Frase del Dia (La Gratitud – 06)

  • “Déu pot fer ús dels nostres errors i fracassos del passat, quan li’ls deixem en actitud agraïda”
    (“De la presó a la lloança / Prison to Praise”, 1970, de Merlin R. Carothers)

Anuncis

A Sombra (Música)

Avui us portem una cançó que duu per títol “A Sombra”

Se a noite escura demora
Cativa dentro do peito
Pressinto quando me deito
A voz de alguém
Que hoje nâo vem
E mora em mim a toda a hora
Falando grave e escondida
Por entre as coisas reais
Suspende a força da vida
E nâo é ninguém: ah, nâo é ninguém
Somente sombra e nada mais
Porém a voz que se ouvia
Morre com a noite no cais
E o sol agora me alumia.

TRADUCCIÓ

Si la nit fosca roman
captiva a l’interior del pit,
imagín quan m’adeler
la veu d’algú
que avui no ve
i viu en mi a tothora
parlant greu i amagada
entre les coses reals,
suspén la força de la vida.
I no és ningú: ah, no és ningú,
només ombra i res més
Però la veu que es va escoltar
mor a la nit al moll,
i ara el sol m’ il·lumina.

Qui no declari la independència que no cobri

Nit de Cinema a l’Universitat Catalana d’Estiu a Prada

S’acabava de projectar la peli “És quan dormo que hi veig clar”

S’enceneren les llums al final i….efectivament: La majoria estava clapant. Alguns fins i tot amb els peus còmodament arrepenjats al damunt la respatllera de la butaca del davant.

Pagaula d’Stone!

Dins del recinte de la Universitat em topà una vesprada amb en Bertrana, amb qui muntàrem el sarau del Palau de la Música “Pro-comitè Olímpic de Catalunya l’any 1991”.

  • -Com va això Bertrana?
  • -Calla Frank… estic estigmatitzat!! Em contestà amb cara preocupada. Estava a punt  o acabava d’entrar a ERC.
  • -Mira et donaré una idea -li vaig dir- Digues als teus companys de partit que, per guanyar la confiança i el vot dels catalans, facin una cosa molt simple encara que sorpresiva i aparentment difícil: Que ingressin la paga mensual oficial a una Caixa i que prometin no tocar ni un cèntim fins el dia que Catalunya sigui Independent que sembla que és la fita i el motiu d’existir d’aquest Partit donat que les altres agrupacions polítiques catalanes juguen a un altre equip en aquest tema.

Tu mateix ets l’exemple de la no-impossible materialització d’aquesta idea: Treballes 40 hores a la setmana per guanyar-te la vida i dorms 8 hores diàries. La resta del temps el dediques a la tasca feixuga de lluitar pel País, no?

Cada mes es publicaríen als diaris la xifra creixent de diners que anirien quedant en dipòsit a la Caixa.
Veuríes com la gent diría: “Aquestos sí que són honestos. Només cobraran si el projecte i la promesa es fan realitat.” Exactament com fas tu i tothom quan monta una Empresa. Si no funciona, no cobras i si funciona, reps el premi econòmic que t’has honradament guanyat. Res de romanticismes.

Treuríeu Majoría Absoluta a les properes eleccions!!

Més tard aquesta idea la vaig publicar a una Revista de la qual no recordo el nom.

Si no es fa així (què esperem…que ens furtin la idea els americans?) tindrà raó aquell pagès indignat quan  em deia: Em vendrè els terrenys i invertirè els calers en polítics  i funcionaris. Avui en dia el que dóna més són els totxos i el ciment armat!

———————————————-

FRANK DUBÉ


Problemes i solucions Part 2.3 Problemes i Solucions: Persones i Relacions Humanes (03 – Quant a parella, família i amistats)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

