Arxiu de la categoria: Història Mundial

La Independència d’Éire

UNA BELLESA TERRIBLE HA NASCUT

VOLER APRENDRE DE LA REALITAT PER SER LLIURES

El procès d’independència irlandès és molt significatiu per ser l’única nació occidental que s’ha pogut independitzar com a tal al llarg dels darrers 150 anys i a més a més d’un Imperi en flor, el Britànic de l’any 1922. Per tant, cal suposar que té les claus més pròximes per entendre per on poden anar els trets. De fet, la relativament exitosa experiència d’en Francesc Macià, en begué directament.

EL LLIBRE RECOMANAT: “A TERRIBLE BEAUTY IS BORN”, ULICK O’CONNOR, D’EDITORIAL GRANADA, LONDRES

“A terrible Beauty is born”, Una bellesa terrible ha nascut, és el títol del llibre, prové d’una frase manllevada per l’autor, Ulick O’Connor, d’un vital poema nacional d’en Yeats, referit a la independència d’Irlanda:
“Ho escric en un vers,
MacDonagh i MacBride
i en Connolly i en Pearse.
Ara i en temps de ser,
arreu verd, gastat,
es canvien, es canvien completament:
Una terrible bellesa acaba de nàixer”.
(W. B. Yeats).

William Butler Yeats

William Butler Yeats

Els noms d’aquest poema són de dirigents nacionalistes irlandesos, part dels quals morts per les tropes d’ocupació britàniques.
El llibre és un assaig històric, des de la prehistòria del moviment nacionalista irlandès fins a la constitució d’un moviment nacionalista sòlid a les darreries del s. XIX i la independència final als anys 1920.
L’accidentat i contradictori camí per acabar amb la sobirania anglesa sobre l’illa de les prades verdes hi és descrit i recreat amb gran agilitat literarioperiodística en 28 capítols que abasten menys de 200 pàgines.
El llibre fou publicat a Londres en anglés per l’editorial Granada, i m’arribà a les mans a través de la meva amiga Aine, militant durant les darreries dels 70 i principis dels 80 del moviment per la llibertat dels presoners polítics a Béal Feirste (Belfast, en transcripció anglesa), Irlanda del Nord. Quan vaig ser a Irlanda del Nord, el 1985, vaig veure aquells monstruosos presidis en forma d’H, les presons de màxima seguretat anomenades els blocs-H, on molts militants de la resistència contra l’Exèrcit Britànic van morir fa ja quasi vint anys en cruenta vaga de fam, durant els primers anys del thatcherisme bestial.
Record una breu xerrada amb el germà d’en Bobby Sands, el primer pres mort en vaga de fam, o l’animació -sobretot davant una pinta de Guinness- dels meus coneguts irlandesos i dels seus brindis: “Slainte, saol fada, gob floch agus bas in Eireann” (Salut, llarga vida, la boca banyada i morir en una Irlanda lliure).
“Ni ráibh sé ro olc mar Shasanach” (No era massa dolent per a ser anglès).

ALGUNS TRETS HISTÒRICS D’IRLANDA

Irlanda conegué la seva primera edat d’or després de ser evangelitzada: durant els segles V al IX, hi hagué una brillant esplendor del monaquisme celta del Llunyà Occident, amb una església cristiana cèltica autocèfala, del tot independent de la del Mediterrani, la Katholiké (Universal, en grec). Cap al tomb del mil·lenni, Irlanda fou conquerida pels invasors normands-anglesos i començà a decaure (i tal com el nostre St. Vicent Ferrer; els seus més brillants monjos -com D’Escotto- s’exiliaren a Europa ja des del s. IX).
Amb l’extensió de la Reforma cals seus germans de llengua i nissaga (els escocessos, que parlen una llengua bessona), el Nord d’Irlanda es veié progressivament colonitzada per protestants d’Escòcia. Les tensions de la repressió dels successius reis catòlics i protestants, de les noves onades reformadores i de la intransigència de Trent, amb les conxorxes jesuïtes i l’intent d’invasió per la “Invencible” de Felip II, i més tard la revolució burgesa de Cronwell i els puritans (devers 1640-60, època de la nostra Guerra dels Segadors), acabaren enverinant les relacions entre Irlanda i la Monarquia anglicana. Durant els pròxims segles l’opressió anglesa aniria tornant-se més brutal.
En realitat no es tracta pas exactament d’una guerra de religió, com tot sovint sentim dir tendenciosament (convé dissimular la natura nacional de la qüestió i agranar cap a la versió papista, aliada de l’espanyolisme a ca nostra), malgrat que en bona part ho fou en un principi (un catolicisme feudalitzant que desitjava una intervenció espanyola, un calvinisme burgès que defensava la llibertat religiosa britànica), sinó més aviat d’un trencament cultural i psicològic profund i una llarga guerra derivada, entre nacionalisme oprimit, sense recursos autoorganitzatius, i imperialisme militarment organitzat. Tot, adobat amb greus injustícies socials i molts factors polítics.
L’Església Catòlica i també la majoria de confessions protestants o evangèliques s’han mantingut, en general, al marge d’una participació directa en el secular conflicte. Sols una versió probritànica del nacionalcatolicisme nostre, els unionistes (centralistes o unionistes, semblants als “blavers”) del grup presbiterià integrista de Ian Pasley, hereus dels assentaments escocessos de la immediata postReforma, han jugat un paper polític actiu de manera permanent. Per cert que els presbiterians sols juguen aquest estrany paper a Irlanda del Nord.
Irlanda va viure una segona Edat d’Or tot coincidint amb el procés independentista. James Joyce n’és la figura més universalment conegut -malgrat ser un irlandès atípic i apàtrida. Però també Oscar Wilde o Bernard Shaw són escriptors irlandesos molt brillants immediatament anteriors.
El llibre és un itinerari farcit de figures i fites ben notables. L’aparició per primera vegada a Europa de brots de feixisme al si d’un Exèrcit, el secessionisme anti-independentista conegut com a ulsterització, els aferrissats enfrontaments de classe a Baile Atha Cliath (Dublín, en anglès) els assaigs de lluita armada i les consignes de desobediència civil seguides després per organitzacions d’alliberament nacional a l’Índia, Txecoslovàquia, Noruega, Dinamarca sota ocupació nazi, i moltes colònies britàniques de l’Àfrica Negra fins al Moviment pro-Drets Civils d’en Martin Luther King als EUA; tot plegat constitueix, sols al terreny polític, un important bagatge que O’Connor ens hi ofereix, bo i avantposant l’anàlisi casuística dels fets, sovint espectaculars, als principis teòrics que se’n puguessin derivar.
El nacionalisme català i d’altres a l’Estat Espanyol i la Unió Europea es mou més aviat mancat de coordinades internacional-històriques, massa en el terreny abstracte dels idearis i de les confrontacions electorals, i és cert que podria aprendre bones dosis de realisme causa-efecte d’uns altres processos de renacionalització triomfant.
Probablement, si comparem el nostre cas amb l’irlandès, ens trobem en una situació una mica semblant a la d’aquella nació a les darreries del segle passat. Durant la IIª República, el Principat mirà d’imitar l’exemple irlandès en proclamar la República i l’Estat català els anys 1931 i 1934, des d’una perspectiva més aviat anticatòlica i amb un gran substrat social anarquista, dos fets molt refractaris a un èxit renacionalitzador, històricament, perquè representen fortes tendències futuristes, hiperideologitzades, no sols no interclassistes sinó clarament en contra dels poders socials constituïts. A l’Estat espanyol és sens dubte Euskalherria el cas més semblant a l’irlandès.
També hi trobem descripcions de la vida social de l’època, sovint en boca dels protagonistes, ço que ens fa conèixer capteniments heroics i desconcertants: aristòcrates esguerrats, dirigents obrers o poetes místics. Irlanda fou potser la primera colònia anglesa i sa llibertat també fou el principi de la fi del gegantí Imperi que ocupava gairebé una quarta part de les terres de tot el planeta. Els articles, testimonis i escrits tan representatitus de l’edat d’or irlandesa com són en Yeats, Joyce o Shaw contribueixen a mostrar-nos fidedignament dues dècades extraordinàries de lluita contra l’Imperi. L’esforç de síntesi fet per l’autor és molt considerable i l’apèndix bibliogràfic així ho demostra. Tanmateix, hom no pot pas dir que l’afany per abarcar el màxim d’elements possibles faci decaure gens ni mica l’interès del llibre.

SINOPSI POLÍTICA

Els esforços parlamentaris d’en Parnell i el Partit Irlandès per assolir l’autogovern anirien donant pas a formes i perspectives de lluita més radicals, tant en el pla polític (“Sinn Féin”: “Nosaltres Sols”), militar (Voluntaris Irlandesos..) o civil (Lliga Gaèlica, Clan Na Gael). L’advertència d’en Parnell als anglesos resultà profètica: “Doneu a Irlanda un govern propi per mètodes constitucionals o encareu les conseqüències d’una revolta”. Les virtualitats constitucionals no donaren més fruit que la “Home Rule” (Reglament Interior: Autonomia) de l’any 1912, que fou immediatament boicotejada pels unionistes de les dues illes i en particular a Irlanda del Nord, on es creava una força paramilitar, Voluntaris de l’Ulster, encarregada de vetllar pels drets seculars dels colons, classe amb prerrogatives i prejudicis imperials britànics.

Charles Stewart Parnell

Charles Stewart Parnell

Tom Kettle, autonomista irlandès, diu al capítol 4: “La Home Rule és l’art de pensar correctament sobre els propis afers. L’Unionisme és l’art de pensar incorrectament sobre els afers de tercers”.
El motí de Curragh, on una part de l’oficialitat britànica destacada a Irlanda es negà a complir ordres de l’Executiu en contra dels Voluntaris, és una fita simptomàtica que una part de la classe dirigent estava disposta fins i tot a negar la Constitució i la Llei -tal com a ca nostra el PP i afins- en defensa dels propis interessos sobre terra conquerida. Amb la creació, al sud, dels Voluntaris Irlandesos, fou encetada una cursa in crescendo cap als fets polítics cruents, fins a la Revolta del ’16 a Baile Atha Cliath (Dublín, en anglès), la qual fracassà, esclafada per les tropes d’ocupació britàniques. L’afusellament dels seus populars caps revoltats en plena Primera Guerra Mundial (els nacionalistes irlandesos havien acceptat majoritàriament d’anar a lluitar amb els britànics a les trinxeres de França) constituí un xoc definitiu. La Revolta del ’16 serviria als independentistes com a lliçó i, en avant, seleccionarien més els objectius. Les forces d’ocupació van anar essent atacades en llurs punts clau: espies i membres del servei d’informació. Aquesta nova tàctica militar prengué volada després de la declaració d’independència pels representants irlandesos, constituïts en parlament alternatiu (“Dail”) a Dublín, quan també fou fundat l’Exèrcit republicà Irlandés (I.R.A.) i els seus sistemes de contraespionatge i contracolp, ben activats al Diumenge sagnant, quan les persones clau del feixisme militar britànic foren exterminades en poques hores i el sistema de dominació anglesa definitivament col·lapsat a Irlanda del Sud.

TRADUCCIÓ D’UN CAPÍTOL SENCER D’”A TERRIBLE BEAUTY IS BORN”

Des de l’agost del 1913 fins a Nadal d’aquell mateix any, Dublín fou paralitzada per una massiva vaga obrera. la conseqüència immediata en va ser la consolidació de la resistència de la classe treballadora front al stablishment, bo i resultant també en la creació d’un altre grup paramilitar, l’Exèrcit Ciutadà, integrat per homes que s’havien compromès en la vaga.
Els treballadors eren dirigits per dues figures notables: en Jim Larkin i en James Connolly. En Connolly acabaria executat, temps a venir, com un dels caps de la Revolta. En Larkin, qui era de nissaga irlandesa, havia arribat a Irlanda des de Liverpool el 1906. Hi esdevingué l’organitzador general de la Unió Nacional d’Estibadors d’Irlanda i en va obrir una secciò a Béal Feirste/Belfast. Tot seguit anà a Dublín per organitzar-n’hi una altra. El 1908 fundà a Unió General de treballadors i del transport Irlandesos.
Les condicions de la classe obrera dublinesa al temps en què en Larkin hi arribà eren probablement pitjors que no pas en cap altra ciutat eutropea. Per darrer de la lluentor dels salons georgians, l’esplendor de la Cot del Virrei i l’entusiasme del renaixement literari, Dublín amagava aquesta vergonya. Un sacerdot qui comparegué davant una comissió governamental el 1913 va manifestar que coneixia una casa d’habitatge a la qual vivien cent set pesones. Segons la premsa mèdica, el 1913 l’índex de mortaldat a Dublín era el més alt d’Europa, per damunt de Moscou i fins i tot de Calcutta, on la plaga de còlera era endèmica. El conservafor “Irish Times”, en un article del 1914 comparava els ravals de Dublín al mateix Infern de Dant. Vint-i-cinc mil persones vivien en cinc-mil cases d’habitatges o vint-mil famílies disposaven d’una habitació per a cadascuna.
Els dos homes que havien triat aquest pou mort per a llurs ànsies reformistes eren complementaris quant a caràcter. En Larkin era un destacat orador i periodista que podia aixecar la gent de la seva postració amb una frase brillant. Tenia un veu que podia abastar ben bé tot una prada, i una presència imponent i altívola. La seva faç transfigurada, resplendent en la nit, quan adreçava la seva oratòria a la gentada, s’esdevingué símbol d’esperança per a les masses famolenques i trepitjades que venien a escoltar-lo.
En Connolly no tenia pas el do de l’oràtoria com en Larkin ni tampoc l’extraordinària sintonia amb les masses d’aquest, però posseïa una brillant ment analítica que era capaç de connectar la doctrina marxista a la història irlandesa i a les condicions d’aquell temps. En Connolly, l’únic dirigent irlandès qui ha estat capaç de formular una política social seriosa, és recordat com a una figura clau del socialisme internacional. Tal com en Larkin, havia nascut també afora d’Irlanda, a Edimburg, però era també d’origen irlandès. Després d’arribar a Dublín havia fundat el partit Republicà Socialista Irlandès, el qual adoptà un lema d’en Camille Desmoulins: “Els grans semblen grans perquè estem agenollats”. Però aquest partit no havia reeixit, i en Connolly havia marxat a Amèrica, on treballà amb Eugene Debb i els sindicalites. Connolly havia retornat a Irlanda el 1910 i, just el mateix any, assolí el càrrec de Secretari General de la Unió del Transport (d’en Larkin) a Belfast. Més endavant, el 1914, quan en Larkin se n’anà al nou Continent, en Connolly el va substituir i demostrà la seva competència com a resolt organitzador i periodista popular.
En Larkin fou empresonat a Sing Sing l’any 1916 i es perdé l’esclat de la Revolta d’aquell any. Quan se’n tornà a l’illa el 1923, un cop alliberat de la presó, el conflicte ja era acabat i, durant la seva absència, en Connolly (executat en 1916) havia esdevingut màrtir nacional. Però en 1914 era Larkin qui dominava l’escena en organitzar la primera vaga general del món.
L’any 13, a Dublín, s’havien produït trenta vagues entre gener i mitjan agost. Llavors, en aquell mes, en plena temporada de societat -que cobrava especial relleu amb la Setmana de Mostra equina -, en Larkin muntà una vaga de transports. Era com llançar el guant al seu principal oponent, en William Murphy, un empresari autodidacta qui havia desplegat sistemes de transport a moltes parts del món, inclosa Sudàfrica.
Després que en Larkin hagués etzibat la vaga contra ell, en Murphy acusà el cap obrer d’infiltrar-se dins la secció de repartidors de l'”Irish Independent”, un diari nacional del qual en Murphy també era el propietari. La resposta a en Larkin fou la d’acomiadar tot treballador del seu periòdic que no abandonàs la Unió del Transport.
Aleshores, en Larkin va persuadir els estibadors de no carregar mercaderies a les firmes que eren distribuïdores del diari d’en Murphy. Era un desplegament de la seva doctrina dels “Béns tancats”. El tres de setembre els patrons dublinesos deixaren sense feina vint-mil homes en un esforç per doblegar la unió d’en Larkin, i la capital entrava de ple en una vaga que col·lapsaria la ciutat durant sis mesos. Dijous 28 d’agost, en Larkin era arrestat per libel sediciós. Alliberat sota fiança, adreça un míting a deu-mil persones a Beresfort, prop de Liberty Hall, seu de la Unió. “Abans de passar endavant -digué- amb el vostre permís cremaré la proclama del Rei. El poble fa aparèixer reis i el poble pot fer-los desaprèixer”.

James Larkin

James Larkin

Havia de parlar al carrer O’Connell el 31 d’agost i en tèmer que hi hauria de nou ordre de detenció contra ell, s’amagà. Les autoritats feren tot el possible per deturar-lo a fi que no hi comparegués aquell diumenge. La policia vigilava les entrades de tots els edificis prop de l’Hotel Imperial, al carrer O’Connell, des del qual en Larkin havia d’adreçar-se a la multitud.
A la una i mitja d’aquell diuemnge un sacerdot d’edat avançada apareixia al balcó de l’Hotel i començava a parlar a la gentada. Era en Larkin disfressat. Prest el reconegueren i hi hagué un rugit de benvinguda abans que no fos agafat i emportat per la policia. Avall al carrer es produïa una càrrega amb porres en la qual un home era mort i 400 ferits. Semblà que la policia havia actuat amb calculada ferocitat sota les instruccions dels seus oficials que, al seu torn, havien rebut les ordres del Castell de Dublín.
Al següent mes la vaga assolí cims d’amargor. Els socialistes de les “Trade Unions” britàniques fletaren vaixells amb menjar per als vaguistes de Dublín. Fou elaborat un pla per a enviar nins pobres a Anglaterra i estalviar-los les espantoses condicions familiars. La jerarquia catòlica, però, s’hi oposà. Protectors devots arrabassaven els nins dels braços dels pares quan aquests els baixaven al moll cap a la nau que se’ls emportava a Anglatera. “Pobra religió la que no permet unes vacances de quinze dies”, clamava Larkin alliberat del presidi i, com sempre, denunciant implacablement la hipocresia esquerpa a permetre que donassin menjar i caliu a una xicalla famolenca durant un parell de setmanes.
Tot el temps de la vaga en Larkin brillà al zènit. Parlà a l’Albert Hall de Londres a la mateixa tribuna que Bernard Shaw, per a una audiència de vuit-mil persones. “L’infern no em fa pas por -els féu-, Hi he viscut, jo. M’hi han tocat 36 annys de fam i pobresa. No poden pas espantar-me amb l’infern. Millor estar a l’infern amb Dant i Davitt que no pas al cel d’en Carson i d’en Murphy”. Un camí a Dublín, desencadenà més invectives ferèstegues contra la patronal, acabades amb la frase: “No crucificaran més el Crist pels carrers de Dublín”.
La personalitat d’en Larkin cridà l’atenció de molts que no eren pas coneixedors del mal tràngol dels treballadors dublinesos abans de començar la vaga. Na Constance Markiewicz fou captivada per la seva personalitat i una mica després d’haver-lo conegut, anà a veure’l al menjadors de beneficiència de la central obrera, on el trobà arromangat i escudellant sopa per als famolencs.
“Asseguda allà tot escoltant en Larkin -en va escriure més tard- em vaig adonar que era en presència de quelcom que ni de casualitat havia trobat abans: més aprop de qualque gran força primigènia que no pas d’un home. Un furacà, una onada de la gran tempesta, l’ímpetu de la vida en primavera i la marcida alenada de la tardor, tot semblava emanar del poder amb què parlava. Pareixia com si la seva personalitat prengués, assimilàs i engegàs cada emoció que corprenia la multitud que l’envoltava, cadascun dels patiments i goigs que haguessin sentit, expressat i santificat. La gran força elemental present en totes les gentades havia penetrat sa natura per sempre més…aquesta força canvià màgicament la vida sencera dels treballadors dublinesos i del futur del sindicalisme a Irlanda”.
A.E. era un altre militant. La seva “lletra oberta” als patrons escrita l’octubre del 1913 causà sensació, i fou llegida i rellegida pels treballadors dels habitatges a tot arreu la ciutat. “Els homes als quals heu pres la facultat de ser homes -va esciure al “Manchester Guardian”- us detestaran i sempre estaran covant i ordint com donar un nou mastegot. Els nins seran ensenyats a maleir-vos. L’infant emmotllat a la matriu alenarà, dins el cos privat de menjar, la vitalitat de la malícia. No són pas ells, sou vosaltres els encegats Samsons, migpartint les columnes de l’ordre social. Estem anunciant la mort de l’autocràcia industrial. Hi hagué autocràcia a la política i fou reemplaçada per la democràcia. Segurament, doncs, el poder democràtic us llevarà el control de la indústria. El vostre destí, aristòcrates de la indústria, serà com el de l’aristocràcia de la terra, si no demostreu que teniu una mica d’humanitat, encara. La Humanitat abomina, per damunt de tot, de les vacunes, però la vostra classe serà tallada com fa el cirurgià quan talla el càncer i l’excrescència aliena al cos. Sou avisats abans que no sia massa tard”.
El resultat més important de la vaga havia estat la formació de l’Exèrcit Ciutadà, a Dublín. Després que la policia atacàs la multitud el 31 d’agost, en Larkin havia instat els treballadors a crear una milícia d’autodefensa. Com a referència, féu esment de les activitats al nord de l’illa. “Si és just i legal per als homes de l’Ulster d’armar-se, per què no havia pas de ser-ho per als dublinesos, d’armar-se per autoprotegir-se?. N’hem de menester. No don pas consells que no sia disposat a seguir jo mateix. Em coneixeu, i sabeu que, quan dic una cosa, la faré. Armeu-vos i m’armaré. Si Sir Edward Carson és just aconsellant als homes de l’Ulster de formar un govern provisional, trob que dec ser just, també jo, en aconsellar de formar un govern provisional a Dublín. Però tant si formen un govern provisional com si no, haureu menester d’armes”.
El nou exèrcit entra en escena el novembre del 1913. La seva constitució fou realitzada per Sean O’Casey, el qual esdevingué Secretari de l’Exèrcit Ciutadà i en va escriure la història. El comandant-en-cap era el capità Jack White, D.S.O. (Medalla Distingida de Servei), un home d’Antrim, i oficial de l’Exèrcit Britànic que s’havia distingit a la guerra dels Bòers i era fill de Sir George White, defensor de Ladysmith. Malgrat que més endavant en White havia de renunciar al seu càrrec, inculcà ferms principis militars al seu petit Exèrcit que pròximament serien de gran ajut, bo i dissuadint la policia dels seus entusiasmes per atacar els obrers en conflicte -tal com havia passat en un primer moment.
Poc després d’encetar el programa d’ensinistrament, en White rebé un telegrama de Sir Roger Casement. “Comprenc que amanies un moviment per instruir i disciplinar els obrers dublinesos. És una bona i saludable activitat. Desig de donar-hi suport i esper que sia l’inici d’un ample moviment nacional per organitzar instruïts i disciplinats Voluntaris Irlandesos que facin de vàler l’homenia irlandesa i defensar la causa nacional en tot allò que és just”.

