Arxiu de la categoria: Immigració

Llengües i Subdesplegament

LA LLENGUA CASTELLANA: VIA I FINS I TOT EINA DE SUBDESENVOLUPAMENT SOCIAL, POLÍTIC, ECONÒMIC I FINS I TOT MORAL I ÈTIC

Aquest assaig no és de cap de les maneres un atac contra cap llengua ni grup sinó contra la ideologia que entén la llengua com a arma de genocidi, d’imposició tirànica i d’anorreament psicològic i nacional.

1.-La segona llengua per als catalans no deu ser el castellà, ha de ser l’anglès:

Obligar els nens catalans (autòctons o fills d´immigrants) a estudiar llengua i literatura castellanes a les escoles catalanes, significa limitar-los en el seu desenvolupament humà i professional futur, ja que, si tenim el català com a idioma nacional de comunicació interna, per què havíem menester del castellà?; i a Europa el castellà és un idioma residual (en el sentit que no s´hi parla). Els nens han d´aprendre idiomes a l´escola, però idiomes que, en el futur, els puguin ser d´utilitat. La castellana, no és una llengua d´utilitat en el context internacional en el qual es troba encabida Catalunya: Europa. El castellà no és una llengua de masses al continent europeu, que és el tros de planeta on els catalans tenim el nostre àmbit de relació més immediat. En les escoles catalanes s´haurien d´ensenyar dues llengües de gran validesa per al desenvolupament humà i econòmic dels catalans, si tenim en compte el nostre context europeu: l´anglès, com a idioma més internacional; i l´alemany, que és la llengua franca del centre d´Europa, la més parlada a la Unió Europea, l´idioma del món germànic amb el qual els catalans haurem d´enfortir relacions, sobretot de caire industrial i econòmic. Un cop eliminades o deixades com a optatives les assignatures de llengua i literatura espanyoles (o de literatura i llengua francesa a la Catalunya Nord) dels plans d´estudis catalans, podrem introduir-hi algunes hores lectives d´anglès i d´alemany, autèntica inversió de futur per als joves catalans.

El castellà no és cap idioma universal perquè:
1) L’ignora més del 90% de la població mundial.
2) L’ignora el 95 % de la població dels països desenvolupats, que es on es remenen les cireres, i
3) Perquè la influència del castellà en l’economia i la ciència mundial es menyspreable (a l’inrevés que el francès o l’alemany per exemple, que encara es mantenen amb una certa dignitat). Això és fàcil de veure a Internet, on fins i tot el portuguès va per davant del castellà, on per cada pàgina en castellà -5ª llengua més usada a Internet- sobre un tema en trobes centenars en anglès, i on el català, tot i ser una llengua assetjada, modesta i en greu perill ocupa un molt distingit lloc tretzè quant a nombre de webs i un dinovè quant a nombre de pàgines.
Efectivament, aprendre anglès és una prioritat, és més, és una absoluta necessitat ara mateix i en el futur ja no cal ni dir-ho, però el castellà, per anar pel món, no serveix gaire. Una altra cosa és que t’entabanin amb deliris de grandesa, que és el que fan els mèdia espanyols, sempre tan pinxos, però la veritat és que, com a eina de comunicació, el castellà no té la importància derivada del nombre d’hispanoparlants (3ª llengua mundial). I no es tracta que el català competesca amb el castellà, sinó que els catalans dediquin llurs esforços a aprendre el que de veritat els interessa i no a perdre el temps amb idiomes, que, a més d’estar al servei d’una política d’anihilació -brutal i indigna- de la cultura pròpia indígena, no solament no els fan cap servei d’ordre pràctic, sinó que a més drenen recursos humans i econòmics que estarien molt millor aprofitats a protegir el que de debò és seu. Hi ha un exemple excel·lent, que és el dels flamencs de Bèlgica. Tots saben el seu idioma i l’anglès, i no s’encaparren ni 5 minuts per si no saben francès, i sovint, si els parles en francès, se’n fumen olímpicament de tu. Tant de bo en prenguèssim exemple.
Els pares castellanoparlants residents a Catalunya han d´oblidar-se d´absurds sentimentalismes lingüístics i triar allò que és millor per al desplegament professional futur de llurs fills i filles, i que no passa per l´aprenentatge del castellà (així ho han cregut, amb raó, la immensa majoria d´habitants de Califòrnia, que en juny de 1998, en referèndum popular, votaren a favor de la Proposició 227, en la qual s´establia l´ensenyament íntegrament en anglès en les escoles californianes, eliminant d´aquesta manera la imposició lingüística del castellà); i que sí que passa per la coneixença del català, l´anglès i l´alemany. Des de finals dels 80 els hispans als USA han optat per deixar els plans d’estudi bilingües i optar per la integració en anglès com a via de sortir de la marginalitat (els barris hispanos dels Estats Units tenen la trista fama de ser els barris més arrasats).

En el darrer llibre de Samuel P. Huntington hi ha una taula amb els referèndums d’aquest tipus. A banda del de Califòrnia, hi són esmentats el d’Arizona l’any 2000 que posà fi a l’educació bilingüe (63% a favor), i el de Massachusets, l’any 2002 amb el mateix resultat (68% a favor). D’ençà 1980 als USA s’han celebrat dotze referèndums sobre l’oficialitat de l’anglès i l’educació bilingüe en tres municipis i quatre estats. En tots, excepte en un (Colorado el 2002, sols amb el suport del 44) s’aprovà la proposta a favor de l’anglès o en contra de l’educació bilingüe. També a Massachussets, i fins a vint estats i poblacions dels USA que d’ençà l’any 80 han dit NO a l’educació bilingüe anglès-espanyol. I això comptant amb el vots dels inmmigrants hispans que volen integrar-se el més aviat possible. “És veritat que hi ha un problema d’orgull. Molts hispans s’avergonyeixen de llur idioma. L’espanyol és la llengua dels pobres. Només et discriminen si te’n deixes. El pitjor enemic d’un discriminat és ell mateix.. És menester d’aprofitar el rebuig per fer-se més fort i lluitar” (Edward Romero, ambaixador d’Estats Units a Madrid, a La Vanguardia, 16·7·98). Lluitar, caldria entendre, per parlar una llengua que vehiculi una ètica molt més digna que no la del totalitari, glotòfag i genocida castellà i que les cultures mafiosetes catòlico-mediterrànies en general.
Un conegut meu, ciutadà nordamericà de família multilingüe (dos avis italians, avi alemanyòfon, àvia francòfona, muller hispana) em comentava que la percepció que els anglosaxons tenien dels hispans era com la que prou catalans tenen dels forasters (i fins i tot la tenen prou forasters de si mateixos com a col·lectivitat, no ens enganyem: ho he sentit dir a ells mateixos) o com la que bona part de la població tenen dels gitans o dels estrangers, però fins i tot més encara: que tenen llurs barris arrasats per la desestructuració social crònica, per la marginació i falta de valors (els famosos líders negres com King o Malcolm X intentaren canviar-ho amb regeneració moral, els hispans fins ara no han donat líders tan famosos ni rellevants). Els mateixos hispans que als ’80 demanaven bilingüisme escolar, avui dia hi han renunciat gairebé en massa a causa que l’idioma és una de les vies per reproduir la cultura, tics i valors de la marginació. O sia, que als Estats Units sí perceben el castellà com a via de reproducció del subdesplegament social.

2) On hi ha castellà hi ha pobresa, injusticia i sovint violència:

Allà on hom parla anglès, alemany, basc o català gairebé sempre l’economia rutlla bé. On es parla castellà o àrab no. Per què? Perquè les llengües són vehicle de cultures definides, d’idiosincràsia i n’hi ha de millor organitzades o de pitjor qualitat ètica que no permeten una confiança entre la gent, ja que estan massa corrompudes ideològicament. Marx deia que “la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant”. La classe dominant hispànica és despòtica, no gens respectuosa amb els pobles conquerits i manca de valors ètiques sòlides. Això mateix és el que transmet ideològicament als seus súbdits amb el que ells mateixos denominen “españolización”.
Un país on regna la corrupció i on les relacions interpersonals no es basen sobre bases d’una certa ètica o serietat, no pot rutllar bé.
On s’estudia la Bíblia el país funciona, on es persegueix hi ha despotismes, misèria.

Tot plegat són dades “macro” (macrosociològiques i macroeconòmiques) que no poden ser de cap manera simples “coincidències”, ni poden enganyar perquè són globals i contundents. Una societat depèn del que s’alimenta, i les llengües en són vehicle: de la corrupció despòtica o de la llibertat honesta.
Una de les explicacions de Max Weber a “Ètica del Protestantisme”, un clàssic molt documentat, és que, mentre per als calvinistes l’Església no és la que decideix ni jutja sinó Déu, per als catòlics és l’Església (i un tirà, el Papa). Això té infinitat de conseqüències polítiques, socials i psicològiques en la vida dels pobles catòlics i dels calvinistes. Per ex., dins les esglésies protestants hi ha hagut sempre més llibertat de consciència que la que han permès els “bisbes” catòlics. Això ha tingut també moltes conseqüències que fan distintes les democràcies sòlides del Nord de les imitacions: les bananeres-escombraries del sud.
La “cultura” catòlica i especialment l’espanyola és la de la dessídia, la rutina, el mandarinisme, els apadrinaments, la màfia… és una religió prou “externa”, de xou teatral, del poder político-religiós (hispanopapisme, cesarisme) i no pas de consciència com el calvinisme, interior, potser la més espiritual.

