Arxiu d'etiquetes: ALLIBERAMENT NACIONAL

Problemes caracteriològics dels catalans?

Problemes caracteriològics dels catalans?

Gandhi deia que l’Índia seria independent quan es guanyés el cor dels anglesos.
Esteu molt lluny de guanyar-vos el cor dels espanyols.
Molts el tenen endurit pel racisme i la manipulació mediàtica. Però allí no acaba el problema.
La mala fama dels catalans ha estat la de ser avariciosos, garrepes, però crec que no és correcta.
El problema és més aviat un tarannà sec -amb tendència a enrabiar-se- amb un orgull relligat a un materialisme molt plebeu, que fa una impressió d’una manca atronadora d’espiritualitat, de no anar més enllà de la panxa, el sexe i la butxaca.
Si a catalans d’arrel aquests trets ja resulten repel·lents (tríada potser digna d’una porquera) podem imaginar que més ho deu resultar als altres pobles del món.
La fama de “rabiosos” ve d’antic.
Al País Valencià en deien “rabuts” (que tenia sentit de fanàtic), en una cançoneta popular burlesca:
“Català rabut, fill de Barcelona,
no tens prou diners, per fer ballar la mona”.

El tarannà dominant de fons també influeix en la manera de parlar la llengua catalana, tant al Principat com al País Valencià i a les Illes. Molt sovint l’accent de la llengua parlada és massa plebeu i malsonant, ple de castellanades i brofegades. Es natural que això el faci desagradívol a les orelles de gent que, ja d’entrada, tenen prejudicis.
Un exemple d’aquesta caracteriologia:

Fins i tot un bandarra de primera com Casanova descrivia els valencians del s. XVIII com a “ànimes de bronze”:
“Poble espanyol, ets de plànyer!
En els mateixos béns que la natura t’ha prodigat, trobes la causa de la teva eterna misèria; la bellesa del teu país i les seves riqueses naturals són justament les causes de la teva indolència i de la teva incúria, igual que les mines de Mèxic i del Perú han nodrit el teu orgull i els teus prejudicis.
Heus ací una opinió que, a primer cop d’ull, semblarà paradoxa; és el lector qui l’ha de meditar i l’ha d’apreciar.
Qui dubta que Espanya ha de menester una regeneració que no ha d’ésser sinó el resultat d’una invasió estrangera, l’única que pot reanimar en el cor dels espanyols aquell fogar de patriotisme i d’emulació que perilla d’extingir-se totalment?
Si Espanya ha de reprendre el seu gloriós lloc en la gran família europea, ens fa molta feredat per ella que no sia a costa del més terrible daltabaix.
Sols el llamp pot despertar aquests esperits de bronze”
(“Història de ma vida”, de Giacomo Casanova [Jacques Casanova de Seingalt], 1725-1798, aventurer i gran bandarra venecià, parlant especialment de la decadència que veu a la ciutat de València, 1769).

Han fet de l’independentisme una mena de religió cívica laïca, amb aspectes d’idolatria ideològica.
Ja a la Guerra de Successió conten que hi havia prou miquelets que es deixaven morir “per l’Arxiduc”.
El nacionalisme català n’és una versió actualitzada.
Els patriotismes que triomfen van acompanyats d’una fe popular si fa no fa potent, que és el ciment més contundent perquè és sobrehumà. Com a la Catalunya imperial de l’Edat Mitjana.
Rellegim els nostres clàssics i tornem a la nostra caracteriologia no degenerada.
Torras i Bages ja s’ho va veure venir:
“Tenim, doncs, molta gent ocupada a treballar en l’element variable i transitori, on les formes externes i visibles, en el que en podríem dir el cos venerable de la pàtria; mes de treballar en son esperit pocs se’n recorden. Alabem la bona qualitat de la font i ens aprofitem de l’excel·lència de ses aigües; estimem els sentiments catalans potser superiors als dels altres homes; ponderem el caràcter que distingeix els fills d’aquesta terra; mes molts dels nostres miren amb indiferència i tal volta amb menyspreu el vell esperit català que tot això engendra, i no saben capir que el més necessari és fomentar la substància de la pàtria.
La nova generació catalana sap aprofitar els tresors; potser fins els malgasta; manifesta una generosa activitat, mes sa força de produir per ara és molt limitada, i en lloc d’augmentar-se, veiem cada dia minvar el sagrat dipòsit de la pàtria; havem de procurar no convertir la nostra regió en una societat de sols literats i artistes, que fóra gran afront per a la pràctica raça catalana.
Els caràcters s’emmotllen al figurí parisenc o madrileny el mateix que els vestits, i això arriba fins a la classe popular, sempre més aferrada a la tradició; i tot sovint pels carrers de Barcelona s’ou el rústic carreter cantar malagueñas al so de l’estepec de les xurriaques”
(“La tradició catalana”, cap. I, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, cofundador del catalanisme modern).

Anuncis

Trets i Estats Psíquics Favorables

TRETS I ESTATS PSÍQUICS FAVORABLES

CONGLOMERATS DE TRETS I VIRTUTS PER A VÈNCER

  • “Hem d’evitar sempre llançar les campanes al vol i el cofoisme poc contrastat. Ens hem de centrar a treballar tenaçment, aprendre, assajar noves vies, estudiar, equilibrar-nos, cercar. No hem de fer com moltes voltes hem fet que ens surten un parell de coses bé mig de casualitat i ja ens n’anem a celebrar-ho i, amb la ressaca, ja no recordem per on anàvem. No podem mai baixar la guàrdia perquè sovint som a la vora de l’abisme. Està bé refermar el desig de triomf, de treballar (més que no de lluitar: en primer lloc hem de lluitar contra les nostres pròpies insuficiències), de ganes, però defugint amb molt de compte tot triomfalisme, tota manca de sentit autocrític i qualsevol cofoisme rutinari i ingenu”.
  • “Quan som joves ens deixem bressolar per paraules boniques i promeses llampants, més tard, quan veiem que se les emporta el vent, pels fets de l’altri. I, si analitzem bé les coses, després, ni tan sols això: els fets poden ser bons i els resultats fatals. Sols l’estudi dels resultats de molts fets són fiables. Si realment madurem i volem guanyar, sols ens podem fiar realment dels resultats”.
  • “La bellesa de viure és fer del dolor una música policromada, rica i creativa. Un cant triomfal”.
  • “Res no pot aturar les persones amb una actitud mental correcta per atènyer les pròpies fites; res a la terra no pot ajudar aquells qui tenen una actitud mental equivocada” (W. W. Zieg).
  • “Tothom pot fer màgia, tothom pot assolir els seus objectius, si és capaç de pensar, si és capaç d’esperar, si és capaç de dejunar” (“Siddhartha”, de Hermann Hesse, 1877-1962, escriptor alemany).
  • “Si A és igual a èxit, llavors la fórmula és A igual a X més Y més Z. X és el treball. Y és el joc. Z és mantenir la boca tancada” (Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany, el major científic del s. XX).
  • “Ha assolit l’èxit qui ha treballat com pertocava, ha rigut a sovint, i ha estimat molt” (Elbert Green Hubbard, 1856-1915, periodista i escriptor satíric nordamericà).
  • “Si al ple encert aspires, uneix la utilitat al gaudi” (Tomás de Iriarte, 1750-1791, escriptor neoclàssic canari).
  • “Si ens llevem ben d’hora, ben d’hora, i treballen sense queixes ni excuses, aquest país serà imparable” (Josep Guardiola, jugador i entrenador de futbol del Barça).
  • “La literatura esotèrica sol avisar que una combinació de càrrega emocional i vívida imaginació estimula l’habilitat per atraure cap a la nostra existència allò que desitgem molt…En els experiments científics parapsicològics que la Universitat de Duke dugué a terme en els 50’, inclús quedà demostrat sense cap dubte que els factors d’èxit mès importants en la percepció extrasensorial eren: “entusiasme”, “elevat interès a produir conjetures precises, especialment al començament del dia” i “un sentiment general de confiada expectació” (“Les nou revelacions-Manual”, 1995, de James Redfield i Carol Adrienne, autors nordamericàs).
  • “NO ÉS FACIL
    No és fàcil demanar perdó quan hem fallat.
    No és fàcil admetre les nostres errades,
    ni tornar a començar
    quan “el nostre món” se’ns ha esfondrat.
    Tampoc no és fàcil ésser constant i considerat.
    Ni ho és tenir èxit i prosperitat,
    i ens hi envanim.
    No és fàcil dominar les nostres passions
    i les nostres debilitats.
    Res d’això no és fàcil;
    no obstant això,
    podem aconseguir-ho,
    perquè allò valuós,
    ve amb esforç
    i no anant pel camí fàcil” (No en consta l’autor).
    “Com tindre sort:
    1.      Pencar de valent.
    2.      Matinar
    3.      No rendir-se, cercar noves possibilitats.
    4.      Ser agraït.
    5.      Ser empàtic i amable” (No en consta l’autor).

LA SAVIESA, LA INTEL·LIGÈNCIA, EL SENTIT COMÚ DE L’ORDRE DE PRIORITATS

  • “Dir allò que és útil, front a allò que desitges perquè et resulta divertit.
    Es la diferència entre utilitat per vèncer i diversió per seguir vençut”.
  • “Saber quan i com esperar és el gran secret de l’èxit” (Joseph Marie de Maistre, 1753-1821, filòsof i diplomàtic francès).
  • “Quan puguis posar paraules a allò que sents te n’apropiaràs” (Call It Sleep, 1992, de Henry Roth, 1906-1995, escriptor de best-sellers juevohongarès nacionalitzat nordamericà).
  • “Sorprèn allò que la gent corrent pot fer quan actua sense nocions preconcebudes” (Charles Ketterina).
    “Un home savi es proporciona més oportunitats de les que se li presenten” (Francis Bacon, Baró de Verulam, 1561-1626, filòsof i polític anglès, precursor de l’empirisme).
  • “Escolta, fill meu, acull el meu advertiment,
    no refusis el consell que et donaré.
    Fica els peus en els grillons de la saviesa
    i el coll en el seu collar.
    Ajup l’esquena i carrega-te-la,
    no et neguitegis pels seus lligams.
    Acosta-t’hi amb tota l’ànima,
    amb totes les teves forces segueix els seus camins.
    Segueix-la i cerca-la, i se’t farà conèixer;
    i quan la tinguis, no la deixis escapar,
    que a la fi hi trobaràs el repòs
    i es convertirà en la teva felicitat.
    Els seus grillons se’t tornaran una ferma protecció,
    i el seu collar, un vestit esplèndid.
    Perquè porta al damunt un ornament d’or,
    i els seus lligams són un teixit de porpra.
    Tu ho portaràs com un vestit d’honor,
    t’ho cenyiràs com una corona de victòria” (Siràcida o Eclesiàstic, 6:23-31, llibre deuterocanònic).
  • “Per triomfar en la lluita de la vida hom ha de tenir o gran intel·ligència o un cor de pedra” (Màxim Gorki [Alexei Massimovitx Peixkov], 1868-1936, Moscou,  novel·lista rus).

AUTOCONEIXENÇA I CONÈIXER L’ENEMIC

  • “Coneix l’enemic i coneix-te tu mateix i en cent batalles no correràs mai el més mínim perill. Quan no conegues l’enemic, però et conegues a tu mateix, les probabilitats de victòria o de derrota són iguals. Si ignores alhora tot de l’enemic i de tu mateix, és segur que estàs en perill en cada batalla” (Sun Tzu, general xinès, ca. 500 a. C., a “L’art de la guerra”).
  • “El lloc de naixença de l’èxit per a cada persona rau en l’autoconeixença. L’autoconeixença farà ús de qualsevol cosa que li sia donada. Si els pensaments constructius són plantats, els resultats positius en seran el resultat….I des de l’única real llibertat una persona té en la tria dels pensaments amb què nodrirà la pròpia autoconeixená ell és totalment responsable pels resultats que obté” (Sidney Madwed).

L’AUTOCRÍTICA, L’APRENENTATGE

  • “Hem d’aprendre dels vencedors, extraure’n la cinquenaessència, comprendre-la i aplicar-nos-la”.
  • “Tot home que conec és superior a mi en algun sentit. En aquest sentit, aprenc d’ell” (Ralph Waldo Emerson, 1803-1882, polític i pensador nordamericà).
  • “Cap home ni cap dona poden valdre la pena fins que descobreixen que són uns ximplets. Com més ràpid ho descobresquen, tant millor, perquè tindran més temps i poder d’aprofitar-se d’haver-se’n adonat” (William Lamb Melbourne, 1779-1848, primer ministre anglès).
  • “Dubta sempre de tu mateix, fins que les dades no hi permetin ja dubtes” (Louis Pasteur, 1822-1895, químic i bacteriòleg francès, descobridor de la penicilina).
  • “Imita sempre la conducta dels guanyadors, si hi has perdut” (Dale Carnegie, 1888-1955, assagista nordamericà).
  • “L’home que treu una muntanya comença traient-ne petits còdols” (Proverbi xinès).
  • “Si hi ha una manera de fer-ho millor, troba-la” (Thomas Alva Edison, 1847-1931, inventor nordamericà).
  • “Es requereixen noves formes de pensar per a resoldre els problemes creats per les velles formes de pensar” “Si cerques resultats distints, no facis sempre el mateix” (Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany, el major científic del s. XX).

LA SENZILLESA HUMIL, LA SINCERITAT

  • “Sense humiltat i honestedat per reconèixer les coses tal com són, en primer lloc; i energia i rapidesa per aplicar les solucions encertades i pràctiques, mai no pot haver-hi victòria” “La humilitat és el camí al triomf i a la maduresa”.
  • “La senzillesa és una força que venç les astúcies” (Stendhal [Marie Henri Beyle], 1783-1842, escriptor francés del realisme psicològic).
  • “El secret de l’èxit és la sinceritat. Un camí que la pots imitar, ja ho tens fet” (Hyppolyte Jean Giraudoux, 1882-1944, escriptor francés).
  • “Glòria falsament assolida poc temps hi roman” (Mateo Alemán, 1547-1614, escriptor de la picaresca castellana).
  • “En allò que ens pertoqui ser en la vida, has de maldar per ser el millor, parò sense creure-t’ho mai” (Juan Manuel Fangio, cinc vegades campió mundial de F1).
  • “Algunes de les proeses més grans del món foren acomplertes per gent no prou llesta com per a saber que eren impossibles” (Autor Desconegut).

SABER COM TRACTAR I COMPRENDRE LA GENT AMB ESTIMA

  • “Omnia uincit Amor / L’Amor ho venç tot”  “Omnia vincit Amor; et nos cedamus Amori / L’amor ho conquesta tot; obrim pas a l’amor” (“Bucòliques”, X, 69, de Publi Virgili Maró, 70-19 ó 10 a. C., poeta llatí).
  • “Els indis guanyarem quan haguem guanyat el cor dels anglesos” (Mahatma Gandhi, 1869-1948, independentista i místic indi).
  • “El més important ingredient individual a la fórmula de l’èxit és conèixer com dur-se bé amb la gent” (Theodore Roosevelt, 1858-1919, el president més jove que han tingut els Estats Units –als 43 anys).
  • “Si hi ha un secret de l’èxit, resideix en la capacitat per a apreciar el punt de vista del proïsme i veure les coses des d’aquest punt de vista així com del propi” (Henry Ford, 1863-1947, gran industrial nordamericà).
  • “El cor és la clau del cel. És la gran força de l’univers, l’única força invencible i creadora” (Raoul Follereau). “La caritat que pot vèncer damunt de tot. I guarir-ho tot” (1947, Raoul Follereau). “Ni el poder ni els diners aconseguiran la victòria; sinó l’amor. L’amor, sense el qual res no és possible i per mitjà del qual res no és impossible” (1955, Raoul Follereau, 1903-1977, periodista, filàntrop i escriptor francès catòlic).
  • “L’home que es pot posar al lloc dels altres, que pot copsar el funcionament de la ment d’altri, no cal que es preocupi del futur” (Owen D. Young, 1874-1962, home de negocis i advocat nordamericà).
  • “Un organització preparada és aquella on els individus tenen el coneixement, l’habilitat, el desig i l’oportunitat de triomfar personalment en un camí que condueix a l’èxit de l’organització com a col·lectiu” (“Principle-centered Leadership” de Stephen R. Covey, *1932, de Utah, autor de best-sellers).