Sir Roger Casement

Sir Roger Casement

En White havia conegut en Casement en un aplec nacionalista a Ballymoney i, encara que eren d’Antrim i protestants nacionalistes, no havien congeniat. Ara, el desafiament d’en White al Govern semblava atansar Casement cap a ell. Tots dos havien servit Gran Bretanya amb distinció i eren ara convençuts que oposar-s’hi era coherent amb els principis que havien dut Sa Majestat a condecorar-los amb honors com a soldat i diplomàtic.
La vaga fou el resultat de l’explotació d’irlandesos per irlandesos. Però, a molts separatistes, els semblà sols un altre aspecte del mal govern originat arran la presència britànica a l’illa. Condicions semblants a les de Dublín no podien pas haver-se donat en cap altra ciutat de les Illes Britàniques. La vaga també acostà el poble a la perspectiva independentista. L’Exèrcit Ciutadà i els Voluntaris Irlandesos anirien trobant llurs camins com a progressivament coincidents fins que dos anys més tard estaven disposats a tancar el rotgle i marxar colze a colze fins al centre de la ciutat en oberta revolta.

ALGUNS FRAGMENTS SIGNIFICATIUS DEL LLIBRE

Sobre Arthur Griffith, cap nacionalista per una política de resistència passiva: “Griffith fou la primera persona a Irlanda, fins a on arriba la meva informació dels afers del país, que revisqué l’ideal separatista en una reformulació moderna” (James Joyce). Això és també el que ens cal als catalans: un independentisme modern, ajustat a la realitat.
“Sóc independentista, però el poble irlandès no. Tanmateix pens que el nostre poble pot arribar a unir-se sota aquesta política si l’obrim i la fem tolerant” (A. Griffith).

Arthur Griffith

Arthur Griffith

Criteris de recrutament per als grups armats irlandesos: “Ningú que begués per costum i en excès ni que sovintejàs males companyies (policia, soldats o gent tinguda per indesitjable nacionalment parlant), ni ningú amb mal caràcter no hi era tampoc recrutat, ni cap cèl·lula no tenia el poder de recrutar per pròpia decisió algú”.
Un esbòs del tipus de persona que formava el nucli de l’IRA a les comarques rurals ha estat descrit per Sir Henry Lawson, Lloctinent General de l’Exèrcit Britànic: “Els capitans de Voluntaris semblen haver estat gairebé tots homes joves, fills de grangers la majoria, alguns mestres d’escola, la major part amb un bon nivell d’educació si hom considera llur classe social, però ignorants, tanmateix, del món i d’un munt de coses, encara que, com a col·lectiu, transparentment sincers i ferms, idealistes, fortament religiosos en llur majoria, i sovint amb un sentit gairebé místic del deure envers llur país. Aquests homes donaren a la tasca d’organitzar llurs Voluntaris allò millor en ment i esperit. Lluitaren contra l’alcoholisme i l’autoindulgència, i no hi ha cap exageració si diem que, com a conjunt, representaren tot allò millor de llur país…”.
“Si hi afegim que les armes havien estat adquirides per un excònsol britànic i que l’encontre inicial del Comitè d’Armament havia estat arrecerat ca la fila fadrina de l’arxidiaca protestant de Meath, hom podrà albirar que la importació d’armes per part dels Voluntaris Irlandesos tenia una estranya barreja que la distingia de la majoria d’empreses revolucionàries”. Tot just pel seu sentit pràctic, manca de prejudicis, interclassisme i expansió general a través de tota la societat irlandesa.

Patrick Pearse

Patrick Pearse
P.H. Pearse, un dels afusellats pels anglesos per l’aixecament del 1916, deia: “Quan tenia deu anys, m’agenollí una nit vora el meu llit i prometí a Déu que havia de dedicar ma vida a l’esforç per l’alliberament del meu país. He mantingut aqueixa promesa…Assumesc d’estar parlant a anglesos que valoren positivament llur pròpia llibertat, i que professen estar lluitant per la llibertat de Bèlgica i de Sèrbia. Penseu que també nosaltres ens estimem la llibertat i la desitgem. Fer-ne ús és més desitjable que cap altra cosa en el món. Si ara ens estronquen, renaixerem de bell nou, i renovellarem la nostra lluita. No podeu pas vèncer Irlanda, no podeu pas extingir la passió irlandesa per la llibertat; i si les nostres accions no han pas estat capaces d’atènyer-la, llavors nostres fills l’abastaran amb una gesta millor”. Així és com cal parlar als espanyols perquè aquesta manera decidida i transparent de parlar és la que millor poden entendre els pobles lliures.
En James Connolly, un altre dels més destacats dirigents independentistes, deia: “Prec per tots els homes valents que compleixen llur deure segons llur enteniment”. Una manera molt justa, comprensiva i equilibrada de fer-se entendre per tothom. La perfecció a comunicar és com una assegurança de vida.

James Connolly

James Connolly

POEMARI IRLANDÈS

Alguns himnes i poemes de l’època:
Balada en memòria dels patriotres executats per la Revolta del 1916.
“De debò tenia jo un amor, si mai n’ha tingut cap noia.
Marxà per deslliurar la vella Irlanda.
Tot voltant el meu barret, duré una cinta, de les tres colors.
Fent el cercle, fins que la mort m’arribi.
I si algú em demana per què la hi duc,
Li haig de dir que és pel meu ver amor
Que mai més no tornaré a veure”.
Himne cantat a esglésies irlandeses durant la guerra de la independència contra l’Imperi:
“Deixeu-me dur Vostra Creu per Irlanda, Senyor!
Que l’hora del seu judici és arribada,
I les angoixes i penes del sacrifici
Poden ben bé ser enteses per companys estimats.
Tanmateix, Tu, Senyor, pren-me d’entre la gentada que s’hi ofrena,
N’hi ha a muntó, de lluny, menys preparats,
Tot i que ansiosos: tots ells hi són, a mort,
Que Irlanda ha de ser guardada.
Deixeu-me dur Vostra Creu per Irlanda, Senyor!.
Els meus afers en aquest món són ben pocs,
I poques les llàgrimes que per mi rodolaran,
Quan seguesca el meu camí devers Tu.
Guarda, guarda’ls per als seus estimats:
El germà, el fill i el pare,
Que la causa que estimem no ha de morir mai
A la terra del desig del cor nostre.
Deixeu-me dur Vostra Creu per Irlanda, Senyor!
Per Irlanda, feble, amb llàgrimes
Pels vells del front ennuvolat,
I el nin de tendra edat;
Per les llars buides de llurs planes d’or;
I per les esperances de llur futur, també!.
Deixeu-me dur Vostra creu per Irlanda, Senyor!.
Per la causa d’en Roisin Dubh”.
El professor Tom Kettle, ja adés esmentat, va escriure un sonet des de les trinxeres franceses, en una lletra a sa germana. Hi acaba expressant el desencís per les execucions del 1916, mentre a muntó irlandesos morien lluitant als camps de França:
“Sàpies que som folls ara amb l’estúpida mort.
Morts no pas per la bandera ni pel Rei ni l’Emperador,
Sinó per un somni nascut en una barraca de pagès
I per les secretes escriptures del pobre”.
El mateix Tom Kettle digué: “El Castell de Dublín (símbol de l’ocupació anglesa), si no sabia què volien els irlandesos, no hauria mantingut tan infal·liblement la pròpia tradició de donar-los exactament tot el contrari”.

LES ELECCIONS BRITÀNIQUES UTILITZADES PER A CREAR LA REPÚBLICA LLIURE D’IRLANDA

Desembre del 1918: Els independentistes irlandesos del Sinn Féin atenyen, a les eleccions britàniques, 73 dels 105 escons per les circumscripcions electorals d’Irlanda.
El punt central de la política del Sinn Féin per a les eleccions generals del 1918 era l’absentisme, per part dels seus càrrecs electes, d’anar a Westminster, la mateixa política que recomanava A. Griffith l’any 1905: Els candidats usarien la maquinària electoral amb què els britànics havien provist Irlanda, però, un camí elegits, refusarien de prendre possessió de llurs escons a Westminster (a Londres) i, en comptes d’això, establirien un parlament rival a Baile Atha Cliath/Dublín, el qual administraria els afers del país en desafiament obert a Anglaterra.

Arthur Griffith

Arthur Griffith

Quan el Parlament “abstencionista” (conegut com a Dail) feia el seu primer aplec a la Mansion House de Baile Atha Cliath/Dublín, el 21 de gener del 1919, la majoria dels membres eren a presons britàniques. Havien estat arrestats sota diversos pretextos durant l’anterior mig any. Quan hi passaven llista, la resposta “Faol Glas ag Gallaibh” (empresonat per l’estranger) fou repetida 36 vegades. Sols 37 representats elegits hi eren presents. I aquests van llegir la declaració d’Independència i la van aprovar en absència de la resta”.
“A simple vista la formació d’un Govern independent apareixia una mica un camí d’utopia. Però quan fou endegat, la política del Sinn Féin havia de tenir un èxit colpidor. El departament de Finances, a càrrec d’en Michael Collins, féu flotar un emprèstit nacional que pujaria per damunt del milió de lliures. Les Corts republicanes de Justícia i Equitat serien establertes, i operaven en 23 dels 32 comtats. Al final, l’Administració Britànica quedà paralitzada en tant que la majoria de la gent del país simplement ignorava l’existència de totes les institucions del Regne Unit.
L’escalada d’aquesta política continuà fins que la Gran Bretanya es trobà recorrent a mesures que senzillament feien malbé el seu prestigi als ulls de l’opinió pública mundial.
Com que la política militar britànica anà esdevenint cada vegada més detestable, la resistència republicana va anar creixent. Aquest camí, tanmateix, no estaven prenent les armes com a una colla minoritària i impopular, sinó com a l’Exèrcit oficial del Govern electe del mateix poble. La importància de la filosofia del Sinn Féin és la de proveir d’una fòrmula amb la qual la força guerrillera d’en Collins, la primera d’aquesta mena en l’època moderna, derivaria la seva autoritat d’un Parlament electe”.
Aquesta és la via que hem d’aprendre, tal com també féu Croàcia, que de la pròpia policia croata i de grups patriòtics formà un exèrcit regular amb el suport parlamentari. La resta de tàctiques militaristes és aventurerisme sense base sociològica i amb perills autoritaris: tot Exèrcit deu estar sotmès a un poder democràticament elegit, els brot guerrillers són sempre immaduresa de la societat civil i acaben malament pràcticament sempre. Forçar aquest camí és el que intenten les policies estatals infiltrades.

EL PUNT CRÍTIC DE LA INDEPÈNDÈNCIA IRLANDESA

La important emigració d’irlandesos a distints llocs de l’Imperi Britànic i als Estats Units especialment, al llarg del segle XIX, majorment a causa de successius períodes de fam aguda, fou un avantatge, del tot decisiu, per assolir la independència. O’Connor parlava així dels contactes amb els ciutadans nordamericans de nissaga irlandesa:
“Al juliol del 1914, disgustat per l’intent d’en Redmond per fer-se amb el control dels Voluntaris, en Casement havia marxat cap a Nova York. Hi trobà en John Devoy, el cap Fenià de Clann na Gael i la figura clau entre els grups irlandesos als Estats Units. Casement fou ben rebut en Amèrica. “M’hi veuen com una mena de vell Parnell”, va escriure. “Puc veure sols per la manera de saludar-me, aquells que tenien el cor posat en un dirigent portestant, i pensen, pobres ànimes valentes, que puc ser aquest home”.
Mentre en Casement era als Estats Units esclatà la guerra. De Nova York estant va escriure una lletra a l’Irish Independent tot exposant-hi allò que pensava sobre l’oferta britànica de donar l’autonomia a Irlanda: “…Realment eren tots partidaris sincers de l’estatut d’autogovern, els qui el reclamaven i el donaven avui de franc per a entrar ja demà en vigor, en lloc d’oferir-los-el a la venda en termes de canvi – que sols un boig acceptaria? Fóra encara el deure dels irlandesos de salvar llur força i virilitat mitjançant treballs difícils en front d’ells, per reconstruir, a partir d’una població esgotada, la fàbrica d’un vida nacional avui enrunada”.
Finalment ve el desenllaç del procès per la independència: “Tot al llarg de les comarques rurals hi havia bosses de Reialisme, petita aristocràcia, o oficials de l’Exèrcit i la Marina colonial ja jubilats.
L’atmosfera d’aquestes “ciutat Garrison” era agressivament britànica. Les escoles estatals on els infants majors de 14 anys eren educats, foren dissenyades per mantenir l’alumne ignorant de la història i de la cultura irlandeses, i per tal que no aprenguessin la llengua gaèl·lica. La poesia que hi aprenien era la de poetes anglesos: Keats, Tennyson, Wordsworth. Les batalles a memoritzar eren Trafalgar, Agincourt, Waterloo. I els reis i reines, els regnats dels quals calia recordar, eren, exclusivament, anglesos”. O sia, tal com voldria imposar-nos el PP i tal com fan les seves televisions, amb apartheid total (o informació molt tendenciosa) contra sensibilitats, folklore, festes, cantants i fins i tot equips esportius catalans, bascs, etc.
El General Sir Hubert Gough, comandant del 5è Exèrcit a França, va escriure: “La llei i l’ordre a Irlanda ha deixat pas a una anarquia sagnant i brutal, en la qual els agents armats de la Corona violen qualsevol llei en una línea de salvatgisme absurd, venjatiu i insolent. Anglaterra ha esvanit, més enllà dels propis criteris i, àdhuc, dels de qualsevol nació del món, sense exceptuar-n’hi la turca i la zulú, un capteniment detestable que mai no havia estat vist abans al llarg de la seva història”.
“…El cas és que tothom es gira a mirar devers el Sinn Féin, no pas perquè hi creguin, sinó per ser l’única autoritat als comtat, i s’adonen que, si llurs vides i propietat han de ser assegurades, és menester actuar amb el Sinn Féin. Llur parer general és: Com defugir d’aplegar-nos al Sinn Féin quan tot està tan extraordinàriament ben fet?”. Aquest és el secret perquè una nació majoritàriament no independentista doni suport a un projecte independentista. Que siguem capaços de convèncer-los per no tenir esquerdes ni badar, per haver après a fer-ho tot “extraordinàriament ben fet”. Qüestió endògena que depèn de nosaltres bàsicament i que havia de tenir la nostra prioritat absoluta.
“(Certa persona) els desafià arran els assassinats de soldats i policies (britànics): llur resposta, donada amb una total, civil i deliberada calma, era d’aquesta traça: “No es tracta pas d’assassinats ni poden ser descrits talment. Hem declarat la República, és cert que el Govern Britànic refusa de reconèixer-nos, però això ja no és problema nostre. Hem declarat la guerra al Govern britànic, el qual declina, per qualque raó particular d’ells, de reconèixer la nostra declaració de guerra i defuig de declarar-nos-la a nosaltres; però això no és problema nostre. Per haver-hi declarat la guerra, estem capacitats per matar i prendre presoners qualsevol soldat, policia o civil que creguem s’ha compromès activament en contra de nosaltres”. Tot un exemple de lògica sense punts solts, de pensament fort, ben cosit i repuntat.
Colze a colze amb el funcionament dels tribunals del Sinn Féin, el prèstec del Dail estava essent reflotat per Michael Collins. A muntó gent havia refusat de pagar imposts sobre la renda o interessos, i, en lloc d’això, enviaven les quantitats compromeses al Sinn Féin. Lentament la fàbrica de l’administració britànica a Irlanda estava desballestant-se.
La fòrmula d’A. Griffith havia estat dissenyada per trencar la unió amb la Gran Bretanya. “I el jou es podrirà a causa de la unció (=gràcia espiritual)” (Isaïes 10:27).
Però els principis que establia serien usats en distintes parts del món en un futur, sols que serien emprades sota noms diferents que el de “desobediència civil”.

ELS PERSONATGES PREVIS AL DESENLLAÇ INDEPENDENTISTA: MICHAEL COLLINS, MACSWINEY, KEVIN BARRY…

M. Collins tenia el do irlandès de la rialla i el senti anglès de l’eficiència: tota una formidable combinació. Era un irlandès ben plantat amb faccions ben tallades i salut física robusta. Gogarty el definí com a “napoleònic, amb pell com d’ivori sense descolorir” i li donà la clau de sa casa per a usar-la quan li calgués fer-se fonedís.
W.T. Cosgrave, primer President del Consell Executiu de l’Estat Lliure i vicecomandant per a la Unió de Baile Atha Cliath/Dublín-sud en la revolta del 1916, un cop digué a l’autor del llibre: “Trob que en Michael Collins fou el major irlandès que mai ha existit, major que en Brian Boru o en Parnell”.

