Arxiu de la categoria: Sociolingüística

El bullying contra els catalanoparlants

ELS CATALANOPARLANTS TAMBÉ SOM HUMANS
/
CATALANSPEAKING PEOPLE ARE HUMANS TOO

UN CAS DE MITJANS DELS NORANTES

La primeria d’agost vaig enviar el present article a “El Temps” i a “Ultima Hora”. Almanco fins al 25, tant els uns com els altres n’han fet el cas del moix. Cansat d’esperar i emprenyat, l’envií a L’ESTEL de Mallorca confiant que no serà tan triat ni tan tardà amb les veus aborígens com aquelles dues publicacions.

El jove Lluís Xavier Flores, segons el setmanari “El Temps”, la setmana de l’1 al 21 de juliol va denunciar agressions verbals i un cop de puny que li va entaferrar un funcionari de la biblioteca de la Generalitat Valenciana a Alacant, per haver parlat en valencià i no en espanyol. Segons el jove, la policia municipal tampoc no el va voler atendre en valencià.

Em deman què hauria pasta si un funcionari de la Generalitat  de Catalunya –o de Valencia- hagués fet el mateix a un ciutadà per parlar en castellà. Ja ens podem imaginar els editorials i els articles de l’ABC, les tertúlies de la COPE i els crits al cel a què ens tenen acostumats segons quins personatges.

Doncs bé: a on són tots ells davant aquest cas de racisme flagrant? Enlloc!

SOS Racisme, que tan encertadament surt en defensa dels drets dels inmigrants nordafricans quan són víctimes de discriminació racial, tampoc no sé que hagi mogut ni un dit per denunciar aquest fet intolerable. Sé cert que si la víctima del cop de puny fos estada magrebí o una persona de raça negra per parlar en àrab o en bantú tot d’una n’haurien fet ressò . Què passa a la nostra terra? Per què si qualcú de la nostra  comunitat lingüística és tractat com un ca pel fet de parlar el nostre idioma al nostre territori, no ja a terra castellanoparlant!, tothom calla i ho acepta com un fet natural? És que no som persones?

De vegades fa l’efecte que hi ha pobles que fan -que feim- nosa damunt la Terra. I que el destí d’aquests pobles ha d’esser l’extinció, sigui cultural –és el nostre cas- sigui física –és el cas dels musulmans de Bòsnia-. I pobreta la comunitat condemnada a desaparèixer en la nostra època si no té Estat propi!

Sospit que és com fa dos-cents anys la persona que tenia la condició d’esclau. Qualsevol maltractament era natural. I així ho consideraven fins i tot les persones de més bona fe.

Doncs igual passa avui amb les comunitats sense Estat propi: als ulls de la comunitat internacional, qualsevol agressió, per brutal que sigui, no és més que “un assumpte intern” de l’Estat reconegut.

Si Hitler no hagués duta idea d’eixamplar fronteres i s’hagués limitat “només” a l’extermini dels pobles que no li agradaven… de dins les seves fronteres, hauria aixecat el cul contra ell la comunitat internacional?   L’actual holocaust de Bòsnia i la passivitat d’Europa, que calla i mira, ens pot servir de pista per endevinar l’escarrufadora resposta. Actualment ni Xina ni Turquia ni Rússia no “violen” cap frontera oficial, no passa res. La “violació” d’un pam de frontera és internacionalment inacceptable i inacceptada –pensem en Kuwait o en les Malvinas-; la violació de cent mil dones d’una nació sense Estat és un fet trist, això sí, però què hi farem!

Salvant totes les distàncies, és bo de fer observar els paral·lelismes que hi ha entre la filosofia dels qui, per jutjar una garrotada, miraven si l’atupat era esclau o ciutadà, i la filosofia dels qui, per jutjar un genocidi, miren si pel mig hi ha frontera internacional o no.

O per jutjar un cop de puny al qui usa a casa seva la seva llengua materna, mira si la llengua de l’agredit és oficial a l’Estat o no. El qui parla la llengua de l’Estat, simplement, parla. I parlar no és cap delicte.  Ara, el qui parla la llengua que fa nosa, quan rep, a més de rebre, encara és el dolent, el caparrut que s’ho cercava i més se’n mereixia. Per això tothom calla.

Jordi Caldentei, Manacor.
(Un escrit devers 1995-1997).

Anuncis

Llengües i Subdesplegament

LA LLENGUA CASTELLANA: VIA I FINS I TOT EINA DE SUBDESENVOLUPAMENT SOCIAL, POLÍTIC, ECONÒMIC I FINS I TOT MORAL I ÈTIC

Aquest assaig no és de cap de les maneres un atac contra cap llengua ni grup sinó contra la ideologia que entén la llengua com a arma de genocidi, d’imposició tirànica i d’anorreament psicològic i nacional.

1.-La segona llengua per als catalans no deu ser el castellà, ha de ser l’anglès:

Obligar els nens catalans (autòctons o fills d´immigrants) a estudiar llengua i literatura castellanes a les escoles catalanes, significa limitar-los en el seu desenvolupament humà i professional futur, ja que, si tenim el català com a idioma nacional de comunicació interna, per què havíem menester del castellà?; i a Europa el castellà és un idioma residual (en el sentit que no s´hi parla). Els nens han d´aprendre idiomes a l´escola, però idiomes que, en el futur, els puguin ser d´utilitat. La castellana, no és una llengua d´utilitat en el context internacional en el qual es troba encabida Catalunya: Europa. El castellà no és una llengua de masses al continent europeu, que és el tros de planeta on els catalans tenim el nostre àmbit de relació més immediat. En les escoles catalanes s´haurien d´ensenyar dues llengües de gran validesa per al desenvolupament humà i econòmic dels catalans, si tenim en compte el nostre context europeu: l´anglès, com a idioma més internacional; i l´alemany, que és la llengua franca del centre d´Europa, la més parlada a la Unió Europea, l´idioma del món germànic amb el qual els catalans haurem d´enfortir relacions, sobretot de caire industrial i econòmic. Un cop eliminades o deixades com a optatives les assignatures de llengua i literatura espanyoles (o de literatura i llengua francesa a la Catalunya Nord) dels plans d´estudis catalans, podrem introduir-hi algunes hores lectives d´anglès i d´alemany, autèntica inversió de futur per als joves catalans.

El castellà no és cap idioma universal perquè:
1) L’ignora més del 90% de la població mundial.
2) L’ignora el 95 % de la població dels països desenvolupats, que es on es remenen les cireres, i
3) Perquè la influència del castellà en l’economia i la ciència mundial es menyspreable (a l’inrevés que el francès o l’alemany per exemple, que encara es mantenen amb una certa dignitat). Això és fàcil de veure a Internet, on fins i tot el portuguès va per davant del castellà, on per cada pàgina en castellà -5ª llengua més usada a Internet- sobre un tema en trobes centenars en anglès, i on el català, tot i ser una llengua assetjada, modesta i en greu perill ocupa un molt distingit lloc tretzè quant a nombre de webs i un dinovè quant a nombre de pàgines.
Efectivament, aprendre anglès és una prioritat, és més, és una absoluta necessitat ara mateix i en el futur ja no cal ni dir-ho, però el castellà, per anar pel món, no serveix gaire. Una altra cosa és que t’entabanin amb deliris de grandesa, que és el que fan els mèdia espanyols, sempre tan pinxos, però la veritat és que, com a eina de comunicació, el castellà no té la importància derivada del nombre d’hispanoparlants (3ª llengua mundial). I no es tracta que el català competesca amb el castellà, sinó que els catalans dediquin llurs esforços a aprendre el que de veritat els interessa i no a perdre el temps amb idiomes, que, a més d’estar al servei d’una política d’anihilació -brutal i indigna- de la cultura pròpia indígena, no solament no els fan cap servei d’ordre pràctic, sinó que a més drenen recursos humans i econòmics que estarien molt millor aprofitats a protegir el que de debò és seu. Hi ha un exemple excel·lent, que és el dels flamencs de Bèlgica. Tots saben el seu idioma i l’anglès, i no s’encaparren ni 5 minuts per si no saben francès, i sovint, si els parles en francès, se’n fumen olímpicament de tu. Tant de bo en prenguèssim exemple.
Els pares castellanoparlants residents a Catalunya han d´oblidar-se d´absurds sentimentalismes lingüístics i triar allò que és millor per al desplegament professional futur de llurs fills i filles, i que no passa per l´aprenentatge del castellà (així ho han cregut, amb raó, la immensa majoria d´habitants de Califòrnia, que en juny de 1998, en referèndum popular, votaren a favor de la Proposició 227, en la qual s´establia l´ensenyament íntegrament en anglès en les escoles californianes, eliminant d´aquesta manera la imposició lingüística del castellà); i que sí que passa per la coneixença del català, l´anglès i l´alemany. Des de finals dels 80 els hispans als USA han optat per deixar els plans d’estudi bilingües i optar per la integració en anglès com a via de sortir de la marginalitat (els barris hispanos dels Estats Units tenen la trista fama de ser els barris més arrasats).

En el darrer llibre de Samuel P. Huntington hi ha una taula amb els referèndums d’aquest tipus. A banda del de Califòrnia, hi són esmentats el d’Arizona l’any 2000 que posà fi a l’educació bilingüe (63% a favor), i el de Massachusets, l’any 2002 amb el mateix resultat (68% a favor). D’ençà 1980 als USA s’han celebrat dotze referèndums sobre l’oficialitat de l’anglès i l’educació bilingüe en tres municipis i quatre estats. En tots, excepte en un (Colorado el 2002, sols amb el suport del 44) s’aprovà la proposta a favor de l’anglès o en contra de l’educació bilingüe. També a Massachussets, i fins a vint estats i poblacions dels USA que d’ençà l’any 80 han dit NO a l’educació bilingüe anglès-espanyol. I això comptant amb el vots dels inmmigrants hispans que volen integrar-se el més aviat possible. “És veritat que hi ha un problema d’orgull. Molts hispans s’avergonyeixen de llur idioma. L’espanyol és la llengua dels pobres. Només et discriminen si te’n deixes. El pitjor enemic d’un discriminat és ell mateix.. És menester d’aprofitar el rebuig per fer-se més fort i lluitar” (Edward Romero, ambaixador d’Estats Units a Madrid, a La Vanguardia, 16·7·98). Lluitar, caldria entendre, per parlar una llengua que vehiculi una ètica molt més digna que no la del totalitari, glotòfag i genocida castellà i que les cultures mafiosetes catòlico-mediterrànies en general.
Un conegut meu, ciutadà nordamericà de família multilingüe (dos avis italians, avi alemanyòfon, àvia francòfona, muller hispana) em comentava que la percepció que els anglosaxons tenien dels hispans era com la que prou catalans tenen dels forasters (i fins i tot la tenen prou forasters de si mateixos com a col·lectivitat, no ens enganyem: ho he sentit dir a ells mateixos) o com la que bona part de la població tenen dels gitans o dels estrangers, però fins i tot més encara: que tenen llurs barris arrasats per la desestructuració social crònica, per la marginació i falta de valors (els famosos líders negres com King o Malcolm X intentaren canviar-ho amb regeneració moral, els hispans fins ara no han donat líders tan famosos ni rellevants). Els mateixos hispans que als ’80 demanaven bilingüisme escolar, avui dia hi han renunciat gairebé en massa a causa que l’idioma és una de les vies per reproduir la cultura, tics i valors de la marginació. O sia, que als Estats Units sí perceben el castellà com a via de reproducció del subdesplegament social.

