element variable i transitori, on les formes externes i visibles, en el que en podríem dir el cos venerable de la pàtria; mes de treballar en son esperit pocs se’n recorden. Alabem la bona qualitat de la font i ens aprofitem de l’excel·lència de ses aigües; estimem els sentiments catalans potser superiors als dels altres homes; ponderem el caràcter que distingeix els fills d’aquesta terra; mes molts dels nostres miren amb indiferència i tal volta amb menyspreu el vell esperit català que tot això engendra, i no saben capir que el més necessari és fomentar la substància de la pàtria. La nova generació catalana sap aprofitar els tresors; potser fins els malgasta; manifesta una generosa activitat, mes sa força de produir per ara és molt limitada, i en lloc d’augmentar-se, veiem cada dia minvar el sagrat dipòsit de la pàtria; havem de procurar no convertir la nostra regió en una societat de sols literats i artistes, que fóra gran afront per a la pràctica raça catalana. Els caràcters s’emmotllen al figurí parisenc o madrileny el mateix que els vestits, i això arriba fins a la classe popular, sempre més aferrada a la tradició; i tot sovint pels carrers de Barcelona s’ou el rústic carreter cantar malagueñas al so de l’estepec de les xurriaques” (“La tradició catalana”, cap. I, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, cofundador del catalanisme modern).

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 01Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 04

Segle XX

  • “Escrivíem. Disposàvem d’unes normes racionals per a escriure. Cultura-economia-política. Bon programa. Cada dia un nou pas endavant. Endavant. Fa bonic una pàtria endreçada, sòlida, amb equips competents. Sentir certa prepotència envers els veïns, que a un l’hagin convertit en un novíssim manxesterià –ho deien sovint- dins un procès industrial enlluernador. Ho estimàvem profundament, i ho anàvem construint com una estàtua, cada dia més evolucionada, més envejada, més alta (…) Ara, caiguda l’estàtua, no em quedava altre recurs que exiliar-me, que ser un més en aquell caòtic i grotesc i sublim i miserable èxode. I que no em preguntessin si havia fet tot el que podia per defensar aquella terra de la qual desertava” (“Els vençuts”, 1955-1982, d’en Xavier Benguerel, 1905–1990, escriptor barceloní exiliat).
  • “Batista i Roca recalcava la lectura d’un llibre que no gaire més enllà va publicar-se –L‘aptitud econòmica de Catalunya, de Carles Pi Sunyer–, on es fa un detallat estudi del nostre caràcter bo i remarcant-ne les falles, va intensificar d’allò més el seu afany d‘organitzar entitats que fomentessin les qualitats de la gent o li fessin superar defectes, limitacions i rutines” (La seva millor lliçó, Avui, 8-1979, per Carles Muñoz-Espinalt).
    “…si em féssiu resumir la seva manera d’ésser, ben de pressa us diria: Batista i Roca tenia una supersensibilitat per a captar el tarannà dels catalans i, constatant-ne falles, es servia del mètode pedagògic que fos, per veure si ens esmenàvem. Volia uns catalans amb menys complex d’inferioritat” (Carles Muñoz-Espinalt, 1920-1993, patriota català fundador de la Psicoestètica).

Psicologia Col·lectiva i el Políticament Correcte per Desagnar el Vot Progressista

