Arxiu de la categoria: Poesia

Literatura (Recopilatori)

Anuncis

Defensaré la casa del meu pare

NIRE AITAREN ETXEA DEFENDIKUTO DUT

Otsoen kontra
sikatearen kontra,
lukurreriaren kontra,
“justiziaren” kontra,
defenditu
eginen dut
nire aitaren etxea.

Galduko ditut
aziendak,
soloak,
pinudiak,
galduko ditut
korrituak,
errentak,
interesak,
baina nire aitaren etxea
defendituko dut.

Armak kenduko dizkidate
eta eskuarekin defendituko
dut
nire aitaren etxea;
besorik gabe,
bularrik gabe
utziko naute,
eta arimarekin defendituko
dut
nire aitaren etxea;
besorik gabe,
bularrik gabe
utziko naute,
eta arimarekin defendituko
dut
nire aitaren etxea;
besorik gabe,
bularrik gabe
utziko naute,
eta arimarekin defendituko
dut
nire aitaren etxea.

Ni hilen naiz,
nire arima galduko da,
nire askazia galduko da,
baina nire aitaren etxeak
iraunen du
zutik.

Gabriel ARESTI. (Bilbo, 14·10·1933 – 5·6·1975)

 

SENEFA 003

DEFENSARÉ LA CASA DEL MEU PARE

Contra els llops,
contra la sequera,
contra la usura
contra la “justícia”,
defensaré la casa de mon pare.

Perdré els ramats,
els horts,
les pinedes
perdré els interessos,
les rendes,
els dividends,
però
defensaré la casa de mon pare.

Em prendran
les armes
i amb les mans
defensaré la casa del meu pare.
Em tallaran
les mans
i amb els braços
defensaré la casa del meu pare,
em deixaran
sense braços
sense espatlles,
i sense pit,
amb l’ànima
defensaré la casa del meu pare.

Em moriré,
es perdrà la meva ànima,
es perdrà la meva prole,
però la casa del meu pare
continuarà dempeus.

Gabriel ARESTI. (Bilbo, 14·10·1933 – 5·6·1975)

SENEFA 003

I SHALL DEFEND MY FATHER’S HOME

Against the wolves,
against drought,
against usury
against “justice”
I shall defend my father’s home.

I’ll lose animals
orchards,
pine forest
I’ll lose interests
incomes,
dividends,
but
I shall defend my father’s home.

they’ll take
my weapons
and my hands
I shall defend my father’s home.

They’ll cut
my hands
and my arms
I shall defend my father’s home,
I’ll stay
no arms
no shoulders,
no chest,
but with my soul
I shall defend my father’s home.

I’ll die,
my soul was lost,
my children will lose,
but the house of my father
will keep on standing.

Gabriel ARESTI. (Bilbo, 14·10·1933 – 5·6·1975)

Poemes de Nadius Nordamericans

 POEMES DE HOPIS, NAVAJOS I LAKOTES

navajo 01

Fes-ho tot bell part a mi;
que sia el meu entorn bonic.
Bellesa darrere
i davant de mi.
fes la meva paraula bonica.
Que tot s’ompli de bellesa.
Que tot s’ompli de bellesa.
Que tot s’ompli de bellesa.
(NAVAJO)

Hui fugiré,
avui m’abandonarà
tot allò dolent que fa niu en mi,
i tornaré a ser com en un principi.
La fresca brisa
acaronarà el meu cos,
i el meu cos es tornarà lleuger.
(NAVAJO)

lakota 01

No hi ha llocs buits en el món.
Ni en el cel
existeixen llocs deshabitats.
En tots els llocs hi ha vida,
visible o invisible
i cada cosa en conté alguna altra adins
que nosaltres hauríem de tenir;
inclús les pedres…
El món està curull de vida
i de saviesa.
(Luther Standing Bear,LAKOTA)

Totes les coses són l’obra
del Gran Esperit. Hauríem de
saber que Ell està pertot arreu:
als arbres, a les herbes,
als rius, a les muntanyes,
als animals de quatre potes,
als essers alats.
I més encara, perquè és més important,
hauríem d’entendre que Ell
està SOBRE tots aquests éssers.
(Cèrvol negre, LAKOTA)

hopi 01

A la vora del dacsar
un ocell, a l’uníson,
cantarà amb ells.
Cantaran a cor
amb les forces universals,
en harmonia amb el Creador
de totes les coses. I la refilada
de l’ocell, i el càntic
del poble
i el cant de la vida
seran un sol càntic.
(HOPI)

