Arxiu de la categoria: Política

Cristianisme i ideologies polítiques

LES RAONS DEL DESASTRE

1.-EXTREMISME IDEOLÒGIC I GUERRACIVILISME A L’ESTAT ESPANYOL

Els enfrontaments entre extrems són una constant de l’Estat espanyol durant els dos darrers segles.
Sovint les esquerres han tirat les culpes a l’Església Catòlica, i, en el cas espanyol, no els falta pas bona part de raó, si bé hi carreguen massa les tintes fins a derivar en guerres (anti)religioses com la del 1936-39.
Cal entendre també que l’Oligarquia utilitza i sobretot ha utilitzat l’Església Catòlica com a criada pròpia i para-raig de les ires del populatxo. Es un boc expiatori fàcil per al ressentiment popular també per la seva doctrina sexual i la seva actitud –normalment- pro-Establishment.

* Una mica d’Història:

L’Església Catòlica espanyola ha estat molt relligada al poder polític, més que en altres regnes. Venia d’una llarga tradició de despotisme i croada. En part per la lluita contra l’Islam, que era un credo alhora militar i religiós.
També perquè, en descobrir i ocupar Amèrica i extraure’n els metalls preciosos, passà a tindre un pes aclaparador dins el món catòlic i s’esdevingué l’espasa en les guerres de la Contrareforma.
Al 1518 el rei-emperador castellà tragué del Papa la facultat de nomenar bisbes, de manera que es posaren les bases per a un cesaropapisme o nacionalcatolicisme perillosament integrista al servei del Cèsar hispànic (herodianisme o cesaropapisme), que perdurà durant segles, a base d’Inquisició.
L’origen de tot plegat és l’enfocament legalista i de Poder amb què l’Església Catòlica oficial ha funcionat des de fa molts segles, com una còpia aigualida de l’Islam, quan el cristianisme primitiu no era pas tan ritual i extern.
Això ha provocat una reacció per l’esquerra, amarada de cristianofòbia, enrabiada.
Quan al 1936 començà la Guerra Civil, la FAI i els incontrolats es dedicaren a cremar un munt de temples i a afusellar capellans i catòlics: el 40% del clergat catòlic i uns 20.000 catòlics.
Una autèntica croada anti-religiosa.

Això fou fatal per a la República i sens dubte aquest caos contribuí en la neutralitat de les democràcies occidentals i facilità encara més l’ajut per part de les dictadures nazifeixistes.

* Guerracivilisme i binarisme absurd:

Seguim veient avui dia aquesta mentalitat bàrbara i guerracivilista, que, en comptes de cercar els propis interessos en positiu i inclusivament, per acords de convivència, i millorar a través de l’autocrítica, avantposa l’odi i fer enrabiar l’oponent, tot creant dos bàndols, irreconciliables i que es duen la contrària en tot, per un esquema “bons-dolents” en blanc i negre, amb ideologies estereotipades, sense matisos i plenes de malentesos i prejudicis (i dels quals esquemes si algú se n’ix rep de valent a dues bandes):

Així:

-La dreta ha de ser obligatòriament: catòlica, antiIslam, antiavortament, centralista, monolingüista, antiGLBT, patriarcal, antiecologista, pronuclear, anti-bici, taurina, etc.
-L’esquerra: anticlerical, multicultural, pro-avortament, federalista, plurilingüista, proGLBT, matriarcal, ecologista, antinuclear, pro-bici, antitaurina, etc.
En aquesta tria, en general, l’esquerra tria la part més feble o més aparentment novella, adés per adhesió sentimental adés perquè és reactiva: si la dreta (que és la primera que piula) diu blanc, l’esquerra tendeix a dir negre (de vegades sense pensar-s’ho amb més calma).
Ocupa l’espai que la dreta no ocupa, perquè la dreta ocupa allò que ja té interessos creats i organització forta prèvia.
Però allò que tria l’esquerra pot ser en realitat menys popular, menys arrelat socialment, a causa de la desorganització típica de l’esquerra, de la ignorància general, la manca de mass mèdia i d’especialistes objectius.
També perquè ataca idees bàsiques del mateix poble treballador: família, identitat nacional, religió, diners.

I, en canvi, l’esquerra sols insisteix en el sexe, que en la pràctica vol dir poca estabilitat sexual-familiar i davallada demogràfica. El pansexualisme generalitzat és palès que duu a la inestabilitat i la disgregació social.
Això fa que la dreta i els catòlics es posin encara més a la defensiva i considerin encara més tòxica i perillosa eixa “folla-esquerra moderna”
La mentalitat “ad fotendum” i ben poc autocrítica dels uns i dels altres, la falta de qualitat democràtica, el caràcter massa legalista i dependent del Poder de la pràctica religiosa catòlica…fa que es creï un brou de cultiu “guerracivilista”, radicalitzat, ofensiu i no gens dialogant, que, certament, és perillós per al futur del mateix poble en general.

O els dos bàndols s’autocritiquen de debò i canvien o tindrem una nova guerra civil i…o la islamització i, per descomptat, la fi dels drets democràtics.

2.-ODI POLÍTIC, DECADÈNCIA I AUTOCRÍTICA

* Classes altes, classes baixes

Una persona honesta i treballadora es guanya bé la vida quasi sempre, perquè genera confiança.
En canvi, una persona problemàtica, mandrosa, irresponsable…difícilment el voldran emprar.

Les persones honestes i treballadores, ordenades, acaben normalment ascendint en l’escala social mentre que les contràries hi davallen.
Almenys en països occidentals on l’economia funcioni passablement.
(Naturalment que molts altres tenen padrins i influències, però això no invalida allò exposat adés).
I ha estat ben comú que la gent que ascendeix socialment siga cristiana practicant. La moral cristiana tendeix a l’ordre, a no malbaratar i a dur una vida treballadora i regulada, tot plegat fa diners.
I al revés: una moral hedonista acaba enfonsant molta gent.
Com diria l’apòstol:
“La fi dels quals serà la perdició, el déu d’ells és el ventre, i la glòria en llurs íntimes vergonyes, perquè només pensen en tot allò terrenal” (Lletra de l’apòstol Pau als Filipencs 3:19 ; ca. 61-62 d.C.).

Com a la faula de la formiga i la cigala, la cigala pot envejar la formiga, però és la formiga la que té la raó perquè s’ho ha guanyat treballant.
Pot desitjar igualitarismes socialistes, però sovint va esbiaixada. La gent és diversa: uns volen guanyar diners i uns altres xalar i mandrejar.
Poden tindre malícia i enrabiar-se contra els “beatos”, però aquest solen ser les formiguetes ordenades i treballadores.

* Pobles dominants, pobles dominats

Igualment passa en els pobles dits oprimits o nacions sense Estat, l’opressió dels quals sol ser, sobretot, un problema endògen de desorganització i decadencia:

Desenganyem-nos i no somiem rotllos: estem on estem perquè som com som.
Tenim el govern que ens mereixem i/o el que necessitem per tal de despavilar. I el canviarem no per la violència -on duem les de perdre- ni amb manifestacions, sinó millorant nosaltres, el poble. Sense fanatismes, sense extremismes, sense sectarismes excloents.
En altres paraules:
“No hi ha al món ni opressors ni oprimits. Hi ha els qui es deixen oprimir i els qui no ho toleren” (Kamal Attatürk, pare de la república turca).

*El poder sempre cerca bocs expiatoris per escudejar-se

El Poder sovint utilitza el cristianisme com a boc expiatori, igual que en el passat utilitzà l’antisemitisme. El cas de la Setmana Tràgica o Lerroux en són exemples clars.

A la Setmana Tràgica la protesta era contra les lleves a la guerra d’Africa i acabaren cremant temples (precisament, i no és pas casualitat, en un moment àlgid de catalanisme de l’Església catalana) de la mateixa manera que quan a l’Edat Mitjana protestaven contra les caresties i els nobles acaparadors de queviures desviaven la frustració popular cap a assalts de calls jueus.
Una de les raons que hi hagi botiflers és la mala llet i cristianofòbia de certa plebs, enemics de les bones maneres i del respecte. D’aquesta pleballa cristianòfoba en tenim un bon grapat.
En veure l’enrabiament i falta de sentit autocrític de la pleballa, la gent amb més seny prefereix l’ordre, la tranquil·litat i la lògica.

* El quid: massa odi i poca millora

Els pobles o classes oprimides sovint ho són perquè han estat poc autocrítiques per a millorar, han reaccionat duent la contrària i amb ira, amb enveja i odi, abans que millorar ells mateixos.

Es el penediment cristià una forma prou enèrgica d’autocrítica i de projectes de millora i la gent que no l’accepta, perd el tren de millorar vitalment en general, inclús laboralment.
En raonar segons esquemes binaris simplistes, mecanicistes, ortopèdics, maniqueus, escleròtics, sloganistes, rutinaris, i creure’s més del que en realitat són fan optar per l’enfrontament i odi de classes o nacional (en el qual es troben en evident inferioritat) solen guanyar-se contundents derrotes i dramàtiques repressions històriques.
Més valdria intentar organitzar-se millor i ser constructius al màxim, passa a passa.
Això ho fan els països protestants, amarats durant segles de lectura bíblica (i a la nostra Edat Mitjana, plena de frares preicadors), però no a l’Estat espanyol on la Bíblia estigué prohibida per al poble des dels Reis Catòlics fins a Ferran VII.

3.-CRISTIANISME I IDEOLOGIES POLÍTIQUES

*Dretes i nacionalcatolicisme

Ni el nacionalcatolicisme és cristianisme, ni la cristianofòbia és democràtica.
Quan la dreta manipula amb nacionalcatolicisme, l’esquerra sol caure en el seu parany i es fa cristianòfoba: Els vots al PP pagats amb opressió contra cristians.

En principi el cristianisme té fortes referències de justicia social. Els profetes i els apòstols són socialitzants, Jesucrist no tenia diners ni sostre durant els tres anys de vida pública.
Podríem dir que la Bíblia és socialment progressista (especialment per al seu temps) i moralment conservadora (avantposa l’estabilitat familiar i la demografia i sanitat nacionals). I això cau com una bomba a l’esquerra escopetera del dogma.
La Bíblia també diu que el qui s’ajusta a justicia segons Déu (temes socials, sexuals, de culte…: en tot en general) és beneït per Déu. Els països cristians solen ser els de major benestar socio-econòmic i estabilitat democràtica.

*Pansexualisme, demografia i neo-esquerra dogmàtica

Quan un país s’instal·la en el relatiu benestar econòmic, la pràctica religiosa sol davallar perquè davalla també la moral tradicional.

En una situació de relatiu benestar econòmic els esquerrans poden acabar fixant-se quasi més en temes sexuals (dels quals la dreta, en principi, no solia ocupar-se) que en temes socio-polítics, per a ells els temes de “llibertat sexual” són tan o més importants que els de justicia social (ja que els representants de l’esquerra no solen ser classe obrera, sinó funcionariat i classe mitja-alta, de fet la classe obrera sol votar socialdemocracia, no la “nova esquerra”).

Sovint els nous esquerrans acaben per ser molt dogmàtics quant a qüestions sexuals i sexistes, precisament en un sentit totalment oposat al que diu l’Església majoritària, la Catòlica, que té un caràcter moralment conservador (actitud que té base bíblica però en la qual ha insistit obsessivament i exagerada durant els pontificats de Wojtyla i Ratzinger).

*L’esquerra s’autoderrota en la dinàmica electoral

Hi ha una dinàmica malaltissa entre una dreta catòlica esbiaixada i obsessiva en temes sexuals i una esquerra dogmàtica i pansexualista.
Això pot espantar els cristians progressistes corrents i sol indignar i radicalitzar els catòlics de dretes.
Fins i tot pot dur prou cristians progressistes a no votar esquerra.
Els de la “nova (?) esquerra” estan pendents de si un cristià diu alguna paraula políticament incorrecta, però davant els genocidis dels Règims comunistes (que són ateus) i islamistes callen. On queda la proporció?
Al capdavall als països islàmics, feixistes i comunistes no toleren drets per als qui pensen distint A les democràcies de països cristians tolerem Islam, comunisme i feixisme.
L’esquerra és sorda a moltes realitats. Oposa binàriament llibertat sexual a família. O titlla tot cristianisme com a nacionalcatolicisme. Primitivisme de dinamiters.