2) On hi ha castellà hi ha pobresa, injusticia i sovint violència:

Allà on hom parla anglès, alemany, basc o català gairebé sempre l’economia rutlla bé. On es parla castellà o àrab no. Per què? Perquè les llengües són vehicle de cultures definides, d’idiosincràsia i n’hi ha de millor organitzades o de pitjor qualitat ètica que no permeten una confiança entre la gent, ja que estan massa corrompudes ideològicament. Marx deia que “la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant”. La classe dominant hispànica és despòtica, no gens respectuosa amb els pobles conquerits i manca de valors ètiques sòlides. Això mateix és el que transmet ideològicament als seus súbdits amb el que ells mateixos denominen “españolización”.
Un país on regna la corrupció i on les relacions interpersonals no es basen sobre bases d’una certa ètica o serietat, no pot rutllar bé.
On s’estudia la Bíblia el país funciona, on es persegueix hi ha despotismes, misèria.

Tot plegat són dades “macro” (macrosociològiques i macroeconòmiques) que no poden ser de cap manera simples “coincidències”, ni poden enganyar perquè són globals i contundents. Una societat depèn del que s’alimenta, i les llengües en són vehicle: de la corrupció despòtica o de la llibertat honesta.
Una de les explicacions de Max Weber a “Ètica del Protestantisme”, un clàssic molt documentat, és que, mentre per als calvinistes l’Església no és la que decideix ni jutja sinó Déu, per als catòlics és l’Església (i un tirà, el Papa). Això té infinitat de conseqüències polítiques, socials i psicològiques en la vida dels pobles catòlics i dels calvinistes. Per ex., dins les esglésies protestants hi ha hagut sempre més llibertat de consciència que la que han permès els “bisbes” catòlics. Això ha tingut també moltes conseqüències que fan distintes les democràcies sòlides del Nord de les imitacions: les bananeres-escombraries del sud.
La “cultura” catòlica i especialment l’espanyola és la de la dessídia, la rutina, el mandarinisme, els apadrinaments, la màfia… és una religió prou “externa”, de xou teatral, del poder político-religiós (hispanopapisme, cesarisme) i no pas de consciència com el calvinisme, interior, potser la més espiritual.

Que segons les llengües i les creences, les societats polítiques i econòmiques tinguin uns trets comuns ha de ser per alguna raó: els catalans tenim una major tendència al diàleg, a una major estructuració social més eficient i justa, a causa d’una tradició molt menys brutalment antidemocràtica que Castella/ Espanya, i també un sentit del treball, mentre que la recerca del tresor (des de l’encomienda a la loteria nacional -tercer Estat del món que més gasta en loteries) ha estat sempre la fita promoguda des de Madrid per als colonitzadors espanyols i per als seus colonitzats.
Fins i tot el catolicisme català és prou distint que el castellà: és més interior, menys iconogràfic, més espiritual i de consciència, no practica tant les processons ni xous populars com les Setmanes Santes…
Aquesta exposició no es tracta pas de cap dels típics cofoïsmes estúpids del panxacontentisme català. Els catalans tenim sens dubte a muntó defectes, una greu degeneració caracteriològica molt empitjorada per la colonització espanyola: intel·lectualisme molt superficial i d’un racionalisme molt mecanicista (que genera una progressia-gauche divine desnacionalitzadora), i molt rutinari i fins i tot provincià, curull de prejudicis i pur disc ratllat, prepotent amb el dèbil i amb el poble autòcton i mesell cap al fort i el colonitzador – covardia-; materialisme i la consegüent descohesió moral i individualisme i manca d’autosolidaritat (que genera disgregació fins i tot política: mentre els partits espanyolistes pacten temes d’Estat, els catalanistes no són quasi mai capaços de pactar temes de fons per a la supervivència nacional); manca de paràmetres i referències globals que ens duen a romandre sota l’abassegadora i obsessiva colonització…Estem dominats, com deien Gandhi, Martin Luther King o Malcolm X perquè som corruptes. Renoir, al seu film “Aquesta terra és meva” (1941) presenta un mestre d’escola pusil·lànim, dominat per sa mare. L’assassinat d’un amic seu l’enfrontarà als alemanys i acabarà jutjat pels ocupants nazis. Al judici diu algunes coses com aquesta: “No hem pas de lluitar sols contra la fam i un tirà. Primer hem de lluitar contra nosaltres mateixos. L’ocupació, l’ocupació de qualsevol país és possible perquè som corruptes (…) Si l’ocupació dura prou, els homes que se n’aprofiten compraran tota la ciutat. No els culp per fer diners, però havien de sentir-se culpables per fer possible l’ocupació. Perquè no podrien fer res d’això sense posar-se en mans dels autèntics amos de la ciutat, els alemanys. Em faran callar, perquè no pot esser permès que la llibertat visca sota l’ocupació. És massa perillós. L’ocupació viu de les mentides, igual que aquest món pervers anomenat el Nou Ordre…”.
Però el castellà és -dades objectives canten- un llast per al desenvolupament social, cultural, moral i material dels pobles no pas per raons intrínsiques però sí per raons socials i històriques, en haver estat eina de l’Imperi més sanguinari de la Història de la Humanitat (més de 100 milions de víctimes sols a l’Ameríndia, el darrer Estat occidental a abolir l’esclavatge i la tracta de negres i més de 300 anys de sagnant Inquisició, per posar sols tres dels principals fets constatables) fet que ha conformat una mena de pseudocultura de la intolerància antidemocràtica i la manipulació impositiva, tan típica de tot allò espanyol. Que allà on el castellà brilla sol haver-hi pobresa ho podrem constatar fàcilment sols en fer una ullada a la situació econòmica del món. No existeix gairebé cap societat que, tenint la llengua espanyola com a oficial i d´ús habitual, estigui desenvolupada de manera natural i endògena (excepte el Con Sud, amb molta immigració italiana; Madrid promocionat sempre de manera abusiva i burocràtica…). Tots els Estats que han imposat l´idioma castellà als propis ciutadans, n’han portat societats a la ruïna, només ens hem de fixar en els casos de Guinea Equatorial o en els països del centre i sud d´Amèrica, per adonar-nos d´aquesta circumstància.
“L’amic Riera em facilita aquestes dades de l’ONU del 2002. Renda per càpita de Noruega, 36.600 dòlars; Dinamarca, 30.940; Islàndia, 29.750. Tots tres països riquíssims, amb economies internacionalitzades i llengües més petites que la nostra però que les parlen sense complex. Contra aquesta absurda creença que el català ens tanca portes, aquestes dades prou eloqüents de si serveix o no serveix una llengua minoritària. En canvi en el meravellós món hispànic la pobresa és l’única dada. La mitjana dels 13 principals països americans que tenen l’espanyol com a llengua, comptat des de l’Argentina, Xile i Mèxic fins a Nicaragua, Hondures i l’Equador, és de 6.209 atrotinats dòlars de renda per càpita. Catalunya parlant català i malgrat l’espoli fiscal infligit per una Espanya que no té ni la decència de publicar les xifres del robatori, té una renda de 26.420 dòlars. Hem de triar model: Noruega o afegir-nos a la caravana de la misèria. Només cal veure com les zones més riques de l’Estat tenen una altra llengua pròpia: i és evident que l’Estat el mantenim, pagant molt i molt, els que no parlem en tercermundista” (Salvador Sostres, maig 2005).
Dins l´Estat espanyol, aquells pobles que tenen com a única llengua oficial l´espanyol, són també els més pobres i endarrerits (La Manxa, Extremadura,…); és més, dins la pròpia Catalunya, aquelles contrades on més és parlat el castellà, són també les més subdesenvolupades (el Racó d´Ademús, els Serrans, la Vall de Cofrents, etc.). Igualment en el temps: a més castellanització progressiva, més misèria, com estem veient.“És probablement veritat que una societat lliure i amb èxit sempre serà en gran mesura una societat que està intimament lligada a uns esquemes tradicionals” (“The Constitution of Liberty”, de F.A. Hayek, qui no era cap religiós). Allà on són aniquilats, és només per instaurar un uniformisme de mercat dòcil i acrític, manipulable fàcilment i vendible. En idiotitzar i alienar la població, fabriquen incompetència, desconfiança i, per tant, pobresa.
Si mirem dins les grans ciutats catalanes, copsarem com són els barris castellanoparlants els més endarrerits econòmicament, al temps que constatarem com la majoria de delictes de tota mena que es cometen a la nostra terra (robatoris, violacions, tràfic de drogues, homicidis i assassinats) són portats a terme molt majoritàriament per gent de parla espanyola; difícil serà que ningú trobi un violador, un traficant o un lladre que tingui com a llengua d´ús habitual la catalana…i això no és cap casualitat (les estadístiques també diuen que gran part de la població presidiària espanyola és nascuda a l’Andalusia Oriental). Es tracta d’una nació, la catalana, greument oprimida durant segles, que ha desplegat un fort sentit cívic com a autodefensa de l’ocupació i la colonització espanyoles, les quals han actuat sempre a sac en els territoris que han conquerit per la força. Per contra, els espanyols que, en provenir d´una cultura i mentalitat embrutides per l’obscurantisme, la manipulació i una violenta injustícia social, cauen amb facilitat en la amoralitat i en la delinqüència, i més en terra conquerida.
Un cas significatiu: Fa uns anys hi hagué pressions del Govern espanyol al sanguinari Dictador de Guinea Equatorial. Tal Dictador, que manté les ètnies de Guinea en un permanent estat de terror i angoixa, i especialment els bubis, contra els quals practica genocidi (fins i tot els ha ficat deixalles radiactives a l’illa on malviuen), diu que pensava de posar el francès com a idioma oficial de Guinea Equatorial, ja que es troben envoltats d’Estats oficialment francòfons i dependents monetàriament del franc francès. Immediatament Madrid callà i arribà a acords idiomàticocomercials amb aquest element. L’oficialitat del castellà, com de costum, sí que val uns quants milers més de morts, desapareguts, torturats, etc. (per a Madrid): “el español, con la sangre entra”, això no és pas cap novetat, és la Història de sempre.
En aquest cas recent veiem com el castellà no sols és via, sinó també eina de subdesenvolupament.