Quant a parella, família i amistats

  • “Pot realment la distància separar els amics… Si vols ser-hi amb algú a qui estimes, ¿no hi ets ja?” (Richard Bach, *1936, escriptor nordamericà).
  • “La nostra família, l’escola, la societat i l’entorn han exercit sobre nosaltres influències benintencionades, però que molt sovint han produït una autoimatge baixa. La nostra herència natural, motivació i creativitat queden frustrades. La major part dels condicionaments diaris que rebem mentre creixem consisteixen en prohibicions (de nens, vam néixer sense por i sense inhibicions): Els nostres lemes eren: “No puc fer-ho” i “Estic obligat” (Colin Turner, *1954, autor escocès de temes empresarials).
  • “La violència domèstica i social comença generalment amb unes poques paraules d’enuig i uns pocs sentiments ferits desatesos, llavors l’enfrontament s’agreuja amb sentiments de traïció, de ràbia i de venjança. Els sentiments interiors de ràbia prompte cauen damunt tots els aspectes d’una societat. L’èmfasi social multiplica diàriament amb cada nou informe sobre problemes polítics, abusos a menors, drogadiccions, violència laboral, escolars amb armes de foc, falta d’habitatge, guerres ètniques o qualsevol altra crisi. La causa de l’arrel de molts d’aquests èmfasis socials és la violència interior creada per una comunicació disfuncional entre el cor i la ment. Quan la pressió social augmenta, ens trobem davant una tria: la retirada esporuguida i l’aïllament -enfadats i amargats-, intemptar d’ignorar-ho tot plegat, o responsabilitzar-nos de les nostres pròpies reaccions davant la pressió” (“Freeze-Frame”, del Doc Lew Childre, escriptor i psicòleg nordamericà).

– Amistat i parella:

  • “Els amics no han menester de concordar en tot ni d’anar sempre junts, ni tampoc no és menester que deixin de tenir unes altres amistats comparables en el nivell d’intimitat. Al contrari, en la unió dels amics hi ha més ideals, i, en aquest sentit, és més ideal i menys susceptible als problemes que no pas el matrimoni” (George/Jorge Ruiz de Santayana y Borràs, 1863-1952, escriptor castellà en anglès).

                   G. R. SANTAYANA                                                   JANE AUSTEN

  • “L’amistat és, cert, el millor bàlsam per a les fiblades d’una decepció amorosa” (“Northanger Abbey”, de Jane Austen, 1775-1817, novel·lista anglesa de tema social).
  • “Nelly, ara veig que em consideres una miserable egoista, però no se t’ha acudit que si Heathcliff i jo arribàssim a casar-nos, seríem uns captaires? Mentre que, si prenc en Linton per marit, puc ajudar Heathcliff a pujar i deslliurar-lo del poder del meu germà?” (“Wuthering Heights/Cims rúfols”, 1847, d’Emilie Brontë, 1818-1848, novel·lista britànica).

– Amistat:

  • “Quan un amic té problemes, no li facis nosa tot demanant-li si podries fer-hi res. Cavil·la una mica com cal, i ho fas” (Edgar Watson Howe, 1853-1937, novel·lista nordamericà).
  • “Perquè no em refie d’ell, som amics” (Eugen Bertoldt Friedrich Brecht, 1898-1956, dramaturg marxista alemany).
  • “Si tots els meus amics havien de saltar des d’un pont,
    no els hi seguiria. Seria avall per empomar-los quan caiguessin” (Anònim).

– Parella, sexes:

  • “El matrimoni és tractar de solucionar entre dos una sèrie de problemes que mai no haguessin sorgit d’haver estat cadascú a soles” (Edward Israel Iskowitz, “Eddie Cantor”, 1892-1964, actor i cantant novaiorquès de pares russojueus).
  • “No en cerquis pas la causa: en l’amor no n’hi ha, ja que no n’hi ha raons, ni explicació, ni solució” (Anaïs Nin, 1903-1977, escriptora francesa, nacionalitzada nordamericana, d’origen català).
  • “Parlava amb sinceritat, de què ell mateix se n’admirava. La jove l’hi agraïa, un poc afalagada per l’homenatge a sa garridesa, i un altre poc per la frescor de ventijol que removia l’aire mort de la seva ànima, fent-li endevinar un espirall per on podria eixir, per ventura, tot l’excés de sa pensa reclosa” (“L’esqueix”, de Salvador Galmés i Sanxo, 1876-1951, capellà de St. Llorenç d’es Cardassar, Mallorca).

