Arxiu de la categoria: Dolor i Addiccions

Cant Espiritual (El cant proto-luterà d’Ausiàs)

  • El protestantisme, que bàsicament és hermenèutica bíblica més o menys afortunada, no és tan estrany a Catalunya com pugués pensar-se, i no sols pel nostre caràcter de vegades titllat de “fenici”, “calvinista” i tòpics per l’estil.
  • Durant l’Edat Mitjana, fins que fou definitivament prohibida pels Reis Catòlics i encara més per Trento, la Bíblia era una lectura molt comuna entre les capes albabetitzades de la societat catalana, els nostres mateixos reis la coneixien bé, perquè en llurs discursos l’esmenten contínuament, i igualment els nostres autors clàssics.
  • Potser allò més paregut al sentir del mateix Luter és el famós Cant Espiritual d’Ausiàs March, del qual us faig un resum modernitzat (adaptació lliure), per poder copsar-ne millor el sentit.

CANT ESPIRITUAL

(Fragments, en versió moderna, lliure i demòtica)

Ja que sens Tu ningú a Tu no arriba
Dóna’m la mà o pren-me els cabells i alça’m
Si no t’estenc la meua mà a la teua,
Quasi forçat a tu mateix estira’m.

Jo vull anar cap a Tu a l’encontre
No sé per què no faig lo que voldria,
Segur estic d’haver voluntat franca
I no sé què a aquest voler em tanca.

Vulgues, Déu, teu vull ser, que ho vulgues,
Fes que ta sang mon cor dur entendresca:
De semblant mal en va sanar molts altres
Ja en el tardar ira em fas entendre.

Perdona’m Tu si com un boig te parle
De passió sorgeixen mes paraules
Dreçar-me vull, i cas no em fan mos passos
L’Esperit teu allí on li plau insufla.

A tu deman que el cor meu enfortesques
Tant que el voler amb el teu voler lligue,
I ja que sé que el món no m’aprofita,
Dóna’m esforç que del tot l’abandone,

I el gran goig que l’home bo en Tu tasta,
Fes-me’n sentir una poca centella,
Perquè la carn meua, que se’m rebel·la,
Tinga afalac, i del tot no s’hi opose.

Ajuda’m, Déu, que sens Tu no em puc moure,
Perquè el meu cos és més que paralític!
Tant són en mi envellits els mals hàbits
Que la virtut, tastar-la m’és amarga.

Oh Déu, favor! Capgira’m la natura,
Que mala és per la meua gran culpa;
Per contemplar Déu l’ànima ha estat feta,
I contra Ell, blasfemant, es rebel·la.

Tot i que sóc mal cristià per obra,
Ira no et tinc, ni de res no t’inculpe;
Estic segur que Tu sempre bé obres,
I fas tant bé donant mort com la vida:

Tot és ben just quan surt del teu poder,
I tinc per boig qui amb Tu està furiós
Per voler mals i per ignorar béns,
És la raó que els hòmens no et coneixen.

A Tu veig just, misericordiós;
el teu voler, sens mèrits, agracia;
dónes i prens de grat el do sens mèrits
si el just té por, molt més jo no haig de tèmer?

Per més que Tu et mostres irascible,
Falta és això de la nostra ignorància;
El teu voler sempre guarda clemència,
L’aparent mal teu ja és bé inestimable.

Perdona’m, Déu, si t’he donat la culpa,
Que ser aquell culpable jo confesse;
Amb ulls carnals he fet els meus judicis:
Il·luminar dins de l’ànima vulgues!

No té repòs qui altra fi s’espera,
Perquè en res més el voler no reposa;
Tal com els rius que corren a la mar
Tots els finals així dins Tu se n’entren.

Ja que et conec, esforça’m a estimar-te!
Vença l’amor sobre la por que et tinc!
¿Qui em mostrarà davant Tu fer excusa
quan caldrà dir mon mal ordenat compte?

Tu m’has donat disposició recta,
I jo he fet del regle, falç molt corba.
Dreçar-la vull, i he menester ajuda,
Ajuda’m, Déu, la meua força és flaca.

No et pregue, Déu, que em dónes un cos sà,
Ni béns alguns de natura i fortuna,
Sinó només que a Tu sols ame, Déu,
Perquè sé cert: del major bé és la causa.

¿Quan vindrà temps que la mort jo no tema?
Serà quan jo del teu amor m’inflame,
I no pot ser sens menyspreu de la vida,
I que per Tu la vida jo menyspree.

A altres has fet no menys que jo et demane,
Suplicar vull, que dins el cor Tu m’entres
Doncs, Tu, Senyor, amb foc de fe socorre’m
Tant que la part que em porta fred m’abrase.

Oh, quan serà que regaré les galtes
D’aigua de plor amb les llàgrimes dolces!
Contricció és la font d’on emanen:
Això és la clau que el cel tancat ens obre.

Del penedir parteixen les amargues,
Perquè en temor més que en amor se funden,
Així i tot, d’estes dóna-me’n moltes,
Que són camí i via per les altres”.

Anuncis

Futbol y Corrupción

FUTBOL Y CORRUPCIÓN

FICHAJES DE FUTBOL MÁS CAROS DE LA HISTORIA

  • ’Top 10’ fichajes más caros de la historia
  • 1. Cristiano Ronaldo (Real Madrid) por 96 M€
  • 2. Zlatan Ibrahimovic (FC Barcelona) por 87 M€
  • 3. Zinedine Zidane (Real Madrid) por 72 M€
  • 4. Kaká (Real Madrid) por 67 M€
  • 5. Luis Figo (Real Madrid) por 60 M€
  • 6. Fernando Torres (Chelsea) por 58 M€
  • 7. Hernán Crespo (Lazio) por 57 M€
  • 8. Gianluigi Buffon (Juventus) por 54 M€
  • 9. Gaizka Mendieta (Lazio) por 48 M€
  • 10. Juan Sebastián Verón (Manchester United) por 48 M€

Así pues, un trabajador medio tendría que trabajar 4.605 años para pagar el fichaje de Bale. Es decir, de las primeras pirámides escalonadas de Egipto.

