Arxiu de la categoria: Política

La Cigala i la Formiga

LA CIGALA I LA FORMIGA, VERSIÓ CLÀSSICA

  • La formiga treballa amb totes les forces tot l’estiu sota una calor aclaparadora.

  • Construeix la seva casa i s’aprovisiona de queviures per a l’hivern.

  • La cigala pensa que la formiga és fava, i ella es passa l’estiu rient, ballant i jugant.

  • Quan arriba l’hivern, la formiga es refugia a la seva caseta on té tot el que li cal fins a la primavera.

  • La cigala tremolant, sense menjar i sense recer, mor de fred.

              FI

VERSIÓ ESPANYOLA

  • La formiga treballa amb totes les forces tot l’estiu sota una calor aclaparadora.
  • Construeix la seva casa i s’aprovisiona de queviures per a l’hivern.
  • La cigala pensa que la formiga és ximple i es passa l’estiu fent allò que li fa més goig, rient, ballant i jugant.
  • Quan arriba l’hivern, la formiga es refugia a la seva caseta on té tot el que li cal fins a la primavera … ……… ……
  • La cigala tremolant organitza una roda de premsa el què es demana per què la formiga té dret a habitatge i menjar quan vol, quan hi ha uns altres, amb menys sort que ella, que tenen fred i gana.
  • La televisió organitza un programa en viu en el qual la cigala surt passant fred i calamitats i alhora mostren extractes del vídeo de la formiga ben calenteta a casa i amb la taula plena de menjar
  • Els espanyols se sorprenen que en un país tan modern com el seu deixin patir a la pobra cigala mentre que hi ha altres que viuen en l’abundor.
  • Les associacions contra la pobresa es manifesten davant de la casa de la formiga.
  • Els periodistes organitzen una sèrie d’articles en els quals qüestionen com la formiga s’ha enriquit sense contractar la cigala i insten al govern a que augmenti els impostos de la formiga de manera que les pobres cigales puguin viure millor.
  • Responent a les enquestes d’opinió, el govern elabora una llei sobre la igualtat econòmica i una llei amb caràcter retroactiu, antidiscriminació.
  • Els impostos de la formiga han augmentat i a més li arriba una multa perquè no va contractar a la cigala com ajudant a l’estiu.

  • Les autoritats embarguen la casa de la formiga, ja que aquesta no té prou diners per pagar la multa i els impostos.
  • La formiga se’n va d’Espanya i s’instal·la amb èxit a Europa. La televisió fa un reportatge on surt la cigala amb molt de sobrepès, ja que s’ha menjat gairebé tot el que hi havia molt abans que arribi la primavera, mentre veia els videos-reportatges que li havien fet
  • L’antiga casa de la formiga és reconvertit en alberg social per a cigales i es fa malbé ràpidament perquè les cigales no fan res per mantenir-la en bon estat.
  • El govern és criticat per no posar els mitjans necessaris.
  • Una comissió d’investigació que costarà 10 milions d’Euros -i recau en un conegut lobby econòmic- es posa en marxa.
  • Mentrestant la cigala mor d’una sobredosi.
  • La SER, la COPE, i totes les TV i diaris, comenten el fracàs del govern per intentar esmenar el problema de les desigualtats socials.
  • La casa és ocupada per una banda d’aranyes immigrants, que rebran les corresponents paguetes per cada fill.
  • El govern es felicita per la diversitat multicultural d’Espanya alhora que puntualitza que aquesta faula no té, per a res, cap comparació possible entre el Govern Central i l’economia productiva de l’Arc Mediterrani.
  • Tot semblança amb la realitat és pura coincidència.

FI

Estudi de Tàctiques

ESTUDI DE TÀCTIQUES

1. Pensa amb el cos
Imagina’t més com un escut humà que com una espasa. La teva ment ha de detenir l’hostilitat de l’oponent, ser una arma passiva, ferma com un mur.

2. Abandona tota noció d’ull-per-ull
En Gandhi anomenava aquesta tàctica “ahimsa”, que significa negar-se a ferir l’altri. Significa no respondre de cap forma, ni tan sols en la teva ment.

3. Obra com si el teu enemic fos el teu aliat
a) Detecta les vulnerabilitats del teu enemic, d’una manera tendra. Quan Gandhi proposava romandre a l’exterior mentre queien les bombes, estava dient que se sentia més fora de perill que el pilot, que havia de protegir-se amb tones de maquinària de guerra. Gandhi estava protegit per les seves conviccions, molt més fortes.
b) Digues al teu opositor que té un caràcter fort i generós, encara que de vegades no ho sembli, i la força i la generositat es faran més fortes en ell. La gent s’eleva davant les expectatives heroiques que es tenen d’ells i treballa dur per arribar a elles. Compte: les expectatives s’expressen amb amor, les demandes, amb ira.
c) Reconeix que el teu enemic està oprimit per un adversari més gran. Apel·lar a l’enemic que ambdós teniu en comú li ajuda a relaxar el seu antagonisme cap a tu. I animar el seu heroisme el converteix en el teu col·laborador.

4. Crea una gran xarxa
Crea un xarxa de suport. Una xarxa és difícil d’atacar perquè la seva força s’estén. Els rebels zapatistes parlen molt més que lluiten. Quan els ataquen, es dirigeixen a la seva xarxa d’amics i grups interessats. Junts creen un “lobby”. No necessiten un exèrcit, sols compartir una idea que interessa a molta gent. Demana ajuda a la gent i assegura’t que saben el que defenses.

5. Sigues més com l’enemic que ell mateix
a) Adoptar la seva postura sorprèn a l’enemic. Quan t’enfrontes a un adversari que sembla estar-se fent cada vegada més gran, facis el que facis, un canvi ràpid, un “xoc”, va molt bé.
Un grup de rock d’Europa de l’Est, anomenat Laibach, va trobar una solució enginyosa: en comptes d’atacar als dictadors, van començar a actuar com ells. Definien al seu enemic com el seu amic, van adoptar les seves idees… El convertir-se en un mirall del seu adversari va tenir un gran impacte. Tot el món va començar a preguntar-se: Què està passant? Laibach no havien canviat la seva forma de pensar, però sabien que reaccionar amb ira contra el gran enemic no hauria servit de res. En canvi, al fer que la gent es preguntés si realment havien canviat de bàndol, provocaven que comencessin a pensar per ells mateixos.
b) Quan una dona lluita contra “l’opressió masclista blanca”, els masclistes blancs sols es fan més forts i resistents. Reforces el comportament que odies amb la teva ira i demandes. La polarització força a cada bàndol cap a posicions de major hostilitat.

6. Redueix el conflicte a la seva essència
Veure els punts essencials de cada situació ajuda a evitar cars malbarataments d’energia. Deixa enrere l’ego, la gelosia, les teves pròpies normes. La veritat és simple, clara, deixa que et guiï.

7. Resisteix front al poder, no l’ataquis directament
Confia en la tàctica del “Com Si”. Actua com si el poder que vols ja fos teu. Gandhi no va atacar
directament els britànics, es va resistir a llurs edictes i va actuar com si la gent de l’Índia tingués el poder total, com si ja hagués guanyat la llibertat i els britànics haguessin de reconèixer-ho. Quan actues com si ja s’hagués acomplert el que desitges, convences els altres que realment és així.

8. Estudia cada situació a partir del seu oposat
a) El poder sempre conté les llavors de la seva inestabilitat. Contradiu en comptes d’enfrontar-te a ell. Pregunta’t: Quina és la força més gran del meu enemic? En aquesta força hi ha la seva debilitat. Si la força més gran del teu enemic és la rapidesa, vés per la qualitat.
b) Estàs en una reunió on el poder està dominat per X, el qual està atacant les teves habilitats. Vés a l’extrem oposat. No te’n defensis. Recomana un decurs diferent d’acció i treu-lo del seu escenari. O desvia el seu poder convidant uns altres a unir-se a la discussió.

