Arxiu de la categoria: Societat

La Cigala i la Formiga

LA CIGALA I LA FORMIGA, VERSIÓ CLÀSSICA

  • La formiga treballa amb totes les forces tot l’estiu sota una calor aclaparadora.

  • Construeix la seva casa i s’aprovisiona de queviures per a l’hivern.

  • La cigala pensa que la formiga és fava, i ella es passa l’estiu rient, ballant i jugant.

  • Quan arriba l’hivern, la formiga es refugia a la seva caseta on té tot el que li cal fins a la primavera.

  • La cigala tremolant, sense menjar i sense recer, mor de fred.

              FI

VERSIÓ ESPANYOLA

  • La formiga treballa amb totes les forces tot l’estiu sota una calor aclaparadora.
  • Construeix la seva casa i s’aprovisiona de queviures per a l’hivern.
  • La cigala pensa que la formiga és ximple i es passa l’estiu fent allò que li fa més goig, rient, ballant i jugant.
  • Quan arriba l’hivern, la formiga es refugia a la seva caseta on té tot el que li cal fins a la primavera … ……… ……
  • La cigala tremolant organitza una roda de premsa el què es demana per què la formiga té dret a habitatge i menjar quan vol, quan hi ha uns altres, amb menys sort que ella, que tenen fred i gana.
  • La televisió organitza un programa en viu en el qual la cigala surt passant fred i calamitats i alhora mostren extractes del vídeo de la formiga ben calenteta a casa i amb la taula plena de menjar
  • Els espanyols se sorprenen que en un país tan modern com el seu deixin patir a la pobra cigala mentre que hi ha altres que viuen en l’abundor.
  • Les associacions contra la pobresa es manifesten davant de la casa de la formiga.
  • Els periodistes organitzen una sèrie d’articles en els quals qüestionen com la formiga s’ha enriquit sense contractar la cigala i insten al govern a que augmenti els impostos de la formiga de manera que les pobres cigales puguin viure millor.
  • Responent a les enquestes d’opinió, el govern elabora una llei sobre la igualtat econòmica i una llei amb caràcter retroactiu, antidiscriminació.
  • Els impostos de la formiga han augmentat i a més li arriba una multa perquè no va contractar a la cigala com ajudant a l’estiu.

  • Les autoritats embarguen la casa de la formiga, ja que aquesta no té prou diners per pagar la multa i els impostos.
  • La formiga se’n va d’Espanya i s’instal·la amb èxit a Europa. La televisió fa un reportatge on surt la cigala amb molt de sobrepès, ja que s’ha menjat gairebé tot el que hi havia molt abans que arribi la primavera, mentre veia els videos-reportatges que li havien fet
  • L’antiga casa de la formiga és reconvertit en alberg social per a cigales i es fa malbé ràpidament perquè les cigales no fan res per mantenir-la en bon estat.
  • El govern és criticat per no posar els mitjans necessaris.
  • Una comissió d’investigació que costarà 10 milions d’Euros -i recau en un conegut lobby econòmic- es posa en marxa.
  • Mentrestant la cigala mor d’una sobredosi.
  • La SER, la COPE, i totes les TV i diaris, comenten el fracàs del govern per intentar esmenar el problema de les desigualtats socials.
  • La casa és ocupada per una banda d’aranyes immigrants, que rebran les corresponents paguetes per cada fill.
  • El govern es felicita per la diversitat multicultural d’Espanya alhora que puntualitza que aquesta faula no té, per a res, cap comparació possible entre el Govern Central i l’economia productiva de l’Arc Mediterrani.
  • Tot semblança amb la realitat és pura coincidència.

FI

Xicotet Comerç

EL PETIT COMERÇ DÓNA VIDA I SEGURETAT A LA BARRIADA

Motius per a comprar als comerços del barri:

  1. Són veïns nostres.
  2. Solen ser empreses familiars que creen més llocs de feina i més estables, no pas com les grans superfícies, que sols creen llocs de feina inestables amb sous baixos i empobreixen la població en general.
  3. Són aprop.
  4. Hi trobem un tracte humà i personalitzat, i un servei postvenda que mai no podrà oferir la massificació i la despersonalització de les grans superfícies.
  5. Els beneficis del petit comerç es reinverteixen al mateix poble o comarca o barri, mentre que els de les grans superfícies quasi sempre se’n van a París, Madrid, etc. i ens descapitalitzen greument.
  6. Perquè a l’hora de fomentar les activitats del barri i ciutadanes (festes, revistes, clubs esportius, etc.) el petit comerç és el primer, un teixit social sanejat i pròxim.
  7. Perquè el PP i els partits del “Régimen” els volen ofegar, ja que aquests partidots cobren i tenen tripijocs amb les gans superfícies, així que els maten a base d’imposts i taxes abusius (I.A.E., guals, rètols, etc.). Els polítics del poder prefereixen legalment d’afavorir els interessos de les grans cadenes multinacionals, les quals, sota mà, els paguen “mordidas” més que substancials, corrupció que és la base de l’actual règim biparticidista-caciquil.
  8. Perquè no utilitzen treball esclau ni infantil com moltes empreses (Zara, Adidas, etc.). Ni són empreses que es deslocalitzen.
  9. Un carrer ple de comerços és una garantia contra la degradació i un fre a la inseguretat ciutadana. Els nostres barris serien ben lleigs sense els comerços i llurs aparadors. Mantenen el caliu del barri i tothom vol un barri més humà on viure.
  10. El comerç de proximitat genera un 67% menys de residus i, per tant, és molt més sostenibles mediambientalment.

Depèn de nosaltres: sense el suport dels veïns a muntó petits comerços, autèntica saba econòmica del nostre poble i de la nostra terra, hauran de plegar i patirem crisi tots ensems.

DONEM SUPORT PRÀCTIC AL PETIT I M ITJÀ COMERÇ. (ÉS UN SUGGERIMENT DE…)

Els jurats de València adrecen lletra als de Barcelona i Ciutat de Mallorca: “car per tals e semblants certificacions hom guarda sos amics e sa nació de prendre dan” (24.10.1374).

Joventut, racisme i drets humans

Joventut, racisme i drets humans

Educació en la teoria pura i realitats que se n’entren per la finestra

A muntó “progres”, humanistes i gent de candidesa benpensant anaven astorats durant l’Aznarato a tomb de la creixent extensió del racisme entre el jovent, un jovent educat escolarment en el respecte al Drets Humans, la pau, la solidaritat, etc.

0mestalla-16-4-14-copa-final

Però, vegem, per què ara i ací tenim un cert respecte genèric -amb moltes excepcions, cal dir- a alguns Drets Humans?. En primer lloc, hi ha un respecte nominal i superficial cap a tals Drets perquè ja tenen altres mitjans per controlar la plebs, bàsicament la TV i el consumisme, que són els “Drets” que, en realitat, la gent coneix i aprecia més. En segon lloc perquè saben que, a la llarga, les autocràcies no són rendibles econòmicament: provoquen descontent sord i oposició mal controlada. Els escau  molt més tenir el corralet tranquil i distret, sense aldarulls que transbalsin la Religió Oficial (és a dir l’Economia).

Ara bé, de gaidó, amb els fets consumats, els Ministeris de l’Interior -cínics i realistes com Talleyrand- es passen aquestes belles teories virginals per l’entrecruix i, per suposat, creen tots els GALs, narcotràfics o transgates o watergates que tenen a bé de crear. Llur llibre de capçalera és el de Maquiavel.
SENEFA 005cjj9ezmw0aapkwz20030123elpepidep_3
SENEFA 005
El jovent, més intuïtiu i menys intel·lectualoide que els nostres liberals eramistes i capquadrats de la teoria pura, copsa aquest rerafons de la qüestió: El monetarisme. L’emblanquiment de diners negres, el tràfic d’armes, etc. ha enfortit l’economia espanyola, i el jovent, sovint elemental, superficial i barroer, se’n sent orgullós. Quan hi ha pela, ser “appanyó” és un orgull, més si guanya la “Selession de Fumbol”.

Orgull implica menyspreu. A qui?. Als més febles, per suposat, als pobres, als desconeguts, als “raros”. O sia, als estrangers, als catalans (estrangers per a ells, al capdavall). Per cert, el nom que els invasors anglosaxons donaren als indígenes celtes fou “Wales” (Gal·les) que, en antic saxó volia dir ni més ni menys que “estranger”.Aprenem-la bé.

derecho-no-aprender

Ser racista “appanyó” és més còmode. Tuda menys neurones.

“Para hacerse Ultrasur hay que ser salvaje. Sí, bestia a secas. Ser lo más roto que haya en el mundo. Si reúnes estas condiciones, pues, te vienes al Estadio Bernabeu y te haremos una prueba (…) Nosotros tenemos nuestra prueba reina, la prueba preferida y la que da la mayor puntuación. Te explicaremos en qué consiste: hay que matar a un catalán o algo así” (Interviú, nº 395, desembre de 1983).