Que segons les llengües i les creences, les societats polítiques i econòmiques tinguin uns trets comuns ha de ser per alguna raó: els catalans tenim una major tendència al diàleg, a una major estructuració social més eficient i justa, a causa d’una tradició molt menys brutalment antidemocràtica que Castella/ Espanya, i també un sentit del treball, mentre que la recerca del tresor (des de l’encomienda a la loteria nacional -tercer Estat del món que més gasta en loteries) ha estat sempre la fita promoguda des de Madrid per als colonitzadors espanyols i per als seus colonitzats.
Fins i tot el catolicisme català és prou distint que el castellà: és més interior, menys iconogràfic, més espiritual i de consciència, no practica tant les processons ni xous populars com les Setmanes Santes…
Aquesta exposició no es tracta pas de cap dels típics cofoïsmes estúpids del panxacontentisme català. Els catalans tenim sens dubte a muntó defectes, una greu degeneració caracteriològica molt empitjorada per la colonització espanyola: intel·lectualisme molt superficial i d’un racionalisme molt mecanicista (que genera una progressia-gauche divine desnacionalitzadora), i molt rutinari i fins i tot provincià, curull de prejudicis i pur disc ratllat, prepotent amb el dèbil i amb el poble autòcton i mesell cap al fort i el colonitzador – covardia-; materialisme i la consegüent descohesió moral i individualisme i manca d’autosolidaritat (que genera disgregació fins i tot política: mentre els partits espanyolistes pacten temes d’Estat, els catalanistes no són quasi mai capaços de pactar temes de fons per a la supervivència nacional); manca de paràmetres i referències globals que ens duen a romandre sota l’abassegadora i obsessiva colonització…Estem dominats, com deien Gandhi, Martin Luther King o Malcolm X perquè som corruptes. Renoir, al seu film “Aquesta terra és meva” (1941) presenta un mestre d’escola pusil·lànim, dominat per sa mare. L’assassinat d’un amic seu l’enfrontarà als alemanys i acabarà jutjat pels ocupants nazis. Al judici diu algunes coses com aquesta: “No hem pas de lluitar sols contra la fam i un tirà. Primer hem de lluitar contra nosaltres mateixos. L’ocupació, l’ocupació de qualsevol país és possible perquè som corruptes (…) Si l’ocupació dura prou, els homes que se n’aprofiten compraran tota la ciutat. No els culp per fer diners, però havien de sentir-se culpables per fer possible l’ocupació. Perquè no podrien fer res d’això sense posar-se en mans dels autèntics amos de la ciutat, els alemanys. Em faran callar, perquè no pot esser permès que la llibertat visca sota l’ocupació. És massa perillós. L’ocupació viu de les mentides, igual que aquest món pervers anomenat el Nou Ordre…”.
Però el castellà és -dades objectives canten- un llast per al desenvolupament social, cultural, moral i material dels pobles no pas per raons intrínsiques però sí per raons socials i històriques, en haver estat eina de l’Imperi més sanguinari de la Història de la Humanitat (més de 100 milions de víctimes sols a l’Ameríndia, el darrer Estat occidental a abolir l’esclavatge i la tracta de negres i més de 300 anys de sagnant Inquisició, per posar sols tres dels principals fets constatables) fet que ha conformat una mena de pseudocultura de la intolerància antidemocràtica i la manipulació impositiva, tan típica de tot allò espanyol. Que allà on el castellà brilla sol haver-hi pobresa ho podrem constatar fàcilment sols en fer una ullada a la situació econòmica del món. No existeix gairebé cap societat que, tenint la llengua espanyola com a oficial i d´ús habitual, estigui desenvolupada de manera natural i endògena (excepte el Con Sud, amb molta immigració italiana; Madrid promocionat sempre de manera abusiva i burocràtica…). Tots els Estats que han imposat l´idioma castellà als propis ciutadans, n’han portat societats a la ruïna, només ens hem de fixar en els casos de Guinea Equatorial o en els països del centre i sud d´Amèrica, per adonar-nos d´aquesta circumstància.
“L’amic Riera em facilita aquestes dades de l’ONU del 2002. Renda per càpita de Noruega, 36.600 dòlars; Dinamarca, 30.940; Islàndia, 29.750. Tots tres països riquíssims, amb economies internacionalitzades i llengües més petites que la nostra però que les parlen sense complex. Contra aquesta absurda creença que el català ens tanca portes, aquestes dades prou eloqüents de si serveix o no serveix una llengua minoritària. En canvi en el meravellós món hispànic la pobresa és l’única dada. La mitjana dels 13 principals països americans que tenen l’espanyol com a llengua, comptat des de l’Argentina, Xile i Mèxic fins a Nicaragua, Hondures i l’Equador, és de 6.209 atrotinats dòlars de renda per càpita. Catalunya parlant català i malgrat l’espoli fiscal infligit per una Espanya que no té ni la decència de publicar les xifres del robatori, té una renda de 26.420 dòlars. Hem de triar model: Noruega o afegir-nos a la caravana de la misèria. Només cal veure com les zones més riques de l’Estat tenen una altra llengua pròpia: i és evident que l’Estat el mantenim, pagant molt i molt, els que no parlem en tercermundista” (Salvador Sostres, maig 2005).
Dins l´Estat espanyol, aquells pobles que tenen com a única llengua oficial l´espanyol, són també els més pobres i endarrerits (La Manxa, Extremadura,…); és més, dins la pròpia Catalunya, aquelles contrades on més és parlat el castellà, són també les més subdesenvolupades (el Racó d´Ademús, els Serrans, la Vall de Cofrents, etc.). Igualment en el temps: a més castellanització progressiva, més misèria, com estem veient.“És probablement veritat que una societat lliure i amb èxit sempre serà en gran mesura una societat que està intimament lligada a uns esquemes tradicionals” (“The Constitution of Liberty”, de F.A. Hayek, qui no era cap religiós). Allà on són aniquilats, és només per instaurar un uniformisme de mercat dòcil i acrític, manipulable fàcilment i vendible. En idiotitzar i alienar la població, fabriquen incompetència, desconfiança i, per tant, pobresa.
Si mirem dins les grans ciutats catalanes, copsarem com són els barris castellanoparlants els més endarrerits econòmicament, al temps que constatarem com la majoria de delictes de tota mena que es cometen a la nostra terra (robatoris, violacions, tràfic de drogues, homicidis i assassinats) són portats a terme molt majoritàriament per gent de parla espanyola; difícil serà que ningú trobi un violador, un traficant o un lladre que tingui com a llengua d´ús habitual la catalana…i això no és cap casualitat (les estadístiques també diuen que gran part de la població presidiària espanyola és nascuda a l’Andalusia Oriental). Es tracta d’una nació, la catalana, greument oprimida durant segles, que ha desplegat un fort sentit cívic com a autodefensa de l’ocupació i la colonització espanyoles, les quals han actuat sempre a sac en els territoris que han conquerit per la força. Per contra, els espanyols que, en provenir d´una cultura i mentalitat embrutides per l’obscurantisme, la manipulació i una violenta injustícia social, cauen amb facilitat en la amoralitat i en la delinqüència, i més en terra conquerida.
Un cas significatiu: Fa uns anys hi hagué pressions del Govern espanyol al sanguinari Dictador de Guinea Equatorial. Tal Dictador, que manté les ètnies de Guinea en un permanent estat de terror i angoixa, i especialment els bubis, contra els quals practica genocidi (fins i tot els ha ficat deixalles radiactives a l’illa on malviuen), diu que pensava de posar el francès com a idioma oficial de Guinea Equatorial, ja que es troben envoltats d’Estats oficialment francòfons i dependents monetàriament del franc francès. Immediatament Madrid callà i arribà a acords idiomàticocomercials amb aquest element. L’oficialitat del castellà, com de costum, sí que val uns quants milers més de morts, desapareguts, torturats, etc. (per a Madrid): “el español, con la sangre entra”, això no és pas cap novetat, és la Història de sempre.
En aquest cas recent veiem com el castellà no sols és via, sinó també eina de subdesenvolupament.