9. Prepara’t per ser ferit i no ferir al teu torn
La venjança fa fort a l’enemic. En comptes d’això, sigues vulnerable. Digues la veritat en un context on tot el món calla. Sigues obert quan la resta duen cuirasses. Accepta quan tots estan rebutjant. Pot ser que et fereixin. Et feriran. Però en una confrontació en la qual mostres obertura, una ferida és menys dolorosa que quan et t’autoprotegeixes. Quan l’enemic veu que t’exposes, sap que no estàs bromejant.

10. Deixa que entri quelcom nou per destruir un límit
Introdueix alguna cosa nova, sorprenent, i erosionaràs la convicció de l’oponent. No rebutgis coses, com noves idees o col·legues, acull-ho tot en el teu projecte.

11. Condueix la teva campanya totalment a la vista i a boca de canó
Digues el que vols, en comptes de dir de què et queixes. I explica també com intentaràs aconseguir-ho. Qui comparteix informació triomfa sobre el propietari de la informació. La informació que amagues t’afebleix.

12. Mantén-te ferm en el teu paper
a) Entén què hi ha darrere de l’antagonisme del teu oponent. Potser està més preocupat pel seu propi èxit que pel seu enfrontament amb tu. Molta gent en realitat no vol lluitar. Vol guanyar.
b) Si ets l’objectiu d’algú, és possible que se senti més atacat per alguna cosa que representes que per tu mateix. Llavors, converteix-te en la imatge total del que tem el teu enemic. Jugar un rol deliberatament pot sorprendre a l’opositor més intransigent i acabar amb el seu antagonisme. De cop i volta, ets la imatge que els altres tenen de tu i comencen a acceptar el que fins ara havien odiat. És com si ells t’haguessin creat i haguessin d’estimar allò que han creat.

13. Entrena a la teva veu interior a “aguantar la respiració” per un moment.
Fes les coses amb calma. Pren el comandament quan estiguis preparat. Aguantar la respiració, quan el món xiscla i corre, et permet descansar i augmentar la teva comprensió de la situació. Et dóna poder. Força l’enemic a actuar, a mostrar la seva estratègia i fins i tot pot acabar fent el treball que volies que es fes.

14. Apel·la a allò millor dels teus enemics
Demostra una confiança perfecta en el teu opositor. Expressa la teva fe en que no vol fer-te mal. Explica-li com no hi perdrà gens per col·laborar amb tu, que de fet hi guanyarà més. La teva disposició ha de ser oferir-li el coratge de canviar. Molta gent vol fer les coses bé, sols necessiten que se’ls hi recordin els seus millors instints i sentit del joc net.

15. Confia en tu mateix tant pel sofriment com pel triomf.
No vagis als enemics del teu enemic, buscant el seu favor per a anar junts contra el teu adversari. Si Gandhi hagués acceptat el suport dels Estats Units en la seva confrontació amb els britànics, hauria acabat amb les seves possibilitats d’aconseguir una victòria neta. La seva batalla per la llibertat s’hauria diluït en una disputa entre els imperialismes britànic i americà.

16. Prepara’t per reajustar la teva estratègia i objectius
a) Has d’estar sempre preparat per persuadir als altres, així com perquè et persuadeixin a tu. No insisteixis en res. No et barallis per principi. Deixa que els teus errors et canviïn. Guia’t pel que, en condicions canviants, és veritable per a tu. Sigues ferm i flexible alhora.
b) Actua, en principi, dintre de la legalitat, de les regles del joc que has establert amb el teu enemic. A partir d’aquests límits, has d’acceptar i fins i tot demanar el càstig si decideixes trencar-los. Gandhi va demanar que el duguessin a presó.
c) Entén que mai aconseguiràs un gran dret sense córrer un gran risc. Una princesa se salta les normes sols una vegada, com una declaració de guerra. Quan els colons americans es van negar a pagar la taxa del te al Parlament Britànic i van llençar el te al port de Boston van ajudar a començar una revolució.

17. Prefereix qualsevol sofriment, fins i tot la pèrdua o humiliació, abans que mostrar que el teu ego és més important que el teu objectiu
a) Si el teu adversari sap que pot humiliar-te però no destruir-te, no té poder sobre teu. Pararà d’intentar ferir-te. Mostra-li la teva fe en la seva incapacitat de persistir en fer-te mal.
b) No et detinguis per petites derrotes. Defineix la confrontació en termes d’una guerra llarga.
c) L’ira contra l’adversari i l’ira contra un mateix són inseparables. Vèncer a l’opositor i vèncer-se a un mateix són el mateix. Tot enemic és algú en guerra amb ell mateix. Tu, senzillament, ets algú que passava per allà. Desarmar a un antagonista de la seva ira és un poder més gran que totes les armes.

18. L’últim poder és el poder de l’adéu
a) Si els has intentat tots i l’opositor segueix sent un adversari, ves-te’n. És l’única forma de conservar les teves energies per un altre dia. Hi ha un refrany Budista: “Has de tancar el llibre”. El millor de la saviesa consisteix en tallar amb les coses, saber què ha d’acabar i quan i com acabar-ho.
b) Hi ha dos tipus de finals: la bona destrucció i la mala. La dolenta destrucció és autodestrucció, significa destruir les coses prematurament, sense donar-los l’oportunitat de madurar.
c) El poder de l’adéu resideix en la bona destrucció, en el final net. Acabar amb un amant que no t’honora, amb un treball que ja no t’és útil. Amb ells vénen els bons començaments. El que realment distingeix les princeses és que diuen no als altres i a elles mateixes molt més a sovint que la resta de dones. Ser forta per a dir-se no a elles mateixes significa que cada sí és real. No hi ha poder més gran que la llibertat d’anar-se’n.

Indigenisme “identitari” i patriotismes

Indigenisme “identitari” i patriotismes

Es palès que l’identitarisme autòcton o indígena, ho vulguin o no els nostres progres, és el dic més fort contra el feixisme d’Estat.

Si la gent se sent catalana o basca no votarà FN ni partits semblants, com PP o C’s.

Qualsevol atac o desvaloració malintencionada cap al catalanisme és automàticament una porta oberta al feixisme.

Cal aclarir de quina mena de patriotisme estem parlant:
“Hi ha dos menes de patriotes: el qui s’estima el seu país i el qui s’estima el govern del seu país. Lògicament els governs consideren més patriotes aquests últims” (Jaume Perich, humorista i dibuixant català d’esquerres, 1941-1995)

  • Hi ha un patriotisme natural:
    “Que n’és, de benvolguda, la pròpia terra natal per a tots els cors bons” (François Marie Arouet Voltaire, 1694-1778, filòsof racionalista i escriptor il·lustrat francès).

Indigenisme "identitari" i patriotismes

  •  Hi ha un patriotisme críticament positiu:
    “Dissentir és la més elevada forma de patriotisme” (Thomas Jefferson).
    “Pregunta no el que el teu país pot fer per tu, sinó pel que pots fer pel teu país” (John Fitzgerald Kennedy).
    “Un patriota sempre deu estar llest per a defensar el seu país contra el seu govern” (Edward Abbey).
  • Hi ha un patriotisme idiota:
    “El Patriotisme és la vostra convicció que aquest país és superior a tots els altres perquè hi sou nascuts” (George Bernard Shaw, 1856-1950, dramaturg irlandès).
  • Hi ha un patriotisme bandarra:
    “El patriotisme és la virtut del viciós” (Oscar Wilde).
    “Els polítics tímids i interessats es capfiquen molt més per la seguretat de llurs càrrecs que no pas de la seguretat de llur país” (Thomas Babington Macaulay, 1800-1859, historiador, assagista i estadista anglès).
  •  Hi ha un patriotisme psicòpata:
    “El Patriotisme de és l’últim refugi del pocavergonya” (Samuel Johnson).

Indigenisme "identitari" i patriotismesIndigenisme "identitari" i patriotismes

  • I hi ha pretesos substitutius:
    “El “Comunisme” de l’intel·lectual anglès és un cas prou explicable: És el patriotisme dels desarrelats”
    (Georges Orwell [Eric Blair], 1903-1950, escriptor antitotalitari anglès i lluitador antifeixista a Catalunya).

Un país és el que són els seus habitants. I no més.