4.465 años para el de Cristiano, desde la IV Dinastía faraónica de la Epoca Arcaica (Pirámides de Gizha).

4047 años para el de Ibrahimovic, desde la Edad del Bronce en Anatolia, época del patriarca Abraham.

3419 años para el de Zidane, desde el principio del Imperio Hitita, época de Moisés…

Football Leaks

EL DESPILFARRO DEL GOBIERNO ESPAÑOL CON LA CANDIDATURA OLÍMPICA DE MADRID

Un trabajador medio tendría que trabajar 418.605 años, es decir, desde el Pleistoceno Medio época de grandes mamíferos hace mucho extintos (como el mamut o el tigre de dientes de sable) y de los hominoideos (es decir, no existían aún ni los Neandertales) y cuando las Islas Británicas estaban unidas a Europa, para pagar lo que el Gobierno y Madrid se han gastado en promocionar y preparar Madrid para las Olimpiadas tres veces seguidas.

“Si miráis la repetición ultralenta de las jugadas polémicas con mucha atención, ni os acordaréis de que os están quitando derechos sociales” ’@aranagoiri

¡BOICOT AL FUTBOL ESPAÑOL!

Joventut, racisme i drets humans

Joventut, racisme i drets humans

Educació en la teoria pura i realitats que se n’entren per la finestra

A muntó “progres”, humanistes i gent de candidesa benpensant anaven astorats durant l’Aznarato a tomb de la creixent extensió del racisme entre el jovent, un jovent educat escolarment en el respecte al Drets Humans, la pau, la solidaritat, etc.

0mestalla-16-4-14-copa-final

Però, vegem, per què ara i ací tenim un cert respecte genèric -amb moltes excepcions, cal dir- a alguns Drets Humans?. En primer lloc, hi ha un respecte nominal i superficial cap a tals Drets perquè ja tenen altres mitjans per controlar la plebs, bàsicament la TV i el consumisme, que són els “Drets” que, en realitat, la gent coneix i aprecia més. En segon lloc perquè saben que, a la llarga, les autocràcies no són rendibles econòmicament: provoquen descontent sord i oposició mal controlada. Els escau  molt més tenir el corralet tranquil i distret, sense aldarulls que transbalsin la Religió Oficial (és a dir l’Economia).

Ara bé, de gaidó, amb els fets consumats, els Ministeris de l’Interior -cínics i realistes com Talleyrand- es passen aquestes belles teories virginals per l’entrecruix i, per suposat, creen tots els GALs, narcotràfics o transgates o watergates que tenen a bé de crear. Llur llibre de capçalera és el de Maquiavel.
SENEFA 005cjj9ezmw0aapkwz20030123elpepidep_3
SENEFA 005
El jovent, més intuïtiu i menys intel·lectualoide que els nostres liberals eramistes i capquadrats de la teoria pura, copsa aquest rerafons de la qüestió: El monetarisme. L’emblanquiment de diners negres, el tràfic d’armes, etc. ha enfortit l’economia espanyola, i el jovent, sovint elemental, superficial i barroer, se’n sent orgullós. Quan hi ha pela, ser “appanyó” és un orgull, més si guanya la “Selession de Fumbol”.

Orgull implica menyspreu. A qui?. Als més febles, per suposat, als pobres, als desconeguts, als “raros”. O sia, als estrangers, als catalans (estrangers per a ells, al capdavall). Per cert, el nom que els invasors anglosaxons donaren als indígenes celtes fou “Wales” (Gal·les) que, en antic saxó volia dir ni més ni menys que “estranger”.Aprenem-la bé.

derecho-no-aprender

Ser racista “appanyó” és més còmode. Tuda menys neurones.

“Para hacerse Ultrasur hay que ser salvaje. Sí, bestia a secas. Ser lo más roto que haya en el mundo. Si reúnes estas condiciones, pues, te vienes al Estadio Bernabeu y te haremos una prueba (…) Nosotros tenemos nuestra prueba reina, la prueba preferida y la que da la mayor puntuación. Te explicaremos en qué consiste: hay que matar a un catalán o algo así” (Interviú, nº 395, desembre de 1983).

Els perills del descontrol sexual

Els perills del descontrol sexual

  • “El desig o satisfacció sensual no és, doncs, quelcom que tenim…sinó quelcom que escapa a la nostra persona” (“Moral i nova Cultura”, Xavier Rubert de Ventós, el més interessant filòsof català contemporani, exeurodiputat i independentista)
  • “En aquest segle, el fal s’ha esdevingut doctrinari”. (Henri Michaux).
  • “És tot purament secundari i més decadent que el més solapat intel·lectualisme.
    Aquest amor teu per la passió i els instints animals, què és sinó la forma pitjor i última de l’intel·lectualisme?”
    (“Dones enamorades”, 1920, de David Herbert Lawrence, 1885-1930, poeta i novel·lista britànic).

El PORNO

La taxa de reproducció dels catalanoparlants és de les més baixes del mon: deu rondar un 0’5% quan el mínim per assegurar un futur és del 2’1%.
Ens volen extingits.
Un “Holacaust” que no es noti.

El pansexualisme duu a la decadència i la fracturació social de moltes maneres.
Es el que injecten en vena els enemics de Catalunya a la societat catalana.

ADDICCIÓ AL SEXE
“Els esperits desmembrats pel sexe no assoleixen la pau fins que la vellesa i la impotència els persuadeuixen  que el silenci i la tranquil·litat no tenen res d’hostils” (“Quartet d’Alexandria” 1957-60, Lawrence Durrell, 27.2.1912 a Jullundur- 7.11.1990, novel·lista britànic)

Hay personas que viven en una constante obsesión por la sexualidad, que acaba perjudicando su calidad de vida

JUGAR AMB FOC EN EL SEXE

Experts de la UOC analitzen aquestes pràctiques de risc sexual juntament amb l’escena de ‘sexe al metro’

…………………………………………………………

“Jo no prometo res.
Només camino
(mullant la ploma al cor,
que és on cal sucar l’eina…)”
(“Cançó per a en Joan Salvat-Papasseit”, de Joan Manuel Serrat).