3) Per què allà on hi ha castellà hi ha, generalment, pobresa?:

“Tota llengua és un temple en el qual està tancada l’ànima del qui la parla” (Oliver Wendell Holmes).
Fos absurd de parlar d’idiomes inferiors per qüestions estrictament lingüístiques, si bé és cert que alguns tenen fama de ser difícils d’aprendre (el swahili tinc entès que és un idioma sense gramàtica, cada mot i expressió hi van a la seva; el xinès té una complicadíssima escriptura ideogràfica si bé gramaticalment és senzill; l’àrab té un complicat sistema d’escriptura i una gramàtica realment difícil, etc.). El problema del castellà és que, com digué Nebrija, “la lengua es compañera del Imperio” o Josemaria Aznar: “El idioma español es la fuerza de intervención rápida”: o sia ellos en tenen una idea d’idioma castellà com a arma llancívola de llur política colonialista i de genocidi cultural.
Isabel la Catòlica deia que “Castilla llega hasta donde llega mi caballo” (i Ferran el Catòlic -al que l’aristocràcia castellana menyspreava amb els malnoms de catalanote i viejo catalán-, “las boñigas de Castilla son oro en Aragón”. Al Tirant lo Blanc ve un altre adagi interessant: “Som com els ases de Sòria, que porten or i mengen palla”). El cas és que el castellà s’expandí amb conquestes de cruels caps militars (bandolers i soldaders) tipus el Cid, fora del feudalisme clàssic europeu, les terres conquerides foren trastocades i convertides en latifundis (Al-Andalus, Ameríndia) a ferro i foc, sota brutals sistemes de domini caciquil. És normal que això destruesca la mateixa identitat mental dels sotmesos i colonitzats, i per això allà on el castellà brilla hi ha pobresa i marginació, fet ben visible si el comparem a uns altres idiomes europeus. Fins i tot, essent segon-tercer idioma mundial per nombre de parlants, ocupa un modest cinquè lloc a Internet (el català hi ocupa un notori 15è lloc!). L’espaordiment multisecular no és cap broma, deixa necessàriament una dura petja en l’ànima col·lectiva de tots els afectats: una mentalitat mesella i superficial, obscurantisme, descrèdit de la justícia i de la bona fe, de la cultura i de la lectura, de les tasques metòdiques (“Una de les formes més típiques i xocants de la bèl·lica famfàrria espanyola és, sens dubte, el menyspreu per l’esforç modest i continuat, a les tasques metòdiques i fosques”, Carlos Octavio Bunge, 1875-1918, polígraf argentí), de la recerca científica (“Que inventen ellos!”), fins i tot dels negocis (les tres eixides tradicionals dels castellans eren la militar, l’eclesiàstica i la burocràtica), la passió per trobar tresors que visqué el corresponent paroxisme al genocidi contra Ameríndia i que ara subsisteix com a enorme devoció per tota mena de loteries (l’Estat espanyol és el tercer estat mundial que més despesa té en loteries i jocs d’atzar: “Els espanyols, o són catòlics, o són racionalistes. Els catòlics ho esperen tot del miracle. Els racionalistes tot ho esperen de la Loteria Nacional”, va escriure ja Manuel Ruiz Zorrilla, la falsa esperança en la “sort” és una manera de desinflar justes reivindicacions i tota lògica social), la casuística més vana i embolicadora, la fòbia a conèixer la veritat de les coses (i una societat ha avançat científicament però també moralment quan no ha tingut por a saber: tenir por a saber és la decadència, la perversió de valors i la confusió mental i vital). “En Espanya el mèrit no és premiat. És premiat el lladronici i ser poca vergonya. En Espanya tot allò dolent és premiat”.(Luces de Bohemia, Ramon del Valle Inclán, novel·lista i poeta satíric de l’esperpento espanyol).
Les realitats no són pas casualitats, ho són per raons concretes, no pas metafísiques ni intrínseques, però sí per raons constatables i estudiables. La dominació colonial, el racisme crioll s’ha caracteritzat pel genocidi cultural sistemàtic i la manipulació (negació de la realitat/ veritat) i, qui desconeix allò real (allò que és ver), necessàriament anirà donant tombs a les palpentes, de mal a borràs per la vida, i això també es vehicula pels idiomes, com a una mena de virus històricocultural. “Felicíssim país el nostre, on la levita ministerial, la toga i el blasó no delinqueixen mai!”, (Santiago Ramon y Cajal, 1806-1880, dramaturg i metge). “En Espanya és heretgia de tenir sentit comú”. (Juan E. de Harzenbusch, 1806-1880, dramaturg foraster). “Espanya és una nació un tant cruel, tal i com ho demostren les seves corregudes de toros i els seus autos de fe”. (Emmanuel Kant, 1724-1804, gran filòsof alemany).
Han fet de la desorganitzada i caòtica plebs colonitzadora carn de canó -però beneficiaris nacionalistament- de llurs bàrbars projectes, però alhora li han begut el cervell amb un ultranacionalisme (“Qui no té res d’individual per a vantar-se’n, es vanta d’haver nascut ací o allà”, Arthur Schopenhauer, 1788-1860, filòsof pessimista alemany) que sistemàticament posa en feblesa qualsevol idea de justícia i progrès, perquè els genocidis necessàriament han enfortit sempre el militarisme, la fòbia a la diversistat i el pluralisme, les estructures piramidals i opressives, i la destrucció dels altres pobles i cultures. “Aquells animals que no han estat capaços d’establir un pacte per a no agredir però tampoc no ser agredits, per a ells no hi ha res que sia just o injust. El mateix s’esdevé també amb aquells pobles que no han pogut o no han volgut establir un pacte pera no agredir ni ser agredits” (Epicur, filòsof grec, 341-270 a. C.).
“Els Estats de dret mai no estan en treva” (Mayor Oreja, exministre de la guerra mediàtica i major propietari d’empreses de guàrdies de seguretat privades de l’Estat, a La Vanguardia, 6-3-1999: l’Imperio-Estat de dret, o sia, del dret d’ells, els poderosos, Estats purament artificiosos, jacobins, centralistes- no para mai d’agredir les nacions sens Estat que ha conquerit, fins a exterminar-les). És per això que la injustícia social és un tret tan característic d’allí on els espanyols han comès genocidis generals (Ameríndia i Andalusia). “En Espanya, allò que és pagat no és pas el treball, sinó la submissió” (Pio Baroja, 1872-1956, escriptor i metge foraster).
Un conciutadà explicava molt encertadament la caracteriologia subconscient mesella i agressiva de l’espanyol mitjà com a atavisme de tants segles de repressió del pensament (expressada per aquella frase de “Lejos de nosotros la funesta manía de pensar”):
“Observacions realitzades sobre l’opressió. Si observem als que es diuen espanyols podem observar com hi han quatre tipologies, que es corresponen al caràcter de quatre persones, donat que una de les característiques dels que s’anomenen espanyols és la falta de un pensament propi o individual. Aquestes quatre persones son un polític, un religiós, un militar i un xerraire grosser que per ocultar-se generen també uns antiliders que son un antipolític, un antireligiós, un antimilitar i un antixerraire que sembla que no estiguin supeditats a ells, però que en realitat sí que ho estan. Entre els vuit formen combinacions que, segons les necessitats, els permet un marge de maniobra per manipular el que els interessi i mantenir l’opressió encara que les circumstàncies canvien. Aquestes persones són reals i els seguidors d’ells són els que es diuen espanyols, els quals són els que no tenen pensament propi i esdevenen clons mentals d’aquestes persones.
Els catalans tenen pensament propi, de fet tenen pensament propi i individual tots els que són conscients de la seua nació vertadera, perquè això posa en contacte la persona que som amb la realitat individual, que és la que genera el pensament propi d’una forma natural i espontània.
Per tant, la nostra discusió és entre el pensament de quatre persones repetit pel nombre dels seus seguidors, i el pensament dels catalans, valencians i similars que en són molts més que quatre.
L’aparent interès dels espanyols per saber què pensen els altres no prové de cap inquietud intel·lectual sinó, tot el contrari, el que volen saber és si la persona en qüestió té un pensament diferenciat dels seus líders, perquè en el cas que sia d’aquesta manera, atacar-la, primer amb sentiments de culpa en fals (el religiós), després amb burles i insults (el xerraire groller), després amb obligacions (política) i després amb agressions (militar), en resum: exercir l’opressió a través dels seus clons mentals.
Aquestes quatre persones són contestades i superades: De la part militar, per l’OTAN o bé per qualsevol organització militar que defensi els drets humans. Des de la política, pel nacionalisme, l’ecologia, l’independentisme, el pacifisme, el feminisme i polítiques que parlin de la llibertat i dels drets. Des la cultura, per la llengua, la ciència, l’art.. propi de cada nació. Des de l’espiritual per la veritat, l’honradesa, l’ètica i la moral.
Per això últimament han recorregut a la mentida més escandalosa amb l’esperança que la multiplicació de les mentides pels seus clons els mantinguin una mica de temps més al poder.
Si ens fixem una mica mes podem observar que la reacció d’un espanyol davant una circumstància que l’obligui a pensar sol ser alguna exclamació relacionada amb la sexualitat, perquè en la seva confusió té una percepció dels seus pensaments propis -que a vegades en té, perquè el cervell encara és viu-, com si fos quelcom que no pot evitar: com si fos un desig sexual, pensament que evidentment reprimeix immediatament amb alguna grolleria de tipus sexual. Es tracta d’una autoopressió o repressió per mantenir-se dins el pensament dels líders. (De Vilaweb-Fòrum general)