Anàlisi sobre la immigració (continuació – 2a part)

EL PAPER DE LA IMMIGRACIÓ A CA NOSTRA

La immigració serveix, en el nostre país:

  •   -Per controlar els salaris als treballadors autòctons i rebaixar-los-els. Abarateix la mà d’obra i provoca pèrdua de poder adquisitiu per als locals.
  •   -Per a dividir en ghettos incomunicats el proletariat local (Multiculturalitat), fent impossible qualsevol revolta.
  •   -Per fer que l’economia capitalista no s’aturi. Un immigrant, sense res, tindrà més interès i necessitat a treballar (i comprar casa, etc., tot allò que mou l’economia) que un local potser amb segona residència i dues herències al compte bancari. Immigració = hipoteques.
  •   -Per fer amainar la pressió socio-política als països d’origen (sovint proveïdors de matèries primeres barates i sota dictadures bananeres aliades de l’Oligarquia espanyola). Exemples: Colòmbia, Marroc…
  •   -Per dil·luir les cultures sense estat propi com la nostra, fita prioritària per a Espanya.
  •   -Per comprar-los el vot a canvi d’ajudes socials i treball i clientelitzacions diverses (a costa dels autòctons, sovint). Han saltat a la llum nombrosos casos del PP i del PSOE.
  •   -Per promoure un vot “reactiu” d’extrema dreta: com que l’esquerra és també multiculti i no vol veure els problemes, el vot de protesta dels locals sols pot bascular cap al feixisme, que reconeix els problemes.
  •   -Crear negociets tapadora per emblanquinar diners negres.
  •   -Afavorir, a través de la marginalitat que crea delinqüència, els interessos del lobby de la seguretat privada, en mans de l’extrema dreta espanyolista (sobretot PROSEGUR, de la família de Mayor Oreja)

Per tot plegat és fàcil entendre que el foment de les migracions depén del més alt poder mundial, de la gran Banca i de les patronals, i no pas dels partits polítics ni molt menys de les ideologies progressistes.

Per ex., tant les FAES com Felipe González han declarat que volen molta més immigració:

I hi ha molts lobbies que pressionen i subornen:

— ARTICLE RELACIONAT —

Per què el socialisme no funciona. Prova real en un institut

Per què el socialisme no funciona. Prova real en un institut

Un exemple pràctic, pedagògic, de com funciona l’economia del socialisme real, i de per què la utopia social no funciona a l’hora de la veritat de per que la subvenció no funciona per dinamitzar una societat, de com funciona també l’espoli fiscal sobre colònies…

A les comunes hippies i anarquistes ho han descobert repetidament perquè és un procés molt “humà” i general.
Es tracta d’entendre un dels principals factors de decadència social i de perquè la dreta domina i l’esquerra, quan triomfa , tampoc sol ser molt oberta i una mica també de per què l’anarquisme mai triomfa en cap societat.

Un reconegut professor d’economia de la Universitat nord-americana de Texas Tech va al·legar que ell mai no havia reprovat a un dels seus estudiants però que, en una ocasió, va haver d’ajornar a la classe sencera:

… Explica que aquesta classe li va insistir que el socialisme sí funcionava, que en aquest sistema, no existien ni pobres ni rics, sinó una total igualtat entre tots. El professor va proposar als seus alumnes de fer un experiment a classe sobre el socialisme: Totes les notes serien amitjanades i tots els estudiants rebrien la mateixa nota, de manera que ningú no seria suspès ni trauria un excel.lent.

…..Després del primer examen, les notes van ser amitjanades i tots els estudiants van treure notable. Els estudiants que s’havien preparat molt bé estaven molestos i els estudiants que van estudiar poc, estaven contents.

Però, quan van presentar el segon examen, els estudiants que van estudiar poc van estudiar encara menys, i els estudiants que havien estudiat dur decidir no treballar tan dur ja que no anaven a aconseguir obtenir un excel·lent, i, així, també van estudiar menys. La mitjana del segon examen va ser suficient! I ningú no va quedar content.

Per què el socialisme no funciona. Prova real en un institut

Però quan es va dur a terme el tercer examen, la classe va treure insuficient, i tots els alumnes van ser suspesos. Les notes mai no van millorar. Els estudiants van començar a barallar-se entre si, es culpaven els uns els altres per les males notes, fins a arribar a insults i ressentiments mutus, ja que ningú no estava disposat a estudiar perquè se’n beneficiés un altre que no ho feia.

Per a sorpresa de tota la classe, tots van perdre l’any!

I el professor va preguntar si ara entenien la raó del gran fracàs del socialisme.

És senzill, simplement és que l’ésser humà només està disposat a sacrificar-se treballant de valent quan la recompensa és atractiva i justifica l’esforç, però quan el govern li treu aquest incentiu, ningú vol fer el sacrifici necessari per aconseguir l’excel·lència.

Finalment, el fracàs serà general. Pensament d’A. Rogers (1931)

“Tot el que una persona rep sense haver treballat per obtenir-lo, una altra persona haurà d’haver-ho treballat, però sense rebre’n el que li correponia a canvi…”.

El govern no pot lliurar res a algú, si abans no l’hi ha tret a alguna altra persona.

Quan la meitat de les persones arriben a la conclusió que elles no han de treballar perquè l’altra meitat està obligada a fer-se càrrec d’elles, i quan aquesta altra meitat es convenç que no paga la pena treballar perquè algú els traurà el que han aconseguit amb el seu esforç, això …estimat amic …és la fi de qualsevol nació.

“No es pot multiplicar la riquesa dividint-la”.

Per què el socialisme no funciona. Prova real en un institut

Morts de diverses categories. Feudalisme mediàtic

Morts de diverses categories. Feudalisme mediàtic

  • « Si no aneu amb compte, els mitjans de comunicació us duran a odiar als oprimits i a estimar als opressors » (Malcolm X).
  • “La nova estratègia militar passarà per regular, controlar i manipular els mitjans de comunicació” (Alvin Toffler, científic nordamericà de Prospectiva, autor d’”El xoc del futur”).

La mort iguala a tothom?
De cap manera…
Hi ha morts de 1ª, 2ª, 3ª, 4ª...

Vejam:

Els de 1ª són les individualitats a esbombar: els famosos quan moren (de la Carmina o la Pantoja o l’Esteban han estat ja anys donant la tabarra) o bé de les víctimes més rendibles políticament per al PpsoE (és a dir, les d’ETA, quan assassina) que han estat omplent sempre la major part d’un telediari en hora de màxima audiència.

També els conflictes o terrorismes “mediàtics” (dels quals en parlen diàriament, a diferència d’uns altres sovint majors i que duren dècades i que a penes tenen cobertura informativa, com Birmània, Sudan, etc.), és a dir: Palestina-Israel, Al-Qaeda-ISIS, etc. Sembla que les guerres de l’Orient Pròxim tenen bons padrins mediàtics segurament en forma de petrodòlars.

De 2ª són les víctimes de la violència domèstica però sols si són dones, perquè el lobby femi-money enriquit a base de subvencions de totes les institucions, així ho exigeix (en total no arriben a 80-100, per uns 20-40 homes –els quals generalment són silenciats com si no existissin- i un nombre indeterminat de fills i ancians dels quals tampoc no solen parlar, com si les víctimes fossin exclusivament dones).

SENEFA 005

468765640_a27a2f1446no-apagues-la-tele

SENEFA 005

De 3ª tenim els nombrosíssims accidents de trànsit (l’Estat espanyol té un dels pitjors índex europeus en el tema) que “no interessen” perquè el lobby dels cotxes i del petroli té padrins poderosos pertot. A la N-340, per ex., el 2006 moriren 61 persones, més que ETA durant anys i els partits governants van a pas de tortuga sense solucionar aquest problema des de fa molts anys.

De 4ª tenim els accidents laborals (sovint més de 3000 annuals) que “no interessen” perquè són quasi tots homes i perquè han d’estar a bones amb la patronal. O els suïcidis de pares separats per la marginació legal i la falta de drets civils i de presumpció d’innocència davant denúncies falses (677 suïcidats en 2004, per ex.  “Associació Catalana de Pares Separats de l’APFS” ) o les massacres i genocidis en països perduts del Tercer Món als botxins del qual Espanya sol exportar armament en grans quantitats (naturalment això no ho diuen per la TV, on sols treuen les ONGs i les labors humanitàries de militars i civils espanyols) o que la gent ni sap per on cauen, etc., dels quals, malgrat ser gravíssims els mèdia pràcticament no en parlen mai.
O les víctimes del franquisme, les famílies dels quals normalment ni tan sols poden recuperar-ne els cossos.