Per què el socialisme no funciona. Prova real en un institut

Per què el socialisme no funciona. Prova real en un institut

Un exemple pràctic, pedagògic, de com funciona l’economia del socialisme real, i de per què la utopia social no funciona a l’hora de la veritat de per que la subvenció no funciona per dinamitzar una societat, de com funciona també l’espoli fiscal sobre colònies…

A les comunes hippies i anarquistes ho han descobert repetidament perquè és un procés molt “humà” i general.
Es tracta d’entendre un dels principals factors de decadència social i de perquè la dreta domina i l’esquerra, quan triomfa , tampoc sol ser molt oberta i una mica també de per què l’anarquisme mai triomfa en cap societat.

Un reconegut professor d’economia de la Universitat nord-americana de Texas Tech va al·legar que ell mai no havia reprovat a un dels seus estudiants però que, en una ocasió, va haver d’ajornar a la classe sencera:

… Explica que aquesta classe li va insistir que el socialisme sí funcionava, que en aquest sistema, no existien ni pobres ni rics, sinó una total igualtat entre tots. El professor va proposar als seus alumnes de fer un experiment a classe sobre el socialisme: Totes les notes serien amitjanades i tots els estudiants rebrien la mateixa nota, de manera que ningú no seria suspès ni trauria un excel.lent.

…..Després del primer examen, les notes van ser amitjanades i tots els estudiants van treure notable. Els estudiants que s’havien preparat molt bé estaven molestos i els estudiants que van estudiar poc, estaven contents.

Però, quan van presentar el segon examen, els estudiants que van estudiar poc van estudiar encara menys, i els estudiants que havien estudiat dur decidir no treballar tan dur ja que no anaven a aconseguir obtenir un excel·lent, i, així, també van estudiar menys. La mitjana del segon examen va ser suficient! I ningú no va quedar content.

Per què el socialisme no funciona. Prova real en un institut

Però quan es va dur a terme el tercer examen, la classe va treure insuficient, i tots els alumnes van ser suspesos. Les notes mai no van millorar. Els estudiants van començar a barallar-se entre si, es culpaven els uns els altres per les males notes, fins a arribar a insults i ressentiments mutus, ja que ningú no estava disposat a estudiar perquè se’n beneficiés un altre que no ho feia.

Per a sorpresa de tota la classe, tots van perdre l’any!

I el professor va preguntar si ara entenien la raó del gran fracàs del socialisme.

És senzill, simplement és que l’ésser humà només està disposat a sacrificar-se treballant de valent quan la recompensa és atractiva i justifica l’esforç, però quan el govern li treu aquest incentiu, ningú vol fer el sacrifici necessari per aconseguir l’excel·lència.

Finalment, el fracàs serà general. Pensament d’A. Rogers (1931)

“Tot el que una persona rep sense haver treballat per obtenir-lo, una altra persona haurà d’haver-ho treballat, però sense rebre’n el que li correponia a canvi…”.

El govern no pot lliurar res a algú, si abans no l’hi ha tret a alguna altra persona.

Quan la meitat de les persones arriben a la conclusió que elles no han de treballar perquè l’altra meitat està obligada a fer-se càrrec d’elles, i quan aquesta altra meitat es convenç que no paga la pena treballar perquè algú els traurà el que han aconseguit amb el seu esforç, això …estimat amic …és la fi de qualsevol nació.

“No es pot multiplicar la riquesa dividint-la”.

Per què el socialisme no funciona. Prova real en un institut

Morts de diverses categories. Feudalisme mediàtic

Morts de diverses categories. Feudalisme mediàtic

  • « Si no aneu amb compte, els mitjans de comunicació us duran a odiar als oprimits i a estimar als opressors » (Malcolm X).
  • “La nova estratègia militar passarà per regular, controlar i manipular els mitjans de comunicació” (Alvin Toffler, científic nordamericà de Prospectiva, autor d’”El xoc del futur”).

La mort iguala a tothom?
De cap manera…
Hi ha morts de 1ª, 2ª, 3ª, 4ª...

Vejam:

Els de 1ª són les individualitats a esbombar: els famosos quan moren (de la Carmina o la Pantoja o l’Esteban han estat ja anys donant la tabarra) o bé de les víctimes més rendibles políticament per al PpsoE (és a dir, les d’ETA, quan assassina) que han estat omplent sempre la major part d’un telediari en hora de màxima audiència.

També els conflictes o terrorismes “mediàtics” (dels quals en parlen diàriament, a diferència d’uns altres sovint majors i que duren dècades i que a penes tenen cobertura informativa, com Birmània, Sudan, etc.), és a dir: Palestina-Israel, Al-Qaeda-ISIS, etc. Sembla que les guerres de l’Orient Pròxim tenen bons padrins mediàtics segurament en forma de petrodòlars.

De 2ª són les víctimes de la violència domèstica però sols si són dones, perquè el lobby femi-money enriquit a base de subvencions de totes les institucions, així ho exigeix (en total no arriben a 80-100, per uns 20-40 homes –els quals generalment són silenciats com si no existissin- i un nombre indeterminat de fills i ancians dels quals tampoc no solen parlar, com si les víctimes fossin exclusivament dones).

SENEFA 005

468765640_a27a2f1446no-apagues-la-tele

SENEFA 005

De 3ª tenim els nombrosíssims accidents de trànsit (l’Estat espanyol té un dels pitjors índex europeus en el tema) que “no interessen” perquè el lobby dels cotxes i del petroli té padrins poderosos pertot. A la N-340, per ex., el 2006 moriren 61 persones, més que ETA durant anys i els partits governants van a pas de tortuga sense solucionar aquest problema des de fa molts anys.

De 4ª tenim els accidents laborals (sovint més de 3000 annuals) que “no interessen” perquè són quasi tots homes i perquè han d’estar a bones amb la patronal. O els suïcidis de pares separats per la marginació legal i la falta de drets civils i de presumpció d’innocència davant denúncies falses (677 suïcidats en 2004, per ex.  “Associació Catalana de Pares Separats de l’APFS” ) o les massacres i genocidis en països perduts del Tercer Món als botxins del qual Espanya sol exportar armament en grans quantitats (naturalment això no ho diuen per la TV, on sols treuen les ONGs i les labors humanitàries de militars i civils espanyols) o que la gent ni sap per on cauen, etc., dels quals, malgrat ser gravíssims els mèdia pràcticament no en parlen mai.
O les víctimes del franquisme, les famílies dels quals normalment ni tan sols poden recuperar-ne els cossos.

CiVziXUWEAE_lsn

Finalment, de 5ª tenim les massacres i genocidis en països “oblidats” del Tercer Món als quals l’Estat espanyol exporta armament o que la gent ni sap per on cauen, com ara Birmània, Sudan o Indonèsia, dels quals, malgrat haver estat gravíssims els mèdia pràcticament no n’han parlet mai.

De la Pantoja o de Lady Di han estat parlant més de mil o deu mil vegades més que dels 50.000 morts (majoritàriament civils de minories nacionals) per la Dictadura birmana durant aquests darrers anys.

Aquests són els mèdia oficialistes espanyols

Enllaços:

Cki8NTAXIAA2Ael

Psicologia Col·lectiva i el Políticament Correcte per Desagnar el Vot Progressista

PSICOLOGIA COL·LECTIVA I EL POLÍTICAMENT CORRECTE
PER DESAGNAR EL VOT PROGRESSISTA

1.-ELS CINC ROVELLS DE LA PSICOLOGIA COL·LECTIVA
¿Quines vénen a ser les 5 potes de la psicologia col·lectiva? (Nota: la gent és com és i el fons psicològic és prou monolític, de fet podríem parlar d’uns certs límits de la natura humana)
-Família. Es allò més valorat per la ciutadania espanyola
-Nació. Les idees nacionals són bàsiques des del Paleolític: l’espai vital del clan. I no han canviat tant, només han estat modernament prostituïdes pels Estats-nació (Espanya no és una pàtria, sinó el patrimoni d’una Dinastia i d’una Oligarquia).
-Diners. Una cosa que, encara que no se’n tinguen, sempre es miren bé. Espanya, primera potència mundial de loteries. En una enquesta ix que el 81% de les dones prefereixen i trien marit per l’status social o els diners i no pel físic ni la joventut.
-Sexe. Es un tema que, sobretot la joventut, no vol que li’l toquen amb prohibicions. A partir de certa edat sexe i diners poden estar massa interrelacionats.
-Déu / creences. Encara que la pràctica religiosa en Occident està en decadència, més del 80% de la població mundial té creences o una religió. Atacar sense més “la idea de Déu” o “la tradició judeo-cristiana” (que ha salvat la societat de la lapidació i donat democràcies estables inconcebibles en unes altres cultures) tampoc no pot ser gens popular per més que la majoria de la gent no sia especialment devota. Provoca majoritàriament desconfiança intuïtiva (i “la 1ª impressió és la que perdura”, diuen).