Terence MacSwiney

Terence MacSwiney

El 25 d’octubre del 1920, Terence MacSwiney, el batlle de Cork, morí en vaga de fam a la presó de Brixton, a Londres…Si els britànics havien volgut proveir una plataforma mundial per al batlle a fi d’airejar els seus greuges polítics, no haurien fet res de millor que permetre-li d’anar a una vaga de fam en una presó anglesa.
“No són pas aquells qui poden imposar la majoria els qui generalment venceran sinó aquells qui suporten i aguanten”, va dir en ser empresonat”.
“MacSwiney veié la lluita nacional en termes de Croada religiosa. “Car el nostre sacrifici -va escriure una volta- és semblant al sacrifici del Calvari resseguint fins a la fi tot el millor i més valent pel que tantes generacions han mort”. Per a aquests irlandesos la sang de llurs màrtirs passats era cara, a diferència dels actuals catalans que quasi han oblidat la sang dels màrtirs catalans i es dediquen a frivolitats amb algun memoràndum purament ritual per a diades de guardar, tal com els hipòcrites, han separat llur suposta ideologia de llur vida quotidiana. Oblits d’aquesta volada són fatals i és precís que per aquest camí no aixequem mai el cap.
“…Fora de la presó, les multituds s’amuntegaven diàriament per pregar i resar el rosari. Al final, després de 73 dies sense menjar, MacSwiney morí el 25 d’octubre”.
“Com amb la mort d’en Thomas Ashe, un estremiment recorregué de punta a punta el cos de la nació. El país fou aclaparat pel dolor. Londres havia de veure el primer funeral d’un màrtir irlandès. L’arquebisbe de Southwark, Dr. Amigo, havia donat permís per usar la seva catedral en la cerimònia del funeral”. Vet ací com fer les coses per la via noviolenta i religiosa té l’enorme ressò social que ha menester una bona causa, mentre que fer-ho per la via antireligiosa i violenta és llençar patiments, estúpidament inutilitzats i eixorcs, a les escombraries.
El 15 d’agost havien arrestat un universitari de 18 anys anomenat Kevin Barry després d’una emboscada a King Street. Un soldat havia estat mort d’un tret en l’acció i en Barry fou jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. El primer dia de novembre fou assenyalat per executar la sentència. Però una poderosa campanya fou endegada a fi de suspendre l’execució.
Mentre que des del punt de vista britànic, en Barry havia estat implicat en l’homicidi i per tant seria penjat segons la llei, des del punt de mira de l’IRA era un presoner de guerra, i hauria de ser-li garantit el seu status com a tal. A banda d’aquesta consideració res no podia haver estat calculat per commocionar més l’opinió pública que penjar un estudiant de 18 anys. Hi havia també clares evidències, abans de la seva execució, que en Barry havia sofert tortures.
Es tractava d’un jovenet particularment atractiu, ben paregut i elegant, amb una actitud alegre i burleta envers els que l’havien capturat. Havia estat un jugador de rugbi -un joc anglès- de primera, i un estudiant amplament popular a l’escola mèdica de la Universitat Nacional…
La mort d’en Barry enfelloní molta gent que havien esperat una solució”.

L’AMIC AMERICÀ: EL LOBBY IRLANDÈS ALS E.U.A.

A.E. o Æ (George William Russell) havia estat consultat per Lord Northcliffe (el baró propietari de “The Times”) a tomb de la manera d’ajudar a deturar el salvatgisme. “Vaig romandre a Londres durant una setmana al llarg dels anys de la lluita i vaig cercar Lord Northcliffe, el qual recordà que ell era irlandès. Em demanà: “Com puc ajudar-hi?”. Li responguí que podria conduir l’opinió pública americana a exercir pressió sobre l’anglesa, que la seva vasta organització podria influir sobre els caps de l’opinió dels Estats Units. En menys d’una setmana començà a publicar columna rere columna amb opinions d’americans als periòdics que controlava, la veu dels més destacats homes d’Estat, legisladors i industrials d’Amèrica, i eren tan unànimement favorables a l’autogovern irlandès que em crec que fou la principal causa del sentiment que sorgí a Gran Bretanya sobre que la qüestió irlandesa no era pas sols un problema domèstic, sinó un afer mundial.

George William Russell

George William Russell

Els propis escrits d’A.E. havien ajudat per informar Amèrica sobre la situació a Irlanda, car ell era ben conegut i admirat als Estat units. Al desembre del 20, A.E. va escriure un assaig al Pearson’s Magazine, un setmanari americà, sobre “L’Irlanda de cara endins i cara enfora”: “Quina és l’arrel del problema irlandès -va escriure- El poble irlandès vol ser lliure. Per què desitgen la llibertat? Trob que és perquè senten adins d’ells mateixos un geni que encara no s’ha pas manifestat en una civilització, com els grecs, romans i egipcis han exterioritzat llur geni, en el passat , en societats amb cultura, arts i ciències particulars d’ells mateixos”.
Després de descriure els excessos comesos per homes que semblaven tenir la mà lliure per matar, va escriure: “D’on prové el dret d’Anglaterra per governar Irlanda? En què es basa? No pas en el desig del poble irlandès, per cert. Es tracta d’una vella possessió. Generalment no és pas acceptat que cap saltaparets que hagi furtat una propietat durant llarg temps sia el més indicat per continuar posseint-la”.
“Quan els alemanys ocuparen Bèlgica, feren malbé cases particulars i assassinaren innocents amb l’excusa que “civils els havien disparat”. Les forces armades d’ocupació, a Irlanda, ara fan malbé cases particulars i maten gent innocent, al seu torn, amb l’excusa d’haver estat tirotejats per civils. Els ministeris anglesos que per aquesta causa denunciaren Alemanya, ara, callen” (W.B.Yeats).

LA MAQUINÀRIA PROPAGANDÍSTICA DE L’INDEPENDENTISME IRLANDÈS

Una part vital del programa del Sinn Féin del 1919 al 1921 fou la màquina propagandística…L’any 19 fou creat un Departament Governamental de Propaganda, el qual era a càrrec d’en Robert Brennan. Més tard entrà en funcions en Desmond Fitzerald, amb Piaras Beaslai, un periodista dublinès, com a enllaç amb la direcció del Voluntaris del G.H.Q. El Departament editava setmanalment una revista, l’”Irish Bulletin”. Més de 2.000 còpies eixien diàriament adreçades a la premsa britànica, irlandesa i d’altres països, a caps d’Estat i dirigents polítics d’Anglaterra, i als caps d’esglésies d’arreu el món. La distribució de la revista era ja per si mateixa tota una proesa, perquè era il·legal. Les còpies s’havien d’enviar en petits farcells per distintes bústies de correus pertot la ciutat.
El text del “Bulletin” gaudia d’una alta qualitat i el material era triat per atreure l’atenció editorial dels periòdics on era enviat. El Primer Ministre de propaganda, en Desmond Fitzerald, havia viscut a França per cert temps abans de prendre part a la revolta del 1916. S’hi havia fet amic de n’Ezra Pound i Paul Eluard i era un dels fundadors del Moviment Superrealista.
Erskine Childers, qui treballà per a Fitzerald i que més tard el succeí com a Ministre de propaganda, era una tria admirable: era autor d’un best seller i havia estat corresponsal de guerra del “The Times”…

Robert Erskine Childers

Robert Erskine Childers

Com aquell qui ha estat en escoles i universitats d’Anglaterra i hi ha treballat la major part de sa vida, en Childers es trobava en condicions de reconèixer l’estil anglès del “saber fer”. Aquesta coneixença el féu particularment valuós com a propagandista. El propòsit que animava els seus escrits era el de connectar amb l’anglès normal i fer-li conèixer quants excessos s’hi cometien, en llur nom, a Irlanda, per part del Govern.

DIUMENGE SAGNANT: EL DRAMÀTIC DESENLLAÇ

Vers la tardor del 1920 quedà palès a la direcció general dels caps militars de l’IRA que es trobaven davant un perill novell: una unitat especial d’espionatge havia estat creada pels britànics amb la fita exclusiva de trencar l’organització d’en Collins. L’estratègia triada per aquest grup no era pas complicada, de cap manera, simplement miraven d’assassinar els membres polítics del Sinn Féin que es movien obertament en públic i que no es trobaven implicats en el combat militar.
Els homes que duien aquesta colla eren coneguts com a la “Banda d’El Caire”. Per instigació de Sir Henry Wilson, C.I.G.S., un nombre dels oficials de l’espionatge militar britànic, s’havia trobat a El Caire amb més gent i planejat una campanya amb la qual escapçar el poder d’en Collins a Irlanda. Quant a Sir Henry Wilson, implicat directament en la mort de l’universitari Kevin Barry, és un cas típic de fins on poden arribar els renegats col·laboracionistes, els botiflers psicòpates, duts per llur patètic autoodi, a voler fer prendre mal al propi país subjugat per un de més poderós al qual s’han venut a canvi de guanys materials.
“Henry Wilson era un home obsessionat amb una ràbia malgina per la terra on havia nascut (nasqué a Fermanagh)…Sir Wilson donà carta blanca a la “Banda d’El Caire”…per usar qualssevol mètodes que creguessin necessaris per tal de caçar en Collins”.
“Hom creu que Sir Henry Wilson amenaçà de dimitir com a cap de l’oficina general imperial si hi havia indult (per a K. Barry). L’u de novembre, en Kevin Barry fou penjat per un botxí anglès a la presó de Mountjoy. El seu nom esdevindria símbol, arreu el món, del combat del jovent per la llibertat. Hi ha pocs llocs al món de parla anglesa on no es canti “Kevin Barry”. És, per cert, una cançó de les favorites entre l’Exèrcit Britànic, i l’autor del llibre diu haver-la sentida personalment en una desordenada reunió a Gibraltar. Això demostra quant més democràtica és la mentalitat anglosaxona que no pas la hispana: canten una cançó dels independentistes contra els qual han lluitat, però…algú s’imagina militars espanyols cantant una cançó independentista catalana o basca?.
Aquesta cançó diu:
“A la presó de Mountjoy, un dilluns dematí,
enlairat dalt la forca de l’arbre,
en Kevin Barry donà sa vida jove,
per la causa de la llibertat.
Però el noi de divuit estius,
encara no ho ha negat ningú,
quan caminà devers la mort aquell matí,
orgullosament mantenia el cap en alt.
Aquell fatídic Dilluns de Pasqua
dins la trista cel·la presidiària,
soldats britànics torturaven en Barry
sols perquè ell no cantava
els noms dels seus braus companyons
i d’altres coses que maldaven per conèixer.
-Delata’ls o et penjarem
Kevin Barry sempre els contestà amb un “No”.
És una llàstima que, amb tantes víctimes dels espanyols com hem tingut els catalans, hi hagi, a ca nostra, tan poques cançons emblemàtiques que recordin aquests martiris, des d’en Josep Moragues a en Guillem Agulló. Menyspreem la sang vessada per la nostra llibertat, i això és un greu símptoma de covardia i deixadesa que cal esmenar, perquè realment es torna contra nosaltres i contra el nostre futur i les nostres prioritats més nobles.
“Al voltant de la primera setmana d’octubre es descobrí una conxorxa per assassinar n’Arthur Griffith, llavors president en actiu del Sinn Féin. En Griffith exposà els fets, que havien estat acuradament esbrinats per la Unitat d’en Collins, a una colla de periodistes en una roda de premsa mantinguda a l’Holel Wynn’s”.

MICHAEL COLLINS AMB ARTHUR GRIFFITH

Mentre la Banda d’El Caire multiplicava els seus dossiers informant d’en Collins, el mateix Collins estava fent exactament la mateixa tasca en relació a ells…Minyones que servien a les pensions on els agents del servei secret sojornaven eren convençudes per tal de recollir els continguts de les papereres, a fi de lliurar-los als homes d’en Collins. Amb aquesta informació en el seu poder, en Collins podia albirar un pla coherent i isolar les figures clau de la conxorxa per escapçar el Sinn Féin”.
Una nit, en una incursió britànica a l’Hotel Vaughan’s, que Collins utilitzava per a citar-se, en Liam Tobin fou enxampat per una partida. Tanmateix, els va contar una rondalla talment bona que aconseguí que el deixaren anar, no pas abans que no reconegués un parell d’homes els noms dels quals corrien com un fil al llarg de la massa d’informació que en Collins ja havia amuntegat. Aquests noms eren un tal Lloctinent Peter Aimes, un granader natural d’Estats Units, i el capità George Bennett, antic membre de l’Artilleria Reial.
En Collins decidí que era l’hora d’actuar. En la selecció dels noms de la gent que eren a la llista negra, la direcció del quarter general feia tots els esforços possibles per veure que l’evidència en contra d’ells era irrefutable…
Dick McKee era el Comandant de Brigada a càrrec de l’operació i en Clancy era el seu vicecomandant. Després de ser capturats, els van conduir al Castell de Dublín i els hi van posar en mans del capità King i del Lloctinent Hardy, un parell de destacats sàdics, especialitzats en l’extracció d’informació mitjançant la tortura.
…McKee i Clancy van morir després de les continuades tortures durant tot el diumenge al castell de Dublín, però havien refusat de facilitar informació sobre els esdeveniments que havien succeït aquell mateix matí…”
Quan l’afer dels “oficials assassinats” (els terroristes britànics) fou enarborat pocs dies més tard del Diumenge de Sang a la Cambra dels Comuns, les morts del Parc Croke no hi van ser esmentades gens ni mica. Després de Sir Hamar Greenwood, els sotssecretari d’Estat per a Irlanda, havia descrit en pregon silenci, “el cruel i salvatge atac i assassinat d’un oficial de l’Exèrcit Britànic”; Joe Devlin, membre del Parlament per Belfast-Oest, s’aixecà i demanà si Sa Honorable Senyoria no tenia coneixença de les actuacions de les forces de Sa Majestat al camp de futbol. Un tal Major Morrison es llançà damunt els muscles d’en Devlin i tractà de fer-lo rodolar per terra. Uns altres membres del Parlament cridaven: “Mata’l, mata’l”.
El Parlament es trobava en ple col·lapse. Jaia confrontat als efectes d’un nou fenomen militar, al qual era impossible d’aplicar les normals regles de la guerra. Diumenge de Sang fou el dia en què el domini anglès s’esmicolà a Irlanda. Fou l’acompliment del pla d’en Collins per “deslliurar-se dels ulls dels britànics”, en anorrear llur cos d’espionatge. Des d’aquesta hora en avant el Govern Britànic a Irlanda va quedar paralitzat”.
No sols fou el Diumenge de Sang el senyal de la fi del domini britànic a la major part d’Irlanda, sinó que havia de ser el principi de l’esmicolament de tot l’Imperi.
A Kènia, a Xipre, Egipte, Palestina i Burma, durant els pròxims 40 anys, els caps de la guerra guerrejada anirien reivindicant en Collins com a llur prototipus i adaptarien l’estratègia per ell dissenyada per foragitar el poder colonial. També el nostre Francesc Macià begué del procés irlandès quan el 1925 formà un Exèrcit català per deslliurar Catalunya de la innoble bota espanyola.
El mateix Collins no dubtava gens d’haver actuat com calia. L’últim que va escriure fou: “La meva única intenció era la destrucció dels indesitjables que havien estat fent miserables les vides dels ciutadans corrents i decents. Prou he mirat d’assegurar-me de les atrocitats que aquesta banda d’espies i delators havien comès. El perjuri i la tortura eren llurs sistemes més corrents d’actuació. El meu segon motiu no seria sinó un sentiment semblant al que tindria per un rèptil verinós. Gràcies a llur destrucció l’atmosfera s’ha endolcit. Fóra el judici de la història sobre aquest esdeveniment en particular. Per a mi, la meva consciència queda neta. No és cap crim de detectar i destruir l’espia i el delator en temps de guerra. Els he desfets sense procés: els he pagat amb llur pròpia moneda”.

EPÍLEG: L’IMPERI I LES TROPES D’OCUPACIÓ GIREN CUA DE LA IRLANDA LLIURE

Al gener del 1922, una anyada i dos mesos més tard del Diumenge Sagnant, l’Exèrcit britànic marxà del nou Estat irlandès, davallant pels molls de Dublín, i deixà el país tal com ens agradaria a nosaltres veure sortir l’Exèrcit i la policia espanyoles per Oriola i Requena. La Union Jack (la bandera britànica) fou arriada del Castell de Dublín, centre de tortures, i reemplaçada per la Tricolor que representa l’entesa (blanc enmig) entre l’orangisme (taronja) i el nacionalisme irlandès (verd).
En Michael Collins arribà en un taxi per prendre possessió del poder de part del govern provisional del darrer Virrei, Lord Fitzalan.
Estic content de veure-us, Sr. Collins -li féu el Virrei en donar-li la mà.
Com l’infern, esteu vós -li contestà en Collins amb un somriure sorneguer.
En Collins morí aquell mateix any.

Michael Collins

Michael Collins

Recordant el Moviment de Noviolència de Martin Luther King

Recordant el Moviment de Noviolència de Martin Luther King

MLK en forma de rap

Tot recordant la Rose Park, la iaia insubmissa que desobeí les lleis segregacionistes d’Alabama als transports públics:

”En mi autocar no va a subir ningún catalán” (Gravació)

Vaja, com els bussos nordamericans als EUA fins als anys 60: “No negroes” o “Negroes at bottom”.

BARACK OBAMA, EL FRUIT POLÍTIC A 50 ANYS VISTA DEL MOVIMENT DE MARTIN LUTHER KING
Als Estats Units ja tenen un president de color (Obama), a Catalunya hi ha hagut un president nascut a Jaén (Montilla), a Euskadi un president també foraster

al PV vam tenir-ne un (Zaplana) que a penes ni sabia parlar “valencià”…
Quan tindran a Espanya un president català o basc? (el darrer president català a Madrid fou Pi y Margall, que sols durà uns mesos i d’això fa quasi un segle i mig, i uns pocs anys anterior fou el general progressista Prim, el qual morí assassinat).

“Res no dóna tanta pena a la gent com haver de pensar”
“Hem vist la veritat crucificada…”
“El Calvari és un telescopi a través del qual albirem el bast panorama de l’eternitat i veiem l’amor de Déu tot irrompent dins la història humana” (Martin Luther King, 1929-1968, pastor baptista pels drets civils de les minories nacionals als Estats Units i contra la guerra).

El nostre aturmentat món va curull d’injustícies, racismes, intoleràncies, prejudicis, manipulacions, malentesos.
Sabut és que, aquell qui està bé perquè és adalt “del carro”, es creu que viu en el millor dels móns possibles, perquè la gent no sol voler allargar la vista i plorar amb els qui ploren. Els problemes són bandejats, per la gent benpensant, tot ignorant-los, tancant els ulls dient solemnement que no existeixen o que no paga la pena voler solucionar-ne res.
Talment féu la majoria blanca als EUA, o els alemanys durant el III Reich, o els egipcis amb els fills d’Israel, o els espanyols i francesos amb les nacions que han demanat que els tornin la llibertat arrabassada a foc i a ferro. Però la Providència sempre acaba pagant ben bé segons llur mesura…
Martí Luter King, ja ho sabeu, fou un pastor evangèlic, de les esglésies baptistes negres del Sud, d’Alabama, un dels centres més forts del racisme als Estats Units, i zona on el Ku-Kux-Klan campava al seu aire amb la vista grossa de moltes “forces vives” del WASP. Tanmateix, de sota l’asfalt pot brostar la flor més bella.
En King deia sovint que els grecs tenien tres mots per referir-se a l’amor: “Eros”, l’amor estètica o romàntica. “Filia”, amor recíproca, amistat… “Ningú no serà tan badoc com per a esperar que algú senti aquesta mena d’amor devers el seu opressor”, deia. La 3ª casta d’amor era anomenada “Àgape”: comprensió, bona voluntat redemptora cap a tothom, amor desinteressada de Déu actuant en nosaltres, on no cerquem el propi bé sinó que anem més enllà de l’egoisme immediatista. No es tracta, doncs, de res dèbil ni passiu, sinó amor en acció. Era la mena d’amor que en King aspirava a donar als seus enemics. “La més gran de totes les virtuts és l’amor. Hi trobem el veritable significat de la fe cristiana i de la Creu. El Calvari és un telescopi a través del qual albirem el vast panorama de l’eternitat i veiem l’amor de Déu irrompre dins del temps (dels humans)”, va predicar.
En King deia coses com aquestes: “Si un home no té res per què li valgui la pena morir, aleshores no és digne de viure. No importa viure gaire temps, sinó viure segons els dictats del bé”. O també: “Açò que fem no és sols per al negre, sinó també per al blanc. El sistema que ha desterrat la personalitat i ha ferit l’ànima del negre, ha perjudicat també la personalitat del blanc, en donar-li un fals sentit de superioritat, i al negre un fals sentit d’inferioritat”. “Siam prou caritatius com per a tornar en amic un enemic. Tinc la ferma convicció que Déu està actuant…Sols així podrem emergir des de la freda i desolada mitjanit de la crueltat de l’home cap a l’home, sota la viva alba de la llibertat i de la justícia”.
En el mateix dia de la seva mort, digué: “Ignor què em pot passar, ara. Tenim per davant dies difícils. Però tant se me’n dóna. Ja he estat al cim de la muntanya: no pot importar-me. Igual que a qualsevol, m’agradaria tenir una llarga vida…però ara això no em capfica. Sols vull complir la voluntat de Déu. I Ell m’ha permès de pujar a la muntanya. I he estès la vista al voltant i he vist la Terra Promesa. Potser no hi arribaré pas amb vosaltres, però vull que sapiau aquest vespre que nosaltres, com a poble, farem cap fins a la Terra Promesa”.
Aquell moviment d’alliberament ferm i autocontrolat, que no de revolta violenta, cega i caòtica, ens ha de recordar les pròpies mancances com a nació dominada i minoritzada a ca nostra, i les d’altres col·lectius i pobles.