L’ENTUSIASME, L’ENERGIA

  • “Necessàriament, l’entusiasta sempre venç sobre l’apàtic. No és pas la força del braç, ni la virtut de les armes, sinó la força de l’ànima la que assoleix la victòria” (Johann Gottlieb Fichte, 1762-1814, filòsof romàntic alemany).
  • “Un home pot triomfar en gairebé qualsevol cosa on tingui dipositat un entusiasme il·limitat” (Charles Michael Schwab, 1862-1939, home de negocis nordamericà).
  • “He estudiat les vides de grans homes i de dones famoses, i he trobat que els homes i dones que atenyen el cim eren els qui feren el treball que tenien a mà amb tota l’energia i entusiasme que posseïen” (Harry S. Truman, 1884-1972, estadista nordamericà).
  • “Res que fos gran mai no ha pogut ser aconseguit sens entusiasme” (Ralph W. Emerson, 1803-1882, polític i pensador nordamericà).
  • “Per a tenir èxit, el primer de tot és ser amorós del treball que realitzes” (Germana Mary Lauretta Keney McDaniel, 1889-1925, EUA).
  • “El pessimisme mai no va guanyar cap batalla” (Dwight David “Ike” Eisenhower, 1890-1969, general en cap de les forces aliades i 34è President dels Estats Units).
  • “Quan li demanaven la raó del seu èxit, Mark Twain responia: “Ja vaig néixer entusiasmat!” (No en consta l’autor).

LA RAPIDESA, ELS REFLEXOS, L’AGILITAT EN LES DECISIONS

  • “Qui és flexible venç qui és rígid. Aquesta és la via i la virtut de l’aigua” (Lao-Tsè o Lao-Tzu, ca. 604-565  a. C.).
  • “El requisit de l’èxit és la promptitud en les decisions” (Francis Bacon, Baró de Verulam, 1561-1626, filòsof i polític anglès, precursor de l’empirisme).
  • “Ajornar una cosa és l’assassí natural de l’oportunitat” (Victor Kiam, 1926-2001, home de negocis nordamericà).
  • “Per triomfar, no n’hi ha prou amb preveure. És menester també saber improvisar” (Isaac Asimov, 1920–1992, escriptor de ciència-ficció i polígraf humanista russojueu).
  • “La promptitud és l’ànima dels negocis” (Lord Chesterfield [Philip Dormer Stanhope], 1694-1773, estadista i diplomàtic anglès).
  • “La imaginació és més important que el coneixement.   El coneixement és limitat. La imaginació envolta el món” (Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany, el major científic del s. XX).

EL CORATGE

  • “La gent radical té un enregistrament social del que es diu “resignació cristiana”, que simplement sol ser callar i aguantar. Però la resignació cristiana original, que copsà en Gandhi perquè no tenia gaires clergues massa aprop, no és simplement això, és denunciar els mals. Jesús es passà els tres anys públics denunciant el clergat corromput i la casta beata i per això l’assassinaren, és clar. Quan Jesús diu que posem l’altra galta no ho fa en un sentit de resignació sinó de desafiament psicològic, de fortalesa mental i de coratge digne i plenament autocontrolat. Això, si som capaços de fer-ho, derrota molt més l’enemic perquè el fa trontollar, el fa dubtar, divideix la seva consciència i a ell mateix. És, de fet, la mateixa victòria. Dissortadament, els beats conxorxats amb el poder donen a entendre que es tracta de simple resignació per als oprimits, i els radicalismes socials no tenen capacitat per a copsar-ho i sempre estan relligats com a rucs al cercle viciós de les reaccions primàries, de l’odi autodestructiu i de la violència suïcida i contraproduent. Tot just el que li va bé al poder”.
  • “Un home amb coratge fa una majoria” (Andrew Jackson, 1767-1845, 7è President dels Estats Units entre 1829-1837).
  • “Qualsevol cosa que facis, necessites coratge. Qualsevol cosa que decidiu, sempre algú dirà que aneu errat. Sempre hi ha entrebancs que sorgeixen i que us tempten a creure que els vostres crítics tenen raó. Planificar una decisió per actuar i seguir-la fins al final requeriex un bocí del mateix coratge que un soldat ha de menester. La pau té les pròpies victòries, però pren d’entre els homes i dones valentes per guanyar-les” (Ralph Waldo Emerson, 1803-1882, polític  i pensador nordamericà).
  • “Presència d’ànim i valor en l’adversitat, valen per a conquerir l’èxit més que un exèrcit” (John Dryden, 1631-1700, poeta, dramaturg i crític anglès).

EL TREBALL, L’ACCIÓ

  • “Si ens “enfrontem” a l’enemic podem acabar generant un problema pitjor (violència), però si el “superem” per via de l’excel·lència, hem vençut”.
  • “Labor omnia vincit / El treball ho venç tot” (“Les Geòrgiques”, de Publi Vergili Maró, 70-19 a. C., poeta gal·lo-italià en llengua llatina).
  • “Pren-te el teu temps per a deliberar; però quan el temps de l’acció és arribat, para de pensar i actua ja” (Andrew Jackson, 1767-1845).
  • “L’èxit pareix connectat a l’acció. Les persones exitoses sempre van amunt i avall. Cometen errades, no desisteixen” (Conrad Hilton, 1887-1979, hoteler nordamericà).
  • “El futur no és pas un regal, és una conquesta” (1958, Robert Kennedy).
  • “Els campions saben que l’èxit és inevitable, que no hi ha res com el fracàs, sinó sols la reacció consegüent. Saben que la millor manera de pronosticar el futur és crear-lo” (Michael J. Gelb, autor nordamericà innovador en pensament creatiu, aprenentatge ràpid i lideratge).
  • “L’únic lloc on èxit ve davant de treball és al diccionari” (Donald Kendall, president de la Pepsi-Cola, cap als anys 1960-70).

LA DISCIPLINA, LA PACIÈNCIA

  • “Una paciència infinida porta resultats immediats” (Wayne Dyer, *1940, autor de l’autoajuda, de Michigan).
  • “La disciplina és la part més important de l’èxit” (Truman Capote, 1925-1984, novel·lista nordamericà).
  • “Els obstacles són coses que una persona sols veu quan aparta els ulls de la meta” (Thomas Alva Edison, 1847-1931, inventor nordamericà).
  • “La vida sols és dada als que saben conquerir-la per etapes; no la prens a l’assalt. L’univers no pot ser violat” (Robert, comte D’Harcourt, 1881-1965, escriptor francès).
  • “Conree la qualitat de la paciència com la manca de còlera, i normalment hi tinc èxit” “La nostra ira, dominada, pot esdevenir una força capaç de moure el món” (Mahatma Gandhi, 1869-1948, independentista i místic indi).

LA CONSTÀNCIA, LA TENACITAT, LA PERSEVERANÇA, L’ESFORÇ, LA VOLUNTAT

  • “La persistència supera talents i parers sempre” (Aaron Brown, *1948, periodista nordamericà).
  • “L’èxit pareix ser de bon tros simple qüestió de perseverar des del lloc on uns altres ho han deixat córrer” (William Feather, autor i editor teatral nordamericà).
  • “Deixeu-me dir que el secret que m’ha dut a la meta: la meva fortalesa rau sols en la meva tenacitat” (Louis Pasteur, 1822-1895, químic i bacteriòleg francès, descobridor de la penicilina).
  • “Considera iguals el plaer, el patiment, el guany, la pèrdua, la victòria, la desfeta: consagra’t íntegrament a la batalla: defugiràs així l’error” (El conductor del carro al Bhagavad Guita 2:42, llibre sagrat hindú, l’Índia, ca. s.V-II a. C.).
  • “El secret de l’èxit és la constància en el propòsit” (Benjamin Isaac Disraeli, Comte de Beaconsfield, 1804-1881, estadista i escriptor juevoanglès).
  • “L’ambició és el camí cap a l’èxit; la tenacitat, el vehicle amb el que s’arriba” (Bill Eardley).
  • “Els guanyadors no abandonen mai i els qui abandonen no guanyen mai” (Anònim quebequès).
  • “Un guanyador mai no abandona i qui abandona mai no guanya” (Llei de Vernon).
  • “La victòria pertany als perseverants” (Napoleone Buonaparte, 1769-1821, militar cors esdevingut emperador francés).
  • “La nostra sort no es troba fora de nosaltres, sinó en nosaltres mateixos i en la nostra voluntat” (Julius Grosse, 1828-1902, escriptor alemany).
  • “El 90% de l’èxit consisteix senzillament a insistir” (Woody Allen, *1935,  cineasta i escriptor humorístic jueu  nordamericà).
  • “És a dir, en descuidar per manca d’esforç la mà dreta de la pràctica, s’apaga també amb ella la llum de la contemplació. Això és el que els passa als pastors que pasturen d’una manera brutal i inhumana, quan tenen a la mà el poder de castigar: se’ls apaguen de seguida els pensaments de contemplació de llur dreta, i llurs obres, privades de la contemplació, s’assequen” (“Discurs ascètic molt necessari i de gran utilitat”, de Nil l’Asceta, Egipte, s. IV o VI).

LA CONFIANÇA, LA PAU MENTAL

  • “Una ment turmentada pel dubte no es pot concentrar en el camí que porta a l’èxit” (Arthur Golden, *1956, escriptor nordamericà).
  • “Si adés pensau que podeu, o adés que no, normalment hi encerteu” (Henry Ford, 1863-1947, gran industrial nordamericà).
  • “Qualsevol que siau per natura, manteniu-vos-hi; no deserteu mai de la vostra línea de talent. Siau allò que la natura pensà per a vosaltres i triomfareu” (Sydney Smith, 1771-1845)
  • “Creu en tu mateix! Tin fe en la teva capacitat! Sense una confiança humil però raonable en els teus propis poders no pots reeixir ni ser feliç” (Norman Vincent Peale; 1898-1993, influent clergue protestant nordamericà).
  • “La confiança en si mateix és el primer secret de l’èxit” (Ralph Waldo Emerson, 1803-1882, polític i pensador nordamericà).
  • “Who thought he’d won
    The field as certain as a gun /
    Qui va pensar que guanyaria
    El camp (li és) tan segur com una arma” (James Butler, 1r Duc d’Ormonde, Hudibras, pt. I, cant III, l. 11)

LA GRANDESA, APUNTAR ALT

  • “Les expectatives altes són la clau per assolir-ho tot” (Sam Walton, 1918-1992, fundador nordamericà de Wal Mart).
  • “Si vols avançar un metre, has d’apuntar a l’infinit” (Joan Brossa, Barcelona, 1919-1998, innovador i imaginatiu poeta catalanista).
  • “Qui confia en Déu, el món és seu” (Refrany català).
  • “Posa alta la teva diana” (Lema).
  • “Jo no mesur pas l’èxit d’un home per l’altura on s’enfila, sinó per l’altura fins a la qual rebota quan toca fons” (George Smith Patton, 1885-1945, general nordamericà, important figura de la II Guerra Mundial).

LA MOTIVACIÓ, L’ACTITUD, EL CONVENCIMENT

  • “L’èxit és més actitud que no aptitud” (No en consta l’autor).
  • “Recorda sempre que la teva pròpia resolució de triomfar és més important que qualsevol altra cosa” (Abraham Lincoln, 1809-1865, 16è president EUA, republicà i antiesclavista).
  • “Els qui se solen prendre les coses de broma, per regla general solen ser vençuts per qui se les prenen seriosament” (Felipe Mórente).
  • “La clau per a un lideratge d’èxit avui en dia és la influència, no l’autoritat” (Kenneth Hartley Blanchard, *1939, autor nordamericà i expert en gestió).
  • “He sentit dir que el primer ingredient d’èxit –l’espurna més primerenca en la joventut somiadora – és això: somieu un gran somni.” (John A. Appleman).
  • “De l’obstacle amb què ensopeguem, fem-nos un motiu d’exercici, com el foc que s’empara de tot allò que cau dins una falla” (Marcus Aurelius Antoninus, 121-180, emperador romà filòsof).
  • “Un home d’èxit es un qui sap aixecar una base ferma amb les rajoles que uns altres li llancen” (Sidney Greenberg, *1938, atleta juevoquebequès).
  • “Al començament em feia nosa l’actitud de dubte dels espectadors que jo no volaria realment mai. Aquesta actitud em va moure més que cap altra cosa per a tenir-hi èxit” (Harriet Quimby, 1875-1912, 1ª aviadora nordamericana, tot just abans del seu vol a través del Canal anglès, 1912).
  • “L’home ben preparat per a la lluita ja ha aconseguit mig triomf” (Miguel de Cervantes Saavedra o Miquel Sirvent, 1547-1616, gran escriptor hispànic).
  • “Per trobar adeptes, un sistema utòpic ha de partir de premisses simples i elementals. D’ací tots aquests prejudicis que, malgrat tot, encarnen poderoses forces morals: que el mal pugui ser definitivament vençut, que la salvació depèn del triomf de certa religió per damunt les altres, que la pobresa pot ser foragitada del món, que la felicitat de tothom arribarà quan la tècnica hagi conquerit la terra o quan la idea liberal, democràtica, comunista o feixista haurà dominat les altres” (Hermann Alexander von Keyserling, 1880-1942 ó 1946, filòsof i científic alemany).
  • “Pensa en gran i els teus fets s’acreixeran.
    Pensa en petit i quedaràs arrere…
    Has de pensar bé per enlairar-te…
    La batalla de la vida no sempre és guanyada
    Pel més fort o pel més lleuger,
    Però tard o d’hora, el guanyador
    És qui creu poder-ho fer” (Rudyard Kipling, 1865-1936, escriptor angloindi).
  • “Retrata’t a tu mateix guanyant, de manera vívida, i aquesta voluntat per si sola contribueix inconmensurablemente a l’èxit” (Harry Emerson Fosdick, 1878-1969, clergue nordamericà).

MANCA D’ALTRES ALTERNATIVES

  • “La majoria de les persones que triomfen davant condicions aparentement impossibles són persones que simplement no saben com deixar-ho córrer” (Robert H. Schuller, *1926, tele-evangelista i escriptor religiós d’Iowa).

TÀCTIQUES

  • “Quan som joves ens deixem bressolar per paraules, més tard, quan veiem que se les emporta el vent, pels fets. Però si realment madurem i volem guanyar, sols ens podem fiar realment dels resultats” “Per encoratjar la gent no cal fer triomfalisme. No podem autoenganyar-nos perquè hem d’estar enganxats a la realitat per poder vèncer”.
  • “La manera més ràpida devers el triomf és semblar com si estiguessis jugant segons les regles d’algun altre, mentre tranquil.lament jugues en favor de tu mateix” (Michael Konda).
  • “El camí a l’excès condueix a la saviesa” (William Blake, 1757-1827, gravador, pintor i poeta anglés.).
  • “Per a obtenir èxit en el món, cal semblar boig i ser savi” (Lois de Secondat, Baró de Montesquiu, 1689-1755, escriptor i filòsof occitanoparlant).
  • “Tin una bona idea i serva-la al cap. Rau-hi i treballa-la fins que la col·loquis on toca” (Walt Disney, 1901-1966, gran creador nordamericà de dibuixos animats).
  • “Potser, el camí més directe per a conquerir la fama sia d’afirmar amb seguretat i pertinença i, per totes les maneres possibles, que l’has conquerida” (Giacomo Leopardi, 1798-1837, escriptor romàntic italià).
  • “Un bon líder dirigeix el camí cap al triomf i deixa que els seus seguidors facin servir llurs pròpies habilitats i coneixements per aconseguir-lo” (Carrie Ann T. Tajaran).
  • “Per a tenir èxit, mantin-te bronzejat, viu en un edifici elegant (ni que sia al soterrani), deixa’t caure per restaurants elegants (inclús si duus la beguda de casa) i si demaneu manllevat, manlleveu sense mirar prim” (Aristòtil Sócrates Onassis, 1906-1975, multimilionari grec, nat a Esmirna).
  • “Si voleu triomfar més aïna hauríeu d’obrir nous camins més que no fer via pels camins ja coneguts dels èxits acceptats” (John D. Rockefeller, Jr., 1839-1937, multimilionari filàntrop).
  • “La meva fórmula per a triomfar? Lleva’t d’hora, treballa fins a tard, troba petroli” (Jean Paul Getty, 1892-1976, financer i industrial nordamericà del petroli).
  • “Si no pots donar-li un cop, arregla-ho perquè se’l donin entre ells” (George Carlin, *1937, comediant i actor novaiorquès).
  • “Imiteu sempre el comportament dels guanyadors, si heu perdut” (George Meredith, 1828-1909, novel·lista i poeta anglès).
  • “Recorda que els arguments simples són arguments guanyadors, els arguments enrevessats són pastilles per dormir de paper” (Alex Kozinski).
  • “L’únic mitjà de sortir guanyant una discussió és evitar-la.
    Demostra respecte per les opinions alienes.
    Mai no diguis al proïsme que va errat.
    Si tu l’erres, admet-ho ràpidament i amb entusiasme.
    Comença una conversa de manera amistosa.
    Aconsegueix que l’altra persona digui “Sí” immediatament.
    Deixa que el teu interlocutor sia qui parli més.
    Deixa que l’altra persona cregui que la idea és d’ella.
    Tracta de veure honradament les coses des del punt de mira d’altri.
    Mostra simpatia per les idees i desitjos de l’altri.
    Apel·la als motius més nobles.
    Dramatitza les teves idees.
    Llança desafiaments” (Courses / Cursos de Dale Carnegie, 1888-1955, assagista nordamericà).
  • “El mecanisme subtil pel qual es projecta el pensament positiu cap als altres per vèncer-los i per aconseguir allò que hom desitja més ha estat àmpliament demostrat en la capacitat “imposar” els seus pensaments en la ment de l’adversari d’una manera tan poderosa que aquest es vegi obligat a rebre’ls i a ser-ne influït” (“El poder del pensament positiu”, de Gilbert Oakley).

