Arxiu de la categoria: Literatura Catalana

La Brama dels Llauradors de l’Horta de València

La Brama dels Llauradors de l’Horta de València, de Jaume Gaçull, ca. 1490-1492?

Fragments de “La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” on queda retratat el tarannà decadent, encara que militaroide, que dugué els valencians a la desfeta durant la Guerra de les Germanies (és pocs anys anterior). El vocabulari militar no té pèrdua.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” fou una resposta satírica, i negativista, (tan típicament descreguda dels valencians) a la proposta les “Regles de esquivar vocables o mots grossers pagesívols” (ca. 1490), d’en Bernat Fenollar, prevere valencià, i Jeroni Pau, canonge barceloní. Al subtítol: “mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la llengua catalana”. Fenollar hi diu que “entre persones de bon ingeni o experiència fàcilment se coneix dits vocables ésser d’Empordà, o d’Urgell, o de Xàtiva, o de les Mallorques…”. Pretenen una llengua catalana unificada, “standard”, cosa que, encara avui, no hem assolit plenament. El llatí i el castellà, la Decadència i la manca de sentit polític faran fracassar i ajornar aquest interessant plantejament sociolingüístic a ca nostra.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

 “Torrent, Alaquàs, i de Vistabella,
Picanya, Mislata, de Quart i d’Aldaia,
i de Benetússer, Montcada i Godella,
d’Albal, d’Alfafar, Patraix, i Gilvella,
i d’Almussafes, també i d’Alboraia:
I de Catarroja, Russafa i Sollana,
també d’Epioca, Carpesa i Paiporta
de Massamagrell, i de Meliana,
de Benimaclet, i de Borriana,
i per abreujar, de tota la horta.
  Venien armats, en tantes maneres
que no puc estar, del tot no us escriga
ab uns marraçans, i espases roperes
i molt engaltades, les grans cervelleres
i en guarda del nas, cascú una espiga.
Portant les cuirasses, damunt ben esteses
sens cloure ni estrènyer, corretges ni baldes,
cuixots i sagnies, de calces Flandeses,
cuirasses prou altes, de tall Genoveses
que fins als genolls, los pleguen les faldes.
  I ab dards, i ses llances, -i esgarradores,
rodelles també, -i prou taulagines,
i ronques, i dalls,  -i bones fitores,
i bons galandarts, -basalarts, podadores,
broquers de set rodes, -i grans pavesines:
Espases caçudes, -i bons maneresos,
estocs, i grans atxes, -i bones visarmes,
gorjals, i manyoples -dels temps que els Francesos
usaven los muscles, -i contra els Anglesos,
molt més que no ara, -exercien les armes.
  Veuríeu punyals, -i espases guarnides,
crueres, i poms -del temps de les xapes,
olent a resclum -les dargues podrides,
i de les ballestes  -les cordes florides,
i en los pavesins -forats i grans trapes:
Qui porta la llança -ab l’hasta corcada,
i plena de pols -i polls de gallina,
qui porta cuirassa  -del tot desllandada,
qui porta l’espasa  -tan fort rovellada,
que traure no en pot  -per res la baïna.
  Qui porta carcaix, -no hi porta les tretes,
qui porta tornet, -no hi porta tellola,
qui porta cordells  -en lloc de tiretes.
qui porta les calces  -tan justes i estretes,
que prest als garrons -lo pes les assola:
Ja tal lo pessiga,   la cota de malla
que fa personatges,   torcent-hi lo morro
i tal s’és armat,   per a la batalla
que par embotit,   un home de palla
que està per al bou,   plantat en lo corro.
  I gent de tal forja, que sembla que fuja
o que ja se’n torne,   del mont de Calvari,
les armes untades,   per por de la pluja,
de calç i de cendra,  de fum i de suja,
mostrant que la cuina, los era l’armari:
La u se afluixa, i l’altre flestoma
al trist cuirasser,   de culpa delliure
per veure tals gestes,  d’ací fins en Roma
iríeu a peu,   car nos pot per ploma
la tal visió, pintar ni descriure…”.

“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” contra lo Venerable Mossèn Bernat Fenollar, prevere, ordenada per lo magnífic Mossèn Jaume Gaçull, cavaller. Fragment.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

Anuncis

Poesies patriòtiques de la derrota

Poesies patriòtiques de la derrota

Per què ens han derrotat sempre des de fa 300 anys?
Ens ho havíem de fer mirar: autocrítica i canvis.
Arruix la rutina mental!

cm5-dxnxgaala2o

PROMETEM
“Prometem, davant vostre, President
davant el món que en aquesta hora ens mira
lluitar fins a la mort, solemnement,
per vèncer la llopada que se’ns gira.
No és el prometre aquest com aquell
que ens feien fer els botxins del nostre poble.
Aquest ens surt del cor i del cervell;
és un “prometre” franc, just i noble.
La nostra pàtria ja és de tot el món,
del món digne que ritma als nostres passos,
estreny els cors humils, siguin quins són,
i hi fa una nova i eixampla els braços.
Amb els punys, amb el cor i el pensament,
amb un sol crit i amb una veu més clara
prometem davant vostre, President:
defensar aquesta terra que ens empara;
defensar aquest sentit de llibertat
que ens puja als ulls i va endurint els ossos.
No passaran els llops que s’han alçat!
Primer veuran desfets els nostres cossos.
Però cada cos que restarà en peu
serà com un trosset de roca viva.
No arrelaran ni el llop ni la guineu;
els cridarà la merla, el tord, la griva…
Prometem davant vostre President
davant el món que en aquesta hora ens mira
amb els punys i amb el cor i el pensament
dominar la llopada que se’ns gira”.