3) Per què allà on hi ha castellà hi ha, generalment, pobresa?:

“Tota llengua és un temple en el qual està tancada l’ànima del qui la parla” (Oliver Wendell Holmes).
Fos absurd de parlar d’idiomes inferiors per qüestions estrictament lingüístiques, si bé és cert que alguns tenen fama de ser difícils d’aprendre (el swahili tinc entès que és un idioma sense gramàtica, cada mot i expressió hi van a la seva; el xinès té una complicadíssima escriptura ideogràfica si bé gramaticalment és senzill; l’àrab té un complicat sistema d’escriptura i una gramàtica realment difícil, etc.). El problema del castellà és que, com digué Nebrija, “la lengua es compañera del Imperio” o Josemaria Aznar: “El idioma español es la fuerza de intervención rápida”: o sia ellos en tenen una idea d’idioma castellà com a arma llancívola de llur política colonialista i de genocidi cultural.
Isabel la Catòlica deia que “Castilla llega hasta donde llega mi caballo” (i Ferran el Catòlic -al que l’aristocràcia castellana menyspreava amb els malnoms de catalanote i viejo catalán-, “las boñigas de Castilla son oro en Aragón”. Al Tirant lo Blanc ve un altre adagi interessant: “Som com els ases de Sòria, que porten or i mengen palla”). El cas és que el castellà s’expandí amb conquestes de cruels caps militars (bandolers i soldaders) tipus el Cid, fora del feudalisme clàssic europeu, les terres conquerides foren trastocades i convertides en latifundis (Al-Andalus, Ameríndia) a ferro i foc, sota brutals sistemes de domini caciquil. És normal que això destruesca la mateixa identitat mental dels sotmesos i colonitzats, i per això allà on el castellà brilla hi ha pobresa i marginació, fet ben visible si el comparem a uns altres idiomes europeus. Fins i tot, essent segon-tercer idioma mundial per nombre de parlants, ocupa un modest cinquè lloc a Internet (el català hi ocupa un notori 15è lloc!). L’espaordiment multisecular no és cap broma, deixa necessàriament una dura petja en l’ànima col·lectiva de tots els afectats: una mentalitat mesella i superficial, obscurantisme, descrèdit de la justícia i de la bona fe, de la cultura i de la lectura, de les tasques metòdiques (“Una de les formes més típiques i xocants de la bèl·lica famfàrria espanyola és, sens dubte, el menyspreu per l’esforç modest i continuat, a les tasques metòdiques i fosques”, Carlos Octavio Bunge, 1875-1918, polígraf argentí), de la recerca científica (“Que inventen ellos!”), fins i tot dels negocis (les tres eixides tradicionals dels castellans eren la militar, l’eclesiàstica i la burocràtica), la passió per trobar tresors que visqué el corresponent paroxisme al genocidi contra Ameríndia i que ara subsisteix com a enorme devoció per tota mena de loteries (l’Estat espanyol és el tercer estat mundial que més despesa té en loteries i jocs d’atzar: “Els espanyols, o són catòlics, o són racionalistes. Els catòlics ho esperen tot del miracle. Els racionalistes tot ho esperen de la Loteria Nacional”, va escriure ja Manuel Ruiz Zorrilla, la falsa esperança en la “sort” és una manera de desinflar justes reivindicacions i tota lògica social), la casuística més vana i embolicadora, la fòbia a conèixer la veritat de les coses (i una societat ha avançat científicament però també moralment quan no ha tingut por a saber: tenir por a saber és la decadència, la perversió de valors i la confusió mental i vital). “En Espanya el mèrit no és premiat. És premiat el lladronici i ser poca vergonya. En Espanya tot allò dolent és premiat”.(Luces de Bohemia, Ramon del Valle Inclán, novel·lista i poeta satíric de l’esperpento espanyol).
Les realitats no són pas casualitats, ho són per raons concretes, no pas metafísiques ni intrínseques, però sí per raons constatables i estudiables. La dominació colonial, el racisme crioll s’ha caracteritzat pel genocidi cultural sistemàtic i la manipulació (negació de la realitat/ veritat) i, qui desconeix allò real (allò que és ver), necessàriament anirà donant tombs a les palpentes, de mal a borràs per la vida, i això també es vehicula pels idiomes, com a una mena de virus històricocultural. “Felicíssim país el nostre, on la levita ministerial, la toga i el blasó no delinqueixen mai!”, (Santiago Ramon y Cajal, 1806-1880, dramaturg i metge). “En Espanya és heretgia de tenir sentit comú”. (Juan E. de Harzenbusch, 1806-1880, dramaturg foraster). “Espanya és una nació un tant cruel, tal i com ho demostren les seves corregudes de toros i els seus autos de fe”. (Emmanuel Kant, 1724-1804, gran filòsof alemany).
Han fet de la desorganitzada i caòtica plebs colonitzadora carn de canó -però beneficiaris nacionalistament- de llurs bàrbars projectes, però alhora li han begut el cervell amb un ultranacionalisme (“Qui no té res d’individual per a vantar-se’n, es vanta d’haver nascut ací o allà”, Arthur Schopenhauer, 1788-1860, filòsof pessimista alemany) que sistemàticament posa en feblesa qualsevol idea de justícia i progrès, perquè els genocidis necessàriament han enfortit sempre el militarisme, la fòbia a la diversistat i el pluralisme, les estructures piramidals i opressives, i la destrucció dels altres pobles i cultures. “Aquells animals que no han estat capaços d’establir un pacte per a no agredir però tampoc no ser agredits, per a ells no hi ha res que sia just o injust. El mateix s’esdevé també amb aquells pobles que no han pogut o no han volgut establir un pacte pera no agredir ni ser agredits” (Epicur, filòsof grec, 341-270 a. C.).
“Els Estats de dret mai no estan en treva” (Mayor Oreja, exministre de la guerra mediàtica i major propietari d’empreses de guàrdies de seguretat privades de l’Estat, a La Vanguardia, 6-3-1999: l’Imperio-Estat de dret, o sia, del dret d’ells, els poderosos, Estats purament artificiosos, jacobins, centralistes- no para mai d’agredir les nacions sens Estat que ha conquerit, fins a exterminar-les). És per això que la injustícia social és un tret tan característic d’allí on els espanyols han comès genocidis generals (Ameríndia i Andalusia). “En Espanya, allò que és pagat no és pas el treball, sinó la submissió” (Pio Baroja, 1872-1956, escriptor i metge foraster).
Un conciutadà explicava molt encertadament la caracteriologia subconscient mesella i agressiva de l’espanyol mitjà com a atavisme de tants segles de repressió del pensament (expressada per aquella frase de “Lejos de nosotros la funesta manía de pensar”):
“Observacions realitzades sobre l’opressió. Si observem als que es diuen espanyols podem observar com hi han quatre tipologies, que es corresponen al caràcter de quatre persones, donat que una de les característiques dels que s’anomenen espanyols és la falta de un pensament propi o individual. Aquestes quatre persones son un polític, un religiós, un militar i un xerraire grosser que per ocultar-se generen també uns antiliders que son un antipolític, un antireligiós, un antimilitar i un antixerraire que sembla que no estiguin supeditats a ells, però que en realitat sí que ho estan. Entre els vuit formen combinacions que, segons les necessitats, els permet un marge de maniobra per manipular el que els interessi i mantenir l’opressió encara que les circumstàncies canvien. Aquestes persones són reals i els seguidors d’ells són els que es diuen espanyols, els quals són els que no tenen pensament propi i esdevenen clons mentals d’aquestes persones.
Els catalans tenen pensament propi, de fet tenen pensament propi i individual tots els que són conscients de la seua nació vertadera, perquè això posa en contacte la persona que som amb la realitat individual, que és la que genera el pensament propi d’una forma natural i espontània.
Per tant, la nostra discusió és entre el pensament de quatre persones repetit pel nombre dels seus seguidors, i el pensament dels catalans, valencians i similars que en són molts més que quatre.
L’aparent interès dels espanyols per saber què pensen els altres no prové de cap inquietud intel·lectual sinó, tot el contrari, el que volen saber és si la persona en qüestió té un pensament diferenciat dels seus líders, perquè en el cas que sia d’aquesta manera, atacar-la, primer amb sentiments de culpa en fals (el religiós), després amb burles i insults (el xerraire groller), després amb obligacions (política) i després amb agressions (militar), en resum: exercir l’opressió a través dels seus clons mentals.
Aquestes quatre persones són contestades i superades: De la part militar, per l’OTAN o bé per qualsevol organització militar que defensi els drets humans. Des de la política, pel nacionalisme, l’ecologia, l’independentisme, el pacifisme, el feminisme i polítiques que parlin de la llibertat i dels drets. Des la cultura, per la llengua, la ciència, l’art.. propi de cada nació. Des de l’espiritual per la veritat, l’honradesa, l’ètica i la moral.
Per això últimament han recorregut a la mentida més escandalosa amb l’esperança que la multiplicació de les mentides pels seus clons els mantinguin una mica de temps més al poder.
Si ens fixem una mica mes podem observar que la reacció d’un espanyol davant una circumstància que l’obligui a pensar sol ser alguna exclamació relacionada amb la sexualitat, perquè en la seva confusió té una percepció dels seus pensaments propis -que a vegades en té, perquè el cervell encara és viu-, com si fos quelcom que no pot evitar: com si fos un desig sexual, pensament que evidentment reprimeix immediatament amb alguna grolleria de tipus sexual. Es tracta d’una autoopressió o repressió per mantenir-se dins el pensament dels líders. (De Vilaweb-Fòrum general)

4) Els avantatges del plurilingüisme. Els castellanoparlants, una comunitat molt monolingüe per interessos polítics de llurs Oligarquies:

Igual que la manca de pluralitat i tolerància religiosa a la majoria de societats islàmiques: perquè els uns fan de la religió i els altres de la llengua una eina llancívola de cohesió uniformista darrere de les respectives Oligarquies.
El monolingüisme és el pulmó d’una llengua: fa necessària una llengua per poder comunicar-se. Actualment el monolingüisme catalanoparlant ha estat ja pràcticament exterminat per la imposició colonitzadora francocastellana, per això és molt important que tot catalanoparlant conscient miri de ser tan monolingüe com li sia possible. Tanmateix el plurilingüisme té també indubtables avantatges, no pas nacionals, però sí pedagògics, culturals i psicològics.
No fa gaires anys es realitzaren unes interessants enquestes als instituts eivissencs sobre ús i simpaties lingüístiques i futboleres. Els resultats hi foren prou significatius: sistemàticament, el major fracàs escolar (tant en autòctons com entre immigrants) anava de la mà amb poc ús i poca valoració de la llengua catalana i per simpaties envers el R. Madrid. Aquests resultats, que poden sobtar, tenen, tanmateix i sens dubte, una explicació lògica i contundent: la propaganda abusiva i supermanipuladora que les TVs i els mèdia esportius madrilenys (molt majoritaris dins la premsa esportiva) fan de l’equip del Règim jacobí, i això ja en un tema que no ha menester de massa neurones; això duu als més acrítics i violents devers el madridisme i l’espanyolisme/anticatalanisme (que és la raó de fons de tot aquest apartat del conductisme de masses espanyol); mentre que els més sensibles prefereixen d’altres equips minoritaris i aprecien la llengua en injusta inferioritat de condicions. No sols hi ha un coeficient d’intel·ligència escolar, sinó també un cert nivell moral, la qual cosa demostra un cop més que ser dolentot és també ser babau, és una estupidesa: “I (Déu) digué a l’home: Vet ací que la temor del Senyor és la saviesa, i defugir el mal, la intel·ligència” (Job 28:28).
Que el bilingüisme o el plurilingüisme fomenten les capacitats mentals és cosa prou coneguda psicològicament i pedagògica, i el menyspreu a aprendre (d’altres llengües o el que sia) traspua malfeineria i un grau de supèrbia (tret característic espanyol i de qualsevol colonització, una neronització a fi de mantenir-se a part i sotmetre la víctima indefensa a una situació d’inferiorització i de denigració permanent) que esterilitza i crea divisió i malestar social. “Sempre ha estat un misteri per a mi que l’home pugui sentir-se honrat per la humiliació del seu proisme”, digué Mahatma Gandhi quan veié una colla d’indis obligats a caminar per sota la voravia, a fi de cedir el pas als blancs).
Igualment, paga la pena de destacar les conclusions a les quals van arribar especialistes en un simposi a Morella (Els Ports) sobre llengües i desplegament econòmic: les àrees bilingües tendeixen a un major desplegament econòmic (a causa de la major tensió sociocultural i a la major plasticitat mental de la població pel constant ús de distintes llengües, concepcions i enregistraments mentals i culturals).
Per aquest motiu supòs que un mestissatge fet més en igualtat de condicions, com ara el dels origens dels Estats Units (entre colons i immigrants de tot Europa, en un principi bàsicament descendents d’anglesos, holandesos, alemanys, suecs i escocessos, més avant francesos i irlandesos, després italians, polonesos i d’Europa Oriental i hispànics), dóna molt de joc quant a nivell de desplegament economicocultural que no pas un mestissatge fet a través del genocidi i la violació, com s’esdevingué a Hispanoamèrica, amb més de 100 milions d’infeliços amerindis morts sols durant els dos primers segles de conquesta i colonització imperial castellana contra les cultures neolítiques indígenes. Lògic, oi?.
El castellà és una eina de repressió i destrucció psicològica i nacional massiva .
Castellà? No, gràcies!.

Per la normalització lingüística en els atracaments

POSTAL DES DEL PAIS VALENCIÀ

Abril 2005.
Senyor Frank Dubé,
L’amic J. Guia em diu que necessiteu l’anècdota de l’atracament de què vaig ser víctima (farà ara uns 8 anys) fil per randa.

Fou així:

Sortia jo d’una botiga de llibres prop de l’Estació del Nord, de València), a mitja tarda en hivern i era molt fosc, amb poca llum al carrer. Un jove prim i alt se’m tira a sobre amb una navalla, que me la posa al coll i em diu, amb veu nerviosa i en castellà, (que jo notí que era d’un valencianoparlant):

– Dame el dinero que llevas, va, dame el dinero o te la clavo…

Més o menys, això em digué. A mi m’entrà un espant però se’m va ocórrer espetar-li:

– Però, tu parles valencià, o no? Per què no atraques en valencià, collons? On anirem a parar, collons?

No el deixí ni pensar perquè vaig continuar dient-li, sense esperar resposta, tot seguit:

– Si som valencians hem d’atracar en valencià, o no, collons? I això que no porte ni un duro, però si atraques fes-ho en valencià, collons!

El jove es quedà plantat, notí que obria uns ulls com uns melons i mentre retirava la navalla del coll començà a dir-me:

– Tens raó, tu…tens raó…

I retirant definitivament la navalla, s’aparta de mi i molt segur em diu:

– Tens raó! Sí senyor!

I se’n va. Jo em quede recolzat a la paret, per no caure i apretant el cul per no cagar-me. El jove fa uns passos i de sobte es gira i em diu, fort i segur:

– Tens raó!

I se’n va. Jo, com puc, arribe a l’estació i me’n vaig corrents als serveis. Se m’havia descompost el cos.

Josep Pitarch (Alcalde de Silla)

A casa nostra només poden anar armats els xoriços.

Volem atracaments en català. La llengua és molt important!! (F.Dubé 1983)

“Fragment del llibre “Ostitú, quin país!” (Editat per Morales i Torres Editores, Barcelona), que publiquem amb l’autorització del seu autor, en Frank Dubé, empresari i artista català.

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social

Hi ha diversos problemes greus i de complicada solució:

SENEFA 005
Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social 02Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social 03
SENEFA 005

  1. La Jerarquia catòlica espanyola, sovint prostituïda econòmicament i política al Regne d’Espanya, ha tingut una praxi colonial contra el poble valencianoparlant.
  2. – Aquesta imposició brutal del castellà per part també de la “querida” de l’Estat ha dut a la descristianització dels valencianoparlants i especialment dels seus sectors més autoconscients.
  3. S’ha creat una dinàmica dreta-nacionalcatòlica-reaccionària versus esquerra-menjacapellans-comunistoide, sense termes intermitjos assenyats ni inclusius ni transversals ni dialogants on la reacció neofranquista duu les de guanyar perquè té més arrels socials transversals.
  4. – La Jerarquia (que no fidels, molt important no confondre-ho!) catòlica espanyola és de les pitjors de tot el món catòlic. “Més papistes que el Papa”, i, en general, sempre més reaccionària que el Vaticà. Ni tan sols amb l’actual Papa teòricament “progre” canvien d’actituds i ací tenim Cañizares ofegant-nos per rematar el genocidi cultural.
  5. – Les esglésies són d’allò més transversal en societats occidentals. La mentalitat que hi domina, predomina socialment a l’hora de votar. Menystindre-les és no entendre tampoc de política.
  6. – Junt a l’escola i els mèdia, la llengua utilitzada normalment per l’Església és allò que més pot normalitzar la nostra llengua socialment.

Solucions:

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social

  1. – Necessitem una església cristiana pròpiament valenciana, sense la permanent espasa de Damocles espanyolista.
  2. – El poble valencià catòlic necessita més espais propis on desplegar-se en valencià i aliances amb els grups socials i polítics contra el genocidi cultural. D’aquest estil però ampliat
  3. – El protestantisme ha donat millors resultats socials, culturals i polítics que el catolicisme:
  4. – I a ca nostra té una tradició no sols més democràtica, sinó que accepta molt més el dret d’autodeterminació:
  5. – L’única volta que el Partito Comunista Italiano guanyà unes eleccions estatals fou en una campanya on repartí massivament Nous Testaments a fi d’ensenyar als italians quant lluny estava l’església catòlica de l’església novotestamentària. D’aquest fet es podrien traure un grapat de conclusions.

Podeu seguir-nos al Twitter: @CristiansPV

Enllaç relacionat

SENEFA 002

Mapa d’ateus en l’actual Alemanya:
A més fosc, més percentatge d’ateus

Allà on l’Estat totalitari ha acaçat la fe transcendent, actualment hi ha prou més ateisme i també més pobresa.

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social 01

Comentari:
Hem de tindre clar que una de les esglésies més nacionalcatòliques del món és l’espanyola (amb la mexicana i alguna altra), i que té multitud de tripijocs amorals amb un Estat-Frankestein com és l’espanyol.
D’ací que avien a València saigs de l’Estat a sou, com Cañizares, autèntics funcionaris per a la repressió de la fe lliure i del valencià dins l’església.
Naturalment això no s’adiu a l’Evangeli i també demostra els components pecatosos i degenerats de l’Alta Jerarquia de la Conferència Episcopal Espanyola, desvergonyida en moltes coses, com els seus satànics mitjans de comunicació i que ven el poble als llops.
Déu els ho reclamarà en el dia del Judici.

L’actitud del clergat colonial i del franquisme ha provocat que sobretot els valencians més conscients s’hagen allunyat del cristianisme.
Tanmateix això ens debilita moltíssim com a poble, ja que l’ús de culte d’una llengua és molt transversal i té un prestigi molt alt entre amples capes de la població. Fins i tot pot ser més important que la llengua a l’ensenyament, a la música o als mass mèdia.
I en gran part el vot de la Tercera Edat depèn de l’Església.
Els cristians valencians han de reclamar insistentment la llengua a les esglésies i utilitzar-la sempre ells mateixos en qualsevol acte, i els valencians conscients adonar-se que han patit una marginació política i replantejar-se el tema de la fe seriosament.
I, si la Jerarquia s’hi nega, actuar pel propi compte: l’obediència a la Paraula de Déu va davant de l’obediència a funcionaris de l’Estat com Rouco o Cañizares.

Els qui es pensen que soterraran fàcilment l’església o la religió somien. Molts ho han dit al llarg de tots els temps i, sempre, tots s’han equivocat.
Segons els experts a l’any 2050 el món serà més religiós que ara (En canvi baixa natalitat i ateisme van de la mà)

Ni les més dures persecucions han acabat mai amb el cristianisme.
Per tant hem de tindre una estratègia realista per la recuperació espiritual i nacional en els seus complexos aspectes.

Orfes de la Bíblia

ORFES DE LA BÍBLIA

(De la revista “El Temps, 28-3-1994)

Jordi Ventura: “La llengua catalana [amb la destrucció de la Bíblia valenciana i la prohibició d’editar-ne d’altres] perdé una ocasió potser única de tocar les classes populars, justament amb les burgeses i els nobles, d’aquella època dels inicis de la seva decadència”.