DEL MOVIMENT PRODRETS CIVILS I CONTRA LA GUERRA DEL VIETNAM DE MARTIN LUTHER KING
“Per la present, em lliur a mi mateix -en cos i ànima- al moviment de noviolència. Per tant, tindré presents aquests deu manaments:

1. Medita diàriament en la vida i els ensenyaments de Jesús.
2. Recorda sempre que el moviment de noviolència de Birmingham cerca la justícia i la reconciliació, no pas la victòria.
3. En les teves paraules i en el teu comportament, observa sempre els modals de l’amor; ja que Déu és amor.
4. Demana diàriament d’esser usat per Déu per tal que tots els homes puguin ser lliures.
5. Sacrifica els teus desigs personals per tal que tots els homes puguin ser lliures.
6. Observa amb amics i enemics les regles normals de cortesia.
7. Procura prestar serveis regulars a la resta de gent i al món.
8. Abstin-te de la violència de mà, de llengua i de cor.
9. Esforça’t per estar en bona salut espiritual i corporal.
10. Segueix les instruccions del moviment i dels capitans a les manifestacions”.

És menester actuar amb senzillesa i prudència, i combinar la justícia amb la paciència. Si només parlem de paciència estem renunciant a la vida i a la justícia i llancem el missatge de l’Evangeli cap a la ultratomba (i cap al simple ritualisme religiós mancat de conseqüències per a la vida). Si només parlem de justícia acabarem degenerant en lemes merament propagandístics i llançarem l’Evangeli cap a una mena de sindicalisme purament material o polític. I l’Evangeli és, sobretot, força espiritual, tal com les accions dels grans capdavanters cristians han demostrat al llarg de la Història humana, i això sempre ha estat vist clarament a través de les conseqüències terrenals molt visibles i paleses, pràctiques, consubstancials. Deia Martin Luther King: “No m’interessen pas la temperatura de l’infern ni el mobiliari del cel, sinó les coses que els homes fan ací, a la Terra”. “Hem estat extraordinàriament pacients…, però som vinguts ací aquest vespre per deslliurar-nos d’aquesta paciència que ens fa pacients sense llibertat ni justícia”. “La religió guarda relació tant amb el Cel com amb la Terra…Qualsevol religió que professi trobar-se interessada en les ànimes dels homes i a la qual no l’interessin els ravals miserables que els condemnen, les condicions econòmiques que els ofeguen i les condicions socials que els impossibiliten, és una religió tan seca com la pols”.
El punt de força de la seva trajectòria fou el seu cèlebre discurs “I have had a dream”, “He tingut un somni”, a Washington. No en traduirem pas unes quantes frases. Traduïm-ne també les respectives situacions. Què hauria pogut dir en King d’haver estat del nostre poble i nació? Ens el podem imaginar dient:

“Us dic, front als entrebancs d’avui i del demà, que guard un somni de ben adins del nostre poble: que tothom ha estat creat igual.
Guard el somni que, una diada, damunt l’eixuta terra del secà o la terra vermella de les planes, els fills dels antics repobladors que el rei Jaume dugué al nostre País profund, els dels emigrants foragitats per la pobresa i l’opressió de llurs estats i oligarquies, els gitanos i la gent vinguda d’arreu, podran, plegats, seure en un dinar de germanor i de comprensió, en una nova societat catalana, sense més malícies esquerpes ni més colonialisme espanyol ni racisme jacobí ni rebuig indiscriminat.
Guard el somni que, una diada, encara a ciutats com València, Alacant, Fraga o Perpinyà, abrasades de prejudicis i enceses de manipulacions i socarrades per la calda de l’opressió contra la nostra nació, esdevindran font de llibertat i de justícia, on podrem ser catalans de la mateixa manera que el pomer és pomer i no avet, fills de la nostra nació, la de l’Abat Oliba i de Muntaner, la d’Ausiàs Marc i de Ramon Llull, la de Verdaguer i Torras i Bages, de Pau Casals i de Gaudí, i també dels qui ens visitaren i ens estimaren com Roger de Llúria, Bonhöffer o Orwell, i fins al darrer conciutadà.
Guard el somni que els nostres fills viuran qualque dia en una nació amb més claror espiritual, sense intolerància induïda, on no seran classificats per males raons, ni menyspreats pel lloc de naixença, on els uniformes dels soldats es podriran penjats damunt dels espantaocells, on no es torturarà ni empresonarà per part d’unes forces militars estrangeres i imposades a la força a través de guerres.
Guard el somni que els humiliats de les valls seran exalçats i els ensuperbits dels castells aplanats. Els llocs feréstecs seran polits i els torts endreçats. Amb aquesta fe podrem extreure de les serralades de la ceguera, la pedra preciosa de l’esperança, defensar la llibertat, patir fins que suri la veritat empresonada i silenciada per interessos creats dels poderosos, dels subvencionats i dels enganyats.
Vindrà el dia en què tots els fills de Déu podrem cantar-li una llaor: que la llibertat ressoni al cor de la gent. Des del gran Canigó al Maestrat, des d’Aitana i la Mariola fins al Montseny, per cada carena del Vallès o de Mallorca, des de l’Alguer fins al Pinós, des de la Fenolleda al Matarranya.
Per fi podrem avençar l’arribada del Regne de Déu, quan la llibertat ressoni, amb la veu de la veritat, per cada vila, per cada comarca, podrem cantar com el vell espiritual negre: “Per fi lliures! Gran Déu Totpoderós, per fi som lliures!”.

AJUDA EVANGÈLICA DELS PAÏSOS CATALANS

Mites Interessats Sobre Miguel Servet

MITES INTERESSATS SOBRE MIGUEL SERVET

MIQUEL SERVET

MIGUEL SERVET

(Sovint la Història és manipulada com a propaganda política i l’hispanopapisme és expert en aquesta matèria, com veiem en aquest cas).
Una lletra a “La Vanguardia” es referia a l’execució de Miguel Servet a Ginebra el 1533 tot indicant que “els calvinistes que encara governen a Ginebra demanin també perdó per aquest fet”. La cosa traspua profunda ignorància per diverses raons, entre les quals, dir que a Ginebra encara governen els calvinistes, malgrat que fa molt que hi ha llibertat religiosa a Suïssa, que no hi ha partits pròpiament calvinistes, que un bon percentatge de la població de l’actual Ginebra és catòlica i a més que Calví -que tingué problemes amb els ginebrins-, en morir, fou ja substituït per un governador poc calvinista, de fet era homosexual i tot.
Molta gent, dit sia de pas, a causa de la deliberada ocultació de l’Església papal, creuen que el famós metge aragonès era catòlicoromà, cosa tan falsa con tants altres ectoplasmes segregats per les manipulacions, ja que era un antitrinitari (semblant als Testimonis de Jehovà o als coptes, per a entendre’ns).
Aquesta carta tingué una encertada rèplica de Nathalie Reverdin, de l’Església protestant de Rubí, on diu que els calvinistes fa molt que no governen a Ginebra i hi fa esment de l’existència d’un monument expiatori que s’erigí el 1953 en un dels barris més elegants de la ciutat i que, a més, un dels seus carrers porta el nom de Miguel Servet. Novament cal plànyer la ignorància i la superficialitat de la tradició hispanopapista en tractar de temes protestants. Cal dir que, a part d’altres casos menors, la Inquisició espanyola reprimí alguns focus protestants a ca nostra, com el de Morella i que Felip II empresonà diputats catalans tot acusant-los de luterans (cosa probablement falsa, pura excusa política), a part de cremar a la foguera els nuclis protestants de Sebilla i Valladolid, fets sistemàticament silenciats pel cínic papismo-espanyolisme, oficial i obscurantista, que encara ens empalaga. També cal dir que la Inquisició protestant fou molt més limitada que no pas la hispanopapista, es limità a uns pocs anys molt concrets a Anglaterra i Alemanya quant a perseguir catòlics i, en general, més aviat anà adreçada, de manera estable, contra la bruixeria, però molt lluny dels omnímodes poders políticoreligiosos que va tenir la Inquisició papal cals Habsburgs (com una GESTAPO que duràs 3 segles i mig). Igualment, a comparació dels crims de la Inquisició cèsaropapista, la dels països protestants fou molt més desorganitzada i casual i les seves víctimes més aviat escasses, i més bruixes que no catòlics (els catòlics tingueren estatut de llibertat religiosa ja al s. XVII a Anglaterra, mentre que a l’Estat espanyol els acatòlics no en tingueren fins al s. XIX). Els dissidents religiosos de països protestants solien optar per emigrar a Amèrica.
També callen (podeu llegir-ho a la Gran Enciclopèdia Catalana) que en Servet hagué de fugir repetidament, acaçat per la molt “catòlica” Inquisició dels Habsburg.

Posats a comparar fos ben necessari que Espanya edificàs un gran monument expiatori, proporcional al seu gran nombre de víctimes, pels morts de la Inquisició espanyola (jueus, xuetes, protestants,  “infidels” indis o guanxes, orats, “bruixes”, etc.), i també pels seus nombrosos genocidis (sobretot el gran Genocidi americà, molt major que l’Holocaust nazi i del qual encara no ha demanat perdó) i per haver estat el darrer estat occidental a abolir l’esclavatge de negres.
Mentre no rectifiqui aquestes coses bàsiques, per fosques aliances diplomàtiques (vendre’s al poder políticomilitar a canvi d’avantatges materials), no ens podem creure els cops al pit dels Wojtyles i els Ratzingers ultraconservadors.
Perquè, mentre callen i atorguen en el genocidi culturalpsíquicolingüístic espanyol contra les nacions que té presoneres dins les seves fronteres mediàticomilitars, demana perdó als jueus (no té més remei: ja se n’han desempallegat!…a bones hores!) que finalment han hagut de bastir un Estat propi per a no patir més pogroms com els que nosaltres estem patint de Madrid.
”Señor, Señor, pequé…i demà a qui fotré?”. O com “el Roto” retratava la Cúria i els seus ferotges integristes espanyols (COPE,  César Vidal, la CEE…) en un acudit:
“Fue un error permitir que el sol dejase de girar alrededor de la Tierra”.
“Ellos” son realment així. Lamentablement.

Tesis de Luter en català

Disputa del Doctor Martí Luter a tomb del poder i eficàcia de les indulgències

MARTÍ LUTER

Martin Luter

Per amor a la veritat i en l’afany de treure-la a llum, es discutiran a Wittenberg les següents proposicions sota la presidència del R. P. Martín Luter, Mestre en Arts i en Sagrada Escriptura i Professor Ordinari d’aquesta última disciplina en aquesta localitat. Per tal raó, prega que els qui no puguin esser-hi presents i debatre oralment amb nosaltres, ho facin per escrit. En el nom del nostre Senyor Jesucrist. Amén.

1.-Quan el nostre Senyor i Mestre Jesucrist va dir: “Feu penitència…”, ha volgut que tota la vida dels creients fos penitència.
2.-Aquest terme no pot entendre’s en el sentit de la penitència sacramental (és a dir, d’aquella relacionada amb la confessió i satisfacció) que se celebra pel ministeri dels sacerdots.
3.-No obstant això, el mot no apunta solament a una penitència interior; sinó que, una penitència interna és nul·la si no obra exteriorment diverses mortificacions de la carn.
4.-En conseqüència, subsisteix la pena mentre perdura l’odi al propi jo (és a dir, la veritable penitència interior), el que significa que ella continua fins l’entrada en el regne dels cels.
5.-El Papa no vol ni pot remetre cap culpa, excepte aquella que ell ha imposat, sigui pel seu arbitri, sigui per conformitat als cànons.
6.-El Papa no pot remetre cap culpa, sinó declarant i testimoniant que ha estat remesa per Déu, o remetent-la amb certesa en els casos que s’ha reservat. Si aquests fossin menyspreats, la culpa subsistirà íntegrament.
7.-De cap manera Déu no remet la culpa a ningú, sense que alhora l’humiliï i el sotmeti en totes les coses al sacerdot, el seu vicari.
8.-Els cànons penitencials han estat imposats únicament als vivents i res no deu ser imposat als moribunds tot basant-se en els cànons.
9.-Per això, l’Esperit Sant ens beneficia en la persona del Papa, qui en els seus decrets sempre fa una excepció en cas de mort i de necessitat.
10.-Malament i grollerament procedeixen els sacerdots que reserven als moribunds penes canòniques en el purgatori.
11.-Aquesta zitzània, com la de transformar la pena canònica en pena per al purgatori, sembla per cert haver estat sembrada mentre els bisbes dormien.
12.-Antigament les penes canòniques no s’imposaven després sinó abans de l’absolució, com prova de la veritable contricció.
13.-Els moribunds són absolts de totes les seves culpes a causa de la mort i ja són morts per a les lleis canòniques, i en queden de dret exempts.
14.-Una puresa o caritat imperfectes porten amb si per al moribund, necessàriament, gran por; el qual és tant major quant menor siguin aquelles.
15.-Aquesta temor i paor són suficients per si mateixes (per no parlar d’altres coses) per a constituir la pena del purgatori, ja que estan molt prop de l’horror de la desesperació.
16.-Pel que sembla, l’infern, el purgatori i el cel difereixen entre si com la desesperació, la quasi desesperació i al seguretat de la salvació.
17.-Sembla necessari per a les ànimes del purgatori que, a mesura que disminuesca l’horror, augmenti la caritat.
18.-I no sembla provat, sigui per la raó o per les Escriptures, que aquestes ànimes estiguin excloses de l’estat de mèrit o del creixement en la caritat.
19.-I tampoc sembla provat que les ànimes en el purgatori, almenys en llur totalitat, tinguin plena certesa de llur benaurança ni encara en el cas que nosaltres en puguem estar completament segurs.
20.-Per tant, quan el Papa parla de remissió plenària de totes les penes, no significa pas el perdó de totes, sinó sols el d’aquelles que ell mateix va imposar.
21.-En conseqüència, l’erren aquells predicadors d’indulgències que afirmen que l’home és absolt i que queda net de tota pena a través de les indulgències del Papa.
22.-De manera que el Papa no remet cap pena a les ànimes del purgatori que, segons els cànons, elles devien haver pagat en aquesta vida.
23.-Si a algú se li pot concedir en tot sentit una remissió de totes les penes, és segur que això sols pot atorgar-se als més perfectes, és a dir, molt pocs.
24.-Per aquesta raó, la major part de la gent és necessàriament enganyada per aquesta indiscriminada i jactanciosa promesa de l’alliberament de les penes.
25.-El poder que el Papa té universalment sobre el purgatori, qualsevol bisbe o capellà el posseeix en particular sobre la seva diòcesi o parròquia.
26.-Molt bé procedeix el Papa en donar la remissió a les ànimes del purgatori, no en virtut del poder de les claus (que no posseeix), sinó per via de la intercessió.
27.-Mera doctrina humana prediquen aquells que afirmen que tan aviat com resona la moneda dins la caixeta, l’ànima surt volant (del purgatori).
28.-Cert és que, quan resona la moneda dins la caixa, el lucre i l’avarícia poden anar en augment, però la intercessió de l’Església depèn només de la voluntat de Déu.
29.-¿Qui sap, per ventura, si totes les ànimes del purgatori desitgen ser remudes? Cal recordar el que, segons la llegenda, va esdevenir amb Sant Severí i Sant Pasqual.
30.-Ningú no està segur de la sinceritat de la seva pròpia contricció, ni molt menys que hagi obtingut la remissió plenària.
31.-Què n’és de rar l’home veritablement penitent, tan rar com qui de debò adquireix indulgències; és a dir, que és raríssim.

95%20tesis

32.-Seran eternament condemnats juntament amb els seus mestres, aquells que creuen estar segurs de la seva salvació mitjançant una carta d’indulgències.
33.-Hem de cuidar-nos molt d’aquells que afirmen que les indulgències del Papa són l’inestimable do diví pel qual l’home és reconciliat amb Déu.
34.-Perquè aquelles gràcies de perdó només es refereixen a les penes de la satisfacció sagramental, les quals han estat establertes pels homes.
35.-Prediquen una doctrina anticristiana aquells que ensenyen que no cal la contricció per als qui rescaten ànimes o confessionalia.
36.-Qualsevol cristià veritablement penedit té dret a la remissió plenària de pena i culpa, àdhuc sense carta d’indulgències.
37.-Qualsevol cristià veritable, sigui que estigui viu o mort, té participació en tots els béns del Crist i de l’Església; aquesta participació li ha estat concedida per Déu, àdhuc sense cartes d’indulgències.
38.-Tanmateix, la remissió i la participació atorgades pel papa no han de ser menyspreades de cap manera, perquè, com adés he dit, constitueixen un anunci de la remissió divina.
39.-És dificilíssim fins i tot per als teòlegs més brillants, d’enaltir alhora, davant el poble, la prodigalitat de les indulgències i la veritat de la contricció.
40.-La veritable contricció cerca i estima les penes, però la profusió de les indulgències relaxa i fa que les penes siguin odiades; o, si més no, hi dóna ocasió.
41.-Les indulgències apostòliques deuen ser predicades amb esme perquè el poble no cregui equivocadament que deguin ser preferides a les altres bones obres de caritat.
42.-Deu ser ensenyat als cristians que no és la intenció del Papa, en cap manera, que la compra d’indulgències es compari amb les obres de misericòrdia.
43.-Cal instruir els cristians que qui socorre el pobre o ajuda l’indigent, realitza una obra major que si compràs indulgències.
44.-Perquè la caritat creix per l’obra de caritat i l’home s’amillora; en canvi, no ho és per les indulgències, sinó com a molt, és alliberat de la pena.
45.-Deu ser ensenyat als cristians que qui veu un indigent i, sense parar-hi esment, dóna els seus diners a la compra d’indulgències, allò que obté en veritat no són les indulgències papals, sinó la indignació de Déu.
46.-Deu ser ensenyat als cristians que, si no són satisfets de béns superflus, estan en canvi obligats a retenir el necessari per a casa i de cap manera malbaratar-lo en indulgències.
47.-Deu ser ensenyat als cristians que la compra d’indulgències queda lliurada a la pròpia voluntat i no constitueix obligació.
48.-Deu ser ensenyat als cristians que, en atorgar indulgències, el Papa tant més necessita quant més desitja una oració fervent per sa persona, abans que diners en efectiu.
49.-Cal ensenyar als cristians que les indulgències papals són útils si no hi posen la seva confiança, però molt nocives si, a causa d’elles, perden el temor de Déu.
50.-Deu ser ensenyat als cristians que si el Papa conegués les exaccions dels predicadors d’indulgències, preferiria que la basílica de Sant Pere es reduís a cendres abans que no pas construir-la amb la pell, la carn i els ossos de les seves ovelles.
51.-Deu ser ensenyat als cristians que el Papa estaria disposat, com és el seu deure, a donar dels seus diners a moltíssims d’aquells als quals els pregoners d’indulgències van sostreure els diners, tot i que per a això hagués de vendre la basílica de Sant Pere, si fos menester.
52.-Vana és la confiança en la salvació per mitjà d’una carta d’indulgències, encara que el comissari i fins el mateix Papa posassin la seva mateixa ànima com a pinyora.
53.-Són enemics de Crist i del Papa els qui, per predicar indulgències, ordenen suspendre per complet la predicació de la paraula de Déu en altres esglésies.
54.-És ofendre la paraula de Déu, quan en un mateix sermó es dedica tant o més temps a les indulgències que a aquesta.
55.-Ha de ser la intenció del Papa que si les indulgències (que molt poc signifiquen) se celebren amb una campana, una processó i una cerimònia, l’evangeli (que és el més important) hagi de ser predicat amb cent campanes, cent processons i cent cerimònies.
56.-Els tresors de l’església, d’on el Papa distribueix les indulgències, no són ni prou esmentats ni coneguts entre el poble de Déu.
57.-Que en tot cas no són temporals resulta evident pel fet que molts dels pregoners no els malbaraten, sinó més aviat els atresoren.
58.-Tampoc no són els mèrits de Crist i dels sants, perquè aquests sempre obren, sense la intervenció del Papa, la gràcia de l’home interior i la creu, la mort i l’infern de l’home exterior.
59.-Sant Llorenç va dir que els tresors de l’església eren els pobres, pero parlava usant el terme en el sentit de la seva època.
60.-No vam parlar exageradament si vam afirmar que les claus de l’església donades pel mèrit de Crist constitueixen aquest tresor.
61.-És clar, doncs, que, per a la remissió de les penes i dels casos reservats, hi ha prou amb la sola potestat del Papa.
62.-El veritable tresor de l’església és el sacrosant evangeli de la glòria i de la gràcia de Dios.
63.-Emperò aquest tresor és, amb raó, molt odiat, ja que fa que els primers sien darrers.