PSICOLOGIA COL·LECTIVA I EL POLÍTICAMENT CORRECTE
PER DESAGNAR EL VOT PROGRESSISTA

1.-ELS CINC ROVELLS DE LA PSICOLOGIA COL·LECTIVA
¿Quines vénen a ser les 5 potes de la psicologia col·lectiva? (Nota: la gent és com és i el fons psicològic és prou monolític, de fet podríem parlar d’uns certs límits de la natura humana)
-Família. Es allò més valorat per la ciutadania espanyola
-Nació. Les idees nacionals són bàsiques des del Paleolític: l’espai vital del clan. I no han canviat tant, només han estat modernament prostituïdes pels Estats-nació (Espanya no és una pàtria, sinó el patrimoni d’una Dinastia i d’una Oligarquia).
-Diners. Una cosa que, encara que no se’n tinguen, sempre es miren bé. Espanya, primera potència mundial de loteries. En una enquesta ix que el 81% de les dones prefereixen i trien marit per l’status social o els diners i no pel físic ni la joventut.
-Sexe. Es un tema que, sobretot la joventut, no vol que li’l toquen amb prohibicions. A partir de certa edat sexe i diners poden estar massa interrelacionats.
-Déu / creences. Encara que la pràctica religiosa en Occident està en decadència, més del 80% de la població mundial té creences o una religió. Atacar sense més “la idea de Déu” o “la tradició judeo-cristiana” (que ha salvat la societat de la lapidació i donat democràcies estables inconcebibles en unes altres cultures) tampoc no pot ser gens popular per més que la majoria de la gent no sia especialment devota. Provoca majoritàriament desconfiança intuïtiva (i “la 1ª impressió és la que perdura”, diuen).

Cmdb_MzWEAACQRp

2.-COM ACTUA EL POLÍTICAMENT CORRECTE
“Aquells que són més delicats sobre la terminologia «políticament correcta» [la nova Inquisició contra l’heretgia] no són els negres habitants del gueto, immigrants asiàtics, dones maltractades o persones impossibilitades, sinó una minoria d’activistes, molts dels quals no pertanyen a cap grup «oprimit», sinó que provenen d’estrats socials privilegiats. La correcció política té el seu major arrelament entre els professors d’universitat, els quals tenen feina segura amb salaris confortables i, la majoria d’ells, són homes blancs heterosexuals de famílies de classe mitjana” (Ted Kaczynski, anarquista)

Què fa l’Establishment amb aquestes dades (que estudien sistemàticament i profunda a través dels seus Think Tanks)?
1) Enfronta l’esquerra amb els valors bàsics de la societat: Família, diners, nació i creença espiritual o religiosa.
Com? Imposa a l’esquerra de fer-se portaveu de 4 menes d’atac a la psicologia col·lectiva bàsica.
-Família: A través de l’agenda/ideologia de gènere esmicola una família nuclear que no serveix ja per als seus plans actuals del Capital. La família nuclear (ideal per a l’època del industrialisme occidental) es troba en dissolució en països occidentals, a causa de la precarietat dels drets civils dels marits-pares. Això afebleix la solidaritat social, intergeneracional, de classe, etc. Mentre que el patriarcat (ex. l’actual islam) és invasiu, el matriarcat (occidental) i l’individualisme simplement
hedonista és immediatista, sense calcular perspectives futures. Es a dir, decadent.
-Nació: A través de les ideologies multicultis suposadament internacionalistes o cosmopolites (cosmopaletes) ataquen no pas els Estats-nació (que per forts, hi són immunes), sinó les identitats de nacions sense Estat oprimides pels Estats-nació. Una de les principals eines per a la revitalització econòmica capitalista i per a crear un fang d’asfalt “multiculti” que anorreï les llengües sense Estat propi que les defensi és la imposició de la immigració massiva no integrada. El multiculturalisme de ghettos hostils que patim no té res a veure amb l’ideal, que seria un interculturalisme ben integrat i un percentge més apropiat d’immigració.
-Creences: A través d’ideologies prefabricades i orientalismes multicultis esmicola igualment les arrels espirituals pròpies. I amb la destral d’una certa egolatria hedonista, proclama un ateisme més de consum i superficial que ideològic.
-Diners: A través de la pobresa imposada des de dalt, i de les ideologies utòpiques reactives, ataca “els diners”, cosa inconcebible per al país de les loteries que són els espanyols. Voler tenir diners no és necessàriament injust o reaccionari, tot depèn de com es guanyen i en què es despenguen.