“Hem pensat suficientment en les conseqüències que pogué tenir la prohibició de la Bíblia en català?”, es preguntava l’historiador Jordi Ventura en el llibre Inquisició espanyola i cultura renaixentista al País Valencià, premi Joan Fuster 1977, publicat l’any 1978 per 3i4.
Setze anys després, el mateix historiador ens convida a reflexionar a fons sobre la qüestió en el llibre La Bíblia valenciana, editat per Curial a la Biblioteca Torres Amat.
En aquell primer estudi sobre la Inquisició al País Valencià, Ventura, que fa molts anys que es dedica a treballar sobre els conversos d’origen jueu de tots els Països Catalans, defensava per primer cop una tesi que ara ja ha fet molt de camí, en especial entre els filòlegs universitaris valencians, i també entre els historiadors de la llengua catalana, però que en el seu moment només va trobar menyspreu i escepticisme, bàsicament dels historiadors espanyolistes.
Hi deia l’historiador que hi ha indicis, fets, que ens pemeten d’indicar que el Sant Ofici va tenir una incidència negativa important en l’expressió cultural autòctona de les terres valencianes.

Contra la cultura pòpia. “Els processos i les condemnes contra exponents de la cultura autòctona o contra els seus familiars -escrivia- vedaren per molts anys i de manera irremeiable l’expressió d’una cultura pròpia.
En el curs del primer segle de la Inquisició espanyola a València, ens recorda Ventura, desaparegué una capa notable de la societat, base important d’un cercle de lectors i productors de literatura autòctona. Com és, es va preguntar Ventura, que el català arriba al màxim amb el Tirant lo Blanc i els poetes i s’ensorra de cop?
“El fet fou tan ràpid i fulminant -ens recorda- com sobtada és la decadència de la nostra llengua escrita. Els conversos d’origen judaic eren nobles, en part, i mercaders, artesans, intel·lectuals o bé homes de lleis, que constituïen un percentatge important de la societat valenciana de finals del segle XV. Músics, orfebres, escultors, i pintors coneguts. I, sobretot, una llarga rastellera de notaris, de mercaders, d’artesans i de negociants -que ja practicaven, com els Roís, els mètodes més moderns de capitalisme comercial-, els quals acabaren per figurar en les llistes dels reus inquisitorials. La professió de llibreter, al País Valencià i a la resta dels Països Catalans, havia estat tradicionalment judaica i, després, conversa. Eren conversos els que feien els llibres i una gran part dels que els compraven”. La llengua autòctona, la llengua parlada, ens fa veure Ventura, sembla interessar gent amb cultura i posició social molt concreta.
“Els de la cultura oficial s’interessen pel llatí. A la noblesa, en general, la cultura els diu molt poc. Qui es pot interessar per la cultura en llengua vulgar, que no estigui lligat ni a l’església ni a la noblesa? Els conversos, una capa social mitjana, gent amb diners, els quals componen la intelligentsia del País valencià”.

La Inquisició, unificadora. La Inquisició, cal no oblidar-ho, diu Ventura, “és l’única institució comuna al regne de la Corona, és el primer instrument unificador de l’estat espanyol; que no s’oblidi mai, això”.
Com una prova més de la tesi, l’historiador ens parla ara amb detall de la prohibició de la Bíblia valenciana en el llibre de Curial. I ho fa amb el dret i l’autoritat científica que li dóna el fet d’haver descobert el procés que va involucrar els conversos d’origen jueu, els sacerdots i els mercaders de València que,  en el darrer terç del segle XV, van emprendre la tasca d’editar en la llengua vulgar la traducció de les Sagrades escriptures.
Després de tres dècades de recerques, Ventura ha pogut historiar la naixença, la vida i la mort del més famós dels incunables, del qual, durant molt de temps es va dubtar que hagués existit mai perquè no se n’ha conservat cap exemplar. L’últim exemplar conegut es conservava a la Biblioteca Reial d’Estocolm; segons un catàleg. El llibre va tenir la mateixa fi que els exemplars confiscats per la Inquisició: va ser destruït per un incendi l’any 1697.
Només s’havia conservat un colofó, però en la seva transcripció del llibre hi havia alguns errors, tant de llenguatge com d’ordre històric, que havien fet dubtar els especialistes.
Els dubtes van esvair-se quan l’any 1860 el menorquí Josep Miquel Guàrdia i Bagur va descobrir l’exemplar únic al món del llibre dels salms tret de la Bíblia del 1478:
“La Bíblia Valenciana! Quina aventura!”, exclama un dels protagonistes de la primera novel·la negra catalana, La Bíblia valenciana, de Rafael Tasis, que ara es troba a l’abast dels lectors de la mà de 3i4. Com recorden els lectors, Tasis fa aprèixer, en la seva ficció novel·lesca, un exemplar de la mítica traducció, cosa que desencadena una vertigionosa cursa d’assassinats en la Barcelona republicana. L’elaboració de la novel·la també denuncia, en la seva elaboració, un fet lingüístic repressor. Va ser redactada a l’exili, a París, l’any 1944, i no es va poder publicar fins onze anys després.
L’edició tan primerenca de la Bíblia a València, entre 1477 i 1478, la van portar a terme uns quants conversos valencians d’origen jueu. La clientela dels seus 600 exemplars, la van constituir, principalment, els membres d’aquella capa sociocultural, ètnica i religiosa, diu Ventura en la presentació de la històrica de la traducció.

Efectes addicionals sobre la llengua. “Els inquisidors no persegueixen pas la Bíblia traduïda en pla, a causa de l’idioma. Les ordres de destrucció de la Bíblia impresa de Bonifaci Ferrer l’any 1478, la quarta llengua del món en què s’imprimeix, molts anys abans que en francès, anglès, espanyol, danès o suec, com la destrucció d’altres llibres de les Escriptures, es basaven en consideracions teològiques. Volien evitar que els conversos tinguessin accés a llibres que els recordessin els seus orígens. L’instrument de lluita de classes que era el tribunal va tenir efectes addicionals sobre la llengua i la cultura autòctones i la història de la Bíblia n’es una prova més”.
“Quin és el llibre més improtant a tot Europa, durant els segles XVI i XVII? La Bíblia. Sense ella, no hi ha Shakespeare. La versió de King James en anglès ha estat anomenada, amb raó, el monument més noble de la prosa anglesa. Generacions d’escriptors i d’erudits de la llengua anglesa han expressat la seva admiració per la senzillesa, la dignitat, la força, els girs afortunats de les frases, i la cadència i l’encert dels seus ritmes. Sense la Bíblia de Luter no hi ha llengua alemanya. Literàriament parlant, la labor de Luter aconseguí l’establiment d’un llenguatge unificat, d’una norma literària, no gaires anys després d’haver-los donat la seva traducció magistral”.

Un desert. Els països on hi ha la Bíblia, constata l’historiador, tenen una llengua unfificada i bonica. “L’exemplar es queda a les cases. Passa de generació en generació. La majoria aprenen a llegir a la Bíblia. Nosaltres, en quatre anys exterminem la primera traducció i ens quedem en una època de desert. No dic que la Inquisició va perseguir la llengua. La llengua, se’ls en fotia. Però el resultat va ser aquest. La Bíblia és una aportació més que ens va faltar. Del Tirant passem al Rector de Vallfogona. I a València, no res”.
Del segle XV, ens calgué esperar al segle XX, per a tornar a tenir-ne una edició completa en la nostra llengua.
“Gairebé quatre segles i mig sense traducció pròpia de les Sagrades escriptures cristianes -escriu Ventura-, mentre que, al món civilitzat, les traduccions es multiplicaven, basant-se  i millorant-se les unes damunt de les altres al mig de la proliferació, forjant un munt de generacions amb les seves ensenyances i donant-los, alhora, tot un seguit de frases idiomàticament perfectes, que reproduïen el millor d’unes expressions pastades al llarg dels segles, font d’una llengua sempre més afinada i base del mestratge de multitud d’escriptors”.
Sense “aquesta mostra excelsa de la literatura universal”, recorda l’historiador, no
seria possible de comprendre la Divina Comèdia, el Faust, o el Paradís perdut.
Però n’hi ha més. Al Renaixement és notable la influència de la Bíblia i les seves traduccions, parcials o totals, damunt dels exponents del clima cultural emergent a França i a les terres que li eren sotmeses.
Amb la destrucció de la Bíblia valenciana i la prohibició d’editar-ne d’altres, “la llengua catalana -escriu Ventura- perdé una ocasió potser única de tocar les classes populars, justament amb els burgeses i els nobles, d’aquella època dels incicis de la seva decadència. El que hauria estat una fita i un punt de partida, fracassà. I no fou per voluntat pròpia, sinó ben bé per causes externes i de poder superior”.
Jordi Ventura va haver d’esperar una dotzena d’anys per veure com el seu punt de vista sobre la influència cultural i lingüística de la inquisició al País Valencià era recollit i acceptat. “Si les coses van igual de lentes amb la primeva tesi sobre l’absència de la Bíblia, quan es comenci a acceptar-la ja seré mort…”.

Lluís Bonada.

P.D. meva: I crec que, efectivament, ja és mort. Així tractem els nostres grans desembossadors i aclaridors d’embolics.
I, a diferència, d’en Ventura, jo sí crec que la Inquisició fou important per a espaordir directament els catalanoparlants, puix que els inquisidors eren pràcticament tots castellans -i tenien un poder sovint omnímode-, durant els Austries, així com ho eren tots els nostres bisbes i arquebisbes.

Últim full de la Bíblia valenciana

Enllaços

Llengua i Fe (05 – Llengua i Esperit)

Llengua i Fe (01 - A Favor de la Llengua Indígena i de l'Arenentatge de Llengües)Llengua i Fe (01 - A Favor de la Llengua Indígena i de l'Arenentatge de Llengües)

LLENGUA I ESPERIT

Llengua i Fe (05 - Llengua i Esperit)

-Mal ús del llenguatge i decadència:

  • “Quan la societat autòctona està podrida de superficialitat i materialisme, hi ha crisi demogràfica, i la immigració és imprescindible, per més que això vulgui dir anorreament cultural: és el camí triat pel mateix poble autòcton. Si u tira devers la deixadesa i el caprici il·lògic, Déu l’abandonarà. I amb el poble decaurà també la llengua. És un problema espiritual”.
  • “La boca del just fa créixer la saviesa, però la llengua perversa serà tallada” (Proverbis 10:31, de Salomó, 1020-929 a. de C., rei d’Israel).
  • “No hi ha res tan capaç de confondre com la loquacitat, i no hi ha res pitjor que la llengua intemperant, capaç fins i tot de destruir l’estabilitat de l’ànima. Aquesta llengua abat, de debò, el que cada dia bastim, i allò que amb fatiga hem aplegat (…) És menester, doncs, d’imposar-li uns límits, fer-li violència, sufocar-la, per dir-ho així, i servir-li sols allò necessari. Qui podria dir tot el dany que de la llengua ve a l’ànima?” (Filoteu el Sinaïta, cap. 5 de “40 cap. a tomb de la sobrietat”, Edat Mitjana, monestir de l’Esbarzer Ardent, al desert del Sinaí).