“Plena de seny, donau-me una costra
del vostre pa, qui em lleve l’amargor:
de tot menjar m’ha pres gran dessabor
sinó d’aquell quim molta amor me costa”.
(Ausiàs March, 1397 ó 1400-1459, València, “el gran català d’amor mestre”).

“Els homes de natura demoníaca no saben allò que han de fer o evitar. No hi ha puresa ni veracitat ni honradesa en ells.
Neguen l’existència d’un ésser Suprem en l’univers, i creuen que tot naix de la unió dels sexes, sense cap altre mòbil que el desig…
Incansables en llurs desigs, arrogants i vans, llurs fites són fosques i impurs llurs actes.
Presos d’ansietat contínua, tenen com a única meta els goigs sensuals, car són incapaços d’albirar res més”.
(“Bhagavadgita”, llibre de saviesa hindú, 16; 7-8, 10-11).

Problemes

Problemes

Diu Jesús:

  • “Veniu a mi tots els qui esteu abatuts i fatigats, que jo us donaré repòs. Carregueu-vos el meu jou i apreneu de mi, que sóc de cor benigne i humil, i trobareu descans per a l’ànima, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera” (Evangeli segons Mateu 11:28-30).

homeless_benchman

  • “I tot el que demaneu en el meu nom us ho compliré per tal de glorificar el Pare en el Fill” (Evangeli segons Joan 14:13).
  • “El Senyor és el meu pastor;
    res no em mancarà.
    Em farà reposar en delicats pasturatges,
    prop d’aigües tranquil·les em menarà;
    reconfortarà la meua ànima.
    Em guiarà per camins de justícia per amor del seu nom.
    Fins si hagués de passar per la vall tenebrosa
    no tindria cap por, perquè tu estàs amb mi:
    la teua vara i el teu gaiata és allò que m’anima” (Psalm 23:1-4).

campaments d'inmigrants i marginals sense sostre

  • “Déu és el nostre refugi i fortalesa,
    un auxili ferm en les tribulacions.
    Per això no tenim por quan la terra trontolla” (Psalm 46:1-2).

ombra

  • “Als qui vivien en la fosca i les tenebres,
    captius en la misèria i amb ferros,
    per haver estat rebels a les ordres de Déu
    i haver menyspreat els designis de l’Altíssim,
    els va doblegar el cor amb l’aflicció;
    sucumbien, i ningú no els ajudava.
    Llavors, en la seua angoixa, van clamar al Senyor,
    i els va deslliurar de les seues afliccions:
    els tragué de la fosca i les tenebres,
    i va trencar les seues cadenes.
    Han d’agrair l’amorositat del Senyor,
    i els seus prodigis a favor dels mortals;
    perquè ha trencat portes de bronze
    i ha esmicolat barrons de ferro.
    Uns altres, tararots, de comportament capritxós
    eren afligits per les pròpies maldats.
    Qualsevol mena de menjar els feia ois,
    i estigueren a un pas de la mort.
    Més tard, angoixats, clamaren al Senyor,
    i els va deslliurar de les afliccions:
    va enviar la seua paraula i els va curar,
    i els va alliberar del sepulcre.
    Han d’agrair l’amorositat del Senyor,
    i els seus prodigis a favor dels mortals;
    i oferir sacrificis d’acció de gràcies
    i aclamar les seues gestes amb gran alegria” (Psalm 107:10-22).
  • “I invoca’m en el dia d’aflicció:
    Jo et salvaré, i tu em donaràs glòria” (Psalm 50:15).

3501852291_770e1483d7

Anarquisme

Anarquisme

“De la divina ACRÀCIA, seré ara el glossador,
de l’ACRÀCIA impossible en la vida dels homes
que no senten desig d’una era millor.
I el que pensin de mi, no m’interessa gens,
no m’interessa gens,
no m’interessa gens…”
(“Cançó Per A En Joan Salvat-Papasseit”, cantada per Joan Manuel Serrat).

SOMIATRUITISME I UTOPIA

Anarquisme

On ha guanyat l’anarquisme? Enlloc. Ni pot guanyar mai. Perquè allí on ha guanyat temporalment sempre han anat els capitalistes o els stalinistes autòctons o, si no, els estrangers, i els han massacrat.
“Que poc que costa fer castells a l’aire i que n’és de car destruir-los” (François Mauriac, 1885-1970, novel·lista occità catòlic i progressista) .
“Per trobar adeptes, un sistema utòpic ha de partir de premisses simples i elementals. D’ací tots aquests prejudicis que, malgrat tot, encarnen poderoses forces morals: que el mal pugui ser definitivament vençut, que la salvació depèn del triomf de certa religió per damunt les altres, que la pobresa pot ser foragitada del món, que la felicitat de tothom arribarà quan la tècnica hagi conquerit la terra o quan la idea liberal, democràtica, comunista o feixista haurà dominat les altres” (Hermann Alexander von Keyserling, 1880-1942 ó 1946, filòsof i científic alemany).
L’anarquisme és un simple cant de sirena per a desviar allò possible cap a l’impossible. Un camí cap a l’escorxador.
“Em van dir: si veus a un esclau adormit, no el despertis per si està somiant en la llibertat. Els vaig dir: si veieu a un esclau adormit, desperteu-lo i expliqueu-li la llibertat” (Jubran Khalil Jubran, 1883-1931, escriptor i artista libanès).
Els anarquistes són bons crítics d’una societat molt degradada, però pèssims autocrítics perquè no tenen referències gaire concretes, no volen mirar la Història, i, de fet, en la Història (la prova del cotó-en-pèl) sempre han perdut per golejada: els han esclafat. Per què? Perquè només són belles utopies, teoria del desig, és a dir, demagògies que porten la gent despistada a l’escorxador dels poderosos, un joc perillós, barrejat de burrera política, històrica…i psicològica… Desconeixement de la natura humana, idealisme fora de lloc i de context. L’autoritat, el poder, encara que no ens entusiasmi, és consubstancial a l’organització de la societat humana i, o l’amillorem o ens esclafa. No n’hi ha més. Les Xauxes i les Arcàdies sens Estat van desaparèixer en el Diluvi Universal o bé són cosa de comics”