Les 2/3 parts de l’electorat són cristians, per als quals la creença pot ser més o menys important però que en general s’hi identifiquen. Quan algun partit ataca la creença frontalment, amb mostres de menyspreu, cristianofòbia, amenaces, propostes pansexualistes, això fa que especialmente els catòlics tradicionals es planten en contra.
Potser més de la meitat de catòlics a l’Estat espanyol podríem dir que són de dretes. Això vol dir més d’un terç dels electors: aproximadament són els qui monolíticament voten PP.

La cristianofòbia és també una eina electoral per afavorir la dreta espanyolista: espantar el vot majoritari (que és de cristians) des d’un suposat progressisme cristianòfob per tal que els cristians despolititzats votin dreta. Es un espantall en el qual col·laboren, per ignorància, doctrinarisme o estupidesa, prou ateus progres.
Si les esquerres no moderen llur cristianofòbia i propostes antiheteropatriarcals (imposició de la ideología de gènere d’una manera aberrant i dictatorial), difícilment podran guanyar mai unes eleccions, ja que arriben poc a l’electorat catòlic, i especialment als catòlics de dretes, sector que ara és controlat prou monolíticament pel PP.
“Jo sols sé que no sé res”, deia el savi Sócrates.
En canvi els progres cristianòfobs dirien:
“Jo sols sé que ho sé tot (i més que tu)”.
Si les dretes espanyoles, en lloc de ser farisaiques, fossin cristianes, serien demòcrates.
Si les esquerres, en compte de ser cristianòfobes, fossin cristianes, tindrien lògica i guanyarien les eleccions.

* Esquerra postissa i minvant a tot Europa

El proletariat autòcton espanyol vota sobretot PSOE, la “nova esquerra” és cosa de jovent i capes mitjanes urbanes.
A França bona part del proletariat autòcton, abandonat per una esquerra multiculti i de gènere que li parla en un llenguatge sofisticat, dogmàtic i irreal, vota LePen, mireu-ne els percentatges:

La nova esquerra es preocupa més per temes amb aura intel·lectualoide i d’”alliberament sexual” que per temes pròpiament obrers.
Es mobilitzaren, per ex., histèricament, contra el bus transfòbic i no han mobilitzat en canvi davant la buidada de la caixa de Pensions ni el rescat bancari del PP, molt més perillòs globalment per a tota la població.
Com volen guanyar així unes eleccions? Realment volen guanyar-les o fan comèdia?

Les actuals esquerres han convertit la política en un reality-show de sexologia i antinatalisme.
Liberals i progres també deixen la defensa dels cristians perseguits o la denúncia de la cristianofòba per a la ultradreta. Li deixen els votants en safata. Després tot seran plors i ais i uis si l’extrema dreta puja, com està pujant a tot arreu.
Es l’esquerra que va de moderneta la que alimenta l’extrema dreta en pixar fora de test.
Tenim uns sindicats subvencionats i uns partits d’esquerra també molt envescats

Que actuïn així ve a demostrar que el PP no podria fer totes les sagineries que fa a la població sense la “tolerància” còmplice de l’esquerra.

Els líders, la burocràcia i els observatoris oficials de l’esquerra ni volen canviar ni accepten crítiques a una política que els minoritza i que dóna ales a les extremes dretes. Imposen l’ortopèdic pensament Políticament Correcte a estil de les narracions d’Orwell amb un fanatisme inquisitorial.
L’esquerra és poc alliberadora perquè és poc objectiva i no malda per ser realista: viu de sentiments i d’instints.

Llengües i Subdesplegament

LA LLENGUA CASTELLANA: VIA I FINS I TOT EINA DE SUBDESENVOLUPAMENT SOCIAL, POLÍTIC, ECONÒMIC I FINS I TOT MORAL I ÈTIC

Aquest assaig no és de cap de les maneres un atac contra cap llengua ni grup sinó contra la ideologia que entén la llengua com a arma de genocidi, d’imposició tirànica i d’anorreament psicològic i nacional.

1.-La segona llengua per als catalans no deu ser el castellà, ha de ser l’anglès:

Obligar els nens catalans (autòctons o fills d´immigrants) a estudiar llengua i literatura castellanes a les escoles catalanes, significa limitar-los en el seu desenvolupament humà i professional futur, ja que, si tenim el català com a idioma nacional de comunicació interna, per què havíem menester del castellà?; i a Europa el castellà és un idioma residual (en el sentit que no s´hi parla). Els nens han d´aprendre idiomes a l´escola, però idiomes que, en el futur, els puguin ser d´utilitat. La castellana, no és una llengua d´utilitat en el context internacional en el qual es troba encabida Catalunya: Europa. El castellà no és una llengua de masses al continent europeu, que és el tros de planeta on els catalans tenim el nostre àmbit de relació més immediat. En les escoles catalanes s´haurien d´ensenyar dues llengües de gran validesa per al desenvolupament humà i econòmic dels catalans, si tenim en compte el nostre context europeu: l´anglès, com a idioma més internacional; i l´alemany, que és la llengua franca del centre d´Europa, la més parlada a la Unió Europea, l´idioma del món germànic amb el qual els catalans haurem d´enfortir relacions, sobretot de caire industrial i econòmic. Un cop eliminades o deixades com a optatives les assignatures de llengua i literatura espanyoles (o de literatura i llengua francesa a la Catalunya Nord) dels plans d´estudis catalans, podrem introduir-hi algunes hores lectives d´anglès i d´alemany, autèntica inversió de futur per als joves catalans.

El castellà no és cap idioma universal perquè:
1) L’ignora més del 90% de la població mundial.
2) L’ignora el 95 % de la població dels països desenvolupats, que es on es remenen les cireres, i
3) Perquè la influència del castellà en l’economia i la ciència mundial es menyspreable (a l’inrevés que el francès o l’alemany per exemple, que encara es mantenen amb una certa dignitat). Això és fàcil de veure a Internet, on fins i tot el portuguès va per davant del castellà, on per cada pàgina en castellà -5ª llengua més usada a Internet- sobre un tema en trobes centenars en anglès, i on el català, tot i ser una llengua assetjada, modesta i en greu perill ocupa un molt distingit lloc tretzè quant a nombre de webs i un dinovè quant a nombre de pàgines.
Efectivament, aprendre anglès és una prioritat, és més, és una absoluta necessitat ara mateix i en el futur ja no cal ni dir-ho, però el castellà, per anar pel món, no serveix gaire. Una altra cosa és que t’entabanin amb deliris de grandesa, que és el que fan els mèdia espanyols, sempre tan pinxos, però la veritat és que, com a eina de comunicació, el castellà no té la importància derivada del nombre d’hispanoparlants (3ª llengua mundial). I no es tracta que el català competesca amb el castellà, sinó que els catalans dediquin llurs esforços a aprendre el que de veritat els interessa i no a perdre el temps amb idiomes, que, a més d’estar al servei d’una política d’anihilació -brutal i indigna- de la cultura pròpia indígena, no solament no els fan cap servei d’ordre pràctic, sinó que a més drenen recursos humans i econòmics que estarien molt millor aprofitats a protegir el que de debò és seu. Hi ha un exemple excel·lent, que és el dels flamencs de Bèlgica. Tots saben el seu idioma i l’anglès, i no s’encaparren ni 5 minuts per si no saben francès, i sovint, si els parles en francès, se’n fumen olímpicament de tu. Tant de bo en prenguèssim exemple.
Els pares castellanoparlants residents a Catalunya han d´oblidar-se d´absurds sentimentalismes lingüístics i triar allò que és millor per al desplegament professional futur de llurs fills i filles, i que no passa per l´aprenentatge del castellà (així ho han cregut, amb raó, la immensa majoria d´habitants de Califòrnia, que en juny de 1998, en referèndum popular, votaren a favor de la Proposició 227, en la qual s´establia l´ensenyament íntegrament en anglès en les escoles californianes, eliminant d´aquesta manera la imposició lingüística del castellà); i que sí que passa per la coneixença del català, l´anglès i l´alemany. Des de finals dels 80 els hispans als USA han optat per deixar els plans d’estudi bilingües i optar per la integració en anglès com a via de sortir de la marginalitat (els barris hispanos dels Estats Units tenen la trista fama de ser els barris més arrasats).

En el darrer llibre de Samuel P. Huntington hi ha una taula amb els referèndums d’aquest tipus. A banda del de Califòrnia, hi són esmentats el d’Arizona l’any 2000 que posà fi a l’educació bilingüe (63% a favor), i el de Massachusets, l’any 2002 amb el mateix resultat (68% a favor). D’ençà 1980 als USA s’han celebrat dotze referèndums sobre l’oficialitat de l’anglès i l’educació bilingüe en tres municipis i quatre estats. En tots, excepte en un (Colorado el 2002, sols amb el suport del 44) s’aprovà la proposta a favor de l’anglès o en contra de l’educació bilingüe. També a Massachussets, i fins a vint estats i poblacions dels USA que d’ençà l’any 80 han dit NO a l’educació bilingüe anglès-espanyol. I això comptant amb el vots dels inmmigrants hispans que volen integrar-se el més aviat possible. “És veritat que hi ha un problema d’orgull. Molts hispans s’avergonyeixen de llur idioma. L’espanyol és la llengua dels pobres. Només et discriminen si te’n deixes. El pitjor enemic d’un discriminat és ell mateix.. És menester d’aprofitar el rebuig per fer-se més fort i lluitar” (Edward Romero, ambaixador d’Estats Units a Madrid, a La Vanguardia, 16·7·98). Lluitar, caldria entendre, per parlar una llengua que vehiculi una ètica molt més digna que no la del totalitari, glotòfag i genocida castellà i que les cultures mafiosetes catòlico-mediterrànies en general.
Un conegut meu, ciutadà nordamericà de família multilingüe (dos avis italians, avi alemanyòfon, àvia francòfona, muller hispana) em comentava que la percepció que els anglosaxons tenien dels hispans era com la que prou catalans tenen dels forasters (i fins i tot la tenen prou forasters de si mateixos com a col·lectivitat, no ens enganyem: ho he sentit dir a ells mateixos) o com la que bona part de la població tenen dels gitans o dels estrangers, però fins i tot més encara: que tenen llurs barris arrasats per la desestructuració social crònica, per la marginació i falta de valors (els famosos líders negres com King o Malcolm X intentaren canviar-ho amb regeneració moral, els hispans fins ara no han donat líders tan famosos ni rellevants). Els mateixos hispans que als ’80 demanaven bilingüisme escolar, avui dia hi han renunciat gairebé en massa a causa que l’idioma és una de les vies per reproduir la cultura, tics i valors de la marginació. O sia, que als Estats Units sí perceben el castellà com a via de reproducció del subdesplegament social.

2) On hi ha castellà hi ha pobresa, injusticia i sovint violència:

Allà on hom parla anglès, alemany, basc o català gairebé sempre l’economia rutlla bé. On es parla castellà o àrab no. Per què? Perquè les llengües són vehicle de cultures definides, d’idiosincràsia i n’hi ha de millor organitzades o de pitjor qualitat ètica que no permeten una confiança entre la gent, ja que estan massa corrompudes ideològicament. Marx deia que “la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant”. La classe dominant hispànica és despòtica, no gens respectuosa amb els pobles conquerits i manca de valors ètiques sòlides. Això mateix és el que transmet ideològicament als seus súbdits amb el que ells mateixos denominen “españolización”.
Un país on regna la corrupció i on les relacions interpersonals no es basen sobre bases d’una certa ètica o serietat, no pot rutllar bé.
On s’estudia la Bíblia el país funciona, on es persegueix hi ha despotismes, misèria.

Tot plegat són dades “macro” (macrosociològiques i macroeconòmiques) que no poden ser de cap manera simples “coincidències”, ni poden enganyar perquè són globals i contundents. Una societat depèn del que s’alimenta, i les llengües en són vehicle: de la corrupció despòtica o de la llibertat honesta.
Una de les explicacions de Max Weber a “Ètica del Protestantisme”, un clàssic molt documentat, és que, mentre per als calvinistes l’Església no és la que decideix ni jutja sinó Déu, per als catòlics és l’Església (i un tirà, el Papa). Això té infinitat de conseqüències polítiques, socials i psicològiques en la vida dels pobles catòlics i dels calvinistes. Per ex., dins les esglésies protestants hi ha hagut sempre més llibertat de consciència que la que han permès els “bisbes” catòlics. Això ha tingut també moltes conseqüències que fan distintes les democràcies sòlides del Nord de les imitacions: les bananeres-escombraries del sud.
La “cultura” catòlica i especialment l’espanyola és la de la dessídia, la rutina, el mandarinisme, els apadrinaments, la màfia… és una religió prou “externa”, de xou teatral, del poder político-religiós (hispanopapisme, cesarisme) i no pas de consciència com el calvinisme, interior, potser la més espiritual.