ClEZ24CWQAA4M3X

-Sexe: Tanmateix l’esquerra actual no ataca la llibertat sexual, al revés, la promou acríticament no tant com un acte natural o fisiològic sinó com si fóra un mèrit cívic, amb medalla. El fal ara s’ha fet doctrinari. Tanmateix la multiplicació excessiva de promiscuïtat no contribueix a crear lligams socials forts, sinó que crea un panorama hedonista i inestable, típic de les societats en plena decadència.
Naturalment, l’actual esquerra d’oficina i de festeta, en atacar (a través del Políticament Correcte (PPC) imposat oficialment com a ideologia ortodoxa i incriticable, amb policies del pensament pertot, vegeu Orwell), 4 de les 5 potes de la psicologia popular, el resultat és que està essent desconnectada per l’Establishment de les bases populars. El Poder està desenganxant l’esquerra del poble a fi de destruir-nos, al poble i a l’esquerra. Es fàcil de constatar en la decadència en vots de les esquerres pertot Europa.
I a més el Poder curtcircuita la relació esquerra-poble amb una ideologia (P.P.C.)  d'”il·lusió mediàtica” que ha imposat des dels aparells que controla (polítics i mediàtics).
I l’esquerra acrítica, aburgesada, superficial, virtual i
burocràtica s’ha engolit l’hamet amb un entusiasme mancat de dignitat, d’obertura mental ni de real solidaritat pràctica.

2) En canvi des del Poder deixen per a la Jerarquia eclesial (la catòlica en el nostre cas) la tasca d’atacar “temes sexuals” com si el cristianisme fos prohibicions contra el 6è manament. Però si llegim la Bíblia i els primers cristians veiem que el sexe només hi és un tema secundari, mai no és un tema central com manipuladament el presenten els jerarques religiosos aliats al Poder econòmic i polític a fi de desenganxar l’esquerra i el jovent de qualsevol arrel espiritual estabilitzadora.
D’aquesta manera separen la joventut de la creença i de les tradicions i també respecte a les generacions de més edat, tot desconnectant la fe com a eina social d’autodefensa contra la tirania (cosa que ha estat també sovint al llarg de la Història, per ex. Cromwell, els quàquers, Tolstoi, Gandhi, la Teologia de l’Alliberament…). Al capdavall, què fou el cristianisme originari (sense prostituir) sinó un moviment totalment afora “del sistema”?
La religió en mans populars és també massa perillosa per al Poder. N’han de desnonar “els rebels” i privatitzar-se-la. Com tot.

Tot el que han fet és com l’art guerrer de l’estratègia i la tàctica aplicat al maquiavelisme polític modern.
Es tracta d’una complexa i treballada obra d’enginyeria ideològica perfeccionada al llarg dels segles per les classes dominants per controlar l’ingenu poble treballador.
Talment com deia la inscripció a “The Lord of the Rings/ El Senyor dels Anells” (ca. 1954, de John Ronald Reuel Tolkien, 1892-1973, escriptor anglo-sudafricà): “Un anell per governar tothom, un anell per trobar-los, un anell per aplegar-los i relligar tothom en les tenebres”. Deixeu-nos-hi substituir “anell” per “Ideologia dominant imposada” i ho comprendrem (si és que no ens han trepanat massa el cervell i encara volem comprendre-ho).

CmTq44LWgAAIs_u

3.-TRES FORATS DEL VOT PROGRESSISTA
Hi ha tres temes bàsics a través dels quals la dreta furta els vots a l’esquerra: familia, immigració i cristianisme.

-Família: Es allò més apreciat i volgut per la ciutadania i la taxa demogràfica és la base per a les pensions i la continuïtat d’una nació. En insistir tant l’esquerra en l’avortament, la sexualitat i les doctrines de gènere (infiltrades dins l’esquerra via subvencions-Psoe-universitats) molta gent no dretana s’espanta (recordem que a l’Estat els qui es tenen per dretans amb prou feines arriben al 20%. La gent veu les separacions i les arbitràries i sexistes lleis “de gènere” (que igualment recolza el PP, però com d’amagatotis) i no en vol saber res.