4) Els avantatges del plurilingüisme. Els castellanoparlants, una comunitat molt monolingüe per interessos polítics de llurs Oligarquies:

Igual que la manca de pluralitat i tolerància religiosa a la majoria de societats islàmiques: perquè els uns fan de la religió i els altres de la llengua una eina llancívola de cohesió uniformista darrere de les respectives Oligarquies.
El monolingüisme és el pulmó d’una llengua: fa necessària una llengua per poder comunicar-se. Actualment el monolingüisme catalanoparlant ha estat ja pràcticament exterminat per la imposició colonitzadora francocastellana, per això és molt important que tot catalanoparlant conscient miri de ser tan monolingüe com li sia possible. Tanmateix el plurilingüisme té també indubtables avantatges, no pas nacionals, però sí pedagògics, culturals i psicològics.
No fa gaires anys es realitzaren unes interessants enquestes als instituts eivissencs sobre ús i simpaties lingüístiques i futboleres. Els resultats hi foren prou significatius: sistemàticament, el major fracàs escolar (tant en autòctons com entre immigrants) anava de la mà amb poc ús i poca valoració de la llengua catalana i per simpaties envers el R. Madrid. Aquests resultats, que poden sobtar, tenen, tanmateix i sens dubte, una explicació lògica i contundent: la propaganda abusiva i supermanipuladora que les TVs i els mèdia esportius madrilenys (molt majoritaris dins la premsa esportiva) fan de l’equip del Règim jacobí, i això ja en un tema que no ha menester de massa neurones; això duu als més acrítics i violents devers el madridisme i l’espanyolisme/anticatalanisme (que és la raó de fons de tot aquest apartat del conductisme de masses espanyol); mentre que els més sensibles prefereixen d’altres equips minoritaris i aprecien la llengua en injusta inferioritat de condicions. No sols hi ha un coeficient d’intel·ligència escolar, sinó també un cert nivell moral, la qual cosa demostra un cop més que ser dolentot és també ser babau, és una estupidesa: “I (Déu) digué a l’home: Vet ací que la temor del Senyor és la saviesa, i defugir el mal, la intel·ligència” (Job 28:28).
Que el bilingüisme o el plurilingüisme fomenten les capacitats mentals és cosa prou coneguda psicològicament i pedagògica, i el menyspreu a aprendre (d’altres llengües o el que sia) traspua malfeineria i un grau de supèrbia (tret característic espanyol i de qualsevol colonització, una neronització a fi de mantenir-se a part i sotmetre la víctima indefensa a una situació d’inferiorització i de denigració permanent) que esterilitza i crea divisió i malestar social. “Sempre ha estat un misteri per a mi que l’home pugui sentir-se honrat per la humiliació del seu proisme”, digué Mahatma Gandhi quan veié una colla d’indis obligats a caminar per sota la voravia, a fi de cedir el pas als blancs).
Igualment, paga la pena de destacar les conclusions a les quals van arribar especialistes en un simposi a Morella (Els Ports) sobre llengües i desplegament econòmic: les àrees bilingües tendeixen a un major desplegament econòmic (a causa de la major tensió sociocultural i a la major plasticitat mental de la població pel constant ús de distintes llengües, concepcions i enregistraments mentals i culturals).
Per aquest motiu supòs que un mestissatge fet més en igualtat de condicions, com ara el dels origens dels Estats Units (entre colons i immigrants de tot Europa, en un principi bàsicament descendents d’anglesos, holandesos, alemanys, suecs i escocessos, més avant francesos i irlandesos, després italians, polonesos i d’Europa Oriental i hispànics), dóna molt de joc quant a nivell de desplegament economicocultural que no pas un mestissatge fet a través del genocidi i la violació, com s’esdevingué a Hispanoamèrica, amb més de 100 milions d’infeliços amerindis morts sols durant els dos primers segles de conquesta i colonització imperial castellana contra les cultures neolítiques indígenes. Lògic, oi?.
El castellà és una eina de repressió i destrucció psicològica i nacional massiva .
Castellà? No, gràcies!.

Anuncis

Anàlisi sobre la immigració (continuació – 2a part)

EL PAPER DE LA IMMIGRACIÓ A CA NOSTRA

La immigració serveix, en el nostre país:

  •   -Per controlar els salaris als treballadors autòctons i rebaixar-los-els. Abarateix la mà d’obra i provoca pèrdua de poder adquisitiu per als locals.
  •   -Per a dividir en ghettos incomunicats el proletariat local (Multiculturalitat), fent impossible qualsevol revolta.
  •   -Per fer que l’economia capitalista no s’aturi. Un immigrant, sense res, tindrà més interès i necessitat a treballar (i comprar casa, etc., tot allò que mou l’economia) que un local potser amb segona residència i dues herències al compte bancari. Immigració = hipoteques.
  •   -Per fer amainar la pressió socio-política als països d’origen (sovint proveïdors de matèries primeres barates i sota dictadures bananeres aliades de l’Oligarquia espanyola). Exemples: Colòmbia, Marroc…
  •   -Per dil·luir les cultures sense estat propi com la nostra, fita prioritària per a Espanya.
  •   -Per comprar-los el vot a canvi d’ajudes socials i treball i clientelitzacions diverses (a costa dels autòctons, sovint). Han saltat a la llum nombrosos casos del PP i del PSOE.
  •   -Per promoure un vot “reactiu” d’extrema dreta: com que l’esquerra és també multiculti i no vol veure els problemes, el vot de protesta dels locals sols pot bascular cap al feixisme, que reconeix els problemes.
  •   -Crear negociets tapadora per emblanquinar diners negres.
  •   -Afavorir, a través de la marginalitat que crea delinqüència, els interessos del lobby de la seguretat privada, en mans de l’extrema dreta espanyolista (sobretot PROSEGUR, de la família de Mayor Oreja)

Per tot plegat és fàcil entendre que el foment de les migracions depén del més alt poder mundial, de la gran Banca i de les patronals, i no pas dels partits polítics ni molt menys de les ideologies progressistes.

Per ex., tant les FAES com Felipe González han declarat que volen molta més immigració:

I hi ha molts lobbies que pressionen i subornen:

— ARTICLE RELACIONAT —

Política (Recopilatori)

Anàlisi sobre la immigració

UN INTENT D’ANÀLISI POLÍTICA DESMITIFICADA DE LA IMMIGRACIÓ

 

EL NECESSARI REALISME POLÍTIC

Anàlisi sobre la immigració 03

Sense realisme cru no es poden trobar vies de solució reals, sols lírica de desigs i somnis. No és fàcil ésser realista i dir les veritats, no sol ser precisament popular.
En el joc sociopolític no hi ha amics, hi ha aliats (una altra cosa és, potser, en el terreny personal). La solidaritat estable i real va en dues direccions (solidaritat mútua entre dues col·lectivitats -acompanyada de cara endins amb autosolidaritat autocrítica per al propi grup) i s’ha de concretar en pactes detallats i viables, car es tracta de no perdre temps ni energies ni cremar la gent amb ximpleries. I, d’entrada, es demostra abans en els detalls fàcils que en grans projectes.
Altrament, oposar-se activament a la immigració manca de realisme elemental –perquè va contra l’experiència històrica, les macronecessitats demogràfiques i econòmiques que manen al món real- i, en política, tot allò mancat de realisme, en radicalitzar-se o pretendre imposar-se socialment contra la tendència natural, desemboca sempre en violència cega.
Si durant la decadència de l’Imperi Romà foren els bàrbars (=estrangers, en grec) del Nord els qui envairen i destruiren l’Imperi Occidental, ara són els estrangers del sud (del Nord d’Àfrica especialment) els qui tendeixen a venir en massa al nou Imperi Occidental en decadència espiritual, demogràfica i militar (la Unió Europea). La taxa de natalitat magribí és molt elevada, mentre que la sudeuropea, en plena revolució de les tesis antifamília i anti-marit del feminisme radical institucionalitzat, és la més baixa del món. La destrucció de la família tradicional a Occident, a causa de la bonança econòmica –en bona part originada i derivada del saqueig i la rapinya contra els països pobres, mal autoorganitzats i sense estructures democràtiques per poder plantar cara a la penetració econòmicomilitar occidental- i del femellisme sexista, demagògic i no igualitari, és un fet.
Les macrotendències mundials no poden ser esmenades sense canvis interns de cada societat, la qual cosa implicaria democratització dels països pobres i fi de la destrucció accelerada de la família als països rics.