Que segons les llengües i les creences, les societats polítiques i econòmiques tinguin uns trets comuns ha de ser per alguna raó: els catalans tenim una major tendència al diàleg, a una major estructuració social més eficient i justa, a causa d’una tradició molt menys brutalment antidemocràtica que Castella/ Espanya, i també un sentit del treball, mentre que la recerca del tresor (des de l’encomienda a la loteria nacional -tercer Estat del món que més gasta en loteries) ha estat sempre la fita promoguda des de Madrid per als colonitzadors espanyols i per als seus colonitzats.
Fins i tot el catolicisme català és prou distint que el castellà: és més interior, menys iconogràfic, més espiritual i de consciència, no practica tant les processons ni xous populars com les Setmanes Santes…
Aquesta exposició no es tracta pas de cap dels típics cofoïsmes estúpids del panxacontentisme català. Els catalans tenim sens dubte a muntó defectes, una greu degeneració caracteriològica molt empitjorada per la colonització espanyola: intel·lectualisme molt superficial i d’un racionalisme molt mecanicista (que genera una progressia-gauche divine desnacionalitzadora), i molt rutinari i fins i tot provincià, curull de prejudicis i pur disc ratllat, prepotent amb el dèbil i amb el poble autòcton i mesell cap al fort i el colonitzador – covardia-; materialisme i la consegüent descohesió moral i individualisme i manca d’autosolidaritat (que genera disgregació fins i tot política: mentre els partits espanyolistes pacten temes d’Estat, els catalanistes no són quasi mai capaços de pactar temes de fons per a la supervivència nacional); manca de paràmetres i referències globals que ens duen a romandre sota l’abassegadora i obsessiva colonització…Estem dominats, com deien Gandhi, Martin Luther King o Malcolm X perquè som corruptes. Renoir, al seu film “Aquesta terra és meva” (1941) presenta un mestre d’escola pusil·lànim, dominat per sa mare. L’assassinat d’un amic seu l’enfrontarà als alemanys i acabarà jutjat pels ocupants nazis. Al judici diu algunes coses com aquesta: “No hem pas de lluitar sols contra la fam i un tirà. Primer hem de lluitar contra nosaltres mateixos. L’ocupació, l’ocupació de qualsevol país és possible perquè som corruptes (…) Si l’ocupació dura prou, els homes que se n’aprofiten compraran tota la ciutat. No els culp per fer diners, però havien de sentir-se culpables per fer possible l’ocupació. Perquè no podrien fer res d’això sense posar-se en mans dels autèntics amos de la ciutat, els alemanys. Em faran callar, perquè no pot esser permès que la llibertat visca sota l’ocupació. És massa perillós. L’ocupació viu de les mentides, igual que aquest món pervers anomenat el Nou Ordre…”.
Però el castellà és -dades objectives canten- un llast per al desenvolupament social, cultural, moral i material dels pobles no pas per raons intrínsiques però sí per raons socials i històriques, en haver estat eina de l’Imperi més sanguinari de la Història de la Humanitat (més de 100 milions de víctimes sols a l’Ameríndia, el darrer Estat occidental a abolir l’esclavatge i la tracta de negres i més de 300 anys de sagnant Inquisició, per posar sols tres dels principals fets constatables) fet que ha conformat una mena de pseudocultura de la intolerància antidemocràtica i la manipulació impositiva, tan típica de tot allò espanyol. Que allà on el castellà brilla sol haver-hi pobresa ho podrem constatar fàcilment sols en fer una ullada a la situació econòmica del món. No existeix gairebé cap societat que, tenint la llengua espanyola com a oficial i d´ús habitual, estigui desenvolupada de manera natural i endògena (excepte el Con Sud, amb molta immigració italiana; Madrid promocionat sempre de manera abusiva i burocràtica…). Tots els Estats que han imposat l´idioma castellà als propis ciutadans, n’han portat societats a la ruïna, només ens hem de fixar en els casos de Guinea Equatorial o en els països del centre i sud d´Amèrica, per adonar-nos d´aquesta circumstància.
“L’amic Riera em facilita aquestes dades de l’ONU del 2002. Renda per càpita de Noruega, 36.600 dòlars; Dinamarca, 30.940; Islàndia, 29.750. Tots tres països riquíssims, amb economies internacionalitzades i llengües més petites que la nostra però que les parlen sense complex. Contra aquesta absurda creença que el català ens tanca portes, aquestes dades prou eloqüents de si serveix o no serveix una llengua minoritària. En canvi en el meravellós món hispànic la pobresa és l’única dada. La mitjana dels 13 principals països americans que tenen l’espanyol com a llengua, comptat des de l’Argentina, Xile i Mèxic fins a Nicaragua, Hondures i l’Equador, és de 6.209 atrotinats dòlars de renda per càpita. Catalunya parlant català i malgrat l’espoli fiscal infligit per una Espanya que no té ni la decència de publicar les xifres del robatori, té una renda de 26.420 dòlars. Hem de triar model: Noruega o afegir-nos a la caravana de la misèria. Només cal veure com les zones més riques de l’Estat tenen una altra llengua pròpia: i és evident que l’Estat el mantenim, pagant molt i molt, els que no parlem en tercermundista” (Salvador Sostres, maig 2005).
Dins l´Estat espanyol, aquells pobles que tenen com a única llengua oficial l´espanyol, són també els més pobres i endarrerits (La Manxa, Extremadura,…); és més, dins la pròpia Catalunya, aquelles contrades on més és parlat el castellà, són també les més subdesenvolupades (el Racó d´Ademús, els Serrans, la Vall de Cofrents, etc.). Igualment en el temps: a més castellanització progressiva, més misèria, com estem veient.“És probablement veritat que una societat lliure i amb èxit sempre serà en gran mesura una societat que està intimament lligada a uns esquemes tradicionals” (“The Constitution of Liberty”, de F.A. Hayek, qui no era cap religiós). Allà on són aniquilats, és només per instaurar un uniformisme de mercat dòcil i acrític, manipulable fàcilment i vendible. En idiotitzar i alienar la població, fabriquen incompetència, desconfiança i, per tant, pobresa.
Si mirem dins les grans ciutats catalanes, copsarem com són els barris castellanoparlants els més endarrerits econòmicament, al temps que constatarem com la majoria de delictes de tota mena que es cometen a la nostra terra (robatoris, violacions, tràfic de drogues, homicidis i assassinats) són portats a terme molt majoritàriament per gent de parla espanyola; difícil serà que ningú trobi un violador, un traficant o un lladre que tingui com a llengua d´ús habitual la catalana…i això no és cap casualitat (les estadístiques també diuen que gran part de la població presidiària espanyola és nascuda a l’Andalusia Oriental). Es tracta d’una nació, la catalana, greument oprimida durant segles, que ha desplegat un fort sentit cívic com a autodefensa de l’ocupació i la colonització espanyoles, les quals han actuat sempre a sac en els territoris que han conquerit per la força. Per contra, els espanyols que, en provenir d´una cultura i mentalitat embrutides per l’obscurantisme, la manipulació i una violenta injustícia social, cauen amb facilitat en la amoralitat i en la delinqüència, i més en terra conquerida.
Un cas significatiu: Fa uns anys hi hagué pressions del Govern espanyol al sanguinari Dictador de Guinea Equatorial. Tal Dictador, que manté les ètnies de Guinea en un permanent estat de terror i angoixa, i especialment els bubis, contra els quals practica genocidi (fins i tot els ha ficat deixalles radiactives a l’illa on malviuen), diu que pensava de posar el francès com a idioma oficial de Guinea Equatorial, ja que es troben envoltats d’Estats oficialment francòfons i dependents monetàriament del franc francès. Immediatament Madrid callà i arribà a acords idiomàticocomercials amb aquest element. L’oficialitat del castellà, com de costum, sí que val uns quants milers més de morts, desapareguts, torturats, etc. (per a Madrid): “el español, con la sangre entra”, això no és pas cap novetat, és la Història de sempre.
En aquest cas recent veiem com el castellà no sols és via, sinó també eina de subdesenvolupament.

3) Per què allà on hi ha castellà hi ha, generalment, pobresa?:

“Tota llengua és un temple en el qual està tancada l’ànima del qui la parla” (Oliver Wendell Holmes).
Fos absurd de parlar d’idiomes inferiors per qüestions estrictament lingüístiques, si bé és cert que alguns tenen fama de ser difícils d’aprendre (el swahili tinc entès que és un idioma sense gramàtica, cada mot i expressió hi van a la seva; el xinès té una complicadíssima escriptura ideogràfica si bé gramaticalment és senzill; l’àrab té un complicat sistema d’escriptura i una gramàtica realment difícil, etc.). El problema del castellà és que, com digué Nebrija, “la lengua es compañera del Imperio” o Josemaria Aznar: “El idioma español es la fuerza de intervención rápida”: o sia ellos en tenen una idea d’idioma castellà com a arma llancívola de llur política colonialista i de genocidi cultural.
Isabel la Catòlica deia que “Castilla llega hasta donde llega mi caballo” (i Ferran el Catòlic -al que l’aristocràcia castellana menyspreava amb els malnoms de catalanote i viejo catalán-, “las boñigas de Castilla son oro en Aragón”. Al Tirant lo Blanc ve un altre adagi interessant: “Som com els ases de Sòria, que porten or i mengen palla”). El cas és que el castellà s’expandí amb conquestes de cruels caps militars (bandolers i soldaders) tipus el Cid, fora del feudalisme clàssic europeu, les terres conquerides foren trastocades i convertides en latifundis (Al-Andalus, Ameríndia) a ferro i foc, sota brutals sistemes de domini caciquil. És normal que això destruesca la mateixa identitat mental dels sotmesos i colonitzats, i per això allà on el castellà brilla hi ha pobresa i marginació, fet ben visible si el comparem a uns altres idiomes europeus. Fins i tot, essent segon-tercer idioma mundial per nombre de parlants, ocupa un modest cinquè lloc a Internet (el català hi ocupa un notori 15è lloc!). L’espaordiment multisecular no és cap broma, deixa necessàriament una dura petja en l’ànima col·lectiva de tots els afectats: una mentalitat mesella i superficial, obscurantisme, descrèdit de la justícia i de la bona fe, de la cultura i de la lectura, de les tasques metòdiques (“Una de les formes més típiques i xocants de la bèl·lica famfàrria espanyola és, sens dubte, el menyspreu per l’esforç modest i continuat, a les tasques metòdiques i fosques”, Carlos Octavio Bunge, 1875-1918, polígraf argentí), de la recerca científica (“Que inventen ellos!”), fins i tot dels negocis (les tres eixides tradicionals dels castellans eren la militar, l’eclesiàstica i la burocràtica), la passió per trobar tresors que visqué el corresponent paroxisme al genocidi contra Ameríndia i que ara subsisteix com a enorme devoció per tota mena de loteries (l’Estat espanyol és el tercer estat mundial que més despesa té en loteries i jocs d’atzar: “Els espanyols, o són catòlics, o són racionalistes. Els catòlics ho esperen tot del miracle. Els racionalistes tot ho esperen de la Loteria Nacional”, va escriure ja Manuel Ruiz Zorrilla, la falsa esperança en la “sort” és una manera de desinflar justes reivindicacions i tota lògica social), la casuística més vana i embolicadora, la fòbia a conèixer la veritat de les coses (i una societat ha avançat científicament però també moralment quan no ha tingut por a saber: tenir por a saber és la decadència, la perversió de valors i la confusió mental i vital). “En Espanya el mèrit no és premiat. És premiat el lladronici i ser poca vergonya. En Espanya tot allò dolent és premiat”.(Luces de Bohemia, Ramon del Valle Inclán, novel·lista i poeta satíric de l’esperpento espanyol).
Les realitats no són pas casualitats, ho són per raons concretes, no pas metafísiques ni intrínseques, però sí per raons constatables i estudiables. La dominació colonial, el racisme crioll s’ha caracteritzat pel genocidi cultural sistemàtic i la manipulació (negació de la realitat/ veritat) i, qui desconeix allò real (allò que és ver), necessàriament anirà donant tombs a les palpentes, de mal a borràs per la vida, i això també es vehicula pels idiomes, com a una mena de virus històricocultural. “Felicíssim país el nostre, on la levita ministerial, la toga i el blasó no delinqueixen mai!”, (Santiago Ramon y Cajal, 1806-1880, dramaturg i metge). “En Espanya és heretgia de tenir sentit comú”. (Juan E. de Harzenbusch, 1806-1880, dramaturg foraster). “Espanya és una nació un tant cruel, tal i com ho demostren les seves corregudes de toros i els seus autos de fe”. (Emmanuel Kant, 1724-1804, gran filòsof alemany).
Han fet de la desorganitzada i caòtica plebs colonitzadora carn de canó -però beneficiaris nacionalistament- de llurs bàrbars projectes, però alhora li han begut el cervell amb un ultranacionalisme (“Qui no té res d’individual per a vantar-se’n, es vanta d’haver nascut ací o allà”, Arthur Schopenhauer, 1788-1860, filòsof pessimista alemany) que sistemàticament posa en feblesa qualsevol idea de justícia i progrès, perquè els genocidis necessàriament han enfortit sempre el militarisme, la fòbia a la diversistat i el pluralisme, les estructures piramidals i opressives, i la destrucció dels altres pobles i cultures. “Aquells animals que no han estat capaços d’establir un pacte per a no agredir però tampoc no ser agredits, per a ells no hi ha res que sia just o injust. El mateix s’esdevé també amb aquells pobles que no han pogut o no han volgut establir un pacte pera no agredir ni ser agredits” (Epicur, filòsof grec, 341-270 a. C.).
“Els Estats de dret mai no estan en treva” (Mayor Oreja, exministre de la guerra mediàtica i major propietari d’empreses de guàrdies de seguretat privades de l’Estat, a La Vanguardia, 6-3-1999: l’Imperio-Estat de dret, o sia, del dret d’ells, els poderosos, Estats purament artificiosos, jacobins, centralistes- no para mai d’agredir les nacions sens Estat que ha conquerit, fins a exterminar-les). És per això que la injustícia social és un tret tan característic d’allí on els espanyols han comès genocidis generals (Ameríndia i Andalusia). “En Espanya, allò que és pagat no és pas el treball, sinó la submissió” (Pio Baroja, 1872-1956, escriptor i metge foraster).
Un conciutadà explicava molt encertadament la caracteriologia subconscient mesella i agressiva de l’espanyol mitjà com a atavisme de tants segles de repressió del pensament (expressada per aquella frase de “Lejos de nosotros la funesta manía de pensar”):
“Observacions realitzades sobre l’opressió. Si observem als que es diuen espanyols podem observar com hi han quatre tipologies, que es corresponen al caràcter de quatre persones, donat que una de les característiques dels que s’anomenen espanyols és la falta de un pensament propi o individual. Aquestes quatre persones son un polític, un religiós, un militar i un xerraire grosser que per ocultar-se generen també uns antiliders que son un antipolític, un antireligiós, un antimilitar i un antixerraire que sembla que no estiguin supeditats a ells, però que en realitat sí que ho estan. Entre els vuit formen combinacions que, segons les necessitats, els permet un marge de maniobra per manipular el que els interessi i mantenir l’opressió encara que les circumstàncies canvien. Aquestes persones són reals i els seguidors d’ells són els que es diuen espanyols, els quals són els que no tenen pensament propi i esdevenen clons mentals d’aquestes persones.
Els catalans tenen pensament propi, de fet tenen pensament propi i individual tots els que són conscients de la seua nació vertadera, perquè això posa en contacte la persona que som amb la realitat individual, que és la que genera el pensament propi d’una forma natural i espontània.
Per tant, la nostra discusió és entre el pensament de quatre persones repetit pel nombre dels seus seguidors, i el pensament dels catalans, valencians i similars que en són molts més que quatre.
L’aparent interès dels espanyols per saber què pensen els altres no prové de cap inquietud intel·lectual sinó, tot el contrari, el que volen saber és si la persona en qüestió té un pensament diferenciat dels seus líders, perquè en el cas que sia d’aquesta manera, atacar-la, primer amb sentiments de culpa en fals (el religiós), després amb burles i insults (el xerraire groller), després amb obligacions (política) i després amb agressions (militar), en resum: exercir l’opressió a través dels seus clons mentals.
Aquestes quatre persones són contestades i superades: De la part militar, per l’OTAN o bé per qualsevol organització militar que defensi els drets humans. Des de la política, pel nacionalisme, l’ecologia, l’independentisme, el pacifisme, el feminisme i polítiques que parlin de la llibertat i dels drets. Des la cultura, per la llengua, la ciència, l’art.. propi de cada nació. Des de l’espiritual per la veritat, l’honradesa, l’ètica i la moral.
Per això últimament han recorregut a la mentida més escandalosa amb l’esperança que la multiplicació de les mentides pels seus clons els mantinguin una mica de temps més al poder.
Si ens fixem una mica mes podem observar que la reacció d’un espanyol davant una circumstància que l’obligui a pensar sol ser alguna exclamació relacionada amb la sexualitat, perquè en la seva confusió té una percepció dels seus pensaments propis -que a vegades en té, perquè el cervell encara és viu-, com si fos quelcom que no pot evitar: com si fos un desig sexual, pensament que evidentment reprimeix immediatament amb alguna grolleria de tipus sexual. Es tracta d’una autoopressió o repressió per mantenir-se dins el pensament dels líders. (De Vilaweb-Fòrum general)

4) Els avantatges del plurilingüisme. Els castellanoparlants, una comunitat molt monolingüe per interessos polítics de llurs Oligarquies:

Igual que la manca de pluralitat i tolerància religiosa a la majoria de societats islàmiques: perquè els uns fan de la religió i els altres de la llengua una eina llancívola de cohesió uniformista darrere de les respectives Oligarquies.
El monolingüisme és el pulmó d’una llengua: fa necessària una llengua per poder comunicar-se. Actualment el monolingüisme catalanoparlant ha estat ja pràcticament exterminat per la imposició colonitzadora francocastellana, per això és molt important que tot catalanoparlant conscient miri de ser tan monolingüe com li sia possible. Tanmateix el plurilingüisme té també indubtables avantatges, no pas nacionals, però sí pedagògics, culturals i psicològics.
No fa gaires anys es realitzaren unes interessants enquestes als instituts eivissencs sobre ús i simpaties lingüístiques i futboleres. Els resultats hi foren prou significatius: sistemàticament, el major fracàs escolar (tant en autòctons com entre immigrants) anava de la mà amb poc ús i poca valoració de la llengua catalana i per simpaties envers el R. Madrid. Aquests resultats, que poden sobtar, tenen, tanmateix i sens dubte, una explicació lògica i contundent: la propaganda abusiva i supermanipuladora que les TVs i els mèdia esportius madrilenys (molt majoritaris dins la premsa esportiva) fan de l’equip del Règim jacobí, i això ja en un tema que no ha menester de massa neurones; això duu als més acrítics i violents devers el madridisme i l’espanyolisme/anticatalanisme (que és la raó de fons de tot aquest apartat del conductisme de masses espanyol); mentre que els més sensibles prefereixen d’altres equips minoritaris i aprecien la llengua en injusta inferioritat de condicions. No sols hi ha un coeficient d’intel·ligència escolar, sinó també un cert nivell moral, la qual cosa demostra un cop més que ser dolentot és també ser babau, és una estupidesa: “I (Déu) digué a l’home: Vet ací que la temor del Senyor és la saviesa, i defugir el mal, la intel·ligència” (Job 28:28).
Que el bilingüisme o el plurilingüisme fomenten les capacitats mentals és cosa prou coneguda psicològicament i pedagògica, i el menyspreu a aprendre (d’altres llengües o el que sia) traspua malfeineria i un grau de supèrbia (tret característic espanyol i de qualsevol colonització, una neronització a fi de mantenir-se a part i sotmetre la víctima indefensa a una situació d’inferiorització i de denigració permanent) que esterilitza i crea divisió i malestar social. “Sempre ha estat un misteri per a mi que l’home pugui sentir-se honrat per la humiliació del seu proisme”, digué Mahatma Gandhi quan veié una colla d’indis obligats a caminar per sota la voravia, a fi de cedir el pas als blancs).
Igualment, paga la pena de destacar les conclusions a les quals van arribar especialistes en un simposi a Morella (Els Ports) sobre llengües i desplegament econòmic: les àrees bilingües tendeixen a un major desplegament econòmic (a causa de la major tensió sociocultural i a la major plasticitat mental de la població pel constant ús de distintes llengües, concepcions i enregistraments mentals i culturals).
Per aquest motiu supòs que un mestissatge fet més en igualtat de condicions, com ara el dels origens dels Estats Units (entre colons i immigrants de tot Europa, en un principi bàsicament descendents d’anglesos, holandesos, alemanys, suecs i escocessos, més avant francesos i irlandesos, després italians, polonesos i d’Europa Oriental i hispànics), dóna molt de joc quant a nivell de desplegament economicocultural que no pas un mestissatge fet a través del genocidi i la violació, com s’esdevingué a Hispanoamèrica, amb més de 100 milions d’infeliços amerindis morts sols durant els dos primers segles de conquesta i colonització imperial castellana contra les cultures neolítiques indígenes. Lògic, oi?.
El castellà és una eina de repressió i destrucció psicològica i nacional massiva .
Castellà? No, gràcies!.

La Cigala i la Formiga

LA CIGALA I LA FORMIGA, VERSIÓ CLÀSSICA

  • La formiga treballa amb totes les forces tot l’estiu sota una calor aclaparadora.

  • Construeix la seva casa i s’aprovisiona de queviures per a l’hivern.

  • La cigala pensa que la formiga és fava, i ella es passa l’estiu rient, ballant i jugant.

  • Quan arriba l’hivern, la formiga es refugia a la seva caseta on té tot el que li cal fins a la primavera.

  • La cigala tremolant, sense menjar i sense recer, mor de fred.

              FI

VERSIÓ ESPANYOLA

  • La formiga treballa amb totes les forces tot l’estiu sota una calor aclaparadora.
  • Construeix la seva casa i s’aprovisiona de queviures per a l’hivern.
  • La cigala pensa que la formiga és ximple i es passa l’estiu fent allò que li fa més goig, rient, ballant i jugant.
  • Quan arriba l’hivern, la formiga es refugia a la seva caseta on té tot el que li cal fins a la primavera … ……… ……
  • La cigala tremolant organitza una roda de premsa el què es demana per què la formiga té dret a habitatge i menjar quan vol, quan hi ha uns altres, amb menys sort que ella, que tenen fred i gana.
  • La televisió organitza un programa en viu en el qual la cigala surt passant fred i calamitats i alhora mostren extractes del vídeo de la formiga ben calenteta a casa i amb la taula plena de menjar
  • Els espanyols se sorprenen que en un país tan modern com el seu deixin patir a la pobra cigala mentre que hi ha altres que viuen en l’abundor.
  • Les associacions contra la pobresa es manifesten davant de la casa de la formiga.
  • Els periodistes organitzen una sèrie d’articles en els quals qüestionen com la formiga s’ha enriquit sense contractar la cigala i insten al govern a que augmenti els impostos de la formiga de manera que les pobres cigales puguin viure millor.
  • Responent a les enquestes d’opinió, el govern elabora una llei sobre la igualtat econòmica i una llei amb caràcter retroactiu, antidiscriminació.
  • Els impostos de la formiga han augmentat i a més li arriba una multa perquè no va contractar a la cigala com ajudant a l’estiu.

  • Les autoritats embarguen la casa de la formiga, ja que aquesta no té prou diners per pagar la multa i els impostos.
  • La formiga se’n va d’Espanya i s’instal·la amb èxit a Europa. La televisió fa un reportatge on surt la cigala amb molt de sobrepès, ja que s’ha menjat gairebé tot el que hi havia molt abans que arribi la primavera, mentre veia els videos-reportatges que li havien fet
  • L’antiga casa de la formiga és reconvertit en alberg social per a cigales i es fa malbé ràpidament perquè les cigales no fan res per mantenir-la en bon estat.
  • El govern és criticat per no posar els mitjans necessaris.
  • Una comissió d’investigació que costarà 10 milions d’Euros -i recau en un conegut lobby econòmic- es posa en marxa.
  • Mentrestant la cigala mor d’una sobredosi.
  • La SER, la COPE, i totes les TV i diaris, comenten el fracàs del govern per intentar esmenar el problema de les desigualtats socials.
  • La casa és ocupada per una banda d’aranyes immigrants, que rebran les corresponents paguetes per cada fill.
  • El govern es felicita per la diversitat multicultural d’Espanya alhora que puntualitza que aquesta faula no té, per a res, cap comparació possible entre el Govern Central i l’economia productiva de l’Arc Mediterrani.
  • Tot semblança amb la realitat és pura coincidència.

FI

Estudi de Tàctiques

ESTUDI DE TÀCTIQUES

1. Pensa amb el cos
Imagina’t més com un escut humà que com una espasa. La teva ment ha de detenir l’hostilitat de l’oponent, ser una arma passiva, ferma com un mur.