(Josep Maria Prous i Vila, “Prometem”, a la memòria del president màrtir afusellat el 1940, lliurat pels nazis a Franco per la intervenció de Serrano Súñer, “cuñadísimo” i Ministre filonazi d’Exteriors)

coyatgdxeaanfur

Aquesta és de després del 39:

CATALUNYA
Sola, malalta, esparracada, muda,
un altre cop, encara jove, esclava.
La volta de ton cel, com sempre blava,
sostre de tes presons esdevinguda.
Ara et retreu ton somni de vençuda
que no vas ésser, com et pertocava,
escometent tos enemics prou brava,
emprant ton honor gaire tossuda.
Quítia et veuràs de tos pecats un dia
per tanta sang i tanta llunyania,
per la vergonya i per l’enyor dels teus.
Com saba pacient sota l’escorça,
més pura revindrà l’antiga força
que ja es desvetlla d’amagat dels déus.
(Pere Quart).

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs

LES TOMBES FLAMEJANTS

(Famosa poesia de resistència durant la dictadura primoriverista que molts catalans se sabien de memòria)

800px-eternal_flame_at_the_grave_of_john_f-_kennedy_in_arlington_national_cemetery

Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d’estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d’albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

– Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants!

VENTURA GASSOL (1893-1980)

SENEFA 005

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 02Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 01

LA VALL DELS OSSOS SECS

Ezequiel 37

  • 1 La mà del Senyor vingué damunt meu, em va fer sortir amb el seu Esperit i em va posar enmig d’una vall que era plena d’ossos.
  • 2 M’hi va fer passar pel seu costat, tot a l’entorn, i vaig veure que n’hi havia una gran quantitat, estesos sobre la superfície de la vall, i que eren secs del tot.
  • 3 I em digué: “Fill d’home, ¿podran reviure aquests ossos?” Vaig respondre: “Senyor, Déu meu, ets tu qui ho sap.”
  • 4 I em digué: “Profetitza sobre aquests ossos, i digues-los: Ossos secs, escolteu la paraula del Senyor!
  • 5 Això diu Déu, el Senyor, a aquests ossos: Heus aquí que jo faré entrar en vosaltres l’alè de vida i reviureu.
  • 6 Posaré nervis damunt vostre, hi faré créixer carn al damunt, us revestiré de pell, us infondré esperit i viureu. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor.”
  • 7 Vaig profetitzar tal com se m’havia manat, i, mentre jo profetitzava, es va sentir una remor i tot seguit una commoció, i els ossos es van ajuntar els uns amb els altres.
  • 8 Vaig mirar i els vaig veure recoberts de nervis, que els creixia carn i que la pell els anava recobrint; però no tenien alè de vida.
  • 9 I em digué: “Profetitza a l’alè de vida, profetitza, fill d’home, i digues-li: Això diu Déu, el Senyor: Vine dels quatre vents, alè de vida, i alena sobre aquests morts i que revisquin.”
  • 10 Vaig profetitzar com se m’havia manat i va entrar-hi l’alè de vida; i van reviure i es van posar dempeus, formant un exèrcit immens.
  • 11 Llavors em digué: “Fill d’home, aquests ossos són tota la casa d’Israel. Mira, ells diuen: Són secs, els nostres ossos, s’ha esvaït tota esperança per a nosaltres, estem perduts del tot!
  • 12 Per això, profetitza, i els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Mireu, jo obriré les vostres sepultures i us faré pujar de la fossa, poble meu, i us faré entrar a la terra d’Israel.
  • 13 I sabreu que jo sóc el Senyor, quan hauré obert les vostres sepultures i us hauré tret de les fosses, poble meu.
  • 14 Posaré el meu Esperit en vosaltres i viureu. Us establiré sobre el vostre territori i sabreu que jo, el Senyor, he parlat i ho he complert. Paraula de Déu, el Senyor.”

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 04Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 03

Reunificació d’Israel i de Judà

  • 15 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia:
  • 16 “Tu, fill d’home, agafa un bastó i grava-hi això: Per a Judà i els fills d’Israel, ambdós units. Després pren un altre bastó i grava-hi això: Per a Josep, el pal d’Efraïm, i tota la casa d’Israel, ambdós units.
  • 17 Ajunta’ls, l’un amb l’altre, com un sol pal, i que formin una sola peça a la teva mà.
  • 18 I quan els fills del teu poble et preguntin: ¿No ens explicaràs què vols dir amb això?,
  • 19 els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Mireu, jo prendré el bastó de Josep, que és a la mà d’Efraïm, amb les tribus d’Israel unides amb ell, i l’ajuntaré amb el bastó de Judà i en faré un sol pal; i formaran una sola peça a la meva mà.
  • 20 Els bastons amb les inscripcions, els tindràs a la teva mà, davant dels seus ulls,
  • 21 i els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Jo aplegaré els fills d’Israel d’entre les nacions on han anat, els recolliré de pertot arreu i els faré tornar a la seva terra.
  • 22 Amb ells formaré un sol poble al país, a les muntanyes d’Israel, i un sol rei regnarà en tots ells; no formaran més dues nacions ni es dividiran més en dos reialmes.
  • 23 No es contaminaran més amb els seus ídols i amb les seves abominacions, ni amb cap de les seves transgressions, i jo els deslliuraré de totes les residències on han pecat. Els purificaré, i ells seran el meu poble i jo seré el seu Déu.
  • 24 El meu servent David regnarà damunt d’ells, i tots tindran un sol pastor; caminaran segons les meves lleis, guardaran els meus estatuts i els practicaran.
  • 25 Habitaran la terra que vaig donar al meu servent Jacob, on van habitar els vostres pares, i hi viuran tant ells com els seus fills i els fills dels seus fills, per sempre, i el meu servent David serà perpètuament el seu príncep.
  • 26 I establiré amb ells una aliança de pau; serà una aliança eterna. Els establiré, els multiplicaré, i posaré el meu santuari enmig d’ells per sempre.
  • 27 Tindré la meva residència al costat d’ells, i jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble.
  • 28 Llavors, quan el meu santuari estigui enmig d’ells per sempre, les nacions sabran que jo sóc el Senyor, el santificador d’Israel.”