-Immigració: Des del 1990 la immigració, dissenyada internacionalment i a requesta de Bancs i empreses, ha anat creixent a can nostra. Ha estat utilitzada per a moltes coses: atiar la xenofòbia i el vot dretós reactiu, abaixar sous, fer negocis bancaris i immobiliaris, comprar vots a canvi de favors, destruir la cohesió local i el teixit de la petita empresa, minoritzar les llengües no-castellanes, etc… Mentre el PP hipòcritament fa el paperot de no simpatitzar amb la immigració (quan els immigrants hi són perquè el PPsoe ho ha volgut!), mentre en trau tot el suc que pot, la “gauche divine” políticament correcta, que viu en barris residencials o treballa en la Universitat accepta un multiculturalisme de cartró, disgregador, que a ells no els afecta negativament, però sí a la classe obrera local, que es rebota i simpatitza amb l’extrema dreta, sobretot pel gihadisme: així està passant pertot Europa mentre l’esquerra fa cara d’afavada.

-Cristianisme: Cap al 60-70% de la població es considera cristiana (la meitat d’ells també progressistes). Que realment ho siguin o es tracti de tradició, és tema a banda. El cas és que la cristianofòbia que de vegades empra certa esquerra i “progres” no fa gens de goig a aquest sector, que no té directament la culpa del clericalisme ni de la Inquisició ni del nacional-catolicisme.

Psicologia Col·lectiva i el Políticament Correcte per Desagnar el Vot Progressista

Per tant: l’esquerra no ha de jugar el paperot autoanihilador d’antifamília, cristianofòbia i indiscriminadament pro-immigració massiva/multiculti, perquè això és justament el que vol la dreta per guanyar en eleccions, malgrat que la majoria del país es declara progressista. Es la garrama que fa la dreta, però a una esquerra aburgesada i burocratitzada li solen passar totes altes.

L’esquerra, en comptes d’anar sempre com si fos el mestret resaberut de la pel·lícula, faria bé d’escoltar-se més la gent i saber per què la gent pensa d’una determinada manera, abans de voler imposar-li els slogans de rigor.
Perquè si el feixisme es fica en allò “més popular” és perquè l’esquerra és suficientment buròcrata i ruca com per no voler fer cas de les necessitats i sentiments de la gent sinó voler imposar-li les ideologies fashion que suposadament l’esquerra fabrica.
I dic suposadament perquè sovint no crec que siguin ni ideologies realment esquerranes ni que les fabriqui realment l’esquerra.

Imatge2

—— ARTICLES RELACIONATS ——

Els perills del descontrol sexual

Els perills del descontrol sexual

  • “El desig o satisfacció sensual no és, doncs, quelcom que tenim…sinó quelcom que escapa a la nostra persona” (“Moral i nova Cultura”, Xavier Rubert de Ventós, el més interessant filòsof català contemporani, exeurodiputat i independentista)
  • “En aquest segle, el fal s’ha esdevingut doctrinari”. (Henri Michaux).
  • “És tot purament secundari i més decadent que el més solapat intel·lectualisme.
    Aquest amor teu per la passió i els instints animals, què és sinó la forma pitjor i última de l’intel·lectualisme?”
    (“Dones enamorades”, 1920, de David Herbert Lawrence, 1885-1930, poeta i novel·lista britànic).

El PORNO

La taxa de reproducció dels catalanoparlants és de les més baixes del mon: deu rondar un 0’5% quan el mínim per assegurar un futur és del 2’1%.
Ens volen extingits.
Un “Holacaust” que no es noti.

El pansexualisme duu a la decadència i la fracturació social de moltes maneres.
Es el que injecten en vena els enemics de Catalunya a la societat catalana.

ADDICCIÓ AL SEXE
“Els esperits desmembrats pel sexe no assoleixen la pau fins que la vellesa i la impotència els persuadeuixen  que el silenci i la tranquil·litat no tenen res d’hostils” (“Quartet d’Alexandria” 1957-60, Lawrence Durrell, 27.2.1912 a Jullundur- 7.11.1990, novel·lista britànic)

Hay personas que viven en una constante obsesión por la sexualidad, que acaba perjudicando su calidad de vida

JUGAR AMB FOC EN EL SEXE

Experts de la UOC analitzen aquestes pràctiques de risc sexual juntament amb l’escena de ‘sexe al metro’

…………………………………………………………

“Jo no prometo res.
Només camino
(mullant la ploma al cor,
que és on cal sucar l’eina…)”
(“Cançó per a en Joan Salvat-Papasseit”, de Joan Manuel Serrat).