2. Abandona tota noció d’ull-per-ull
En Gandhi anomenava aquesta tàctica “ahimsa”, que significa negar-se a ferir l’altri. Significa no respondre de cap forma, ni tan sols en la teva ment.

3. Obra com si el teu enemic fos el teu aliat
a) Detecta les vulnerabilitats del teu enemic, d’una manera tendra. Quan Gandhi proposava romandre a l’exterior mentre queien les bombes, estava dient que se sentia més fora de perill que el pilot, que havia de protegir-se amb tones de maquinària de guerra. Gandhi estava protegit per les seves conviccions, molt més fortes.
b) Digues al teu opositor que té un caràcter fort i generós, encara que de vegades no ho sembli, i la força i la generositat es faran més fortes en ell. La gent s’eleva davant les expectatives heroiques que es tenen d’ells i treballa dur per arribar a elles. Compte: les expectatives s’expressen amb amor, les demandes, amb ira.
c) Reconeix que el teu enemic està oprimit per un adversari més gran. Apel·lar a l’enemic que ambdós teniu en comú li ajuda a relaxar el seu antagonisme cap a tu. I animar el seu heroisme el converteix en el teu col·laborador.

4. Crea una gran xarxa
Crea un xarxa de suport. Una xarxa és difícil d’atacar perquè la seva força s’estén. Els rebels zapatistes parlen molt més que lluiten. Quan els ataquen, es dirigeixen a la seva xarxa d’amics i grups interessats. Junts creen un “lobby”. No necessiten un exèrcit, sols compartir una idea que interessa a molta gent. Demana ajuda a la gent i assegura’t que saben el que defenses.

5. Sigues més com l’enemic que ell mateix
a) Adoptar la seva postura sorprèn a l’enemic. Quan t’enfrontes a un adversari que sembla estar-se fent cada vegada més gran, facis el que facis, un canvi ràpid, un “xoc”, va molt bé.
Un grup de rock d’Europa de l’Est, anomenat Laibach, va trobar una solució enginyosa: en comptes d’atacar als dictadors, van començar a actuar com ells. Definien al seu enemic com el seu amic, van adoptar les seves idees… El convertir-se en un mirall del seu adversari va tenir un gran impacte. Tot el món va començar a preguntar-se: Què està passant? Laibach no havien canviat la seva forma de pensar, però sabien que reaccionar amb ira contra el gran enemic no hauria servit de res. En canvi, al fer que la gent es preguntés si realment havien canviat de bàndol, provocaven que comencessin a pensar per ells mateixos.
b) Quan una dona lluita contra “l’opressió masclista blanca”, els masclistes blancs sols es fan més forts i resistents. Reforces el comportament que odies amb la teva ira i demandes. La polarització força a cada bàndol cap a posicions de major hostilitat.

6. Redueix el conflicte a la seva essència
Veure els punts essencials de cada situació ajuda a evitar cars malbarataments d’energia. Deixa enrere l’ego, la gelosia, les teves pròpies normes. La veritat és simple, clara, deixa que et guiï.

7. Resisteix front al poder, no l’ataquis directament
Confia en la tàctica del “Com Si”. Actua com si el poder que vols ja fos teu. Gandhi no va atacar
directament els britànics, es va resistir a llurs edictes i va actuar com si la gent de l’Índia tingués el poder total, com si ja hagués guanyat la llibertat i els britànics haguessin de reconèixer-ho. Quan actues com si ja s’hagués acomplert el que desitges, convences els altres que realment és així.

8. Estudia cada situació a partir del seu oposat
a) El poder sempre conté les llavors de la seva inestabilitat. Contradiu en comptes d’enfrontar-te a ell. Pregunta’t: Quina és la força més gran del meu enemic? En aquesta força hi ha la seva debilitat. Si la força més gran del teu enemic és la rapidesa, vés per la qualitat.
b) Estàs en una reunió on el poder està dominat per X, el qual està atacant les teves habilitats. Vés a l’extrem oposat. No te’n defensis. Recomana un decurs diferent d’acció i treu-lo del seu escenari. O desvia el seu poder convidant uns altres a unir-se a la discussió.

9. Prepara’t per ser ferit i no ferir al teu torn
La venjança fa fort a l’enemic. En comptes d’això, sigues vulnerable. Digues la veritat en un context on tot el món calla. Sigues obert quan la resta duen cuirasses. Accepta quan tots estan rebutjant. Pot ser que et fereixin. Et feriran. Però en una confrontació en la qual mostres obertura, una ferida és menys dolorosa que quan et t’autoprotegeixes. Quan l’enemic veu que t’exposes, sap que no estàs bromejant.

10. Deixa que entri quelcom nou per destruir un límit
Introdueix alguna cosa nova, sorprenent, i erosionaràs la convicció de l’oponent. No rebutgis coses, com noves idees o col·legues, acull-ho tot en el teu projecte.

11. Condueix la teva campanya totalment a la vista i a boca de canó
Digues el que vols, en comptes de dir de què et queixes. I explica també com intentaràs aconseguir-ho. Qui comparteix informació triomfa sobre el propietari de la informació. La informació que amagues t’afebleix.

12. Mantén-te ferm en el teu paper
a) Entén què hi ha darrere de l’antagonisme del teu oponent. Potser està més preocupat pel seu propi èxit que pel seu enfrontament amb tu. Molta gent en realitat no vol lluitar. Vol guanyar.
b) Si ets l’objectiu d’algú, és possible que se senti més atacat per alguna cosa que representes que per tu mateix. Llavors, converteix-te en la imatge total del que tem el teu enemic. Jugar un rol deliberatament pot sorprendre a l’opositor més intransigent i acabar amb el seu antagonisme. De cop i volta, ets la imatge que els altres tenen de tu i comencen a acceptar el que fins ara havien odiat. És com si ells t’haguessin creat i haguessin d’estimar allò que han creat.

13. Entrena a la teva veu interior a “aguantar la respiració” per un moment.
Fes les coses amb calma. Pren el comandament quan estiguis preparat. Aguantar la respiració, quan el món xiscla i corre, et permet descansar i augmentar la teva comprensió de la situació. Et dóna poder. Força l’enemic a actuar, a mostrar la seva estratègia i fins i tot pot acabar fent el treball que volies que es fes.

14. Apel·la a allò millor dels teus enemics
Demostra una confiança perfecta en el teu opositor. Expressa la teva fe en que no vol fer-te mal. Explica-li com no hi perdrà gens per col·laborar amb tu, que de fet hi guanyarà més. La teva disposició ha de ser oferir-li el coratge de canviar. Molta gent vol fer les coses bé, sols necessiten que se’ls hi recordin els seus millors instints i sentit del joc net.

15. Confia en tu mateix tant pel sofriment com pel triomf.
No vagis als enemics del teu enemic, buscant el seu favor per a anar junts contra el teu adversari. Si Gandhi hagués acceptat el suport dels Estats Units en la seva confrontació amb els britànics, hauria acabat amb les seves possibilitats d’aconseguir una victòria neta. La seva batalla per la llibertat s’hauria diluït en una disputa entre els imperialismes britànic i americà.

16. Prepara’t per reajustar la teva estratègia i objectius
a) Has d’estar sempre preparat per persuadir als altres, així com perquè et persuadeixin a tu. No insisteixis en res. No et barallis per principi. Deixa que els teus errors et canviïn. Guia’t pel que, en condicions canviants, és veritable per a tu. Sigues ferm i flexible alhora.
b) Actua, en principi, dintre de la legalitat, de les regles del joc que has establert amb el teu enemic. A partir d’aquests límits, has d’acceptar i fins i tot demanar el càstig si decideixes trencar-los. Gandhi va demanar que el duguessin a presó.
c) Entén que mai aconseguiràs un gran dret sense córrer un gran risc. Una princesa se salta les normes sols una vegada, com una declaració de guerra. Quan els colons americans es van negar a pagar la taxa del te al Parlament Britànic i van llençar el te al port de Boston van ajudar a començar una revolució.

17. Prefereix qualsevol sofriment, fins i tot la pèrdua o humiliació, abans que mostrar que el teu ego és més important que el teu objectiu
a) Si el teu adversari sap que pot humiliar-te però no destruir-te, no té poder sobre teu. Pararà d’intentar ferir-te. Mostra-li la teva fe en la seva incapacitat de persistir en fer-te mal.
b) No et detinguis per petites derrotes. Defineix la confrontació en termes d’una guerra llarga.
c) L’ira contra l’adversari i l’ira contra un mateix són inseparables. Vèncer a l’opositor i vèncer-se a un mateix són el mateix. Tot enemic és algú en guerra amb ell mateix. Tu, senzillament, ets algú que passava per allà. Desarmar a un antagonista de la seva ira és un poder més gran que totes les armes.

18. L’últim poder és el poder de l’adéu
a) Si els has intentat tots i l’opositor segueix sent un adversari, ves-te’n. És l’única forma de conservar les teves energies per un altre dia. Hi ha un refrany Budista: “Has de tancar el llibre”. El millor de la saviesa consisteix en tallar amb les coses, saber què ha d’acabar i quan i com acabar-ho.
b) Hi ha dos tipus de finals: la bona destrucció i la mala. La dolenta destrucció és autodestrucció, significa destruir les coses prematurament, sense donar-los l’oportunitat de madurar.
c) El poder de l’adéu resideix en la bona destrucció, en el final net. Acabar amb un amant que no t’honora, amb un treball que ja no t’és útil. Amb ells vénen els bons començaments. El que realment distingeix les princeses és que diuen no als altres i a elles mateixes molt més a sovint que la resta de dones. Ser forta per a dir-se no a elles mateixes significa que cada sí és real. No hi ha poder més gran que la llibertat d’anar-se’n.

Indigenisme “identitari” i patriotismes

Indigenisme “identitari” i patriotismes

Es palès que l’identitarisme autòcton o indígena, ho vulguin o no els nostres progres, és el dic més fort contra el feixisme d’Estat.

Si la gent se sent catalana o basca no votarà FN ni partits semblants, com PP o C’s.

Qualsevol atac o desvaloració malintencionada cap al catalanisme és automàticament una porta oberta al feixisme.

Cal aclarir de quina mena de patriotisme estem parlant:
“Hi ha dos menes de patriotes: el qui s’estima el seu país i el qui s’estima el govern del seu país. Lògicament els governs consideren més patriotes aquests últims” (Jaume Perich, humorista i dibuixant català d’esquerres, 1941-1995)

  • Hi ha un patriotisme natural:
    “Que n’és, de benvolguda, la pròpia terra natal per a tots els cors bons” (François Marie Arouet Voltaire, 1694-1778, filòsof racionalista i escriptor il·lustrat francès).

Indigenisme "identitari" i patriotismes

  •  Hi ha un patriotisme críticament positiu:
    “Dissentir és la més elevada forma de patriotisme” (Thomas Jefferson).
    “Pregunta no el que el teu país pot fer per tu, sinó pel que pots fer pel teu país” (John Fitzgerald Kennedy).
    “Un patriota sempre deu estar llest per a defensar el seu país contra el seu govern” (Edward Abbey).
  • Hi ha un patriotisme idiota:
    “El Patriotisme és la vostra convicció que aquest país és superior a tots els altres perquè hi sou nascuts” (George Bernard Shaw, 1856-1950, dramaturg irlandès).
  • Hi ha un patriotisme bandarra:
    “El patriotisme és la virtut del viciós” (Oscar Wilde).
    “Els polítics tímids i interessats es capfiquen molt més per la seguretat de llurs càrrecs que no pas de la seguretat de llur país” (Thomas Babington Macaulay, 1800-1859, historiador, assagista i estadista anglès).
  •  Hi ha un patriotisme psicòpata:
    “El Patriotisme de és l’últim refugi del pocavergonya” (Samuel Johnson).

Indigenisme "identitari" i patriotismesIndigenisme "identitari" i patriotismes

  • I hi ha pretesos substitutius:
    “El “Comunisme” de l’intel·lectual anglès és un cas prou explicable: És el patriotisme dels desarrelats”
    (Georges Orwell [Eric Blair], 1903-1950, escriptor antitotalitari anglès i lluitador antifeixista a Catalunya).

Un país és el que són els seus habitants. I no més.