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 06

Llibre d’Amic e Amat

LLIBRE D’AMIC E AMAT  (1)

de Ramon Llull, 1235-1316, català de Mallorca.

(1) Amic: Jesús; Amat: el creient.

(Conservam de Ramon Llull 243 obres en català, llatí i àrab. Deixà una llengua catalana apta ja per a parlar de tot. El seu sepulcre es troba a la Basílica de Sant Francesc a la Ciutat de Mallorca).

Ars_Magna_de_Ramon_Llull

-Foll, digues, ¿què és amor?
Respongué que amor és aquella cosa que els lliures posa en servitud, i als serfs dóna llibertat. I sorgeix la qüestió de saber de qui està més a prop l’amor: de llibertat o de servitud.

Tant plorà i clamà l’Amic vers el seu Amat, fins que l’Amat davallà de les altures sobiranes dels cels, i vingué a la terra a plorar, i plànyer i morir per amor, i per educar els homes a estimar i a conèixer, lloar, els seus honraments.

Cantaven el ocells l’alba, i es despertà l’Amic, qui és l’alba, i els ocells finiren llur cant, i l’Amic morí per l’Amat a l’alba.

Cantava l’ocell en el verger de l’Amat. Vingué l’Amic, el qual digué a l’ocell:
-Si no ens entenem pel llenguatge, entenem-nos per l’amor, car en el teu cant es representa als meus ulls el meu Amat.

Amor és bulliment d’audàcia i de temor per fervor; i amor és voluntat total de desitjar el seu Amat. I amor és aquella cosa que matà l’Amic quan oí cantar sobre les belleses del seu Amat. I amor és allò en què rau la meua mort i en què està tots els jorns la meua voluntat.

Tocava l’amic a la porta de son Amat amb colp d’amor, esperança. Oïa l’Amat el colp del seu Amic amb humilitat, pietat, paciència, caritat. Obriren les portes deïtat e humanitat, i entrava l’amic a veure el seu Amat.

Les nobleses, i els honraments, i les bones obres de l’Amat són tresor i riqueses de l’Amic. I el tresor de l’Amat són els pensaments, i els desigs, i els turments, i els plors, i els llanguiments que l’Amic sosté per a honrar i estimar el seu Amat.

-Digues, amant, ¿on és el teu poder?
Respongué:
-En el poder del meu Amat
-¿Amb què t’esforces contra el poder dels teus enemics?
-Amb les forces del meu Amat.
-¿Amb què et conhortes?
-Amb els tresors eternals del meu Amat.

Cantava l’Amic i deia:
-Oh, quant gran malanança és l’amor! Ah, quant gran benenança és estimar el meu Amat, que estima els seus amadors amb infinit amor, eternal, dotat de tota acabada perfecció!.

3538723933_6e6ebce97c

Trobà l’Amic un escuder que anava consirós i era magre, descolorit i pobrement vestit, i saludà l’Amic dient que Déu el dirigís perquè trobàs el seu Amat. I l’Amic li demanà en què l’havia conegut; i l’escuder li digué que uns secrets d’amor en revelen uns altres, i per això tenen coneixença els amadors els uns dels altres.

-Mon voler has fet lliure per a estimar els teus honraments o per a menysprear els teus valors, per tal que puguis al meu voler multiplicar els teus amors.

Escarnia i reprenia la gent l’Amic per tal com anava com a foll per amor. I l’Amic menyspreava els seus escarnis i reprenia la gent per tal com no estimava el seu Amat.

-Digues, foll, ¿què estimes més: la misericòrdia del teu Amat o la justícia del teu Amat.
Respongué que li convenia tant d’estimar i tèmer justícia, que cap primacia de voler no hi havia d’haver en la seva voluntat que li fes estimar res per damunt de la justícia del seu Amat.

-Digues, foll, ¿has vist un home que sia orat?
Respongué que ell havia vist un bisbe que tenia a la seua taula molts gots i molts plats i moltes plates d’argent, i tenia en la seua cambra molts vestits i gran llit, i en les seus caixes molts diners; i en la porta del seu palau hi havia pocs pobres.

Deia l’Amic:
-Vestit estic de roba vilment, mes l’amor vesteix de plaents pensaments el meu cor, i el cor de plors, llaguiments, passions.

Cantava l’Amat i deia:
-Es dediquen els meus lloadors a lloar els meus valors, i els enemics dels meus honraments els turmenten i els tenen en menyspreu. I per això he tramès ordre al meu Amic que planyi i plori el meu deshonor. I els seus planys i els seus plors són nats dels meus amors.

-Digues foll: has diners?.
Respongué:
-He Amat.
-has viles, ni castells, ni ciutats, comtats ni ducats?
Respongué:
-He amors, pensaments, plors, desigs, treballs, llanguiments, qui són millors que imperis ni regnats.

Amic foll, ¿per què destrueixes la teva persona i despens els teus diners, i deixes els delits d’aquest món i vas menyspreat entre al gent?.
Respongué:
– Per honrar les honres del meu Amat, el qual és per més homes desamat, deshonrat, que no pas honrat i estimat.

A la part dreta de l’amor està l’Amat, i l’Amic està a l’esquerra, i per això sense que l’Amic no passi per l’amor, no pot pervenir al seu Amat.

Tant amava l’Amic el seu Amat, que de tot ço que li deia el creia, i tant el desitjava entendre, que tot ço que n’oïa dir volia entendre per raons necessàries. I per açò l’amor de l’Amic estava entre creença i intel·ligència.

ruisenoruntitled

Deia l’Amat que en aquells llocs on hom té més por de lloar-lo el lloàs i el defensàs. Deia l’Amic que d’amor el proveís. Responia l’Amat que per amor seu s’havia encarnat i havia estat penjat per a morir.

