Arxiu de la categoria: País Valencià

Sobre anticatalanisme a la Comunitat Valenciana

Anticatalanisme a València

El Nou d’Octubre, la Diada Segrestada

“No és una batalla. Concretament, va ser una discreta massacre que va realitzar la dreta en l’esquerra i el nacionalisme”

(“Del roig al blau”, 2004, de Josep-Vicent Marquès Gonzàlez, 1943-2008, sociòleg, escriptor i polític eco-valencianista).

“És massa fàcil atribuir tot allò que està passant ara amb l’ofensiva de la franja blava, la histèria anticatalanista, etc., a la congènita maldat dels sectors més salvatges del franquisme. És fàcil, però no explica res”

(“País Perplex”, 1974, de Josep-Vicent Marquès Gonzàlez, 1943-2008, sociòleg, escriptor i polític eco-valencianista).

“Un canvi de la E final d’Espanya per un PV és, en general, tot el que s’ha fet, i encara així de forma mal assumida. El mateix PCE o no ha estat conscient del que implicava posar-se PV i no RV o no tenia els ressorts per defendre i assumir un canvi de nom que l’alineava entre els “catalanistes” […] Dir País Valencià sense dir res més era preparar, per incompareixença, el terreny per a l’esclafit del localisme i la petita vanitat d’una base mal informada, com mal informada estava la direcció d’una esquerra sucursalista de la vulnerabilitat del poble als cants de sirena de la classe dominant”

(Addenda afegida en un epíleg de l’edició de 1978, a “País Perplex”, 1974, de Josep-Vicent Marquès Gonzàlez, 1943-2008, sociòleg, escriptor i polític eco-valencianista).

La Brama dels Llauradors de l’Horta de València

La Brama dels Llauradors de l’Horta de València, de Jaume Gaçull, ca. 1490-1492?

Fragments de “La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” on queda retratat el tarannà decadent, encara que militaroide, que dugué els valencians a la desfeta durant la Guerra de les Germanies (és pocs anys anterior). El vocabulari militar no té pèrdua.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” fou una resposta satírica, i negativista, (tan típicament descreguda dels valencians) a la proposta les “Regles de esquivar vocables o mots grossers pagesívols” (ca. 1490), d’en Bernat Fenollar, prevere valencià, i Jeroni Pau, canonge barceloní. Al subtítol: “mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la llengua catalana”. Fenollar hi diu que “entre persones de bon ingeni o experiència fàcilment se coneix dits vocables ésser d’Empordà, o d’Urgell, o de Xàtiva, o de les Mallorques…”. Pretenen una llengua catalana unificada, “standard”, cosa que, encara avui, no hem assolit plenament. El llatí i el castellà, la Decadència i la manca de sentit polític faran fracassar i ajornar aquest interessant plantejament sociolingüístic a ca nostra.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

 “Torrent, Alaquàs, i de Vistabella,
Picanya, Mislata, de Quart i d’Aldaia,
i de Benetússer, Montcada i Godella,
d’Albal, d’Alfafar, Patraix, i Gilvella,
i d’Almussafes, també i d’Alboraia:
I de Catarroja, Russafa i Sollana,
també d’Epioca, Carpesa i Paiporta
de Massamagrell, i de Meliana,
de Benimaclet, i de Borriana,
i per abreujar, de tota la horta.
  Venien armats, en tantes maneres
que no puc estar, del tot no us escriga
ab uns marraçans, i espases roperes
i molt engaltades, les grans cervelleres
i en guarda del nas, cascú una espiga.
Portant les cuirasses, damunt ben esteses
sens cloure ni estrènyer, corretges ni baldes,
cuixots i sagnies, de calces Flandeses,
cuirasses prou altes, de tall Genoveses
que fins als genolls, los pleguen les faldes.
  I ab dards, i ses llances, -i esgarradores,
rodelles també, -i prou taulagines,
i ronques, i dalls,  -i bones fitores,
i bons galandarts, -basalarts, podadores,
broquers de set rodes, -i grans pavesines:
Espases caçudes, -i bons maneresos,
estocs, i grans atxes, -i bones visarmes,
gorjals, i manyoples -dels temps que els Francesos
usaven los muscles, -i contra els Anglesos,
molt més que no ara, -exercien les armes.
  Veuríeu punyals, -i espases guarnides,
crueres, i poms -del temps de les xapes,
olent a resclum -les dargues podrides,
i de les ballestes  -les cordes florides,
i en los pavesins -forats i grans trapes:
Qui porta la llança -ab l’hasta corcada,
i plena de pols -i polls de gallina,
qui porta cuirassa  -del tot desllandada,
qui porta l’espasa  -tan fort rovellada,
que traure no en pot  -per res la baïna.
  Qui porta carcaix, -no hi porta les tretes,
qui porta tornet, -no hi porta tellola,
qui porta cordells  -en lloc de tiretes.
qui porta les calces  -tan justes i estretes,
que prest als garrons -lo pes les assola:
Ja tal lo pessiga,   la cota de malla
que fa personatges,   torcent-hi lo morro
i tal s’és armat,   per a la batalla
que par embotit,   un home de palla
que està per al bou,   plantat en lo corro.
  I gent de tal forja, que sembla que fuja
o que ja se’n torne,   del mont de Calvari,
les armes untades,   per por de la pluja,
de calç i de cendra,  de fum i de suja,
mostrant que la cuina, los era l’armari:
La u se afluixa, i l’altre flestoma
al trist cuirasser,   de culpa delliure
per veure tals gestes,  d’ací fins en Roma
iríeu a peu,   car nos pot per ploma
la tal visió, pintar ni descriure…”.

“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” contra lo Venerable Mossèn Bernat Fenollar, prevere, ordenada per lo magnífic Mossèn Jaume Gaçull, cavaller. Fragment.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social

Hi ha diversos problemes greus i de complicada solució:

SENEFA 005
Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social 02Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social 03
SENEFA 005

  1. La Jerarquia catòlica espanyola, sovint prostituïda econòmicament i política al Regne d’Espanya, ha tingut una praxi colonial contra el poble valencianoparlant.
  2. – Aquesta imposició brutal del castellà per part també de la “querida” de l’Estat ha dut a la descristianització dels valencianoparlants i especialment dels seus sectors més autoconscients.
  3. S’ha creat una dinàmica dreta-nacionalcatòlica-reaccionària versus esquerra-menjacapellans-comunistoide, sense termes intermitjos assenyats ni inclusius ni transversals ni dialogants on la reacció neofranquista duu les de guanyar perquè té més arrels socials transversals.
  4. – La Jerarquia (que no fidels, molt important no confondre-ho!) catòlica espanyola és de les pitjors de tot el món catòlic. “Més papistes que el Papa”, i, en general, sempre més reaccionària que el Vaticà. Ni tan sols amb l’actual Papa teòricament “progre” canvien d’actituds i ací tenim Cañizares ofegant-nos per rematar el genocidi cultural.
  5. – Les esglésies són d’allò més transversal en societats occidentals. La mentalitat que hi domina, predomina socialment a l’hora de votar. Menystindre-les és no entendre tampoc de política.
  6. – Junt a l’escola i els mèdia, la llengua utilitzada normalment per l’Església és allò que més pot normalitzar la nostra llengua socialment.

Solucions:

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social

  1. – Necessitem una església cristiana pròpiament valenciana, sense la permanent espasa de Damocles espanyolista.
  2. – El poble valencià catòlic necessita més espais propis on desplegar-se en valencià i aliances amb els grups socials i polítics contra el genocidi cultural. D’aquest estil però ampliat
  3. – El protestantisme ha donat millors resultats socials, culturals i polítics que el catolicisme:
  4. – I a ca nostra té una tradició no sols més democràtica, sinó que accepta molt més el dret d’autodeterminació:
  5. – L’única volta que el Partito Comunista Italiano guanyà unes eleccions estatals fou en una campanya on repartí massivament Nous Testaments a fi d’ensenyar als italians quant lluny estava l’església catòlica de l’església novotestamentària. D’aquest fet es podrien traure un grapat de conclusions.

Podeu seguir-nos al Twitter: @CristiansPV

Enllaç relacionat

SENEFA 002

Mapa d’ateus en l’actual Alemanya:
A més fosc, més percentatge d’ateus

Allà on l’Estat totalitari ha acaçat la fe transcendent, actualment hi ha prou més ateisme i també més pobresa.

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social 01

Comentari:
Hem de tindre clar que una de les esglésies més nacionalcatòliques del món és l’espanyola (amb la mexicana i alguna altra), i que té multitud de tripijocs amorals amb un Estat-Frankestein com és l’espanyol.
D’ací que avien a València saigs de l’Estat a sou, com Cañizares, autèntics funcionaris per a la repressió de la fe lliure i del valencià dins l’església.
Naturalment això no s’adiu a l’Evangeli i també demostra els components pecatosos i degenerats de l’Alta Jerarquia de la Conferència Episcopal Espanyola, desvergonyida en moltes coses, com els seus satànics mitjans de comunicació i que ven el poble als llops.
Déu els ho reclamarà en el dia del Judici.