CiVziXUWEAE_lsn

Finalment, de 5ª tenim les massacres i genocidis en països “oblidats” del Tercer Món als quals l’Estat espanyol exporta armament o que la gent ni sap per on cauen, com ara Birmània, Sudan o Indonèsia, dels quals, malgrat haver estat gravíssims els mèdia pràcticament no n’han parlet mai.

De la Pantoja o de Lady Di han estat parlant més de mil o deu mil vegades més que dels 50.000 morts (majoritàriament civils de minories nacionals) per la Dictadura birmana durant aquests darrers anys.

Aquests són els mèdia oficialistes espanyols

Enllaços:

Cki8NTAXIAA2Ael

Psicologia Col·lectiva i el Políticament Correcte per Desagnar el Vot Progressista

PSICOLOGIA COL·LECTIVA I EL POLÍTICAMENT CORRECTE
PER DESAGNAR EL VOT PROGRESSISTA

1.-ELS CINC ROVELLS DE LA PSICOLOGIA COL·LECTIVA
¿Quines vénen a ser les 5 potes de la psicologia col·lectiva? (Nota: la gent és com és i el fons psicològic és prou monolític, de fet podríem parlar d’uns certs límits de la natura humana)
-Família. Es allò més valorat per la ciutadania espanyola
-Nació. Les idees nacionals són bàsiques des del Paleolític: l’espai vital del clan. I no han canviat tant, només han estat modernament prostituïdes pels Estats-nació (Espanya no és una pàtria, sinó el patrimoni d’una Dinastia i d’una Oligarquia).
-Diners. Una cosa que, encara que no se’n tinguen, sempre es miren bé. Espanya, primera potència mundial de loteries. En una enquesta ix que el 81% de les dones prefereixen i trien marit per l’status social o els diners i no pel físic ni la joventut.
-Sexe. Es un tema que, sobretot la joventut, no vol que li’l toquen amb prohibicions. A partir de certa edat sexe i diners poden estar massa interrelacionats.
-Déu / creences. Encara que la pràctica religiosa en Occident està en decadència, més del 80% de la població mundial té creences o una religió. Atacar sense més “la idea de Déu” o “la tradició judeo-cristiana” (que ha salvat la societat de la lapidació i donat democràcies estables inconcebibles en unes altres cultures) tampoc no pot ser gens popular per més que la majoria de la gent no sia especialment devota. Provoca majoritàriament desconfiança intuïtiva (i “la 1ª impressió és la que perdura”, diuen).

Cmdb_MzWEAACQRp

2.-COM ACTUA EL POLÍTICAMENT CORRECTE
“Aquells que són més delicats sobre la terminologia «políticament correcta» [la nova Inquisició contra l’heretgia] no són els negres habitants del gueto, immigrants asiàtics, dones maltractades o persones impossibilitades, sinó una minoria d’activistes, molts dels quals no pertanyen a cap grup «oprimit», sinó que provenen d’estrats socials privilegiats. La correcció política té el seu major arrelament entre els professors d’universitat, els quals tenen feina segura amb salaris confortables i, la majoria d’ells, són homes blancs heterosexuals de famílies de classe mitjana” (Ted Kaczynski, anarquista)

Què fa l’Establishment amb aquestes dades (que estudien sistemàticament i profunda a través dels seus Think Tanks)?
1) Enfronta l’esquerra amb els valors bàsics de la societat: Família, diners, nació i creença espiritual o religiosa.
Com? Imposa a l’esquerra de fer-se portaveu de 4 menes d’atac a la psicologia col·lectiva bàsica.
-Família: A través de l’agenda/ideologia de gènere esmicola una família nuclear que no serveix ja per als seus plans actuals del Capital. La família nuclear (ideal per a l’època del industrialisme occidental) es troba en dissolució en països occidentals, a causa de la precarietat dels drets civils dels marits-pares. Això afebleix la solidaritat social, intergeneracional, de classe, etc. Mentre que el patriarcat (ex. l’actual islam) és invasiu, el matriarcat (occidental) i l’individualisme simplement
hedonista és immediatista, sense calcular perspectives futures. Es a dir, decadent.
-Nació: A través de les ideologies multicultis suposadament internacionalistes o cosmopolites (cosmopaletes) ataquen no pas els Estats-nació (que per forts, hi són immunes), sinó les identitats de nacions sense Estat oprimides pels Estats-nació. Una de les principals eines per a la revitalització econòmica capitalista i per a crear un fang d’asfalt “multiculti” que anorreï les llengües sense Estat propi que les defensi és la imposició de la immigració massiva no integrada. El multiculturalisme de ghettos hostils que patim no té res a veure amb l’ideal, que seria un interculturalisme ben integrat i un percentge més apropiat d’immigració.
-Creences: A través d’ideologies prefabricades i orientalismes multicultis esmicola igualment les arrels espirituals pròpies. I amb la destral d’una certa egolatria hedonista, proclama un ateisme més de consum i superficial que ideològic.
-Diners: A través de la pobresa imposada des de dalt, i de les ideologies utòpiques reactives, ataca “els diners”, cosa inconcebible per al país de les loteries que són els espanyols. Voler tenir diners no és necessàriament injust o reaccionari, tot depèn de com es guanyen i en què es despenguen.

ClEZ24CWQAA4M3X

-Sexe: Tanmateix l’esquerra actual no ataca la llibertat sexual, al revés, la promou acríticament no tant com un acte natural o fisiològic sinó com si fóra un mèrit cívic, amb medalla. El fal ara s’ha fet doctrinari. Tanmateix la multiplicació excessiva de promiscuïtat no contribueix a crear lligams socials forts, sinó que crea un panorama hedonista i inestable, típic de les societats en plena decadència.
Naturalment, l’actual esquerra d’oficina i de festeta, en atacar (a través del Políticament Correcte (PPC) imposat oficialment com a ideologia ortodoxa i incriticable, amb policies del pensament pertot, vegeu Orwell), 4 de les 5 potes de la psicologia popular, el resultat és que està essent desconnectada per l’Establishment de les bases populars. El Poder està desenganxant l’esquerra del poble a fi de destruir-nos, al poble i a l’esquerra. Es fàcil de constatar en la decadència en vots de les esquerres pertot Europa.
I a més el Poder curtcircuita la relació esquerra-poble amb una ideologia (P.P.C.)  d'”il·lusió mediàtica” que ha imposat des dels aparells que controla (polítics i mediàtics).
I l’esquerra acrítica, aburgesada, superficial, virtual i
burocràtica s’ha engolit l’hamet amb un entusiasme mancat de dignitat, d’obertura mental ni de real solidaritat pràctica.

2) En canvi des del Poder deixen per a la Jerarquia eclesial (la catòlica en el nostre cas) la tasca d’atacar “temes sexuals” com si el cristianisme fos prohibicions contra el 6è manament. Però si llegim la Bíblia i els primers cristians veiem que el sexe només hi és un tema secundari, mai no és un tema central com manipuladament el presenten els jerarques religiosos aliats al Poder econòmic i polític a fi de desenganxar l’esquerra i el jovent de qualsevol arrel espiritual estabilitzadora.
D’aquesta manera separen la joventut de la creença i de les tradicions i també respecte a les generacions de més edat, tot desconnectant la fe com a eina social d’autodefensa contra la tirania (cosa que ha estat també sovint al llarg de la Història, per ex. Cromwell, els quàquers, Tolstoi, Gandhi, la Teologia de l’Alliberament…). Al capdavall, què fou el cristianisme originari (sense prostituir) sinó un moviment totalment afora “del sistema”?
La religió en mans populars és també massa perillosa per al Poder. N’han de desnonar “els rebels” i privatitzar-se-la. Com tot.