SENEFA 005

-Sense entendre:

  • “Cantava l’ocell en el verger de l’Amat. Vingué l’Amic, el qual digué a l’ocell: -Si no ens entenem pel llenguatge, entenem-nos per l’amor, car en el teu cant es representa als meus ulls el meu Amat” (“Llibre d’Amic e Amat”, ca. 1275-1285, de Ramon Llull, 1235-1316, català de Mallorca).
  • “Sé que hauré d’oblidar, per poder-te comprendre,
    les paraules que he après amb la carn d’aquest món,
    o Déu silenciós, que de música i cendra
    ordenes un llenguatge darrere del meu front.
    I és sols a mi mateix que em sembla cega i vana
    com una àguila viva dintre d’un pou colgat,
    aquesta opaca, estèril, borda paraula humana.
    Tu tal volta comprens el jou que ens has donat.
    Fràgil arpegi, acord de la teva arpa immensa!
    Menysprear-la, potser seria més que un crim.
    Però jo vull fugir d’aquests mots on morim,
    i somniar la llengua d’una major naixença
    on sigui cada síl·laba com el batec d’un cor
    fent ritme en el torrent d’una sang que no mor”.
    (20·5·1939, de Màrius Torres, Lleida, 1910 – St. Quirze Safaja, 1942, poeta català).
  • “L’estranya història del “miracle de les llengües” m’ha tornat a preocupar. Que la confusió babilònica de les llengües (a causa de la qual els homes ja no poden comprendre’s entre si, ja que cadascun parla el seu propi llenguatge) haurà d’arribar al seu punt i final i ser superada per la llengua de Déu, que tothom entén, l’única gràcies a la qual els homes poden entendre’s de nou entre si, i que l’església ha de ser el lloc on això s’esdevingui, tot això són idees de gran fondària i importància. Leibnitz es va preocupar durant tota sa vida la creació d’una escriptura universal que representàs tots els conceptes amb signes evidents en lloc de fer-ho amb paraules. Aquesta preocupació, per la qual expressava el seu desig de sanar el món, tan estripat per aquell temps, constitueix un reflex de la història de Pentecosta” (4 juny 1943, “Notes des de la presó” nazi de Tegel, Dietrich Bonhöffer, 1906-1945, pastor i màrtir evangèlic de l’Església clandestina antihitleriana).

SENEFA 005

-Espiritualment:

  • “Irlanda gairebé perdé la llengua i ara l’està recuperant (actualment el gaèlic és ja l’únic idioma oficial a Éire). El basc només és parlat normalment per un 20-25% de la població, tanmateix són molt més ferms que els catalans. Molts votants del PPSOE parlen català al PV. El quid de la qüestió no és tant l’idioma sinó la conjunció nacionalisme-creença religiosa, que forma un ciment caracteriològic molt dur i resistent”.
  • “Allà on es parla anglès, català, alemany… l’economia sol anar bé. Allà on es parla castellà o àrab no. Allà on s’estudia la Bíblia el país funciona, allà on es persegueix hi ha despotismes diversos. No és cap coincidència, perquè una societat depèn del que s’alimenta espiritualment i socialment, i les llengües en són el vehicle primer de la tirania i de la corrupció o de la confiança mútua i de la llibertat”.
  • “Allò que Tu vulguis, quan Tu vulguis, com Tu vulguis. Preferesc dir aquestes tres frases des del meu cor en la meva llengua materna (a Déu) que ser professor de totes les llengües d’Europa” (John Newton, 1725-1807, escriptor anglès, en lletra del 23·4·1779).
  • “No hi ha major sacrilegi ni cosa més inútil que pretendre engrillonar lo que Déu ha fet espiritual i lliure: el verb humà, resplandor feble i mig esborrada, però resplandor al fi, de la paraula divina” (Marcelino Menéndez Pelayo, 1856-1912, pensador espanyol).

Llengua i Fe (05 - Llengua i Esperit)

— ENLLAÇOS RELACIONATS —

Llengua i Fe (04 – Hostilitat i Prejudicis Lingüístics)

Llengua i Fe (01 - A Favor de la Llengua Indígena i de l'Arenentatge de Llengües)Llengua i Fe (01 - A Favor de la Llengua Indígena i de l'Arenentatge de Llengües)

HOSTILITAT I PREJUDICIS LINGÜÍSTICS

Llengua i Fe (04 - Hostilitat i Prejudicis Lingüístics)

  • “Parl castellà a Déu, italià a les dones, francès als homes i alemany al meu cavall” (també: “…francès als amics, alemany als enemics”) (atribuït a Carlos I / Karl V, 1500-1558, emperador-rei de gran part d’Europa, i de tots els països catalans inclosos).
  • “(Ni) en la más perfecta lengua de los indios se puede explicar bien con propiedad los Misterios de nuestra Santa Fe Cathólica” (1550, raó esgrimida per l’Emperador Carles I en ordenar la castellanització lingüística d’Amerindia -al revés de l’Esperit Sant a la Pentecosta).
  • “El primer de gener del 1567, una proclama reial redactada per mandat d’Espinosa i publicada pels pregoners en àrab i en castella, ordenava a tots els moriscos d’abandonar llur manera de vestir, idioma, costums i pràctiques religioses en el plaç d’una anyada, sota pena de multes i presó. La Inquisició i l’Audiència s’encarregaren plegades del compliment d’aquesta proclama” (“Felip II”, d’en Geoffrey Parker).
  • “Cuando los pueblos están sujetos a un mismo imperio, los vasallos tienen obligación de aprender la lengua de su dueño” (1595, Josep Estevan, bisbe d’Oriola -llavors ciutat catalanoparlant-, projecta campanya contra la llengua aràbiga dels moriscos: queda oberta la porta al futur genocidi lingüístic contra el català).
  • “Se extingan los diferentes idiomas de que se usa en los mismos dominios y solo se hable el castellano…” (Reial Cèdula del considerat “tolerant” rei Carlos III, 1716-1788).
  • “(La falsa religió) amb la qual, han fornicat els reis de la terra” (Apocalipsi cap. 17 i 18, de Joan “el profeta”, ca. 95).
  • “…que en las escuelas no se permitan los libros en lengua catalana, escribir y hablar en ella dentra de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano” (De l’informe de José Patiño a la “Consulta del Consejo de Castilla sobre el Nuevo Gobierno que se debe establecer en Catalunya”, 13 de juny de 1715).
    “Nos complacemos mucho en que (conforme a las instrucciones del Capítulo Provincial) todos nuestros religiosos entre sí hablen Castellano y a todos mandamos hablen entre sí y con los demás, o en latín o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuviesen con los nuestros conversación tirada en Catalán” (Article 10 del Decreto de Visita de l’any 1755 del Provincial de los Escolapios, per a Jorge Caputi, a Mataró, trobat a “Las Memorias Históricas de las Escuelas Pías de Catalunya” de Llogari Picanyol, Sabadell 1963, p 141).
    explícit:
  • “Comandancia Militar
    “Azpeitia Azcoita.
    “Núm. 184.
    “Habiéndome enterado de que el domingo pasado, en la función celebrada en la basílica del monasterio de Loyola por V. leyó en público después de la bendición del Santísimo Sacramento, las preces o jaculatorias en vascuence, y teniendo dispuesto por esta comandancia militar que todos los rezos y oraciones y sermones sean en castellano; faltando por lo tanto a las órdenes dadas en ses sentido, he tenido por conveniente imponerle una multa de 500 pesetas, que hará efectivas en la junta carlista de guerra de esta villa, y en el plazo de cuarenta y ocho horas.
    “Dios guarde a V. muchos años.
    “Azpeitia, 26 de enero de 1937.
    “El Comandante Militar
    “Emilio G. del Valle
    “Señor sacerdote don Feliciano Echaiz en Loyola. “
    (Transcrit a Juan de Iturralde, “El catolicismo y la cruzada de Franco”, Vienne, Edit. Egi- Indarra [1960]), II, pp. 376-377).
  • “Si un Estat prohibeix la pròpia llengua autòctona per a usos religiosos és palès que el resultat serà descristianitzar eixe poble. L’afeblirà.
  • A Irlanda el catolicisme resistí amb força, el canvi quasi han perdut l’idioma.
    La religió és una base més forta que la llengua, per això des de la infiltració espanyolista escampen tant ateisme i cristianofòbia entre el catalanam.
    Les nacions atees només se’n surten per repressió brutal si persegueixen les religions, si no (com a la U.E. i sobretot als PPCC), entren en decadència i són envaïdes per gent d’altres països (colonització, multiculturalitat).
    A ca nostra pèrdua de la fe i de la llengua i immigració massiva corren a la mateixa marxa. I tenen el mateix origen.

— ENLLAÇOS RELACIONATS —

Llengua i Fe (03 – Déu Parla Totes les Llengües)

Llengua i Fe (01 - A Favor de la Llengua Indígena i de l'Arenentatge de Llengües)Llengua i Fe (01 - A Favor de la Llengua Indígena i de l'Arenentatge de Llengües)

DÉU PARLA TOTES LES LLENGÜES

Llengua i Fe (03 - Déu Parla Totes les Llengües)