Gandhi, el Major Independentista de la Història: Fe i Força contra l’Opressió

GANDHI, EL MAJOR INDEPENDENTISTA DE LA HISTÒRIA: FE I FORÇA CONTRA L’OPRESSIÓ

Mohandas Karamchand Mahatma -ànima gran- Gandhi (1869-1948), advocat i independentista noviolent indi, fou la figura central de la independència de l’Índia del colonialisme europeu. El combat del seu moviment aconseguí, amb mètodes noviolents, la independència (i l’alliçonament) de 300 milions d’indis front a l’Imperi més poderòs de l’època, el britànic.
Gandhi és un exemple de la força de la fe i de la noviolència, de la voluntat de cercar, ara i ací, la justícia de les benaurances, de l’adoració mística i espiritual. Més enllà dels esquemes sectaris i d’egoismes enquistats dins les religions que exporten més llur depredadora civilització que no pas la Justícia del Regne de Déu en la Terra, d’integrismes religiosos que són abans colonials (abans espanyols…) que cristians i, per tant, no poden realment ser cristians sinó eines de manipulació i dominació.
Escoltem les paraules de l’independentista Mahatma Gandhi:

“D’un mal pot sorgir un bé, però això depèn de Déu, no de l’home; l’home ha de saber solament que el mal ve del mal, igual que el bé s’explica pel bé. La lliçó que cal treure de la tragèdia de la bomba atòmica no és que ens deslliurarem de la seva amenaça sols fabricant noves bombes més destructives encara. La humanitat no pot alliberar-se de la violència més que per mitjà de la noviolència”.

GANDHI I L’OPRESSIÓ NACIONAL

“Sempre ha estat un misteri per a mi que l’home pugui sentir-se honorat per la humiliació del seu proisme” (quan veié una colla d’indígenes obligats a caminar per sota, a fi de cedir la voravia als forasters).
“Hi ha tanta falsia perquè tothom exigeix rectitud sense sotmetre’s a la menor disciplina”.
“…La nostra ira, dominada, pot esdevenir una força capaç de moure el món”.
“L’alegria rau en el combat, l’esforç, el patiment que suposa la lluita, i no pas en la mateixa victòria”.
“Una nació capaç de sacrificis sense límit és capaç d’enlairar-se fins a altures il·limitades. Com més pur sia el sacrifici, més veloç el progrés”
“El meu patriotisme no és res si no és compatible amb el major benestar de la humanitat, sempre i sens excepció”.
“El dia que l’Índia renunciï a la por, podrem dir que té la força necessària per a lluitar. No cal usar armes…el guerrer de debò no és pas qui mor matant, sinó qui ha après a viure morint”.
“Serà l’evidència del poder espiritual de l’Índia sols si ens neguem a una posició de força, malgrat que la tinguem…Això ben poc té a veure amb el “perdó” que el ratolí ofereix al gat!”.
“La interdependència és i hauria de ser l’ideal, tant com la independència…”
“De moment sols la nostra feblesa ens aparta de la violència. Si comprenguéssim que, malgrat la violència, és la força moral la que governa l’univers, ens ensinistraríem en la noviolència amb una fe completa en les il·limitades possibilitats que ofereix”.
“Si jo tingués cap influència sobre els boys-scouts i d’altres colles, declararia obligatori de cantar melodies nacionals en totes les assemblees. La música té un efecte elèctric. Dissortadamet, no ha pas arribat a ser nacionalitzada”.
“La noviolència (“Ahimsa”) és la força més formidable que té la humanitat al seu abast. És encara més poderosa que la més potent arma de destrucció ideada per l’enginy humà”.
“Perdre la individualitat pròpia i esdevenir un simple engranatge d’una màquina és impropi de la dignitat humana”
“No sóc pas un visionari. Pretenc ser un idealista pràctic. La noviolència, en el seu estat pràctic, vol dir patiment conscient. No pas dòcil submissió a la voluntat del pervers”.

GANDHI I LA SEVA FE

“Crist és la font més rica de força espiritual que hom pot conèixer. Ell és el més noble de qui vulgui donar-ho tot sense demanar res. El Crist no pertany pas sols al cristianisme (institucional), sinó al món sencer”.
“Crec en Déu no pas com a una teoria, sinó com un fet més real encara que la vida mateixa”.
“La veritat és Déu i Déu és veritat”.
“Si mantenim atenta l’oïda, Déu ens parlarà en la nostra pròpia llengua, qualsevol que sia”.
“Qui confia en Déu deixa de témer els homes…si nosaltres tenim cura de l’avui, Déu en tindrà del demà”.
“La covardia no és senyal de fe en Déu”.
“Un poeta digué que el camí a Déu és per a valents…L’atmosfera actual està tan curulla de verí que ens neguem a recollir la saviesa dels antics…L’amor sosté el món. Davallar és fàcil, no pas enlairar-se. Com que la majoria som indisciplinats, la nostra experiència diària rau a insultar-nos i barallar-nos sota qualsevol pretext”.
“La fe és una funció del cor i ha de ser mantinguda per la raó. La una i l’altra no es desdiuen pas, com molts creuen. Com més intensa és la fe, més aguda és la raó. Quan la fe es torna cega, mor”
“Quan admir la bellesa d’una posta de sol o de lluna, la meva ànima curulla d’adoració al Creador”.
“Déu respon les pregàries a la seva manera, no pas a la nostra” “La meva major arma és la pregària muda” “La pregària és la primera i l’última lliçó per a aprendre el noble i brau art de sacrificar l’ésser en els variats senders de la vida” “Orar no és pas demanar. És un neguit de l’ànima. És el reconeixement diari de la pròpia feblesa. Per a pregar és millor tenir un cor sense paraules que no pas paraules sense cor”.

GANDHI I LA SEVA ESPIRITUALITAT

“La força no prové de la capacitat física, sinó d’una voluntat indomable”.
“L’Home ha de triar entre aquestes dues vies: cap amunt o cap avall. Però per la bèstia que duu adins, optarà mès sovint per la d’avall, sobretot quan li és bellament presentada. L’home capitula sovint quan el pecat li és presentat amb un revestiment de virtut”.
“La vida és superior a qualsevol art. I, més encara, l’home qui atansa sa vida a la perfecció és el major artista. Perquè, ¿què és l’art sens el fonament d’una vida noble?”.
“L’Il·luminat ens digué que si comprenem la buidor del món material…Llavors hi haurà tresors de Dalt, i pau que supera qualsevol enteniment i una felicitat que ens ha estat sempre del tot estranya”.
“Qui no actua, cau; qui sols desisteix del guardó, s’enlaira”.
“L’amor és la força més subtil i penetrant”.
“Cada volta que l’egoisme ens empaiti…recordem la cara de l’home més pobre i desemparat que mai hàgim vist i demanem-nos si el beneficia allò que volem encetar”.
“L’Ahimsa (=la noviolència) és ferida per tot pensament indigne, per la pressa desmesurada, la mentida, la malícia…També quan retenim allò que l’altri més n’ha de menester”.
“El poder de les multituds és el gaudi del tímid. El valent d’esperit frueix del combat en solitud”.
“L’home qui tem la força bruta no ha arribat a conèixer-se a ell mateix”.
“L’impossible s’esdevé contínuament possible”.
“Mantinc que la ment humana i la societat no es troben dividits en compartiments estantissos anomenats “social”, “polític” i “religiós”: cadascun d’aquests se n’endinsa en els altres”.
“Per veure cara a cara l’esperit de a veritat universal que tot ho penetra, hem de ser capaços d’estimar la més vil criatura com a nosaltres mateixos…Puc afirmar sens el menor dubte, i malgrat això amb total humilitat, que els qui diuen que la religió no té cap relació amb la política, no saben què vol dir re-ligió”
“De què val la fe si no ve traduïda en acció?”.
“Si volem transmetre un missatge a Occident, que sia el de l’amor i de la veritat. No m’adreç a la vostra ment. Vull captar el vostre cor. Assolireu la sencera conquesta de l’Occident no pas amb la venjança per haver estat explotats, sinó per l’autèntica comprensió”.
“La noviolència triomfa sols quan hom té autèntica fe en Déu”.
“Una fe vertadera en la noviolència és impossible sense una real fe en Déu. Un noviolent no pot fer res sens el poder i la gràcia de Déu: no tindrà el lleu de morir sense ira, sense por, ni ànsia de venjança. Un tal coratge prové del convenciment que Déu sojorna al cor de tots nosaltres, i que no deu haver-hi por davant de Déu…El coneixement de l’omnipresència divina implica també respecte per la vida de l’oponent…calmar al fúria de l’home quan la bèstia que té adins s’empara de la seva persona”
“La veritat cal que sia repetida mentre hi hagi homes que no hi creuen”.

La Tradició Democràtica Catalana

LA TRADICIÓ DEMOCRÀTICA CATALANA

L’ORIGEN

Catalunya, el primer Parlament medieval de l’Europa continental (abans hi ha l’islandès, però el català és quasi 50 anys abans que l’anglès, el qual, prengué un nom català o occità -Parliament- per designar-lo, ja que Aquitània en aquella època tenia el mateix rei que Anglaterra), un tret que convindria reivindicar molt més cara a la nostra projecció internacional i al nostre autoconvenciment col·lectiiu.  El parlamentarisme medieval, com explicava Pau Casals a l’ONU, nasqué a Catalunya, a Toluges, a la vora de Perpinyà, gràcies al cristianisme pacifista de “les Treves de Déu” de l’Abat Oliba

“La democràcia no és apresa al parlament, sinó en casa; ser demòcrata no és pas una actitud política, és una actitud davant la vida” (Montserrat Roig, 1947-1991, escriptora catalana).

L’EDAT DAURADA

“Les gents de Catalunya e d’Aragó viuen pus alts de cor, e així mateix, encara han ab ells (amb llurs prínceps) aquest avantatge: que cascun pot parlar ab ells aitant com se meta en cor que parlar-hi vulla; e aitantes hores ell escoltarà graciosament, e pus graciosa li respondrà…E d’altra part (dits prínceps), que cavalquen tots dies per les ciutats, viles e llocs, e es mostren a llurs pobles. E si un bon hom o fembra pobra los crida: -¡Senyor, mercè! -, que tiraran la regna, e oir-los han, e els daran tantost consell a llur necessitat”

“Catalunya ha comunament pus ric poble que negú poble que jo sàpia ne haja vist de neguna província, si bé les gents del món la major part los fan pobres. Ver és que Catalunya no ha aquelles grans riqueses de moneda de certs hòmens senyalats, com ha en altres terres; mas la comunitat del poble és lo pus benenant que poble del món, e aquí viuen mills (millor) e pus ordenadament en llur alberg amb llurs mullers e ab llurs fills, que poble al món sia” (Crònica, 1325-1332, Ramon Muntaner, 1265-1336, gran cronista i militar pancatalà).
“…és sobiranament profitosa a la cosa pública, ço és que, cert temps de l’any, cascun fos request de proposar en certs llocs de la comunitat les millors coses que sabés per profit del comú, car més veen molts que pocs. E moltes coses posa Déu en lo cor d’un simple hom que no les posa en lo cor dels majors; e despuis los regents principals, vist què dien los altres” (Fra Francesc Eiximenis, ca.1330-1409, escriptor best-seller i franciscà català).

“Açò apar per lo dit de sant Gregori, secundo Moralium, capitulo X, qui diu: Quod omnes homines natura equales genuit; e vol dir: “que natura tots los hòmens féu eguals quant en si era”, car primerament no havien senyoria fins que ells mateixs s’eligiren senyor per llur protecció e bon estament, al qual donaren aital juredicció si mateixs com se volgueren” (“Dotzè del Crestià”, 1384, 12ª part de la 1ª Enciclopèdia catalana, de Francesc Eiximenis, ca.1330-1409, monjo franciscà).
“Qual poble és en lo món que sia així franc de franqueses e llibertats ni que sia així liberal com vosaltres?” (Rei Martí I l’Humà o l’Eclesiàstic, Girona 1356 – Barcelona 1410, adreçant-se als catalans).

COMENCEN ELS PROBLEMES

“…a gran inducció de la dita reina e altres dessús dits, atorgà de fer donació perpetual al dit infant En Ferrando, de les viles de Xàtiva, que ara és ciutat, d’Algesira, de Murvedre, de Maella, de Borriana e de Castelló, e per tots los dits llocs tramès sos missatgers especials…”  “…e d’açò hagueren recorriment a la ciutat de València que els n’ajudàs, com en altra manera se tenim tots per perduts” “…e tota l’altra gent de la ciutat anassen al reial del senyor rei e que morís tota persona que s’hi atrobàs de casa del dit senyor, sinó tan solament lo senyor rei, e la reina, e l’infant don Ferrando” “− Anem, que pus que són fetes les ordinacions, jo m’ho aventuraré de dir, que no hi planyeré la mia vida; e si em mata lo senyor rei, morré per lleialtat. E així, pus que jo maventur de dir-ho, bé us podets vosaltres aventurar d’anar-hi−.” “En Guillem de Vinatea proposà e dix, que aitals donacions faés ne consentís, com havia, car allò no volia àls dir sinó tolre e separar lo regne de València de la corona d’Aragó, car separats les viles e llocs tan apropiats, com aquells eren, de la ciutat de València, València no seria res; per què ells no consentien en les dites donacions, ans hi contradirien; e que es meravellaven fort d’ell e de son consell que en tal punt los posassen davant, car posaven-los en punt d’ésser traïdors” “E lo senyor rei respòs: − Reina, reina! El nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor e nós a ells com a bons vassals e companyons” (“Crònica de Pere el Cerimoniós”, 1342-1385, memòries del rei Pere III “el del Punyalet”, 1319-1387, monarca de la Corona catalano-aragonesa).
“…qui hi havia nom Gonçalbo, lo qual, segons que damunt havem ecitat, lo jorn que es mogué l’avalot en la ciutat, aquell vespre lo dit Gonçalbo ab quatre-cents hòmens de sos sequaces venc ballar ab trompes e ab tabals al nostre reial, e, volguéssem o no, haguem a ballar ab ell nós e la reina…” (La revolta de la Unió, a la “Crònica de Pere el Cerimoniós”, 1342-1385, memòries del rei Pere III “el del Punyalet”, 1319-1387, monarca de la Corona catalano-aragonesa).
“Vindran los lleons de Castella i et xuclaran la sang” (St. Vicent Ferrer, 1350-1419).
“Fanno questi regni d’Aragona, Catalogna e Valenza professione di esser liberissimi e di governarsi come una ben regolata repubblica, perche astringono e obbligano il re alle leggi colle quali si modera assai l’autorità sua” (Paolo Tiepolo, ambaixador de la República de Venècia davant Felip II de Castella, 1563)

L’ESCOMESA DE L’IMPERIALISME DELS REIS CASTELLANS

1625: Pere Joan Porcar, al seu Dietari: Els “malaventurats, i molls, i temerosos, i amedrentats valencians” (Porcar) hi claudiquen: més càrregues fiscals per “oprimir el poble” i tot per nodrir guerres de religió remotes. Desmantellament total de qualsevol força rectora del regne teòricament sobirà: L’aristocràcia valenciana queda definitivament liquidada a Montsó com a força rectora valenciana amb un gest melodràmatic de despotisme reial per atènyer uns impost exhorbitants per a la guerra: “Aquí yace un reino entero…” dirà un epigrama anònim “que ixqué el dia que fón vençut el Estament Militar”.
“Tot maldat i mal govern del rei jove” (1627, Pere Joan Porcar, en parlar contra el rei Felipe IV al “Dietari de les coses evengudes en la Ciutat i Regne de València”).
“Pocos catalanes salen a servir a su magestad, contentándose de vivir en la oçiosidad de su tierra, en la qual su mayor interès pende de las cassas de la Deputaçión y de la ciudad, con que cessa la dependencia de su soberano señor […], reduçiendo el señorío a sólo protección y sus libertades a república” (Memorial del comte d’Oñate a Felip IV de Castella amb motiu de la Cort general de 1632).
“El primer negocio, y el mayor, es allanar Cataluña” (Comte-Duc D’Olivares [Gaspar de Guzmán y Pimentel Ribera y Velasco de Tovar] , 1587-1645, aristòcrata romano-castellà d’ascendència jueva, vàlid de Felipe IV de Castella).
“Els homes van fer els reis, i no pas els reis els homes” (1641, Pau Clarís i Casademunt, 1586-1641, canonge de la Seu d’Urgell i President de la Generalitat pel braç eclesiàstic).
“Desperteu-vos, desperteu-vos catalans adormits…no sepulteu vostra honra, vostres lleis i la llibertat de vostra amada Pàtria en la negra obscuritat d’una pèrpetua, deplorable esclavitud” (“Despertador de Catalunya”, pamflet imprès per la Generalitat, 1713).
“Los castellanos quieren quitarnos aún la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo género humano” (1763, Gregori Maians i Siscar, 1699-1781, erudit, historiador, lingüista i polígraf valencià, d’Oliva, la Safor).
(Castella) “se contentó en envidiar a Aragón la libertad ayudando a quitársela” (Antoni de Puigblanch, liberal català de les Corts de Cadis, va morir exiliat a Londres).