Tot el que han fet és com l’art guerrer de l’estratègia i la tàctica aplicat al maquiavelisme polític modern.
Es tracta d’una complexa i treballada obra d’enginyeria ideològica perfeccionada al llarg dels segles per les classes dominants per controlar l’ingenu poble treballador.
Talment com deia la inscripció a “The Lord of the Rings/ El Senyor dels Anells” (ca. 1954, de John Ronald Reuel Tolkien, 1892-1973, escriptor anglo-sudafricà): “Un anell per governar tothom, un anell per trobar-los, un anell per aplegar-los i relligar tothom en les tenebres”. Deixeu-nos-hi substituir “anell” per “Ideologia dominant imposada” i ho comprendrem (si és que no ens han trepanat massa el cervell i encara volem comprendre-ho).

CmTq44LWgAAIs_u

3.-TRES FORATS DEL VOT PROGRESSISTA
Hi ha tres temes bàsics a través dels quals la dreta furta els vots a l’esquerra: familia, immigració i cristianisme.

-Família: Es allò més apreciat i volgut per la ciutadania i la taxa demogràfica és la base per a les pensions i la continuïtat d’una nació. En insistir tant l’esquerra en l’avortament, la sexualitat i les doctrines de gènere (infiltrades dins l’esquerra via subvencions-Psoe-universitats) molta gent no dretana s’espanta (recordem que a l’Estat els qui es tenen per dretans amb prou feines arriben al 20%. La gent veu les separacions i les arbitràries i sexistes lleis “de gènere” (que igualment recolza el PP, però com d’amagatotis) i no en vol saber res.

-Immigració: Des del 1990 la immigració, dissenyada internacionalment i a requesta de Bancs i empreses, ha anat creixent a can nostra. Ha estat utilitzada per a moltes coses: atiar la xenofòbia i el vot dretós reactiu, abaixar sous, fer negocis bancaris i immobiliaris, comprar vots a canvi de favors, destruir la cohesió local i el teixit de la petita empresa, minoritzar les llengües no-castellanes, etc… Mentre el PP hipòcritament fa el paperot de no simpatitzar amb la immigració (quan els immigrants hi són perquè el PPsoe ho ha volgut!), mentre en trau tot el suc que pot, la “gauche divine” políticament correcta, que viu en barris residencials o treballa en la Universitat accepta un multiculturalisme de cartró, disgregador, que a ells no els afecta negativament, però sí a la classe obrera local, que es rebota i simpatitza amb l’extrema dreta, sobretot pel gihadisme: així està passant pertot Europa mentre l’esquerra fa cara d’afavada.

-Cristianisme: Cap al 60-70% de la població es considera cristiana (la meitat d’ells també progressistes). Que realment ho siguin o es tracti de tradició, és tema a banda. El cas és que la cristianofòbia que de vegades empra certa esquerra i “progres” no fa gens de goig a aquest sector, que no té directament la culpa del clericalisme ni de la Inquisició ni del nacional-catolicisme.

Psicologia Col·lectiva i el Políticament Correcte per Desagnar el Vot Progressista

Per tant: l’esquerra no ha de jugar el paperot autoanihilador d’antifamília, cristianofòbia i indiscriminadament pro-immigració massiva/multiculti, perquè això és justament el que vol la dreta per guanyar en eleccions, malgrat que la majoria del país es declara progressista. Es la garrama que fa la dreta, però a una esquerra aburgesada i burocratitzada li solen passar totes altes.

L’esquerra, en comptes d’anar sempre com si fos el mestret resaberut de la pel·lícula, faria bé d’escoltar-se més la gent i saber per què la gent pensa d’una determinada manera, abans de voler imposar-li els slogans de rigor.
Perquè si el feixisme es fica en allò “més popular” és perquè l’esquerra és suficientment buròcrata i ruca com per no voler fer cas de les necessitats i sentiments de la gent sinó voler imposar-li les ideologies fashion que suposadament l’esquerra fabrica.
I dic suposadament perquè sovint no crec que siguin ni ideologies realment esquerranes ni que les fabriqui realment l’esquerra.

Imatge2

—— ARTICLES RELACIONATS ——

No Resistir

UN TEMA TEOLÒGIC QUE TÉ MOLTES I MOLT GREUS CONSEQÜÈNCIES HISTÒRIQUES:
NO RESISTENCIA?

He traduït un text d’un llibre titolat “La noviolencia como alternativa” d’un vell conegut meu, un històric andalús de la noviolència, Gonzalo Arias.
Avall he posat diverses versions bíbliques del text esmentat per fer-ne la comprovació de com l’han traduït en distintes llengües i versions.
Vet ací a continuació el text de Gonzalo:

No Resistir 02

NO RESISTENCIA?

(…) Però sorgeix ací un problema: com fer compatible eix amor en marxa, creador, actiu, amb el manament de “no resistir el dolent” del Sermó de la Muntanya? És realment la “no resistència al mal”, és a dir, la pura passivitat sofrent, l’actitud a la qual ens convida Jesús?
La traducció de Mt. 5,39 ha creat sempre problemes per als moralistes. I és ací on Lapide (*) realitza una trobada exegètica de primera magnitud, en la qual cal detenir-se.
De fet, hi ha pràctica unanimitat a entendre que l’esperit del Sermó de la Muntanya no pot ser de “no resistència” sense més. Lapide, com tants altres, es revolta contra eixe suposat complexe de “passivitat silenciosa de manera que ens lliurem sense protecció al malvat i li donem via lliure” (WL, 58). “La renúncia a la violència no s’identifica de cap manera amb la renúncia a la resistència, perquè fos abandonar a la seva sort el proisme que pateix injustícia i contribuir així doblement a la injustícia, enzant també l’afligit a la contraviolència” (WL, 61). “No restis quiet davant la sang del teu proisme”, llegim a la Bíblia de Jesús (Lv. 19,16). A més d’aquests arguments psicològics i escripturístics en Lapide n’hi afig encara un de lingüístic: la inexistència en el vocabulari hebreu i en l’arameu del s. I d’un equivalent del grec “antistenai” (resistir), de manera que no és possible tornar a traduir la discutida sentència a la llengua materna de Jesús.
Així doncs, què pogué haver dit Jesús? Les traduccions com ara “no hagáis frente al que os agravia” (Nueva Biblia Española) no poden pas evitar l’ambigüitat i imprecisió de l’exhortació. Les explicacions a peu de pàgina dient que allò prohibit és “resistir per venjança, tornant mal per mal” (Bíblia de Jerusalem) apunten sens dubte en el bon sentit, però són glossa i no pas traducció. Unes altres traduccions proposades com ara “no contrataqueu el dolent”, “no us oposeu al mal amb quelcom dolent” poden respondre a l’esperit del Sermó de la Muntanya, però s’aparten arbitràriament del text grec. Més arbitrari encara fou Lleó Tolstoi –el qual influí poderosament sobre Gandhi en aquest tema- en traure de les paraules de Mateu un “manament de resistència no violenta al mal”, sense explicar per què prenia eixa llibertat de traducció.

“No rivalitzis a fer el mal”.
En Lapide explica així la solució d’aquest enigma:
“En la recerca dels mots originals de Jesus, crida l’atenció el verset 8 del Psalm 37, que conté no menys d’uns altres cinc versets amb ressonàncies de l’ensenyament de la muntanya (9, 11, 21, 22 i 29).
No rivalitzis a fer el mal, hom hi diu en el poètic llenguatge bíblic. El darrer verb (“fer-el-mal”, “mal-obrar”), en hebreu “leharea”, fou evidentment malentès pel torsimany grec com “el mal”; error sovintejat de l’evangelista, que cal atribuir a l’absència de vocals en l’ortografia hebraica.
El sentit originari era: trencant del cercle diabòlic del mal per mal, que sempre provoca un nou mal; superació de la desastrosa escalada de represàlies recíproques, que duen sempre pitjors conseqüències; fan saltar les suposades forces objectives que pretenen combatre amb la violència la por, la suspicàcia i la desconfiança. En concret: tenir ànim per tallar el mal i desarmar l’adversari amb la prudència i la bondat (WL, 65-66).