“Plena de seny, donau-me una costra
del vostre pa, qui em lleve l’amargor:
de tot menjar m’ha pres gran dessabor
sinó d’aquell quim molta amor me costa”.
(Ausiàs March, 1397 ó 1400-1459, València, “el gran català d’amor mestre”).

“Els homes de natura demoníaca no saben allò que han de fer o evitar. No hi ha puresa ni veracitat ni honradesa en ells.
Neguen l’existència d’un ésser Suprem en l’univers, i creuen que tot naix de la unió dels sexes, sense cap altre mòbil que el desig…
Incansables en llurs desigs, arrogants i vans, llurs fites són fosques i impurs llurs actes.
Presos d’ansietat contínua, tenen com a única meta els goigs sensuals, car són incapaços d’albirar res més”.
(“Bhagavadgita”, llibre de saviesa hindú, 16; 7-8, 10-11).

Mites amb Peus de Fang

Mites amb Peus de Fang

LES MISÈRIES ÍNTIMES DELS INTEL•LECTUALS, article publicat a EL PAÍS, del llibre “La Gran mentida dels intel•lectuals” llibre publicat als EUA i França sobre la desconeguda vida privada de grans personatges de la història universal. Paul Johnson, professor i periodista britànic n’és l’autor.
Jean-Jacques Rousseau
De Jean-Jacques Rousseau (1712-1778), teòric de la bondat de la natura humana i del liberalisme romàntic, afirma que fou un mitòman, exhibicionista, paranoic, cleptòman i avar. Quant a orgull, ell mateix deia: “Deixaria aquesta vida amb aprenhensió si arribàs a conèixer un home millor que jo, amb un cor més amorós, més tendre, més sensible”. Tal afirmació és el súmmum de la hipocresia, ja que de la seva amant, Teresa Levasseur, qui l’acompanyà 33 anys, va escriure: “Mai no he sentit ni un pèl d’estima envers ella”. Potser per això sols la prengué per muller a la vellesa. També fou capaç de dir coses com aquesta. “La meitat dels fills nascuts moren abans del seu vuitè any. Això és el llei de natura; per què intentar contradir-lo?” (“Mile, ou de l’education”, 1762).  Aquest mateix famós filòsof, amb fama de defensor i amant de la humanitat, i en particular dels infants, tot defenent en gran part de les seves obres l’atenció i l’educació infantil… mentre lliurava el seu primer fill, l’hivern del 1746-47, en un paquet, a un orfanat: igual com va fer amb els quatre fills posteriors, sense que cap d’ells no en rebés ni el nom. Així doncs, aquest pare de la teoria del “bon salvatge”, etc., amb quina autoritat en pot parlar?.
JEAN-PAUL SARTRE
Jean Paul Sartre (1905-1980), filòsof existencialista i marxista, hi és definit com a tirànic i orgullós, a més de desendreçat, dispendiós, alcohòlic i femeller, tot arribant a mantenir en una època de sa vida, relacions amb quatre dones al mateix temps. En una altra biografia de Sartre, esmentada per Johnson, consta que consumia una gran quatitat d’amfetamines, aspirines i barbitúrics, a més de dos litres d’alcohol diaris.
KARL MARX
Sobre Karl Marx (1818-1883) l’article diu que fou un balafiador, i no pagà mai a la serventa i amant seva (vivia alhora amb la muller), Lenches, la qual visqué amb el defensor de la classe obrera al llarg de 45 anys. Amb Lenches, la criada, tingué un fill que mai no reconegué per tal de preservar la seva reputació social.
A més no deixà casar-se a la seva filla amb un xicot pobre, volgué casar-la amb un altre de ric. És xocant aquesta actitud en el mentor de la revolució proletària.
Aquest nom que féu servir, a més, no era pròpiament el seu, ja que el seu nom real era Moses Levy Mordecai o Mordechai, però per patir d’autoodi, se’l canvià i n’adoptà un de gentil, que quedava més jacobí.
Per cert, Marx era totalment contrari a l’avortament, entre altres punts que el diferencien de l’actual esquerra. Considerava que la prole era el capital del proletariat.
Així mateix era molt eurocentrista, opinava que els pobles del Tercer Món eren incapaços d’autogovernar-se.