L’actitud del clergat colonial i del franquisme ha provocat que sobretot els valencians més conscients s’hagen allunyat del cristianisme.
Tanmateix això ens debilita moltíssim com a poble, ja que l’ús de culte d’una llengua és molt transversal i té un prestigi molt alt entre amples capes de la població. Fins i tot pot ser més important que la llengua a l’ensenyament, a la música o als mass mèdia.
I en gran part el vot de la Tercera Edat depèn de l’Església.
Els cristians valencians han de reclamar insistentment la llengua a les esglésies i utilitzar-la sempre ells mateixos en qualsevol acte, i els valencians conscients adonar-se que han patit una marginació política i replantejar-se el tema de la fe seriosament.
I, si la Jerarquia s’hi nega, actuar pel propi compte: l’obediència a la Paraula de Déu va davant de l’obediència a funcionaris de l’Estat com Rouco o Cañizares.

Els qui es pensen que soterraran fàcilment l’església o la religió somien. Molts ho han dit al llarg de tots els temps i, sempre, tots s’han equivocat.
Segons els experts a l’any 2050 el món serà més religiós que ara (En canvi baixa natalitat i ateisme van de la mà)

Ni les més dures persecucions han acabat mai amb el cristianisme.
Per tant hem de tindre una estratègia realista per la recuperació espiritual i nacional en els seus complexos aspectes.

El origen de los valencianos y del Reino de València

Imprès val-cat

“El Penó de la Conquesta”, senyera original y estatua de Jaume I “el Conqueridor” en el Ayuntamiento de la ciudad de València: Es fácil de ver que son la misma senyera que la catalana y la aragonesa, “sense blau”.

La lengua de los valencianos, por la Real Academia de la Lengua Española (R.A.E.)

Los firmantes, miembros de las Academias Española de la Lengua y de la Historia, habiendo conocido la peculiar controversia que durante meses pasados se ha hecho pública en diversos órganos de prensa valencianos, acerca del origen de la lengua hablada en la mayor parte de las comarcas del País Valenciano, y a petición de personas interesadas en que demos a conocer nuestra opinión sobre este asunto, científicamente aclarado desde hace muchos años, deseamos expresar, de acuerdo con todos los estudiosos de las lenguas románicas:
Que el valenciano es una variante dialectal del catalán. Es decir, del idioma hablado en las islas Baleares, en la Cataluña francesa y española, en la franja de Aragón, en la mayor parte del País Valenciano, en el Principado de Andorra y en la ciudad sarda de Alguer.
Por todo ello, nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda y aun asperamente impugnado, por personas que claramente utilizan sus propios prejuicios como fuente de autoridad científica, mientras pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que, por su entera labor, merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro.
Se hace fácil suponer que tras esas posiciones negativas se ocultan consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de un hecho suficientemente claro para la filología y para la historia.
Es culturalmente aberrante todo intento -como el que contemplamos- de desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomática y cultural catalana, por la que, como escritores e intelectuales españoles, no tenemos sino respeto y admiración, dentro del cual el País Valenciano ha tenido y tiene un lugar tan relevante.
Dámaso Alonso, Jesús Pabón, Antonio Buero Vallejo, Tomás Navarro, Pedro Laín Entralgo, José María Peman, Vicente Aleixandre, Fernando Lázaro Carreter, Alonso Zamora Vicente, Salvador de Madariaga, Marqués de Lozoya, Miquel Batllori, Camilo José Cela, Rafael Lapesa, Manuel Alvar y José Antonio Maravall. —-   1975, ratificado 1980.

Imprès val-cat

En estudios científicos sobre datos “de paternidad” (ADN), que són irrebatibles, resultó también que los genes más similares a los de los valencianos eran…los de los catalanes (estudio publicado el 15 de junio de 1995 en “Levante”). Luego no hay ninguna duda del origen de los valencianos.

-Por no hablar de la multitud de apellidos valencianos muy usuales, que son nombres de ciudades catalanas como: Valls, Solsona, Balaguer, Tàrrega, Cardona, Igualada, Agramunt, Roses, Piera, Blanes, Girona, Tortosa, Ripoll, Reus, Manresa… O también: Figueres, Vendrell, Perpinyà, Lleida, Tamarit, Masnou, Vic(h) e incluso Barcelona y Barceló.
-También de pueblos catalanes más pequeños, como: Bellmunt, Albiol, Cases, Biosca, Alzina, Martorell, Claramunt, Corbera, Costa, Mur(r)a, Aguilar, Alberola, Clarà, Coll, Colomer, Eres, Bigues, Boix, Bosc(h), B(r)u(r)guera, Casanova, Fàbrega, Fonollosa / Fenollosa, Forés, Marçà (Marzà), Miralles, Montagut, Mon(t)ferrer, Mon(t)lleó, Mora, Navàs, Peralta…), Prat(s), Prades, Pujal(t) / Puchalt, Ribelles, Sanaüja / Sanahuja, Soler, Sorribes, Ulldemolins, Vilaplana, Vilar, etc.
comarcas: Ripollés, Gironés, Rosselló, Vallès, Garrigues, Vallespir… o gentilicios catalanes: Cerdà (de Cerdanya), Pallarés (de Pallars), Català i Catalán, Llobregat…
Hay comarcas con el mismo nombre en Catalunya y en València: Mariola, Riberes, Plana… Y poblaciones con igual nombre al norte y al sur: Castelló, Montserrat, Sallent, Vilanova, El Puig, La Pobla, Portell, Quart, Querol, Rosell, Torrent, Altet, Montornés, Figueroles, La Llosa, Lledó, Ondara, Oliva, Vallbona, Viver…. Un pueblo, Miramar, existe en Catalunya, València y Balears.
Celebramos Sant Joan con fuegos desde Perpinyà a Alacant, hacemos “mones” de Pascua, castellers (Moixeranga en Algemesí), a les Illes, algunos pueblos valencianos como Catí gastan barretina, y el “llit” del Túria antiguamente se llamaba “Rambla”, en la ciudad de Alacant también tienen su famosa “Rambla”, como “les rambles” de todas las ciudades catalanas. La gastronomía de dieta mediterránea (all-i-oli , pa amb tomata, mones… ), las fiestas (2º Dia de Navidad y de Pascua.. ) y muchos otros detalles nos aproximan.

EL VALENCIANO ES CATALAN IGUAL QUE EL EXTREMEÑO O EL COLOMBIANO ES CASTELLANO.
LOS VALENCIANOS VENIMOS DE LOS CATALANES, COSA QUE SIEMPRE EN TODA LA HISTORIA SE HA AFIRMADO CON ROTUNDIDAD Y QUE SOLO POR SUCIA POLITIQUERIA SE NIEGA.

Unos pocos ejemplos entre otros muchos:

S. XIII: En el “Libre del Repartiment” vienen los pueblos originarios de los cristianos que repueblan el Reino de València. Casi un 80% proceden de Catalunya. En Burriana es el 80%, en Castelló se llega al 90% de repobladores catalanes, en València más del 55%, en Orihuela el 60%, etc.
Capitulo CLXXI de “Les Quatre Grans Cròniques” de Ramon Muntaner (1265-1336): “Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb e de l’encontrada. E és costum de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja fins a la nit…”. Es decir que en Segorbe en aquella epoca se consideraban catalanes, de hecho tienen aun hoy una torre con el nombre en puro catalán, que se llama “Torre del Botxí”, o sea, Torre del Verdugo.
1311: Ramon Muntaner se casa con na Valençona, de València: “E és veritat que jo, Ramon Muntaner, en aquella saó, venguí en Sicília, de Romania, e demaní llicència al senyor rei que li plagués que jo pugués anar en les parts de Catalunya e prendre ma muller que havia afermada fadrina en la ciutat de València. (“Les Quatre Grans Cròniques”, cap. CCLI ó CCXXXV).
1316: Testamento de na Guillelma, mujer de Salvador Pedrosell, ciudadano de València: deja dinero para liberar “cautivos catalanes de la ciudad de València” (“captivis catalanis oriundis de civitate Valentie”) de tierras de sarracenos.
1352: Capítulo 5 de la Crònica del Cerimonioso sobre una tempestad en Sicilia: “No se’n perdé alguna, sinó una galea dels catalans que era de València“.
1370: Bernat de Miracle, “savi en dret” (doctor en derecho, jurista) de València: “entre los quals catalans que hi moriren hi morí En Johan Roca, jove, mercader de València”, etc.
1392: Los concejales valencianos se dirigen a los de Mallorca lamentándose de la inseguridad que hay en la mar: “On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines?”.
1399: Los jurados de València se dirigen a los diputados del General de Catalunya para agradecerles la galera que les prestaron para dar “a aquells durs càstichs, terrible terror e punició condigna de tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació.
1414: Vicent Ferrer llama Catalunya a la València de habla catalana, al predicar a la comarca de Serranos: “Vosaltres de la Serrania, que estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets un vocable castellà e altre català”.
S. XV: Los Papas Borja, procedentes de Xàtiva, eran llamados catalanes por todos (“O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani”) y por sí mismos (Calixto III se llamaba “papa catalanus” y considera su pontificado como “gloria nationis catalanae”).
1539: Colofón de la traducción al castellano de las poesías de Ausiàs March hecha en València por Baltasar de Romaní (1ª edición) : “Las obras del famosíssimo philosofo y poeta mossen Osias Marco, cavallero Valenciano de nación Catalan… y en la
1553: 2ª edición en Sevilla, el autor constata que el poeta de València y señor de Beniarjó era “caballero valenciano de nación catalán”,
1554: Matteo Bandello, Novelle I: Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non c’è piu lasciva e amorosa città” (València, gentil y muy noble, que en toda Cataluña no hay ciudad más lasciva y amorosa).
1566: El burrianense Martí de Viciana en su “Crònica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia”: “En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana; porque en la conquista se pobló más de catalanes que de otras naciones.”
1604: J. Pujades. Dietari: “Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders vells catalans”
1610-1611: Gaspar Escolano, Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia: “Como fue poblado casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua (..) por más de 300 años han pasado los deste reyno debajo del nombre de catalanes (..) por ser todos de una misma lengua y nación”.
1766: El castellonense Josep Climent, en el Sermón de entronización como obispo de Barcelona: Casi todos los valencianos somos catalanes (…) debeis reconocerme como paisano vuestro”.
1778: F. Cerdà, Notas al Canto del Turia: “Bajo el nombre de catalanes se entendían éstos y los valencianos, por ser todos de una misma lengua…”
1876: B. Oliver, Código de las costumbres de Tortosa: “Este hecho […] arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen a nuestros ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad“.