LA “IGUALTAT”

L’anècdota ve a la 1ª part d'”Incerta Glòria”, d’en Joan Sales.
1936, col·lectivitzacions obreres a Barcelona, sindicat de l’espectacle.
Membres de la CNT informen al personal laboral d’un dels principals teatres barcelonins, on actua una famosa vedette, que seran col·lectivitzats i tots els treballadors cobraran exactament el mateix.
Reacció de la vedette:
-Doncs si hem de cobrar igual, que ensenyi el cul l’aposentador.
“La igualtat per ventura sia un dret, però no hi ha poder humà que aconseguesca mai de convertir-la en realitat” (Honoré de Balzac, 1799-1850, escriptor realista i torrencial, mig occità).
“Un idealista és aquell qui, en descobrir que una rosa fa millor olor que una col, arriba a la conclusió que farà una sopa millor” (Henry-Louis Mencken, 1880-1956, escriptor i editor estatunidenc).

LA “LLIBERTAT”

Anarquisme

“La llibertat existeix únicament a la terra dels somnis” (Johann Christoph Friedrich von Schiller, 1759-1805, historiador alemany).
“Joventut, saps que la teva no és la primera generació que adelera una vida plena de bellesa i llibertat?” (Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany, el major científic del s. XX).
“En veure com aquest i aquells tants homes,
veritat i virtut, on puc trobar-vos?
Que en el poble, tu, em dius? I on és el poble?
És la munió de gent que alegre xiscla
i a la plaça de bous té l’Ateneu?
És la que per carrers i places corre,
“Visca la llibertat!” cridant contenta,
i és esclava, primer de sa ignorància,
després de ses passions, després dels ídols
que, per demà cremar, avui aixeca?”
(“Epístola”, de Joaquim Maria Bartrina, Reus, 1850 – Barcelona, 1880).

LA “REVOLUCIÓ ANARQUISTA” DEL 36

Quan la teoria es fica en pràctica, torna a la crua realitat. Quan hi hagué revolució anarquista (estiu 1936), alts líders del sindicat anarquista (CNT) hagueren de formar part del Govern, és a dir, de l’Estat que diuen que cal destruir. Una cosa és la teoria (inviable) i una altra les realitats, dures i irreversibles com el diamant, front als somnis del simple desig no-racional.
Ara bé, una cosa són les idees de Bakunin o de Marx i una altra quan llurs seguidors, generalment poc meticulosos, tenen armes a la mà.
Però, aquesta revolució incloïa cremar dues vegades, perquè amb una no n’hi havia prou, la catedral de Lleida?
Incloïa també afusellar el batlle de Lleida simplement perquè havia organitzat la cavalcada dels Reis d’Orient?
I així podríem seguir amb dotzenes d’exemples. Que van col·lectivitzar, prendre terres a petits pagesos, per exemple? Més arguments perquè molta gent es desenganyés amb la República i es frenés ajuda de potències europees.
I la resposta contra l’aixecament no va ser mai per defensar la República, sinó per preparar la seva particular revolució.

REVOLUCIONARIS I TERROR

Anarquisme

“Amb el poder mantenim una relació ambigua: sabem que si no existís autoritat ens menjaríem els uns els altres, però ens agrada pensar que, si no existissin els governs, els homes s’abraçarien” (Leonard Cohen, *1934, cantautor canadenc de la vella revolució).
“Dues forces són els pitjors enemics de llibertat civil: la monarquia absoluta i la revolució” (John Emerich Edward Dalberg Acton, historiador anglès, 1834-1902).
“Els comunistes ens acusaren de ser els únics responsables de l’afusellament de molta gent, l’assassinat de capellans i monges, la violació d’aquestes i altres dones de bones famílies, el saqueig de cases particulars i l’intent de robar l’or del Banc d’Espanya. No dic que no, però ells en van ser còmplices, també. A més, quants excessos no van ésser comesos a llurs txeques [presons-cambres de tortura], per part de botxins comunistes i agents soviètics, que portaren el terror stalinià a Barcelona! Als calabossos coneguts com ‘campanillas o verbenas’ [sic] , els presos eren posats en uns armaris de pòrtland [una classe de ciment], molt baixos de sostre i amb la paret inclinada en forma d’angle, que feia impossible asseure-s[‘hi]. En tancar la porta, un bastó que [en] sortia es posava entre les cames, un potent focus de llum era situat molt a prop de la cara i feien sonar constantment un timbre estrident. La sensació d’asfíxia i suplici era terrible ja que, tot i tancar els ulls, la claror encegadora i el soroll eren tan forts que era impossible resistir-ho, sense comptar la manca de menjar. [no transcric altres turments més odiosos]
“El pobre company [anarquista] no parava de dir-nos: “esos comunistas son mil veces peores que nosotros, los de la FAI. Nosotros asesinábamos a los enemigos de la revolución, en cambio a estos les gusta martirizarlos” [fixeu-vos en quina llengua ho va dir]
(Del llibre “Entre el roig i el negre”, de Miquel Mir Serra, editat per Eds. 62).

L’ESPANYOLISTA FAI I LES BANDERES

Anarquisme

La FAI fou un cau de fanatisme espanyolista i catalanòfob.
Abad de Santillan, un dels caps de la FAI (referint-se als falangistes de Primo de Rivera):
“Cuanto hubiera cambiado el destino de España si un acuerdo entre nosotros hubiera sido tacticamente posible, según los deseos de Primo de Rivera. A pesar de la diferencia que nos separaba, veíamos algo de ese parentesco espiritual con José Antonio Primo de Rivera, hombre combativo, patriota en busca de soluciones para el porvenir del pais… españoles de esa talla, patriotas como él no son peligrosos, ni siquiera en la filas enemigas. Pertenecen a los que reivindican España y sostienen lo español…”
Si tant odien les banderes…perquè els anarquistes també en tenen una, amb l’A o la de la CNT, etc.? O és que en nom de l’A no envien també gent a la mort, com si es tractàs de la bandera de qualsevol Estat? Si tant odien les banderes perquè ells també en tenen una i l’honoren?.