No estem a soles!
Essers sublims estan ben
a la vora nostra!
Que no se t’oblidi
ota la teva gratitud!
(HOPI)

“No et quedis plorant al costat de la meva tomba, Perquè no hi sóc pas, no dorm,
Sóc mil vents que bufen,
Sóc la lluentor de diamant en la neu,
Sóc la llum del sol en el gra madur,
Sóc la pluja suau de la tardor.
Quan et despertes en la remor del matí,
Sóc la ràpida agitació exultant
d’ocells silenciosos volant en cercle,
Sóc els suaus estels que brillen de nit.
No et quedis plorant al costat de la meva tomba,
No hi sóc pas. No sóc mort.”
(HOPI)

Poesia de Xarq-al-Andalus

Poesia de Xarq-al-Andalus 01

POESIA DE XARQ-AL-ANDALUS

Obra d’una bellesa plena de llum i emoció alhora que de reflexiva calma, de subtils equilibris interrelacionsts, amb uns versos lapidaris d’una vida viscuda amb intensitat.
Alguns fragments de l’obra “Tawq al-hamâna  / El collar de la coloma” (sobre l’amor i els amants), (en anglès el títol que usen és: “The Ring of The Dove” http://www.muslimphilosophy.com/hazm/dove/index.html )
corprenedora obra cimera de la literatura andalusí, escrita a Xàtiva al-Jamila, 1022,
després del saqueig de Còrdova pels catalans el 1010, en el moment de la descomposició en taifes del Khalifat, escrita a l’exili per Abû Mwhâmmad ‘Alî ibn Ahmad ibn Sa’îd ibn Hazm al-Andalusí al-Zahirí, dit Ibn Hazm “de Còrdova”, *994, Còrdova – +1063, Huelva;
conspirador “eslau” de la fi del Khalifat, poeta, historiador, jurisconsult, polígraf.

Una obra amarada d’eternitat, típica de la fi del Zènit d’una civilització.
Optima per a pujar el nivell mental i emocional.
L’equivalent català podria ser un Jordi de St. Jordi o un Ausiàs Marc, el qual, per cert, té alguns versos que apareixen també en aquesta obra.

CENEFA 002

A continuació podreu gaudir d’uns fragments de l’obra d’Ibn Hazm

  • “Era temps de combat, de les idees,
    era el temps dels llibres i dels càntics,
    dels amics i de les cites clandestines,
    mentre esperàvem el gest o la paraula
    que exigia l’ofrena,de desig i joventut”
  • “N’és de lletja la ruptura després de la unió; i bella, la unió seguint el trencament!
    Açò és com ser ric després de ser pobre; allò, com ser pobre després d’haver estat ric”.
  • “Déu beneesca els dies i les nits que s’escolaren!,
    ens semblaven, en desplegar-se, un nenúfar fragant,
    el blanc fullam del qual eren els jorns de bella esplendor,
    i el seu floró negre, la nit que escurça la vida.
    Ens hi divertíem amb la societat i l’amistat.
    Vingueren sense adonar-nos-en i talment se n’anaren.
    I hi ha seguit un temps que pareix, sens dubte,
    La traïció que ve darrere del bell pacte d’amor”.
  • “Benaurada ha estat la terra que tu habites
    i beneïts els que hi viuen, car s’hi instal·là la felicitat.
    Les pedres hi són perles; roses, els cards;
    Les aigües, mel; la pols, ambre gris”.

IMATGES0005

  • “Em quedí amb ella a soles, sense cap més tercer que el vi,
    mentre l’ala de la tenebra nocturna s’obria suaument.
    Era una al·lota lluny de la qual, jo, perdria la vida.
    Guai de tu! És que és pecat aquesta dèria de viure?
    Jo, ella, la copa, el vi blanc i la foscor
    Semblàvem terra, pluja, perla, or i atzebeja”.
  • “Desitjaria esguerrar el meu cor amb un coltell,
    ficar-t’hi adins i tot seguit tornar a tancar el meu pit,
    a fi que hi romanguessis i no en cap altre més,
    fins a la diada de la resurrecció i del judici;
    perquè hi sojornassis durant ma vida i, en la meva mort,
    ocupassis les entràmenes del meu cor dins la tenebra del sepulcre”.