Cmdb_MzWEAACQRp

2.-COM ACTUA EL POLÍTICAMENT CORRECTE
“Aquells que són més delicats sobre la terminologia «políticament correcta» [la nova Inquisició contra l’heretgia] no són els negres habitants del gueto, immigrants asiàtics, dones maltractades o persones impossibilitades, sinó una minoria d’activistes, molts dels quals no pertanyen a cap grup «oprimit», sinó que provenen d’estrats socials privilegiats. La correcció política té el seu major arrelament entre els professors d’universitat, els quals tenen feina segura amb salaris confortables i, la majoria d’ells, són homes blancs heterosexuals de famílies de classe mitjana” (Ted Kaczynski, anarquista)

Què fa l’Establishment amb aquestes dades (que estudien sistemàticament i profunda a través dels seus Think Tanks)?
1) Enfronta l’esquerra amb els valors bàsics de la societat: Família, diners, nació i creença espiritual o religiosa.
Com? Imposa a l’esquerra de fer-se portaveu de 4 menes d’atac a la psicologia col·lectiva bàsica.
-Família: A través de l’agenda/ideologia de gènere esmicola una família nuclear que no serveix ja per als seus plans actuals del Capital. La família nuclear (ideal per a l’època del industrialisme occidental) es troba en dissolució en països occidentals, a causa de la precarietat dels drets civils dels marits-pares. Això afebleix la solidaritat social, intergeneracional, de classe, etc. Mentre que el patriarcat (ex. l’actual islam) és invasiu, el matriarcat (occidental) i l’individualisme simplement
hedonista és immediatista, sense calcular perspectives futures. Es a dir, decadent.
-Nació: A través de les ideologies multicultis suposadament internacionalistes o cosmopolites (cosmopaletes) ataquen no pas els Estats-nació (que per forts, hi són immunes), sinó les identitats de nacions sense Estat oprimides pels Estats-nació. Una de les principals eines per a la revitalització econòmica capitalista i per a crear un fang d’asfalt “multiculti” que anorreï les llengües sense Estat propi que les defensi és la imposició de la immigració massiva no integrada. El multiculturalisme de ghettos hostils que patim no té res a veure amb l’ideal, que seria un interculturalisme ben integrat i un percentge més apropiat d’immigració.
-Creences: A través d’ideologies prefabricades i orientalismes multicultis esmicola igualment les arrels espirituals pròpies. I amb la destral d’una certa egolatria hedonista, proclama un ateisme més de consum i superficial que ideològic.
-Diners: A través de la pobresa imposada des de dalt, i de les ideologies utòpiques reactives, ataca “els diners”, cosa inconcebible per al país de les loteries que són els espanyols. Voler tenir diners no és necessàriament injust o reaccionari, tot depèn de com es guanyen i en què es despenguen.

ClEZ24CWQAA4M3X

-Sexe: Tanmateix l’esquerra actual no ataca la llibertat sexual, al revés, la promou acríticament no tant com un acte natural o fisiològic sinó com si fóra un mèrit cívic, amb medalla. El fal ara s’ha fet doctrinari. Tanmateix la multiplicació excessiva de promiscuïtat no contribueix a crear lligams socials forts, sinó que crea un panorama hedonista i inestable, típic de les societats en plena decadència.
Naturalment, l’actual esquerra d’oficina i de festeta, en atacar (a través del Políticament Correcte (PPC) imposat oficialment com a ideologia ortodoxa i incriticable, amb policies del pensament pertot, vegeu Orwell), 4 de les 5 potes de la psicologia popular, el resultat és que està essent desconnectada per l’Establishment de les bases populars. El Poder està desenganxant l’esquerra del poble a fi de destruir-nos, al poble i a l’esquerra. Es fàcil de constatar en la decadència en vots de les esquerres pertot Europa.
I a més el Poder curtcircuita la relació esquerra-poble amb una ideologia (P.P.C.)  d'”il·lusió mediàtica” que ha imposat des dels aparells que controla (polítics i mediàtics).
I l’esquerra acrítica, aburgesada, superficial, virtual i
burocràtica s’ha engolit l’hamet amb un entusiasme mancat de dignitat, d’obertura mental ni de real solidaritat pràctica.

2) En canvi des del Poder deixen per a la Jerarquia eclesial (la catòlica en el nostre cas) la tasca d’atacar “temes sexuals” com si el cristianisme fos prohibicions contra el 6è manament. Però si llegim la Bíblia i els primers cristians veiem que el sexe només hi és un tema secundari, mai no és un tema central com manipuladament el presenten els jerarques religiosos aliats al Poder econòmic i polític a fi de desenganxar l’esquerra i el jovent de qualsevol arrel espiritual estabilitzadora.
D’aquesta manera separen la joventut de la creença i de les tradicions i també respecte a les generacions de més edat, tot desconnectant la fe com a eina social d’autodefensa contra la tirania (cosa que ha estat també sovint al llarg de la Història, per ex. Cromwell, els quàquers, Tolstoi, Gandhi, la Teologia de l’Alliberament…). Al capdavall, què fou el cristianisme originari (sense prostituir) sinó un moviment totalment afora “del sistema”?
La religió en mans populars és també massa perillosa per al Poder. N’han de desnonar “els rebels” i privatitzar-se-la. Com tot.

Tot el que han fet és com l’art guerrer de l’estratègia i la tàctica aplicat al maquiavelisme polític modern.
Es tracta d’una complexa i treballada obra d’enginyeria ideològica perfeccionada al llarg dels segles per les classes dominants per controlar l’ingenu poble treballador.
Talment com deia la inscripció a “The Lord of the Rings/ El Senyor dels Anells” (ca. 1954, de John Ronald Reuel Tolkien, 1892-1973, escriptor anglo-sudafricà): “Un anell per governar tothom, un anell per trobar-los, un anell per aplegar-los i relligar tothom en les tenebres”. Deixeu-nos-hi substituir “anell” per “Ideologia dominant imposada” i ho comprendrem (si és que no ens han trepanat massa el cervell i encara volem comprendre-ho).

CmTq44LWgAAIs_u

3.-TRES FORATS DEL VOT PROGRESSISTA
Hi ha tres temes bàsics a través dels quals la dreta furta els vots a l’esquerra: familia, immigració i cristianisme.

-Família: Es allò més apreciat i volgut per la ciutadania i la taxa demogràfica és la base per a les pensions i la continuïtat d’una nació. En insistir tant l’esquerra en l’avortament, la sexualitat i les doctrines de gènere (infiltrades dins l’esquerra via subvencions-Psoe-universitats) molta gent no dretana s’espanta (recordem que a l’Estat els qui es tenen per dretans amb prou feines arriben al 20%. La gent veu les separacions i les arbitràries i sexistes lleis “de gènere” (que igualment recolza el PP, però com d’amagatotis) i no en vol saber res.

-Immigració: Des del 1990 la immigració, dissenyada internacionalment i a requesta de Bancs i empreses, ha anat creixent a can nostra. Ha estat utilitzada per a moltes coses: atiar la xenofòbia i el vot dretós reactiu, abaixar sous, fer negocis bancaris i immobiliaris, comprar vots a canvi de favors, destruir la cohesió local i el teixit de la petita empresa, minoritzar les llengües no-castellanes, etc… Mentre el PP hipòcritament fa el paperot de no simpatitzar amb la immigració (quan els immigrants hi són perquè el PPsoe ho ha volgut!), mentre en trau tot el suc que pot, la “gauche divine” políticament correcta, que viu en barris residencials o treballa en la Universitat accepta un multiculturalisme de cartró, disgregador, que a ells no els afecta negativament, però sí a la classe obrera local, que es rebota i simpatitza amb l’extrema dreta, sobretot pel gihadisme: així està passant pertot Europa mentre l’esquerra fa cara d’afavada.

-Cristianisme: Cap al 60-70% de la població es considera cristiana (la meitat d’ells també progressistes). Que realment ho siguin o es tracti de tradició, és tema a banda. El cas és que la cristianofòbia que de vegades empra certa esquerra i “progres” no fa gens de goig a aquest sector, que no té directament la culpa del clericalisme ni de la Inquisició ni del nacional-catolicisme.

Psicologia Col·lectiva i el Políticament Correcte per Desagnar el Vot Progressista

Per tant: l’esquerra no ha de jugar el paperot autoanihilador d’antifamília, cristianofòbia i indiscriminadament pro-immigració massiva/multiculti, perquè això és justament el que vol la dreta per guanyar en eleccions, malgrat que la majoria del país es declara progressista. Es la garrama que fa la dreta, però a una esquerra aburgesada i burocratitzada li solen passar totes altes.

L’esquerra, en comptes d’anar sempre com si fos el mestret resaberut de la pel·lícula, faria bé d’escoltar-se més la gent i saber per què la gent pensa d’una determinada manera, abans de voler imposar-li els slogans de rigor.
Perquè si el feixisme es fica en allò “més popular” és perquè l’esquerra és suficientment buròcrata i ruca com per no voler fer cas de les necessitats i sentiments de la gent sinó voler imposar-li les ideologies fashion que suposadament l’esquerra fabrica.
I dic suposadament perquè sovint no crec que siguin ni ideologies realment esquerranes ni que les fabriqui realment l’esquerra.