verger de convent

64.-En canvi, el tresor de les indulgències, amb raó, és summament grat, perquè fa que els darrers sien primers.
65.-Per això, els tresors de l’evangeli són xarxes amb les quals en altres temps es pescaven homes posseïdors de béns.
66.-Els tresors de les indulgències són xarxes amb les quals ara són pescades les riqueses dels homes.
67.-Respecte a les indulgències que els predicadors pregonen amb gràcies màximes, cal entendre que efectivament ho són quan proporcionen guanys.
68.-No obstant, són les gràcies més petites en comparació de la gràcia de Déu i la pietat de la creu.
69.-Els bisbes i capellans estan obligats a admetre amb tota reverència els comissaris de les indulgències apostòliques.
70.-Però tenen encara més el deure de vigilar amb tots els ulls i d’escoltar amb totes llurs oïdes, perquè aquests homes no prediquin llurs propis somnis en lloc del que el Papa els ha encomanat.
71.-Qui parla contra la veritat de les indulgències apostòliques, sia anatema i maleït.
72.-Però qui es preocupa pels excessos verbals dels predicadors d’indulgències, sia beneït.
73.-Així com el Papa justament fulmina excomunió contra els que maquinen alguna cosa, amb qualsevol ardit de venda en perjudici de les indulgències.
74.-Tant més tracta de condemnar els que sota el pretext de les indulgències, intriguen en perjudici de la caritat i la veritat.
75.-És un disbarat pensar que les indulgències del Papa sien tan eficaces com perquè puguin absoldre, per parlar d’alguna cosa impossible, un home que hagi violat la mare de Déu.
76.-Diem per contra, que les indulgències papals no poden esborrar el més lleu dels pecats venials, quant a la culpa.
77.-Afirmar que si Sant Pere fos Papa avui, no podria concedir majors gràcies, constitueix una blasfèmia contra Sant Pere i contra el Papa.
78.-Sostenim, per contra, que l’actual Papa, com qualsevol altre, disposa de majors gràcies, que són: l’evangeli, les virtuts espirituals, els dons de sanitat, etc., com ve escrit a 1ª de Corintis 12.
79.-És blasfèmia d’afirmar que la creu, amb les armes papals cridanerament erecta, equival a la creu de Crist.
80.-Haurien de retre compte els bisbes, capellans i teòlegs, en permetre que xerrades tals es proposin al poble.
81.-Aquesta arbitrària predicació d’indulgències fa que ni tan sols, àdhuc per a persones cultes, resulti fàcil salvar el respecte que es deu al Papa, enfront de les calúmnies o preguntes indubtablement subtils dels laics.
82.-Per exemple: ¿Per què el Papa no buida el purgatori a causa de la santíssima caritat i la molt urgent necessitat de les ànimes?, la qual cosa seria la més justa de totes les raons en redimir un nombre infinit d’ànimes a causa dels molt miserables diners per a la construcció de la basílica, la qual cosa és un motiu completament insignificant.
83.-De la mateixa manera: ¿Per què subsisteixen les misses i aniversaris pels difunts i per què el Papa no retorna o permet retirar les fundacions instituïdes en benefici d’ells, donat que ja no és just d’orar pels redimits?
84.-De la mateixa manera: ¿Què és aquesta nova pietat de Déu i del Papa, segons la qual concedeixen a l’impiu i a l’enemic de Déu, per mitjà dels diners, redimir una ànima pia i amiga de Déu, i per què no la redimeixen més aviat, a causa de la necessitat, per gratuïta caritat cap a aquesta mateixa ànima pia i estimada?
85.-De la mateixa manera: ¿Per què els cànons penitencials que, de fet i pel desús des de fa temps estan abrogats i morts com a tals, són satisfets no obstant fins avui per la concessió d’indulgències, com si estiguessin en plena vigència?
86.-De la mateixa manera: ¿Per què el Papa, la fortuna del qual és avui més abundosa que la dels més opulents rics, no construeix tan sols una basílica de Sant Pere amb els seus propis diners, en lloc de fer-ho amb els dels pobres creients.
87.-De la mateixa manera: ¿Què és el que remet el Papa i quina participació concedeix als que per una perfecta contricció tenen ja dret a una remissió i participació plenàries?
88.-De la mateixa manera: ¿Quin bé major podria fer-se a l’església si el Papa, com ho fa ara una vegada, concedís aquestes remissions i participacions cent vegades per dia a qualsevol dels creients?
89.-Atès que el Papa, per mitjà de les seves indulgències, cerca més la salvació de les ànimes que no pas els diners, ¿per què suspén les cartes i indulgències ja anteriorment concedides, si són igualment eficaces?
90.-Reprimir aquests sagaços arguments dels laics només per la força, sense desvirtuar-los amb raons, significa exposar l’Església i el Papa a la burla dels seus enemics i contribuir a la dissort dels cristians.
91.-Per tant, si les indulgències fossin predicades segons l’esperit i la intenció del Papa, totes aquestes objeccions es resoldrien amb facilitat o més aviat no existirien.
92.-Que se’n vagin, doncs tots aquells profetes que diuen al poble del Crist: “Pau, pau”; i no hi ha pau.
93.-Que prosperin tots aquells profetes que diuen al poble: “Creu, creu” i no hi ha creu.
94.-És menester exhortar als cristians que s’esforcin per seguir el Crist, llur cap, a través de penes, morts i infern.
95.-I a confiar que entraran al cel a través de moltes tribulacions, abans que per la il·lusòria seguretat de pau.

Wittenberg , 31 d’octubre de 1517

Història (Recopilatori)

Poemes de Nadius Nordamericans

 POEMES DE HOPIS, NAVAJOS I LAKOTES

navajo 01

Fes-ho tot bell part a mi;
que sia el meu entorn bonic.
Bellesa darrere
i davant de mi.
fes la meva paraula bonica.
Que tot s’ompli de bellesa.
Que tot s’ompli de bellesa.
Que tot s’ompli de bellesa.
(NAVAJO)

Hui fugiré,
avui m’abandonarà
tot allò dolent que fa niu en mi,
i tornaré a ser com en un principi.
La fresca brisa
acaronarà el meu cos,
i el meu cos es tornarà lleuger.
(NAVAJO)

lakota 01

No hi ha llocs buits en el món.
Ni en el cel
existeixen llocs deshabitats.
En tots els llocs hi ha vida,
visible o invisible
i cada cosa en conté alguna altra adins
que nosaltres hauríem de tenir;
inclús les pedres…
El món està curull de vida
i de saviesa.
(Luther Standing Bear,LAKOTA)

Totes les coses són l’obra
del Gran Esperit. Hauríem de
saber que Ell està pertot arreu:
als arbres, a les herbes,
als rius, a les muntanyes,
als animals de quatre potes,
als essers alats.
I més encara, perquè és més important,
hauríem d’entendre que Ell
està SOBRE tots aquests éssers.
(Cèrvol negre, LAKOTA)

hopi 01

A la vora del dacsar
un ocell, a l’uníson,
cantarà amb ells.
Cantaran a cor
amb les forces universals,
en harmonia amb el Creador
de totes les coses. I la refilada
de l’ocell, i el càntic
del poble
i el cant de la vida
seran un sol càntic.
(HOPI)

No estem a soles!
Essers sublims estan ben
a la vora nostra!
Que no se t’oblidi
ota la teva gratitud!
(HOPI)

“No et quedis plorant al costat de la meva tomba, Perquè no hi sóc pas, no dorm,
Sóc mil vents que bufen,
Sóc la lluentor de diamant en la neu,
Sóc la llum del sol en el gra madur,
Sóc la pluja suau de la tardor.
Quan et despertes en la remor del matí,
Sóc la ràpida agitació exultant
d’ocells silenciosos volant en cercle,
Sóc els suaus estels que brillen de nit.
No et quedis plorant al costat de la meva tomba,
No hi sóc pas. No sóc mort.”
(HOPI)

Conflictes entre els nazis i els cristians durant el III Reich

Alguns fets per situar-nos històricament

1930

  • 1930: Alfred Rosenberg publica “El Mite del Segle XX”, on parla d’eliminar el Vell Testament “jueu”, i de depurar el Nou Testament d’”informes òbviament distorsionats i supersticiosos”, i de “la creació d’una Església Alemanya ancorada no pas en el dogma abstracte i denominacional, sinó en les forces de sang, raça i terra”.

1933

  • “O ets alemany o ets cristià. No pots ser les dues coses” (Hitler declara a Hermann Rauschning, principis del 1933).
  • El teòleg suís Karl Barth escriu a Bonn que l’Església ha de servir, no al poble alemany o a la història, sinó a la paraula sobirana de Déu.
  • Paul Schneider, ministre protestant evangèlic, atreu hostilitat nazi des de 1933, quan comença a parlar clar contra les “maquinacions mentideres” del nou règim i el neopaganisme que intentava imposar. Vetat al seu propi púlpit i església, encara hi continuarà predicant. Detingut repetidament, el tanquen finalment en una cel·la al camp de concentració de Buchenwald. Quan podia, i malgrat debilitat de la tortura, la veu de Paul Schneider es podia sentir fora a l’altre costat del camp, denunciant el nazisme i donant consol als presoners. Molts deien que els salvà de la desesperació. ‘Tant en paraula com en acció protestava contra la injustícia’.
  • 20 de març: Negociacions entre Hitler i el “Zentrum” (partit catòlic que li ha donat suport), per tal que aquest partit coaligat doni suport a les “reformes” nazis. El 21 de març el Partit Comunista és foragitat del Parlament i així els nazis atenyen la majoria absoluta. El 22 regiren l’apartament d’Einstein a Berlín. El 23, el “Zentrum” catòlic dóna suport a la política de Hitler. Tanmateix, alguns bisbes catòlics volen que Hitler faci marxa arrere en algunes prohibicions.
  • L’1 d’abril de 1933, als seus 91 anys, Julie Bonhöffer, àvia de Dietrich, fins i tot s’atreveix a ignorar, amb gran coratge, la cadena de vigilants de la SA, que vol impedir que la gent entri a comprar en una botiga jueva.
  • 23 de desembre de 1933: “El concordat últimament signat entre la Santa Seu i Alemanya no significa que l’Església Catòlica aprovi els errors religiosos del nazisme. Tothom sap quant tensa és la situació entre l’Església i l’Estat a Alemanya…L’Església Catòlica mai no ha aprovat els tres errors fonamentals del nazisme, que són primer la bogeria racista, segon l’antisemitisme violent, i el tercer el nacionalisme extrem” (Cardenal catòlic Michael von Faulhaber).

1934

  • 2·2·1934: Els nazis publiquen una versió dels Psalms de David on eliminen qualssevol referències als jueus.
  • 2·1934: Intent de pogrom antisemita a Tessalònica, ciutat grega de majoria jueva mig catalanoparlant. Hitler diu al Cardenal Schulte que no li agrada el llibre de Rosenberg “El Mite del s. XX”, que dóna suport a Rosenberg (teòric del partit nazi), però que no s’hi identifica. Tot seguit el Vaticà prohibeix aquest llibre. La GESTAPO ordena la dissolució dels Cercles Bíblics alemanys. Cop d’Estat feixista a Àustria amb repressió general, inclosos els jueus.
  • 7·3·1934: La República espanyola ofereix la ciutadania automàtica a tots els jueus que vulguin instal·lar-s’hi.Mentrestant, els carrers alemanys esdevenen un llampant aparador de l’obsessiva i eficaç propaganda del règim i els dissidents van caient en mans de la policia política hitleriana. Els nazis decideixen anar ocupant tots els ressorts del poder pertot arreu, també adins les esglésies, i especialment l’església tradicionalment més específica de l’Estat en Alemanya, la coneguda com a luterana.
  • El 1934 Hitler llança una ofensiva políticomediàtica per controlar l’Església Luterana, en col·laboració amb els Deutsche Chriten (nazis), el cap dels quals vol fins i tot fer de Hitler el cap de l’Església, a l’estil de la reina d’Anglaterra, però finalment no qualla a causa de les simpaties de Hitler envers l’ocultisme, la mitologia bèl·lica germànica i fins i tot el militarisme islamista. Però diversos pastors són empresonats mig d’amagat, els Antics Testaments jueus són bandejats, intenten suprimir les referències a la misericòrdia en el Nou Testament, a fi de preparar la població per a una guerra imperialista. Hitler ha pactat amb la gran burgesia de la indústria pesant del Ruhr, prepara el rearmament i una guerra d’expansió per Europa i el món. Sistemàticament, l’aparell estatal pressiona a fi que les pors religioses dels càrrecs eclesials augmenten i dins les institucions religioses penetri el verí nazi alhora com a ideologia i com de nomenaments de càrrecs “afectes”.
  • 1·5·1934: El periòdic Der Stürmer del demagog i propagandista nazi Julius Streicher’s trau una història on acusa els jueus d’assassinar nens “aris” en sacrificis rituals.
  • 29 a 31·5·1934: L’Església Confessant (antinazi) queda estructurada, finalment, a Barmen, Alemanya. Diversos bisbes, pastors i laics s’apleguen en el “Sínode de la Confessió del Regne de Déu”. Hi assisteixen delegats de 18 esglésies regionals. Entre els assistents destaquen Dietrich Bonhoeffer, Martin Niemöller, Gustav Heinemann, Hans Christian Asmussen i el teòleg suís Karl Barth. Un punt de partida va ser la ratificació del reconeixement de “la paraula de Déu de l’Antic Testament i Nou Testament com única font de la nostra fe”, principi que els “Deusche Christen” rebutgen, tant per bandejar totalment l’Antic Testament per ser jueu, com en subordinar el cristianisme a la nació alemanya ària.
  • 5 al 7·6·1934: La Conferència alemanya de bisbes catòlics a Fulda declara que la fe no es pot basar en la sang i la raça o uns altres principis inventats per l’home, sinó sols sobre la Revelació divina ensenyada per l’Església i el Papa. Es mostren contraris a la participació de catòlics als programes d’estirilització.
  • 17 Juny de 1934: En una de les rares ocasions en què s’atreveix a criticar el règim nazi, el Vicecanceller von Papen fa un discurs a Marburg dient que l’Església té dret per oposar-se a les reclamacions totalitàries de l’Estat quan se n’entren en temes religiosos.
  • Agost de 1934: A l’illa danesa de Fanö hi ha una Conferència ecumènica de Joves. Hom sospita que els nazis, en llur afany armamentista, tot just estan per decretar el servei militar obligatori. Dietrich Bonhöffer, un dels organitzadors de la Conferència, tem que les seves sospites es confirmin: “Hitler significa la guerra!”. A causa de la seva estada a Nova York, per a Bonhöffer l’ecumenisme s’esdevé el principal objectiu del seu interès eclesiàstic i teològic. Els esforços de les Esglésies Cristianes per unificar la fe i la pràctica, estan per a ell molt relacionats des del principi amb els esforços per mantenir la pau, ara amenaçada.
    Com a Secretari de la “Lliga Internacional de Cooperació Amistosa de les Esglésies” – una de les organitzacions precursores del Consell Ecumènic de les Esglésies – col·labora en l’organització d’una sèrie de conferències, sempre relacionades amb els esforços per la pau per part dels cristians. Les fotografies d’aquestes conferències, per exemple a Gland (Suïssa, 1932) o en Fanö (1934), transmeten un ambient distès. No obstant això, les aparences enganyen. L’activitat ecumènica a Alemanya es considera sospitosa. Després de la pujada al poder dels nacionalsocialistes, Bonhöffer intenta convèncer als representants de l’Esglésies en les organitzacions ecumèniques de prendre una postura ferma contra el govern oficial de les Esglésies del Reich i contra el “Cristianisme Alemany” (nazis). No obstant això, aquests no acaben per decidir-se, de manera que en les reunions ecumèniques Alemanya seguirà essent representada tant per l’Església Confessant com per l’Església del Reich i pels luterans que es mantenen neutrals.
  • 19 al 20 d’octubre de 1934: Sínode de Dahlem: Un segon Sínode es reuneix a Berlín-Dahlem. Aquest trenca completament amb la nazificada Església Evangèlica Alemanya a causa de les seves doctrines falses i pràctiques anticristianes, i estableix una “legislació d’emergència”, que defineix provisionalment com a direcció de l’Església d’Alemanya al Sínode dels Germans del Regne. En acabar la Segona Guerra Mundial, l’Església Evangèlica Alemanya reconeixerà al juliol de 1948 com a correctes les decisions del sínode de Dahlem.
  • Octubre 1934: L’Església Confessant obté una resposta positiva de molts fidels luterans. Així, a Frankfurt del Main participen 12.000 persones a la convocatòria de la “Diada de confessió” (es refereix a “confessar” la doctrina bíblica ortodoxa front a les tesis filonazis); 140 pastors de l’església nacional denuncien com a equivocades les tesis del bisbe nazi. De fet, moltes comunitats confessants cerquen llocs per a congregar-se perquè ara no poden usar els temples existents. Per a detenir el “perillós” creixement de l’Església Confessant i del seu prestigi, el règim canvia de tàctica i deixa d’imposar obediència al bisbe Müller i a l’Església Evagélica Alemanya oficial, tot buscant guanyar les bases a la política nazi sense caure en disputes eclesiàstiques o administratives.

1935

  • 1935: El monjo cortoixà Bernhard Lichtenberg declara personalment a Hermann Göring el 1935 estar en contra de les crueltats dels camps de concentració. Lichtenberg és part del clergat de la Catedral de St Hedwig de Berlín.
    5 Juliol 1935: Von Preysing és nomenat bisbe catòlic de Berlín. Opositor al règim nazi, declarà quan els nazis arribaren al poder: “Hem caigut en mans dels delinqüents i dels ximples”.