L’ALTERNATIVA DE L’ANARQUISME TRANQUIL

Anarquisme

L’anarquisme promet la lluna i ven fum: no és real, sinó sols una idea sobre un món inexistent i que no pot existir més enllà de petites comunitats transitòries: com a projecte de societat sols és somnis, boira i fumera de llenya verda.
“Si excloc l’anarquisme violent, hi queda el component pacifista, antinacionalista, anticapitalista, l’ètica, i l’anarquisme antidemocràtic (és a dir, hostil a la democràcia falsificada dels Estats burgesos). Hi roman l’anarquisme que actua per mitjà de la persuasió, per la creació de grups i rets petites, que denuncia la mentida i l’opressió, que apunta a una veritable subversió d’autoritats de totes classes com a persones que en el fons parlen i s’autoorganitzen” (Jacques Ellul, 1912–1994, pensador i escriptor protestant socialista de Bordeus, Gascunya).

ANARQUISME I NACIONS SOTMESES

Anarquisme

L’anarquisme sorgeix amb més força allà on una potència ha anihilat l’Estat originari (Catalunya, Aragó, Al-Andalus.. .) i és una reacció cega a segles d’opressió i de desarticulació sistemàtica de la nació dominada, malalta i consumida d’odi i d’avorrició front a un poder (invasor i colonitzador) estrany i sàdic. L’anarquisme és la porta falsa i venal, emocionalment primària, a l’horror de la tortura socioeconòmica i mental contra un poble sense Estat propi. Però és una resposta de colonitzats que eternitzarà el problema i el durà a un culdesac crònic, enmig la violència més eixorca.
Les nacions amb Estat propi són molt més proclius al feixisme i a l’autoritarisme que no les nacions sens Estat. Les nacions sens Estat són més proclius a l’anarquisme i a l’extrema esquerra. En bona part és perquè els qui tenen un Estat darrere es fan els valents, i els que no prefereixen desentendre’s “de totes les banderes”, perquè és menys arriscat.

ANARCOINDEPENDENTISME

On hi ha hagut mai una independència “anarquista” ? Enlloc. No mai. És una pardalada per fer perdre temps, una més.
Clar, que afavoreix la indefensió catalana front a la colonització, també ideològica, espanyola. Somiatruitisme pur i dur, coincident amb els interessos del colonitzador.
Tan idiotes estem? Totes les independències han tingut i tenen UN ESTAT PROPI, a veure quan ens assabentem i deixem de perdre el temps i les energies, que hi ha gent que sembla que tenen encara 15 anys.

LA LLIBERTAT DE LA CATALUNYA LLIURE I PODEROSA (CRISTIANA)

“Les gents de Catalunya e d’Aragó viuen pus alts de cor, (perquè amb llurs prínceps) cascú pot parlar aitant com se meta en cor que parlar hi vulla, e aitantes hores ells escoltaran graciosament, e pus graciosa li respondran.. .E d’altra part (dits prínceps) que cavalquen tots dies per les ciutats e viles e llocs, els mostren a llurs e si un hom o fembra pobre los crida, que tiraran la regna e els oiran  e els daran tantost consell a llur necessitat” (Ramon Muntaner, Peralada 1265-Eivissa 1336, gran cronista i militar pancatalà).
“Qual poble és en lo món que sia així franc de franqueses e llibertats ni que sia així liberal com vosaltres? ” (Rei Martí I l’Humà o l’Eclesiàstic, Girona 1356 – Barcelona 1410, adreçant-se als catalans).

CRISTIANISME I ANARQUISME

Lleó Tolstoi

“No hi ha Estat sense religió ni que en pugui prescindir. Considerem els Estats més lliures del món –els Estats Units i la Confederació Suïssa- i adoneu-vos com la Divina Providència hi figura en totes les manifestacions públiques” (Mikhail Alexandrovitx Bakunin, 1814-76, revolucionari anarquista rus).
“La violència a les ordres de l’ordre: dictadura.
La violència embriagada per la llibertat: anarquia i després revolta.
Llavors?
Llavors el cristianisme. Un cristianisme evadit del laberint de les seves fórmules, dels seus ritus….
Un cristianisme reconciliat amb aquesta revolució de la qual és pare, de la qual havia desertat i de vegades renegat.
Un cristianisme que, enfront de la llibertat, aquesta prostituta cega i sorda, defensa les llibertats que són l’honor de l’home (Raoul Follereau, 1903-1977, periodista, filàntrop i escriptor francès).
“El cristianisme en el seu veritable significat destrueix l’Estat” (Lev Nikolaievitx Tolstoi, 1828-1910, escriptor rus).
“I el Crist? És un anarquista que triomfà. És l’únic” (André Malraux, revolucionari i escriptor francès).
L’anarquisme fa acerades crítiques a tot: a l’Estat, als patrons, a la religió, al capitalisme, al marxisme, etc. Crec que tenen raó, sincerament. i llàstima que no s’hagin mai afegit seriosament ells mateixos a la llista dels criticats i criticables, perquè “de bo no n’hi ha ni un” (la Bíblia). Normalment tothom té raó, més o menys, a veure faltes: n’hi ha tantíssimes pertot! L’anarquisme descriu vivament la natura humana caiguda i la gran mentida humana. Però la proposta anarquista diu: ho hem de fer bé, ara, nosaltres. Dir això és una desesperada ingenuïtat i autoengany: encabotar-se desesperadament a no reconèixer quina és la natura humana, creure’s especials, una mena de “milhomes anarquistes”, és crear una secta…La Història ho demostra a bastament, per això l’anarquisme és ahistoricista: no aprèn de la Història…En tota revolució, els anarquistes han estat aixafats pels capitalistes (Comuna de París, Astúries…) o pels stalinistes (Krondstadt, Maig 37…). L’anarquisme pretèn una Arcàdia, una Humanitat sense Estat, la d’abans de Noè. Després del diluvi, amb Babel, apareix l’Estat, l’autoritat política. Abans hi havia poca població i molta terra…