SALVADOR GALMÉS     FRANCESC EIXIMENIS


  • “Per raó d’aquesta inclinació aital veem a ull que hui, e tots temps, se fan e es són fets infinits mals en lo món, car per amors de fembres los hòmens fan innumerables mals e desastres, en tant que gran part de quants mals són hui en lo món han haüt començament d’aquesta mala raïl; e per aquesta raó los angleses apellen la fembra “aman”, qui vol en nostra llengua “dolor de l’hom”, car dien que no es pot fer que l’hom sia ab fembra que puixa ésser sens dolor e desplaer a la fi” (“Segon del Crestià”, 1382-1383, “CLXIII. Qui posa com d’inclinació de fembres neixen als hòmens grans temptacions”, de Francesc Eiximenis, ca.1330-1409, monjo franciscà). “Apar encara ver ço que damunt estec tocat, e és: que malícia fembril se pot molt rependre no donant-los senyoria. Car havem Ecclesiastici ·XXVº ·: Mulier si primatum bhabuerit, contraria est viro suo. E vol dir “que si la fembra ha senyoria en casa sobre l’hom, que tantost és tostemps contrària a son marit”. Raó és: car la condició e estament en què Déus ha creada la fembra és que sia subjugada al marit. Així li ho dix lo Senyor beneit a la primera fembra quan hac pecat, dient-li: Sub potestae viri eris Genesis ·IIIº·. E volc dir “que la fembra seria sots potestat del marit”. E per ensenyar aquesta subjugació porten les dones en Tartària, sobre lo cap, figura d’un peu, qui els és en ornament de llur cap, així com entre nosaltres corona o garlanda és ornament del cap de les dones honrades” (“Terç del Crestià”, 1384, 3ª part de la 1ª Enciclopèdia catalana, de Francesc Eiximenis, ca.1330-1409, monjo franciscà).
  • “Vaig córrer cap al mar i em vaig capbussar pensant en les vacances que hauríem pogut tenir, que no tindríem. Comptàvem amb tots els elements d’un drama: un seductor, una mantinguda i una dona assenyada” («Bonjour, tristesse», 1954, Françoise Sagan, [Françoise Quoirez], 1935-2004, novel·lista francesa).
  • “Van acordar de trencar les seves relacions: tot lligam, va dir ell, és un lligam amb el dolor” (“Dubliners / Dublinesos”, 1914, de James Augustine Aloysius Joyce, 1882–1941).
  • “Com més virtuosa i irreprotxable és una dona, tant més plau a l’home de sorprendre-la en una relliscada, si més no per tenir una prova de la seva superioritat legal, però si per casualitat ella se li imposa per complet, l’home sent la necessitat d’inventar faltes. Llavors, una fotesa entre els esposos augmenta fins a esdevenir muntanya. Però na Joana, soferta sense orgull, dolça sense aquesta amargor que les dones saben retreure en llur submissió, no donava cap pretext per a la maldat calculada, la més terrible de les maldats. A més, era una d’aquestes nobles criatures a les quals és impossible faltar, la seva mirada de màrtir tenia tot el pes d’una fascinació. En Diard, al principi li feia nosa i després s’ofengué, i va acabar per considerar aquella elevada virtut com un jou. La discreció de la seva muller no li donava emocions violentes i ell adelerava emocions” “Entre tots aquests petits drames, que duren poc però que se n’entren tan profundament en la vida i gairebé sempre són presagi del gran infortuni inscrit en la majoria dels matrimonis, es fa difícil escollir un exemple” (“Histoire de Madame Diard”, Honoré de Balzac, 1799-1850, escriptor realista, mig occità).
  • “Molt bé, això resol el problema. Si sols has de tenir en compte el present, casa’t amb el senyor Linton” (“Wuthering Heights/Cims rúfols”, 1847, d’Emilie Brontë, 1818-1848, novel·lista britànica).

– Ajuda mútua, companyia:

  • “L’alegria d’un home feliç seria un insult, però dos desgraciats són com dos arbres dèbils, que recolzats l’un contra l’altre es fan forts contra la tempesta” (“Zadig ou la Destinée / Zadig o La Destinació”, 1747, de François Marie Arouet Voltaire, 1694-1778, filòsof racionalista i escriptor il·lustrat francès).
  • “De les misèries sol ser alleujament una companyia” (Miguel de Cervantes Saavedra, 1547-1616, escriptor hispànic).