1936

  • 1936: Clemens von Galen, Bisbe de Münster, és un dels qui públicament objecten quan un líder regional nazi ordena la supressió de crucifixos o de quadros de Luter de les escoles al seu districte. Hi ha una manifestació massiva immediata. Toquen les campanes de les esglésies, un servei de nou dies, els nens porten crucifixos a l’escola i de sobte apareixen grups de protesta ben organitzats. Fins i tot els nazis s’hi involucren: alguns membres de les Joventuts Hitlerianes i la Lliga de Dones Nazis no cooperen amb el decret, que finalment anul·len.
  • 18 al 22 de febrer de 1936: Un nou Sínode es reuneix a Bad Öynhausen. Després dels seus èxits inicials, l’Església Confessant es divideix, a causa del sorgiment d’una ala “moderada”, partidària d’algun tipus de cooperació amb el nou Ministre d’Afers Eclesiàstics. Aquesta divisió s’expressa en el Sínode, on els “radicals” van manifestar llur oposició a qualsevol col·laboració amb el règim nazi i hi argumenten raons de fons. Algunes esglésies regionals es retiren i formen el Consell Luterà. Malgrat l’aguda polèmica, l’Església Confessant seguirà mantenint la seva organització separada i assumeix, sota creixent persecució, la seva pròpia administració eclesiàstica, amb formació teològica i ordenació independents.
  • Març 1936: Esquerrans cremen esglésies al centre de Madrid, després del triomf de les esquerres espanyoles al febrer.
  • Maig de 1936: El govern alemany exerceix una forta pressió contra les ordres religioses, instituint un cert nombre de judicis contra la perversió sexual. La premsa alemanya en fa una cobertura detallada i esborronadora. Descriuen els monestirs catòlics com a llocs de vici.
  • 23 de maig de 1936: Els bisbes catòlics a Holanda demanen la prohibició del partit nazi holandès. (Edelheit)
  • Juny de 1936: Léon Blum, primer socialista i primer jueu que arriba a la presidència francesa, com a cap d’un Front Popular d’esquerres. França prohibeix els partits feixistes. Un catòlic suís demana als nens que preguin per la mort d’Hitler. La premsa alemanya de pressa acusa tots els catòlics de promoure la sedició; el cardenal alemany Von Faulhaber (figura clau en la col·laboració de l’Església Catòlica alemanya amb els nazis i qui ordenà sacerdot l’actual Papa Ratzinger), en un sermó, declara “que un llunàtic a l’estranger hagi tingut un atac de bogeria… això justifica la sospita general contra els catòlics alemanys? Ens sentim ofesos a causa d’aquest interrogatori de la nostra lleialtat a l’Estat. Donarem avui una resposta, una resposta cristiana: Homes catòlics, pregarem ara junts, un parenostre per la vida del Führer. Aquesta és la nostra resposta”.  La Policia Política Bavaresa emet ordres per arrestar tots els sacerdots que gosen criticar l’ordre pel qual exclouen les monges de les escoles privades. El General Vicari Buchwieser de Munic (al càrrec de la diòcesi en absència del Cardenal Faulhaber) mana al clergat de llegir una pastoral conjunta dels bisbes bavaresos que critiquen aquesta ordre, mentre el govern mana a la policia que apunti els noms dels sacerdots que llegesquen la pastoral.
  • Juny: Léon Blum, primer socialista i primer jueu que arriba a la presidència francesa, com a cap d’un Front Popular d’esquerres. França prohibeix els partits feixistes. Un catòlic suís demana orar per la mort de Hitler, fet que aprofiten els nazis per a una nova campanya anticatòlica; el cardenal alemany Von Faulhaber (figura clau en la col·laboració de l’Església Catòlica alemanya amb els nazis i qui ordenà sacerdot l’actual Papa Ratzinger), en un sermó, declara “que un llunàtic a l’estranger hagi tingut un atac de bogeria… això justifica la sospita general contra els catòlics alemanys? Ens sentim ofesos a causa d’aquest interrogatori de la nostra lleialtat a l’Estat. Donarem avui una resposta, una resposta cristiana: Homes catòlics, pregarem ara junts, un parenostre per la vida del Führer. Aquesta és la nostra resposta”.  La Policia Política Bavaresa emet ordres per arrestar tots els sacerdots que gosen criticar l’ordre pel qual exclouen les monges de les escoles privades. El General Vicari Buchwieser de Munic (al càrrec de la diòcesi en absència del Cardenal Faulhaber) mana al clergat de llegir una pastoral conjunta dels bisbes bavaresos que critiquen aquesta ordre, mentre el govern mana a la policia que apunti els noms dels sacerdots que llegesquen la pastoral.
  • Juliol: Els àrabs demanen també la fi de la immigració jueva a Palestina. Comença la Guerra Civil espanyola.
    Agost: Comencen els Jocs Olímpics de Berlín. França declara una política de no-intervenció i els Estats Units d’estricta neutralitat a la Guerra Civil espanyola. 15 grups àrabs ataquen 38 assentaments jueus a Palestina. Primeres execucions de les grans purgues stalinistes.
  • Setembre de 1936: Karl Maria Weisthor (Wiligut), un ari-sofista i ocultista nazi és promogut a SS-Brigadeführer (Brigadier) del personal d’Himmler, serà conegut com al “Rasputín de Himmler”. Un escrit a màquina indatat del Bundesarchiv de Koblenz és un esborrany per al reestabliment de la religió Irmínia (pagana germànica) a Alemanya, amb previsions detallades per a restriccions del sacerdoci, la nacionalització de tota la propietat eclesiàstica, i la restauració i conservació de monuments antics. (Roots) Detencions de rabins alemanys per la GESTAPO i clausura d’organitzacions jueves.

1937

  • 10·2·1937: Oficials nazis tanquen totes les escoles catòliques a Baviera.
  • 14·3·1937: Publicació de l’Encíclica Papal antinazi Mit Brennender Sorge (Amb ardent procupació) : “Qualsevol que exalti la raça o la nació o l’Estat, o una forma particular d’Estat, o els dipositaris del poder, o qualsevol altre valor fonamental de la comunitat humana, sens dubte necessari i honorable en la seva funció en les coses d’aquest món i les aixeca fins a nocions per damunt el seu valor corrent i les divinitza, les està duent a un nivell d’idolatria, i distorsiona i perverteix un ordre del món planejat i creat per Déu; es troba allunyat de la fe veritable en Déu i del concepte de vida que aquella fe protegeix”
    “Aquest Déu, aquest Mestre Sobirà, ha emès manaments el valor dels quals és independent de temps i d’espai, de país o de raça. Així com el sol de Déu brilla en cada cara humana igualment la seva llei no coneix ni privilegi ni excepció. Governants i súbdits, monarques o plebeus, rics i pobres són igualment subjectes a la Seva paraula. De la plenitud de la llei del Creador és d’on deriva de manera natural la plenitud de la llei que han d’obeir individus i comunitats, qualssevol que sien. Aquesta obediència impregna totes les branques de l’activitat en la qual els valors morals reclamen harmonia amb la llei divina, i envaeix tota la integració de les lleis mutables de l’home a les immutables de Déu”
    Cap però les ments superficials podrien ensopegar en conceptes d’un Déu nacional, d’una religió nacional; o un intent de tancar dins les fronteres d’un sol poble, dins dels límits estrets d’una única raça, Déu, el Creador de l’univers, Rei i Legislador de totes les nacions davant la immensitat del qual són “com a gota d’una galleda” (Xl Isaïes, 15).”
  • 21·3·1937: Diumenge de Rams, lligen l’encíclica des dels púlpits de totes les Esglésies Catòliques en Alemanya. L’han passada de contraban a Alemanya, l’han impresa secretament i l’han distribuïda per missatgers per tota la nació. “Amb l’ansietat profunda i creixent desànim” Pius XI diu que ha observat les tribulacions de l’Església Catòlica a Alemanya, on el Concordat de 1933 és ara violat obertament, i la consciència del fidel és oprimida com mai abans. “La creença veritable en Déu, declara, és irreconciliable amb el deïficació de valors terrenals com la raça, el poble o l’estat, que són importants en l’ordre natural, però mai no poden ser la definitiva norma de totes les coses. La creença en un Déu nacional o una religió nacional, és igualment un greu error. El Déu del Cristianisme no es pot empresonar “dins de les fronteres d’un sol poble, dins del pedigrí d’una única raça”.
    A l’endemà la GESTAPO confisca totes les còpies que troba de l’encíclica. Prest tanquen i confisquen sense compensació dotze impremtes per haver-la impresa. Els bisbes i el Vaticà protesten enèrgicament.
  • El 6 d’abril Hitler ordena la represa dels judicis contra clergues catòlics per immoralitat (aturats poc abans dels Jocs Olímpics).
  • 12 d’abril: El Ministeri d’Exteriors Alemany envia una nota de protesta al Secretari d’Estat Papal, Pacelli. que descriu l’encíclica com a crida a lluitar contra el lideratge de l’Estat alemany i una greu violació del Concordat. 30 d’abril: Pacelli respon a la nota de protesta alemanya: “La Santa Seu –declara- que té relacions amistoses, correctes, o com a mínim tolerables amb els estats d’una o una altra forma i orientació constitucionals, mai no interferirà en la qüestió de quina forma concreta de govern un determinat poble considera com al millor adaptat a la seva natura i requisits. També respecte a Alemanya, ha romàs fidel a aquest principi i pretén continuar així”.
  • 1 de juliol: La GESTAPO arresta de nou el pastor Martin Niemöller, líder de l’Església Confessant Alemanya a Berlín i col·laborador de Bonhöffer, el qual va descriure la passivitat alemanya davant el nazisme així: “En Alemanya, vingueren primer pels comunistes, i no alcí la veu perquè jo no era comunista. Aleshores vingueren pels jueus, i no alcí la veu perquè jo no era jueu. Tot seguit vingueren pels sindicalistes, i no alcí la veu perquè jo no era un sindicalista. Aleshores vingueren pels catòlics i no alcí la veu perquè jo no era catòlic. Aleshores vingueren per mi –i llavors ja no hi havia ningú que aixecàs la veu”.
    “En els últims anys he après a conèixer i entendre el profund arrelament del cristianisme en la vida terrenal; el cristià no és un homo religiosus, sinó un ésser humà per antonomàsia, tal com Jesucrist l’era… Vaig pensar que podria aprendre a tenir fe, intentant dur a la pràctica una mica així com una vida santa… Més tard em vaig adonar, i és del que seguesc convençut fins a avui, que únicament en aquest món pots aprendre a tenir fe” “una església és una església, quan existeix per a aquells que no hi pertanyen” (Dietrich Bonhöffer). Dietrich considera que l’Església té una “obligació incondicional envers les víctimes de tot sistema social, fins i tot si no pertanyen a la comunitat cristiana”
  • Al setembre del 1937 la GESTAPO clausura el seminari clandestí de Finkenwalde. A Bonhöffer li prohibeixen predicar, ensenyar i finalment parlar en públic. Alhora li anuncien el perill de ser reclòs en un camp de concentració: “Donen per descomptat que callaré. Senyor, som febles, però mirem devers Tu”.
  • Al novembre, 27 exalumnes d’en Dietrich Bonhöffer ja han estat detinguts.
  • 18 novembre: Un càrrec catòlic rebutja donar permís perquè el Ministeri d’Afers Eclesiàstics consulti arxius diocesans sobre conversions jueves i matrimonis mixtos “en camps de secret pastoral”. Fins al moment, l’Església havia cooperat amb el govern tot assenyalant i separant els d’origen jueu. Però ara quan els catòlics d’origen jueu es veuen amenaçats, l’Església Catòlica ja dubta. Tanmateix, fins i tot llavors, continuaran revelant els noms de no-catòlics d’extracció jueva durant tots els anys de guerra, quan el preu de ser jueu és la deportació i la mort.
    “Tampoc no és pas arribat el moment (de regeneració) dels nostres països (occidentals): és menester que hi passi la guerra, que ja no pot trigar gaire, l’han merescuda tant que és inevitable. Després potser escampi l’horitzó. I per ventura arribi un temps en què deixin de semblar rebels a tota llei civil i enemics del gènere humà els qui volen fonamentar llur pau damunt els principis de la justícia i de la caritat” (Giuseppe Giovanni Lanza del Vasto, 1901-1981, deixeble cristià europeu de Gandhi, poc abans d’esclatar la 2ª Guerra Mudial, hivern 1937-38).

1938

  • 1938: Per iniciativa de l’arxiprest de Berlín Heinrich Grüber, l’Església Confessant estableix una “oficina” d’ajuda que inicialment es projecta per a protegir a cristians perseguits per raons de raça, però després ajudarà unes altres persones perseguides pels nazis, especialment jueus. Serà conegut com a “Büro Grüber” i al cap d’algun temps haurà ajudat a escapar d’Alemanya prop de 2.000 jueus.
  • 3-9 Maig de 1938: Hitler visita oficialment Mussolini a Roma, però no envia cap salutació de cortesia al Papa, com seria normal.
  • 7 de setembre: Pius XI, durant una recepció de pelegrins catòlics belgues, condemna la participació de catòlics en moviments antisemites i diu que els cristians, descendents espirituals del patriarca Abraham, són “espiritualment semites”. Aquesta declaració és censurada per tots els diaris italians, inclòs “L’Osservatore Romano”.
  • 7 d’octubre: Les joventuts hitlerianes ataquen el Palau episcopal de Viena.
  • 7 novembre: Un exiliat jueu de 70 anys mata un diplomàtic alemany a París, això serveix de pretext per a una enorme campanya antisemita sobre la suposta “conspiració jueva mundial”.
  • 8 de novembre: Himmler en una reunió selecta de líders de les SS a Munic diu que en 10 anys hi haurà no sols una lluita entre nacions, sinó també una lluita ideològica contra els jueus, maçons, marxistes i catòlics a escala mundial.
  • 9-10 de Novembre: Kristallnacht, un progrom general contra els jueus alemanys, amb 36 assassinats i 20.000 arrestats.
  • Novembre: Com a reacció a la Kristallnacht els Estats Units obren parcialment les fronteres a refugiats jueus.
    Lichtenberg oficia una Missa pels jueus i emet una declaració per a ser llegida en les esglésies de tota la diòcesi, on deplora la propaganda nazi contra els jueus i demana a tots els cristians que ‘estimin el seu veí’.
  • 31·12: Un informe intern de les SS diu que el 22’7% són catòlics malgrat les pressions perquè abandonin l’Església Catòlica.
    Poc abans del començ de la Segona Guerra Mundial es realitzen moltes reunions clandestines de l’Església confessant (de la Resistència antinazi), a part dels detinguts, uns altres se n’han d’exiliar. Aquesta part de l’Església, encara que poc nombrosa, era una part important de l’oposició del cristianisme alemany contra la barbàrie nazi.
    Si al 1937 comencen les primeres tensions fortes entre el III Reich i l’Església Catòlica, ara augmenten a causa de l’enquadrament obligatori del jovent catòlic dins les Joventuts Hitlerianes.

1939

  • El 1939 el pastor i teòleg evangèlic D. Bonhöffer s’uneix a un grup clandestí de la resistència, amb alts oficials, amb base a Abwehr, l’Oficina d’Intel·ligència Militar, encapçalats per l’almirall Wilhelm Canaris, que volien enderrocar el règim nazi. Fins al seu arrest en 1943 hi mantindrà contactes clandestins.
  • 14 de gener 1939: El papa Pius XI urgeix als diplomàtics estrangers al Vaticà per concedir tants visats com puguin a les víctimes del racisme alemany i italià.
  • Gener-Febrer de 1939: Devers el desè aniversari del Tractat Laterà, Pius XI prepara un discurs del qual es diu que condemna el totalitarisme en els termes més durs. Després de la seva mort (10 de febrer), el seu successor, Pius XII, decideix no fer el discurs.
  • 18 de juliol de 1939: Maten Paul Schneider, pastor evangèlic, d’una injecció letal, als 41 anys: el primer clergue assassinat en un camp de concentració nazi (Buchenwald).
  • 21 Setembre de 1939: El Cardenal August Hlond, Primat de Polònia, arriba a Roma i personalment informa al Papa sobre les atrocitats alemanyes contra sacerdots catòlics a Polònia. La ràdio del Vaticà i “L’Osservatore Romano” conten la història al món.
  • 24 de setembre de 1939: Komandos nazis calen foc a les sinagogues de tot Polònia. Els alemanys acusen els jueus dels focs i imposen multes enormes a les comunitats jueves. (Edelheit)
    Octubre- Novembre de 1939: 214 sacerdots polonesos són executats, entre els quals tot el capítol catedralici del bisbat de Peplin.

1940

  • 1940: Von Preysing, bisbe catòlic de Berlín, ordena pregar a totes les esglésies de la seva diòcesi per 30 clergues detinguts a Prússia pels nazis.
    Quan comencen els informes del programa d’eutanàsia nazi, el bisbe Galen de nou s’esdevé líder de l’oposició; la gent ara entenia que els autobusos plens de nens i adults mentalment i físicament minusvàlids els porten no pas per al tractament però per a ‘l’eliminació’. A les autoritats locals se’ls ordenava de prendre ‘les mesures més severes’ contra qualsevol que difongui ‘rumors de caràcter perjudicial i que faci odiós l’Estat’.
  • 11 Agost 1940: El cardenal Bertram protesta oficialment per part dels bisbes alemanys pel Decret d’Eutanàsia a la Cancelleria de Reich: “Tal destrucció de l’innocents no sols viola la llei moral cristiana, sinó que ofèn el sentit moral del poble alemany i amenaça la reputació d’Alemanya al món”.
  • 12 novembre 1940: Göbbels escriu al seu diari: “Llarga conversa sobre vegetarianisme i la religió a venir amb Hitler. El Führer és totalment coherent en aquest tema i té tots els arguments preparats”. Efectivament, Hitler preparava, en tant que depengués d’ell i pugués, una religió “germànica” els models de la qual eren l’antic paganisme germànic i la Jihad islàmica.
  • Desembre de 1940: La GESTAPO tanca el cristià “Büro Grüber” d’ajuda a perseguits pels nazis; detenen en Grüber i diversos col·laboradors seus i els envien a camps de concentració. Altres continuen clandestinament la labor.

1941

  • 1941: El cartoixà de Berlín B. Lichtenberg anuncia, en un de molts sermons que critiquen el règim, que les oracions públiques pels jueus i presos de camp de concentració es dirien a tots els serveis del vespre. Poc després és empresonat per ‘amenaçar la pau pública des del púlpit’.
    El Bisbe Galen predica tres sermons que adverteixen sobre la GESTAPO i el seu poder i brutalitat incontrolats. N’imprimeixen milers de còpies i les fan circular. Els ajudants principals d’Hitler requesten l’execució de Galen, però és massa àmpliament respectat com per arriscar-se a la desafecció que la seva mort provocaria. Opten per reduir el programa d’eutanàsia, limitat en els seus darrers mesos per a víctimes que no tenien ningú. Els sermons del Bisbe, mentrestant, continuen llegint-se, i inspirant una altra gent – com “la Rosa Blanca” – en les pròpies protestes.
  • 17 de setembre de 1941: El Cardenal Bertram instrueix els bisbes alemanys sobre els mètodes per a tractar el “problema” dels catòlics “no-aris”. Suggereix d’utilitzar l’amonestació de St. Pau als romans i als Gàlates: “entre els qui creuen en el Crist no hi ha ni jueu ni grec, perquè tots són un en Jesucrist” (Romans 10:12, Gàlates 3:28).
  • 29 de setembre de 1941: Més de 30.000 jueus són metrallats a Babi Yar, un barranc a les rodalies de Kíev, per un escamot d’assassins de les SS ajudats per milicians ucraïnesos.
  • 1 d’octubre: A l’Arxidiòcesi de Posen, a Polònia, han assassinat 74 sacerdots catòlics o bé els han matats als camps de concentració, i 451 han estat internats en presons o camps. De les 441 esglésies d’aquesta diòcesi només 30 són encara obertes per als polonesos.
  • 23 d’octubre de 1941: El rector catòlic Bernhard Lichtenberg, contrari a l’agitació antisemita i que continua fent una oració diària pels jueus, és finalment arrestat i torturat per les SS. Lichtenberg afirma que la deportació dels jueus és irreconciliable amb la llei moral cristiana, i demana que el deixen acompanyar els deportats com a llur assessor espiritual. Serà condemnat a dos anys presó per “abús de púlpit”.
  • Octubre 27: El bisbe Berning informa al Cardenal Bertram que la Gestapo ha rebutjat la seva petició de permís per permetre als catòlics jueus portar l’Estrella de David dins l’Església. El Bisbe de Limberg informa el Bisbe Wienken, a Berlín, que el transport de jueus des de Frankfurt més d’hora en el mes havia inclòs catòlic “no-aris” als qual no havien concedit cap tractament preferent. Llur destí era especialment trist, deia, perquè eren considerats pels altres jueus com a apòstates (oportunistes). Harold H. Tittmann, ajudant de l’emissari especial de Roosevelt al Vaticà, intenta d’aconseguir que el Papa emeti una protesta pública contra l’afusellament d’ostatges en massa. Li responene que no ho poden fer ja que faria perillar la situació dels catòlics alemanys.
  • 30 d’octubre: El bisbe Wienken informa al Bisbe Hilfrich de Limburg que les negociacions pel que fa a les deportacions de catòlics “no-aris” han començat en els nivells més alts.