EL PAPER DE LA IMMIGRACIÓ

La immigració serveix:
– Per controlar els salaris als treballadors autòctons i rebaixar-los-els.
– Per a dividir en ghettos incomunicats el proletariat local (Multiculturalitat), fent impossible qualsevol revolta.
– Per fer que l’economia capitalista no s’aturi. Un immigrant, sense res, tindrà més interès i necessitat a treballar (i comprar casa, etc., tot allò que mou l’economia  que un local potser amb segona residència i dues herències al compte bancari. Immigració = hipoteques i negocis immobiliaris).
– Per fer-la rodar en la roda de l’estafa d’enginyeria bancària: immigració massiva-demanda massiva de cases-construcció-hipoteques-bambolla immobiliària. I a continuació, crisi-impagaments-els bancs es queden amb les cases i els diners privats i públics-baixada de salaris-més impagats-més cases per als bancs, etc.
– Per fer amainar la pressió socio-política als països d’origen (sovint proveïdors de matèries primeres barates i sota dictadures bananeres), tot evitant revolucions com ara les esdevingudes als països musulmans.
– Per dil·luir les cultures sense estat propi com la nostra fins a fer-ne un tarquim urbà.
– Per clientelitzar vots a canvi d’ajudes socials i treball (a costa dels autòctons, sovint). Al 95% dels municipis amb més immigració del PV guanya el PP. Hi ha tongo i tots callen perquè dir-ho és políticament incorrecte, però “L’autèntic destructor de les llibertats de les persones és qui distribueix entre elles els incentius, els donatius i els beneficis” (Plutarc de Queronea, ca. 46-c.120, assagista i historiador biògraf).
– Per promoure un vot “reactiu” d’extrema dreta, tipus PxC o E2000 (a. de C.).
Per tot plegat és fàcil entendre que el foment de les migracions depén del més alt poder mundial, de la gran Banca i de les patronals, i no pas dels partits polítics ni molt menys de les ideologies progressistes.
La cosa funciona així: Com controlar el poder a través de guanyar unes eleccions? L’Oligarquia encarrega estudis als especialistes i Think Tanks. Ells diuen les possibles solucions. Agafen la més rendible i més controlable. Reparteixen els papers a jugar entre PP, PSOE, i també UDP, CiU, etc. El PP treu profit de l’immigració amb vots fent un discurs ambigu anti-immigració, el PSOE fa de multiculti, fan que l’esquerra s’enganxi a una impopular defensa cega i indiscriminada de la immigració per crear vot reactiu, etc… Bancs, empresaris, Mercadones, etc. són els qui hi guanyen.

LA IMMIGRACIÓ PERCEBUDA PER LA CIUTADANIA “ESPANYOLA” I EUROPEA

Anàlisi sobre la immigració 01

Els ciutadans espanyols solen veure la immigració com a excessiva, amb preocupació –de vegades amb molts tons irracionals, per descomptat. Es tracta d’un fenomen nou, “estrany” que no ha parat de crèixer espectacularment en aquests últims anys. La gent pensa: “En què pot acabar això?”. Es tracta d’una por entre lògica i irracional, atàvica. Si d’una banda la immigració ha portat dinamisme econòmic, joventut i ajuda per a una població envellida, per un altre ha portat també estancament de salaris, pujades desorbitades de l’habitatge (els especuladors sempre a l’aguait de les pujades en la demanda, i el PP per a satisfer-los a canvi de comissions) i augment de la delinqüència (a causa de la marginació social, per descomptat).
Els empresaris són els qui reclamen immigració per a tenir mà d’obra barata, però les conseqüències negatives són per als treballadors autòctons, que són els qui, arreu Europa, han seguit la petita burgesia amb una certa tendència a votar partits populistes neofeixistes i racistes (Lepen a França, Hayder a Àustria, també a Holanda, Flandes i Suïssa, a Espanya el gruix de l’extrema dreta està hàbilment encaixada adins el PP a causa de les seves arrels franquistes). Els qui sofreixen els aspectes negatius de la immigració són els qui, com era de tèmer, es feixistitzen: no pas, és clar, els universitaris i progressia, que conviuen en bones condicions amb estrangers (universitaris, ONGs i viatges). Però aquesta progressia esquerrana viu en realitat en un ghetto daurat i no pateix directament de manera tan clara el que pateixen les barriades obreres europees que voten partits racistes, farts de drogues, robatoris i prostitució (conseqüència de la marginació social d’una immigració no integrada).
El PP al Govern ha jugat a la política hipòcrita –com en tot on ha de jugar-, d’una banda afavoreix la immigració, inclosa la il·legal, per un altre parla “oficialment” contra la xenofòbia i la immigració il·legal, però llança el missatge subliminal de criminalitzar la immigració (com a delinqüència) i juga a fons la basa del patrioterisme populista implícitament xenòfob. La idea és fomentar la feixistització social perquè el vot no torni a l’esquerra alhora que exploten els treballadors autòctons i sobretot als immigrants il·legals per a acumular més capital per a la Gran Banca espanyola i els seus projectes neocolonialistas a Iberoamèrica i Portugal (la reconstrucció de l’Imperi que reclamava la Falange en els seus anys de glorias patrias ara fet realitat amb realisme, és a dir, amb el capitalisme liberal).
D’una altra banda, la delinqüència, igual que el terrorisme, és un negoci rodó per a les empreses de seguretat privada controlades per l’extema dreta (la família de Major Orella, exministre d’Interior del PP -la guineu prenent cura del galliner- controla PROSEGUR i les ¾ parts del negoci de seguretat privada de l’Estat espanyol).

UNA IMMIGRACIÓ DE PES POLÍTIC MORT

Anàlisi sobre la immigració 02

La immigració, mancada de drets polítics, és un pes mort per a l’esquerra de l’Estat espanyol: no vota, és més amorfa políticament -excepte alguns pocs refugiats polítics- que la pròpia amorfa societat espanyola, actua més aïna com a lumpenproletariat. Caricaturitzant, podríem dir que els xinesos pensen en els seus negocis, els musulmans en la seva cultura religiosa controlada pel clericalisme integrista, els llatins a anar a ballar i els esteuropeus en el consumisme. La marginació i l’augment del nombre d’immigrants, així com les pujades en el preu de l’habitatge, etc. creen un brou de cultiu procliu a la demagògia ultradretana, de la qual els immigrants amb prou feines ni se n’assabenten, però els autòctons políticament conscients sí.
A més a més, ara el PP s’ha decidit a controlar el vot i els grups immigrants: ha creat periòdics per “explicar-los coses”, ha clientelitzat grups d’immigrants, sobretot a Madrid, País Valencià, places africanes… (i els duu a les manifestacions contra la pau al País Basc, etc., al costat de tota classe de grups ultres i feixistes), els ha empadronat en magatzems, hospitals, en locals de Càrites (de connivència amb la seva aliada, la Jerarquia Catòlica)…en pobles on creu que podria perdre l’ajuntament, etc., i els ha donat, a canvi, ajudes socials. El PP està manipulant la immigració contra la llibertat de tots. Pretén autoperpetuar-se en majories absolutes allí on pugui com va fer el PRI mexicà.
A més, espera crear un model de partits a la francesa, amb el sorgiment d’una forta extrema dreta xenòfoba, de rebot, que li permeti pressionar encara més tant a autòctons com immigrants i que li doni una centralitat tal que l’esquerra i els “nacionalismes” quedin fora del poder. Està resultant la maniobra més verinosa que puguem imaginar.
I ara que té mig controlat el vot immigrant, el PP i el PSOE pactaran concedir-los massivament el dret a vot, amb la finalitat de reforçar el sistema jacobino-bipartidista-caciquil de la Restauració borbònica espanyola.
La immigració és, políticament, un pes mort que els autòctons antifeixistes hem de suportar. Fins i tot, bastants immigrants, en un intent patètic i aberrant per espanyolitzar-se, s’enfunden samarretes amb la bandera espanyola (a voltes donades a la Creu Roja o organismes semblants) o del R. Madrid, amb la qual cosa ells mateixos afavoreixen la mateixa simbologia neofeixista que a tots ens fot.
Els qui realment es beneficien són els empresaris, però per als qui veiem el panorama pot resultar-nos angoixant, en tant que, sense voler-lo però sense fer-se’n càrrec, els immigrants acaben per ser el leitmotiv per a promoure el patrioterisme feixistoide espanyol.
Per a una anàlisi política i humana cal prendre en compte tots els punts de vista dels afectats pel problema. Realitzar una anàlisi merament des d’un punt de vista “immigrant” o “autòcton” no duu enlloc, perquè és tancar-se a la realitat i al diàleg raonable. A la meva manera de veure la Coordinadora Estatal d’Immigrants i les ONGs miren el problema tan des del punt de vista immigrant que, si no saben integrar-hi més, el que poden afavorir és una reacció xenòfoba quan la conjuntura política sia més favorable a la dretanització, que pot ser en qualsevol moment tal com estan les coses, més quan ja hem vist que les situacions polítiques poden donar tombs dramàtics i inesperats.