Anava l’Amic per una terra estrangera, on imaginava trobar el seu Amat, i en el camí l’assaltaren dos lleons. Tingué por de la mort l’Amic, per tal com desitjava viure per a servir el seu Amat, i trameté el seu record al seu Amat, per tal que l’amor fos present en el seu traspàs, amb el qual amor millor pogués sostenir la mort. Mentre l’Amic recordava l’amat, els lleons vingueren humilment a l’Amic, a qui lleparen les llàgrimes dels seus ulls que ploraven, i les mans, i els peus li besaren. I l’Amic anà en pau a cercar el seu Amat.

Plorava i tenia tristesa l’Amic quan veia que els infidels es perdien per ignorància del seu Amat, i s’alegrava en la justícia del seu Amat que turmentava aquells que el coneixien i li eren desobedients. I per això se li presentà la qüestió de quina era més gran: la seua tristesa o la seua alegria, o si tenia major benanaça quan veia honrar el seu Amat o major malalnança quan el veia deshonrar.

Déu ha creat la nit perquè l’Amic vetlli i reflexioni en les nobleses del seu Amat, i s’imaginava l’Amic que l’havia creada perquè reposassin i dormissin aquells que estan treballats per l’amor.

Deia l’Amic al seu car Amat que li mostràs la manera de com el podia fer conèixer, i estimar i lloar de la gent. Omplí l’Amat el seu Amic de devoció, paciència, caritat, tribulacions, pensaments, sospirs i plors, i en el cor de l’amic hi hagué audàcia per a lloar el seu Amat, i en la seva boca hi hagué llaors del seu Amat, i en la seva voluntat hi hagué menyspreament del blasme de la gent que jutja falsament.

Els senyals de les amors que l’Amic fa al seu Amat són: en el començament plors, i en el mig tribulacions, i en la fi mort. I per aquells senyals l’Amic predica els amadors del seu Amat.

Netejava l’Amic la seua cara i els seus ulls de plors que sostenia per amor, a fi de no descobrir els llanguiments que li donava el seu Amat, el qual digué al seu Amic per què amagava els senyals d’amor als altres amadors, els quals li havia donat per tal que els enamoràs d’honrar els seus valors.

Maldava l’Amic per seguir el seu Amat, i passava per un camí on hi havia un lleó dolent que matava tot home que passava peresosament i sense devoció.

Amor és mar tribulada d’ones i de vents, qui no ha port ni ribatge. Pereix l’Amic en la mar, i en son perill pereixen els seus turments i neixen els seus compliments.

Deia l’Amic:
-Qui no tem el meu Amat, convé que temi totes les coses, i qui tem el meu Amat li convé audàcia i ardiment en totes les coses.

Grans hosts i grans estols s’han reunit d’esperits d’amors, i porten senyera d’amor on hi ha la figura i senyal de llur Amat; i no volen dur en llur companyia cap home que estigui sense amor, per tal que llur Amat no hi prengui deshonor.

(EPÍLEG: 1391, any dels grans pogroms contra els calls jueus: Els jurats de València demanen ajuda per a controlar la brutal exasperació de l’inquisidor dominicà fra Nicolau Eimerich contra els lul·listes. Els reis del Casal de Barcelona protegeixen el cordial lul·lisme, allà on té vitalitat, front als “ortodoxos” intolerants).