Anàlisi sobre la immigració (continuació – 2a part)

EL PAPER DE LA IMMIGRACIÓ A CA NOSTRA

La immigració serveix, en el nostre país:

  •   -Per controlar els salaris als treballadors autòctons i rebaixar-los-els. Abarateix la mà d’obra i provoca pèrdua de poder adquisitiu per als locals.
  •   -Per a dividir en ghettos incomunicats el proletariat local (Multiculturalitat), fent impossible qualsevol revolta.
  •   -Per fer que l’economia capitalista no s’aturi. Un immigrant, sense res, tindrà més interès i necessitat a treballar (i comprar casa, etc., tot allò que mou l’economia) que un local potser amb segona residència i dues herències al compte bancari. Immigració = hipoteques.
  •   -Per fer amainar la pressió socio-política als països d’origen (sovint proveïdors de matèries primeres barates i sota dictadures bananeres aliades de l’Oligarquia espanyola). Exemples: Colòmbia, Marroc…
  •   -Per dil·luir les cultures sense estat propi com la nostra, fita prioritària per a Espanya.
  •   -Per comprar-los el vot a canvi d’ajudes socials i treball i clientelitzacions diverses (a costa dels autòctons, sovint). Han saltat a la llum nombrosos casos del PP i del PSOE.
  •   -Per promoure un vot “reactiu” d’extrema dreta: com que l’esquerra és també multiculti i no vol veure els problemes, el vot de protesta dels locals sols pot bascular cap al feixisme, que reconeix els problemes.
  •   -Crear negociets tapadora per emblanquinar diners negres.
  •   -Afavorir, a través de la marginalitat que crea delinqüència, els interessos del lobby de la seguretat privada, en mans de l’extrema dreta espanyolista (sobretot PROSEGUR, de la família de Mayor Oreja)

Per tot plegat és fàcil entendre que el foment de les migracions depén del més alt poder mundial, de la gran Banca i de les patronals, i no pas dels partits polítics ni molt menys de les ideologies progressistes.

Per ex., tant les FAES com Felipe González han declarat que volen molta més immigració:

I hi ha molts lobbies que pressionen i subornen:

— ARTICLE RELACIONAT —

Per què el socialisme no funciona. Prova real en un institut

Per què el socialisme no funciona. Prova real en un institut

Un exemple pràctic, pedagògic, de com funciona l’economia del socialisme real, i de per què la utopia social no funciona a l’hora de la veritat de per que la subvenció no funciona per dinamitzar una societat, de com funciona també l’espoli fiscal sobre colònies…

A les comunes hippies i anarquistes ho han descobert repetidament perquè és un procés molt “humà” i general.
Es tracta d’entendre un dels principals factors de decadència social i de perquè la dreta domina i l’esquerra, quan triomfa , tampoc sol ser molt oberta i una mica també de per què l’anarquisme mai triomfa en cap societat.

Un reconegut professor d’economia de la Universitat nord-americana de Texas Tech va al·legar que ell mai no havia reprovat a un dels seus estudiants però que, en una ocasió, va haver d’ajornar a la classe sencera:

… Explica que aquesta classe li va insistir que el socialisme sí funcionava, que en aquest sistema, no existien ni pobres ni rics, sinó una total igualtat entre tots. El professor va proposar als seus alumnes de fer un experiment a classe sobre el socialisme: Totes les notes serien amitjanades i tots els estudiants rebrien la mateixa nota, de manera que ningú no seria suspès ni trauria un excel.lent.

…..Després del primer examen, les notes van ser amitjanades i tots els estudiants van treure notable. Els estudiants que s’havien preparat molt bé estaven molestos i els estudiants que van estudiar poc, estaven contents.

Però, quan van presentar el segon examen, els estudiants que van estudiar poc van estudiar encara menys, i els estudiants que havien estudiat dur decidir no treballar tan dur ja que no anaven a aconseguir obtenir un excel·lent, i, així, també van estudiar menys. La mitjana del segon examen va ser suficient! I ningú no va quedar content.

Per què el socialisme no funciona. Prova real en un institut

Però quan es va dur a terme el tercer examen, la classe va treure insuficient, i tots els alumnes van ser suspesos. Les notes mai no van millorar. Els estudiants van començar a barallar-se entre si, es culpaven els uns els altres per les males notes, fins a arribar a insults i ressentiments mutus, ja que ningú no estava disposat a estudiar perquè se’n beneficiés un altre que no ho feia.

Per a sorpresa de tota la classe, tots van perdre l’any!

I el professor va preguntar si ara entenien la raó del gran fracàs del socialisme.

És senzill, simplement és que l’ésser humà només està disposat a sacrificar-se treballant de valent quan la recompensa és atractiva i justifica l’esforç, però quan el govern li treu aquest incentiu, ningú vol fer el sacrifici necessari per aconseguir l’excel·lència.

Finalment, el fracàs serà general. Pensament d’A. Rogers (1931)

“Tot el que una persona rep sense haver treballat per obtenir-lo, una altra persona haurà d’haver-ho treballat, però sense rebre’n el que li correponia a canvi…”.

El govern no pot lliurar res a algú, si abans no l’hi ha tret a alguna altra persona.

Quan la meitat de les persones arriben a la conclusió que elles no han de treballar perquè l’altra meitat està obligada a fer-se càrrec d’elles, i quan aquesta altra meitat es convenç que no paga la pena treballar perquè algú els traurà el que han aconseguit amb el seu esforç, això …estimat amic …és la fi de qualsevol nació.

“No es pot multiplicar la riquesa dividint-la”.

Per què el socialisme no funciona. Prova real en un institut

Morts de diverses categories. Feudalisme mediàtic

Morts de diverses categories. Feudalisme mediàtic

  • « Si no aneu amb compte, els mitjans de comunicació us duran a odiar als oprimits i a estimar als opressors » (Malcolm X).
  • “La nova estratègia militar passarà per regular, controlar i manipular els mitjans de comunicació” (Alvin Toffler, científic nordamericà de Prospectiva, autor d’”El xoc del futur”).

La mort iguala a tothom?
De cap manera…
Hi ha morts de 1ª, 2ª, 3ª, 4ª...

Vejam:

Els de 1ª són les individualitats a esbombar: els famosos quan moren (de la Carmina o la Pantoja o l’Esteban han estat ja anys donant la tabarra) o bé de les víctimes més rendibles políticament per al PpsoE (és a dir, les d’ETA, quan assassina) que han estat omplent sempre la major part d’un telediari en hora de màxima audiència.

També els conflictes o terrorismes “mediàtics” (dels quals en parlen diàriament, a diferència d’uns altres sovint majors i que duren dècades i que a penes tenen cobertura informativa, com Birmània, Sudan, etc.), és a dir: Palestina-Israel, Al-Qaeda-ISIS, etc. Sembla que les guerres de l’Orient Pròxim tenen bons padrins mediàtics segurament en forma de petrodòlars.

De 2ª són les víctimes de la violència domèstica però sols si són dones, perquè el lobby femi-money enriquit a base de subvencions de totes les institucions, així ho exigeix (en total no arriben a 80-100, per uns 20-40 homes –els quals generalment són silenciats com si no existissin- i un nombre indeterminat de fills i ancians dels quals tampoc no solen parlar, com si les víctimes fossin exclusivament dones).

SENEFA 005

468765640_a27a2f1446no-apagues-la-tele

SENEFA 005

De 3ª tenim els nombrosíssims accidents de trànsit (l’Estat espanyol té un dels pitjors índex europeus en el tema) que “no interessen” perquè el lobby dels cotxes i del petroli té padrins poderosos pertot. A la N-340, per ex., el 2006 moriren 61 persones, més que ETA durant anys i els partits governants van a pas de tortuga sense solucionar aquest problema des de fa molts anys.

De 4ª tenim els accidents laborals (sovint més de 3000 annuals) que “no interessen” perquè són quasi tots homes i perquè han d’estar a bones amb la patronal. O els suïcidis de pares separats per la marginació legal i la falta de drets civils i de presumpció d’innocència davant denúncies falses (677 suïcidats en 2004, per ex.  “Associació Catalana de Pares Separats de l’APFS” ) o les massacres i genocidis en països perduts del Tercer Món als botxins del qual Espanya sol exportar armament en grans quantitats (naturalment això no ho diuen per la TV, on sols treuen les ONGs i les labors humanitàries de militars i civils espanyols) o que la gent ni sap per on cauen, etc., dels quals, malgrat ser gravíssims els mèdia pràcticament no en parlen mai.
O les víctimes del franquisme, les famílies dels quals normalment ni tan sols poden recuperar-ne els cossos.

CiVziXUWEAE_lsn

Finalment, de 5ª tenim les massacres i genocidis en països “oblidats” del Tercer Món als quals l’Estat espanyol exporta armament o que la gent ni sap per on cauen, com ara Birmània, Sudan o Indonèsia, dels quals, malgrat haver estat gravíssims els mèdia pràcticament no n’han parlet mai.

De la Pantoja o de Lady Di han estat parlant més de mil o deu mil vegades més que dels 50.000 morts (majoritàriament civils de minories nacionals) per la Dictadura birmana durant aquests darrers anys.

Aquests són els mèdia oficialistes espanyols

Enllaços:

Cki8NTAXIAA2Ael

Psicologia Col·lectiva i el Políticament Correcte per Desagnar el Vot Progressista

PSICOLOGIA COL·LECTIVA I EL POLÍTICAMENT CORRECTE
PER DESAGNAR EL VOT PROGRESSISTA

1.-ELS CINC ROVELLS DE LA PSICOLOGIA COL·LECTIVA
¿Quines vénen a ser les 5 potes de la psicologia col·lectiva? (Nota: la gent és com és i el fons psicològic és prou monolític, de fet podríem parlar d’uns certs límits de la natura humana)
-Família. Es allò més valorat per la ciutadania espanyola
-Nació. Les idees nacionals són bàsiques des del Paleolític: l’espai vital del clan. I no han canviat tant, només han estat modernament prostituïdes pels Estats-nació (Espanya no és una pàtria, sinó el patrimoni d’una Dinastia i d’una Oligarquia).
-Diners. Una cosa que, encara que no se’n tinguen, sempre es miren bé. Espanya, primera potència mundial de loteries. En una enquesta ix que el 81% de les dones prefereixen i trien marit per l’status social o els diners i no pel físic ni la joventut.
-Sexe. Es un tema que, sobretot la joventut, no vol que li’l toquen amb prohibicions. A partir de certa edat sexe i diners poden estar massa interrelacionats.
-Déu / creences. Encara que la pràctica religiosa en Occident està en decadència, més del 80% de la població mundial té creences o una religió. Atacar sense més “la idea de Déu” o “la tradició judeo-cristiana” (que ha salvat la societat de la lapidació i donat democràcies estables inconcebibles en unes altres cultures) tampoc no pot ser gens popular per més que la majoria de la gent no sia especialment devota. Provoca majoritàriament desconfiança intuïtiva (i “la 1ª impressió és la que perdura”, diuen).

Cmdb_MzWEAACQRp

2.-COM ACTUA EL POLÍTICAMENT CORRECTE
“Aquells que són més delicats sobre la terminologia «políticament correcta» [la nova Inquisició contra l’heretgia] no són els negres habitants del gueto, immigrants asiàtics, dones maltractades o persones impossibilitades, sinó una minoria d’activistes, molts dels quals no pertanyen a cap grup «oprimit», sinó que provenen d’estrats socials privilegiats. La correcció política té el seu major arrelament entre els professors d’universitat, els quals tenen feina segura amb salaris confortables i, la majoria d’ells, són homes blancs heterosexuals de famílies de classe mitjana” (Ted Kaczynski, anarquista)

Què fa l’Establishment amb aquestes dades (que estudien sistemàticament i profunda a través dels seus Think Tanks)?
1) Enfronta l’esquerra amb els valors bàsics de la societat: Família, diners, nació i creença espiritual o religiosa.
Com? Imposa a l’esquerra de fer-se portaveu de 4 menes d’atac a la psicologia col·lectiva bàsica.
-Família: A través de l’agenda/ideologia de gènere esmicola una família nuclear que no serveix ja per als seus plans actuals del Capital. La família nuclear (ideal per a l’època del industrialisme occidental) es troba en dissolució en països occidentals, a causa de la precarietat dels drets civils dels marits-pares. Això afebleix la solidaritat social, intergeneracional, de classe, etc. Mentre que el patriarcat (ex. l’actual islam) és invasiu, el matriarcat (occidental) i l’individualisme simplement
hedonista és immediatista, sense calcular perspectives futures. Es a dir, decadent.
-Nació: A través de les ideologies multicultis suposadament internacionalistes o cosmopolites (cosmopaletes) ataquen no pas els Estats-nació (que per forts, hi són immunes), sinó les identitats de nacions sense Estat oprimides pels Estats-nació. Una de les principals eines per a la revitalització econòmica capitalista i per a crear un fang d’asfalt “multiculti” que anorreï les llengües sense Estat propi que les defensi és la imposició de la immigració massiva no integrada. El multiculturalisme de ghettos hostils que patim no té res a veure amb l’ideal, que seria un interculturalisme ben integrat i un percentge més apropiat d’immigració.
-Creences: A través d’ideologies prefabricades i orientalismes multicultis esmicola igualment les arrels espirituals pròpies. I amb la destral d’una certa egolatria hedonista, proclama un ateisme més de consum i superficial que ideològic.
-Diners: A través de la pobresa imposada des de dalt, i de les ideologies utòpiques reactives, ataca “els diners”, cosa inconcebible per al país de les loteries que són els espanyols. Voler tenir diners no és necessàriament injust o reaccionari, tot depèn de com es guanyen i en què es despenguen.