CARACTERIOLOGIA ANARQUISTA

Anarquisme

Els anarquistes defensen simplement la llibertat individual en el sentit de fer el que et doni la gana o ser freaky com et doni la gana. El problema és que d’això pretenen fer una teoria (utopia). Per a més additius diuen que volen fer una revolució…que sempre fracassa. En aquests casos (els més heroics i admirables, paradoxalment) el que fan és dur gent a l’escorxador, exactament igual que Bush, sols que lluiten contra l’Estat propi en comptes de lluitar contra Estats aliens
L’anarquisme és un “invent” recent que segueixen quatre gats, preferentment en les tavernes.
He tingut la mala sort que part de la meva família i millors amics fossin anarcos. Per un costat és potser gent més vibrant i intrèpida que la mitjana (i això fa goig) però també més descol·locats i desastres i matxacats (i això no agrada tant, i donades les circumstàncies, a voltes gens ni mica).
Al meu parer l’anarquisme “ha passat per” ma vida i m’ha fet prou mal. Sota l’aparença d’una ideologia antiautoritària en realitat és una ideologia poc tolerant amb la gent que pensa distint, i sovint són uns impertinents i uns autoritaris. Ara vull venjar-me’n: no pas dels anarquistes (que per a mi són unes víctimes d’una empanada mental), sinó d’eixa ideologia fantàstica i farolera que, com un Monstre, em devora gent estimada.
L’anarquisme, francament, n’hi ha com per a considerar-lo una mena de grup sectari.
L’anarquisme és la presó mental dels anarquistes, igual que l’integrisme ho és per als integristes, la diferència és de caràcter: els anarquistes no tenen un clar concepte d’ordre, realisme ni lògica mentre que els integristes tenen aquest concepte maximitzat maníaticament i obsessiva.

Anarquisme

—   ENLLAÇ RELACIONAT   —

Has ancorat la teva ànima?

HAS ANCORAT LA TEVA ÀNIMA?

Enpemtat per l’alcohol, aquest home va descobrir que, en Crist, hi ha la llibertat de les addiccions i la vida es renovella.

Has ancorat la teva ànima? 04

Fa molts anys, a San Francisco, vaig sentir la crida de Déu. Jo només era un paleta borratxo, de camí a un saló del sindicat, vaig ssentir alguns cristians que cantaven:
“He ancorat la meva ànima al refugi de descans, no haig de navegar més pels amples mars”.
Semblava que els meus peus s’havien quedat clavats a la vorera. Em vaig prendre un minut per saber si el que escoltarva era real.

Mare i pare

Has ancorat la teva ànima? 06

Jo havia conegut a Jesús quan era nen. Ma mare va sembrar la llavor del cristianisme en el meu cor, i pregava per mi.
Però quan marxàrem de la nostra petita ciutat de Colorado, que no tenia temps per anar a l’església, i l’amor de Déu va anar lliscant fora de ma vida.
Quan vaig fer setze anys, em vaig quedar al costat del llit de ma mare quan estava morint-se, i em va fer prometre de reunir-me amb ella al cel.
No vaig poder trobar ningú que m’ajudàs a pregar, però mai no vaig oblidar el que ella m’havia ensenyat. Em sentia miserable.

Mon pare era ateu, i després que ma mare morí, ell em va portar a les sales de billar i llocs de malviure. Em va pagar la meva primera copa de licor, i em va ensenyar a jugar al billar. Aviat, tinguèrem la nostra pròpia sala de billar i em vaig convertir en un profesional, un “tauró de l’estany”

Dona i fills

Més tard, em vaig casar. Vaig tenir una bona casa i vaig guanyar un munt de diners, però em vaig tudar en una vida ràpida.
El meu pecat va furtar a la meva família el pa i als meus fills les sabates. Em passava la vida a la sala de billar fins a altes hores de la nit.
La meva dona es va cremar moltes vegades les pestanyes esperant que tornàs a casa, i hagué de caminar penosament a través de la neu empenyent el seu cotxet del nadó, per trobar el seu marit borratxo.

Has ancorat la teva ànima? 07

Un dia gelat de desembre, la meva dona em va donar l’últim cèntim de la casa, i em va aviar a comprar una barra de pa.
De camí a la flequeria vaig passar pel saló de billar. Em vaig oblidar dels meus fills famolencs i vaig anar a provar-hi sort. De vegades jo havia guanyat dòlars amb deu centaus, però aquest cop vaig perdre.

Quan vaig arribar a casa, la meva dona em va mirar i es va preguntar: “On és el pa?”. Quan li ho vaig dir, no va badar boca, però unes grans llàgrimes li rodaven galtes avall. Una daga es clavà al meu cor, però jo encara estava relligat pel pecat.

Cap al canvi

Un vespre estava en una festa on bevíem, i algú va apagar els llums. En la foscor, Déu em va parlar. Jo li vaig respondre: “Oh Déu, estic cansat d’aquesta vida de pecat. Si Tu em guiassis a un poble on servir-te, et donaré ma vida. Jo seré un més d’ells”.

Déu va escoltar la meva pregària, i em va preparar un viatge a San Francisco, Califòrnia. Ma tia va enviar dos bitllets de tren perquè pogués portar la meva germana a la costa a causa de la seva salut. Vaig sortir de la meva petita família a Colorado, planejant de treballar a San Francisco per un temps. Jo no ho sabia, però Déu m’estava dirigint cap a una vida millor.

Has ancorat la teva ànima? 05

Vaig anar a treballar com a paleta, però vaig seguir empinant el colze fins que vaig sentir que el meu cervell estava gairebé paralitzat. Adolorit i trist, aquella nit vaig sentir que el Senyor em cridava de nou a través de la cançó, “Jo he ancorat meva ànima”.
Sabia que la gent que cantaven eren el poble de Déu, i vaig escoltar contar el que Déu havia fet. Li vaig dir:
“Oh Déu, jo donaria qualsevol cosa per tenir el que tenen!”.
Satanàs va dir: “Trobes que Déu es rebaixaria tan arran com per ajudar-te?”.
Però en el meu cor sentia que si Déu els havia salvats, que també em salvaria a mi.