Life of Raymond Lull. 14th century manuscript

Comentari de text d’una novel·la negra

LA BÍBLIA VALENCIANA, D’EN RAFAEL TASIS

LA BÍBLIA VALENCIANA
Novel·la policiaca d’en Rafael Tasis, ambientada a la Barcelona republicana i escrita al París ocupat pels nazis (1944).
Un incunable salvat de la Inquisició, la Bíblia esplanada del llatí (1396-1402) per Fra Bonifaci Ferrer, germà de St. Vicent Ferrer, és el centre de l’acció d’aquest ja clàssic de la novel·la policiaca dels països catalans.
Cal aclarir que aquesta esplanació al català, en realitat, fou exterminada per la Inquisició espanyola i que sols en queda la darrera pàgina del llibre de l’Apocalipsi en un Museu d’Estocolm.
Caldes, el periodista intrèpit, parla a Vilagut, el jove comissari, d’aquesta Bíblia:
…l’obrí i llegí a la pàgina de portada: La Santa Bíblia molt vera e catholica…
– és el llibre que cercàvem!
– Sí, és el llibre per excel·lència, el llibre dels llibres, la primera peça de la col·lecció d’un bibliòfil insigne i la més preciosa que ens hagi restat de la impremta espanyola del segle XV! Tens entre les mans l’únic exemplar conegut de la Bíblia de València!.
El llibre és venut en subhasta pel llibreter Sauleda, i en dura pugna front al marxant nordamericà Mr. Thompson-Sondberg, és adquirida pel milionari il·lustrat Sr. Valls:
Les xifres pujaven vertiginosament. Però, realment, ¿qui podia fixar un preu a una cosa única al món? Quantes circumstàncies favorables havien hagut de concórrer perquè aquella traducció catalana de la Bíblia hagués estat realitzada, al començament del segle XV, perquè romangués sencera, amagada en els prestatges secrets d’una biblioteca particular, mentre els agutzils de la Santa Inquisició executaven l’edicte destructor! I la persecució havia estat dura; un decret havia prescrit la detenció de tots aquells que es reunissin en una casa per fer oració o llegir Bíblies en romanç o d’altres cerimònies judaiques. Després havia de venir la nova reacció contra les escriptures suscitada per contracop, dintre el món catòlic, per la Reforma. I aquell llibre havia pogut salvar tots aquells obstacles!
A la festa que tot seguit celebrarà a la seua mansió, Valls diu al nordamericà una frase de paradoxal doble significat:
– No se’n tenen mai, de drets sobre un llibre. Hom pot admirar-lo, respectar-lo, conservar-lo, vestir-lo bé, i no res més. Són ells, els llibres, que tenen drets damunt nostre i manen en les nostres vides.
O sia, ells, bibliòfils dominats pels llibres-vanitat del coneixement teòric-, i un altre d’amagat: el poder de l’esperit que rau dins la medul·la dels mots de la Bíblia valenciana i que mana en la Realitat.
En Valls explica a Mr. Thompson el seu amor per la glòria del passat del seu país, que aquesta Bíblia ve a simbolitzar-li, per damunt dels estandaritzats interessos comercials del ianqui:
– Bona nit, senyor. Us agraeixo molt que hàgiu volgut honorar la meva petita festa. Va allargar la mà a Mr. Thomson-Sondberg:
– I no em tingueu massa rancúnia per haver-vos privat d’aquest tresor. Els vostres clients poden estar-se’n perfectament. Per a ells, el llibre només té un valor de col·lecció, la satisfacció d’amor propi del que posseeix una peça única. Mentre que, per a mi, no és el valor de cosa rara que té aquesta Bíblia allò que m’atreu. Més aviat és tot el que el llibre representa del passat de la meva terra, de les seves antigues glòries, de la seva llengua i la seva cultura en un moment d’apogeu… Tot això, els vostres clients no sabrien pas apreciar-ho, Mr. Thomson-Sondberg.
– Potser teniu raó, senyor Valls. Bona nit, senyors.
El milionari camina ranc per damunt les vanitats humanes, poc abans de morir assassinat:
Barallar-vos amb els pensaments sinistres que de cop us envaeixen esdevé bastant difícil quan us sentiu tot sol i, de més a més, vell. ¿De què us serveixen, aleshores, totes les riqueses del món, totes les cases i palaus, tots els tresors arreplegats en una existència consagrada a la recerca ardent de la bellesa, allà on es trobi? ¿Poden escalfar el vostre cor totes aquestes obres mortes del passat, aquestes coses fredes en les quals només la vostra raó i el vostre cor poden encendre una llar d’emoció?.
Mirava al seu entorn, en aquella sala preferida, prop d’aquella finestra oberta de bat a bat, per on penetrava l’aire fresc de la nit, impregnat del perfum de romaní, pinassa i farigola i de la llunyana salabror de la mar, prop d’aquella finestra que s’obria damunt Barcelona, la seva ciutat estimada, adormida enmig del centelleig de les seves llums, sota l’altre centelleig de les estrelles. Ja podeu haver omplert tota la vostra vida de magnífics records, ja podeu haver recorregut el món sencer i admirat les obres més grandioses de la naturalesa i les creacions més sublims i delicades del geni dels homes. Ja podeu haver tancat els vostres braços damunt la ballesa de les dones. Tot això s’esvaneix en el passat, i aquells encisos d’un dia es troben ja marcits com els pètals que s’han esgrogueït entre les fotos que teniu a l’àlbum. Ja podeu haver perseguit la poesia, l’art sota totes les formes, ja podeu haver menyspreat les riqueses, i haver-vos-en servit només en allò que us han pernès de fer bé o d’assegurar l’assadollament del vostre desig de bellesa. Tot és inútil: arriba la vellesa i us deixa tot sol davant dels vostres records marcits, davant de les vostres inútils riqueses.
En paraules sapiencials de l’Eclesiasta bíblic:
Vaig dir al meu cor: Vine ara, cercaré amb goig i em divertiré, a la bona vida…A la rialla vaig dir: Et tornes boja, i al plaer: De què em serveix això? Vaig proposar al meu cor de festejar la meva carn amb vi…fins a saber si això és el que cal a l’home duran t els seus comptats dies en aquest món. Vaig fer grans obres…cases… horts i vergers…Vaig comprar servents…vaig amuntegar argent i or…cantors i cantores…No em vaig negar res que els meus ulls desitjassin ni apartí el meu cor de cap plaer… Vaig guaitar després totes les obres pròpies i…m’adoní que tot era vana il·lusió, un voler agafar el vent. En fi, ¿què treu l’home de tants traballs i neguits en aquest món…? (Eclesiasta, cap. 2).
En Caldes, en una discussió amb Mr. Thompson, li parla de la veritat:
– M’ho crec. Però aquestes històries, que tenen molt d’interés, ho reconec, ens aparten del motiu de la meva visita. Us declaro una cosa, Mr.Thomson-Sondberg: sempre he estat un dels escassos periodistes enamorats de la veritat. Donaria totes les sensacions -els thrills, comn en dieu al vostre país, oi?- per una bona dosi de veritat, per ensopida que sigui. De manera que em temo que a la vostra pàtria faria una carrera molt galdosa…