Imatge2

—— ARTICLES RELACIONATS ——

No Resistir

UN TEMA TEOLÒGIC QUE TÉ MOLTES I MOLT GREUS CONSEQÜÈNCIES HISTÒRIQUES:
NO RESISTENCIA?

He traduït un text d’un llibre titolat “La noviolencia como alternativa” d’un vell conegut meu, un històric andalús de la noviolència, Gonzalo Arias.
Avall he posat diverses versions bíbliques del text esmentat per fer-ne la comprovació de com l’han traduït en distintes llengües i versions.
Vet ací a continuació el text de Gonzalo:

No Resistir 02

NO RESISTENCIA?

(…) Però sorgeix ací un problema: com fer compatible eix amor en marxa, creador, actiu, amb el manament de “no resistir el dolent” del Sermó de la Muntanya? És realment la “no resistència al mal”, és a dir, la pura passivitat sofrent, l’actitud a la qual ens convida Jesús?
La traducció de Mt. 5,39 ha creat sempre problemes per als moralistes. I és ací on Lapide (*) realitza una trobada exegètica de primera magnitud, en la qual cal detenir-se.
De fet, hi ha pràctica unanimitat a entendre que l’esperit del Sermó de la Muntanya no pot ser de “no resistència” sense més. Lapide, com tants altres, es revolta contra eixe suposat complexe de “passivitat silenciosa de manera que ens lliurem sense protecció al malvat i li donem via lliure” (WL, 58). “La renúncia a la violència no s’identifica de cap manera amb la renúncia a la resistència, perquè fos abandonar a la seva sort el proisme que pateix injustícia i contribuir així doblement a la injustícia, enzant també l’afligit a la contraviolència” (WL, 61). “No restis quiet davant la sang del teu proisme”, llegim a la Bíblia de Jesús (Lv. 19,16). A més d’aquests arguments psicològics i escripturístics en Lapide n’hi afig encara un de lingüístic: la inexistència en el vocabulari hebreu i en l’arameu del s. I d’un equivalent del grec “antistenai” (resistir), de manera que no és possible tornar a traduir la discutida sentència a la llengua materna de Jesús.
Així doncs, què pogué haver dit Jesús? Les traduccions com ara “no hagáis frente al que os agravia” (Nueva Biblia Española) no poden pas evitar l’ambigüitat i imprecisió de l’exhortació. Les explicacions a peu de pàgina dient que allò prohibit és “resistir per venjança, tornant mal per mal” (Bíblia de Jerusalem) apunten sens dubte en el bon sentit, però són glossa i no pas traducció. Unes altres traduccions proposades com ara “no contrataqueu el dolent”, “no us oposeu al mal amb quelcom dolent” poden respondre a l’esperit del Sermó de la Muntanya, però s’aparten arbitràriament del text grec. Més arbitrari encara fou Lleó Tolstoi –el qual influí poderosament sobre Gandhi en aquest tema- en traure de les paraules de Mateu un “manament de resistència no violenta al mal”, sense explicar per què prenia eixa llibertat de traducció.

“No rivalitzis a fer el mal”.
En Lapide explica així la solució d’aquest enigma:
“En la recerca dels mots originals de Jesus, crida l’atenció el verset 8 del Psalm 37, que conté no menys d’uns altres cinc versets amb ressonàncies de l’ensenyament de la muntanya (9, 11, 21, 22 i 29).
No rivalitzis a fer el mal, hom hi diu en el poètic llenguatge bíblic. El darrer verb (“fer-el-mal”, “mal-obrar”), en hebreu “leharea”, fou evidentment malentès pel torsimany grec com “el mal”; error sovintejat de l’evangelista, que cal atribuir a l’absència de vocals en l’ortografia hebraica.
El sentit originari era: trencant del cercle diabòlic del mal per mal, que sempre provoca un nou mal; superació de la desastrosa escalada de represàlies recíproques, que duen sempre pitjors conseqüències; fan saltar les suposades forces objectives que pretenen combatre amb la violència la por, la suspicàcia i la desconfiança. En concret: tenir ànim per tallar el mal i desarmar l’adversari amb la prudència i la bondat (WL, 65-66).

No Resistir 03

La reconstrucció de les paraules de Jesús proposada per Lapide es realment esclaridora, i se situa en la perspectiva de la Noviolència sense tòrcer-se cap a la passivitat.
Dec dir que la majoria de les traduccions que he consultat de la segona oració del verset 8 del psalm 37(36) s’aparten de la versió que en dóna Lapide: “Wetteifert nicht im Unrecht-Tun” (=no rivalitzis a fer el mal). En moltes d’aquestes es difumina fins a desparèixer pràcticament la noció d’escalada o rivalitat a obrar el mal. Des de Luter (“Erzürne dich nicht, dass du auch übel thust”), tot passant per les versions angleses i franceses corrents, fins a les més recents espanyoles (“No te acalores, que es peor” Bíblia de Jerusalm; “No te exasperes, y no obrarás mal”: Nueva Biblia Española), amb petits matisos, aquest verset s’ha esdevingut una exhortació molt irrellevant. Però no hi manquen versions que recullen la idea de l’emulació en el mal: “No quieras ser émulo en hacer mal” (Petisco y Torres Amat); “Strive not to outdo in evildoing” (New English Bible, 1970). Sense ser llatinista, em sembla que això s’avé a la versió de la Vulgata: “noli aemulari ut maligneris”. És probable que el relliscament de la idea d’ “emular” a la d’ “acalorar-se” s’hagi operat a través de la versió llatina traduïda directament de l’hebreu, “noli contendere ut malefacias”, que sense deixar de ser fidel al concepte original enclou certa ambigüitat.
Però tornant a Mateu, puc aportar un testimoni que dóna la raó indirectament a la hipòtesi de Lapide. A la Conferència General de la UNESCO celebrada a Sofia a l’octubre del 1985, on vaig ser com a traductor, coneixia una col·lega de la secció àrab, cristiana, la llengua maternal de la qual era el siríac, que no és altra cosa que l’arameu modern. Tenia un Nou Testament en el seu idioma (editat a Teheran el 1959 per l’ Assyrian Evangelical Church). El discutit verset de Mateu, en la transcripció improvisada pel meu col·lega, era: “dla quimitun dargul dbisha”, i el seu equivalent en anglès, segons ella, “Do not try to get even with the evil one”. El modisme anglès “to get even with” (literalment “igualar-se amb”), segons l’Oxford Dictionary vol dir “to have one’s revenge on”, és a dir “venjar-se” o “tornar-li-la”. “No feu per tornar-vos” està molt més aprop de “no rivalitzeu” que de “no resistiu”.
Oblidem, doncs, d’una vegada per asempre, eixa ètica pseudocristiana basada en la resignació i la passivitat davant el mal, ètica que tant deu a les desafortunades i incongruents paraules “no resistiu el mal” que Jesús no pogué pronunciar. Eixa no resistència, lamentablement, s’ha manifestat en la història amb massa freqüència com a passivitat davant el mal aliè, com a prèdica als oprimits (per part dels opressors o d’una església molt pròxima als opressors) per tal que acceptin llur desventura i no pretenguin pas alterar l’“ordre” establert.
Per suposat que pot haver-hi circumstàncies I situacions límits en què l’acceptació resignada del propi mal imposat per l’enemic sia l’única manera realista de mostrar que no li desitgem el mal, actuant així per parlar a la seva consciència. L’actitud de Jesús des del seu arrest a Getsemaní fins a la seva mort n’és el millor exemple. Però la norma “no rivalitzeu a fer el mal” no és cap exhortació a la passivitat, com no ho és la tònica general del Sermó de la Muntanya; és, al contrari, una exhortació a rivalitzar a fer el bé.