SEGLE XIX

“Ciento cuarenta y tres son los catalanes arcabuceados como perros, sin sentencia legal, sin formación de causa siquiera, sin haberles dado tiempo para despedirse de sus familias […]. Pero también son muchos centenares los que, juzgados por la misma legislación, han sido conducidos, unos a Filipinas, otros a Islas Canarias, otros a provincias del interior” (1851, Discurs del general Joan Prim i Prats, 1814-1870, general i polític català progressista assassinat al “Congreso de los Diputados”).
“La República té sobre la monarquia l’avantatge que porta la racionalitat i no l’absurditat” (Francesc Pi i Margall, 1821-1901, President de la 1ª República espanyola, únic català que ha governat –molt breument- a Madrid).

SEGLE XX

“La conducta de Castilla hacia Cataluña ha sido la de los conquistadores hacia los países conquistados” (Enric Prat de la Riba i Sarrà, 1879-1917, polític catalanista, President de la Mancomunitat).
(Els catalans són) “los judíos de España” (Pio Caro Baroja, 1872-1956, escriptor i metge guipuscoà, membre de la generació del 98).
“Lo más importante de todo es que Cataluña haya sido conquistada por la fuerza de las armas. Con este simple hecho, quizá para siempre haya desaparecido el problema del separatismo catalán. (…) Este separatismo catalán no es ahora la primera vez que se ha planteado de manera violenta. (…) Y nunca la respuesta a estos levantamientos de Cataluña fue tan contundente como ahora lo ha sido” (Diari nazi
«Rostocker Anzeiger», 1939).
“Le he prometido en el lecho de muerte a mi padre que nunca se rompería España. Y te recuerdo que soy jefe de las fuerzas armadas”  (“Avui”, 8-1-04, Juan Carlos I a Pilar Rahola en rebre-la com a diputada d’ERC).

LA TRADICIÓ DEMOCRÀTICA CATALANA

“No presento el estado político de las Cortes de Aragón por modelo perfecto de una Constitución, lo presento para mostrar al mundo hasta qué grado de libertad llegaron las provincias de aquella Corona, qual no había gozado ninguna nación” (Antoni de Capmany, memòria preparatòria de les Corts de Cadis, 1809).
“Gràcies al renaixement català, als molts escriptors que han popularitzat l’excel·lència de la constitució civil i social de Catalunya, avui dia ningú no ignora que la nostra terra fou la més lliure del món, com digué aquell bon rei” (“La tradició catalana”, cap. I, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, bisbe cofundador del catalanisme modern).
“La ordenación constitucional de Cataluña alcanzó en el siglo XIV una modernidad que asombra y un sentido de respeto a la libertad humana que bien podemos anhelar en el siglo XX” (Francisco Elías de Tejada, «Historia del pensamiento político catalán», pàg. 54, 1963). “Es que las libertades eran tan catalanas, tan entrañadas en al alma colectiva, tan peculiares, que solamente las gentes de Cataluña podían entenderlas y guardarlas” (pàg. 63).

DEMOCRÀCIA SOBIRANA PER A CATALUNYA

“A les unitats polítiques (més ben dit, dinàstiques) sembla que els ha arribat l’hora de desaparèixer en mancar autoritat efectiva a les dites dinasties; estem de retorn a les veritables unitats, que són les nacionalistes, les fetes no solament per gent d’una mateixa raça sinó d’interessos i necessitats comunes” (Antoni Gaudí i Cornet, 1852-1926, geni de l’arquitectura mundial, cristià i independentista català).
“Són els humans els qui decideixen les fronteres i, en principi, amb el sistema democràtic, si els humans es posen d’acord majoritàriament, poden canviar-les, moure-les, afegir-ne o suprimir-ne. Tota la història de la humanitat és una mostra permanent de mal·leabilitat de les fornteres. Si passéssim a velocitat acelerada els mapes politics del món ens marejaríem de veure com les fronteres van, vénen, tornen, giren, neixen, moren, ballen” (Joan-Lluís Lluís, escriptor català, 1963).
“L’emancipació nacional de Catalunya és factible a curt termini, i la seva legitimitat és avalada tant pels principis bàsics de la democràcia com pel dret internacional i la mateixa normativa constituent de la Unió Europea” (Hèctor López Bofill, 1973, Doctor en dret constitucional).
“Bascos i Catalans tenen el dret d´intentar assolir la seva independència perquè…les fronteres no són necessàriament eternes. En els darrers anys s´ha demostrat que, construccions polítiques nacionals més petites tendeixen a ser més democràtiques i pròsperes” (“The Wall Street Journal”).

LA LLENGUA DEMOCRÀTICA

“El català no és ni ha estat mai una llengua d’imposició: mai cap dictadura no ha imposat el català” (“Llengua i comunicació, cent raons per viure en català”, de Joan Tudela).
“Monolingüisme, colonialisme i intolerància estan íntimament relacionats” (“Pau i interculturalitat”,
p.50, de Raimon Panikkar i Alemany, 1918-2010, filòsof i teòleg indicatalà).
“Un idioma és un dialecte amb un exèrcit” (Max Weinreich, 1894-1969, sociolingüista jídix, de Letònia).
“N´hi ha gent que no vol que s’escrigui, es parli o es pensi en català, són els mateixos que no volen que es parli, s’escrigui o es pensi” (Antonio Fraguas Forges, *1943, dibuixant humorístic progressista foraster).

EPÍLEG

El nivell pragmàtic-material és molt i massa característic dels catalans, però aquest nivell és només un segon nivell en els països avançats (protestants i jueu), on el raonament de primer nivell és, per tradició, prou més “espiritual”, el qual factor és com l’acer o l’or dels raonaments. Els catalans manquen d’aquest primer nivell, prioritari i que en els països lliures i avançats elimina automàticament els raonaments dels segon nivell o els readapta. Per això Holanda, Islàndia o Finlàndia són països lliures, realment cultes i avançats, democràtics, etc., mentre Catalunya és una esclava plena d’immigrants sense integrar, endollats, okupes “anti-tot” i un llarg etcètera. Perquè, si ens cenyim a allò pràctic-material i immediat, sense substrat espiritual, el que fan tota eixa colla és també molt pràctic i “material”. Catalunya, or-i-flama, té les barres de la passió pel benestar, per la bona vida, però la discòrdia civil, la repressió i l’espoli li ve tot seguit, perquè l’atreu fatalment. Perquè la riquesa segura és la fonamentada sobre Déu i no pas sobre el pragmantisme materialista, l’orgull i l’ambició.

L’Església catalana ha estat i és molt més patriòtica del que mereixien els catalans

L’Església catalana ha estat i és molt més patriòtica del que mereixien els catalans

L’Església catòlica catalana sempre ha estat patriòtica, des de les Treves de Déu de l’Abat Oliba (origen del parlamentarisme català) fins als Segadors i la Guerra de Successió, resistència antifranquista i ara també.

  • Catalunya nasqué per Croades contra la invasió musulmana.
  • El creador del parlamentarisme català fou l’Abat Oliba amb les Treves de Déu a Toluges (Rosselló)

  • Les grans victòries medievals foren fruit abans de les pregàries i benaurances dels cristians catalans que dels almogàvers.
    Els catalans conqueriren Mallorques i València en lluita contra una secta violenta, opressiva i destructiva: l’Islam.
  • El primer normalitzador de la llengua catalana fou un frare i místic, Ramon Llull.

  • A la Guerra dels Segadors hi hagueren bisbes que, davant els abusos de la soldadesca castellana, feren crides a la resistència:
    “En defensa de la Sancta Fè Catholica y la República si estan en gràcia de Déu”
    (Clergue català planteja gairebé com a una guerra santa les lleves de la Generalitat contra la invasió hispànica de la tardor del 1640 i promet la vida eterna a qui mori per la pàtria contra els soldaders del rei que profanen també esglésies).
    En aquesta guerra bona part dels caps, el mateix Pau Clarís, eren clergues que defensaven el poble dels abusos de la soldadesca d’ocupació.

  • El catalanisme modern fou engegat per Torras i Bages com a alternativa a les guerres civils entre carlins i liberals. Una altra alternativa pacifista per al rucam que es matava per dèspotes forasters.
    Es a dir, el catalanisme modern també prové de l’Església.
  • Quan als temps (principis del s. XX) de Solidaritat Catalana l’Església catalana es fa “massa catalanista”, els provocadors desvien les ires populars contra la lleva obligatòria contra un boc expiatori, un cap de turc: és la Setmana Tràgica, un progrom cristianòfob.
  • A la Guerra dels 3 anys els incontrolats (FAI+delinqüents comuns) assassinen sense judici previ un 40% del clergat catòlic i uns 20.000 catòlics pel simple fet de ser “beatos”.

  • Repressió franquista contra el clergat català: deportacions a l’Espanya profunda, prohibició del català a les homilies, etc…
    Encara així el clergat català es manté fidel a la llengua i al país (cosa que no podem dir per exemple del clergat valencià, que majoritàriament no s’hi manté).
    Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, s’ha d’exiliar per oposar-se a la “Croada” dels bisbes espanyols, morirà a Suïssa.
    Escarré, exiliat durant el franquisme, d’abat de Montserrat a “abat de Catalunya”

El cristianisme per a Catalunya ha fet allò essencial: parir-la i defensar-la

  • El catalanam li ha estat sumament desagraït, d’ací us vénen totes les vostres desgràcies, que no han pas acabat encara.
  • La ingratitud és extremadament lletja, perversa, verinosa i repulsiva i capaç d’arruïnar famílies, amistats i un país sencer.
  • L’Església Catòlica Catalana ha estat molt fidel a Catalunya.
    Segurament més fidel a Catalunya que a Déu, i potser per això li han sortit tants cristianòfobs i ingrats.

— Enllaços —

Arrels

ARRELS

AMOR AL QUE TENIM APROP FRONT A COSMOPOLITISMES INFATUATS
“Perque la soca més s’enfila,
com més endins pot arrelar” (“La Balanguera”, Himne de Mallorca).
“Una cosa és ser universal i una altra que t´universalitzin” (Jesús Quintero, “El loco de la Colina”).
“Desconfieu sempre dels qui es posen a estimar allò més allunyat sens haver après a estimar allò que els queia més a prop, dels qui per volar més alt deixen sense calor el niu. Sols quan hom és sublim en allò petit ho és en allò gran, i si sublimes són les ales que salven els espais, més ho són les que, arreplegades i amoroses, donen calor a la fillada, que sens eixa calor peririen” (Jacinto Benavente, 1866-1954, dramaturg foraster).
“…no pots pas ficar-te a contribuir en eixa comunitat mundial més ampla ni prendre part en les lluites morals internacionals i alhora acceptar que en ta pròpia casa existeix una situació que et nega ta pròpia identitat com a parlant de gal•lès i la vàlua dels segles que et precedeixen” (Del gal•lesista Ned Thomas).

RESISTÈNCIA I ÈTICA
“Hauríem de penedir-nos en aquesta generació, no tant de les males accions de la gent perversa, sinó de l’astorador silenci de la bona gent” (Martin Luther King).
“Les coses mortes poden ser arrossegades pel corrent; sols quelcom viu pot anar contra corrent” “La sensibilitat no és pas un defecte, però n’és la seva especialització, és a dir, la falta de sensibilitat per a una altra cosa” (Gilbert Keith Chesterton, 1874-1936, escriptor i humorista catòlic anglès).
“Perpetuale infamia e depressione de li malvagi uomini d’Italia che commendano lo volgare altrui e lo loro proprio dispregiano / Infàmia i depressió perpètua als malvats homes d’Itàlia que aprecien el vulgar d’altri i menyspreen el propi d’ells” (Convivio, cap. XI, 1304-1307, de Dante Alighieri).
“Les llengües no viuen ni moren. Simplement, són utilitzades o ho deixen d’esser. A diferència de la mort, la desuetud és un procés reversible” (G. Chandra Pande, “Vie et mort des langues”, dins “Diogene”, París, 1965).

AUTOODI
“…acaben desitjant la mort total d’un idioma al qual no han pogut o no han volgut ésser fidels” (Esyllt T. Lawrence, en parlar dels gal•lesos anglitzats).
“L’autoodi amaga sempre una lluita subterrània entre els sentiments d’admiració i els de rebuig. La pitjor manifestació d’autoodi és l’enamorament del botxí” (Toni Mollà, “El Punt-P.V”, 5-7-98)
“Un presoner assolia l’estadi final d’ajustament a la situació del camp quan arribava a canviar la seva personalitat fins al punt d’acceptar les valors de la GESTAPO·  (Bruno Bettelheim, Individual and Mass Behavior in Extreme Situations).
“El pitjor enemic d’un discriminat és ell mateix. Cal aprofitar el refús per a fer-se més fort i lluitar” (Eduard Romero, ambaixador nord-americà a Madrid, a “La Vanguardia”, 16-7-98).
“Un poble deixa de ser analfabet quan aprèn a llegir i escriure… la pròpia història” (Paulo Freire).

COLONIALISME I EXTERMINI CULTURAL
«Exterminar una raça no radica tan sols a anorrear sa gent. Sobretot es tracta de fer malbé la seva autoestima, de convèncer-los que, tot allò que són, és sobrer en la faç de la terra, que la seua cultura i el seu poble són inútils» (Johnny Depp, fill adoptiu de Marlon Brando).
“L’extermini d’una llengua vol dir també l’extermini de la cultura de la qual la llengua és l’expressió” (M. Sanchis Guarner).
“Monolingüisme, colonialisme i intolerància estan íntimament relacionats” (“Pau i interculturalitat”, p.50, de Raimon Panikkar).
“Ells ens ensenyaren la por, per ells les nostres flors es marciren. A fi que llur flor visqués, danyaren i devoraren la nostra…” (Cròniques indigenistes sobre la conquesta castellana d’Ameríndia, s. XVI).
“Assolida l’alienació del sotmès per mitjà (bàsicament) de la coerció física, la tasca del colonitzador es concreta a mantenir aquest estat d’alienació i a convertir-lo en el seu (nou) estat “natural”; per això la colonització vol dir sempre la falsificació de la història, o fins i tot la seva anatemització” (Heinz Dietrich, Emancipació i identitat d’Amèrica Llatina: 1492-1992).

PENSAMENT COLONITZAT
“Ni l’hebreu, ni l’àrab, ni el copte, ni el siriac, ni tan sols el xinés em semblen tan difícils d’entendre com el llenguatge del renegat” (William Shenstone, poeta anglés).
“El pensament que ha cedit a la colonització és aquell que, capturat, accepta la destrucció en lloc de rebel.lar-se i combatre-la, i es resigna a transmetre, com si fossin d’elaboració propia, i sense sospesar-les críticament, totes aquelles raons que segrega el cervell de l’ocupa” (Manuel de Pedrolo, Cròniques colonials, 1982).
“(Els indis acastellanats)… han renunciat als vestits i llengües indígenes i ja ni s’hi tenen: són de classe mitjana i es consideren “guatemalencs”. Aquesta minoria… es consideren superiors, de millor sang, i tenen els indis com una casta d’animals. Els mestissos miren de no semblar indígenes, no volen ni sentir-ne parlar… l’opressió cultural que tracta de desfer els nostres costums a fi que entre nosaltres no hi hagi cohesió i acabem dividits, s’aguditza en èpoques de dictadura militar… ” (“Me llamo Rigoberta Menxú”, de la líder maia i Premi Nóbel de la Pau, sobre la repressió criolla contra els indis).
“El gran mal de l’home no rau en la pobresa ni en l’explotació psíquica, sinó en la pèrdua de singularitat humana sota l’imperi del consumisme” (Pier Pablo Passolini, director de cinema italià, s. XX).
“Perdre la individualitat pròpia i esdevenir un simple engranatge d’una màquina, és impropi de la dignitat humana” (Mahatma Gandhi, cap independentista no-violent i devot).
“La decepció més corrent és no escollir o no poder ser un mateix, però la forma més profunda de decepció és escollir ser un altre abans que un mateix” (Søren Aabye Kierkegaard, 1813-1855, filòsof, teòleg i escriptor existencialista protestant danès).