No Resistir 03

La reconstrucció de les paraules de Jesús proposada per Lapide es realment esclaridora, i se situa en la perspectiva de la Noviolència sense tòrcer-se cap a la passivitat.
Dec dir que la majoria de les traduccions que he consultat de la segona oració del verset 8 del psalm 37(36) s’aparten de la versió que en dóna Lapide: “Wetteifert nicht im Unrecht-Tun” (=no rivalitzis a fer el mal). En moltes d’aquestes es difumina fins a desparèixer pràcticament la noció d’escalada o rivalitat a obrar el mal. Des de Luter (“Erzürne dich nicht, dass du auch übel thust”), tot passant per les versions angleses i franceses corrents, fins a les més recents espanyoles (“No te acalores, que es peor” Bíblia de Jerusalm; “No te exasperes, y no obrarás mal”: Nueva Biblia Española), amb petits matisos, aquest verset s’ha esdevingut una exhortació molt irrellevant. Però no hi manquen versions que recullen la idea de l’emulació en el mal: “No quieras ser émulo en hacer mal” (Petisco y Torres Amat); “Strive not to outdo in evildoing” (New English Bible, 1970). Sense ser llatinista, em sembla que això s’avé a la versió de la Vulgata: “noli aemulari ut maligneris”. És probable que el relliscament de la idea d’ “emular” a la d’ “acalorar-se” s’hagi operat a través de la versió llatina traduïda directament de l’hebreu, “noli contendere ut malefacias”, que sense deixar de ser fidel al concepte original enclou certa ambigüitat.
Però tornant a Mateu, puc aportar un testimoni que dóna la raó indirectament a la hipòtesi de Lapide. A la Conferència General de la UNESCO celebrada a Sofia a l’octubre del 1985, on vaig ser com a traductor, coneixia una col·lega de la secció àrab, cristiana, la llengua maternal de la qual era el siríac, que no és altra cosa que l’arameu modern. Tenia un Nou Testament en el seu idioma (editat a Teheran el 1959 per l’ Assyrian Evangelical Church). El discutit verset de Mateu, en la transcripció improvisada pel meu col·lega, era: “dla quimitun dargul dbisha”, i el seu equivalent en anglès, segons ella, “Do not try to get even with the evil one”. El modisme anglès “to get even with” (literalment “igualar-se amb”), segons l’Oxford Dictionary vol dir “to have one’s revenge on”, és a dir “venjar-se” o “tornar-li-la”. “No feu per tornar-vos” està molt més aprop de “no rivalitzeu” que de “no resistiu”.
Oblidem, doncs, d’una vegada per asempre, eixa ètica pseudocristiana basada en la resignació i la passivitat davant el mal, ètica que tant deu a les desafortunades i incongruents paraules “no resistiu el mal” que Jesús no pogué pronunciar. Eixa no resistència, lamentablement, s’ha manifestat en la història amb massa freqüència com a passivitat davant el mal aliè, com a prèdica als oprimits (per part dels opressors o d’una església molt pròxima als opressors) per tal que acceptin llur desventura i no pretenguin pas alterar l’“ordre” establert.
Per suposat que pot haver-hi circumstàncies I situacions límits en què l’acceptació resignada del propi mal imposat per l’enemic sia l’única manera realista de mostrar que no li desitgem el mal, actuant així per parlar a la seva consciència. L’actitud de Jesús des del seu arrest a Getsemaní fins a la seva mort n’és el millor exemple. Però la norma “no rivalitzeu a fer el mal” no és cap exhortació a la passivitat, com no ho és la tònica general del Sermó de la Muntanya; és, al contrari, una exhortació a rivalitzar a fer el bé.

La combativitat de l’amor.
La mala traducció de Mt 5,39 durant segles ha contribuït també, en el nostre temps, a escampar una falsa imatge llanuda i apocada de la Noviolència quan aquesta ve proposada des del costat dels cristians. Però no és eixa la Noviolència que el Natzarè exemplifica. Nova citació d’en Lapide:
“(Jesús) era davant de tot un triple rebel de l’amor –molt més radical que tots els revolucionaris del nostre temps-, que gosà protestar sens armes contra la cruel dominació romana, que s’aixecà igualment contra l’alt clergat dels saduceus –els quals amb estretesa d’esperit creien haver acaparat l’amor de Déu- i que ensems enlairà una eloqüent protesta contra la falta de fe de molts dels seus compatriotes, que no volien creure capaç d’una política d’alliberament al Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob. I tanmateix Jesús era contrari a la pura violència de les armes; no pas per fugir del món ni per covardia, sinó per clarividència bíblica i realisme experimentat. Entre l’immobilisme de la majoria silenciosa i el fanatisme de la minoria desesperada, trobà Jesús una tercera via –l’àurea via mitjana- que prometia que “els mansois posseiran la terra”, com diu tant el Psalteri com el Sermó de la Muntanya (Mt 5,5; Ps 37,11) (DB, 108-109).”
Aquesta àurea via mitjana no és altra que l’estratègia de combatre el mal amb el bé, de desitjar i practicar el bé inclús per als qui ens volen mal, de posar en obra l’”amor des-enemistador”, és a dir superador de l’enemistat. Moltes de les pàgines de Lapide tendeixen a il·lustrar aquesta norma d’eixir a l’encontre de l’enemic fent-li bé, intuïda ja pels millors d’Israel i explicitada al Sermó de la Muntanya.
“Per a Jesús no es tractava pas del lloable cas aïllat, sinó d’una nova norma de tracte social per ales masses dels sempre sotmesos, dels qui volia fer col·laboradors en l’alliberament d’Israel mitjançant un canvi en llur pròpia mentalitat. Dit altrament: ell invita als seus deixebles a un començ voluntari en forma d’un primer pas unilateral “a crèdit”, per dir-ho així, per a trencar així el sagnant cercle diabòlic de la malícia i contra-malícia, violència i contra-violència, que des de mil·lennis ha fet que tota la història mundial sia una interminable cadena de batalles i matances” (DB, 118).

No Resistir 01

Noviolència i defensa.
Hi ha, doncs, per part del jueu Lapide, una total comprensió intel·lectual i cordial del missatge de Noviolència del jueu Jesús. I tanmateix, com tantes voltes s’esdevé, hi trobem una certa resistència a aplicar-ho tot d’una, ací i ara. La qual cosa és explicable si hom té en compte el context en què discorregué la vida del teòleg hebreu abans de dedicar-se a la teologia. Igual que ha ocorregut en la història amb tantíssims teòlegs cristians, l’hebreu és incapaç de defugir la pressió del sentiment patriòtic i força la interpretació dels textos evangèlics per a donar cabuda a algun tipus de defensa armada aprovada per Jesús. Quedaran així lliures de retret les gestes bèl·liques del seu poble.
Observem una certa incongruència, per no dir contradicció, en els comentaris al text en què Jesús parla, sens dubte al·legòricament, de “comprar una espasa”. D’un costat, Lapide interpreta inequívocament com a desaprovació el “Prou!” que Lluc posa en llavis de Jesús tant abans (Lc 22, 38) com després (Lc 22, 51) que un dels seus deixebles se servís de l’espasa (DB 130). Vull dir: desaprovació, no “condemna” ni “prohibició”. La diferència rau en el respecte a la consciència del just, encara que sia una consciencia esgarriada. Lliçó que deurien tenir sempre present els cristians amb esperit o vel·leïtats inquisitorials (i no dic pas que no n’hi pugui haver entre els qui ens pretenem noviolents).
Per un altre costat, tanmateix, oblidant-se d’aquesta interpretació, Lapide pretèn deduir de Lc 22,35-38 que Jesús “era disposat a dar la primacia al manament de l’autodefensa raonable” (WL60), tot arribant fins i tot a suggerir que potser el grup dels dotze tingués 24 espases disponibles: dues per persona (un punyal curt i una espasa plana), ja que és un dels dotze qui diu: “ací hi ha dues espases”. Aquest miracle de la multiplicació de les espases ens sembla una broma de gust dubtós, que no s’avé en l’obra que comentem “com un Crist amb dos pistoles”, per emprar una eloqüent expressió popular que ve a tomb.
Que Jesús donava prioritat a l’autodefensa raonable? La prioritat no es veu per enlloc, perquè tota l’ensenyança i la vida de Jesús mostren que valorava l’amor a Déu i als homes molt per damunt de la conservació de la pròpia vida.
Si el que hom pretèn és fer compatible el Sermó de la Muntanya amb una autodefensa “raonable”, tot dependrà de l’abast que hom doni a l’adjectiu. Però qui llegesca de punta a punta les obres d’en Lapide no podrà deixar de concloure, trob jo, que allò que Jesús tractà de fer-nos veure fou tot just que no és assenyat defendre’s amenaçant de mort l’adversari. Allò assenyat, intel·ligent, és l’estratègia de convertir l’enemic en amic, tot aplicant la regla d’or que és el compendi de l’ensenyament de la muntanya: “Tot el que voldríeu que fessin els altres per vosaltres, feu-lo vosaltres per ells” (Mt 7, 12).