La combativitat de l’amor.
La mala traducció de Mt 5,39 durant segles ha contribuït també, en el nostre temps, a escampar una falsa imatge llanuda i apocada de la Noviolència quan aquesta ve proposada des del costat dels cristians. Però no és eixa la Noviolència que el Natzarè exemplifica. Nova citació d’en Lapide:
“(Jesús) era davant de tot un triple rebel de l’amor –molt més radical que tots els revolucionaris del nostre temps-, que gosà protestar sens armes contra la cruel dominació romana, que s’aixecà igualment contra l’alt clergat dels saduceus –els quals amb estretesa d’esperit creien haver acaparat l’amor de Déu- i que ensems enlairà una eloqüent protesta contra la falta de fe de molts dels seus compatriotes, que no volien creure capaç d’una política d’alliberament al Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob. I tanmateix Jesús era contrari a la pura violència de les armes; no pas per fugir del món ni per covardia, sinó per clarividència bíblica i realisme experimentat. Entre l’immobilisme de la majoria silenciosa i el fanatisme de la minoria desesperada, trobà Jesús una tercera via –l’àurea via mitjana- que prometia que “els mansois posseiran la terra”, com diu tant el Psalteri com el Sermó de la Muntanya (Mt 5,5; Ps 37,11) (DB, 108-109).”
Aquesta àurea via mitjana no és altra que l’estratègia de combatre el mal amb el bé, de desitjar i practicar el bé inclús per als qui ens volen mal, de posar en obra l’”amor des-enemistador”, és a dir superador de l’enemistat. Moltes de les pàgines de Lapide tendeixen a il·lustrar aquesta norma d’eixir a l’encontre de l’enemic fent-li bé, intuïda ja pels millors d’Israel i explicitada al Sermó de la Muntanya.
“Per a Jesús no es tractava pas del lloable cas aïllat, sinó d’una nova norma de tracte social per ales masses dels sempre sotmesos, dels qui volia fer col·laboradors en l’alliberament d’Israel mitjançant un canvi en llur pròpia mentalitat. Dit altrament: ell invita als seus deixebles a un començ voluntari en forma d’un primer pas unilateral “a crèdit”, per dir-ho així, per a trencar així el sagnant cercle diabòlic de la malícia i contra-malícia, violència i contra-violència, que des de mil·lennis ha fet que tota la història mundial sia una interminable cadena de batalles i matances” (DB, 118).

No Resistir 01

Noviolència i defensa.
Hi ha, doncs, per part del jueu Lapide, una total comprensió intel·lectual i cordial del missatge de Noviolència del jueu Jesús. I tanmateix, com tantes voltes s’esdevé, hi trobem una certa resistència a aplicar-ho tot d’una, ací i ara. La qual cosa és explicable si hom té en compte el context en què discorregué la vida del teòleg hebreu abans de dedicar-se a la teologia. Igual que ha ocorregut en la història amb tantíssims teòlegs cristians, l’hebreu és incapaç de defugir la pressió del sentiment patriòtic i força la interpretació dels textos evangèlics per a donar cabuda a algun tipus de defensa armada aprovada per Jesús. Quedaran així lliures de retret les gestes bèl·liques del seu poble.
Observem una certa incongruència, per no dir contradicció, en els comentaris al text en què Jesús parla, sens dubte al·legòricament, de “comprar una espasa”. D’un costat, Lapide interpreta inequívocament com a desaprovació el “Prou!” que Lluc posa en llavis de Jesús tant abans (Lc 22, 38) com després (Lc 22, 51) que un dels seus deixebles se servís de l’espasa (DB 130). Vull dir: desaprovació, no “condemna” ni “prohibició”. La diferència rau en el respecte a la consciència del just, encara que sia una consciencia esgarriada. Lliçó que deurien tenir sempre present els cristians amb esperit o vel·leïtats inquisitorials (i no dic pas que no n’hi pugui haver entre els qui ens pretenem noviolents).
Per un altre costat, tanmateix, oblidant-se d’aquesta interpretació, Lapide pretèn deduir de Lc 22,35-38 que Jesús “era disposat a dar la primacia al manament de l’autodefensa raonable” (WL60), tot arribant fins i tot a suggerir que potser el grup dels dotze tingués 24 espases disponibles: dues per persona (un punyal curt i una espasa plana), ja que és un dels dotze qui diu: “ací hi ha dues espases”. Aquest miracle de la multiplicació de les espases ens sembla una broma de gust dubtós, que no s’avé en l’obra que comentem “com un Crist amb dos pistoles”, per emprar una eloqüent expressió popular que ve a tomb.
Que Jesús donava prioritat a l’autodefensa raonable? La prioritat no es veu per enlloc, perquè tota l’ensenyança i la vida de Jesús mostren que valorava l’amor a Déu i als homes molt per damunt de la conservació de la pròpia vida.
Si el que hom pretèn és fer compatible el Sermó de la Muntanya amb una autodefensa “raonable”, tot dependrà de l’abast que hom doni a l’adjectiu. Però qui llegesca de punta a punta les obres d’en Lapide no podrà deixar de concloure, trob jo, que allò que Jesús tractà de fer-nos veure fou tot just que no és assenyat defendre’s amenaçant de mort l’adversari. Allò assenyat, intel·ligent, és l’estratègia de convertir l’enemic en amic, tot aplicant la regla d’or que és el compendi de l’ensenyament de la muntanya: “Tot el que voldríeu que fessin els altres per vosaltres, feu-lo vosaltres per ells” (Mt 7, 12).

(*) un torsimany jueu actual que coneix llengües bíbliques.

Mt.5:39 (Veiem com la majoria de traduccions són inexactes, en fer ús del “no resistir”, fins i tot l’original grega: sols 3 versions de les consultades, la d’alemany de Luter, la de la CEV en anglès i la portuguesa, semblen separar-se de la tònica general d’utilitzar l’inexistent verb arameu de “resistir”).

Anglès: But I say unto you that ye resist not evil, but whosoever shall smite thee on thy right cheek, turn to him the other also. The 21st Century King James Version

but I say unto you, resist not him that is evil: but whosoever smiteth thee on thy right cheek, turn to him the other also. American Standard Version

But I say to you, Do not resist the evil man [who injures you]; but if anyone strikes you on the right jaw or cheek, turn to him the other one too. Amplified Bible

But I tell you not to try to get even with a person who has done something to you. When someone slaps your right cheek, [i] turn and let that person slap your other cheek. Contemporary English Version

But *I* say unto you, not to resist evil; but whoever shall strike thee on thy right cheek, turn to him also the other; Darby Translation

But I say to you not to resist evil: but if one strike thee on thy right cheek, turn to him also the other The Douay Version

Alemany: Ich aber sage euch, daß ihr nicht widerstreben sollt dem Übel; sondern, so dir jemand einen Streich gibt auf deinen rechten Backen, dem biete den andern auch dar. Luther Bibel 1545

Català: Però jo us dic: No resistiu al dolent. Sinó que al qui et pega a la galta dreta, para-li també l’altra. Trinitarian Bible Society.

Però jo us dic: No us oposeu al dolent. Al contrari, si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra; IBEC

Castellà: Pero yo les digo: No resistas al que te haga algún mal; al contrario, si alguien te pega en la mejilla derecha, ofrécele también la otra. Dios Habla Hoy

Pero yo os digo: no resistáis al que es malo; antes, a cualquiera que te abofetee en la mejilla derecha, vuélvele también la otra. La Biblia de las Americas

Pero yo les digo: No resistan al que les haga mal. Si alguien te da una bofetada en la mejilla derecha, vuélvele también la otra. Nueva Versión Internacional

Pero yo os digo: No resistáis al que es malo; antes, a cualquiera que te hiera en la mejilla derecha, vuélvele también la otra. Reina-Valera 1960

Portuguès: Eu porém, digo: Não oponham violência à violência! Se te derem uma bofetada numa das faces, oferece também a outra. O livro

Francès : Eh bien, moi je vous dis: Ne résistez pas à celui qui vous veut du mal; au contraire, si quelqu’un te gifle sur la joue droite, tends-lui aussi l’autre. La Bible du Semeur

Italià: Io invece vi dico: non resistete al malvagio! Se vi schiaffeggiano sulla guancia destra, porgete anche l’altra! Parola è Vita

Llatí : ego autem dico vobis non resistere malo sed si quis te percusserit in dextera maxilla tua praebe illi et alteram. Vulgata

εγω δε λεγω υμιν μη αντιστηναι τω πονηρω αλλ οστις σε ραπισει επι την δεξιαν σου σιαγονα στρεψον αυτω και την αλλην Stephanus New Testament 1550

…………………………………………………..

Paraules del pastor luterà alemany Martin Niemöller:

“Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista,
Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata,
Quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista,
Quan van venir a buscar els jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu,
Quan van venir a cercar-me, no hi havia ningú més que pogués protestar”

I un fragment del seu sermó (amb comentaris) davant els representants de l’església confessant al gener de 1946:
Sí, Hitler va atacar als comunistes, però no eren ateus i revolucionaris?
I és clar, va anihilar als incapacitats i els malalts, però no eren una càrrega per a la societat?
I allò que va fer als jueus era deplorable, però els jueus no són cristians, v’ritat?
I el dels països ocupats va ser una pena, però almenys això no va passar a Alemanya no és cert?
Cap excusa justificava tot això – va reblar
Va dir: No podem negar [la necessitat d’expiació] amb l’excusa que “m’haurien matat si hagués fet res”.
Preferíem mantenir silenci. Està absolutament clar que no som innocents i em deman una vegadda i una altra: què hauria passat si l’any 1933 o 1934, 14.000 pastors protestants i totes les comunitats protestants d’Alemanya haguessin defensat la veritat fins a la mort? Si haguéssim dit: “No és correcte que Hermann Göring simplement meta 100.000 comunistes en camps de concentració perquè morin”. Puc imaginar que potser 30.000 o 40.000 cristians protestants haurien mort, però també puc imaginar que hauríem salvat a 30 o 40 milions de persones, perquè això és el que [el silenci] ens va costar.
Amb la saviesa que dóna l’experiència i davant la tasca d’aconseguir que els seus paisans se’n fessin responsables, Niemöller va parlar amb duresa.