Ancorat en Jesús

Has ancorat la teva ànima? 02

Aquesta nit me’n vaig anar a la sala de la missió la Fe Apostòlica, on aquestes persones retien culte a Déu. Ningú no sabia de mi – un jove descoratjat, a 1700 milles de la seva dona i dels seus dos fills. M’escoltava al predicador.
Quan va acabar el servei, vaig caminar cap a l’altar, i de genolls em vaig penedir amb llàgrimes amargues. La meva no era una oració formal.
Vaig poder veure el passat negre, però vaig dir:
“Déu, estic disposat a actuar com cal”.
En un instant, la pau de Déu va entrar en el meu cor. Vaig dir als qui pregaven amb mi que sabia que era nascut de nou. Jesús m’havia perdonat!
El remordiment i el desànim van rodar lluny.

L’endemà li vaig escriure a la meva dona, i li deia que Déu m’havia salvat, i que havia de venir a casa.
Aviat vaig començar de nou a Colorado, i quan vaig obrir la porta de la meva petita casa, jo estava cantant:

“Sota a la Creu on va morir el meu Salvador,
A sota, on vaig plorar per ser netejat del pecat;
Allí al meu cor la Sang (de Jesús) m’atenyé;
Glòria al seu nom!”

Traguèrem algunes cadires i començàrem una reunió d’oració.
La meva dona va dir: “Pregueu perquè Déu em doni la mena de fe que tu tens”.
Va pregar el mateix tipus d’oració que féu el seu marit alcohòlic, que havia pregat :
“Déu, ten misericòrdia de mi, pecador”.
En uns trenta minuts de pregària, va experimentar el seu nou naixement”

Tot el meu desig per la beguda se n’havia anat, i des de llavors podia mantenir la meva família.
Vaig escriure disset cartes de restitució a la gent a la qual havia fet mal, i vaig pagar-los les factures que havia deixat sense pagar.
La gent em van perdonar de bon grat. Alguns em van escriure cartes gracioses.
Mai no m’he penedit de posar ma vida en mans de Déu .

Crida a Oregon

Has ancorat la teva ànima? 03

Després de quedar fora de perill, vaig sentir una crida per anar a la costa oest, però jo no sabia on volia el Senyor que anàssim.
Vaig rebre un paper de Fe Apostòlica de Portland, Oregon, i el Senyor em va mostrar que aquest era el lloc on ens volia. Així que només vaig poder, vam fer les maletes i ens en vam anar.
Eren les nou del vespre quan vam arribar, però vaig dir a la meva dona que havia de trobar la missió la Fe Apostòlica aquella nit. El servei estava acabant quan vaig entrar, i vaig caminar fins a l’altar.

M’havia santificat, i cercava el baptisme de l’Esperit Sant. La nit següent, cap a la mitjanit, el Senyor em va atorgar aquesta experiència.

Durant molts anys he estat testimoni del Senyor en el món dels negocis, en els aplecs de l’Evangeli, a les cantonades dels carrers i dins les presons.
Don gràcies a Déu per poder viure una vida cristiana.

————————————————– ——

Newton Lesher estava emocionat dient a tothom el que Déu havia fet per ell, i el testimoni va esdevenir una part important del seu treball per al Senyor.
En testimonis va destacar la importància de tenir fam de Déu i de ser foc de Déu.
A l’octubre de 1963, va marxar amb Jesús.

Déu us beneesca.
Pregueu per vosaltres mateixos, Jesús continua essent el mateix avui i sempre … Ell t’estima, no hi fa res si t’has enfonsat molt en el pecat.

Has ancorat la teva ànima? 01

Clínica de l’Ànima

Clínica de l’Ànima

Metge Cirurgià: JESUCRIST
Títol: DÉU FET HOME
Experiència: INFAL·LIBLE I ETERNA
El seu Poder: IL·LIMITAT
La seva Especialitat: L’IMPOSSIBLE
El seu Obsequi Personal: LA GRÀCIA I SANTEDAT.
Metge de Guàrdia: L’ESPERIT SANT
Infermers: ELS ÀNGELS
Receptari Mèdic: LA BÍBLIA
Oficines: PERTOT ARREU.
Camp d’Estudi: EL COR HUMÀ
Residència i Consultori: A TOT ARREU
Hospital: LA PRESÈNCIA DE DÉU
Malalties per a sanar: TOTES
Eines utilitzades en cada operació:
a) L’Estetoscopi: EL SEU AMOR
b) El Bisturí: EL SEU PODER
c) L’Agulla i el Fil: LA SEVA SANG
d) L’Anestèsia: LA SEVA PAU
Garantia: ABSOLUTA I ETERNA
Dieta: ORACIÓ I DEJUNI
Exercici de Recuperació: BONES OBRES
Preu del Tractament: EL LLIURAMENT A JESÚS DE TOT COR
Únic Requisit: TENIR FE I VOLUNTAT.

thumbnailCARKLDXKguariment

Per a malalts

PER A MALALTS

  • “I digué: Si escoltes atentament la veu de Jahveh el teu Déu, i fas el que és recte als seus ulls, i pares l’oïda als seus manaments, i guardes tots els seus estatuts, no posaré sobre tu cap malaltia d’aquelles que vaig posar sobre els egipcis, perquè jo, Jahveh, sóc el teu sanador” (Èxode 15:26).
  • “Ni que passe per vall d’ombra de mort, no tindré por de cap mal, perquè Tu m’acompanyaràs, la teua vara i la teua gaiata m’infondran alè” (Psalm 23:4).
  • “Vaig buscar el Senyor i Ell em va contestar i em va donar llibertat de les meues temors” (Psalm 34:4).
  • “Tasteu i veieu com és de bo el Senyor, afortunat l’home que en Ell busca protecció” (Psalm 34:8).
  • “Ell dóna força al cansat, i fa créixer l’energia de qui no té forces” (Isaïes 40:29).
  • “Els jòvens es fatiguen i es cansen, els valents no poden alenar i tomben a terra. Però els que esperen en Déu tindran nova força, alçaran el vol com les àguiles; correran i no es cansaran; caminaran i no es fatigaran” (Isaïes 40:30-31).
  • “Vos he refinat però no com a plata: vos he provat al forn del patiment” (Isaïes 48:16).
  • “Certament Ell es va endur les nostres malalties i va portar els nostres dolors; i el vam tindre per assotat, per ferit de Déu i abatut. Però Ell va ser ferit per les nostres transgressions, molgut pels nostrees pecats; el càstig de la pau nostra va anar damunt d’Ell, i per les seues ferides vam ser sanats” (Isaïes 53:4-5).
  • “Sana’m, Senyor, i seré ple de salut, salva’m i seré salvador” (Jeremies 17:14).
  • “Mira com els portaré sanitat i medecina: els sanaré i els faré conéixer gran pau i veritat” (Jeremies 33:6).