ClEZ24CWQAA4M3X

-Sexe: Tanmateix l’esquerra actual no ataca la llibertat sexual, al revés, la promou acríticament no tant com un acte natural o fisiològic sinó com si fóra un mèrit cívic, amb medalla. El fal ara s’ha fet doctrinari. Tanmateix la multiplicació excessiva de promiscuïtat no contribueix a crear lligams socials forts, sinó que crea un panorama hedonista i inestable, típic de les societats en plena decadència.
Naturalment, l’actual esquerra d’oficina i de festeta, en atacar (a través del Políticament Correcte (PPC) imposat oficialment com a ideologia ortodoxa i incriticable, amb policies del pensament pertot, vegeu Orwell), 4 de les 5 potes de la psicologia popular, el resultat és que està essent desconnectada per l’Establishment de les bases populars. El Poder està desenganxant l’esquerra del poble a fi de destruir-nos, al poble i a l’esquerra. Es fàcil de constatar en la decadència en vots de les esquerres pertot Europa.
I a més el Poder curtcircuita la relació esquerra-poble amb una ideologia (P.P.C.)  d'”il·lusió mediàtica” que ha imposat des dels aparells que controla (polítics i mediàtics).
I l’esquerra acrítica, aburgesada, superficial, virtual i
burocràtica s’ha engolit l’hamet amb un entusiasme mancat de dignitat, d’obertura mental ni de real solidaritat pràctica.

2) En canvi des del Poder deixen per a la Jerarquia eclesial (la catòlica en el nostre cas) la tasca d’atacar “temes sexuals” com si el cristianisme fos prohibicions contra el 6è manament. Però si llegim la Bíblia i els primers cristians veiem que el sexe només hi és un tema secundari, mai no és un tema central com manipuladament el presenten els jerarques religiosos aliats al Poder econòmic i polític a fi de desenganxar l’esquerra i el jovent de qualsevol arrel espiritual estabilitzadora.
D’aquesta manera separen la joventut de la creença i de les tradicions i també respecte a les generacions de més edat, tot desconnectant la fe com a eina social d’autodefensa contra la tirania (cosa que ha estat també sovint al llarg de la Història, per ex. Cromwell, els quàquers, Tolstoi, Gandhi, la Teologia de l’Alliberament…). Al capdavall, què fou el cristianisme originari (sense prostituir) sinó un moviment totalment afora “del sistema”?
La religió en mans populars és també massa perillosa per al Poder. N’han de desnonar “els rebels” i privatitzar-se-la. Com tot.

Tot el que han fet és com l’art guerrer de l’estratègia i la tàctica aplicat al maquiavelisme polític modern.
Es tracta d’una complexa i treballada obra d’enginyeria ideològica perfeccionada al llarg dels segles per les classes dominants per controlar l’ingenu poble treballador.
Talment com deia la inscripció a “The Lord of the Rings/ El Senyor dels Anells” (ca. 1954, de John Ronald Reuel Tolkien, 1892-1973, escriptor anglo-sudafricà): “Un anell per governar tothom, un anell per trobar-los, un anell per aplegar-los i relligar tothom en les tenebres”. Deixeu-nos-hi substituir “anell” per “Ideologia dominant imposada” i ho comprendrem (si és que no ens han trepanat massa el cervell i encara volem comprendre-ho).

CmTq44LWgAAIs_u

3.-TRES FORATS DEL VOT PROGRESSISTA
Hi ha tres temes bàsics a través dels quals la dreta furta els vots a l’esquerra: familia, immigració i cristianisme.

-Família: Es allò més apreciat i volgut per la ciutadania i la taxa demogràfica és la base per a les pensions i la continuïtat d’una nació. En insistir tant l’esquerra en l’avortament, la sexualitat i les doctrines de gènere (infiltrades dins l’esquerra via subvencions-Psoe-universitats) molta gent no dretana s’espanta (recordem que a l’Estat els qui es tenen per dretans amb prou feines arriben al 20%. La gent veu les separacions i les arbitràries i sexistes lleis “de gènere” (que igualment recolza el PP, però com d’amagatotis) i no en vol saber res.

-Immigració: Des del 1990 la immigració, dissenyada internacionalment i a requesta de Bancs i empreses, ha anat creixent a can nostra. Ha estat utilitzada per a moltes coses: atiar la xenofòbia i el vot dretós reactiu, abaixar sous, fer negocis bancaris i immobiliaris, comprar vots a canvi de favors, destruir la cohesió local i el teixit de la petita empresa, minoritzar les llengües no-castellanes, etc… Mentre el PP hipòcritament fa el paperot de no simpatitzar amb la immigració (quan els immigrants hi són perquè el PPsoe ho ha volgut!), mentre en trau tot el suc que pot, la “gauche divine” políticament correcta, que viu en barris residencials o treballa en la Universitat accepta un multiculturalisme de cartró, disgregador, que a ells no els afecta negativament, però sí a la classe obrera local, que es rebota i simpatitza amb l’extrema dreta, sobretot pel gihadisme: així està passant pertot Europa mentre l’esquerra fa cara d’afavada.

-Cristianisme: Cap al 60-70% de la població es considera cristiana (la meitat d’ells també progressistes). Que realment ho siguin o es tracti de tradició, és tema a banda. El cas és que la cristianofòbia que de vegades empra certa esquerra i “progres” no fa gens de goig a aquest sector, que no té directament la culpa del clericalisme ni de la Inquisició ni del nacional-catolicisme.

Psicologia Col·lectiva i el Políticament Correcte per Desagnar el Vot Progressista

Per tant: l’esquerra no ha de jugar el paperot autoanihilador d’antifamília, cristianofòbia i indiscriminadament pro-immigració massiva/multiculti, perquè això és justament el que vol la dreta per guanyar en eleccions, malgrat que la majoria del país es declara progressista. Es la garrama que fa la dreta, però a una esquerra aburgesada i burocratitzada li solen passar totes altes.

L’esquerra, en comptes d’anar sempre com si fos el mestret resaberut de la pel·lícula, faria bé d’escoltar-se més la gent i saber per què la gent pensa d’una determinada manera, abans de voler imposar-li els slogans de rigor.
Perquè si el feixisme es fica en allò “més popular” és perquè l’esquerra és suficientment buròcrata i ruca com per no voler fer cas de les necessitats i sentiments de la gent sinó voler imposar-li les ideologies fashion que suposadament l’esquerra fabrica.
I dic suposadament perquè sovint no crec que siguin ni ideologies realment esquerranes ni que les fabriqui realment l’esquerra.

Imatge2

—— ARTICLES RELACIONATS ——

No Resistir

UN TEMA TEOLÒGIC QUE TÉ MOLTES I MOLT GREUS CONSEQÜÈNCIES HISTÒRIQUES:
NO RESISTENCIA?

He traduït un text d’un llibre titolat “La noviolencia como alternativa” d’un vell conegut meu, un històric andalús de la noviolència, Gonzalo Arias.
Avall he posat diverses versions bíbliques del text esmentat per fer-ne la comprovació de com l’han traduït en distintes llengües i versions.
Vet ací a continuació el text de Gonzalo:

No Resistir 02

NO RESISTENCIA?

(…) Però sorgeix ací un problema: com fer compatible eix amor en marxa, creador, actiu, amb el manament de “no resistir el dolent” del Sermó de la Muntanya? És realment la “no resistència al mal”, és a dir, la pura passivitat sofrent, l’actitud a la qual ens convida Jesús?
La traducció de Mt. 5,39 ha creat sempre problemes per als moralistes. I és ací on Lapide (*) realitza una trobada exegètica de primera magnitud, en la qual cal detenir-se.
De fet, hi ha pràctica unanimitat a entendre que l’esperit del Sermó de la Muntanya no pot ser de “no resistència” sense més. Lapide, com tants altres, es revolta contra eixe suposat complexe de “passivitat silenciosa de manera que ens lliurem sense protecció al malvat i li donem via lliure” (WL, 58). “La renúncia a la violència no s’identifica de cap manera amb la renúncia a la resistència, perquè fos abandonar a la seva sort el proisme que pateix injustícia i contribuir així doblement a la injustícia, enzant també l’afligit a la contraviolència” (WL, 61). “No restis quiet davant la sang del teu proisme”, llegim a la Bíblia de Jesús (Lv. 19,16). A més d’aquests arguments psicològics i escripturístics en Lapide n’hi afig encara un de lingüístic: la inexistència en el vocabulari hebreu i en l’arameu del s. I d’un equivalent del grec “antistenai” (resistir), de manera que no és possible tornar a traduir la discutida sentència a la llengua materna de Jesús.
Així doncs, què pogué haver dit Jesús? Les traduccions com ara “no hagáis frente al que os agravia” (Nueva Biblia Española) no poden pas evitar l’ambigüitat i imprecisió de l’exhortació. Les explicacions a peu de pàgina dient que allò prohibit és “resistir per venjança, tornant mal per mal” (Bíblia de Jerusalem) apunten sens dubte en el bon sentit, però són glossa i no pas traducció. Unes altres traduccions proposades com ara “no contrataqueu el dolent”, “no us oposeu al mal amb quelcom dolent” poden respondre a l’esperit del Sermó de la Muntanya, però s’aparten arbitràriament del text grec. Més arbitrari encara fou Lleó Tolstoi –el qual influí poderosament sobre Gandhi en aquest tema- en traure de les paraules de Mateu un “manament de resistència no violenta al mal”, sense explicar per què prenia eixa llibertat de traducció.

“No rivalitzis a fer el mal”.
En Lapide explica així la solució d’aquest enigma:
“En la recerca dels mots originals de Jesus, crida l’atenció el verset 8 del Psalm 37, que conté no menys d’uns altres cinc versets amb ressonàncies de l’ensenyament de la muntanya (9, 11, 21, 22 i 29).
No rivalitzis a fer el mal, hom hi diu en el poètic llenguatge bíblic. El darrer verb (“fer-el-mal”, “mal-obrar”), en hebreu “leharea”, fou evidentment malentès pel torsimany grec com “el mal”; error sovintejat de l’evangelista, que cal atribuir a l’absència de vocals en l’ortografia hebraica.
El sentit originari era: trencant del cercle diabòlic del mal per mal, que sempre provoca un nou mal; superació de la desastrosa escalada de represàlies recíproques, que duen sempre pitjors conseqüències; fan saltar les suposades forces objectives que pretenen combatre amb la violència la por, la suspicàcia i la desconfiança. En concret: tenir ànim per tallar el mal i desarmar l’adversari amb la prudència i la bondat (WL, 65-66).