DES DELS NACIONALISMES PERIFÈRICS NOESPANYOLS

Quant a les llengües no castellanes, la immigració llatinoamericana és una catàstrofe ecològica. Mentre que el menyspreu dels no castellanoparlants és variat i més relatiu (els xinesos, amerindis i musulmans solen ser més positius cap a llengües nocastellanes), el dels castellanoparlants criolls (llatinoamericans) sol ser dur i colonial: sovint plenament racista. Els immigrants, lògicament per economia d’esforços, tendeixen més a integrar-se –fins i tot al Principat de Catalunya- més en castellà que no pas en català, basc, gallec, astur, etc., amb la qual cosa va incrementant-se el nombre de persones que es relacionen exclusivament en castellà fins el punt de relegar –en una progressió geomètrica- a les llengua autòctones (fa tan sol 20-40 anys plenament majoritàries en els seus respectius territoris) al bagul dels records antropològics i folklórics. I tot això, a més, sense remordiments i sovint amb menyspreu o amb total indiferència que duu als autòctons cap a la culpa en fals per “ser diferents” (autoodi). Psicològicament és una destrucció, la síndrome d’Ulisses en versió autòctona. Per altra banda, amb aquesta actitud acomodatícia i presumptament “apolítica” (indiferència, ignorància) reforcen irresponsablement l’opressió espanyola contra les nacions sense Estat propi i el genocidi cultural.
No obstant això jo sempre he dit que en molts casos la culpa és dels autòctons, massa colonizats ells mateixos com per a col·locar-se al lloc que els pertoca i parlar als immigrants en la llengua autòctona. Però amb tots els mitjans de comunicació oficialistes bavejant patrioterisme subliminal i racisme impertinent, la cosa es fa molt problemàtica.
Per un altre costat, si lingüísticament la immigració pot ser una catàstrofe, almenys contraresta el sentiment nacionalista espanyol, tan patrioter i orgullós de la seva absoluta mediocritat i no-res, perquè, lògicament, els immigrants no solen sentir-se espanyols ni tan sols solen entendre molt de què va aquesta societat.
Ara bé, aquest sentiment promogut pel PP i els seus mitjans, s’ha basat en dos temes: menyspreu a l’immigrant i odi als nacionalismes perifèrics, exacerbat encara més pel terrorisme d’ETA (i obviant –com no!- els terrorismes espanyols com el franquisme, les tortures policials, el GAL, etc.).
Els independentistes d’esquerra radical –menors de 25 anys- manquen de real formació política, pel que són somiadors per a tot i també, lògicament, en el tema de la immigració, per això “ho donen tot gratis” a la immigració, al cap i a la fi amb més immigració tindran més sexe i marihuana, que és el que més aprecien.
El nacionalisme socialdemòcrata –amb forta representació de docents- està pres de l’ortodòxia mecanicista i censuradora del Pensament Políticament Correcte, i substitueix les realitats per definicions encartronades, és justament aquesta actitud estúpida i políticament suïcida el que dóna molt marge de maniobra a la dreta reaccionària i xenòfoba per a agitar contra la immigració.
L’extrema dreta espanyola –no existeix extrema dreta catalanista, basquista, etc.- considera que aquestes valoracions “nacionalistes” (és a dir, de nacions sense Estat propi, volen dir) són “de via estreta” (sic), menyspreables per a la grandesa de la Raça, perquè consideren acceptable la immigració amb la condició d’una integració cultural-lingüística a les nacions sense Estat propi, cosa que l’extrema dreta espanyolista no accepta de cap manera, perquè es consideren racistes, és a dir, que els importa un rave si els immigrants ballen sevillanes o són del R. Madrid o duen samarretes amb la bandera espanyola o van als toros, perquè no volen immigrants per principi: perquè sostenen una ideologia estrictament racista (espanyola).
Els que defensem la llibertat nacional per a les nacions sota ocupació militar espanyola tenim tot el dret del món a proclamar: “Immigrants benvinguts, colons espanyolitzadors go home”.

FALSES SOLUCIONS DEMAGÒGIQUES

Les solucions reals no passen, en allò bàsic, en cap moment, pel que semblen ser les reaccions lògiques immediates: l’esquerranisme, el just reivindicacionisme social, el moviment antiglobalització, la reivindicació universalista i del mestissatge. M’explic: és una mica més complex, menys simplista. Cal anar amb a muntó de tacte i calibrant molt bé els passos, ja que és un terreny sistemàticament minat per l’enemic.
Reclamar “el socialisme”, per ex., és molt confús, perquè, de quin socialisme estem parlant?. De la socialdemocràcia que és simple gestora del capitalisme bancari? Del comunisme que sols ha generat misèrrimes dictadures policíaques? De l’anarquisme que mai no ha guanyat -ni pot guanyar- cap revolució? De Fidel Castro que ha matat aritmèticament més gent que el propi Pinochet? D’Allende qui nacionalitzà el coure a unes companyies nordamericanes quan els EEUU estaven governats per un element tan perillós com Nixon, sabent que li podia costar car? (per què no fou més responsable i va esperar un altre inquilí a la Casa Blanca?). Moltes vegades els comptes no surten perquè els oprimits no els plantegem bé, no sols és problema del malvat capitalisme o imperialisme (que, lògicament, és una fera que actua segons la seva pròpia naturalesa).
Reclamar els drets polítics dels immigrants? De vegades, tal com alguns els han reclamats, el que produeix és una profunda desconfiança (en gran part injusta però també comprensible) entre la ciutadania espanyola: la tornen brou de cultiu de la demagògia xenòfoba. Teòricament em sembla just que els immigrants vagin adquirint drets polítics, però també em sembla que és gent encara més manipulable políticament que els ciutadans espanyols, o, almenys, d’un nivell cultural encara més baix. La gran majoria procedeixen de societats predemocràtiques, de països on han patit o encara pateixen tiranies “comunistes” o islamistes, o dictadures feixistes o militars, és a dir, societats més inestables i amb menys cultura i menys societat civil. Potser votarien més extrema esquerra o esquerra, però no ho sabem, igual es feien devots d’Antena-3 (per a res descartable) o, com sembla, serien comprats electoralment amb clientelització per ajudes o compra de vots. El que sembla probable és que no portarien més estabilitat política ni un nivell democràtic molt major.
I probablement, així, en massa, no afavoririen les llibertats democràtiques de les nacions i llengües sense Estat propi a Espanya. Per això es menester una confluència en forma de pacte, no res de “donar les coses” gratis i sense analitzar més, tal com pretenen els antiglobalització i l’extrema esquerra. Hem menester d’alguna cosa molt més sòlida i realista per a la defensa de les llibertats democràtiques en general.

UNS OPRIMITS QUE, A L’HORA, SÓN OPRESSORS

Anàlisi sobre la immigració 04

Queixar-se com a immigrants de marginació, explotació, etc. és just i molt comprensible. Però no ho és obviar unes altres problemàtiques com solen fer sense empatx alguns d’ells, i de vegades amb una fenomenal barra. No ho és oblidar el deure que tenen de respectar i integrar-se no pas en una abstracta, còmoda i informe “societat espanyola” –sense consideracions de justícia històrica- sinó en les societats concretes (catalana, basca, gallega, astur-lleonesa, canariobereber, etc.) que han sofert repressió i genocidi multisecular a les mans del sanguinari Imperi espanyol. A això ens enfrontem la gent civilitzada amb els arguments angèlico-zombies políticament correctes i les mentides de la policia que, en comptes de protegir-nos, vetllen pels drets dels assassins, com veièrem en el cas de la Patum de Berga de fa poca.
Parlar en l’actual context de “mestissatge” és, de facto, simple neoliberalisme cultural i lingüístic: el “mestissatge” que s’imposarà és, essencialmement, el promocionat comercialment des dels mass media que controla el capital fiancer, és a dir, genocidi cultural per als més desprotegits jurídicament (nacions i llengües sense Estat propi, o sigui, “sense papers”).
Sharon era una malabèstia, però també ho són (i d’ells no en parlen) els àrabomusulmans que reprimeixen els imazighen (berbers) al Nord d’Àfrica o que actuen contra els kurds; o els musulmans integristes que assassinen persones d’altres confessions religioses a Pakistan, Sudan o Indonèsia.
Sens dubte EEUU ha abusat sempre dels països llatinoamericans, però sens dubte també els criolls llatinoamericans han abusat tant o més dels amerindis i han estat, per a aquesta indefensa i silenciada població autòctona, un poble de Bushos i de Sharons. Per això a mi no m’impressionen els discursos esquerrans llatinoamericans i musulmans, ni les iconografies a base del Xè i Arafat (dos líders-mite que també mataren gent innocenta), perquè sé que reclamen justícia per a ells però silencien totalment les injustícies que ells mateixos segueixen cometent envers unes altres col·lectivitats que han vampiritzat sense misericòrdia. Amb gent amb tals plantejaments, simplement, jo no compte per a anar enlloc perquè no serien bons companys de viatge, en dur implícita la llei de l’embut. Simplement els clix i no me’ls crec i mai no em posaria a treballar gratis per a ells, perquè no veig clar què suposades justícies portarien a terme en cas de ser més forts.
Si anem a ficar-nos a fer justícia, que sia per a tothom començant pels més oblidats (no sols és qüestió de simple pobresa, sinó també d’identitat, de dignitat, de respecte) i, a més, amb mitjans realistes, la qual cosa implica no promoure cap violència ni pretendre la astracanada d’enfonsar gegants com l’Oncle Sam.
No sóc anti-ianqui ni anticapitalista perquè tinc molt clar que el capitalisme és la simple expressió actual del conjunt de l’egoisme humà, que l’imperialisme sols és l’estat de vitalitat a vessar i de bona autoorganització d’un país i que el país més poderós del món pot ser sovint brutal cap a l’exterior (Nixon, Reagan, Bush…), així com unes altres vegades no (Wilson, Ford, Clinton…), però molt interessant a analitzar des d’adins per tal d’aprendre’n el que ignorem gairebé totalment i solemne.