  • “Déu entra per una porta privada en cada individu” (Ralph Waldo Emerson, 1803-1882, pensador nordamericà).
  • “…creiem que les llengües són do diví. El Laci, Egipte, Atenes, els tracis, els àrabs, els hispànics confessen llur Déu; l’Esperit Sant entén totes les llengües” (“Lletra Segona (al germà Sempronià)” IV, del bisbe Pacià de Barcelona, 370-390).
  • “La traducció està pregonament relligada a la concepció original de l’Evangeli: Déu, Qui no té favorits lingüístics, ha determinat que tots nosaltres tinguem les Bones Noves en la nostra llengua nadiua” (Dr. Lamin Sanneh, Universitat de Yale, EUA).
  • “Si mantenim atenta l’oïda, Déu ens parlarà en la nostra pròpia llengua, qualsevol que sia” (Mahatma Gandhi, 1869-1948, independentista i místic indi).
  • “¿Perquè diuen la missa en valencià? . . . Perquè és un deure de l’Església, que s’ha d’adaptar a totes les llengües i a totes les cultures, seguint l’exemple del Salvador, que va ésser membre d’un poble i d’una llengua que estimà profundament. El Senyor parlava, ni més ni menys, la llengua que havia aprés de llavis de sa Mare, Maria. I Jesucrist pregava al Pare en la llengua materna. Nosaltres també. . . Catòlics castellonencs: la nostra ciutat va tenir l’honor d’ésser el lloc on d’una manera oficial i manifesta, per primera vegada en la història es celebrava la santa missa en valencià. ¡Alegrem-nos-en! I seguim endavant” (Mossèn Amorós, “Al Vent”, revista jovenil universitària de Castelló).
  • “-Escolta-te’l –digué en Darya molt content-, parla com nosaltres, Leilamani. Has oït mai fins ara qualque blanc parlar com nosaltres?” (“Come, my Beloved / Vine, aimia”, cap. 5, de Pearl S. Buck, 1892-1973, escriptora estatunidenca).
  • “Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts. De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se’ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d’ells. Tots van quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se.
    Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquella remor, la gent s’aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Sorpresos i meravellats, deien:
    -¿No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Parts, medes i elamites, habitants de Mesopotàmia, de Judea i de Capadòcia, del Pont i de l’Àsia, de Frígia i de Pamfília, d’Egipte i de les regions de Líbia tocant a Cirene, i els qui han vingut de Roma, tots, tant jueus com prosèlits, cretencs i àrabs, els sentim proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu.
    Sorpresos i desconcertats, es deien els uns als altres:
    -Què vol dir tot això?
    Però d’altres, rient-se’n, deien:
    -És que el vi els ha pujat al cap!
    (Fets dels Apòstols, 2: 1-13, escrit per St. Lluc devers 60-70 d. C.).
  • “…Déu nostre Senyor donà als Sants Apòstols l’esperit i do de les llengües, conforme a les nacions a qui predicave, que no volgué predicassen en Llatí als d’Aràbia, ni als Perses en Grec, ni als Cites l’Arameu, ni l’Espanyol als Caldeus, sinó que cada qual los oís en la natural llengua de la seva pròpia nació;..” (“Als il·lustres i de molta magnificència Senyors… I savi Consell de Cent de la Fidelíssima i insigne ciutat de Barcelona”d’en Jeroni Pujades, 1568-1635, historiador, cronista i advocat barceloní).
  • “Així com la llum ràpida
    s’estén de cosa en cosa,
    la llur color variant-ne
    segons allà on es posa,
    tal ressonà multíplice
    la veu de l’Esperit:
    del Part, Siriac i Àrab
    en llur parla a l’oït”
    (Alessandro Manzoni, 1785-1873, poeta, dramaturg i novel·lista, gran figura del romanticisme italià).
  • “No hi ha nacions tan bàrbares ni pobles tan allunyats que no sien convidats per l’Esperit Sant a la festa que celebrem. Per molt estrany que sia llur llenguatge, tots podran sentir-lo avui en la boca dels sants apòstols; i Déu ens mostra amb aquest miracle que aquesta Església tan petita que veiem néixer en un racó del món, algun dia s’estendrà per tot l’univers i aturarà tots els pobles, perquè des de la seva més tendra infància ja parla totes les llengües: per tal que comprenguem, senyores, que si la confusió de Babel antany les dividí, la caritat cristiana les unirà totes, i que no n’hi haurà cap de tan rude o tan irregular que no s’hi prediqui el Salvador Jesús i els misteris del seu Evangeli” (Sermó per a la festa de la Pentecosta de 1658, de Jacques Benigne Bossuet, 1627-1704, clergue, predicador catòlic i intel·lectual borgonyó).
  • “L’Esperit no és ja aqueix colom que cobria els homes sota ales de pau, sinó un Verb visible, la llengua de foc del qual parla tots els idiomes de la terra, amb una eloqüència que aixeca o ensorra imperis” (“El Geni del Cristianisme”, 1828, de François René, bescomte de Chateaubriand, 1768-1848, escriptor, traductor i polític francès).
  • “I com que en aquesta província una part de la població sap ensems el grec i el siríac, però una part sols el grec i una altra sols el siríac, i com que el bisbe, encara que sàpia el siríac, parla sempre sols en grec i mai no en siríac, per això hi ha sempre un prevere que tradueix al siríac allò que el bisbe diu en grec, per tal que tothom entengui les seves explicacions. I també per les lectures que són llegides a l’església, com que és menester llegir-les en grec, hi ha sempre algú que les tradueix al siríac, per tal que el poble sia sempre instruït. Quant als llatins que hi ha ací, que no saben ni el siríac ni el grec, perquè no es contristin, hom els fa també una explicació, per tal com hi ha altres germanes que parlen el grec i el llatí, que els ho expliquen en llatí” (“Pelegrinatge a Terra Santa” 47:3-4, 381-384, d’Egèria, cristiana hispanogalaica).
  • “Tot el món té dret a una bíblia en la llengua pròpia” (D’un editorial d’“Open Doors / Portes Obertes”, grup cristià internacional d’ajut a cristians perseguits pertot el món).

— ENLLAÇOS RELACIONATS —

Llengua i Fe (02 – La Paraula de Déu a Favor de les Llengües Autòctones)

Llengua i Fe (01 - A Favor de la Llengua Indígena i de l'Arenentatge de Llengües)Llengua i Fe (01 - A Favor de la Llengua Indígena i de l'Arenentatge de Llengües)

LA PARAULA DE DÉU A FAVOR DE LES LLENGÜES AUTÒCTONES

Llengua i Fe (02 - La Paraula de Déu a Favor de les Llengües Autòctones)

  • “Quan se sentí aquella remor, la gent s’aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Sorpresos i meravellats, deien: -¿No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? (Fets 2-6-8). Pentecosta és el camí de tornada que Déu dóna en el Nou Pacte a la confusió de llengües de Babel de l’Antic: D’Ell va ser la decisió de la varietat de llengües en Babel i d’Ell igualment la d’utilitzar la varietat lingüística per a la predicació del seu Evangeli. És a dir, Déu vol la diversitat lingüística doblement: per a evitar l’orgull (imperial) humà (Babel), alhora que vol ser donat a conèixer en totes les llengües (Pentecosta)” .
  • “…de totes nacions i tribus i pobles i llengües” (Apocalipsi o Revelació, 7:9, darrer llibre de la Bíblia cristiana, escrit per Joan “el profeta”, ca. 95).
  • “Sabeu que els governants de les nacions les dominen com senyors…Però entre vosaltres no sia així” (Jesucrist a l’Evangeli segons Mateu 20:25-26; escrit per als jueus a les darreries s. I).
  • “Però al foraster no seguiran, sinó fugiran d’ell, perquè no coneixen la veu dels forasters” (Evangeli de Joan, 10:5-6, ca. 69-90 d. C.).
  • “En aquells dies….va haver-hi murmuració dels grecs contra els hebreus, que les vídues d’aquells eren desateses …” (Fets dels Apòstols 6:1, atribuït a l’apòstol Lluc, datat cap al 60 d. C.).
  • “No sabeu que els injusts no heretaran el regne de Déu?” (1ª Lletra als Corintis, 6:9, de l’apòstol Pau, ca. 55-57). “Mir d’adaptar-me en tot a tots, i no cerc el que a mi em convé, sinó allò que convé als altres perquè se salvin” (1ª Lletra als Corintis 10:33, de l’apòstol Pau, ca. 55-57).
  • “Els purifiquí, doncs, de tot el que era foraster i vaig restablir-hi els ministeris dels sacerdots i dels levites, cadascun segons el seu ofici…Déu meu, tingueu-m’ho en compte, per al meu bé” (Llibre de Nehemies 13:30-31, escrit ca. 431-430 a. C., profeta i polític jueu del retorn de l’exili).

— ENLLAÇOS RELACIONATS —

Llengua i Fe (01 – A Favor de la Llengua Indígena i de l’Aprenentatge de Llengües)

Llengua i Fe (01 - A Favor de la Llengua Indígena i de l'Arenentatge de Llengües)Llengua i Fe (01 - A Favor de la Llengua Indígena i de l'Arenentatge de Llengües)

A FAVOR DE LA LLENGUA INDÍGENA I DE L’APRENENTATGE DE LLENGÜES

Llengua i Fe (01 - A Favor de la Llengua Indígena i de l'Arenentatge de Llengües)

–En les missions i evangelització:

  • “En la Bíblia trobem que, pels seus conceptes culturals, Pere va trigar anys abans d’acceptar el que Déu desitjava fer amb els gentils (Gàl. 2:11-14). No va poder ser un missioner per als gentils pels seus conceptes culturals. Déu va aixecar a un home, Pau, que tenia una comprensió molt més àmplia de la cultura grega i romana, de manera que va poder funcionar eficaçment, va predicar les mateixes veritats, però estava disposat a fer-se jueu als jueus i gentil als gentils. És fàcil superespiritualizar tots els factors culturals, sense tenir en compte que les cultures són les formes d’expressió i l’estructura que els pobles han desenvolupat amb el temps. La persona que entén la cultura, entendrà com plantar la llavor de l’Evangeli per a aconseguir el millor desenvolupament” (Enrique Zapata, en la revista evangèlica “Adelante”, nov. 1987).
  • “Fins llavors, en efecte, el servei quotidià dels indigents queda assegurat exclusivament per cristians de llengua aramea, i aquests cristians no consideren prou oportú de fer l’esforç lingüístic que els faci entendre les peticions de les vídues hel·lenístiques. Però, encara que fos minoritari, aquest grup té ja elements influents i dinàmics capaços de fer-se sentir dels Apòstols i d’obtenir d’ells la millora dels serveis comunitaris” “Les vídues hel·lenistes, que estaven abandonades en l’àmbit material, ho estaven encara més en el terreny espiritual. En efecte, ¿què és el que elles podien entendre, i tants altres hel·lenistes com elles, de les catequesis, instruccions litúrgiques i oracions comunes que aleshores es feien sempre en llengua aramea? No tenien més remei que esperar que els en fessin un resum posterior més o menys exacte” (En parlar de la discriminació als parlants de grec a l’església judeo-cristiana, a“Jesús i el seu ministeri”, de Jean Cantinat).
  • “Atès que l’arcàngel Rafel ens adverteix que és “cosa digna de descobrir i proclamar les obres de Déu” (Tb 12:7), és perillós de callar i amagar els miracles del Crist, els quals cobren major atractiu comunicats en un llenguatge corrent i planer. En efecte, l’esplendent bellesa de la virtut s’enterboleix si hom la maquilla i la tiny amb un discurs exuberant” (“Lletra Circular” 1:1, de Sever de Menorca, principis s. V).
  • “Alguns religiosos, fervorosos i moguts de devoció, van de vegades als països bàrbars a convertir infeels, i com que, entre nosaltres, no han après la llengua d’ells, ben poca cosa poden fer-hi. No tenen efectivament qui els instruesca bé ací en llengües estrangeres –i d’això en tenc experiència, perquè vaig ser un d’aquests- i els infeels se’n riuen i els menyspreen, per tal com, allò que prediquen o diuen, ho expressen de forma molt confusa per la deficiència de llur parla. De manera semblant, quan disputen amb els infeels mitjançant intèrprets, tampoc no aclareixen res, perquè els torsimanys no capten el sentit de la fe cristiana ni saben mots suficients per a expressar la nostra fe” (“Liber de Fine / Darrer Llibre sobre la Conquesta de Terra Santa”, 1305, de Ramon Llull, 1235-1315, català de Mallorca, místic i savi).
  • “El P. Ricci es dedicava incansablement a l’estudi de la llengua xinesa, on missionava, tant de la seua parla com de la seua escriptura. A més a més, havia arribat al cconvenciment que era necessari dominar no tan sols la llengua sinó l’art de la llengua, un domini quasi natural de la llengua per a poder parlar fins i tot amb els més lletrats” (Paul P. Pang, “L’Impresa di Matteo Ricci (1552-1610)”, en “Seminarium” 32/ 1; 1992).
  • “Manteniu els vostres costums encesos, com una foguera enmig del poblat. Ensenyeu una altra vegada la llengua materna als que ja no saben parlar-la. Aquell que perd la seva llengua perd l’ànima del seu poble” (Pere Casaldàliga, Sant Jordi 2007, bisbe català de la Teologia de l’Alliberament al Brasil).
  • “Els missioners que provenen d’altres esglésies i països, deuen inserir-se en el món socio-cultural d’aquells a qui són enviats, superant els condicionaments del propi ambient d’origen. Així, doncs, deuen aprendre la llengua de la regió on treballen, conéixer les expressions més significatives d’aquella cultura, descobrir els seus valors per experiència directa” (“Inculturació de la Fe i Comunitat Valenciana”, de Josep Vidal Talens, rector de Massarrojos, pedania de València).