EL CONDUCTISME DE MASSES O DICTADURA MEDIÀTICA
“Dissuadits de pensar, educats en desigs que ens vénen imposats i que són idèntics als del veí, som el producte d’un llarg procés evolutiu dirigit a reprimir l’obsoleta i molesta intel·ligència” (“L’elogi de l’imbecil”, de Pino Aprile, publicista i escriptor italià).
“…els poders establerts, tendeixen al control, unificació i explotació psíquica de llurs súbdits” (“Moral i Nova Cultura”, Xavier Rubert de Ventós, filòsof català).
“La nova estratègia militar passarà per regular, controlar i manipular els mitjans de comunicació”. (Alvin Toffler, 1928, assagista científic USA).
“…la visió del món, inventada pel Partit (per l’espanyolització, per ex.) es guanyava amb gran èxit la gent incapaç de copsar-la. Feia acceptar les violacions més paleses de la realitat car ningú no arribava a comprendre l’enormitat que els era exigida, ni s’interessava prou per la cosa pública com per a adonar-se del que s’hi esdevenia” (“1984”, novel•la futurista d’en George Orwell sobre les possibilitats de control i explotació psíquica de al població pels Estats).

Qui no declari la independència que no cobri

Nit de Cinema a l’Universitat Catalana d’Estiu a Prada

S’acabava de projectar la peli “És quan dormo que hi veig clar”

S’enceneren les llums al final i….efectivament: La majoria estava clapant. Alguns fins i tot amb els peus còmodament arrepenjats al damunt la respatllera de la butaca del davant.

Pagaula d’Stone!

Dins del recinte de la Universitat em topà una vesprada amb en Bertrana, amb qui muntàrem el sarau del Palau de la Música “Pro-comitè Olímpic de Catalunya l’any 1991”.

  • -Com va això Bertrana?
  • -Calla Frank… estic estigmatitzat!! Em contestà amb cara preocupada. Estava a punt  o acabava d’entrar a ERC.
  • -Mira et donaré una idea -li vaig dir- Digues als teus companys de partit que, per guanyar la confiança i el vot dels catalans, facin una cosa molt simple encara que sorpresiva i aparentment difícil: Que ingressin la paga mensual oficial a una Caixa i que prometin no tocar ni un cèntim fins el dia que Catalunya sigui Independent que sembla que és la fita i el motiu d’existir d’aquest Partit donat que les altres agrupacions polítiques catalanes juguen a un altre equip en aquest tema.

Tu mateix ets l’exemple de la no-impossible materialització d’aquesta idea: Treballes 40 hores a la setmana per guanyar-te la vida i dorms 8 hores diàries. La resta del temps el dediques a la tasca feixuga de lluitar pel País, no?

Cada mes es publicaríen als diaris la xifra creixent de diners que anirien quedant en dipòsit a la Caixa.
Veuríes com la gent diría: “Aquestos sí que són honestos. Només cobraran si el projecte i la promesa es fan realitat.” Exactament com fas tu i tothom quan monta una Empresa. Si no funciona, no cobras i si funciona, reps el premi econòmic que t’has honradament guanyat. Res de romanticismes.

Treuríeu Majoría Absoluta a les properes eleccions!!

Més tard aquesta idea la vaig publicar a una Revista de la qual no recordo el nom.

Si no es fa així (què esperem…que ens furtin la idea els americans?) tindrà raó aquell pagès indignat quan  em deia: Em vendrè els terrenys i invertirè els calers en polítics  i funcionaris. Avui en dia el que dóna més són els totxos i el ciment armat!

———————————————-

FRANK DUBÉ


Cristianisme i ideologies polítiques

LES RAONS DEL DESASTRE

1.-EXTREMISME IDEOLÒGIC I GUERRACIVILISME A L’ESTAT ESPANYOL

Els enfrontaments entre extrems són una constant de l’Estat espanyol durant els dos darrers segles.
Sovint les esquerres han tirat les culpes a l’Església Catòlica, i, en el cas espanyol, no els falta pas bona part de raó, si bé hi carreguen massa les tintes fins a derivar en guerres (anti)religioses com la del 1936-39.
Cal entendre també que l’Oligarquia utilitza i sobretot ha utilitzat l’Església Catòlica com a criada pròpia i para-raig de les ires del populatxo. Es un boc expiatori fàcil per al ressentiment popular també per la seva doctrina sexual i la seva actitud –normalment- pro-Establishment.

* Una mica d’Història:

L’Església Catòlica espanyola ha estat molt relligada al poder polític, més que en altres regnes. Venia d’una llarga tradició de despotisme i croada. En part per la lluita contra l’Islam, que era un credo alhora militar i religiós.
També perquè, en descobrir i ocupar Amèrica i extraure’n els metalls preciosos, passà a tindre un pes aclaparador dins el món catòlic i s’esdevingué l’espasa en les guerres de la Contrareforma.
Al 1518 el rei-emperador castellà tragué del Papa la facultat de nomenar bisbes, de manera que es posaren les bases per a un cesaropapisme o nacionalcatolicisme perillosament integrista al servei del Cèsar hispànic (herodianisme o cesaropapisme), que perdurà durant segles, a base d’Inquisició.
L’origen de tot plegat és l’enfocament legalista i de Poder amb què l’Església Catòlica oficial ha funcionat des de fa molts segles, com una còpia aigualida de l’Islam, quan el cristianisme primitiu no era pas tan ritual i extern.
Això ha provocat una reacció per l’esquerra, amarada de cristianofòbia, enrabiada.
Quan al 1936 començà la Guerra Civil, la FAI i els incontrolats es dedicaren a cremar un munt de temples i a afusellar capellans i catòlics: el 40% del clergat catòlic i uns 20.000 catòlics.
Una autèntica croada anti-religiosa.

Això fou fatal per a la República i sens dubte aquest caos contribuí en la neutralitat de les democràcies occidentals i facilità encara més l’ajut per part de les dictadures nazifeixistes.

* Guerracivilisme i binarisme absurd:

Seguim veient avui dia aquesta mentalitat bàrbara i guerracivilista, que, en comptes de cercar els propis interessos en positiu i inclusivament, per acords de convivència, i millorar a través de l’autocrítica, avantposa l’odi i fer enrabiar l’oponent, tot creant dos bàndols, irreconciliables i que es duen la contrària en tot, per un esquema “bons-dolents” en blanc i negre, amb ideologies estereotipades, sense matisos i plenes de malentesos i prejudicis (i dels quals esquemes si algú se n’ix rep de valent a dues bandes):

Així:

-La dreta ha de ser obligatòriament: catòlica, antiIslam, antiavortament, centralista, monolingüista, antiGLBT, patriarcal, antiecologista, pronuclear, anti-bici, taurina, etc.
-L’esquerra: anticlerical, multicultural, pro-avortament, federalista, plurilingüista, proGLBT, matriarcal, ecologista, antinuclear, pro-bici, antitaurina, etc.
En aquesta tria, en general, l’esquerra tria la part més feble o més aparentment novella, adés per adhesió sentimental adés perquè és reactiva: si la dreta (que és la primera que piula) diu blanc, l’esquerra tendeix a dir negre (de vegades sense pensar-s’ho amb més calma).
Ocupa l’espai que la dreta no ocupa, perquè la dreta ocupa allò que ja té interessos creats i organització forta prèvia.
Però allò que tria l’esquerra pot ser en realitat menys popular, menys arrelat socialment, a causa de la desorganització típica de l’esquerra, de la ignorància general, la manca de mass mèdia i d’especialistes objectius.
També perquè ataca idees bàsiques del mateix poble treballador: família, identitat nacional, religió, diners.

I, en canvi, l’esquerra sols insisteix en el sexe, que en la pràctica vol dir poca estabilitat sexual-familiar i davallada demogràfica. El pansexualisme generalitzat és palès que duu a la inestabilitat i la disgregació social.
Això fa que la dreta i els catòlics es posin encara més a la defensiva i considerin encara més tòxica i perillosa eixa “folla-esquerra moderna”
La mentalitat “ad fotendum” i ben poc autocrítica dels uns i dels altres, la falta de qualitat democràtica, el caràcter massa legalista i dependent del Poder de la pràctica religiosa catòlica…fa que es creï un brou de cultiu “guerracivilista”, radicalitzat, ofensiu i no gens dialogant, que, certament, és perillós per al futur del mateix poble en general.

O els dos bàndols s’autocritiquen de debò i canvien o tindrem una nova guerra civil i…o la islamització i, per descomptat, la fi dels drets democràtics.

2.-ODI POLÍTIC, DECADÈNCIA I AUTOCRÍTICA

* Classes altes, classes baixes

Una persona honesta i treballadora es guanya bé la vida quasi sempre, perquè genera confiança.
En canvi, una persona problemàtica, mandrosa, irresponsable…difícilment el voldran emprar.

Les persones honestes i treballadores, ordenades, acaben normalment ascendint en l’escala social mentre que les contràries hi davallen.
Almenys en països occidentals on l’economia funcioni passablement.
(Naturalment que molts altres tenen padrins i influències, però això no invalida allò exposat adés).
I ha estat ben comú que la gent que ascendeix socialment sigui cristiana practicant. La moral cristiana tendeix a l’ordre, a no malbaratar i a dur una vida treballadora i regulada, tot plegat fa diners.
I al revés: una moral hedonista acaba enfonsant molta gent.
Com diria l’apòstol:
“La fi dels quals serà la perdició, el déu d’ells és el ventre, i la glòria en llurs íntimes vergonyes, perquè només pensen en tot allò terrenal” (Lletra de l’apòstol Pau als Filipencs 3:19 ; ca. 61-62 d.C.).

Com a la faula de la formiga i la cigala, la cigala pot envejar la formiga, però és la formiga la que té la raó perquè s’ho ha guanyat treballant.
Pot desitjar igualitarismes socialistes, però sovint va esbiaixada. La gent és diversa: uns volen guanyar diners i uns altres xalar i mandrejar.
Poden tindre malícia i enrabiar-se contra els “beatos”, però aquest solen ser les formiguetes ordenades i treballadores.

* Pobles dominants, pobles dominats

Igualment passa en els pobles dits oprimits o nacions sense Estat, l’opressió dels quals sol ser, sobretot, un problema endogen de desorganització i decadència:

Desenganyem-nos i no somiem rotllos: estem on estem perquè som com som.
Tenim el govern que ens mereixem i/o el que necessitem per tal de despavilar. I el canviarem no per la violència -on duem les de perdre- ni amb manifestacions, sinó millorant nosaltres, el poble. Sense fanatismes, sense extremismes, sense sectarismes excloents.
En altres paraules:
“No hi ha al món ni opressors ni oprimits. Hi ha els qui es deixen oprimir i els qui no ho toleren” (Kamal Attatürk, pare de la república turca).

*El poder sempre cerca bocs expiatoris per escudejar-se

El Poder sovint utilitza el cristianisme com a boc expiatori, igual que en el passat utilitzà l’antisemitisme. El cas de la Setmana Tràgica o Lerroux en són exemples clars.

A la Setmana Tràgica la protesta era contra les lleves a la guerra d’Africa i acabaren cremant temples (precisament, i no és pas casualitat, en un moment àlgid de catalanisme de l’Església catalana) de la mateixa manera que quan a l’Edat Mitjana protestaven contra les caresties i els nobles acaparadors de queviures desviaven la frustració popular cap a assalts de calls jueus.
Una de les raons que hi hagi botiflers és la mala llet i cristianofòbia de certa plebs, enemics de les bones maneres i del respecte. D’aquesta pleballa cristianòfoba en tenim un bon grapat.
En veure l’enrabiament i falta de sentit autocrític de la pleballa, la gent amb més seny prefereix l’ordre, la tranquil·litat i la lògica.

* El quid: massa odi i poca millora

Els pobles o classes oprimides sovint ho són perquè han estat poc autocrítiques per a millorar, han reaccionat duent la contrària i amb ira, amb enveja i odi, abans que millorar ells mateixos.

Es el penediment cristià una forma prou enèrgica d’autocrítica i de projectes de millora i la gent que no l’accepta, perd el tren de millorar vitalment en general, inclús laboralment.
En raonar segons esquemes binaris simplistes, mecanicistes, ortopèdics, maniqueus, escleròtics, sloganistes, rutinaris, i creure’s més del que en realitat són fan optar per l’enfrontament i odi de classes o nacional (en el qual es troben en evident inferioritat) solen guanyar-se contundents derrotes i dramàtiques repressions històriques.
Més valdria intentar organitzar-se millor i ser constructius al màxim, passa a passa.
Això ho fan els països protestants, amarats durant segles de lectura bíblica (i a la nostra Edat Mitjana, plena de frares preicadors), però no a l’Estat espanyol on la Bíblia estigué prohibida per al poble des dels Reis Catòlics fins a Ferran VII.

3.-CRISTIANISME I IDEOLOGIES POLÍTIQUES

*Dretes i nacionalcatolicisme

Ni el nacionalcatolicisme és cristianisme, ni la cristianofòbia és democràtica.
Quan la dreta manipula amb nacionalcatolicisme, l’esquerra sol caure en el seu parany i es fa cristianòfoba: Els vots al PP pagats amb opressió contra cristians.

En principi el cristianisme té fortes referències de justicia social. Els profetes i els apòstols són socialitzants, Jesucrist no tenia diners ni sostre durant els tres anys de vida pública.
Podríem dir que la Bíblia és socialment progressista (especialment per al seu temps) i moralment conservadora (avantposa l’estabilitat familiar i la demografia i sanitat nacionals). I això cau com una bomba a l’esquerra escopetera del dogma.
La Bíblia també diu que el qui s’ajusta a justicia segons Déu (temes socials, sexuals, de culte…: en tot en general) és beneït per Déu. Els països cristians solen ser els de major benestar socio-econòmic i estabilitat democràtica.

*Pansexualisme, demografia i neo-esquerra dogmàtica

Quan un país s’instal·la en el relatiu benestar econòmic, la pràctica religiosa sol davallar perquè davalla també la moral tradicional.

En una situació de relatiu benestar econòmic els esquerrans poden acabar fixant-se quasi més en temes sexuals (dels quals la dreta, en principi, no solia ocupar-se) que en temes socio-polítics, per a ells els temes de “llibertat sexual” són tan o més importants que els de justicia social (ja que els representants de l’esquerra no solen ser classe obrera, sinó funcionariat i classe mitja-alta, de fet la classe obrera sol votar socialdemocracia, no la “nova esquerra”).

Sovint els nous esquerrans acaben per ser molt dogmàtics quant a qüestions sexuals i sexistes, precisament en un sentit totalment oposat al que diu l’Església majoritària, la Catòlica, que té un caràcter moralment conservador (actitud que té base bíblica però en la qual ha insistit obsessivament i exagerada durant els pontificats de Wojtyla i Ratzinger).

*L’esquerra s’autoderrota en la dinàmica electoral

Hi ha una dinàmica malaltissa entre una dreta catòlica esbiaixada i obsessiva en temes sexuals i una esquerra dogmàtica i pansexualista.
Això pot espantar els cristians progressistes corrents i sol indignar i radicalitzar els catòlics de dretes.
Fins i tot pot dur prou cristians progressistes a no votar esquerra.
Els de la “nova (?) esquerra” estan pendents de si un cristià diu alguna paraula políticament incorrecta, però davant els genocidis dels Règims comunistes (que són ateus) i islamistes callen. On queda la proporció?
Al capdavall als països islàmics, feixistes i comunistes no toleren drets per als qui pensen distint A les democràcies de països cristians tolerem Islam, comunisme i feixisme.
L’esquerra és sorda a moltes realitats. Oposa binàriament llibertat sexual a família. O titlla tot cristianisme com a nacionalcatolicisme. Primitivisme de dinamiters.

Les 2/3 parts de l’electorat són cristians, per als quals la creença pot ser més o menys important però que en general s’hi identifiquen. Quan algun partit ataca la creença frontalment, amb mostres de menyspreu, cristianofòbia, amenaces, propostes pansexualistes, això fa que especialmente els catòlics tradicionals es planten en contra.
Potser més de la meitat de catòlics a l’Estat espanyol podríem dir que són de dretes. Això vol dir més d’un terç dels electors: aproximadament són els qui monolíticament voten PP.

La cristianofòbia és també una eina electoral per afavorir la dreta espanyolista: espantar el vot majoritari (que és de cristians) des d’un suposat progressisme cristianòfob per tal que els cristians despolititzats votin dreta. Es un espantall en el qual col·laboren, per ignorància, doctrinarisme o estupidesa, prou ateus progres.
Si les esquerres no moderen llur cristianofòbia i propostes antiheteropatriarcals (imposició de la ideología de gènere d’una manera aberrant i dictatorial), difícilment podran guanyar mai unes eleccions, ja que arriben poc a l’electorat catòlic, i especialment als catòlics de dretes, sector que ara és controlat prou monolíticament pel PP.
“Jo sols sé que no sé res”, deia el savi Sócrates.
En canvi els progres cristianòfobs dirien:
“Jo sols sé que ho sé tot (i més que tu)”.
Si les dretes espanyoles, en lloc de ser farisaiques, fossin cristianes, serien demòcrates.
Si les esquerres, en compte de ser cristianòfobes, fossin cristianes, tindrien lògica i guanyarien les eleccions.