Imprès val-cat

Timbre s. XX.

1908: Poeta Miquel Duran: “Jo, valencià, nascut a València, afirme que la meua pàtria és Catalunya”.
1930: Teodor Llorente i Falcó, director de “Las Provincias”: “Es indudable que las lenguas que se hablan en Cataluña, Baleares y Valencia, son una misma (…) Querol, uno de los poetas más inspirados y a la vez uno de nuestros mejores cerebros de los modernos tiempos, no titubeó en llamar a sus versos valencianos “Rimas catalanas”; y el mismo Teodoro Llorente era en esto muy transigente”
Lluís Revest, erudito y archivero castellonense firmante de “les Normes de Castelló”: “Creem que la llengua valenciana és, i no res més, la dels catalans qui la portaren quan a la Conquesta; per esta raó és que els filòlegs, anomenant-la del poble qui primer la parlà, la coneixen universalment per catalana”.
1933: Carles Salvador, maestro y escritor: “Valencià de la ciutat de València, declare que sóc català”.
José Martínez Ruiz, Azorín, 1873-1967, escritor de Monòver, Vinalopó, en Una hora de España’, “Cataluña es Valencia, y es Alicante, y es Mallorca”

— ENLLAÇ RELACIONAT —

Vinatea, l’heroi valencià

Vinatea, l’heroi valencià

1332: Ramon Muntaner acaba la “Crònica” a Xirivella, la qual comprèn entre el naixement de Jaume I (1208) i la coronació del Benigne (1328). Literàriament és la millor de les Cròniques catalanes: prosa tensa, fresca, vivaç i directa, influïda per la literatura cavalleresca i jocfloralesca, i amb belles descripcions.

Mallorques es compromet a armar 20 galeres contra Gènova.

Els comtes d’Empúries deixen de viure habitualment a Bellcaire d’Empordà.

L’abat de Ripoll recrimina als nobles llur manca d’adhesió a la croada antigranadina, Arnau Roger II de Pallars li respon que el rei no havia pas satisfet els greuges que li havien presentat a les Corts de Tortosa.

L’autoritària reina Elionor i l’alta noblesa que li dóna suport pressionen perquè el rei faci donacions importants als dos infants (l’hereu de la corona és Pere, fill del rei amb Teresa d’Entença). El Benigne dona Tortosa i vegueria, el marquesat de Camarasa, Albarrasí i bona part del regne valencià (Alacant, Oriola, Guardamar, Xàtiva.

Alzira, Morvedre, Morella, Borriana, Castellò i les Valls d’Elda i Novelda), punts “claus de tots els nostres reialmes” (“Crònica” del Cerimoniós) ja que molts eren de frontera amb Castella, cosa que podia fer bascular la Catalunya sud devers castella en cas de conflicte.

A Tortosa l’oposició a la donació és ofegada per temors i corrupcions: “Per gran spaordiment que foren fets en lo poble de la dita ciutat… e per corrupció d’alguns majorals i regidors…” (“Crònica”).

L’aristocràcia queda migpartida entre un partit pro Elionor (Gonçal Garcia, Ramon Cornell, Bernat de Sarrià, Pere de Xerica) i un altre pro Pere (P. López de Luna, l’arquebisbe de Saragossa, Llop de Conçut, Miquel Pèrez Sabata, Garcia de Lóriz, Ot de Montcada, Vidal de Vilanova, Miquel de Gurrea).

Les viles reials valencianes amenaçades, doncs, amb puja de tributs, envien una delegació al rei presidida pel jurat en cap de València, en Guillem de Vinatea. El famós episodi és relatat a la “Crònica del Cerimoniós” i al “Crestià” d’Eiximenis: Vinatea “hom esforçat”, diu que els magistrats de València són disposats a morir abans de consentir samblants donacions, i si morien, la represalia del poble no estalviaria més vides que els dels sobirans. “Ah, reina! Açò voliets vós oir?” féu el Benigne. Elionor li contestà amb plors irats: “Senyor, no lo consentiria el rey don Alfonso de Castilla, hermano nuestro que no los degollase a todos”. Llavors el Benigne pronuncià aquella sentència tan estimada: “Reina, reina! Lo nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella; car ells tenen a Nós com a senyor, e Nós a ells com a bons vasals e companyons”.

Vinatea, l'heroi valencià

Vinatea ateny la revocació parcial de les donacions. Co revela la sempre precària llibertat catalana de l’Estat valencià, assetjada pels aristòcrates aragonesos i valencians i, en cas com aquest, per la rabiüda intromissió castellana, ben directa, ja.

1332-1334: Els elionoristes comencen a perseguir els partidaris d’en Pere, qui es custodiat a Saragossa pels seus partidaris a fi de protegir sa vida, mentre la perversa Jezabel castellana (precursora de Mª Consuelo Reyna) malda per col.locar castellans als llocs estratègics del regne valencià.

El conflicte politico-familiar va empitjorant. Al final, com veurem, aquesta Jezabel castellana acaba assassinada pel seu nebot Pedro el Cruel, rei de Castella.

12.7.1333: Joan Ximènez d’Urrea dóna Carta Pobla a l’Alcora (L’Alcalatén) a Bernat de Molins i 110 més.

1333: Les naus genoveses embossen les principals rutes marítimes de la Mediterrània Occidental i bloquegen els ports sards i sicilians.

Renovació del conveni Catalunya (ibèrica)-Mallorques contra Gènova.

Les alteracions climàtiques a la Península provoquen una crisi de subsistència.

“Lo Mal Any Primer”, segons les Cròniques catalanes: terrible fam i carestia, gran part de la pagesia pobra en queda afectada. Fam de dos mesos a Barcelona, amb 10.000 morts.

Fi dels anys pròspers i inici de diversos períodes crítics.

Es l’anys d’inflexió de l’ascens/descens del poder político militar de Catalunya. A partir d’ara comença una lentíssima, combinada i desigual decadència: D’ençà el 759 (alliberament de la Catalunya-Nord) fins al 1333 fan 574 anys de creixença. Des de llavors fins ara, 1998, fan 665 anys de desigual decadència.

primavera 1334: Aixecament popular a Barcelona contra el draper Pere Junyol i altres consellers, acusats pel poble d’acaparar blat per a l’especulació.

1335-1347: Construcció de l’església parroquial de Conesa (Conca de Barberà), pels mestres d’obres de Guimerà i de Montblanc.

Vinatea, l'heroi valencià

11.1335: Malalt el Benigne, Elionor fot el camp a la Cort castellana amb sos dos cadells, per escapar de la possible venjança d’en Pere l’hereu.

17.1.1335: El Benigne mor a Barcelona d’hidropesia.

Història valenciana

Història valenciana

UN PAÍS “ESTRANY”: ESPANYA
“Primera, que com a pelegrí i foraster sentes totes les coses com a estranyes i alienes, de manera que el teu vestit sia tan estrany al teu sentit com si fos propi d’Espanya o de l’Índia” (“Tractat de la vida espiritual”, de St. Vicent Ferrer, 1350-1419, frare dominic i predicador valencià internacional).