IMATGES0006

  • “Una mica de lleialtat és estimada en l’amat
    i no val molta lleialtat en l’amant.
    El rar rampell d’un covard és tingut en més
    Que no pas les gestes de qui sempre és valent i decidit”.
  • “El meu judici solca tot l’encobert,
    com solquen el cos les venes bategants.
    Clarament distingesc fins i tot el rostre de les formigues,
    Mentre a ells se’ls amaguen els recers dels elefants”
  • “La teva bellesa i gentilesa no han mester de comparances,
    com el sol dels cels no ha mester de joiells.
    Em sorprenc tant de com la meva ànima no ha perit en la seva absència,
    El seus gests de rebuig eren la meva sepultura i la seva pèrdua el presagi de la meva mort,
    I de com al meu cos, delicat, fràgil,
    I com l’ha fos la mà aspra…”.
  • “Si les gents fessin ús del pensament per a allò per al que van ser creades, cap vivent riuria”.
  • “M’aconsellen: -Vés-te’n i potser oblidaràs
    i acabaràs per desitjar l’oblit.
    Els dic: -Abans moriré que no pas oblidar.
    Qui beurà del verí com a experiència?”
  • “Sa beutat pot suplir la de les flors,
    com el meu alè pot suplir el foc”.

IMATGES0007

  • “No hi haurà per a tu cap altre jorn com aquell matí del “sí”,
    en belles contemplacions i delícies.
    Fou aquella diada com el bocí d’or nadiu en un ermot,
    i l’esme en la sageta errada, o el parir en l’eixorca.
    Era el temps quan el llamp de la unió no anunciava de bades la pluja
    i el verger de l’amor no era pas exhaurit,
    a causa de la donzella els pits de la qual li diuen:
    “-Endavant” i els flancs de la qual li fan: “-Arrere”
    Els uns i els altres n’estiren contraposats, i sa galta rosada
    és l’enrojolar d’aquest estira-i-arronsa.
    Res no m’ha ferit més que aquells ulls,
    i ningú arreu el món -sinó aquells- pot pretendre de guarir-me.
    Els pren així com amb els escurçons: només llurs mateixos cossos
    poden sanar la picada de qui van mossegar”.
  • “La bona nova vingué quan el desesper hi regnava,
    i es trobava el cor dins els set terribles pisos (de l’infern),
    i vestí mes entranyes de verd (esperança),
    en acabant d’haver estat vestides de dol.
    La negror de la pena se m’apartà, com
    les ombres fan lloc davant la llum solar.
    Tot açò, encara que no esper cap unió que no sia
    la de la ferma lleialtat amb l’antic afecte:
    car, de vegades, és desitjat el núvol, no pas per la pluja,
    sinó per la fresca ombra que desplega”.
  • “Abandonà sos desvaris i plaers,
    cast s’ha fet en les amors i festes.
    El seu deler ja no és pas de beure vi,
    ni va darrere de desvirgar joves gaseles.
    Ja era temps que el cor despertàs
    i es desempallegàs dels vels que el colgaven…
    Esforça’t, ànima, arremanga’t, deixa
    de seguir la passió, amb ses follies…”