En Caldes, desvetllat, entra al laberint del cas, laberint de la vida, on s’havia esgarriat el seu esperit:
…revelaven, així que es despertava, com a absurdes combinacions de records i invencions. Però més d’una vegada havia sabut extreure, d’aquell munt desordenat de pensaments i d’imatges que li duia el somni, una idea que podia aprofitar, o un camí que li pemetia de trobar la sortida del laberint on s’havia esgarriat el seu esperit.
Per aconseguir-ho, calia que Caldes estigués excitat. No era cosa fàcil. Els esdeveniments més importants lliscaven generalment per damunt seu sense obrir cap bretxa en els seus sentiments. Potser és que estava massa avesat a la rotació cotínua de les notícies que havia de manejar en el seu diari perquè els fets que es desenrotllaven al seu entorn prenguessin un caràcter prou viu de realitat per a colpir-lo.
La Bíblia valenciana havia estat robada pel diabòlic assassí -imitador del salvatge ex-monjo Dom Vicenç-, qui l’havia substituïda per uns annals històrics:
– La Bíblia Valenciana? Ets boig! Si acabes de tenir-lo a les mans tu mateix!
– T’equivoques. El llibre que acabo de fullejar no era incunable. Era un infòlio exactament igual quant a forma i cobertes, però que em temo que no té cap mena de valor bibliogràfic. Un volum desaparellat dels Anales de la Corona de Aragón, de Zurita. La Bíblia Valenciana, en canvi, ha desaparegut! Se l’ha enduta l’assassí!.
Mentre aquesta joia era segrestada, a la Rambla de quan la Segona República circulaven els llibres (en Tasis coneixia ben bé la Barcelona d’entre dictadures, i per cert que els Evangelis havien estat repartits pels protestants poc abans del cop militar de Franco, entre la indiferència majoritària de la ciutadania) que la Bíblia maleeix i que enterboleixen l’esperit: allò diabòlic i allò grotescament falsificat al costat d’un classicisme mut i indefens, com bella i bèstia:
…al Paral·lel, dues rengleres de barraques de fusta, posades d’esquena, oferien als vianants, al costat mateix de la Rambla, llurs aparadors i taulells virolats de llibres, on s’exhibia tota la gamma de l’edició, des dels llibres rars i els tiratges limitats fins als fulletons més populars. Caldes no sabia mai resitir l’abstracció d’aquelles parades heterogènies on els llibres de màgia negra i les novel·les picants estaven al costat de belles edicions antigues i de novetats acabades de sortir, amb dedicatòria autògrafa de llurs autors als més il·lustres crítics.
El primer assassinat, l’aristòcrata arruïnat Gustau de Catllar, qui va vendre la Bíblia a Sauleda, havia volgut treure profit (econòmic, s’entèn) al llibre-joia: Ja té al seu davant els quatre bitllets, i té tanta necessitat de diners! Però també voldria treure tant partit com li fos possible del llibre meravellós i únic al món que ha estat tants anys dormint el son dels justos al fons de la biblioteca familiar.
Tenia la joia a les seues mans i no en sabia treure cap profit, tal com hi està escrit:
Els qui volen enriquir-se cauen en temptacions i llaçades del diable, en molts desigs insensats i perniciosos, que enfonsen els homes en la ruïna i la perdició. L’amor als diners és l’arrel de tots els mals. Per amor als diners, alguns s’han allunyat de la fe i s’han clavat al cor les espines de molts sofriments” (1ª Timoteu 6:9-10).
El comissari i el periodista creuen que el ianqui és l’assassí. El poli ho retreu durament a en Caldes:
– I tu et penses ésser llest! I estàs convençut que ets un gran detectiu amateur, un Sherlock Holmes en edició millorada! Ximple acabat! No veus que a aquestes hores el criminal amb el llibre ja deu haver passat la frontera! A Tolosa, dius?. Va mirar-se altra vegada el rellotge i va cridar el xofer: -A la Prefectura de Policia, i a tot gas! I va afegir, dirigint-se al seu amic:
– I de què en dius veritat, doncs? T’has deixat engalipar com un liró! La primera vegada que vulguis tornar a ficar el nas en els meus afers, ja em sentiràs…Devia ser boig, quan vaig començar a tolerar les teves invencions, els teus rampells genials, les teves planxes monumentals i constants…Si haguessis gosat, m’hauries fet detenir per gust el nebot de Carles Valls.
– Estimat Jaume, estàs massa excitat. No és bo, això. I descarriles, t’ho prometo! ¿Vols escoltar-me un minut? -No t’escolto per res! I ja en tinc prou de les teves explicacions. Ara haig de procurar reparar el mal que la teva inconsciència m’ha fet cometre… Havien arribat a la Via Laietana, davant de la Prefectura de Policia, Vilagut saltà del taxi, disparat.
– Què haig de fer, jo? -preguntà Caldes.
– Tu? Fes el que vulguis. Ves-te’n al diable, si et plau!
– Jaume, t’equivoques greument i perds un temps preciós…
– Ja n’estic cansat dels teus consells!
També restà escrit per a la posteritat:
Si voleu veure un profeta desacreditat, aneu a la seva pàtria…(Marc 6:4-6).
Això és el que ve a la Bíblia valenciana: Potser ells escolten; però si no escoltassin, perquè són una casa rebel, sempre conseixeran que hi hagué profeta a casa d’ells (Ezequiel 2:5) Faré recaure el camí d’ells sobre llurs propis caps (Ez. 9:10)…tenen ulls per veure i no hi veuen pas, oïts per oir i no senten pas, perquè són casa rebel (Ez. 12:2).
L’àvid periodista resol el cas: l’afany col·leccionista, el racionalisme irracional del llibreter l’ha dut al triple crim:
El coneixement envaneix, però l’amor edifica (1ª Corintis 8:1) Si algú es creu savi a la manera d’aquest món, que es torni ignorant, si de debò vol ser savi…Déu atrapa els saberuts en llur mateixa raboseria (1ª Cor. 3:18-19) Per ventura no ha embogit Déu la saviesa d’aquest món? (1ª Cor. 1:2).
El comissari derrotat pel repòrter indiscret es desespera: Jaume Vilagut s’agafava el cap amb les mans.
– I què haig de fer, ara? ¿Com podré sortir-me’n d’aquest afer?
– Tu creus que tots els crims són aclarits? ¿I que tots els criminals són descoberts? Sigues una mica modest, estimat Vilagut. Un fracàs en la teva carrera no és pas un deshonor. I, si ho vols, pots donar-me tota la culpa, per quedar bé amb el senyor Dalmau. És l’esgarriacries etern, Francesc Caldes, el repòrter indiscret, qui té tota la responsabilitat que el misteri de la mort del carrer de Capellans no pugui aclarir-se! I me’n faig totalement responsable!.