LA PRIMERA PONENTADA
“…a gran inducció de la dita reina e altres dessús dits, atorgà de fer donació perpetual al dit infant En Ferrando, de les viles de Xàtiva, que ara és ciutat, d’Algesira, de Murvedre, de Maella, de Borriana e de Castelló, e per tots los dits llocs tramès sos missatgers especials…”  “…e d’açò hagueren recorriment a la ciutat de València que els n’ajudàs, com en altra manera se tenim tots per perduts” “…e tota l’altra gent de la ciutat anassen al reial del senyor rei e que morís tota persona que s’hi atrobàs de casa del dit senyor, sinó tan solament lo senyor rei, e la reina, e l’infant don Ferrando” “− Anem, que pus que són fetes les ordinacions, jo m’ho aventuraré de dir, que no hi planyeré la mia vida; e si em mata lo senyor rei, morré per lleialtat. E així, pus que jo maventur de dir-ho, bé us podets vosaltres aventurar d’anar-hi−.” “En Guillem de Vinatea proposà e dix, que aitals donacions faés ne consentís, com havia, car allò no volia àls dir sinó tolre e separar lo regne de València de la corona d’Aragó, car separats les viles e llocs tan apropiats, com aquells eren, de la ciutat de València, València no seria res; per què ells no consentien en les dites donacions, ans hi contradirien; e que es meravellaven fort d’ell e de son consell que en tal punt los posassen davant, car posaven-los en punt d’ésser traïdors” “E lo senyor rei respòs: − Reina, reina! El nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor e nós a ells com a bons vassals e companyons” (“Crònica de Pere el Cerimoniós”, 1342-1385, memòries del rei Pere III “el del Punyalet”, 1319-1387, monarca de la Corona catalano-aragonesa).

800px-Estàtua_de_Jaume_I_a_València

LA BELLA TERRA VALENCIANA
“…e aprés si pensats nostre Senyor Déu quina ciutat e quina terra vos ha comanda: car dien los qui gran temps l’han posseïda, que si Paradís és en la terra, que en regne de València és; e, verdaderament, clara experiència nos ensenya que aquesta és una de les pus assenyalades teres del món, si pensats en totes les sues nobleses,…” (Fra Francesc Eiximenis, ca.1330-1409, escriptor best-seller i franciscà català).  “La vint-e-terça, que la terra per especial gràcia és així alegra e plasent que sol l’esguard enamora los hòmens que hi vénen d’altres terres que no se’n poden eixir sinó ab desplaer.” (Fra Francesc Eiximenis, ca.1330-1409, escriptor best-seller i franciscà català).
“…així com dit és comunament l’obra comuna de terra es fa a Paterna e a Carçre, així, com gerres, cànters, olles, terrassos, escudelles, cresols, llibrells, rajoles, teules e semblants coses moltes. Mas sobretot és la bellesa de l’obra de Manizes, daurada e maestrívolment pintada, que ja tot lo món ha enamorat, en tant que lo papa e los cardenals e los prínceps del món per especial gràcia la requeren e estan meravellats que de terra se puixa fer obra així excel·lent e noble” (Fra Francesc Eiximenis, ca.1330-1409, escriptor best-seller i franciscà català).

UNES ANOTACIONS SOBRE LA HISTÒRIA I CARÀCTER VALENCIANS

Consolatnormal_Angel_Custodi_Regne_Valencia

LA LLIBERTAT RESISTINT
“E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devisió neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per que és mester que d’aquest pas se guarden ; que mentre tots tres sien d’una volença, no temen tot l’altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics”  (Crònica 292, Exempli de la Mata de Jonc d’en Muntaner, escrit a la seva Alqueria de Xirivella, L’Horta, bella paràbola i profecia d’unitat entre els reialmes de la Confederació Catalano-aragonesa).
“− Anem, que pus que són fetes les ordinacions, jo m’ho aventuraré de dir, que no hi planyeré la mia vida; e si em mata lo senyor rei, morré per lleialtat. E així, pus que jo maventur de dir-ho, bé us podets vosaltres aventurar d’anar-hi−.” “En Guillem de Vinatea proposà e dix, que aitals donacions faés ne consentís, com havia, car allò no volia àls dir sinó tolre e separar lo regne de València de la corona d’Aragó, car separats les viles e llocs tan apropiats, com aquells eren, de la ciutat de València, València no seria res; per què ells no consentien en les dites donacions, ans hi contradirien; e que es meravellaven fort d’ell e de son consell que en tal punt los posassen davant, car posaven-los en punt d’ésser traïdors” “E lo senyor rei respòs: − Reina, reina! El nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor e nós a ells com a bons vassals e companyons” (“Crònica de Pere el Cerimoniós”, 1342-1385, memòries del rei Pere III “el del Punyalet”, 1319-1387, monarca de la Corona catalano-aragonesa).
«Qual poble és en lo món que sia així franc de franqueses e llibertats ni que sia així liberal com vosaltres?» (Martí I “l’Humà” o “l’Eclesiàstic”, 1356-1410, rei de la Confederació Catalano-aragonesa).

L’HYBRIS DEL PRINCIPI DE LA DECADÈNCIA
1392: Els regidors de València escriuen als de Mallorca tot planyent-se de la inseguretat que hi ha a la mar per la pirateria barbaresca (berber): “On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines? E preferint-nos a fer sobre açó, ensems ab vós e ab Catalunya”.
“…som forçat meravellar-me d’on pogués ressortir tanta malícia: ésser dins lo si de la pàtria home de la nostra pròpia nació, natural català, de prosàpia e sang real, davallant per recta e legítima línia masculina, de nostra llengua e ab nostres costums, tot lo temps de la sua vida en lo mig de les entràmenes de Catalunya nodrit e criat, besnét del rei e havent per muller la germana del rei Martí, darrerament mort” (“La fi dels Infants d’Aragó”, de Joan Roís de Corella, 1435-1497, religiós valencià i lletraferit renaixentista, parlant de l’entronització de la Dinastia castellana dels Trastàmara, a Casp, 1410).
S. XV: Joanot Martorell profetitza que València “vendrà per temps en gran decaïment”: “d’açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada…” “Som com els ases de Sòria, que porten or i mengen palla” (“Tirant lo Blanch”, la 1ª novel·la moderna).
“O Dio! La Chiesa romana in mani dei catalani!” (Els italians davant el poder que adquiria la famíla valenciana dels Borja a la cúria romana, s. XV-XVI).
“…Llevau-los les traves,    fluixau lo cabestre,
jaquiu-los anar,      a regna ben solta,
i de tals deixebles      jamés siau mestre,
que per molt que fósseu     subtil i més destre,
eixir no en porieu   sens molta revolta” (“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València”, ca. 1490).

2710821411540

EL SOTMETIMENT
En Lluís de Milà, en un debat entre diversos nobles, fa dir a la dama Joana Pallars: “Señora doña Violant: Amagau lo Valencià, que Castellans van per la terra: que per burlar de nostra llengua nos furten les paraules, y porten les a Castella per a fer farçes ab ella, que mones
son de Valencia, parlant ab reverencia” (Lluís del Milà, a “El Cortesà”).
1554: Matteo Bandello. Novelle I: “Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non és più lasciva e amorosa città”.
“FÀBIO, ciutadà.- Com de la vostra Pàtria antiga?
D. PEDRO, Valencià- Sí, que los valencians d’ací de Catalunya són eixits, i los llinatges que d’ací no tenen lo principi, no els tenim per tan bons, i la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastornada. (…)
LÍBIO, cavaller.- En nostres dies sí, mas lo temps atràs no la tenien sinó molt grossera …i no dic que la castellana no sia gentil llengua i per tal tinguda, i també confesse que és necessari saber-la les persones principals perquè és l’espanyola que en tota l’Europa se coneix, però condemne i reprove l’ordinàriament parlar-la entre nosaltres perquè d’açò se pot seguir que poc a poc se lleve de rael la de la Pàtria, i així pareixeria ser per los castellans conquistada.
D. PEDRO, Valencià- No estic mal ab lo que dieu, que cert ja comença de passar la ralla aquest abús, tant i més que ací, allà en València, entre nosaltres jo tindria per bé que es consideràs per tots açò” “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, 1557, de Cristòfor Despuig, 1510–ca. 1574?, escriptor i humanista, procurador en cap de Tortosa.
1559: Jaume Rasquin –valencià fill d’un mercader francés- emprén expedició a Rio de Plata amb més de 100 valencians (cosa rara que súbdits catalanoaragonesos anassen a Amèrica en aquest segle, però es tracta d’una mena d’“Enrolate en la Legión”). Un dels expedicionaris, castellà, observa que “Todos o los más valencianos que iban en el viaje eran hombres de bando (=bandoleros) y homicidas y fugitivos, ecepto algunos caballeros que iban muy honrados, más al fin son valencianos y de menil condición, porque son de cuadrilla”.
1604: J. Pujades. Dietari: “Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders vells catalans. Y si es mantenen tenen rahó”
1625: Pere Joan Porcar, al seu Dietari: Els “malaventurats, i molls, i temerosos, i amedrentats valencians” (Porcar) hi claudiquen: més càrregues fiscals per “oprimir el poble” i tot per nodrir guerres de religió remotes. Desmantellament total de qualsevol força rectora del regne teòricament sobirà: L’aristocràcia valenciana queda definitivament liquidada a Montsó com a força rectora valenciana amb un gest melodràmatic de despotisme reial per atènyer uns impost exhorbitants per a la guerra: “Aquí yace un reino entero…” dirà un epigrama anònim “que ixqué el dia que fón vençut el Estament Militar”.
Ca. 1640: “Quiere el Conde-Duque vengarse también de los Valencianos, porque no fiándose dellos dixo a su embaxador estas palabras: de modo que más estiman los de Valencia a los Cathalanes que a su Rey” (Document publicat per Josep Coloreu, 1880). Aquest text deixa veure que hi ha un sòlid sentiment d’unitat nacional entre principatins i valencians front a l’engallament de la Monarquia castellana.