– Familiars:

  • “Una mare és l’amiga més conseqüent que podem tenir, quan ens cauen damunt judicis i proves, pesats i sobtats; quan l’adversitat pren el lloc de la prosperitat; quan els amics que s’alegren amb nosaltres en els dies feliços, ens abandonen; quan els problemes ens ofeguen, encara vindrà al nostre costat, i intentarà dissipar els núvols foscos amb els seus consells i indicacions amables, i fer que la pau retorni al nostre cor” (Washington Irving, 1783-1859, escriptor nordamericà).

Frase del Dia (El Bé i l’Amor en l’Acció – 07)

  • “L’home sempre és imperfecte; s’esdevé que, de vegades, és més o menys hipòcrita i llavors els tararots diuen si és o no home de bons costums…Per cada milió de tals bèsties hi ha un valent qui es posa per damunt de tot, àdhuc de les lleis, sempre en línea recta i amb el cap alt. Però ha de lluitar contra la calúmnia, l’enveja, la mediocritat, contra tothom. Aquests homes són grans poetes i llurs poesies són llurs accions i sentiments”
    (Honoré de Balzac, 1799-1850, escriptor realista i torrencial, mig occità)

Problemes i solucions Part 2.3 Problemes i Solucions: Persones i Relacions Humanes (02 – Col·lectivitat, relacions interpersonals)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

Col·lectivitat, relacions interpersonals

“Molts llibres són molt més interessants que la relació que solem tenir amb la majoria de la gent – i sempre menys problemàtics o conflictius”

  • “Quin és el caràcter, sinó la resolució de l’incident?
    Quin és l’incident, sinó l’explicació del caràcter?” (Henry James, 1843-1916, polígraf nordamericà).
  • “El grup social es perfecciona quan els individus que el formen estan disposats a comprendre’s amb generositat mútua, però, alhora, estan amatents per oferir quelcom personal i inèdit per enriquir el patrimoni comú, que aporti solucions salvadores, sobretot, en moments de crisi. És clar que un home transit de relativisme i buit d’idees poc podrà oferir al grup social al qual pertany. Ara bé: un home obert a tot, sense criteri personal, serà un home buit d’idees” (“Prejudici antiprotestant i religiositat utilitària”, Jesús Amón, Professor de Psicometria i Psicologia matemàtica a la Universitat de Madrid).

Plantejament en positiu:

Quan un poble, una nació, una llengua està desapareixent o minvant, s’esdevé com al món natural, hi ha dos factors a tenir en compte: un extern i normalment el més comentat (el depredador = l’Estat i la nació colonitzadora), i un altre intern i més difícil de reconéixer, per manca d’autoconeixença i per provincianisme (les plagues i malalties = els tics o defectes de la nació decadent que dificulten la seva defensa, autosolidaritat i autoorganització). On primer cal anar per guanyar, i és el que han fet tots els líders triomfadors, és a canviar les errades internes. Sense aquest canvi no es pot plantar cara al depredador”

  • “No trobis la falta, troba el remei” (Henry Ford, 1863-1947, gran industrial nordamericà, fundador de Motor Ford en 1903).
  • “En el fons, són les relacions amb les persones allò que dóna valor a la vida” (Karl Wilhelm von Humboldt, 1767-1835, erudit i estatista alemany).