Persecucions anticristianes 02

Persecucions anticristianes

AL SEGLE XX
Doncs bé, només al s. XX calculen que uns 45 milions de cristians han estat assassinats per l’odi cristianòfob. Molts d’ells poden ser qualificats de màrtirs: Persecució dels cristians (Wikipèdia)estalinistes

A més cristianofòbia, més desastres:

armenis crucifixats pels turcsArmenis crucificats pels turcs a principis del segle XX

Hi ha banalitzadors del genocidi marxista/stalinista. Negacionistes del genocidi stalinista, per la via del silenci.
Ningú no assassina ateus per ser-ho, en canvi, cada any són assassinats més de 165.000 cristians pel simple fet de ser-ho i els grans “moderns, cientifistes, solidaris, internacionalistes”, etc…no baden boca.
Pura hipocresia i manca de respecte pel proïsme i pels drets humans.
Prou de fomentar el pensament tercermundista dels fracassats i de les Dictadures genocides:

“El nacionalsocialisme i la religió no poden coexistir …El més dur cop que mai hagi colpejat la Humanitat fou l’arribada del cristianisme. El bolxevisme és fill bord del cristianisme. Tots dos són invencions jueves” (Adolf Hitler, juliol de 1941, segons Rummel Rudolph, immediatament després de l’atac a la URSS).
“Parlant històricament, la religió cristiana no és sinó una secta jueva… Després de la destrucció del Judaisme, l’extinció de la moral d’esclaus cristiana hauria de seguir, per lògica” (Xerratòrum de Hitler, extret de Viquipèdia).
“Autodisciplina: La llibertat és sols per mitjà del control.
Acció: Decideix-te i surt a la tempesta del viure.
Patiment: Consagra com és menester allò que s’ho mereix a una mà més poderosa.
Mort: Més alt convit en el camí a la llibertat” (Dietrich Bonhöffer, 1906-1945, pastor evangèlic de l’Església antihitleriana).

AL SEGLE XXI

– Per islamistes:

Matances contra cristians a l’Africa:

Pistes que indiquen la veritat del cristianisme 01Cristians cremats vius a Nigèria per Boko Haram

Cristians crucificats:

– Per estalinistes:

Read more at http://www.wnd.com/2012/07/70000-christians-locked-in-concentration-camps/#Zs546yWR8fxJW8Ug.99

A Corea del Nord n’hi han fins i tot a l’aire lliure.
Ara bé, solen ser els bojos més perillosos els qui fan manicomis ideològics on tancar els qui pensen distint, perquè són molt curts de mollera i d’ètica i estrets de cor.
La cristianofòbia són camps de concentració en projecte.

“El 1934, un sacerdot, el pare Irakli, va viatjar a Alma-Ata per visitar a uns creients deportats. Mentrestant, van ser per tres vegades al seu pis de Moscou per arrestar-lo. Al seu retorn, les feligreses van acudir a l’estació i no van consentir que tornàs a casa: el van amagar de casa en casa durant vuit anys. Va patir tant el sacerdot amb aquesta vida de persecució, que quan al final el van detenir el 1942, va cantar alegres lloances al Senyor” (“Arxipèlag Gulag”, d’Alexandr Isaievitx Soljenitsin, 1918-2008, literat rus expresoner dels camps d’extermini de la URSS).

EPÍLEG
Quants ateus han estat assassinats enlloc per ser-ho? Quants ateus estan tan convençuts de l’ateisme que es deixin matar? Segurament no n’hi ha ni un.