—— ENLLAÇ RELACIONAT ——

Dos poemes i una mica de prosa de Josep Vicenç Foix

A Carles Riba

-La Nit, diem, i el cor comú batega,
Brillen els ulls i l’esperança neix;
El respirar de tots és un sol bleix:
Súbdits del Tot, vivim l’alfa i l’omega.

Oh pura nit d’estiu! Tothom ofega
El seu voler, però la Ment s’acreix,
I en el repòs d’un acimat relleixç
Fem nostre l’U sota el signe de Vega.

I comença el diàleg tu a tu,
Més enllà de la carn i de la secta,
Llum i cristall en un paratge nu;

I planegem -filòsof!, arquitecte!-,
El futur transparent, en un cel blau,
Del temple, de la Farga i del Palau.

SENEFA 005

Les mans en creu i el front signat amb cendra
davall, de nit, als infèrtils ribatges
On tantes veus fan cor, i vull comprendre,
I on rocs i munts aparenten imatges.

Oesc la mar pels calancs, i els oratges,
I en antre obscur que la ment vol defendre,
M’escolt a mi. I per cingles salvatges
Amb un sol crit la Nit i el Cel vull fendre!

Tot és confús, Senyor Déu. I el meu nom,
Que em dic a mi, tot alt, en cala morta,
Em torna estrany. I tantes veus no entenc.

I si pels cims alimares encenc,
Tot és més fosc. Senyor: feu aspra i fortaç
L’única Veu, la Imatge i el Seu Nom!.

SENEFA 005

“HA PLOGUT A BOTS I BARRALS…”
Ha plogut a bots i barrals i la natura, vigoritzada, ha obert les parpelles amb reflexos maresos damunt la terra fosca. Tanta de claror m’exalta, i m’he enfilat per terra de muntanya, partida vinya i partida bosc, que és de la Comuntat Comarcal, i que paga primícia de tots fruits a la Pia Gaubança de Santa Clara. He arribat, no m’he adonat com, a una contrada on unes petites piràmides de fang blanc m’han recordat per llur meravellosa projecció, els mots del Gran Romeu barbaflorit, sengons els quals Déu és poder de saviesa i de bonesa, i de llibertat. Amb rars instruments de precisió n’he calculat les dimensions i els implícits abismes. Un voler irresistible m’ha portat entre torrents i esbalços, a la planella que domina la vall immemorial dels avions perduts i de llurs desferrres retrospectives.

JOSEP VICENÇ FOIX

JOSEP VICENÇ FOIX

Dos Poemes de Màrius Torres

Dos Poemes de Màrius Torres

Oh Tu, que encens la llum sobre cada semença,
àdhuc sobre el gra bord que no llucarà mai,
¿quina llum trobarem en la nova naixença
sense sentits ni cos, nus enmig de l’espai?

Invencible infinit de la teva presència!
¿Com et saben els morts en aquella altra llum?
¿Ets per ells, si es recorden d’una antiga existència,
apariència, música, corporeitat, perfum?

Jo voldria sentir-te, suprema companyia,
com sento la meva ànima, quan, amb els ulls tancats,
s’enduu les meves àncores un riu de claredats.

Enlluernada mort que la vida somnia,
¿guardes per a l’instant de sentir-nos desperts
en una pau semblant uns altres ulls oberts?

22 d’abril de 1939

SENEFA 002

Sé que hauré d’oblidar, per poder-te comprendre,
les paraules que he après amb la carn d’aquest món,
o Déu silenciós, que de música i cendra
ordenes un llenguatge darrere del meu front.

I és sols a mi mateix que em sembla cega i vana
com una àguila viva dintre d’un pou colgat,
aquesta opaca, estèril, borda paraula humana.
Tu tal volta comprens el jou que ens has donat.

Fràgil arpegi, acord de la teva arpa immensa!
Menysprear-la, potser seria més que un crim.
Però jo vull fugir d’aquests mots on morim,

i somniar la llengua d’una major naixença
on sigui cada síl·laba com el batec d’un cor
fent ritme en el torrent d’una sang que no mor.

20 de maig de 1939

MÀRIUS TORRES

Màrius Torres

Ausiàs March, la plenitud valenciana

Ausiàs March, probablement el millor poeta en llengua catalana de tots els temps.

  1. Obra poètica d’Ausiàs March
  2. Poemes d’Ausiàs March interpretats per Raimon

Fou guerrer al Vietnam català (l’illa de Sardenya), petit noble a la Safor i falconer reial.
La construcció dels seus poemes és com una catedral gòtica en la forma, però el contingut és jazz i fado, d’una força dramàtica impressionant.

El també valencià Raimon té un excel·lent disc de poemes d’Ausiàs, per ex. “Veles e vents”

Aquests poemes musicats tenen tot el sabor d’un Estat català lliure.
Ausiàs Marc per Raimon

El caràcter dels valencians quan València era un reialme sobirà era probablement més sever, centrat o seriós que en el període de decadència.
Encara que en l’Edat Mitjana en poemes estrangers hom parla de “la joia dels catalans”, és a dir, que ja ens consideraven un poble alegre (els italians solien considerar-nos avars).
Els cants de mort i espirituals del nostre major poeta, Ausiàs, tenen un to dramàtic i profund, com tota la seua poesia (formalment com una arquitectura gòtica, però per adins conté la força dramàtica del jazz, del fado, del tango, del flamenc), però a més a més un matís potser insospitat…

Protoluterà Ausiàs Marc?
El protestantisme, que bàsicament és exègesi bíblica més o menys afortunada, no és tan estrany a ca nostra com pogués pensar-se, i no sols pel nostre caràcter de vegades titllat de “fenici”, “calvinista” i tòpics per l’estil. Durant l’Edat Mitjana, fins que fou prohibida per Trento, la Bíblia era una lectura molt comuna entre les capes albabetitzades de la societat catalana, els nostres mateixos reis la coneixien bé, perquè en llurs discursos l’esmenten contínuament, i igualment els nostres autors clàssics.
El “Cant espiritual” d’Ausiàs és un penediment, tal com bíblicament ha de ser. Ausiàs havia estat home d’armes (de jove a la guerra de Sardenya, el nostre Vietnam de l’Edat Mitjana) i també cortesà. Potser tenia moltes coses de què repenedir-se.
Les versions cantades que Raimon fa d’Ausiàs Marc, que no inclou el “Cant espiritual”, són realment encertades, tenen el flaire dels grans viatges, com homèrics, per la Mediterrània, i de la plena llibertat nacional, del zènit del Regne de València (us recomane de cercar “ausiàs march” “raimon” en vídeos i escoltar-ne la música).
Potser allò més paregut al sentir del mateix Luter és el famós Cant Espiritual d’Ausiàs March, del qual us faig un resum modernitzat (adaptació lliure), per poder copsar-ne millor el sentit.