                                            KARL WILHELM VON HUMBOLDT

  • “No vingué sinó per l’amistat, i se’n va emportar l’amor” (Sir Thomas More, 1478-1535, escriptor i polític anglès i màrtir catòlic).
  • “La lògica és una cosa, l’animal humà n’és una altra. Podeu prou fàcilment proposar una solució lògica a alguna cosa i, ensems tenir l’esperança en el fons del teu cor que això no funcionarà” (Luigi Pirandello, 1867-1936, escriptor i dramaturg italià).
  • “Suavitzar les penes dels altres és oblidar les pròpies” (Abraham Lincoln, 1809-1865, 16è president EUA, republicà i antiesclavista).
  • “Fer creure a algú que és bo, és ajudar-lo, gairebé malgrat ell, a fer-se bo” (“Teologia de la Caridad”, P. Royo Marín).
  • “Els que són feliços i perdurables no tenen maldecaps ni en provoquen als altres” (Epicur de Samos, 342 ó 341-270 a. de C., filòsof grec, teòric d’una felicitat racional, lliure i individualista).
  • “Amb el menyspreu dels homes sucumbim precisament a l’error capital dels nostres enemics. Qui menysprea un home, mai no aconseguirà fer-hi res. Res del que menyspreem en els altres no ens és completament estrany. Tan sovint esperem dels altres més del que nosaltres mateixos estem disposats a fer!” (1943, “Notes des de la presó” nazi de Tegel, Dietrich Bonhöffer, 1906-1945, pastor i màrtir evangèlic de l’Església clandestina antihitleriana).
  • “Entre la imitació i l’enveja, la imitació és millor” (Proverbi Ekonda, de la R. D. Congo-Zaire).
  • “La porta millor tancada és aquella que pots deixar oberta” (Proverbi xinès).
  • “Hem trobat que quan la gent posa aquest tema damunt la taula, resulta que els homes reconeixen el problema, i els patrons i empleats poden cercar solucions igual que les mares que treballen ho fan” (James Levine, *1943, pianista i director d’orquestra nordamericà).
  • “L’amor és la pedra filosofal
    L’amor és la pedra filosofal, que separa l’or del llot.
    Fa del no-res alguna cosa, i em transforma en Déu” (“Cherubinischer Wandersmann / El Pelegrí Querubínic”, 244, per Angelus Silesius [Johannes Scheffler], 1624–1677, poeta místic alemany nat a Breslau, Silèsia).
  • “Quan et sents abandonat o exclòs, no et comportis com un nen petit que, parat davant d’una reixa mirant-hi a través. És tan petit i està tan convençut que no pot passar, que és incapaç de veure que la cadena que aguanta la reixa no està tancada, i tot el que ha de fer és obrir-la. Quan ens sentim abandonats o exclosos, ens porta al sentiment de ser un infants desemparats. El problema consisteix que està tan profundament arrelat, que sona repetidament, com una cinta de cassette en les nostres vides. Tu tens ara l’oportunitat de detenir la cinta, de bandejar les idees que no vals prou per a ser acceptat i inclòs. Sols has de reconèixer les arrels d’aquests sentiments i abandonar-les. Això et portarà claredat per a veure com podries obrir la porta i entrar cap a allò que més desitges esdevenir” (Oixo, [“Rajneesh” Xandra Mohan Jain], 1931-1990, gurú indi).

– Els problemes:

“El major encant de gran part de la població és no conèixer-los a fons. Per això el xafardeig és depriment excepte per als qui volen autojustificar-se donant a entendre com és la gent. La vida privada de la gent és cosa que per a qui intenta comportar-se correctament amb el proisme, d’entrada no havia d’interessar, perquè difícilment ningú podrà solucionar els problemes particulars de ningú més, i si no te’ls han de solucionar, a què vénen?” “Sols estic suggerint solucions que veig han funcionat. Si sou madurs, experimenteu-les. Si sols parleu per parlar, mireu-vos el melic. Ja sou adults: cada país té el que els seus fills li donen, i els fills tenen el país que es mereixen, per això aquesta Catalunya ens retrata a tots els catalans molt bé, per més que ho vulguem dissimular. Prou d’edulcorants, sisplau. A partir de certa edat ja és difícil autoenganyar-se i conec molt bé com és la meva gent, així que, d’excusetes mediterrànies, no en vull ni una. Si el vostre compromís amb la pàtria és sincer i estimeu, optareu pel camí correcte i eficaç. Altrament, anireu bambant sense donar forment. Som lliures, que implica el risc de fer mal ús de la nostra llibertat, cosa que fem molt a sovint”

  • “Estem com estem, perquè som com som” (Diversos).
  • “La desgràcia del gènere humà consisteix que l’home és incapaç de quedar-se quiet en una habitació” (Blasi Pascal, 1623-1662, científic, savi i escriptor projansenista occità).
  • “És menester convenir que és impossible de viure al món sense fer comèdia de quan en quan. Allò que distingeix l’home honrat del sapastre és no fer comèdia més que en els casos forçats i per defugir el perill, mentre que l’altre va cercant-ne l’ocasió” (Chamfort [Nicholas-Sebastien Roch], 1741-1794, moralista il·lustrat francès).