No Resistir 03

La reconstrucció de les paraules de Jesús proposada per Lapide es realment esclaridora, i se situa en la perspectiva de la Noviolència sense tòrcer-se cap a la passivitat.
Dec dir que la majoria de les traduccions que he consultat de la segona oració del verset 8 del psalm 37(36) s’aparten de la versió que en dóna Lapide: “Wetteifert nicht im Unrecht-Tun” (=no rivalitzis a fer el mal). En moltes d’aquestes es difumina fins a desparèixer pràcticament la noció d’escalada o rivalitat a obrar el mal. Des de Luter (“Erzürne dich nicht, dass du auch übel thust”), tot passant per les versions angleses i franceses corrents, fins a les més recents espanyoles (“No te acalores, que es peor” Bíblia de Jerusalm; “No te exasperes, y no obrarás mal”: Nueva Biblia Española), amb petits matisos, aquest verset s’ha esdevingut una exhortació molt irrellevant. Però no hi manquen versions que recullen la idea de l’emulació en el mal: “No quieras ser émulo en hacer mal” (Petisco y Torres Amat); “Strive not to outdo in evildoing” (New English Bible, 1970). Sense ser llatinista, em sembla que això s’avé a la versió de la Vulgata: “noli aemulari ut maligneris”. És probable que el relliscament de la idea d’ “emular” a la d’ “acalorar-se” s’hagi operat a través de la versió llatina traduïda directament de l’hebreu, “noli contendere ut malefacias”, que sense deixar de ser fidel al concepte original enclou certa ambigüitat.
Però tornant a Mateu, puc aportar un testimoni que dóna la raó indirectament a la hipòtesi de Lapide. A la Conferència General de la UNESCO celebrada a Sofia a l’octubre del 1985, on vaig ser com a traductor, coneixia una col·lega de la secció àrab, cristiana, la llengua maternal de la qual era el siríac, que no és altra cosa que l’arameu modern. Tenia un Nou Testament en el seu idioma (editat a Teheran el 1959 per l’ Assyrian Evangelical Church). El discutit verset de Mateu, en la transcripció improvisada pel meu col·lega, era: “dla quimitun dargul dbisha”, i el seu equivalent en anglès, segons ella, “Do not try to get even with the evil one”. El modisme anglès “to get even with” (literalment “igualar-se amb”), segons l’Oxford Dictionary vol dir “to have one’s revenge on”, és a dir “venjar-se” o “tornar-li-la”. “No feu per tornar-vos” està molt més aprop de “no rivalitzeu” que de “no resistiu”.
Oblidem, doncs, d’una vegada per asempre, eixa ètica pseudocristiana basada en la resignació i la passivitat davant el mal, ètica que tant deu a les desafortunades i incongruents paraules “no resistiu el mal” que Jesús no pogué pronunciar. Eixa no resistència, lamentablement, s’ha manifestat en la història amb massa freqüència com a passivitat davant el mal aliè, com a prèdica als oprimits (per part dels opressors o d’una església molt pròxima als opressors) per tal que acceptin llur desventura i no pretenguin pas alterar l’“ordre” establert.
Per suposat que pot haver-hi circumstàncies I situacions límits en què l’acceptació resignada del propi mal imposat per l’enemic sia l’única manera realista de mostrar que no li desitgem el mal, actuant així per parlar a la seva consciència. L’actitud de Jesús des del seu arrest a Getsemaní fins a la seva mort n’és el millor exemple. Però la norma “no rivalitzeu a fer el mal” no és cap exhortació a la passivitat, com no ho és la tònica general del Sermó de la Muntanya; és, al contrari, una exhortació a rivalitzar a fer el bé.

La combativitat de l’amor.
La mala traducció de Mt 5,39 durant segles ha contribuït també, en el nostre temps, a escampar una falsa imatge llanuda i apocada de la Noviolència quan aquesta ve proposada des del costat dels cristians. Però no és eixa la Noviolència que el Natzarè exemplifica. Nova citació d’en Lapide:
“(Jesús) era davant de tot un triple rebel de l’amor –molt més radical que tots els revolucionaris del nostre temps-, que gosà protestar sens armes contra la cruel dominació romana, que s’aixecà igualment contra l’alt clergat dels saduceus –els quals amb estretesa d’esperit creien haver acaparat l’amor de Déu- i que ensems enlairà una eloqüent protesta contra la falta de fe de molts dels seus compatriotes, que no volien creure capaç d’una política d’alliberament al Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob. I tanmateix Jesús era contrari a la pura violència de les armes; no pas per fugir del món ni per covardia, sinó per clarividència bíblica i realisme experimentat. Entre l’immobilisme de la majoria silenciosa i el fanatisme de la minoria desesperada, trobà Jesús una tercera via –l’àurea via mitjana- que prometia que “els mansois posseiran la terra”, com diu tant el Psalteri com el Sermó de la Muntanya (Mt 5,5; Ps 37,11) (DB, 108-109).”
Aquesta àurea via mitjana no és altra que l’estratègia de combatre el mal amb el bé, de desitjar i practicar el bé inclús per als qui ens volen mal, de posar en obra l’”amor des-enemistador”, és a dir superador de l’enemistat. Moltes de les pàgines de Lapide tendeixen a il·lustrar aquesta norma d’eixir a l’encontre de l’enemic fent-li bé, intuïda ja pels millors d’Israel i explicitada al Sermó de la Muntanya.
“Per a Jesús no es tractava pas del lloable cas aïllat, sinó d’una nova norma de tracte social per ales masses dels sempre sotmesos, dels qui volia fer col·laboradors en l’alliberament d’Israel mitjançant un canvi en llur pròpia mentalitat. Dit altrament: ell invita als seus deixebles a un començ voluntari en forma d’un primer pas unilateral “a crèdit”, per dir-ho així, per a trencar així el sagnant cercle diabòlic de la malícia i contra-malícia, violència i contra-violència, que des de mil·lennis ha fet que tota la història mundial sia una interminable cadena de batalles i matances” (DB, 118).

No Resistir 01

Noviolència i defensa.
Hi ha, doncs, per part del jueu Lapide, una total comprensió intel·lectual i cordial del missatge de Noviolència del jueu Jesús. I tanmateix, com tantes voltes s’esdevé, hi trobem una certa resistència a aplicar-ho tot d’una, ací i ara. La qual cosa és explicable si hom té en compte el context en què discorregué la vida del teòleg hebreu abans de dedicar-se a la teologia. Igual que ha ocorregut en la història amb tantíssims teòlegs cristians, l’hebreu és incapaç de defugir la pressió del sentiment patriòtic i força la interpretació dels textos evangèlics per a donar cabuda a algun tipus de defensa armada aprovada per Jesús. Quedaran així lliures de retret les gestes bèl·liques del seu poble.
Observem una certa incongruència, per no dir contradicció, en els comentaris al text en què Jesús parla, sens dubte al·legòricament, de “comprar una espasa”. D’un costat, Lapide interpreta inequívocament com a desaprovació el “Prou!” que Lluc posa en llavis de Jesús tant abans (Lc 22, 38) com després (Lc 22, 51) que un dels seus deixebles se servís de l’espasa (DB 130). Vull dir: desaprovació, no “condemna” ni “prohibició”. La diferència rau en el respecte a la consciència del just, encara que sia una consciencia esgarriada. Lliçó que deurien tenir sempre present els cristians amb esperit o vel·leïtats inquisitorials (i no dic pas que no n’hi pugui haver entre els qui ens pretenem noviolents).
Per un altre costat, tanmateix, oblidant-se d’aquesta interpretació, Lapide pretèn deduir de Lc 22,35-38 que Jesús “era disposat a dar la primacia al manament de l’autodefensa raonable” (WL60), tot arribant fins i tot a suggerir que potser el grup dels dotze tingués 24 espases disponibles: dues per persona (un punyal curt i una espasa plana), ja que és un dels dotze qui diu: “ací hi ha dues espases”. Aquest miracle de la multiplicació de les espases ens sembla una broma de gust dubtós, que no s’avé en l’obra que comentem “com un Crist amb dos pistoles”, per emprar una eloqüent expressió popular que ve a tomb.
Que Jesús donava prioritat a l’autodefensa raonable? La prioritat no es veu per enlloc, perquè tota l’ensenyança i la vida de Jesús mostren que valorava l’amor a Déu i als homes molt per damunt de la conservació de la pròpia vida.
Si el que hom pretèn és fer compatible el Sermó de la Muntanya amb una autodefensa “raonable”, tot dependrà de l’abast que hom doni a l’adjectiu. Però qui llegesca de punta a punta les obres d’en Lapide no podrà deixar de concloure, trob jo, que allò que Jesús tractà de fer-nos veure fou tot just que no és assenyat defendre’s amenaçant de mort l’adversari. Allò assenyat, intel·ligent, és l’estratègia de convertir l’enemic en amic, tot aplicant la regla d’or que és el compendi de l’ensenyament de la muntanya: “Tot el que voldríeu que fessin els altres per vosaltres, feu-lo vosaltres per ells” (Mt 7, 12).

(*) un torsimany jueu actual que coneix llengües bíbliques.

Mt.5:39 (Veiem com la majoria de traduccions són inexactes, en fer ús del “no resistir”, fins i tot l’original grega: sols 3 versions de les consultades, la d’alemany de Luter, la de la CEV en anglès i la portuguesa, semblen separar-se de la tònica general d’utilitzar l’inexistent verb arameu de “resistir”).

Anglès: But I say unto you that ye resist not evil, but whosoever shall smite thee on thy right cheek, turn to him the other also. The 21st Century King James Version

but I say unto you, resist not him that is evil: but whosoever smiteth thee on thy right cheek, turn to him the other also. American Standard Version

But I say to you, Do not resist the evil man [who injures you]; but if anyone strikes you on the right jaw or cheek, turn to him the other one too. Amplified Bible

But I tell you not to try to get even with a person who has done something to you. When someone slaps your right cheek, [i] turn and let that person slap your other cheek. Contemporary English Version

But *I* say unto you, not to resist evil; but whoever shall strike thee on thy right cheek, turn to him also the other; Darby Translation

But I say to you not to resist evil: but if one strike thee on thy right cheek, turn to him also the other The Douay Version

Alemany: Ich aber sage euch, daß ihr nicht widerstreben sollt dem Übel; sondern, so dir jemand einen Streich gibt auf deinen rechten Backen, dem biete den andern auch dar. Luther Bibel 1545

Català: Però jo us dic: No resistiu al dolent. Sinó que al qui et pega a la galta dreta, para-li també l’altra. Trinitarian Bible Society.

Però jo us dic: No us oposeu al dolent. Al contrari, si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra; IBEC

Castellà: Pero yo les digo: No resistas al que te haga algún mal; al contrario, si alguien te pega en la mejilla derecha, ofrécele también la otra. Dios Habla Hoy

Pero yo os digo: no resistáis al que es malo; antes, a cualquiera que te abofetee en la mejilla derecha, vuélvele también la otra. La Biblia de las Americas

Pero yo les digo: No resistan al que les haga mal. Si alguien te da una bofetada en la mejilla derecha, vuélvele también la otra. Nueva Versión Internacional

Pero yo os digo: No resistáis al que es malo; antes, a cualquiera que te hiera en la mejilla derecha, vuélvele también la otra. Reina-Valera 1960

Portuguès: Eu porém, digo: Não oponham violência à violência! Se te derem uma bofetada numa das faces, oferece também a outra. O livro

Francès : Eh bien, moi je vous dis: Ne résistez pas à celui qui vous veut du mal; au contraire, si quelqu’un te gifle sur la joue droite, tends-lui aussi l’autre. La Bible du Semeur

Italià: Io invece vi dico: non resistete al malvagio! Se vi schiaffeggiano sulla guancia destra, porgete anche l’altra! Parola è Vita

Llatí : ego autem dico vobis non resistere malo sed si quis te percusserit in dextera maxilla tua praebe illi et alteram. Vulgata

εγω δε λεγω υμιν μη αντιστηναι τω πονηρω αλλ οστις σε ραπισει επι την δεξιαν σου σιαγονα στρεψον αυτω και την αλλην Stephanus New Testament 1550

…………………………………………………..

Paraules del pastor luterà alemany Martin Niemöller:

“Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista,
Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata,
Quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista,
Quan van venir a buscar els jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu,
Quan van venir a cercar-me, no hi havia ningú més que pogués protestar”

I un fragment del seu sermó (amb comentaris) davant els representants de l’església confessant al gener de 1946:
Sí, Hitler va atacar als comunistes, però no eren ateus i revolucionaris?
I és clar, va anihilar als incapacitats i els malalts, però no eren una càrrega per a la societat?
I allò que va fer als jueus era deplorable, però els jueus no són cristians, v’ritat?
I el dels països ocupats va ser una pena, però almenys això no va passar a Alemanya no és cert?
Cap excusa justificava tot això – va reblar
Va dir: No podem negar [la necessitat d’expiació] amb l’excusa que “m’haurien matat si hagués fet res”.
Preferíem mantenir silenci. Està absolutament clar que no som innocents i em deman una vegadda i una altra: què hauria passat si l’any 1933 o 1934, 14.000 pastors protestants i totes les comunitats protestants d’Alemanya haguessin defensat la veritat fins a la mort? Si haguéssim dit: “No és correcte que Hermann Göring simplement meta 100.000 comunistes en camps de concentració perquè morin”. Puc imaginar que potser 30.000 o 40.000 cristians protestants haurien mort, però també puc imaginar que hauríem salvat a 30 o 40 milions de persones, perquè això és el que [el silenci] ens va costar.
Amb la saviesa que dóna l’experiència i davant la tasca d’aconseguir que els seus paisans se’n fessin responsables, Niemöller va parlar amb duresa.