(*) un torsimany jueu actual que coneix llengües bíbliques.

Mt.5:39 (Veiem com la majoria de traduccions són inexactes, en fer ús del “no resistir”, fins i tot l’original grega: sols 3 versions de les consultades, la d’alemany de Luter, la de la CEV en anglès i la portuguesa, semblen separar-se de la tònica general d’utilitzar l’inexistent verb arameu de “resistir”).

Anglès: But I say unto you that ye resist not evil, but whosoever shall smite thee on thy right cheek, turn to him the other also. The 21st Century King James Version

but I say unto you, resist not him that is evil: but whosoever smiteth thee on thy right cheek, turn to him the other also. American Standard Version

But I say to you, Do not resist the evil man [who injures you]; but if anyone strikes you on the right jaw or cheek, turn to him the other one too. Amplified Bible

But I tell you not to try to get even with a person who has done something to you. When someone slaps your right cheek, [i] turn and let that person slap your other cheek. Contemporary English Version

But *I* say unto you, not to resist evil; but whoever shall strike thee on thy right cheek, turn to him also the other; Darby Translation

But I say to you not to resist evil: but if one strike thee on thy right cheek, turn to him also the other The Douay Version

Alemany: Ich aber sage euch, daß ihr nicht widerstreben sollt dem Übel; sondern, so dir jemand einen Streich gibt auf deinen rechten Backen, dem biete den andern auch dar. Luther Bibel 1545

Català: Però jo us dic: No resistiu al dolent. Sinó que al qui et pega a la galta dreta, para-li també l’altra. Trinitarian Bible Society.

Però jo us dic: No us oposeu al dolent. Al contrari, si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra; IBEC

Castellà: Pero yo les digo: No resistas al que te haga algún mal; al contrario, si alguien te pega en la mejilla derecha, ofrécele también la otra. Dios Habla Hoy

Pero yo os digo: no resistáis al que es malo; antes, a cualquiera que te abofetee en la mejilla derecha, vuélvele también la otra. La Biblia de las Americas

Pero yo les digo: No resistan al que les haga mal. Si alguien te da una bofetada en la mejilla derecha, vuélvele también la otra. Nueva Versión Internacional

Pero yo os digo: No resistáis al que es malo; antes, a cualquiera que te hiera en la mejilla derecha, vuélvele también la otra. Reina-Valera 1960

Portuguès: Eu porém, digo: Não oponham violência à violência! Se te derem uma bofetada numa das faces, oferece também a outra. O livro

Francès : Eh bien, moi je vous dis: Ne résistez pas à celui qui vous veut du mal; au contraire, si quelqu’un te gifle sur la joue droite, tends-lui aussi l’autre. La Bible du Semeur

Italià: Io invece vi dico: non resistete al malvagio! Se vi schiaffeggiano sulla guancia destra, porgete anche l’altra! Parola è Vita

Llatí : ego autem dico vobis non resistere malo sed si quis te percusserit in dextera maxilla tua praebe illi et alteram. Vulgata

εγω δε λεγω υμιν μη αντιστηναι τω πονηρω αλλ οστις σε ραπισει επι την δεξιαν σου σιαγονα στρεψον αυτω και την αλλην Stephanus New Testament 1550

…………………………………………………..

Paraules del pastor luterà alemany Martin Niemöller:

“Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista,
Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata,
Quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista,
Quan van venir a buscar els jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu,
Quan van venir a cercar-me, no hi havia ningú més que pogués protestar”

I un fragment del seu sermó (amb comentaris) davant els representants de l’església confessant al gener de 1946:
Sí, Hitler va atacar als comunistes, però no eren ateus i revolucionaris?
I és clar, va anihilar als incapacitats i els malalts, però no eren una càrrega per a la societat?
I allò que va fer als jueus era deplorable, però els jueus no són cristians, v’ritat?
I el dels països ocupats va ser una pena, però almenys això no va passar a Alemanya no és cert?
Cap excusa justificava tot això – va reblar
Va dir: No podem negar [la necessitat d’expiació] amb l’excusa que “m’haurien matat si hagués fet res”.
Preferíem mantenir silenci. Està absolutament clar que no som innocents i em deman una vegadda i una altra: què hauria passat si l’any 1933 o 1934, 14.000 pastors protestants i totes les comunitats protestants d’Alemanya haguessin defensat la veritat fins a la mort? Si haguéssim dit: “No és correcte que Hermann Göring simplement meta 100.000 comunistes en camps de concentració perquè morin”. Puc imaginar que potser 30.000 o 40.000 cristians protestants haurien mort, però també puc imaginar que hauríem salvat a 30 o 40 milions de persones, perquè això és el que [el silenci] ens va costar.
Amb la saviesa que dóna l’experiència i davant la tasca d’aconseguir que els seus paisans se’n fessin responsables, Niemöller va parlar amb duresa.

Govern i Natura Humana

GOVERN I NATURA HUMANA

El poble

  • “Els pobles educats en la llibertat i en la voluntat de governar-se ells mateixos, consideren monstruosa i contra natura qualsevol altra forma d’organització” (Michel Eyquem de Montaigne, de Bordèu e Peiregòrd, 1533-1592, filòsof gascó).
  • “La gent és sempre un ramat d’ovelles pasturant i no hi cal cap assaig, sols un vaquer al costat de qualsevol gos que els bordi” (“Història de la Filosofia”, de Vincenzo Gioberti, 1801-1852, polític i filòsof italià).
  • “La massa no pensa mai que pugui perdre en un canvi. Els dies de major alegria popular que enregistra la història, són els que han seguit els canvis dels prínceps i dels règims, sense que mai el sarau quedi torbat pel record de les innombrables decepcions que en la història humana se n’han seguit” “El fet, tantes vegades repetit, de l’home que, tot just acabat d’elevar al poder per la revolució, no té cap més preocupació que fer-se aristòcrata” (Gregorio Marañon, 1887-1960, metge i escriptor foraster).
  • Per al poble, allò que és de l’Estat, “no és de ningú”, per això els polítics del règim saquegen sens aturall i la gent continua votant-los (si els entraven a furtar dins de casa, llavors sí que no els votaven ja). Per això allà on no hi hagut iniciativa privada en l’economia, el que ha passat amb l’Estat i la respectiva economia estatalitzada ha estat desastrós: perquè “no era de ningú”, diguéssim, els quedava massa lluny com per veure-hi cap responsabilitat pròpia o conseqüència fatal, encara que n’hi hagués. En canvi, la lliure competència ha rutllat perquè entraven en joc les economies individuals. I és que tota la gent de tot arreu s’interessa més pel propi negoci i diners que no pas pels de l’Estat, això és natura humana inevitable, i la raó bàsica del fracàs del socialisme estatista o com vulguis dir-li.