cart4lrp1960

EL PROCÈS PER L’EXTERMINI: “ÀNIMES DE BRONZE”
“Los castellanos quieren quitarnos aún la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo género humano” (1763, Gregori Maians i Siscar, 1699-1781, erudit, historiador, lingüista i polígraf valencià, d’Oliva, la Safor).
“Poble espanyol, ets de plànyer! En els mateixos béns que la natura t’ha prodigat, trobes la causa de la teva eterna misèria; la bellesa del teu país i les seves riqueses naturals són justament les causes de la teva indolència i de la teva incúria, igual que les mines de Mèxic i del Perú han nodrit el teu orgull i els teus prejudicis. Heus ací una opinió que, a primer cop d’ull, semblarà paradoxa; és el lector qui l’ha de meditar i l’ha d’apreciar. Qui dubta que Espanya ha de
menester una regeneració que no ha d’ésser sinó el resultat d’una invasió estrangera, l’única que pot reanimar en el cor dels espanyols aquell fogar de patriotisme i d’emulació que perilla d’extingir-se totalment? Si Espanya ha de reprendre el seu gloriós lloc en la gran família europea, ens fa molta feredat per ella que no sia a costa del més terrible daltabaix. Sols el llamp pot despertar aquests esperits de bronze” (“Història de ma vida”, de Giacomo Casanova [Jacques Casanova de Seingalt], 1725-1798, aventurer i gran bandarra venecià, parlant especialment de la decadència que veu a la ciutat de València, 1769).
“Faltava poc per arribar a València, allò eren els afores, el poblet del Grau, a mitja milla de València. Allà podríem agafar un tren que eixiria una mica més tard o, si no, allà esperant, simples carros de dues rodes amb un sostre de lona, una mica més grans que els Simons i menors que els nostres carros del pa, però més alts, i amb coixins. En el punt de desembarcament ens vam veure assetjats per xicons bruns i carregadors d’aspecte ferèstec, s’empenyien i copejaven els uns als altres, se’ns tiraven damunt barallant-se per portar els nostres equipatges fins a la duana”
“Vaig eixir a un carrer molt concorregut que em va conduir fins a una plaça ampla, per on la gent transitava a peu o cavalcant en mules. La majoria eren llauradors, d’aspecte fornit, amb pintorescos vestits. Portaven “saragüells”, una mena de pantalons curts amb les cames fins als genolls nus, les sandàlies de cuir anaven lligades per damunt de les calces blaves; també un faixí vermell i una camisola verda herba amb cordons, el pit nu i, penjant de l’espatlla, la típica manta de ratlles. Al cap, un drap a manera de turbant, i a sobre un barret de palla d’ala ampla; era una cosa portentosa. D’altra banda, aquesta gent no té bona fama, diuen que porten la navalla molt solta al cinturó; fa anys anaven sempre de baralla amb els veïns de la ciutat, que per la seva banda, semblen d’una altra raça -cosa que llurs cabelleres rosses semblen indicar” (“Viatge per Espanya: de Perpinyà a Màlaga”, a València, per Hans Christian Andersen, 1805-1875, escriptor danès de famoses rondalles).
“Això era el detall que el consolava de la seva misèria, especialment la corbata, ornament que ningú no portava en tot el rodal i ell la lluïa a tall de suprema distinció; una mena el Toisó d’Or de l’horta” “D’on era el mestre? Totes les veïnes ho sabien: de molt lluny, d’allà de la xurreria. I de bades se’n demanaven més explicacions, ja que per a la ciència geogràfica de l’horta tot el que no parla valencià és de la xurreria” “N’hi havia entre ells que portaven dos mesos a l’escola i obrien desmesuradament els ulls i es grataven el clatell sense entendre allò que el mestre volia dir-los amb unes paraules mai sentides en la barraca pairal” “És la torxa que brilla i dissol les ombres de barbàrie d’aquesta horta. Sense mi, què serien vostès? Unes bèsties, i perdó per la paraula” (“La Barraca”, 1898, novel·la de Vicente Blasco Ibàñez, 1867-1928, escriptor i polític republicà valenciano-aragonès).
“València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional” (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Història valenciana

Caps indígenes reten homenatge als amos colonials de la metròpoli

“LA LLAVOR MALVADA”
“Te quiero un huevo” (Francisco Camps).
“Es para descojonarse, como quiere Camps a Alvarito” (Francisco Correa).
“Alvarito tiene la facultad que donde cae bien, cae de puta madre” (Pablo Crespo).
“Empaqueté el traje, metí los zapatos en la bolsa y preparé el tique como siempre. Lo dejé en la caja, él vino, se acercó, pensé que me iba a dar el dinero pero me dio la mano… Y me dijo gracias, gracias” (María Calero, caixera de Forever Young).
“Camps me dijo: sácame de ésta y aquí abajo no te faltará de nada” (José Tomás).
“Un bolso de Louis Vuitton es un regalo absolutamente habitual” (Rita Barberà).

SENEFA 002

ALGUNES CONCLUSIONS:
La culpa de l’actual situació del PV és molt compartida: un poble valencià “ajustadís” i fluix, unes capes dominants convenencieres i botifleres, una invasió massiva de colons adoctrinats per colonitzar-nos i, sobretot, un Estat racista i imperialista.
“Una nació roman forta mentre es preocupa dels seus problemes reals, i comença la seva decadència quan prefereix ocupar-se dels detalls accessoris” (Arnold Joseph Toynbee, 1889-1975, reformador i gran historiògraf anglès).
“La major saviesa que existeix és la de conèixer-se a un mateix” (Galileo Galilei, 1564-1642, astrònom italià acaçat per la Inquisició).
“Sabem el que som, però no el que podem ser” (William Shakespeare, 1564-1616, el major dramaturg en llengua anglesa).
“Com pot un hom aprendre a conèixer-se a si mateix? No mai per la reflexió, sinó per l’acció. Procura de fer el teu deure, i sabràs allò que hi ha en tu” “L’home sols es coneix a si mateix a través de l’acció” (Johan Wolfgang von Goethe, 1749-1832, científic, novel·lista, dramaturg i poeta, cim de les lletres alemanyes).
“Coneix-te. Accepta’t. Supera’t” (Agustí de Bona, 354-430, arquitecte de l’Església d’Occident).

valencia valenciana i oberta a tothom

Unes anotacions sobre la història i caràcter valencians

UNES ANOTACIONS SOBRE LA HISTÒRIA I CARÀCTER VALENCIANS

LA LLIBERTAT RESISTINT

  • “E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devisió neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per que és mester que d’aquest pas se guarden ; que mentre tots tres sien d’una volença, no temen tot l’altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics”  (Crònica 292, Exempli de la Mata de Jonc d’en Muntaner, escrit a la seva Alqueria de Xirivella, L’Horta, bella paràbola i profecia d’unitat entre els reialmes de la Confederació Catalano-aragonesa).

Unes anotacions sobre la història i caracter valencians 04

  • “− Anem, que pus que són fetes les ordinacions, jo m’ho aventuraré de dir, que no hi planyeré la mia vida; e si em mata lo senyor rei, morré per lleialtat. E així, pus que jo maventur de dir-ho, bé us podets vosaltres aventurar d’anar-hi−.” “En Guillem de Vinatea proposà e dix, que aitals donacions faés ne consentís, com havia, car allò no volia àls dir sinó tolre e separar lo regne de València de la corona d’Aragó, car separats les viles e llocs tan apropiats, com aquells eren, de la ciutat de València, València no seria res; per què ells no consentien en les dites donacions, ans hi contradirien; e que es meravellaven fort d’ell e de son consell que en tal punt los posassen davant, car posaven-los en punt d’ésser traïdors” “E lo senyor rei respòs: − Reina, reina! El nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor e nós a ells com a bons vassals e companyons” (“Crònica de Pere el Cerimoniós”, 1342-1385, memòries del rei Pere III “el del Punyalet”, 1319-1387, monarca de la Corona catalano-aragonesa).
  • «Qual poble és en lo món que sia així franc de franqueses e llibertats ni que sia així liberal com vosaltres?» (Martí I “l’Humà” o “l’Eclesiàstic”, 1356-1410, rei de la Confederació Catalano-aragonesa).