* Esquerra postissa i minvant a tot Europa

El proletariat autòcton espanyol vota sobretot PSOE, la “nova esquerra” és cosa de jovent i capes mitjanes urbanes.
A França bona part del proletariat autòcton, abandonat per una esquerra multiculti i de gènere que li parla en un llenguatge sofisticat, dogmàtic i irreal, vota LePen, mireu-ne els percentatges:

La nova esquerra es preocupa més per temes amb aura intel·lectualoide i d’”alliberament sexual” que per temes pròpiament obrers.
Es mobilitzaren, per ex., histèricament, contra el bus transfòbic i no han mobilitzat en canvi davant la buidada de la caixa de Pensions ni el rescat bancari del PP, molt més perillòs globalment per a tota la població.
Com volen guanyar així unes eleccions? Realment volen guanyar-les o fan comèdia?

Les actuals esquerres han convertit la política en un reality-show de sexologia i antinatalisme.
Liberals i progres també deixen la defensa dels cristians perseguits o la denúncia de la cristianofòba per a la ultradreta. Li deixen els votants en safata. Després tot seran plors i ais i uis si l’extrema dreta puja, com està pujant a tot arreu.
Es l’esquerra que va de moderneta la que alimenta l’extrema dreta en pixar fora de test.
Tenim uns sindicats subvencionats i uns partits d’esquerra també molt envescats

Que actuïn així ve a demostrar que el PP no podria fer totes les sagineries que fa a la població sense la “tolerància” còmplice de l’esquerra.

Els líders, la burocràcia i els observatoris oficials de l’esquerra ni volen canviar ni accepten crítiques a una política que els minoritza i que dóna ales a les extremes dretes. Imposen l’ortopèdic pensament Políticament Correcte a estil de les narracions d’Orwell amb un fanatisme inquisitorial.
L’esquerra és poc alliberadora perquè és poc objectiva i no malda per ser realista: viu de sentiments i d’instints.

– EPÍLEG

Quan era adolescent em deixava guiar per les declaracions i paraules; una dècada després pels fets, els actes de la gent.
Finalment, ara, dues dècades més tard, sols em semblen realment orientatius els resultats dels fets.

Llengües i Subdesplegament

LA LLENGUA CASTELLANA: VIA I FINS I TOT EINA DE SUBDESENVOLUPAMENT SOCIAL, POLÍTIC, ECONÒMIC I FINS I TOT MORAL I ÈTIC

Aquest assaig no és de cap de les maneres un atac contra cap llengua ni grup sinó contra la ideologia que entén la llengua com a arma de genocidi, d’imposició tirànica i d’anorreament psicològic i nacional.

1.-La segona llengua per als catalans no deu ser el castellà, ha de ser l’anglès:

Obligar els nens catalans (autòctons o fills d´immigrants) a estudiar llengua i literatura castellanes a les escoles catalanes, significa limitar-los en el seu desenvolupament humà i professional futur, ja que, si tenim el català com a idioma nacional de comunicació interna, per què havíem menester del castellà?; i a Europa el castellà és un idioma residual (en el sentit que no s´hi parla). Els nens han d´aprendre idiomes a l´escola, però idiomes que, en el futur, els puguin ser d´utilitat. La castellana, no és una llengua d´utilitat en el context internacional en el qual es troba encabida Catalunya: Europa. El castellà no és una llengua de masses al continent europeu, que és el tros de planeta on els catalans tenim el nostre àmbit de relació més immediat. En les escoles catalanes s´haurien d´ensenyar dues llengües de gran validesa per al desenvolupament humà i econòmic dels catalans, si tenim en compte el nostre context europeu: l´anglès, com a idioma més internacional; i l´alemany, que és la llengua franca del centre d´Europa, la més parlada a la Unió Europea, l´idioma del món germànic amb el qual els catalans haurem d´enfortir relacions, sobretot de caire industrial i econòmic. Un cop eliminades o deixades com a optatives les assignatures de llengua i literatura espanyoles (o de literatura i llengua francesa a la Catalunya Nord) dels plans d´estudis catalans, podrem introduir-hi algunes hores lectives d´anglès i d´alemany, autèntica inversió de futur per als joves catalans.

El castellà no és cap idioma universal perquè:
1) L’ignora més del 90% de la població mundial.
2) L’ignora el 95 % de la població dels països desenvolupats, que es on es remenen les cireres, i
3) Perquè la influència del castellà en l’economia i la ciència mundial es menyspreable (a l’inrevés que el francès o l’alemany per exemple, que encara es mantenen amb una certa dignitat). Això és fàcil de veure a Internet, on fins i tot el portuguès va per davant del castellà, on per cada pàgina en castellà -5ª llengua més usada a Internet- sobre un tema en trobes centenars en anglès, i on el català, tot i ser una llengua assetjada, modesta i en greu perill ocupa un molt distingit lloc tretzè quant a nombre de webs i un dinovè quant a nombre de pàgines.
Efectivament, aprendre anglès és una prioritat, és més, és una absoluta necessitat ara mateix i en el futur ja no cal ni dir-ho, però el castellà, per anar pel món, no serveix gaire. Una altra cosa és que t’entabanin amb deliris de grandesa, que és el que fan els mèdia espanyols, sempre tan pinxos, però la veritat és que, com a eina de comunicació, el castellà no té la importància derivada del nombre d’hispanoparlants (3ª llengua mundial). I no es tracta que el català competesca amb el castellà, sinó que els catalans dediquin llurs esforços a aprendre el que de veritat els interessa i no a perdre el temps amb idiomes, que, a més d’estar al servei d’una política d’anihilació -brutal i indigna- de la cultura pròpia indígena, no solament no els fan cap servei d’ordre pràctic, sinó que a més drenen recursos humans i econòmics que estarien molt millor aprofitats a protegir el que de debò és seu. Hi ha un exemple excel·lent, que és el dels flamencs de Bèlgica. Tots saben el seu idioma i l’anglès, i no s’encaparren ni 5 minuts per si no saben francès, i sovint, si els parles en francès, se’n fumen olímpicament de tu. Tant de bo en prenguèssim exemple.
Els pares castellanoparlants residents a Catalunya han d´oblidar-se d´absurds sentimentalismes lingüístics i triar allò que és millor per al desplegament professional futur de llurs fills i filles, i que no passa per l´aprenentatge del castellà (així ho han cregut, amb raó, la immensa majoria d´habitants de Califòrnia, que en juny de 1998, en referèndum popular, votaren a favor de la Proposició 227, en la qual s´establia l´ensenyament íntegrament en anglès en les escoles californianes, eliminant d´aquesta manera la imposició lingüística del castellà); i que sí que passa per la coneixença del català, l´anglès i l´alemany. Des de finals dels 80 els hispans als USA han optat per deixar els plans d’estudi bilingües i optar per la integració en anglès com a via de sortir de la marginalitat (els barris hispanos dels Estats Units tenen la trista fama de ser els barris més arrasats).

En el darrer llibre de Samuel P. Huntington hi ha una taula amb els referèndums d’aquest tipus. A banda del de Califòrnia, hi són esmentats el d’Arizona l’any 2000 que posà fi a l’educació bilingüe (63% a favor), i el de Massachusets, l’any 2002 amb el mateix resultat (68% a favor). D’ençà 1980 als USA s’han celebrat dotze referèndums sobre l’oficialitat de l’anglès i l’educació bilingüe en tres municipis i quatre estats. En tots, excepte en un (Colorado el 2002, sols amb el suport del 44) s’aprovà la proposta a favor de l’anglès o en contra de l’educació bilingüe. També a Massachussets, i fins a vint estats i poblacions dels USA que d’ençà l’any 80 han dit NO a l’educació bilingüe anglès-espanyol. I això comptant amb el vots dels inmmigrants hispans que volen integrar-se el més aviat possible. “És veritat que hi ha un problema d’orgull. Molts hispans s’avergonyeixen de llur idioma. L’espanyol és la llengua dels pobres. Només et discriminen si te’n deixes. El pitjor enemic d’un discriminat és ell mateix.. És menester d’aprofitar el rebuig per fer-se més fort i lluitar” (Edward Romero, ambaixador d’Estats Units a Madrid, a La Vanguardia, 16·7·98). Lluitar, caldria entendre, per parlar una llengua que vehiculi una ètica molt més digna que no la del totalitari, glotòfag i genocida castellà i que les cultures mafiosetes catòlico-mediterrànies en general.
Un conegut meu, ciutadà nordamericà de família multilingüe (dos avis italians, avi alemanyòfon, àvia francòfona, muller hispana) em comentava que la percepció que els anglosaxons tenien dels hispans era com la que prou catalans tenen dels forasters (i fins i tot la tenen prou forasters de si mateixos com a col·lectivitat, no ens enganyem: ho he sentit dir a ells mateixos) o com la que bona part de la població tenen dels gitans o dels estrangers, però fins i tot més encara: que tenen llurs barris arrasats per la desestructuració social crònica, per la marginació i falta de valors (els famosos líders negres com King o Malcolm X intentaren canviar-ho amb regeneració moral, els hispans fins ara no han donat líders tan famosos ni rellevants). Els mateixos hispans que als ’80 demanaven bilingüisme escolar, avui dia hi han renunciat gairebé en massa a causa que l’idioma és una de les vies per reproduir la cultura, tics i valors de la marginació. O sia, que als Estats Units sí perceben el castellà com a via de reproducció del subdesplegament social.

2) On hi ha castellà hi ha pobresa, injusticia i sovint violència:

Allà on hom parla anglès, alemany, basc o català gairebé sempre l’economia rutlla bé. On es parla castellà o àrab no. Per què? Perquè les llengües són vehicle de cultures definides, d’idiosincràsia i n’hi ha de millor organitzades o de pitjor qualitat ètica que no permeten una confiança entre la gent, ja que estan massa corrompudes ideològicament. Marx deia que “la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant”. La classe dominant hispànica és despòtica, no gens respectuosa amb els pobles conquerits i manca de valors ètiques sòlides. Això mateix és el que transmet ideològicament als seus súbdits amb el que ells mateixos denominen “españolización”.
Un país on regna la corrupció i on les relacions interpersonals no es basen sobre bases d’una certa ètica o serietat, no pot rutllar bé.
On s’estudia la Bíblia el país funciona, on es persegueix hi ha despotismes, misèria.

Tot plegat són dades “macro” (macrosociològiques i macroeconòmiques) que no poden ser de cap manera simples “coincidències”, ni poden enganyar perquè són globals i contundents. Una societat depèn del que s’alimenta, i les llengües en són vehicle: de la corrupció despòtica o de la llibertat honesta.
Una de les explicacions de Max Weber a “Ètica del Protestantisme”, un clàssic molt documentat, és que, mentre per als calvinistes l’Església no és la que decideix ni jutja sinó Déu, per als catòlics és l’Església (i un tirà, el Papa). Això té infinitat de conseqüències polítiques, socials i psicològiques en la vida dels pobles catòlics i dels calvinistes. Per ex., dins les esglésies protestants hi ha hagut sempre més llibertat de consciència que la que han permès els “bisbes” catòlics. Això ha tingut també moltes conseqüències que fan distintes les democràcies sòlides del Nord de les imitacions: les bananeres-escombraries del sud.
La “cultura” catòlica i especialment l’espanyola és la de la dessídia, la rutina, el mandarinisme, els apadrinaments, la màfia… és una religió prou “externa”, de xou teatral, del poder político-religiós (hispanopapisme, cesarisme) i no pas de consciència com el calvinisme, interior, potser la més espiritual.

Que segons les llengües i les creences, les societats polítiques i econòmiques tinguin uns trets comuns ha de ser per alguna raó: els catalans tenim una major tendència al diàleg, a una major estructuració social més eficient i justa, a causa d’una tradició molt menys brutalment antidemocràtica que Castella/ Espanya, i també un sentit del treball, mentre que la recerca del tresor (des de l’encomienda a la loteria nacional -tercer Estat del món que més gasta en loteries) ha estat sempre la fita promoguda des de Madrid per als colonitzadors espanyols i per als seus colonitzats.
Fins i tot el catolicisme català és prou distint que el castellà: és més interior, menys iconogràfic, més espiritual i de consciència, no practica tant les processons ni xous populars com les Setmanes Santes…
Aquesta exposició no es tracta pas de cap dels típics cofoïsmes estúpids del panxacontentisme català. Els catalans tenim sens dubte a muntó defectes, una greu degeneració caracteriològica molt empitjorada per la colonització espanyola: intel·lectualisme molt superficial i d’un racionalisme molt mecanicista (que genera una progressia-gauche divine desnacionalitzadora), i molt rutinari i fins i tot provincià, curull de prejudicis i pur disc ratllat, prepotent amb el dèbil i amb el poble autòcton i mesell cap al fort i el colonitzador – covardia-; materialisme i la consegüent descohesió moral i individualisme i manca d’autosolidaritat (que genera disgregació fins i tot política: mentre els partits espanyolistes pacten temes d’Estat, els catalanistes no són quasi mai capaços de pactar temes de fons per a la supervivència nacional); manca de paràmetres i referències globals que ens duen a romandre sota l’abassegadora i obsessiva colonització…Estem dominats, com deien Gandhi, Martin Luther King o Malcolm X perquè som corruptes. Renoir, al seu film “Aquesta terra és meva” (1941) presenta un mestre d’escola pusil·lànim, dominat per sa mare. L’assassinat d’un amic seu l’enfrontarà als alemanys i acabarà jutjat pels ocupants nazis. Al judici diu algunes coses com aquesta: “No hem pas de lluitar sols contra la fam i un tirà. Primer hem de lluitar contra nosaltres mateixos. L’ocupació, l’ocupació de qualsevol país és possible perquè som corruptes (…) Si l’ocupació dura prou, els homes que se n’aprofiten compraran tota la ciutat. No els culp per fer diners, però havien de sentir-se culpables per fer possible l’ocupació. Perquè no podrien fer res d’això sense posar-se en mans dels autèntics amos de la ciutat, els alemanys. Em faran callar, perquè no pot esser permès que la llibertat visca sota l’ocupació. És massa perillós. L’ocupació viu de les mentides, igual que aquest món pervers anomenat el Nou Ordre…”.
Però el castellà és -dades objectives canten- un llast per al desenvolupament social, cultural, moral i material dels pobles no pas per raons intrínsiques però sí per raons socials i històriques, en haver estat eina de l’Imperi més sanguinari de la Història de la Humanitat (més de 100 milions de víctimes sols a l’Ameríndia, el darrer Estat occidental a abolir l’esclavatge i la tracta de negres i més de 300 anys de sagnant Inquisició, per posar sols tres dels principals fets constatables) fet que ha conformat una mena de pseudocultura de la intolerància antidemocràtica i la manipulació impositiva, tan típica de tot allò espanyol. Que allà on el castellà brilla sol haver-hi pobresa ho podrem constatar fàcilment sols en fer una ullada a la situació econòmica del món. No existeix gairebé cap societat que, tenint la llengua espanyola com a oficial i d´ús habitual, estigui desenvolupada de manera natural i endògena (excepte el Con Sud, amb molta immigració italiana; Madrid promocionat sempre de manera abusiva i burocràtica…). Tots els Estats que han imposat l´idioma castellà als propis ciutadans, n’han portat societats a la ruïna, només ens hem de fixar en els casos de Guinea Equatorial o en els països del centre i sud d´Amèrica, per adonar-nos d´aquesta circumstància.
“L’amic Riera em facilita aquestes dades de l’ONU del 2002. Renda per càpita de Noruega, 36.600 dòlars; Dinamarca, 30.940; Islàndia, 29.750. Tots tres països riquíssims, amb economies internacionalitzades i llengües més petites que la nostra però que les parlen sense complex. Contra aquesta absurda creença que el català ens tanca portes, aquestes dades prou eloqüents de si serveix o no serveix una llengua minoritària. En canvi en el meravellós món hispànic la pobresa és l’única dada. La mitjana dels 13 principals països americans que tenen l’espanyol com a llengua, comptat des de l’Argentina, Xile i Mèxic fins a Nicaragua, Hondures i l’Equador, és de 6.209 atrotinats dòlars de renda per càpita. Catalunya parlant català i malgrat l’espoli fiscal infligit per una Espanya que no té ni la decència de publicar les xifres del robatori, té una renda de 26.420 dòlars. Hem de triar model: Noruega o afegir-nos a la caravana de la misèria. Només cal veure com les zones més riques de l’Estat tenen una altra llengua pròpia: i és evident que l’Estat el mantenim, pagant molt i molt, els que no parlem en tercermundista” (Salvador Sostres, maig 2005).
Dins l´Estat espanyol, aquells pobles que tenen com a única llengua oficial l´espanyol, són també els més pobres i endarrerits (La Manxa, Extremadura,…); és més, dins la pròpia Catalunya, aquelles contrades on més és parlat el castellà, són també les més subdesenvolupades (el Racó d´Ademús, els Serrans, la Vall de Cofrents, etc.). Igualment en el temps: a més castellanització progressiva, més misèria, com estem veient.“És probablement veritat que una societat lliure i amb èxit sempre serà en gran mesura una societat que està intimament lligada a uns esquemes tradicionals” (“The Constitution of Liberty”, de F.A. Hayek, qui no era cap religiós). Allà on són aniquilats, és només per instaurar un uniformisme de mercat dòcil i acrític, manipulable fàcilment i vendible. En idiotitzar i alienar la població, fabriquen incompetència, desconfiança i, per tant, pobresa.
Si mirem dins les grans ciutats catalanes, copsarem com són els barris castellanoparlants els més endarrerits econòmicament, al temps que constatarem com la majoria de delictes de tota mena que es cometen a la nostra terra (robatoris, violacions, tràfic de drogues, homicidis i assassinats) són portats a terme molt majoritàriament per gent de parla espanyola; difícil serà que ningú trobi un violador, un traficant o un lladre que tingui com a llengua d´ús habitual la catalana…i això no és cap casualitat (les estadístiques també diuen que gran part de la població presidiària espanyola és nascuda a l’Andalusia Oriental). Es tracta d’una nació, la catalana, greument oprimida durant segles, que ha desplegat un fort sentit cívic com a autodefensa de l’ocupació i la colonització espanyoles, les quals han actuat sempre a sac en els territoris que han conquerit per la força. Per contra, els espanyols que, en provenir d´una cultura i mentalitat embrutides per l’obscurantisme, la manipulació i una violenta injustícia social, cauen amb facilitat en la amoralitat i en la delinqüència, i més en terra conquerida.
Un cas significatiu: Fa uns anys hi hagué pressions del Govern espanyol al sanguinari Dictador de Guinea Equatorial. Tal Dictador, que manté les ètnies de Guinea en un permanent estat de terror i angoixa, i especialment els bubis, contra els quals practica genocidi (fins i tot els ha ficat deixalles radiactives a l’illa on malviuen), diu que pensava de posar el francès com a idioma oficial de Guinea Equatorial, ja que es troben envoltats d’Estats oficialment francòfons i dependents monetàriament del franc francès. Immediatament Madrid callà i arribà a acords idiomàticocomercials amb aquest element. L’oficialitat del castellà, com de costum, sí que val uns quants milers més de morts, desapareguts, torturats, etc. (per a Madrid): “el español, con la sangre entra”, això no és pas cap novetat, és la Història de sempre.
En aquest cas recent veiem com el castellà no sols és via, sinó també eina de subdesenvolupament.