IMATGES0009

  • “I un bell vailet com una gasela, parell de la lluna plena
    o del sol quan llueix en obrir-se pas entre els núvols,
    captiva el meu cor amb ses mirades lànguides
    i amb sa cintura semblant a branca en l’esveltesa.
    M’hi vaig humiliar com s’humilia l’amant dòcil;
    m’hi sotmetí com ho fa el bojament enamorat.
    Però vine a mi, amor, legalment,
    car no em plau la unió dels camins prohibits”.
  • “Recordí l’amor de l’amiga meva, que era com
    les petges de Jawla als pedregams de Tahmad.
    En ma memòria el ferm pacte d’amor que féu amb mi
    lluïa com les incisions del tatuatge al palmell de la mà.
    Em deturí, sense creure cert que pugués tornar-se’n:
    ningú no m’aconhortava i plorí sens aturall fins a l’alba.
    Fins que les gents feren llargs i sovintejats retrets,
    en dir-me: “No acabis perint de pena, tin valor”
    Les alternatives de l’enuig en la meva aimia són com
    les barquetes dels tolls de Dad.
    Passa del trencament a la unió com un vaixell,
    que els mariners adés guien a dret, adés a tort.
    El temps distribueix acords i enuigs
    com qui juga al “fi‘al” divideix el munt de terra amb tall de mà.
    Fa creure que s’ha enfellonit, però em somriu,
    i llueix dos collars, l’un de perles i l’altre de topazis”
  • “Se’n va anar i hi seguí la bella paciència de l’amant
    però les llàgrimes declaren allò que el seu pit calla.
    Enfebrit estava el seu cos; son cor cremava;
    quan la separació vingué, quin patiment.
    No pot parar a casa ni sojornar,
    no arriba mai a escalfar el llit.
    Sembla fet d’aqueixos núvols que el furacà
    no cessa d’empemtar cap a uns altres cels.
    És com el monoteisme a les ànimes dels infidels
    que no poden pas copsar-lo i el refusen tal com els ve,
    o com l’estel fugaç que travessa l’horitzó
    i que, al llarg del seu vol, de vegades és amagat o deixat veure…”.

IMATGES0011

  • “Qui coneix Déu com cal forma fites bones
    i reposa al cor en la temor de Déu.
    Qui té un reialme efímer
    no és com qui en té un d’etern; no és com qui l’adultera,
    ni l’home benigne com el depravat;
    el llenguatge sincer no és com la mentida.
    i que ens trobàssim a recer del càstig diví,
    i no teméssim la ira espantosa de Déu,
    ni ens espaordís el seu infern,
    creat per a tot el qui peca i falta a sa paraula,
    àdhuc tindríem el forçós deure d’obeir-lo,
    de refusar les ambaixades de la passió,
    de renunciar sincerament a una vida que no és eterna.
    Veiem que Fortuna obra amb els seus
    com la flama amb la llenya d’on brolla…”
  • “Qui coneix amb certesa la fita que persegueix
    té per estupidesa allò que tothom posseeix,
    i qui coneix el Misericordiós, no infringeix el seu manament
    ni que li donassin tots els reialmes del món.
    El corriol de la temor de Déu
    i la devoció és el millor camí,
    i qui se l’enfila és prudent i bon caminant,
    mentre que aquell qui se n’aparta
    no es deslliura de problemes,
    perquè no duu vida feliç qui no té corretja.
    ¡Benaurades les gents qui s’adrecen cap a aquest corriol,
    amb l’ànim joiós i mansa condició!
    Lliures es veuen d’afany en llurs ànimes
    i gaudeixen allí de la glòria dels soldans
    i de la tranquil·litat dels pidolaires.
    Com volen viuen; moren com sospiren,
    i abasten, a la casa de l’eternitat,
    les seus més amples”

CENEFA 001CENEFA 001
Aquí podeu trobar també d’uns fragments de l’obra d’Abu-l-Hàssan Alí ibn Atíyyat-Al·lah ibn Mutàrrif ibn Sàlama al-Balansí, més conegut com aIbn az-Zaqqaq, poeta andalusí d’Alzira dels segles XI i XII, mort vers 1133/1135.

  • “Quantes vegades atravessí,
    tan sols per veure-la,
    el fosc onatge de la nit!
    Quantes, em vaig arrimar
    fins als tendals de la seva tribu
    amb coratge més esmolat que la meva espasa!
    La nit em va amagar,
    com s’amaga l’enrogiment
    al rostre d’un etíop”
    (Ibn Al-Zaqâc, s. XII, València).
  • “Del vostre costat la mort m’aparta;
    inexorable llei dels humans.
    Jo us hi vaig anar davant.
    Al capdavall, però,
    no trigarem a trobar-nos plegats.
    Digueu: per vostra vida i pel meu somni:
    No fou el nostre viure una delícia?.
    Pregui per mi qui per la meva tomba passi,
    I pagui a l’amistat la fe jurada”
    (“Epitafi per a si mateix”, Ibn Al-Zaqqâc).