                          CHAMFORT                                                    HENRI NOUWEN

  • “Quan ens demanàvem honestament qui significava més per a nosaltres en la nostra vida, sovint vam trobar que són els qui, en comptes de donar-nos consells, solucions, o guariments, han escollit més aïna de compartir la nostra pena i tocar les nostres ferides amb una mà tèbia i tendra. L’amic qui potser calla en els nostres moments de desesperació o de confusió, el qui sap romandre a la nostra vora en l’hora de la pena i del dol, el qui ara sap escoltar, sense guarir, sense sanar, i plantar cara del nostre costat a la realitat de la nostra impotència, això és un amic qui certament ens atèn” (“Out of Solitude”, Henri Nouwen, 1932-1996, teòleg i psicòleg neerlandès).
  • “Les persones que es mantenen en la malícia per tant de temps ho fan perquè volen evitar de plantar cara al propi patiment i pena. Creuen equivocadament que si perdonen estan deixant que llurs enemics creguin que són una catifa. El que no entenen és que la malícia no pot ser aïllada o apagat. Es manifesta en la salut, en llurs tries i sistemes de creences. Llurs valors i creences religioses s’han d’ajustar per justificar les emocions negatives. Com un malware que infesta un disc dur, llur esperit es corromp lentament i prenen decisions que no tenen sentit lògic per als altres. L’odi deixat sense tractar es penjarà adins de l’esperit d’una persona. L’única cosa que podria fer és reiniciar, per arreglar-se ells mateixos, no pas els altres. Això podria requerir la instal·lació d’un servidor de seguretat de fronteres o el control parental sobre les pròpies emocions. Independentment de l’enfocament, tots estem connectats a aquesta “ret de la vida”, i cada un de nosaltres és responsable de la neteja del nostre registre espiritual” (Shannon L. Alder, autora anglosaxona).
  • “Va bé, conformes!. Escoltàveu, jo us deia: maldat amb maldat acaben per trencar-se les espines –Déu espera que vagin tudant-se. Jove: Déu és paciència. La part contrària és el Dimoni. Es desballesta. Vós premeu una faca contra una altra –i afila- que patinen. Fins les pedres del fons, l’una colpeja l’altra, van arrodonint-se llises, que el rierol regola. Per ara, que jo pensi, tot el que s’esdevé al món és perquè s’ho mereix i és de menester. Majorment de menester. Déu no es presenta amb escopeta, no apreta el reglament. Per què? Consenteix: l’un mec amb l’altre pec –un dia, algú explota i aprén: despavila. Sols que, a voltes, per més auxiliar, Déu hi posa enmig un pessic de pebre…” (D’una novel·la brasilera).

Frase del Dia (Com Actuar – 18)

  • “Els animals que assolien escapolir-se’n dels paranys eren aquells qui no s’havien enfurit fins afeblir-se i perdre les forces. Els qui havien assolit fugir eren els qui havien esperat tranquil·lament, que havien servat les forces fins a l’arribada dels caçadors, i aleshores havien aprofitat qualque descurança per a utilitzar llur energia i llançar-se en un atac desesperat o, més prudentment, per a fugir cap a la llibertat”
    (“Roots / Arrels”, 1976, novel·la sobre l’esclavisme, d’Alex Haley, escriptor afroamericà)

Els comtes-reis i la Bíblia

Els comtes-reis i la Bíblia

per JOAN GONZÁLEZ I PASTOR

EL CONQUERIDOR COMENTARISTA

Jaume I, coneixia el contingut de la sagrada escriptura. Segons el cronista Pere Miquel i Carbonell, les havia estudiat sense l’ajut de cap mestre i anà fins l’exageració en escriure: “I encara aquest excel·lentíssim rei En Jaume hagué un altre do de nostre Senyor Déu, així com els seus apoòstols, car ell entengué e sabé per si mateix, sens mestre instructor, les divinals escriptures per gràcia de l’Esperit Sant”. En les festes de l’any, a qualsevol indret que es trobava, acostumava predicar al poble seguint un text bíblic.
En el Libre dels Feyts hi ha algunes frases llatines extretes de la Bíblia. Comença partint de les paraules que llegim a l’epístola de sant Jaume: “que la fe sense les obres morta és”  i unes altres de l’Antic Testament: “qui estalvia al seu fill les vergues de la correcció el perjudica, i no sembla pas que el vulgui bé”. Segueix dient, “Omnia pretereut praeter amare Deum”, i donà aquesta explicació: “que equival a dir que totes les coses del món són moridores i es perden, sinó solament l’amor de Déu. I nós, coneixent que aquesta es la veritat, i les altres coses mentira, volguerem donar, girar i adreçar als manaments del Nostre Salvador el nostre pensament i les nostres obres, i deixàrem les vanes glòries d’aquest món per a conseguir el seu regne.
El 6 d’agost de 1276, a la ciutat de València moria el rei Jaume. En plena agonia demanà li fossin llegits els salms i ell mateix recitava en català: “Jo, senyor Déus meu, entraré a la teva casa e adoraré al temple sant teu, e em confessaré al teu nom, Senyor. En les teves mans, Senyor, coman lo meu espereit, car tu, Senyor, m’has remut, qui ests Déus de veritat ” (Pere Miquel i Carbonell, Op. cit.
Si bé sembla que el Conqueridor era illetrat, res no s’oposa a l’atribució dels versicles i els comentaris es mentats. Pot explicar-ho la seva freqüentació a les cerimònies religioses i, també, la manera com el rei es lliurava de bon grat a escoltar les sentències dels savis i com les encomanava a la seva tenaç memòria.