AUTOCRÍTICA PER A MILLORAR I NEGOCIAR DES DEL SENTIT DE LA JUSTÍCIA

Si un poble està subdesenvolupat en algun aspecte o en diversos significa que estarà dominat, i això val tant per a berbers com per a llatinoamericans, per a catalans o per a amerindis. Allò que han de fer primerament és madurar col·lectivament, perquè és un problema bàsicament espiritual i de caràcter, de micropolítica. Sens aquest rerefons, sens aquesta base, no hi ha solució possible. Sense solucions micropolítiques no hi ha solucions macropolítiques igual que sense deures no pot haver-hi drets o sense plancton balenes. Es tracta d’un problema d’ordre interior, de fermesa d’actituds, de sentit de la realitat, d’autoorganització, de solidaritat quotidiana.
Els catalans, per ex., normalment tenen molt més sentit econòmic que polític, per això estan dominats, en el fons un problema de provincianisme i de mesquinesa. Els llatinoamericans tenen molt més sentit lúdic que econòmic, la qual cosa pot ser molt divertida, però és una de les principals raons del seu subdesenvolupament econòmic (encara que no l’única, també està l’herència militarista del genocidi contra Ameríndia, etc). Mentre cada nació no sia honesta amb si mateixa i no s’autocritiqui d’una manera positiva i creativa, comparant-se amb (=aprenent d’) altres pobles, i especialment amb els més desenvolupats en cada àrea, i amb propostes espirituals realment generoses (trobables en les anomenades religions superiors, bàsicament) no hi ha res a fer.
Madurar significa deixar de ser repatanis i de tirar les culpes a tercers i assumir la pròpia responsabilitat històrica. Ser honests i voler veure –tenir el valor de voler descobrir- la llei de l’embut privilegiada que encara volem mantenir per a nosaltres mateixos oblidant els que vénen darrere o els qui vénen darrere dels qui vénen darrere. No fer-ho així, només demostra que no hem sortit encara del pamfletarisme estèril i perillosament incendiari. I per a aquest viatge no calen les meves alforges.

— ENLLAÇOS RELACIONATS —

La invasió

LA INVASIÓ

(D’una revista publicada per l’MDT cap al 1985 però escrit cap als anys 70, per Mossèn Josep Armengou)

La Demografia i els altres catalans

Ens plagui o no de reconèixer-ho, el problema dels catalans és un problema demogràfic. Hem estat incapaços d’omplir la terra, la nostra terra, i han hagut de venir uns altres a omplir-la. Mentre les dones catalanes, per uns motius migrats que no van més enllà d’un egoisme eixorc, s’han dedicat a “conservar la línea”, les dones immigrants passegen amb orgull i ostenen amb ufania llurs ventres generosos i turgents com a auguri infal·lible de victòria. Mentre la nostra raça desenganyada, amb complex de vençuda o amb la ingènua i covarda il·lusió de més progressista, s’esmerçà a construir taüts, la nova raça il·lusionada, s’afanya a guarnir bressols.
La nostra reacció inicial, instintiva però no massa enraonada, davant la invasió massiva de gent de parla castellana subseqüent a la guerra civil, va ésser d’aversió i menyspreu envers els immigrants. Superada, però de mica en mica, aquesta posició discriminatòria i orgullosa, hem volgut veure en la massa immigrant no res més que un factor de redreç econòmic del País i hem començat a proclamar els avantatges de la invasió, com qui escampa una cortina de fum per no veure’n les conseqüències pernicioses i els perills gravíssims que comporta per a la nostra supervivència com a comunitat nacional concreta; per a la nostra cultura, per a la nostra llengua, per a les nostres formes de vida, per a la pau social i per al benestar de tots, compresos aquells immigrants que el País necessita verament i que raonablement podria rebre. Axí el nostre inveterat cofoisme ha tingut una nova ocasió de manifestar la seva càndida estupidesa.
Hem sabut fer, fins i tot, una generosa confessió de culpes pel nostre orgull, pel nostre suposat -i res més que suposat- esperit de superioritat, pels mots despectius amb què els hem qualificats, per la misèria de les barraques on de moment han hagut d’aixoplugar-se. Els hem planyut, els hem justificat, els hem desgreujat, els hem agraït llur presència beneficiosa i desinteressada. Els hem parlat la llengua d’ells i no els hem ensenyat la nostra, com si la d’ells a Catalunya fos la normal i la nostra un delicte. Els hem situat, els hem entronitzat, els hem glorificat. N’hem fet un mite. Ja són els altres catalans. Aviat seran els catalans (És a dir, “los catalanes”) i els altres catalans serem nosaltres. A Catalunya mateix. I bon goig si ens hi volen.
La majoria dels immigrants han trobat ací la solució de llur problema personal o familiar, però no pas una solució completa, la que necessitaven per a esdevenir uns ciutadans normals del nou País. No han pogut trobar -i en això la culpa ja no és principalment dels catalans- una comunitat humana en funcionament normal, un poble fet, capaç d’integrar-los, capaç de convertir aquestes masses sense consciència comunitària en ciutadans normals. Capaç, de fer-ne, no altres catalans, sinó catalans i prou.
A Catalunya hi ha els catalans i els no catalans. El que no pot haver-hi són els altres catalans. Perquè de catalans només n’hi ha d’una mena: els catalans.
L’arribada massiva de forasters a Catalunya ha coincidit amb l’èxode dels catalans. Centenars de milers de catalans viuen lluny dels nostres Països i no pas tots de bon grat, quan tanta falta farien ací. Són, aquests sí, els altres catalans. I d’aquest ningún no se’n recorda. Per aquests ningú no hi pateix. D’aquests no n’hem sabut crear un mite.
Benvinguts els immigrants que vénen a treballar a Catalunya, però els que vénen a manar i administrar no els necessitem. Això ja ho sabem fer, i hem de fer-ho nosaltres.

Ser català i la integració

Ésser català no és fàcil. És una elecció, una tria. És l’assumpció d’una categoria espiritual i cívica reservada als valerosos i als intel·ligents. Nats o no als Països Catalans, de català no n’és qui vol, sinó qui pot.
Els catalans natius hem d’oferir als immigrants la possibilitat d’esdevenir catalans com nosaltres. Cal que s’adonin que ésser català val la pena. Per això els catalans servils que, per sistema, davant de quialsevol immigrant parlen sempre en castellà, a més del trist espectacle de vilesa personal que li ofereixen, li barren el pas a la integració. Molts immigrants de bona voluntat lamenten que no poden aprendre el català perquè a ells ningú no els el parla. Ens pensem que els fem una gràcia quan a un immigrant, sobretot si és un infant, li parlem castellà, i li fem un mal. Li fem impossible la integració, el condemnem a ésser sempre més un foraster, un discriminat, li prohibim d’esdevenir un ciutadà normal de Catalunya. I ens aconsolem dient que nosaltres som més educats que no pas ells. La veritat, però, és que som més vils.
Si tots els catalans plegats tinguéssim el sentit de la dignitat que té un sol manobre castellà, la immigració hauria representat la solució del problema demogràfic de Catalunya. Ja tots parlarien català. Però per a això ens cal alliberar-nos del nostre complex de vençuts.
L’única manera de no discriminar els immigrants és facilitar-los el camí d’esdevenir catalans.
Perquè els immgrants esdevinguin catalans normals cal primerament que els catalans natius siguen plenament catalans i res més que catalans. Sense rendicions prèvies, sense servilismes, sense complex de vençuts. Mostrant-nos a ells com a catalans, parlant-los sempre català i ajudant-los a parlar-lo. Així esdevindran catalans, no dels altres, sinó de l’única mena que n’hi ha. Així eliminarem tota discriminació.
Els immigrants no catalans senten com una veneració instintiva per la gallardia de les persones, per la dignitat, ni que sigui aparent. Ells s’imaginaven, en venir a Catalunya, uns catalans ferrenys, orgullosos de llur catalanitat, ens imaginaven àdhuc com un poble de menjacastellans. Si nosaltres heguéssim estat, solament en una part mínima allò que ells s’afiguraven de nosaltres, avui tots els immigrants parlarein català.