1942

  • 1942: “Allò que estan intentant, si fos possible, és destruir el cristianisme en Alemanya durant el lapse d’aquesta mateixa guerra, abans que no retornin els soldats…” (Pastoral col·lectiva de l’episcopat alemany contra el Règim Nazi, 1942).
    Durant 1942 un nombre d’oficials catòlics que són a Rússia i a Polònia informen l’episcopat de les massacres dels jueus. Un oficial, Dr. Alfons Hildebrand, duu un permís especial de la seva unitat prop de Minsk per comunicar les matances que havia presenciat al Cardenal Faulhaber. El Dr. Joseph Müller, un oficial del Servei d’Intel·ligència Militar de Canaris i confident del Cardenal Faulhaber, també manté l’episcopat ben informat de les atrocitats sistemàtiques comeses a Polònia. Una altra font d’informació era Dr. Hans Globke, un catòlic i alt funcionari del Ministeri de l’Interior a qui confien temes racials.
  • 27 de gener: Rosenberg amb l’acord de Bormann, publica una ordre prohibint qualsevol debat sobre qüestions religioses en el treball d’adoctrinament ideològic del Partit nazi.
  • 30 de gener: Hitler, al Palau d’Esports de Berlín, reafirma la seva amenaça de preguerra a tomb dels jueus, repetint que “el resultat d’aquesta guerra serà la completa anihilació dels jueus”.
  • 18 de Març: Martin Bormann publica una ordre que declara que una lletra presumptament escrita per Werner Mölders, el número u de la Luftwaffe, com a falsificació, i ofereix una recompensa de 100.000 marcs per qualsevol informació que dugui a la detenció de l’autor. Els nazis es preocupaven perquè en aquesta lletra, Mölders informava amb orgull que els catòlics, a causa de la seva dedicació, finalment estaven essent acceptats com a alemanys de ple dret i gaudint del respecte dels qui abans se n’havien burlat com a de gent dòcil i d’un altre món.
  • 4 de juliol 1942: En una conversa secreta enregistrada per Bormann, Hitler declara, “una vegada que la guerra s’acabi posarem un ràpid final al Concordat”. Les subvencions financeres seran immediatament suprimides i els comptes pendents (amb l’Església Catòlica) aclarits. Fins a llavors s’ha d’evitar qualsevol provocació.
  • 28 d’Agost 1942: Abetz informa al Ministeri d’Afers Exterior alemany que el Nunci Papal, sense invocar l’autoritat de la Santa Seu, havia demanat a Laval (del govern de Vichy) de controlar la severitat de les mesures contra els jueus en les deportacions en massa que havien començat feia poca a França.
  • 11 de novembre 1942: L’arquebisbe Bertran en nom de l’episcopat alemany, envia una lletra de protesta contra la legislació obligatòria de divorci planejada pels ministres alemanys de Justícia, Interior i Afers Eclesiàstics. L’Església catòlica alemanya manté que els casaments són indissolubles.
  • 20 de desembre: Lletra pastoral del nou Arquebisbe de Colònia, Dr. Joseph Frings, llegida a la seva arxidiòcesi. Insisteix que tots els homes tenen el dret a vida, a la propietat i al matrimoni, i que aquests drets no es poden negar ni tan sols als “que no són de la nostra sang o no parlen la nostra llengua”
  • 24 de desembre: El papa Pius XII fa una altra de les seves crides per una conducta més humana en la guerra, durant un llarg missatge de Nadal per la Ràdio del Vaticà. La humanitat, diu, està en deute amb “centenars de milers de persones que, sense culpabilitat personal, de vegades sense cap altra raó que la seva nacionalitat o origen, eren condemnats a mort o exposats a un progressiu empitjorament de llur status”.

1943

  • 27 de febrer 1943: En el curs de la deportació dels últims jueus alemanys, la GESTAPO arresta, a Berlín, 6.000 marits cristians “no-aris” casats amb dones “àries”. Llavors s’esdevé una reacció inesperada: les mullers segueixen llurs marits al lloc de detenció provisional i es posen durant unes quantes hores a cridar i protestar a favor de llurs marits. Amb el secret de la maquinària de destrucció amenaçada, la GESTAPO allibera els marits “no-aris”.
  • 5 d’abril del 43: Bonhöffer és arrestat pel cap del tribunal militar Dr. Manfred Röder i l’agent de la GESTAPO criminal, Sonderegger, per la seva relació amb els diners del “Projecte 7”, usats per a ajudar a escapar jueus cap a Suïssa. L’acusen d’“afeblir el potencial de guerra d’Alemanya” i subvertir les forces armades alemanyes, li localitzen diners usats per ajudar en la fugida d’uns jueus, però en absència d’altres proves concretes, acabaran acusant-lo de conspirar en una pròxima conxorxa contra Hitler. És immediatament empresonat.
  • Maig 1943: Els bisbes catòlics holandesos prohibeixen als policies catòlics de col·laborar en la detenció de jueus, encara a costa de perdre els propis llocs de treball.
  • 2 de Juny: El Papa comunica al Col·legi Cardenalici que ha prestat especial atenció a la difícil situació dels qui segueixen essent objecte d’empaitament a causa de llur nacionalitat i ascendència i que, sense culpa personal, són sotmesos a mesures per a anihilar-los. S’ha fet molt per aquests dissortats, diu el Papa, que encara no pot ser descrit. Cada declaració pública ha hagut de ser acuradament calculada “en interès dels qui pateixen, a fi que llur situació no es torni sens adonar-nos-en, encara més difícil i insuportable” Dissortadament, hi afig, els motius de l’Església per la compassió i el manteniment de les normes elementals d’humanitat ha trobat portes “que cap clau no podia obrir”.
  • 26 de juny: El bisbe catòlic de Berlín, Von Preysing envia de paraula per missatgers als altres bisbes que el decret sobre divorci ha estat novament ajornat. Demana als altres bisbes d’escriure lletres a tots els ministeris del govern nazi per demanar amb llenguatge contundent sobre on paren els deportats, i demanant cura pastoral dels cristians “no-aris” tot amenaçant amb una protesta pública. “A banda d’això, hom deu parlar clarament de les atrocitats infligides als jueus en general”.
  • 6 d’agost: Execució, als 36 anys, de Franz Jäggerstätter, un pagès austríac aïllat, sagristà de la seva parròquia catòlica local. Després que Àustria s’incorporés al III Reich i Franz fos cridat a l’Exèrcit, s’hi negà adduint motius de consciència religiosa. Només quan era a la presó descobreix que hi havia uns altres objectors com ell; un fet que l’encoratja enormement. Sabia (escrivia) que no canviaria els afers mundials, però que era ‘feliç de ser un altre senyal que no tothom es deixava dur per la marea… I si haig d’escriure això amb les meves mans encadenades serà millor que tenir la meva voluntat encadenada.’ Fou condemnat a mort per un Tribunal militar per negar-se ‘a complir la seva obligació patriòtica en la lluita dura d’Alemanya per supervivència’.
  • 19 d’agost 1943: Lletra pastoral conjunta dels bisbes alemanys recordant als fidels que l’assassinat d’innocents està malament fins i tot si ho fan les autoritats i “presumptament” per al bé comú, com en el cas d'”homes de races i origen estranger”. Els bisbes criden a l’amor envers “aquells humans innocents que no són de la nostra gent i sang”, i “envers els reinstal·lats” (és a dir, els deportats a camps de concentració i extermini). En la pastoral no fan ús dels termes “Jueu” o “no-ari”.
  • 10 d’octubre L’administrador provincial de l’àrea de Regensburg informa que la unió lletra pastoral des dels bisbes el 19 d’agost que reprova l’assassinat d’innocents no ha tingut cap efecte durador. Escriu: “La població para escassa atenció a tals declaracions arriscades i carregades d’estipulacions”.
  • 15-16 d’octubre: Els nazis comencen a detenir jueus a Roma. Però prèviament els nazis amenacen de prendre 300 ostatges de la comunitat jueva a no ser que els lliurin 50 quilograms d’or (equivalent a 56.000 $ U.S.) durant les pròximes 36 hores. Els jueus poden sols reunir 35 quilograms, i aleshores el Rabí major, Israel Zolli, demana i rep un préstec del tresor del Vaticà per cobrir el que hi faltava, amb el vist i plau papal).
  • 16 d’octubre: El General Stahel, comandant militar alemany de Roma, rep una lletra signada pel Bisbe Hudal, cap de l’Església Alemanya a Roma, en la qual diu que “Us quedaria molt agraït si donàsseu ordre immediata d’aturar aquests arrests (de jueus) a Roma i la seva rodalia; temo que, altrament, el Papa hi haurà de posicionar-se obertament en contra i això afavorirà la propaganda antialemanya com a una arma contra nosaltres”.
  • 18 d’octubre: Més de mil jueus romans, més de dos terços d’ells dones i nens, són enviats al centre d’extermini d’Auschwitz. Només 14 homes i una dona en retornaran vius després de la guerra. 7.000 dels 8.000 jueus romans evitaren la captura desapareixent i amagant-se. Aproximadament 4.000 d’ells, amb el coneixement i aprovació papal, trobaren refugi als nombrosos monestirs i cases d’ordres religioses a Roma. Unes quantes dotzenes trobaran protecció al Vaticà mateix.
  • 25 d’octubre: El sacerdot jesuïta Alfred Delp, membre de la resistència antinazi, explica a sacerdots a Munic que el silenci de l’Església sobre el que estan patint els polonesos i els jueus i sobre els horrors comesos als camps de concentració amenaçarà l’acceptació de l’Església a la nova Alemanya de després de l’ensulsiada del règim nazi.
  • Novembre de 1943: El Dr. Gertrud Luckner, un oficial de Caritas (la major organització filantròpica catòlica) de Freiburg, és detingut mentre intenta passar de contraban una suma de diners per als pocs jueus restants a Berlín. Havia estat ajudant en fuites de jueus a través de la frontera suïssa durant anys i passarà la resta de la guerra en un camp de concentració.
  • 5 de novembre de 1943: El cartoixà antinazi Lichtenberg mor, als 67 anys, de camí al camp d’extermini de Dachau.
  • 5 de Desembre: El rector, clergue i teòleg catòlic Bernhard Lichtenberg mor durant el transport al camp de concentració de Dachau. Havia estat detingut en 1942 per ser considerat “incorregible” a causa de les seves reiterades protestes contra l’antisemitisme i l’eutanàsia del govern nazi.
  • 25 de desembre: El Bisbe Frings, en el seu sermó de Nadal, una altra vegada emfasitza que està malament de matar innocents sols perquè pertanyen a una altra raça, però una altra vegada el·ludeix la paraula “Jueu” o “no-ari”.

1944

  • 29 de gener de 1944: El Cardenal Bertram escriu al Govern nazi que ha rebut informes que les ordres promulgades per als jueus s’han d’aplicar ara als “Mischlinge” (mig jueus i ¼ de jueus). “Aquests cristians ja havien estat declarats indignes de fer el servei militar, no podien assistir a institucions universitàries, etc. Ara escoltem que han de ser cridats a formacions especials per a serveis de treball” “Totes aquestes mesures apunten clarament a la segregació que al final els amenaça d’extermini” “Els “Mishlinge” són alemanys i cristians, rebutjats sempre pels jueus” “Els catòlics alemanys que són realment nombrosos cristians en Alemanya, quedarien profundament ferits si aquests amics cristians ara han de trobar un destí semblant al dels jueus”.
  • 17 d’abril: El Dr. Max Josef Metzger, sacerdot catòlic, pacifista històric, i fundador del moviment “Una Sancta”, és executat per tenir contactes “sediciosos” amb el Bisbe d’Upsala a Suècia.
  • 1 d’agost: A Pisa, Itàlia, els alemanys assassinen el filàntrop catòlic Pardo-Roques i sis jueus que ha estat protegint.
  • 23 d’octubre: Rosenberg escriu a Martin Bormann proposant de reclutar tot el clergat alemany per a treballs forçats a causa d’escassetat severa de mà d’obra.
  • 27 d’octubre: Bormann escriu a Rosenberg informant-lo que Hitler ha rebutjat la idea d’utilitzar els clergues per a treballs forçats.
  • 24 de desembre: Ja amb la derrota de l’Alemanya nazi gairebé segura, el Papa Pius XII en el seu missatge de Nadal admet “que la forma democràtica de govern és considerada per molts avui com a un postulat natural de la raó mateixa”.

1945

  • 27 de gener 1945: Oscar Schlindler, un catòlic alemany membre del Partit Nazi, que té un cert nombre de fàbriques en l’àrea, salva 85 jueus d’un tren a Brünnlitz. Havien estat tancats als vagons de bestiar durant una setmana, i ja n’havien mort més de 20. Schindler allibera els jueus i els dóna menjar i refugi a risc de sa pròpia vida.
  • 2 de febrer: El sacerdot jesuïta Alfred Delp, un convers al catolicisme, és penjat i la seva cendra escampada al vent.
    Klaus Bonhöffer, el germà major de Dietrich, famós teòleg luterà empresonat pels nazis, és condemnat a mort pel “Jutjat del Poble Alemany”.
  • 9 d’Abril: L’Almirall Wilhelm Canaris, cap de l’Abwehr, el General Hans Oster i el pastor evangèlic Dietrich Bonhöffer són penjats el mateix dia i al mateix camp de concentració (el de Flössenburg).
  • 23 d’Abril: Guàrdies de les SS executen Albrecht Haushofer i un grup de presos antifeixistes, entre els quals Klaus Bonhöffer, germà de Dietrich Bonhöffer, a fora de presó de Lehrterstrasse a Moabit, un suburbi de Berlín.
  • 26 d’Abril: Tropes americanes arriben al camp de concentració a Dachau, on encara sobreviuen, a més d’uns altres presoners, 326 sacerdots catòlics alemanys. Un nombre encara més gran havia passat per aquest camp, hi havia mort de fam i de malalties o havien estat assassinats. Poc després, el Papa Pius XII esmenta aquests i molts altres actes de persecució per a demostrar que l’Església Catòlica d’Alemanya havia resistit enèrgicament contra el règim nazi.
  • El 18 i 19 d’octubre de 1945 es reuneixen a Stuttgart, per a fer un “Confessió de Culpa”, representants de les esglésies d’Alemanya, convocats per líders supervivents de l’Església Confessant, com Hans Christian Asmussen, Otto Dibelius i Martin Niemöller. “Amb gran dolor diem: malament infinit vam dur a molts països i pobles” expressava la declaració que va fer-hi pública l’Església Evangèlica d’Alemanya, que va convocar a un nou començament per a l’Església i per al món sota l’esperit de la pau i la justícia. A partir de llavors, l’Església Confessant va considerar acomplert el seu paper provisional i restablerta l’Església Cristiana d’Alemanya.

ENLLAÇOS RELACIONATS AMB EL TEMA DE L’ARTICLE

Què pensava Hitler del cristianisme?

  • Al llibre “Gespräche mit Hitler” (“Hitler Parla”), es cita un Rauschning “A Una Conversa privada amb Hitler” on el Führer nazi rebutja el Déu de la Bíblia, i descriu els Manaments de Déu com “la maledicció de la muntanya del Sinaí”, i afig: “Parlant històricament, la religió cristiana no és sinó una secta jueva… Després de la destrucció del Judaisme, l’extinció de la moral d’esclaus cristiana hauria de seguir, per lògica”
  • Rummel Rudolph esmenta que Hitler després de la invasió de la Unió Soviètica en 1941 reafirmava la contraposició entre el règim nazi i el cristianisme: “El nacionalsocialisme i la religió no poden coexistir … El més dur cop que mai hagi colpejat la Humanitat fou l’arribada del cristianisme. El bolxevisme és fill bord del cristianisme. Tots dos són invencions jueves” (Adolf Hitler, juliol de 1941).
  • A “El testament d’Adolf Hitler” (1945), François Genoud cita el Führer parlant de manera similar: “El cristianisme no és la religió natural dels alemanys, sinó una religió importada que no duu cap repic favorable per al cor i és aliena al geni propi de la Raça (ària)” 13 febrer 1945
  • Ell mateix, en declaracions més privades, deixa clar que tot el que feia era comèdia per engalipar el poble alemany, majoritàriament cristià (com si fes promeses electorals que no pensava complir):
    “Tinc malícia dels jueus perquè han donat al món aquell home, Jesús” (Adolf Hitler, 1889-1945, dictador genocida en “Diari de converses en la taula”).
  • A principis del 1933 Hitler declara a Hermann Rauschning: “O ets alemany o ets cristià. No pots ser les dues coses” (Rauschning). Guenter Lewy (2000), “The Catholic Church And Nazi Germany”, Da Capo Press, pág 26.
    I és que…

  • “La fe comença on acaba l’orgull” (Lamennais).
  • “L’ateisme és una crossa per als qui no poden suportar la realitat de Déu” (Tom Stoppard)
  • I… “Déu no creu en ateus” (Thomas A. Sandberg).

————–

Raonem bé contra les intoxicacions que afirmen que “Hitler era cristià”:

Tenia malícia a la misericòrdia i intentà treure les referències a la misericòrdia de les Bíblies de l’Església Luterana.
Qui va contra la “Paraula de Déu”, poc creient deu ser.

A més, intercanviem “cristià” per “socialista” o “homosexual”, a veure com queda la cosa…

1) Hitler “el socialista”?
Hitler es deia “nacional-socialista”, és a dir nacionalista i socialista, per eixa regla de tres, tots els nacionalistes i tots els socialistes són hitlerians?

Hitler es definia com a “socialista”. Ho era realment?
Ell deia moltes coses a fi d’obtenir vots. Si calia deia que era cristià o el que fos. Canviava constantment el mateix programa del partit nazi segons l’auditori, era un demagog
Si era cristià i tots els cristians són nazis, per eixa regla de tres, era socialista i tots els socialistes són nazis
Hi has, coca!

2) Era Hitler homosexual?
I si ho era, què?
Vol dir això que tots els homosexuals eren hitlerians?
Òbviament, no.
De la mateixa manera, no era cristià (si bé era batejat a l’Església Catòlica i això el feia tècnicament un “catòlic”, malgrat que ell deia odiar Jesucrist i amenaçà repetidament el clergat i els cristians). Però encara que, a la seva manera, ho haguera estat…
Vol dir això que tots els cristians eren hitlerians?
Òbviament NO.

ENLLAÇOS RELACIONATS

Was Hitler a Christian?

Hitler was NOT a Christian

Ecòlegs per Manitú

ECÒLEGS PER MANITÚ

  • “I la teva ira és vinguda, i el temps…de destruir els que destrueixen la terra”.
    (Apocalipsi 11:18).

L’ecologia com a ciència i moviment social és cosa pròpia del nostre temps quant a definició i concepte.

Tot i això en qualsevol època hi ha alguna cosa compartida per qualsevol ecologtista, a banda del nom que li donin, i és l’amor per la natura allí on l’equilibri de l’ecosistema es mostra amb tota l’esplendor i bellesa. Allí on, lluny de la cobejança dels poderosos i llurs destrosses, de la deshumanització, de l’especulació i del consumisme hipnotitzat de les masses per les manipulacions sòrdides de la propaganda comercialpolítica, encara poden existir éssers que són els millors torsimanys de la natura, els qui millor en comprenen i descobreixen el vertader sentit.