DESIG DE VERSIONS CATALANES

Les lletres catalanes començaren llur volada l’any 1285, quan  Alfons el Liberal, inicià el seu regnat, als vint-i-tres anys. Si per un cantó manifestà les afeccions pròpies de l’edat jovenívola, d’altra banda sorprèn l’extrema cura que atengué la bona administració pública i privada, les relacions diplomàtiques amb els regnes de l’Orient i les seves inclinacions per la literatura.
El 1235 hom traduí la Bíblia al francès. Cinquanta anys després, el seu pare, Pere II el Gran, en posseia una. Degut a unes angúnies econòmiques als darrers anys de la seva vida, hagué d’empenyorar-la. El preciós manuscrit retornà al rei Alfons, el 1290.
L’anomenada que gaudien les versions bíbliques en les llengües romàniques, i singularment la francesa, mogué Alfons a voler una versió catalana. Des de la Çuda de Lleida expedí dues ordres, el Nadal de 1287.
La primera l’adreçà a Pere Marqués, dient-li com enviava Berenguer Fullit a Barcelona, un calígraf expert perquè passés en net el text de l’esdevenidora Bíblia catalana i deixés els espais destinats a les miniatures.
La segona disposició la dirigí al seu conceller Jaume Montjuïc, jurisconsult barceloní de gran competència, el qual fou designat per traduir la Bíblia al català, seguint preferentment la versió francesa. Durant tot el 1290, Monjuïc i els sus dos col·laboradors seguiren treballant, però abans de finir l’any, Monjuïc morí. Segons Carreras Candi, és versemblant que restà enllestida el 1291, just a la mort del Liberal.  (Primera traducció catalana de la Bíblia (segle XII) a Revista de Bibliografia catalana (IV), 1904, p. 54.

L’ERUDICIÓ DE PERE III

Pere III de Catalunya (IV d’Aragó), es distinguí en l’oratòria, en la poesia, en la literatura, en la història i en l’astronomia. Fou un dels reis més parlamentaris i que més contacte tingué amb la seva gent. Ell mateix pensava i escrivia lentament els seus discursos, que després esmenava, col·leccionava i feia arxivar curosament. Lector infatigablecom era, tenia sempre a punt la frase més oportuna , recollida amb constància de la Bíblia o dels llibres històrics. Perb la riquesa de citacions que feia de l’Escriptura demostrava que la coneixia molt bé i que era el llibre que llegia i consultava més sovint.
La primera vegada que la demanà consta que fou als vint anys, i la volgué en catalá: “cum nos bibliam vestram in romancio scriptram necessariam habeamos”.
No ha d’estranyar-nos pas la copiosa erudició sagrada de la qual estan repletes les seves proposicions, sempre encapçalades per uns versicles adequats a l’assumpte que volia anunciar. En la proposició a les corts de Vilafranca del Penedés (1387) pronuncià un elegant i ben raonat discurs ple d’erudició sagrada i secular, el qual captà la benvolença de l’auditori amb el versicle,
“Inclinate aurem vestra verba oris mei” (que pugi a Déu el meu clam) Salm 77:1. El 1370, Pere III convocà corts a Tarragona notificant a la nació que consultava sobre la defensa, que gents estranyes es preparaven per enviar al seu territori. El versicle que encapçalà la patriòtica proposició no podia ser més escaient: “Hoc autem scitote, quoniam si sciret pater familias qua hora fur veniret, vigiilaret utique et non sineret perfodi domum suam. Ideo et vos estote parati” (Lluc 12:39). El rei plantejà la seva proposició amb la precisió d’un matemàtic, al final, satisfet d’haver-la demostrat, tornà a repetir l’enunciat del problema: “Les quals paraules volen dir: sapiats açò que si lo Senyor de la casa sabia la hora que lo ladre vingués vetlaria e no lexaria foradar aquella. E donchs sciats apparellats. E aquestes paraules dreçant-nos a vosaltres vos dehiem que vetlets en tal manera que los enemichs e ladres no us troben durment mes…vetlats en guisa que puxam dir les paraules que dix Jhesu Chirst a sos deixebles: Luc XII, Benauirats són los servents quan los vetlan lur senyor”.
La tradició d’aquesta forma d’oratòria derivada de l’Església, no sols es manifestà en l’exordi de les proposicions regularment recolzades en fragments bíblics sinó àdhuc el final del discurs era semblant a un sermó. N’és un exemple l’acabament d’aquesta proposició: “perquè plàcia a nostre Senyor que nos siam axí vetlants en les obres que havem a fer de nostre regiment, e vosaltres en ço que havets a obtenir mitjençant la sua misericordia obtengam daça la sua gràcia e finalment dellà a la sua glòria, Amén”.