Per a malalts 02

  • “Sempre tinc present el Senyor;
    amb ell a la dreta, mai no cauré.
    El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo,
    fins el meu cos reposa confiat:
    no abandonaràs ma vida enmig dels morts,
    ni deixaràs caure a la fossa el qui t’estima.
    M’ensenyaràs el camí que duu a la vida:
    joia i festa a desdir davant la Teva Presència;
    al teu costat, delícies per sempre” (Psalm 16:8-11).
  • “Déu de justícia, Senyor,
    Déu de justícia, resplendeix!
    Aixeca’t, jutge de la terra,
    dóna als orgullosos la paga que es mereixen” (Psalm 94:1-2).
    “Com un pare s’apiada dels seus fills,
    el Senyor s’apiada dels fidels,
    perquè sap de quin fang ens va formar
    i es recorda que som pols” (Psalm 103:13-14).
  • “El Senyor detesta els càlculs perversos;
    les paraules bondadoses li plauen” (Proverbis 15:26).
  • “Li diu Jesús: -Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. ¿Ho creus, això? Ella li respon: -Sí, Senyor: jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món” (Joan 11:25-27).
  • “Si amb els llavis confesses que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, et salvaràs” (Romans 10:9).
  • “Nosaltres, que creiem en aquell qui va ressuscitar d’entre els morts Jesús, Senyor nostre, lliurat a la mort per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos” (Romans 4:24-25).
  • “Si prediquem que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com és que alguns de vosaltres neguen la resurrecció dels morts?” (1ª Corintis 15:12) “Potser algú preguntarà: «I com ressusciten, els morts? Quina mena de cos tenen?» Tararot! Tu saps que allò que sembres no arriba a tenir vida si abans no ha mort. I allò que sembres no és el cos de la planta que ha de néixer, sinó tan sols un gra de blat o de qualsevol altra planta; i Déu li dóna el cos que més li plau, un cos divers per a cada mena de llavor. Tampoc els cossos no són tots iguals: el dels homes és d’una manera; el dels animals terrestres, d’una altra; el dels ocells, d’una altra; el dels peixos, d’una altra. Hi ha cossos celestials i cossos terrenals, però els del cel resplendeixen d’una manera, i els de la terra, d’una altra; la resplendor del sol és diferent de la resplendor de la lluna i diferent de la dels estels, ja que cap estel no resplendeix igual que l’altre. Amb la resurrecció dels morts passa una cosa semblant. Sembrem un cos corruptible, però en ressuscita un d’incorruptible” (1ª Corintis 15:35-42)

Per a malalts 01

  • “Engolirà per sempre la mort.
    El Senyor, Déu sobirà,
    eixugarà totes les llàgrimes
    i esborrarà arreu de la terra la humiliació del seu poble.
    El Senyor mateix ho afirma” (Isaïes 25:8).
  • “Quan aquest cos corruptible s’haurà revestit d’allò que és incorruptible i aquest cos mortal s’haurà revestit d’immortalitat, llavors es complirà allò que diu l’Escriptura: La victòria ha engolit la mort. Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló?” (1ª Corintis 15:54-55).
  • “Beneït sia el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que pel seu gran amor ens ha engendrat de nou gràcies a la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts. Ell ha volgut que tinguéssiu una esperança viva i que posseíssiu una heretat incorruptible, indestructible, immarcescible, reservada dalt al cel per a vosaltres” (1ª Pere 1:3-4).
  • “També alguns filòsofs epicuris i estoics conversaven amb ell. Alguns es preguntaven: -Què deu voler dir aquest xerraire? D’altres deien: -Sembla un predicador de divinitats estrangeres. Parlaven així perquè Pau els anunciava Jesús i la resurrecció” (Fets 17:18).
  • “El que jo reconec davant teu és que colc el Déu dels pares, seguint aquell Camí que ells anomenen secta; crec tot el que hi ha escrit en la Llei i en els Profetes, i tinc posada en Déu la mateixa esperança que ells tenen: que tant justos com injustos ressuscitaran” (Pau en referir-se als fariseus, a Fets 24:14-15).
  • “Els qui segueixen els desigs terrenals s’interessen per les coses terrenals; els qui segueixen els impulsos de l’Esperit s’interessen per les coses de l’Esperit. Els interessos terrenals porten a la mort, mentre que els de l’Esperit duen a la vida i a la pau. I és que els interessos terrenals porten a l’enemistat amb Déu, ja que no volen sotmetre’s a la seva llei ni s’hi podrien sotmetre. Per això els qui viuen d’acord amb els desigs terrenals no poden plaure a Déu” (Romans 8:5-8).
  • “La fi d’aquells serà la perdició, llur déu és el ventre, i posen la pròpia glòria en les parts vergonyoses. Tot el que aprecien són coses terrenals. Nosaltres, en canvi, tenim la nostra ciutadania al cel, i és d’allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el Senyor. Ell transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa amb què ell sotmetrà a si mateix tot l’univers” (Filipencs 3:19-21).
  • “Però malgrat tot, Senyor, tu ets el nostre pare.
    Nosaltres som l’argila, i tu, el terrisser:
    tots som obra de les teves mans.
    No t’irritis, Senyor, fins a l’extrem,
    no recordis per sempre les nostres culpes.
    Mira’ns: tots nosaltres som el teu poble” (Isaïes 64:7-9a).