Ausiàs March, la plenitud valenciana 02

CANT ESPIRITUAL

(Fragments escollits, en versió moderna, lliure i demòtica)

Ja que sens Tu ningú a Tu no arriba
Dóna’m la mà o pren-me els cabells i alça’m
Si no t’estenc la meua mà a la teua,
Quasi forçat a tu mateix estira’m.

Jo vull anar cap a Tu a l’encontre
No sé per què no faig lo que voldria,
Segur estic d’haver voluntat franca
I no sé què a aquest voler em tanca.

Vulgues, Déu, teu vull ser, que ho vulgues,
Fes que ta sang mon cor dur entendresca:
De semblant mal en va sanar molts altres
Ja en el tardar ira em fas entendre.

Perdona’m Tu si com un boig te parle
De passió sorgeixen mes paraules
Dreçar-me vull, i cas no em fan mos passos
L’Esperit teu allí on li plau insufla.

A tu deman que el cor meu enfortesques
Tant que el voler amb el teu voler lligue,
I ja que sé que el món no m’aprofita,
Dóna’m esforç que del tot l’abandone,

I el gran goig que l’home bo en Tu tasta,
Fes-me’n sentir una poca centella,
Perquè la carn meua, que se’m rebel·la,
Tinga afalac, i del tot no s’hi opose.

Ajuda’m, Déu, que sens Tu no em puc moure,
Perquè el meu cos és més que paralític!
Tant són en mi envellits els mals hàbits
Que la virtut, tastar-la m’és amarga.

Oh Déu, favor! Capgira’m la natura,
Que mala és per la meua gran culpa;
Per contemplar Déu l’ànima ha estat feta,
I contra Ell, blasfemant, es rebel·la.

Tot i que sóc mal cristià per obra,
Ira no et tinc, ni de res no t’inculpe;
Estic segur que Tu sempre bé obres,
I fas tant bé donant mort com la vida:

Tot és ben just quan surt del teu poder,
I tinc per boig qui amb Tu està furiós
Per voler mals i per ignorar béns,
És la raó que els hòmens no et coneixen.

A Tu veig just, misericordiós;
el teu voler, sens mèrits, agracia;
dónes i prens de grat el do sens mèrits
si el just té por, molt més jo no haig de témer?

Per més que Tu et mostres irascible,
Falta és això de la nostra ignorància;
El teu voler sempre guarda clemència,
L’aparent mal teu ja és bé inestimable.

Perdona’m, Déu, si t’he donat la culpa,
Que ser aquell culpable jo confesse;
Amb ulls carnals he fet els meus judicis:
Il·luminar dins de l’ànima vulgues!

No té repòs qui altra fi s’espera,
Perquè en res més el voler no reposa;
Tal com els rius que corren a la mar
Tots els finals així dins Tu se n’entren.

Ja que et conec, esforça’m a estimar-te!
Vença l’amor sobre la por que et tinc!
¿Qui em mostrarà davant Tu fer excusa
quan caldrà dir mon mal ordenat compte?

Tu m’has donat disposició recta,
I jo he fet del regle, falç molt corba.
Dreçar-la vull, i he menester ajuda,
Ajuda’m, Déu, la meua força és flaca.

No et pregue, Déu, que em dónes un cos sà,
Ni béns alguns de natura i fortuna,
Sinó només que a Tu sols ame, Déu,
Perquè sé cert: del major bé és la causa.

¿Quan vindrà temps que la mort jo no tema?
Serà quan jo del teu amor m’inflame,
I no pot ser sens menyspreu de la vida,
I que per Tu la vida jo menyspree.

A altres has fet no menys que jo et demane,
Suplicar vull, que dins el cor Tu m’entres
Doncs, Tu, Senyor, amb foc de fe socorre’m
Tant que la part que em porta fred m’abrase.

Oh, quan serà que regaré les galtes
D’aigua de plor amb les llàgrimes dolces!
Contrició és la font d’on emanen:
Això és la clau que el cel tancat ens obre.

Del penedir parteixen les amargues,
Perquè en temor més que en amor se funden,
Així i tot, d’estes dóna-me’n moltes,
Que són camí i via per les altres”.

Ausiàs March, la plenitud valenciana 01

El meu poble i jo

El meu poble i jo (Salvador EspriuRaimon, A la memòria de Pompeu Fabra, 1968)

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

SENEFA 003

Bebíamos a grandes tragos
ásperos vinos de burla
mi pueblo y yo.
Escuchábamos fuertes
argumentos del sable
mi pueblo y yo.
Una tal lección
hemos tenido que entender
mi pueblo y yo.
La misma suerte
nos unió para siempre:
mi pueblo y yo.
¿Señor, servidor?
Somos inseparables
mi pueblo y yo.
Tenemos la razón
contra bordes y ladrones
mi pueblo y yo.
Salvábamos las palabras
de nuestra lengua
mi pueblo y yo.
A bajar escalones
de duelo aprendíamos
mi pueblo y yo.
Bajados al pozo
miramos arriba
mi pueblo y yo.
Nos alzamos los dos
en encendida espera
mi pueblo y yo.

SENEFA 003

We drank in gulps
bitter wines of jeers
my people and I.
We listened to strong
arguments of the sword
my people and I.
This lesson
we have had to understand
my people and I.
The same fate
unites us for ever
my people and I.
Master, servant?
We are one and the same
my people and I.
We are in the right
against bastards and thieves
my people and I.
We saved the words
of our language
my people and I.
We learned to go down
steps of mourning
my people and I.
Down in the well
we gaze upwards
my people and I.
We both rise up
in angry waiting
my people and I.

Literatura Catalana (Recopilatori)