La Revolució, la Utopia

  • “Molts han imaginat Repúbliques i principats que ni van veure mai ni existiren en realitat. Hi ha, en efecte, tanta distància entre com vivim i com deuríem viure, que aquell que abandona la realitat per centrar-se en l’“ideal” camina més cap a la seva ruïna que no pas cap a la seva preservació, perquè l’home que pretengui fer en tots els sentits professió de bondat fracassarà necessàriament entre tant bergant” (Niccolò di Bernardo dei Machiavelli, a “El Príncep”, cap. XVIII, 1513, llibre inspirat en la figura de Cèsar Borja i Ferran el Catòlic).
  • “Qui es compromet a guiar homes mai no ha de perdre de vista el fet que són mones delictives…. La follia de la revolució consistia a aspirar a establir la virtut a la terra. Quan volem fer homes, bons i assenyats, alliberats, moderats, generosos, inevitablement acabem desitjant d’assassinar-los en massa” (Anatole France [Jacques Anatole François Thibault], 1844-1924, narrador, poeta, crític i assagista escèptic francès).
  • “No obstant això, la teoria (marxista) del proletariat no té res de científica, és religiosa, messiànica, i enclou un mite. Crea el mite del proletariat messiànic, única classe lliure del pecat original d’explotació, poble escollit de Déu i salvador de la humanitat, model de totes les virtuts. Aquest mite correspon a un altre pla que en el qual es desplega efectivament la lluita empírica de classes. El proletariat comprèn, sens dubte, la classe més oprimida i més desgraciada de la societat capitalista, és, per tant, particularment digne de simpatia i mereix ser alliberada una diada de la seva esclavitud. Però això no garanteix de cap manera les seves virtuts, ja que el proletariat està format de persones semblants a les altres, és a dir, bons i dolents, intel·ligents i necis, nobles i vils; enclou, doncs, virtuts i vicis. En ell, com en les altres classes, són els dolents i els ximples els qui predominen. El fet que aquesta classe sia numèricament superior hi determina ja certa proporció del mal. Mai no hi va haver ni hi haurà classes “bones”, no són les classes sinó els homes, els que són bons, intel·ligents i nobles, i ho són precisament en la mesura que sobresurten de la pròpia classe, en què depassen els límits de la pròpia classe” (“El cristianisme i la lluita de classes”, de Nikolai A. Berdiàev, 1874-1948, filòsof cristià dissident rus, perseguit pel tsar i pels bolxevics).

El rei i l’Oligarquia

  • “L’obligació de tots els afers és del rei; però l’ànima de tots els afers és la seva pròpia” (William Shakespeare, 1564-1616, dramaturg i poeta anglès)
  • “Senatores boni viri Senatus autem mala bestia / Els senadors són homes de bé, però el Senat és una mala bèstia” (Dita llatina).
  • “Un príncep prudent, doncs, no pot –ni deu- mantenir-se fidel a la seva paraula quan tal fidelitat va en perjuí propi i han desaparegut les raons que motivaren la seva promesa. Si els homes fossin tots bons, aquest precepte fos discutible, però com són roïns i sense lleialtat amb tu, no és just que tu sies lleial amb ells (…) qui ha sabut imitar la guineu ha eixit millor parat. Però és menester saber encobrir bé semblant natura, així com posseir habilitat per a fingir i dissimular: els homes, en efecte, són tan simples i se sotmeten fins al punt a les necessitats presents que aquell qui enganya trobarà sempre algú que es deixi enganyar (…) Alexandre VI (Borja) mai no féu ni pensà en res sinó a enganyar els homes i sempre tingué al seu abast mitjans per a realitzar els seus designis. No hi hagué mai un home que asseguràs amb major contundència i més ferms juraments afirmar allò que després no observava. Els seus enganys, tanmateix, li van sortir sempre a la mesura dels seus desigs perquè coneixia a la perfecció eixa cara del món” (Niccolò di Bernardo dei Machiavelli, a “El Príncep”, cap. XVIII, 1513, llibre inspirat en la figura de Cèsar Borja i Ferran el Catòlic).

L’Estat i la política

  • “Qualsevol a qui hagi estat confiat el poder n’abusarà, llevat que hagi estat estimulat, alhora, amb l’amor a la veritat i la virtut” (Jean de la Fontaine, 1621-1695, novel·lista i faulista francès).
  • “La qüestió principal… no és quin motiu va inspirar la llei, sinó què podran fer amb la llei els homes malintencionats” (Benjamin Ricketson Tucker, 1854-1939, autor anarquista nordamericà).
  • “Qui vulgui fundar un Estat i fornir-li lleis deu suposar d’antuvi que tothom és dolent i que la gent sempre estan disposats a mostrar llur maldat totes les voltes que en tinguin ocasió” (Discorsi, I:3, Nicolau Maquiavel, 1469 –1527).
  • “(La política) queda més enllà, o més ben dit, més ençà del bé i del mal morals, en tant que té les seves lleis a les quals debades hom pot intentar de rebel·lar-se, i que no és possible exorcitzar ni foragitar del món amb aigua beneïda” (Niccolò Machiavelli, 1469-1527, tractadista polític florentí, teòric del pragmatisme).
  • “El Govern i l’Estat mai no poden ser perfectes perquè deuen la seva raó d’existir a la imperfecció de l’home i poden arribar a llur final, l’eliminació de l’impuls innat de l’home a la violència, sols recorrent a la violència, tot just la mateixa cosa que tenen l’obligació de prevenir” (Ludwig von Mises, 1881-1973, influent assatgista ucraïnès sobre temes sociopolítics i econòmics).

Mites amb Peus de Fang

Mites amb Peus de Fang

LES MISÈRIES ÍNTIMES DELS INTEL•LECTUALS, article publicat a EL PAÍS, del llibre “La Gran mentida dels intel•lectuals” llibre publicat als EUA i França sobre la desconeguda vida privada de grans personatges de la història universal. Paul Johnson, professor i periodista britànic n’és l’autor.
Jean-Jacques Rousseau
De Jean-Jacques Rousseau (1712-1778), teòric de la bondat de la natura humana i del liberalisme romàntic, afirma que fou un mitòman, exhibicionista, paranoic, cleptòman i avar. Quant a orgull, ell mateix deia: “Deixaria aquesta vida amb aprenhensió si arribàs a conèixer un home millor que jo, amb un cor més amorós, més tendre, més sensible”. Tal afirmació és el súmmum de la hipocresia, ja que de la seva amant, Teresa Levasseur, qui l’acompanyà 33 anys, va escriure: “Mai no he sentit ni un pèl d’estima envers ella”. Potser per això sols la prengué per muller a la vellesa. També fou capaç de dir coses com aquesta. “La meitat dels fills nascuts moren abans del seu vuitè any. Això és el llei de natura; per què intentar contradir-lo?” (“Mile, ou de l’education”, 1762).  Aquest mateix famós filòsof, amb fama de defensor i amant de la humanitat, i en particular dels infants, tot defenent en gran part de les seves obres l’atenció i l’educació infantil… mentre lliurava el seu primer fill, l’hivern del 1746-47, en un paquet, a un orfanat: igual com va fer amb els quatre fills posteriors, sense que cap d’ells no en rebés ni el nom. Així doncs, aquest pare de la teoria del “bon salvatge”, etc., amb quina autoritat en pot parlar?.
JEAN-PAUL SARTRE
Jean Paul Sartre (1905-1980), filòsof existencialista i marxista, hi és definit com a tirànic i orgullós, a més de desendreçat, dispendiós, alcohòlic i femeller, tot arribant a mantenir en una època de sa vida, relacions amb quatre dones al mateix temps. En una altra biografia de Sartre, esmentada per Johnson, consta que consumia una gran quatitat d’amfetamines, aspirines i barbitúrics, a més de dos litres d’alcohol diaris.
KARL MARX
Sobre Karl Marx (1818-1883) l’article diu que fou un balafiador, i no pagà mai a la serventa i amant seva (vivia alhora amb la muller), Lenches, la qual visqué amb el defensor de la classe obrera al llarg de 45 anys. Amb Lenches, la criada, tingué un fill que mai no reconegué per tal de preservar la seva reputació social.
A més no deixà casar-se a la seva filla amb un xicot pobre, volgué casar-la amb un altre de ric. És xocant aquesta actitud en el mentor de la revolució proletària.
Aquest nom que féu servir, a més, no era pròpiament el seu, ja que el seu nom real era Moses Levy Mordecai o Mordechai, però per patir d’autoodi, se’l canvià i n’adoptà un de gentil, que quedava més jacobí.
Per cert, Marx era totalment contrari a l’avortament, entre altres punts que el diferencien de l’actual esquerra. Considerava que la prole era el capital del proletariat.
Així mateix era molt eurocentrista, opinava que els pobles del Tercer Món eren incapaços d’autogovernar-se.