Ecòlegs per Manitú 01

Són la gent que, per haver viscut dia a dia en estret contacte amb la natura, de manera intel·ligent, se n’esdevenen els millors dipositaris de tots els secrets. Entre els pobles que han gaudit d’aquesta comunió natural, l’indi pellroja és el qui, per les seves condicions socials, va poder experimentar-la amb gran plenitud i sadollament. El fet de ser nòmades els feia fugir dels espais tancats i evitar la creació de ciutats on viure apilats. Per haver de dependre de la natura i veure eixir el sol cada dia en un paisatge distint, es veien obligats a usar al màxim els recursos naturals, i l’ininterromput contacte els possibilitava de comprendre els paisatges, les colors, les olors i el llenguatge de la natura.

Tot açò, al costat d’una fonda filosofia en l’estoicisme front a l’adversitat, fan dels pobles amerindis i d’altres nacions indígenes -tantes vegades víctimes dels cruels genocidis d’Estats poderosos com l’Imperi espanyol, el qual causà la mort de més de 100 milions d’indis- un bell exemple del que és l’amor a la terra.

Totes les coses són l’obra
del Gran Esperit. Hauríem de
saber que Ell està pertot arreu:
als arbres, a les herbes,
als rius, a les muntanyes,
als animals de quatre potes,
als essers alats.
I més encara, perquè és més important,
hauríem d’entendre que Ell
està SOBRE tots aquests éssers.
(Cèrvol negre, LAKOTA)

El 1885 el cap pellroja Seattle rebia la proposta de venda de les seves terres pel gran pare blanc. La resposta donada pel “salvatge” al president dels Estats Units, ara fa més d’un segle, és d’una grandesa tal que val més que qualsevol article erudit o intel·lectual.

Ecòlegs per Manitú 02

“Com pot algú comprar o vendre el cel, ni tan sols la calor de la terra? Tal idea ens és desconeguda. Si no som amos de la frescor de l’aire ni de la resplendor de les aigües, com podreu vós comprar-les? Cada pam d’aquesta terra és sagrat per al meu poble. Cada brillant mata de pi, cada gota de rosada a les foscúries dels boscatges, cada tossal i fins i tot el brunzir de cada insecte és sagrat a la memòria i al passat del meu poble. Som part de la terra de la mateixa manera que la terra és part de nosaltres.

Les flors perfumades són les nostres germanes; el cèrvol, el cavall i la gran àguila són els nostres germans. Els inaccessibles penyals, els prats humits, la calor del cos del cavall i de l’home, tots pertanyem a la mateixa família.

Per tot, quan el gran cap de Washington ens envia el missatge que vol comprar les nostres terres, diu que ens reservarà un indret on podrem viure. Ell s’esdevindrà nostre pare i nosaltres els seus fills. Per això considerem la seva oferta de compra. Això no és pas fàcil, puix que aquesta terra és sagrada per a nosaltres. L’aigua cristal·lina que corre per rius i rierols no és sols aigua sinó també la sang dels nostres avantpassats. Si us venem les terres haureu de recordar que són sagrades i que cada reflexe de les clares aigües dels estanys compta la història de la nostra gent, i que la remor de l’aigua és la veu del pare de mon pare. La nostra terra és la nostra sang.

Els rius són els nostres germans i assecien la nostra set; són portadors de les nostres canoes i nodreixen nostres fills. Si us venem les nostres terres haureu de recordar i ensenyar als vostres fills que els rius són nostres germans, que també ho són de vós, i que per tant heu de tractar-los amb la mateixa dolçor amb què tracteu un germà.

Sabem que l’home blanc no comprèn pas la nostra manera de viure. Ell no sap distingir entre un tros de terra i un altre, puix que és un estrany que arriba de nit i pren de la terra més del que realment ha de menester; la terra no és sa germana sinó la seva enemiga. Tracta sa germana terra i son germà el cel com a coses que es compren, s’exploten i es venen. El seu apetit devorarà la terra i deixarà darrere tan sols un desert.

No ho sé, però la nostra manera de viure és distinta de la vostra. Només de veure les vostres ciutats els ulls del pellroja senten pena. Però potser sia perquè el pellroja és un salvatge i res no comprèn.

L’aire té una vàlua inestimable per a nosaltres, ja que tots els éssers comparteixen un mateix nodriment. La bèstia, l’arbre, l’home, tots respirem el mateix aire. L’home blanc no sembla pas ser conscient de l’aire que respira; com un moribund que viu els seus últims moments, és insensible a la pudor. Però si us venem les nostres terres haureu de recordar que l’aire és inestimable, que l’aire comparteix el mateix esperit de la vida que manté.

El vent que donà als nostres avis la primera alenada de vida també en rep els darrers sospirs. I si us venem les nostres terres haureu de servar-les com a cosa a banda i sagrada, com un lloc en el qual fins i tot l’home blanc pot gaudir de vent perfumat de les flors dels grans prats.
Per això considerem la vostra oferta de comprar les nostres terres. Si decidim d’acceptar-la jo posaré una condició: l’home blanc ha de tractar els animals d’aquesta terra com a sos germans. Sóc un salvatge i no entenc una altra manera de viure. He vist milers de búfals podrint-se escampats pels prats, morts a trets per l’home blanc des d’un tren en marxa.

Què seria de l’home sens els animals? Si tots fossin exterminats l’home també moririra d’una gran soledat espiritual; perquè qualsevol cosa que passi als animals també arribarà a l’home, tot va relligat.

Però l’home blanc caminarà cap a la pròpia destrucció envoltat de glòria, inspirat per la força d’un Déu que els portà en aquesta terra i que per qualque designi especial els donà domini sobre la natura i el pellroja.

Acabarà la vida i començarà la supervivència.

Ecòlegs per Manitú 03

Cançons del ghetto

REVISIÓ D’UN POST DE L’ANY 2005 EN MOTIU DEL RECORDATORI DEL 60è ANIVERSARI DE LA FI DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL A EUROPA ——————————————————————————————————-

Recordant el genocidi en el 60è Aniversari de la fi de la 2a Guerra Mundial a Europa
(sense oblidar el del nazifranquisme espanyol comés contra les nacions sota el seu jou)

“Crec en el sol encara que no brilli,
crec en l’amor encara que no es deixi sentir,
crec en Déu encara que no el vegi”
(Escrit al mur del call de Varsòvia, durant la Segona Guerra Mundial)

.
Visita fotogràfica al principal museu mundial de l’Holocaust (Iad Vaixem) a Israel
http://www.yadvashem.org/#!prettyPhoto

Amb la música de la llista de Schindler

Cançó jídix del call

My Yiddishe Momme

Cançó de guerrillers jueus

“Cançons del ghetto”

 

POEMES ANÒNIMS, TRADUÏTS DEL JÍDIX, DELS CALLS POLONESOS (1939-1945)

Nit de pluja i vent (Geien sei in shvarze raien)

Vent i pluja, vent i pluja.
Com un gos apallissat,
pels camins del fang que puja,
un parrac del poble fuig.
Per la plana, nit i dia.
Pluja i vent, pluja i vent.
¿On van, em dius, aquesta gent
com ombres grises a ponent?
Això, fill meu, ho sap el vent que els cansa,
això ho sap la nit que a poc a poc avança.
Però tu, dorm, fill meu; tu, dorm.
Tu, oblida pluja i vent.
Sento com el vent gemega;
és la nit un llarg lament,
i la pluja no anega
crits,sospirs i plor punyent.
és un poble que camina.
Pluja i vent, pluja i vent.
Un poble malparat i ranc
acorruant-se dins el fang.
Els seus rengles foscos i sense nombre
un a un s’enfonsen al buit profund de l’ombra.
Però tu, dorm, fill meu; tu, dorm.
Tanca la nit ben lluny de tu.
Jo no puc deixar de veure’ls
caminant amb pluja i vent.
.

Tanca els ulls (Mach she daine eigalech tzu)

Tancaran totes les portes:
les cases semblaran mortes
quan tu passaràs.
El carrer serà desert.
Amistats que avui creus fortes,
no ho seran pas.
Quin desconcert.
Sentiràs lladrucs de gossos;
els ullals el prendran mossos
de la carn del cos.
Fugiràs per viaranys
coneguts només pels óssos,
amb la pell i l’os, entre paranys.
Tanca els ulls i que el plor ragi,
i Raquel, dins el naufragi,
sentirà el teu plany.
Plorarà dins el cel blau
el gran Just del vell presagi.
Ell venç tot engany: Ja no ets esclau.

.

YISROLIK (en jídix)


Nu koyft-zhe papirosn,
nu koyft-zhe sakharin
Gevorn iz hant s’khoyre bilig vert:
A lebn far a groshn,
a prute – a fardinst —
Fun geto-hendler, hot ir dokh gehert

Kh’kheys Yisrolik, ich bin dos kid fun geto
kh’kheys Yisrolik, a hefkerdiker yung
Khotsh farlibn gole neto
Derlang ikh alts nokh
a sviftsh un a zung!

A mantl on a kragn,
takhtoynim fun a zak
Kaloshn hob ikh, s’feln nor di shikh
Un ver es vet nor vagn
tsu lachn oy, a sakh
Dem vel ich nokh vayzen ver bin ikh

Kh’kheys Yisrolik, ich bin dos kid fun geto
Kh’kheys Yisrolik, a hefkerdiker yung
Khotsh farlibn gole neto
Der lang ich altst nokh
a sviftsh un a zung!

Nit meint mikh hot geborn
di hefkerdike gas
Bay tate-mame oych geven a kind
Kh’hob beydn on gevoyrn,
nit mayntes iz a shpas
Kh’bin geblibn vi in feld der vint

Kh’kheys Yisrolik,
nor ven keyner zet nit
Vish ich shtil zikh fun oyg arop a trer
Nor vun maynt troyer-
baser oz men redt nit
Tsu vos dermanen un makhn s’harts zikh shver?

EL MEU NOM ÉS YISROLIK

Ei, tabac! vine a comprar les meves cigarretes,
Sacarina! Vingueu a comprar la meva sacarina!,
En aquests dies les coses van ben barates.
Una vida per només un cèntim,
un cèntim és el meu guany.
Aquests són els empresaris del ghetto, ja saps.

El meu nom és Yisrolik, sóc un noi legal del gueto,
Em diuen Yisrolik, un noi lliure i fàcil de dur.
I encara que estic “net” i no tinc res de res,
encara puc fer uns xiulits i encara puc cantar!

El meu abric no té coll i els pantalons són recosits d’un sac,
Em fic botes d’aigua perquè he perdut les meves sabates.
Però a tot el qui s’atreveix a riure’s de la meva pinta,
Jo li mostraré jo no comet abusos!

El meu nom és Yisrolik,
Un xic legal del gueto,
El meu nom és Yisrolik,
Un tipus javaloies.
I encara que m’han deixat pelat,
un xiulit i cantar és la meva resposta!

No creguis pas que jo vaig néixer en la misèria,
Una mare i un pare em van criar i també em van estimar.
Tots dos se’ls van endur lluny de mi,
i és inútil queixar-se’n,
però he perdut tant, i no crec que això tingui res de divertit:
em vaig quedar tot sol igual que el vent que bufa fora de la llar, és la veritat.

El meu nom és Yisrolik, sóc un al·lot del gueto,
Em dic Yisrolik, un noi una mica destarifat.
I encara que estic “pelat” i no tinc res de res
Encara puc xiular i encara puc cantar!
I quan ningú no està mirant,
Des dels meus ulls ragen les llàgrimes silenciosament, I me les torc.
Però aquesta angoixa…
és molt millor no parlar del meu dolor,
Per què recordar,
quant pot suportar un cor que està a soles?

.

Rifkale


Rifkale, dins l’aldarull que fan els telers,
muda quan cal les llançadores,
fa un nus a I’ordit.
Mentrestant pensa en el ghetto
on regna la basarda
ja fa setmanes,
un mes potser.
Rifkale, mentre treballa dintre del brogit,
pensa en Herschel, el seu home,
amb el cor encongit.
On l’han dut, com den patir-hi,
com deu pensar en Rifkale,
en el seu menut
que ell no coneix.
Rifkale canta perquè s’adormi el seu fill:
“Aviat coneixeràs el pare;
portarà llet i pa,
sucre, farina i mantega, un munt de coses bones”.
Rifkale no sap
que el seu home és mort.
.

Filletes meves (Kinderlech)

Bonic tresor,
menudes,
valeu tot l’or
d’aquest món.
Deixeu que segui aquí,
ben al vostre costat,
i jo us faré adormir
amb un somni dolç i daurat.
Dos angelets
tenia,
dos reietons
rebufons.
Ben eixerits i bonics,
com vosaltres, iguals.
Fa poc que van morir,
i mai no m’ho acabaré.
Seré la vostra mare
des d’ara, si voleu.
Com feia la que heu perdut,
de tot us guardaré.
Us cantaré cançons.
A casa, juntes, farem jocs,
pastissos dels millors.
I al vespre us acotxaré.
.

Moide ani


Moide ani.
Moide ani.
Moide ani davant teu, Senyor.
Sóc aquí
davant teu.
Veus, Senyor Déu,
com soc ara?
Què queda encara d’allò que era?
Malmenat per tanta gent
he perdut l’ensenyament
dels nostres vells llibres sagrats.
Moide ani…
Dret aquí,
davant teu,
sóc, Senyor Déu,
jove encara.
Qualsevol, ara,
em perdria.
D’on treuré l’enteniment
per viure en un món dolent
sense el suport de l’oració?
Moide ani…
.

Ta mare no tornarà (Dain mame kimt nit zurik)


Al seu niu, l’ocell
tanca el finestró.
Dorm menut, com ell.
Dorm i reposa.
No entenguessis, no,
la meva cançó.
Que tens la sort
de no saber
què t’ha fet la mort.
No hi és la mare
ni el pare.
Cap dels dos no tornarà.
Al seu niu, l’ocell
tanca el finestró.
Dorm, menut, com ell.
Dorm i reposa.
No t’ha pas de fer por
la meva cançó.
Ara dorm l’ocell
dins el seu recés.
Dorm, menut, com ell.
Dorm i reposa.
Els teus amics primers,
no els veuràs mai més,
mai més.
.

Foc (S’brent bridelech, de Mordehai Gebirtig, mort al call de Cracòvia el 1942)


Foc, per arreu foc.
El nostre poble és tot ell, foc.
El vent cobreix amb torterols
de flama i fum el caseriu,
l’horta que baixa cap al riu,
els arbres sols, tot sols.
Amb els ulls ben secs ploro, germans,
a la roja llum.
Torça el dolor les meves mans,
com foc.
Foc, per arreu foc.
El nostre poble és, tot ell, foc.
Llengües de foc, braços de foc,
horrible és l’abraçada.
El cel s’ha omplert,ben a poc a poc,
d’ales de foc, de foc.
A sota plou cendra i fosca,
dol i desolació.
Em torça les mans aquest dolor,
de foc.
Foc, per arreu foc.
El nostre poble és, tot ell, foc.
Només de tu pot rebre ajut
contra la mort, el nostre poble.
I si tu vols, i et queda sang,
res no és perdut, perdut.
Càvec, pic, galleda, destral,
tot et pot servir.
Si et resta la sang, res no has perdut
al foc.
.

A l’hivern, la neu (A idish kindfun Poilen)


A l’estiu la pluja.
A l’hivern, la neu.
Corren per la plana
els gossos blancs del fred.
Per la porta oberta
entra el cel feixuc,
i l’hivern ens mira
del fons del món estant.
L’ullal blanc de gebre
clavat a la carn,
tots els nostres homes,
l’hivern se’ls ha enduts.
I mai cap no torna.
Que hi pensi tothom.
¿Quina primavera
pot néixer del crim?
.

Marxa cap a la mort (Tzien sich machnes fartribene)


Marxa solemne dels bandejats
llançats al dolor del llarg camí,
petits, vells, de totes les edats.
Cada pas els arrenca de casa,
i brutalment se’ls endú el destí
per camps d’estupor, tot fang o pols.
Caminen en rengles sense fi,
un trist exèrcit. Són molts.
Un invisible pastor mena el ramat
atiant els gossos d’esgla! i basarda
des d’una brillant taula de despatx.
I ells, defallint i traient força,
encara un xic, de l’extrem cansament,
s’allarguen com un riu cap a llevant.
És l’ombra d’un poble que ja no viu,
un poble sencer de Morts en vida.
Amb abrigalls bruts de terra i fang,
el feble recolza al braç del fort,
i avancen feixugament pel fang.
La mare estreny la criatura.
Vinclen el cap sota la dissort
Ningú no pregunta cap on van;
tots saben que van al camp de mort,
I tanmateix, endavant.
.

Cant dels guerrillers (Letzen weig)


No diguis mai que s’acaba el teu camí.
No creguis pas ser al teu darrer revolt.
El rúfol cel d’avui no pot pas enfosquir
el demà que tindrem, d’aire net i de sol.
El temps vindrà i el dia, l’hora i el minut
sentirás com la nit retruny del nostre pas.
Ja som aquí! S’ha fos amb l’enemic vençut
aquest passat on has cuidat morir.
El nostre cant, que s’estengui com un foc.
El nostre cant, que s’allargui com el vent.
Que com pluja d’abril amari a poc a poc
les gleves de dolor dins el cor de la gent.
No diguis mai que s’acaba el teu camí,
no creguis pas ser al teu darrer revolt.
Ja som aquí. Portem, amagat el sarró,
un sol llevant, el dur triomf de la claror.
No diguis mai que petges el darrer revolt.
Ja som aquí, milers, i tots portem el sol.
.

L’infant cremat (Dos ingele ligt farbrent)


Sota els carreus fumats de la muralla,
darrera l’enderroc que fou ciutat,
que fou presó, hostal, lloc de batalla,
l’antic germà, despert, ha somiat,
i ha tornat l’anyell al jaç de palla
cremat amb ell a l’estable cremat.
L’antic germà somia, i per la cendra
el xai encara ve, blanc i rullat,
i al llom del lleopard posa el cap tendre
com si mai, com si res no hagués passat.
A tu, dona, ningú no et pot prendre
el dolor que et reté al mur cremat.
A l’enderroc negrós de la muralla
que fou presó, castell, lloc de combat,
el foc ja s’ha estroncat, i la nit calla
amb silenci feixuc d’eternitat.
La nit s’ha fet pacífica mortalla
del teu fillet que va morir cremat.
.

La guerra s’ha acabat (Und der krig iz geendigt)


Som a la fi de la guerra
silenci en els camps plens de mort.
No podem, però, mirar la terra
amb justa pau dins el cor.
Dispersat, el poble no retroba,
dins l’esclat del trompeteig de festa,
el braó i l’orgull.
Perqué oblidi la tempesta
haurem de fer, dins la pau nova,
un llarg camí,
un llarg camí!.
Guardo, del foc que s’apaga,
la flama tenaç del record.
Els millors dels nostres, els vam perdre
a la timba de la mort.
La raó de viure que ells tenien,
n’hem de fer, nosaltres, alegria;
l’hem de dur món enllà.
Perquè sigui llum del dia,
abans de l’alba encara ens resta
un llarg camí,
un llarg cami.
Som a la fi de la guerra:
oblit en els camps de la mort.
Ara cal tenir l’esme de viure,
que bati ben fort el cor.
.
.

IMATGES

.
Cançons del ghetto 03

CENEFA 002


Cançons del ghetto 04

CENEFA 002

Cançons del ghetto 06
Cançons del ghetto 07

CENEFA 002

Cançons del ghetto 05
Cançons del ghetto 10

CENEFA 002

Cançons del ghetto 09
Cançons del ghetto 08

CENEFA 002

Cançons del ghetto 13
Cançons del ghetto 12

CENEFA 002

Dachau Liberation

Cançons del ghetto 14

CENEFA 002

To Israel from Buchenwald

Cançons del ghetto 11