Masculisme o Masculinisme

MASCULISME ANTISEXISTA contra FEMELLISME SEXISTA

Vet ací una comparació dels principis bàsics de la forma dominant de feminisme, l’anomenat “de gènere” (és a dir, sexista) i el nou moviment MASCULISTA, resposta a la nova discriminació per raó de sexe.
Si bé el feminisme va nèixer antisexista, igual que el marxisme va nèixer predicant la igualtat, en arribar a abastar molt de poder i subvencions (especialment Instituts de la Dona i semblants de les institucions, en el cas espanyol, semblant a uns altres de distints països occidentals), es transformen en el seu contrari segons la màxima de “tothom som iguals però alguns més iguals que uns altres”. La igualtat feminista, avui en dia, és tan rara com les dents en les gallines i, com fan les ideologies totalitàries, no accepta cap debat obert i franc sobre els objectius que actualment manté.

Masculisme o Masculinisme

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Les dones han estat privades de drets que sí tenen els homes. Si els homes en qualque ocasió han estat privats d’algun dret és perquè no els afectava gaire.
  • MASCULISME: Tant els homes com les dones han estat privats de drets i responsabilitats desigualment repartits a causa de llurs papers tradicionals segons sexe. Hem de donar igual tractament a la manca de drets o tractament injust que els dos sexes han patit a causa d’aquests “rols de gènere”.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Els homes tenen tot el poder a costa de la impotència de les dones.
  • MASCULISME: Tant els homes com les dones tenen poder preferent segons esferes de la vida: les dones han tingut poder especial en àrees de reproducció i família i els homes en el treball, govern i presa de decisions comunitàries.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Les dones han estat oprimides pels homes.
  • MASCULISME: Tant els homes com les dones han estat oprimits a causa de llurs papers tradicionals “de gènere”.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Els homes han oprimit les dones pel poder del Patriarcat.
  • MASCULISME: La nostra societat ha tingut tant un Patriarcat com un Matriarcat amb poders ensems.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Sols lluita per igualar els drets de les dones allà on considera que les dones tenen desaventatge.
  • MASCULISME: Lluita per la igualtat entre els sexes, però tenint també en compte que no pot ser tot al 50% perquè hi juguen els desigs individuals i la pròpia natura.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: ignora orgullosament el patiment de la meitat de la humanitat, i considera que sols les dones són víctimes. Jutja per raons de sexe i sense dret a rèplica.
  • MASCULISME: es preocupa pel patiment de tothom sense discriminació de sexe.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Els homes tenen la culpa de tots els problemes de les dones i de tots els problemes dels homes mateixos i del món. Les dones són el futur en una utopia de llum i de color.
  • MASCULISME: No culpa segons sexe, sinó en tot cas de manera individualitzada i concreta (amb proves fefaents). Es tracta més aviat de problemes de la natura humana i en concret pel repartiment tradicional de rols.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Les dones són víctimes sempre innocents i pures com a verges que han de ser protegides a tota costa front als homes, que detenten el poder i que poden defendre’s ells mateixos en tots els casos. Anul·la la presumpció d’innocència per als homes, com en un Estat d’excepció (ideologia totalitària).
  • MASCULISME: No cau en maniqueismes doctrinaris i immadurs interessats ni anul·la drets civils bàsics. Tothom pot ser víctima d’injustícies, de gènere o no, i és menester estudiar cada cas.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Es considera a si mateix com un alliberament i una filosofia culta a l’avantgarda del pensament humà, mentre que considera automàticament qualsevol crítica –encara que sia raonada i sustentada amb tota mena de dades- com a “masclista” i reaccionària.
  • MASCULISME: Considera que l’actual feminisme sexista és simple femellisme ideològic (paral·lel al masclisme però en versió femenina) i un aplec de dogmes encarcarats, impositius i corromputs pel tracte amb el poder i les subvencions milionàries, d’un Futur que ja s’escolà i que no ha estat com el que pretenien, dogmes que ni fan ni són capaços de fer res per solucionar els problemes de gènere, al revés, creen prejudicis i agreugen tota mena de tensions en perillosos culdesacs que destrueixen progressivament el teixit familiar i social de les societats occidentals (dissolució familiar a favor de consumidors individualitzats i estandaritzats, increment espectacular de problemes psicològics…).
    Es considera a si mateix com un recull de debats per a solucionar els problemes fora de dogmes interessats amb el pes d’enormes interessos creats – a base de subvencions a institucions femellistes que promouen els problemes perquè reben subvencions quantioses gràcies als mateixos problemes que agreugen (com ara el maltractament domèstic, denúncies falses, etc.) en una espiral de violència i decadència social. Veu l’actual femenisme majoritari de gènere com un dogma introduït en els cercles de poder que promou Diktats irracionals i perillosos per a tothom, dones incloses.
  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Multitud de feministes històriques (no sexistes o demofeministes) han estat perseguides per aquestes feminazis intolerants per haver denunciat el caràcter irracional, mític i autoritari del nou tomb sexista del feminisme, en un fenomen semblant a les purgues stalinianes contra revolucionaris històrics.
  • MASCULISME: Les feministes igualitàries opinen igual que el nou Masculisme (també igualitari) i, de fet, són usades com a destacades ideòlogues del nou igualitarisme antisexita (aliança de feminisme i Masculisme antisexistes i per la igualtat de drets –que no pas necessàriament de resultats).

——————————————————————

Adaptació lliure al català d’un text de Ian Wilson
Agost 2001-2004.

Masculism (Masculinisme), en anglès:

En català:


P.S.:
L’Arcàdia de la Igualtat Final no crec que s’aconsegueixi mai perquè l’Oligarquia de torn ja s’encarregarà de fer tombar la balança cap a un costat o l’altre, perquè el que vol sempre la casta dominant és conflictivitzar la relació entre sexes en el poble, per tal d’afeblir-lo i dividir-lo. Si no ho fa amb masclisme ho farà amb feminazisme.

Propaganda subliminal racista española

PROPAGANDA SUBLIMINAL RACISTA A LAS TELEVISIONES ESPAÑOLAS

(Tácticas para el genocidio de la lengua y la estructura mental catalana)

Ser Diferent (02 – Massa Gregària, Control Social) 02

  • “La nueva estrategia militar (de los”imperios”) pasará por regular, controlar y manipular los medios de comunicación”. (Alvin Toffler, científico norteamericano de Prospectiva)
  • “La tiranía de un príncipe en una oligarquia no es tan peligrosa para el bienestar público como la apatía de un ciudadano en una democracia”. (Montesquieu).
  • “Razonar y convencer, qué difícil, largo y costoso! Sugestionar? Qué fácil, rápido y sencillo!” (Santiago Ramon y Cajal, premio Nobel de Filosofía y Medicina, 1852-1934).
  • La agencia de publicidad “Ruthrauff and Ryan” se enrogullecía del éxito obtenido al seguir el ejemplo de editores y directores de cine, y de los “best sellers”, y instruía a su personal porqué ajustaran sus redacciones según una denigrando pero inevitable realidad: “Después de todo, los hombres y mujeres de la masa se caracterizan por una increíble estrechez mental. Durante la niñez se sienten atraídos por las colorines vivos, el brillo y el ruido. Y en la edad adulta mantienen unas reacciones básicas sorprendentemente parecidos”. (Tomás López, “Aproximación a la telenovela”).