Colons i colonització

La invasió

Venien vençuts, però en arribar ací s’han trobat amb un poble més vençut que no pas ells, servil, envilit, descastat, que no estima el tresor de la seva llengua i de la seva cultura, sense consciència ni dignitat nacional. I ens han pujat a cavall.
Mancada Catalunya d’elements de govern propi, sense escola, ni premsa, ni ràdio, ni televisió; marginada i perseguida la llengua catalana i, encara, amb el servilisme dels catalans que es consideren obligats a parlar en castellà a qualssevol immigrants per més que aquest entengui bé el català, unes grans masses de nouvinguts no s’han integrat als Països Catalans.
Per aquest camí molts no s’hi integraran mai. El resultat és que avui constitueixen un poble dins un altre poble. Un poble, és cert, sense consistència interna, fragments arreplegadissos d’uns altres pobles destruïts per la “Madre Patria”, sense consciència comunitària, però amb consciència de diferenciació. I, atès el servilisme dels catalans i la situació política del país, amb consciència de superioritat.
Són aquells que diuen: “Cataluña muy bien sin los catalanes”, com si Catalunya s’hagués feta sola sense l’esforç dels catalans, o com si hagués estat creada per “Real Decreto”. Són els qui no volen parlar català “porque no me da la gana” i amb aquesta expressió incivilitzada volen amagar llur incapacitat total per aprendre’l.
Ells es consideren ciutadans de primera. “Estamos en España”, diuen afirmant els principis jurídics d’un predomini colonialista i d’una ocupació formal, però volen significar que “los españoles” són ells i només ells -i en això tenen raó. Els catalans ja els fem nosa. Ens consideren només com els estadants a precari d’una terra promesa a ells, poble escollit. Som els infames cananeus votats a l’anatema i a l’extermini.
Si, a més d’això, nosaltres comencem a considerar-los tan catalans com nosaltres mateixos, ja tindran tots els títols de possessió del País. Aleshores, quina necessitat sentiran de catalanitzar-se? I els catalans, què hi fem encara a Catalunya?.
La integració dels immigrants no es farà tota sola. Hem de fer-la els catalans, cadascú des del seu lloc de relació i de responsabilitat. Mentre l’Estat espanyol ens negui tot instrument de vida comunitària, cada català ha d’ésser un franctirador de la reconquesta de Catalunya.
La solució del problema immigratori pot ésser: o la catalanització dels immigrants, o l’espanyolització dels catalans. O bé la integració dels immigrants a la nostra comunitat catalana, o la desaparició graonada, però accelerada, de Catalunya com a poble. Els catalans serem uns mal nascuts si no triem irrevocablement i fem efectiva la primera solució.
Som a casa nostra i hi som per dret propi. Hem de mantenir íntegra la catalanitat, no solament per nosaltres, sinó pels catalans que aniran venint al món. Perquè aquests catalans que encara han de néixer no puguin mai acusar-nos com a una generació de servils, de vanals, de traïdors, de lladres.
Els catalans hem de triar entre una Catalunya nova o “Murcia la nueva”.
Per a un immigrant, viure a Catalunya, ésser pare de catalans i sentir-se català no és cap injúria a la seva terra d’origen. Per a ells la Pàtria no ha d’ésser solament la tomba dels pares, sinó també el bressol dels fills. La injúria ens la fa els foraster que viu ací com un conquistador i el català que hi viu com un traïdor.
Quins motius tenen els immigrants per a sentir-se tan aferrissadament espanyols? És lògic que se sentin andalusos, gallecs, murcians, però espanyols no. Què els ha donat Espanya? Misèria a la terra llur. Després, una maleta de fusta i un bitllet de la RENFE per a emigrar als Països Catalans.

Autosolidaritat catalana

Els catalans som gent oberta i sentimental, que ens hem solidaritzat sempre cordialment -de vegades ingènuament- amb totes les grans reclamacions de justícia i de llibertat. Hem plorat sobre els indis i els irlandesos, sobre els xiprencs i els algerians, sobre els jueus i els negres, sobre els vietnamites i els palestinians. Sobre els perseguits i colonitzats, sobre tots els exilis i totes les presons i tots els camps de concentració. També -no cal dir-ho- hem plorat sobre els nostres immigrants. Potser ja seria hora que ploréssim sobre nosaltres mateixos i sobre els nostres fills. Sobre la nostra Catalunya ocupada, envaïda, colonitzada, escorxada i emmordassada. Sobre els catalans exiliats, empresonats, torturats, afusellats, humiliats, aporrinats, marginats, asservits. Tothom és de plànyer i nosaltres no?.
L’home té dret a viure on pugui i on vulgui. Però el dret a ficar-se a casa d’un altre implica l’obligació de respectar les formes de vida del país d’entrada. El contrari és un acte d’hostilitat i una traïció.
Els drets dels naturals d’un país no són pas menys que els drets dels immigrants. Una ànima nacional, igualment com una frontera política gaudeix del dret d’ésser defensada. Una vida nacional, amb tot el que representa, no pot ésser abandonada al principi de la llibertat -del desordre- immigratòria. El dret ultrancer d’immigració massiva no és menys antidemocràtic i antiliberal que el dret d’invasió armada.
A Catalunya, els Drets de l’Home no poden sobreposar-se als Drets de l’Home Català.

Missatge als immigrants

Inmigrante que te consideras español

Esta es nuestra casa, la tierra de nuestros antepasados,València,Catalunya.

Cada cual tiene derecho a tener les llaves de su propia casa, a organizarse lo suyo, a mandar en su tierra.

No tenemos más casa ni tierra que esta que pisas.

A nadie le gusta que otros le digan lo que tiene que hacer y hablar en su propia casa, en su propia tierra.

Pregúntate por qué tuviste que dejar tu casa, tu tierra. Te echaron tus señoritos, los chupasangres españoleros que echan la culpa a Cataluña hasta de la “pertinaz sequía” y de que no te haya tocado el gordo.”Ellos”quieren que nos castellanices.

Missatge als immigrants 02

Pregúntate quiénes son los que te acogen y quienes los que te echan y sabrás cual es realmente tu patria.

Seas bienvenido si vienes a trabajar y a adaptarte a nuestra lengua y cultura.

No pretendas imponer la lengua y cultura de los señoritos que te mataban de hambre (y a nosotros también, porque son los que siempre han gobernado desde Madrid).

Vosotros y nosotros juntos podemos hacer mucho.

INMIGRANTES SI, COLONOS NO

Bona cuina: "Regiones a la plancha" 02

SENEFA 002

EL PAPER DE LA IMMIGRACIÓ

La immigració serveix:

  • – Per controlar els salaris als treballadors autòctons i rebaixar-los-els.
  • – Per a dividir en ghettos incomunicats el proletariat local (Multiculturalitat), fent impossible qualsevol revolta.
  • – Per fer que l’economia capitalista no s’aturi. Un immigrant, sense res, tindrà més interès i necessitat a treballar (i comprar casa, etc., tot allò que mou l’economia) que un local potser amb segona residència i dues herències al compte bancari. Immigració = hipoteques.
  • – Per fer-la rodar en la roda de l’estafa d’enginyeria bancària: immigració massiva-demanda massiva de cases-construcció-hipoteques-bambolla immobiliària. I a continuació, crisi-impagaments-els bancs es queden amb les cases i els diners privats i públics-baixada de salaris-més impagats-més cases per als bancs, etc.
  • – Per fer amainar la pressió socio-política als països d’origen (sovint proveïdors de matèries primeres barates i sota dictadures bananeres), tot evitant revolucions com ara les esdevingudes als països musulmans.
  • – Per dil·luir les cultures sense estat propi com la nostra fins a fer-ne un tarquim urbà.
  • – Per clientelitzar vots a canvi d’ajudes socials i treball (a costa dels autòctons, sovint). Al 95% dels municipis amb més immigració del PV guanya el PP. Hi ha tongo i tots callen perquè dir-ho és políticament incorrecte, però “L’autèntic destructor de les llibertats de les persones és qui distribueix entre elles els incentius, els donatius i els beneficis” (Plutarc de Queronea, ca. 46-c.120, assagista i historiador biògraf).
  • – Per promoure un vot “reactiu” d’extrema dreta, tipus PxC o E2000 (a. de C.).

Missatge als immigrants 03

Per tot plegat és fàcil entendre que el foment de les migracions depén del més alt poder mundial, de la gran Banca i de les patronals, i no pas dels partits polítics (que només la gestionen) ni molt menys de les ideologies progressistes (que només la mitifiquen i edulcoren).

La cosa funciona així: Com controlar el poder a través de guanyar unes eleccions? L’Oligarquia encarrega estudis als especialistes i Think Tanks. Ells diuen les possibles solucions. Agafen la més rendible i més controlable. Reparteixen els papers a jugar entre PP, PSOE, i també UDP, CiU, etc. El PP treu profit de l’immigració amb vots fent un discurs ambigu anti-immigració, el PSOE fa de multiculti, fan que l’esquerra s’enganxi a una impopular defensa cega i indiscriminada de la immigració per crear vot reactiu, etc… Bancs, empresaris, Mercadones, etc. són els qui hi guanyen.

Missatge als immigrants 01