L’HYBRIS DEL PRINCIPI DE LA DECADÈNCIA

  • 1392: Els regidors de València escriuen als de Mallorca tot planyent-se de la inseguretat que hi ha a la mar per la pirateria barbaresca (berber): “On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines? E preferint-nos a fer sobre açó, ensems ab vós e ab Catalunya”.
  • “…som forçat meravellar-me d’on pogués ressortir tanta malícia: ésser dins lo si de la pàtria home de la nostra pròpia nació, natural català, de prosàpia e sang real, davallant per recta e legítima línia masculina, de nostra llengua e ab nostres costums, tot lo temps de la sua vida en lo mig de les entràmenes de Catalunya nodrit e criat, besnét del rei e havent per muller la germana del rei Martí, darrerament mort” (“La fi dels Infants d’Aragó”, de Joan Roís de Corella, 1435-1497, religiós valencià i lletraferit renaixentista, parlant de l’entronització de la Dinastia castellana dels Trastàmara, a Casp, 1410).
  • S. XV: Joanot Martorell profetitza que València “vendrà per temps en gran decaïment”: “d’açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada…” “Som com els ases de Sòria, que porten or i mengen palla” (“Tirant lo Blanch”, la 1ª novel·la moderna).
  • “O Dio! La Chiesa romana in mani dei catalani!” (Els italians davant el poder que adquiria la família valenciana dels Borja a la cúria romana, s. XV-XVI).
  • “…Llevau-los les traves,    fluixau lo cabestre,
    jaquiu-los anar,      a regna ben solta,
    i de tals deixebles      jamés siau mestre,
    que per molt que fósseu     subtil i més destre,
    eixir no en porieu   sens molta revolta”
    (“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València”, ca. 1490).

EL SOTMETIMENT

  • En Lluís de Milà, en un debat entre diversos nobles, fa dir a la dama Joana Pallars: “Señora doña Violant: Amagau lo Valencià, que Castellans van per la terra: que per burlar de nostra llengua nos furten les paraules, y porten les a Castella per a fer farçes ab ella, que mones son de Valencia, parlant ab reverencia” (Lluís del Milà, a “El Cortesà”).
  • 1554: Matteo Bandello. Novelle I: “Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non és più lasciva e amorosa città”.
  • “FÀBIO, ciutadà.- Com de la vostra Pàtria antiga?
  • D. PEDRO, Valencià- Sí, que los valencians d’ací de Catalunya són eixits, i los llinatges que d’ací no tenen lo principi, no els tenim per tan bons, i la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastornada. (…)
  • LÍBIO, cavaller.- En nostres dies sí, mas lo temps atràs no la tenien sinó molt grossera …i no dic que la castellana no sia gentil llengua i per tal tinguda, i també confesse que és necessari saber-la les persones principals perquè és l’espanyola que en tota l’Europa se coneix, però condemne i reprove l’ordinàriament parlar-la entre nosaltres perquè d’açò se pot seguir que poc a poc se lleve de rael la de la Pàtria, i així pareixeria ser per los castellans conquistada.
  • D. PEDRO, Valencià- No estic mal ab lo que dieu, que cert ja comença de passar la ralla aquest abús, tant i més que ací, allà en València, entre nosaltres jo tindria per bé que es consideràs per tots açò” “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, 1557, de Cristòfor Despuig, 1510–ca. 1574?, escriptor i humanista, procurador en cap de Tortosa.

Unes anotacions sobre la història i caracter valencians 01

  • 1559: Jaume Rasquin –valencià fill d’un mercader francés- emprén expedició a Rio de Plata amb més de 100 valencians (cosa rara que súbdits catalanoaragonesos anassen a Amèrica en aquest segle, però es tracta d’una mena d’“Enrolate en la Legión”). Un dels expedicionaris, castellà, observa que “Todos o los más valencianos que iban en el viaje eran hombres de bando (=bandoleros) y homicidas y fugitivos, ecepto algunos caballeros que iban muy honrados, más al fin son valencianos y de menil condición, porque son de cuadrilla”.
  • 1604: J. Pujades. Dietari: “Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders vells catalans. Y si es mantenen tenen rahó”
  • 1625: Pere Joan Porcar, al seu Dietari: Els “malaventurats, i molls, i temerosos, i amedrentats valencians” (Porcar) hi claudiquen: més càrregues fiscals per “oprimir el poble” i tot per nodrir guerres de religió remotes.
  • Desmantellament total de qualsevol força rectora del regne teòricament sobirà: L’aristocràcia valenciana queda definitivament liquidada a Montsó com a força rectora valenciana amb un gest melodràmatic de despotisme reial per atènyer uns impost exhorbitants per a la guerra: “Aquí yace un reino entero…” dirà un epigrama anònim “que ixqué el dia que fón vençut el Estament Militar”.
  • Ca. 1640: “Quiere el Conde-Duque vengarse también de los Valencianos, porque no fiándose dellos dixo a su embaxador estas palabras: de modo que más estiman los de Valencia a los Cathalanes que a su Rey” (Document publicat per Josep Coloreu, 1880). Aquest text deixa veure que hi ha un sòlid sentiment d’unitat nacional entre principatins i valencians front a l’engallament de la Monarquia castellana.

EL PROCÈS PER L’EXTERMINI: “ÀNIMES DE BRONZE”

  • “Los castellanos quieren quitarnos aún la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo género humano” (1763, Gregori Maians i Siscar, 1699-1781, erudit, historiador, lingüista i polígraf valencià, d’Oliva, la Safor).
  • “Poble espanyol, ets de plànyer! En els mateixos béns que la natura t’ha prodigat, trobes la causa de la teva eterna misèria; la bellesa del teu país i les seves riqueses naturals són justament les causes de la teva indolència i de la teva incúria, igual que les mines de Mèxic i del Perú han nodrit el teu orgull i els teus prejudicis. Heus ací una opinió que, a primer cop d’ull, semblarà paradoxa; és el lector qui l’ha de meditar i l’ha d’apreciar. Qui dubta que Espanya ha de
    menester una regeneració que no ha d’ésser sinó el resultat d’una invasió estrangera, l’única que pot reanimar en el cor dels espanyols aquell fogar de patriotisme i d’emulació que perilla d’extingir-se totalment? Si Espanya ha de reprendre el seu gloriós lloc en la gran família europea, ens fa molta feredat per ella que no sia a costa del més terrible daltabaix. Sols el llamp pot despertar aquests esperits de bronze” (“Història de ma vida”, de Giacomo Casanova [Jacques Casanova de Seingalt], 1725-1798, aventurer i gran bandarra venecià, parlant especialment de la decadència que veu a la ciutat de València, 1769).
  • “Faltava poc per arribar a València, allò eren els afores, el poblet del Grau, a mitja milla de València. Allà podríem agafar un tren que eixiria una mica més tard o, si no, allà esperant, simples carros de dues rodes amb un sostre de lona, una mica més grans que els Simons i menors que els nostres carros del pa, però més alts, i amb coixins. En el punt de desembarcament ens vam veure assetjats per xicons bruns i carregadors d’aspecte ferèstec, s’empenyien i copejaven els uns als altres, se’ns tiraven damunt barallant-se per portar els nostres equipatges fins a la duana”
  • “Vaig eixir a un carrer molt concorregut que em va conduir fins a una plaça ampla, per on la gent transitava a peu o cavalcant en mules. La majoria eren llauradors, d’aspecte fornit, amb pintorescos vestits. Portaven “saragüells”, una mena de pantalons curts amb les cames fins als genolls nus, les sandàlies de cuir anaven lligades per damunt de les calces blaves; també un faixí vermell i una camisola verda herba amb cordons, el pit nu i, penjant de l’espatlla, la típica manta de ratlles. Al cap, un drap a manera de turbant, i a sobre un barret de palla d’ala ampla; era una cosa portentosa. D’altra banda, aquesta gent no té bona fama, diuen que porten la navalla molt solta al cinturó; fa anys anaven sempre de baralla amb els veïns de la ciutat, que per la seva banda, semblen d’una altra raça -cosa que llurs cabelleres rosses semblen indicar” (“Viatge per Espanya: de Perpinyà a Màlaga”, a València, per Hans Christian Andersen, 1805-1875, escriptor danès de famoses rondalles).
  • “Això era el detall que el consolava de la seva misèria, especialment la corbata, ornament que ningú no portava en tot el rodal i ell la lluïa a tall de suprema distinció; una mena el Toisó d’Or de l’horta” “D’on era el mestre? Totes les veïnes ho sabien: de molt lluny, d’allà de la xurreria. I de bades se’n demanaven més explicacions, ja que per a la ciència geogràfica de l’horta tot el que no parla valencià és de la xurreria” “N’hi havia entre ells que portaven dos mesos a l’escola i obrien desmesuradament els ulls i es grataven el clatell sense entendre allò que el mestre volia dir-los amb unes paraules mai sentides en la barraca pairal” “És la torxa que brilla i dissol les ombres de barbàrie d’aquesta horta. Sense mi, què serien vostès? Unes bèsties, i perdó per la paraula” (“La Barraca”, 1898, novel·la de Vicente Blasco Ibàñez, 1867-1928, escriptor i polític republicà valenciano-aragonès).