3) Per què allà on hi ha castellà hi ha, generalment, pobresa?:

“Tota llengua és un temple en el qual està tancada l’ànima del qui la parla” (Oliver Wendell Holmes).
Fos absurd de parlar d’idiomes inferiors per qüestions estrictament lingüístiques, si bé és cert que alguns tenen fama de ser difícils d’aprendre (el swahili tinc entès que és un idioma sense gramàtica, cada mot i expressió hi van a la seva; el xinès té una complicadíssima escriptura ideogràfica si bé gramaticalment és senzill; l’àrab té un complicat sistema d’escriptura i una gramàtica realment difícil, etc.). El problema del castellà és que, com digué Nebrija, “la lengua es compañera del Imperio” o Josemaria Aznar: “El idioma español es la fuerza de intervención rápida”: o sia ellos en tenen una idea d’idioma castellà com a arma llancívola de llur política colonialista i de genocidi cultural.
Isabel la Catòlica deia que “Castilla llega hasta donde llega mi caballo” (i Ferran el Catòlic -al que l’aristocràcia castellana menyspreava amb els malnoms de catalanote i viejo catalán-, “las boñigas de Castilla son oro en Aragón”. Al Tirant lo Blanc ve un altre adagi interessant: “Som com els ases de Sòria, que porten or i mengen palla”). El cas és que el castellà s’expandí amb conquestes de cruels caps militars (bandolers i soldaders) tipus el Cid, fora del feudalisme clàssic europeu, les terres conquerides foren trastocades i convertides en latifundis (Al-Andalus, Ameríndia) a ferro i foc, sota brutals sistemes de domini caciquil. És normal que això destruesca la mateixa identitat mental dels sotmesos i colonitzats, i per això allà on el castellà brilla hi ha pobresa i marginació, fet ben visible si el comparem a uns altres idiomes europeus. Fins i tot, essent segon-tercer idioma mundial per nombre de parlants, ocupa un modest cinquè lloc a Internet (el català hi ocupa un notori 15è lloc!). L’espaordiment multisecular no és cap broma, deixa necessàriament una dura petja en l’ànima col·lectiva de tots els afectats: una mentalitat mesella i superficial, obscurantisme, descrèdit de la justícia i de la bona fe, de la cultura i de la lectura, de les tasques metòdiques (“Una de les formes més típiques i xocants de la bèl·lica famfàrria espanyola és, sens dubte, el menyspreu per l’esforç modest i continuat, a les tasques metòdiques i fosques”, Carlos Octavio Bunge, 1875-1918, polígraf argentí), de la recerca científica (“Que inventen ellos!”), fins i tot dels negocis (les tres eixides tradicionals dels castellans eren la militar, l’eclesiàstica i la burocràtica), la passió per trobar tresors que visqué el corresponent paroxisme al genocidi contra Ameríndia i que ara subsisteix com a enorme devoció per tota mena de loteries (l’Estat espanyol és el tercer estat mundial que més despesa té en loteries i jocs d’atzar: “Els espanyols, o són catòlics, o són racionalistes. Els catòlics ho esperen tot del miracle. Els racionalistes tot ho esperen de la Loteria Nacional”, va escriure ja Manuel Ruiz Zorrilla, la falsa esperança en la “sort” és una manera de desinflar justes reivindicacions i tota lògica social), la casuística més vana i embolicadora, la fòbia a conèixer la veritat de les coses (i una societat ha avançat científicament però també moralment quan no ha tingut por a saber: tenir por a saber és la decadència, la perversió de valors i la confusió mental i vital). “En Espanya el mèrit no és premiat. És premiat el lladronici i ser poca vergonya. En Espanya tot allò dolent és premiat”.(Luces de Bohemia, Ramon del Valle Inclán, novel·lista i poeta satíric de l’esperpento espanyol).
Les realitats no són pas casualitats, ho són per raons concretes, no pas metafísiques ni intrínseques, però sí per raons constatables i estudiables. La dominació colonial, el racisme crioll s’ha caracteritzat pel genocidi cultural sistemàtic i la manipulació (negació de la realitat/ veritat) i, qui desconeix allò real (allò que és ver), necessàriament anirà donant tombs a les palpentes, de mal a borràs per la vida, i això també es vehicula pels idiomes, com a una mena de virus històricocultural. “Felicíssim país el nostre, on la levita ministerial, la toga i el blasó no delinqueixen mai!”, (Santiago Ramon y Cajal, 1806-1880, dramaturg i metge). “En Espanya és heretgia de tenir sentit comú”. (Juan E. de Harzenbusch, 1806-1880, dramaturg foraster). “Espanya és una nació un tant cruel, tal i com ho demostren les seves corregudes de toros i els seus autos de fe”. (Emmanuel Kant, 1724-1804, gran filòsof alemany).
Han fet de la desorganitzada i caòtica plebs colonitzadora carn de canó -però beneficiaris nacionalistament- de llurs bàrbars projectes, però alhora li han begut el cervell amb un ultranacionalisme (“Qui no té res d’individual per a vantar-se’n, es vanta d’haver nascut ací o allà”, Arthur Schopenhauer, 1788-1860, filòsof pessimista alemany) que sistemàticament posa en feblesa qualsevol idea de justícia i progrès, perquè els genocidis necessàriament han enfortit sempre el militarisme, la fòbia a la diversistat i el pluralisme, les estructures piramidals i opressives, i la destrucció dels altres pobles i cultures. “Aquells animals que no han estat capaços d’establir un pacte per a no agredir però tampoc no ser agredits, per a ells no hi ha res que sia just o injust. El mateix s’esdevé també amb aquells pobles que no han pogut o no han volgut establir un pacte pera no agredir ni ser agredits” (Epicur, filòsof grec, 341-270 a. C.).
“Els Estats de dret mai no estan en treva” (Mayor Oreja, exministre de la guerra mediàtica i major propietari d’empreses de guàrdies de seguretat privades de l’Estat, a La Vanguardia, 6-3-1999: l’Imperio-Estat de dret, o sia, del dret d’ells, els poderosos, Estats purament artificiosos, jacobins, centralistes- no para mai d’agredir les nacions sens Estat que ha conquerit, fins a exterminar-les). És per això que la injustícia social és un tret tan característic d’allí on els espanyols han comès genocidis generals (Ameríndia i Andalusia). “En Espanya, allò que és pagat no és pas el treball, sinó la submissió” (Pio Baroja, 1872-1956, escriptor i metge foraster).
Un conciutadà explicava molt encertadament la caracteriologia subconscient mesella i agressiva de l’espanyol mitjà com a atavisme de tants segles de repressió del pensament (expressada per aquella frase de “Lejos de nosotros la funesta manía de pensar”):
“Observacions realitzades sobre l’opressió. Si observem als que es diuen espanyols podem observar com hi han quatre tipologies, que es corresponen al caràcter de quatre persones, donat que una de les característiques dels que s’anomenen espanyols és la falta de un pensament propi o individual. Aquestes quatre persones son un polític, un religiós, un militar i un xerraire grosser que per ocultar-se generen també uns antiliders que son un antipolític, un antireligiós, un antimilitar i un antixerraire que sembla que no estiguin supeditats a ells, però que en realitat sí que ho estan. Entre els vuit formen combinacions que, segons les necessitats, els permet un marge de maniobra per manipular el que els interessi i mantenir l’opressió encara que les circumstàncies canvien. Aquestes persones són reals i els seguidors d’ells són els que es diuen espanyols, els quals són els que no tenen pensament propi i esdevenen clons mentals d’aquestes persones.
Els catalans tenen pensament propi, de fet tenen pensament propi i individual tots els que són conscients de la seua nació vertadera, perquè això posa en contacte la persona que som amb la realitat individual, que és la que genera el pensament propi d’una forma natural i espontània.
Per tant, la nostra discusió és entre el pensament de quatre persones repetit pel nombre dels seus seguidors, i el pensament dels catalans, valencians i similars que en són molts més que quatre.
L’aparent interès dels espanyols per saber què pensen els altres no prové de cap inquietud intel·lectual sinó, tot el contrari, el que volen saber és si la persona en qüestió té un pensament diferenciat dels seus líders, perquè en el cas que sia d’aquesta manera, atacar-la, primer amb sentiments de culpa en fals (el religiós), després amb burles i insults (el xerraire groller), després amb obligacions (política) i després amb agressions (militar), en resum: exercir l’opressió a través dels seus clons mentals.
Aquestes quatre persones són contestades i superades: De la part militar, per l’OTAN o bé per qualsevol organització militar que defensi els drets humans. Des de la política, pel nacionalisme, l’ecologia, l’independentisme, el pacifisme, el feminisme i polítiques que parlin de la llibertat i dels drets. Des la cultura, per la llengua, la ciència, l’art.. propi de cada nació. Des de l’espiritual per la veritat, l’honradesa, l’ètica i la moral.
Per això últimament han recorregut a la mentida més escandalosa amb l’esperança que la multiplicació de les mentides pels seus clons els mantinguin una mica de temps més al poder.
Si ens fixem una mica mes podem observar que la reacció d’un espanyol davant una circumstància que l’obligui a pensar sol ser alguna exclamació relacionada amb la sexualitat, perquè en la seva confusió té una percepció dels seus pensaments propis -que a vegades en té, perquè el cervell encara és viu-, com si fos quelcom que no pot evitar: com si fos un desig sexual, pensament que evidentment reprimeix immediatament amb alguna grolleria de tipus sexual. Es tracta d’una autoopressió o repressió per mantenir-se dins el pensament dels líders. (De Vilaweb-Fòrum general)

4) Els avantatges del plurilingüisme. Els castellanoparlants, una comunitat molt monolingüe per interessos polítics de llurs Oligarquies:

Igual que la manca de pluralitat i tolerància religiosa a la majoria de societats islàmiques: perquè els uns fan de la religió i els altres de la llengua una eina llancívola de cohesió uniformista darrere de les respectives Oligarquies.
El monolingüisme és el pulmó d’una llengua: fa necessària una llengua per poder comunicar-se. Actualment el monolingüisme catalanoparlant ha estat ja pràcticament exterminat per la imposició colonitzadora francocastellana, per això és molt important que tot catalanoparlant conscient miri de ser tan monolingüe com li sia possible. Tanmateix el plurilingüisme té també indubtables avantatges, no pas nacionals, però sí pedagògics, culturals i psicològics.
No fa gaires anys es realitzaren unes interessants enquestes als instituts eivissencs sobre ús i simpaties lingüístiques i futboleres. Els resultats hi foren prou significatius: sistemàticament, el major fracàs escolar (tant en autòctons com entre immigrants) anava de la mà amb poc ús i poca valoració de la llengua catalana i per simpaties envers el R. Madrid. Aquests resultats, que poden sobtar, tenen, tanmateix i sens dubte, una explicació lògica i contundent: la propaganda abusiva i supermanipuladora que les TVs i els mèdia esportius madrilenys (molt majoritaris dins la premsa esportiva) fan de l’equip del Règim jacobí, i això ja en un tema que no ha menester de massa neurones; això duu als més acrítics i violents devers el madridisme i l’espanyolisme/anticatalanisme (que és la raó de fons de tot aquest apartat del conductisme de masses espanyol); mentre que els més sensibles prefereixen d’altres equips minoritaris i aprecien la llengua en injusta inferioritat de condicions. No sols hi ha un coeficient d’intel·ligència escolar, sinó també un cert nivell moral, la qual cosa demostra un cop més que ser dolentot és també ser babau, és una estupidesa: “I (Déu) digué a l’home: Vet ací que la temor del Senyor és la saviesa, i defugir el mal, la intel·ligència” (Job 28:28).
Que el bilingüisme o el plurilingüisme fomenten les capacitats mentals és cosa prou coneguda psicològicament i pedagògica, i el menyspreu a aprendre (d’altres llengües o el que sia) traspua malfeineria i un grau de supèrbia (tret característic espanyol i de qualsevol colonització, una neronització a fi de mantenir-se a part i sotmetre la víctima indefensa a una situació d’inferiorització i de denigració permanent) que esterilitza i crea divisió i malestar social. “Sempre ha estat un misteri per a mi que l’home pugui sentir-se honrat per la humiliació del seu proisme”, digué Mahatma Gandhi quan veié una colla d’indis obligats a caminar per sota la voravia, a fi de cedir el pas als blancs).
Igualment, paga la pena de destacar les conclusions a les quals van arribar especialistes en un simposi a Morella (Els Ports) sobre llengües i desplegament econòmic: les àrees bilingües tendeixen a un major desplegament econòmic (a causa de la major tensió sociocultural i a la major plasticitat mental de la població pel constant ús de distintes llengües, concepcions i enregistraments mentals i culturals).
Per aquest motiu supòs que un mestissatge fet més en igualtat de condicions, com ara el dels origens dels Estats Units (entre colons i immigrants de tot Europa, en un principi bàsicament descendents d’anglesos, holandesos, alemanys, suecs i escocessos, més avant francesos i irlandesos, després italians, polonesos i d’Europa Oriental i hispànics), dóna molt de joc quant a nivell de desplegament economicocultural que no pas un mestissatge fet a través del genocidi i la violació, com s’esdevingué a Hispanoamèrica, amb més de 100 milions d’infeliços amerindis morts sols durant els dos primers segles de conquesta i colonització imperial castellana contra les cultures neolítiques indígenes. Lògic, oi?.
El castellà és una eina de repressió i destrucció psicològica i nacional massiva .
Castellà? No, gràcies!.

Desobediència civil

Desobediència civil

DESOBEIR

  • “Qualsevol intent de fer callar els que no són dòcils, sempre quedarà erm: no hi ha vet ni ostracismes que hagin aconseguit mai interposar-se en l’acte íntim d’un escriptor davant les seves planes” (Anònim).
  • “Els sistemes dictatorials empren amenaces i terror per tal d’induir a aquesta conformitat; els països democràtics, la suggestió i la propaganda. És palès que hi ha una gran diferència entre els dos sistemes. En les democràcies, la disconformitat és possible i, de fet, no està totalment absent; en els sistemes totalitaris, sols uns quants herois i màrtirs refusen l’obediència. Malgrat d’aquesta diferència, les societats democràtiques mostren un grau extraordinari de conformitat…El poder de la por d’ésser diferent, d’estar encara que sols sia unes passes allunyat del ramal és evident si penses fins on arriba la necessitat de no sentir-se separat…La major part de la gent no arriben ni a tenir consciència de llur necessitat de conformisme” (“L’art d’estimar”, 1956, Erich Fromm, 1900-1980, psicoanalista alemany nacionalitzat estatunidenc).
  • “L´acte de desobediència, com a acte de llibertat, és el principi de la raó” (Erich Fromm, psicoanalista EUA, d´origen alemany).