Ecòlegs per Manitú 01

Los média españoles utilizan sistemáticamente toda una serie de sofisticadas técnicas y tácticas de diseño, elaboradas por especialistas de márketing y comunicación, para los hitos políticos de la oligarquía y de su actual gestor, el PP.
Es necesario decir que estas tácticas exigen que el PP no haga ver que se implica directamente en nada, porque tiene que dar siempre un perfil «de centro». Las campañas racistas e intimidatries contra Catalunya, el trabajo sucio de manipular, intoxicar y promover odios atávicos es trabajo de los medios de comunicación. Mientras, el PP tiene que presentarse siempre repeinado y perdonando la vida con indulgencia, recogiendo los frutos maduros de las campañas de intoxicación bajo forma de votos (aprovechando que un 17% de la ciudadanía española se declara anticatalana en el sentido racista de odio o rechazo indiscriminado y por principio a todo lo que tenga que ver con Cataluña).
Son las dos caras de la misma moneda, como el policía «bueno» y el «nervioso» de los interrogatorios del tiempo de Franco.
Unos (Anson, COPE, ABC, Las Provincias…) son el puño de hierro, y se dedican a hacer safaris contra los catalanes en ejercicio y a dar fuelle a la catalanofobia más racial (en un país como España con tantos genocidios a las espaldas y tantos antisemitismos), presentando a catalanes o nacionalistas como monstruos o como Neanderthales empeñados en hablar lenguas extinguidas en cuevas paleolíticas. Mientras tanto, los otros (el PP supuestamente de centro), con guantes de seda, se presentan como magnánimos solidarios-equilibrados que, como miembros jóvenes y dinámicos de una moderna ONG, nos alargan generosamente la mano y nos perdonan la vida con la esperanza de hacernos “modernos” y “españoles” (que para ellos es lo mismo), si bien, de cuando cuando, para no perder la costumbre y hacer la gracia electoral a incondicionales de siempre, hacen como que oyen los média antisemitas/anticalanes- y, claro, si lo dicen “todos” es porque tienen razón-, y sueltan alguna atacándonos y despreciándonos “porque nos lo merecemos”).
A nosotros nos presentan como monstruos o como neandertales, por ej., un corto y inusual vistazo – todo lo que sea catalán es o ignorado o no suele ser tratado en las teles españolas sino como español, o es simplemente es deformado para hacerlo antipático- a un castillo humano catalán a las noticias de TVE1, con este comentario: “…para luego dejarse caer intentando no romperse la crisma”, sólo se les faltaba añadir: “en fin, como de costumbre, gilipolleces de catalinos-polacos, paciencia con estos soplapollas porque ahora somos demócratas!”, que era la continuación implícita de lo que habían presentado y de cómo lo habían presentado)
Como que no tienen ningún partido importante a su derecha, se llevan todos los votos: los de la derecha de siempre (que saben que es anticatalana a morir, como ellos) y los del centro (que han acabado tragándose que «los catalanes son muy malos»). «Too p’a ellos», como cuando “hacían las Américas”, con un genocidio de más de 100 millones de indios. Se conocen el camino del tesoro, que por alguna razón fueron «espada de infieles, martillo de herejes y forja de imperios».

  • “No hay problema judío, sino de la naturaleza humana. Un gobierno tiene que unir las pasiones de los gobernados y, como que las pasiones humanas más fuertes son más de odio que de amor, el Gobierno tiene que seguir la malicia de los gobernados y darles la razón. Vale más que odien y maten al judío que se subleven contra la autoridad” (De una película sobre los pogroms judíos a Rusia).
  • “No había lo suficiente judíos a España como porqué su persecución interesara la Falange en la medida que sí le interesaba la persecución de los catalanes, de los vascos y de otras minorías regionales”. “El antisemitismo ocasional del régimen de Franco…no constituyó nunca una base doctrinal, como sí, en cambio, lo fueron el anticatalanisme, el antivasquismo y el antigalleguismo”. (Herbert R. Southworth, al hablar del antisemitismo del fascismo español de preguerra).

Medios de comunicación y Manipulación Polí tica y Económica

Veamos ahora algunos ejemplos cotidianos de estas tácticas subliminales:
-En las comedias españolas («Manolo y compañía», Lina Morgan) los personajes son preferentemente castellano-andaluces de clase trabajadora o popular viviendo a Madrid (los castellanos son los prototipos, mientras que los andaluces son los más incultos y graciosos), o sea, elaborados prototipos de mayoría social a fin que gran parte de los televidentes se identifiquen directa o indirectamente y de darles así no sólo «ejemplos de normalidad» (ser madrileño, etc.) sino también frases hechas, bromas, tópicos, chistes, que después la gente pueda repetir ingenuamente (en castellano, evidentemente) en su vida cotidiana. En definitiva, aquello que en inglés se llama “patterns”, pero en versión, digamos, “only Spanish”. De esta manera, los diseñadores del genocidio cultural pretenden enviar la cultura viva, la cotidianeídad de las culturas no-castellanas, al museo paleontológico, un genocidio sólo cultural y psíquico-sin derramar tanta sangre como otras veces. O sea, una táctica cultural genocida administrada en pequeñas dosis, como hacía la Viuda Negra.
-La gente no habla de política, habla de fútbol, que suele tener un grande simbolismo nacional. De aquí el enorme interés de Madrid por controlar y manipular la información deportiva.
La información deportiva gestada en Madrid suele tratar de muy diferente manera según cuáles equipos, así, cuando hablan del Barça siempre resaltan todo aquello polémico y callan las vueltas que los árbitros lo perjudican. Cuando el Barça juega, suele haber algún “reportaje” al club más o menos modesto que espera “el milagro” para derrotar al “todopoderoso Barcelona” (a los modestos que se enfrentan a los equipos madrileños no les hacen estos reportajes). En cambio, del R. Madrid hablan casi siempre con un tono cálido, de proximidad, para hacerlo simpático. A menudo tienen el morro de entremezclar crónicas rosa del hijo de Raúl o de la novia de tal, cosa que no suelen hacer con ningún otro equipo. No en balde los programas deportivos suelen hacerlos seguidores del R.Madrid o del «Aleti», en «Prado del Reir». Pero también en empresas privadas de telefonía como ONO que saca titulares en Internet como esta perla: “Figo de nuevo insultado en tierras catalanas” (30·8·01) porque por la calle a Barcelona alguien le gritó algún insulto (como si esto pudiese ser nunca una noticia para un titular!!) o que, subliminalmente, en los anuncios de programación sacan una escena del Betis casualmente marcándole uno gol al Barça. El Barça juega contra el Olympique de Lyon: reportaje a las Noticias anochecer de la 2 estatal sobre René Ors, un hombre anciano y ciego fans del club francés. ¿Harían algo ni siquiera parecido nunca jamás con algún rival del R. Madrid? Seguro que no. Pero para ellos es preciso siempre de prestigiar cualquiera rival del Barça por conseguir subliminalmente que la gente corriente y moliente desee la derrota del Barça, “con el fin de” hacer antipático todo aquello catalino, y de hacer que la gente aborrezca todo aquello con olor a catalán: hacerle cerrar las orejas a todo razonamiento (prejuicio anticatalán o catalanofobia como antisemitismo español actual) y así mantener los catalanes como esclavos incomprendidos y fatalistas de la colonización española.
Otoño 2001: Las televisiones españolas han retransmitido 4 partidos del Madrid (el equipo del régimen) y 4 del Deportivo de A Coruña (el equipo gobernado por un PePero en una ciudad con alcalde PsoE muy anticatalán y muy amigo de Fraga), mientras que sólo han retransmitido uno del Barça (representante de Catalunya) y uno del Mallorca (gobernada por los opositores al PP). Y el comentarista de los partidos de la Champions del Barça en TV1 es Michel, exjugador del R. Madrid francamente antiBarça.
En las porras oficiales Madrid-Barça, ponen un jugador de cada equipo pero con el mensaje “subliminal” no demasiado sutil de poner una bandera española junto al jugador del Madrid…y ninguna bandera junto al jugador del Barça. Mensaje subliminal legible entre líneas si no estás tonto y eres gregario y obediente al poder: “España juega contra uno equipo que no se sabe ni qué es -catalino!- y que no tiene derecho a tener ni bandera y no nos sale de los cojones sacarle ninguna banderita separatista. Tienes que desear que gane el Madrid, España, pues tú eres español”. Viva la igualdad y la democracia “a la aPPaÑola”.
Por cierto, de árbitros de Primera División sólo había un catalán y hace poco ha abandonado al ver la olla podrida que se llevan los altos organismos del futbol español para favorecer descaradament al equipo del régimen. Y es que los árbitros, como dicen los capitostes del PP de los noticiarios, también tienen que ser “beligerantes”. Es decir: ni informadores ni árbitros deben ser imparciales -en tal caso recibirán y los harán la vida imposible y, cuando podrán, los joderán a la calle- sino “aPPaÑoles” hasta las cachas, y los jueces es necesario suponer que igual (rancia tradición aPPaÑola).
26-X-01: Partido de baloncesto R. Madrid-Barça retransmitido por Canal +: en el “resumen” con música del final sacan 6 u 8 cestas de los jugadores blancos y ni una del Barça: mensaje subliminal: “Los del R. Madrid son los mejores porque, pa que tenteres son aPPaÑoles, y ganan de calle y marcan, y los puntos del Barça no los sacamos porque no quieren ser aPPañoles y no nos sale de los huevos, que se jodan”. Aquello que no pueden decirlo con palabras, lo dicen con hechos y se hacen entender sin que directamente nadie ose acusarlos de nada en concreto, es el doble juego y doble moral de la propaganda subliminal: luz de gas.