Unes anotacions sobre la història i caracter valencians 03

  • “València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional” (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
  • “LA LLAVOR MALVADA”
  • “Te quiero un huevo” (Francisco Camps).
  • “Es para descojonarse, como quiere Camps a Alvarito” (Francisco Correa).
  • “Alvarito tiene la facultad que donde cae bien, cae de puta madre” (Pablo Crespo).
  • “Empaqueté el traje, metí los zapatos en la bolsa y preparé el tique como siempre. Lo dejé en la caja, él vino, se acercó, pensé que me iba a dar el dinero pero me dio la mano… Y me dijo gracias, gracias” (María Calero, caixera de Forever Young).
  • “Camps me dijo: sácame de ésta y aquí abajo no te faltará de nada” (José Tomás).
  • “Un bolso de Louis Vuitton es un regalo absolutamente habitual” (Rita Barberà).

 

ALGUNES CONCLUSIONS

  • El desastre al País Valencià té responsabilitats compartides: un poble valencià “ajustadís” i fluix, unes capes dominants convenencieres i botifleres, una invasió massiva de nouvinguts adoctrinats per colonitzar-nos i, sobretot, un Estat discriminatori, enyoradís de l'”Imperio”.
  • “Una nació roman forta mentre es preocupa dels seus problemes reals, i comença la seva decadència quan prefereix ocupar-se dels detalls accessoris” (Arnold Joseph Toynbee, 1889-1975, reformador i gran historiògraf anglès).

Unes anotacions sobre la història i caracter valencians 02

  • “La major saviesa que existeix és la de conèixer-se a un mateix” (Galileo Galilei, 1564-1642, astrònom italià acaçat per la Inquisició).
  • “Sabem el que som, però no el que podem ser” (William Shakespeare, 1564-1616, el major dramaturg en llengua anglesa).
    “Com pot un hom aprendre a conèixer-se a si mateix? No mai per la reflexió, sinó per l’acció. Procura de fer el teu deure, i sabràs allò que hi ha en tu” “L’home sols es coneix a si mateix a través de l’acció” (Johan Wolfgang von Goethe, 1749-1832, científic, novel·lista, dramaturg i poeta, cim de les lletres alemanyes).
  • “Coneix-te. Accepta’t. Supera’t” (Agustí de Bona, 354-430, arquitecte de l’Església d’Occident).

País Valencià (Recopilatori)

STOP – PAREM “Els valencians estem patint un accelerat genocidi lingüístic i cultural”

STOP – PAREM

Els valencians estem patint en carn pròpia un accelerat genocidi lingüístic i cultural

Cap poble que renuncia a les coses pròpies pot anar molt lluny, perquè es divideix, s’autoanul·1a i perd força malbaratant la pròpia riquesa psicològica i material.

  • “Cada lengua que desaparece es una visión del hombre Y del mundo que desaparece” (Octavio Paz)

El menfotisme no és tolerància, ni cap altra virtut. Es peresa i debilitat. És un buit que s’escampa com a la mala herba per tota la societat i l’afona en una grisa i depriment mediocritat. I ja sabem com és de grisa –i alhora kitsch-. desvertebrada i depriment la societat valenciana (un “bon mos” perquè uns altres facen allò que vulguen dels valencians). Sempre amb inútils divisions interiors i sense unitat ni senderi per a actuar de cara a l’exterior.

STOP - PAREM "Els valencians estem patint un accelerat genocidi lingüístic i cultural"STOP - PAREM "Els valencians estem patint un accelerat genocidi lingüístic i cultural"

La nostra llengua segueix amplament marginada a tot arreu. Les lleis que teòricament la protegeixen són incomplertes per les mateixes institucions (ajuntaments, organismes autonòmics, Canal 9 … ).

Diu Martin Luther King: “…el negre de Montgomery mancava de consciència de la seua dignitat d’ésser humà. Havia acceptat que era inferior, que era normal el tracte irracional que rebia: que no estava massa malament el sistema injust que el segregava”.
I James Russell Lawell: “Són esclaus els qui tenen por de parlar a favor dels caiguts i dels dèbils” I Tàcit: “La marca de l’esclau és parlar la llengua dels seus senyors”.

  • “Durant els notres tres segles de Decadència -del XVI al XVIII- de renúncia a la nostra llengua…no tinguérem ni un savi, ni un poeta: vivint rellogats”. (Dr. Carles Cardó).

CENTRE~1

La nostra cultura i història són amagades i folkloritzades. Els mitjans de comunicació són manipulats per fer oblidar tot allò que no naix de I’Espanya profunda.

  • “Un poble deixa de ser analfabet quan aprèn a llegir i escriure… la pròpia historia.” (Paulo Freire).
  • “La llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble.” (Angel Guimerà).
  • “Pongan el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin se darán las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” (Instruccions del Consejo de Castilla als corregidors, 1717, dirigida contra la vençuda Corona d’Aragó).

Els nostres balls i cançons són infravalorats, amagats, no subvencionats i susbtituïts (en ràdio i televisió, també a Canal 9) per uns altres com les sevillanes, molt respectables, però utilitzades sistemàticament per a ofegar el folklore de les altres regions -que tot i ser teòricament igual d’ espanyoles, sembla ser que no tenen dret a la vida-, amb el fi inconfessat de fer-nos a tots segons el patró festívol estàndard suposadament typical Spanish. Fem una crida als nostres conciutadans andalusos per no deixar-se tampoc manipular per aquests interessos bords. I els demanem igualtat i solidaritat. Cal promoure i recuperar els nostres càntics i danses de sempre: albades, valencianes, ball pla, etc.

  • “Perdre la individualitat pròpia i acabar en simple engranatge d’una maquinària és impropi de la dignitat humana.” (Mahatma Gandhi.)
  • “Els poders establerts tendeixen al control, unificació i explotació psíquica dels seus súbdits” (X. Rubert de Ventós.)
  • “Algunes vegades hem fet creure als nostres germans blancs que ens agrada la manera com èrem tractats. Però hem vingut avui ací per alliberar-nos…” (M. Luther King).
  • “Els forasters de Madrid et prenen la taula i et prenen el llit.” (Vell refrany popular.)
  • “Ells ens ensenyaren la por, per ells pansiren les nostres flors. A fi que la flor d’ells cresquera, danyaren i devoraren la nostra…” (Cròniques indígenes sobre la conquesta d’Amèrica pels castellans.)
  • “El peor desprecio es no hacer aprecio”. (Refrany tradicional castellà).

L’espoli econòmic n’és el per què de tot això: Pensem que la raó de fons d’aquests intents tan radicals per despersonalitzar-nos no és altre que el fet que el Govern central xucla quasi un bilió de pessetes netes anuals de la Comunitat Valenciana (en recapten fiscalment més que no n’hi reinverteixen). Donat que les regions de l’Espanya profunda són receptores de diners (al revés que les perifèriques), el Govern de Madrid podria tremolar de pensar que els valencians reclamaren allò que ens xuclen per a la seua administració improductiva i clienielista. Per això es dediquen cruelment a acastellanar-nos en la parla i fer-nos andalusos en els gustos festius.

STOP - PAREM "Els valencians estem patint un accelerat genocidi lingüístic i cultural" 02

I mentre ens venen quincalla com si fóra pedreria fina, ens vam quedar sense TAV (a banda de raons ecològiques, és clar que econòmicament la línea del mediterrani tenia moltes més possibilitats, apostar primer per la deficitària línia Sevilla-Madrid fou només una espanyola política de Felipe Gonzàlez); tenim l’A-7 (Alacant-Barcelona), l’autopista més cara d’Europa (a les Castelles i Sud tenen quasi totes les autopistas gratuïtes); la taronja està abandonada (tot i la riquesa que ha generat i que fins i tot mantingué el règim de Franco en l’època de la fam); el petroli de davant les costes de Castelló i Tarragona (davant mateix del port tarragoní és ben visible com l’extrauen des del fons del mar, per si algú no ho sap), que cobriria mes del 25% de les necessitats valencianes, és silenciosament espoliat per Madrid (amb el silenci còm plice de tots els partits, els “nacionalistes” inclosos) sense cap benefici per als valencians, i això ja dura més de 25 anys; la rneitat o més de les centrals nuclears existents a l’Estat afecten ben directament les terres valencianes, amb el perill d’un nou Txernòbil; els fons de compensació europea també van a parar quasi tots a les Castelles i al Sud; patim desindustrialització (quan la dramàtica reconversió de Sagunt, informes tan prestigiosos coro el de Kawasaki recomanaven exactament el contrari: potenciar els alts forns saguntins); el petit comerç és sistemàticament esclafat des de Madrid per afavorir el gran comerç francès (cosa que no és cap novetat, dura des del principi de l’entronització de la Dinastia dels Borbons, com a part del pacte entre l’Oligarquia castellanoandalusa i l’Estat-gran comerç francès); mentre que ací no cobrem per atur agrari, al Sud són invertits a fons perdut molts milions que no solucionen els problemas de fons perquè no volen tocar els interessos latifundisters: és la PER; les multinacionals han d’inscriure’s i radicar-se a Madrid, i també la borsa de Madrid té exorbitants privilegis respecte a les de València, Barcelona i Bilbo, a part que moltes inversions com el Metro o els Teatres i Museus “Nazionals” a Madrid són pagats majoritàriament per l’Estat, mentre que “a provincias” solen ser ajuntaments i autonomies els que paguen, o hi ha grans desequilibris d’inversions (per ex.: inverteixen més en aeroports a Madrid que al conjunt de tota la resta de l’Estat). Sense totes aquestes ajudes oficialistes de segles, Madrid no seria més que una població de les que té al voltant, com ara Toledo o Àvila. I encara ho veiem en detalls de tota classe, com ara el Reial Madrid -l’equip de les teles “nazionals”–emplaçades totes a Madrid- i del Govern central de sempre (sia el de Franco o el de Gonzàlez) tenia a la seua seu social -ho va descobrir una inspecció- xecs dels fons reservats del Ministeri de l’Interior del PSOE (el cas Di Stefano és també un precedent del tracte a l’equip espanyolista oficial, que sembla ser que paga els àrbitres amb diners que l’Estat central ens espolia: la mena de coses que fa sempre la Corte de los Milagros). La llista podria allargar-se molt més.