ENTUSIASME PER LA LECTURA

Joan I, l’Amador de la Gentilesa, fou un fervent enamorat del saber clàssic i es mostrà entusiasmat per la lectura. Quan tenia vint anys, el seu pare Pere III pagava per compte de l’infant hereu, un llibre el qual contenia, “los salms penitencials, los credos e altres oracions”. Era capaç de llegir-se tota la Bíblia cada any i cobejà posseir-la en català, en francès i fins i tot, en hebreu. Es delitava en dissertar sobre temes transcendentals com el de la immortalitat de l’ànima amb homes tan il·lustrats com Bernat Metge.
Guillem de Copons, cavallerís de Pere III i de Joan I, traductor del Tresor escrit per Bruneto Latino, dugué al rei Joan, el 1383, una versió francesa de l’obra de sant Agustí: De civitate Dei i una Bíblia, com a present del duc de Berry. La primera d’aquestes obres fou traduïda de seguida al català. A la seva biblioteca, al costat de les bíblies i de l’Exposició dels salms d’Innocent III, traduïda al català per Joan Romeu, hi havien llibres d’astrologia, d’història, literatura, novel·la, moral i d’altres.

MARTI L’HUMA I LES ESCRIPTURES

Feia pocs mesos que Martí l’Humà, cridat a la corona d’Aragó, per la substitució testamentària del Cerimoniós, havia entrat a Barcelona, i deixant la Sicília pacificada, tot seguit se’n va anar a Saragossa per ser coronat solemnement d’acord amb la tradició. Allí convocà corts generals per la primavera de l’any següent, les quals s’obriren a l’antiga Seu del Salvador. Assegut en el soli, amb pompa majestàtica pronuncià un discurs partint d’uns versicles de la primera carta de sant Joan: “Haec est victoria quae vincit mundum, fides nostra” (La victòria que ha vençut el nón és la nostra fe) (5:4); en el qual es referí al valor i les proeses dels seus antecessors i a la fidelitat, constància i gestes dels seus vassalls, fent particular memòria de la seva campanya a Sicília. També pronuncià una oració a les corts de Perpinyà (1406), la qual és el monument més famós i brillant de l’eloqüència política catalana; tot l’esperit de llibertat, totes les glòries de Catalunya se sentiren en aquesta proposició. Martí I, és l’únic sobirà del casal d’Aragó que ha dedicat tot un homenatge parlamentari a la glòria del Principat, posant-li davant, “Gloria dicta sunt de tu” (Salm 87:3), que ja predisposa a l’entusiasme. Les citacions de l’Antic i del Nou Testament es barregen amb les dels autors clàssics, molts d’ells portats per primera vegada pel corrent renaixentista clàssic incorporat ja a les lletres catalanes. La darrera proposició del rei Humà és la clau d’or que tanca l’apogeu de la nostra oratòria parlamentaria.