Propaganda subliminal racista española

Cuando juega la Selesión, la cosa está muy cuidada y es aún más sistemática: las banderas españolas son repetidamente resaltadas, “en una clima de alegría” y entusiasmo sano y deportivo.
-Los presentadores (que hablan en castellano exclusivamente, of course) suelen tener un tono de voz especialmente vibrante, que exuda una seguridad no insultante pero sí exclusivista (un nacionalismo excluyente: el español) -por su gran claridad y tono relamido implícitamente despreciativo de cualquiera otra lengua que no sea la que están usando en aquel momento, casualmente el castellano. No olvidemos que Franco tenía sociolingüistas para mejor planificar el completo genocidio lingüístico contra las lenguas no castellanas. O el dictado del Consejo de Castilla de cuando Felip V a los Corregidores de Cataluña sobre la imposición del castellano (“que se procure el efecto sin que se note el cuidado”). Si esto lo hacían en aquella época, ¡qué no serán capaces de hacer, subliminalmente, en la actualidad!. Como ejemplo un botón: una entrevista a TVE a una mujer que acoge en su casa a un jóven francés que venía a Barcelona para una reunión de Taizé: “Sí, claro, nos podemos entender gracias a que hablamos castellano” (resumen de toda la información posible del tal encuentro religioso, habría que añadir con tono imperativo-aznariano!)
-El folclore queda monopolizado por el pseudoflamenco (una versión lolailera comercial bastarda del auténtico flamenco, en la que priman las facetas más individualistas, agresivas y histéricas sobre el “canto hondo” y todo aquello más lírico y poético), “elevado” (secuestrado) oficialmente desde su origen puramente andaluz a una clase de folclore oficial español. El 90% del folclore que sacan las TV españolas (también las valencianas) es pseudoflamenco. Casi el 10% restante se lo reparten “jotas” y schotis madrileños. El folclore vasco o catalán (o valenciano, o mallorquín…) no aparece ni por casualidad: “El peor desprecio es no hacer aprecio”. “Castilla…que desprecia cuanto ignora…”(Machado). No aparecen canciones en catalán, vasco, gallego, etc. ni por casualidad, pueden pasar años y años antes de oir una, aun cuando también pagamos impuestos y somos ciudadanos españoles.Oficialmente no existimos: es el total “apartheid” cultural. Es necesario que los partidos democráticos denuncien este “apartheid”, que no callen más y que exijan su total disolución.
-En los concursos, las preguntas de geografía, historia, etc. suelen referirse casi sistemáticamente a poblaciones y hechos de la España más profunda, preferentemente de la Meseta. «Pueblos recios y buenos españoles». La periferia casi ni aparecemos, debemos ser «no normales». El mensaje inconsciente que transmiten es: «los periféricos (nacionalistas y malos appañoles) no son gente culta y normal y por eso ni los sacamos, lo normal se ser de Cáceres y español hasta las cachas». O sea: «Sé culto, sé español. Sé normal, sé español. Sé solidario, sé español. Sé ciudadano del mundo, sé español» y «No españoles, a la basura (sean negros, moros o catalanes)». «Hay que sé appaÑol, que é güenoooo!».
-Etc. etc.
Como decía aquel analfabeto, todo convencido, que una vez sacaron por TV3: «Tooh tendrían k’hablah appañó. Tor mundo tendría que sé Appaña. Tor mundo p’Appaña». Viéndolo, uno comprende todos los genocidios del Imperio español y todas sus «eñes». En el fondo, este es el retrato robot del fondo ideológico, cultural y vital del españolismo. Absolutamente brutal pero con tácticas muy sutiles y refinadas. Fascismo moderno, subliminal y tecnológico sobre panderetas antiguas y entrañables.

“Hermanos, la vida se nos va,
despacio nos la toman,
si hoy nos abren la mano
es porque tienen otras cadenas”.
(Joan Bta. Humet).

Propaganda subliminal racista española

Tal y como explicaba Hitler, que es de dónde “ellos”, los ansónicos, en definitiva, han aprendido:

  • “Cualquiera acción de propaganda tiene que ser necesariamente popular y adaptar su nivel intelectual a la capacidad respectiva del más limitado de los destinatarios naturales de ésta. Por lo tanto, el grado intelectual de ésta propaganda tendrá que ser más bajo cuánto mayor sea el conjunto de la masa humana que quieran alcanzar. Pero cuando te afanas por atraerte a toda una nación, como exigen las circunstancias…no podrás ser nunca lo suficiente prudente a la hora de mirar para que las formas intelectuales sean simples en grado máximo.” “La capacidad de la grande masa es sumamente limitada y también su facultad de comprensión, y enorme su falta de memoria. Por lo tanto, toda propaganda eficaz tiene que concretarse en muy pocos puntos y saberlos explotar como apotegmas hasta que el último hijo del pueblo pueda formarse una idea de lo que queremos…” (Mein Kampf, Adolf Hitler, dictador terrorista, pero genial propagandista, 1889-1945).
  • “…la visión del mundo, inventada por el Partido (por el nacionalismo de la razón de Estado) se ganaba con gran éxito la gente incapaz de comprenderla. Hacía aceptar las violaciones más patentes de la realidad porque nadie llegaba a comprender la enormidad que les era exigida, ni se interesaba lo suficiente por la cosa pública como para darse cuenta de lo que acontecía.” (“1984”, novela futurista de George Orwell sobre las posibilidades de control y explotación psíquica de la población en un Estado “tecno fascista”, como el español o el francés, escrita durante la Guerra Fría – 1948 – contra los 3 “grandes estilos” de grandes potencias: el nazi, el comunista y el capitalista, los 3 igualmente temibles).

Estimados conciudadanos que nos saludamos con un «Bon dia!»: nos están llevando a las cámaras de gas. Estas cámaras de gas son los mass media españoles.
LA BRUNETE MEDIÁTICA: LA PRENSA DEL PODER QUE HACE DE LA CALUMNIA UN ARTE CANÍBAL

Ser Diferent (02 - Massa Gregària, Control Social) 01

— ENLACE RELACIONADO —

ES NADAL UNA FESTA PAGANA?

ES NADAL UNA FESTA PAGANA?

La data del naixement de Jesús no és coneguda amb exactitud,amb quasi total seguretat no degué caure a l’hivern, sinó entretemps o encara a l’estiu, perquè el clima de Palestina no permet que pastors es quedaren de nit a la serena, tal com diu l’Evangeli.
La data del 25 de desembre va ser incorporada en l’última època de l’Imperi romà.Els saturnals eren una festa romana que durava 7 dies (17-24 desembre), en honor al déu Saturn, patró de l’agricultura.
Els menjarots, el ball, la beguda, els regals, etc. eren característiques d’estes festes.
El 25 de desembre, aniversari de Mitra, déu del Sol, originalment déu babilònic de la llum,arribà a ser-ne el punt màxim.
En un esforç per convertir els pagans i recobrar els qui s’havien apartat tot seguint estes pràctiques paganes, l’esglèsia oficialitzada progressivament com a “religió d’estat”, va cristianitzar l’aniversari de Mitra, n’adoptà la data i els costums, però fent-ne la celebració no pas de Mitra sinó de Jesús,segons llegim a l’Enciclopèdia Britànica. També llegim a l’Enciclopèdia Americana: “Per regla general és mantingut que el 25 de desembre va ser escollit perquè corresponía a les festes paganes que eren celebrades al voltant del solstici d’hivern, quan els dies comencen a allargar-se,per celebrar el renaixement del Sol”.
Segons la “New Catholic Encyclopedy”: “En aquest dia, el 25 de desembre, en comemçar el sol el seu retorn als cels septentrionals, els devots pagans de Mitra celebraven l’aniversari del Sol invencible”.

ES NADAL UNA FESTA PAGANA? 01ES NADAL UNA FESTA PAGANA? 02

L’ARBRE DE NADAL

Hom atribueix el seu origen a Bonifaci, qui va convèncer els alemanys del s.VIII que abandonaren l’adoració de les alzines sagrades. Diu la llegenda que quan tallà una d’aquestes alzines, un avet la va substituir al mateix lloc. Bonifaci va dir als nous convertits que l’avet seria l’arbre sagrat d’ells, l’arbre de Crist. També hi ha qui creu que prové de l’arbre del Paradís, popular a l’Alemanya medieval durant una obra de teatre en honor dels sants Adam i Eva, la “festa” dels quals cau el 24 de desembre.

EL GRÈVOL I EL VESC

A l’Edat Mitjana, els teutons i celtes d’Alemanya i Anglaterra consideraven el grèvol com a símbol de vida eterna ja que, mentre altres arbres es marcien durant l’hivern,aquest romania sempre verd. El vesc era sagrat per ala druïdes de l’antiga Britània, ja que li atribuïen poder màgic sobre els dimonis, la bruxeria, els verins, les malalties i l’esterilitat. En Escandinàvia el tenien per tan sagrat que si uns enemics es trobaven sota aquest arbre, deixaven les armes i es feien un petó de pau.
Es van desenvolupar llegendes fantàstiques per enllaçar estes plantes amb la religió oficial nova, és a dir, el cristianisme d’estat, a l’estil dels evangelis apòcrifs, on insistentment apareixen desgavellades aventures de la Verge amb el nen Jesús.
Naturalment, els cristians dels primers segles van evitar totes estes tradicions paganes. En comptes de dedicar-se a aquests folklores, es dedicaven a mirar de complir més amb la Paraula de Déu, en el poder de Déu per a canviar espiritualment les persones pel seu amor. La resta són romanços. Romanços de la religió d’estat, per enganyar el poble pla i mantindre’l en la ignorància i la superstició, en la indefensió espiritual i material.

ES NADAL UNA FESTA PAGANA? 03