  • “País vençut que s’acomoda… s’ho deixa robar tot, a poc a poc: el seu nom, els seus costums, la seua llengua…no té dret que ningú li done cap suport….. (Claude Duclos).

Ens cal un grup de pressió valencià (lobby). Hem de votar ja, com a mal menor, partits nacionalistes. Diguem: “Valencians!: València.”

  • “Som els ases de Sòria, que van carregats d’or i mengen palla” (Tirant lo Blanc, Joanot Martorell).
  • “Hi ha un parell de coses que a ningú no li agrada que un altre li ho faça: mocar-se i governar-se” (Chesterton.)
  • “Y tocándome el dominio absoluto de les reinos de Aragón y Valencia se añade ahora el de justo derecho de conquista que dellos han hecho últimamente mis armas” (Felip V en el Decret de Nova Planta del Consejo de Castilla, 29-6-1707).
  • “Es tracta d’una antiga possessió. Però generalment no s’accepta que ningú que haja furtat una propietat durant molt de temps sia el més indicat per a seguir posseint-la” (A.E., escriptor irlandés, al Pearsons Magazine.)
  • “Un poble que vol ser feliç no ha menester de conquestes” (Plutarc.)
  • “És menester conservar la llengua i no oblidar-la mai perquè quan un poble perd la llibertat, si conserva la llengua, és com si conservara la clau de la presó” (Alphonse Daudet, “La dernière leçon de français”).

STOP - PAREM "Els valencians estem patint un accelerat genocidi lingüístic i cultural" 01

Finalment l’anticatalanisme seveix de cortina de fum i confusió per a evitar que els valencians imitem exemples reivindicatius mínims i pròxims, en concret el dels nostres veïns de Nord, i demanem, cívicament, justament i lògicament, les nostres coses avui segrestades.

Per tant, volen fer-nos odiosos els catalans. Per daurar-nos la píndola volen vendre’ns la nevera que els valencians som “graciosos” i els catalans “esquerps, antipàtics”, o coses per l’etil, però…

  • “No pas tot el que fa riure es graciós. De fet, què pot fer riure tant com un bufó?” (Ciceró).
  • “Hem vist la veritat crucificada…” (M. L. King).
  • “El negre fa mil esforços infructuosos; s’adapta als gustos (dels blancs)… adopta les seues opinions i, en imitar-los, espera (inútilment) passar a formar part de la seua cornunitat… (Alexis de Tocqueville, Democracy in America).

Però en el temps en què teníem els nostres propis reis, no havíem de menester aforasterar-nos, i èrem lliures. Alfons el Benigne deia a la reina castellana Elionor, muller d’ell: “-Reina, reina! Lo nostre és un poble franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella” (Francesc Eiximenis, Lo cristià)

El cronista valencià Gaspar Escolano escrivia el 1610: “Como fue poblada desde su conquista casi todo de nación catalana y tomó della la lengua por más de 300 años han pasado los este reyno debaxo del nombre de catalanes”.

O el bisbe castellonenc Josep Climent, el 1766: “Si bién se mira…casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y con corta diferencia son unas mismas las costumbres y la lengua…”.

Per posar només un parell d’exemples relativament recents. En podríem posar molts més, i de més il·lustres, com el mateix sant Vicent Ferrer, que arriba a anomenar Catalunya la zona valencianoparlant del Regne de València: “E vosaltres los de la Serrania, que estats entre Castella e Catalunya…”. O Muntaner, qui escriu: “E aní en parts de Catalunya a prendre muller…” quan anava, des de l’illa de Sicília, exactament i directament cap a la ciutat de València.

A les Universitats de tot el món (sobretot a moltes nordamericanes i alemanyes s’estudia el català) s’ensenya que el valencià és una variant de la llengua catalana comuna. També els etnòlegs consideren catalans i valencians com un sol poble (les anàlisis científiques, per exemple, del RH, confirmen una íntima afinitat biològica). O els estudis molt detallats sobre el “Llibre de Repoblament” del Conqueridor.

  • “Catalans i Valencians, cosins-germans.” (Refrany popular)
  • “Mo’ne cap allà, català!” (expressió referida entre valencians)

No ens deixern enganyar per la premsa centralista que irresponsablement i cruelment vol atiar odis i sembrar verins a la nostra terra.

SENEFA 005volem_la_llenguaDiga_Bon_DiaSENEFA 005

Ja n’hi ha prou de complex d’inferioritat, de rutina, que fa que molts de valencianoparlants s’adrecen entre ells en castellà : A què ve eixa vergonya o pors, eixa quincalla d’imitació?. Potser perquè les grans teles promouen sempre el castellà ni per a semblar “normals” ens indueixen a fer el que ensenyen per les grans teles?. Però és menester dir que els amos d’eixes teles són dos o tres grans bancs que ens xuclen els diners. Tals institucions ens han de dir què hem de pensar i fer i què és normal o no?. Allò fi i correcte és parlar la pròpia llengua a ca nostra.

  • “…todos los poetas antiguos escribieron en la la lengua que mamaron en la leche, y no fueron a buscar las extanjeras para declarar la alteza de sus conceptos; y siendo así, razón sería se estendiese esa costumbre por todas las naciones… ” (Miguel de Cervantes. El Quijote.)

Els nostres reis, com el fundador del Regne valencià, Jaume el Conqueridor, parlaven la nostra llengua, i també els nostres herois com ara Vinatea, guerrers ben valents i famosos com els almogàvers, agermanats i maulets, papes com els Borja, sants com sant Vicent Ferrer, mestres d’amor com Ausiàs March. Qui s’avergonyeix de sa mare perquè sia pobra, o de la seua llengua perquè ha estat marginada i perseguida? Tu, valencià o valenciana vas nàixer o t’has fet en viure ací, i ho has de ser amb la mateixa dignitat, igualtat i normalitat que un castellà o un francés a casa d’ells.

  • “Penseu que també nosaltres estimem la nostra llibertat… no podeu extingir 1a passió irlandesa per la llibertat”(P.H. Pearse. patriota irlandés).
  • “Els grans semblen grans perquè estem agenollats” (Canille Desmoulins).

Vols fer un esforç de cultura i solidaritat per dignificar el teu poble?.

ESTIMA EL TEU POBLE, ESTIMA LA TEUA LLENGUA

v_ALENCIANS_COMARQUES

Bona cuina: “Regiones a la plancha”

BONA CUINA

El menú de hoy: Regiones a la plancha

Bona cuina:

  1. Se coge una nación, se conquista “por la fuerza de las armas”, se separa el trozo de abajo para condimentar un souflé à la Midi. Se dice que no es lo que era ni viene de donde vino.
  2. Luego se corta en rodajas, el de arriba se aprovechará para un combinado, procurando que los canales no se peguen y los trasvases sean incompatibles.
  3. La parte recubierta de sobrasada se irá apartando en la medida de lo posible, con parrillas trasversales.
  4. A continuación se sumerge la parte que queda en agua de ciudad, se espolvorea con doctrina multicultural y de autoodio, removiendo y deshaciendo las comarcas con una buena colonización.
  5. Luego estará listo para extraer las “provincias” (de “pro-vincia”: para los vencedores, para los conquistadores).  Se prende fuego, se quema por los cuatro costados, se seca del todo, se repuebla con gente foránea de todas partes, se edifica por todas partes para sacar buenos réditos y se sirve a todas horas con música de la Coca-Cola y del Corte Inglés.

¡¡Megaguay!! Ah…i bona cuina!!

POST DATA

  • Qui no sap d’on ve, no és una persona sinó un fantasma.
  • Qui aixafa amb odi la terra que l’acull és un desagraït.
  • Qui menysprea la cultura autòctona és un racista.

Bona cuina:

Postdata:

Com és el colonialisme ideòlogic o mental: “Una aranya fabrica el niu al seu paràsit”
“Que un paràsit visqui a càrrec teu és prou dolent. Però que a més a més canviï la teva manera de comportar-te per beneficiar-s’en és fins i tot pitjor”

— ENLLAÇ RELACIONAT —