SENEFA 005

-En traduccions bíbliques a tota llengua:

  • “Tant de bo hi hagués traduccions a totes les llengües a fi que aquests escrits (la Bíblia) poguessin ser llegits i coneguts” (Erasme de Rotterdam, Desideerius [Geert, Geertsz], *ca. 1466-1469- †1536, filòsof i màxim teòleg humanista neerlandès).
  • “El fet de Sant Ciril i Sant Metodi inventant l’alfabet i donant forma a la llengua eslava, no és l’únic; i sempre i en tot lloc l’Església, que ha contribuït poderosament i essencialment a la formació del pensament, ha treballat amb igual amor a fixar i determinar la llengua…sempre que es tracta de llengües poc conegudes i llunyanes, de gramàtiques o vocabularis difícils, sempre hi trobem el nom d’algun frare o sacerdot catòlic que posà les pedres fonamentals en l’estudi d’idiomes gairebé desconeguts…En això de les llengües, com en tot, l’Església ha demostrat el diví instint que posseeix d’interpretar degudament la naturalesa humana. Ja des del principi les grans, les vertaderes unitats socials, són per a l’Església les que forma la unitat de llenguatge: no diu que l’Evangeli sia predicat en totes les províncies de l’Imperi, sinó en totes les llengües, omni lingua…i del chor admirable de totes les llengües alabant el sant nom de Déu, devem per ventura treure’n la llengua catalana?” (“La tradició catalana”, cap. IV, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, bisbe cofundador del catalanisme modern).
  • “Si el teu Déu és tan gran, per què no parla la meva llengua?” (Qüestió d’un amerindi cactxiquel a Cameron Townsend, de 21 anys, quan aquest distribuïa Bíblies en espanyol a Guatemala l’any 1917).

SENEFA 005

-En la predicació i litúrgia:

-Plantant cara al colonialisme lingüístic:

  • “Dificultós però necessari és que els predicadors predicassen ab la llengua pròpria dels Comtats, i d’aquí, evidentíssimament, resultarian molts profits. Com dels treballs i conceptes d’ells per lo estudi particular fan se formen les agudeses, proprietats i demés coses ben dites, dins poc temps se tornaria la llengua a son punt i de molts graus millorada, i, sens dubta, aprés més agradable. D’aquí, los llibres i demés actes honrosos s’anirian escrivint ab la mateixa llengua, i dels treballs i freqüentació d’uns i altres, i, essent més comuna rebent sa finor, se li tornaria a tenir afició” (Al “Sumari, Índex, o Epitome dels Admirables, y Nobilíssims Títols de Honor de Cathalunya, Rosselló y Cerdanya”, estampat a Perpinyà, escrit per Andreu Bosch, 1628, franciscà de Perpinyà).
  • “La fe i la llengua són agermanades per la voluntat de Déu en la nostra terra catalana, i no es pot perjudicar l’una que no es perjudiqui l’altra. El qui es posa i obra contrari a aquest fet, sigui capellà o laic, es posa i obra malament davant de Déu i davant de la Pàtria” (Lletra de Monsenyor Juli Carselade, bisbe de Perpinyà a la Lliga Espiritual de la marededéu de Montserrat, 14·11·1911).
  • “(Si bandeja la llengua materna per l’oficial) “un rector deixaria d’ésser un pare per a ésser un empleat. L’oficialisme civil faria perdre l’oficialisme diví, en parlar igual que els policies i els caps d’estació…S’ha fet moltes vegades obra d’antipentecostès…el cristianisme no es dirigeix als Estats, sinó a les nacions…Extirpar la veu catalana és un crim contra la glòria del cel” (Dr. Carles Cardó i Santjoan, 1884-1958, eclesiàstic promotor del cristianisme social, canonge de la seu de Barcelona, escriptor, i influent pensador humanista i catalanista, en acte de la Lliga Espiritual de la Marededéu de Montserrat, 1919).
  • “L’evangelització en llengua estranya és un costum detestable, perniciosíssim i destructor de la fe…” (Conclusions de l’Assemblea de la Lliga Espiritual de la Marededéu de Montserrat, 1919).
  • “No volem a Déu parlar
    com si fos un foraster
    ell que ens donà la llengua
    en cap terra és estranger” (No en consta l’autor).

-Segons encícliques i discursos:

  • “Les llengües innombrables que parlen els pobles d’avui han estat admeses a expressar litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu i la Paraula de Déu als hòmens” (Discurs de Pau VI a la sessió de clausura del Concili Vaticà II).
  • “Encara que la llengua vulgar a la que ara es dóna lloc a la litúrgia, ha de ser planera, per tal de ser entesa de tothom, els xiquets i els rudes inclosos; això no obstant, sempre, com bé sabeu, cal que sia digna de les realitats tan excelses que a través d’aquesta vénen expressades; és menester que sia diversa de la manera quotidiana de parlar a carrers i places, ha de ser tal que toqui la sensibilitat de l’esperit per a inflamar els cors en l’amor de Déu. És palès, que no és tampoc la mateixa, la forma que usen els traductors, per a interpretar els diversos passatges, trets de la Sagrada Escriptura, que conté la paraula de Déu i les oracions i els himnes. Els qui es dediquen a aquest treball, han de conéixer tant la llengua llatina cristiana, com la llengua pròpia de cadascú. També han de conéixer l’art de la música. D’aquesta manera amb un enginy aguditzat i amb treball constant, tots mireu d’aconseguir que la comunitat litúrgica, es pugui posar una vesta d’elocució nítida i acomodada als diversos moments; així com deia Sant Jeroni: Poder copsar una bella unitat interna. Ara que, per motiu del bé pastoral, s’han abandonat en part l’encant i la riquesa de l’expressió romana, mitjançant la qual per tants de segles a l’Església Llatina s’ha fet oració i s’ha retut a Déu el culte de lloança i d’acció de gràcies; amb més raó, cal que els vostres treballs, realitzats amb saviesa i diligència, facen resplendir en les versions dels textos litúrgics, una tal bellesa en les expressions i frases que li sia comparable. De quanta dificultat és el treball d’una traducció, el mateix Sant Jeroni, competentíssim en aquest art, ho expressa quan diu: Si traduesc literalment, sona com absurd; si em veig en la necessitat de canviar alguna paraula del seu lloc original o de posar una expressió més lliure, pareixerà que m’he apartat del meu ofici” (Discurs al Congrés de traductors de la litúrgia a les llengües vernacles. Roma, 11 de novembre de 1965, Pau VI)

SENEFA 005

-En la interrelació humana:

  • “El coneixement més cristià és el de les llengües, car uneix la gent” (Lev Tolstoi, 1828-1910, escriptor cristià rus, socialitzant i noviolent).
  • “L’Església, fundada pel Salvador, és única per a tots els pobles i per a totes les nacions, i davall la seva volta troben lloc tots els pobles i totes les llengües” (Encíclica antinazi “Mit brennender Sorgen”, 1938, Pius XI [Ambrogio Damiano Achille Ratti], 1857-1939, Papa durant 1922-1939).
  • “En el camp d’un nou ordre fundat sobre els principis morals, no hi hi ha lloc per a oprimir ni obertament ni dissimuladament, les peculiaritats culturals i lingüístiques de les minories…” (Pius XII Radiomissatge de Nadal de 1941, ho deia quan a Catalunya el règim catòlic de Franco havia prohibit totalment el català i el clergat catòlic duia el Dictador sota pali).
  • “Respon, en canvi, a una exigència de justícia que els poders públics aporten la seva contribució a promoure el desplegament humà de les minories amb mesures eficaces a favor de llur llengua, de llur cultura, de llurs costums, de llurs recursos i de llurs iniciatives econòmiques” (Encíclica “Pacem in terris”, Joan XXIII [Angelo Giuseppe Roncalli], papa oberturista durant 1958-1963).
  • “La Nació és una comunitat. I és en aquesta comunitat on la família comença la seva tasca mitjançant la llengua, que permet a l’home en formació d’esdevenir membre de la comunitat (…) Sóc fill d’una nació els veïns de la qual l’han damnada a mort repetidament, però que ha sobreviscut i ha restat fidel a si mateixa (…) Jo us dic: per tots els mitjans de què disposeu, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. No permeteu mai que (…) sia la rapinya de cap interès polític o econòmic. No permeteu que s’esdevingui víctima de totalitarismes, imperialismes o hegemonies, per a les quals l’home sols compta com a objecte de dominació i no com a subjecte de la seva pròpia existència humana.
  • No és cert que hi ha, si mirem el mapa d’Europa (…), nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica que prové de llur cultura, però que ensems estan privades de llur plena sobirania?
  • Aquesta sobirania existent (…) ha de ser el criteri fonamental per a enfocar un problema important de la humanitat d’avui: el dels mitjans de comunicació social. No poden ser mitjans de dominació sobre els altres (…). Han de respectar la cultura de la Nació i la seva història” (Joan Pau II, [Karol Józef Wojtyła], *1920, nacionalista polonès i integrista catòlic).

— ENLLAÇOS RELACIONATS —