FRONT A LA TIRANIA

  • “Quan el govern viola els drets del poble, la insurrecció és per al poble i per a cada porció del poble, el més sagrat dels seus drets i el més indispensable dels seus deures” (“Declaració dels drets de l’home i del ciutadà”, 1793).
  • “Si un país no es deixa caure en la servitud, el tirà s´ensorraria per si mateix, sense que s´hagi de lluitar amb ell. La qüestió no es treure-li res, sinó tan sols no donar-li res” (Esteve de La Boetiá / Étienne de La Boétie, 1530- 1563, escriptor humanista, poeta occità i polític).
  • “Ara ell [Creont] es pensa que és la ciutat. I tu et creus un home savi perquè davant seu mesures més que no caldria la teva llengua… Em mata el seu decret, i em mates tu callant” (“Antígona”, 2002, de Jordi Coca, on, poc abans de morir, s’adreça així a Tirèsias, model d’intel·lectual covard i panxacontent). “T’acuso de fer d’aquesta ciutat una ciutat morta, sense veu ni voluntat” (Antígona a Creont, en “Antígona”, de Jordi Coca i Villalonga, *1947, doctor en Arts Escèniques, escriptor i dramaturg català)
  • “Tot intel·lectual citat per un comitè hauria de negar-se a declarar, és a dir, estar disposat a deixar-se empresonar i arruïnar econòmicament, en resum, sacrificar els seus interessos personals als interessos culturals d’un país. Aquesta actitud de negativa no hauria de basar-se en el conegut truc de l’autoacusació, sinó que per a un ciutadà íntegre és indigne posar-se en mans d’una espècie d’Inquisició que a més atempta contra l’esperit de la Constitució. Si es trobassin suficients persones disposades a emprendre aquest camí tan dur, l’èxit les acompanyaria. Si tal no és el cas, llavors els intel·lectuals d’aquest país no es mereixen res millor que l’esclavitud que els estava destinada” (“La meva visió del Món”, 1953, d’Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany, el major científic del s. XX, sobre el maccarthisme).
  • “Henry Thoreau va ser un altre autor, del segle XIX, que el va corprendre fortament. D’ell, que era partidari d’abolir l’esclavitud, va llegir amb detall la seva teoria sobre la desobediència civil com a forma de resposta a la injustícia inacceptable” (“Martin Luther King” d’Antonio Gombi, biògraf italià).
  • “Hom no sols té una responsabilitat legal sinó també una de moral d’obeir les lleis justes. Al contrari, hom té una responsabilitat moral de desobeir les lleis injustes” (Dr. Martin Luther King, Jr.,1929-1968, pastor baptista afroamericà, cap del moviment noviolent pels drets civils)
  • “Contra el vici de manar malament, hi ha la virtut de desobeir” (Lluís-Maria Xirinacs i Damians, 1932-2007, el “Gandhi català”, capellà, activista i polític independentista)

AMB DÉU CONTRA LES LLEIS INJUSTES

  • “…com Trench assenyala, la supremacia romana sobre tothom és atribuïda a “la política i la paciència” romana. I amb això vol dir, “la persistència romana de no signar mai la pau sota una derrota (propia)”. El cristià ha de tenir aquesta makrothumia que pot suportar trigances i sofriments i no rendir-se mai” (“N.T. Words / Mots del Nou Testament”, 1974, de William Barclay, 1907-1978, autor escocès).
  • “(Els màrtirs) “aquests herois que van vèncer sense armes i sense legions sobre els tirans, dominaren els lleons, van despullar el foc del seu poder, i l’espasa de la seva punta” (St. Ambròs, 340-397, bisbe de Milà).
  • “La rebel·lió contra els tirans és l’obediència a Déu” (John Bradshaw, 1602-59, advocat anglès, regicida. Inscripció al lloc final de soterrament de Bradshaw aprop la Badia de Marta).

              John Bradshaw (judge)                                      Lope de Vega

  • “Tot allò que mana el Rei, però va contra el que Déu mana, no té valor de Llei, ni és Rei qui així es desmana” (Félix Lope de Vega, 1562-1635, el major escriptor dramàtic castellà de la seva generació, vinculat a València).
  • “La desobediència civil s’esdevé un deure sagrat quan l’Estat s’ha tornat sense llei i corrupte” (Mahatma Gandhi, 1869-1948, dirigent independentista i místic indi).

LES MANERES

  • “Hom pot morir, tots els dies, per una idea; però no pas matar mai per eixa idea” (No en consta l’autor).
  • “Tota forma de vida social és una forma de guerra civil contiguda” (Manuel Delgado).
  • “Sobretot sies bo: la bondat, més que no cap altra cosa, és allò que millor desarma els homes” (Jean Baptiste Henri Lacordaire, 1802-1861, orador francès).
  • “Hi ha casos en què la força és l’única expressió possible de la noviolència” “Jesús fou potser el resistent més actiu de la història. Era no-violent per excel·lència” (Mahatma Gandhi, 1869-1948, independentista i místic indi).
  • “Fortiter in re, suaviter in modo” (A “Industriae ad curandos animae morbos, 2, 4” de Claudio Acquaviva, 1543–1615, el 5è General dels Jesuïtes). Vol dir: gentil i suau de maneres, però ferm i enèrgic en l’acció i l’essència, equival a: “Mans de ferro en guants de seda” (Adagi) i és paregut a: “La flor en la boca i l’espasa en la mà” (Adagi català, esmentat per Salvat-Papasseit).
  • “Per arribar a la independència cal saltar-se la legalitat; i si un ciutadà se la salta és un delicte; si ho fan 150 persones, és un problema d’ordre públic; però si ho fan un milió, no es pot aturar” (Teoria exposada per la catedràtica de Dret Constitucional, Montserrat Nebrera, CiU exdiputada PP).
  • “…En el mateix sentit s’ha referit el membre del Secretariat Nacional de la CUP, Lluís Sales, que ha recordat que la convocatòria de la consulta “és un procés promogut pel poble i que els grans partits l’han seguit”. “Aquest país haurà d’estar més a prop de Gandhi que d’Àlex Salmond”, ha dit Sales, que s’ha mostrat convençut que la consulta “s’haurà de convocar de forma desobedient” (article de Vilaweb: “La CUP creu que cal un moviment de resistència civil per assegurar la consulta“).
  • “Si Rosa Parks hagués fet un sondeig abans d’asseure’s en l’autobús de Montgomery, encara estaria dempeus” (Mary Frances Berry, *1938, professora universitària d’Història, en referir-se a la vella negra que començà espontàniament la desobediència civil contra la segregació racial als Estats Units).

EL MÈTODE

  • “Fins llavors, el moviment obrer havia estat espontani, però, arribats en aquesta situació, era natural dels treballadors cercassin un home amb “educació” perquè els aconsellàs què havien de fer després. Un dels pocs obrers que tenia certa formació socialista, Konstantin Kandelari, havia donat hospitalitat a aquell home, Soso Dzhugashvili. Aquest, com corresponia a un bon coneixedor del món, va tenir una idea brillant: que els treballadors es manifestassin davant la presó demanant la llibertat dels seus camarades i, en cas de rebre una negativa, que exigissin de ser tots ells empresonats” “Amb això es va posar a prova la capacitat de la presó, i per a uns estrategs revolucionaris amb experiència, resultava obvi que la mateixa petició formulada per una multitud molt més nombrosa obligaria les autoritats a batre’s en retirada” (Adam B. Ulam, 1922-2000, director del “Russian Research Center”, de la Universitat de Harvard).
  • “No són pas aquells qui poden imposar la majoria els qui generalment venceran sinó aquells qui suporten i aguanten” (Terence MacSwiney, batle màrtir de Cork, morí el 25·X·1920 en vaga de fam a la presó de Brixton, Londres).

                  Terence MacSwiney                                Martin Luther King Jr.

  • “El mètode noviolent és eficaç car desarma els adversaris. Posa al descobert llur defensa espiritual. Afebleix llur moral alhora que intranquil·litza llurs consciències” “La foscor no pot fer fora la foscor, sols la claror pot fer-ho. La malícia no pot fer fora la malícia, sols l’amor pot fer-ho. La malícia multiplica la malícia, la violència multiplica la violència, i la duresa multiplica la duresa en una espiral descendent de destrucció…La reacció en cadena del mal –l’odi fent nèixer odi, guerres causant unes noves guerres- ha de ser trencada, o acabarem enfonsats en l’abís de l’anihilació” “(Els noviolents) prenem mesures directes contra la injustícia, malgrat les negatives del Govern i unes altres institucions oficials, qiue devien ser les primeres a ocupar-se’n. No obeïm cap llei ni ens sotmetem a cap mesura que lesioni la justícia Actuem pacíficament, sincera i pública perquè desitgem convèncer. Triem la noviolència perquè aspirem a una societat en pau…” (Dr. Martin Luther King Jr., 1929-1968, cap negre pacifista i pastor evangèlic estatunidenc).

LES CRIDES:

-FRONT A LES LLEIS INJUSTES

  • “Tu també has callat ben aviat. […] Què et passa, també tens por? […] Els qui ens podríeu ajudar, us feu de seguida petits i covards. Només ens dius que no hi ha canvi possible perquè les coses són tal com han de ser… Quanta mentida hi ha en el que dius i en el que calles…!” (“Antígona”, de Jordi Coca, on, poc abans de morir, s’adreça així a Tirèsias, model d’intel·lectual covard i panxacontent). “L’home també mor quan deixa de ser home i ho fa dependre tot de la por. […] T’he desobeït, he plantat cara al teu edicte […] i t’ho dic aquí, davant d’aquest jove ara silenciós que viurà més que tu i que jo, per tal que la memòria del que ara parlem duri més que nosaltres” (Antígona a Creont, en “Antígona”, de Jordi Coca, *1947, dramaturg català).
  • “Si una llei és injusta no sols existeix el dret a desobeir-la, sinó que és un deure per a l’home de desobeir-la” (Thomas Jefferson, independentista estatunidenc).
  • “La bona gent desobeeix les males lleis” (Lema resistent).
  • “El camí correcte a seguir pels homes és abstenir-se de tota participació en els actes del Govern, negar-se a servir en l’exèrcit, negar-se a acceptar càrrecs dependents de l’Administració i fer el bé dia a dia i tothora” (Lev N. Tolstoi, 1828-1910, autor rus noviolent, cristià i socialitzant).
  • “La vostra nota editorial del 13 de juny polemitza amb el punt de vista d’Einstein respecte al fet que els professors han de negar-se a respondre les preguntes dels enviats del senador Mc Carthy. D’aquesta editorial sorgeix que sou partidaris d’una obediència a la llei, fins i tot a la injusta. Em sembla poc creïble que no us hàgiu aturat a considerar les conseqüències d’aquesta postura ¿Condemneu els màrtirs cristians que es van negar a honrar els déus oficials? ¿Condemneu John Brown, precursor de la lluita per l’abolició de l’esclavitud? Sí, haig de suposar-ho: condemneu també George Washington, i opineu que s’ha de retornar el vostre país als dominis de Sa Graciosa Majestat la Reina Isabel II. Com a fidel súbdit britànic aplaudesc la vostra opinió, però em tem que no trobarà un suport gaire entusiasta a la vostra pàtria” (Bertrand Russell, filòsof anglès, dóna suport a Einstein front a la campanya mediàtica maccarthista, 15 juny 1953 “New York Times”).
  • “La Nació és una comunitat. I és en aquesta comunitat on la família comença la seva tasca mitjançant la llengua, que permet a l’home en formació d’esdevenir membre de la comunitat (…) Sóc fill d’una nació els veïns de la qual l’han damnada a mort repetidament, però que ha sobreviscut i ha restat fidel a si mateixa (…) Jo us dic: per tots els mitjans de què disposeu, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. No permeteu mai que (…) sia la rapinya de cap interès polític o econòmic. No permeteu que s’esdevingui víctima de totalitarismes, imperialismes o hegemonies, per a les quals l’home sols compta com a objecte de dominació i no com a subjecte de la seva pròpia existència humana” (Joan Pau II, [Karol Józef Wojtyła], 1920-2005, únic papa polonès, nacionalista polonès i integrista catòlic).
  • “En el mateix sentit s’ha referit el membre del Secretariat Nacional de la CUP, Lluís Sales, que ha recordat que la convocatòria de la consulta “és un procés promogut pel poble i que els grans partits l’han seguit”. Aquest país haurà d’estar més a prop de Gandhi que d’Àlex Salmond” ha dit Sales, que s’ha mostrat convençut que la consulta “s’haurà de convocar de forma desobedient”. (La CUP creu que cal un moviment de resistència civil per assegurar la consulta)

-FRONT A LA VIOLENCIA DE LA GUERRA I EL SERVEI MILITAR

  • “Esper sincerament que arribi el moment que la negativa a realitzar el servei militar sia de nou un mètode eficaç de seguir la causa del progrés humà” (Albert Einstein, el major científic del s. XX, 20 juliol 1933).
  • “No portaré cap fusell… Duré els vostres llibres, duré una torxa, duré una melodia, i seguiré duent això o allò cap ací i cap allà i sant tornem-hi, Cary Grant, cobra i porta’l, torna’m a la vella Virgínia, encara em faré l’hara-kiri si m’ensenyeu com es fa, però no duré cap fusell!” (Hawkeye, M*A*S*H, film i còmics, “Oficial del Dia”).

-EN NOM DE DÉU

  • “Quan les autoritats actuen malament, no tenim perquè obeir-les. Els pares de l’Església deien el mateix. “Ell els feia aquesta advertència:« Obriu els ulls i guardeu-vos del llevat dels fariseus i el llevat d’Herodes» (Mc. 08:15). Va obeir la Sagrada Família a Herodes? Obeiren els apòstols a les autoritats que els prohibien predicar? Es va quedar l’apòstol dins de la presó on l’havien ficat les autoritats? Van callar els profetes per obeir les autoritats corruptes? La falsa teologia herodiana, al servei dels poders mundans, ordena obeir cegament, és a dir, adorar el Cèsar, ja que és adorar el Cèsar i a la mentida és creure que quan una cosa és aprovada per algun govern perd la condició d’immoral”.
  • “Jutgeu per vosaltres mateixos si és recte a la vista de Déu d’obeir-vos a vosaltres abans que obeir Déu” (Apòstols Pere i Joan en parlar amb els mestres de la llei a Fets dels Apòstols 5:23-30, atribuït a l’apòstol Lluc, datat cap al 60 d. C.).
  • “És que les coses han estat canviades; un foc celest ha caigut sobre nosaltres, una llei ha estat escrita damunt els nostres cors, un Esperit totpoderós ens esperona: encisats pels seus infinits atractius, ens hem imposat a nosaltres mateixos la benaurada necessitat d’estimar Jesucrist més que la nostra vida; per això ja no podem obeir el món. Podem sofrir, podem morir, però no podem trair l’Evangeli i dissimular allò que sabem: Non possumus ea quae vidimus et audivimus non loqui (Ac 4,20).
    Heus aquí, senyors, com eren els nostres pares; aquest és l’esperit del cristianisme, esperit de fermesa i resistència, que es col·loca per damunt dels presents del món, per damunt de l’odi més viu, per damunt de les amenaces més terribles” (Sermó per a la festa de la Pentecosta de 1658, de Jacques Benigne Bossuet, 1627-1704, clergue, predicador catòlic i intel·lectual borgonyó).

                                                                Oscar Romero

  • “Jo voldria fer una especial crida als homes de l’Exèrcit i en concret a les bases de la Guàrdia Nacional, de la policia, de les casernes: germans, són del nostre mateix poble, estan matant els propis germans pagesos i, front a una ordre de matar que doni un home ha de prevàler la llei de Déu que diu: “No mataràs”. Cap soldat no es troba pas obligat a seguir una ordre contra la llei de Déu. Una llei immoral no deu ser complida per ningú. Ja és hora de recuperar la consciència i de creure-la abans que no l’ordre del pecat. L’Església, defensora dels drets de Déu, de la dignitat humana, no pot restar callada davant tanta abominació…us suplic, us prec, us ordèn en nom de Déu: “Cessi la repressió!” (Monsenyor Óscar Arnulfo Romero y Galdámez, 1917–1980, arquebisbe màrtir de San Salvador, la vespra del seu assassinat per l’Exèrcit feixista).